LA TUMBA DE LAS LUCIERNAGAS

 

 

 

Director: Isao Takahata

Títol original: Hotaru no haka

Nacionalitat: Japó

Any: 1988

Gènere: Animació

 

ARGUMENT

Quan la segona guerra mundial, Seita i Setsuko viuen en Kobe amb la seva mare, en tant el pare està lluitant en el front com oficial de la marina. La població és bombardejada i la mare mor.

Seita, un adolescent, es fa càrrec de Setsuko, una nena petita, i emprenen viatge cap a casa de la seva tia. Allà hi viuen un temps, fins que la relació amb els familiars es deteriora.

Els nens busquen un aixopluc en unes coves al costat del riu, que condicionen per viure-hi. Els cucs de llum il·luminen per la nit l’ estància però són insectes que viuen molt poc temps, Setsuko arreplega les seues restes, fa un forat a terra i els enterra.

Allò que en principi és una aventura acaba sent un problema. Els diners de la mare s’ esgoten, Seita roba productes del camp i és apallissat per un camperol, Setsuko comença a presentar símptomes de malnutrició. El noi s’ assabenta en la ciutat de que el Japó ha perdut la guerra , que la marina nipona ha estat enfonsada  i el pare ha mort

Quan Seita aconsegueix aliments ja és massa tard, la nena mor i ell contempla la imatge del seu fantasma i els moments de felicitat perduts.

 

 

COMENTARI

Isao Takahata mor en l’ any 2018 després d’una llarga carrera en l’ animació. D’ ell són els dibuixos d’ Heidi i  de Marco, que tota persona de més de cinquanta anys segur que recorda de la televisió espanyola en els anys setanta.

Takahata planteja una història sentimental i plena d’ emocions, potser la seva obra mestra, adaptació d’una novel·la autobiogràfica d’ Akiyiki Nosaka. Estem davant una de les pel·lícules més tristes de la història del cine i és difícil no treure el mocador en la part final. Tot i això el director relata la història de manera plena de senzillesa, tot és poètic, el drama mai no és gratuït ni cau en l’ excés.

Takahata narra la història de dos òrfenes, com la guerra canvia allò que havia de ser un temps de felicitat i aprenentatge. Seita, l’ adolescent, es fa càrrec de la germana petita i es mostra com en les situacions  de conflicte la solidaritat dels altre es fa difícil, tothom en te prou amb sobreviure per si mateix.

Tot això aboca a un deteriorament de la nena que acaba amb la seva mort. Les cuques de llum són el símbol de la presència de Setsuko. Uns animals que viuen poc temps però que quan ho fan il·luminen el món.

El relat es centra en les dificultats dels dos protagonistes però es pot apreciar també com un al·legat contra qualsevol guerra. Mentre s’ encoratja un nacionalisme banal i un militarisme cruel, la  gent comuna  pateix i mor.

El dibuix perfecte de l’ autor ajuda a complementar i a donar força i emotivitat a la història.

PETER PAN

peter_pan-321383627-large

 

Directors: Clyde Geronimi

                    Hamilton Luske

                   Wilfred Jackson

Any: 1953

Nacionalitat: USA

Gènere: Animació

 

ARGUMENT

   En una casa de Londres hi viuen la família Darling. Els nens del matrimoni són tres, els petits John i Mike i la més gran Wendy, tots estan acompanyats per Nana, la gosa.

Quan els pares marxen de la mansió per anar a un espectacle, apareix Peter Pan al costat de la diminuta fada Campaneta, Peter Pan ha perdut la seva ombra i lluita per retrobar-la.

El noi s’ assabenta que el pares de Wendy ja la consideren una adolescent i que al dia següent la separaran dels seus germans per què dormi sola en una altra habitació, així que li proposa a ella, a John i a Mike que viatgin amb ell al país del mai més on hi van a parar tots els nens que no volen créixer.

Peter Pan s’emporta als nens i els ensenya a volar, en el país al que van hi viu el capità Garfi, un enemic declarat de Peter Pan, a Garfi li falta una mà que se li va menjar un cocodril, aquest el persegueix constantment per cruspir-se’l, com se li va empassar el rellotge, anuncia la seva aparició pel so del tic tac de l’ aparell.

Els nens visiten el país, la llacuna de les sirenes, el campament del indis i viuen tota mena d’ aventures, Garfi utilitza a Campaneta que ,gelosa de Wendy, delata l’ amagatall de Pan, això li serveix al pirata per segrestar als nens.

Peter reapareix, salva als infants, s’ enfronta a Garfi i el venç en tant aquest fuig perseguit per al cocodril.

Wendy i els seus germans tornen a casa, ara la noia ja està disposada per créixer.

peter_pan2

COMENTARI

   Disney procura l’ animació de Peter Pan, un dels grans contes de la literatura infantil, obra de James Barrie i estrenada com obra de teatre en 1904.

Peter Pan és un relat d’ aventures, una història de pirates i una narració fantàstica però per sobre de tot inventa un mite i un imaginari propi.

L’ obra ha estat portada reiteradament al cinema, la millor potser sigui l’ Hook de Steve Spielberg en 1991. El Peter Pan de P. J. Hogan en 2004 o el més recent “Pan” de Joe Whrigt en el 2015 són altres aproximacions a la història però potser ningú ha sabut captar la poesia del relat com els dibuixos de Disney, tot i la seva sabuda cursileria i el to carrincló d’ alguns moments.

Es pot contemplar igualment les seves similituds amb el mite grec del Déu Pan que, entre altres aspectes, representa la naturalesa salvatge.

Peter Pan és l’ essència de tots aquells que no volen créixer; Wendy està a prop de l’ adolescència per això abans d’ocupar-se de les tasques pròpies dels adults té que complir amb tots els somnis que il·lustren el món infantil, un viatge iniciàtic al país del mai més, és una travessia obligada a la il·lusió, la fantasia  i la transgressió, abans d’ instal·lar-se al costat de les rutines i les obligacions.

Peter Pan és l’ excepció, ell és el nen que no creix, insolent, despreocupat, sense responsabilitats… viu una infància eterna, recreant aventures quotidianes contra indis i pirates, és el paradigma de la llibertat.

Peter Pan és també el nen interior que portem dins, l’ adult reivindica tornar al país del mai més però ja no és possible perquè aquest país és el de la infància perduda

PESADILLA ANTES DE NAVIDAD

Pesadilla_antes_de_navidad-136057718-large

 

Director: Henry Selick

Títol original: The nightmare before Christmas

Any: 1993

Nacionalitat: USA

Gènere: Animació

 

ARGUMENT

En l’ inframón d’ Halloween City s’hi troben tots els monstres sorgits de la imaginació humana, des de Dràcules a vampirs, homes llop, mòmies i altres. El seu cap és Joe Skellington, el rei carbassa, un esquelet curiós, disposat a conèixer el funcionament del món real.

En Halloween City hi habita també Sally, un ser reconstruït a bocins per el Mad Doctor que la cuida.

Joe, coneixedor que els humans celebren el Nadal i que és una festa plena de bones intencions i felicitat, arriba al món real , segresta a Papà Noel i el porta a Halloween City on el posa sota la cura del malvat Oogie Boogie.

Vestit com a Papà Noel, Joe construeix uns fantasmals rens que el porten a casa de tots els nens, però els regals no són gaire adients, Joe deixa en las llars, andròmines monstruoses o joguines que cobren vida, creen l’ espant i ataquen als nens.

Advertida la milícia, dispara i abat a Skellington i els seus rens i el fantasma es te que tornar al seu inframón. Quan arriba a Halloween City, Oogie Boogie ha capturat a Sally i la te presonera al costat de Papà Noel; Joe eludeix les estratagemes del seu rival, es desfà d’ ell i allibera als presoners.

Papà Noel torna a la seva tasca, canvia els joguets execrables per als regals desitjats i mentrestant Joe I Sally inicien una història d’ amor.

18711960_jpg-r_640_600-b_1_D6D6D6-f_jpg-q_x-xxyxx

 

COMENTARI

Henry Selick firma aquesta pel·lícula d’ animació però en realitat es pot parlar de la factoria Burton.

Efectivament, l’ estil, l’ humor, la transgressió i tot en conjunt pertanyen a l’ univers de Tim Burton, que dotze anys després si signarà una altra obra mestra de l’ animació: “La novia cadàver”, ara firma tan sols com a productor.

Estem davant una manufactura força original , plena de fantasia i mala bava. Selick/Burton es basen en la tècnica del stop motion, aparentar moviment d’ objectes inanimats, i un seguit de titelles cobren vida a través de la presència i la paciència del seus creadors.

Més enllà de la tècnica, cada personatge respon als estereotips dels relats d’ horror, a un món fosc i terrorífic però sempre tractat amb ironia i senti de l’ humor.

Per acabar-ho d’ adobar, el film es converteix en un musical; els ninots canten i ballen, la banda sonora és excel·lent i cançons com “What’s this?” passen a la història.

La narració és divertida i fora de norma. Què passaria si Papà Noel fos substituït per un esquelet malvat?, què passaria si el tendre nadal fos rellevat per un Halloween ple de fantasmes i ensurts?.

Així, que Selick/Burton, li donen la volta la mitjó; la bondat, els sentiments virtuosos i la cursileria del Nadal són canviats per l’ esperit d’ Halloween, per personatges malèfics estrets dels contes gòtics i dels relats d’ horror, l’avorrit Nadal es converteix en alguna cosa plena d’ emocions.

La transgressió s’ imposa, tot es capgira i te una pàtina subversiva. Burton, que va oferir a la Disney la pel·lícula per rendibilitzar-la, va patir sens dubte, retalls en la seva obra, que no malmeten el seu sentit, tot i que en l’ última part el cantó fosc es dilueix una mica.

Tot torna al seu origen, Papà Noel reparteix regals i els monstres continuen divertint-se en els seus inferns. El missatge final podria ser: no et fiquis en allò que no saps fer, no vagis allà on no et criden.

Un conte tan macabre com desmitificador.