EL CAZADOR

the_deer_hunter-262693807-large

 Director: Michael Cimino

Actors: Robert de Niro

              John Savage

              Christopher Walken

              John Cazale

              Meryl Streep

Any: 1978

Títol original: The deer hunter

Nacionalitat: USA

Gènere: Bèl·lic.

 

ARGUMENT

Un grup d’ homes treballen en una fàbrica, Stan (John Cazale), Michael Bronsky (Robert de Niro), Steven (John Savage), Nick (Christopher  Walken), Alex i John. Són amics i surten amb freqüència a caçar.

Steven es casa amb Àngela, una noia de família ortodoxa I tos els amics assisteixen a la boda, Nick I la seva promesa, Linda (Meryl Streep), són els padrins del casament, tot discorreix entre balls, cançons i alegria.

En la festa, Nick promet casament a Linda i Steve i Àngela beuen d’una copa, de la qual la tradició diu que si no es vessa ni una sola gota, els afortunats tindran sort en la vida però una gota s’ escampa i toca el vestit de la núvia.

Michael, Steven i Nick han estat cridats a la guerra del Vietnam i abans de marxar agafen ruta per practicar la seva gran afició: la caça. Michael mata un enorme cérvol i més tard tots celebren els últims moments de joia, bevent i tocant el piano en un bar.

Canvia el pla i l’ escena ens mostra Vietnam. Explosions, sang i foc. Un soldat llença una bomba en un amagatall on s’ oculten dones i nens, Michael dispara sobre una casa i un home surt envoltat en flames i convertit en una torxa vivent.

Michael, Nick i Steven són fets presoners pel Vietcong, els obliguen a jugar a la ruleta russa ,després que un soldat vietnamita es voli el cervell. En un moment donat, Michael i Nick s’ apoderen de les armes, maten als seus captors, alliberen a Steven, empresonat, i escapen.

Un helicòpter nord-americà, els intenta rescatar, Nick pot pujar-hi però Michael i Steve cauen des de l’ aparell al riu. Steven es colpeja en les cames i queda malferit.

Nick arriba a Saigon, un món sòrdid, ple de gent ,prostitució i misèria. Encara en estat de shock, un dia va a una casa d’ apostes on juguen a la ruleta russa, comença a arriscar els diners.

En tant, Michael és repatriat , torna a Estats Units, es troba amb Linda i inicia una relació amb la noia. Retroba als amics i intenta fer vida normal però hi ha un pes sobre seu i viu marcat pel passat, els records i la guerra.

Steve ha perdut les cames i esta internat en un hospital per a veterans de guerra, els amics es reuneixen i tornen a anar de cacera. Però ara Michael no es veu amb cor de disparar al cérvol i li perdona la vida.

Steve rep sovint quantitat de diners des de Saigon, Michael sospita que és un sou que envia Nick i que aquest esta viu. Quan ja les tropes americanes marxen i la guerra s’ acaba, Michael torna a Vietnam i busca al seu amic.

El porten a una casa d’ apostes on es juga a la ruleta russa, el premi sempre són els diners, la derrota és la mort. Nick ha quedat trasbalsat per les seves experiències en la guerra i és dedica a jugar a la ruleta russa, sembla que res l’ importa. Michael vol rescatar-lo i portar-lo de nou a casa i per convence’l juga amb ell. El primer tret no porta bala i Michael es salva, el segon, quan Nick sembla que recorda alguna cosa i reconeix a l’ amic, esclata i mata al noi.

Michael torna a Estats Units, tos els amics es reuneixen el dia de l’ enterrament de Nick i brinden per ell.

thedeerhunter2

COMENTARI

Cimino relata una història d’ amistat i com aquesta es trenca per culpa de la guerra. Estem davant un film que explica tant l’ horror de la contesa com el valor de l’ amistat i la frustració i l’ atordiment d’una generació.

La pel·lícula passa per tres fases que defineixen el seu esdevenir. Una primera part marcada per la llarga escena del ball, després del casament de Steve. És l’ antesala per mostrar les imatges de la guerra, el contrast entre la festa i les seqüències on es mostra la violència de la guerra són brutals.

La segona part és la de l’ espant. Els protagonistes baixen al cor de les tenebres, als inferns. Els tres amics, ara estan presoners i en una situació límit. Els vietnamites els obliguen a jugar a la ruleta russa, els tres homes escapen però amb diferents conseqüències. Michael, el més fort , torna sa i estalvi, Steve queda convertit en un invàlid, Nick pertorbat, resta en Saigon i és converteix en un professional que aposta a la ruleta russa. Els homes normals s’han convertit en monstres.

La tercera part és el retorn. Ara Mike, Nick i Steve cada un a la seva manera són homes destruïts ,plens de traumes físics i psicològics, han perdut la innocència. Abans d’ anar a la guerra, aquesta era un joc, quan hi estan un horror, després un trauma.

Michael torna a Vietnam per recuperar al seu amic però també per matar als seus fantasmes.

“El caçador” és una de les primeres pel·lícules que mostra tot allò repulsiu de la guerra del Vietnam i fa que els americans comencin a alliberar el seu sentiment de culpa.

La cinta proposa una metàfora entre el caçador que mata cérvols, l’ home sol front la natura, l’ home  que es te que enfrontar sol a la seva vida i que mata gratuïtament. Primer en la cacera amb els animals, terrorífica escena de la mort del cérvol, que mira ,agonitzant, amb els seus grans ulls, després és la cacera humana.

L’ atzar disposa les vides. Michael mata al primer cérvol, perdona al segon, com un demiürg disposa de les vides alienes. Al igual la ruleta russa és també un joc d’ atzar en el que pots viure o morir, igual, també que la guerra. L’ atzar construeix o enderroca les nostres vides.

Michael torna a Saigon, a l’ infern, potser amb la voluntat de reparar allò que ha fet, salvar a l’ amic i salvar-se a si mateix però ja no és possible.

Tot i així, el director obre un pas esperançador. Nick ha mort trastornat, els amics es tornen a reunir i brinden, el pas del temps, els esdeveniments que els han canviat no han pogut separar-los.

LA VIDA Y NADA MÁS

la_vie_et_rien_d_autre-482560647-large

 

Director: Bertrand Tavernier

Actors: Philippe Noiret

              Sabine Azema

              Pascale Vignal

Any: 1989

Títol original: La vie et rien d’ autre

Nacionalitat: França

Gènere; Bèl·lic

 

ARGUMENT

En 192O, una vegada acabada la primera guerra mundial, el Major francès Delaplane (Philippe Noiret), és l’ home encarregat d’ identificar als cent cinquanta mil soldats desapareguts.

Delaplane és un home perseverant i meticulós, decidit a fer la feina ben feta però en el seu camí es creua amb Irene de Courtil (Sabine Azema), una dona de classe alta, que busca saber si el seu marit és mort.

Al grup s’hi afegeix una mestra d’escola, Alice (Pascal Vignal), que ha perdut al promès; després de les primeres disputes entre el militar i la dona, s’ inicia una evident complicitat.

En la recerca, Delaplane és ferit quan investiga dins d’un túnel on queden restes de gas, col·loca els objectes trobats en una fira perquè els familiars els identifiquin com dels seus sers estimats i lluita contra la burocràcia i els alts comandaments.

Finalment Alice s’ assabenta que el seu amant és mort i que era un home casat, l’ anell que portava ho certifica.

Després d’una celebració  militar, Irene es declara a Delaplane, aquest resta perplex i no sap que dir en tant la dona, fuig decebuda.

Delaplane assisteix a l’ homenatge al soldat desconegut i en 1922 acaba la seva tasca d’ identificació dels desapareguts. Ara ja és civil i esmena el seu comportament escrivint una carta a Irene, que s’ha anat a viure a Nova York, en la  que explica que l’ estima.

La-Vie-et-rien-d-autre

COMENTARI

          Tavernier roda aquest film en 1989, és part d’un díptic sobre la primera guerra mundial, que completa set anys més tard filmant “Capitán Conan”.

Els fets no són correlatius, la segona pel·lícula narra el final de la guerra i la primera aspectes de la postguerra. També és diferent la forma del rodatge, en tant “Capitan Conan” mostra la sang, la destrucció i la barbàrie en primer pla, aquest és un film molt més contingut tot i que el missatge ideològic és clar i explícit.

Tant en una com en l’ altra cinta, Tavernier llença un discurs anti bel·licista i critica l’ horror i la gratuïtat de la guerra.

El tema que li serveix de fons per acostar-se a la conflagració és la recerca dels desapareguts en combat; dues dones volen saber la sort de les seves respectives parelles i un militar és l’ encarregat de satisfer la seva curiositat.

Tavernier respecta el desig de saber però el seu discurs be a dir que el millor és viure la vida i deixar en pau als morts, això no significa oblit, Delaplane, gran aficionat a les estadístiques, no deixa d’ explicar-ho: cent cinquanta mil desapareguts d’ una banda i les tropes victorioses, diu, que van desfilar durant tres hores pels camps Elisis de Paris, si haguessin desfilat el milió i mig de morts de la contesa, haguessin tardat onze dies i onze hores.

El director continua el seu punt de vista crític, quan contemplem l’ escena de l’ homenatge al soldat desconegut, Delaplane retreu que tot és una farsa, una manera d’ oblidar el record del militars i civils morts.

Tavernier en boca de Delaplane no mostra gran confiança en el ser humà, davant els soldats, una corista canta una divertida cançó de fraternitat, que diu que els soldats francesos i alemanys quan s’ assabenten que s’ ha signat l’ armistici , deixen de matar-se i s’ abracen; Delaplane comenta que si en lloc d’ aquest conte satíric s’ es cantat la marsellesa, l’ ardor guerrer s’ es aixecat d’immediat de nou.

Tavernier utilitza tant el drama com l’ element humorístic, així el militar que busca en cada poble un soldat desconegut ,fins que arriba a un en el que tots són coneguts incloent un americà que va morir pels voltants. En un altre vila no tenen cap mort i sol·liciten que se’ls hi afegeixi algun per no quedar en entredit.

La pel·lícula manté una via coral i un tant dispersa però s’ equilibra quan entra a fons amb el lligam amorós entre Delaplane i Irene. La relació s’ inicia plena de malfiança entre la dona, que considera al Major un buròcrata i un inútil però la pròpia dinàmica dels fets porta a l’ acostament i a l’ enteniment.

La part final de la pel·lícula és força emotiva, Delaplane i Irene marxen en el vehicle en mig de la nit, ella és qui inicia la declaració amorosa i li diu a ell que sols vol sentir dels seus llavis dues paraules perquè estiguin junts per sempre però Delaplane resta perplex i bocabadat, sense capacitat de reacció i la dona marxa. La càmera enfoca els primers plans dels protagonistes i la resta és obscuritat, tan pel muntatge com per la interpretació de Sabine Azema i Philippe Noiret estem davant un dels moments més emocionants de la història del cine.

L’ epíleg no desmereix. Sentim en boca de Delaplane la carta que temps després l’ envia a Irene, ara en Nova York, contemplem els camps daurats pels sol, per on passeja ell i paral·lelament la casa on ella llegeix la missiva, on finalment es diu la paraula que ella tan esperava: t’ estimo.

En l’ amor com en la guerra te que guanyar la vida i morir el record i el passat.

SENDEROS DE GLORIA

paths_of_glory-715854892-large

Director: Stanley Kubrick

Actors: Kirk Douglas

               Ralph Meeker

               Adolphe Menjou

               George Mc Cready

Any: 1957

Nacionalitat: USA

Títol original: Paths of glory

Gènere: Bèl·lic

Subgènere: Pacifisme

 

ARGUMENT

En la primera Guerra mundial l’ estat major de l’ exercit francès decideix un atac suïcida a les posicions alemanyes que es troben fortificades en el turó de les formigues.

El general Broulard (Adolphe Menjou) i el general Mireau (Georges Mc Cready) donen les ordres oportunes davant l’ escepticisme del Coronel Dax (Kirk Douglas) l’ home que te que portar endavant l’ ofensiva.

Els caps de l’ operació són conscients que un 60% dels homes poden causar baixa i morir. Quan es produeix l’ atac els homes són contundentment rebutjats, gran nombre d’ ells moren i a la fi tenen que retirar-se.

El general Mireau per incentivar l’ avanç d’una companyia ordena disparar sobre la mateixa perquè surti de la trinxera i entri en combat però els seus subordinats es neguen a obeir l’ ordre.

Consumada la derrota l’ estat major decideix castigar el , considerat, mal comportament de la tropa. Cada una de les tres companyies escollirà un home a l’ atzar i els tres homes seran executats com exemple, sota l’ acusació de covardia.

El coronel Dax, advocat en la vida civil, decideix actuar de defensor dels tres homes escollits però el judici resulta una farsa i la sentencia ja està dictada prèviament: culpables. Els tres homes són afusellats.

Dax no els hi pot retornar la vida però coneix la decisió del Mireau de bombardejar a les pròpies tropes i ho comunica al general Broulard que inicia una investigació.

Broulard i ofereix el càrrec de Mireau a Dax, com una manera de fer-lo callar però aquest el rebutja.

L’ escena final, quan tots els soldats reunits s’ emocionen davant la cançó d’ una presonera alemanya, és un últim cant  al sentiment humà i un crit de concòrdia més enllà dels conflictes entre nacions.

Paths-of-Glory

COMENTARI

La pel·lícula està inspirada en un llibre del mateix nom d’ Humphrey Cobb que data de 1935, aquest relat ,a la seva vegada ,en un poema de Thomas Gray del segle XVIII, en el que s’ explicita que els senders de la gloria tan sols condueixen a la tomba. El relat succeeix en la primera guerra mundial i en concret en els esdeveniments de la batalla de Verdún i está basat en fets reals, es pot considerar un al·legat contra la guerra, la inutilitat i l’ estupidesa de la mort en el camp de batalla.

Els caps envien sense remordiments als soldats a la matança. Aquests sols són peces sense importància en una partida d’ escacs. Els caps són els que s’ equivoquen però els seus errors els fan pagar als seus subordinats amb la vida. Aquests tampoc són capaços de rebel·lar-se i qüestionar la lògica militar. Els oficials, prepotents i envanits, són aliens al patiment i la mort i mai s’ embruten el seu uniforme.

La pel·lícula mostra l’ estament militar com una màquina greixada de matar, no sotmesa al sentit comú o a la raó humanitària.

Es tracta de donar exemple, acusant de covardia a tres homes innocents per causar la por i la submissió en la resta. Els elements sotmesos a dret i les garanties jurídiques tampoc compten, tan sols les ordres i els objectius militars.

En tant els soldats moren, els militars de carrera mostren tota la seva hipocresia, cinisme i doble moral advocant a l’ honor per no admetre cap culpabilitat sobre ells mateixos.

El coronel Dax és el contrapunt de la historia. El militar honest que defensa tant als seus homes com un codi moral de valors.

La pel.licula no es va poder estrenar en França fins a 1975 i en Espanya fins 1986, és tracta d’un dels relats més punyents contra la guerra, tot un exemple de cine anti bel.licista.

 

EL PABELLÓN DE LOS OFICIALES

El_pabell_n_de_los_oficiales-914692436-large

 Director: François Dupeyron

Actors: Eric Caravaca

             Sabine Azema

             André Dussolier

             Isabelle Renauld

             Geraldine Pailhas

Any: 2001

Títol original: La chambre des officiers

Nacionalitat: França

Gènere: Bèl·lic

 

ARGUMENT

En la primera guerra mundial, Adrien Fournier (Eric Caravaca) és un tinent de l’ exercit francès i està a l’ espera d’ entrar en combat.

Mentre els soldats parteixen cap el front, Adrien es fixa en una noia que està en l’ estació de tren acomiadant al marit, intima amb ella i acaben al llit, la xicota es diu Clemence (Geraldine Pailhas); al dia següent Adrien marxa cap a la guerra.

En els primers moments de la comtessa, el tinent és ferit greument per una explosió i traslladat a l’ hospital; l’ home ha perdut la mandíbula, el paladar i la meitat de la cara i és ingressat en el pavelló dels oficials.

Allà és atès per Anais (Sabine Azema), una sol·licita infermera i per el metge (André Dussolier), un home que  promet restaurar-li carn i teixits i retornar-li una imatge normal.

En tant, Adrien no pot parlar i llangueix en el llit amb problemes per empassar-se el menjar i es comença a comunicar a través d’una pissarra.

Després d’ explicar-li’ls a la família que es viu i dir-li’ls que no vagin a veure’l, Adrien tan sols és visitat per un amic, Alain, que s’ horroritza quan el veu.

Amb el temps, altres soldats ferits i amb deformitats, Henri i Pierre, arriben i neix entre ells una bona amistat, també ho fa una dona, Marguerite (Isabelle Renauld), una infermera de guerra que pateix seqüeles en la cara.

A la fi acaba el conflicte, amb gran alegria dels residents en el pavelló d’ oficials, Adrien retorna a casa on es troba amb l’ actitud angoixada de la seva mare; un temps després en un concert coincideix amb Clemence però aquesta ja no el reconeix; Adrien inicia una nova vida i poc a poc aprèn a auto acceptar-se.

69215541_ph2_jpg-r_640_600-b_1_D6D6D6-f_jpg-q_x-xxyxx

COMENTARI

     Dupeyron roda aquest film basat en la novel.la de Marc Dugain, que escriu a partir de la història verídica del seu avi.

El director narra com un tinent francès, és ferit en la cara els primers dies de la guerra i queda enormement desfigurat. La pel·lícula traça l’ odissea d’ aquest home i amb ell d’ altres ferits, com una persona normal i ben plantada queda convertida en un ser deforme, en un monstre.

A partir d’ aquí, Adrien te que reconvertir la seva vida, en el Pavelló li retiren els miralls i al cap del temps, quan s’ aixeca, pot contemplar la seva imatge a través dels vidres de les finestres.

Dupeyron narra tot el procés cap a l’ autoacceptació, cap a assumir que és una persona nova i que te que viure amb el seu nou rostre desfigurat. El director francès no manté una línia narrativa sinó que reflecteix petits moments emblemàtics dels quasi sis anys que Adrien passa tancat en el Pavelló d’ oficials.

A l’ inici, contemplem a un ser embenat, al que mai veiem el rostre, algú que no pot parlar i sabem de les seves idees i pensaments, a partir del seu discurs interior, un procés molt proper al desenvolupat en el film “Johnny cogió su fusil” de Dalton Trumbo.

Més tard, assistim a elements dramàtics, el company que rep la visita de la família, la qual s’ horroritza al veure’l en tant el fill s’ escapa dient: “aquest no és el meu pare” i que més tard, desesperat, se suïcida.

Aspectes tendres, quan els deformes surten al carrer, urgits per les seves necessitats sexuals, a la recerca d’un prostíbul; Adrien li prega a la prostituta, incomoda, que tanqui els ulls i ressegueix la seva pell amb les mans. O el moment en que apareix Marguerite, una altra esgarrada com ells, en qui veuen un objecte de desig factible.

La pel·lícula tracta aquest tema angoixant amb plena sensibilitat i poesia. En l’ epíleg, Adrien surt del pavelló quan ja ha acabat la guerra, es troba amb Clemence, la seva amant ocasional, afany i anhel tot el període del seu tancament, la dona el desconeix en tant Adrien llença a un toll l’ arracada de la noia que ha conservat tot aquest temps com un fetitxe.

Per fi les imatges ens traslladen a l’ assumpció del protagonista de les pròpies xacres, ja no porta embenatge i una nena en el metro s’ espanta d’ ell però les ganyotes de l’ home acaben per fer-la riure.

La pel·lícula tanca quan a Adrien, una noia li dona un cop de porta en la cara, ell fa broma i li diu que l’ ha deixat contrafet, aprèn doncs a riure’s de si mateix i després, la dona li somriu i li diu que de cap manera li sembla un monstre. La pròpia acceptació comporta l’ acceptació dels altres.

La pel·lícula és un homenatge al desig de viure, una crítica al rebuig social injustificat i un homenatge a aquells que ajuden a Adrien en la seva recuperació, Marguerite, la infermera, i el metge.

El film s’ ocupa tangencialment del perquè de la guerra, en un moment donat, el protagonista s’exclama: “Perquè serveix aquesta guerra?”; l’ autor deixa la composició de lloc en mans de l’ espectador per què jutgi per si mateix sense articular un discurs pacifista, que les pròpies imatges s’ encarreguen de vertebrar.

DOCE DEL PATÍBULO

Doce_del_pat_bulo-650073041-large

 Director: Robert Aldrich

Actors: Lee Marvin

             Charles Bronson

             Jim Brown

             Telly Savalas

             Trini Lopez

             Ernest Borgnine

             Robert Ryan

             John Cassavetes

             George Kennedy

             Donald Sutherland

             Clint Walker

Any: 1967

Títol original: The dirty dozen

Nacionalitat: USA

Gènere: Bèl·lic

Subgènere: Carcerari

 

ARGUMENT

En l’ any 1944, durant la segona guerra mundial, l’ exercit americà decideix realitzar una perillosa missió, s’ atacarà un castell en Rennes on solen trobar-se importants dirigents nazis.

La comesa és encarregada a dotze presidiaris, sota el manament del comandant Reisman (Lee Marvin). Els dotze escollits són homes condemnats a la pena de mort o a llargs anys de presó.

Són reclutats, entre altres, el polonès Joseph Wladislaw (Charles Bronson),un home que parla alemany, Robert Jefferson (Jim Brown, un individu de color que té que ser executat en breu terme, Victor Franko (John Cassavetes), un personatge rebel i indisciplinat que es nega a seguir les ordenances militars, Archer Maggott (Telly Savalas), un il·luminat religiós, que odia a les dones, Vernon Pinkley (Donald Sutherland),Samson Posey (Clint Walker) i Jiménez (Trini Lopez).

Si els presidiaris acompleixen la tasca encomanada podran accedir a la llibertat.

Tots els homes han d’ adaptar-se a els nous valors que se’ls exigeixen, disciplina, solidaritat, sentit de grup…si algun és deslleial, tots tornaran a la seva primitiva situació.

Després d’una primera etapa d’instrucció, els homes demostren la seva capacitat quan en uns exercicis bèl·lics aconsegueixen fer-se amb el comandament militar, al càrrec del qual es troba el coronel Breed (Robert Ryan), un militar escèptic de les aptituds dels convictes.

Els dotze homes, dirigits per Reisman arriben a la fortalesa i després de lluites aferrissades, acompleixen la seva missió i maten a tots els alemanys que troben, però en l’ escomesa, la majoria són abatuts, el propi Reisman i Wladislaw sobreviuen i són honorats per la seva heroica participació en la lluita.

5485_37407 

COMENTARI

     Els finals dels 50 i inicis dels 60 són anys en que Hollywood busca un cine d’”Hazañas belicas”, cine d’ evasió però realitzat amb alts pressupostos, actors famosos i amplitud de mitjans i amb històries personals o col·lectives que identifiquen i emocionen a l’ espectador.

Podríem citar “Los cañones de Navarone”, “El dia más largo”, “La gran evasión”, “El Puente sobre el rio Kwai” i aquesta que ens ocupa entre moltes altres.

Totes tenen un desenvolupament molt clàssic; uns herois han d’ efectuar una missió i aquesta missió el canvia la seva perspectiva de vida, alguns moren i altres troben la redempció dels seus crims i pecats.

“Doce del patíbulo” no és gens aliena a aquesta estructura. En aquest cas es tracta de dotze criminals a qui se’ls concedeix l’ oportunitat de redimir les seves penes, realitzant una acció heroica.

Com és habitual, els homes són cínics, descreguts, indisciplinats, desobedients i transgressors de l’ ordre establert, sobretot si és el militar.

La seva aventura, l’odissea que viuen, els transforma, adquireixen valors, assumeixen la causa per la que lluiten, reivindiquen el sentit del deure i finalment, la majoria, mor en compliment de les seves obligacions.

Aquesta és una estructura que esdevé dels clàssics però per la qual el cine d’ Hollywood hi aposta sovint, ja sigui en la lluita dels soldats contra els nazis, els pioners contra els indis o la policia contra els gàngsters.

Per altra banda, el director confereix caràcter, personalitat i individualitat als seus protagonistes; cadascun se significa com un estereotip determinat, Jefferson, el negre que no tolera el racisme, Wladislaw, que assumeix la responsabilitat màxima, Franko, el rebel o Maggott, un al·lucinat de creences religioses i místiques.

Aldrich és contractat pel seu brillant historial, tot i que en els films que pot finançar o produir destaca el seu toc heterodox o pacifista, aquí es limita a gestionar eficaçment un bon cinema comercial i no és aliè a una de les seves característiques: la violència.

Aquesta es mostra extrema i descarnada, en les escenes finals de l’ assalt a la fortalesa, quan Maggott assassina a sang freda a una dona alemanya , quan decideixen eliminar al servei o sobretot quan llencen granades i benzina sobre els nazis, civils en molts casos, refugiats en el soterrani; tot i que fora de pla, són moments de gran crueltat.

Així Aldrich només fa que legitimar allò que han estat els convictes, uns violadors, assassins i psicòpates, ara com a soldats en la guerra, són igualment uns criminals institucionalitzats.

Per fi el director recrea un món d’ homes, hi ha lluites i topades entre els protagonistes però finalment s’imposa l’ amistat viril .

George_Kennedy_1975

GEORGE KENEDY

 

LA GRAN GUERRA

La_gran_guerra-776280819-large

 Director: Mario Monicelli

Actors: Vittorio Gassman

               Alberto Sordi

               Silvana Mangano

               Folco Lulli

               Bernard Blier

Any: 1959

Títol original: La grande guerra

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Bèl·lic

Subgènere: Pacifisme

 

ARGUMENT

     En 1916, en la primera guerra mundial, Giovanni Busacca (Vittorio Gassman) és un milanès que vol eludir anar a la contesa i intenta subornar a Oreste Jacovacci (Alberto Sordi), un funcionari romà antic aprenent de barber, perquè el lliuri del compromís.

Jacovacci l’ enganya i Busacca té que anar a la guerra però tothom ha estat mobilitzat i els dos homes es troben en el trasllat cap el front i s’ acaben acostumant l’ un a l’ altre en tant esperen en la rereguarda, entrar en acció.

Busacca coneix i s’ amistança amb Constantina (Silvana Mangano), una prostituta, que li roba la cartera.

Arriba el dia en que són enviats al front , s’han d’ encarar amb la realitat de la guerra i conviure amb el perill i la mort, lluitant contra els austríacs. Un atac enemic acaba en una desfeta en el batalló mentrestant Busacca i Jacovacci estan desapareguts.

Els supervivents gaudeixen d’ un permís i són tractats com herois, obren una col·lecta per als companys absents i es queden els diners però quan la dona del seu company Bordin (Folco Lulli), mort en combat, els hi explica les seves penúries, li donen la recaptació.

L’ enemic ataca i han de tornar al front sota les ordres del capità Castelli (Bernard Blier), son encarregats de portar un missatge sobre la situació estratègica del front i desprès de fer-ho, es queden a dormir en un paller, la zona queda aïllada i apareixen els austríacs que els descobreixen i els fan presoners.

Són comminats a explicar les posicions del seu batalló però en un gest de dignitat, es neguen a parlar i són afusellats, salvant, així, la vida als companys.

La-Gran-Guerra-3

 

COMENTARI

Monicelli roda una comèdia que cobra sentit quan es converteix en drama.

El director italià, realitza una paràbola pacifista i anti bèl·lica, en la que mostra a dos pobres desgraciats intentant fer-se el desentès de qualsevol hàbit guerrer.

Busacca i Jacovacci són arquetips italians o al menys d’ aquells que el cinema n’ ha fet referents, són dos murris, uns penques, uns cara dura, un graciós, el primer, un inútil i un dropo, el segon, els dos són uns covards. Monicelli retrata a l’ home comú, atrapat en una causa que no és la seva, l’ absurd de la guerra, el patriotisme, els interessos espuris…però tanca elevant el sentit moral d’ aquests dos homes, que en darrera instancia paguen amb la seva vida i exerceixen un últim gest de dignitat.

Són dos herois desconeguts i oblidats, que amb la seva actitud eviten la mort de molts companys.

Monicelli descriu apunts bèl·lics: el soldat a qui li han de llegir la carta perquè és analfabet, la trobada amb la dona de Bordin, el soldat que substitueix als companys en missions perilloses, a canvi de diners per mantenir la família, el soldat atrapat en el filat que mor, els missatger que avança a requeriment del superior i és tirotejat fins a sucumbir, la massacre en la guerra de trinxeres…

És un relat que camina entre la farsa i la tragèdia; el patetisme de les imatges bèl·liques es complementa amb la peripècia vital dels dos protagonistes, dos homes corrents que no volen ser herois i acaben sent-ho, a pesar seu.; dos homes que del rebuig passen a la camaraderia i la complicitat.

Les imatges finals li donen significació a la narració: l’ afusellament de Busacca, que es nega a revelar la posició dels seus, la posterior mort de Jacovacci, proclamant que no sap res i que és un covard, front la imatge del militar austríac, indiferent a la sort dels dos homes.

Per fi contemplem com les tropes italianes, avancen i passen impassibles al costat dels dos cadàvers, sens fixar-s-hi, ni descobrir-los.

La pel·lícula guanya el Lleó d’ or del festival de Venècia en 1959.

 

PLATOON

Platoon-597425955-large

Director: Oliver Stone

Actors: Charlie Sheen

             Willem Dafoe

             Tom Berenger

              Forest Whitaker

Any: 1986

Nacionalitat: USA

Gènere: Bèl·lic/Vietnam

 

ARGUMENT

Chris Taylor (Charlie Sheen) és un soldat voluntari que entra en acció en la Guerra del Vietnam.

Aviat s’ inicien els combats i es troba amb un mitja hostil, amb les emboscades de l’ enemic, amb la tensió i la mort.

Allà coneix al sergent Elias(Willem Dafoe) i al sergent Barnes (Tom Berenger), els dos homes tenen visions diferents de com enfrontar-se a l’ enemic. Quan arriben a un poblat vietnamita, el batalló està nerviós. Un soldat mata a camperol a cops de culata, Barnes mata a sang freda a una dona i Elias, que s’ enfronta a Barnes, impedeix que la matança sigui més gran, tot i així la patrulla crema i destrueix el campament.

L’ odi entre Barnes i Elias, va més lluny, quan el primer troba al segon en la selva, li dispara un tret i el mata. Taylor arriba al poc i sospita del que ha passat.

Més tard hi ha una ofensiva del Vietkong, tota la companyia és assetjada i moren indiscriminadament soldats d’ ambdós bàndols.

Quan s’ aixeca el dia, Taylor contempla la matança i veu a Barnes malferit, no crida a un metge sinó que el remata.

Taylor sobreviu entre la munió de cadàvers i es traslladat.

Platoon-platoon-29158017-640-347

COMENTARI

Stone filma una de les pel·lícules més punyents i terrorífiques sobre la guerra del Vietnam i és la primera de la seva trilogia que anys més tard completa amb “El cielo y la tierra” i “Nacido el 4 de julio”.

Com en tot el cine americà sobre aquesta guerra, el punt de vista és el de l’ exercit americà i els Vietkong sols són ombres sense personalitat ni identitat, que és mouen al voltant dels protagonistes.

Malgrat això, la visió de Stone és força realista: D’ una banda la violència, la barbàrie, la sang, la massacre i la selva com un indret terrible on totes les amenaces es tornen reals.

Al costat d’ això l’ enfrontament entre la gent del mateix bàndol: l’ odi, el rancor, les decisions arbitraries que separen uns dels altres i al final la venjança.

Taylor es salva però la guerra l’ acompanyarà sempre i amb ell la bogeria que comporta matar indiscriminadament, la impotència davant l’ arbitrarietat, la voluntat de matar per sobreviure, l’ orgia de sang i foc, la fi de la innocència.

Al final Taylor diu que no lluiten contra l’ enemic sinó contra ells mateixos.

La pel·lícula és una denúncia cruenta de la guerra i de totes les guerres, del salvatgisme i l’ horror però és també un homenatge a la gent americana que va lluitar i va morir i segurament sense saber perquè.

El film manté, en tant, el seu desenvolupament, un clima, una atmosfera que enganxen, la selva sembla cobrar moviment, sembla tenir vida pròpia i ser la que dona i treu aquesta vida.

 

LAS FLORES DE HARRISON

 

DIRECTOR: Elie Chouraqui

Actors: Andie Mc Dowell

               Adrián Brody

               David Strathairn

               Elias Koteas

Any: 2000

Títol original: Harrison’s flowers

Nacionalitat: França

Gènere: Politic I social-Bélic

Subgènere: Mitjans de comunicació

 

ARGUMENT

En 1991 Harrison (David Strathairn) és un fotògraf de Guerra, cansat del món que l’ envolta pensa en retirar-se per dedicar més temps a la seva dona Sara (Andie Mc Dowell) i als seus fills.

És llavors quan esclata la guerra en l’ antiga Iugoslàvia, Harrison hi va d’ enviat especial i fent la seva feina s’ ensorra una casa des de la que fa fotos i és donat per mort.

Sara pensa que Harrison ha sobreviscut, ho deixa tot i marxa cap a Vukovar en territori serbocroat per cercar-lo.

Allà es troba amb la realitat de la guerra, foc creuat, franctiradors, violència, assassinats indiscriminats…Uns soldats maten gratuïtament al noi que li fa de guia abans de ser rescatada per un grup de periodistes francesos.

Seguint el seu periple es troba amb Kyle (Adrián Brody) , un fotògraf amic del marit que li retreu que hagi vingut però promet portar-la a Vukovar. Amb dos reporters més parteixen cap a la ciutat, pel camí sols troben més del mateix:brutalitat extrema.

A la fi aconsegueixen arribar a Vukovar i retratar l’ extermini i la neteja ètnica. Allà una bala perduda mata a Kyle. En mig de les explosions u les bombes, Sara camina cap a l’ hospital , l’ última esperança de trobar al seu marit.

Harrison efectivament està allà, ha sofert un shock traumàtic i te el cos mig cremat i no la reconeix. El novembre els croats es rendeixen, Vukovar cau. Han mort quinze mil persones sols en aquella batalla.

Harrison torna a casa però és un home trastocat que ha perdut els sentiments. Sols una esperança: el seu fill li ha cuidat les seves flors. Al cap d’ un any són un dels referents que el fan reaccionar i tornar a ser el mateix.

 

FLORES

COMENTARI

Aquesta és una de les poques pel·lícules que parla amb cruesa i realisme de la guerra de Iugoslàvia, tot i l’ impostat final feliç.

D’ una banda estem davant d’una obra de denúncia, tot i que no es valoren mai els elements polítics, no hi ha bons ni dolents, tan sol extrema violència, ferocitat, mort i desolació. La guerra és l’ infern.

Per una altra vesant estem davant el gènere de pel·lícula en la que els protagonistes són els reporters-corresponsals de guerra. Els reporters són aquells que amb el seu testimoni ajuden a explicar el món, allò que passa i de vegades ho paguen amb la mort. Els periodistes expliquen allò que el poder no vol que es sàpiga i ho fan amb compromís.

Un tercer element és el viatge. Sara des de la seva confortabilitat realitza un periple als inferns i pren consciència del que és una guerra. Te una missió i la força de l’ amor fa que la guanyi.

Estem , doncs, davant un film que ens acosta a l’ horror tot i que ho fa des de premisses clàssiques d’ un heroi positiu amb qui l’ espectador te que identificar-se i que després de múltiples dificultats aconsegueix l’ èxit, tot i que aquesta victòria sigui el menys creïble de la historia.