TAL COMO ERAMOS

 

 

Director: Sydney Pollack

Actors.: Robert Redford

               Barbra Streisand

               Bradford Dillman

               Viveca Lindfords

Any: 1973

Títol original: The way we were

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine Polític

Subgènere: Comèdia romàntica

 

ARGUMENT

Katie Morowsky (Barbra Streisand) és a finals dels anys trenta del segle XX, una jove universitària i activista política, pertany a la Lliga Comunista i sedueix amb els seus discursos pacifistes i amb les seves arengues sobre la necessitat d’ajudar als republicans contra Franco en la guerra civil espanyola.

Hubbell Gardiner (Robert Redford) és un noi amb qui fa amistat, el xicot destaca com incipient novel·lista i li retreu a Katie que es prengui la vida massa seriosament i que li manqui sentit de l’ humor.

Al cap dels anys, en 1944, Katie treballa en la radio i la segona guerra mundial està a les acaballes; en una festa de societat es troba a Hubbell, aquest és oficial de la marina americana i Katie el porta a casa seva, la parella consuma la relació i surten plegats. Hubbell ha escrit una novel.la i comença a tenir èxit però el món de les idees continua interposant-se entre els dos; la mala relació de Katie amb els amics del noi, convencionals, reaccionaris i acrítics, fa que se separin.

A principis dels anys cinquanta, Katie i Hubbell es retroben, viuen plegats i marxen cap a Hollywood, on Hubbell exerceix de guionista cinematogràfic però estem en l’ època de la caça de bruixes, els efectes de la censura es deixen sentir i l’ escriptor te que retallar el seu guió davant les protestes de Katie.

La noia viu com un peix fora de l’ aigua en els sumptuosos salons d’ Hollywood i quan sap que està embarassada li demana a Hubbell que estigui al seu costat fins a tenir la criatura però que després se separin.

Al cap dels anys, Katie està al carrer, repartint pamflets contra la bomba A i casualment es troba amb Hubbell, els dos han refet la seva vida i s’han casat, Hubbell escriu guions per la televisió, Katie continua amb el seu activisme però res podrà ser ja com abans.

 

 

COMENTARI

Sidney Pollack és un dels directors que exerceix de consciència del sistema polític americà, se’l pot ubicar al costat de Lumet, Ritt o Frankenheimer en el grup d’ autors crítics amb el sistema de valors americà.

Aquesta és una pel·lícula testimoni de tot allò que ha mogut a l’ esquerra americana durant vint i cinc anys, la guerra civil espanyola, la lluita contra el nazisme, la caça de bruixes i el pacifisme. Però el context polític emmarca una relació entre dues persones equidistants, Katie una dona rebel, amb forts vincles socials, una lluitadora per la llibertat i per l’ esdevenir col·lectiu i Hubbell, un brillant escriptor, més interessat en la seva carrera professional que en canviar el món, atractiu i individualista.

Pollock juga amb el contrast entre dos personatges diferents que s’ estimen però que tenen interessos diversos, separats pel món de les idees. A través de Katie contemplem l’ univers de l’ esquerra reivindicativa i al seu costat l’ acriticisme i la submissió d’ aquells que tan sols estan interessats per l’ èxit i els diners.

Pollock no aprofundeix en l’ esquema polític i es dedica a mostrar les anades i vingudes d’una parella que intenta viure un amor de joventut per sobre la política però a la que aquesta acaba separant.  El to nostàlgic i la certesa del pas del temps conflueixen en un final marcat pel retrobament dels protagonistes, cadascun amb una nova vida damunt seu, però encara fidels a la seva manera de ser i pensar.

La cançó del film , “Memory” interpretada per Barbra Streisand, agita aquest to romàntic, es converteix en una balada clàssica de la historia del cine i guanya dos oscars en 1974 a la millor banda sonora i a la millor cançó.

Cal dir que el text de les escenes en que la protagonista es refereix a Franco en l’ inici del film, van ser censurades en Espanya en la seva estrena en 1974.

 

LA CLASE OBRERA VA AL PARAISO

 

 

Director: Elio Petri

Actors: Gian Maria Volonté

              Mariangela Melato

Any: 1972

Títol original: La classe operaia va in paradiso

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine polític  i social

Subgènere: Classe obrera

 

ARGUMENT

Ludovico Massa (Gian Maria Volonté), conegut com Lulù, és un obrer metal·lúrgic en una fàbrica de Milà. Treballa a preu fet i supera la mitjana   establerta per la resta d’ treballadors, això fa que es guanyi l’ animadversió dels companys.

Massa, viu amb Lidia (Mariangela Melato), una perruquera, i te un fill d’un matrimoni anterior.

Un dia Massa pateix un accident en la màquina i perd un dit, això fa que canviï el seu tarannà, es radicalitza i comença a participar en les lluites sindicals que proposen anar a la vaga per millorar la seguretat, cobrar més i treballar menys.

Massa dedica part del seu temps lliure a visitar a Bassi, un antic treballador de la fàbrica, ara tancat en un manicomi.

Els treballadors discuteixen en assemblea que fer. Per uns el treball a preu fet és una bona forma de guanyar-se un sobre sou, per altres, entre ells Massa, que ara s’ha radicalitzat, és te que acabar amb aquesta  pràctica.

Al mateix temps, els estudiants s’ auto convoquen a la porta de l’ empresa per recordar als treballadors que són uns esclaus, que entren de nit i surten de nit.

La lluita és fa més extremista i els obrers bloquegen la fàbrica , declaren la vaga, hi ha aldarulls i cremen els cotxe de l’ enginyer en cap. Com a resultat de tot això, Massa és acomiadat.

L’ obrer metal·lúrgic veu com els seus companys estan en la fàbrica realitzant una assemblea, els estudiants no li fan cas i el seu món personal s’ enfonsa.

A la fi, els dirigents sindicals li comuniquen que ha estat readmès però enfrontar-se de nou a la vella realitat no és potser la millor teràpia per Massa.

 

COMENTARI

En 1970, Petri realitza “Investigación sobre un ciudadano libre de toda sospecha”, amb “La classe obrera va la paraiso”, guanya en 1972 la Palma d’ or en Canes.

El cine del director italià es caracteritza pel seu sentit crític amb el sistema i està enquadrat en allò que en els anys 70 es diria cine de denúncia a Itàlia.

El film te lectures diverses però bàsicament vol relatar l’ alienació de l’ individu front el sistema. Massa és en principi un operari model, detestat pels companys i recolzat per l’ empresa. A partir d’ un accident, canvia el seu punt de vista i es troba en el centre d’un món tan reivindicatiu com ple de contradiccions.

D’una banda els estudiants radicals que, menyspreen la mansuetud dels obrers, d’una altra els sindicats, sempre disposats a regular les condicions de treball però no a canviar la dinàmica entre treballadors i patró. En el complex món laboral estan els que demanen una vaga articulada i els que reivindiquen una vaga total, en mig els quadres mitjans, els directius, la companya de Massa , una dona sense consciència de classe….és un totum revolutum, mostra d’un món social divers i contradictori.

Massa, acomiadat, abandonat i enfonsat, és la representació de l’ individu sol, aïllat i alienat, front un sistema que el fagocita.

L’ exemple de tot és Bassi, l’ antic operari, ara en el manicomi, que desitja traspassar el mur de l’ institució en el que colpegen els alienats per arribar més enllà, al paradís, a un espai ple de boira i desconegut.

Massa es reincorpora a la feina però també somnia travessar aquest mur que representa la societat, el sistema, tot allò amb el que xoca i no li permet desenvolupar-se com individu. Per això la voluntat de ser readmès es converteix en perplexitat primer, quan ho aconsegueix, i en caos mental més tard.

La pel·lícula vol mostrar les contradiccions socials de l’ esquerra en els anys 70 però sobretot la solitud i l’ alienació del subjecte inserit en aquest context.

Més enllà de la reivindicació laboral, Petri incideix en la dificultat i la confusió de l’ individu front el  mur de les institucions repressives i del sistema, acomiadat o readmès, Massa està sol. Així que el director realitza més un anàlisi existencial que una crítica social, més el retrat d’un home turmentat que la història d’ un obrer.

Per fi, Petri no deixa titella amb cap i són especialment reveladores, dues escenes, la de Massa a l’ altra banda de la reixa de la fàbrica, volent entrar, després de ser acomiadat, i la de Massa a casa seva, avaluant les seves pertinences, coses que ha adquirit gràcies al seu treball a preu fet.

És això, doncs, en el que s’ ha convertit la seva vida, en feina a canvi de consum.

La pel·lícula va ser acusada per sectors de l’ esquerra de reaccionaria, els subjectes socials són part d’un sistema inamovible, i també de nihilista. Petri realitza una dissecció, evidentment pessimista, de la realitat.

ALLONSANFAN

 

 

 

Director: Vittorio y Paolo Taviani

Actors: Marcello Mastroianni

              Lea Massari

              Mismy Farmer

              Laura Betti

              Claudio Cassinelli

              Stanko Molnar

Any: 1974

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine polític i social.

 

ARGUMENT

En els anys de la restauració en Itàlia, Fulvio Imbriani (Marcello Mastroianni) és un carbonari, antic jacobí i home d’origen noble. Fulvio és empresonat com a responsable d’una secta revolucionaria, “Els germans sublims”. El govern l’ allibera perquè els condueixi fins el gran mestre de l’ organització.

Els seus company l’ acusen de traïdor i d’ haver delatat als seus, doncs, Filippo el cap del grup, ha desaparegut però en realitat s’ha suïcidat.

Fulvio, cansat i malalt, cerca refugi en la casa de la seva germana Esther (Laura Betti),que viu amb el seu marit i amb Constantino, un altre germà. Al temps, apareix en la casa Charlotte (Lea Massari), l’ amant de Fulvio i mare del seu fill Maximiliano. Mentre Fulvio li proposa marxar cap a Amèrica amb el nen, Charlotte vol esperar als companys i continuar la lluita.

Quan els revolucionaris arriben, Esther els denuncia i els soldats els esperen i els maten, Charlotte resulta greument ferida i Fulvio escapa amb la noia que acaba morint.

Allonsanfan (Stanko Molnar) és el fill del seu amic mort, Filippo, i és el qui troba a Fulvio i li demana que torni a la lluita però aquest te clar on i amb qui vol anar.

Lionello (Claudi Cassinelli), un dels seus amics arriba per acompanyar a Fulvio a buscar un carregament d’ armes, que aquest mai ha contractat i mai arribarà. Lionello s’ ofega davant el silenci i la indiferència de Fulvio.

Francesca (Mismy Farmer), una jova revolucionaria, ho ha vist tot però calla perquè estima a Fulvio. De nou sorgeix l’ engany, Fulvio va a trobar a la resta del grup i explica que els contrabandistes que venien les armes van matar a Lionello.

Malgrat aquesta contrarietat, els revolucionaris decideixen emprendre la seva missió i anar al sud a trobar als camperols, demanar-li’ls que s’ uneixin a ells i lluitin contra el règim que els oprimeix.

Fulvio, adormit pels efectes de l’ opi i l’ alcohol, marxa amb l’ expedició. Els revolucionaris arriben a terra ferma i Fulvio de nou traeix als companys per salvar-se i li demana al capella que avisi als soldats.

Mentrestant els revolucionaris avancen fornits de uns pocs fusells vells, la gent del poble, els camperols , els que havien de ser els seus aliats, atiats pel capella, arriben amb falç i martells. Vanni, un home del poble que s’ha passat als carbonaris, dispara i fereix a un nen. La ira s’ engega i els camperols maten a tots els revolucionaris.

Allonsanfan ha sobreviscut, troba a Fulvio i , al·lucinat, li explica  que camperols i revolucionaris han unit les seves forces. Fulvio es posa la jaqueta vermella dels rebels per anar a trobar al grup, els soldats arriben i el maten.

 

 

COMENTARI

Els Taviani esdevenen cineastes altament polititzats, d’ ideologia marxista, busquen en les seves primeres pel·lícules mostrar la situació d’ injustícia social en que viuen les classes populars. “Padre padrone” , dos anys després d’ “Allonsanfan” serà la pel·lícula que els hi donarà una modesta fama.

“Allonsanfan” és un film llarg i complex on es volen dir moltes coses. En primer  lloc és important la personalitat del seu protagonista, Fulvio Imbriani, aquest és un home que s’ha involucrat en la lluita social i te com a referent als carbonaris i a la revolució francesa.

Quan s’ inicia el relat, Fulvio, un aristòcrata, és un home cansat, que vol deixar l’ activisme social i es vol reincorporar a la seva classe social, viure feliç  i tranquil i si de cas anar-se’n a Amèrica amb dona i fill. El context que l’ envolta no  li permet realitzar els seus desitjos, els companys els consideren un dels seus i l’ amant és una convençuda lluitadora.

Els Taviani exposen els dubtes existencials de Fulvio, és un conflicte entre tot allò individual i tot allò col·lectiu. Fulvio entén que sols es viu una vegada i que possiblement no podrà veure la felicitat universal, entén que els seus companys disputen per una cosa que ja s’ ha acabat, que ha fracassat, és algú cansat, que vol  adaptar-se de nou al món al que pertany, algú que ja està de tornada, que ha perdut la fe, que no vol lluites ni aventures, que aspira a la comoditat burgesa. “He canviat”, diu, “estic aquí-la seva casa- on tothom m’ estima”.

Front la idea conservadora de l’ individu i el seu jo, s’ alça la idea de la col·lectivitat. El crèdul Lionello, el jove Allonsanfan, el nouvingut del món rural Vanni, és gent que creu en un projecte comú, en la unitat dels intel·lectuals i els camperols per aconseguir un món millor.

Els Taviani són marxistes però no badocs i presenten als revolucionaris com il·luminats i creients d’ una nova fe. En lloc de l’ esperada aliança amb els camperols es troben amb un grup de gent esperonada pel capellà, que crida: “Que volen aquesta gent, són estrangers sense déu, sols ens porten patiment”. Allà on els revolucionaris cercaven unitat tan sols hi troben ira i mort.

Els Taviani no deixen de presentar a la secta com a gent plena d’ esperança i dignitat. Allonsanfan, al·lucinat, ve a trobar a Fulvio i li explica que a la fi s’ha produït la unitat desitjada i contemplem a revolucionaris i camperols plegats, ballant i cantant en una somni quimèric que mai es realitzarà.

Hem de fer referència a la situació d’ Itàlia en 1974, any del film, doncs els Taviani parlen de la realitat històrica d’ aquell moment. El Partit Comunista era una força important i demanava el compromís històric per governar amb la Democràcia Cristiana. Al seu voltant sorgien molts satèl·lits esquerrans com “Lotta Continua” o “Potere Operaio” entre altres. Potser el referent dels Taviani amb respecte a la secta dels germans humils siguin aquests grups.

Tan uns com els altres no entenen que la revolució ja no és possible i aquell que defuig les seves responsabilitats és considerat un traïdor. Un dels sectaris diu: “Jo no se fer altra cosa, estem en un món en els que tots dormen i sols nosaltres estem desperts”.

Malgrat tot això, i tornant a Fulvio, en principi l’ espectador el comprèn, és algú que te dubtes entre el que ha de fer i allò que vol fer.

La seva evolució no és gaire reconfortant, aquest personatge en crisi i decadència, sols pensa en salvar-se a si mateix, enganya a tothom, és un cínic , un covard i un traïdor. Al final mor per apuntar-se, erròniament, a la que pensa és la causa guanyadora.

Els Taviani il·luminen amb magnificència tot aquest escenari. La posada en escena és excel·lent. De vegades ens recorda el món fi d’ època que tantes vegades recrea Visconti.

Escenes de gran bellesa se succeeixen, quan Fulvio reconeix el seu passat i apareixen els instruments musicals i els joguets de la infància.  El moment en que  entren en pantalla les màscares del carnaval, que apareixen salvant a Fulvio en el mar, un símbol de la seva pròpia disfressa, l’ engany que mai l’abandona.  El conte que Fulvio li explica al nen sobre el gripau que espanta als infants i el gripau apareix.  Quan Fulvio toca el violí en l’ escenari de luxe al costat del seu fill. Quan els revolucionaris, camí del combat i la mort canten “la marsellesa” recollits en el vaixell.  Per fi quan els sectaris resten a terra abatuts pels camperols i brilla la seva casaca vermella, que es confon amb la sang.

Conjugació entre forma i fons en un conte moral tan intel·ligent com pessimista sobre la condició humana.

LOS ARCHIVOS DEL PENTAGONO

 

 

 Director: Steven Spielberg

Actors: Meryl Streep

              Tom Hanks

              Sarah Paulson

              Bov Odenkirk

              Tracy Letts

Any: 2018

Títol original: The post

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine polític i social

 

ARGUMENT

    En 1971, durant el govern de Nixon, la guerra del Vietnam continua. Un analista militar, Daniel Ellsberg, cansat de les actituds favorables a la guerra del govern, decideix fotocopiar un informe del Secretari d’ Estat Robert Mc Namara en el que s’ afirma que s’ha prologat la guerra sense resultats positius per Estats Units. És un reconeixement dels interessos dels lobbys armamentístics.

Ellsberg ofereix l’ informe al New York Times i al Washington Post. Els primers  en publiquen una part. Els segons entren en dubte. L’ editora, Kay Graham (Meryl Streep) i el director, Ben Bradlee (Tom Hanks) són partidaris de la publicació pe`ro es veuen assetjats per les pressions  del govern que els hi demana silenci.

Si publiquen i els jutges resolen en contra seu, poden anar a la presó. El Consell d’ Administració del diari, encapçalat per Fritz Beebe (Tracy Letts) es mostra poc disposat a revelar la notícia, temorosos de l’ impacte econòmic d’una sentència negativa.

Graham i Bradlee, després de molts dubtes, publiquen un resum de l’ informe i l’ opinió pública se n’ assabenta dels tripijocs del seu govern.

Els jutges dictaminen a favor del diari i la llibertat de premsa resta fora de perill.

 

 

COMENTARI

    Spielberg és el rei i es pot permetre anar intercalant pel·lícules infantils i fantàstiques,amb aquelles que suposadament toquen temes seriosos. Si abans de “Lincoln” hi havia “Las aventuras de Tintin”, després de “Mi amigo el gigante” hi trobem “Los archivos del Pentagono”. A cine familiar hi continua cine compromès.

La pel·lícula que ara toca és un cant a la llibertat d’ expressió però es pot contemplar a partir de dues claus: Spielberg parla del passat recent per criticar uns moments actuals i similars. Si amb Nixon el país anava de corcoll , perdia credibilitat en l’ exterior i era qüestionat pels progressistes, ara ens trobem en una època similar; els atacs a la llibertat d’ expressió se succeeixen, els pilars del contracte americà es posen en dubte. Spielberg critica un món fosc pel prestigi d’ Estats Units, el de finals dels seixanta i inicis dels setanta, un món fosc que es reprodueix ara amb l’ era Trump. I és d’ això en realitat del que vol parlar.

La segona lliçó que ens explica el director és una lectura nacionalista de la realitat. És evident que el govern i Nixon són els dolents, és clar que els periodistes són els bons, com si d’una cinta d’ Indiana Jones es tractés. Spielberg defensa la valentia dels periodistes front el poder polític i econòmic però sobre tot ressalta com funciona  de be el sistema. La premsa s’ arrisca, els jutges proclamen l’ aval a la decisió periodística. Els poders institucionals funcionen, Amèrica és gran.

Això no significa que el film de Spielberg no sigui bo. Un thriller que comença be i avança amb lentitud per després anar al gra de manera magnífica , confrontar posicions i caracteritzar el suspens i la intriga sobre si triomfarà o no la veritat.

Spielberg és el súmmum de la correcció política. Els periodistes s’ enfronten al poder corrupte dels polítics que, volen amagar la veritat dels seus actes, els periodistes s’ enfronten al Consell d’ Administració que vol defensar els interessos econòmics per sobre la llibertat, els periodistes són fidels a la seva feina, expliquen els fets i els transmeten a l’ opinió pública.

Cal dir que és un cine, com tot el de Spielberg, tan atractiu, entretingut i ple de força com plana és l’ escenificació i previsible el resultat. Per acabar-ho d’ adobar l’ heroïna del relat és una dona. Ara quan el relat femení s’ imposa, i ho fa amb tota solvència, el director americà hi col·loca en el pòdium a una dona que no s’ arronsa, nova lectura interessada i a l’ altura dels temps

El missatge final és clar: la necessitat d’un govern fet pels interessos del poble i no un poble servint als interessos del govern.

 

RIFF, RAFF

 

 Director: Ken Loach

Actors: Robert Carlyle

              Emer Mc Court

Any: 1991

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere. Cine polític I social.

 

ARGUMENT

Stevie (Robert Carlyle) entra a treballar en una obra, al seu costat ho fan altres companys com Shem, Kevin o Larry. Són els anys del thatxerisme, es treballa en negre, sense assegurances ni atur, amb bastides que no compleixen el mínims de seguretat.

Els treballadors ocupen una casa veïna i Stevie coneix a Susan (Emer Mc Court), una noia que aspira a guanyar-se la vida com a cantant.  Stevie conviu amb ella un temps però aviat s’ inicien les desavinences, un dia el noi troba a Susan injectant-se heroïna, acaba la relació i la fa fora de casa.

En tant, la falta de seguretat ha donat alguns ensurts, Larry va a trobar al capatàs i demana mesures per millorar les bastides, com a resultat és acomiadat.

Des, un dels treballadors, és un negre que aspira a conèixer África, cau dalt a baix de l’ obra i mor. Stevie i un company es prenen la justícia per la seva mà i cremen els pisos i el despatx de l’ amo, amb ell dins.

 

 

COMENTARI

     Ken Loach és un acreditat documentalista amb vessant social, es guanya el reconeixement popular a partir dels inicis dels anys noranta. El thatxerisme li serveix per denunciar les retallades, les xacres socials i la repressió contra el moviment obrer.

Després d’ “Agenda oculta”; “Riff raff” incideix en aquest tema. És un retrat contingut, quasi documental, sobre la vida dels treballadors de la construcció en aquests anys.

Loach no fa de la pel·lícula un pamflet sinó que remarca la realitat quotidiana dels assalariats i ho amaneix tot amb una mica d’ humor i amor.

Darrera d’ aquest to de vegades festiu, hi ha desesperança. Susan és una noia tan necessitada d’ afecte com incapaç de redreçar la seva vida i la relació amorosa que entaula acaba en fracàs. Loach administra somriures per compensar la duresa d’ algun moment, com quan Larry es banya en la pica del pis de mostra i apareixen unes acabalades i tapades visitants dels països àrabs o quan s’ esventen les cendres de la mare del protagonista i la polseguera s’ estén entre tots els participants.

Són més, els moments durs. Larry és l’ obrer més reivindicatiu però el seu discurs no te gaire ressò entre els companys, tan quan crida a afiliar-se sindicalment, com quan demana millors condicions de treball i és acomiadat.

La mirada sobre la classe obrera és neutra. Contemplem la manca de solidaritat i de sentit de classe, com s’ accepta la imposició, la injustícia i les condicions de treball penoses, també albirem els moments de companyonia, de somriures i de bon humor.

Passats aquests moments, Loach deixa entreveure amb claredat com guanya la llei del més fort, la del poderós, d’ aquell que imposa les condicions. El discurs inicial de l’ encarregat és aclaridor: no hi han drets i a sobre es considera als treballadors uns ganduls.

El director britànic ens llança una mirada desencisada, quan el company cau mor, no hi ha reacció col·lectiva, tot depèn de la llei de la selva; Stevie perpetra una venjança amb un company són llops solitaris, incapaços d’ obtenir justícia. Darrera de l’ humor i l’ amor tan sols hi ha descoratjament

La pel·lícula guanya el premi de la crítica en el festival de Cannes de 1991.

DANZAD, DANZAD, MALDITOS

 Director: Sidney Pollack

Actors: Michael Sarrazin

               Jane Fonda

               Susannah York

               Red Buttons

              Bonnie Bedelia

Any: 1969

Nacionalitat: USA

Títol original : They shoot horses, don’t they?

Gènere: Cine social

 

ARGUMENT

En els anys de la depressió es realitzen maratons de ball en Estats Units.

Els concursants ballen hores i hores, dies i dies, fins que una parella es proclama guanyadora.

A un d’ aquest concursos acudeix Glòria (Jane Fonda), una noia aspirant a actriu que només ha fet papers d’ extra. L’ organització li busca un noi a l’ atzar, Robert (Michael Sarrazin) i els dos s’ emparellen al costat de molts altres ,amb l’ esperança de guanyar els mil-cinc-cents dòlars per vencedor o al menys tenir llit i menjar durant uns dies.

En el concurs hi participa gent de diversa índole, com Harry (Red Buttons), un mariner ja madur, Alice (Susannah York), una noia amb expectatives en el món artístic  o una dona embarassada (Bonnie Bedelia) amb la seva parella.

Assistim al cansament i el neguit dels participants. De quan en quan per eliminar-los se’ls fa donar diverses voltes a la pista i les tres últimes parelles són descartades.

Alice s’ encapritxa de Robert, i Glòria canvia de parella quan aquest abandona el concurs, i recórrer a Harry el mariner que està en situació similar. En una de les curses per la pista, Harry pateix un infart i mor.

El concurs porta ja cinquanta dos dies, mil hores en les que els participants tan sols han pogut descansar en breus estones.

Alice desfeta i alienada embogeix i és eliminada. Ara Glòria i Robert tornen a estar junts. Glòria no pot més. L’ organitzador i mestre de cerimònies li mostra que fins i tot guanyant, el premi serà esquàlid doncs li descompta les despeses de manutenció de tots els dies.

Desesperada i sense cap esperança de futur li demana a Robert que li dispari un tret al cap. El noi ho fa i la mata. La policia l’ empresona, el concurs continua.

 

 

COMENTARI

La pel·lícula és una metàfora social. La pista de ball és el paradigma de la vida, del sistema econòmic. Tothom balla, tothom lluita i competeix força lluny del somni americà per aconseguir un premi, per ser un vencedor.

Tothom pateix, es degrada, perd els referents per ser una peça de l’ engranatge en el que sols obtenen recompensa els organitzadors. Al voltant un públic àvid d’ emocions que patrocina a les parelles que pensa poden guanyar, que anima, que espera cops d’ efecte, que vol que l’ espectacle continuï.

Però els ballarins sols troben el cansament extrem i el fàstic i es converteixen en ninots patètics, els que abandonen perden, els que continuen no guanyen.

La pel·lícula és també una exposició d’un món malalt, El rodatge es realitza en els turmentosos anys de la guerra del Vietnam i trasllada el desemparament social i l’ actitud crítica de l’ època a un temps amb elements similars: la depressió dels anys 30.

Planteja que no hi ha sortida, no hi ha esperança. Glòria demana morir i Robert la mata, ell ,potser, tampoc sobreviurà.

Avui seria difícil realitzar un film tan crític amb el sistema i d’ un pessimisme tan radical.

DANIEL

 

Director: Sidney Lumet

Actors: Timothy Hutton

              Mandy Patinkin

              Lindsay Crouse

              Ed Ashner

              Ellen Barkin

              Amanda Plummer

Any: 1983

Nacionalitat: USA

Gènere. Cine polític i social

 

ARGUMENT

A finals dels anys trenta del segle XX, Hitler és una amenaça per Europa i la guerra civil es rabeja en Espanya. En Estats Units, Paul Isaacson (Mandy Patinkin) és un agitador d’ esquerres i comunista i coneix a Rochelle (Lindsay Crouse),una noia d’ idees similars a les seves.

La parella es casa i te fills: Daniel (Timothy Hutton) i Susan (Amanda Plummer), no per això abandonen el seu activisme. La policia va sobre els passos de comunistes i jueus i comença a detenir companys. Paul i Rochelle són també empresonats, acusats de conspiració i espionatge i de passar informació i secrets de defensa a la Unió Soviètica. Uns altres companys, els Mindish els han delatat.

Daniel i Susan van a parar a casa de Frieda, la germana de Paul, passen més tard per un asil del que escapen, per finalment ser atesos pels Louis, una família amiga.

En tant, els Isaacson van a judici i malgrat la defensa de Jacob Hasher (Ed Asher), l’ advocat, són acusats de robar secrets atòmics i passar-los als russos, són condemnats a la sella elèctrica i executats.

Paral·lelament assistim a la situació dels fills quan ja són adults. Daniel vol reivindicar la memòria dels pares, Susan  no pot suportar la pressió, es vol tallar les venes i acaba ingressada en un manicomi.

Daniel vol crear una fundació per recuperar el record dels pares i  lluitar pels drets humans i socials. Daniel investiga qui van ser i que van fer els seus progenitors.

 

 

COMENTARI

Sidney Lumet és al costat de Pollack, Penn o Pakula entre altres, un dels directors clau en els anys setanta i inicis dels vuitanta, d’un cine de denúncia en el que constata els aspectes abusius i les irregularitats del sistema americà.

Des d’una perspectiva liberal tracten sobre els excessos del poder, la manipulació de la premsa o la desídia dels tribunals.

En aquesta ocasió, Lumet porta a la pantalla la història dels Rosenberg, Julius i Ethel, executats en 1953 per suposadament haver filtrat secrets d’ estat a la Unió Soviètica. Lumet es basa en la novel.la d’ E. L. Doctorow: “El llibre de Daniel” i encobreix el nom dels encausats per realitzar una versió lliure dels fets.

El director d’ origen jueu explica la història des de la perspectiva del fill dels acusats, aquest, ja adult, vol reivindicar la memòria dels pares i inicia una investigació dels fets que va a parar fins a l’ home que els va denunciar, ara un ancià disminuït que viu en una residència. El fill vol saber tota la veritat, la realitat de tot allò que va passar, la seva mirada és una acusació contra un sistema injust.

El relat s’ emmarca en la guerra freda i la caça de bruixes. En la societat americana hi havia pànic al possible poder atòmic soviètic; els comunistes americans estaven demonitzats i l’ opinió pública vivia en un estat de histèria col·lectiva.

Lumet presenta als Isaacson com a bona gent, idealistes que lluiten pels drets civils, algú que defensa als negres, als treballadors i a les classes oprimides.

En qualsevol cas, el director no entra a valorar la veracitat dels fets, tot i que ressalta la delació d’un company per salvar-se i que tot allò que haguessin pogut transferir els protagonistes als serveis secrets soviètics era insignificant.

Els Isaacson/Rosenberg són utilitzats com a caps de turc sobre els quals cau la repressió d’un estat arbitrari. El poder utilitza als protagonistes com a bocs expiatoris i empeny una sentència plena d’ exemplaritat per posar en el seu lloc a tot aquell que el qüestiona.

Un altre aspecte important del film és com s’ executa la pena de mort contra algú de qui no es tenen proves contundents de la seva suposada traïció. Daniel fa recompte en diferents moments de la pel·lícula, dels elements amb els que ha comptat el poder per fer palesa la seva autoritat contra els dissidents: esquarterament, flagel·lació, mort en la foguera…la sella elèctrica no sembla millorar el talent venjatiu dels governants.

Les execucions es mostren en tota la seva crueltat, en unes escenes finals despietades i que deixen el cor encongit. Després de tanta injustícia, Lumet acaba amb les imatges dels joves manifestant-se pels drets civils, la pau i contra la guerra del Vietnam, és un punt d’ esperança després de tanta vida esfondrada.

Lumet simultanieja present i passat, amb flash backs que entrellacen el greuge i la recerca del fill amb l’ acció i la desgràcia dels pares.

LA PATAGONIA REBELDE

 

Director: Hector Oliveira

Actors: Luis Brandoni

              Hector Alterio

               Federico Luppi 

               Jose Soriano

Any: 1974

Nacionalitat: Argentina

Gènere: Cine polític i social.

 

ARGUMENT

     En 1920 en Rio Gallegos s’ inicia una vaga dels treballadors d’ hostaleria, aquesta s’ estén i es seguida pels assalariats agraris de “Las Estancias”.

La lluita la lidera el Sindicat Obrer de caire anarquista, dirigit per Antonio Soto (Luis Brandoni) i per Schulz “El Aleman” (José Soriano); en altre regions de La Patagonia, s’ alcen noves revoltes,” Facon Grande”, (Federico Luppi) és un dels dirigents que les encapçalen.

Davant la repressió del governador i dels terratinents, el govern envia a la zona al Comandant Zavala (Hector Alterio), aquest busca un acord entre les parts i aconsegueix la signatura d’ un conveni amb la millora de les condicions socials per als treballadors a canvi de que aquests entreguin les armes de que disposen.

Al poc temps de l’ acord, alguns  líders del moviment són acomiadats, es produeix un boicot contra les empreses responsables i els amos comencen a incomplir el conveni; Zavala requerit de nou per la superioritat torna a fer acte de presència en la Patagonia però ara ha decidit abandonar les seves posicions pactistes, s’ alia clarament amb els patrons i decideix acabar amb la revolta a sang i foc. Exigeix la rendició incondicional dels sollevats i quan aquests intenten negociar són afusellats, la repressió cau també contra “Facon grande” que és executat.

Soto, “El Aleman i els seus homes són l’ últim reducte de la rebel·lió; reunits en assemblea, la majoria decideix entregar-se, “El alemany” ho fa per respecte a la decisió de la majoria i Soto fuig cap a les muntanyes.

Zavala arriba i passa a sang i foc als principals líders, acaba amb la revolta i restaura el poder empresarial i dels cacics, els preus dels salaris baixen, les condicions de treball es precaritzen i Zavala és acomiadat pels amos amb una gran festa.

Al cap del temps, Zavala és assassinat en un atemptat perpetrat per Soto.

 

COMENTARI

          Olivera realitza una pel·lícula tan interessant com necessària. Es tracta d un cine al servei de les classes populars, d’ indagar en el passat per conèixer el present, de representar aspectes de la història d’un país, desvetllar fets, analitzar esdeveniments, recuperar la memòria històrica i tot amb una visió pedagògica; donar a entendre que el convuls segles XX ha continuat marcat per la lluita de classes.

Olivera es basa en fets reals, la massacre , repressió i mort de més de mil cinc-cents treballadors en la revolta patagònica empresa a la recerca de millors condicions de vida.

Olivera s’ inspira en el llibre d’ Oswaldo Bayer: “Los vengadores de la Patagonia tràgica” per realitzar el film. La pel·lícula tot i que censurada pels governs peronistes, guanya l’ os d’ or en el festival de Berlín de 1974 però tan sols pot ser exhibida amb normalitat deu anys després , en 1984, a la finalització de la dictadura militar.

Cinematogràficament, la pel·lícula té els aires d’ un western, les escenes d’ acció, els enfrontaments mortals, la resistència última, equiparen als rebels amb els indis de les produccions d’ Hollywood.

El film, un tant pla però eficaç narrativament, no deixa de caure en alguns tòpics, com es tracta d’una pel·lícula coral, la psicologia dels personatges no queda suficientment contrastada, l’ evolució del militar Zavala, de de la seva primera actuació pactista a la segona, sanguinària, no resta explicada.

Algunes escenes esdevenen tòpiques, com quan els anarquistes de “Consejo rojo”, es fan càrrec d’una ·Estancia” i són representats com bandolers i borratxos. Tampoc s’ aprofundeix en el debat ideològic, en el si mateix de l’ anarquisme i de les seves tendències.

Si estan ben representats alguns personatges que es contraposen, com l’idealista Graña “El Español”, que no para de parlar i d’ explicar el nou món d’ entesa que espera a l’ humanitat amb l’ acràcia o el peó xilè, Farina, molt més pragmàtic, que va per feina; a la fi tots dos segueixen la mateixa sort i són exterminats.

Més enllà dels seus valors cinèfils, que els té, la pel·lícula es pot contemplar com un document  històric, com un al·legat contra la injustícia i com la narració d’un episodi tràgic i vergonyós en la democràcia argentina.

 

 

EL ACORAZADO POTEMKIN

 

Director: Serguei M. Eisenstein

Actors: Aleksandr Antonov

               Vladimir Barskij

Any: 1925

Nacionalitat: Unió Soviètica

Gènere: Clàssics del cine

Subgènere: Cine social i polític

 

ARGUMENT

En 1905 el cuirassat Potemkin navega pels mars amb tot tipus de precarietats, el menjar és carronya, l’ autoritarisme dels oficials menysprea la dignitat dels mariners. Quan un grup es revolta l’ oficialitat mana afusellar-los

Quan estan ja davant el pilot d’ execució s’ escolta la veu d’ un home, Vakulinchuk, que reclama solidaritat. Els fusells es baixen i tota la marineria es rebel·la contra el comandament i fa seu el vaixell però Vakulinchuk mor en la batussa.

Els mariners es dirigeixen al port d’ Odessa. Allà ha arribat la bona nova i la població es concentra, els soldats del tsar arriben i massacren a la gent sense contemplacions.

Un vaixell de l’ armada arriba per sufocar la rebel·lió del Potemkin però els mariners reclamen solidaritat i la resposta és positiva. Tots s’ uniran per una causa comuna: la justícia i la llibertat.

 

 

COMENTARI

Estem davant una de les millors pel·lícules de tots els temps.

Eisenstein planteja el film en cinc escenes. La pel·lícula és un cant a l’ alliberament de la humanitat de tota opressió i un cant a la solidaritat entre iguals.

En 1925, any del film, Stalin ja retenia el poder i s’ encarrega amb la finalitat de commemorar els vint-i-cinc anys de la revolta de 1905. La cinta és una legitimació de la seva raó, recolzament i propaganda del bolxevisme. Més enllà del contingut revolucionari, Eisenstein ens deixa bocabadats pel que significa una revolució cinematogràfica.

La pel·lícula agafa tot el seu sentit a partir del muntatge. Els picats mostren l’ efervescència dels mariners revoltats, els contrapicats, el poble fugint dels seus agressors o en l’ escena final quan el Potemkin avança i ocupa tota la pantalla. Ritme efervescent, angulacions, utilització de lents diferents, tràvelings innovadors…una lliçó de cine que encara preval.

Les escenes de la massacre en les escales són del millor i més conegut que mai s’ ha rodat. La mort del nen, la desesperació de la mare que avança amb l’ infant en braços i també és morta.

La ja clàssica escena del cotxet amb el nadó baixant les escales sense control, els soldats que avancen com un sol home, sense compassió i sobretot els rostres gravats en primer pla, l’ expressivitat que es bolca en ràbia i el dolor d’ un poble humiliat.

La planificació, l muntatge, els primers plans i la música èpica de Shostakovich estan al servei d’ una idea: l’ emancipació del poble.

LOS SANTOS INOCENTES

 

Director: Mario Camus

Actors: Alfredo Landa

              Paco Rabal

              Terele Pavez

               Juan Diego

               Agustín Gonzalez

               Agata Lys

               Mary Carrillo

Any: 1984

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Cine social

Subgènere: Drama rural

 

ARGUMENT

En els anys 60, en el camp d’ Extremadura, Pepe el Bajo (Alfredo Landa) viu en una barraca amb la seva família: Régula (Terele Pavez), la seva dona i els seus tres fills: Quirce, Nieves i “la niña chica”, una nena amb una severa disminució psíquica. També comparteixen aixopluc amb Azarias,(Paco Rabal), el germà de Régula, un home curt d’ enteniment.

Pepe i la seva família són requerits per Pedro (Agustín Gonzalez), l’ administrador de la finca, perquè visquin a prop de la casa principal on Nieves farà  funcions d’ assistenta.

El “cortijo” és propietat de la marquesa (Mary Carrillo) i és freqüent la presència d’ Ivan (Juan Diego), el seu fill, la principal afició d’ aquest és la caça i utilitza a Pepe com a secretari perquè rastregi les perdius que obté.

Un dia, Pepe ha pujat a dalt d’un arbre per fer servir un esquer per les captures, quan cau i es trenca una cama, malgrat que no pot caminar i esta enguixat, Ivan el requereix perquè l’ ajudi en la següent partida de caça i Pepe ho intenta però torna a caure i a cruixir-se.

Ple de malestar, Ivan demana que les tasques de Pepe les realitzi el seu fill i més tard Azarias. Aquest ha ensinistrat un ocell, una milana, que es tota la seva companyia i en qui ha posat tot el seu afecte.

La partida de caça és un fracàs, Ivan te un mal dia i no obté cap peça, així que quan retornen i observa a la milana, li engega un tret i la mata, davant la desesperació d’ Azarias.

En la següent sortida, Azarias puja a un arbre per moure adequadament l’ esquer però aprofita per llençar-li una corda al coll a Ivan, que esta a sota, i l’ estrangula.

 

COMENTARI

Camus realitza aquest film en 1984, basant-se en l’ obre de Miguel Delibes del  mateix nom i publicada tres anys abans.

Estem davant una recreació del realisme social, tan en l’ obra escrita com en la cinematogràfica.

Camus ens mostra un retrat de l’ Espanya dels anys 60, de l’ Espanya franquista, injusta i mísera, una Espanya rural on exposa la prepotència, la supèrbia i l’ arrogància d’ una classe social: dels amos de la terra, dels terratinents, acostumats sempre a manar i a ser obeïts, a realitzar la seva voluntat i imposar la seva jerarquia.

Delibes retrata als vencedors i també als vençuts. Els camperols pobres, sotmesos, humiliats però submisos , resignats i obedients. Maltractats pels senyorets, tan paternalistes com dèspotes.

Magnífica escena en la que la marquesa va donant la seva assignació als camperols posats en filera, com si de caritat es tractes o quan en el dinar amb els jerarques, criden a Pepe i Régula perquè escriguin el seu nom i facin palès que ja no són analfabets.

Camus més enllà de les peripècies individuals, retrata una Espanya miserable, on la riquesa i el poder s’ embasta sobre el dolor dels altres. El director organitza la pel·lícula en base a quatre capítols en els que els protagonistes són Quirce, Nieves, Pepe i Azarias i contemplem el present dels personatges.

Quirce està en el servei militar però ha decidit  no tornar a la vida rural, igual que Nieves, que treballa en una fàbrica. En canvi, els més grans ja no es poden sostreure a un destí que els aclapara. Pepe i Régula han tornat a la Jara i viuen de nou en la cabana, l’ home esta coix després del maltractament sofert en la seva lesió, “la niña chica” ha mort, Azarias pena la mort d’ Ivan, en un centre psiquiàtric, ple de tristor i solitud. Són personatges marcats pels seus orígens de classe, marcats per un destí que ja no poden canviar.

Azarias és el símbol de la justícia. No és un reclam fet des de la raó sinó visceral i intuïtiu, en realitat és una venjança, però és l’ únic que respon a les humiliacions i al poder aclaparador dels amos.

Paco Rabal i Alfredo Landa, imponents en els seus papers, guanyaren el premi de Canes a la  millor interpretació masculina en 1984.