EL DESPERTAR DE UNA NACIÓN

 

Director: Gregory La Cava

Actors: Walter Huston

Franchot Tone

Karen Morley

Any: 1933

Títol original:  Gabriel over the White House

Nacionalitat: 1933

Gènere: cine polític I social.

 

ARGUMENT

Jud Hammond (Walter Huston) és escollit nou President dels Estats Units, en el context de la gran depressió.

El seu nou secretari és Hartley Beekman (Franchot Tone) i Pendola Molloy (Karen Morley) és la seva ajudant.

El nou President és un cínic, no vol fer front als problemes del país, l’ atur, la fam, la misèria i la delinqüència i s’ expressa amb frases fetes i llocs comuns.

Un dia, el president condueix temeràriament el seu popi vehicle i te un accident, a resultes del qual pateix una commoció cerebral.

Inopinadament, el President desperta i sembla recuperat però ara és un altre home, algú que llegeix i pensa, algú que ha canviat radicalment i que el primer que fa és preocupar-se per la sort dels aturats i els desafavorits; quan els membres del seu partit li retreuen aquesta actitud, els fa callar i el secretari d’ estat és obligat a dimitir.

En tant, John Bronson, el líder dels aturats inicia una marxa sobre Washington, un gàngster, Nick Diamond intenta comprar a Bronson per que no hi hagin aldarulls, com el líder social no accepta, és assassinat.

El President s’ entrevista amb els manifestants i proposa que l’ estat creï una xarxa d’ obres públiques i de treball social. Hammond necessita fons per portar endavant aquet programa i convoca al senat, allà  les propostes tenen poca audiència i el volen destituir. El President suspèn les càmeres i actua en solitari.

Hammond revoca la llei seca i crea botigues expenedores d’ alcohol sota control governamental; Diamond li declara la guerra i ataca aquests  establiments. Com resposta el President anomena a Beekman cap de la policia federal, Diamond és arrestat, jutjat i ell i els seus homes executats.

Més tard obliga als governs europeus que tenen deutes amb Estats Units a pagar de manera immediata. Hammond destrueix els seus propis vaixells de guerra amb la finalitat que les altres nacions facin el mateix i amb l’ estalvi paguin el deute i així el país pugui finançar els seus plans socials.

Les potencies accepten signar el pacte de de desarmament. En l’ acte de la firma, el President es desmaia i mor però ha preservat la pau en el món.

 

 

COMENTARI

La Cava és conegut sobretot per les seves comèdies sofisticades, en les que retrata ambients d’ alta societat i els seus vicis, ara canvia d’ escenari i realitza un film de caire social, proper en alguns aspectes al cine de Frank Capra.

El nou President dels Estats Units és un polític sense principis, un accident de cotxe trastocarà la seva ment i el convertirà en un precursor de la pau.

Cal dir que estem davant una paràbola política en la que La Cava abjura dels polítics a l’ us, insta a substituir la raó política per l’ idealisme i per això planteja, com un President corrupte és converteix en un home honest.

La Cava presenta a tots els acompanyants del President, congressistes, senadors i membres del govern com a polítics que sols es mouen pels seus interessos, allunyats de qualsevol sensibilitat social.

La proposta del guió, per solucionar els problemes socials és ambigua i força discutible. Com tot l’ aparell de l’ estat és un impediment per l’ acció positiva, Hammond deroga les càmeres i actua en solitari. És una defensa, doncs, de l’ acció providencial, de la intervenció de l’ individu amb altura de mires per sobre dels polítics escollits però suposadament corruptes, alguna cosa propera a la dictadura.

El President, sense interferències, deté als gàngsters , els jutja i executa sense miraments, malgrat el corc socials que aquest signifiquen, no sembla que gaudeixen de gaires garanties els acusats. La proclama del president: ull per ull, dent per dent, ens ho deixa clar.

En realitat, Hammond no vol fer la revolució sinó incentivar la democràcia segons l’ entenien els pares de la pàtria, Washington, Jefferson i Lincoln. Hammond proposa un programa keynesià d’ estímuls a l’ obra pública a càrrec de la despesa de l’ estat.

El més interessant i nou és la proposta clarament pacifista. Es tracta d’una declaració amb un toc nacionalista, els europeus són aquells que tenen deutes i no paguen. L’ oferta és destruir simultàniament l’ armament de les grans potències i dedicar els diners de la guerra a obra social. És un discurs anti bel·licista i coincident amb les propostes dels moviments pacifistes.

El discurs que imposa La Cava, en boca del president Hammond és tan demagògic com ben intencionat i idealista,a problemes complexos s’ hi ofereixen solucions fàcils. Paraules que sonen be: “Salvar la terra és eliminar els seus armaments”, “El destí de la civilització està en mans del poble”.

La Cava acudeix a la formula de Capra per justificar el canvi presidencial; tot ha esdevingut, potser, per l’ acció de l’ àngel Gabriel que ha il·luminat les decisions presidencials després de l’ accident. Deu i Amèrica van de la mà en una pel·lícula tan interessant i insòlita com plena de clars i foscos socials i conservadors.

MIENTRAS DURE LA GUERRA

 

Director: Alejandro Amenábar

Actors: Karra Elejalde

               Eduard Fernández

               Santi Prego

               Luis Bermejo

               Tito Valverde

               Mireia Rey

               Patricia López

Any: 2019

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Cine polític i social

Sub gènere: Guerra civil espanyola

 

ARGUMENT

En 1936 esclata la guerra civil espanyola. En Salamanca Miguel de Unamuno (Karra Elejalde), és un dels intel·lectuals espanyols de més prestigi, fart dels excessos de la República , veu en el cop militar una possibilitat d’ ordre.

És per això que és restituït en el càrrec de rector de la Universitat de Salamanca del qual havia estat destituït pels republicans, però la nova realitat s’ encarrega de qüestionar la seva decisió.

Assassinats, empresonaments i arbitrarietat s’ encadenen, dos dels seus millors amics., Atilano, un francmaçó , pastor protestant i Carlos, un antic alumne, ara professor de la facultat, són detinguts i desapareix el seu rastre.

En tant les lluites de poder entre els nacionals s’ apaivaguen i Franco és anomenat nou cap polític i militar mentre duri la guerra

Unamuno assisteix a un acte en la Universitat rodejat de rebels,davant els discursos apologètics sobre la raça, la religió i el militarisme,el pensador intervé i critica allò que considera una nova tirania, Millàn Astray (Eduard Fernández) li contesta al crit de Viva la mort i Unamuno li replica que guanyaran però no convenceran.

L’ intel·lectual és obligat a dimitir com a rector de la Universitat i mor d’un infart dos mesos després.

 

 

COMENTARI

   Alejandro Amenábar inicia la seva carrera amb pel·lícules vinculades a la  ciència ficció o el terror: “Tesis”(1996), “Abre los ojos” (1997) o “Los otros” (2001).Amb aquest film guanya prestigi internacional i comença  a rodar relats que es posicionen sobre aspectes més complexos de la vida: “Mar adentro”(2004) sobre l’ eutanàsia o “Àgora”(2009) sobre el pensament únic.

Ara Amenábar ens parla sobre la guerra civil espanyola i ho fa des de la perspectiva d’un intel·lectual, Miguel de Unamuno, un home que va simpatitzar en diferents moments  amb els dos bàndols.

La idea que ens transmet a través del pensador és la de les dos Espanyes irreconciliables, una plena de desordre i incapacitat, l’ altra autoritària i sanguinària. Estem doncs davant d’un cert tòpic que també vol reflectir una metàfora sobre el moment actual en el qual sobreviuen les malvolences d’uns contra els altres, la falta d’ idoneïtat per l’ enteniment, la incompetència per la raó, el diàleg i la tolerància.

La cosa queda aquí perquè encara que no ho sembli Amenábar no vol fer una pel·lícula decididament política, així que no cal jutjar-lo per la seva falta de complexitat i per no ser més persistent i fi en l’ anàlisi.

El director de nacionalitat espanyola vol fer allò que sap fer, explicar històries, desenvolupar relats i això si que ho fa amb total solvència, posada  en escena magistral, record i lloança d’un cine en el que sempre passen coses: l’ americà.

Però anem abans a l’ imaginari ideològic d’ Amenábar, transmutat possiblement en Unamuno. El rector de Salamanca te com a característica principal el dubte, Unamuno ha estat basquista, socialista, republicà i ara s’ alia amb el sediciosos, és un home tan intel·ligent com contradictori que a la vellesa no es vol alinear de manera contundent amb cap bàndol perquè pensa que els dos estan plens de mancances.

El discurs final de Unamuno que, Amenábar ressalta especialment, ens diu que tant comunistes com feixistes ens porten al desastre, podria acusar-se a l’ autor d’ equidistància?, relativament perquè en el film coneixem de primera mà les barbaritats dels sollevats mentre que el món republicà es manté en la distància. Unamuno en el primer moment se sent emparat pels colpistes davant el caos imperant, després quan descobreix que es tracta de substituir un desordre per un altre molt més tirànic i violent, no dubta en denunciar el que passa i fer-se enrere.

Amenábar lloa la capacitat de l’ individu per dubtar, la capacitat, quasi la necessitat de l’ intel·lectual per no afegir-se a cap bàndol, ser independent i gaudir de criteri propi malgrat les conseqüències negatives que això li comporti.

Amenábar contrasta idees i formes de ser i pensar i així ens relata les opcions i opinions diverses. Ho fa des del punt de vista conservador-Unamuno- front els republicans, els seus amics, Atilano i Salvador. Una segona forma d’ observar les diferencies és entre l’ home de raó, Unamuno altre vegada, i el d’ acció, temperamental i poc erudit, en aquest cas Millán Astrain. Un tercer contrast és generacional, ve donat per l’ empatia avi/net, Unamuno es baralla amb la filla però te especial acord amb el nen, símbol d’una Espanya del demà potser millor.

El relat avança com una novel·la, l’ actuació austera i irònica de Santi Prego com Franco , la sobrectuada d’ Eduard Fernández com Millàn Astrain i la de premi de Karra Elejalde com Unamuno li donen força a la narració.

Amenábar demostra tot allò que sap fer en magnifiques escenes com quan Unamuno és escridassat pels rebels i l’ espectador contempla la cridòria a través de les ulleres de l’ intel·lectual o com en l’ última escena el net confegeix un colom de paper  que mou les ales ,la càmera s’ aproxima a la bandera espanyola penjada en el balcó, una esperança perquè en el futur gaudeixi de la llibertat de l’ocell de paper.

Però sens dubte l’ escena més rellevant és la del discurs en el paranimf de la Universitat, quan resonen els crits de Viva la mort per part del militar i de “Guanyareu però no convencereu” per part de Unamuno.

El director aposta per les trames paral·leles com si d’un relat de suspens es tractes, d’una part contemplem el periple unamunià ple tant d’ indignació com dubtes, de l’ altre ens adonem del teixit per conquerir el poder que desenvolupen els generals colpistes, amb especial atenció per un home gris i callat que  sap està en el lloc adequat en el moment oportú: Franco.

Amenábar humanitza als seus personatges, Franco no és un monstre, més be un oportunista, Carmen, la seva dona, algú que salva a Unamuno, potser de ser linxat, Millán Astray un fatxenda ridícul.

Criticada o elogiada, aquesta és una pel·lícula que parla de la història d’ Espanya i que be podria servir pel debat en escoles i instituts.

 

VIVA ZAPATA

 

 

Director. Elia Kazan

Actors: Marlon Brando

               Anthony Quinn

               Jean Peters

               Joseph Wiseman

Any: 1952

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine polític i social

Sub gènere: revolució mexicana

 

ARGUMENT

Els camperols mexicans han estat desposseïts de les terres pels cacics, una comissió s’ entrevista amb el President del govern Porfirio Diaz; entre els demandants destaca un home, Emiliano Zapata (Marlon Brando).

Els sicaris del govern intenten detenir-lo però Zapata escapa i aconsegueix ajuntar al seu voltant a gran nombre de jornalers que li fan costat.

En el seu grup s’hi arrela el seu germà, Eufemio (Anthony Quinn), Zapata assoleix l’ amor de Josefa (Jean Peters), la seva estimada, amb qui es casa.

Al cap del temps, Francisco Madero és anomenat cap de govern, Diaz s’ exilia i Zapata demana al nou president terres per als camperols però qui maneja els fils en l’ ombra és el general Huerta, que ataca als guerrillers i executa a Madero, proclamant-se cap de l’ estat.

Zapata torna a la lluita al costat de Fernando Aguirre (Joseph Wiseman), l’ antic conseller de Madero, les victòries del revolucionaris porten a Huerta a l’ exili, Zapata assumeix el poder però no s’hi veu darrera una taula presidencial i retorna amb els indígenes a combatre per la terra.

Els seus enemics li preparen una trampa, un coronel de l’ exercit promet passar-se amb el seu destacament i les seves armes als revolucionaris però quan Zapata va a entrevistar-se amb ell és assassinat.

El cavall blanc, símbol de la seva raó, escapa cap a les muntanyes i origina la llegenda de que Zapata no ha mort.

 

 

COMENTARI

Kazan afronta la biografia d’ Emiliano Zapata un dels líders de la revolució mexicana a partir d’ un guió de John Steinbeck.

Kazan explica una part de la història de Mèxic però darrera s’hi amaga una reflexió sobre el poder, un cant a l’ heroi popular, una meditació sobre la revolució i com es menja als seus fills i un al·legat sobre la traïció i la delació.

Zapata és tractat com l’ heroi del poble, l’ home honest i incorruptible que és tot un exemple pels seus. Front els polítics que dilaten les solucions, ells és partidari de l’ acció directa i contundent.

Sols al final, Kazan posa a l’ heroi en la tessitura del dubte, quan pot assolir el poder i els camperols venen a reivindicar les terres, com o va fer ell en el passat amb Porfirio Diaz. Zapata se n’ adona que està actuant com l’ antic dictador, decideix allunyar-s dels fastos del poder i tornar  amb els companys per no corrompre’s.

El discurs en aquest sentit és ambigu, el líder marxa per no pervertir-se i Eufemio i Pancho Villa s’ integren, el poder resta en mans dels de sempre, la revolució és impossible.

La revolta de Zapata és la del tot o res i es menja al líder camperol, incòmode en els salons del poder, i al seu germà Eufemio, un home que ha lluitat pel canvi social però que més tard, ensuperbit, actua de manera despòtica amb els que han estat els seus companys.

Kazan, en el mateix any de la pel·lícula acudeix voluntàriament a la comissió Mc Carthy i denuncia als seus companys com a comunistes, aquest fet marcarà per sempre la carrera del director d’ origen grec, que justificarà la seva actuació en diversos films.

Aquí el tema de la traïció és fonamental en l’ esdevenir de l’ acció, tothom traeix a tothom, Huerta a Madero, Eufemiano Zapata a Emiliano, Fernando Aguirre, l’ arribista que actua de conseller amb tots els governs, a Zapata a qui abandona i enganya per que l’ assassinin, quan el coronel es troba amb el líder revolucionari  I el besa, és el petó de Judes.

La delació te també un tractament important en el personatge de l’ amic que ha cregut en les promeses de Madero i que és executat pels zapatistes.

La conversa entre Zapata i el jornaler és entenedora, aquest últim proclama que es pot fer alguna cosa dolenta sempre que el resultat final sigui positiu.

Kazan presenta escenes de gran força dramàtica, en els inicis Zapata és detingut i portat lligat darrera el cavall dels cacics, els jornalers comencen a aparèixer sobtadament arreu, incorporant-se com una massa per alliberar al seu líder; Kazan mostra com davant el poder de la gent i la voluntat popular, l’ enemic es fa petit.

Aquesta mítica revolucionaria arriba fins l’ últim moment. Zapata ha estat assassinat però el seu cavall blanc escapa a les muntanyes, és el símbol de que la seva presencia perviurà més enllà de la mort i per sempre amb les seves idees.

Zapata mostra clars i ombres, és, com ja s’ ha dit, un personatge de tragèdia grega, Kazan el mostra sempre seriós i en la foscor del contrallum, quan abona els dubtes de l’ home per sobre del líder, entre continuar la revolució o descansar com el seu company Pancho Villa o el seu germà o integrar-se en el poder.

Zapata és mostrat com algú íntegre i fins i tot intransigent; quan coneix a Madero l’ amenaça amb un rifle i li pren el rellotge, després  li dona el rifle i li explica que és l’ única manera d’ aconseguir que li torni el rellotge però els contraris al canvi social ho tenen clar, Madero és un ratolí, Zapata un tigre.

Recordem un últim punt de radicalitat zapatista, quan intenta negociar amb dos cacics que porten lligat a un camperol, el cacic l’ arrastra i el mata, el company de Zapata li diu: “Si haguessis tallat la corda abans de parlar, el camperol es sobreviscut”

CAFARNAÚM

 

Director: Nadine Labaki

Actors: Zain Al Rafeea

              Kawsar Al Haddad

              Fadi Youseff

Any: 2019

Títol original: Capharnaum

Nacionalitat: Líban

Gènere: Drama

Sub gènere: Infància

Sub gènere: Tercer món

 

ARGUMENT

Zain (Zain Al Rafeea) te dotze anys , viu en el Líban i és jutjat, doncs ha apunyalat a un home. Presenta en el judici demanda contra els seus pares per haver-lo portat al món.

Zain viu en una barraca en un barri marginal de Beirut, amb els seus pares i sis germans més. Estima especialment a Sahar, la seva germana que te onze anys i intenta ocultar als ulls dels pares que la nena ja ha tingut la primera regla, doncs tem que la venguin a Asaad, un comerciant de la zona.

Zain vol anar a l’ escola però els pares no ho consideren oportú i el nen es dedica a vendre rampoines pel carrer; un dia arriba a casa i contempla com Sahar ha estat compromesa amb Asaad i abandona la llar familiar.

Zain , enutjat, marxa de casa i s’ aixopluga en la barraca de Rahil, una jove etíop emigrant i sense papers, que te un nen d’un any,Yonas, al qual amaga per evitar que la deportin.

Rahil resta sense feina i poc després és engarjolada, Zain es queda a càrrec del petit, sense recursos, viu de la mendicitat , de petits robatoris i de la picaresca, per poder alimentar al nen; finalment es rendeix i deixa a Yonas en mans d’un home que li promet cuidar-lo i que el donarà en venda i adopció a una família, a canvi Zain obté quatre-cents dòlars amb els que espera emigrar a Europa.

Per fer-ho, necessita papers i torna a casa però en la llar el nen no ha estat mai registrat, no te cap documentació ni existeix legalment. La mare li comunica que Sahar , violada pel marit i encinta, va arribar a l’ hospital on no va ser atesa, doncs no tenia papers i va morir. La dona no se sent especialment infeliç doncs torna a estar embarassada i li donarà a Zain un nou germà.

Zain, desolat, agafa un punyal, va a buscar a Asaad i l’ ataca. Tancat a la presó i en espera de judici es troba amb Rahil, la noia etíop. Una acció de la policia permet trobar a Yonas, en mans dels mafiosos que trafiquen amb menors; el nen retorna amb la mare, mentre Zain s’ enfronta al judici,  explica la seva veritat i obté documents d’ identitat per primera vegada en la seva vida.

 

 

COMENTARI

    Nadine Labaki és l’ autora libanesa de “Caramel”, que s’ estrena en el 2007, un retrat social del Líban a partir de la relació entre diferents dones.

“Cafarnaúm” és un altre retrat social però molt més esfereïdor, una de les pel·lícules més dures que han contemplat els nostres ulls, autèntic realisme social, sense concessions, tan esgarrifós com salvatge.

La cinta mostra la vida d’un nen de dotze anys, el verdader heroi del relat, en un context de misèria tan física com moral. La pel·lícula s’inicia quan Zain es portat a judici i pledeja contra els pares per haver-lo portat al món.

La imatge inicial ja ens transporta a l’ imaginari fílmic, el barri de Beirut , ple de barraques o casetes blanques i baixes sense serveis i sense cap qualitat de vida, podria ser qualsevol lloc del tercer món: Palestina, Lagos, Haití…una manera de viure, un sistema que referència als oblidats.

El relat ens transporta a través del pessimisme social i ens ofereix més preguntes que respostes. En un món degradat i miserable, com poden sorgir bons sentiments?, quan la gent viu com a bèsties, és possible assolir la racionalitat, la bondat o el seny?.

Labaki ens contextualitza on i com viuen aquestes persones però això no les eximeix de responsabilitats, els seus actes com a sers humans tenen unes conseqüències. Els pares són uns irresponsables que tenen fills com si fossin conills, Sahar, la filla gran, és venuda al millor postor, violada i morta; al marit no li importa que la seva dona sigui una nena púber perquè la tradició i les costums han fet i han dit que aquestes nenes s’han allitat i s’han casat sempre amb homes més grans. El comerciant que compra el nen, és un traficants sense cor, que amaga la criatura amb  altres persones per lucrar-se amb seva venda.

Tots aquests personatges tenen també la paraula, Labaki deixa que l’ espectador els escolti. Són la última baula d’un sistema pudent, fan el que han vist fer als seus ancestres, fan allò que s’ha fet sempre. Són culpables?, són víctimes?.

Labaki ens mostra la tragèdia de l’ emigració, tan Nahil, l’ etíop, com Zain, el protagonista, aspiren a una vida millor, a marxar cap a Europa on seran no volguts, humiliats i retornats. La directora ens dona un petit bri d’ esperança en l’ escena final. Zain tindrà finalment papers, una identitat, serà algú; la policia li diu que somrigui i el nen ho fa, la imatge es congela i fi.

Cafarnaúm és l’ antiga ciutat jueva on va predicar Jesucrist, un símbol de caos i desordre, un espai desaparegut i destruït, com aquest univers que ens mostra Labaki, un no lloc en qualsevol lloc.

EL VICIO DEL PODER

 

 

Director: Adam Mc Kay

Actors: Chris Bale

               Amy Adams

               Steve Carell

               Sam Rockwell

Any: 2019

Títol original: Vice

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine social i polític

 

ARGUMENT

     Un narrador ens explica vida i successos sobre Dick Cheney (Chris Bale)

     Cheney  inicia la seva carrera política en 1969 al costat de Richard Nixon, l’ activitat com home d’ estat continuarà amb Gerald Ford.

Es casa amb Lynne (Amy Adams) i la parella te dues filles, Liz i Mery. En 1989 és nomenat secretari de defensa per George Bush pare, en 1995 deixa la política i és accedeix al càrrec de president de l’ empresa petrolífera Halliburton Company.

Torna de nou a l’ escena sota el comandament de George W. Bush (Sam Rockwell) i ocupa la vice presidència entre el 2001 i el 2009. Desprès de l’ Onze/S la seva opinió és fonamental per que Estats Units inicií la guerra de Irak.

En la vida privada, contempla com la seva filla Mery li confessa que és lesbiana i l’ altra filla Liz inicia una carrera com a senadora. Cheney pateix en els últims anys una operació a cor obert i se’n surt.

 

COMENTARI

Adam Mc Kay porta vint anys fent pel·lícules, algunes estrenades en Espanya per a un públic familiar. És amb “La gran apuesta”(2015) quan canvia d’ interessos i dirigeix un film que parla sobre la crisi financera i la bombolla econòmica.

Mc Kay, el director de pel·lícules còmiques i de super herois, es converteix i ara de nou dona en el clau  quan porta al cine un biopic crític de Dick Cheney, un dels homes més poderosos d’ Estats Units, que és dir del món, durant molts anys.

La cinta és un atac demolidor contra el biografiat i contra tot l’ establishment polític que va portar a la  guerra de l’ Irak.  Michael Moore hauria fet un al·legat rigorós però potser pamfletari, en canvi Mc Kay parodia tot allò relacionat amb el seu heroi, tot és cert i documentat però darrere s’ amaga la sornegueria i el tarannà irònic.

En principi un narrador ens va apuntant fets i gestes del nostre home, després sabrem que és algú mort en accident , el cor del qual serveix pel transplantament del vice president que li salva la vida.

Cheney és presentat com algú hermètic, sense empatia ni escrúpols, manipulador, per a qui la raó d’ estat està per sobre de tot, un home amb un desig de poder que guia la seva vida. Cheney va ser  en l’ ombra, un arribista i un buròcrata amb un poder omnímode.

L’ únic moment en el que el protagonista es mostra compassiu i emocional és quan la seva filla li confessa que és lesbiana i Cheney l’ abraça amb tendresa i l’ entén. Tot i això quan anys després, Liz, l’ altra filla, inicia la seva carrera pública, el pare li dona el vistiplau perquè ataqui el matrimoni gai. La política sempre per sobre l’ humanisme.

Mc Kay dibuixa un home fred, sense emocions, un autèntic sicari al servei de les grans empreses i del conservadorisme més desvergonyit. Quan Bush, mostrat aquí com un incompetent i un titella, decideix presentar-se a President, Cheney no vol acceptar la Vice presidència al·legant que és un càrrec simbòlic, quan Bush li promet que tindrà el comandament en defensa, política exterior i influència sobre les càmeres, accepta el càrrec.

En l’ ombra dirigirà el recompte de vots que dona la victòria a Bush sobre Gore, en allò que molts analistes consideraren una tupinada. En l’ ombra, quan l’ Onze/S contesta a la pregunta d’un interlocutor: “Estem en guerra?”, la resposta és si. Encara no se sap contra qui, no importa l’ adversari sinó que fer: la guerra. No importa qui sigui el subjecte de l’ enfrontament sinó el que.  Cheney construeix tota la rondalla amb l’ Irak  com adversari polític,inventa la història de les armes de destrucció massiva i és aquell que posa en l’ ull de l’ huracà a Sadam Hussein, com l’ enemic número u i l’ eix del mal.

Quan les tropes americanes entren en Bagdad tan sols troben en el palau de Sadam, restes de cocaïna i de pel·lícules dels vuitanta.

Cheney no és tan sols presentat com un ideòleg conservador sinó com algú que intensifica la guerra en funció dels seus interessos. Les accions de l’ empresa petrolífera Halliburton dupliquen el seu valor quan la invasió d’ Irak, els camps petrolífers de l’ enemic seran gestionats per companyies com la de Cheney.

Mc Kay li dona oportunitat de defensar-se a Cheney. Ja al final de la cinta i fora de la política, l’ antic Vice President és entrevistat en la televisió. Cheney afirma que tot ho ha fet perquè li demanava el poble americà, que aquest el va votar , a ell i a Bush per protegir-lo.

El director aplica el mateix to de parodia en les escenes finals després dels títols, quan contempla un grup de gent que ha vist el film i opina. Des d’un demòcrata que se sent complagut amb el relat fins a un republicà que el veu tendenciós, els dos es barallen mentre el probable americà mig comenta que espera amb ànsia el nou capítol de “Fast and furious” i no aquestes bajanades.

Mc Kay presenta tota una seqüència de la carrera política de Cheney, des de Nixon fins a Bush, és una part de la història recent d’ Estats Units. És un dejà vu, és irònic que es digui que Trump és funest per la democràcia, Trump tan sols és una continuïtat de la política americana, invasió i bombardeig de Vietnam amb Nixon, intervenció en Amèrica llatina i recolzament de dictadures amb Reagan, primera guerra del golf amb Bush pare, segona guerra amb Bush fill, amb més de sis-cents-mil morts civils i ara Trump. Trump és tan sols la continuïtat d’una manera de concebre el món que ja ve de mot lluny i que “El vicio del poder” mostra amb tot tipus de irreverència i qualitat.

 

Director: Adam Mc Kay

Actors: Chris Bale

               Amy Adams

               Steve Carell

               Sam Rockwell

Any: 2019

Títol original: Vice

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine social i polític

 

ARGUMENT

     Un narrador ens explica vida i successos sobre Dick Cheney (Chris Bale)

     Cheney  inicia la seva carrera política en 1969 al costat de Richard Nixon, l’ activitat com home d’ estat continuarà amb Gerald Ford.

Es casa amb Lynne (Amy Adams) i la parella te dues filles, Liz i Mery. En 1989 és nomenat secretari de defensa per George Bush pare, en 1995 deixa la política i és accedeix al càrrec de president de l’ empresa petrolífera Halliburton Company.

Torna de nou a l’ escena sota el comandament de George W. Bush (Sam Rockwell) i ocupa la vice presidència entre el 2001 i el 2009. Desprès de l’ Onze/S la seva opinió és fonamental per que Estats Units inicií la guerra de Irak.

En la vida privada, contempla com la seva filla Mery li confessa que és lesbiana i l’ altra filla Liz inicia una carrera com a senadora. Cheney pateix en els últims anys una operació a cor obert i se’n surt.

 

COMENTARI

Adam Mc Kay porta vint anys fent pel·lícules, algunes estrenades en Espanya per a un públic familiar. És amb “La gran apuesta”(2015) quan canvia d’ interessos i dirigeix un film que parla sobre la crisi financera i la bombolla econòmica.

Mc Kay, el director de pel·lícules còmiques i de super herois, es converteix i ara de nou dona en el clau  quan porta al cine un biopic crític de Dick Cheney, un dels homes més poderosos d’ Estats Units, que és dir del món, durant molts anys.

La cinta és un atac demolidor contra el biografiat i contra tot l’ establishment polític que va portar a la  guerra de l’ Irak.  Michael Moore hauria fet un al·legat rigorós però potser pamfletari, en canvi Mc Kay parodia tot allò relacionat amb el seu heroi, tot és cert i documentat però darrere s’ amaga la sornegueria i el tarannà irònic.

En principi un narrador ens va apuntant fets i gestes del nostre home, després sabrem que és algú mort en accident , el cor del qual serveix pel transplantament del vice president que li salva la vida.

Cheney és presentat com algú hermètic, sense empatia ni escrúpols, manipulador, per a qui la raó d’ estat està per sobre de tot, un home amb un desig de poder que guia la seva vida. Cheney va ser  en l’ ombra, un arribista i un buròcrata amb un poder omnímode.

L’ únic moment en el que el protagonista es mostra compassiu i emocional és quan la seva filla li confessa que és lesbiana i Cheney l’ abraça amb tendresa i l’ entén. Tot i això quan anys després, Liz, l’ altra filla, inicia la seva carrera pública, el pare li dona el vistiplau perquè ataqui el matrimoni gai. La política sempre per sobre l’ humanisme.

Mc Kay dibuixa un home fred, sense emocions, un autèntic sicari al servei de les grans empreses i del conservadorisme més desvergonyit. Quan Bush, mostrat aquí com un incompetent i un titella, decideix presentar-se a President, Cheney no vol acceptar la Vice presidència al·legant que és un càrrec simbòlic, quan Bush li promet que tindrà el comandament en defensa, política exterior i influència sobre les càmeres, accepta el càrrec.

En l’ ombra dirigirà el recompte de vots que dona la victòria a Bush sobre Gore, en allò que molts analistes consideraren una tupinada. En l’ ombra, quan l’ Onze/S contesta a la pregunta d’un interlocutor: “Estem en guerra?”, la resposta és si. Encara no se sap contra qui, no importa l’ adversari sinó que fer: la guerra. No importa qui sigui el subjecte de l’ enfrontament sinó el que.  Cheney construeix tota la rondalla amb l’ Irak  com adversari polític,inventa la història de les armes de destrucció massiva i és aquell que posa en l’ ull de l’ huracà a Sadam Hussein, com l’ enemic número u i l’ eix del mal.

Quan les tropes americanes entren en Bagdad tan sols troben en el palau de Sadam, restes de cocaïna i de pel·lícules dels vuitanta.

Cheney no és tan sols presentat com un ideòleg conservador sinó com algú que intensifica la guerra en funció dels seus interessos. Les accions de l’ empresa petrolífera Halliburton dupliquen el seu valor quan la invasió d’ Irak, els camps petrolífers de l’ enemic seran gestionats per companyies com la de Cheney.

Mc Kay li dona oportunitat de defensar-se a Cheney. Ja al final de la cinta i fora de la política, l’ antic Vice President és entrevistat en la televisió. Cheney afirma que tot ho ha fet perquè li demanava el poble americà, que aquest el va votar , a ell i a Bush per protegir-lo.

El director aplica el mateix to de parodia en les escenes finals després dels títols, quan contempla un grup de gent que ha vist el film i opina. Des d’un demòcrata que se sent complagut amb el relat fins a un republicà que el veu tendenciós, els dos es barallen mentre el probable americà mig comenta que espera amb ànsia el nou capítol de “Fast and furious” i no aquestes bajanades.

Mc Kay presenta tota una seqüència de la carrera política de Cheney, des de Nixon fins a Bush, és una part de la història recent d’ Estats Units. És un dejà vu, és irònic que es digui que Trump és funest per la democràcia, Trump tan sols és una continuïtat de la política americana, invasió i bombardeig de Vietnam amb Nixon, intervenció en Amèrica llatina i recolzament de dictadures amb Reagan, primera guerra del golf amb Bush pare, segona guerra amb Bush fill, amb més de sis-cents-mil morts civils i ara Trump. Trump és tan sols la continuïtat d’una manera de concebre el món que ja ve de mot lluny i que “El vicio del poder” mostra amb tot tipus de irreverència i qualitat.

NOVECENTO

 

 

Director: Bernardo Bertolucci

Actors: Robert de Niro

              Gerard Depardieu 

              Burt Lancaster

              Stefania Sandrelli

             Donald Sutherland

             Dominique Sanda

             Laura Betti

Any: 1976

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine social

 

ARGUMENT

En el mateix dia del mateix any i iniciant el segle XX neixen dos nens, un Alfredo (Robert de Niro) és fill dels Berlinghieri, els patrons d’ una rica hisenda. L’ altre, Olmo (Gerard Depardieu), fill dels Dalco, pagesos de la mateixa casa al servei dels amos.

Malgrat la diferencia de classe social, els nens creixen plegats i es fan amics.

L’ amo, l’ avi Alfredo (Burt Lancaster), és un home d’un tarannà paternalista que s’ acaba suïcidant. Amb la seva mort, el  fill, Giovanni, el succeeix i inicia el seu ascens, disposat a treure-li el suc als  treballadors, sense cap mena de sentimentalisme.

Passa el temps. Els nois han crescut. Quan Olmo i Alfredo tornen de combatre en la primera guerra mundial, les coses han canviat. El treball en el camp es modernitza i es mecanitza, les màquines substitueixen als homes.

Els pagesos s’ organitzen i van a la vaga pels seus drets. Giovanni s’ enfronta als seus subordinats quan sobren braços en el camp i acabat el contracte de les seves vivendes, l’ amo vol fer fora als camperols.

Els patrons es reuneixen, reclamant ordre, el feixisme inicia el seu ascens.

Un nou administrador, Attila(Donald Sutherland), s’ encarrega que les terres rendeixin i simpatitza amb el nou moviment.

En tant, Olmo s’ enamora d’ Anita (Stefania Sandrelli), una jove mestra que recolza als camperols. Alfredo, per la seva banda, coneix a Ada (Dominique Sanda), una noia esbojarrada, esnob i moderna.

Tanmateix, els obrers i els pagesos es manifesten pels seus drets, els escamots feixistes són cada vegada més agosarats i es llencen al carrer. Alfredo torna a l’ hisenda per casar-se amb Ada quan el seu pare, Giovanni, mor, ara és el nou patró.

Olmo te una nena amb Anita i  aquesta mor en el part. Attila per la seva part es casa amb Regina(Laura Betti), una cosina d’ Alfredo,el dia de la boda es troba alterat i viola i mata a un nen, Patricio, per després acusar a Olmo de la mort.

Els sicaris d’ Attila, apallissen a Olmo en tant la indiferència d’ Alfredo i sols la presència d’un rodamón que s’ auto acusa del crim, impedeix que el matin.

Alfredo resulta un home dèbil, incapaç de fer front a Attila i els camises negres, i la seva relació amb Olmo es refreda. D’ una banda, Ada, decebuda per l’ actitud del seu marit, es lliura a la beguda i perd, poc a poc, el seny.

Un dia, Attila és rodejat per Olmo i els camperols que l’ humilien i li refreguen la merda dels animals per la cara. La venjança és terrible. Attila reuneix als camperols i en mata uns quants davant la passivitat del patró, en tant Olmo ha pogut escapar.

Quan a la fi, Alfredo fa el cor fort i expulsa de la casa a Attila i als seus homes, ja és massa tard. Ada ha fugit per no tornar mai més.

La guerra acaba, la derrota feixista porta a camperols i partisans a l’ hisenda. Olmo torna i es vengen d’ Attila, a qui persegueixen i maten. Alfredo és jutjat mentre els camperols es reparteixen les terres.

Sembla que ha arribat el moment de l’ emancipació dels oprimits i de la transformació social. Aviat arriba un escamot del nou govern que obliga als revoltats a lliurar les armes. Olmo i Alfredo continuen la seva relació d’ amor – odi, ara barallant-se, ara estimant-se.

La pel·lícula acaba quan, ja vells, els dos homes caminen per la via del tren, allà on de nens es posaven sota la màquina per demostrar el seu valor. Tot comença i tot acaba en el mateix lloc.

 

 

COMENTARI

     Bertolucci ha abandonat els anys en que filosofa i raona sobre els  dubtes intel·lectuals d’un noi de casa bona que se sent atret per la revolta social. “El último tango en paris”, l’ alça cap a l’ èxit i li dona diners i força per realitzar aquest gran retrat social de la primera part del segle XX.

Un fresc, que radiografia quaranta cinc anys de la història de Itàlia. Des del moment en que el món camperol, sotmès al patró, es rebel·la, l’ enfrontament de classe , l’ ascensió del feixisme i el posterior triomf de la democràcia.

El món canvia, les relacions laborals es transformen, el camp es tecnifica, la industria s’ho emporta tot per davant, el món dels amos, l’ autoritarisme, la prepotència…donen pas a l’ ascens de les reivindicacions obreres, després la rebaixa d’ expectatives, la necessitat del pacte.

En aquest context relata l’ amistat truncada i recuperada de dos nois que han nascut el mateix dia, un destinat a ser l’ amo i l’ altre destinat a ser tota la vida un manat. Una representació tan simbòlica com evident de les dues classes socials en disputa, la burgesia i el proletariat.

El fresc social, segons avança la pel·lícula, es torna propaganda social. Un cant èpic a l’ emancipació i l’ alliberament de les classes oprimides. El discurs esbiaixat i els personatges arquetípics, li fan perdre força a un film de innegable pes social i estètic.

Bertolucci, acaba fent història per parlar de la necessitat d’ alliberament de les classes subalternes, amb l’ enfrontament però també de la reconciliació entre els amics. Així fa seva la tesi del PCI en aquell temps: el compromís històric.

 

OCTUBRE

 

Oktyabr (1927)

 

Director: Sergei M. Eisenstein

Actors: Vasily Nikandrov

               Nikolay Popov

Any: 1928

Títol original:  Oktyabr

Nacionalitat: URSS

Gènere: Cine polític I social.

 

ARGUMENT

En el febrer de 1917 l’ estàtua del tsar va a terra i aquest abdica. El nou govern provisional te el poder, la guerra i el patiment continuen.

El tres d’ abril, Lenin arriba l’ estació de Finlàndia, demana acabar amb el govern provisional , fer la revolució socialista i donar tot el poder als soviets, pau , pa i treball.

En el mes de juliol, les manifestacions avancen, els bolxevics criden a la insurrecció pacífica, guiats pel partit els manifestants són reprimits a trets.

El general Kornilov avança sobre Petrograd i el govern es veu necessitat d’ alliberar a soldats i obrers empresonats i armar-los, Kirilov és detingut.

En octubre, els bolxevics organitzen la insurrecció armada, el govern provisional és destituït, el vaixell Aurora entra en Petrograd amb els mariners sollevats.

El vint i cinc d’ octubre de 1917, esclata la revolució. En el congrés del soviets, els bolxevics obtenen majoria per sobre de menxevics i social revolucionaris. Els guàrdies rojos encerclen el palau d’ hivern i l’ assalten.

Lenin anuncia que la revolució obrera i camperola ha acabat.

 

Résultat de recherche d'images pour "OCTUBRE-EISENSTEIN-IMAGENES"

 

COMENTARI

Eisenstein rep l’ encàrrec de dirigir “Octubre” en 1927 per commemorar el desè aniversari de la revolució soviètica.

Sense el punt de grandesa d’ “El acorazado Potemkin”, Eisenstein realitza, com és habitual en el cine soviètic de l’ època, un film de propaganda, una apologia de la revolució, amb voluntat de mostrar als seus compatriotes i al món la excel·lència d’ aquesta i conscienciar a la massa perquè prengui exemple.

El cine és per  als soviètics una arma revolucionaria, un espectacle on mostrar la força del poble i de la revolta, la realitat històrica es mostra a través del nou mitja de comunicació, el cine, i sota el punt de vista del govern.

Eisenstein manté un discurs èpic, on l’ eix central és el muntatge.

L’ inici de l’ obra és espectacular, gent del poble ha pujat sobre l’ estàtua del tsar, cordes i escales per tombar-la a terra, muntatge paral·lel amb els fusells i les dalles, la força del poble.

Eisenstein inicia el seu relat en el dies de febrer, en la primera embranzida revolucionaria que dona  pas al govern provisional de Kerenski.

Contemplem com la massa és dispersada pels soldats, com si d’un ballet es tractés i en sobreimpressió, aquests mateixos soldats, disparant.

L’ escena de més gran bellesa del film és  quan la derrota dels manifestants : s’ alça el pont i un cavall blanc , enganxat a l’ artilugi ascendeix amb ell. Entre picats i contrapicats per magnificar o subratllar l’ acció, contemplem com els burgesos llencen a l’ aigua la bandera bolxevic i el diari “Pravda” s’ enfonsa en el riu, els patrons riuen contents i el cavall  s’ estimba des del pont.

Eisenstein no retrata herois individuals, l’ heroi és el poble, les grans escenes de massa donen sentit al film, sols es magnifica a Lenin quan arriba a l’ estació de Finlàndia i el director munta en paral·lel imatges del discurs, la bandera i la gent.

A Eisenstein li agrada sempre composar l’ acció col·lectiva. Al costat de les cares arravatades dels treballadors, es diferencien de les malignes dels amos, són  gestos expressius que vol mostrar la psicologia de de les classes socials i que ho fan de manera maniquea, el missatge ho és tot.

S’ escenifiquen els enfrontaments i interessos discordants entre menxevics i bolxevics, els primers acusen als segons, tot es contrasta amb un muntatge paral·lel d’ instruments musicals, la veu dels menxevics és com música celestial, en realitat no hi ha debat ideològic sinó tan sols propaganda revolucionaria.

Al director rus li agrada el simbolisme i l’ oposició d’ imatges, la gent ballant es mou en paral·lel als soldats, marcant el pas, la semblança  entre Kerenski i Napoleó o l’ estàtua del tsar que es reconstrueix quan el govern provisional obté el poder.

La pel·lícula torna a agafar força en les escenes finals, quan la presa del Palau d’ hivern; nous muntatges paral·lels mostren l’ assalt de la massa, la metralladora dels cadets repica, els morts agonitzen i ja en la definitiva victòria, l’ habitació de la tsarina és espoliada, les imatges religioses es barregen amb les medalles inútils, la bodega, símbol del vici, és destruïda, un món que s’ acaba i  tota una lliçó de cine.

L’ obra , tal com la coneixem ara, te greus mutilacions , doncs totes els escenes en les que apareixia Trotsky varen ser eliminades posteriorment per Stalin.

 

CENIZAS Y DIAMANTES

 

 

Director: Andrezj Wajda

Actors:  Zbigniew Cybulski

               Ewa Krizanowska

               Waclaw Zastrzezynsky

               Adam Pawlikowsky

Any: 1958

Títol original: Popiol i diament

Nacionalitat: Polònia

Gènere: Cine d’ autor.

Subgènere: Cine polític.

Subgènere: Existencialisme

 

ARGUMENT

En 1945 ha acabat la segona guerra mundial. En Polònia governen els comunistes, en tant les forces pro occidentals i nacionalistes estan en l’ oposició, això significa una larvada guerra civil entre els dues faccions.

Maciek Chelmicki ( Zbigniew Cybulski) i Andrzej (Adam Pawlikowsky) formen part d’un escamot dirigit a atemptar contra Szczuka (Waclaw Zastrzezynsky), el cap dels comunistes.

Alertats per Drewnowski, un doble agent, realitzen un cop de mà erroni i maten a dos treballadors d’una fàbrica propera.

Aquesta mort desferma en Maciek un sentiment de culpa, una crisi moral i de consciencia, ampliada amb el fet que s’ enamora de Krystina (Ewa Kryzewska), una noia que treballa de cambrera.

Maciek es debat entre el deure, les conviccions i la militància i d’ altra banda en continuar la relació amb la noia, forjar-se un futur  i ser feliç.

A la fi Maciek compleix la seva missió i mata al cap comunista, quan fuig cap a l’ estació, una patrulla l’ atura, ell no fa cas i el maten.

COMENTARI

Tercera pel·lícula d’ Andrzej Wajda i una de les que li confereix prestigi i el dona a conèixer, forma part de la seva trilogia sobre la guerra a la que antecedeixen “Pokolonie” i “Kanal”. Guanya el premi Fipresci en el Festival de Venècia de 1959.

Wajda realitza una pel·lícula en un context polític, l’ enfrontament entre comunistes i nacionalistes a la fi de la segona guerra mundial però en realitat no es tracta d’un film polític sinó existencial.

Maciek és el centre del relat, un noi jove, anti comunista, que defensa amb les armes les seves idees. Tot canvia quan coneix a Krystyna, l’ amor entra en la seva existència, una nova vida s’ aferma, aquella normal, la d’un noi jove, els afectes, els desitjos, la felicitat.

Wajda planteja en el seu protagonista un estat de dubte, entre les certeses polítiques, entre allò que s’ha de fer per aconseguir una suposada pàtria més justa i la vida que truca a la porta. Maciek resol, pressionat pel context en el que està immers, continuar amb la lluita clandestina, amb el seu compromís polític, que el portarà a la mort.

Wajda no pren partit. Cada bloc te les seves raons, Szczuka, el comunista, va lluitar com a brigadista en la guerra d’ Espanya, els dos bàndols es van enfrontar als nazis, Maciek, ple de dubtes, li demana consell a Andrzej el seu superior i amic, sobre la bondat dels seus actes, aquest li respon que això no importa. O quan el fill del comandant comunista, un noi de disset anys, és detingut perquè lluita al costat de la resistència nacionalista.

El director polonès retrata gent plena d’ incertesa, ni bons ni dolents, col·locats per l’ atzar en un o altre bàndol. No són millors el que defensen aferrissadament unes idees que aquells que s’ esmunyen i tracten de sobreviure.

Un símbol és l’ aparició de Drewnowski, delator erroni dels comunistes, passerell de l’ alcalde, ara ministre, borratxo i dèbil, incapaç de prendre partit, ell llença les cartes, l’ atzar, davant del cavall blanc, la llibertat.

Wajda fa referència en el títol del film a un poema del poeta romàntic Cyprian Norwin: “No saps si les flames portaran llibertat o mort…si restaran tan sols cendres i confusió… què passa en l’ abisme de la turmenta?, les cendres subjecten la glòria d’un diamant”.

L’ autor trenca en ocasions la perspectiva realista i mostra una ambientació barroca, fantasmal, expressionista de vegades, plena de clars i foscos. Contemplem els membres de la festa ,els caps del nou poder com a espectres, dansant al ritme de “la Polonesa.”La Polònia emergent, doncs, en mans de nois que juguen a herois i de buròcrates sense cor.

En aquesta disjuntiva fatal, Maciek opta per l’ opció del compromís però ho fa quan ja ha deixat de creure en ell, quan ha posat les seves certeses en dubte i els seus valors primigenis trontollen i la decisió que ha pres el porta a un final tràgic.

Wajda mostra a l’ heroi ferit de mort i enredat entre els llençols blancs de la seva puresa, mentre una taca de sang els embruta, en el seu deambular cau en un femer on mor.

En una altra excel·lent escena simbòlica, el director representa al protagonista en un espai religiós en runes en el qual la creu de Crist ha estat col·locada del revés.

 

TAL COMO ERAMOS

 

 

Director: Sydney Pollack

Actors.: Robert Redford

               Barbra Streisand

               Bradford Dillman

               Viveca Lindfords

Any: 1973

Títol original: The way we were

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine Polític

Subgènere: Comèdia romàntica

 

ARGUMENT

Katie Morowsky (Barbra Streisand) és a finals dels anys trenta del segle XX, una jove universitària i activista política, pertany a la Lliga Comunista i sedueix amb els seus discursos pacifistes i amb les seves arengues sobre la necessitat d’ajudar als republicans contra Franco en la guerra civil espanyola.

Hubbell Gardiner (Robert Redford) és un noi amb qui fa amistat, el xicot destaca com incipient novel·lista i li retreu a Katie que es prengui la vida massa seriosament i que li manqui sentit de l’ humor.

Al cap dels anys, en 1944, Katie treballa en la radio i la segona guerra mundial està a les acaballes; en una festa de societat es troba a Hubbell, aquest és oficial de la marina americana i Katie el porta a casa seva, la parella consuma la relació i surten plegats. Hubbell ha escrit una novel.la i comença a tenir èxit però el món de les idees continua interposant-se entre els dos; la mala relació de Katie amb els amics del noi, convencionals, reaccionaris i acrítics, fa que se separin.

A principis dels anys cinquanta, Katie i Hubbell es retroben, viuen plegats i marxen cap a Hollywood, on Hubbell exerceix de guionista cinematogràfic però estem en l’ època de la caça de bruixes, els efectes de la censura es deixen sentir i l’ escriptor te que retallar el seu guió davant les protestes de Katie.

La noia viu com un peix fora de l’ aigua en els sumptuosos salons d’ Hollywood i quan sap que està embarassada li demana a Hubbell que estigui al seu costat fins a tenir la criatura però que després se separin.

Al cap dels anys, Katie està al carrer, repartint pamflets contra la bomba A i casualment es troba amb Hubbell, els dos han refet la seva vida i s’han casat, Hubbell escriu guions per la televisió, Katie continua amb el seu activisme però res podrà ser ja com abans.

 

 

COMENTARI

Sidney Pollack és un dels directors que exerceix de consciència del sistema polític americà, se’l pot ubicar al costat de Lumet, Ritt o Frankenheimer en el grup d’ autors crítics amb el sistema de valors americà.

Aquesta és una pel·lícula testimoni de tot allò que ha mogut a l’ esquerra americana durant vint i cinc anys, la guerra civil espanyola, la lluita contra el nazisme, la caça de bruixes i el pacifisme. Però el context polític emmarca una relació entre dues persones equidistants, Katie una dona rebel, amb forts vincles socials, una lluitadora per la llibertat i per l’ esdevenir col·lectiu i Hubbell, un brillant escriptor, més interessat en la seva carrera professional que en canviar el món, atractiu i individualista.

Pollock juga amb el contrast entre dos personatges diferents que s’ estimen però que tenen interessos diversos, separats pel món de les idees. A través de Katie contemplem l’ univers de l’ esquerra reivindicativa i al seu costat l’ acriticisme i la submissió d’ aquells que tan sols estan interessats per l’ èxit i els diners.

Pollock no aprofundeix en l’ esquema polític i es dedica a mostrar les anades i vingudes d’una parella que intenta viure un amor de joventut per sobre la política però a la que aquesta acaba separant.  El to nostàlgic i la certesa del pas del temps conflueixen en un final marcat pel retrobament dels protagonistes, cadascun amb una nova vida damunt seu, però encara fidels a la seva manera de ser i pensar.

La cançó del film , “Memory” interpretada per Barbra Streisand, agita aquest to romàntic, es converteix en una balada clàssica de la historia del cine i guanya dos oscars en 1974 a la millor banda sonora i a la millor cançó.

Cal dir que el text de les escenes en que la protagonista es refereix a Franco en l’ inici del film, van ser censurades en Espanya en la seva estrena en 1974.

 

LA CLASE OBRERA VA AL PARAISO

 

 

Director: Elio Petri

Actors: Gian Maria Volonté

              Mariangela Melato

Any: 1972

Títol original: La classe operaia va in paradiso

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine polític  i social

Subgènere: Classe obrera

 

ARGUMENT

Ludovico Massa (Gian Maria Volonté), conegut com Lulù, és un obrer metal·lúrgic en una fàbrica de Milà. Treballa a preu fet i supera la mitjana   establerta per la resta d’ treballadors, això fa que es guanyi l’ animadversió dels companys.

Massa, viu amb Lidia (Mariangela Melato), una perruquera, i te un fill d’un matrimoni anterior.

Un dia Massa pateix un accident en la màquina i perd un dit, això fa que canviï el seu tarannà, es radicalitza i comença a participar en les lluites sindicals que proposen anar a la vaga per millorar la seguretat, cobrar més i treballar menys.

Massa dedica part del seu temps lliure a visitar a Bassi, un antic treballador de la fàbrica, ara tancat en un manicomi.

Els treballadors discuteixen en assemblea que fer. Per uns el treball a preu fet és una bona forma de guanyar-se un sobre sou, per altres, entre ells Massa, que ara s’ha radicalitzat, és te que acabar amb aquesta  pràctica.

Al mateix temps, els estudiants s’ auto convoquen a la porta de l’ empresa per recordar als treballadors que són uns esclaus, que entren de nit i surten de nit.

La lluita és fa més extremista i els obrers bloquegen la fàbrica , declaren la vaga, hi ha aldarulls i cremen els cotxe de l’ enginyer en cap. Com a resultat de tot això, Massa és acomiadat.

L’ obrer metal·lúrgic veu com els seus companys estan en la fàbrica realitzant una assemblea, els estudiants no li fan cas i el seu món personal s’ enfonsa.

A la fi, els dirigents sindicals li comuniquen que ha estat readmès però enfrontar-se de nou a la vella realitat no és potser la millor teràpia per Massa.

 

COMENTARI

En 1970, Petri realitza “Investigación sobre un ciudadano libre de toda sospecha”, amb “La classe obrera va la paraiso”, guanya en 1972 la Palma d’ or en Canes.

El cine del director italià es caracteritza pel seu sentit crític amb el sistema i està enquadrat en allò que en els anys 70 es diria cine de denúncia a Itàlia.

El film te lectures diverses però bàsicament vol relatar l’ alienació de l’ individu front el sistema. Massa és en principi un operari model, detestat pels companys i recolzat per l’ empresa. A partir d’ un accident, canvia el seu punt de vista i es troba en el centre d’un món tan reivindicatiu com ple de contradiccions.

D’una banda els estudiants radicals que, menyspreen la mansuetud dels obrers, d’una altra els sindicats, sempre disposats a regular les condicions de treball però no a canviar la dinàmica entre treballadors i patró. En el complex món laboral estan els que demanen una vaga articulada i els que reivindiquen una vaga total, en mig els quadres mitjans, els directius, la companya de Massa , una dona sense consciència de classe….és un totum revolutum, mostra d’un món social divers i contradictori.

Massa, acomiadat, abandonat i enfonsat, és la representació de l’ individu sol, aïllat i alienat, front un sistema que el fagocita.

L’ exemple de tot és Bassi, l’ antic operari, ara en el manicomi, que desitja traspassar el mur de l’ institució en el que colpegen els alienats per arribar més enllà, al paradís, a un espai ple de boira i desconegut.

Massa es reincorpora a la feina però també somnia travessar aquest mur que representa la societat, el sistema, tot allò amb el que xoca i no li permet desenvolupar-se com individu. Per això la voluntat de ser readmès es converteix en perplexitat primer, quan ho aconsegueix, i en caos mental més tard.

La pel·lícula vol mostrar les contradiccions socials de l’ esquerra en els anys 70 però sobretot la solitud i l’ alienació del subjecte inserit en aquest context.

Més enllà de la reivindicació laboral, Petri incideix en la dificultat i la confusió de l’ individu front el  mur de les institucions repressives i del sistema, acomiadat o readmès, Massa està sol. Així que el director realitza més un anàlisi existencial que una crítica social, més el retrat d’un home turmentat que la història d’ un obrer.

Per fi, Petri no deixa titella amb cap i són especialment reveladores, dues escenes, la de Massa a l’ altra banda de la reixa de la fàbrica, volent entrar, després de ser acomiadat, i la de Massa a casa seva, avaluant les seves pertinences, coses que ha adquirit gràcies al seu treball a preu fet.

És això, doncs, en el que s’ ha convertit la seva vida, en feina a canvi de consum.

La pel·lícula va ser acusada per sectors de l’ esquerra de reaccionaria, els subjectes socials són part d’un sistema inamovible, i també de nihilista. Petri realitza una dissecció, evidentment pessimista, de la realitat.