LOS ARCHIVOS DEL PENTAGONO

 

 

 Director: Steven Spielberg

Actors: Meryl Streep

              Tom Hanks

              Sarah Paulson

              Bov Odenkirk

              Tracy Letts

Any: 2018

Títol original: The post

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine polític i social

 

ARGUMENT

    En 1971, durant el govern de Nixon, la guerra del Vietnam continua. Un analista militar, Daniel Ellsberg, cansat de les actituds favorables a la guerra del govern, decideix fotocopiar un informe del Secretari d’ Estat Robert Mc Namara en el que s’ afirma que s’ha prologat la guerra sense resultats positius per Estats Units. És un reconeixement dels interessos dels lobbys armamentístics.

Ellsberg ofereix l’ informe al New York Times i al Washington Post. Els primers  en publiquen una part. Els segons entren en dubte. L’ editora, Kay Graham (Meryl Streep) i el director, Ben Bradlee (Tom Hanks) són partidaris de la publicació pe`ro es veuen assetjats per les pressions  del govern que els hi demana silenci.

Si publiquen i els jutges resolen en contra seu, poden anar a la presó. El Consell d’ Administració del diari, encapçalat per Fritz Beebe (Tracy Letts) es mostra poc disposat a revelar la notícia, temorosos de l’ impacte econòmic d’una sentència negativa.

Graham i Bradlee, després de molts dubtes, publiquen un resum de l’ informe i l’ opinió pública se n’ assabenta dels tripijocs del seu govern.

Els jutges dictaminen a favor del diari i la llibertat de premsa resta fora de perill.

 

 

COMENTARI

    Spielberg és el rei i es pot permetre anar intercalant pel·lícules infantils i fantàstiques,amb aquelles que suposadament toquen temes seriosos. Si abans de “Lincoln” hi havia “Las aventuras de Tintin”, després de “Mi amigo el gigante” hi trobem “Los archivos del Pentagono”. A cine familiar hi continua cine compromès.

La pel·lícula que ara toca és un cant a la llibertat d’ expressió però es pot contemplar a partir de dues claus: Spielberg parla del passat recent per criticar uns moments actuals i similars. Si amb Nixon el país anava de corcoll , perdia credibilitat en l’ exterior i era qüestionat pels progressistes, ara ens trobem en una època similar; els atacs a la llibertat d’ expressió se succeeixen, els pilars del contracte americà es posen en dubte. Spielberg critica un món fosc pel prestigi d’ Estats Units, el de finals dels seixanta i inicis dels setanta, un món fosc que es reprodueix ara amb l’ era Trump. I és d’ això en realitat del que vol parlar.

La segona lliçó que ens explica el director és una lectura nacionalista de la realitat. És evident que el govern i Nixon són els dolents, és clar que els periodistes són els bons, com si d’una cinta d’ Indiana Jones es tractés. Spielberg defensa la valentia dels periodistes front el poder polític i econòmic però sobre tot ressalta com funciona  de be el sistema. La premsa s’ arrisca, els jutges proclamen l’ aval a la decisió periodística. Els poders institucionals funcionen, Amèrica és gran.

Això no significa que el film de Spielberg no sigui bo. Un thriller que comença be i avança amb lentitud per després anar al gra de manera magnífica , confrontar posicions i caracteritzar el suspens i la intriga sobre si triomfarà o no la veritat.

Spielberg és el súmmum de la correcció política. Els periodistes s’ enfronten al poder corrupte dels polítics que, volen amagar la veritat dels seus actes, els periodistes s’ enfronten al Consell d’ Administració que vol defensar els interessos econòmics per sobre la llibertat, els periodistes són fidels a la seva feina, expliquen els fets i els transmeten a l’ opinió pública.

Cal dir que és un cine, com tot el de Spielberg, tan atractiu, entretingut i ple de força com plana és l’ escenificació i previsible el resultat. Per acabar-ho d’ adobar l’ heroïna del relat és una dona. Ara quan el relat femení s’ imposa, i ho fa amb tota solvència, el director americà hi col·loca en el pòdium a una dona que no s’ arronsa, nova lectura interessada i a l’ altura dels temps

El missatge final és clar: la necessitat d’un govern fet pels interessos del poble i no un poble servint als interessos del govern.

 

RIFF, RAFF

 

 Director: Ken Loach

Actors: Robert Carlyle

              Emer Mc Court

Any: 1991

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere. Cine polític I social.

 

ARGUMENT

Stevie (Robert Carlyle) entra a treballar en una obra, al seu costat ho fan altres companys com Shem, Kevin o Larry. Són els anys del thatxerisme, es treballa en negre, sense assegurances ni atur, amb bastides que no compleixen el mínims de seguretat.

Els treballadors ocupen una casa veïna i Stevie coneix a Susan (Emer Mc Court), una noia que aspira a guanyar-se la vida com a cantant.  Stevie conviu amb ella un temps però aviat s’ inicien les desavinences, un dia el noi troba a Susan injectant-se heroïna, acaba la relació i la fa fora de casa.

En tant, la falta de seguretat ha donat alguns ensurts, Larry va a trobar al capatàs i demana mesures per millorar les bastides, com a resultat és acomiadat.

Des, un dels treballadors, és un negre que aspira a conèixer África, cau dalt a baix de l’ obra i mor. Stevie i un company es prenen la justícia per la seva mà i cremen els pisos i el despatx de l’ amo, amb ell dins.

 

 

COMENTARI

     Ken Loach és un acreditat documentalista amb vessant social, es guanya el reconeixement popular a partir dels inicis dels anys noranta. El thatxerisme li serveix per denunciar les retallades, les xacres socials i la repressió contra el moviment obrer.

Després d’ “Agenda oculta”; “Riff raff” incideix en aquest tema. És un retrat contingut, quasi documental, sobre la vida dels treballadors de la construcció en aquests anys.

Loach no fa de la pel·lícula un pamflet sinó que remarca la realitat quotidiana dels assalariats i ho amaneix tot amb una mica d’ humor i amor.

Darrera d’ aquest to de vegades festiu, hi ha desesperança. Susan és una noia tan necessitada d’ afecte com incapaç de redreçar la seva vida i la relació amorosa que entaula acaba en fracàs. Loach administra somriures per compensar la duresa d’ algun moment, com quan Larry es banya en la pica del pis de mostra i apareixen unes acabalades i tapades visitants dels països àrabs o quan s’ esventen les cendres de la mare del protagonista i la polseguera s’ estén entre tots els participants.

Són més, els moments durs. Larry és l’ obrer més reivindicatiu però el seu discurs no te gaire ressò entre els companys, tan quan crida a afiliar-se sindicalment, com quan demana millors condicions de treball i és acomiadat.

La mirada sobre la classe obrera és neutra. Contemplem la manca de solidaritat i de sentit de classe, com s’ accepta la imposició, la injustícia i les condicions de treball penoses, també albirem els moments de companyonia, de somriures i de bon humor.

Passats aquests moments, Loach deixa entreveure amb claredat com guanya la llei del més fort, la del poderós, d’ aquell que imposa les condicions. El discurs inicial de l’ encarregat és aclaridor: no hi han drets i a sobre es considera als treballadors uns ganduls.

El director britànic ens llança una mirada desencisada, quan el company cau mor, no hi ha reacció col·lectiva, tot depèn de la llei de la selva; Stevie perpetra una venjança amb un company són llops solitaris, incapaços d’ obtenir justícia. Darrera de l’ humor i l’ amor tan sols hi ha descoratjament

La pel·lícula guanya el premi de la crítica en el festival de Cannes de 1991.

DANZAD, DANZAD, MALDITOS

 Director: Sidney Pollack

Actors: Michael Sarrazin

               Jane Fonda

               Susannah York

               Red Buttons

              Bonnie Bedelia

Any: 1969

Nacionalitat: USA

Títol original : They shoot horses, don’t they?

Gènere: Cine social

 

ARGUMENT

En els anys de la depressió es realitzen maratons de ball en Estats Units.

Els concursants ballen hores i hores, dies i dies, fins que una parella es proclama guanyadora.

A un d’ aquest concursos acudeix Glòria (Jane Fonda), una noia aspirant a actriu que només ha fet papers d’ extra. L’ organització li busca un noi a l’ atzar, Robert (Michael Sarrazin) i els dos s’ emparellen al costat de molts altres ,amb l’ esperança de guanyar els mil-cinc-cents dòlars per vencedor o al menys tenir llit i menjar durant uns dies.

En el concurs hi participa gent de diversa índole, com Harry (Red Buttons), un mariner ja madur, Alice (Susannah York), una noia amb expectatives en el món artístic  o una dona embarassada (Bonnie Bedelia) amb la seva parella.

Assistim al cansament i el neguit dels participants. De quan en quan per eliminar-los se’ls fa donar diverses voltes a la pista i les tres últimes parelles són descartades.

Alice s’ encapritxa de Robert, i Glòria canvia de parella quan aquest abandona el concurs, i recórrer a Harry el mariner que està en situació similar. En una de les curses per la pista, Harry pateix un infart i mor.

El concurs porta ja cinquanta dos dies, mil hores en les que els participants tan sols han pogut descansar en breus estones.

Alice desfeta i alienada embogeix i és eliminada. Ara Glòria i Robert tornen a estar junts. Glòria no pot més. L’ organitzador i mestre de cerimònies li mostra que fins i tot guanyant, el premi serà esquàlid doncs li descompta les despeses de manutenció de tots els dies.

Desesperada i sense cap esperança de futur li demana a Robert que li dispari un tret al cap. El noi ho fa i la mata. La policia l’ empresona, el concurs continua.

 

 

COMENTARI

La pel·lícula és una metàfora social. La pista de ball és el paradigma de la vida, del sistema econòmic. Tothom balla, tothom lluita i competeix força lluny del somni americà per aconseguir un premi, per ser un vencedor.

Tothom pateix, es degrada, perd els referents per ser una peça de l’ engranatge en el que sols obtenen recompensa els organitzadors. Al voltant un públic àvid d’ emocions que patrocina a les parelles que pensa poden guanyar, que anima, que espera cops d’ efecte, que vol que l’ espectacle continuï.

Però els ballarins sols troben el cansament extrem i el fàstic i es converteixen en ninots patètics, els que abandonen perden, els que continuen no guanyen.

La pel·lícula és també una exposició d’un món malalt, El rodatge es realitza en els turmentosos anys de la guerra del Vietnam i trasllada el desemparament social i l’ actitud crítica de l’ època a un temps amb elements similars: la depressió dels anys 30.

Planteja que no hi ha sortida, no hi ha esperança. Glòria demana morir i Robert la mata, ell ,potser, tampoc sobreviurà.

Avui seria difícil realitzar un film tan crític amb el sistema i d’ un pessimisme tan radical.

DANIEL

 

Director: Sidney Lumet

Actors: Timothy Hutton

              Mandy Patinkin

              Lindsay Crouse

              Ed Ashner

              Ellen Barkin

              Amanda Plummer

Any: 1983

Nacionalitat: USA

Gènere. Cine polític i social

 

ARGUMENT

A finals dels anys trenta del segle XX, Hitler és una amenaça per Europa i la guerra civil es rabeja en Espanya. En Estats Units, Paul Isaacson (Mandy Patinkin) és un agitador d’ esquerres i comunista i coneix a Rochelle (Lindsay Crouse),una noia d’ idees similars a les seves.

La parella es casa i te fills: Daniel (Timothy Hutton) i Susan (Amanda Plummer), no per això abandonen el seu activisme. La policia va sobre els passos de comunistes i jueus i comença a detenir companys. Paul i Rochelle són també empresonats, acusats de conspiració i espionatge i de passar informació i secrets de defensa a la Unió Soviètica. Uns altres companys, els Mindish els han delatat.

Daniel i Susan van a parar a casa de Frieda, la germana de Paul, passen més tard per un asil del que escapen, per finalment ser atesos pels Louis, una família amiga.

En tant, els Isaacson van a judici i malgrat la defensa de Jacob Hasher (Ed Asher), l’ advocat, són acusats de robar secrets atòmics i passar-los als russos, són condemnats a la sella elèctrica i executats.

Paral·lelament assistim a la situació dels fills quan ja són adults. Daniel vol reivindicar la memòria dels pares, Susan  no pot suportar la pressió, es vol tallar les venes i acaba ingressada en un manicomi.

Daniel vol crear una fundació per recuperar el record dels pares i  lluitar pels drets humans i socials. Daniel investiga qui van ser i que van fer els seus progenitors.

 

 

COMENTARI

Sidney Lumet és al costat de Pollack, Penn o Pakula entre altres, un dels directors clau en els anys setanta i inicis dels vuitanta, d’un cine de denúncia en el que constata els aspectes abusius i les irregularitats del sistema americà.

Des d’una perspectiva liberal tracten sobre els excessos del poder, la manipulació de la premsa o la desídia dels tribunals.

En aquesta ocasió, Lumet porta a la pantalla la història dels Rosenberg, Julius i Ethel, executats en 1953 per suposadament haver filtrat secrets d’ estat a la Unió Soviètica. Lumet es basa en la novel.la d’ E. L. Doctorow: “El llibre de Daniel” i encobreix el nom dels encausats per realitzar una versió lliure dels fets.

El director d’ origen jueu explica la història des de la perspectiva del fill dels acusats, aquest, ja adult, vol reivindicar la memòria dels pares i inicia una investigació dels fets que va a parar fins a l’ home que els va denunciar, ara un ancià disminuït que viu en una residència. El fill vol saber tota la veritat, la realitat de tot allò que va passar, la seva mirada és una acusació contra un sistema injust.

El relat s’ emmarca en la guerra freda i la caça de bruixes. En la societat americana hi havia pànic al possible poder atòmic soviètic; els comunistes americans estaven demonitzats i l’ opinió pública vivia en un estat de histèria col·lectiva.

Lumet presenta als Isaacson com a bona gent, idealistes que lluiten pels drets civils, algú que defensa als negres, als treballadors i a les classes oprimides.

En qualsevol cas, el director no entra a valorar la veracitat dels fets, tot i que ressalta la delació d’un company per salvar-se i que tot allò que haguessin pogut transferir els protagonistes als serveis secrets soviètics era insignificant.

Els Isaacson/Rosenberg són utilitzats com a caps de turc sobre els quals cau la repressió d’un estat arbitrari. El poder utilitza als protagonistes com a bocs expiatoris i empeny una sentència plena d’ exemplaritat per posar en el seu lloc a tot aquell que el qüestiona.

Un altre aspecte important del film és com s’ executa la pena de mort contra algú de qui no es tenen proves contundents de la seva suposada traïció. Daniel fa recompte en diferents moments de la pel·lícula, dels elements amb els que ha comptat el poder per fer palesa la seva autoritat contra els dissidents: esquarterament, flagel·lació, mort en la foguera…la sella elèctrica no sembla millorar el talent venjatiu dels governants.

Les execucions es mostren en tota la seva crueltat, en unes escenes finals despietades i que deixen el cor encongit. Després de tanta injustícia, Lumet acaba amb les imatges dels joves manifestant-se pels drets civils, la pau i contra la guerra del Vietnam, és un punt d’ esperança després de tanta vida esfondrada.

Lumet simultanieja present i passat, amb flash backs que entrellacen el greuge i la recerca del fill amb l’ acció i la desgràcia dels pares.

LA PATAGONIA REBELDE

 

Director: Hector Oliveira

Actors: Luis Brandoni

              Hector Alterio

               Federico Luppi 

               Jose Soriano

Any: 1974

Nacionalitat: Argentina

Gènere: Cine polític i social.

 

ARGUMENT

     En 1920 en Rio Gallegos s’ inicia una vaga dels treballadors d’ hostaleria, aquesta s’ estén i es seguida pels assalariats agraris de “Las Estancias”.

La lluita la lidera el Sindicat Obrer de caire anarquista, dirigit per Antonio Soto (Luis Brandoni) i per Schulz “El Aleman” (José Soriano); en altre regions de La Patagonia, s’ alcen noves revoltes,” Facon Grande”, (Federico Luppi) és un dels dirigents que les encapçalen.

Davant la repressió del governador i dels terratinents, el govern envia a la zona al Comandant Zavala (Hector Alterio), aquest busca un acord entre les parts i aconsegueix la signatura d’ un conveni amb la millora de les condicions socials per als treballadors a canvi de que aquests entreguin les armes de que disposen.

Al poc temps de l’ acord, alguns  líders del moviment són acomiadats, es produeix un boicot contra les empreses responsables i els amos comencen a incomplir el conveni; Zavala requerit de nou per la superioritat torna a fer acte de presència en la Patagonia però ara ha decidit abandonar les seves posicions pactistes, s’ alia clarament amb els patrons i decideix acabar amb la revolta a sang i foc. Exigeix la rendició incondicional dels sollevats i quan aquests intenten negociar són afusellats, la repressió cau també contra “Facon grande” que és executat.

Soto, “El Aleman i els seus homes són l’ últim reducte de la rebel·lió; reunits en assemblea, la majoria decideix entregar-se, “El alemany” ho fa per respecte a la decisió de la majoria i Soto fuig cap a les muntanyes.

Zavala arriba i passa a sang i foc als principals líders, acaba amb la revolta i restaura el poder empresarial i dels cacics, els preus dels salaris baixen, les condicions de treball es precaritzen i Zavala és acomiadat pels amos amb una gran festa.

Al cap del temps, Zavala és assassinat en un atemptat perpetrat per Soto.

 

COMENTARI

          Olivera realitza una pel·lícula tan interessant com necessària. Es tracta d un cine al servei de les classes populars, d’ indagar en el passat per conèixer el present, de representar aspectes de la història d’un país, desvetllar fets, analitzar esdeveniments, recuperar la memòria històrica i tot amb una visió pedagògica; donar a entendre que el convuls segles XX ha continuat marcat per la lluita de classes.

Olivera es basa en fets reals, la massacre , repressió i mort de més de mil cinc-cents treballadors en la revolta patagònica empresa a la recerca de millors condicions de vida.

Olivera s’ inspira en el llibre d’ Oswaldo Bayer: “Los vengadores de la Patagonia tràgica” per realitzar el film. La pel·lícula tot i que censurada pels governs peronistes, guanya l’ os d’ or en el festival de Berlín de 1974 però tan sols pot ser exhibida amb normalitat deu anys després , en 1984, a la finalització de la dictadura militar.

Cinematogràficament, la pel·lícula té els aires d’ un western, les escenes d’ acció, els enfrontaments mortals, la resistència última, equiparen als rebels amb els indis de les produccions d’ Hollywood.

El film, un tant pla però eficaç narrativament, no deixa de caure en alguns tòpics, com es tracta d’una pel·lícula coral, la psicologia dels personatges no queda suficientment contrastada, l’ evolució del militar Zavala, de de la seva primera actuació pactista a la segona, sanguinària, no resta explicada.

Algunes escenes esdevenen tòpiques, com quan els anarquistes de “Consejo rojo”, es fan càrrec d’una ·Estancia” i són representats com bandolers i borratxos. Tampoc s’ aprofundeix en el debat ideològic, en el si mateix de l’ anarquisme i de les seves tendències.

Si estan ben representats alguns personatges que es contraposen, com l’idealista Graña “El Español”, que no para de parlar i d’ explicar el nou món d’ entesa que espera a l’ humanitat amb l’ acràcia o el peó xilè, Farina, molt més pragmàtic, que va per feina; a la fi tots dos segueixen la mateixa sort i són exterminats.

Més enllà dels seus valors cinèfils, que els té, la pel·lícula es pot contemplar com un document  històric, com un al·legat contra la injustícia i com la narració d’un episodi tràgic i vergonyós en la democràcia argentina.

 

 

EL ACORAZADO POTEMKIN

 

Director: Serguei M. Eisenstein

Actors: Aleksandr Antonov

               Vladimir Barskij

Any: 1925

Nacionalitat: Unió Soviètica

Gènere: Clàssics del cine

Subgènere: Cine social i polític

 

ARGUMENT

En 1905 el cuirassat Potemkin navega pels mars amb tot tipus de precarietats, el menjar és carronya, l’ autoritarisme dels oficials menysprea la dignitat dels mariners. Quan un grup es revolta l’ oficialitat mana afusellar-los

Quan estan ja davant el pilot d’ execució s’ escolta la veu d’ un home, Vakulinchuk, que reclama solidaritat. Els fusells es baixen i tota la marineria es rebel·la contra el comandament i fa seu el vaixell però Vakulinchuk mor en la batussa.

Els mariners es dirigeixen al port d’ Odessa. Allà ha arribat la bona nova i la població es concentra, els soldats del tsar arriben i massacren a la gent sense contemplacions.

Un vaixell de l’ armada arriba per sufocar la rebel·lió del Potemkin però els mariners reclamen solidaritat i la resposta és positiva. Tots s’ uniran per una causa comuna: la justícia i la llibertat.

 

 

COMENTARI

Estem davant una de les millors pel·lícules de tots els temps.

Eisenstein planteja el film en cinc escenes. La pel·lícula és un cant a l’ alliberament de la humanitat de tota opressió i un cant a la solidaritat entre iguals.

En 1925, any del film, Stalin ja retenia el poder i s’ encarrega amb la finalitat de commemorar els vint-i-cinc anys de la revolta de 1905. La cinta és una legitimació de la seva raó, recolzament i propaganda del bolxevisme. Més enllà del contingut revolucionari, Eisenstein ens deixa bocabadats pel que significa una revolució cinematogràfica.

La pel·lícula agafa tot el seu sentit a partir del muntatge. Els picats mostren l’ efervescència dels mariners revoltats, els contrapicats, el poble fugint dels seus agressors o en l’ escena final quan el Potemkin avança i ocupa tota la pantalla. Ritme efervescent, angulacions, utilització de lents diferents, tràvelings innovadors…una lliçó de cine que encara preval.

Les escenes de la massacre en les escales són del millor i més conegut que mai s’ ha rodat. La mort del nen, la desesperació de la mare que avança amb l’ infant en braços i també és morta.

La ja clàssica escena del cotxet amb el nadó baixant les escales sense control, els soldats que avancen com un sol home, sense compassió i sobretot els rostres gravats en primer pla, l’ expressivitat que es bolca en ràbia i el dolor d’ un poble humiliat.

La planificació, l muntatge, els primers plans i la música èpica de Shostakovich estan al servei d’ una idea: l’ emancipació del poble.

LOS SANTOS INOCENTES

 

Director: Mario Camus

Actors: Alfredo Landa

              Paco Rabal

              Terele Pavez

               Juan Diego

               Agustín Gonzalez

               Agata Lys

               Mary Carrillo

Any: 1984

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Cine social

Subgènere: Drama rural

 

ARGUMENT

En els anys 60, en el camp d’ Extremadura, Pepe el Bajo (Alfredo Landa) viu en una barraca amb la seva família: Régula (Terele Pavez), la seva dona i els seus tres fills: Quirce, Nieves i “la niña chica”, una nena amb una severa disminució psíquica. També comparteixen aixopluc amb Azarias,(Paco Rabal), el germà de Régula, un home curt d’ enteniment.

Pepe i la seva família són requerits per Pedro (Agustín Gonzalez), l’ administrador de la finca, perquè visquin a prop de la casa principal on Nieves farà  funcions d’ assistenta.

El “cortijo” és propietat de la marquesa (Mary Carrillo) i és freqüent la presència d’ Ivan (Juan Diego), el seu fill, la principal afició d’ aquest és la caça i utilitza a Pepe com a secretari perquè rastregi les perdius que obté.

Un dia, Pepe ha pujat a dalt d’un arbre per fer servir un esquer per les captures, quan cau i es trenca una cama, malgrat que no pot caminar i esta enguixat, Ivan el requereix perquè l’ ajudi en la següent partida de caça i Pepe ho intenta però torna a caure i a cruixir-se.

Ple de malestar, Ivan demana que les tasques de Pepe les realitzi el seu fill i més tard Azarias. Aquest ha ensinistrat un ocell, una milana, que es tota la seva companyia i en qui ha posat tot el seu afecte.

La partida de caça és un fracàs, Ivan te un mal dia i no obté cap peça, així que quan retornen i observa a la milana, li engega un tret i la mata, davant la desesperació d’ Azarias.

En la següent sortida, Azarias puja a un arbre per moure adequadament l’ esquer però aprofita per llençar-li una corda al coll a Ivan, que esta a sota, i l’ estrangula.

 

COMENTARI

Camus realitza aquest film en 1984, basant-se en l’ obre de Miguel Delibes del  mateix nom i publicada tres anys abans.

Estem davant una recreació del realisme social, tan en l’ obra escrita com en la cinematogràfica.

Camus ens mostra un retrat de l’ Espanya dels anys 60, de l’ Espanya franquista, injusta i mísera, una Espanya rural on exposa la prepotència, la supèrbia i l’ arrogància d’ una classe social: dels amos de la terra, dels terratinents, acostumats sempre a manar i a ser obeïts, a realitzar la seva voluntat i imposar la seva jerarquia.

Delibes retrata als vencedors i també als vençuts. Els camperols pobres, sotmesos, humiliats però submisos , resignats i obedients. Maltractats pels senyorets, tan paternalistes com dèspotes.

Magnífica escena en la que la marquesa va donant la seva assignació als camperols posats en filera, com si de caritat es tractes o quan en el dinar amb els jerarques, criden a Pepe i Régula perquè escriguin el seu nom i facin palès que ja no són analfabets.

Camus més enllà de les peripècies individuals, retrata una Espanya miserable, on la riquesa i el poder s’ embasta sobre el dolor dels altres. El director organitza la pel·lícula en base a quatre capítols en els que els protagonistes són Quirce, Nieves, Pepe i Azarias i contemplem el present dels personatges.

Quirce està en el servei militar però ha decidit  no tornar a la vida rural, igual que Nieves, que treballa en una fàbrica. En canvi, els més grans ja no es poden sostreure a un destí que els aclapara. Pepe i Régula han tornat a la Jara i viuen de nou en la cabana, l’ home esta coix després del maltractament sofert en la seva lesió, “la niña chica” ha mort, Azarias pena la mort d’ Ivan, en un centre psiquiàtric, ple de tristor i solitud. Són personatges marcats pels seus orígens de classe, marcats per un destí que ja no poden canviar.

Azarias és el símbol de la justícia. No és un reclam fet des de la raó sinó visceral i intuïtiu, en realitat és una venjança, però és l’ únic que respon a les humiliacions i al poder aclaparador dels amos.

Paco Rabal i Alfredo Landa, imponents en els seus papers, guanyaren el premi de Canes a la  millor interpretació masculina en 1984.

 

LA CAJA DE MÚSICA

 Director. Constantin Costa-Gavras

Actors: Jessica Lange

              Armin Mueller Stahl

              Frederik Forrest

Any: 1989

Títol original: Music box

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine polític

Subgènere: Cine judicial

Subgènere: Nazis

 

ARGUMENT

Mike Laszlo (Armin Mueller Stahl) és un hongarès que ha emigrat fa anys a Estats Units. Té una filla: Ann Talbot (Jessica Lange i ensinistra al seu net, és un home de pau i un avi model.

Un dia la fiscalia li obre un expedient com a sospitós de ser un antic criminal de guerra, col·laborador amb els nazis en Hongria.

Laszlo explica que ell va ser un simple buròcrata i que no te res a veure en tot allò del que se l’ acusa. La seva família no es pot creure la imputació i la pròpia filla, que és advocada, decideix encarregar-se de la defensa.

En el judici, l’ acusació aporta nombrosos testimonis que el reconeixen com un assassí de jueus, violador de noies i  criminal que llençava al riu a presos lligats de peus i mans. La defensa de la filla serveix per confondre a l’ acusació, donar indicis de que tot pot ser una conxorxa comunista i posar en evidència a alguns testimonis, que possiblement no diuen tota la veritat.

A la fi advocats i jutge, marxen a Budapest on es troba un testimoni a punt de morir però una manipulació de les proves fa que tampoc es puguin demostrar els fets.

El cas és sobresegut i Laszlo enjudiciat com a no culpable.

En el viatge a Budapest, Ann, malgrat la sentència, visita a la dona d’ un company del seu pare en el camp de concentració, un home que ja ha mort i que va fer xantatge a Laszlo.

La dona li lliura a Ann el val d’un objecte que es va empenyorar. Ann el recupera, es tracta d’una caixa de música, quan activa els seus mecanismes, darrera dels personatges que avancen al so de la melodia, sorgeixen diverses fotos en les que es mostra al pare en actituds brutals contra els jueus presoners.

Ann torna a estats Units, abjura del pare i envia les fotografies a la fiscalia, que reobre el judici i condemna a Laszlo.

 

COMENTARI

Costa Gavras realitza un dels seus millors films. Un pacífic emigrant a Amèrica , pare i avi bondadós, és acusat de ser en realitat un monstre, un criminal nazi, assassí i violador.

La seva filla, advocada, el defensa i lluita entre el sentiment patern-filial i la recerca de la veritat, entre la voluntat d’ exercir convenientment la seva professió, guanyant el cas i el sentiment ètic que porti a esbrinar que va passar i qui és realment el pare.

En aquesta lluita interior, quan la dona te la evidència que Laszlo no és qui diu que és ni qui sembla ser, decideix renegar dels motius de la sang i de les emocions i fer justícia.

La pel·lícula planteja una realitat històrica : com molts nazis van fugir d’ Alemanya i van iniciar una nova vida en un altre país, oblidant el passat i fent-se passar per honorables persones quan eren monstres.

La caixa de música que facilita el descobriment de la identitat de Laszlo és un paradigma de l’ acció. Darrera la graciosa aparença i l’ entranyable melodia s’ amaga l’ evidència del mal, les fotos que demostren qui és realment Laszlo.

D’una altra banda el film filosofa sobre la identitat humana. Qui som en realitat i de que som capaços. Tos podem ser criminals de guerra primer i avis bondadosos més tard?. Tot és efecte d’una situació límit?. Qui som i com som els sers humans?. L’ actitud de Laszlo fa dubtar a tots ; què s’ amaga darrera la màscara?, és una víctima o un botxí?. Quan es descobreix la terrible veritat, Ann, la filla, no pot evitar denunciar a l’ home, que abans que un pare és un delinqüent.

La pel·lícula va guanyar l’ os d’ or en el festival de Berlin de 1980.

J.F.K.

 

Director- Oliver Stone

Actors: Kevin Costner

              Tommy Lee Jones

              Sissy Spacek

              Gary Oldman

              Donald Sutherland

              Kevin Bacon

              Joe Pesci

Any: 1991

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine polític

 

ARGUMENT

Novembre de 1960, John Fitzgerald Kennedy arriba a la presidència dels Estats Units.

En 1961 invasió de la “bahía de los Cochinos”, més enllà, guerra dels míssils amb l’ Unió Soviètica, guerra de Laos i Vietnam. Determinats lobbys sospiten que no s’ actua amb la mà dura suficient amb el comunisme. Novembre de 1963, Kennedy viatja a Dallas, li disparen tres bales, segons la versió oficial i el President mor. Lindon Johnson, el vice president assumeix la presidència.

Lee Harvey Oswald (Gary Oldman) és detingut com a sospitós ; segons la premsa és un home que ha viscut a Moscou i és pro-castrista. Jack Ruby, un membre de la màfia, el mata d’un tret, rodejat de policies i davant les càmeres de televisió.

Jim Garrison (Kevin Costner) és el fiscal de Nova Orleans que investiga l’ assassinat. El cas està en mans de la comissió Warren, que l’ únic que fa és tapar l’ assumpte. La tesi de la comissió és que Oswald és l’ únic assassí, un home boig que va actuar en solitari.

Alguns experts pensen que Oswald va ser tan sols un cap de turc. Tres anys després, Garrison reobre el cas i vol demostrar que es va tractar d’una conspiració.

Les seves indagacions van orientades cap a diversos punts. En primer lloc esbrinar qui és Oswald.

Oswald va ser Marine dels Estats Units, més tard va aprendre rus, va marxar a l’ URSS i es va casar, allà va lliurar als russos secrets d’ estat, segurament falsos i es va declarar marxista-leninista. Més tard torna al seu país sense que ningú li pregunti res.

Per Garrison, Oswald era un membre dels serveis secrets, un home de la Cia.

Un segon fil a estirar són els testimonis directes , que diuen van veure disparar al President des d’ un parc proper i van observar un home corrents, després dels trets. Els informes oficials van descartar o eliminar aquests testimonis.

Ni un sol tirador d’ elit del FBI ha pogut igualar el que va fer Oswald i en el temps que ho va fer. Garrison pensa que hi ha diversos tiradors i que quan Kennedy va arribar allà on estava Oswald ja li havien disparat i ja estava mort. Oswald era tan sols un esquer.

Una idea era que el poble penses que Oswald era un castrista i que això legitimés una altra invasió a Cuba.

El tercer fil de Garrison són els grups anti castristes i propers a l’ extrema dreta.

Bannister era un home del FBI, que preparava un nou assalt a Cuba amb els exiliats i diversos mercenaris, Oswald hi estava implicat però Bannister va morir.

Garrison s’ entrevista amb Willie O’ Keefe (Kevin Bacon), és un home que està en la presó i ha tingut contactes amb Clay Shaw (Tommy Lee Jones), un important home de negocis i amb Dave Ferrie (Joe Pesci). Els dos homes són homosexuals i O’ Keefe ha estat a casa seva, cobrava a canvi de  serveis sexuals. Són personatges relacionats amb l’ extrema dreta als que  Kennedy ha dificultat l’ assetjament contra Cuba.

O’ Keefe ha sentit com Dave, parlava d’ eliminar a Kennedy i que per fer-ho li faltaven franctiradors que disparessin des de llocs diferents.

Garrison s’ entrevista amb Shaw i aquest nega qualsevol participació en cap conspiració.

Dave Ferrie si parla i explica que la Cia i la màfia treballen plegades. Ferrie sap coses i el fiscal pensa en portar-lo a declarar però Ferrie mor, suposadament s’ ha suïcidat.

En tant, la vida de Garrison no és fàcil. Desatén la vida familiar i té problemes amb la seva dona, Liz (Sissy Spacek).

Així mateix els ajudants del fiscal són pressionats perquè abandonin el cas.

Un home, el senyor X (Donald Sutherland), cap d’ operacions especials de l’ exèrcit parla amb Garrison. Ha estat en la Cia, sap tot el que s’ ha fet durant anys. Li explica que no hi havia mesures de seguretat per al President. Li explica el poder de l’ entramat Pentàgon, Cia, FBI i sectors financers, que plegats tenen molt més poder que el President.

Kennedy volia acabar amb la guerra freda, retirar-se del Vietnam, rebaixar el pressupost castrense, el lobby armamentista i militar no podia suportar-ho.

Pel senyor X estem davant un complot, davant un cop d’ estat. La pregunta clau és si Kennedy era realment tan perillós per al sistema, per què el van matar?. A Kennedy el van matar perquè volia canviar les coses.

Segons el declarant es va contractar a gent de la màfia per assassinar-lo. Johnson immediatament va revocar la política de Kennedy i la voluntat de retirar-se de Vietnam.

El senyor X ,diu, en cap cas anirà a judici, doncs l’ eliminarien o l’ enviarien a un manicomi.

Garrison decideix actuar i arresta a Shaw però les probes són febles I Shaw surt aviat al carrer. S’ inicia una campanya de desprestigi del fiscal.

La investigació segueix i es dilata a través del anys. En 1968 el senador aspirant  a la presidència, Robert Kennedy és assassinat.

Arriba el dia del judici contra Shaw, estem en 1969. Garrison presenta una pel·lícula que va gravar un ciutadà el dia de la mort de Kennedy en la que es mostra com el President rep diversos trets .D’ una altra banda el cos de Kennedy tenia set ferides, tan sols tres  bales no podien causar aquestes ferides. Garrison demostra com totes les probes van ser esborrades o fetes desaparèixer. La tesi del fiscal és que van haver-hi tres tiradors i varis col·laboradors.

Tot i això el jurat proclama la innocència de Shaw. La recerca de la veritat continua.

COMENTARI

La pel·lícula segueix els esdeveniments a partir de la mort del President Kennedy, sota la mirada del fiscal Garrison. Combina reportatge real filmat en l’ època amb material de ficció.

La investigació política és part de la història oculta d’ Estats Units en els últims anys del segle XX.

Stone posa en qüestió el sistema polític americà i la veritat de la democràcia, amb la seva investigació a partir de grans quantitats d’ informació.

La pel·lícula flueix com un thriller o un relat d’ aventures i no dona respir.

Les conclusions de Stone són que l’ assassinat va ser una conspiració, un complot. La seguretat nacional va encobrir la veritat i això, diu, és feixisme.

L’ assassinat va ser una conxorxa de la Cia, el Pentàgon i els Serveis Secrets amb la col·laboració de la màfia en la seva execució.

Els motius van ser, aturar la voluntat de Kennedy de fer marxa enrere en la guerra del Vietnam, satisfer al lobby armamentista, continuar la guerra freda i l’ eix militar contra els soviètics perquè la guerra era i és un negoci.

L’ assassinat de Kennedy és l’ assassinat del somni americà i posar l’ ordre per sobre la justícia. La veritat és una amenaça pel poder i com es diu en el títols d’ inici: “El pecat de guardar silenci quan es té que protestar, fa covards als homes” o “Un patriota sempre té que estar disposat a defensar el seu país contra el seu govern”.

Per fer anar endavant la investigació, Stone presenta com a capdavanter a Garrison. És l’ home honest, enfrontat al sistema, l’ heroi positiu, la persona que lluita perquè se sàpiga la veritat, per un país realment lliure.

Extraordinari muntatge en una obra monumental en tots els sentits, tres hores deu minuts de metratge. El cine investiga allò que els polítics no s’ atreveixen a fer.

 

 

PADRE PADRONE

 

Director. Paolo y Vittorio Taviani

Actors: Omero Antonutti

              Saverio Marconi

              Fabrizio Forte

Any: 1977

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

Sub gènere: Adolescència

Sub gènere: Cine social.

 

ARGUMENT

Gavino (Fabrizio Forte-Saverio Marconi) és un nen d’una regió rural de Sardenya. Quan te set anys, el seu pare Efisio (Omero Antonutti), el treu de l’ escola perquè l’ ajudi en les feines del camp i a cuidar el bestiar.

El nen creix sota el domini del pare, humiliat i menyspreat, i es torna un home analfabet i ignorant.

Quan compleix vint anys, alguns nois del poble l’ animen a marxar amb ells a Alemanya però quan arriba a l’ oficina d’ emigració, el seu pare no ha signat el permís i te que quedar-se.

Al poc temps, el progenitor decideix vendre’s les terres i guardar tan sols una casa, ell assenyala el seu futur i el dels fills i a Gavino resol dedicar-lo a la carrera militar.

L’ exercit és una sort per al noi, allà aprèn a llegir i a escriure i es converteix en tècnic de radio. La seva voluntat és continuar amb els estudis.

Quan torna a casa es torna a trobar al mateix pare, un home tirànic i colèric, quan aquest el vol agredir, Gavino s’hi torna i venç el poder patern. Agafa la maleta i se’n va de casa per convertir-se en algú digne i instruït.

 

COMENTARI

Els germans Taviani han estat un exemple de cine compromès, formats en el marxisme, els seus relats volen mostrar les contradiccions socials i les relacions entre opressors i oprimits.

“Padre padrone” guanya la Palma d’ Or en el festival de Cannes de 1977 i esta basada en una història real, la vida de Gavino Ledda, un noi analfabet que va viure com pastor des de petit fins que va aconseguir emancipar-se del seu tirànic pare i aconseguir una vida honorable.

La pel·lícula te un to documental, els fets són els que són, tot te un recorregut auster, no hi ha dramatisme, l’ acció és mínima, amb reminiscències del cine de Bresson.

Els Taviani expliquen la historia des de diversos punts de vista. D’ inici contemplem la vida rural de Sardenya, la vida embrutidora en el camp, on tot es concreta en treballar, menjar i dormir: sobreviure.

Gavino és un nen condemnat, el seu pare és fill de pastors i vol perpetuar en el seu primogènit la mateixa sort ancestral de la família.

Gavino està sentenciat a aquesta vida dura, sense alternatives, on no es necessita saber de números o de lletres, amb tal de treure endavant les feines del camp.

La història de Gavino és la història d’ una superació i d’una rebel·lió. La superació d’ aquell que no es conforma amb allò amb que ha estat predestinat i a través del coneixement i l’ educació venç a la ignorància. Aquell que amb la seva força de voluntat canvia el seu destí.

La rebel·lió perquè el pare ha estat tota la vida un dèspota, algú que decideix el que és bo i dolent, símbol d’un poder opressor, incapaç per la tendresa, disposat a exercir el domini i a fer palesa la seva autoritat, que només és arbitrarietat.

Gavino s’ amotina contra aquest poder omnímode, la revolta contra el pare és la revolta contra el món, la possibilitat de prosperar i de ser un altre. La pel·lícula es pot entendre en el context de la lluita de classes, el pare és el patriarca, el patró , l’ amo, l’ opressor. Mantenir al fill, a l’ obrer, a l’ oprimit, en la ignorància és la seva força, el seu poder.

Sols la insurrecció d’ aquest, acaba amb el domini  del fort sobre el dèbil, la base per l’ emancipació i la llibertat

Les escenes d’ obertura i tancament es repeteixen però canvia el seu sentit. El pare va a recollir a Gavino a l’ escola i quan se l’ emporta, sent les rialles dels nens, les interromp anunciant que Gavino no serà l’ últim en marxar. L’ escena es repeteix al final però sabem que l’ abandó de l’ escola serà en el seu moment i consistirà en una tasca salvífica, des del aprenentatge a una nova vida plena de decor i decència.