DANIEL

 

Director: Sidney Lumet

Actors: Timothy Hutton

              Mandy Patinkin

              Lindsay Crouse

              Ed Ashner

              Ellen Barkin

              Amanda Plummer

Any: 1983

Nacionalitat: USA

Gènere. Cine polític i social

 

ARGUMENT

A finals dels anys trenta del segle XX, Hitler és una amenaça per Europa i la guerra civil es rabeja en Espanya. En Estats Units, Paul Isaacson (Mandy Patinkin) és un agitador d’ esquerres i comunista i coneix a Rochelle (Lindsay Crouse),una noia d’ idees similars a les seves.

La parella es casa i te fills: Daniel (Timothy Hutton) i Susan (Amanda Plummer), no per això abandonen el seu activisme. La policia va sobre els passos de comunistes i jueus i comença a detenir companys. Paul i Rochelle són també empresonats, acusats de conspiració i espionatge i de passar informació i secrets de defensa a la Unió Soviètica. Uns altres companys, els Mindish els han delatat.

Daniel i Susan van a parar a casa de Frieda, la germana de Paul, passen més tard per un asil del que escapen, per finalment ser atesos pels Louis, una família amiga.

En tant, els Isaacson van a judici i malgrat la defensa de Jacob Hasher (Ed Asher), l’ advocat, són acusats de robar secrets atòmics i passar-los als russos, són condemnats a la sella elèctrica i executats.

Paral·lelament assistim a la situació dels fills quan ja són adults. Daniel vol reivindicar la memòria dels pares, Susan  no pot suportar la pressió, es vol tallar les venes i acaba ingressada en un manicomi.

Daniel vol crear una fundació per recuperar el record dels pares i  lluitar pels drets humans i socials. Daniel investiga qui van ser i que van fer els seus progenitors.

 

 

COMENTARI

Sidney Lumet és al costat de Pollack, Penn o Pakula entre altres, un dels directors clau en els anys setanta i inicis dels vuitanta, d’un cine de denúncia en el que constata els aspectes abusius i les irregularitats del sistema americà.

Des d’una perspectiva liberal tracten sobre els excessos del poder, la manipulació de la premsa o la desídia dels tribunals.

En aquesta ocasió, Lumet porta a la pantalla la història dels Rosenberg, Julius i Ethel, executats en 1953 per suposadament haver filtrat secrets d’ estat a la Unió Soviètica. Lumet es basa en la novel.la d’ E. L. Doctorow: “El llibre de Daniel” i encobreix el nom dels encausats per realitzar una versió lliure dels fets.

El director d’ origen jueu explica la història des de la perspectiva del fill dels acusats, aquest, ja adult, vol reivindicar la memòria dels pares i inicia una investigació dels fets que va a parar fins a l’ home que els va denunciar, ara un ancià disminuït que viu en una residència. El fill vol saber tota la veritat, la realitat de tot allò que va passar, la seva mirada és una acusació contra un sistema injust.

El relat s’ emmarca en la guerra freda i la caça de bruixes. En la societat americana hi havia pànic al possible poder atòmic soviètic; els comunistes americans estaven demonitzats i l’ opinió pública vivia en un estat de histèria col·lectiva.

Lumet presenta als Isaacson com a bona gent, idealistes que lluiten pels drets civils, algú que defensa als negres, als treballadors i a les classes oprimides.

En qualsevol cas, el director no entra a valorar la veracitat dels fets, tot i que ressalta la delació d’un company per salvar-se i que tot allò que haguessin pogut transferir els protagonistes als serveis secrets soviètics era insignificant.

Els Isaacson/Rosenberg són utilitzats com a caps de turc sobre els quals cau la repressió d’un estat arbitrari. El poder utilitza als protagonistes com a bocs expiatoris i empeny una sentència plena d’ exemplaritat per posar en el seu lloc a tot aquell que el qüestiona.

Un altre aspecte important del film és com s’ executa la pena de mort contra algú de qui no es tenen proves contundents de la seva suposada traïció. Daniel fa recompte en diferents moments de la pel·lícula, dels elements amb els que ha comptat el poder per fer palesa la seva autoritat contra els dissidents: esquarterament, flagel·lació, mort en la foguera…la sella elèctrica no sembla millorar el talent venjatiu dels governants.

Les execucions es mostren en tota la seva crueltat, en unes escenes finals despietades i que deixen el cor encongit. Després de tanta injustícia, Lumet acaba amb les imatges dels joves manifestant-se pels drets civils, la pau i contra la guerra del Vietnam, és un punt d’ esperança després de tanta vida esfondrada.

Lumet simultanieja present i passat, amb flash backs que entrellacen el greuge i la recerca del fill amb l’ acció i la desgràcia dels pares.

LA PATAGONIA REBELDE

 

Director: Hector Oliveira

Actors: Luis Brandoni

              Hector Alterio

               Federico Luppi 

               Jose Soriano

Any: 1974

Nacionalitat: Argentina

Gènere: Cine polític i social.

 

ARGUMENT

     En 1920 en Rio Gallegos s’ inicia una vaga dels treballadors d’ hostaleria, aquesta s’ estén i es seguida pels assalariats agraris de “Las Estancias”.

La lluita la lidera el Sindicat Obrer de caire anarquista, dirigit per Antonio Soto (Luis Brandoni) i per Schulz “El Aleman” (José Soriano); en altre regions de La Patagonia, s’ alcen noves revoltes,” Facon Grande”, (Federico Luppi) és un dels dirigents que les encapçalen.

Davant la repressió del governador i dels terratinents, el govern envia a la zona al Comandant Zavala (Hector Alterio), aquest busca un acord entre les parts i aconsegueix la signatura d’ un conveni amb la millora de les condicions socials per als treballadors a canvi de que aquests entreguin les armes de que disposen.

Al poc temps de l’ acord, alguns  líders del moviment són acomiadats, es produeix un boicot contra les empreses responsables i els amos comencen a incomplir el conveni; Zavala requerit de nou per la superioritat torna a fer acte de presència en la Patagonia però ara ha decidit abandonar les seves posicions pactistes, s’ alia clarament amb els patrons i decideix acabar amb la revolta a sang i foc. Exigeix la rendició incondicional dels sollevats i quan aquests intenten negociar són afusellats, la repressió cau també contra “Facon grande” que és executat.

Soto, “El Aleman i els seus homes són l’ últim reducte de la rebel·lió; reunits en assemblea, la majoria decideix entregar-se, “El alemany” ho fa per respecte a la decisió de la majoria i Soto fuig cap a les muntanyes.

Zavala arriba i passa a sang i foc als principals líders, acaba amb la revolta i restaura el poder empresarial i dels cacics, els preus dels salaris baixen, les condicions de treball es precaritzen i Zavala és acomiadat pels amos amb una gran festa.

Al cap del temps, Zavala és assassinat en un atemptat perpetrat per Soto.

 

COMENTARI

          Olivera realitza una pel·lícula tan interessant com necessària. Es tracta d un cine al servei de les classes populars, d’ indagar en el passat per conèixer el present, de representar aspectes de la història d’un país, desvetllar fets, analitzar esdeveniments, recuperar la memòria històrica i tot amb una visió pedagògica; donar a entendre que el convuls segles XX ha continuat marcat per la lluita de classes.

Olivera es basa en fets reals, la massacre , repressió i mort de més de mil cinc-cents treballadors en la revolta patagònica empresa a la recerca de millors condicions de vida.

Olivera s’ inspira en el llibre d’ Oswaldo Bayer: “Los vengadores de la Patagonia tràgica” per realitzar el film. La pel·lícula tot i que censurada pels governs peronistes, guanya l’ os d’ or en el festival de Berlín de 1974 però tan sols pot ser exhibida amb normalitat deu anys després , en 1984, a la finalització de la dictadura militar.

Cinematogràficament, la pel·lícula té els aires d’ un western, les escenes d’ acció, els enfrontaments mortals, la resistència última, equiparen als rebels amb els indis de les produccions d’ Hollywood.

El film, un tant pla però eficaç narrativament, no deixa de caure en alguns tòpics, com es tracta d’una pel·lícula coral, la psicologia dels personatges no queda suficientment contrastada, l’ evolució del militar Zavala, de de la seva primera actuació pactista a la segona, sanguinària, no resta explicada.

Algunes escenes esdevenen tòpiques, com quan els anarquistes de “Consejo rojo”, es fan càrrec d’una ·Estancia” i són representats com bandolers i borratxos. Tampoc s’ aprofundeix en el debat ideològic, en el si mateix de l’ anarquisme i de les seves tendències.

Si estan ben representats alguns personatges que es contraposen, com l’idealista Graña “El Español”, que no para de parlar i d’ explicar el nou món d’ entesa que espera a l’ humanitat amb l’ acràcia o el peó xilè, Farina, molt més pragmàtic, que va per feina; a la fi tots dos segueixen la mateixa sort i són exterminats.

Més enllà dels seus valors cinèfils, que els té, la pel·lícula es pot contemplar com un document  històric, com un al·legat contra la injustícia i com la narració d’un episodi tràgic i vergonyós en la democràcia argentina.

 

 

EL ACORAZADO POTEMKIN

 

Director: Serguei M. Eisenstein

Actors: Aleksandr Antonov

               Vladimir Barskij

Any: 1925

Nacionalitat: Unió Soviètica

Gènere: Clàssics del cine

Subgènere: Cine social i polític

 

ARGUMENT

En 1905 el cuirassat Potemkin navega pels mars amb tot tipus de precarietats, el menjar és carronya, l’ autoritarisme dels oficials menysprea la dignitat dels mariners. Quan un grup es revolta l’ oficialitat mana afusellar-los

Quan estan ja davant el pilot d’ execució s’ escolta la veu d’ un home, Vakulinchuk, que reclama solidaritat. Els fusells es baixen i tota la marineria es rebel·la contra el comandament i fa seu el vaixell però Vakulinchuk mor en la batussa.

Els mariners es dirigeixen al port d’ Odessa. Allà ha arribat la bona nova i la població es concentra, els soldats del tsar arriben i massacren a la gent sense contemplacions.

Un vaixell de l’ armada arriba per sufocar la rebel·lió del Potemkin però els mariners reclamen solidaritat i la resposta és positiva. Tots s’ uniran per una causa comuna: la justícia i la llibertat.

 

 

COMENTARI

Estem davant una de les millors pel·lícules de tots els temps.

Eisenstein planteja el film en cinc escenes. La pel·lícula és un cant a l’ alliberament de la humanitat de tota opressió i un cant a la solidaritat entre iguals.

En 1925, any del film, Stalin ja retenia el poder i s’ encarrega amb la finalitat de commemorar els vint-i-cinc anys de la revolta de 1905. La cinta és una legitimació de la seva raó, recolzament i propaganda del bolxevisme. Més enllà del contingut revolucionari, Eisenstein ens deixa bocabadats pel que significa una revolució cinematogràfica.

La pel·lícula agafa tot el seu sentit a partir del muntatge. Els picats mostren l’ efervescència dels mariners revoltats, els contrapicats, el poble fugint dels seus agressors o en l’ escena final quan el Potemkin avança i ocupa tota la pantalla. Ritme efervescent, angulacions, utilització de lents diferents, tràvelings innovadors…una lliçó de cine que encara preval.

Les escenes de la massacre en les escales són del millor i més conegut que mai s’ ha rodat. La mort del nen, la desesperació de la mare que avança amb l’ infant en braços i també és morta.

La ja clàssica escena del cotxet amb el nadó baixant les escales sense control, els soldats que avancen com un sol home, sense compassió i sobretot els rostres gravats en primer pla, l’ expressivitat que es bolca en ràbia i el dolor d’ un poble humiliat.

La planificació, l muntatge, els primers plans i la música èpica de Shostakovich estan al servei d’ una idea: l’ emancipació del poble.

LOS SANTOS INOCENTES

 

Director: Mario Camus

Actors: Alfredo Landa

              Paco Rabal

              Terele Pavez

               Juan Diego

               Agustín Gonzalez

               Agata Lys

               Mary Carrillo

Any: 1984

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Cine social

Subgènere: Drama rural

 

ARGUMENT

En els anys 60, en el camp d’ Extremadura, Pepe el Bajo (Alfredo Landa) viu en una barraca amb la seva família: Régula (Terele Pavez), la seva dona i els seus tres fills: Quirce, Nieves i “la niña chica”, una nena amb una severa disminució psíquica. També comparteixen aixopluc amb Azarias,(Paco Rabal), el germà de Régula, un home curt d’ enteniment.

Pepe i la seva família són requerits per Pedro (Agustín Gonzalez), l’ administrador de la finca, perquè visquin a prop de la casa principal on Nieves farà  funcions d’ assistenta.

El “cortijo” és propietat de la marquesa (Mary Carrillo) i és freqüent la presència d’ Ivan (Juan Diego), el seu fill, la principal afició d’ aquest és la caça i utilitza a Pepe com a secretari perquè rastregi les perdius que obté.

Un dia, Pepe ha pujat a dalt d’un arbre per fer servir un esquer per les captures, quan cau i es trenca una cama, malgrat que no pot caminar i esta enguixat, Ivan el requereix perquè l’ ajudi en la següent partida de caça i Pepe ho intenta però torna a caure i a cruixir-se.

Ple de malestar, Ivan demana que les tasques de Pepe les realitzi el seu fill i més tard Azarias. Aquest ha ensinistrat un ocell, una milana, que es tota la seva companyia i en qui ha posat tot el seu afecte.

La partida de caça és un fracàs, Ivan te un mal dia i no obté cap peça, així que quan retornen i observa a la milana, li engega un tret i la mata, davant la desesperació d’ Azarias.

En la següent sortida, Azarias puja a un arbre per moure adequadament l’ esquer però aprofita per llençar-li una corda al coll a Ivan, que esta a sota, i l’ estrangula.

 

COMENTARI

Camus realitza aquest film en 1984, basant-se en l’ obre de Miguel Delibes del  mateix nom i publicada tres anys abans.

Estem davant una recreació del realisme social, tan en l’ obra escrita com en la cinematogràfica.

Camus ens mostra un retrat de l’ Espanya dels anys 60, de l’ Espanya franquista, injusta i mísera, una Espanya rural on exposa la prepotència, la supèrbia i l’ arrogància d’ una classe social: dels amos de la terra, dels terratinents, acostumats sempre a manar i a ser obeïts, a realitzar la seva voluntat i imposar la seva jerarquia.

Delibes retrata als vencedors i també als vençuts. Els camperols pobres, sotmesos, humiliats però submisos , resignats i obedients. Maltractats pels senyorets, tan paternalistes com dèspotes.

Magnífica escena en la que la marquesa va donant la seva assignació als camperols posats en filera, com si de caritat es tractes o quan en el dinar amb els jerarques, criden a Pepe i Régula perquè escriguin el seu nom i facin palès que ja no són analfabets.

Camus més enllà de les peripècies individuals, retrata una Espanya miserable, on la riquesa i el poder s’ embasta sobre el dolor dels altres. El director organitza la pel·lícula en base a quatre capítols en els que els protagonistes són Quirce, Nieves, Pepe i Azarias i contemplem el present dels personatges.

Quirce està en el servei militar però ha decidit  no tornar a la vida rural, igual que Nieves, que treballa en una fàbrica. En canvi, els més grans ja no es poden sostreure a un destí que els aclapara. Pepe i Régula han tornat a la Jara i viuen de nou en la cabana, l’ home esta coix després del maltractament sofert en la seva lesió, “la niña chica” ha mort, Azarias pena la mort d’ Ivan, en un centre psiquiàtric, ple de tristor i solitud. Són personatges marcats pels seus orígens de classe, marcats per un destí que ja no poden canviar.

Azarias és el símbol de la justícia. No és un reclam fet des de la raó sinó visceral i intuïtiu, en realitat és una venjança, però és l’ únic que respon a les humiliacions i al poder aclaparador dels amos.

Paco Rabal i Alfredo Landa, imponents en els seus papers, guanyaren el premi de Canes a la  millor interpretació masculina en 1984.

 

LA CAJA DE MÚSICA

 Director. Constantin Costa-Gavras

Actors: Jessica Lange

              Armin Mueller Stahl

              Frederik Forrest

Any: 1989

Títol original: Music box

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine polític

Subgènere: Cine judicial

Subgènere: Nazis

 

ARGUMENT

Mike Laszlo (Armin Mueller Stahl) és un hongarès que ha emigrat fa anys a Estats Units. Té una filla: Ann Talbot (Jessica Lange i ensinistra al seu net, és un home de pau i un avi model.

Un dia la fiscalia li obre un expedient com a sospitós de ser un antic criminal de guerra, col·laborador amb els nazis en Hongria.

Laszlo explica que ell va ser un simple buròcrata i que no te res a veure en tot allò del que se l’ acusa. La seva família no es pot creure la imputació i la pròpia filla, que és advocada, decideix encarregar-se de la defensa.

En el judici, l’ acusació aporta nombrosos testimonis que el reconeixen com un assassí de jueus, violador de noies i  criminal que llençava al riu a presos lligats de peus i mans. La defensa de la filla serveix per confondre a l’ acusació, donar indicis de que tot pot ser una conxorxa comunista i posar en evidència a alguns testimonis, que possiblement no diuen tota la veritat.

A la fi advocats i jutge, marxen a Budapest on es troba un testimoni a punt de morir però una manipulació de les proves fa que tampoc es puguin demostrar els fets.

El cas és sobresegut i Laszlo enjudiciat com a no culpable.

En el viatge a Budapest, Ann, malgrat la sentència, visita a la dona d’ un company del seu pare en el camp de concentració, un home que ja ha mort i que va fer xantatge a Laszlo.

La dona li lliura a Ann el val d’un objecte que es va empenyorar. Ann el recupera, es tracta d’una caixa de música, quan activa els seus mecanismes, darrera dels personatges que avancen al so de la melodia, sorgeixen diverses fotos en les que es mostra al pare en actituds brutals contra els jueus presoners.

Ann torna a estats Units, abjura del pare i envia les fotografies a la fiscalia, que reobre el judici i condemna a Laszlo.

 

COMENTARI

Costa Gavras realitza un dels seus millors films. Un pacífic emigrant a Amèrica , pare i avi bondadós, és acusat de ser en realitat un monstre, un criminal nazi, assassí i violador.

La seva filla, advocada, el defensa i lluita entre el sentiment patern-filial i la recerca de la veritat, entre la voluntat d’ exercir convenientment la seva professió, guanyant el cas i el sentiment ètic que porti a esbrinar que va passar i qui és realment el pare.

En aquesta lluita interior, quan la dona te la evidència que Laszlo no és qui diu que és ni qui sembla ser, decideix renegar dels motius de la sang i de les emocions i fer justícia.

La pel·lícula planteja una realitat històrica : com molts nazis van fugir d’ Alemanya i van iniciar una nova vida en un altre país, oblidant el passat i fent-se passar per honorables persones quan eren monstres.

La caixa de música que facilita el descobriment de la identitat de Laszlo és un paradigma de l’ acció. Darrera la graciosa aparença i l’ entranyable melodia s’ amaga l’ evidència del mal, les fotos que demostren qui és realment Laszlo.

D’una altra banda el film filosofa sobre la identitat humana. Qui som en realitat i de que som capaços. Tos podem ser criminals de guerra primer i avis bondadosos més tard?. Tot és efecte d’una situació límit?. Qui som i com som els sers humans?. L’ actitud de Laszlo fa dubtar a tots ; què s’ amaga darrera la màscara?, és una víctima o un botxí?. Quan es descobreix la terrible veritat, Ann, la filla, no pot evitar denunciar a l’ home, que abans que un pare és un delinqüent.

La pel·lícula va guanyar l’ os d’ or en el festival de Berlin de 1980.

J.F.K.

 

Director- Oliver Stone

Actors: Kevin Costner

              Tommy Lee Jones

              Sissy Spacek

              Gary Oldman

              Donald Sutherland

              Kevin Bacon

              Joe Pesci

Any: 1991

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine polític

 

ARGUMENT

Novembre de 1960, John Fitzgerald Kennedy arriba a la presidència dels Estats Units.

En 1961 invasió de la “bahía de los Cochinos”, més enllà, guerra dels míssils amb l’ Unió Soviètica, guerra de Laos i Vietnam. Determinats lobbys sospiten que no s’ actua amb la mà dura suficient amb el comunisme. Novembre de 1963, Kennedy viatja a Dallas, li disparen tres bales, segons la versió oficial i el President mor. Lindon Johnson, el vice president assumeix la presidència.

Lee Harvey Oswald (Gary Oldman) és detingut com a sospitós ; segons la premsa és un home que ha viscut a Moscou i és pro-castrista. Jack Ruby, un membre de la màfia, el mata d’un tret, rodejat de policies i davant les càmeres de televisió.

Jim Garrison (Kevin Costner) és el fiscal de Nova Orleans que investiga l’ assassinat. El cas està en mans de la comissió Warren, que l’ únic que fa és tapar l’ assumpte. La tesi de la comissió és que Oswald és l’ únic assassí, un home boig que va actuar en solitari.

Alguns experts pensen que Oswald va ser tan sols un cap de turc. Tres anys després, Garrison reobre el cas i vol demostrar que es va tractar d’una conspiració.

Les seves indagacions van orientades cap a diversos punts. En primer lloc esbrinar qui és Oswald.

Oswald va ser Marine dels Estats Units, més tard va aprendre rus, va marxar a l’ URSS i es va casar, allà va lliurar als russos secrets d’ estat, segurament falsos i es va declarar marxista-leninista. Més tard torna al seu país sense que ningú li pregunti res.

Per Garrison, Oswald era un membre dels serveis secrets, un home de la Cia.

Un segon fil a estirar són els testimonis directes , que diuen van veure disparar al President des d’ un parc proper i van observar un home corrents, després dels trets. Els informes oficials van descartar o eliminar aquests testimonis.

Ni un sol tirador d’ elit del FBI ha pogut igualar el que va fer Oswald i en el temps que ho va fer. Garrison pensa que hi ha diversos tiradors i que quan Kennedy va arribar allà on estava Oswald ja li havien disparat i ja estava mort. Oswald era tan sols un esquer.

Una idea era que el poble penses que Oswald era un castrista i que això legitimés una altra invasió a Cuba.

El tercer fil de Garrison són els grups anti castristes i propers a l’ extrema dreta.

Bannister era un home del FBI, que preparava un nou assalt a Cuba amb els exiliats i diversos mercenaris, Oswald hi estava implicat però Bannister va morir.

Garrison s’ entrevista amb Willie O’ Keefe (Kevin Bacon), és un home que està en la presó i ha tingut contactes amb Clay Shaw (Tommy Lee Jones), un important home de negocis i amb Dave Ferrie (Joe Pesci). Els dos homes són homosexuals i O’ Keefe ha estat a casa seva, cobrava a canvi de  serveis sexuals. Són personatges relacionats amb l’ extrema dreta als que  Kennedy ha dificultat l’ assetjament contra Cuba.

O’ Keefe ha sentit com Dave, parlava d’ eliminar a Kennedy i que per fer-ho li faltaven franctiradors que disparessin des de llocs diferents.

Garrison s’ entrevista amb Shaw i aquest nega qualsevol participació en cap conspiració.

Dave Ferrie si parla i explica que la Cia i la màfia treballen plegades. Ferrie sap coses i el fiscal pensa en portar-lo a declarar però Ferrie mor, suposadament s’ ha suïcidat.

En tant, la vida de Garrison no és fàcil. Desatén la vida familiar i té problemes amb la seva dona, Liz (Sissy Spacek).

Així mateix els ajudants del fiscal són pressionats perquè abandonin el cas.

Un home, el senyor X (Donald Sutherland), cap d’ operacions especials de l’ exèrcit parla amb Garrison. Ha estat en la Cia, sap tot el que s’ ha fet durant anys. Li explica que no hi havia mesures de seguretat per al President. Li explica el poder de l’ entramat Pentàgon, Cia, FBI i sectors financers, que plegats tenen molt més poder que el President.

Kennedy volia acabar amb la guerra freda, retirar-se del Vietnam, rebaixar el pressupost castrense, el lobby armamentista i militar no podia suportar-ho.

Pel senyor X estem davant un complot, davant un cop d’ estat. La pregunta clau és si Kennedy era realment tan perillós per al sistema, per què el van matar?. A Kennedy el van matar perquè volia canviar les coses.

Segons el declarant es va contractar a gent de la màfia per assassinar-lo. Johnson immediatament va revocar la política de Kennedy i la voluntat de retirar-se de Vietnam.

El senyor X ,diu, en cap cas anirà a judici, doncs l’ eliminarien o l’ enviarien a un manicomi.

Garrison decideix actuar i arresta a Shaw però les probes són febles I Shaw surt aviat al carrer. S’ inicia una campanya de desprestigi del fiscal.

La investigació segueix i es dilata a través del anys. En 1968 el senador aspirant  a la presidència, Robert Kennedy és assassinat.

Arriba el dia del judici contra Shaw, estem en 1969. Garrison presenta una pel·lícula que va gravar un ciutadà el dia de la mort de Kennedy en la que es mostra com el President rep diversos trets .D’ una altra banda el cos de Kennedy tenia set ferides, tan sols tres  bales no podien causar aquestes ferides. Garrison demostra com totes les probes van ser esborrades o fetes desaparèixer. La tesi del fiscal és que van haver-hi tres tiradors i varis col·laboradors.

Tot i això el jurat proclama la innocència de Shaw. La recerca de la veritat continua.

COMENTARI

La pel·lícula segueix els esdeveniments a partir de la mort del President Kennedy, sota la mirada del fiscal Garrison. Combina reportatge real filmat en l’ època amb material de ficció.

La investigació política és part de la història oculta d’ Estats Units en els últims anys del segle XX.

Stone posa en qüestió el sistema polític americà i la veritat de la democràcia, amb la seva investigació a partir de grans quantitats d’ informació.

La pel·lícula flueix com un thriller o un relat d’ aventures i no dona respir.

Les conclusions de Stone són que l’ assassinat va ser una conspiració, un complot. La seguretat nacional va encobrir la veritat i això, diu, és feixisme.

L’ assassinat va ser una conxorxa de la Cia, el Pentàgon i els Serveis Secrets amb la col·laboració de la màfia en la seva execució.

Els motius van ser, aturar la voluntat de Kennedy de fer marxa enrere en la guerra del Vietnam, satisfer al lobby armamentista, continuar la guerra freda i l’ eix militar contra els soviètics perquè la guerra era i és un negoci.

L’ assassinat de Kennedy és l’ assassinat del somni americà i posar l’ ordre per sobre la justícia. La veritat és una amenaça pel poder i com es diu en el títols d’ inici: “El pecat de guardar silenci quan es té que protestar, fa covards als homes” o “Un patriota sempre té que estar disposat a defensar el seu país contra el seu govern”.

Per fer anar endavant la investigació, Stone presenta com a capdavanter a Garrison. És l’ home honest, enfrontat al sistema, l’ heroi positiu, la persona que lluita perquè se sàpiga la veritat, per un país realment lliure.

Extraordinari muntatge en una obra monumental en tots els sentits, tres hores deu minuts de metratge. El cine investiga allò que els polítics no s’ atreveixen a fer.

 

 

PADRE PADRONE

 

Director. Paolo y Vittorio Taviani

Actors: Omero Antonutti

              Saverio Marconi

              Fabrizio Forte

Any: 1977

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

Sub gènere: Adolescència

Sub gènere: Cine social.

 

ARGUMENT

Gavino (Fabrizio Forte-Saverio Marconi) és un nen d’una regió rural de Sardenya. Quan te set anys, el seu pare Efisio (Omero Antonutti), el treu de l’ escola perquè l’ ajudi en les feines del camp i a cuidar el bestiar.

El nen creix sota el domini del pare, humiliat i menyspreat, i es torna un home analfabet i ignorant.

Quan compleix vint anys, alguns nois del poble l’ animen a marxar amb ells a Alemanya però quan arriba a l’ oficina d’ emigració, el seu pare no ha signat el permís i te que quedar-se.

Al poc temps, el progenitor decideix vendre’s les terres i guardar tan sols una casa, ell assenyala el seu futur i el dels fills i a Gavino resol dedicar-lo a la carrera militar.

L’ exercit és una sort per al noi, allà aprèn a llegir i a escriure i es converteix en tècnic de radio. La seva voluntat és continuar amb els estudis.

Quan torna a casa es torna a trobar al mateix pare, un home tirànic i colèric, quan aquest el vol agredir, Gavino s’hi torna i venç el poder patern. Agafa la maleta i se’n va de casa per convertir-se en algú digne i instruït.

 

COMENTARI

Els germans Taviani han estat un exemple de cine compromès, formats en el marxisme, els seus relats volen mostrar les contradiccions socials i les relacions entre opressors i oprimits.

“Padre padrone” guanya la Palma d’ Or en el festival de Cannes de 1977 i esta basada en una història real, la vida de Gavino Ledda, un noi analfabet que va viure com pastor des de petit fins que va aconseguir emancipar-se del seu tirànic pare i aconseguir una vida honorable.

La pel·lícula te un to documental, els fets són els que són, tot te un recorregut auster, no hi ha dramatisme, l’ acció és mínima, amb reminiscències del cine de Bresson.

Els Taviani expliquen la historia des de diversos punts de vista. D’ inici contemplem la vida rural de Sardenya, la vida embrutidora en el camp, on tot es concreta en treballar, menjar i dormir: sobreviure.

Gavino és un nen condemnat, el seu pare és fill de pastors i vol perpetuar en el seu primogènit la mateixa sort ancestral de la família.

Gavino està sentenciat a aquesta vida dura, sense alternatives, on no es necessita saber de números o de lletres, amb tal de treure endavant les feines del camp.

La història de Gavino és la història d’ una superació i d’una rebel·lió. La superació d’ aquell que no es conforma amb allò amb que ha estat predestinat i a través del coneixement i l’ educació venç a la ignorància. Aquell que amb la seva força de voluntat canvia el seu destí.

La rebel·lió perquè el pare ha estat tota la vida un dèspota, algú que decideix el que és bo i dolent, símbol d’un poder opressor, incapaç per la tendresa, disposat a exercir el domini i a fer palesa la seva autoritat, que només és arbitrarietat.

Gavino s’ amotina contra aquest poder omnímode, la revolta contra el pare és la revolta contra el món, la possibilitat de prosperar i de ser un altre. La pel·lícula es pot entendre en el context de la lluita de classes, el pare és el patriarca, el patró , l’ amo, l’ opressor. Mantenir al fill, a l’ obrer, a l’ oprimit, en la ignorància és la seva força, el seu poder.

Sols la insurrecció d’ aquest, acaba amb el domini  del fort sobre el dèbil, la base per l’ emancipació i la llibertat

Les escenes d’ obertura i tancament es repeteixen però canvia el seu sentit. El pare va a recollir a Gavino a l’ escola i quan se l’ emporta, sent les rialles dels nens, les interromp anunciant que Gavino no serà l’ últim en marxar. L’ escena es repeteix al final però sabem que l’ abandó de l’ escola serà en el seu moment i consistirà en una tasca salvífica, des del aprenentatge a una nova vida plena de decor i decència.

 

 

LOS CAMARADAS

 Director: Mario Monicelli

Actors: Marcello Mastroianni

               Renato Salvatori

               Folco Lulli

               Bernard Blier

               Annie Girardot

               Francois Perier

Any: 1963

Títol original: I compagni

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine social

 

ARGUMENT

      A finals del segle XIX en Tori, els treballadors d’una fàbrica tèxtil treballen catorze hores sense descans. Esgotat pel cansament, un obrer perd la mà en una accident laboral amb una màquina.

Els treballadors es reuneixen i anomenen un comitè format per Martinetti (Bernard Blier) i Pautasso (Folco Lulli) per negociar amb els patrons i demanar retallar l’ horari a tretze hores, tot i que altres operaris com Raoul (Renato Salvatori) pensen que no s’ obtindrà res.

Com els empresaris no els hi fan el més mínim cas, decideixen plegar una hora abans però sols aconsegueixen que Pautasso, que és el que toca la sirena de bell antuvi, sigui represaliat i suspès d’ horari durant quinze dies.

Decidits a assolir els seus propòsits, proclamen una vaga, tots a una se solidaritzen menys un treballador sicilià, quan van a casa seva a retreure-li la posició que manté i contemplen la misèria en que viu, ho deixen estar.

En això arriba a la població el professor Sinigaglia (Marcello Mastroianni), és un home culte, un intel·lectual, que amb el poder del seu coneixement i la seva paraula intenta conscienciar als treballadors i mostrar-li’ls la força que posseeixen.

La gent fa costat a Sinigaglia i la vaga s’ allarga. Intentant que els ferrocarrils se sumin a la lluita, Pautasso és atropellat per un tren i mor.

La patronal, conscient de la influència de l’ home, envia a la policia per detenir-lo però el professor escapa i es refugia en casa de Niobe (Annie Girardot), una amistançada dels patrons.

La lluita és llarga, quan els empresaris estan a punt de cedir, l’ enginyer en cap crida a Martinetti a casa seva, aquest confessa que els treballadors estan esgotats, astutament el cap amaga l’ oferta que anava a fer i convenç a Martinetti per que cridi a la fi de la vaga.

Els treballadors es reuneixen en assemblea i decideixen tornar a la feina però Raoul, que ara és un fervorós partidari de la lluita, fa que Homer, un noi que treballa en la fàbrica, avisi al professor. Aquest arriba i convenç de nou als obrers de la justícia de les seves peticions.

Els treballadors marxen plegats en manifestació cap a les portes de la fàbrica on són rebuts per la guàrdia, que dispara i mata a Homer. Sinigaglia és detingut i els operaris tornen a la feina però ja res serà igual. Raoul que s’ ha enfrontat a la policia, fuig de la ciutat i entre tots esperen recollir signatures perquè Sinigaglia es presenti com a diputat en una candidatura popular i pugui sortir de la presó.

COMENTARI

Una de les millors pel·lícules de la història del cine dedicades al moviment obrer i a les lluites socials.

Monicelli, conscient que els grans discursos són, de vegades dissuasius, realitza un film ple d’ humor i tendresa en el que combina els elements típics de la comèdia italiana amb la tragèdia.

El film tracta de la lluita dels treballadors pels seus drets, just quan a finals del segle XIX, el moviment obrer comença a lluitar per una societat més justa i igualitària.

El director recalca l’ aliança de les forces del treball i de la cultura, idea que va imperar en la línia política dels partits comunistes occidentals durant els anys 60 i 70.

Els treballadors mostren els seus dubtes, pors i contradiccions, també la seva ferma voluntat de lluitar. El professor Sinigaglia és el nexe d’ unió que els cohesiona i els hi dona identitat ideològica, els seu combat, reclama no tan sols millors condicions de treball, sinó reivindica els seus drets com a classe oprimida.

La mort del nen en el xoc amb la guàrdia el porta a ser culpat en primera instància. Sinigaglia acut a atendre a Homer i cerca ,desesperat, les seves ulleres que li han caigut a terra, la seva arma de combat.

La pel·lícula és una mostra de les condicions de treball en les fàbriques fa més de cent anys, l’ explotació, la fam i la injustícia, tot mostrat amb elements didàctics i amb uns continguts plenament vigents avui en dia.

 

 

EL OTRO LADO DE LA ESPERANZA

 

Director: Aki Kaurismaki

Actors: Sherwan Haji

               Sakari Kousmanen

              Kati Outinen

Any: 2017

Títol original: Toivon tuolla puolen

Nacionalitat. Finlàndia

Gènere: Cine polític I social

Sub gènere: Immigració

 

ARGUMENT

   Khaled (Sherwan Haji) és un emigrant sirià que fuig d’ Alep i de la guerra; després de múltiples aventures, arriba a Hèlsinki i és portat a un centre de refugiats però la seva sol·licitud d’ asil és rebutjada, quan està a punt de ser deportat, una treballadora del centre d’ acollida se’n compadeix d’ ell i l’ ajuda a escapar.

Al mateix temps, Wikstrom (Sakari  Kousmanen) és un home madur i casat, cansat de la seva vida, decideix deixar la llar, es juga a les cartes els diners que posseeix i guanya una bona quantitat.

Amb aquest diners compra el traspàs d’un restaurant i es queda amb els treballadors, un cuiner, una cambrera i el recepcionista.

Un dia es troba amb Khaled a la porta del negoci, l’ acull , li dona feina i li construeix una nova identitat amb papers falsificats.

Al temps, Khaled rep noticies de la seva germana, que està en la frontera amb Lituània, amb la col·laboració de Wikstrom i d’un camioner amic, la noia s’ introdueix en Finlàndia.

Mentre la germana va a la recerca d’ asil i Wikstrom es troba de nou amb la seva dona a la que li ofereix feina en el restaurant, Khaled és agredit per una banda de nazis i resta malferit.

 

COMENTARI

Kaurismaki realitza la seva segona pel·lícula sobre l’ emigració després de “Le Havre” (2011).

Kaurismäki tracta sobre un emigrant i les seves dificultats per inserir-se en un nou món, en una nova cultura però sobretot i com ja en altres pel·lícules seves, realitza un retrat de la societat finlandesa i mostra tota una sèrie d’ individus representatius o no del país, gent que ha de tirar endavant sigui com sigui.

El director finés sempre parla  de gent amb problemes,  supervivents davant un sistema que no entén d’humanitat ni compassió. En el relat s’hi dibuixa un univers burocràtic on s’ imposa la legalitat sobre els  sentiments, on funcionaris, inspectors i policies fan la seva feina sense concessions, on els sentiments humans resten de costat.

Kaurismaki se centra en la gent del carrer, en la gent modesta i convoca a un home que vol refer la seva vida, gent sense gaires expectatives, els seus empleats, l’ emigrant… en la narració hi trobem gent que ajuda al més dèbil i també gent que el detesta i l’ agredeix. No hi ha sentimentalisme ni drama, les coses passen perquè han de fer-ho, perquè el món és així.

La societat que planteja el director és tan freda com el temps del país. Kaurismaki no fa sang, hi ha gent bona, com l’ empresari que acull a l’ emigrant, el camioner que trasllada a la seva germana o l’ empleada del centre d’ acolliment que el deixa escapar. No hi falta gent dolenta com el grup de nazis, obstinats en fer-li mal a Khaled.

Malgrat això, l’ empatia no és abundant, el sentit de l’ humor és una constant en el cine del finés però contrasta amb un grup de gent seriosa que difícilment riu, perdedors al cap i a la fi que lluiten per un lloc en el sol.

Kaurismaki expressa tot això com en ell és habitual, en el seu estil concís, contingut i lacònic, que tantes vegades l’ ha assenyalat com un epígon de Bresson.

La pel·lícula guanya l’os de plata en el festival de Berlin de l’ any 2017

             

LA SAL DE LA TIERRA

salt_of_the_earth-394206579-large

 

Director: Herbert J. Biberman

Actors: Juan Chacón

              Rosaura Revuelta

Any: 1954

Títol original: Salt of the earth

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine social

Subgènere: Feminisme

 

ARGUMENT

En Nou Mèxic, els treballadors de les mines de zinc estan explotats.

Ramón (Juan Chacón), viu amb la seva dona Esperanza (Rosaura Revuelta) i és un dels miners més conscienciats.

Un dia una explosió fa que un treballador resulti malferit i els miners decideixen iniciar una vaga fins que millorin les mesures de seguretat.

Els patrons intenten soscavar la unitat i portar esquirols d’ altres regions però aquests acaben marxant davant la fortalesa d’ànim i les conviccions dels vaguistes.

Ramón espanta a un esquirol i la policia aprofita per detenir-lo i apallissar-lo però el pitjor pels vaguistes és la declaració d’un jutge que declara il·legals les manifestacions dels miners.

Reunits en assemblea, són les dones les que prenen la iniciativa i decideixen continuar la lluita. Elles no estan afectades per la resolució judicial i poden seguir protestant.

Els homes se senten avergonyits i en principi molts s’hi oposen però a la fi les dones surten endavant amb la proposta.

El poder empresarial i el policial no s’hi conformen i les principals líders de les manifestacions són detingudes i acaben a la presó però sense càrrecs tenen que ser alliberades i continuen la seva lluita, en tant els homes s’ ocupen dels fills i les tasques de la casa.

L’ amo de la mina, finalment i veient la tenacitat dels vaguistes busca un acord.

3

 

COMENTARI

Estem davant d’un clàssic del cine social d’una banda, i del cine feminista i reivindicatiu dels drets de la dona per un altre, que acaben sent la mateixa cosa.

La pel·lícula planteja en primer lloc, la lluita obrera dels miners, la discriminació dels mexicans davant els anglosaxons i la de tots davant els patrons.

Al mateix temps contemplem la discriminació de les dones davant el poder dels homes, com ells són la classe dominada davant els amos però com es converteixen en classe dominant en la llar davant de les dones.

En to didàctic però mantenint els elements del relat cinematogràfic, la pel·lícula reivindica la igualtat, la dels treballadors amb els amos, la de les dones amb els homes. La solidaritat de classe es transforma també en solidaritat d’ambdós gèneres per transformar les condicions laborals però

igualment les condicions socials i quotidianes. La unió de classe i de gènere contra els explotadors.

Estem en un recorregut i una lluita tant contra el masclisme, com contra la discriminació i la idea de subalternitat.

El film basat en fets reals va ser prohibit als Estats Units pel seu contingut social i polític qüestionador del sistema i esta interpretat per una majoria d’ actors amateurs.