LA VAQUILLA

 

 

Director. Luís Garcia Berlanga

Actors: José Sacristán

              Alfredo Landa

              Guillermo Montesinos

              Santiago Ramos

              Carlos Velat

              Violeta Cela 

              Juanjo Puigcorbé

              Agustín González

              Adolfo Marsillach

Any: 1985

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

Subgènere: Guerra civil

 

ARGUMENT

En la guerra civil espanyola, en el front d’ Aragó, republicans  i nacionals defensen les seves posicions ben a prop uns dels altres, tot i que fa temps  que no disparen un tret.

Els nacionals tempten als republicans amb dinars amb bona teca, un ball i una “corrida” de vedells.

El brigada Castro (Alfredo Landa) li proposa al tinent Broseta (José Sacristán), robar el toro per fer pujar la moral de la tropa i organitzar amb ell un banquet.

Un grup de soldats és encarregat de la missió, disfressats amb l’ uniforme franquista, entren en la zona nacional, un d’ ells, “Limeño” (Santiago Ramos) és torero i està disposat a matar al brau, l’ acompanyen Mariano (Guillermo Montesinos) que coneix la regió, “Cura” (Carles Velat) i els mateixos Castro i Broseta.

El toro resulta ser una vaca però amb bona cornamenta, ningú sap com carregar-se-la i com es fa tard els milicians surten per cames.

En plena zona nacional, Mariano es troba amb Guadalupe (Violeta Cela), la seva xicota, que surt amb Alfredo (Juanjo Puigcorbé), un tinent de l’ exercit feixista.

Broseta és barber en la vida civil i per camuflar-se, afaita a un comandant nacional (Agustín González), més tard se’n van tots de putes però la gresca és interrompuda pel capità castrense , participen en la processó, presidida per “Cura”, que sap de missa i per fi es posen morats a menjar en la festa del poble.

A la tarda hi ha la corrida; Castro encén els focs artificials, els espectadors es pensen que és l’ enemic i es crea el caos. Quan tot es recompon s’ inicia el ball i el grup de republicans aprofita per escapar.

De camí ,entren en la finca del Marqués (Adolfo Marsillach), el cacic del poble, li agafen els pernils que guarda i se l’ emporten amb ells, abandonant-lo en un camp minat

Mentre aconsegueixen tornar al seu campament, la vaca cau morta en terra de ningú i és pastura pels voltors.

 

 

COMENTARI

Berlanga, amb Azcona de guionista, realitzen una de les seves millors pel·lícules. Un projecte que venia de lluny i que la censura franquista va impedir.

No fou estrany, el film és una sàtira sobre la guerra civil; Berlanga se’n fot dels dos bàndols i de la guerra en si, una comtessa d’ opereta on els republicans són uns pobres diables i els nacionals uns senyorets missaires.

Com quasi totes les obres del director, la pel·lícula te protagonisme coral i en ella hi està representat i ridiculitzat tot el món castís, surrealista i propi d’un sainet.

Cacics amb pedigrí aristocràtic, comtesses, capellans, alcaldes, requetés, comandants pagats de si mateixos, sergents cigronaires, alferes gelosos; són part d’una Espanya negra, entestada en processons , corrides de toros i degustacions de paelles.

En l’ altre bàndol se’ls hi oposen, gent amb gana que volen robar una vaca per menjar: supervivents.

Darrera la sàtira, on els poderosos són àmpliament ridiculitzats, Berlanga ens mostra la  gent del poble, enfrontada en molts casos sense voler-ho. Els soldats que s’intercanvien tabac i paper de fumar en fraternal armistici, la confraternització dels militars banyant-se en el riu en pilotes, sense saber que són enemics, els soldats que  volen intercanviar-se de bàndol per estar més a prop de les seves famílies o els dos toreros abraçant-se i desitjant-se sort en terra de ningú, quan ha mort la vaca.

Berlanga, àcrata i descregut, presenta a gent que més enllà d’ ideologies vol cardar, menjar be i ser feliç, no hi ha visió menys transcendent i mística sobre l’ enfrontament civil.

La vaca és un símbol del desig de les dues faccions, per uns, un mite per a les seves festes, per als altres un motiu per menjar més i millor, per a els dos grups, un objecte de desig que els confronta i que acaba no sent res, un sac d’ ossos menjat pels rapinyaires. La vaca és el resultat de la contesa: l’ Espanya morta que ja no vol ningú, la terra cremada entre faccions on moren les il·lusions i les ideologies.

El director ho acaba definint en la penúltima escena quan se li acaba l’ humor i xerren els dos toreros: “Si ves al “Tejaillo” dale recuerdos, diu un, “se murió”, diu l’ altre, “¿un toro?”, diu el primer, “no, el hambre, conclou el segon, “no somos nadie”.

Per si no fos clar, el títols de crèdit sobresurten amb la cançó: “La hija de Juan Simón”, “Soy enterraor y vengo a enterrar tu corazón”.

 

 

 

DESAYUNO CON DIAMANTES

 Director: Blake Edwards

Actors: Audrey Hepburn

               George Peppard

               Patricia Neal

              Jose Luis Vilallonga

              Mickey Rooney

               Martin Balsam

Any: 1961

Títol original: Breakfast at Tiffany’s

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Holly Golightly (Audrey Hepburn) és una noia que es dedica a viure la vida, com diu ella: “com un gat salvatge”, amant del luxe, les joies i  lliurada a un món ple d’ artificis i trivialitats. El seu principal desig és trobar un marit ric.

Un dia, un nou veí arriba a l’ edifici, es tracta de Paul Varjak (George Peppard), un escriptor, que viu gràcies als favors interessats de Missis Failansen (Patricia Neal)

Paul descobreix ràpidament, que sota la capa de sofisticació i banalitat s’ amaga una noia fràgil i sensible.

També descobreix que viu a compta d’ un vell casori amb un home gran i de fer d’ acompanyant de senyors que no estima a canvi de diners.

Després d’ evitar que fugi al Brasil, amb un aristòcrata (Jose Luis Vilallonga), li faveure que l’ estima i li reclama que es quedi amb ell.

En l’última escena de la pel·lícula ella accedeix i la parella s’abraça sota la pluja amb la deliciosa “Moon river” d’ acompanyament.

 

 

COMENTARI

Edwards realitza un autèntic clàssic de la història del cine. Es basa en la novel.la de Truman Capote “Esmorzar al Tiffany’s” i roda una comèdia sentimental i romàntica.

La pel·lícula te el recolzament de la banda sonora d’ Henry Mancini: “Moon river”, és la encomanadissa melodia que una vegada i una altra subratlla la relació entre els protagonistes i tanca el film

Un altre secret de l’ èxit del film és l’ actuació d’ Audrey Hepburn, delicada, seductora i absolutament adorable.

La pel·lícula és un conte clàssic, noi troba noia i aquesta dubta entre l’ amor que li ofereix el primer o el desig de fortuna i d’una vida confortable que li ofereixen els homes rics que passen per la seva vida.

Estem davant una història d’ ascens social, Holly és una noia que esdevé d’origen humil i ha aconseguit llaurar-se una posició social que no vol abandonar.

Darrera la nostàlgia i el romanticisme hi ha un relat agredolç, que mostra el món esnob i diletant de la gent adinerada de Manhattan, l’ univers de l’ autor de la novel·la original: Truman Capote.En aquest context, Holly és una supervivent, que sota la seva aparent frivolitat, amaga a una noia desitjosa d’ estimar i ser estimada.

Estem també davant un relat sobre la identitat, Holly la rutilant i superficial dama que es mou entre l’ alta societat de Nova York, és en realitat Lula, una noia sortida de la pobresa, Holly no sap qui és ni qui vol ser, en lluita amb ella mateixa.

El gat és el seu alter ego, un animal vagabund i sense nom que , després de ser menyspreat, és acollit i troba l’ afecte de la seva ama, com li passa a la mateixa Holly en relació amb Paul.

La pel·lícula te moments refulgents i emotius quan la càmera en picat s’ adreça a Holly que canta “Moon river” amb una tovallola al cap i el final de plena exacerbació sentimental, qual els dos protagonistes corren a trobar-se sota la pluja, recuperen el gat i descobreixen com de sols estan i com es necessiten.

Edwards configura un grapat d’ escenes que mantenen el somriure i que són contrapunts a la sentimentalitat: la recerca d’ alguna joia en Tiffany’s per la que tan sols poden pagar no més enllà de deu dòlars o la festa en l’ apartament de la noia, un assaig d’ “El guateque”, que Edwards realitza set anys després o la presència hilarant de Mister  Yunioshy (Mickey Rooney), un veí sempre malhumorat i enutjat.

El gran escenari de Nova York, contrasta amb les petites històries de sers anònims que se’ns expliquen.

 

LA RONDA

 

Director: Max Ophuls

Actors: Simone Signoret

              Serge Reggiani

              Gerard Philipe

               Daniel Gelin

               Danielle Darrieux

               Fernand Gravey

              Odette Joyeux

              Jean Louis Barrault

              Simone Simon

Any: 1950

Títol original: Le ronde

Nacionalitat: França

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

     De manera circular, un animador o fabulista (Anton Walbrook) introdueix deu històries que es connecten entre si.

En la primera una prostituta (Simone Signoret) coneix a Franz (Serge Reggiani), un soldat a qui anima a que se’n vagi amb ell. En la segona, el soldat te relacions amb una minyona (Simone Simon). En la tercera, la minyona coneix a un jove, Alfred (Daniel Gelin). En la quarta, el jove se’n va al llit amb una recent casada, Emma (Danielle Darrieux), que  enganya al marit. En la quinta contemplem la insignificant relació entre marit i muller. En la sexta, el marit, Charles,(Fernand Gravey) menteix a la dona i te una amant més jova, Anna (Odette Joyeux). En la setena, la noia s’ho fa amb un poeta, Robert, (Jean Louis Barrault). En la vuitena el poeta manté lligams amorosos amb una actriu (Isa Miranda). En la novena, l’ actriu fa amistat amb un conte (Gerard Philipe) i en la desena i final el conte coneix a la prostituta de la primera història.

 

 

COMENTARI

Ophuls se exilia d’ Alemanya amb l’ arribada dels nazis al poder, es confina a França i es nacionalitza francès però en 1941 ha de fugir de nou i marxa a Estats Units on realitza en 1948 una de les seves millors pel·lícules: “Carta a una desconocida”.

El pas a la història del cine l’ obté Ophuls quan torna a França en 1950 i realitza quatre excel·lents pel·lícules que defineixen el seu estil: “La Ronda” (1950), “El placer” (1952), “Madame D” (1953) i “Lola Montes” (1955).

“La ronda” està basada en l’ obra d’ Arthur Schnitzler que data de 1900, presentada en escena per primera vegada en 1920, l’ obra està marcada per un seguit d’ escàndols i prohibicions.

Ophuls/Schnitzler parlen a partir de deu relats curts sobre la passió amorosa. El director francès ens presenta a l’ animador, un alter ego de l’ autor, que ens introdueix en cada nova història. El seu paper és el del destí, aquell que fa girar la roda del temps, representada per uns cavallets que giren i giren interminablement.

A través de l’ atzar i la fortuna, homes i dones de diferents classes socials es troben i s’ abandonen, marcats per la possessió i el desig,

L’ obra te aquest pes escandalós en el seu temps perquè totes les relacions estan assenyalades per allò efímer però també per la hipocresia i l’ engany. No hi ha cap relat en el que qualli l’ amor verdader, tot gira al voltant d’una roda que concedeix oportunitats, aquestes s’ aprofiten , no es poden deixar passar.

Ophuls roda de manera elegant i sofisticada, s’ introdueix en les grans mansions de Viena, relata com l’ afany amorós toca i extravia igual a la minyona com al comte, al burgés com al proletari. Tots segueixen els dictats d’ allò que els apressa i agita.

Ophuls mostra doncs una societat que es lliura al plaer del moment i a  l’ hedonisme, a la falsedat i al fingiment. Una visió crítica de tot allò que passa dins de les alcoves, quan es tanca la porta i la moral establerta resta fora.

El carrousel de la vida gira i gira, tots busquem noves emocions i nous moments de goig i delit.

 

 

EL MARIDO DE LA PELUQUERA

 

Director: Patrice Leconte

Actors: Jean Rochefort  

              Anna Galiena

Any: 1990

Títol original: Le mari de la coiffeuse

Nacionalitat: França

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

     Antoine (Jean Rochefort), és un nen que va a tallar-se els cabells en la perruqueria de madame Shaefer, l’ escot de la dona, el sorgiment atrevit d’un pit i l’ olor de la botiga són un atractiu indefugible pel nen.

A partir de llavors sols té un desig, quan sigui gran es casarà amb una perruquera.

Ja d’adult, Antoine va a la perruqueria de Mathilde (Anna Galiena); Mathilde era empleada de Isidore, un vell perruquer, i quan aquest es jubila la deixa a càrrec  del negoci.

Antoine comprèn, només entrar, que aquella dona és amb la que vol compartir la resta de la seva vida i li proposa matrimoni.

Quan tres setmanes més tard, Antoine torna, Mathilde accepta l’ oferta; la vida de la parella ve marcada pel desig, l’ amor i la felicitat.

Mathilde, un dia de pluja, fa l’ amor apassionadament amb Antoine, després surt al carrer i es llença al mar.

La dona deixa una última explicació; ha volgut morir en la plenitud del goig perquè el pas del temps no enterboleixi aquesta placidesa.

Antoine queda a càrrec de la perruqueria per continuar gaudint d’un món  tan personal com ple d’ olors i records.

 

 

COMENTARI

     Leconte realitza el seu millor film; es tracta d’un director tan prolífic com anodí que té uns espurnejos de talent i gloria amb Monsieur Hire (1989) i amb aquest film per després tornar de nou a l’ anonimat.

Lluny de qualsevol naturalisme, el director francès aposta per una història fora de la realitat, marcada pel realisme màgic, ple de simbolismes, on l’ important són els sentiments i les sensacions dels protagonistes.

Leconte obre el pas a un estil de cinema que tindrà continuïtat en el seu país i que és pot emparentar amb Jean Pierre Jeunet i el seus relats més coneguts com “Delicatessen” o “Amelie”.

La pel·lícula juga amb els flash backs, contemplem a Antoine, un nen fascinat per les perruqueres, que de gran només vol ser marit d’una d’ elles, torbat per una experiència de la infància.

Aquesta mirada del nen sobre la vida adulta es manté permanent, quan Antoine adult, aixeca els ulls després de fer l’ amor amb Mathilde i entreveu a Antoine nen que el contempla.

Leconte té la virtut de realitzar un film lliure i sorprenent on el que importa és l’ amor i el desig; els personatges es mouen per rauxes, les ballaruques d’ Antoine en la perruqueria o el sentiment de Mathilde que la porta al suïcidi, davant la por que després de la felicitat s’ instal.li la rutina i el tedi.

Al mateix temps, Leconte introdueix en el conte a personatges episòdics que completen la mirada surrealista i divertida sobre els protagonistes; l’ home que es ve a tallar la barba el dia del casament o el nen fascinat pels balls d’ Antoine o l’ home que es deixa tallar el cabell en tant Antoine acaricia possessivament a la perruquera o l’ home que tanca el relat, que compateix danses amb el vidu.

Leconte planteja un món fantàstic i fantasiós on la perruqueria és una espècie de jardí de l’ edèn on es compleixen els somnis i les expectatives d’infància d’ Antoine i es dona recer al desig de la parella.

El relat no traspassa mai el llindar de la botiga, fora sols hi ha la realitat, el fred, i com es mostra quan Mathilde abandona l’ espai de seguretat, la mort.

EL FANTASMA Y LA SEÑORA MUIR

 

Director:: Joseph Mankiewicz

Actors: Gene Tierney

              Rex Harrison

              George Sanders

              Natalie Wood

Any: 1947

Títol original: The ghost and the missis Muir

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia romàntica

 

ARGUMENT

   Lucy Muir (Gene Tierney) és una viuda que decideix abandonar la casa de la seva família política i independitzar-se. Ho fa amb la seva filla petita Anna (Natalie Wood) i amb la minyona.

La casa que lloga al costat del mar no és gaire recomanable doncs l’ administrador pensa que hi habita un fantasma.

Lucy s’ adorm en la nova mansió i quan desperta troba al seu costat la presència de Daniel Gregg (Rex Harrison), un capità de vaixell que va ser l’ amo de la casa i que va morir fa temps.

El fantasma és prepotent, una mica misogin però també amable ,la relació esdevé des de l’ inicial enfrontament fins a sentiments compartits. Gregg li dicta a Lucy un llibre sobre les seves aventures marines i aquest te molt bona acceptació en l’ editorial.

Quan Lucy va a parlar amb l’ editor, es troba amb un altre escriptor, Miles Fairley (George Sanders), un home de món que la sedueix. Ara Lucy ja te un amant veritable i el capità ha complert el seu paper, es desfà en el no res i desapareix.

Un dia, Lucy s’ assabenta de la direcció de Miles i va a visitar-lo, el rep la seva dona, l’ escriptor està casat i te fills, tot ha estat un engany.

Lucy passa la resta de la seva vida, sola en la casa amb la minyona, els anys passen, l’ hora de la mort esdevé i el fantasma de Gregg apareix de nou per emportar-se a Lucy a un lloc d’ amor i felicitat eternes.

 

 

COMENTARI

Mankiewicz te un gran èxit, amb aquesta, una de les seves primeres pel·lícules com a director, després d’ haver treballat com a guionista en Hollywood.

Es tracta d’una comèdia entre allò fantàstic i allò romàntic. La pel.licula es pot veure com una història de fantasmes en la que la protagonista conviu amb un ser de l’ altre món però bàsicament es te que analitzar a la llum del món del subconscient.

El fantasma és evidentment una projecció dels desitjos de Lucy, algú amb qui conviu mental i simbòlicament, una altre part dels seu jo que, l’ obliga a escriure un llibre d’ aventures i amb qui dialoga, es complementa i es contradiu.

La noia viu entre somni i realitat, entre realitat i desig; el fantasma és l’ evocació de l’ home dels seus somnis, dels anhels no realitzats. Així, quan troba un substitut de carn i ossos, l’ espectre ja no juga cap paper i decideix evaporar-se. L’ engany a que es sotmesa Lucy per part del conqueridor de pacotilla, encarnat per Miles, la porta a una vida de solitud i desamor però ja sense fantasma al que invocar.

Sols la mort, és l’ espai de retrobament amb l’ esperit errant i plegats marxen cap el més enllà.

Tot i això, Mankiewicz planteja un relat ambigu en el seu desenvolupament, que registra dubtes en l’ espectador sobre l’ existència real o no de l’aparició, quan la mare, ja gran, parla amb la filla i aquesta confessa també haver tingut múltiples converses amb el capità Gregg.

En definitiva, els fantasmes interiors que cadascun portem amb nosaltres.

SOPA DE GANSO

 

Director: Leo Mc Carey

Actors: Groucho Marx

              Chico Marx

              Harpo Marx

              Zeppo Marx

              Margaret Dumont

              Louis Calhern

Any: 1933

Títol original: Duck soup

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

Subgènere: Antibel·licista

 

ARGUMENT

La República de Fredonia esta en crisi i Mis Gloria Teasdale (Margaret Dumont), que és la seva mecenes, decideix aportar vint milions de dòlars si dimiteix el govern i el nou President és  Rufus Firefly (Groucho Marx) , el seu protegit.

Firefly es fa càrrec del govern però els seus mètodes poc diplomàtics, fan enfadar a l’ ambaixador de Sylvania, Trentino (Louis Calhern), que vol aprofitar la situació per dominar el país veí.

En tant, aquest utilitza a dos espies al seu servei, Chicolini (Chico Marx) i Pinky (Harpo Marx) per assabentar-se dels plans del rival però la seva eficiència és nul·la, finalment es fan amics de Firefly i Chicolini és anomenat ministre de la guerra.

Firefly insulta a l’ ambaixador de Sylvania i li diu arribista, aquest li declara la guerra a Fredonia.

Pinky és enviat  en missió especial per mobilitzar al poble però s’ entretén amb les noies que troba pel camí.

Després de dures batalles, els soldats entren en l’ aixopluc on es troben els dirigents de Fredonia, que abaten als enemics un per un amb un martell, segons van entrant, fan presoner a Trentino i es declaren guanyadors de la guerra.

 

 

COMENTARI

Aquesta és l’ última pel·lícula dels germans Marx per la Paramount, de les cinc que roden amb ella. La productora els hi permet una gran llibertat i porten endavant tota la seva gama destructiva i caòtica sense mesura. Una de les millors pel·lícules dels germans Marx. Com en tots els seus films, desordre social, surrealisme i bogeria en estat pur.

Quan es roda aquesta cinta, Hitler acaba de pujar al poder i  no sembla encara la gran amenaça que seria posteriorment. Tot i això dona la impressió que Mc Carey els Marx estan influïts per la seva actitud política i toquen fusta contra la tirania, i la voluntat d’annexió d’un país per un altre.

Trentino és un intrigant que vol fer-se amb el poder en l’ estat veí de Fredonia, els Marx ho impedeixen.

Es tracta d’una guerra d’ opereta, la pel·lícula és una ridiculització de la guerra, una sàtira que s’ antulla pacifista doncs deixa en entredit el fals heroisme i el patriotisme barat.

El film és un vehicle per als gags dels germans Marx, absolutament delirants en alguns moments. Humor absurd, parodia dels musicals i Harpo ,com sempre, perseguint senyores i traient els objectes més impensables de les seves butxaques.

Ja de principi, Firefly fa la seva arribada a palau entre pompa i trompeteria i es posa al costat dels soldats, esperant qui és aquell tan important que ha d’ arribar, no sap que aquell que crea tantes expectatives és ell mateix.

Algunes seqüències genials són quan Chico i Harpo es disfressen de Groucho, cercant els plans secrets de la guerra. Groucho veu algú igual a ell, davant seu i dubte per si és un mirall,  Chico repeteix tots els gestos de l’ altre per no ser descobert.

Altres acudits no es queden enrere com l’ enfrontament entre Chico i Harpo i un venedor de tramussos, quan els tres es canvien els barrets alternativament i al final Harpo resta de peus dins el gibrell de llimonada del pobre comerciant o la declaració de guerra amb els diputats cantant i ballant i promovent els seus desitjos patriòtics i bèl·lics.

El final hi està a l’ alçada, quan l’ ambaixador resta atrapat en la porta del recinte que vol ocupar i és tractat com un ninot de fira al que li llancen tota mena de fruites i verdures com a càstig per la seva dolenteria.

Recordem per fi un de tants diàlegs que fan petar de riure:

Groucho: No és que m’ importi però on és el seu marit?

Margaret Dumont: Oh, ha mort

Groucho: Segur que això és una excusa

Margaret Dumont: Vaig estar amb ell fins el final.

Groucho: Llavors no m’estranya que es moris.

Margaret Dumont: El vaig sostenir en els meus braços i els vaig besar

Groucho: Ah, llavors va ser un assassinat.

EL REY DE LA COMEDIA

 

 

Director: Martin Scorsese

Actors: Robert de Niro

               Jerry Lewis

               Diahnne Abbot

               Sandra Bernhard

Any: 1982

Títol original: The king of comedy

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia dramàtica  

 

ARGUMENT

Jerry Langford (Jerry Lewis) és un famós showman i humorista de la televisió. Un dia, després de la seva actuació, un home, Rupert Pupkin, (Robert de Niro) s’ introdueix en el seu vehicle ,  intenta convènce’l de les seves virtuts com artista i li demana una oportunitat, creu que te talent com entertainer i vol ser el nou rei de la comèdia.

Pupkin vol sortir en el programa televisiu de Langford i en el futur aspira a tenir el seu propi espai.

Langford l’ adreça a la seva secretaria i aquesta li recomana que gravi una cinta amb les seves ocurrències. Com era d’ esperar la cinta és rebutjada i Pupkin és enviat al carrer de mala manera. El còmic insisteix i el cap de setmana es presenta amb Rita (Diahnne Abbot), la noia que estima, en la casa de camp del comediant, aquest no tarda en fer-lo fora.

Pupkin considera una nova alternativa i amb la col·laboració de Masha (Sandra Bernhard), un amiga, fan de Langford, decideix segrestar a aquest. Així ho fan i després de lligar i emmordassar al còmic, acorden  que la televisió emetrà deu minuts amb l’ actuació de Pupkin, sols així Langford conservarà la vida.

Mentre Masha cuida de Langford, Pupkin es mostra en la televisió i te un gran èxit però és detingut quan acaba la seva actuació. Mentrestant Langford, s’ ha lliurat de Masha, que el volia seduir i s’ ha escapat.

Pupkin és condemnat a sis anys de presó, dels quals compleix dos, escriu la seva autobiografies i quan surt és algú famós: el rei de la comèdia.

 

COMENTARI

Scorsese realitza una faula sobre el món de l’ espectacle. Tot és trampós perquè d’ inici hi trobem dos homes , sembla que un sigui un guanyador i l’ altra un perdedor però to es pot capgirar.

El director vol mostrar la part posterior d’ aquest univers del xou i de la fama, com diu Langford: les groupies, els autògrafs, els amics que no ho són, la feina…

En aquest cas el famós queda retratat com algú superb, que menysprea al que comença, incapaç de compartir amb aquells que l’ admiren un moment d’ empatia. Pupkin li diu: “Per què no vas escoltar la cinta?, el treball de tota la meva vida, tan sols hi havies de dedicar dos minuts”.

Scorsese juga amb el to àcid, Langford és un home que ho te tot i que lliure del segrest es mira al mirall que és el televisor i contempla al seu botxí, Pupkin, l’ altra cara de si mateix. Igualment Scorsese manté moments humorístics com quan el segrestador li prepara de manera maldestre cartells a la víctima per què els vagi recitant per telèfon a la policia.

De Niro /Pupkin tanca amb el monòleg final, el de l’ artista que busca un lloc en el sol, mentre en muntatge paral·lel contemplem com Langford ha escapat de la seva fan o potser de si mateix.

L’ obra deixa un pòsit d’ ambigüitat; qui és Pupkin?, un psicòtic obsessiu, i un pobre home? O algú amb talent que vol obtenir una oportunitat que la vida no li ha concedit?.

Primera i única ocasió de contemplar a Jerry Lewis en una faceta dramàtica, situació de la que surt exitosament amb escreix.

EL SILENCIO ES ORO

 Director: Rene Clair

Actors: Maurice Chevalier

              Marcelle Derrien

              François Perier

Any: 1947

Títol original: Le silence est d’ or

Nacionalitat: França

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

En 1910, en els inicis del cine mut, Emile Clement (Maurice Chevalier) és un director de curtmetratges ja madur que sedueix a moltes dones.

Emile s’ enamora de veritat de Madeleine Celestin (Marcelle Derrien) és la filla d’un artista de music hall que es presenta davant el director perquè no te on aixoplugar-se. La noia vol ser actriu i Emile li dona una oportunitat.

El cineasta es converteix en el protector de Madeleine i es comença a fer il·lusions, quan la noia li diu que l’ edat no te importància en l’ amor.

Un dia apareix un antic conegut, Jacques (François Perier), un actor que fa una substitució i que sedueix a Madeleine, s’ enamora d’ ella i es correspost.

En realitat Jacques aplica els consells per seduir a les dones que li ha donat Emile: audàcia i perseverança, el que no sap Emile és que els està fent servir amb la dona que ell estima.

Al matí següent, quan els dos actors es troben en el plató, ambdós resten sorpresos, Jacques sap que Madeleine és l’ enamorada d’ Emile però aquest no en sospita res sobre els embolics de la noia, quan Jacques li diu la veritat, Emile se n’ assabenta i cedeix el pas.

COMENTARI

Rene Clair inicia la seva etapa americana , fugint de la presència nazi en França. Una vegada acabada la guerra, torna al seu país i roda aquesta comèdia que estaria en la seva línia: galant, divertida, romàntica i amb bon humor.

En principi Clair, que havia començat la seva carrera treballant en el cine mut, li rendeix homenatge a aquest art dels pioners.

L’ acció transcorre en els inicis  de la segona dècada del segle passat i el protagonista és un director cinematogràfic, aquest és interpretat per Maurice Chevalier sempre fidel al seu estereotip on es confon persona i personatge, seductor , ple de “charme” i estimulat per la “joie de vivre”. El film es contextualitza en el regne del music hall, el Paris dels cabarets, les terrasses de Montmatre i en un món ple de picaresca i disbauxa.

La comèdia funciona a partir d’un relat proper a “Pigmalió”. Un director de cine ja gran, converteix a una noia sense experiència en una estrella i s’ enamora d’ ella. L’ home te que tornar a la realitat, la diferència d’ edat és excessiva.

Madeleine marxa amb aquell que li ofereix la seva joventut, la noia defensa la seva pròpia independència en front a viure sota un aixopluc protector.

La cinta tracta també sobre el contrast entre l’ experiència d’ aquell que vol preservar a la noia jova dels perills del món i aquesta, un tant innocent, però que no vol subordinar-se a ningú.

Emile és presentat com un seductor, algú amb un punt masclista, que no vol prendre’s seriosament a les dones, que entén que un home mai es te que casar, que va de flor en flor perquè en deixes una i n’ agafes una altra però que resta trastocat sentimentalment per la presència de Madeleine.

Clair ens diu que els desitjos amorosos han de seguir les seves pautes , que cada edat  te el seu que, i contemplem com ridiculitza a Celestin, el pare de la noia, que també ha trobat un amor jovenívol i com perd l’ oremus i la sensatesa per la nova enamorada; tot i això en l’ escena final, el conqueridor ja ha recuperat tot el seu “savoir faire” i llença de nou l’ ham.

Com s’ ha dit, el cine mut n’ és protagonista clau i es tanca el film amb l’ escena en que se superposa realitat i ficció. Mentre en el fulletó cinematogràfic, el califa compren l’ amor dels joves amants i renuncia sense ofendre’s, en la realitat Emile imita allò que passa en el cine i dona un pas al costat.

Clair emet un veredicte de recolzament a la vida que comença, el mateix Emile assevera: “Ells són joves, deixa que s’ estimin, tu  ja has viscut la teva vida, aprofita la joventut, son les roses de la vida”, com diu Ronsard , el poeta.

DAMAS DEL TEATRO

 

Director: Gregory La Cava

Actors: Katharine Hepburn

              Ginger Rogers

              Adolphe Menjou

              Andrea Leeds

              Lucille Ball

              Constance Collier

Any: 1937

Títol original: Stage door

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

En la pensió “Footlights”, hi conviuen diverses noies, la seva il·lusió és guanyar-se la vida com actrius en el teatre.

A l’ hostal hi arriba una nouvinguda, Terry Randall (Katharine Hepburn) i comparteix habitació amb Jean Maitland (Ginger Rogers), l’ arribada de la nova, crea gran expectació pels seus modals refinats i els aires que es dona.

En realitat Terry és la filla d’un magnat però vol aconseguir les coses per si mateixa i no per la influència del pare.

Entre les actrius que conviuen en la pensió, s’hi troba també Kay Hamilton (Andrea Leeds), és una enamorada del teatre però sense sort; la noia no te feina i li falten diners per pagar l’ allotjament.

Igualment comparteix vivències, Katherine Luther (Constance Collier), una vella actriu que  recorda sovint el seu passat

Anthony Powell (Adolphe Menjou) és un productor del món de l’ espectacle, un dia veu actuar en el seu club a Jean, li agrada i la invita a sopar, com els seus encants no enlluernen a la noia, al dia següent convida a Terry i aquesta aconsegueix el paper principal d’una nova obra que finança un ric empresari, però darrera d’ aquest s’hi amaga el pare de la noia, que vol que la filla fracassi i així se li vagin els pardals del cap.

Terry fa les proves i aquestes són un desastre però el compromís de Powell amb el mecenes no li permet rescindir el contracte, tot això passa davant la desolació de Kay que aspirava al paper.

La dona, trastornada, es tira per la finestra i es treu la vida, doncs entén que Terry li ha pres l’ oportunitat de la seva vida, quan l’ actriu s’ assabenta del que ha passat, vol renunciar però Katherine li aconsella que faci una gran actuació en homenatge a la difunta.

Terry ho borda, l’ actuació i l’ obra són un gran èxit.

Malgrat ser ara una gran estrella, la noia continua vivint en la pensió, allà tot continua igual, els somnis i les il·lusions conviuen de la ma de les decepcions; una aspirant a actriu se’n va i una altra hi arriba per intentar ascendir a la fama.

 

COMENTARI

La Cava te una llarga carrera en el cine mut, en els anys trenta s’ especialitza en les comèdies sofisticades i aquesta és una de les millors.

L’ obra és, sobre de tot, un homenatge al teatre, a les actrius; la pensió on viuen les aspirants a estrella és una petita casa de bojos on es barreja l’ afecte amb el comentari punyent de llengua afilada.

La Cava porta al cinema una coneguda i representada obra teatral i compta amb excel·lents guionistes que aconsegueixen diàlegs divertits, intel·ligents, sorneguers i plens de sentit de l’ humor.

El director gira en un moment la comèdia cap el melodrama, aquest canvi de terç li dona encara més personalitat a l’ obra, la llagrimeta és compensada per un  munt de somriures una altra vegada.

La Cava presenta el somni americà; com un grup de noies estima el teatre i aspira a triomfar, com estan totes a l’ espera d’una oportunitat.

El film és també un retrat d’un univers femení, es contrasta en aquest patí d’ escola que és la pensió, el caràcter i la determinació de Terry, la sofisticació de Jean, la melangia de Kay, potser la més entregada al seu desig que al no aconseguir-lo se suïcida.

Tenen importància alguns magnífics personatges secundaris, Harcourt, el majordom del productor, Katherine, la vella actriu que dona consells a les que comencen o Hattie, la minyona de la pensió, que troba a un Carnicer com a promès.

La Cava no deixa de reflexionar sobre el teatre: “Cinquanta mil noies volen ser actrius”, diu Powell l’ empresari, “quaranta nou mil cinc-centes s’ equivoquen”, o la tendresa i la fragilitat de les noies darrera l’ alegria: “Fan soroll perfer-se valentes i amagar les pors”, diu Jean.

EL BOSQUE ANIMADO

 Director: Jose Luís Cuerda

Actors: Alfredo Landa

              Fernando Valverde

              Miguel Rellán

              Alejandra Grepi

               Encarna Paso

               Amparo Baró

               Fernando Rey

               Luís Ciges

               Alicia Hermida 

Any: 1987

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Geraldo (Fernando Valverde), malviu com pouataire en un poble rural de la  Galicia profunda; intenta que el seu amic Malvís (Alfredo Landa) l’ ajudi en la feina però aquest ho troba poc rentable i prefereix amagar-se en el bosc  i convertir-se en el murri bandit Fendetestas i atracar a tots aquells que passen per l’ indret.

La seva feina es veu interrompuda per la presència de Fiz de Cotovelo (Miguel Rellán), una ànima en pena que ha mort sense complir el seu desig d’ anar en penitència a San Andrés de Teixido.

Geraldo està enamorat d’ Hermelinda (Alejandra Grepi) que  viu amb la seva tia Juanita Arruallo (Encarna Paso) i li fa de criada malgrat el maltractament a que la sotmet la parenta. Hermelinda davant aquesta circumstància decideix  marxar a La Corunya a cercar millor sort.

El cacic del poble és el senyor D’ Abondo (Fernando Rey) que lloga part del seu Pazo a dues germanes de Madrid, Glòria (Alicia Hermida) i Amelia(Amparo Baró).

Quan Hermelinda marxa a la ciutat és substituïda per Pilara, una nena a la que Juanita li retreu que la cisa. Pilara s’ entretén dalt del tren per cobrar el preu de la llet que transporta ,salta del ferrocarril en marxa i mor.

Per la seva banda, Geraldo acudeix a Moucha, la bruixa del poble, per aconseguir que Hermelinda torni i li faci cas.

La noia regressa circumstancialment i s’ho fa amb Geraldo en una nit de pluja en el pis superior del Pazo on s’ allotgen les inquilines del senyor D’ Abondo; això crea el pànic entre les llogateres que creuen que hi ha fantasmes.

Per fi Fendetestas convenç a l’ anima en pena perquè emigri amb “La santa companya” amb destí a Amèrica però cap dels petits esdeveniments pot canviar la sort de la població.

COMENTARI

“El bosque animado” és una novel.la de Wenceslao Fernández Flórez que data de 1943. Cuerda l’ adapta en 1987 amb la col·laboració de Rafael Azcona en el guió, és una de les pel·lícules més fora norma del cine espanyol. Divertida i entranyable.

L’ obra es basa d’una banda en un relat sobre el món fantàstic de la Galicia rural i arcaica, plena de supersticions i mites, on no hi falten bruixes, apareguts, “La santa companya” i bandits bondadosos. És una amalgama de les creences populars que conformen una manera de viure.

Darrera de la fantasia, el que Cuerda expressa és el costumisme i la vida quotidiana de la gent i sobretot la misèria d’una època. Geraldo malviu com pouataire, Hermelinda es veu obligada a emigrar a la ciutat per guanyar-se la vida dignament, Malvís es te que convertir en bandit per sobreviure, Pilara, una nena encara, te que fer els encàrrecs de Juanita i suportar els seus mals humors i mor en l’ afany.

La història està plena d’humor i ironia. Loco de Vos (Luís Ciges) porta sempre regals als seus visitants i s’ inventa converses per un telèfon inexistent, Marica de da Fame li retreu a la bruixa, en el seu llit de mor, que no li llegui els seus secrets doncs te més por a la fam que al diable.

Estem davant una història coral en el que cada personatge te algun moment de protagonisme i, perquè no, de felicitat. Geraldo quan pot consumar amb Hermelinda, Malvís quan li regalen el grapat de cigars, Fiz de Cotovelo quan entreveu la possibilitat de marxar a Amèrica, la il·lusió de la seva vida.

Després tots retornen a les coses de sempre per continuar el seu recorregut misèrrim, lligat a les petites esperances i a la fantasia com a consol. Si alguna cosa els uneix a tots és aquest entorn, on la natura és el centre de tot, el bosc on s’hi passegen els apareguts i on s’hi troba el camí cap a l’estació, la possibilitat de marxar cap a la ciutat.

La pel·lícula guanya cinc premis Goya en 1987.