CELEBRITY

 

 

 

Director: Woody Allen

Actors: Kenneth Branagh

              Judy Davies

              Charlize Theron

               Joe Mantegna

               Famke Jansen

               Melanie Griffith

               Winona Ryder

Any: 1998

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Lee Simon (Kenneth Branagh) és un periodista que escriu de viatges i està entestat en publicar la seva primera novel·la.

Des de jove està casat amb Robin (Judy Davies), una professora, però viu la crisi dels quaranta i li agraden totes les dones.

En el seu pul·lular per Nova York  coneix a Nola (Winona Ryder), una jova actriu, però no te ocasió de quedar amb ella. Més tard s’ embadaleix amb una model (Charlize Theron) però nerviós,  enclasta el seu cotxe contra un aparador i la noia marxa irada.

Finalment talla amb Robin i aquesta coneix a Tony Gardella (Joe Mantegna), un productor televisiu que la incorpora al seu equip periodístic i es casa amb ella.

Lee, per la seva banda, es tanca a escriure la novel·la que el porti a l’ èxit, en tant coneix a Bonnie (Famke Jansen), una noia amb la que estabilitza relacions.

Quan sembla que tot va be i pensen viure plegats, Nola torna a aparèixer en la vida de Lee, aquest ho deixa tot per l’ actriu i com a venjança Bonnie s’ emporta la novel·la i la llença al mar.

La relació entre Lee i Nola es torna tensa. Lee vol controlar a la noia i aquesta no se sent lliure, tot se’n van en orris.

La vida continua.

 

 

COMENTARI

La pel·lícula anual de Woody Allen arriba en 1998 entre “Desmontando a Harry” i “Acordes i desacuerdos”. El director de Nova York insisteix en el seu retrat de l’ anima humana, ara i com en altres vegades a partir del món format pels famosos i els intel·lectuals de la ciutat.

És l’ univers en el que el director es mou i que tan bé coneix, gent guapa, àvida per fer saber del seu talent, hiper motivats en la caça aliena dels sentiments i el sexe.

Un entorn superficial i banal però on la gent no és diferent de la de qualsevol altra ambient i on les motivacions són les mateixes que mouen a gran part de la humanitat: estimar, ser estimat, gaudir de poder, ser considerat, realçar la pròpia auto estima…

Allen planteja una pel·lícula coral com en la majoria de la seva filmografia. Branagh ocupa el lloc que l’ autor s’hauria dedicat de ser més jove. Un home de quaranta anys, insegur i maldestre, que es planteja si vol estar sempre amb la mateixa dona. En un moment de crisi existencial vol demostrar les seves dots i talents, és algú incapaç de viure una sentimentalitat estable, li agraden totes, vol estar al llit amb totes.

El director utilitza la trama per ironitzar sobre els famosos, les celebritats que emergeixen en un món que els aplaudeix,els adora i els hi permet tota mena de capricis. La supermodel enamoradissa n’ és un exemple o l’ actor Brandon Dawson (Leonardo Di Caprio), superb, violent i despòtic però aclamat per la gent, n’és un altre. Gent de la faràndula consentida i aviciada.

Darrera aquest univers de llum i felicitat, Allen descriu els buits , les contradiccions i les penalitats dels protagonistes. Lee sembla haver trobat l’ estabilitat amb Bonnie però s’ embolica amb Nola, va darrera d’ ella i deixa plantada a la parella. Robin s’ escapa el dia de la boda amb Tony, temorosa del pas a donar, abans ha muntat un escàndol quan ha trobat a Lee amb la seva nova parella en el cine.

La falta de maduresa, les conquestes successives, la gelosia, la por a no ser estimat…marquen l’ existència dels personatges que vagaregen per l’ obra.

Tot és subtil, ple de sentit de l’ humor i ironia i això converteix a aquests nens grans en personatges entranyables.

Per cert, magna aparició en una escena de Donald Trump, fent d’ ell mateix.

LA EXTRAÑA PAREJA

 

Director: Gene Saks

Actors: Walter Matthau

              Jack Lemmon

Any: 1968

Títol original: The odd couple

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Felix (Jack Lemmon) s’ acaba de separar de la seva dona i espera el divorci, deprimit passa la nit en un hotel I pensa en el suïcidi.

A la fi va a casa del seu amic Oscar (Walter Matthau), que està celebrant una de les seves timbes de pocker. Oscar el convenç perquè es quedi a viure en el seu ampli apartament.

Aviat les dues personalitats xoquen, en tant Oscar és descuidat, no presta atenció a les coses de la casa i pensa en sortir a lligar i divertir-se, Felix assumeix el rol femení, cuida la casa ,és un fanàtic de la neteja i la seva principal preocupació és el guisat que farà en la cuina.

Una nit els dos amics inviten a dues veïnes, també separades. En tant Oscar està preparant uns cocktails, Felix els hi explica el sentiment que el tenalla i l’ emoció que sent per tot allò que ha perdut i que més estima, la dona, els fills, el pis….La reacció de les dones és entendrir-se amb les batalletes de Felix i rebutjar els intents de lligar d’ Oscar.

Quan ja els desacords són constants i la situació insostenible, Felix és acollit en casa de les veïnes, en tant Oscar continua les seves partides de pocker amb els de la colla però potser comença a reconsiderar el seu tarannà.

 

 

COMENTARI

Magnífica i clàssica comèdia basada en una obra teatral de Neil Simon que s’ estrena en 1965 amb gran reeiximent. Va estar a punt de ser dirigida per Billy Wilder però la direcció, més funcional ,de Saks no deixa de reconèixer alguns elements bàsics del gran mestre: combinació de comèdia i sentimentalitat, grans actors, etc.

Gene Saks continua la col.laboració amb Simon dos anys després amb “Descalzos por el parque” i te un bon resultat de crítica i de públic en 1969 amb “Flor de cactus”, una altra comèdia, però aquest triomf no li obra les portes per realitzar més i millor cinema.

L’ obra planteja la vida en comú de dos amics separats que tenen caràcters i formes d’ entendre la vida en la llar totalment diverses.

Aquest contrast de maneres de ser i l’ habilitat actoral de Lemmon i Matthau és el que dona sentit al film.

Oscar és deixat, sorrut, despreocupat de les tasques de la casa, interessat en les partides de cartes amb els col·legues. Felix ,en canvi, és una perfecta ama de casa, enyora la seva llar familiar, és obsessiu  i perfeccionista i la seva sentimentalitat fa que les dones li obrin els braços. L’ antítesi de caràcters, el contrast total de personalitats és el secret de l’ èxit de l’ obra. A això  li acompanyen uns diàlegs de vegades tendres,de vegades àcids però sempre divertits. Tots els apunts per a la comèdia perfecta.

L’ actitud de Felix humanitza a Oscar i el fa rumiar sobre la seva manera de comportar-se.

EL HOMBRE MOSCA

 

 

Director: Fred Newmeyer-Sam Taylor

Actors: Harold Lloyd

               Mildred Davies

Any: 1923

Títol original: Safety last

Nacionalitat: USA

Gènere: Còmic

 

ARGUMENT

    Harold (Harold LLoyd) s’ acomiada de Mildred (Mildred Davies), la seva xicota, per trobar una vida millor  en la ciutat.

Harold s’ ocupa en uns grans magatzems  i no deixa de ser un venedor més davant la supervisió dels seus superiors, malgrat això, li explica a Mildred que ha prosperat i te un càrrec important.

Quan Harold menys s’ho espera Mildred apareix en la botiga i el noi simula que és el cap, aprofitant l’ absència de l’ amo.

El director de l’ empresa demana una idea pel progrés del negoci i ofereix mil dòlars a qui la proposi. A Harold se li ocorre escalar l’ edifici on s’ ubica la societat, com una manera de fer propaganda de l’ entitat. Se li accepta la idea però hi ha un problema, Harold no és escalador.

Harold apel·la  al seu amic Bill, que pot ascendir gratacels gràcies a la seva gran agilitat i ambdós prometen repartir-se la recompensa.

Arriba el dia de la prova i acorden que Harold pujarà fins el primer pis, allà s’ intercanviaran el vestuari i Bill continuarà l’ ascensió però Bill te comptes pendents amb la llei i és perseguit per tot l’ edifici per un guàrdia recalcitrant.

Harold comença a pujar però la col·laboració de l’ amic no arriba i s’ enfronta a tota mena d’ incidències que li dificulten l’ escalada. Finalment corona el punt més alt de l’ edifici, davant l’ admiració de la gent i l’ espera de Mildred, feliç i orgullosa del valor del seu noi.

 

Resultat d'imatges de EL HOMBRE MOSCA IMAGES

 

COMENTARI

Harold LLoyd va ser considerat, amb Chaplin i amb Keaton, el gran humorista del cine dels anys vint. Amb la col·laboració del seu amic Hal Roach com a productor realitza gran nombre de curts i s’especialitza en un personatge prototip de l’ home comú: l’ home de les ulleres.

“El hombre mosca” és el seu quart llarg, i l’ obra mestra de la seva carrera. Quan arriba el sonor Lloyd continua fent pel·lícules però amb èxit escàs. En 1938 deixa el cine i es dedica a viure la vida gràcies als múltiples ingressos que havia atresorat.

Avui l’ ascendència de LLoyd sobre el món cinematogràfic és més petita que l’ empremta deixada per Chaplin i Keaton.  Chaplin era el vagabund que s’ enfrontava a les autoritats i Keaton era un anàrquic que creava disbauxa per allà on passava, en canvi LLoyd va reproduir més l’ esperit del sistema; l’ home que busca l’ èxit i l’ ascens social i que és condescendent amb el món establert, per això els crítics el consideren més proper a l’ ordre social preexistent , més convencional i menys destructiu.

En “El hombre mosca” Lloyd llueix les seves aptituds atlètiques, l’ escalada al gratacels és la llarga escena  , el corpus  del film. Si bé Lloyd tenia una base de protecció, els escarafalls físics són reals, rodats en ocasions en un pla únic i mostren una perícia increïble en l’ actor.

Com tots els còmics de l’ època Lloyd insereix els seus gags en el slapstick, caigudes i cops  com base de l’ acció però no menysprea la sàtira i un apunt crític. Harold vol mostrar el seu talent davant la seva promesa en la seva ocupació, és un de tants però vol aparentar que és el cap i això porta a una sèrie d’ equivocs, tots divertits. Lloyd s’ insereix en un món de premisses socials unívoques i en els seu paper viu per complir el  deure, arribar a l’ hora a la feina, millorar en l’ escala social i ser eficient.

L’ escalada de l’ edifici es pot veure com un element simbòlic lligat a aquest aspecte, l’ ascensió és física però també moral, comporta força constància i entestament, mèrits que porten a l’ èxit.

L’ escalada està, com la vida, plena d’ inconvenients, tot trontolla, resta lligat per una corda i suspès en el vuit, un ratolí se li fica en el pantaló i el gran cop  i imatge icònica de la història del cine, resta penjat de les agulles del rellotge a centenars de metres del vuit.

A la fi aconsegueix el seu objectiu arribar al cim , convertir-se en un heroi i fer riure a l’ espectador.

 

UNA NOCHE EN LA ÒPERA

 

 

Director: Sam Wood

Actors: Groucho Marx

              Chico Marx

              Harpo Marx

              Margaret Dumont

              Allan Jones

              Kitty Carlisle

Any: 1935

Tito original: A night at the opera

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Otis  Driftwood (Groucho Marx) és l’ administrador de Missis Claypool (Margaret Dumont), una rica viuda, disposada a finançar la temporada d’ òpera en Estats Units. En els seu camí s’interposa Gottlieb, un empresari que vol representar l’ òpera en Nova York.

El primer tenor és Lassparri, que té com ajuda de càmera a Tomasso (Harpo Marx). Lassparri és un home ple de supèrbia i enamorat de Rosa Castaldi (Kitty Carlisle), la seva partenaire en el muntatge però Rosa esta a la seva vegada, enamorada de Riccardo Baroni (Allan Jones), un prometedor cantant, membre del cor, que té com a representant a Fiorello (Chico Marx)

El vaixell parteix cap a Nova York i dins de les maletes d’ Otis marxen amagats Riccardo, Tomasso i Fiorello.

A l’ arribar al port, aquests tres usurpen la personalitat de tres famosos aviadors que viatgen en el vaixell i són afalagats per les autoritats.

Com Rosa no vol satisfer les pretensions de Lassparri, aquest l’ acomiada del quadre escènic. Quan arriba el dia de la representació, Tomasso i Fiorello segresten a Lassparri, i Gottlieb es veu obligat a escollir a Rosa i Riccardo per poder continuar la funció.

Aquesta obté un gran èxit i els enamorats reafirmen tant el seu amor com l’ aplaudiment del públic en tant Otis i Fiorello signen nous contractes.

 

 

COMENTARI

Els germans Marx sempre havien treballat per la Paramount però els seus films, especialment “Sopa de ganso”, no havien estat exitosos. En 1935 el productor Irving Thalberg els fitxa per la metro Goldwin Mayer i afegeix un guió més estructurat i un argument convencional i un tant carrincló però aquest tan sols és una excusa per aprofitar les sortides de to dels humoristes, corrosius i transgressors com sempre.

L’ espectacle, a més, es representa en directe durant un cert temps, i això dona possibilitat als guionistes a contemplar la reacció del públic per polir el resultat final que es portarà a les pantalles.

La mort posterior de Thalberg deixarà als germans Marx sense el coixí ideològic i econòmic que els sustentava, les seves comèdies es tornen més previsibles i la seva carrera decau.

En aquesta cinta hi trobem algunes de les escenes que han perdurat en la història del cinema còmic, com el famós gag en el petit camerino d’ Otis: el tenor Baroni, Tomasso i Fiorello surten de les voluminoses maletes on estaven amagats i en l’ habitació s’hi afegeixen electricistes, cambrers, dones de la neteja i pinta ungles, a la fi , arrabassats per la llei de la gravetat, tots van a parar a l’ exterior.

Una altra escena llegendària és quan Groucho i Chico signen el contracte que portarà a l’ èxit als seus representats i en el qual addueixen: “la part contractant de la primera part serà considerada com la part contractant de la primera part”, tot és un galimaties que acaba amb el contracte fet trossos.

Les escenes on el caos impulsa l’ acció se succeeixen quan Harpo i Chico han substituït als barbuts aviadors i han de fer un discurs en el port d’ arribada o quan en la funció final, de nou la parella s’ ha disfressat de zíngars per passar desapercebuts en l’ escenari o quan interrompen l’ actuació de Lassparri, Harpo s’ enfila, puja i baixa per les bambolines, i diferents quadres que no tenen res que veure amb la  funció cauen a l’ escenari fins que el tenor és segrestat.

Groucho aporta el gag verbal i provoca als seus oponents, Harpo i Chico creen uns terrabastalls considerables i allà on s’ hi posen tot s’ enfonsa i els desordre i la confusió són absoluts.

 

LA VAQUILLA

 

 

Director. Luís Garcia Berlanga

Actors: José Sacristán

              Alfredo Landa

              Guillermo Montesinos

              Santiago Ramos

              Carlos Velat

              Violeta Cela 

              Juanjo Puigcorbé

              Agustín González

              Adolfo Marsillach

Any: 1985

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

Subgènere: Guerra civil

 

ARGUMENT

En la guerra civil espanyola, en el front d’ Aragó, republicans  i nacionals defensen les seves posicions ben a prop uns dels altres, tot i que fa temps  que no disparen un tret.

Els nacionals tempten als republicans amb dinars amb bona teca, un ball i una “corrida” de vedells.

El brigada Castro (Alfredo Landa) li proposa al tinent Broseta (José Sacristán), robar el toro per fer pujar la moral de la tropa i organitzar amb ell un banquet.

Un grup de soldats és encarregat de la missió, disfressats amb l’ uniforme franquista, entren en la zona nacional, un d’ ells, “Limeño” (Santiago Ramos) és torero i està disposat a matar al brau, l’ acompanyen Mariano (Guillermo Montesinos) que coneix la regió, “Cura” (Carles Velat) i els mateixos Castro i Broseta.

El toro resulta ser una vaca però amb bona cornamenta, ningú sap com carregar-se-la i com es fa tard els milicians surten per cames.

En plena zona nacional, Mariano es troba amb Guadalupe (Violeta Cela), la seva xicota, que surt amb Alfredo (Juanjo Puigcorbé), un tinent de l’ exercit feixista.

Broseta és barber en la vida civil i per camuflar-se, afaita a un comandant nacional (Agustín González), més tard se’n van tots de putes però la gresca és interrompuda pel capità castrense , participen en la processó, presidida per “Cura”, que sap de missa i per fi es posen morats a menjar en la festa del poble.

A la tarda hi ha la corrida; Castro encén els focs artificials, els espectadors es pensen que és l’ enemic i es crea el caos. Quan tot es recompon s’ inicia el ball i el grup de republicans aprofita per escapar.

De camí ,entren en la finca del Marqués (Adolfo Marsillach), el cacic del poble, li agafen els pernils que guarda i se l’ emporten amb ells, abandonant-lo en un camp minat

Mentre aconsegueixen tornar al seu campament, la vaca cau morta en terra de ningú i és pastura pels voltors.

 

 

COMENTARI

Berlanga, amb Azcona de guionista, realitzen una de les seves millors pel·lícules. Un projecte que venia de lluny i que la censura franquista va impedir.

No fou estrany, el film és una sàtira sobre la guerra civil; Berlanga se’n fot dels dos bàndols i de la guerra en si, una comtessa d’ opereta on els republicans són uns pobres diables i els nacionals uns senyorets missaires.

Com quasi totes les obres del director, la pel·lícula te protagonisme coral i en ella hi està representat i ridiculitzat tot el món castís, surrealista i propi d’un sainet.

Cacics amb pedigrí aristocràtic, comtesses, capellans, alcaldes, requetés, comandants pagats de si mateixos, sergents cigronaires, alferes gelosos; són part d’una Espanya negra, entestada en processons , corrides de toros i degustacions de paelles.

En l’ altre bàndol se’ls hi oposen, gent amb gana que volen robar una vaca per menjar: supervivents.

Darrera la sàtira, on els poderosos són àmpliament ridiculitzats, Berlanga ens mostra la  gent del poble, enfrontada en molts casos sense voler-ho. Els soldats que s’intercanvien tabac i paper de fumar en fraternal armistici, la confraternització dels militars banyant-se en el riu en pilotes, sense saber que són enemics, els soldats que  volen intercanviar-se de bàndol per estar més a prop de les seves famílies o els dos toreros abraçant-se i desitjant-se sort en terra de ningú, quan ha mort la vaca.

Berlanga, àcrata i descregut, presenta a gent que més enllà d’ ideologies vol cardar, menjar be i ser feliç, no hi ha visió menys transcendent i mística sobre l’ enfrontament civil.

La vaca és un símbol del desig de les dues faccions, per uns, un mite per a les seves festes, per als altres un motiu per menjar més i millor, per a els dos grups, un objecte de desig que els confronta i que acaba no sent res, un sac d’ ossos menjat pels rapinyaires. La vaca és el resultat de la contesa: l’ Espanya morta que ja no vol ningú, la terra cremada entre faccions on moren les il·lusions i les ideologies.

El director ho acaba definint en la penúltima escena quan se li acaba l’ humor i xerren els dos toreros: “Si ves al “Tejaillo” dale recuerdos, diu un, “se murió”, diu l’ altre, “¿un toro?”, diu el primer, “no, el hambre, conclou el segon, “no somos nadie”.

Per si no fos clar, el títols de crèdit sobresurten amb la cançó: “La hija de Juan Simón”, “Soy enterraor y vengo a enterrar tu corazón”.

 

 

 

DESAYUNO CON DIAMANTES

 Director: Blake Edwards

Actors: Audrey Hepburn

               George Peppard

               Patricia Neal

              Jose Luis Vilallonga

              Mickey Rooney

               Martin Balsam

Any: 1961

Títol original: Breakfast at Tiffany’s

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Holly Golightly (Audrey Hepburn) és una noia que es dedica a viure la vida, com diu ella: “com un gat salvatge”, amant del luxe, les joies i  lliurada a un món ple d’ artificis i trivialitats. El seu principal desig és trobar un marit ric.

Un dia, un nou veí arriba a l’ edifici, es tracta de Paul Varjak (George Peppard), un escriptor, que viu gràcies als favors interessats de Missis Failansen (Patricia Neal)

Paul descobreix ràpidament, que sota la capa de sofisticació i banalitat s’ amaga una noia fràgil i sensible.

També descobreix que viu a compta d’ un vell casori amb un home gran i de fer d’ acompanyant de senyors que no estima a canvi de diners.

Després d’ evitar que fugi al Brasil, amb un aristòcrata (Jose Luis Vilallonga), li faveure que l’ estima i li reclama que es quedi amb ell.

En l’última escena de la pel·lícula ella accedeix i la parella s’abraça sota la pluja amb la deliciosa “Moon river” d’ acompanyament.

 

 

COMENTARI

Edwards realitza un autèntic clàssic de la història del cine. Es basa en la novel.la de Truman Capote “Esmorzar al Tiffany’s” i roda una comèdia sentimental i romàntica.

La pel·lícula te el recolzament de la banda sonora d’ Henry Mancini: “Moon river”, és la encomanadissa melodia que una vegada i una altra subratlla la relació entre els protagonistes i tanca el film

Un altre secret de l’ èxit del film és l’ actuació d’ Audrey Hepburn, delicada, seductora i absolutament adorable.

La pel·lícula és un conte clàssic, noi troba noia i aquesta dubta entre l’ amor que li ofereix el primer o el desig de fortuna i d’una vida confortable que li ofereixen els homes rics que passen per la seva vida.

Estem davant una història d’ ascens social, Holly és una noia que esdevé d’origen humil i ha aconseguit llaurar-se una posició social que no vol abandonar.

Darrera la nostàlgia i el romanticisme hi ha un relat agredolç, que mostra el món esnob i diletant de la gent adinerada de Manhattan, l’ univers de l’ autor de la novel·la original: Truman Capote.En aquest context, Holly és una supervivent, que sota la seva aparent frivolitat, amaga a una noia desitjosa d’ estimar i ser estimada.

Estem també davant un relat sobre la identitat, Holly la rutilant i superficial dama que es mou entre l’ alta societat de Nova York, és en realitat Lula, una noia sortida de la pobresa, Holly no sap qui és ni qui vol ser, en lluita amb ella mateixa.

El gat és el seu alter ego, un animal vagabund i sense nom que , després de ser menyspreat, és acollit i troba l’ afecte de la seva ama, com li passa a la mateixa Holly en relació amb Paul.

La pel·lícula te moments refulgents i emotius quan la càmera en picat s’ adreça a Holly que canta “Moon river” amb una tovallola al cap i el final de plena exacerbació sentimental, qual els dos protagonistes corren a trobar-se sota la pluja, recuperen el gat i descobreixen com de sols estan i com es necessiten.

Edwards configura un grapat d’ escenes que mantenen el somriure i que són contrapunts a la sentimentalitat: la recerca d’ alguna joia en Tiffany’s per la que tan sols poden pagar no més enllà de deu dòlars o la festa en l’ apartament de la noia, un assaig d’ “El guateque”, que Edwards realitza set anys després o la presència hilarant de Mister  Yunioshy (Mickey Rooney), un veí sempre malhumorat i enutjat.

El gran escenari de Nova York, contrasta amb les petites històries de sers anònims que se’ns expliquen.

 

LA RONDA

 

Director: Max Ophuls

Actors: Simone Signoret

              Serge Reggiani

              Gerard Philipe

               Daniel Gelin

               Danielle Darrieux

               Fernand Gravey

              Odette Joyeux

              Jean Louis Barrault

              Simone Simon

Any: 1950

Títol original: Le ronde

Nacionalitat: França

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

     De manera circular, un animador o fabulista (Anton Walbrook) introdueix deu històries que es connecten entre si.

En la primera una prostituta (Simone Signoret) coneix a Franz (Serge Reggiani), un soldat a qui anima a que se’n vagi amb ell. En la segona, el soldat te relacions amb una minyona (Simone Simon). En la tercera, la minyona coneix a un jove, Alfred (Daniel Gelin). En la quarta, el jove se’n va al llit amb una recent casada, Emma (Danielle Darrieux), que  enganya al marit. En la quinta contemplem la insignificant relació entre marit i muller. En la sexta, el marit, Charles,(Fernand Gravey) menteix a la dona i te una amant més jova, Anna (Odette Joyeux). En la setena, la noia s’ho fa amb un poeta, Robert, (Jean Louis Barrault). En la vuitena el poeta manté lligams amorosos amb una actriu (Isa Miranda). En la novena, l’ actriu fa amistat amb un conte (Gerard Philipe) i en la desena i final el conte coneix a la prostituta de la primera història.

 

 

COMENTARI

Ophuls se exilia d’ Alemanya amb l’ arribada dels nazis al poder, es confina a França i es nacionalitza francès però en 1941 ha de fugir de nou i marxa a Estats Units on realitza en 1948 una de les seves millors pel·lícules: “Carta a una desconocida”.

El pas a la història del cine l’ obté Ophuls quan torna a França en 1950 i realitza quatre excel·lents pel·lícules que defineixen el seu estil: “La Ronda” (1950), “El placer” (1952), “Madame D” (1953) i “Lola Montes” (1955).

“La ronda” està basada en l’ obra d’ Arthur Schnitzler que data de 1900, presentada en escena per primera vegada en 1920, l’ obra està marcada per un seguit d’ escàndols i prohibicions.

Ophuls/Schnitzler parlen a partir de deu relats curts sobre la passió amorosa. El director francès ens presenta a l’ animador, un alter ego de l’ autor, que ens introdueix en cada nova història. El seu paper és el del destí, aquell que fa girar la roda del temps, representada per uns cavallets que giren i giren interminablement.

A través de l’ atzar i la fortuna, homes i dones de diferents classes socials es troben i s’ abandonen, marcats per la possessió i el desig,

L’ obra te aquest pes escandalós en el seu temps perquè totes les relacions estan assenyalades per allò efímer però també per la hipocresia i l’ engany. No hi ha cap relat en el que qualli l’ amor verdader, tot gira al voltant d’una roda que concedeix oportunitats, aquestes s’ aprofiten , no es poden deixar passar.

Ophuls roda de manera elegant i sofisticada, s’ introdueix en les grans mansions de Viena, relata com l’ afany amorós toca i extravia igual a la minyona com al comte, al burgés com al proletari. Tots segueixen els dictats d’ allò que els apressa i agita.

Ophuls mostra doncs una societat que es lliura al plaer del moment i a  l’ hedonisme, a la falsedat i al fingiment. Una visió crítica de tot allò que passa dins de les alcoves, quan es tanca la porta i la moral establerta resta fora.

El carrousel de la vida gira i gira, tots busquem noves emocions i nous moments de goig i delit.

 

 

EL MARIDO DE LA PELUQUERA

 

Director: Patrice Leconte

Actors: Jean Rochefort  

              Anna Galiena

Any: 1990

Títol original: Le mari de la coiffeuse

Nacionalitat: França

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

     Antoine (Jean Rochefort), és un nen que va a tallar-se els cabells en la perruqueria de madame Shaefer, l’ escot de la dona, el sorgiment atrevit d’un pit i l’ olor de la botiga són un atractiu indefugible pel nen.

A partir de llavors sols té un desig, quan sigui gran es casarà amb una perruquera.

Ja d’adult, Antoine va a la perruqueria de Mathilde (Anna Galiena); Mathilde era empleada de Isidore, un vell perruquer, i quan aquest es jubila la deixa a càrrec  del negoci.

Antoine comprèn, només entrar, que aquella dona és amb la que vol compartir la resta de la seva vida i li proposa matrimoni.

Quan tres setmanes més tard, Antoine torna, Mathilde accepta l’ oferta; la vida de la parella ve marcada pel desig, l’ amor i la felicitat.

Mathilde, un dia de pluja, fa l’ amor apassionadament amb Antoine, després surt al carrer i es llença al mar.

La dona deixa una última explicació; ha volgut morir en la plenitud del goig perquè el pas del temps no enterboleixi aquesta placidesa.

Antoine queda a càrrec de la perruqueria per continuar gaudint d’un món  tan personal com ple d’ olors i records.

 

 

COMENTARI

     Leconte realitza el seu millor film; es tracta d’un director tan prolífic com anodí que té uns espurnejos de talent i gloria amb Monsieur Hire (1989) i amb aquest film per després tornar de nou a l’ anonimat.

Lluny de qualsevol naturalisme, el director francès aposta per una història fora de la realitat, marcada pel realisme màgic, ple de simbolismes, on l’ important són els sentiments i les sensacions dels protagonistes.

Leconte obre el pas a un estil de cinema que tindrà continuïtat en el seu país i que és pot emparentar amb Jean Pierre Jeunet i el seus relats més coneguts com “Delicatessen” o “Amelie”.

La pel·lícula juga amb els flash backs, contemplem a Antoine, un nen fascinat per les perruqueres, que de gran només vol ser marit d’una d’ elles, torbat per una experiència de la infància.

Aquesta mirada del nen sobre la vida adulta es manté permanent, quan Antoine adult, aixeca els ulls després de fer l’ amor amb Mathilde i entreveu a Antoine nen que el contempla.

Leconte té la virtut de realitzar un film lliure i sorprenent on el que importa és l’ amor i el desig; els personatges es mouen per rauxes, les ballaruques d’ Antoine en la perruqueria o el sentiment de Mathilde que la porta al suïcidi, davant la por que després de la felicitat s’ instal.li la rutina i el tedi.

Al mateix temps, Leconte introdueix en el conte a personatges episòdics que completen la mirada surrealista i divertida sobre els protagonistes; l’ home que es ve a tallar la barba el dia del casament o el nen fascinat pels balls d’ Antoine o l’ home que es deixa tallar el cabell en tant Antoine acaricia possessivament a la perruquera o l’ home que tanca el relat, que compateix danses amb el vidu.

Leconte planteja un món fantàstic i fantasiós on la perruqueria és una espècie de jardí de l’ edèn on es compleixen els somnis i les expectatives d’infància d’ Antoine i es dona recer al desig de la parella.

El relat no traspassa mai el llindar de la botiga, fora sols hi ha la realitat, el fred, i com es mostra quan Mathilde abandona l’ espai de seguretat, la mort.

EL FANTASMA Y LA SEÑORA MUIR

 

Director:: Joseph Mankiewicz

Actors: Gene Tierney

              Rex Harrison

              George Sanders

              Natalie Wood

Any: 1947

Títol original: The ghost and the missis Muir

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia romàntica

 

ARGUMENT

   Lucy Muir (Gene Tierney) és una viuda que decideix abandonar la casa de la seva família política i independitzar-se. Ho fa amb la seva filla petita Anna (Natalie Wood) i amb la minyona.

La casa que lloga al costat del mar no és gaire recomanable doncs l’ administrador pensa que hi habita un fantasma.

Lucy s’ adorm en la nova mansió i quan desperta troba al seu costat la presència de Daniel Gregg (Rex Harrison), un capità de vaixell que va ser l’ amo de la casa i que va morir fa temps.

El fantasma és prepotent, una mica misogin però també amable ,la relació esdevé des de l’ inicial enfrontament fins a sentiments compartits. Gregg li dicta a Lucy un llibre sobre les seves aventures marines i aquest te molt bona acceptació en l’ editorial.

Quan Lucy va a parlar amb l’ editor, es troba amb un altre escriptor, Miles Fairley (George Sanders), un home de món que la sedueix. Ara Lucy ja te un amant veritable i el capità ha complert el seu paper, es desfà en el no res i desapareix.

Un dia, Lucy s’ assabenta de la direcció de Miles i va a visitar-lo, el rep la seva dona, l’ escriptor està casat i te fills, tot ha estat un engany.

Lucy passa la resta de la seva vida, sola en la casa amb la minyona, els anys passen, l’ hora de la mort esdevé i el fantasma de Gregg apareix de nou per emportar-se a Lucy a un lloc d’ amor i felicitat eternes.

 

 

COMENTARI

Mankiewicz te un gran èxit, amb aquesta, una de les seves primeres pel·lícules com a director, després d’ haver treballat com a guionista en Hollywood.

Es tracta d’una comèdia entre allò fantàstic i allò romàntic. La pel.licula es pot veure com una història de fantasmes en la que la protagonista conviu amb un ser de l’ altre món però bàsicament es te que analitzar a la llum del món del subconscient.

El fantasma és evidentment una projecció dels desitjos de Lucy, algú amb qui conviu mental i simbòlicament, una altre part dels seu jo que, l’ obliga a escriure un llibre d’ aventures i amb qui dialoga, es complementa i es contradiu.

La noia viu entre somni i realitat, entre realitat i desig; el fantasma és l’ evocació de l’ home dels seus somnis, dels anhels no realitzats. Així, quan troba un substitut de carn i ossos, l’ espectre ja no juga cap paper i decideix evaporar-se. L’ engany a que es sotmesa Lucy per part del conqueridor de pacotilla, encarnat per Miles, la porta a una vida de solitud i desamor però ja sense fantasma al que invocar.

Sols la mort, és l’ espai de retrobament amb l’ esperit errant i plegats marxen cap el més enllà.

Tot i això, Mankiewicz planteja un relat ambigu en el seu desenvolupament, que registra dubtes en l’ espectador sobre l’ existència real o no de l’aparició, quan la mare, ja gran, parla amb la filla i aquesta confessa també haver tingut múltiples converses amb el capità Gregg.

En definitiva, els fantasmes interiors que cadascun portem amb nosaltres.

SOPA DE GANSO

 

Director: Leo Mc Carey

Actors: Groucho Marx

              Chico Marx

              Harpo Marx

              Zeppo Marx

              Margaret Dumont

              Louis Calhern

Any: 1933

Títol original: Duck soup

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

Subgènere: Antibel·licista

 

ARGUMENT

La República de Fredonia esta en crisi i Mis Gloria Teasdale (Margaret Dumont), que és la seva mecenes, decideix aportar vint milions de dòlars si dimiteix el govern i el nou President és  Rufus Firefly (Groucho Marx) , el seu protegit.

Firefly es fa càrrec del govern però els seus mètodes poc diplomàtics, fan enfadar a l’ ambaixador de Sylvania, Trentino (Louis Calhern), que vol aprofitar la situació per dominar el país veí.

En tant, aquest utilitza a dos espies al seu servei, Chicolini (Chico Marx) i Pinky (Harpo Marx) per assabentar-se dels plans del rival però la seva eficiència és nul·la, finalment es fan amics de Firefly i Chicolini és anomenat ministre de la guerra.

Firefly insulta a l’ ambaixador de Sylvania i li diu arribista, aquest li declara la guerra a Fredonia.

Pinky és enviat  en missió especial per mobilitzar al poble però s’ entretén amb les noies que troba pel camí.

Després de dures batalles, els soldats entren en l’ aixopluc on es troben els dirigents de Fredonia, que abaten als enemics un per un amb un martell, segons van entrant, fan presoner a Trentino i es declaren guanyadors de la guerra.

 

 

COMENTARI

Aquesta és l’ última pel·lícula dels germans Marx per la Paramount, de les cinc que roden amb ella. La productora els hi permet una gran llibertat i porten endavant tota la seva gama destructiva i caòtica sense mesura. Una de les millors pel·lícules dels germans Marx. Com en tots els seus films, desordre social, surrealisme i bogeria en estat pur.

Quan es roda aquesta cinta, Hitler acaba de pujar al poder i  no sembla encara la gran amenaça que seria posteriorment. Tot i això dona la impressió que Mc Carey els Marx estan influïts per la seva actitud política i toquen fusta contra la tirania, i la voluntat d’annexió d’un país per un altre.

Trentino és un intrigant que vol fer-se amb el poder en l’ estat veí de Fredonia, els Marx ho impedeixen.

Es tracta d’una guerra d’ opereta, la pel·lícula és una ridiculització de la guerra, una sàtira que s’ antulla pacifista doncs deixa en entredit el fals heroisme i el patriotisme barat.

El film és un vehicle per als gags dels germans Marx, absolutament delirants en alguns moments. Humor absurd, parodia dels musicals i Harpo ,com sempre, perseguint senyores i traient els objectes més impensables de les seves butxaques.

Ja de principi, Firefly fa la seva arribada a palau entre pompa i trompeteria i es posa al costat dels soldats, esperant qui és aquell tan important que ha d’ arribar, no sap que aquell que crea tantes expectatives és ell mateix.

Algunes seqüències genials són quan Chico i Harpo es disfressen de Groucho, cercant els plans secrets de la guerra. Groucho veu algú igual a ell, davant seu i dubte per si és un mirall,  Chico repeteix tots els gestos de l’ altre per no ser descobert.

Altres acudits no es queden enrere com l’ enfrontament entre Chico i Harpo i un venedor de tramussos, quan els tres es canvien els barrets alternativament i al final Harpo resta de peus dins el gibrell de llimonada del pobre comerciant o la declaració de guerra amb els diputats cantant i ballant i promovent els seus desitjos patriòtics i bèl·lics.

El final hi està a l’ alçada, quan l’ ambaixador resta atrapat en la porta del recinte que vol ocupar i és tractat com un ninot de fira al que li llancen tota mena de fruites i verdures com a càstig per la seva dolenteria.

Recordem per fi un de tants diàlegs que fan petar de riure:

Groucho: No és que m’ importi però on és el seu marit?

Margaret Dumont: Oh, ha mort

Groucho: Segur que això és una excusa

Margaret Dumont: Vaig estar amb ell fins el final.

Groucho: Llavors no m’estranya que es moris.

Margaret Dumont: El vaig sostenir en els meus braços i els vaig besar

Groucho: Ah, llavors va ser un assassinat.