EL HOMBRE DE LA CÁMARA

 

 

Director: Dziga Vertov

Any: 1929

Nacionalitat: Unió Soviètica

Gènere: Documental

 

ARGUMENT

San Petersburg es desperta. Els carrers, primer buits, s’ omplen d e gent, els tramvies, els vehicles, tot es posa en moviment, les botigues, la gent, la industria.

Un conglomerat de vida que se superposa, que esclata, que  a ritme vertiginós enllaça unes imatges amb les altres. Més enllà de la ficció, Vertov es converteix en un dels pares del documental i torna a les essències dels germans Lumiere.

Contemplem a l’ operador, càmera en mà, dirigint-se d’ una banda a una altra per captar la vida quotidiana d’ una ciutat.

 

 

COMENTARI

Dziga Vertov és el pseudònimde Denis Kaufman i vol dir la baldufa que gira.

En el context revolucionari de l’ Unió Soviètica i ja en ple stalinisme, Vertov porta endavant una idea de cinema total, no lligat ni a la novel·la ni al teatre ni al procés narratiu. Sense títols intermedis, sense guió, sense actors, sense decorats, sense il·luminació.

El cinema de Vertov s’ anomena cinema ull perquè el director soviètic entenia que la càmera pot captar moltes més coses i més ràpides que les que pot captar l’ ull humà. Vertov es defineix com un cineasta, escriptor i poeta i la seva manera de fer art és fer cinema.

En 1922 funda el cinema veritat. La seva voluntat és l’ objectivitat integral, fora de tot artifici. Tot allò que falseja o modifica la realitat, enganya a l’ espectador. Vertov reivindica la puresa total de l’ autor davant la realitat.

En qualsevol cas, Vertov no té en compta quan escull un pla i no un altre, quan mostra una imatge, quan munta una escena que, està elegint, està mostrant una realitat  i no una altra, està seleccionant, està manipulant.

Molt a prop del seu estil ,trobem a Walter Rauttman, que en 1927 roda Berlin, simfonia d’ una ciutat,on també seguint l’ exemple Vertov, retrata la realitat de la urbs del dia a la nit.

L’ home de la càmera mostra al germà de Vertov ,l’ operador, que va rodant el que veu i que crea un univers  a partir de les imatges d’ una ciutat.

Des del punt de vista tècnic, Verzov recorre tots els elements de la cal·ligrafia cinematogràfica, ens mostra la ciutat , la seva gent, els seus esdeveniments a partir de llargs tràvelings, primers plans, imatges en moviment, picats i contrapicats, zooms, imatges superposades , pantalla compartida, imatges ràpides i al ralentí. Tota la tècnica i l’ estètica del cine es troben aquí, tot l’ art de la composició i el retrat, tot allò que signifiqui captar l’ imatge perquè aquesta prengui sentit.

I quin és aquest sentit?. Potser la imatge en si mateixa. Més enllà , tot un món urbà que cobra vida i dona origen a un macrocosmos social. El tràfec de la gent, el formiguer urbà, les comunicacions, el treball en la industria, el naixement d’un nen i la felicitat de la mare.

Les tecles d’ una màquina d’ escriure se superposen a les tecles d’un piano,una gran xemeneia és retratada en contrapicat, mostrant la seva magnificència i envergadura, les màquines prenen vida i mostren la nova era industrial i de canvis.

Finalment la màgia del cinema. Un trípode es mou sol, una càmera , com un cap, es col·loca sobre les seves potes, tot és màgic, tot és il·lusió, què és sinó el cinema?.

 

 

CRAVAN VERSUS CRAVAN

 

 

 

Director: Isaki Lacuesta

Actors: Frank Nicotra

Any: 2002

Nacionalitat: Catalunya

Gènere: Documental

 

ARGUMENT

Arthur Cravan va néixer en Suïssa en 1897. Nebot d’ Oscar Wilde mostra ja en la seva joventut interès per la cultura però també per la possibilitat de dinamitar-la. Bohemi, boxejador i escriptor, participa amb els moviments surrealista i dada.

Quan esclata la primera guerra mundial deserta per no entrar en acció. En 1916 arriba a Barcelona i concerta un combat amb el campió del món dels pesos pesats Jack Johnson, la plaça de braus de la Monumental s’omple per veure el combat però en el sisè assalt Cravan resta KO.

S’ enamora de Mina Loi, una intel·lectual i poetessa, i els dos marxen cap a Mèxic on es casen. Cravan és vist per última vegada en el Golf de Mèxic embarcant-se mar endins i suposadament mor per ofegament als trenta anys.

Frank Nicotra, un altre boxejador i escriptor contemporani, rastreja els passos de Cravan per saber sobre la seva vida.

 

 

COMENTARI

    Primera pel·lícula d’ Isaki Lacuesta, amb un esquema fílmic que repetirà amb posterioritat. Es tracta de barrejar ficció i veritat, situacions reals amb altres imaginades i donar veu a personatges amb opinions diverses i contradictòries per obtenir la reflexió de l’ espectador.

En aquest cas Lacuesta composa un retrat ple d’ interès, el de Arthur Cravan, un personatge tan heterogeni com inversemblant, boxejador, escriptor i passejant cultural dels mons més avançats i radicals dels inicis  del segle XX. Excessiu, diletant,provocador, esperpèntic però també connectat amb cercles intel·lectuals sòlids com Marcel Duchamp o Francis Picabia.

Més enllà de la biografia, Lacuesta vol mostrar la dualitat del ser humà, com algú pot  ser molts. Cravan és una figura polièdrica, construeix el seu propi personatge com si fos una seva obra d’ art. Configura la seva imatge al voltant d’una manera nova de concebre el joc artístic i també es representa a partir de la força bruta i la lluita viril.

Lacuesta mostra un joc de miralls on no sabem on comença la mascara i acaba la persona o a l’ inrevés. Cravan és una multiplicitat d’ imatges i Lacuesta es recrea entre la veritat i la ficció del  jo del protagonista.

Qui és Cravan?, un oportunista?, un impostor?, un falsificador de la seva pròpia identitat?. Lacuesta deixa sempre en les seves pel·lícules una porta oberta perquè sigui l’ espectador qui ho desxifri. El director es limita a plantejar dades antitètiques sense donar solucions.

Frank Nicotra és un alter ego de Cravan, també escriptor, intel·lectual i boxejador, és aquell que busca i entrevista a tot un seguit de gent, que ha estudiat sobre l’ artista i esportista per avaluar qui va ser. Fins i tot un entrevistat planteja la possibilitat de que Cravan no existís, que fos un fantasma, la seva mort confirma aquest esbós irreal i il·lusori. Cravan desapareix sense deixar rastre, com un mag que prepara, mitjançant un truc, el seu propi esvaniment tal com ens presenta el director la desaparició de Nicotra en l’ última escena desprès dels títols de crèdit.

El que li dona una rellevància especial al film és la seva multiplicitat, el seu muntatge agosarat, el canvi constant de gèneres inclassificables, l’ entrevista, el noticiari antic, el retall de premsa, la ficció guionitzada, la foto borrosa, el vídeo… Lacuesta filma moltes pel·lícules en una a l’ igual que Cravan va viure moltes vides en una, en un dels treballs més imaginatius, diferents i decididament postmoderns amb el que el cine espanyol inicia el segle XXI.