EL GATOPARDO

 

Director: Luchino Visconti

Actors: Burt Lancaster

               Alain Delon

              Claudia Cardinale

              Paolo Stoppa

Any: 1963

Títol original: Il gattopardo

Nacionalitat: Italiana

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Fabrizio, el príncep Salina (Burt Lancaster), és un aristòcrata que viu en la seva mansió siciliana en Donnafugata. Em 1860 ha esclatat la revolució carbonaria i el seu oncle Tancredi Falconeri (Alain Delon) marxa a fer costat als revoltats.

El canvi s’ imposa i les tropes garibaldines derroten a l’ exèrcit i entren en Sicília , aconsegueixen la unitat d’ Itàlia i imposen la monarquia de Vittorio Emanuelle.

Tancredi torna a Donnafugata ja com capità del nou exèrcit unificat i coneix a Angèlica (Claudia Cardinale), la filla de Calogero Sedara (Paolo Stoppa), un ric propietari. Els dos joves s’ enamoren davant la decepció de Concetta, una de les filles del príncep.

Fabrizio va a casa de Calogero i li demana la mà de la noia en representació del seu nebot i Calogero accepta.

Un enviat del govern li proposa a Fabrizio que accepti ser senador però aquest ho rebutja.

En la mansió dels Salina es celebra un gran ball, Tancredi i Angèlica presenten la seva relació , el bo i millor de l’ antiga i la nova societat hi conflueixen. El príncep i la seva família, Calogero i la burgesia de diners, els militars que han acabat amb la resistència de Garibaldi, el grup carbonari que volia anar més lluny. Tots s’hi apleguen en el Palau.

Tancredi li explica al seu oncle que es presentarà a les properes eleccions, Fabrizio, vell i escèptic, marxa a peu de la festa.

 

 

COMENTARI

“El gatopardo” és un dels films més bells i savis de la història del cinema.

Visconti retrata la imatge del seu alter ego, el príncep Salina, un aristòcrata il·lustrat que pertany al vell món. És un home ple de raó, cultura i autoritat que, es recolza en el seu univers decadent i que sap que tot te que canviar perquè no canvií res.

Fabrizio ja no pertany al passat però tampoc és part del futur.

Escèptic, contempla el nou món de trepadors i de burgesos rics però incultes i grollers i es reivindica quan confronta el seu llinatge i el seu tarannà, el dels “gatopardos”, el dels lleons, en front d’ aquells que venen: els xacals, les hienes.

Tancredi, el nebot, és l’ exemple de la nova classe que prendrà les rendes, un oportunista que lluita pel canvi revolucionari i que s’ adapta i prospera amb el nou poder.

Visconti, com a bon marxista, relata el pacte social entre la vella aristocràcia plena de privilegis i honors i amb les butxaques buides, i la nova classe ascendent, representada pel ric propietari Calogero i la seva bonica filla. Les dues parts es legitimen mútuament amb l’ acord. Els Salina posseiran bens i diners, el Sedara, títols i reconeixement social.

El director reflexiona també sobre Sicília. Fabrizio estima la seva terra però veu difícil que canviï, els sicilians, diu, no volen canviar perquè es creuen Déus.

Per últim Visconti, a través del lúcid príncep Salina, reflexiona sobre el pas del temps. Fabrizio és l’ home que des de la vellesa contempla la joventut d’ Angèlica i recorda la seva, guaita uns temps que s’ extingeixen i que ja no són els seus.

Quan acaba el ball amb la noia, la càmera sosté el primer pla de Fabrizio, contemplant-la i contemplant, també, el seu passat.

El discurs ideològic, concerta amb una filmació rigorosa i plena de bellesa i esteticisme.

Recordem les imatges hieràtiques, plenes de pols de la família Salina en l’ església, quasi figures de cera, sers d’un temps ja mort.

També en la presentació d’ Angèlica, la noia entra en la sala i concita les mirades dels presents; La càmera fixa els primers plans de Fabrizio, de Tancredi, de Concetta, de les dones, entre la sorpresa i l’ admiració. Quan Angèlica esclata a riure, sorollosament, davant una broma de Tancredi, tots entenen que la noia no és un dels seus.

Però l’ escena culminant del film i una de les grans escenes del cine en majúscules és la del ball.

Visconti retrata en una fastuosa posada en escena i en diversos plans, la sumptuositat i els fastos de la vella societat que s’ uneix a la nova, la translació de que res ha canviat. Les adolescents que salten com a mones, segons Fabrizio, la vanitat, la doble moral, la voluntat d’ ascens social d’ uns i de manteniment de status en altres.

Basada en la novel·la de Giuseppe Tomaso de Lampedusa reflexa i fins i tot supera l’ original narratiu.

 

QUIERO VIVIR

 

Director: Robert Wise

Actors: Susan Hayward

               Simon Oakland

Any: 1958

Títol original: I want to live

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere: Pena de mort

 

ARGUMENT

Bàrbara Graham (Susan Hayward) és una dona de vida desestructurada que ha estat en reformatoris, s’ ha casat i divorciat tres vegades I arrossega una vida un tant dissipada.

Per ajudar a uns amics en negocis bruts és acusada de perjuri i passa un any a la presó. Quan surt intentat assentar el cap, es casa novament i te un fill.

El marit és un jugador, el matrimoni fracassa, paga deutes amb xecs falsos i és perseguida pels creditors.

Continua ficada en assumptes tèrbols i és detinguda per la policia de nou però entre els assumptes bruts s’ inclou l’ assassinat d’una dona, viuda i invalida, la senyora Monaham.

El comportament de Bàrbara, agressiva, orgullosa i amoral i el seu atractiu la fan emblemàtica per ser acusada d’ assassinat i els interessos de la premsa i la policia s’imposen sobre la veritat.

A l’ hora de l’ assassinat, Bàrbara estava amb el seu marit però aquest ha fugit i ningú sap està. Bàrbara no te coartada i l’ acusació continua endavant.

En la presó cau en una trampa. Una noia a canvi de diners es presta a que un amic seu testifiqui conforme va passar la nit del crim amb Bàrbara però el fals testimoni, és en realitat un policia i la seva declaració empitjora les coses.

Arriba el dia del judici. Un dels membres de la banda, per tal de salvar-se, declara que Bàrbara va ser l’ assassina.

Tot , doncs, l’ acusa i la sentència la condemna a la pena de mort, que s’ executarà en San Quintin, en la càmera de gas. Malgrat els esforços dels seus advocats, l’ apel·lació és denegada.

Un sol home continua ajudant-la, el periodista Ed Montgomery.

Assistim als últims moments en el penal. La visita del director, del capellà, la preparació de la càmera de gas, el pas interminable del temps sense que soni cap telèfon que porti a la suspensió de la pena. La presència dels botxins, del metge , dels zeladors.

A la fi Bàrbara és executada.

 

 

COMENTARI

     Robert Wise és un director tot terreny, en el seu haver hi ha ciència ficció, cine bèl·lic, terror i grans superproduccions com “West side story i “Sonrisas i lágrimas”El que te de bo és que sempre se’n surt i els productes que elabora són prou dignes en totes les ocasions.

Cap pel·lícula com aquesta ha qüestionat més la pena de mort.

Basada en fets reals, la verdadera Bárbara Graham va ser executada en la càmera de gas en 1955,la tercera dona ajusticiada en la història dels Estats Units. Narra com una dona suposadament innocent és condemnada i executada.

La pel·lícula explica el drama personal de la protagonista, com passa de l’ orgull i la prepotència a la por, la seva lluita per viure. El film reflecteix també tot el clima dels últims moments, l’ angoixa, la desesperació, la indefensió davant el destí irreversible.

Mostra tant el personatge com els mecanismes que intervenen en el moment final. Wise interromp la musica de jazz que punteja les escenes i subratlla amb els silencis els instruments de la mort, les mans de la víctima, els ulls dels concurrents, en un clímax final descoratjador.

L’ acompliment de la justícia injusta dona un to sense concessions al final de la pel·lícula i qüestiona policia, jutges , polítics i institucions que han portat a aquest desenllaç.

Susan Hayward guanya en 1958 l’ oscar a la millor actriu

QUIÈN TE CANTARÀ

 

 

Director: Carlos Vermut

Actors: Najwa Nimri

              Eva Llorach

              Carme Elias

              Natalia de Molina

Any: 2018

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Lila Cassen (Najwa Nimri) és una cantant d’ èxit, ha estat deu anys sense cantar i quan vol reaparèixer es trobada en la sorra d’una platja i ha perdut la memòria.

Marta (Carme Elias), la seva manager i amiga, intenta que recordi la lletra de les seves cançons sense fortuna.

Un dia, en un karaoke coneix a Violeta (Eva Llorach), una imitadora de Lita, una dona amb una vida rutinària i una filla vint anyera, Marta (Natalia de Molina), que la porta de corcoll. Marta li proposa a Violeta que assoleixi el re aprenentatge de la cantant.

Violeta accepta l’ encàrrec i li fa assimilar de nou les cançons a Lila. Al cap del temps Lila li confessa a Violeta que les melodies eren obra de la seva mare, una dona heroinomana,que mai va poder triomfar amb elles. Lila li regalà en el seu aniversari uns grams d’ heroïna i la mare va morir de sobredosis.

Violeta ocupa el lloc de Lila en l’ escenari i aquesta última, plena de sentiment de culpa, busca en el mar purgar els seus pecats.

 

 

 

COMENTARI

   Carlos Vermut s’ ha convertit amb trenta vuit anys en una de les veus més potents del nou cine espanyol. Aquesta és la seva tercera pel·lícula després de “Diamond flash” (2011) i “Magical girl” (2014)

Vermut juga amb el tema del doble, de la substitució de personalitats i de la identitat. Lila, una cantant d’ èxit que ha perdut la memòria, troba en Violeta, una admiradora, el seu alter ego, la seva nèmesi.

Entre les dues dones es produeix una simbiosi. Violeta substitueix a Lila i passa a ser l’ altra. En aquestes circumstàncies, les dues dones es pregunten :qui soc jo?. La cantant de fama o la dona que simula-la el seu art?. Les dues se subsumeixen en una única personalitat i la imitadora passa a traves d’un procés vampíric a ocupar la identitat del personatge original.

El relat ens presenta múltiples facetes psicològiques de les protagonistes. Lila viu un accentuat sentiment de culpa doncs les seves millors cançons eren de la mare a qui va matar, oferint-li heroïna.

Lila mai serà lliure, si abans la mare llevava la seva personalitat, ara és la imitadora la que ocupa el seu lloc. Lila viu plena de sentiment de culpa, ha perdut la memòria perquè no vol recordar un passat que l’ angoixa i quan recorda la seva vida, sent que el pecat sols es pot redimir amb la penitencia que la porta a la mort.

Un altre punt important de la història és la dependència. Violeta depèn del xantatge de la seva filla, quan creix emocional i personalment i s’ acosta al personatge que va crear Lila, es desfà de les imposicions de la noia i abandona la subordinació moral  per començar a ser lliure.

Vermut maneja una història de fascinació que acaba sent mútua i que es converteix en necessitat una  de l’ altra. Apropa el món real de Lila amb l’ univers fictici que evoca Violeta cada nit, fins que aquests mons es configuren i es fusionen. Lila, induïda pels seu passat, és incapaç de ser ella mateixa i te que donar l’ alternativa a la doble , mentre  desapareix de l’ escenari i de la vida.

Tot és un joc de miralls, on successivament la mare, Lila i Violeta es van donant l’ alternativa, dones diferents, una sola voluntat d’ existir.

Les cançons potencien el relat, des de la magnífica “Quién te cantarà” al “Procuro olvidarte”. Vermut ofereix un consistent tràveling circular mentre una i altra protagonistes se superposen en el cant i sentim com el públic les aclama.

Drama sobre la solitud de l’ artista, el preu de la fama i la desmemoria com element de supervivència, a través d’un estil personal i ple d’ artifici que de vegades recorda al mestre Almodóvar.

 

 

 

 

LA MUJER DEL TENIENTE FRANCÉS

 

 

Director: Karel Reisz

Actors: Meryl Streep

               Jeremy Irons

Any: 1981

Títol original: The French liutenant’s woman

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Dos actors roden una pel·lícula, ambdós estan casats però mantenen una relació amorosa durant la filmació.

Quan les llums s’ encenen es roda “La dona del tinent francès”, una obra en la que en l’ Anglaterra victoriana Charles Smith (Jeremy Irons) es compromet amb Ernestina Freeman perquè sigui la seva esposa en un poble de la costa anglesa.

Al cap d’ un temps descobreix a la riba del mar i assetjada per les onades a Sarah Woodrof (Meryl Streep), és una dona que busca en la llunyania de l’ oceà que torni el seu antic amant, un tinent francès.

Per la conservadora població, Sarah és una dona extravagant i de mala fama, una prostituta. Per Charles és una dona fascinant a la que vol conèixer i de qui s’ acaba enamorant.

Per evitar els comentaris malintencionats, envia la dona a Esetex però no pot evitar anar-la  a veure fins que trenca amb la seva promesa, amb l’ escàndol que això comporta. Desacreditat , te que signar un document davant Freeman pare en el que es qüestiona el seu honor.

Però quan va a Esetex a caure en els braços de Sarah, es troba que la dona ha fugit sense deixar rastre.

A partir d’ aquí inicia una recerca per tota Anglaterra. Al cap de tres anys retroba a la dona i la pot convèncer del seu amor per anar-se’n plegats.

En tant, i paral·lelament assistim a la relació dels dos actors protagonistes durant el rodatge, dos persones casades i plenes de pors i inseguretats.

El dia de la festa de comiat per la finalització de la pel·lícula, l’ home proposa a la dona que marxi amb ell, però ella desdenya la petició i se’n va amb el seu marit.

 

 

COMENTARI

     Reisz és un dels fundadors del free cinema britànic en els anys seixanta amb pel·lícules tan destacades com “Sabado noche, domingo mañana” (1960) o “Morgan un caso clínico” (1966).

Ja incorporat al sistema dirigeix en 1981 un best seller amb molt èxit de John Fowles.

Historia romàntica del cinema dins del cinema per emmarcar el paral·lelisme de dues histories, el contrast i les afinitats entre ficció i realitat.

Reisz s’ encarrega de mostrar com la ficció es pot manipular, els dos personatges reals fantasiegen sobre com i quan serà el final d’ aquesta ficció, sobre si l’ amant retrobarà a l’ estimada o quedarà frustrat.

Finalment el director manipula a caprici als seus ninots i decideix un final feliç. En canvi, la realitat és tal com és. Les decisions dels personatges no estan subjectes a una voluntat manipuladora, la irreversibilitat de les conductes porta a la pèrdua de l’ amor, a la tristesa i a la pena sense concessions.

Les dues obres es barregen, es trepitgen, sabem qui és qui pel canvi d’ escenaris i el pas de la vestimenta d’ època a la contemporània. El desig i l’ amor formen part de la pel·lícula de la vida que s’ adapta en el cine.

El film extreu la seva narrativitat de la realitat, aquesta realitat incideix en la creació cinematogràfica però tanmateix és invariable, no es pot permutar pel simple desig d’ un creador.

El que ens queda són històries paral·leles, amor apassionat, llibertat d’ escollir i moral victoriana que condiciona la voluntat dels essers humans.

 

EL GRAN GATSBY

Director: Jack Clayton

Actors: Robert Redford

               Mia Farrow

               Bruce Dern

               Sam Waterston

               Karen Black

               Scott Wilson

Any: 1974

Títol original: The great Gatsby

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

    Després de la primera guerra mundial,Nick Carraway (Sam Waterston), es un especialista en Bolsa que es trasllada a viure a Long Island, a prop de Nova York. Al costat de la seva mansió hi viu Jay Gatsby (Robert Redford), un home que s’ ha enriquit amb negocis il·legals relacionats amb el petroli i l’ alcohol

Gatsby organitza grans festes socials on acudeix el més lluït de l’ alta societat, en una d’ elles Nick coneix a Jordan Baker (Lois Chiles), una jugadora de golf amb la que comença a sortir.

Gatsby està enamorat de Daisy (Mia Farrow), una dona en la que antigament ja va sostenir una relació i aquesta li correspon, però ara està casada amb Tom Buchanan (Bruce Dern).

Tom te una amant, Myrtle (Karen Black), la dona del propietari de la benzinera que porta a les mansions, George Wilson (Scott Wilson).

Un dia Gatsby marxa imprudentment per la carretera i atropella a Myrtle , que havia tingut una discussió amb George, i havia fugit. Tom li explica al marit qui era el conductor que va envestir a la seva dona.

George, embogit, penetra en la casa de Gatsby , el mata i després se suïcida.

 

 

COMENTARI

En 1925 Scott Fitzgerald publica “El gran Gatsby”, el relat no te gran èxit quan s’ edita però passat el temps es converteix en una de les gran novel·les americanes que aborda els anys posteriors a la primera guerra mundial, els anys del jazz.

El llibre te cinc versions en el cine però potser les dues més brillants siguin aquesta i la posterior de l’any 2013, dirigida per Baz Luhrman. Francis Ford Coppola és qui s’ encarrega d’ adaptar el guió per al cine en aquesta entrega.

L’ obra parla sobre la brillantor i el desig de viure d’una classe social enriquida per negocis de tota mena després de la primera gran guerra. Gatsby és l’ exemple d’ aquest món de disbauxa, on sembla que el somni americà ha estat possible però darrere els fastos i la pompa hi ha una certa tristesa existencial, un fastigueig que porta a Gatsby a tenir-ho to en el món menys allò que més desitja: l’ amor de Daisy.

Clayton retrata un món ple de excés, frivolitat i luxe, tan glamuros com buit i fa de Carraway, el nouvingut, el narrador de la història, aquell que menys llaços te amb l’ entorn. Els personatges apareixen ja des d’un principi com reaccionaris, racistes i suprematistes, desinteressats per tot allò que no sigui els seu plaer immediat i la seva compta corrent.

Darrera l’ opulència i el malbaratament de Gatsby no hi ha res. Despreocupat del patiment dels altres, fuig quan atropella a la noia de la benzinera però Tom, el marit de la seva pretesa amant, el delata i això el porta a la mort.

Gatsby estava tancat en la seva bombolla de sabó, en l’ enterrament no hi va ningú, tots els invitats a les festes socials i aquells que li reien les gràcies han fugit, Gatsby era un home fonamentalment sol.

La qualitat del relat és la crítica a aquest entorn social fals, com es creen les grans fortunes, com el diner ho aixafa tot.

Clayton ,com anys després Luhrman, aposta per  una posada en escena brillant on l’ elegància i el refinament de la classe social que descriu resten en evidència. El relat simbolitza una idea d’ Amèrica en un moment  donat, com després del temps de bonança arriba la decadència i com els mons sòlids que semblen durar per sempre s’ enfonsen.

Un dels millors moments és quan Gatsby vol que Daisy deixi al marit i cobeja que aquesta expressi que mai ha estimat al rival. Tom vol saber  que hi ha hagut de veritat en la seva relació. Quan Gatsby mor, Daisy i Tom continuen plegats perquè la dona estimava al difunt però per a ella és més important la vida de sumptuositat i magnificència que porta que els sentiments.

HISTORIA DEL ÚLTIMO CRISANTEMO

 

 

Director: Kenji Mizoguchi

Actors: Shotaro Hanayagi

               Kakuko Mori

Any: 1939

Títol original: Zangiku monogatari

Nacionalitat: Japó

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Kikonosuke Onoue (Shotaro Hanayagi) és el fill adoptiu d’una família d’actors. Ell vol seguir el mateix camí però sembla faltar-li un punt de talent.

Kikonosuke s’ enamora d’ Otoku (Kakuko Mori), la mainadera de la casa. La relació és mal acceptada pels pares i el noi decideix marxar cap a Osaka amb la seva estimada i buscar-se la vida però els pares de Otoku no la deixen anar i l’ aspirant a actor parteix en solitari.

Al cap del temps, la noia se li uneix i Kikonosuke troba feina en una companyia de la ciutat, la mort del director, el seu principal valedor, fa que sigui acomiadat del grup i inicia una vida nòmada amb diversos conjunts teatrals. En l’última companyia l’ empresari marxa amb la bossa i deixa als artistes al carrer i sense un duro.

La vida es torna aspra i difícil, sense feina ni diners, Kikonosuke recórrer a Fukusuke, un amic que també treballa en un grup teatral. L’ actor és acceptat i tan l’ obra com el paper que interpreta resulten un gran èxit.

Kikonosuke marxa amb els companys cap a Tòquio per continuar la gira però en l’ estació del tren, troba com Otoku no hi és, la noia no vol ser un obstacle en la carrera de l’ actor i es queda en Osaka.

L’ artista arriba a la capital, triomfa novament, es converteix en una figura dels escenaris i es reconcilia amb el pare i la família. De nou en Osaka s’inicia la gran desfilada dels actors abans de la representació quan arriba el pare d’ Otoku, l’ home li explica a Kikonosuke que la filla esta agonitzant.

Kikonosuke ho deixa tot i va a veure a l’ estimada, aquesta en l’ última ranera, el commina a que torni al passeig triomfal, mentre l’ actor desfila pels carrers de la ciutat, la noia mor.

 

 

COMENTARI

    Kenji Mizoguchi era ja en l’ any 39 un prolífic director, però ell mateix precisa que la seva carrera no comença de veritat fins al 1936 quan realitza “Las hermanas de Gion”, del mateix any és “Elegia de Naniwa” una altra pel·lícula força interessant.

En 1939 realitza “Historia del último crisantemo” film considerat una de les seves obres mestres, tot i que Occident no reconeix la seva vàlua fins 1953 quan guanya el lleó de plata en el Festival de Venècia amb “Cuentos de la luna pálida”.

La pel·lícula que ens ocupa és tot un drama, el tractament ple de sensibilitat i poesia de l’ autor el converteixen en un gran relat. Mizoguchi parla ja dels seus temes essencials, l’ art, l’ amor i el paper de les dones en la societat.

La narració tracta de com un home que vol ser actor deixa una família benestant i una possible carrera brillant per amor. També per dignitat davant l’ oposició familiar al romanço.  Mizoguchi parla de la hipocresia social, de com Otoku és rebutjada per no pertànyer a la mateixa classe social que Kikonosuke i ser tan sols una mainadera.

El noi es busca un camí per si mateix, més enllà de les influències paternes i després d’un dur peregrinatge aconsegueix el triomf però el cost és la mort de l’ amada.

Mizoguchi tracta el tema del talent relacionat amb l’ art. Com algú que vol triomfar necessita enfrontar-se als seus propis temors i perfeccionar les seves aptituds per trobar el camí de l’ èxit. Abans d’ arribar al cim Kikonosuke sobreviu com pot i contempla com els seus somnis resten esgarrats.

Un altre tema recorrent en el director japonès és el paper de la dona en la societat nipona. En aquest cas, Mizoguchi recrea la capacitat de sacrifici i generositat d’ Otoku, una persona que acompanya a Kikonosuke en els pitjors moments i que s’ aparta discretament quan l’ amant arriba al reeiximent.

Per l’ actor la felicitat mai serà plena, doncs al triomf l’ acompanya la nostàlgia de l’ amor perdut i el fantasma del passat. Malgrat tot el que la dona ha fet per Kikonosuke, no sentim a aquest pronunciar la paraula màgica: “t’ estimo”, fins el moment en que arriba al llit de mort de la noia.

Mizoguchi empra la tècnica d’una escena, un pla. Efectivament el director recórrer  al pla fix, el pla seqüència i la profunditat de camp , no abusa del tràveling i en cap cas utilitza trucatges. Mizoguchi col·loca la càmera,de vegades amb gran angular, i roda l’ acció dels personatges en llargs plans sense que varií l’ escena. Tot és molt similar a teatre filmat.

D’ altra banda el director està notablement influït per la tècnica de l’ expressionisme i moltes vegades contemplem els contrallums i el joc de llums i ombres que serveix per definir el context o les situacions.

CUMBRES BORRASCOSAS

 

 

 

Director: William Wyler

Actors: Merle Oberon

              Lawrence Oliver

              David Niven

              Flora Robson

              Geraldine Fitzgerald

Any: 1939

Títol original: Wuthering heights

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama romàntic

 

ARGUMENT

En els erms de Yorkshire, s’ alça la mansió dita “Cims borrascosos”. Un foraster arriba en mig del gel i del fred i es troba amb el senyor Heathcliff (Lawrence Oliver) que l’ allotja de mala gana.

En l’ habitació nupcial on fa anys que no hi dorm ningú l’ home desperta espantat per uns crits en la nit, un fantasma li rossa la mà i en tant el propietari surt a la recerca de l’ espectre que vol tornar, Ellen (Flora Robson), la criada li explica al nouvingut la història de la casa.

Quaranta cinc anys enrere “Cims borrascosos” era un lloc encantador, un bon dia el senyor Earnshaw apareix en la residència amb un nen que ha trobat abandonat en la ciutat. Earnshaw ja te dos fills: Cathy i Hindley.

El noi és anomenat Heathcliff, s’ adapta ràpidament a les costums de la casa i fa una gran amistat amb Cathy però es baralla constantment amb Hindley, el germà gran.

Heathcliff i Cathy entre jocs infantils s’ enamoren i el noi promet que, passi el que passi, la noia serà sempre la seva reina en el castell sobre els erms de “Cims borrascosos”.

Al poc temps Earnshaw emmalalteix i mor, Hindley, malgrat la seva joventut es converteix en l’ amo. “Cims borrascosos” deixa de ser l’ espai feliç dels jocs de la infància.

El temps passa i els nens es converteixen en adults. Heathcliff ha estat rebaixat pel nou amo a la qualitat de mosso de quadra i aquest el menysprea i el maltracta, tot i això l’ amistat amb Cathy (Merle Oberon) s’ ha convertit en amor correspost.

En absència d’ Hindley, Cathy i Heathcliff passegen al costat de la mansió dels Linton quan senten una musica i entreveuen que s’ esta celebrant una gran festa. Cathy s’ entusiasma dels oripells i la magnificència de la celebració però els nois són atacats pels gossos de la casa i Heathcliff és expulsat. El noi maleeix als Linton i profetitza que la casa en runes caurà sobre els seus amos.

Cathy es recupera de les mossegades dels gossos i ja curada retorna a “Cims borrascosos”, acompanyada d’ Edgar Linton (David Niven) però rebutja els bons modals d’ aquest per tornar als braços de’ Heathcliff.

Però Cathy ha conegut el món de l’ opulència, dels luxes i les temptacions i mentre Heathcliff sols li ofereix la vida d’ un criat, Linton és tot allò que ella podia somniar.

Així Linton li ofereix casar-se amb ell i això significa un ascens social. Heathcliff s’ assabenta, agafa un cavall i marxa de la casa, Cathy  intenta seguir-lo a través de la pluja i els erms, sense sort.

Linton es casa amb Cathy i durant anys viuen una vida tranquil·la i feliç al costat d’ Isabella (Geraldine Fitzgerald), la germana de Linton però al cap del temps, Heathcliff torna. Ha estat en Amèrica, ha descobert els seus verdaders orígens, que eren nobles , s’ ha convertit en un cavaller i ha comprat “Cims borrascosos”,  en decadència per les deutes i la mala gestió d’ Hindley.

Ara el criat s’ ha convertit en amo i l’ amo esta acabat i se sent inferior. Heathcliff li retreu el seu tracte en el passat i no amaga el seu ressentiment.

Un dia Isabella apareix en la mansió i entaula una relació amistosa amb Heathcliff, al cap del temps l’ home se li declara i concerten el casament, tot davant la gelosia de Cathy que li demana a Lindon que impedeixi la boda, llavors Lindon se n’ adona que Cathy encara estima a Heathcliff.

Isabella i Heathcliff es casen i se’n van a viure a “Cims borrascosos” però la noia no és feliç, doncs sap que el marit esta enamorat de Cathy i no pot estimar a ningú més.

El temps passa i Cathy emmalalteix, Heathcliff abandona casa seva per anar al costat de l’ estimada, els enamorats es retroben, s’ abracen i es besen com no  ho havien fet des dels temps de joventut i es confessen de nou el seu amor indestructible.

Heathcliff agafa a la noia i la porta fins la finestra, allà contemplen el castell on es van prometre amor de joves i Cathy mor en braços del seu estimat. Heathcliff reclama seguir-la més enllà de la mort.

El relat torna al present. El doctor ha trobat a Heathcliff en la neu amb una dona però sols ha vist les petjades de l’ home. Heathcliff mor i l’ espectre de Cathy se l’ emporta amb ella al més allà per gaudir de l’ amor etern.

 

 

COMENTARI

William Wyler dirigeix aquest clàssic, deutor de la novel.la d’ Emily Bronte de 1847. Es tracta de la versió canònica dins de les moltes en que aquesta obra ha estat portada a la pantalla.

En ella Bronte desfoga els seus sentiments i les frustracions d’una dona que va viure amagada i soltera i va morir als 30 anys.

Wyler presenta a través d’ un llarg flash back, la història amorosa d’ Heathcliff i Cathy, dos persones que s’ estimen més enllà de la mort.

La narració conté tots els elements del drama més desaforat: l’ amor impossible, la diferència social que allunya als enamorats, els fantasmes que pul·lulen per l’ entorn, la natura com un element físic més que, determina l’ actuació dels protagonistes, i tots els aspectes de la tragèdia: l’ engany, la humiliació, la hipocresia, les emocions i els sentiments interiors que canalitzen la vida.

Els personatges es veuen tancats en un entorn social que qüestiona aquests sentiments. Els amants s’ estimen però Heathcliff es rebutjat socialment per ser tan sols un mosso de quadra., Cathy li correspon però dubta entre l’ amor verdader i la posició social.

Els protagonistes tenen que escollir entre la vida en llibertat en els erms feréstecs o l’ opulència i el luxe de l’ alta societat.La falsedat i la hipocresia d’ aquest àmbit mundà a canvi de frustració i solitud.

Els personatges cerquen la seva identitat, qui és Heathcliff?, el pagerol de la infància o el noble en que s’ ha convertit?. Qui és Cathy?, la noia salvatge de “Cims borrascosos” o el seu mirall, la dona embadalida per el nou ordre social al que s’ ha integrat?.

Wyler planteja com Heathcliff viu en un món tètric i desolat, l’ únic que queda dels “Cims borrascosos”, com sols conserva la memòria d’ un passat feliç i com l’ espectre de l’ estimada ve, àvid, per emportar-se’l.

El passat torna en forma de fantasma i s’ emporta Heathcliff a l’ encalç de l’ amor que mai va poder gaudir plenament, l’ amor perdut en vida el recuperaran els amants en el més enllà.

Apoteosi del romanticisme més exacerbat, del desig malaltís que s’ estén i es consuma en l’ eternitat.

MACBETH

 

Director: Orson Welles

Actors: Orson Welles

               Jeanette Nolan

              Roddy Mc Dowall

Any: 1948

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine clàssic

 

ARGUMENT

Macbeth (Orson Welles) és un noble escocès en el segle XI. Un dia escolta la predicció de les bruixes que li diuen que serà rei. Incentivat per l’ ambició del a seva esposa, Lady Macbeth( Jeanette Nolan), es conxorxa contra Duncan, el rei, i el mata a ell i a tota la seva família.

Erigit monarca, hi han homes de la cort que recelen de la seva persona i el defugen, com Malcom (Roddy Mc Dowall) i Macduff.

Les bruixes anuncien a Macbeth que d’ un altre company d’ armes, Banquo, naixerà l’ estirp que regnarà en el futur, així que Macbeth ordena assassinar-lo. Els botxins acompleixen l’ ordre però el fill de Banquo aconsegueix escapar.

Seguint sempre els consells de les bruixes, aquestes li diuen que vagi en compte amb Macduff. Macbeth va a per ell però sols es pot trobar a la seva dona, fills i criats i els mata a tots.

Encegat en una orgia de sang I tirania, comença a tenir sentiments de culpa i creu veure davant seu l’ esperit degollat del rei Duncan.

Les bruixes, en tant, li anuncien que serà invencible i que sols podrà ser derrotat quan el bosc de Birnam arribi fins a Dunsinane, el seu regne i que cap home nascut de dona podrà arrabassar-li el poder.

En tant, Malcom i Mcduff, ajudats pels anglesos preparen un gran exèrcit per avançar sobre Dunsinane. Per amagar-se millor tallen els arbres del bosc de Birnam i avancen amb ells com a parapet.

Quan la guàrdia anuncia a Macbeth que els bosc esdevé sobre el regne, el rei es veu perdut, en tant la seva dona, plena de remordiments, es suïcida.

Macbeth lluita en la batalla fins a trobar-se front a Macduff, que li confessa que no va néixer de mare sinó que va ser extret precoçment. La profecia es compleix, Macduff mata Macbeth i Malcom es proclamat rei d’ Escòcia.

 

 

COMENTARI

Welles interpreta l’ obra de Shakespeare a partir de la seva manera d’ entendre el cinema. Ràpids moviments de càmera, cine en blanc i negre, imatges plenes de foscor i primers plans del protagonista que desenvolupa la seva evolució psicològica.

Welles / Shakespeare planteja el tema de l’ ambició, de l’ ànsia de poder, de la tirania però també del remordiment, i el sentiment d culpa.

Shakespeare ve a dir que tot està marcat pel destí (les bruixes) i que l’ home sols executa allò pel que ja està predestinat. A través d’ aquesta cursa pel poder, Macbeth es va degradant moralment, obsessionat per l’ ambició.

Sols a la fi, quan es dona compta que l’ espera la mort, entreveu la vacuïtat del viure, en el famós discurs : “La vida és un foll que ple de brogit i de fúria s’ agita sobre un escenari, un conte narrat per un idiota que no significa res”.

En tant se sent la veu de Macbeth, la pantalla sols ens mostra el cel tenebrós.

Shakespeare parla del destí. El rei intenta impedir amb sang i obcecació que aquest es compleixi, les bruixes  no són en realitat endevines sinó transmissores d’una realitat inapel·lable que s’ha de complir. L’ home és petit i dèbil front les forces que ell mateix ha convocat i és incapaç d’ anorrear.

 

 

ESPLENDOR EN LA YERBA

 

 

 

Director: Elia Kazan

Actors: Warren Beatty

               Natalie Wood

Any: 1961

Títol original: Splendor in the grass

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Bud Stamper (Warren Beatty) i Deanie Lomis (Natalie Wood) són dos joves que surten plegats i estan enamorats però pateixen la pressió dels pares que s’ oposen a la relació.

Bud depèn d’ un pare possessiu que vol dirigir la vida del fill,vol que estudií en l’ Universitat I pensa que el noi és el millor en tot.

Deanie està sotmesa a una educació tradicional,orientada a no lliurar-se al noi fins al matrimoni.

Bud, dèbil de caràcter, acaba acceptant les normes del pare , deixa a Deanie i se’n va a estudiar a Yale. La noia, incapaç de suportar la pèrdua,es deprimeix i acaba ingressant en un psiquiàtric, després d’ un intent de suïcidi.

Bud no és feliç en l’ Universitat i no estudia. El seu pare segueix disposat a imposar-li la seva manera de viure però quan arriba el crack borsari del 29, s’arruïna i es llença pel balcó.

Passats dos anys i mig Deanie surt curada del psiquiàtric i amb una promesa de matrimoni d’un altre pacient curat, però quan arriba a Kansas, el primer que vol fer és veure a Bud.

Aquest, empobrida la seva família per la gran depressió, treballa d’ agricultor i s’ ha casat amb una cambrera que va conèixer en temps universitaris.

El destí ja ha jugat les seves cartes i res tornarà a ser com abans.

 

COMENTARI

     Kazan sempre ha estat proper a portar al cine dels grans drames, uns relats que reclamen a autors com Tennessee Williams (Un tranvia llamado deseo) o John Steinbeck (Al este del eden). Ara és basa en el guió de William Inge amb el que aquest guanya un oscar. Inge és autor d’ altres adaptacions  al cine com “Picnic” o “Bus stop”

En “Esplendor en la yerba” Kazan retrata una història d’ amor fracassada, plena de lirisme i poesia on es manifesta l’ Amèrica dels anys vint; el món d’ “El gran Gatsby”, els precedents de la gran depressió americana.

L’ autor lliga la història al fracàs del somni americà. Ace , el pare de Bud, vol que el fill faci tot allò que al patriarca li ve de gust. És un home incapaç d’ escoltar, que vol complir els seus desitjos no realitzats amb el fill però no te en compte la seva opinió. Ace és algú aferrat tan sols als negocis i als diners que acaba amb la seva vida quan se n’ adona de la buidor que l’ envolta.

Els pares de Deanie eduquen a la noia en el puritanisme; conservadors, benintencionats, també volen el millor par a la filla però són presoners de les convencions de l’ època.

Kazan retrata l’ emocionant història d’ amor d’ tot allò que es pogut ser i no va ser. Com Bov claudica, com els dos joves, aliens al somni del seu amor, s’ adapten a noves vides i a noves persones, com el context social és més poderós que el seu amor.

Kazan te un altre referent en “Romeu i Julieta” i ens convida a escoltar el gran poema de Woodsworth que dona sentit al film: “Encara que ja res pugui tornar-nos l’ hora de el esplendor en l’ herba, de la glòria entre les flors, no hem d’ afligir-nos perquè la bellesa continua en el record.

L’ esplendor en l’ herba és el temps de la joventut, un temps únic, un moment de vida que al poc ja tan sols és record. La fugacitat dels bons moments, tot allò que s’ ha perdut que ja no tornarà.

 

LA PIANISTA

 

 

Director: Michael Haneke

Actors: Isabelle Huppert

              Benoit Magimel

              Annie Girardot

Any: 2001

Títol original: La pianista

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

Sub gènere: Psicoanàlisi

 

ARGUMENT

Erica Kohut (Isabelle Huppert) és una dona de mitjana edat, viu amb la seva mare (Annie Girardot), una persona molt estricta , el seu ofici és el de pianista i dona classes en el Conservatori. Malgrat la seva imatge seriosa i circumspecta te una afició escabrosa: la pornografia.

Un dia assisteix a una festa i coneix a Walter Klemmer (Benoit Magimel), un  noi que toca el piano i aspira a entrar en el Conservatori. Klemmer intenta seduir a Erica entre l’ admiració pel seu talent i el desig amorós.

Quan la segueix a uns lavabos, entén que la relació no serà convencional, Erica el masturba però no vol consumar l’ acte, Klemmer va a buscar a la dona a casa seva, aquesta li ha escrit una carta on li explica tot el que vol que el noi li faci, vol que li pegui i la fustigui a partir d’una relació sado masoquista.

Klemmer entén que Erica és una malalta però continua obsessionat per ella, després d’un intent de coit en el qual la dona acaba vomitant, Klemmer torna a casa de Erica, tanca a la mare en una habitació i colpeja a la pianista, com ella desitjava, i la viola.

Erica te que anar a tocar en un concert, substituint a una alumna a qui ella mateixa ha lesionat les mans perquè no pugui tocar, quan tothom ha entrat en el teatre, Erica es clava un punyal en el pit en un clar intent de suïcidi.

 

 

COMENTARI

“La pianista” és una adaptació de la novel.la del mateix nom de l’ escriptora austríaca i premi novel, Elfriede Jelinek, amb ella Haneke consolida el seu prestigi, adquirit amb films com “Funny games” i guanya el gran premi del jurat del Festival de Cannes en el 2001.

La pel·lícula reforça les premisses en les que es mou l’ autor per construir el seu cine. Es tracta d’una altra visió pessimista i pertorbadora del ser humà, encarnada en aquesta ocasió en Erica, una pianista de mitjana edat.

Ens trobem davant un personatge anormal, superb, reprimit i insensible. La història ens ve a dir que potser aquesta forma de ser esdevé de la relació que manté amb la seva mare, una dona tirànica, controladora i castradora.

Erica és una persona que no deixa aflorar a l’ exterior cap tipus de sentiment, freda i calculadora, tracta amb superioritat i menyspreu als seus alumnes i l’ autosatisfacció de les seves frustracions sexuals es compensa a través de la pornografia.

Erica viu una nova realitat quan un jove alumne es mostra interessat per ella, en principi el desdenya però no pot deixar d’ emetre, davant d’ell i en algun moment, algun tipus d’ emoció.

Però aquestes emocions transgredeixen tot allò que significa la convenció del joc amorós. Erica desitja ser maltractada i bufetejada en la relació i s’ obre a un lligam sado masoquista. La dona  entén aquesta actitud com una necessitat de càstig, com algú que sols pot ser feliç, alliberant el seu sentiment de culpa a través de la punició.

Haneke porta a l’ extrem aquest comportament perquè Klemmer, l’ alumne, sap que està davant d’una malalta però se sent posseït pel desig. Les emocions captives, la incapacitat de treure-les a la llum, la sexualitat esbiaixada, el conflicte amb si mateixa i les pulsions sexuals trastornades porten fins a l’ autodestrucció.

Haneke és mou, doncs, en el seu terreny habitual. La pel·lícula s’ ha de contemplar a partir d’ una clau psicoanalítica. L’ obsessió, la incomunicació i el morbo, són elements centrals del relat, la visió de com darrera la rectitud i l’ ordre s’ amaga el mal, com darrera les convencions socials s’ oculten personalitats inquietants i pertorbades. Haneke ens ve a dir que la malaltissa psicologia d’ Erika no és alguna cosa aïllada, Erika, reprimida i amb doble moral, som tots.