CUMBRES BORRASCOSAS

 

 

 

Director: William Wyler

Actors: Merle Oberon

              Lawrence Oliver

              David Niven

              Flora Robson

              Geraldine Fitzgerald

Any: 1939

Títol original: Wuthering heights

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama romàntic

 

ARGUMENT

En els erms de Yorkshire, s’ alça la mansió dita “Cims borrascosos”. Un foraster arriba en mig del gel i del fred i es troba amb el senyor Heathcliff (Lawrence Oliver) que l’ allotja de mala gana.

En l’ habitació nupcial on fa anys que no hi dorm ningú l’ home desperta espantat per uns crits en la nit, un fantasma li rossa la mà i en tant el propietari surt a la recerca de l’ espectre que vol tornar, Ellen (Flora Robson), la criada li explica al nouvingut la història de la casa.

Quaranta cinc anys enrere “Cims borrascosos” era un lloc encantador, un bon dia el senyor Earnshaw apareix en la residència amb un nen que ha trobat abandonat en la ciutat. Earnshaw ja te dos fills: Cathy i Hindley.

El noi és anomenat Heathcliff, s’ adapta ràpidament a les costums de la casa i fa una gran amistat amb Cathy però es baralla constantment amb Hindley, el germà gran.

Heathcliff i Cathy entre jocs infantils s’ enamoren i el noi promet que, passi el que passi, la noia serà sempre la seva reina en el castell sobre els erms de “Cims borrascosos”.

Al poc temps Earnshaw emmalalteix i mor, Hindley, malgrat la seva joventut es converteix en l’ amo. “Cims borrascosos” deixa de ser l’ espai feliç dels jocs de la infància.

El temps passa i els nens es converteixen en adults. Heathcliff ha estat rebaixat pel nou amo a la qualitat de mosso de quadra i aquest el menysprea i el maltracta, tot i això l’ amistat amb Cathy (Merle Oberon) s’ ha convertit en amor correspost.

En absència d’ Hindley, Cathy i Heathcliff passegen al costat de la mansió dels Linton quan senten una musica i entreveuen que s’ esta celebrant una gran festa. Cathy s’ entusiasma dels oripells i la magnificència de la celebració però els nois són atacats pels gossos de la casa i Heathcliff és expulsat. El noi maleeix als Linton i profetitza que la casa en runes caurà sobre els seus amos.

Cathy es recupera de les mossegades dels gossos i ja curada retorna a “Cims borrascosos”, acompanyada d’ Edgar Linton (David Niven) però rebutja els bons modals d’ aquest per tornar als braços de’ Heathcliff.

Però Cathy ha conegut el món de l’ opulència, dels luxes i les temptacions i mentre Heathcliff sols li ofereix la vida d’ un criat, Linton és tot allò que ella podia somniar.

Així Linton li ofereix casar-se amb ell i això significa un ascens social. Heathcliff s’ assabenta, agafa un cavall i marxa de la casa, Cathy  intenta seguir-lo a través de la pluja i els erms, sense sort.

Linton es casa amb Cathy i durant anys viuen una vida tranquil·la i feliç al costat d’ Isabella (Geraldine Fitzgerald), la germana de Linton però al cap del temps, Heathcliff torna. Ha estat en Amèrica, ha descobert els seus verdaders orígens, que eren nobles , s’ ha convertit en un cavaller i ha comprat “Cims borrascosos”,  en decadència per les deutes i la mala gestió d’ Hindley.

Ara el criat s’ ha convertit en amo i l’ amo esta acabat i se sent inferior. Heathcliff li retreu el seu tracte en el passat i no amaga el seu ressentiment.

Un dia Isabella apareix en la mansió i entaula una relació amistosa amb Heathcliff, al cap del temps l’ home se li declara i concerten el casament, tot davant la gelosia de Cathy que li demana a Lindon que impedeixi la boda, llavors Lindon se n’ adona que Cathy encara estima a Heathcliff.

Isabella i Heathcliff es casen i se’n van a viure a “Cims borrascosos” però la noia no és feliç, doncs sap que el marit esta enamorat de Cathy i no pot estimar a ningú més.

El temps passa i Cathy emmalalteix, Heathcliff abandona casa seva per anar al costat de l’ estimada, els enamorats es retroben, s’ abracen i es besen com no  ho havien fet des dels temps de joventut i es confessen de nou el seu amor indestructible.

Heathcliff agafa a la noia i la porta fins la finestra, allà contemplen el castell on es van prometre amor de joves i Cathy mor en braços del seu estimat. Heathcliff reclama seguir-la més enllà de la mort.

El relat torna al present. El doctor ha trobat a Heathcliff en la neu amb una dona però sols ha vist les petjades de l’ home. Heathcliff mor i l’ espectre de Cathy se l’ emporta amb ella al més allà per gaudir de l’ amor etern.

 

 

COMENTARI

William Wyler dirigeix aquest clàssic, deutor de la novel.la d’ Emily Bronte de 1847. Es tracta de la versió canònica dins de les moltes en que aquesta obra ha estat portada a la pantalla.

En ella Bronte desfoga els seus sentiments i les frustracions d’una dona que va viure amagada i soltera i va morir als 30 anys.

Wyler presenta a través d’ un llarg flash back, la història amorosa d’ Heathcliff i Cathy, dos persones que s’ estimen més enllà de la mort.

La narració conté tots els elements del drama més desaforat: l’ amor impossible, la diferència social que allunya als enamorats, els fantasmes que pul·lulen per l’ entorn, la natura com un element físic més que, determina l’ actuació dels protagonistes, i tots els aspectes de la tragèdia: l’ engany, la humiliació, la hipocresia, les emocions i els sentiments interiors que canalitzen la vida.

Els personatges es veuen tancats en un entorn social que qüestiona aquests sentiments. Els amants s’ estimen però Heathcliff es rebutjat socialment per ser tan sols un mosso de quadra., Cathy li correspon però dubta entre l’ amor verdader i la posició social.

Els protagonistes tenen que escollir entre la vida en llibertat en els erms feréstecs o l’ opulència i el luxe de l’ alta societat.La falsedat i la hipocresia d’ aquest àmbit mundà a canvi de frustració i solitud.

Els personatges cerquen la seva identitat, qui és Heathcliff?, el pagerol de la infància o el noble en que s’ ha convertit?. Qui és Cathy?, la noia salvatge de “Cims borrascosos” o el seu mirall, la dona embadalida per el nou ordre social al que s’ ha integrat?.

Wyler planteja com Heathcliff viu en un món tètric i desolat, l’ únic que queda dels “Cims borrascosos”, com sols conserva la memòria d’ un passat feliç i com l’ espectre de l’ estimada ve, àvid, per emportar-se’l.

El passat torna en forma de fantasma i s’ emporta Heathcliff a l’ encalç de l’ amor que mai va poder gaudir plenament, l’ amor perdut en vida el recuperaran els amants en el més enllà.

Apoteosi del romanticisme més exacerbat, del desig malaltís que s’ estén i es consuma en l’ eternitat.

MACBETH

 

Director: Orson Welles

Actors: Orson Welles

               Jeanette Nolan

              Roddy Mc Dowall

Any: 1948

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine clàssic

 

ARGUMENT

Macbeth (Orson Welles) és un noble escocès en el segle XI. Un dia escolta la predicció de les bruixes que li diuen que serà rei. Incentivat per l’ ambició del a seva esposa, Lady Macbeth( Jeanette Nolan), es conxorxa contra Duncan, el rei, i el mata a ell i a tota la seva família.

Erigit monarca, hi han homes de la cort que recelen de la seva persona i el defugen, com Malcom (Roddy Mc Dowall) i Macduff.

Les bruixes anuncien a Macbeth que d’ un altre company d’ armes, Banquo, naixerà l’ estirp que regnarà en el futur, així que Macbeth ordena assassinar-lo. Els botxins acompleixen l’ ordre però el fill de Banquo aconsegueix escapar.

Seguint sempre els consells de les bruixes, aquestes li diuen que vagi en compte amb Macduff. Macbeth va a per ell però sols es pot trobar a la seva dona, fills i criats i els mata a tots.

Encegat en una orgia de sang I tirania, comença a tenir sentiments de culpa i creu veure davant seu l’ esperit degollat del rei Duncan.

Les bruixes, en tant, li anuncien que serà invencible i que sols podrà ser derrotat quan el bosc de Birnam arribi fins a Dunsinane, el seu regne i que cap home nascut de dona podrà arrabassar-li el poder.

En tant, Malcom i Mcduff, ajudats pels anglesos preparen un gran exèrcit per avançar sobre Dunsinane. Per amagar-se millor tallen els arbres del bosc de Birnam i avancen amb ells com a parapet.

Quan la guàrdia anuncia a Macbeth que els bosc esdevé sobre el regne, el rei es veu perdut, en tant la seva dona, plena de remordiments, es suïcida.

Macbeth lluita en la batalla fins a trobar-se front a Macduff, que li confessa que no va néixer de mare sinó que va ser extret precoçment. La profecia es compleix, Macduff mata Macbeth i Malcom es proclamat rei d’ Escòcia.

 

 

COMENTARI

Welles interpreta l’ obra de Shakespeare a partir de la seva manera d’ entendre el cinema. Ràpids moviments de càmera, cine en blanc i negre, imatges plenes de foscor i primers plans del protagonista que desenvolupa la seva evolució psicològica.

Welles / Shakespeare planteja el tema de l’ ambició, de l’ ànsia de poder, de la tirania però també del remordiment, i el sentiment d culpa.

Shakespeare ve a dir que tot està marcat pel destí (les bruixes) i que l’ home sols executa allò pel que ja està predestinat. A través d’ aquesta cursa pel poder, Macbeth es va degradant moralment, obsessionat per l’ ambició.

Sols a la fi, quan es dona compta que l’ espera la mort, entreveu la vacuïtat del viure, en el famós discurs : “La vida és un foll que ple de brogit i de fúria s’ agita sobre un escenari, un conte narrat per un idiota que no significa res”.

En tant se sent la veu de Macbeth, la pantalla sols ens mostra el cel tenebrós.

Shakespeare parla del destí. El rei intenta impedir amb sang i obcecació que aquest es compleixi, les bruixes  no són en realitat endevines sinó transmissores d’una realitat inapel·lable que s’ha de complir. L’ home és petit i dèbil front les forces que ell mateix ha convocat i és incapaç d’ anorrear.

 

 

ESPLENDOR EN LA YERBA

 

 

 

Director: Elia Kazan

Actors: Warren Beatty

               Natalie Wood

Any: 1961

Títol original: Splendor in the grass

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Bud Stamper (Warren Beatty) i Deanie Lomis (Natalie Wood) són dos joves que surten plegats i estan enamorats però pateixen la pressió dels pares que s’ oposen a la relació.

Bud depèn d’ un pare possessiu que vol dirigir la vida del fill,vol que estudií en l’ Universitat I pensa que el noi és el millor en tot.

Deanie està sotmesa a una educació tradicional,orientada a no lliurar-se al noi fins al matrimoni.

Bud, dèbil de caràcter, acaba acceptant les normes del pare , deixa a Deanie i se’n va a estudiar a Yale. La noia, incapaç de suportar la pèrdua,es deprimeix i acaba ingressant en un psiquiàtric, després d’ un intent de suïcidi.

Bud no és feliç en l’ Universitat i no estudia. El seu pare segueix disposat a imposar-li la seva manera de viure però quan arriba el crack borsari del 29, s’arruïna i es llença pel balcó.

Passats dos anys i mig Deanie surt curada del psiquiàtric i amb una promesa de matrimoni d’un altre pacient curat, però quan arriba a Kansas, el primer que vol fer és veure a Bud.

Aquest, empobrida la seva família per la gran depressió, treballa d’ agricultor i s’ ha casat amb una cambrera que va conèixer en temps universitaris.

El destí ja ha jugat les seves cartes i res tornarà a ser com abans.

 

COMENTARI

     Kazan sempre ha estat proper a portar al cine dels grans drames, uns relats que reclamen a autors com Tennessee Williams (Un tranvia llamado deseo) o John Steinbeck (Al este del eden). Ara és basa en el guió de William Inge amb el que aquest guanya un oscar. Inge és autor d’ altres adaptacions  al cine com “Picnic” o “Bus stop”

En “Esplendor en la yerba” Kazan retrata una història d’ amor fracassada, plena de lirisme i poesia on es manifesta l’ Amèrica dels anys vint; el món d’ “El gran Gatsby”, els precedents de la gran depressió americana.

L’ autor lliga la història al fracàs del somni americà. Ace , el pare de Bud, vol que el fill faci tot allò que al patriarca li ve de gust. És un home incapaç d’ escoltar, que vol complir els seus desitjos no realitzats amb el fill però no te en compte la seva opinió. Ace és algú aferrat tan sols als negocis i als diners que acaba amb la seva vida quan se n’ adona de la buidor que l’ envolta.

Els pares de Deanie eduquen a la noia en el puritanisme; conservadors, benintencionats, també volen el millor par a la filla però són presoners de les convencions de l’ època.

Kazan retrata l’ emocionant història d’ amor d’ tot allò que es pogut ser i no va ser. Com Bov claudica, com els dos joves, aliens al somni del seu amor, s’ adapten a noves vides i a noves persones, com el context social és més poderós que el seu amor.

Kazan te un altre referent en “Romeu i Julieta” i ens convida a escoltar el gran poema de Woodsworth que dona sentit al film: “Encara que ja res pugui tornar-nos l’ hora de el esplendor en l’ herba, de la glòria entre les flors, no hem d’ afligir-nos perquè la bellesa continua en el record.

L’ esplendor en l’ herba és el temps de la joventut, un temps únic, un moment de vida que al poc ja tan sols és record. La fugacitat dels bons moments, tot allò que s’ ha perdut que ja no tornarà.

 

LA PIANISTA

 

 

Director: Michael Haneke

Actors: Isabelle Huppert

              Benoit Magimel

              Annie Girardot

Any: 2001

Títol original: La pianista

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

Sub gènere: Psicoanàlisi

 

ARGUMENT

Erica Kohut (Isabelle Huppert) és una dona de mitjana edat, viu amb la seva mare (Annie Girardot), una persona molt estricta , el seu ofici és el de pianista i dona classes en el Conservatori. Malgrat la seva imatge seriosa i circumspecta te una afició escabrosa: la pornografia.

Un dia assisteix a una festa i coneix a Walter Klemmer (Benoit Magimel), un  noi que toca el piano i aspira a entrar en el Conservatori. Klemmer intenta seduir a Erica entre l’ admiració pel seu talent i el desig amorós.

Quan la segueix a uns lavabos, entén que la relació no serà convencional, Erica el masturba però no vol consumar l’ acte, Klemmer va a buscar a la dona a casa seva, aquesta li ha escrit una carta on li explica tot el que vol que el noi li faci, vol que li pegui i la fustigui a partir d’una relació sado masoquista.

Klemmer entén que Erica és una malalta però continua obsessionat per ella, després d’un intent de coit en el qual la dona acaba vomitant, Klemmer torna a casa de Erica, tanca a la mare en una habitació i colpeja a la pianista, com ella desitjava, i la viola.

Erica te que anar a tocar en un concert, substituint a una alumna a qui ella mateixa ha lesionat les mans perquè no pugui tocar, quan tothom ha entrat en el teatre, Erica es clava un punyal en el pit en un clar intent de suïcidi.

 

 

COMENTARI

“La pianista” és una adaptació de la novel.la del mateix nom de l’ escriptora austríaca i premi novel, Elfriede Jelinek, amb ella Haneke consolida el seu prestigi, adquirit amb films com “Funny games” i guanya el gran premi del jurat del Festival de Cannes en el 2001.

La pel·lícula reforça les premisses en les que es mou l’ autor per construir el seu cine. Es tracta d’una altra visió pessimista i pertorbadora del ser humà, encarnada en aquesta ocasió en Erica, una pianista de mitjana edat.

Ens trobem davant un personatge anormal, superb, reprimit i insensible. La història ens ve a dir que potser aquesta forma de ser esdevé de la relació que manté amb la seva mare, una dona tirànica, controladora i castradora.

Erica és una persona que no deixa aflorar a l’ exterior cap tipus de sentiment, freda i calculadora, tracta amb superioritat i menyspreu als seus alumnes i l’ autosatisfacció de les seves frustracions sexuals es compensa a través de la pornografia.

Erica viu una nova realitat quan un jove alumne es mostra interessat per ella, en principi el desdenya però no pot deixar d’ emetre, davant d’ell i en algun moment, algun tipus d’ emoció.

Però aquestes emocions transgredeixen tot allò que significa la convenció del joc amorós. Erica desitja ser maltractada i bufetejada en la relació i s’ obre a un lligam sado masoquista. La dona  entén aquesta actitud com una necessitat de càstig, com algú que sols pot ser feliç, alliberant el seu sentiment de culpa a través de la punició.

Haneke porta a l’ extrem aquest comportament perquè Klemmer, l’ alumne, sap que està davant d’una malalta però se sent posseït pel desig. Les emocions captives, la incapacitat de treure-les a la llum, la sexualitat esbiaixada, el conflicte amb si mateixa i les pulsions sexuals trastornades porten fins a l’ autodestrucció.

Haneke és mou, doncs, en el seu terreny habitual. La pel·lícula s’ ha de contemplar a partir d’ una clau psicoanalítica. L’ obsessió, la incomunicació i el morbo, són elements centrals del relat, la visió de com darrera la rectitud i l’ ordre s’ amaga el mal, com darrera les convencions socials s’ oculten personalitats inquietants i pertorbades. Haneke ens ve a dir que la malaltissa psicologia d’ Erika no és alguna cosa aïllada, Erika, reprimida i amb doble moral, som tots.

 

EL VIENTO

                          

 

Director: Victor Sjostrom

Actors: Lillian Gish

               Lars Hanson

               Montagu Love

Any: 1928

Títol original: The wind

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Una noia, Letty (Lillian Gish) viatja en un tren i deixa Virginia per anar a viure al ranxo del seu cosí en Texas. En el recorregut trava relació amb un home, Roddy Wirt (Montagu Love), un viatjant, i aquest li explica que la terra cap a on va, te una especial peculiaritat: el vent, que no deixa de bufar dia i nit i que embogeix a la gent.

Quan arriba a destí és rebuda per Beverly, el cosí, i la seva dona Cora, que ràpidament comença a sentir-se gelosa.

La noia ha arribat a un lloc terrible i abandonat.

Letty és assetjada tant per les forces de la natura com per l’ odi que sent Cora cap a ella. Com Roddy ha vingut a interessar-se per la noia, decideix marxar amb ell però l’ home li anuncia que esta casat.

Letty esta sola, desvalguda i sense diners i accepta la proposta d’ un pretendent del poble, Lige (Lars Hanson) per casar-se amb ella però Letty no estima a Lige, el matrimoni ni es consuma ni funciona.

Un dia, porten al ranxo un home malferit que ha patit un accident, es tracta de Roddy que es queda en la casa per recuperar-se i en tant intenta seduir de nou a Letty. És també el moment en que comença a bufar el vent del nord, el més fort i temible.

Els homes surten a controlar el bestiar mentre el vent encercla la casa, trenca el vidres, embogeix persones i animals. En mig del fragor apareix Roddy que assetja a la noia, aquesta surt espaordida, el vent l’ arrastra, torna a la casa, es desmaia i es queda sola amb l’ home, que la viola.

Després de la turmenta ve la calma. Roddy pretén que Letty fugi amb ell, la dona agafa una pistola i quan ell li vol prendre, l’ arma es dispara i el mata.

Arriba el marit i Letty li confessa el crim però el vent i la sorra han enterrat el cadàver, el mort ha desaparegut sepultat. Letty comprèn que estima a Lige, que es quedarà a viuré amb ell i que cercaran el futur plegats.

 

 

COMENTARI

Sjostrom roda en 1928 una pel·lícula plena de força, considerada un dels gran títols del cine mut i de la història del cinema en general.

El director narra un relat en que el vent, la sorra i els elements desfermats de la natura són els protagonistes i s’ imposen sobre les accions i les voluntats humanes.

El vent contorba les ments, entra en la vida de les persones per destruir-les, per embogir-les.

Sjostrom explica la història d’una dona que intenta cercar una nova vida però que es veu abocada al drama, expulsada per l’ esposa del seu cosí, gelosa. Enganyada pels homes, sense recursos econòmics, casada sense amor, violada pel obscur personatge que la importuna, desvalguda i sola.

Podem contemplar sense gaire esforç, el paral·lelisme entre aquesta natura que empenta sense concessió i la vida de la dona, plena de patiments. El vent de la desesperació, el vent de les baixes passions, el vent com a símbol d’un altre vent moral que empeny a Letty a la dissort. La narració evoluciona cap a un univers al·lucinat on la conjunció dels elements amb l’ infortuni de la protagonista porten al malson, a una barreja d’ emocions primàries i sentiments propers a la bogeria amb el vent que no cessa i la sorra que s’ espargeix per arreu.

Aquest vent hostil també pot portar a la felicitat. La dona mata al seu violador però el vent i la sorra enterren el seu cos i el fan desaparèixer per sempre, el vent sepulta el passat i la porta de la casa , oberta amb Letty en el llindar, és el símbol que porta al futur.

Letty s’ enfronta al vent quan diu: “No tinc por al vent, no tinc por a res”, s’ enfronta, doncs, a les seves pors i les venç.

Sjostrom tracta al vent, omnipresent, com si tingués vida pròpia. Contemplem les imatges superposades de la narració amb el fantasma del cavall salvatge que viu en els núvols.

El director dibuixa un drama tremebund, ple d’ intensitat dramàtica i de força èpica, en el que la protagonista aconsegueix sobreviure i adaptar-se en un mitja hostil.

La pel·lícula esta basada en la novel.la de Dorothy Scarborough en la que l’ heroïna acaba vagarejant, embogida, pel desert, dominada pel vent.

Hollywood i la productora van preferir un final feliç, tot i que la coherència interna de la narració es resenteix.

 

EL CREPÚSCULO DE LOS DIOSES

 

Director: Billy Wilder

Actors: William Holden

               Gloria Swanson

               Erich Von Stroheim

               Cecil B. De Mile

               Buster Keaton

Any: 1950

Títol original: Sunset boulevard

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Sub gènere: Cine dins del cine

 

ARGUMENT

Joe Gillis (William Holden) és un guionista de sèrie B amb problemes per arribar a fi de mes.

Perseguit pels creditors ,que li volen retirar el cotxe, s’ amaga en una vella mansió que creu deshabitada. Allà es troba amb Norma Desmond (Gloria Swanson), la més cèlebre actriu del cinema mut, que viu recordant els seus antics anys de glòria, al costat de Max (Erich Von Stroheim), el seu majordom.

Norma li mostra a Gillis un guió que està escrivint, que significaria el seu retorn al cinema i li proposa que l’ ajudi a reescriure’l.

Gillis s’ aïlla en aquell món, caduc i decadent, i a canvi Norma li complau tots els desitjos i els capricis i s’ enamora d’ ell.

Però el guió és dolent, quan Norma va als estudis a retrobar-se amb el director de les seves antigues pel·lícules, Cecil B. De Mile, aquest la tracta amablement però li dona llargues.

En tant, Gillis està escrivint un guió amb Betty, una assessora dels estudis, i ambdós se senten atrets. Norma, cada vegada controla més a Gillis i se sent gelosa, aquest es troba tancat en una presó d’ or. Quan Gillis torna de veure’s amb Betty, es troba a Norma, que ha intentat suïcidar-se.

Finalment, el guionista no pot suportar més aquesta situació i decideix anar-se’n.

Contrariada, Norma el segueix i quan Gillis creua el jardí,  li dispara i el mata. El cadàver cau a la piscina.

Al matí següent, fa acte de presència la policia, Norma ha embogit, creu que la presència de les càmeres de la premsa és deguda  a que s’ ha acceptat el seu projecte i tornarà a rodar.

Max crida als càmeres i munta l’ últim engany. Norma baixa, majestuosa l’ escala, en tant la filmen, és el seu últim gran paper.

 

 

COMENTARI

Estem davant una de les gran obres mestres de la història del cine.

La pel·lícula conté un primer element original: Gillis, el protagonista és el narrador dels esdeveniments, després que ja sabem que està mort.

És a dir, el relat d’un cadàver és el nexe inicial que ens posa en relació amb l’ acció.

El film tracta del cine dins del cine. Els actors no deixen de representar el seu propi personatge. Gloria Swanson, antiga glòria del cine mut ja en decadència, Cecil B. De Mile, en el paper del totpoderós director, Erich

Von  Stroheim, com antic director retirat i un cameo de Buster Keaton com un dels actors derrotats, els ninots de cera, els hi diu Gillis, que passen per la casa.

La pel·lícula vol reflectir l’ amargor, la decrepitud i el patetisme d’ aquests actors que, amb l’ arribada del cinema sonor són oblidats i com la protagonista, s’ aferren a una vida de ficció, esclaus del seu passat, sense entendre que el seu temps ja s’ ha exhaurit i mai tornaran a ser allò que foren.

Wilde filma aquest ocàs, aquest crepuscle dels Déus que foren, de manera despietada.

Norma viu autoenganyada en aquest món fals. Max, el majordom, antic director de cinema i marit de Norma, l’ ajuda a inventar-se aquest relat fictici a partir de la compassió que l’ ajuda a viure. Li passa cartes dels seus admiradors, que en realitat escriu ell, li fa creure que el univers del cinema l’ espera.

Norma és incapaç d’ assumir que ha envellit i que mai tornarà a ser una estrella.

Tot i això, envoltada per la mort i la bogeria, aconsegueix el seu últim gran paper, l’ espectacle és més gran que la vida, la ficció d’ aquesta vida és la ficció del cinema.

La pel·lícula guanya tres oscars: Millor guió, millor direcció artística i millor banda sonora.

 

 

EL ZOO DE CRISTAL

 

 

Director: Paul Newman

Actors: Joanne Woodward

              John Malkovich

              Karen Allen

              James Naughton

Any: 1987

Títol original: The glass menagerie

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

La família Winfield viu al complet amb la mare, Amanda (Joanne Woodward) I els dos fills, la tímida Laura (Karen Allen) I Tom (John Malkovich).

El pare se’n va anar fa setze anys per no tornar mai més.

Amanda és una dona possessiva que s’ imposa als fills i no deixa desenvolupar la seva personalitat. Tom treballa en un magatzem de sabates i el seu somni és deixar aquesta feina.

Laura, per la seva part, és una noia retreta, amb un petit defecte físic que la fa coixejar i la seva mare li busca un pretendent.

L’ entreteniment de la noia és col·leccionar petites figures de vidre en forma d’ animals. Un bon dia Tom anuncia que ha invitat a sopar a Jim O’ Connor (James naughton), un company seu de la feina. Casualment Laura va anar plegada amb ell a classe, de petita, i en guarda un bon record.

La noia se sent malament i renuncia a sopar però quan aquest s’ ha acabat Jim i Laura comencen a xerrar. Ella pot trencar la seva timidesa i ell la veu com una persona diferent, fràgil i sensible La connexió flueix, els dos nois parlen i ballen tot seguit abraçats, finalment Jim li dona un petó a Laura.

Després confessa que surt amb una noia, que està promès, que es casarà en poc temps. Laura queda decebuda, tot continuarà sent igual, res con canviarà en la seva vida.

D’altra banda,Tom marxa per sempre en un vaixell i al cap del temps és el narrador que inicia i acaba el relat sobre les runes de la vella i abandonada casa.

 

 

COMENTARI

    Paul Newman roda sis pel·lícules com a director, cinc pel cinema i una per a la televisió.”El zoo de cristal és l’ última que dirigeix ja en 1987 i te com referent la cinta que va dirigir Irving Rapper en 1950 amb Jane Wyman com a protagonista.

Basada en l’ obra teatral de Tennessee Williams de 1944, Paul Newman sap extreure l’ hàlit de tristor, de renuncia d’ il·lusions i de falta d’ expectatives que rodeja als personatges. Els somnis incomplerts, l’ amor que arriba i se’n va per ja no tornar.

L’ ambient angoixant i asfixiant de la casa, on la mare imposa el seu pes sobre els fills. El retrat emocional i sentimental d’un món petit i sense futur, tot marcat pel símbol d’unes fràgils figures de vidre. La única que és diferent: l’ unicorni-Laura- cau a terra i es trenca, com es trenca la feble noia quan es veu abandonada per Jim.

Com diu aquest mateix: “El temps és la més gran distància entre dos punts”.

El temps impertorbable torna a portar la rutina a la gent, condemnada a que tots els dies siguin iguals.

Williams dibuixa personatges molt propers a l’ univers que desenvolupa amb freqüència, són gent que viu un conflicte entre la realitat, cruel i devastadora i l’ esperança d’una ficció, d’uns somnis que deslliurin de tot allò tangible, que portin a l’ amor i a la felicitat. L’ autor és dur i poc sensible amb els seus herois, que acaben entre el desengany i la frustració, abocats al record i a la tristesa.

SONATA DE OTOÑO

 

 

Director: Ingmar Bergman

Actors: Liv Ullman

              Ingrid Bergman

              Halvar Bjork

               Lena Nyman

Any: 1978

Títol original: Hostsonaten

Nacionalitat: Suècia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Eva (Liv Ullman), viu amb el seu marit Viktor (Halvar Bjork), un pastor protestant i amb la seva germana Helena (Lena Nyman), una noia amb una malaltia degenerativa que te que jeure postrada en el llit.

Després d’ anys de no veure-la, escriu a la seva mare, Charlotte (Ingrid Bergman), aquesta és una famosa pianista que recentment ha vist la mort del seu últim amant, Leonardo.

Tot el que en un principi és cordialitat entre mare i filla, es va de mica en mica enterbolint, sorgeixen els retrets i un punt d’ odi. Eva s’ ha sentit sempre abandonada per una  dona egocèntrica que s’ ha dedicat a la seva carrera i a la seva pròpia vida sense prestar gaire atenció a les filles.

Aviat emergeixen els reprotxes, la mare va instar a avortar a la filla, aquesta viu secretament infeliç després de la mort del seu petit fill, tot això que s’ho ha guardat en l’ ànima, surt a l’ exterior, les frustracions per un suposat abandonament, el desamor i la pena.

Mare i filla s’ enfronten i es tracten amb duresa. Quan la mare marxa, la filla li escriu una carta que no sap si mai arribarà a les seves mans,en la que fa acte de contrició , suavitza el relat i demana perdó pels excessos comesos.

 

 

COMENTARI

En 1978, Bergman continua interessat per un dels temes primordials en la seva filmografia, sinó el més important, la dissecció personal del món interior d’uns personatges.

Gent que viu la seva vida amb aparent fluïdesa, es sotmesa en un moment determinat a una catarsi, la presència d’un especial esdeveniment o d’una altra persona acaben amb tot l’univers tranquil·litzador i fals, i treuen a l’ exterior els fantasmes ocults en la ment.

Així passa en les seves últimes pel·lícules d’ aquesta època: “Gritos y susurros” (1972), “Secretos de un matrimonio” (1974) o “Cara a cara” (1976).

Ara en “Sonata de otoño”, Bergman enfronta a mare i filla en un drama psicològic, totes les secretes pulsions guardades a traves del temps, esclaten en un conflicte tens, amarg, sense concessions.

Darrera el sentiment de desatenció, en Eva fluctua un buit existencial, la mare és el fil conductor de la ràbia expressada però darrera hi ha el compliment cap a una germana impedida, la mort del fill i una vida sense incentius.

Una nit, Eva desperta d’un malson i confessa tot allò que portava dins, el dolor davant una vida estèril i la insatisfacció de contemplar la pèrdua de l’ amor dels sers més propers. Eva intenta salvar-se , comprendre, estimar i que l’ estimin però probablement, fora del crit contingut d’una nit, tot continuarà igual.

Bergman porta la tensió a l’ espectador que viu la disputa, amb angoixa i desassossec, incapaç de remoure’s en la butaca. El director suec roda en nombrosos primers plans, on Liv Ullman i Ingrid Bergman desenvolupen un duel interpretatiu colossal. Sven Nykvist, el fotògraf del director suec, il·lumina les escenes sempre amb una llum somorta i tènue que porta als rostres de les protagonistes tota la expressivitat i el dolor que els esdevé.

 

 

LA LINTERNA ROJA

 Director : Zhang Yimou

Actors: Gong Li

               He Saifei

               Cao Cuifen

Any: 1991

Títol original: Da hong deng long gao gao gua

Nacionalitat. Xina

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

   En la Xina dels anys  vint,  Songlian (Gong Li) és obligada a casar-se amb Chen Zouquian, el senyor d’una casa rica. Songlian és una noia jova que ha anat a la Universitat i es converteix en la quarta esposa del propietari.

Chen comparteix matrimoni amb Yuru, la primera dona, ja gran i que li ha donat un fill, amb Zhuoyan (Cao Cuifen), la segona esposa i amb Meishan (He Saifei) , la tercera esposa. Cadascuna te els seu propi habitacle i les seves habitacions.

Entre les dones neix una competència soterrada per complaure a l’ amo i ser la que gaudeixi dels favors, el llit i els privilegis de la mansió.

Cada vegada que una de les dones és l’ escollida per visitar l’ habitació del senyor, s’ encenen llanternes vermelles en la seva residència. Yan’er, la criada també manté relacions amb l’ amo i guarda en la seva llar llanternes enceses.

Songlian crema las llanternes, la denuncia i obliga a Yan’er a estar de genolls sobre la neu en el pati, fins que demani perdó, l’ assistenta s’hi nega,emmalalteix i mor.

Songlian intenta fer creure a l’ amo que està embarassada però aquest descobreix el frau i tapa amb draps negres les llanternes i la noia deixa de ser favorita.

En tant, Meishan , la tercera dona, manté relacions amb el metge de la casa, el doctor Gao. Songlian s’ emborratxa i delata a Meishan; la guàrdia troba als amants plegats, la noia és detinguda pels sicaris dels senyor i executada.

Arriba l’ estiu i amb ell una cinquena esposa, Songlian vagareja pels patis embogida.

 

 

COMENTARI

Zhang Yimou guanya l’ os d’or del festival de Berlin en 1987 amb “Sorgo rojo”. Des de llavors inicia una carrera enlluernadora amb pel·lícules plenes de sentit i bellesa que no complauen en excés al règim.

Anys després es dedica al gènere “Wuxia”d’ arts marcials i es converteix en un director molt més acomodatici pel poder.

“La linterna roja” pertany a aquesta primera etapa  i està basada en la novel·la de Su To de 1990: “Esposes i concubines”.Guanya el lleó de plata en 1991 en el festival de Venècia

Gong Li, musa i esposa de Zhang Yimou, interpreta a la protagonista. Yimou projecta quasi sempre en els seus relats el paper de la dona en el transcurs de la societat xinesa. En aquest cas la historia succeeix en els anys vint , en un moment en el que perviuen tradicions arbitraries, cruels i masclistes.

Un senyor feudal manté sota el seu jou a quatre dones i escull quan vol i com vol la relació que ha de guardar amb elles. Com diu, Songlian, la protagonista: “Nosaltres som menys que els gats o els gossos”.

Aquests seria un tema important en el relat, contemplar un món antic, en el que es dona una doble opressió la dona és una subordinada a l’ home pel seu sexe i ho és com persona sense mitjans en front el ric i poderós.

Yimou retrata l’ ambigüitat de les relacions a partir d’un dibuix psicològic dels personatges. Les concubines disputen entre elles pels favors de l’ amo ; la gelosia, l’ enveja, la lluita pel reconeixement, el rancor i el desig, s’ acumulen en una competència per obtenir privilegis i una millor situació personal en la casa.

Ens trobem davant unes relacions de poder  de l’ amo cap a les dones  i d’ elles entre si. La minyona, amant també del propietari,no vol ser menys i manté obertes en la seva habitació les llanternes vermelles que són l’ element que configura l’ imaginari de poder. L’ ascens social de Yan’er rau en convertir-se en una altra esposa tot i que sigui clandestina.

Així, tot es disposa al voltant de petites trampes i reclams, fer creure un embaràs inexistent, els fingiments de malalties per part de Meishan o les manyagueries de Zhuoyan.

L’ autoritarisme i la subordinació tenen un símbol i aquest és les llanternes vermelles que anuncien l’ elecció de l’ amo, o el massatge a l’ escollida . Tot es desenvolupa a través de signes i rituals.

L’ amo casi no apareix en primers plans, Yimou el contempla no tant com algú físic sinó com una metàfora arbitraria de poder. El règim xines va prohibir la pel·lícula, potser veient en Chen un mirall del sistema.

En qualsevol cas, Songlian no il·lumina com un personatge positiu sinó àmpliament contradictori. Ella denuncia a la minyona que mor per culpa dels  càstig a que es sotmesa i ella denuncia a la tercera esposa per les seves relacions adulteres amb el metge.

La lluita de les dones per un reconeixement superior és una lluita inútil, el temps passa, les esposes es fan grans o traeixen les expectatives de l’ amo i a l’ estiu una cinquena esposa, encara més jova, fa la seva aparició. Tot passa però tot resta igual.

Yimou utilitza els colors amb un contingut simbòlic. El vermell, el dels fanals, és l’ element de la passió, la sexualitat o la força, el blanc , en l’ hivern nevat, subratllà la captivitat i la mort de Meishan, el rigor d’ un  temps de destrucció.

El director xinès,antic operador fotogràfic, retrata cada espai amb una simetria i un sentit de la proporció excel·lents. Les portes condueixen als patis i aquests a altres portes i l’ espectador és un simple voyeur de tanta magnificència.

LA CALUMNIA

 

 

 

DIRECTOR: William Wyler

Actors: Audrey Hepburn

              Shirley Mac Layne

              James Garner

              Miriam Hopkins

              Fay Bainter

Any: 1961

Títol original: The children’s hour

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere: Homosexualitat

 

ARGUMENT

Karen Wright (Audrey Hepburn) i Martha Dobie  (Shirley Mac Layne) dirigeixen una escola per a nenes en una petita població d’ Estats Units, amb el suport de Lily Mortar (Miriam Hopkins), la tia de la segona.

Karen surt amb Joe (James Garner), un metge de l’ hospital de la ciutat i espera casar-se aviat amb ell.

En l’ escola tenen un problema amb Mary Tilford, una nena consentida i malcriada que és neta d’ Amelia Tilford ( Fay Bainter), la tia de Joe.

Cansada de rebre reprimendes i castics per la seva mala conducta, Mary s’ inventa que Karen i Martha són amants i li explica la història a la seva avia, aquesta es creu la versió de la nena, que es complementa amb comentaris desfavorables de Lily, i la retira del col·legi; la bola es fa més grossa i tots els pares aparten als nens de l’ escola.

Quan les dues professores s’ assabenten dels motius, visiten a Amelia però aquesta no vol cedir, Mary compta a més amb la versió de Rosalie, una altra nena a qui obliga a mentir, extorsiona i fa xantatge.

Les noies es queden sense l’ escola, que tant els hi ha costat aixecar, la incompareixença de la tia Lily com a testimoni fa que perdin el judici i la reputació.

Posades en el punt de mira de la població i assenyalades amb el dit, no els hi queda més remei que plantejar-se l’ inici d’un altre projecte de vida en una altre lloc.

Joe decideix posar fil a l’ agulla i marxar amb les dues dones però el dubte també ha arrelat en el seu cor i no pot deixar de fer la pregunta sobre la certesa o no de que Karen i Martha siguin realment amants.

Karen no vol relacionar-se amb algú que te dubtes sobre la seva conducta i despatxa a Joe.

En tant, la mare de Rosalie descobreix que la seva filla és una cleptòmana ; el secret que  donava peu al xantatge està al descobert, la nena confessa que tot el que va dir era mentida i Mary es veu també obligada a assumir la veritat.

Amelia, l’ avia, va a casa de les mestres a oferir disculpes i compensacions però ja és tard, l’ abatiment ha caigut sobre les dones i Karen se suïcida.

Martha acudeix a l’ enterrament i passa entre mig dels assistents, ho ha perdut tot menys la seva dignitat.

 

 

COMENTARI

Wyler dirigeix amb notable bon traç l’ obra teatral escrita per Lillian Hellman en 1934 i realitza un remake de la mateixa obra que va dirigir en 1936 sota el nom de “Esos tres”

Es tracta d’una peça on el més important són els diàlegs. Wyler realitza una obra mestra de la posada en escena, plena de contenció i contundència al mateix temps, on les dues actrius protagonistes brillen a gran nivell.

El relat tracta sobre l’ enfonsament de dues dones per culpa d’una mentida ordida per una nena. El referent de la història no és tant considerar si les noies són culpables o innocents, en aquest cas són innocents d’ allò que se les acusa, sinó defensar el seu dret a la intimitat i la llibertat personal.

El motiu principal del relat és com, a partir d’un suposat acte privat, s’ alça la maledicència, la rumorologia i el rebuig contra dues dones en tota una població. Com s’ instal.la la hipocresia i  la doble moral i com el conservadorisme, l’ acusació impune i la moral més gata moixa s’ imposen fins a destruir unes vides.

Hellamn/Wyler critiquen una societat malalta en la que Mary, la nena cruel i malcriada, sols és la primera baula d’una cadena.

El que una de les dones se senti realment atreta per l’ altra és irrellevant, tot i que els esdeveniments que passen, les porten a conèixer els seus verdaders sentiments i allò que ha estat latent es posa de manifest.

El relat dona per cert que no es pot parlar de culpabilitat o innocència, el lesbianisme és una opció amorosa i sexual tan lliure com qualsevol altre, tan sols la mentalitat malaltissa i la moral de la gent porten a les dones a la desgràcia.

Al final el drama esclata amb tota la seva força amb el suïcidi de Karen, la més feble de les dones i la que més culpabilitzada se sent.

Wyler mostra a Martha, la cara contra la finestra, expressant el dolor íntim que l’ angoixa. Quan Karen sap que alguna cosa passa, força el pany de l’ habitació i contemplem un magistral el·lipsi: el rostre de Karen ens explica el que ha vist i ens mostra totes els senyals del dolor i el drama que pateix, contemplem després la cadira caiguda i l’ ombra d’uns peus penjant, la mort ha quedat fora de pla.