ESPLENDOR EN LA YERBA

 

 

 

Director: Elia Kazan

Actors: Warren Beatty

               Natalie Wood

Any: 1961

Títol original: Splendor in the grass

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Bud Stamper (Warren Beatty) i Deanie Lomis (Natalie Wood) són dos joves que surten plegats i estan enamorats però pateixen la pressió dels pares que s’ oposen a la relació.

Bud depèn d’ un pare possessiu que vol dirigir la vida del fill,vol que estudií en l’ Universitat I pensa que el noi és el millor en tot.

Deanie està sotmesa a una educació tradicional,orientada a no lliurar-se al noi fins al matrimoni.

Bud, dèbil de caràcter, acaba acceptant les normes del pare , deixa a Deanie i se’n va a estudiar a Yale. La noia, incapaç de suportar la pèrdua,es deprimeix i acaba ingressant en un psiquiàtric, després d’ un intent de suïcidi.

Bud no és feliç en l’ Universitat i no estudia. El seu pare segueix disposat a imposar-li la seva manera de viure però quan arriba el crack borsari del 29, s’arruïna i es llença pel balcó.

Passats dos anys i mig Deanie surt curada del psiquiàtric i amb una promesa de matrimoni d’un altre pacient curat, però quan arriba a Kansas, el primer que vol fer és veure a Bud.

Aquest, empobrida la seva família per la gran depressió, treballa d’ agricultor i s’ ha casat amb una cambrera que va conèixer en temps universitaris.

El destí ja ha jugat les seves cartes i res tornarà a ser com abans.

 

COMENTARI

     Kazan sempre ha estat proper a portar al cine dels grans drames, uns relats que reclamen a autors com Tennessee Williams (Un tranvia llamado deseo) o John Steinbeck (Al este del eden). Ara és basa en el guió de William Inge amb el que aquest guanya un oscar. Inge és autor d’ altres adaptacions  al cine com “Picnic” o “Bus stop”

En “Esplendor en la yerba” Kazan retrata una història d’ amor fracassada, plena de lirisme i poesia on es manifesta l’ Amèrica dels anys vint; el món d’ “El gran Gatsby”, els precedents de la gran depressió americana.

L’ autor lliga la història al fracàs del somni americà. Ace , el pare de Bud, vol que el fill faci tot allò que al patriarca li ve de gust. És un home incapaç d’ escoltar, que vol complir els seus desitjos no realitzats amb el fill però no te en compte la seva opinió. Ace és algú aferrat tan sols als negocis i als diners que acaba amb la seva vida quan se n’ adona de la buidor que l’ envolta.

Els pares de Deanie eduquen a la noia en el puritanisme; conservadors, benintencionats, també volen el millor par a la filla però són presoners de les convencions de l’ època.

Kazan retrata l’ emocionant història d’ amor d’ tot allò que es pogut ser i no va ser. Com Bov claudica, com els dos joves, aliens al somni del seu amor, s’ adapten a noves vides i a noves persones, com el context social és més poderós que el seu amor.

Kazan te un altre referent en “Romeu i Julieta” i ens convida a escoltar el gran poema de Woodsworth que dona sentit al film: “Encara que ja res pugui tornar-nos l’ hora de el esplendor en l’ herba, de la glòria entre les flors, no hem d’ afligir-nos perquè la bellesa continua en el record.

L’ esplendor en l’ herba és el temps de la joventut, un temps únic, un moment de vida que al poc ja tan sols és record. La fugacitat dels bons moments, tot allò que s’ ha perdut que ja no tornarà.

 

LA PIANISTA

 

 

Director: Michael Haneke

Actors: Isabelle Huppert

              Benoit Magimel

              Annie Girardot

Any: 2001

Títol original: La pianista

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

Sub gènere: Psicoanàlisi

 

ARGUMENT

Erica Kohut (Isabelle Huppert) és una dona de mitjana edat, viu amb la seva mare (Annie Girardot), una persona molt estricta , el seu ofici és el de pianista i dona classes en el Conservatori. Malgrat la seva imatge seriosa i circumspecta te una afició escabrosa: la pornografia.

Un dia assisteix a una festa i coneix a Walter Klemmer (Benoit Magimel), un  noi que toca el piano i aspira a entrar en el Conservatori. Klemmer intenta seduir a Erica entre l’ admiració pel seu talent i el desig amorós.

Quan la segueix a uns lavabos, entén que la relació no serà convencional, Erica el masturba però no vol consumar l’ acte, Klemmer va a buscar a la dona a casa seva, aquesta li ha escrit una carta on li explica tot el que vol que el noi li faci, vol que li pegui i la fustigui a partir d’una relació sado masoquista.

Klemmer entén que Erica és una malalta però continua obsessionat per ella, després d’un intent de coit en el qual la dona acaba vomitant, Klemmer torna a casa de Erica, tanca a la mare en una habitació i colpeja a la pianista, com ella desitjava, i la viola.

Erica te que anar a tocar en un concert, substituint a una alumna a qui ella mateixa ha lesionat les mans perquè no pugui tocar, quan tothom ha entrat en el teatre, Erica es clava un punyal en el pit en un clar intent de suïcidi.

 

 

COMENTARI

“La pianista” és una adaptació de la novel.la del mateix nom de l’ escriptora austríaca i premi novel, Elfriede Jelinek, amb ella Haneke consolida el seu prestigi, adquirit amb films com “Funny games” i guanya el gran premi del jurat del Festival de Cannes en el 2001.

La pel·lícula reforça les premisses en les que es mou l’ autor per construir el seu cine. Es tracta d’una altra visió pessimista i pertorbadora del ser humà, encarnada en aquesta ocasió en Erica, una pianista de mitjana edat.

Ens trobem davant un personatge anormal, superb, reprimit i insensible. La història ens ve a dir que potser aquesta forma de ser esdevé de la relació que manté amb la seva mare, una dona tirànica, controladora i castradora.

Erica és una persona que no deixa aflorar a l’ exterior cap tipus de sentiment, freda i calculadora, tracta amb superioritat i menyspreu als seus alumnes i l’ autosatisfacció de les seves frustracions sexuals es compensa a través de la pornografia.

Erica viu una nova realitat quan un jove alumne es mostra interessat per ella, en principi el desdenya però no pot deixar d’ emetre, davant d’ell i en algun moment, algun tipus d’ emoció.

Però aquestes emocions transgredeixen tot allò que significa la convenció del joc amorós. Erica desitja ser maltractada i bufetejada en la relació i s’ obre a un lligam sado masoquista. La dona  entén aquesta actitud com una necessitat de càstig, com algú que sols pot ser feliç, alliberant el seu sentiment de culpa a través de la punició.

Haneke porta a l’ extrem aquest comportament perquè Klemmer, l’ alumne, sap que està davant d’una malalta però se sent posseït pel desig. Les emocions captives, la incapacitat de treure-les a la llum, la sexualitat esbiaixada, el conflicte amb si mateixa i les pulsions sexuals trastornades porten fins a l’ autodestrucció.

Haneke és mou, doncs, en el seu terreny habitual. La pel·lícula s’ ha de contemplar a partir d’ una clau psicoanalítica. L’ obsessió, la incomunicació i el morbo, són elements centrals del relat, la visió de com darrera la rectitud i l’ ordre s’ amaga el mal, com darrera les convencions socials s’ oculten personalitats inquietants i pertorbades. Haneke ens ve a dir que la malaltissa psicologia d’ Erika no és alguna cosa aïllada, Erika, reprimida i amb doble moral, som tots.

 

EL VIENTO

                          

 

Director: Victor Sjostrom

Actors: Lillian Gish

               Lars Hanson

               Montagu Love

Any: 1928

Títol original: The wind

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Una noia, Letty (Lillian Gish) viatja en un tren i deixa Virginia per anar a viure al ranxo del seu cosí en Texas. En el recorregut trava relació amb un home, Roddy Wirt (Montagu Love), un viatjant, i aquest li explica que la terra cap a on va, te una especial peculiaritat: el vent, que no deixa de bufar dia i nit i que embogeix a la gent.

Quan arriba a destí és rebuda per Beverly, el cosí, i la seva dona Cora, que ràpidament comença a sentir-se gelosa.

La noia ha arribat a un lloc terrible i abandonat.

Letty és assetjada tant per les forces de la natura com per l’ odi que sent Cora cap a ella. Com Roddy ha vingut a interessar-se per la noia, decideix marxar amb ell però l’ home li anuncia que esta casat.

Letty esta sola, desvalguda i sense diners i accepta la proposta d’ un pretendent del poble, Lige (Lars Hanson) per casar-se amb ella però Letty no estima a Lige, el matrimoni ni es consuma ni funciona.

Un dia, porten al ranxo un home malferit que ha patit un accident, es tracta de Roddy que es queda en la casa per recuperar-se i en tant intenta seduir de nou a Letty. És també el moment en que comença a bufar el vent del nord, el més fort i temible.

Els homes surten a controlar el bestiar mentre el vent encercla la casa, trenca el vidres, embogeix persones i animals. En mig del fragor apareix Roddy que assetja a la noia, aquesta surt espaordida, el vent l’ arrastra, torna a la casa, es desmaia i es queda sola amb l’ home, que la viola.

Després de la turmenta ve la calma. Roddy pretén que Letty fugi amb ell, la dona agafa una pistola i quan ell li vol prendre, l’ arma es dispara i el mata.

Arriba el marit i Letty li confessa el crim però el vent i la sorra han enterrat el cadàver, el mort ha desaparegut sepultat. Letty comprèn que estima a Lige, que es quedarà a viuré amb ell i que cercaran el futur plegats.

 

 

COMENTARI

Sjostrom roda en 1928 una pel·lícula plena de força, considerada un dels gran títols del cine mut i de la història del cinema en general.

El director narra un relat en que el vent, la sorra i els elements desfermats de la natura són els protagonistes i s’ imposen sobre les accions i les voluntats humanes.

El vent contorba les ments, entra en la vida de les persones per destruir-les, per embogir-les.

Sjostrom explica la història d’una dona que intenta cercar una nova vida però que es veu abocada al drama, expulsada per l’ esposa del seu cosí, gelosa. Enganyada pels homes, sense recursos econòmics, casada sense amor, violada pel obscur personatge que la importuna, desvalguda i sola.

Podem contemplar sense gaire esforç, el paral·lelisme entre aquesta natura que empenta sense concessió i la vida de la dona, plena de patiments. El vent de la desesperació, el vent de les baixes passions, el vent com a símbol d’un altre vent moral que empeny a Letty a la dissort. La narració evoluciona cap a un univers al·lucinat on la conjunció dels elements amb l’ infortuni de la protagonista porten al malson, a una barreja d’ emocions primàries i sentiments propers a la bogeria amb el vent que no cessa i la sorra que s’ espargeix per arreu.

Aquest vent hostil també pot portar a la felicitat. La dona mata al seu violador però el vent i la sorra enterren el seu cos i el fan desaparèixer per sempre, el vent sepulta el passat i la porta de la casa , oberta amb Letty en el llindar, és el símbol que porta al futur.

Letty s’ enfronta al vent quan diu: “No tinc por al vent, no tinc por a res”, s’ enfronta, doncs, a les seves pors i les venç.

Sjostrom tracta al vent, omnipresent, com si tingués vida pròpia. Contemplem les imatges superposades de la narració amb el fantasma del cavall salvatge que viu en els núvols.

El director dibuixa un drama tremebund, ple d’ intensitat dramàtica i de força èpica, en el que la protagonista aconsegueix sobreviure i adaptar-se en un mitja hostil.

La pel·lícula esta basada en la novel.la de Dorothy Scarborough en la que l’ heroïna acaba vagarejant, embogida, pel desert, dominada pel vent.

Hollywood i la productora van preferir un final feliç, tot i que la coherència interna de la narració es resenteix.

 

EL CREPÚSCULO DE LOS DIOSES

 

Director: Billy Wilder

Actors: William Holden

               Gloria Swanson

               Erich Von Stroheim

               Cecil B. De Mile

               Buster Keaton

Any: 1950

Títol original: Sunset boulevard

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Sub gènere: Cine dins del cine

 

ARGUMENT

Joe Gillis (William Holden) és un guionista de sèrie B amb problemes per arribar a fi de mes.

Perseguit pels creditors ,que li volen retirar el cotxe, s’ amaga en una vella mansió que creu deshabitada. Allà es troba amb Norma Desmond (Gloria Swanson), la més cèlebre actriu del cinema mut, que viu recordant els seus antics anys de glòria, al costat de Max (Erich Von Stroheim), el seu majordom.

Norma li mostra a Gillis un guió que està escrivint, que significaria el seu retorn al cinema i li proposa que l’ ajudi a reescriure’l.

Gillis s’ aïlla en aquell món, caduc i decadent, i a canvi Norma li complau tots els desitjos i els capricis i s’ enamora d’ ell.

Però el guió és dolent, quan Norma va als estudis a retrobar-se amb el director de les seves antigues pel·lícules, Cecil B. De Mile, aquest la tracta amablement però li dona llargues.

En tant, Gillis està escrivint un guió amb Betty, una assessora dels estudis, i ambdós se senten atrets. Norma, cada vegada controla més a Gillis i se sent gelosa, aquest es troba tancat en una presó d’ or. Quan Gillis torna de veure’s amb Betty, es troba a Norma, que ha intentat suïcidar-se.

Finalment, el guionista no pot suportar més aquesta situació i decideix anar-se’n.

Contrariada, Norma el segueix i quan Gillis creua el jardí,  li dispara i el mata. El cadàver cau a la piscina.

Al matí següent, fa acte de presència la policia, Norma ha embogit, creu que la presència de les càmeres de la premsa és deguda  a que s’ ha acceptat el seu projecte i tornarà a rodar.

Max crida als càmeres i munta l’ últim engany. Norma baixa, majestuosa l’ escala, en tant la filmen, és el seu últim gran paper.

 

 

COMENTARI

Estem davant una de les gran obres mestres de la història del cine.

La pel·lícula conté un primer element original: Gillis, el protagonista és el narrador dels esdeveniments, després que ja sabem que està mort.

És a dir, el relat d’un cadàver és el nexe inicial que ens posa en relació amb l’ acció.

El film tracta del cine dins del cine. Els actors no deixen de representar el seu propi personatge. Gloria Swanson, antiga glòria del cine mut ja en decadència, Cecil B. De Mile, en el paper del totpoderós director, Erich

Von  Stroheim, com antic director retirat i un cameo de Buster Keaton com un dels actors derrotats, els ninots de cera, els hi diu Gillis, que passen per la casa.

La pel·lícula vol reflectir l’ amargor, la decrepitud i el patetisme d’ aquests actors que, amb l’ arribada del cinema sonor són oblidats i com la protagonista, s’ aferren a una vida de ficció, esclaus del seu passat, sense entendre que el seu temps ja s’ ha exhaurit i mai tornaran a ser allò que foren.

Wilde filma aquest ocàs, aquest crepuscle dels Déus que foren, de manera despietada.

Norma viu autoenganyada en aquest món fals. Max, el majordom, antic director de cinema i marit de Norma, l’ ajuda a inventar-se aquest relat fictici a partir de la compassió que l’ ajuda a viure. Li passa cartes dels seus admiradors, que en realitat escriu ell, li fa creure que el univers del cinema l’ espera.

Norma és incapaç d’ assumir que ha envellit i que mai tornarà a ser una estrella.

Tot i això, envoltada per la mort i la bogeria, aconsegueix el seu últim gran paper, l’ espectacle és més gran que la vida, la ficció d’ aquesta vida és la ficció del cinema.

La pel·lícula guanya tres oscars: Millor guió, millor direcció artística i millor banda sonora.

 

 

EL ZOO DE CRISTAL

 

 

Director: Paul Newman

Actors: Joanne Woodward

              John Malkovich

              Karen Allen

              James Naughton

Any: 1987

Títol original: The glass menagerie

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

La família Winfield viu al complet amb la mare, Amanda (Joanne Woodward) I els dos fills, la tímida Laura (Karen Allen) I Tom (John Malkovich).

El pare se’n va anar fa setze anys per no tornar mai més.

Amanda és una dona possessiva que s’ imposa als fills i no deixa desenvolupar la seva personalitat. Tom treballa en un magatzem de sabates i el seu somni és deixar aquesta feina.

Laura, per la seva part, és una noia retreta, amb un petit defecte físic que la fa coixejar i la seva mare li busca un pretendent.

L’ entreteniment de la noia és col·leccionar petites figures de vidre en forma d’ animals. Un bon dia Tom anuncia que ha invitat a sopar a Jim O’ Connor (James naughton), un company seu de la feina. Casualment Laura va anar plegada amb ell a classe, de petita, i en guarda un bon record.

La noia se sent malament i renuncia a sopar però quan aquest s’ ha acabat Jim i Laura comencen a xerrar. Ella pot trencar la seva timidesa i ell la veu com una persona diferent, fràgil i sensible La connexió flueix, els dos nois parlen i ballen tot seguit abraçats, finalment Jim li dona un petó a Laura.

Després confessa que surt amb una noia, que està promès, que es casarà en poc temps. Laura queda decebuda, tot continuarà sent igual, res con canviarà en la seva vida.

D’altra banda,Tom marxa per sempre en un vaixell i al cap del temps és el narrador que inicia i acaba el relat sobre les runes de la vella i abandonada casa.

 

 

COMENTARI

    Paul Newman roda sis pel·lícules com a director, cinc pel cinema i una per a la televisió.”El zoo de cristal és l’ última que dirigeix ja en 1987 i te com referent la cinta que va dirigir Irving Rapper en 1950 amb Jane Wyman com a protagonista.

Basada en l’ obra teatral de Tennessee Williams de 1944, Paul Newman sap extreure l’ hàlit de tristor, de renuncia d’ il·lusions i de falta d’ expectatives que rodeja als personatges. Els somnis incomplerts, l’ amor que arriba i se’n va per ja no tornar.

L’ ambient angoixant i asfixiant de la casa, on la mare imposa el seu pes sobre els fills. El retrat emocional i sentimental d’un món petit i sense futur, tot marcat pel símbol d’unes fràgils figures de vidre. La única que és diferent: l’ unicorni-Laura- cau a terra i es trenca, com es trenca la feble noia quan es veu abandonada per Jim.

Com diu aquest mateix: “El temps és la més gran distància entre dos punts”.

El temps impertorbable torna a portar la rutina a la gent, condemnada a que tots els dies siguin iguals.

Williams dibuixa personatges molt propers a l’ univers que desenvolupa amb freqüència, són gent que viu un conflicte entre la realitat, cruel i devastadora i l’ esperança d’una ficció, d’uns somnis que deslliurin de tot allò tangible, que portin a l’ amor i a la felicitat. L’ autor és dur i poc sensible amb els seus herois, que acaben entre el desengany i la frustració, abocats al record i a la tristesa.

SONATA DE OTOÑO

 

 

Director: Ingmar Bergman

Actors: Liv Ullman

              Ingrid Bergman

              Halvar Bjork

               Lena Nyman

Any: 1978

Títol original: Hostsonaten

Nacionalitat: Suècia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Eva (Liv Ullman), viu amb el seu marit Viktor (Halvar Bjork), un pastor protestant i amb la seva germana Helena (Lena Nyman), una noia amb una malaltia degenerativa que te que jeure postrada en el llit.

Després d’ anys de no veure-la, escriu a la seva mare, Charlotte (Ingrid Bergman), aquesta és una famosa pianista que recentment ha vist la mort del seu últim amant, Leonardo.

Tot el que en un principi és cordialitat entre mare i filla, es va de mica en mica enterbolint, sorgeixen els retrets i un punt d’ odi. Eva s’ ha sentit sempre abandonada per una  dona egocèntrica que s’ ha dedicat a la seva carrera i a la seva pròpia vida sense prestar gaire atenció a les filles.

Aviat emergeixen els reprotxes, la mare va instar a avortar a la filla, aquesta viu secretament infeliç després de la mort del seu petit fill, tot això que s’ho ha guardat en l’ ànima, surt a l’ exterior, les frustracions per un suposat abandonament, el desamor i la pena.

Mare i filla s’ enfronten i es tracten amb duresa. Quan la mare marxa, la filla li escriu una carta que no sap si mai arribarà a les seves mans,en la que fa acte de contrició , suavitza el relat i demana perdó pels excessos comesos.

 

 

COMENTARI

En 1978, Bergman continua interessat per un dels temes primordials en la seva filmografia, sinó el més important, la dissecció personal del món interior d’uns personatges.

Gent que viu la seva vida amb aparent fluïdesa, es sotmesa en un moment determinat a una catarsi, la presència d’un especial esdeveniment o d’una altra persona acaben amb tot l’univers tranquil·litzador i fals, i treuen a l’ exterior els fantasmes ocults en la ment.

Així passa en les seves últimes pel·lícules d’ aquesta època: “Gritos y susurros” (1972), “Secretos de un matrimonio” (1974) o “Cara a cara” (1976).

Ara en “Sonata de otoño”, Bergman enfronta a mare i filla en un drama psicològic, totes les secretes pulsions guardades a traves del temps, esclaten en un conflicte tens, amarg, sense concessions.

Darrera el sentiment de desatenció, en Eva fluctua un buit existencial, la mare és el fil conductor de la ràbia expressada però darrera hi ha el compliment cap a una germana impedida, la mort del fill i una vida sense incentius.

Una nit, Eva desperta d’un malson i confessa tot allò que portava dins, el dolor davant una vida estèril i la insatisfacció de contemplar la pèrdua de l’ amor dels sers més propers. Eva intenta salvar-se , comprendre, estimar i que l’ estimin però probablement, fora del crit contingut d’una nit, tot continuarà igual.

Bergman porta la tensió a l’ espectador que viu la disputa, amb angoixa i desassossec, incapaç de remoure’s en la butaca. El director suec roda en nombrosos primers plans, on Liv Ullman i Ingrid Bergman desenvolupen un duel interpretatiu colossal. Sven Nykvist, el fotògraf del director suec, il·lumina les escenes sempre amb una llum somorta i tènue que porta als rostres de les protagonistes tota la expressivitat i el dolor que els esdevé.

 

 

LA LINTERNA ROJA

 Director : Zhang Yimou

Actors: Gong Li

               He Saifei

               Cao Cuifen

Any: 1991

Títol original: Da hong deng long gao gao gua

Nacionalitat. Xina

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

   En la Xina dels anys  vint,  Songlian (Gong Li) és obligada a casar-se amb Chen Zouquian, el senyor d’una casa rica. Songlian és una noia jova que ha anat a la Universitat i es converteix en la quarta esposa del propietari.

Chen comparteix matrimoni amb Yuru, la primera dona, ja gran i que li ha donat un fill, amb Zhuoyan (Cao Cuifen), la segona esposa i amb Meishan (He Saifei) , la tercera esposa. Cadascuna te els seu propi habitacle i les seves habitacions.

Entre les dones neix una competència soterrada per complaure a l’ amo i ser la que gaudeixi dels favors, el llit i els privilegis de la mansió.

Cada vegada que una de les dones és l’ escollida per visitar l’ habitació del senyor, s’ encenen llanternes vermelles en la seva residència. Yan’er, la criada també manté relacions amb l’ amo i guarda en la seva llar llanternes enceses.

Songlian crema las llanternes, la denuncia i obliga a Yan’er a estar de genolls sobre la neu en el pati, fins que demani perdó, l’ assistenta s’hi nega,emmalalteix i mor.

Songlian intenta fer creure a l’ amo que està embarassada però aquest descobreix el frau i tapa amb draps negres les llanternes i la noia deixa de ser favorita.

En tant, Meishan , la tercera dona, manté relacions amb el metge de la casa, el doctor Gao. Songlian s’ emborratxa i delata a Meishan; la guàrdia troba als amants plegats, la noia és detinguda pels sicaris dels senyor i executada.

Arriba l’ estiu i amb ell una cinquena esposa, Songlian vagareja pels patis embogida.

 

 

COMENTARI

Zhang Yimou guanya l’ os d’or del festival de Berlin en 1987 amb “Sorgo rojo”. Des de llavors inicia una carrera enlluernadora amb pel·lícules plenes de sentit i bellesa que no complauen en excés al règim.

Anys després es dedica al gènere “Wuxia”d’ arts marcials i es converteix en un director molt més acomodatici pel poder.

“La linterna roja” pertany a aquesta primera etapa  i està basada en la novel·la de Su To de 1990: “Esposes i concubines”.Guanya el lleó de plata en 1991 en el festival de Venècia

Gong Li, musa i esposa de Zhang Yimou, interpreta a la protagonista. Yimou projecta quasi sempre en els seus relats el paper de la dona en el transcurs de la societat xinesa. En aquest cas la historia succeeix en els anys vint , en un moment en el que perviuen tradicions arbitraries, cruels i masclistes.

Un senyor feudal manté sota el seu jou a quatre dones i escull quan vol i com vol la relació que ha de guardar amb elles. Com diu, Songlian, la protagonista: “Nosaltres som menys que els gats o els gossos”.

Aquests seria un tema important en el relat, contemplar un món antic, en el que es dona una doble opressió la dona és una subordinada a l’ home pel seu sexe i ho és com persona sense mitjans en front el ric i poderós.

Yimou retrata l’ ambigüitat de les relacions a partir d’un dibuix psicològic dels personatges. Les concubines disputen entre elles pels favors de l’ amo ; la gelosia, l’ enveja, la lluita pel reconeixement, el rancor i el desig, s’ acumulen en una competència per obtenir privilegis i una millor situació personal en la casa.

Ens trobem davant unes relacions de poder  de l’ amo cap a les dones  i d’ elles entre si. La minyona, amant també del propietari,no vol ser menys i manté obertes en la seva habitació les llanternes vermelles que són l’ element que configura l’ imaginari de poder. L’ ascens social de Yan’er rau en convertir-se en una altra esposa tot i que sigui clandestina.

Així, tot es disposa al voltant de petites trampes i reclams, fer creure un embaràs inexistent, els fingiments de malalties per part de Meishan o les manyagueries de Zhuoyan.

L’ autoritarisme i la subordinació tenen un símbol i aquest és les llanternes vermelles que anuncien l’ elecció de l’ amo, o el massatge a l’ escollida . Tot es desenvolupa a través de signes i rituals.

L’ amo casi no apareix en primers plans, Yimou el contempla no tant com algú físic sinó com una metàfora arbitraria de poder. El règim xines va prohibir la pel·lícula, potser veient en Chen un mirall del sistema.

En qualsevol cas, Songlian no il·lumina com un personatge positiu sinó àmpliament contradictori. Ella denuncia a la minyona que mor per culpa dels  càstig a que es sotmesa i ella denuncia a la tercera esposa per les seves relacions adulteres amb el metge.

La lluita de les dones per un reconeixement superior és una lluita inútil, el temps passa, les esposes es fan grans o traeixen les expectatives de l’ amo i a l’ estiu una cinquena esposa, encara més jova, fa la seva aparició. Tot passa però tot resta igual.

Yimou utilitza els colors amb un contingut simbòlic. El vermell, el dels fanals, és l’ element de la passió, la sexualitat o la força, el blanc , en l’ hivern nevat, subratllà la captivitat i la mort de Meishan, el rigor d’ un  temps de destrucció.

El director xinès,antic operador fotogràfic, retrata cada espai amb una simetria i un sentit de la proporció excel·lents. Les portes condueixen als patis i aquests a altres portes i l’ espectador és un simple voyeur de tanta magnificència.

LA CALUMNIA

 

 

 

DIRECTOR: William Wyler

Actors: Audrey Hepburn

              Shirley Mac Layne

              James Garner

              Miriam Hopkins

              Fay Bainter

Any: 1961

Títol original: The children’s hour

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere: Homosexualitat

 

ARGUMENT

Karen Wright (Audrey Hepburn) i Martha Dobie  (Shirley Mac Layne) dirigeixen una escola per a nenes en una petita població d’ Estats Units, amb el suport de Lily Mortar (Miriam Hopkins), la tia de la segona.

Karen surt amb Joe (James Garner), un metge de l’ hospital de la ciutat i espera casar-se aviat amb ell.

En l’ escola tenen un problema amb Mary Tilford, una nena consentida i malcriada que és neta d’ Amelia Tilford ( Fay Bainter), la tia de Joe.

Cansada de rebre reprimendes i castics per la seva mala conducta, Mary s’ inventa que Karen i Martha són amants i li explica la història a la seva avia, aquesta es creu la versió de la nena, que es complementa amb comentaris desfavorables de Lily, i la retira del col·legi; la bola es fa més grossa i tots els pares aparten als nens de l’ escola.

Quan les dues professores s’ assabenten dels motius, visiten a Amelia però aquesta no vol cedir, Mary compta a més amb la versió de Rosalie, una altra nena a qui obliga a mentir, extorsiona i fa xantatge.

Les noies es queden sense l’ escola, que tant els hi ha costat aixecar, la incompareixença de la tia Lily com a testimoni fa que perdin el judici i la reputació.

Posades en el punt de mira de la població i assenyalades amb el dit, no els hi queda més remei que plantejar-se l’ inici d’un altre projecte de vida en una altre lloc.

Joe decideix posar fil a l’ agulla i marxar amb les dues dones però el dubte també ha arrelat en el seu cor i no pot deixar de fer la pregunta sobre la certesa o no de que Karen i Martha siguin realment amants.

Karen no vol relacionar-se amb algú que te dubtes sobre la seva conducta i despatxa a Joe.

En tant, la mare de Rosalie descobreix que la seva filla és una cleptòmana ; el secret que  donava peu al xantatge està al descobert, la nena confessa que tot el que va dir era mentida i Mary es veu també obligada a assumir la veritat.

Amelia, l’ avia, va a casa de les mestres a oferir disculpes i compensacions però ja és tard, l’ abatiment ha caigut sobre les dones i Karen se suïcida.

Martha acudeix a l’ enterrament i passa entre mig dels assistents, ho ha perdut tot menys la seva dignitat.

 

 

COMENTARI

Wyler dirigeix amb notable bon traç l’ obra teatral escrita per Lillian Hellman en 1934 i realitza un remake de la mateixa obra que va dirigir en 1936 sota el nom de “Esos tres”

Es tracta d’una peça on el més important són els diàlegs. Wyler realitza una obra mestra de la posada en escena, plena de contenció i contundència al mateix temps, on les dues actrius protagonistes brillen a gran nivell.

El relat tracta sobre l’ enfonsament de dues dones per culpa d’una mentida ordida per una nena. El referent de la història no és tant considerar si les noies són culpables o innocents, en aquest cas són innocents d’ allò que se les acusa, sinó defensar el seu dret a la intimitat i la llibertat personal.

El motiu principal del relat és com, a partir d’un suposat acte privat, s’ alça la maledicència, la rumorologia i el rebuig contra dues dones en tota una població. Com s’ instal.la la hipocresia i  la doble moral i com el conservadorisme, l’ acusació impune i la moral més gata moixa s’ imposen fins a destruir unes vides.

Hellamn/Wyler critiquen una societat malalta en la que Mary, la nena cruel i malcriada, sols és la primera baula d’una cadena.

El que una de les dones se senti realment atreta per l’ altra és irrellevant, tot i que els esdeveniments que passen, les porten a conèixer els seus verdaders sentiments i allò que ha estat latent es posa de manifest.

El relat dona per cert que no es pot parlar de culpabilitat o innocència, el lesbianisme és una opció amorosa i sexual tan lliure com qualsevol altre, tan sols la mentalitat malaltissa i la moral de la gent porten a les dones a la desgràcia.

Al final el drama esclata amb tota la seva força amb el suïcidi de Karen, la més feble de les dones i la que més culpabilitzada se sent.

Wyler mostra a Martha, la cara contra la finestra, expressant el dolor íntim que l’ angoixa. Quan Karen sap que alguna cosa passa, força el pany de l’ habitació i contemplem un magistral el·lipsi: el rostre de Karen ens explica el que ha vist i ens mostra totes els senyals del dolor i el drama que pateix, contemplem després la cadira caiguda i l’ ombra d’uns peus penjant, la mort ha quedat fora de pla.

IMITACIÓN A LA VIDA

 

 

Director: Douglas Sirk

Actors: Lana Turner

              John Gavin

              Sandra Dee

              Juanita Moore

              Susan Kohner

Any: 1959

Títol original: Imitation of life

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere: Racisme

Subgènere: Cine dins el cine

 

ARGUMENT

Lora Meredith (Lana Turner) és una aspirant a actriu, vídua i amb una filla, Sussie. Un dia de lleure en Coney Island perd a la nena en la platja i això li dona l’ oportunitat de conèixer a una dona negra que l’ ha recollit: Annie Johnson (Juanita Moore) i també amb una filla: Sarah Jane.

Pel mig també s’ hi troba Steve Archer( John Gavin), un aspirant a fotògraf que fa fotos a les nenes.

Annie és acollida en casa de Lora i a partir d’ ara s’ encarrega de les tasques domèstiques. Steve tanmateix freqüenta sovint l’ immmoble i entaula una relació amistosa amb Lora que amb el temps es converteix en amor.

Lora realitza petits papers publicitaris i finalment coneix a David Edwards, un autor teatral que confia en ella i li dona un petit paper en la seva última comèdia. L’ èxit és absolut i a partir d’ aquí Lora es converteix  en una primera actriu.

Steve vol que esculli entre el seu amor i la professió però Lora és ambiciosa i no està disposada a trencar la seva carrera. La parella es baralla i Steve desapareix de la vida de Lora.

Passen els anys, Lora és una estrella consagrada, quan un dia Steve va a veure una actuació seva i la visita en el camerino, la relació es refà però de nou Lora te compromisos per filmar una pel·lícula amb un important director italià i prefereix de nou apostar per la seva feina.

En tant, Sussie (Sandra Dee) i Sarah Jane (Susan Kohner) han crescut, Sarah Jane es nega a acceptar que te la pell blanca del seu pare però la sang negra de la mare i la rebutja.

Quan surt amb un noi i aquest coneix els seus orígens de raça , el xicot la repudia i la maltracta.

Sarah Jane marxa lluny i actua en clubs de mala nota però no pot evitat la persecució de la mare.

La noia continua fugint i finalment li diu a Annie que la consideri morta i no la torni a molestar.

Per la seva part, Sussie surt amb freqüència amb Steve que encara la tracta com una nena però la noia no pot evitar enamorar-se de l’ home.

La seva decepció és majúscula quan s’ assabenta del compromís entre Lora i Steve, que pensen casar-se.

La fallida relació amb la filla fa que Annie emmalalteixi i acabi morint, quan el funeral és a punt d’ acabar, apareix Sarah Jane, tota plorosa, i demanant perdó sobre el taüt pel mal que ha causat a la mare.

Tots marxen en el cotxe, potser Lora se sacrificarà per la seva filla i aquesta es casarà amb Steve.

 

 

COMENTARI

Sirk, el rei del melodrama, realitza amb “Imitación a la vida” un dels seus films més reputats.

Són diversos el temes que tracta. El principal, potser, és la reivindicació materna. Lora sols s’ ha preocupat de la seva carrera artística i Sussie s’ ha sentit abandonada. Annie ho ha fet tot per Sarah Jane però aquesta la rebutja per la seva sang negra.

Lora potser se sacrificarà i deixarà el pas a Steve en l’ amor que les dues dones senten per ell, així trencarà el seu egoisme i compensarà l’ abandonament a que ha sotmès a la noia.

Un altre tema important és el racisme. Sarah Jane renega de la seva sang perquè és l’ única manera de triomfar. Els nois la refusen quan saben que esdevé de raça negra, les portes se li tanquen en la feina, sols pot aspirar a un xofer negre com a company o a un treball de criada com la mare.

Però Sarah Jane te que escollir entre l’ amor de la mare i la traïció a la seva sang, que la faci ascendir en l’ escalafó social i que li doni una oportunitat en la vida. Escull allò segon, tot i que al final es penedeix i plora sobre el fèretre de la mare.

Sirk denuncia el racisme de la societat americana en els anys 50.

Un altre tema és l’ elecció entre l’ ambició i l’ amor. Lora es dedica en cos i ànima a allò que vol ser, una actriu bona i reconeguda, aconsegueix l’ èxit però fa fonedís l’ amor i quan el vol recuperar potser és massa tard i perd el litigi amb la filla.

“Imitación a la vida” és també un film del cine dins del cine. Sobre els amagatalls secrets d’ aquest mitja , les dificultats per lliurar una carrera, el preu a pagar i tot el que es te que deixar de banda per aconseguir l’èxit.

Sirk roda un film sòlid amb personatges plens de contradiccions que cerquen un destí millor.

LA VISITA DEL RENCOR

 

Director: Bernhard Wicki

Actors: Ingrid Bergman

              Anthony Quinn

               Irene Demick

              Valentina Cortese

              Paolo Stoppa

Any: 1964

Títol original: The visit

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

    Gullen és un poble pacífic on mai no passa res. En ell hi viu Serge Miller (Anthony Quinn), està casat amb Mathilda (Valentina Corteses) i la parella te un fill.

Karla Zachanassian (Ingrid Bergman) torna a la població. Karla va néixer en ella però als disset anys va marxar i va anar a parar a Triestre, on es va casar amb un potentat. A la mort d’ aquest va heretar la seva fortuna i ara és una dona riquíssima.

Serge va ser de jove, amant de Karla, la gent pensa que amb l’ arribada de la dona, aquesta farà alguna donació que revifarà un poble que sobreviu amb dificultats.

Karla apareix i tot són enhorabones però quan es realitza un sopar en el seu honor, explica una historia desconeguda.

Amb Serge, el seu amant, van tenir una filla, l’ home no la va voler reconèixer i va comprar a dos homes perquè testifiquessin conforme Karla tenia una vida dissoluta amb quantitat d’ amants, i com la filla no era de Serge.

La dona presenta als antics testimonis que diuen van mentir. Karla va marxar del poble i es va dedicar a la prostitució, fins que Zachanassian, un potentat, la va rescatar.

Ara vol venjança, està disposada a donar un milió de dòlars a les arques municipals i un altre milió a repartir entre tots els habitants però a canvi exposa una clàusula: Serge ha de morir.

En principi ningú accepta aquesta condició que, consideren arbitraria. Karla s’ instal·la amb els seus assistents en un luxós habitacle i el dubte comença a rosegar a la gent. Tothom compra a crèdit, com donant a entendre que podran disposar de diners, s’ intenta caçar al lleopard de Karla, que s’ha escapat, i alguns trets es desvien cap a Serge.

L’ home intenta escapar però no el deixen i finalment el municipi vota per reinstaurar la pena de mort, enjudicia a Serge, el declara culpable i el condemna a morir executat.

Karla intervé, considera que el poble no la va ajudar quan era jova i ara sentència a Serge, tan sols pels seus interessos econòmics, la gent és tan culpable com l’ antic amant. Karla ja ha demostrat tot allò que volia.

La dona lliura els  diners promesos i marxa de la població

 

 

COMENTARI

Coproducció americana, francesa, italiana i alemanya que és la posada en imatges de l’ obra de Franz Durrenmatt : “La visita de la vella dama”, portada diverses vegades al cinema.

Wicki és un director alemany que col·labora en diverses produccions d’ Hollywood com “El puente”, “El dia más largo” o “Morituri”, ara adapta l’ obra de Durrenmatt un dels autors teatrals contemporanis més rellevants, avantguardista, satíric i punyent.

L’ obra és un conte moral i no deixa de fer-se preguntes que, és l’ espectador qui les ha de contestar. Tothom te un preu?. Pot vendre’s  la vida d’un home corrent a canvi del benestar personal i per diners? Ha de pagar algú per uns fets de fa molts anys, dels quals aquest algú mai s’ha senti culpable?.

A l’ igual que l’ espectador, tots els personatges de l’ obra diuen que no però la cobdícia i l’ ambició desmesurada els fan canviar poc a poc de criteri.

Serge és un ciutadà irreprotxable, un botiguer amable i generós que del matí a la nit és converteix en algú que va pecar i que ha de ser castigat. El càstig és més, una excusa per obtenir els beneficis que els brinda la dona que concep l’ aposta.

Durrenmatt te una visió pessimista del gènere humà. La massa es torna turba, s’ absenta de criteris morals i tan sols pensa en el seu benefici. En la resolució final, l’ autor posa a la gent davant d’un mirall, Serge va ser deshonest però no més que aquesta multitud disposada ara a crucificar-lo i que contempla la seva pròpia imatge..

El relat va més enllà, i aporta idees sobre els ideals democràtics i la mentida que representen. El plenari  municipal posa a votació la discusió del tema, Serge nega que la vida d’un ser humà pugui considerar-se tema de debat democràtic.

Ho és, i més tard les forces vives, metge, mestre, policia, alcalde… continuen votant fins a aprovar lleis favorables a la pena de mort. Durrenmatt qüestiona la democràcia perquè és la dictadura de la majoria i aquesta està guiada per interessos i no per ètica.

Així, l’ autor suís posa en dubte la bondat de les institucions. El poder polític aprova allò que li ve en gana, la premsa està al servei d’ aquest mateix poder i confirma la pena de mort, el tribunals jutgen també arbitràriament.

Darrera tot aquest món corromput  i omnímode, hi ha un poder més gran, la dona que maneja els diners i promet favors als ciutadans. El poderós manipula i guanya, el sentit moral de l’ obra s’ apropa a relats com “Un enemigo del pueblo” d’ Ibsen, on en definitiva la massa condemna a un home que va contra els seus interessos.

El personatge d’ Anya és l’ únic vist positivament. La noia, atreta per Karla, marxa de la població per no repetir els errors i la mala vida de la rica visitant.