ALMAS SIN CONCIÈNCIA (IL BIDONE)

 

Director. Federico Fellini

Actors: Broderick Crawford

              Franco Fabrizi

             Giulietta Masina

             Richard Basehart

Any: 1955

Titula original: Il bidone

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Dos capellans i el seu xofer s’ acosten a una finca en el camp, li senyalen a la mestressa que sota un arbre s’ amaguen les restes d’un home assassinat i que allà s’ hi guarda un tresor.

Els homes caven i troben un cofre amb la fortuna i un document suposadament autobiogràfic de la víctima en la que demana cinc centes misses a mil lires cada una per la seva ànima.

Els capellans donen el tresor als camperols a canvi de cobrar els diners de les misses. En realitat es tracta d’una estafa, Augusto (Broderick Crawford), Carlo(Picasso) (Richard Basehart) i Roberto(Franco Fabrizi) són uns tramposos professionals.

Carlo, un dels falsos capellans arriba a casa seva, allà el rep Iris (Giulietta Massina), la seva dona, al costat de la seva filla petita.

Temps després els estafadors es dirigeixen a un poblat de barraques, es fan passar per membres del govern per assignar les cases que han demanat els veïns, naturalment els afectats han de pagar un avançament a canvi d’ obtenir el pis.

Augusto i Carlo es troben amb Rinaldo, un antic company i són convidats a una festa en casa d’ aquest, allà coincideixen també amb Roberto que roba un portacigarretes i es comminat a tornar-lo.

Aquest incident obre els ulls d’ Iris que se n’ adona del món que envolta a Carlo i als seus col·legues, en Carlo comença a obrir-se un problema de consciència.

Per la seva banda, Augusto es troba amb la seva filla Patrizia, la invita al cinema i li promet pagar-li els estudis, en la funció es troba amb una de les seves víctimes que crida a la policia per què arrestin a l’ home davant la tristesa de la noia.

Augusto surt de la presó però el càstig no canvia la seva forma de vida. Torna a realitzar el truc del tresor amb nous companys. Ara es topa amb un camperol molt pobre que té una filla paralítica.

Quan surten tots de la casa, Augusto els hi diu als companys que no ha tingut el coratge d’ agafar els diners però aquests no se’l creuen, el registren , l’ apallissen i els localitzen; en realitat l’ home els volia per finançar els estudis de la filla.

Augusto jeu arraulit al mig de la muntanya i malgrat els seus esforços per incorporar-se,mor en solitud.

 

 

COMENTARI

Fellini realitza “Il bidone” en 1955, després de “La Strada”, encara no ha teixit el seu univers màgic i grandiloqüent i està més bé influït pel neorealisme i l’ humanisme cristià.

La pel·lícula relata l’ acció d’ uns estafadors que es dediquen a enganyar gent miserable i sense recursos. Carlo es penedeix davant els requeriments familiars, Roberto marxa a Milà a cercar fortuna i Augusto és tot un professional: “el món està ple de brètols, jo  soc capaç de vendre gel a un esquimal”, diu, però el sentiment humanitari, voler ajudar a la filla, el debilita i el fa fracassar en l’ intent de quedar-se els diners de l’ última enredada.

Fellini realitza un retrat social i moral. Social doncs mostra la italià més pobre i deprimida, la que és esquer pels entabanadors. Moral perquè exterioritza la picaresca, la falsedat i la falta d’ escrúpols d’un grup d’ enredaires. El director, malgrat tot, no els jutja doncs són perdedors, desarrelats, fills d’ un entorn tan miserable com ells.

Per una altra banda mostra la festa en la que coincideixen els malfactors, tota la banalitat, l’ exhibicionisme i l’ ostentació de les classes altes, són antecedent i anunci de “la dolce vita”.

Augusto, el personatge principal, cerca la redempció ajudant a la filla , té una crisi de consciència que el porta a enganyar als companys i a la mort.

Fellini exposa amb tendresa la vida dels més desafavorits, la felicitat de Susana, la noia paralítica, malgrat la seva desgracia i tanca el film amb la imatge dels camperols caminant cap a la muntanya, mentre en contraplà Augusto mor, el director escenifica la puresa d’uns front la podridura dels altres.

La música del fidel Nino Rota, acompanya amb eficiència el relat.

 

NOTRE DAME DE PARIS

 

 

Director. Jean Delannoy

Actors: Anthony Quinn

              Gina Lollobrigida

               Jean Danet

               Alain Cuny

               Robert Hirsch

Any: 1956

Nacionalitat: França

Gènere: Drama romàntic.

 

ARGUMENT

En París en 1482, el poble escull rei, durant un dia a l’ any, al més brètol de tots. En mig de la festa, destaquen les danses de la gitana Esmeralda (Gina Lollobrigida) i la presencia de Quasimodo (Anthony Quinn), un ser deforme i geperut, campaner de la catedral de Notre Dame de Paris.

Quasimodo viu reclòs en l’ església i és la riota de la gent.

Esmeralda es casa amb Pierre Grigoire (Robert Hirsch), un poeta al que salva de morir en mans dels miserables de la ciutat, però té altres pretendents, Frollo (Alain Cuny), un alquimista que treballa en Notre Dame i Phoebus (Jean Danet), un guerrer al que la dona correspon i a qui Frollo apunyala per l’ espatlla en un atac de gelosia.

Quasimodo , condemnat a patir fuetades en la plaça pública, troba la compassió d’ Esmeralda, que li calma la set i s’ enamora d’ ella.

Quan Phoebus és ferit, Esmeralda que estava amb ell, és acusada de bruixa i assassina , jutjada i torturada, confessa el crim i és condemnada a mort.

Quasimodo, que presencia l’ escena, baixa amb una corda dels terrats de la catedral ,rescata a la noia i la porta a l’ interior de l’ església, el lloc sagrat on no hi poden entrar els botxins.

El rei decideix trencar la prerrogativa eclesiàstica i penetrar en la catedral, els captaires acudeixen per deslliurar la zíngara, la seva companya de penalitats, i l’ exercit s’ apropa també per portar-la al patíbul. Sols Quasimodo està disposat a defensar a la  dona que estima.

Després d’ una forta embranzida, la porta de l’ església cedeix i els indigents rescaten a Esmeralda, just quan arriben les tropes del rei i li claven una sageta a la noia, que mor.

Quasimodo, desesperat, veu el cos inert d’ Esmeralda i quan se n’ adona de la presència de Frollo, el culpable de tot, l’ agafa i el llença dels terrats a baix.

El geperut baixa a la cripta on s’ha enterrat a Esmeralda i l’ abraça; anys després es troben els seus esquelets cenyits i al tocar-los es converteixen en pols.

 

COMENTARI

Victor Hugo escriu en 1931 la novel.la original adscrita al gènere del romanticisme.

Aquesta no és la primera pel·lícula que transcriu la narració d’ Hugo, abans en 1923 Lon Chaney ja interpreta al geperut en el cinema mut, Charles Laughton ho fa en 1939 i més tard de l’ obra de Delannoy es produeixen altres versions on potser, la més destacable, sigui el film de dibuixos animats de Disney en 1996.

La pel·lícula és argumentalment fidel a la novel.la original, a partir d’ un guió en el que intervé Jacques Prevert i en el que es barreja aventura, drama i poesia.

La narració recull el mite de la bella i la bestia; l’ amor impossible d’una atractiva gitana i un esguerrat, lleig i monstruós.

Esmeralda representa a la dona lliure i salvatge, objecte de desig del científic, el guerrer, el poeta i el monstre, tots es disputen a l’ estimada, que concita al voltant, seu la gelosia i la mort.

Quasimodo és el ser innocent i marginal, aquell maltractat per la societat, que darrera la seva lletjor, amaga una ànima bella, és també l’ home sotmès i submís, que es rebel.la per amor.

La catedral simbolitza el lloc sagrat, el santuari, el paradís, l’ edèn feliç, en tant l’ exterior és l’ exemple de la corrupció, la maldat i les lacres humanes.

Notre Dame té cos doncs, per mitja Quasimodo, vomita i es defensa dels seus atacants, el geperut, enganxat a les campanes, mostra com el cos humà i les pedres de l’ església han arribat a una simbiosi , a ser una mateixa cosa.

Quasimodo accedeix a la seva estimada, més enllà de la vida i la dona és finalment seva en una abraçada mortal i eterna.

Delannoy no rebutja la mirada tant poètica com social de l’ entorn, el regne dels lladres, dels indigents, dels miserables, aquest administra la seva pròpia justícia, te les seves pròpies lleis i el director francès, tot i que molt menys que Hugo, les mostra.

DOLOR Y GLORIA

 

 

Director: Pedro Almodóvar

Actors: Antonio Banderas

              Asier Etxeandia

              Nora Navas

               Julieta Serrano

              Leonardo Sbaraglia

              Penélope Cruz

Any: 2019

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Salvador Mallo (Antonio Banderas) és un director de cinema en crisi, un home d’ èxit que al voltant dels seixanta es troba en decadència.

Una operació a l’ esquena l’ha deixat molt limitat físicament i això l’ ha portat a deixar d’ escriure i dirigir. Tot s’ha combinat amb depressió i aïllament.

A través de diversos flash backs coneixem aspectes de la infància de Salvador, com ara quan ensenya a llegir i escriure un paleta amb talent per dibuixar, o quan la seva mare el porta a estudiar a un seminari contra la seva voluntat.

La memòria de Salvador busca la reconciliació amb l’ Alberto Crespo (Asier Etxeandia), un actor amb qui es va barallar perquè no seguia les seves instruccions. L’ Alberto interpreta un monòleg escrit per l’ autor on explica aspectes íntims de la seva vida.

Federico (Leonardo Sbaraglia), un dels espectadors , se sent identificat amb un dels personatges de l’obra, ja que va ser amant de l’ autor. Acabada l’ obra, aconsegueix el contacte de  Salvador, el visita i recorden plegats  vells temps.

Salvador, ple de dolor físic per les xacres i moral pel pes del temps, es posa en mans d’un metge de confiança perquè li operi l’ esquena i li retorni l’ energia perduda.

 

 

COMENTARI

Almodóvar és una icona de la modernitat espanyola, si algú va trencar amb l’ Espanya casposa del landisme i fins i tot amb la críptica de Saura, és ell; atrevit, comediant, talentós, disbauxat…

També és cert que el seu cine en els últims anys davalla en alguns moments , com en “Los amantes pasajeros” (2013), un autèntic despropòsit.

Almodóvar combina en la seva filmografia la comèdia arrauxada amb el drama sofisticat, ara simplement fa balanç de la seva vida. La pel·lícula és allò que se’n diu un relat d’ auto ficció, una biografia esbiaixada, feta a base de records, memòria personal i alguna  llicència narrativa. Es tracta de passar comptes amb un mateix.

D’ entrada cal dir que Almodóvar es despulla sense concessions, sobretot quan parla del seu jo actual, un home amb limitacions físiques, que viu lluny de l’escenari pròdig de la seva joventut, plena d’ excessos i promiscuïtat, algú afectat per la solitud i la depressió.

El director manxec escriu un retrat actualitzat sobre si mateix però es dedica bàsicament a cercar la seva identitat. Per saber qui ets has de saber qui has estat.

L’ alter ego d’ Almodóvar, Salvador, retrocedeix en el temps  i els espais. El protagonista ens explica la seva infància, com en un poble rural de La Manxa, amb un pare absent i una mare beata, té el desig d’ aprendre i ensenyar, de sortir del món estret que li han adjudicat i ser rellevant.

De fet, la història de Salvador podria ser un relat generacional; els desacords amb la mare, les expectatives creades per ella: ordre i religiositat i incomplertes pel fill.

El primer desig, en aquest cas el cos nu d’ Eduardo, un noi jove que trafega per la casa, rebel·la el primer desfici sexual.

Ja  adult, i en el punt àlgid de la seva carrera, l’ atzar el porta a retrobar-se amb aquells personatges cabdals de la seva vida. L’ actor, essencial en el seu cine, aquell  que considera que el va trair, torna a interpretar l’ obra del director que, és a la vegada la història dels propis sentiments, de les passions i els desamors. Atzarosament, el protagonista dels afers amorosos es localitza entre el públic i els antics amants es retroben. En un joc de nines russes, el personatge escrit, l’ actor que l’ interpreta i la figura real, es barregen en un últim acte de confluència.

Almodóvar parla de l’ amor com una constant bàsica de la vida, però atenció, diu “l’ amor mou muntanyes però no et salva, a mi em va salvar el cine”.

L’ amor és passió, força, desig, pots gaudir-lo però passa, la creació, la capacitat de ser un altre, d’ explicar històries, d’ inventar, sempre, sempre pot ser diferent i alimentar la capacitat de forjar els mons amagats dins de cadascú.

Almodóvar recrea una pel·lícula que s’ obre al voltant de  la seva intimitat però que mostra a algú heterodox i lliure, per això he dit que reflecteix generacionalment a tots aquells que malgrat ser tant diferents del mestre del cinema, s’hi ha identificat, en la lluita contra un món en blanc i negre, rebels i iconoclastes, aquells que miren el passat amb un punt de dolor i d’ amor.

 

 

 

LA ENCAJERA (LA DENTELLIERE)

 

Director: Claude Goretta

Actors: Isabelle Huppert

              Yves Benetton

              Florence Giorgetti

Any: 1977

Títol original: La dentelliere

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Beatrice (Isabelle Huppert) és una noia de divuit anys que treballa d’ ajudant de perruqueria i no te estudis. Comparteix moltes coses amb Marylene (Florence Giorgetti), la seva millor amiga, propensa als problemes sentimentals.

Beatrice i Marylene van de vacances a la costa francesa i Beatrice coneix a un noi, François (Yves Benetton), és un estudiant i el seu món el composen gent com ell, amb qui discuteix de política o literatura.

Beatrice i François s’ enamoren, la noia te la primera relació sexual amb el seu acompanyant, surten plegats i són feliços però al cap del temps, François se sent un tant decebut quan contempla com Beatrice no dona un pas  endavant en les seves aspiracions intel·lectuals i professionals.

François se n’ adona que tenen poques coses en comú , que la relació esta abocada al fracàs i decideix trencar-la. La noia sembla prendre’s-ho amb serenitat.

Al pas del temps, Beatrice entra en depressió, es desmaia al mig del carrer i va a parar a un hospital, d’ allà a un psiquiàtric.

François la visita, Beatrice li explica que ha viatjat a Grècia i que ha tingut altres relacions, el noi marxa alleugerit però tot és una mentida. La noia es manté abatuda en front d’un cartell publicitari de Mikonos i passa les hores mortes fent de puntaire.

 

COMENTARI

Goretta és un director suís que guanya una certa popularitat en Espanya en els anys setanta. “La invitación” en 1973 i “La dentelliere” quatre anys després, són els seus films més coneguts.

Aquí roda una història d’amor trista perquè acaba sent de desamor. Es basa en la novel.la del mateix nom de Pascal Laine, premi Goncourt en 1974.

Goretta presenta dos personatges que tenen poc en comú. Una noia de classe social baixa, sense estudis, introvertida, callada i amb pocs amics i relacions, que coneix a un estudiant que flirteja amb la literatura i la política i que és ambiciós sobre els seu futur.

Poden tenir una relació llarga i duradora, dues persones que esdevenen de classes socials, sensibilitats i maneres de veure el món diferents?. Què els separa?.  La vida.

La història es projecta sobre els personatge femení, algú introvertit, fràgil, extremadament sensible. Algú incapaç de treure els seus fantasmes a l’ exterior i que pateix en silenci.

Beatrice rep el comiat amb serenor però darrera d’ aquest, habita un món que s’ enfonsa, l’ amor i la felicitat que trontollen,la fragilitat que amara en el cor i una voluntat d’ auto engany que comporta placidesa a través de mentides que la tranquil·litzen. Així la contrapart no te  sentiment de culpa.

La puntaire perfila el fil una i altra vegada a través d’un moviment monòton, sense moments alts, sense sorpreses, així discorre la vida.

Goretta ens parla del dolor profund i amarg de la dona i ho fa amb senzillesa, sense escarafalls, sense instants cridaners i extemporanis, tot és mesurat però darrera la moderació, el film tanca amb la mirada a la càmera de Beatrice en l’ hospital, una mirada dura, sense esperança, en aquest paper que broda una jova Isabella Huppert, en la seva tercera aparició en la pantalla gran.

LA FAVORITA

 

 

Director: Yorgos Lanthimos

Actors: Olivia Colman

               Emma Stone

                Rachel Weisz

                Nicholas Hoult

                Joe Alwyn

Títol original: The favourite

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere. Drama

 

ARGUMENT

   A principis del segle XVIII, regna en Anglaterra Ana Estuardo. El país s’ enfronta als exercits francesos de Bonaparte i els polítics estan dividits entre els que volen la guerra i els que desitgen un acord de pau.

En la cort, Lady Sarah és la favorita de la reina, Ana ha tingut multitud d’ avortaments però  te preferència per les dones i Sarah la complau en els seus desitjos sexuals.

Un dia arriba a la cort Abigail Brundish (Emma Stone), una noia que te arrels aristocràtiques i és cosina de Sarah, però que ara ve a incorporar-se a la servitud. L’ ambició d’ Abigail la porta a relacionar-se amb Sarah i aconseguir sortir dels llòbrecs soterranis per acompanyar-la en la cort però al temps, la noia veu l’oportunitat de travar amistat amb la reina Ana.

L’ amistat desenvolupa també un fort component sexual. Abigail es casa amb Marsham (Joe Alwyn) i pacta amb Harley (Nicolas Hoult), el cap del partit de l’ oposició. La seva influència aconsegueix que aquest sigui anomenat primer ministre i se segueixen els seus consells, posar fi a la guerra i no augmentar els impostos.

Abigail ha assolit el paper de nova favorita en tant Sarah, que surt ha passejar a cavall se sent malament i probablement enverinada per la nouvinguda,resta ferida i malparada.

La reina ja no confia en Sara que quan torna és expulsada de la cort, Ana una dona alterable, irascible, malalta amb freqüència i incapaç de governar per si mateixa, te ara en Abigail la persona en qui confiar i mantenir al seu costat.

 

 

COMENTARI

    Sisè llarg metratge de Yorgos Lanthimos, director grec que aporta novetat i frescor en el seu cine, de vegades críptic, de vegades apassionant.

Captat pel mainstream no realitza excessives concessions en “La favorita”, una pel·lícula d’ època que és moltes més coses.

Lanthimos retrata  la cort de la reina Ana a inicis del segle XVIII, és un món endogàmic, promiscu, corrupte…la reina, una dona inestable emocionalment i poc dotada per governar i es mostra més preocupada pels seus embolics amorosos que per la raó d’ estat.

En aquest context, Lanthimos emmiralla  a tres dones, la governant i les outsiders, tant Sarah com Abigail són ambicioses; la primera vol conservar el seu lloc al sol de la reina, la segona aconseguir l’ ascens social. La lluita pel poder, el joc de manipulacions i les histories de domini i subordinació, marquen el tarannà d’un entorn reial convertit en un niu d’ escurçons.

L’ ascens al poder te com a vies principals agradar a la reina, el llit és un espai de transit per ser influent i assolir autoritat, satisfer a la jerarca i seduir-la, personal i sexualment és un punt  per acostar-se a ella.

Lanthimos focalitza el seu relat , basat en fets reals, en els inicis del segle XVIII, és un retrat d’ època però també és un mirall de l’ actualitat, en aquests jocs de poder, en la recerca de influencia, en la voluntat de ser més que l’ altre, en la corrupció i la vilesa de la cort, hi podem observar  també un tros de la realitat contemporània.

El director grec crea atmosferes plenes de gràcia, roda amb una acurada posada en escena, filtra la llum, la fotografia esbrina la força del color, profunditat de camp, utilització del gran angular i fosos encadenats afavoreixen una obra de bellesa incontestable. En alguns moments ens recorda el Barry Lindon de Stanley Kubrick.

Lanthimos ridiculitza a la cort, quan mostra al detall els rostres embrutis dels aristòcrates en la cursa d’ ànecs o quan contemplem a un membre de la noblesa, nu i assetjat en una guerra de taronges pels seus coetanis, en un joc tan infantil com malvat. No oblida l’ autor els espais simbòlics, quan Abigail competeix amb Sarah en la caça del tudó, n’ aprèn ràpid, dispara ràpid i fort, ho fa tan be com la seva mestra a qui substituirà en poc temps, mostrant les mateixes habilitats que han portat a l’ altra cap el cim, capacitat de manipulació, falta d’ escrúpols i de pietat, cinisme i desvergonyiment.

El director tanca amb la presència revoltada dels conills, una metàfora de la cort, els animals, juguen, corren, es barallen, forniquen, viuen i moren, exempts de coneixement i de moral.

 

 

EL GATOPARDO

 

Director: Luchino Visconti

Actors: Burt Lancaster

               Alain Delon

              Claudia Cardinale

              Paolo Stoppa

Any: 1963

Títol original: Il gattopardo

Nacionalitat: Italiana

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Fabrizio, el príncep Salina (Burt Lancaster), és un aristòcrata que viu en la seva mansió siciliana en Donnafugata. Em 1860 ha esclatat la revolució carbonaria i el seu oncle Tancredi Falconeri (Alain Delon) marxa a fer costat als revoltats.

El canvi s’ imposa i les tropes garibaldines derroten a l’ exèrcit i entren en Sicília , aconsegueixen la unitat d’ Itàlia i imposen la monarquia de Vittorio Emanuelle.

Tancredi torna a Donnafugata ja com capità del nou exèrcit unificat i coneix a Angèlica (Claudia Cardinale), la filla de Calogero Sedara (Paolo Stoppa), un ric propietari. Els dos joves s’ enamoren davant la decepció de Concetta, una de les filles del príncep.

Fabrizio va a casa de Calogero i li demana la mà de la noia en representació del seu nebot i Calogero accepta.

Un enviat del govern li proposa a Fabrizio que accepti ser senador però aquest ho rebutja.

En la mansió dels Salina es celebra un gran ball, Tancredi i Angèlica presenten la seva relació , el bo i millor de l’ antiga i la nova societat hi conflueixen. El príncep i la seva família, Calogero i la burgesia de diners, els militars que han acabat amb la resistència de Garibaldi, el grup carbonari que volia anar més lluny. Tots s’hi apleguen en el Palau.

Tancredi li explica al seu oncle que es presentarà a les properes eleccions, Fabrizio, vell i escèptic, marxa a peu de la festa.

 

 

COMENTARI

“El gatopardo” és un dels films més bells i savis de la història del cinema.

Visconti retrata la imatge del seu alter ego, el príncep Salina, un aristòcrata il·lustrat que pertany al vell món. És un home ple de raó, cultura i autoritat que, es recolza en el seu univers decadent i que sap que tot te que canviar perquè no canvií res.

Fabrizio ja no pertany al passat però tampoc és part del futur.

Escèptic, contempla el nou món de trepadors i de burgesos rics però incultes i grollers i es reivindica quan confronta el seu llinatge i el seu tarannà, el dels “gatopardos”, el dels lleons, en front d’ aquells que venen: els xacals, les hienes.

Tancredi, el nebot, és l’ exemple de la nova classe que prendrà les rendes, un oportunista que lluita pel canvi revolucionari i que s’ adapta i prospera amb el nou poder.

Visconti, com a bon marxista, relata el pacte social entre la vella aristocràcia plena de privilegis i honors i amb les butxaques buides, i la nova classe ascendent, representada pel ric propietari Calogero i la seva bonica filla. Les dues parts es legitimen mútuament amb l’ acord. Els Salina posseiran bens i diners, el Sedara, títols i reconeixement social.

El director reflexiona també sobre Sicília. Fabrizio estima la seva terra però veu difícil que canviï, els sicilians, diu, no volen canviar perquè es creuen Déus.

Per últim Visconti, a través del lúcid príncep Salina, reflexiona sobre el pas del temps. Fabrizio és l’ home que des de la vellesa contempla la joventut d’ Angèlica i recorda la seva, guaita uns temps que s’ extingeixen i que ja no són els seus.

Quan acaba el ball amb la noia, la càmera sosté el primer pla de Fabrizio, contemplant-la i contemplant, també, el seu passat.

El discurs ideològic, concerta amb una filmació rigorosa i plena de bellesa i esteticisme.

Recordem les imatges hieràtiques, plenes de pols de la família Salina en l’ església, quasi figures de cera, sers d’un temps ja mort.

També en la presentació d’ Angèlica, la noia entra en la sala i concita les mirades dels presents; La càmera fixa els primers plans de Fabrizio, de Tancredi, de Concetta, de les dones, entre la sorpresa i l’ admiració. Quan Angèlica esclata a riure, sorollosament, davant una broma de Tancredi, tots entenen que la noia no és un dels seus.

Però l’ escena culminant del film i una de les grans escenes del cine en majúscules és la del ball.

Visconti retrata en una fastuosa posada en escena i en diversos plans, la sumptuositat i els fastos de la vella societat que s’ uneix a la nova, la translació de que res ha canviat. Les adolescents que salten com a mones, segons Fabrizio, la vanitat, la doble moral, la voluntat d’ ascens social d’ uns i de manteniment de status en altres.

Basada en la novel·la de Giuseppe Tomaso de Lampedusa reflexa i fins i tot supera l’ original narratiu.

 

QUIERO VIVIR

 

Director: Robert Wise

Actors: Susan Hayward

               Simon Oakland

Any: 1958

Títol original: I want to live

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere: Pena de mort

 

ARGUMENT

Bàrbara Graham (Susan Hayward) és una dona de vida desestructurada que ha estat en reformatoris, s’ ha casat i divorciat tres vegades I arrossega una vida un tant dissipada.

Per ajudar a uns amics en negocis bruts és acusada de perjuri i passa un any a la presó. Quan surt intentat assentar el cap, es casa novament i te un fill.

El marit és un jugador, el matrimoni fracassa, paga deutes amb xecs falsos i és perseguida pels creditors.

Continua ficada en assumptes tèrbols i és detinguda per la policia de nou però entre els assumptes bruts s’ inclou l’ assassinat d’una dona, viuda i invalida, la senyora Monaham.

El comportament de Bàrbara, agressiva, orgullosa i amoral i el seu atractiu la fan emblemàtica per ser acusada d’ assassinat i els interessos de la premsa i la policia s’imposen sobre la veritat.

A l’ hora de l’ assassinat, Bàrbara estava amb el seu marit però aquest ha fugit i ningú sap està. Bàrbara no te coartada i l’ acusació continua endavant.

En la presó cau en una trampa. Una noia a canvi de diners es presta a que un amic seu testifiqui conforme va passar la nit del crim amb Bàrbara però el fals testimoni, és en realitat un policia i la seva declaració empitjora les coses.

Arriba el dia del judici. Un dels membres de la banda, per tal de salvar-se, declara que Bàrbara va ser l’ assassina.

Tot , doncs, l’ acusa i la sentència la condemna a la pena de mort, que s’ executarà en San Quintin, en la càmera de gas. Malgrat els esforços dels seus advocats, l’ apel·lació és denegada.

Un sol home continua ajudant-la, el periodista Ed Montgomery.

Assistim als últims moments en el penal. La visita del director, del capellà, la preparació de la càmera de gas, el pas interminable del temps sense que soni cap telèfon que porti a la suspensió de la pena. La presència dels botxins, del metge , dels zeladors.

A la fi Bàrbara és executada.

 

 

COMENTARI

     Robert Wise és un director tot terreny, en el seu haver hi ha ciència ficció, cine bèl·lic, terror i grans superproduccions com “West side story i “Sonrisas i lágrimas”El que te de bo és que sempre se’n surt i els productes que elabora són prou dignes en totes les ocasions.

Cap pel·lícula com aquesta ha qüestionat més la pena de mort.

Basada en fets reals, la verdadera Bárbara Graham va ser executada en la càmera de gas en 1955,la tercera dona ajusticiada en la història dels Estats Units. Narra com una dona suposadament innocent és condemnada i executada.

La pel·lícula explica el drama personal de la protagonista, com passa de l’ orgull i la prepotència a la por, la seva lluita per viure. El film reflecteix també tot el clima dels últims moments, l’ angoixa, la desesperació, la indefensió davant el destí irreversible.

Mostra tant el personatge com els mecanismes que intervenen en el moment final. Wise interromp la musica de jazz que punteja les escenes i subratlla amb els silencis els instruments de la mort, les mans de la víctima, els ulls dels concurrents, en un clímax final descoratjador.

L’ acompliment de la justícia injusta dona un to sense concessions al final de la pel·lícula i qüestiona policia, jutges , polítics i institucions que han portat a aquest desenllaç.

Susan Hayward guanya en 1958 l’ oscar a la millor actriu

QUIÈN TE CANTARÀ

 

 

Director: Carlos Vermut

Actors: Najwa Nimri

              Eva Llorach

              Carme Elias

              Natalia de Molina

Any: 2018

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Lila Cassen (Najwa Nimri) és una cantant d’ èxit, ha estat deu anys sense cantar i quan vol reaparèixer es trobada en la sorra d’una platja i ha perdut la memòria.

Marta (Carme Elias), la seva manager i amiga, intenta que recordi la lletra de les seves cançons sense fortuna.

Un dia, en un karaoke coneix a Violeta (Eva Llorach), una imitadora de Lita, una dona amb una vida rutinària i una filla vint anyera, Marta (Natalia de Molina), que la porta de corcoll. Marta li proposa a Violeta que assoleixi el re aprenentatge de la cantant.

Violeta accepta l’ encàrrec i li fa assimilar de nou les cançons a Lila. Al cap del temps Lila li confessa a Violeta que les melodies eren obra de la seva mare, una dona heroinomana,que mai va poder triomfar amb elles. Lila li regalà en el seu aniversari uns grams d’ heroïna i la mare va morir de sobredosis.

Violeta ocupa el lloc de Lila en l’ escenari i aquesta última, plena de sentiment de culpa, busca en el mar purgar els seus pecats.

 

 

 

COMENTARI

   Carlos Vermut s’ ha convertit amb trenta vuit anys en una de les veus més potents del nou cine espanyol. Aquesta és la seva tercera pel·lícula després de “Diamond flash” (2011) i “Magical girl” (2014)

Vermut juga amb el tema del doble, de la substitució de personalitats i de la identitat. Lila, una cantant d’ èxit que ha perdut la memòria, troba en Violeta, una admiradora, el seu alter ego, la seva nèmesi.

Entre les dues dones es produeix una simbiosi. Violeta substitueix a Lila i passa a ser l’ altra. En aquestes circumstàncies, les dues dones es pregunten :qui soc jo?. La cantant de fama o la dona que simula-la el seu art?. Les dues se subsumeixen en una única personalitat i la imitadora passa a traves d’un procés vampíric a ocupar la identitat del personatge original.

El relat ens presenta múltiples facetes psicològiques de les protagonistes. Lila viu un accentuat sentiment de culpa doncs les seves millors cançons eren de la mare a qui va matar, oferint-li heroïna.

Lila mai serà lliure, si abans la mare llevava la seva personalitat, ara és la imitadora la que ocupa el seu lloc. Lila viu plena de sentiment de culpa, ha perdut la memòria perquè no vol recordar un passat que l’ angoixa i quan recorda la seva vida, sent que el pecat sols es pot redimir amb la penitencia que la porta a la mort.

Un altre punt important de la història és la dependència. Violeta depèn del xantatge de la seva filla, quan creix emocional i personalment i s’ acosta al personatge que va crear Lila, es desfà de les imposicions de la noia i abandona la subordinació moral  per començar a ser lliure.

Vermut maneja una història de fascinació que acaba sent mútua i que es converteix en necessitat una  de l’ altra. Apropa el món real de Lila amb l’ univers fictici que evoca Violeta cada nit, fins que aquests mons es configuren i es fusionen. Lila, induïda pels seu passat, és incapaç de ser ella mateixa i te que donar l’ alternativa a la doble , mentre  desapareix de l’ escenari i de la vida.

Tot és un joc de miralls, on successivament la mare, Lila i Violeta es van donant l’ alternativa, dones diferents, una sola voluntat d’ existir.

Les cançons potencien el relat, des de la magnífica “Quién te cantarà” al “Procuro olvidarte”. Vermut ofereix un consistent tràveling circular mentre una i altra protagonistes se superposen en el cant i sentim com el públic les aclama.

Drama sobre la solitud de l’ artista, el preu de la fama i la desmemoria com element de supervivència, a través d’un estil personal i ple d’ artifici que de vegades recorda al mestre Almodóvar.

 

 

 

 

LA MUJER DEL TENIENTE FRANCÉS

 

 

Director: Karel Reisz

Actors: Meryl Streep

               Jeremy Irons

Any: 1981

Títol original: The French liutenant’s woman

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Dos actors roden una pel·lícula, ambdós estan casats però mantenen una relació amorosa durant la filmació.

Quan les llums s’ encenen es roda “La dona del tinent francès”, una obra en la que en l’ Anglaterra victoriana Charles Smith (Jeremy Irons) es compromet amb Ernestina Freeman perquè sigui la seva esposa en un poble de la costa anglesa.

Al cap d’ un temps descobreix a la riba del mar i assetjada per les onades a Sarah Woodrof (Meryl Streep), és una dona que busca en la llunyania de l’ oceà que torni el seu antic amant, un tinent francès.

Per la conservadora població, Sarah és una dona extravagant i de mala fama, una prostituta. Per Charles és una dona fascinant a la que vol conèixer i de qui s’ acaba enamorant.

Per evitar els comentaris malintencionats, envia la dona a Esetex però no pot evitar anar-la  a veure fins que trenca amb la seva promesa, amb l’ escàndol que això comporta. Desacreditat , te que signar un document davant Freeman pare en el que es qüestiona el seu honor.

Però quan va a Esetex a caure en els braços de Sarah, es troba que la dona ha fugit sense deixar rastre.

A partir d’ aquí inicia una recerca per tota Anglaterra. Al cap de tres anys retroba a la dona i la pot convèncer del seu amor per anar-se’n plegats.

En tant, i paral·lelament assistim a la relació dels dos actors protagonistes durant el rodatge, dos persones casades i plenes de pors i inseguretats.

El dia de la festa de comiat per la finalització de la pel·lícula, l’ home proposa a la dona que marxi amb ell, però ella desdenya la petició i se’n va amb el seu marit.

 

 

COMENTARI

     Reisz és un dels fundadors del free cinema britànic en els anys seixanta amb pel·lícules tan destacades com “Sabado noche, domingo mañana” (1960) o “Morgan un caso clínico” (1966).

Ja incorporat al sistema dirigeix en 1981 un best seller amb molt èxit de John Fowles.

Historia romàntica del cinema dins del cinema per emmarcar el paral·lelisme de dues histories, el contrast i les afinitats entre ficció i realitat.

Reisz s’ encarrega de mostrar com la ficció es pot manipular, els dos personatges reals fantasiegen sobre com i quan serà el final d’ aquesta ficció, sobre si l’ amant retrobarà a l’ estimada o quedarà frustrat.

Finalment el director manipula a caprici als seus ninots i decideix un final feliç. En canvi, la realitat és tal com és. Les decisions dels personatges no estan subjectes a una voluntat manipuladora, la irreversibilitat de les conductes porta a la pèrdua de l’ amor, a la tristesa i a la pena sense concessions.

Les dues obres es barregen, es trepitgen, sabem qui és qui pel canvi d’ escenaris i el pas de la vestimenta d’ època a la contemporània. El desig i l’ amor formen part de la pel·lícula de la vida que s’ adapta en el cine.

El film extreu la seva narrativitat de la realitat, aquesta realitat incideix en la creació cinematogràfica però tanmateix és invariable, no es pot permutar pel simple desig d’ un creador.

El que ens queda són històries paral·leles, amor apassionat, llibertat d’ escollir i moral victoriana que condiciona la voluntat dels essers humans.

 

EL GRAN GATSBY

Director: Jack Clayton

Actors: Robert Redford

               Mia Farrow

               Bruce Dern

               Sam Waterston

               Karen Black

               Scott Wilson

Any: 1974

Títol original: The great Gatsby

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

    Després de la primera guerra mundial,Nick Carraway (Sam Waterston), es un especialista en Bolsa que es trasllada a viure a Long Island, a prop de Nova York. Al costat de la seva mansió hi viu Jay Gatsby (Robert Redford), un home que s’ ha enriquit amb negocis il·legals relacionats amb el petroli i l’ alcohol

Gatsby organitza grans festes socials on acudeix el més lluït de l’ alta societat, en una d’ elles Nick coneix a Jordan Baker (Lois Chiles), una jugadora de golf amb la que comença a sortir.

Gatsby està enamorat de Daisy (Mia Farrow), una dona en la que antigament ja va sostenir una relació i aquesta li correspon, però ara està casada amb Tom Buchanan (Bruce Dern).

Tom te una amant, Myrtle (Karen Black), la dona del propietari de la benzinera que porta a les mansions, George Wilson (Scott Wilson).

Un dia Gatsby marxa imprudentment per la carretera i atropella a Myrtle , que havia tingut una discussió amb George, i havia fugit. Tom li explica al marit qui era el conductor que va envestir a la seva dona.

George, embogit, penetra en la casa de Gatsby , el mata i després se suïcida.

 

 

COMENTARI

En 1925 Scott Fitzgerald publica “El gran Gatsby”, el relat no te gran èxit quan s’ edita però passat el temps es converteix en una de les gran novel·les americanes que aborda els anys posteriors a la primera guerra mundial, els anys del jazz.

El llibre te cinc versions en el cine però potser les dues més brillants siguin aquesta i la posterior de l’any 2013, dirigida per Baz Luhrman. Francis Ford Coppola és qui s’ encarrega d’ adaptar el guió per al cine en aquesta entrega.

L’ obra parla sobre la brillantor i el desig de viure d’una classe social enriquida per negocis de tota mena després de la primera gran guerra. Gatsby és l’ exemple d’ aquest món de disbauxa, on sembla que el somni americà ha estat possible però darrere els fastos i la pompa hi ha una certa tristesa existencial, un fastigueig que porta a Gatsby a tenir-ho to en el món menys allò que més desitja: l’ amor de Daisy.

Clayton retrata un món ple de excés, frivolitat i luxe, tan glamuros com buit i fa de Carraway, el nouvingut, el narrador de la història, aquell que menys llaços te amb l’ entorn. Els personatges apareixen ja des d’un principi com reaccionaris, racistes i suprematistes, desinteressats per tot allò que no sigui els seu plaer immediat i la seva compta corrent.

Darrera l’ opulència i el malbaratament de Gatsby no hi ha res. Despreocupat del patiment dels altres, fuig quan atropella a la noia de la benzinera però Tom, el marit de la seva pretesa amant, el delata i això el porta a la mort.

Gatsby estava tancat en la seva bombolla de sabó, en l’ enterrament no hi va ningú, tots els invitats a les festes socials i aquells que li reien les gràcies han fugit, Gatsby era un home fonamentalment sol.

La qualitat del relat és la crítica a aquest entorn social fals, com es creen les grans fortunes, com el diner ho aixafa tot.

Clayton ,com anys després Luhrman, aposta per  una posada en escena brillant on l’ elegància i el refinament de la classe social que descriu resten en evidència. El relat simbolitza una idea d’ Amèrica en un moment  donat, com després del temps de bonança arriba la decadència i com els mons sòlids que semblen durar per sempre s’ enfonsen.

Un dels millors moments és quan Gatsby vol que Daisy deixi al marit i cobeja que aquesta expressi que mai ha estimat al rival. Tom vol saber  que hi ha hagut de veritat en la seva relació. Quan Gatsby mor, Daisy i Tom continuen plegats perquè la dona estimava al difunt però per a ella és més important la vida de sumptuositat i magnificència que porta que els sentiments.