LOS LUNES AL SOL

 

Director: Fernando León de Aranoa

Actors: Javier Bardem

              Luis Tosar

              Jose Angel Egido

              Nieve de Medina

              Celso Bugallo

              Enrique Villen

              Aida Folch

              Joaquin Climent

Any: 2002

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

    Santa (Javier Bardem), Jose (Luis Tosar) i Lino (Jose Angel Egido) han treballat en la naval de Vigo i la reconversió els ha portat a l’ atur.

Lino es passa el temps anant a entrevistes de treball on sempre és escollit algú més jove i preparat. Santa ha d’ anar al jutjat doncs quan les mobilitzacions va trencar un fanal i l’ ajuntament li demana vuit mil pessetes pels desperfectes, Santa es veu obligat a pagar però com a compensació personal torna a trencar el fanal. Jose te una relació rutinària  amb Ana (Nieve de Medina), la seva dona, que és qui treballa i porta els diners a casa, però quan aquesta sembla que te un  lligam amb un altre, fa tots els possibles per que tot torni a la llar.

Els tres amics passen els matins en la taberna de Rico (Joaquín Climent), un altre acomiadat que amb la indemnització va muntar un bar, allà parlen d’ allò diví i d’ allò humà, Santa es mira amb bons ulls a Nata (Aida Folch), la filla de Rico que te quinze anys. També hi apareix Amador (Celso Bugallo), un home més gran, alcoholitzat i amargat que acaba suïcidant-se. No hi pot faltar Reina (Enrique Villen), que treballa com a “segurata”  i que els hi retreu que no fan els suficients esforços per trobar feina.

Després d’ anar a l’ enterrament d’ Amador, els tres amics segresten el vaixell que transporta turistes per la badia i donen un tomb per l’ alta mar.

 

 

COMENTARI

López de Aranoa ja havia mostrat el seu talent en “Familia”(1996) i “Barrio” (1998), ara dona un pas endavant en aquesta comèdia agre dolça, tan divertida com amarga i lúcida.

Arana relata el dia a dia de tres aturats, damnificats de la reconversió industrial, en un to quotidià i costumista, on l’ anècdota s’ eleva a principi. El director parla, tot i el to de vegades desenfadat, de la realitat social de la qual el cine espanyol se’n vol evadir amb tanta freqüència.

Santa, Jose i Lino són tres supervivents i el film capta la seva pròpia psicologia. Santa s’ho treu tot del damunt , és un “jeta” i un cínic però això l’ ajuda a sobreviure. Jose te una finalitat en la vida i és que tot continuï igual i que la seva relació amb Ana, la dona, no es trenqui malgrat les mancances. Lino està tip d’ anar a entrevistes de treball , presentar currículums i no donar el perfil. Els tres homes troben una compensació en l’ amistat  i l’ empatia mútua i en la capacitat de consolar-se, xerrar i fer el dia més transitable, tot i això són gent que ja ha perdut l’ esperança de trobar feina i que amaguen la resignació amb la bonhomia i la xerrameca.

López de Aranoa ens presenta un calidoscopi de personatges secundaris que completen la vertebració d’un inexistent proletariat, ara desaparegut, en extinció o atur. Rico és aquell que ha tingut sort, ha muntat un negoci i se n’ està sortint de la crisi permanent en que viu el país. Reina ha trobat feina i per això es veu en la disposició de donar unes lliçons que ningú li demana i per fi Amador és l’ home gran, que viu sol i que no parla mai de si mateix fins que un dia se suïcida davant la perplexitat dels amics que no sabien res sobre ell.

El director entre broma i broma parla d’un món que s’ acaba, d’una realitat industrial que havia donat aixopluc a tota una classe social, que ara es troba sumida en la incertesa i la vacil·lació. El millor de la pel·lícula és que Leon de Aranoa motiva a la reflexió a partir del sentit de l’ humor i la mofa.

La pel·lícula guanya la Conxa d’ or en el festival de sant Sebastià i és fa creditora el mateix any de cinc premis Goya.

 

 

ROMEO Y JULIETA

 

 

Director: Franco Zeffirelli

Actors: Leonard Whiting

              Olivia Hussey

              Michael York

               John Mc Enery

Any: 1968

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

En Verona, en l’ edat mitjana, els Montesco I els Capuleto mantenen  des de temps enemistats I picabaralles.

Teobaldo (Michael York) és el cap dels Capuleto i Benvoglio dels Montesco. La baralla entre clans en la ciutat es fa costum quotidiana i sols la presencia del príncep pot interrompre els aldarulls.

Romeo (Leonard Whiting) és el fill únic de la família Montesco I Julieta (Olivia Hussey) és una noia, que pertany als Capuleto, d’ encara no catorze anys, ja requerida amorosament pel compte Paris.

Els Capuleto organitzen una nit una gran festa, varis nois del clan Montesco hi assisteixen emmascarats, dirigits per Mercuccio (John Mc Enery) i amb la presència de Romeo

Allà Romeo coneix a Julieta i només veure-la s’ enamora d’ ella. Els joves es troben i cau el primer petó però més tard s’ assabenten que cada un pertany a un clan enemic.

Romeo, al dia següent, salta la tapia de la casa del Capuleto i acut al balcó on es troba Julieta. Els dos joves, confirmen el seu amor i decideixen que l’ endemà es casaran en secret.

La dida de Julieta fa de mitjancera en la relació dels enamorats i amb la col·laboració de Fra Lorenzo, els dos joves s’uneixen en matrimoni.

Quan Romeo torna a Verona, es troba amb els Capuleto. Teobaldo l’ humilia, davant el descontent i la fúria de Mercuccio. Els dos homes es repten i es baten en duel. Romeo s’ interposa i Teobaldo fereix de mort a Mercuccio.

Romeo, desesperat per la mort de l’ amic, persegueix a Teobaldo, lluita amb ell i ple de d’ ira, el mata. Romeo fuig, en tant l’ odi entre Capuletos i Montescos creix i s’ expandeix. Els dos clans passegen per la ciutat els respectius morts i demanen al prìncep justícia i venjança.

Aquest jutja i imposa la pena de desterrament a Romeo.

Els esposos passen la nit plegats i consumen el seu matrimoni, després Romeo parteix cap el seu exili en Mantua.

Els pares de Julieta, desconeixedors del casament, acorden la boda prevista de la noia amb Paris. Julieta es nega a aquests desitjos i el pare amenaça amb rebutjar-la per sempre.

Julieta acut a la companyia de Fra Lorenzo desfeta en plors, i aquest cerca una solució. Li dona a la noia una poció que li farà mantenir l’ aparença de la mort durant unes hores. Després despertarà com si tot és estat un somni.

Fra Lorenzo avisarà a Romeo i els dos amants marxaran cap a Mantua.

Julieta es pren el beuratge i entra en una dolça somnolència, similar  a la mort en tant, el capella envia un emissari a la recerca de Romeo, però un criat del noi, Baltasar, que ha vist l’ enterrament s’ avança i li comunica a aquest que la seva estimada ha mort.

Romeo, exasperat, marxa cap a Verona de nou i troba a Julieta, suposadament morta en el panteó familiar, incapaç de suportar el dolor, beu un verí i mor. Julieta desperta i contempla, traspassat, al seu estimat. Es clava una daga i mor al seu costat.

Els dos amants són enterrats plegats i potser seran exemple per la reconciliació de Montescos i Capuletos.

 

 

COMENTARI

     Zeffirelli que venia del món de l’ escena, aconsegueix propulsar-se a la fama  amb “La mujer indomable”, versió de l’ obra de Shakespeare en 1967. “Romeo y Julieta” el reafirma, així com més tard “Hermano sol, hermana luna (1973). A partir d’ aquí inicia una carrera inestable i erràtica en la que desaprofita el seu talent.

L’ obra clàssica de Shakespeare, que beu  en més antigues fonts literàries,probablement el relat de Piramo i Tisbe de la Grècia clàssica, dona lloc a la versió cinematogràfica de Zeffirelli, segurament la millor adaptació per la pantalla del drama, que mai s’ ha rodat.

La tragèdia parla de la estimació portada fins al punt més extrem, fins a la mort. Els dos amants gaudeixen del primer amor, de la primera passió i l’ obra ho retrata amb un lirisme desbordant.

Romeo i Julieta s’ estimen i la seva estimació perdura per sobre l’ enemistat de les famílies, les lluites de clan, els odis i les disputes. Estem davant el clàssic tema de l’ amor impossible.

La querella entre els grups comporta un càstig desmesurat: La mort dels nois. Shakespeare juga amb l’ atzar i la fatalitat com elements que mouen el destí i configuren la vida i la mort de les persones.

Zeffirelli presenta a una ingènua Julieta i a un impetuós Romeo. Recrea l’ època, el vestuari i el llenguatge shakespearià per donar pas a la bellesa estètica i la poesia que desprèn el relat. Tot a partir de la banda sonora de Nino Rota.

Per altre part Shakespeare ens  fa saber sobre la intolerància del seu temps, dues famílies s’ odien, no sabem perquè però estan disposades a barallar-se verbal i físicament sense aturador. Els pares dels enamorats són part d’ aquesta intransigència en una societat patriarcal. Els Capuleto volen casar a la seva filla amb el pretendent preferit, Paris, quan la noia el rebutja,  amenacen amb repudiar-la. El que importa és l’ autoritat paterna i no la felicitat de la noia.

Romeo y Julieta són uns transgressors doncs per amor s’ oposen a la voluntat de la família, desobeeixen i es juguen exili i patrimoni pel seu desig que, el destí torna en mort.

Recordem un dels versos de l’ obra on es constata aquesta voluntat de posar l’ amor per sobre de tot. Julieta: “Oh Romeo, Romeo. Nega al teu pare i el teu nom refusa, o si no ho vols jura’m el teu amor i deixaré de ser una Capulet”.

 

TACONES LEJANOS

 

 

Director: Pedro Almodóvar

Actors. Victoria Abril

               Marisa Paredes

               Miguel Bose

               Míriam Díaz Aroca

               Feodor  Atkine

Any : 1995

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Melodrama

 

ARGUMENT

Becky del Paramo (Marisa Paredes)és una diva de la cançó. Després de la mort del seu segon marit, marxa a fer les amèriques i deixa la seva filla en terra i en el seu nou destí es relaciona amb Manuel (Feodor Atkine), un periodista.

Al cap dels anys, convertida en una figura torna a Espanya i allà es retroba amb Rebeca (Victoria Abril), la seva filla, que s’ ha casat amb Manuel, l’ antic amant de la mare , que ara és director d’ una cadena televisiva.

Una nit van tots plegats a contemplar l’ espectacle de “Letal” (Miguel Bosé), un transvestit que imita Becky. Rebeca va als camerinos i allà Letal fa l’ amor amb la dona. Al cap d’ un temps Manuel mor assassinat, la policia i un jutge, Domínguez, inicien la investigació.

Les sospitoses de l’ assassinat són Isabel (Míriam Diaz Aroca), una locutora de la televisió que era la seva amant, Becky, que també va estar en la casa i s’ ha tornat a relacionar amb el seu antic estimat i Rebeca, la qual explica que quan va arribar a la casa ja va trobar mort a Manuel.

Les tres dones neguen haver comés el crim.

Rebeca és inculpada i ingressa en la presó però al cap d’un temps, gràcies a les gestions del jutge, torna al carrer però s’ assabenta que ha quedat embarassada de la seva relació amb Letal.

A requeriment del jutge, Rebeca torna al cabaret per contemplar el nou espectacle del transvestit. Quan entra en el camerino descobreix que el jutge Domínguez és en realitat Letal i aquest la demana en matrimoni.

En tant, Becky ha tingut un infart després d’ una actuació, agonitzant en l’ hospital li declara al jutge que ella ha estat l’ assassina i exonera a la seva filla.

Quan a punt de morir demana un confessor, li explica que ha mentit per salvar a la filla, la verdadera culpable. Becky expira mentre Rebeca l’ abraçà en el llit de mort.

 

 

COMENTARI

Almodóvar deixa la comèdia esperpèntica i grotesca per traslladar-se de ple al melodrama.

La pel·lícula planteja la dualitat d’un personatge, qui és i qui vol ser. El jutge Domínguez és durant el dia el braç de la llei i durant la nit un transvestit desmanegat i ple de plomes.

Com en moltes pel·lícules d’ Almodóvar, realitat i ficció xoquen, en els dubtes identitaris i en la voluntat de ser qui no s’ és.

Però el tema principal del film, deutor del melodrama desbocat, és la relació entre una filla dominada sempre per la personalitat de la mare, que ha viscut subalterna a la seva ombra , que mai s’ ha sentit estimada i la progenitora, una dona forta i triomfadora que ha abandonat a la noia per aconseguir l’ èxit i que fins i tot quan torna, li pren el marit, que ha estat el seu amant i reincideix en l’ escomesa.

Mentre la filla se sent abandonada, la mare esclata plena de sentiment de culpa, volen rescabalar el seu passat i fer-se perdonar. Com millor sinó que, acusant-se d’ un crim que no ha comès per desvincular a la filla del delicte.

En tant la mare està a les portes de la mort, Rebeca recorda la seva infantesa, quan el so dels talons de les sabates de la dona en la llunyania, feien recognoscible la seva presència o absència , l’ afecte o el desafecte, la tendresa o la fredor que després marcarien el temps vital de la noia.

En una de les seves creacions menys aconseguides, a Almodóvar se li va la mà en el melodrama, faltat de sentit de l’ humor, desvinculat dels elements de comèdia que l’ han identificat, s’ acaba creient en excés la pròpia obra, que redunda en els efectes propis del serial, sense desmitificar-lo.

El millor de la funció és l’ actuació de Miguel Bosé, com Jutge Domínguez/Letal i la cançó “Piensa en mi”, que en la veu de Luz Casal, enarboren magistralment tant Becky com el transvestit i per fi el número musical de les recluses , encapçalades per Bibi Andersen en el presidi.

ALMAS SIN CONCIÈNCIA (IL BIDONE)

 

Director. Federico Fellini

Actors: Broderick Crawford

              Franco Fabrizi

             Giulietta Masina

             Richard Basehart

Any: 1955

Titula original: Il bidone

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Dos capellans i el seu xofer s’ acosten a una finca en el camp, li senyalen a la mestressa que sota un arbre s’ amaguen les restes d’un home assassinat i que allà s’ hi guarda un tresor.

Els homes caven i troben un cofre amb la fortuna i un document suposadament autobiogràfic de la víctima en la que demana cinc centes misses a mil lires cada una per la seva ànima.

Els capellans donen el tresor als camperols a canvi de cobrar els diners de les misses. En realitat es tracta d’una estafa, Augusto (Broderick Crawford), Carlo(Picasso) (Richard Basehart) i Roberto(Franco Fabrizi) són uns tramposos professionals.

Carlo, un dels falsos capellans arriba a casa seva, allà el rep Iris (Giulietta Massina), la seva dona, al costat de la seva filla petita.

Temps després els estafadors es dirigeixen a un poblat de barraques, es fan passar per membres del govern per assignar les cases que han demanat els veïns, naturalment els afectats han de pagar un avançament a canvi d’ obtenir el pis.

Augusto i Carlo es troben amb Rinaldo, un antic company i són convidats a una festa en casa d’ aquest, allà coincideixen també amb Roberto que roba un portacigarretes i es comminat a tornar-lo.

Aquest incident obre els ulls d’ Iris que se n’ adona del món que envolta a Carlo i als seus col·legues, en Carlo comença a obrir-se un problema de consciència.

Per la seva banda, Augusto es troba amb la seva filla Patrizia, la invita al cinema i li promet pagar-li els estudis, en la funció es troba amb una de les seves víctimes que crida a la policia per què arrestin a l’ home davant la tristesa de la noia.

Augusto surt de la presó però el càstig no canvia la seva forma de vida. Torna a realitzar el truc del tresor amb nous companys. Ara es topa amb un camperol molt pobre que té una filla paralítica.

Quan surten tots de la casa, Augusto els hi diu als companys que no ha tingut el coratge d’ agafar els diners però aquests no se’l creuen, el registren , l’ apallissen i els localitzen; en realitat l’ home els volia per finançar els estudis de la filla.

Augusto jeu arraulit al mig de la muntanya i malgrat els seus esforços per incorporar-se,mor en solitud.

 

 

COMENTARI

Fellini realitza “Il bidone” en 1955, després de “La Strada”, encara no ha teixit el seu univers màgic i grandiloqüent i està més bé influït pel neorealisme i l’ humanisme cristià.

La pel·lícula relata l’ acció d’ uns estafadors que es dediquen a enganyar gent miserable i sense recursos. Carlo es penedeix davant els requeriments familiars, Roberto marxa a Milà a cercar fortuna i Augusto és tot un professional: “el món està ple de brètols, jo  soc capaç de vendre gel a un esquimal”, diu, però el sentiment humanitari, voler ajudar a la filla, el debilita i el fa fracassar en l’ intent de quedar-se els diners de l’ última enredada.

Fellini realitza un retrat social i moral. Social doncs mostra la italià més pobre i deprimida, la que és esquer pels entabanadors. Moral perquè exterioritza la picaresca, la falsedat i la falta d’ escrúpols d’un grup d’ enredaires. El director, malgrat tot, no els jutja doncs són perdedors, desarrelats, fills d’ un entorn tan miserable com ells.

Per una altra banda mostra la festa en la que coincideixen els malfactors, tota la banalitat, l’ exhibicionisme i l’ ostentació de les classes altes, són antecedent i anunci de “la dolce vita”.

Augusto, el personatge principal, cerca la redempció ajudant a la filla , té una crisi de consciència que el porta a enganyar als companys i a la mort.

Fellini exposa amb tendresa la vida dels més desafavorits, la felicitat de Susana, la noia paralítica, malgrat la seva desgracia i tanca el film amb la imatge dels camperols caminant cap a la muntanya, mentre en contraplà Augusto mor, el director escenifica la puresa d’uns front la podridura dels altres.

La música del fidel Nino Rota, acompanya amb eficiència el relat.

 

NOTRE DAME DE PARIS

 

 

Director. Jean Delannoy

Actors: Anthony Quinn

              Gina Lollobrigida

               Jean Danet

               Alain Cuny

               Robert Hirsch

Any: 1956

Nacionalitat: França

Gènere: Drama romàntic.

 

ARGUMENT

En París en 1482, el poble escull rei, durant un dia a l’ any, al més brètol de tots. En mig de la festa, destaquen les danses de la gitana Esmeralda (Gina Lollobrigida) i la presencia de Quasimodo (Anthony Quinn), un ser deforme i geperut, campaner de la catedral de Notre Dame de Paris.

Quasimodo viu reclòs en l’ església i és la riota de la gent.

Esmeralda es casa amb Pierre Grigoire (Robert Hirsch), un poeta al que salva de morir en mans dels miserables de la ciutat, però té altres pretendents, Frollo (Alain Cuny), un alquimista que treballa en Notre Dame i Phoebus (Jean Danet), un guerrer al que la dona correspon i a qui Frollo apunyala per l’ espatlla en un atac de gelosia.

Quasimodo , condemnat a patir fuetades en la plaça pública, troba la compassió d’ Esmeralda, que li calma la set i s’ enamora d’ ella.

Quan Phoebus és ferit, Esmeralda que estava amb ell, és acusada de bruixa i assassina , jutjada i torturada, confessa el crim i és condemnada a mort.

Quasimodo, que presencia l’ escena, baixa amb una corda dels terrats de la catedral ,rescata a la noia i la porta a l’ interior de l’ església, el lloc sagrat on no hi poden entrar els botxins.

El rei decideix trencar la prerrogativa eclesiàstica i penetrar en la catedral, els captaires acudeixen per deslliurar la zíngara, la seva companya de penalitats, i l’ exercit s’ apropa també per portar-la al patíbul. Sols Quasimodo està disposat a defensar a la  dona que estima.

Després d’ una forta embranzida, la porta de l’ església cedeix i els indigents rescaten a Esmeralda, just quan arriben les tropes del rei i li claven una sageta a la noia, que mor.

Quasimodo, desesperat, veu el cos inert d’ Esmeralda i quan se n’ adona de la presència de Frollo, el culpable de tot, l’ agafa i el llença dels terrats a baix.

El geperut baixa a la cripta on s’ha enterrat a Esmeralda i l’ abraça; anys després es troben els seus esquelets cenyits i al tocar-los es converteixen en pols.

 

COMENTARI

Victor Hugo escriu en 1931 la novel.la original adscrita al gènere del romanticisme.

Aquesta no és la primera pel·lícula que transcriu la narració d’ Hugo, abans en 1923 Lon Chaney ja interpreta al geperut en el cinema mut, Charles Laughton ho fa en 1939 i més tard de l’ obra de Delannoy es produeixen altres versions on potser, la més destacable, sigui el film de dibuixos animats de Disney en 1996.

La pel·lícula és argumentalment fidel a la novel.la original, a partir d’ un guió en el que intervé Jacques Prevert i en el que es barreja aventura, drama i poesia.

La narració recull el mite de la bella i la bestia; l’ amor impossible d’una atractiva gitana i un esguerrat, lleig i monstruós.

Esmeralda representa a la dona lliure i salvatge, objecte de desig del científic, el guerrer, el poeta i el monstre, tots es disputen a l’ estimada, que concita al voltant, seu la gelosia i la mort.

Quasimodo és el ser innocent i marginal, aquell maltractat per la societat, que darrera la seva lletjor, amaga una ànima bella, és també l’ home sotmès i submís, que es rebel.la per amor.

La catedral simbolitza el lloc sagrat, el santuari, el paradís, l’ edèn feliç, en tant l’ exterior és l’ exemple de la corrupció, la maldat i les lacres humanes.

Notre Dame té cos doncs, per mitja Quasimodo, vomita i es defensa dels seus atacants, el geperut, enganxat a les campanes, mostra com el cos humà i les pedres de l’ església han arribat a una simbiosi , a ser una mateixa cosa.

Quasimodo accedeix a la seva estimada, més enllà de la vida i la dona és finalment seva en una abraçada mortal i eterna.

Delannoy no rebutja la mirada tant poètica com social de l’ entorn, el regne dels lladres, dels indigents, dels miserables, aquest administra la seva pròpia justícia, te les seves pròpies lleis i el director francès, tot i que molt menys que Hugo, les mostra.

DOLOR Y GLORIA

 

 

Director: Pedro Almodóvar

Actors: Antonio Banderas

              Asier Etxeandia

              Nora Navas

               Julieta Serrano

              Leonardo Sbaraglia

              Penélope Cruz

Any: 2019

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Salvador Mallo (Antonio Banderas) és un director de cinema en crisi, un home d’ èxit que al voltant dels seixanta es troba en decadència.

Una operació a l’ esquena l’ha deixat molt limitat físicament i això l’ ha portat a deixar d’ escriure i dirigir. Tot s’ha combinat amb depressió i aïllament.

A través de diversos flash backs coneixem aspectes de la infància de Salvador, com ara quan ensenya a llegir i escriure un paleta amb talent per dibuixar, o quan la seva mare el porta a estudiar a un seminari contra la seva voluntat.

La memòria de Salvador busca la reconciliació amb l’ Alberto Crespo (Asier Etxeandia), un actor amb qui es va barallar perquè no seguia les seves instruccions. L’ Alberto interpreta un monòleg escrit per l’ autor on explica aspectes íntims de la seva vida.

Federico (Leonardo Sbaraglia), un dels espectadors , se sent identificat amb un dels personatges de l’obra, ja que va ser amant de l’ autor. Acabada l’ obra, aconsegueix el contacte de  Salvador, el visita i recorden plegats  vells temps.

Salvador, ple de dolor físic per les xacres i moral pel pes del temps, es posa en mans d’un metge de confiança perquè li operi l’ esquena i li retorni l’ energia perduda.

 

 

COMENTARI

Almodóvar és una icona de la modernitat espanyola, si algú va trencar amb l’ Espanya casposa del landisme i fins i tot amb la críptica de Saura, és ell; atrevit, comediant, talentós, disbauxat…

També és cert que el seu cine en els últims anys davalla en alguns moments , com en “Los amantes pasajeros” (2013), un autèntic despropòsit.

Almodóvar combina en la seva filmografia la comèdia arrauxada amb el drama sofisticat, ara simplement fa balanç de la seva vida. La pel·lícula és allò que se’n diu un relat d’ auto ficció, una biografia esbiaixada, feta a base de records, memòria personal i alguna  llicència narrativa. Es tracta de passar comptes amb un mateix.

D’ entrada cal dir que Almodóvar es despulla sense concessions, sobretot quan parla del seu jo actual, un home amb limitacions físiques, que viu lluny de l’escenari pròdig de la seva joventut, plena d’ excessos i promiscuïtat, algú afectat per la solitud i la depressió.

El director manxec escriu un retrat actualitzat sobre si mateix però es dedica bàsicament a cercar la seva identitat. Per saber qui ets has de saber qui has estat.

L’ alter ego d’ Almodóvar, Salvador, retrocedeix en el temps  i els espais. El protagonista ens explica la seva infància, com en un poble rural de La Manxa, amb un pare absent i una mare beata, té el desig d’ aprendre i ensenyar, de sortir del món estret que li han adjudicat i ser rellevant.

De fet, la història de Salvador podria ser un relat generacional; els desacords amb la mare, les expectatives creades per ella: ordre i religiositat i incomplertes pel fill.

El primer desig, en aquest cas el cos nu d’ Eduardo, un noi jove que trafega per la casa, rebel·la el primer desfici sexual.

Ja  adult, i en el punt àlgid de la seva carrera, l’ atzar el porta a retrobar-se amb aquells personatges cabdals de la seva vida. L’ actor, essencial en el seu cine, aquell  que considera que el va trair, torna a interpretar l’ obra del director que, és a la vegada la història dels propis sentiments, de les passions i els desamors. Atzarosament, el protagonista dels afers amorosos es localitza entre el públic i els antics amants es retroben. En un joc de nines russes, el personatge escrit, l’ actor que l’ interpreta i la figura real, es barregen en un últim acte de confluència.

Almodóvar parla de l’ amor com una constant bàsica de la vida, però atenció, diu “l’ amor mou muntanyes però no et salva, a mi em va salvar el cine”.

L’ amor és passió, força, desig, pots gaudir-lo però passa, la creació, la capacitat de ser un altre, d’ explicar històries, d’ inventar, sempre, sempre pot ser diferent i alimentar la capacitat de forjar els mons amagats dins de cadascú.

Almodóvar recrea una pel·lícula que s’ obre al voltant de  la seva intimitat però que mostra a algú heterodox i lliure, per això he dit que reflecteix generacionalment a tots aquells que malgrat ser tant diferents del mestre del cinema, s’hi ha identificat, en la lluita contra un món en blanc i negre, rebels i iconoclastes, aquells que miren el passat amb un punt de dolor i d’ amor.

 

 

 

LA ENCAJERA (LA DENTELLIERE)

 

Director: Claude Goretta

Actors: Isabelle Huppert

              Yves Benetton

              Florence Giorgetti

Any: 1977

Títol original: La dentelliere

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Beatrice (Isabelle Huppert) és una noia de divuit anys que treballa d’ ajudant de perruqueria i no te estudis. Comparteix moltes coses amb Marylene (Florence Giorgetti), la seva millor amiga, propensa als problemes sentimentals.

Beatrice i Marylene van de vacances a la costa francesa i Beatrice coneix a un noi, François (Yves Benetton), és un estudiant i el seu món el composen gent com ell, amb qui discuteix de política o literatura.

Beatrice i François s’ enamoren, la noia te la primera relació sexual amb el seu acompanyant, surten plegats i són feliços però al cap del temps, François se sent un tant decebut quan contempla com Beatrice no dona un pas  endavant en les seves aspiracions intel·lectuals i professionals.

François se n’ adona que tenen poques coses en comú , que la relació esta abocada al fracàs i decideix trencar-la. La noia sembla prendre’s-ho amb serenitat.

Al pas del temps, Beatrice entra en depressió, es desmaia al mig del carrer i va a parar a un hospital, d’ allà a un psiquiàtric.

François la visita, Beatrice li explica que ha viatjat a Grècia i que ha tingut altres relacions, el noi marxa alleugerit però tot és una mentida. La noia es manté abatuda en front d’un cartell publicitari de Mikonos i passa les hores mortes fent de puntaire.

 

COMENTARI

Goretta és un director suís que guanya una certa popularitat en Espanya en els anys setanta. “La invitación” en 1973 i “La dentelliere” quatre anys després, són els seus films més coneguts.

Aquí roda una història d’amor trista perquè acaba sent de desamor. Es basa en la novel.la del mateix nom de Pascal Laine, premi Goncourt en 1974.

Goretta presenta dos personatges que tenen poc en comú. Una noia de classe social baixa, sense estudis, introvertida, callada i amb pocs amics i relacions, que coneix a un estudiant que flirteja amb la literatura i la política i que és ambiciós sobre els seu futur.

Poden tenir una relació llarga i duradora, dues persones que esdevenen de classes socials, sensibilitats i maneres de veure el món diferents?. Què els separa?.  La vida.

La història es projecta sobre els personatge femení, algú introvertit, fràgil, extremadament sensible. Algú incapaç de treure els seus fantasmes a l’ exterior i que pateix en silenci.

Beatrice rep el comiat amb serenor però darrera d’ aquest, habita un món que s’ enfonsa, l’ amor i la felicitat que trontollen,la fragilitat que amara en el cor i una voluntat d’ auto engany que comporta placidesa a través de mentides que la tranquil·litzen. Així la contrapart no te  sentiment de culpa.

La puntaire perfila el fil una i altra vegada a través d’un moviment monòton, sense moments alts, sense sorpreses, així discorre la vida.

Goretta ens parla del dolor profund i amarg de la dona i ho fa amb senzillesa, sense escarafalls, sense instants cridaners i extemporanis, tot és mesurat però darrera la moderació, el film tanca amb la mirada a la càmera de Beatrice en l’ hospital, una mirada dura, sense esperança, en aquest paper que broda una jova Isabella Huppert, en la seva tercera aparició en la pantalla gran.

LA FAVORITA

 

 

Director: Yorgos Lanthimos

Actors: Olivia Colman

               Emma Stone

                Rachel Weisz

                Nicholas Hoult

                Joe Alwyn

Títol original: The favourite

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere. Drama

 

ARGUMENT

   A principis del segle XVIII, regna en Anglaterra Ana Estuardo. El país s’ enfronta als exercits francesos de Bonaparte i els polítics estan dividits entre els que volen la guerra i els que desitgen un acord de pau.

En la cort, Lady Sarah és la favorita de la reina, Ana ha tingut multitud d’ avortaments però  te preferència per les dones i Sarah la complau en els seus desitjos sexuals.

Un dia arriba a la cort Abigail Brundish (Emma Stone), una noia que te arrels aristocràtiques i és cosina de Sarah, però que ara ve a incorporar-se a la servitud. L’ ambició d’ Abigail la porta a relacionar-se amb Sarah i aconseguir sortir dels llòbrecs soterranis per acompanyar-la en la cort però al temps, la noia veu l’oportunitat de travar amistat amb la reina Ana.

L’ amistat desenvolupa també un fort component sexual. Abigail es casa amb Marsham (Joe Alwyn) i pacta amb Harley (Nicolas Hoult), el cap del partit de l’ oposició. La seva influència aconsegueix que aquest sigui anomenat primer ministre i se segueixen els seus consells, posar fi a la guerra i no augmentar els impostos.

Abigail ha assolit el paper de nova favorita en tant Sarah, que surt ha passejar a cavall se sent malament i probablement enverinada per la nouvinguda,resta ferida i malparada.

La reina ja no confia en Sara que quan torna és expulsada de la cort, Ana una dona alterable, irascible, malalta amb freqüència i incapaç de governar per si mateixa, te ara en Abigail la persona en qui confiar i mantenir al seu costat.

 

 

COMENTARI

    Sisè llarg metratge de Yorgos Lanthimos, director grec que aporta novetat i frescor en el seu cine, de vegades críptic, de vegades apassionant.

Captat pel mainstream no realitza excessives concessions en “La favorita”, una pel·lícula d’ època que és moltes més coses.

Lanthimos retrata  la cort de la reina Ana a inicis del segle XVIII, és un món endogàmic, promiscu, corrupte…la reina, una dona inestable emocionalment i poc dotada per governar i es mostra més preocupada pels seus embolics amorosos que per la raó d’ estat.

En aquest context, Lanthimos emmiralla  a tres dones, la governant i les outsiders, tant Sarah com Abigail són ambicioses; la primera vol conservar el seu lloc al sol de la reina, la segona aconseguir l’ ascens social. La lluita pel poder, el joc de manipulacions i les histories de domini i subordinació, marquen el tarannà d’un entorn reial convertit en un niu d’ escurçons.

L’ ascens al poder te com a vies principals agradar a la reina, el llit és un espai de transit per ser influent i assolir autoritat, satisfer a la jerarca i seduir-la, personal i sexualment és un punt  per acostar-se a ella.

Lanthimos focalitza el seu relat , basat en fets reals, en els inicis del segle XVIII, és un retrat d’ època però també és un mirall de l’ actualitat, en aquests jocs de poder, en la recerca de influencia, en la voluntat de ser més que l’ altre, en la corrupció i la vilesa de la cort, hi podem observar  també un tros de la realitat contemporània.

El director grec crea atmosferes plenes de gràcia, roda amb una acurada posada en escena, filtra la llum, la fotografia esbrina la força del color, profunditat de camp, utilització del gran angular i fosos encadenats afavoreixen una obra de bellesa incontestable. En alguns moments ens recorda el Barry Lindon de Stanley Kubrick.

Lanthimos ridiculitza a la cort, quan mostra al detall els rostres embrutis dels aristòcrates en la cursa d’ ànecs o quan contemplem a un membre de la noblesa, nu i assetjat en una guerra de taronges pels seus coetanis, en un joc tan infantil com malvat. No oblida l’ autor els espais simbòlics, quan Abigail competeix amb Sarah en la caça del tudó, n’ aprèn ràpid, dispara ràpid i fort, ho fa tan be com la seva mestra a qui substituirà en poc temps, mostrant les mateixes habilitats que han portat a l’ altra cap el cim, capacitat de manipulació, falta d’ escrúpols i de pietat, cinisme i desvergonyiment.

El director tanca amb la presència revoltada dels conills, una metàfora de la cort, els animals, juguen, corren, es barallen, forniquen, viuen i moren, exempts de coneixement i de moral.

 

 

EL GATOPARDO

 

Director: Luchino Visconti

Actors: Burt Lancaster

               Alain Delon

              Claudia Cardinale

              Paolo Stoppa

Any: 1963

Títol original: Il gattopardo

Nacionalitat: Italiana

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Fabrizio, el príncep Salina (Burt Lancaster), és un aristòcrata que viu en la seva mansió siciliana en Donnafugata. Em 1860 ha esclatat la revolució carbonaria i el seu oncle Tancredi Falconeri (Alain Delon) marxa a fer costat als revoltats.

El canvi s’ imposa i les tropes garibaldines derroten a l’ exèrcit i entren en Sicília , aconsegueixen la unitat d’ Itàlia i imposen la monarquia de Vittorio Emanuelle.

Tancredi torna a Donnafugata ja com capità del nou exèrcit unificat i coneix a Angèlica (Claudia Cardinale), la filla de Calogero Sedara (Paolo Stoppa), un ric propietari. Els dos joves s’ enamoren davant la decepció de Concetta, una de les filles del príncep.

Fabrizio va a casa de Calogero i li demana la mà de la noia en representació del seu nebot i Calogero accepta.

Un enviat del govern li proposa a Fabrizio que accepti ser senador però aquest ho rebutja.

En la mansió dels Salina es celebra un gran ball, Tancredi i Angèlica presenten la seva relació , el bo i millor de l’ antiga i la nova societat hi conflueixen. El príncep i la seva família, Calogero i la burgesia de diners, els militars que han acabat amb la resistència de Garibaldi, el grup carbonari que volia anar més lluny. Tots s’hi apleguen en el Palau.

Tancredi li explica al seu oncle que es presentarà a les properes eleccions, Fabrizio, vell i escèptic, marxa a peu de la festa.

 

 

COMENTARI

“El gatopardo” és un dels films més bells i savis de la història del cinema.

Visconti retrata la imatge del seu alter ego, el príncep Salina, un aristòcrata il·lustrat que pertany al vell món. És un home ple de raó, cultura i autoritat que, es recolza en el seu univers decadent i que sap que tot te que canviar perquè no canvií res.

Fabrizio ja no pertany al passat però tampoc és part del futur.

Escèptic, contempla el nou món de trepadors i de burgesos rics però incultes i grollers i es reivindica quan confronta el seu llinatge i el seu tarannà, el dels “gatopardos”, el dels lleons, en front d’ aquells que venen: els xacals, les hienes.

Tancredi, el nebot, és l’ exemple de la nova classe que prendrà les rendes, un oportunista que lluita pel canvi revolucionari i que s’ adapta i prospera amb el nou poder.

Visconti, com a bon marxista, relata el pacte social entre la vella aristocràcia plena de privilegis i honors i amb les butxaques buides, i la nova classe ascendent, representada pel ric propietari Calogero i la seva bonica filla. Les dues parts es legitimen mútuament amb l’ acord. Els Salina posseiran bens i diners, el Sedara, títols i reconeixement social.

El director reflexiona també sobre Sicília. Fabrizio estima la seva terra però veu difícil que canviï, els sicilians, diu, no volen canviar perquè es creuen Déus.

Per últim Visconti, a través del lúcid príncep Salina, reflexiona sobre el pas del temps. Fabrizio és l’ home que des de la vellesa contempla la joventut d’ Angèlica i recorda la seva, guaita uns temps que s’ extingeixen i que ja no són els seus.

Quan acaba el ball amb la noia, la càmera sosté el primer pla de Fabrizio, contemplant-la i contemplant, també, el seu passat.

El discurs ideològic, concerta amb una filmació rigorosa i plena de bellesa i esteticisme.

Recordem les imatges hieràtiques, plenes de pols de la família Salina en l’ església, quasi figures de cera, sers d’un temps ja mort.

També en la presentació d’ Angèlica, la noia entra en la sala i concita les mirades dels presents; La càmera fixa els primers plans de Fabrizio, de Tancredi, de Concetta, de les dones, entre la sorpresa i l’ admiració. Quan Angèlica esclata a riure, sorollosament, davant una broma de Tancredi, tots entenen que la noia no és un dels seus.

Però l’ escena culminant del film i una de les grans escenes del cine en majúscules és la del ball.

Visconti retrata en una fastuosa posada en escena i en diversos plans, la sumptuositat i els fastos de la vella societat que s’ uneix a la nova, la translació de que res ha canviat. Les adolescents que salten com a mones, segons Fabrizio, la vanitat, la doble moral, la voluntat d’ ascens social d’ uns i de manteniment de status en altres.

Basada en la novel·la de Giuseppe Tomaso de Lampedusa reflexa i fins i tot supera l’ original narratiu.

 

QUIERO VIVIR

 

Director: Robert Wise

Actors: Susan Hayward

               Simon Oakland

Any: 1958

Títol original: I want to live

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere: Pena de mort

 

ARGUMENT

Bàrbara Graham (Susan Hayward) és una dona de vida desestructurada que ha estat en reformatoris, s’ ha casat i divorciat tres vegades I arrossega una vida un tant dissipada.

Per ajudar a uns amics en negocis bruts és acusada de perjuri i passa un any a la presó. Quan surt intentat assentar el cap, es casa novament i te un fill.

El marit és un jugador, el matrimoni fracassa, paga deutes amb xecs falsos i és perseguida pels creditors.

Continua ficada en assumptes tèrbols i és detinguda per la policia de nou però entre els assumptes bruts s’ inclou l’ assassinat d’una dona, viuda i invalida, la senyora Monaham.

El comportament de Bàrbara, agressiva, orgullosa i amoral i el seu atractiu la fan emblemàtica per ser acusada d’ assassinat i els interessos de la premsa i la policia s’imposen sobre la veritat.

A l’ hora de l’ assassinat, Bàrbara estava amb el seu marit però aquest ha fugit i ningú sap està. Bàrbara no te coartada i l’ acusació continua endavant.

En la presó cau en una trampa. Una noia a canvi de diners es presta a que un amic seu testifiqui conforme va passar la nit del crim amb Bàrbara però el fals testimoni, és en realitat un policia i la seva declaració empitjora les coses.

Arriba el dia del judici. Un dels membres de la banda, per tal de salvar-se, declara que Bàrbara va ser l’ assassina.

Tot , doncs, l’ acusa i la sentència la condemna a la pena de mort, que s’ executarà en San Quintin, en la càmera de gas. Malgrat els esforços dels seus advocats, l’ apel·lació és denegada.

Un sol home continua ajudant-la, el periodista Ed Montgomery.

Assistim als últims moments en el penal. La visita del director, del capellà, la preparació de la càmera de gas, el pas interminable del temps sense que soni cap telèfon que porti a la suspensió de la pena. La presència dels botxins, del metge , dels zeladors.

A la fi Bàrbara és executada.

 

 

COMENTARI

     Robert Wise és un director tot terreny, en el seu haver hi ha ciència ficció, cine bèl·lic, terror i grans superproduccions com “West side story i “Sonrisas i lágrimas”El que te de bo és que sempre se’n surt i els productes que elabora són prou dignes en totes les ocasions.

Cap pel·lícula com aquesta ha qüestionat més la pena de mort.

Basada en fets reals, la verdadera Bárbara Graham va ser executada en la càmera de gas en 1955,la tercera dona ajusticiada en la història dels Estats Units. Narra com una dona suposadament innocent és condemnada i executada.

La pel·lícula explica el drama personal de la protagonista, com passa de l’ orgull i la prepotència a la por, la seva lluita per viure. El film reflecteix també tot el clima dels últims moments, l’ angoixa, la desesperació, la indefensió davant el destí irreversible.

Mostra tant el personatge com els mecanismes que intervenen en el moment final. Wise interromp la musica de jazz que punteja les escenes i subratlla amb els silencis els instruments de la mort, les mans de la víctima, els ulls dels concurrents, en un clímax final descoratjador.

L’ acompliment de la justícia injusta dona un to sense concessions al final de la pel·lícula i qüestiona policia, jutges , polítics i institucions que han portat a aquest desenllaç.

Susan Hayward guanya en 1958 l’ oscar a la millor actriu