GREMLINS

 

Director: Joe Dante

Actors: Zach Galligan

              Phoebe Cates

              Hoyt Axton

Any: 1984

Nacionalitat: USA

Gènere. Fantàstic

 

ARGUMENT

Randall Petzler (Zach Galligan) és un inventor sense gaire èxit; buscant un regal de Nadal pels seus fills es troba amb un ancià xinès que te en el seu poder una estranya bestiola, semblant a una fusió entre un animal de companyia i un ninot de peluix. Si be l’ ancià no el vol vendre, el nen que l’ acompanya cedeix al preu que oferta Petzler i li transfereix.

L’ animaló te que supeditar-se a tres normes: no pot veure la llum, no pot tenir contacte amb l’ aigua, no pot menjar més tard de la mitjanit.

L’ animal li posen Gizmo i és adoptat per Bill (Zach Galligan), el fill de Randall, i fa les delícies de la llar però un dia es mulla i això provoca la seva reproducció i el naixement de cinc animalons més que seran anomenats gremlins.

La cosa no acaba aquí perquè en un descuit, Bill els hi dona de menjar després de la mitjanit a tots els gremlins menys a Gizmo i de resultes, les bestioles entranyables es converteixen en crisalides de les que surten monstres malvats i cruels.

Tot encara pot ser pitjor perquè els monstres entren en la piscina de la localitat i es banyen amb la qual cosa creixen i es reprodueixen multitudinàriament.

Els monstres s’ escampen per la ciutat, creant el terror i el caos i entre les seves víctimes s’hi troba Mis Deagle, una especuladora sense cor.

Els gremlins s’ aixopluguen en el cine de la ciutat, on visionen Blancaneus i els set nans però  Bill, acompanyat de la seva estimada, Kate (Phoebe Cates), deixen anar el gas del local hi posen un misto i tot salta pels aires.

Tan sols resta lliure el “Flocs”, el seu líder i el més dolent de tots. Billy i el gremlin s’ enfronten en uns grans magatzems i quan el pervers monstre esta a punt de trobar un espai aquàtic per reproduir-se, Kate pot obrir les  llums dels magatzems i el gremlin es desfà.

L’ ancià xinés arriba a casa dels Peltzer i s’ emporta a Gizmo, després de reconvenir a la família per la seva deixadesa.

 

 

COMENTARI

     “Gremlins” es roda en 1984 i si be Joe Dante és el director, la pel·lícula pertany a l’ univers Spielberg que és el productor i a Chris Columbus, el guionista, lligat també a la factoria.

Es tracta d’una història que s’ inicia com a comèdia quasi de Disney i va avançant cap a la incorrecció política, la fantasia es converteix en terror i la maldat i la crueltat s’ apoderen de la pantalla.

El conte de Nadal es transforma en un relat de monstres. Dante escenifica una narració plena d’ efectes especials i acció però darrera d’ ella s’hi troben gran quantitat de simbolisme i referents cinematogràfics.

Què són els gremlins?. Són quasi humans, són animals de companyia?, són nens?. Així ho sembla al principi amb l’ encantador Gizmo, un sòsia d’ E.T., rodant perla casa però el misteriós xinès ja ha advertit clarament que no el vol vendre perquè això comporta una gran responsabilitat.

Dante parla de l’ acció dels humans en general i tot allò que esdevé dels seus actes. La paraula clau és responsabilitat, si els pares no l’ assumeixen, els fills es convertiran en gremlins grollers, mal educats i malcriats. Si el ser humà no és responsable dels seus actes, el caos s’instal·larà en el món i tot anirà de tort.

Tot el relat està marcat en la primera part pel sentit de l’ humor i la comèdia però fins i tot en el moment que els gremlins creixen i s’ expandeixen, continuen comportant-se com nens capriciosos i malcriats. L’ escena del cine, on els gremlins campen a la seva sense límits, és genial, no gaire lluny d’una sala multicines en un centre comercial, un diumenge a la tarda i presa per adolescents.

Els gremlins són tan humans que ràpidament adquireixen els defectes i els vicis d’ aquests: bevedors, fumadors, busca-raons, jugadors i fins i tot exhibicionistes, en una escena per trencar-se de riure; tot és producte de la deixadesa humana. Els gremlins són tot allò que vindrà si no hi ha límits, control i educació, en una visió un punt conservadora.

Dante realitza homenatges cinèfils durant tot el metratge i no oculta tots els ponts que el seu film tendeix a altres pel·lícules.

Quan les crisalides estan a punt de transformar-se en cruels animalons, el protagonista esta visionant “la invasión de los ladrones de cuerpos”, en la qual els humans eren substituïts per dobles seus, malvats i sense sentiments, a través d’un procés similar en el que el nou ser passava per una metamorfosi. En aquell cas es tractava d’una paràbola sobre la guerra freda.

En la cinta també es parla d’Orson Welles i el seu programa radiofònic, on la narració figurada de l’ aterrament d’una nau marciana crea el caos en la humanitat. Realment en la pel·lícula de Dante l’ aldarull és important però tot podria ser un relat imaginari de Bill que coincidís amb l’ alarma ciutadana.

El mite de Dràcula i el vampir i és força present. Els gremlins no poden suportar la llum, el seu líder, a punt d’ acabar amb el noi, es veu sorprès per la claror i això  el mata. Els gremlins, com els vampirs, són personatges de la foscor, dels somnis obscurs dels homes.

Blancaneus, pel·lícula de la que gaudeixen els gremlins, és un altre referent en el film de Dante, no hi falta una bruixa dolenta, encarnada en una especuladora Inmobiliaria, vaja per on, una noia innocent que te que servir als nans, ara convertits en gremlins malignes, i un príncep que venç els obstacles i salva a Blancaneus.

Dante recrea l’ anti Nadal, allà on s’hi reflecteix l’ esperit generós i compassiu de la humanitat, hi apareixen dimoniets que pertorben aquesta quimera de bondat, nois inadaptats com “Flocs”, una autèntica criatura punk.

Si els gremlins són dolents i no tenen límits, els humans no es queden enrere i es posen a la seva altura en quan a sadisme i crueltat. Lynn, la mare de Bill, branda un llarg ganivet de cuina amb el que travessa ràpidament a un dels gremlins, un altre acaba en la batedora, un tercer en el microones, esmicolats o cremats, sembla que la tortura per arribar a la mort és una condició sine quanon d’ aquest relat.

LA BELLA Y LA BESTIA

 

Director: Jean Cocteau

Actors: Jean Marais

              Josette Day

Any: 1946

Títol original: La belle et la bete

Nacionalitat: França

Gènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

La bella (Josette Day)és una noia que viu en un poble amb el seu pare, un germà, Ludovic i dos germanes, Felicie i Adelaide.

Acostuma a realitzar totes les feines de la casa, en tant les germanes s’ entretenen en empolainar-se.

Un dia, el pare torna d’ una gestió en la ciutat, se li fa tard, es perd i va a parar a una gran mansió on habita la bestia, un ser monstruós.

L’ home quan intenta marxar, talla unes flors per la filla i és descobert per la bestia, que li retreu la seva conducta i el condemna a mort. Sols podrà salvar-se si és substituït per una de les seves filles.

El pare marxa a casa seva i la bella decideix assumir el sacrifici i posar-se en mans de la bestia. Quan arriba a la mansió, on aquesta habita, se sorprèn per la seva lletjor i la rebutja però el monstre no tarda en enamorar-se de la noia.

Cada nit li fa la mateixa proposta i li demana que es casi amb ell i cada nit la noia el rebutja.

Passat el temps, la bella se n’ adona del bon cor del monstre i li demana marxar a casa seva durant una setmana per cuidar del seu pare, greument malalt.

La bestia li dona una clau del refugi on guarda tots els seus tresors, aquesta és l’ única habitació en que la noia no pot entrar, però la bestia li ofereix la clau com a mostra de confiança.

La clau, un guant, un cavall blanc i un mirall són el amulets de la bèstia.

La bella arriba a casa seva i el pare al veure-la es recupera però les germanes estan plenes de gelosia i li sostreuen la clau.

Avenant (Jean Marais), un noi del poble enamorat de la belle i Ludovic, el germà, es fan amb ella i cavalquen fins la mansió del monstre per apoderar-se dels seus tresors. La bella es calà el guant màgic i apareix també en la mansió.

Allà la bestia no ha pogut suportar la separació i esta morint d’ amor, el monstre mor en braços de la bella en tant Avenant i Ludovic intenten entrar en la càmera dels tresors.

Una estàtua encantada dispara una fletxa a Avenant que cau i es converteix en una nova bestia. Mentre, el monstre es regenera en un ben plantat príncep, doncs s’ ha trencat l’ encanteri que el lligava a la lletjor i la bestialitat eterna i vola amb la bella cap el seu regne.

 

COMENTARI

     La bella i la bestia és un conte fantàstic de Jean Marie Le Prince de Beaumont, escrit en 1756 tot i que és una historia, els orígens de la qual es remunten probablement a la Grècia clàssica.

Cocteau la porta al cine en 1946 i el relat agafa la seva màxima fama a partir del musical d’ Hollywood i la cinta de dibuixos animats que triomfen a finals del segle  XX.

Cocteau roda un film en el que destaquen els elements mítics, fantàstics, poètics, imaginatius, romàntics i surrealistes, barrejats amb elements propis de psicoanàlisi.

L’ estructura és la bàsica de les històries entre belles i besties-Dràcula, King Kong, El geperut de Notre Dame, el fantasma de la òpera, Barba Blava i altres relats clàssics d’ aquest tipus.

En aquest cas, com en els altres, es produeix una dicotomia entre el be i el mal, la bellesa i la lletjor, el món civilitzat i el món salvatge, l’ ordre i la transgressió.

Un personatge pur i bell, una dona per suposat, realitza un viatge iniciàtic i cau en mans d’un monstre, després del primer ensurt es produeix una mena de pacte per arribar finalment a un procés de seducció, que acaba amb la mort del monstre, el fi de la contravenció i la tornada a l’ ordre establert.

Aquest és el leit motiv d’ aquest film però hi ha més coses. Cocteau indaga en els contes de fades clàssics. La bella és també La Ventafocs, la noia desafortunada que és obligada a realitzar les tasques de la casa en tant les germanes s’ engalanen en la recerca de pretendents i una vida plàcida.

També recull elements de Barba blava quan el monstre li ofereix confiança a la bella i li dona la clau del refugi amb el seu tresor però li prohibeix entrar en ell. En la seqüència del mirall podem veure aspectes de Blancaneus i en el guant que permet viatjar ràpidament d’ un cantó a un altre fonaments del conte de les botes de set llegues.

La pel·lícula bascula entre un món kitsch i poètic i retè elements del surrealisme i el psicoanàlisi. Els canelobres que cobren vida, les estàtues que  es mouen i miren fixament, els llargs passadissos plens de racons secrets.

Tot està plegat de símbols: la clau que obre les portes del tresor, allò màgic i desconegut o la regeneració de la bestia en bell príncep, després de morir d’ amor, és una mort simbòlica per renéixer en una vida de plenitud i desig.

En canvi aquell que ha desobeït l’ ordre establert es converteix en el nou monstre fins que algú vagi a salvar-lo per amor, en una seqüència perpetua i eterna.

El guant permet aparèixer i desaparèixer, el cavall cavalcar fins on es desitgi, el mirall permet contemplar l’ interior, l’ ànima de les persones, són els elements de domini de la bestia.

En realitat estem davant un joc de poder. En principi la bestia imposa la seva potestat a la bella però de seguida canvien les tornes i és la dona la que acull el paper de  domini, la que ensinistra a la fera, la que sedueix i deixa inerme al monstre, que afeblit per amor, acaba morint.

La bondat, la bellesa i la civilització  imposen el seu poder en tant que la barbàrie, l’ animalitat es transforma i regenera.

En el monstre, trobem tant la lletjor física com la bondat d’ ànima, en realitat estem davant el mite d’ Jeckyll i Hyde, la dualitat entre el be i el mal, entre la bellesa interior i la lletjor exterior que estan contingudes en el monstre i que el fan infeliç.

Sols l’ amor, el sacrifici amorós de la bella permet a l’ engendrament, lliurar-se de la seva façana abominable i reconstituir-se com objecte de desig.

El mite de la bella i la bestia està contingut en l’ ase d’ or d’ Apuleyo on Afrodita, gelosa de la bellesa de Psique li envia a Eros que li clavi una fletxa que la faci enamorar-se de l’home més horrible que trobi.

 

UN MONSTRUO VIENE A VERME

un_monstruo_viene_a_verme_a_monster_calls-108553414-large

 

Director: Juan Antonio Bayona

Actors: Lewis Mc Dougall

              Sigourney Weaver

              Felicity Jones

Any: 2016

Títol original: A monster calls

Nacionalitat. Espanya

Gènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

Conor (Lewis Mc Dougall) és un nen que viu en una llar on els pares s’ han separat, la mare (Felicity Jones) te càncer i la casa és assistida de quan en quan per l’ avia (Sigourney Weaver).

Conor és assetjat en l’ escola per nois més grans que ell , que l’ insulten i li peguen.

El noi viu afectat i preocupat per aquesta situació, quan apareix en la seva vida un monstre, alguna cosa d’ origen arbori que li explica tres contes i li aclareix que ell tindrà que tancar-los amb un relat final.

La primera història tracta sobre un príncep que mata en la nit a la  seva companya però després regna respectat durant molts anys en el seu país. El segon és el relat d’un apotecari a qui assetja un predicador, aquest aconsegueix expulsar-lo del poble però al cap del temps el capella necessita els seus consells per curar a la seva filla, greument malalta, el farmacèutic s’hi nega. El tercer conte relata sobre un nen que se sent invisible i primer és  importunat i després es fa imperceptible per als seus companys. El noi , ple d’ ira s’ abalança contra aquells que primer l’ incomodaven i ara l’ ignoren.

En tant, la malaltia de la mare avança i ja no te remei.

El monstre retorna i Conor li explica la última història que li pertany: estima a la seva mare però desitja que acabi aviat el seu patiment que és també el seu.

La mare mor i el noi haurà viscut una experiència i un aprenentatge sobre la vida, la mort i sobre si mateix.

1447953231_662296_1447953675_noticia_normal

COMENTARI

     Bayona roda una superba pel·lícula basada en un relat de Patrick Ness. El director català és capaç de realitzar un producte “mainstream”, ple d’ efectes especials però també una obra personal plena d’ humanisme, filosofia i simbolismes.

Bayona s’ acosta al món del seu mentor: Guillermo del Toro, en tot allò que significa caminar pel món dels somnis i la fantasia, perfilar la imaginació i percebre monstres reals o tan sols sorgits de ‘ inconscient.

D’ altra banda, el cine de Bayona te un punt de similitud amb el de Steven Spielberg: la família i les seves interrelacions són el centre de la història, l’ explotació, de vegades excessiva de la sentimentalitat, la recerca de l’ espectacularitat i els efectes especials i la capacitat de narrar amb solvència.

Bayona ens parla del procés d’ aprenentatge, d’un nen que encara és massa petit per ser adult o d’un jove que és massa gran per ser un nen. A través d’una experiència catàrtica, assistim a la malaltia i mort de la mare, el noi viu ara amb les seves pors i sols la invenció d’un ser imaginari, un monstre, serveix com excusa per madurar, aprendre i créixer.

El monstre que sorgeix de les profunditats de la ment, és alguna cosa tel·lúrica, arrancada de la terra, un conjunt d’ elements ancestrals, tot allò primigeni que ens mostra qui som i d’ on venim.

Les ensenyances del monstre serveixen per que Conor assumeixi la mort de la mare i entengui millor la vida i el ser humà.

La primera narració explica com algú dolent també pot ser bo, la segona menciona com el menyspreu es paga amb menyspreu, com un enemic ve a buscar l’ amistat per motius interessats i aquesta és rebutjada, la tercera història mostra la ràbia i la ira que s’han contingut i que de cop explota i com aquell bo i pacífic es torna furiós i irritat.

En definitiva, els contes expliquen que ningú és d’una peça en la seva totalitat, que ningú o tothom és innocent i culpable alhora, víctima i botxí…la diversitat i la disparitat del ser humà.

En el quart episodio, el noi és obligat a dir la veritat, tot allò que interiorment es nega, per salvar-se, Conor aprèn a verbalitzar els desitjos íntims, la mare ha de morir perquè ell visqui i creixi.

Ara Conor serà més fort i menys fràgil, haurà superat el temor i la pèrdua i podrà ordenar la seva vida sense ira, sense mentides, sense por.

Bayona ens transporta a un món de caixes russes, la realitat es veu enfrontada per la fantasia: el monstre, i aquest al seu torn, explica noves històries imaginaries que convoquen la còlera del noi però que el fan aprendre i ser més fort.

LA ISLA DE LAS ALMAS PERDIDAS

island_of_lost_souls-606235261-large

 

Director: Erle C. Kenton

Actors: Charles Laughton

               Richard Arlen

               Leila Hyams

               Bela Lugosi

               Kathleen Burke

Any: 1932

Títol original: Island of lost souls

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

     Edward Parker (Richard Arlen) és un nàufrag, recollit en alta mar per un vaixell. Al comandament de l’ embarcació hi viatja el capità Davies amb un carregament d’ animals engabiats.

El responsable d’ aquest transport és Montgomery i el seu destí, una illa perduda en els mars del sud, que ni tan sols surt en els mapes.

Parker vol arribar a terra on l’ espera Ruth (Leila Hyams), la seva promesa però una baralla que sosté amb el capità fa que sigui desembarcat en la illa misteriosa.

Allà coneix al Doctor Moureau (Charles Laughton), un científic que te al seu servei una munió d’homes deformes, en realitat són el resultat d’un experiment consistent en transformar animals en sers humans.

Parker descobreix  com es realitza una vivisecció a un dels sers de la illa i coneix a Luba (Kathleen Burke), l’ experiment més a afortunat de Moureau, una pantera que s’ ha convertit en una dona força sensual.

Les normes de la illa estan determinades per la llei, que impedeix als engendres vessar sang o menjar carn, és a dir tot allò que els hi recordi el seu passat animal, un altre element clau és la sala del dolor on s’ efectuen els experiments i on són castigats els mutants que no obeeixen.

Mentrestant, el vaixell del capità Davies ha arribat a terra i allà Ruth s’ assabenta de la sort del seu estimat i nolieja una petita nau al comandament d’un  mariner, Donahue.

L’ embarcació arriba a la illa i després de conèixer a Moureau, aquest els hi promet a tots els nouvinguts deixar-los anar però en realitat vol continuat amb els seus assajos.

A la nit, Ouran, mig home mig simi, intenta atacar a Ruth i es dissuadit per Parker; quan Donahue va a cercar ajuda als altres mariners del vaixell, Moureau ordena a Ouran que el segueixi i l’ escanyi; així ho fa aquest però aquest trencament de la llei, revifa els instints sanguinaris dels mutants, que es rebel·len , es llancen contra el seu creador i li apliquen la mateixa medicina que ell els hi ha donat en la sala del dolor.

Mentre, Parker, Ruth i Montgomery fugen per la selva, acompanyats per Luba però aquesta és atacada per Ouran, la dona retorna als seus primitius instints i mata a l’ assetjador però mor en l’ escomesa; en tant la resta d’ aventurers aconsegueix escapar.

isla de las almas perdidas2

COMENTARI

H.G. Wells publica la novel.la : “la illa del Doctor Moureau” en 1896, els elements fantàstics del relat fan que es porti molt sovint al cine, la primera versió, muda, data de 1911, la que ara comentem és una segona versió i posteriorment comptabilitzem “La isla del terror” en 1959,”Los Hombres del ocaso” en 1972, una tercera dirigida per Don Taylor del 1977, prou apreciable i per fi una desafortunada versió del 96,  dirigida per John Frankenheimer i amb Marlon Brando com el malvat doctor.

El relat de Kenton es contextualitza en un moment en que el cine fantàstic manté un gran vigor, és quan apareixen tots els monstres: Dràcula, Frankenstein, la mòmia, l’ home llop…

La característica principal d’ aquest cinema és la crítica d’una ciència que vol anar més enllà dels límits marcats per la natura o el sentit comú. A l’ igual que en “Frankenstein” o en “El Doctor Jeckyll y Mr Hyde”, un experiment científic, depassa la racionalitat; Moureau és un il·luminat, el típic científic boig dels relats fantàstics, algú que vol avançar l’ evolució mil anys, segons les seves paraules, i fer que els animals cobrin vida humana, mitjançant trasplantaments o canvis cel·lulars, aquesta confrontació entre les forces de la natura acaba, com no podia ser d’una altra manera, en fracàs.

Els mutants no són ni homes ni bèsties, són coses, diuen, i el demiürg que els ha creat, aquell Déu/dimoni totpoderós, que ha emprat la ciència de manera contra natura, és castigat.

Un segon tema important, és el patiment del monstre. A l’ igual que en Frankenstein, els monstres tenen consciència de si mateixos, de la seva lletjor, de la seva deformitat, acusadament Luba, la dona pantera, la mostra més exitosa de Moureau; sensual, lasciva i plena de desig per Parker, que fins i tot és capaç de vessar una llàgrima, en un moment donat. Luba fuig amb els humans però assetjada per un sicari de Moureau, extreu el seu instint animal per sobre la raó i mata al que l’ ataca.; Luba se sent desconcertada, no sap com comportar-se davant els humans, pateix per tot allò que no és, en la seva identitat perduda i difuminada.

El tercer tema d’interès és la relació amo-esclau. Moureau crea vida però és una vida subordinada, incapaç de determinar-se per si mateixa, el doctor ha creat monstres, ànimes perdudes, que l’ obeeixen i per que això sigui d’ aquesta manera ha muntat una estructura d’ estat.

La vida en la illa es basa en la llei, unes normes que facin oblidar als engendres, que han estat animals i en la sala del dolor, allà on pateixen l’ experimentació i el càstig ,és a dir Moureau governa, com qualsevol estat, mitjançant la llei i la repressió.

Com en tota tirania, no tarda en produir-se la rebel·lió i els monstres s’ ajunten per acabar amb l’ arbitrarietat i amb aquell que els ha donat una nova vida però no felicitat ni lliure albir.

La pel.licula juga amb elements del fantàstic de l’ època, una nau s’ acosta a un paisatge inexplorat i desconegut, el paratge exòtic i llunya on es desencadenarà els esdeveniments, recordem King Kong.

Els protagonistes en la seva fugida són perseguits, ens hi podem emmirallar en “El malvado Zaroff” o hi trobem un antecedent de “La mujer pantera” de Tourneur en 1942.

Malgrat els aspectes filosòfics i possiblement transcendents, la pel.licula no deixa de ser una sèrie B, un film de dissabte a la tarda, amb una Luba ensenyant cuixa, gràcies al Pre Code que encara era tolerant amb alguna senzilla escena eròtica.

EL ANSIA

 Director: Tony Scott

Actors: David Bowie

             Catherine Deneuve

             Susan Sarandon

Any: 1983

Títol original: The hunger

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic/Vampirs

Subgènere: Homosexualitat/Lesbianisme

 

ARGUMENT

John Blaylock (David Bowie) i Míriam (Catherine Deneuve), la seva dona, són dos vampirs que habiten en una gran casa de Manhattan i estan vius des de fa dos mil anys.

Però John inicia un principi d’ envelliment i degradació, així que decideix visitar a la doctora Sarah Roberts(Susan Sarandon), aquesta és una científica que està treballant sobre el tema de la longevitat, de com fer perdurar la vida i regenerar els teixits.

La doctora no fa gaire cas a John, que torna a casa i no pot evitar el seu procés degeneratiu però això no apaga la seva set de sang i mata a Alice, una noia que sol rebre classes de música per part de Míriam.

Totalment en decadència, John és tancat per la dona en un taüt perquè descansi, ja faltat de força i energia.

En tant, Sarah, interessada per procés que està vivint John, arriba a casa dels Blaylock, allà és seduïda per Míriam i les dues dones fan l’ amor; Míriam mossega a Sarah i li transmet els seus gens vampírics, una sang més forta, que la porta a convertir-se també en una vampir.

A partir d’ ara Sarah acompanya a Míriam per tota l’ eternitat, dorm sis hores al dia, menja una vegada per setmana i no envelleix.

Sarah, confusa davant aquest escenari, es clava un punxo que els vampirs porten penjant al coll per agredir a les seves víctimes i es mutila però l’ olor de la sang fa que es despertin els successius amants de Míriam, guardats en el seu declivi dins dels taüts, surten a la superfície i maten a la dona.

Ara en solitud eterna, Sarah viurà per sempre en la casa.

 

tumbaabierta_El_Ansia_the-hunger_tony_scott_david_bowie

COMENTARI

Tony Scott, el germà de Ridley, debuta en el cine amb aquesta pel·lícula, la millor de una llarga i poc rellevant carrera comercial , tot i que resulta un fracàs comercial i de crítica, es converteix amb els anys en un film de culte.

Aquí mostra, d’ entrada d’on esdevenen les seves capacitats: del món de la publicitat , així que Tony ens ven noranta minuts d’anunci intens, bellesa desbordant, clars i foscos, tractament fotogràfic esteticista, llums i disseny sumptuosos, imatges brillants, eloqüent muntatge i rutilant posada en escena.

La sang vermella taca les pells blanques, sedes i cortinatges emmascaren excitants cossos nus, la casa està tan plena d’obres d’ art com de barroques escales i monstres, per fi, la música viatja des de el crit desbocat de David Bowie a l’ inici, fins les acariciadores partitures clàssiques.

Tot aquest ritual de bellesa serveix per explicar una història de vampirs moderns, al·legoria d’ altres relats contemporanis.

La narració vampírica té alguns ingredients difícils de descuidar, la insuportable eternitat, el decaïment físic que comporta la no mort però si l’ envelliment, l’ esfondrament moral que fa necessari matar innocents per alimentar-se, el desig de l’ altre, de la sang nova, del cos nou, una al·lusió clara al desig sexual i a la mossegada com metàfora de la penetració, la longevitat en solitud i sense companyia.

Tots aquests temes estan compresos en el film i funcionen autònomament però n’hi ha un que li dona sentit i solidesa a la cinta. En 1983 el Sida és la nova malaltia que mata i es dona sobretot a partir de la transmissió homosexual; Scott porta a escena una vampira desitjosa d’ acabar amb la seva solitud eterna, una vampira que sedueix a una humana per convertir-la en un dels seus.

La relació transgressora entre dues dones, la mossegada d’una a l’ altra comporta la transmissió sanguínia d’una malaltia nova, en aquest cas el vampirisme és un succedani del Sida, conversió, transformació, contaminació, paràbola tot plegat del desig sexual promiscu a les acaballes del segle XX i dels seus perills.

Scott obre amb una virtuosa escena amb Bowie cantant a ple pulmó: Lugosi ha mort, mentre paral·lelament contemplem l’experimentació en simis i com aquesta els condueix a la violència.

Tota l’ obra continua amb iguals paràmetres, plens de bellesa, erotisme i potser també, artificiositat; la degradació de John, la relació amorosa entre les dones i l’ akelarre final, amb els vampirs sortint de les tombes que porten a Míriam a convertir-se en pols, com a cloenda final.

 

 

EL FANTASMA DEL PARAISO

eL FANTASMA DEL PARAISO

Director: Brian de Palma

Actors: Paul Williams

             William Finley

             Jessica Harper

             Gerrit Graham

Any: 1974

Títol original: Phantom of the paradis

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

Subgènere: Musical pop.

 

ARGUMENT

Swan (Paul Williams) és un famós productor musical ; un dia veu actuar a Wislow Leach (William Finley), un cantant i pianista que el sorprèn, sobretot per la qualitat de la seva música.

Wislow ha creat una gran obra que titula Faust; Swan li compra i li diu que amb ella realitzarà el seu proper espectacle i inaugurarà el seu teatre: El Paradís.

Winslow no en sap res més de Swan i quan va a la seva recerca, és foragitat violentament de la productora, Swan esta fent proves per trobar a l’ intèrpret ideal de la peça i en el càsting Wislow coneix a Phoenix (Jessica Harper), una noia de grans dots vocals.

Wislow és expulsat de la seu del paradís i detingut per la policia que l’ empresona; s’ escapa i persevera en trobar a Swan però pateix un accident i resta totalment desfigurat.

Wislow es converteix en un monstre, penetra en El Paradís i es cobreix amb una màscara que el fa irreconeixible. Swan vol preservar el negoci i pacta amb Wislov perquè aquest treballi a preu fet i acabi la seva obra, el contracte es signa amb sang i diu que Swan i Wislow estaran sempre units fins a l’ eternitat.

En tant, Swan ha escollit a Beef (Gerrit Graham) com a cantant pop per què interpreti l’ obra, Wislow escapa de la reclusió a que ha estat sotmès per el productor, doncs vol que l’ única intèrpret sigui Phoenix ,de qui s’ha enamorat, i en plena actuació del cantat, electrocuta a Beef que mor.

Phoenix es converteix en la cantant principal i interpreta el paper, triomfa i marxa amb Swan a qui considera el seu benefactor i descobridor; Wislow al veure’ls plegats es vol suïcidar però no ho aconsegueix doncs el seu destí està indissolublement lligat al de Swan.

El fantasma contempla una cinta en la que aquest mostra el seu pacte amb el diable i li lliura l’ ànima a canvi de la vida i la joventut eternes, la fotografia envelleix , mentre ell continua jove permanentment.

Quan en ple teatre, Swan i Phoenix van a contraure matrimoni, Wislow salta sobre l’ escenari i trenca la cinta, Swan envelleix de cop i mor, Wislow ho fa també ,després de mostrar la seva monstruosa fisonomia a Phoenix que el reconeix aterrida.

La festa continua.

phantom-of-the-paradise-74-08-g-1024x767

COMENTARI

“El fantasma del paraiso” és la vuitena pel·lícula de Brian de Palma però en realitat és la primera, doncs les altres set havien passat completament inadvertides pel gran públic.

De Palma recrea un musical pop tenyit de film de terror; és una proposta intel·ligent, innovadora i divertida.

L’ obra es basa en el fulletó de Gaston Leroux editat en 1910: “El fantasma de la òpera”, aquesta novel.la és portada repetidament al cine en 1925 per Rupert Julian, en 1943 per Arthur Lubin, en 1962 per Terence Fisher i en el 2004 per Joel Schumacher, convertit en òpera i en musical d’ èxit reiterat.

En aquesta versió, De Palma manté les constants romàntiques i terrorífiques i les adapta al moment històric, el món pop de 1974 i conjuga una gran òpera rock amb un thriller de terror, tot acudint a diversos mites clàssics.

Els orígens mítics de l’ obra els podríem trobar en “La bella y la bestia”, un home deforme, convertit en un monstre, estima a una noia ingènua i virginal, ella no sap comprendre que darrera la deformitat s’hi alberga un mestre creatiu i sols se n’ adona de qui és i de la realitat quan el contempla, aliè a la seva màscara però ja mort, és l’ amor impossible.

De Palma juga també amb el mite de “Faust”, l’ obra de Goethe, Wislov ha creat una gran composició sobre aquesta llegenda, que li arrabassa Swan, aquest ha venut la seva ànima al diable i a canvi aconsegueix joventut i eternitat però sobretot fama, èxit i triomf i per si no fos prou, l’ amor de la donzella però ho fa a costa de l’ engany i de suplantar i apropiar-se de l’ obra de Wislow.

Un altre mite a recrear és la novel.la d’ Oscar Wilde: “El retrat de Dorian Gray”, doncs el pacte amb el diable fa constar que la fotografia de Swan envelleix però no la seva persona. De Palma juga també amb el conte del cigne orgullós, recordem el nom del ensuperbit productor, Swan (cigne), la faula explica com l’ animal, bell però ple d’ orgull i arrogància, perd un concurs de bellesa davant un porc espí, doncs el jurat del premi el formen animals similars a aquest últim.

Swan és, doncs, un cigne altiu i vanitós, es creu amo de tot i omnipotent però obté un càstig per la seva altivesa; Swan viu en el paradís però el fantasma li guanya la partida i el condemna a l’ infern perpetu. Per últim tampoc és desdenyable la referència a Pigmalió, doncs tant Wislow com Swan porten a una modesta i desconeguda cantant al pòrtic de la fama.

Wislow i Swan són en realitat personatges que es contemplen en el mateix mirall, identitats paral·leles i torturades, tot i que enfrontades, a la recerca de la glòria, el reconeixement i l’ amor. La màscara de Wislow evita mostrar la seva deformitat però és també un amagatall identitari.

De Palma, més enllà dels mites, el romanticisme i el terror, realitza una potent òpera rock, obra del propi Paul Williams, amb estridents i fastuosos números musicals, també és una sàtira del món del pop i del rock: els “Juyci Fruits” són uns autèntics pinxos del rockabilly, Beef és un sòsia de Freddie Mercury, les dones, els fans, les drogues…recorren el sinuós camí dels musics

El director de Nova Jersey inicia aquí la seva mitomania i el seu homenatge cap a Alfred Hitchcock, bàsicament en l’ escena de la dutxa, en la que Beef és assetjat pel fantasma, una al·lusió calcada a la mateixa escena en “Psicosis”.

Al costat d’ amor i música, també hi ha poesia de l’ horror; el fantasma cridant i rient quan Beef ha mort o el fantasma contemplant, a través del vidres, l’ escena d’ amor entre Swan i Phoenix o finalment el tancament, amb un picat que ens deixa veure la mort de Wislow i Swan, i el esglai de Phoenix però sobretot la indiferència general de la multitud.

L’ espectacle ha de continuar.

EL SUEÑO DE UNA NOCHE DE VERANO

 

 

Director: William Dieterle/Max Reinhardt

Actors: Dick Powell

             Olivia de Havilland

             Mickey Rooney

             James Cagney

             Ian Hunter

             Verree Teasdale

             Ross Alexander

             Jean Muir

             Victor Jory

             Anita Louise

Any: 1935

Títol original: A midsummer night’s dream

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

     El Duc d’ Atenes, Teseu (Ian Hunter), celebra la seva boda amb Hipòlita (Verree Teasdale), en tant Lisandre (Dick Powell) està enamorat d’ Hermia (Olivia de Havilland) a qui el seu pare a promès a Demetri (Ross Alexander) de qui està enamorada Helena (Jean Muir).

Mentre, uns actors no professionals, preparen l’ actuació pels desposoris; un teixidor, Bottom, (James Cagney) te que encarnar el personatge de Priam i relatar les seves aventures.

Lisandre i Hermia decideixen fugir al bosc per fer efectius els seus desitjos i darrera seu marxen Demetri i Helena, quan són sorpresos per Oberon (Victor Jory), el rei de les fades que li vol arrabassar un príncep indi a la fada Titania (Anita Louise), per això encarrega un sortilegi màgic al follet Puck (Mickey Rooney).

Aquest, deixa ensumar un perfum a aquells que campen pel bosc i aconsegueix que al despertat s’ enamorin de la primera persona que troben al seu costat.

Puck juga lliurement amb la proposta, en tant els actors assagen el seu paper en el bosc, i li col·loca un cap d’ ase a Bottom, mentre els seus companys fugen espaordits, seguidament li dona a provar el perfum a Titania, que al despertar s’ enamora fervorosament de l’ ase, en tant Oberon s’ apropia del petit príncep.

Seguint el joc, li dona a olorar les essències a Lisandre, que a l’ eixorivir-se contempla a Hel·lena i beu els vents per ella i la mateixes proves els hi efectua a Demetri, ara els dos pretendents festegen a la noia mentre Hermia es veu menyspreada i rebutjada.

La juguesca continua tota la nit però a l’ iniciar-se el dia acaba el somni i s’ imposa la realitat; Oberon encomana a Puck que tot torni al seu antic lloc.

Bottom perd la seva imatge d’ ase i Titania es distància d’ ell, Hermia i Lisandre tornen a estimar-se i Demetri accepta a Hel·lena.

Arribats a la cort, el Duc admet el casori dels joves i els actors representen feixugament la seva obra, entre les rialles del públic; follets i fades sobrevolen el món dels mortals.

 

 

 

COMENTARI

     Max Reinhardt és un dels gran directors escènics alemanys, considerat innovador i avantguardista; d’ ascendència jueva, en 1933 marxa a Estats Units i munta amb Dieterle per la gran pantalla “El sueño de una noche de verano”.

L’ obra de William Shakespeare sempre ha tingut dificultats d’ adaptació, doncs és un conte màgic ple de fantasia, sorpreses i simbolisme; Reinhardt/Dieterle li donen un to un tant naif però que resulta decididament encantador.

El món dels follets i les fades resulta plenament a través d’ una escenografia plena d’ imaginació i lirisme.

Els directors són fidels a Shakespeare i parlen sobre la futilitat dels sentiments i dels afectes, sobre com de fugisser és el desig i com un simbòlic sortilegi aconsegueix canviar l’ enamorament i la cobejança dels personatges i pertorbar els seus anhels inicials; és a dir com el destí i l’ atzar imposen la seva llei, com la vel·leïtat, la inconstància i la superficialitat dominen les accions de les persones.

Shakespeare confronta realitat i ficció; els protagonistes s’ insereixen en un món màgic, ple de il·lusió, on tot pot ser al revés, en veritat és el món dels somnis, aquell món nocturn en que tot pot ser transgredit, en que tot s’hi val, potser com un antecedent psicoanalític, el bard anglès ens ve a dir que els desitjos del subconscient no deixen de ser veritables i assenyats.

Els sers de la pròpia imaginació flueixen amb plena llibertat i guanyen el poder sobre la racionalitat, la llum del dia anuncia la fi del somni i el retorn a l’ ordre establert i la realitat.

La pel·lícula funciona també com una comèdia romàntica i d’embolics; si retiréssim tot el món fantàstic i de quimera de l’ argument, ens podríem trobar amb una comèdia clàssica amb personatges que dubten sobre a qui i com estimar.

Shakespeare arrodoneix l’ obra amb l’ escenificació dels actors davant el Duc; teatre dins el teatre, allà ens fa palès com tot és mentida. Bottom sospira per la seva estimada, en realitat un actor disfressat de dona; els actors són feixucs, l’ escena es desarticula, el muntatge ens mostra les bambolines, les grans mentides, la gran farsa apareix darrera l’ escenari; la conducta humana resta retratada.