GREASE

 

 

Director: Randall Kleiser

Actors: John Travolta

              Olivia Newton John

              Stockard Channing

              Jeff Conaway

Any: 1978

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

Sandy (Olivia Newton John) ha conegut durant les vacances a Danny Zucko (John Travolta), els dos s’han agradat.

Quan comença el curs , abans de graduar-se en la Universitat, resulta que els dos coincideixen en la mateixa escola, la Rydell, sense saber-ho.

Danny és fatxenda, trinxeraire, simpàtic, desenfadat i presumeix en el seu grup d’ enamorar a totes; Sandy  coneix al grup de les Pink ladies, on destaca Rizzo (Stockard Channing), la noia que les lidera, desitjosa de viure la vida i l’ amor amb els nois que li agraden, especialment amb Kenickie (Jeff Conaway); en aquest ambient Sandy és una noia casta i puritana.

Quan Sandy i Danny es troben, el noi es distancia de Sandy per seguir el seu paper de dur i ella se sent desencisada.

Danny intenta acostar-se de nou a Sandy però les coses no resulten fàcils; primer quan el concurs de ball , en el qual Danny guanya el primer premi amb una altra parella i després quan Danny vol iniciar una via més carnal d’ acostament i la noia s’hi nega.

Passa el temps, Sandy entén que te que canviar d’ estratègia si vol conquistar el cor de Danny; en la festa de fi de curs, apareix vestida com una verdadera tigressa i el seu ball i els seus moviments sexys sedueixen definitivament al noi.

 

 

COMENTARI

Un any després de “La fiebre del sábado noche”, la industria d’ Hollywood reincideix amb John Travolta, la revelació d’ aquell film.

Aquest torna a repetir el seu paper de canalla i poca vergonya que s’ emporta les dones de carrer, i consolida les seves dots de ballarí.

Kleiser aconsegueix un producte fresc, divertit, lleuger, una icona del pop dels vuitanta, basada en un homenatge a la música i el ball dels cinquanta; treballa amb una coreografia ajustada i unes cançons trepidants, que es recorden al cap dels anys, escrites algunes per Barry Gibbs, el líder dels Bee Gees, en definitiva un espectacle ple de màgia i diversió.

A més la pel·lícula llança un missatge alliberador de cara al públic jove al que anava destinat, Sandy és una noia puritana però conquesta al seu xicot quan es converteix en una fera sensual i voluptuosa i supera el seu complex “Sandra Dee”, la gata moixa intèrpret de les comèdies dels seixanta.

No es pot ser sempre bona nena si vols caçar a aquell que estimes, és el missatge.

D’ altra banda i per compensar, la cap de la banda de les noies, Rizzo, alliberada i promiscua, decideix casar-se amb Kenickie després d’haver tingut un ensurt amb ell i creure que estava embarassada.

Són imatges poc feministes, on el que val és l’ aparença, el que sembles i no el que ets.

Aquesta aparença és important pels personatges que tan acuradament miren per la seva figura; Danny sempre pentinant-se l’ onda del cabell, els nois mirant-se al mirall abans del ball, el distanciament de Danny davant Sandy es dona, per tant, de no trencar la imatge que els amics tenen d’ ell i no semblar massa tou.

La pel·lícula és un homenatge al rock dels cinquanta, a les pistes de ball, a les grans orquestres, a les bandes i apareixen referències cinèfiles com la cursa de cotxes entre els dos nois, una clara relació amb “Rebeldes sin causa” o quan el competidor de Danny, treu un estilet que porta en les rodes del vehicle. Estem rememorant clarament la cursa de quadrigues de “Ben-Hur”. No falten cameos d’ estrelles del pop o del rock com Frankie Avalon en el paper d’ àngel de la guarda de Frenchie, una de les noies del grup, a qui aconsella que continuï estudiant en lloc d’ iniciar el treball en una perruqueria.

La pel·lícula introdueix també el cant a l’ amistat, després de la graduació, els nois pregunten si ara que els estudis els separaran, seguiran veient-se, la resposta és afirmativa, ells seran sempre fidels a aquesta relació de joventut.

SIEMPRE HACE BUEN TIEMPO

 

 

Director: Stanley Donen

Actors: Gene Kelly

               Cyd Charisse

               Dolores Gray

               Dan Dailey

               Michael Kidd

Any: 1955

Títol original: It’s always fair weather

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

Tres nois tornen a Nova York recent acabada la segona guerra mundial, són Ted Riley (Gene Kelly), Doug Hallerton (Dan Dailey) i Angie Valentine (Michael Kidd).

Han estat soldats de l’ armada americana i són els millors amics del món. Els tres se separen i prometen tornar-se a reunir deu anys després , en 1955, en el mateix lloc, el bar que freqüenten.

Passen els deu anys, Angie és guanya la vida com a carnisser, Doug és un executiu de la publicitat  i Ted és manager d’un boxejador i es dedica als tripijocs d’ aquest esport. Els dos primers s’han casat, tenen fills i una vida convencional, el tercer viu amb l’ esquena dreta però cap dels tres està  content amb la seva vida .

El que pensaven seria un feliç retrobament es converteix en un continuat de llocs comuns i se n’ adonen que passats deu anys no tenen res que dir-se.

Vagarejant per la ciutat Ted coneix a Jackie Leighton (Cyd Charisse) i la parella s’ enamora. Ted te que dirigir un combat del seu pupil però una colla de gàngsters volen que el boxejador perdi i manegar el combat. Ted amb la col·laboració de Jackie deixa KO en el vestuari al seu boxejador i el combat no se’ efectua.

Els gàngsters inicien la persecució del manager per venjar-se, en tant Ted i els seus dos amics han estat reclutats per un programa de televisió on s’han assabentat de la seva història i volen celebrar com s’han retrobat després de deu anys.

Madeline (Dolores Gray) és l’ estrella televisiva que els entrevista i cap dels tres mostra gens d’ entusiasme per haver-se topat de nou però en el moment àlgid del programa, apareixen els gàngster que persegueixen a Ted. Aquests desconeixen que tot el que passa en la sala està sent gravat per la televisió i li retreuen a Ted que no hagi volgut complir la seva paraula i arranjar el combat.

Els tres ex soldats s’ enfronten als malfactors que finalment són detinguts per la policia, això revifa la seva camaraderia i comprenen que malgrat el temps i els canvis sempre seran amics.

 

COMENTARI

Donen i Kelly es tornen a reunir per tercera i última vegada en un musical a l’ altura dels altres dos que havien dirigit: “Un dia en Nueva York” (1949) i “Cantando bajo la lluvia” (1952). De fet el film que ens ocupa es pot considerar una continuació del primer film esmentat. Els mariners d’ aquest relat ja han acabat el servei militar i la guerra ha finit. Els tres amics es troben per celebrar l’ inici de la seva nova vida i la inabastable amistat que es prodiguen.

Com en altres films, els companys prometen veure’s deu anys després. Recordem tot i que el tractament és sentimental i entre home i dona: “Tu y Yo” de Leo Mc Carey (1957) i la saga “Antes del amanecer (1995) de Richard Linklater i les seves dues seqüeles.

Quan es retroben, res és com havien pensat, la vida no els ha tractat com volien i la relació passa esmorteïda i rutinària. Donen/Kelly introdueixen quasi per primera vegada en el musical, un aire nostàlgic i fins i tot pessimista, tot i que la cosa resta endreçada al final amb un bon happy end.

Sobre els protagonistes recorre el pas del temps, l’ ombra del fracàs i la desesperança de que els propòsits de vida no s’han realitzat tal com s’ esperava.

Un projecte immediat comú contra un grup de mafiosos, restableix la relació i sembla una lliçó  per redreçar la seva vida i guanyar de nou l’ auto estima. Al final l’ optimisme torna a ser desbordant i el missatge final del film és un cant a l’ amistat masculina i a mantenir els vincles que mai haguessin tingut que trencar-se.

Tot i aquest elements nous, la cinta se sosté gràcies als esplèndids números musicals que com sempre quan es tracta del geni de Kelly i Donen et deixen materialment bocabadat.

Destaquem aquell en el que Kelly passeja i balla en patins per la ciutat : “I like myself”, el de Dolores Gray i els boys o “Stillman gym” en el gimnàs dels boxejadors amb una Cyd Charisse en plenitud o “The binge”, quan ballen sobre cubells d’ escombraries. No és dansa però ho sembla l’ escena final de la baralla, tota una coreografia magnífica , en aquest cas sense música.

 

CORAZONADA

 

Director: Francis Ford Coppola

Actors: Frederic Forrest

              Teri Garr

               Nastassia Kinski

               Raul Julià

               Harry Dean Stanton

Any: 1982

Títol original: One from the heart

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

   Hank (Frederic Forrest) i Frannie (Teri Garr) viuen casats des de fa cinc anys. Les discussions són continues i decideixen deixar-ho.

Frannie coneix a Ray (Raul Julià), un pianista i cantant en un club en Las Vegas que en realitat és tan sols un cambrer. Mentrestant Hank coneix a Leila (Nastassia Kinski), una artista de circ.

Tant Hank amb Leila com Frannie amb Ray culminen una nit de il·lusió i fantasia i consumen les relacions amb les seves noves parelles. A l’ arribar el matí, Hank se n’ adona que a qui estima  en realitat és a Frannie.

Després d’un intent de segrestar-la , la segueix fins a l’ aeroport, quan aquesta està a punt d’ anar-se’n a Bora Bora amb Ray, sembla que ja és massa tard però no, Frannie torna a casa amb Hank, s’ estimen de nou, obliden les velles renyines i aposten per la reconciliació.

 

 

COMENTARI

Francis Ford Coppola viu en el cim de la fama en els anys setanta quan roda les dues primeres parts d’ “El Padrino “ i “Apocalypse  now”. És per això que crea els seus propis estudis “Zoetrope” amb la finalitat de no treballar per encàrrec i menjar-se el món.

“Corazonada” és la primera feina que surt dels nous estudis i retorna a Coppola els peus a terra. La pel·lícula és un fracàs , significa unes pèrdues milionàries i la fallida de la seva productora, la qual cosa obliga al director americà a un periple dedicat a films modestos  en els anys vuitanta que el que fan és renovar el seu criteri com autor.

“Corazonada” vol ser un musical a la vella manera, una comèdia clàssica on noi i noia s’ estimen, es barallen , troben a altres persones en les seves vides però finalment tornen a estar junts perquè entenen que com amb l’ estimat amb ningú.

Aquest argument tan gastat ve acompanyat de l’ estètica del musical. Coppola roda en tons sofisticats, blaus, verds i vermells que donen un fil fantàstic a l’ acció. Coreografia plena de força quan roda els balls en el carrer, en una Las Vegas de neó i caramel representada en estudi. Glamur, màgia i fantasia per activar el somni d’una nit d’ estiu. Fer el salt a la parella per penedir-se i tornar-hi de nou.

Coppola imagina com els dos protagonistes confirmen durant quaranta vuit hores tots els seus somnis: trobar a algú meravellós, fer l’ amor, marxar amb ell a espais exòtics… però com en el conte, quan el matí desperta, els somnis s’ acaben i torna la realitat; potser el millor sigui continuar igual que ara.

El director filma en muntatge paral·lel i remarca les expectatives de l’ un i de l’ altre. Tan Hank com Frannie troben a prínceps i princeses de conte, gent que com Leila fa equilibris de matinada sobre un cotxe en el desert o gent com Ray que se’n vol emportar a la noia cap l’ encant d’un món exòtic i sense problemes. Són els escenaris imaginaris de la felicitat.

Algunes escenes resulten icòniques: L’ eròtic ball entre Frannie i Ray que culmina en la multitudinària escena en la Las Vegas de cartó pedra o la imatge de Leila sobre la corda fluixa al capvespre. Comèdia romàntica, conte de fades, retrat cromàtic i edulcorat, homenatge al musical clàssic, tot això i molt més és “Corazonada”. Una pel·lícula fracassada en la que s’ inspira en alguns moment la super exitós i oscaritzada “La, la land” en el 2017.

LA, LA, LAND (LA CIUDAD DE LAS ESTRELLAS)

la_la_land-262021831-large

 

Director: Damien Chazelle

Actors: Emma Stone

              Ryan Gosling

Any: 2017

Títol original: La, la, land

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

Mia (Emma Stone) viu en Los Angeles, treballa de cambrera i aspira a triomfar com actriu en el món de l’ espectacle, escriu els seus propis guions i acudeix a diversos càstings sense sort.

L’ atzar fa que coincideixi repetidament amb Sebastian, (Ryan Gosling)un noi que estima el jazz, treballa com a pianista en un restaurant i vol obrir el seu propi club de jazz i tocar en ell.

Després de mirar-se i no veure’s i de diversos desencontres, la parella s’ acaba enamorant.

Sebastian ha estat despatxat del restaurant i intenta refer la seva carrera com a músic en un grup que li paga be però on no fa allò que li agrada. Mia representa en un teatre un monòleg escrit per ella mateixa, sense èxit.

La noia torna a casa dels seus pares, plena de desesperança, però la criden per un càsting, el supera i aconsegueix el paper de protagonista en una pel·lícula que es rodarà durant bastant temps en Paris.

Cinc anys més tard, Mia és una actriu triomfadora , s’ha casat i te un fill, un dia passejant per Los Angeles, el matrimoni arriba al club Seb’s propietat de Sebastian. Mia i Sebastian es miren, l’ home recorda tot allò que és pogut ser i no va ser, ella marxa amb el seu marit.

original

 

COMENTARI

   Hollywood torna al musical. Chazelle després de l’ èxit dos anys abans de Whiplash realitza ara una pel.licula plena de joia, amor, desamor i música.

El tema està força gastat: el somni americà, la perseverança i l’ esforç per aconseguir allò que es desitja, el preu a pagar per assolir que les pròpies  il·lusions es converteixin en realitat.

El film juga amb la sentimentalitat  i les passions, planteja el clàssic argument de noi coneix noia, no se suporten, tornen a coincidir, s’ enamoren, tenen somnis, triomfen en allò que es proposen però el món els separa. Tot no es pot  tenir a la vida.

Els tòpics ben portats no donarien gran cosa de si, si no fos per la presència magnificent del musical, per la posada en escena, per la brillantor de tot plegat, pels balls i les cançons. Aquí allò important no és el que s’ explica sinó com s’ explica.

Chazelle inicia amb un pla seqüència que ja  ens dona ganes d’ aixecar-nos i aplaudir. En un embús en l’ autopista, tots els conductors surten dels vehicles , ballen i canten en una coreografia perfecta.

El pla seqüència serà emblema  del film. La cosa segueix en l’ escena en el mirador de Los Angeles on els dos protagonistes ballen plegats o quan volen i ascendeixen cap el firmament.

Chazelle homenatja al cine clàssic quan els protagonistes contemplen “Rebelde sin causa” en un cine i el seu desig amorós és tallat perquè es crema la pel.licula.

El director utilitza la fosa en negre o la fosa encadenada contínuament i dona mostres del seu talent en l’escena en que Mia li retreu a Sebastian que s’ acomodi i no s’ obstini en el seu somni, en una escena narrada a partir de plans i contraplans continuats.

Tot acaba quan els dos enamorats es troben cinc anys després, Sebastian ,assegut al piano ,rememora com és pogut ser la vida al costat de Mia, les imatges del passat es repeteixen però ara totes tenen un significat positiu, les mancances, els errors i els oblits, ja no existeixen; l’ amor ha triomfat i la vida ha estat una altra. Tot és un engany dels sentits, un enlluernament, la vida continua.

Emma Stone i Ryan Gosling mostren química mútua i ajuden a fer creïble el joc. Chazelle executa un homenatge a los Angeles, la meca del cine, reivindica el jazz i la seva història, els locals clàssics plens de fums i música.

Capacitat narrativa, imatges plenes de força, emocions, cine en la seva més gran dimensió.

 

CANTANDO BAJO LA LLUVIA

singin_in_the_rain-772292013-large

Director: Stanley Donen/Gene Kelly

Actors: Gene Kelly

               Debbie Reynolds

               Donald O’ Connor

               Jean Hagen

              Cyd Charisse

Any: 1952

Títol original: Singin in the rain

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

Don Lockwood (Gene Kelly) I Lina Lamont (Jean Hagen) són una parella exitosa de pel·lícules d’ aventures. A Don l’ acompanya sempre el seu amic, Cosmo Brown (Donald O’ Connor), el músic que compon les partitures.

Don coneix a Kathy Seldon(Debbie Reynolds), una noia que vol triomfar en el món del cine, especialment dotada per cantar i ballar i de qui s’ enamora.

Això coincideix amb l’ inici del cine sonor. La nova pel·lícula de Don i Lina: “El cavaller dansarí” es comença a rodar però la veu de Lina no és l’ adequada i en passi previ dona lloc  a la hilaritat des espectadors

Don, Cosmo i el productor tenen una idea, la pel·lícula es convertirà en un musical i si bé en la pantalla apareixerà Lina, qui li doblarà la veu i cantarà serà Kathy.

L’ estrena de la nova pel·lícula és un èxit total però Lina entén que ella és la gran estrella. Don li prepara una trampa, quan Lina surt a saludar i el públic li demana que canti, és Kathy qui ho fa darrere el teló, en tant Lina tan sols ho simula.

Don i els seus companys aixequen el teló i Lina queda ridiculitzada i en evidència. A partir d’ ara Kathy serà la parella sentimental i cinematogràfica de Don.

cantando-bajo-la-lluvia

COMENTARI

Estem davant el musical més famós i reconegut de la història del cine i també un dels millors, una indubtable obra mestra. Kelly i Donen ja havien treballat plegats i obtingut un notable èxit en 1949 amb “Un dia en Nueva York”, ara hi tornen a triomfar ; ball, dissseny, coreografía, música i cançons, no hi han problemes, tot és felicitat.

L’ argument és una excusa per una successió de números musicals magistrals.

Quan Don balla sota la pluja en llargs plans i trepitja els tolls d’ aigua, estem davant unes escenes que s’ han identificat amb el cine mateix, amb una cançó, “singing in the rain” i una música que tothom coneix.

De no menys excel·lència és la col·laboració de Donald O’ Connor en l’ escena en que balla amb un maniquí o el duet de Gene Kelly i Debbie Reynolds en un escenari buit, propi d’ un quadre de Delvaux.

En alguns números podem constatar un homenatge al cine mut, Chaplin i Harold LLoyd, sobretot en l’ escena del somni en la que Gene Kelly balla amb Cyd Charisse. És un monument a l’ erotisme, retallada notablement, en una pel·lícula apta per a tots els públics.

Destacables són també, les parodies del productor i del director de la pel·lícula, basades en personatges reals. Estem davant una reflexió en clau de comèdia del pas del cine mut al sonor, en aquest sentit Lina és el retrat de l’ actriu del cine silent, incapaç d’adaptar-se als nous temps i que vol substituir les seves deficiències amb males arts i, com no podia ser d’una altra manera, queda ridiculitzada.

DINERO CAIDO DEL CIELO

pennies_from_heaven-260066231-large

 Director: Herbert Ross

Actors: Steve Martin

              Bernardette Peters

              Jessica Harper

              Christopher Walken

Títol original: Pennies from heaven

Any: 1981

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

En els anys de la depressió americana, Arthur Parker (Steve Martin) és un home casat amb Joan (Jessica Harper), una dona que no el satisfà i que a més no aporta els diners familiars per realitzar el seu somni : obrir una botiga de discs.

Arthur coneix a Eileen (Bernardette Peters), una tímida mestra d’ escola de qui s’ enamora perdudament. La segueix fins a aconseguir els seus favors i la deixa embarassada.

Amb mala consciència, torna a la llar conjugal on la dona l’ acull i li facilita els diners pels seus projectes.

En tant, Eileen es acomiadada de l’ escola, avorta i es prostitueix fins que de nou Arthur torna a la seva vida però l’ atzar actua contra ells.

L’ home ha ajudat a una cega a arribar al camí de casa seva, la cega és assassinada per un vagabund i com troben petjades d’ Arthur, el detenen i el condemnen a la pena de mort.

dinerocaidodelcielo05

COMENTARI

Aquesta és una pel·lícula inclassificable. D’ un cantó és bàsicament un musical. En 1981 fa molts anys que el musical ha mort però Ross el ressuscita.

El director empra una fotografia sèpia per filmar la realitat però quan els personatges somien en una vida millor, canten i ballen, la llum i el color inunden la pantalla.

En realitat aquesta és la paradoxa i el contrast que marca el film. D’ una banda la realitat, plena d’ enrenous i frustracions, d’ una altra al somni que s’ eleva a categoria i on la música obre el pas al ball i al optimisme i on Ross ens ve a dir que tothom pot obtenir allò que desitja

Al mateix temps estem davant un verdader fulletó. Un home que  no estima a l’ esposa troba l’ amor de la seva vida i lluita entre fer realitat els seus projectes amb l’ ajut de la dona o lluitar per l’ amor i deixar-ho tot enrere. Avortament, prostitució, assassinat i mort deixaran en no res els somnis.

El film te una vessant social. Es contextualitza en l’ Amèrica de la crisi i la gran depressió i aquest àmbit marca la sort dels personatges.

Tot navega en l’ ambigüitat, de la trista realitat i de la necessitat de sortir a buscar i a complir els somnis, a la recerca de la pluja i del diner caigut del cel.

El somni últim del condemnat a mort ens porta a un final feliç, sense mort, on els protagonistes es retroben i viuen plenament el seu amor.

La majoria d’ escenes musicals són impagables i el film rendeix un homenatge al musical clàssic, sobretot a Busby Berkeley. Hi ha dos quadres que superen a tots. D’ un costat les imatges en el club de mala nota, quan Tom (Christopher Walken) realitza un sensacional estrip tease al compàs de la música que passa als anals del cinema musical

D’ un altre part, l’escena en que Arthur i Eileen contemplen embadalits “Sigamos la flota” on Fred Astaire canta Let’s face music and dance i balla amb Ginger Rogers. Arthur i Eileen s’ acosten a la pantalla i entren en ella, substituint als actors i recreant l’ escena.

Al revés que en la pel·lícula posterior de Woody Allen: “La rosa púrpura del Cairo”, els personatges entren en la pantalla guanyats per la seva màgia, mentre que en el film de Woody Allen són els actors els que l’ abandonen  per anar al món real.

Arthur quan surt del cine li diu a Eileen: “Hem sortit del cine i la vida continua al mateix lloc”.

Per fi no és anecdòtic el nom del personatge femení: Eileen, a qui Arthur diu Lulú. La dona que segons l’ obra teatral de Franz Wedekind recrea la dona fatal i porta la desgràcia i la desesperació als homes.

 

ELPEQUEÑO PRÍNCIPE

the_little_prince-151902310-large

 Director: Stanley Donen

Actors: Richard Kiley

               Steven Warner

              Bov Fosse

              Gene Wilder

Any: 1974

Títol original: The little prince

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

Subgènere. Fantasia

 

ARGUMENT

Un nen dibuixa una serp que s’ ha menjat un elefant però tots els adults confonen el dibuix amb un barret.

Quan el nen s’ ha fet gran és pilot d’ avions (Richard Kiley) i realitza un viatge entre Paris i la Índia, quan el seu avió s’ espatlla i aterra al mig del desert.

Mentre intenta reparar l’ aparell, apareix un nen,  (Steven Warner), vesteix una llarga túnica com un príncep. El nen li demana que dibuixi una ovella però cap dels dibuixos de l’ home el satisfà, fins que el pilot pinta una caixa, dins de la qual hi ha l’ ovella.

El príncep explica que ve d’ un planeta en el que hi ha tres volcans i una flor, el nen vol que el pilot dibuixi un morrió i una tanca per l’ ovella, no sigui que és mengi a la seva amiga, la flor , que és una rosa.

Un dia, el petit príncep amb un estol d’ aus, decideix marxar del planeta a veure món, arriba a un nou destí però un rei li prohibeix entrar i creuar la frontera si no te passaport.

Més tard el nen aterra en un altre indret, allà un home es dedica a contar els estels del cel i així és creu el seu amo.

El següent punt d’ arribada del petit príncep és allà on hi viu un cronista, un historiador, que escriu sense parar, fantasiejant sobre la realitat i inventant la història.

Per últim el nen va a parar a un planeta on hi viu un general, que busca construir un exercit per poder declarar la guerra.

Decebut de les persones que s’ han creuat en el seu camí, el nen marxa fins a la terra. Allà coneix a una serp, xiuxiuejant i enganyosa, més tard es fa amic d’una guineu (Gene Wilder), a qui domestica i de qui es fa amic.

Quan troba al pilot, l’ acompanya pel desert per descobrir algun lloc on hi hagi  aigua i li explica la seva història. Després del seu recorregut, enyora la vida al costat de la seva rosa.

El pilot arregla el seu avió i va en busca del nen a qui ha picat la serp. Al matí següent, el pilot esta disposat a partir però contempla com el príncep ja no hi és, creu que tot ha estat una fantasia, quan en el cel estelat escolta el riure d’ un nen.

dvd-el-principito-the-little-prince-1974-stanley-donen-20303-MLM20187967869_102014-F

 

COMENTARI

Stanley Donen porta al cinema en forma de musical, el conte clàssic d’ Antoine de Saint Exupéry.

És tracta d’un dels més bonics contes morals del segle XX. Un nen que mai ha estat comprès pels adults, quan es fa gran es retroba amb el seu altre jo quan era petit i retorna al món de la fantasia del qual mai és volgut sortir.

Les històries que explica i viu el petit príncep son petites faules morals: contra les fronteres, la guerra, les mentides i l’ acaparament i la cobdícia, i comporten l’ aprenentatge del nen i el coneixement de l’ amistat però també la decepció davant l’ hipocresia encarnada en la serp.

El coneixement del món i els seus personatges no és tan plaent com esperava i el petit príncep decideix tornar al seu propi univers, reivindicant tot allò que es fa amb el cor, tot allò que se sent i no es pot veure.

Saint Exupéry/Donen reivindiquen el món de la infància, de la ingenuïtat, de la il·lusió, el tornar a ser un nen,  veure el cosmos amb altres ulls. El pilot és un alter ego de l’ autor que va ser aviador profesional i va patir un accident , aterrant en el dessert forçosament.

Stanley Donen adorna aquesta història, convertint-la en musical i li dona els graus suficients de tendresa i poesia, no recreant-se, afortunadament en excés, en els efectes especials.

MOULIN ROUGE

moulin_rouge-492344022-large

 

Director: Baz Luhrmann

Actors: Nicole Kidman

               Ewan Mc Gregor

               Jim Broadvent

               John Leguizamo

               Richard Roxburgh

Any: 2001

Nacionalitat. Austràlia

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

     Christian (Ewan Mc Gregor) és un escriptor que arriba a Paris per desenvolupar el seu ofici. S’ instal.la en el cor de Montmatre i ràpidament es relaciona amb els bohemis del barri i s’ introdueix en un cabaret de mala mort: el Moulin Rouge, dirigit per Harold Zidler (Jim Broadvent) i que te com estrella principal a Satine (Nicole Kidman).

Satine te un pretendent, el duc (Richard Roxburgh), un home ric i poderós que esta disposat a finançar el teatre i canviar la seva sort i la de la noia.

Christian s’ introdueix en el camerino de l’ actriu, que és també una cortesana, la noia creu que es tracta del duc i li dedica tota mena de moixaines però es te que desdir quan el verdader noble apareix en escena.

Christian mostra les seves dots com artista i escriptor i redacta el llibret de la nova obra, que es representarà i serà finançada pel duc però a canvi, aquest vol el compromís de Satine de que es lliurarà als seus encants. La noia te un problema afegit, està afectada per la tuberculosi i la seva fi està propera.

L’ obra que escriu Christian tracta d’un vell maharajà enamorat d’una cortesana però aquesta beu els vents per un pobre tocador de sitar, a la fi triomfa l’ amor i no el poder.

Entre assaig i assaig, Christian i Satine s’ enamoren perdudament, el duc fa canviar el final de l’ obra perquè sigui el vell dèspota qui s’ emporti a la noia.

Quan el duc s’ assabenta que Christian és el seu rival, mana a un sicari per eliminar-lo. Satine se sacrifica per que no executin al seu amor i li fa creure al noi que no l’ estima i se’n anirà amb el duc.

Christian interromp la funció i espontàniament canvia in situ el guió, li confessa de nou el seu amor a Satine, davant el maharajà despitat. El duc ho entén i crida al sicari per assassinar al noi en plena funció, els seus plans fracassen i l’ obra acaba amb un gran èxit però Satine, minvada pel esforç i la tuberculosi, mor entre els aplaudiments del públic que desconeix que és el que passa.

Christian, convertit temps després en brillant escriptor, rememora el que va succeir.

 

screen-shot-2014-03-05-at-2-43-56-am

 

COMENTARI

Si el cine és espectacle, aquesta és una de les pel·lícules més espectaculars i refulgents de la seva història.

Un musical que enllaça un conte de fades i una història d’ amor, brillant, efectista, plena de color i un punt artificiosa.

Si per sobre de tot es considera que el cine es posada en escena i muntatge, aquesta és la pel·lícula perfecta, escenificació teatral, sublimació decorativa, tràvelings ultra ràpids, utilització elegant de la grua….un autèntic musical de Broadway luxós i fastuós.

La pel·lícula rendeix homenatge al gran musical dels anys trenta amb imatges en picat properes a Busby Berkeley o també a “Escuela de sirenes”, hi ha recreació de sons de Rodgers i Hammerstein i fins i tot cançons del Beatles.

Tot aquest filtre serveix per dona lloc a un conte de fades: la princesa és segrestada per l’ ogre, el príncep valent la lliura del seu malfactor però finalment la princesa mor i l’ amor no es consuma.

El tema beu fonts de la novel.la romàntica, la noia amb tuberculosi te un bon paral·lelisme en Margarita Gauthier en “la dama de las camèlies”. L’ escenografia i el guió, sempre entre bambolines teatrals ens recorden d’ alguna manera a “El fantasma de la opera”, amb la lluita per l’ amor impossible d’una bella artista. Les aparicions teatrals de Toulouse Lautrec i Harold Zindler, pintats i excessius, ens acosten sens dubte al món de Federico Fellini.

El centre de la trama és la necessitat d’ escollir, per part de la protagonista,  entre els oripells i el luxe que li ofereix l’ aristòcrata o l’ amor que li brinda un escriptor de dubtós futur.

El context és una mitificació del Montmatre d’ inicis del segle XX, bohemis , artistes, poetes i rodamóns, amb una màxima a defensar: la llibertat, la veritat i l’ amor. L’ important en la vida és estimar i que t’ estimin.

Luhrmann recrea un clar paral·lelisme entre històries real i inventada, tant en una com en l’ altra el dubte és saber si guanyarà l’ amor o els diners.

El director australià es mou entre la brillantor i l’ excés, el duo dels dos enamorats en l’ espai en forma de cor, el “Like a virgin” amb seductors cambrers i amb Jim Broadvent com a veu cantant, l’ escena dels ballarins de tango o l’ apoteosi final, enveja d’ “El Molino”, sens dubte.

Musical bell i exuberant, obra mestra pel que subscriu, pretensiós i sense contenció per a molts crítics, amb final trist i amb un lema: l’ espectacle te que continuar.

La pel·lícula guanya en el 2001 dos oscars, millor direcció artística i  millor vestuari.

EL FANTASMA DEL PARAISO

eL FANTASMA DEL PARAISO

Director: Brian de Palma

Actors: Paul Williams

             William Finley

             Jessica Harper

             Gerrit Graham

Any: 1974

Títol original: Phantom of the paradis

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

Subgènere: Musical pop.

 

ARGUMENT

Swan (Paul Williams) és un famós productor musical ; un dia veu actuar a Wislow Leach (William Finley), un cantant i pianista que el sorprèn, sobretot per la qualitat de la seva música.

Wislow ha creat una gran obra que titula Faust; Swan li compra i li diu que amb ella realitzarà el seu proper espectacle i inaugurarà el seu teatre: El Paradís.

Winslow no en sap res més de Swan i quan va a la seva recerca, és foragitat violentament de la productora, Swan esta fent proves per trobar a l’ intèrpret ideal de la peça i en el càsting Wislow coneix a Phoenix (Jessica Harper), una noia de grans dots vocals.

Wislow és expulsat de la seu del paradís i detingut per la policia que l’ empresona; s’ escapa i persevera en trobar a Swan però pateix un accident i resta totalment desfigurat.

Wislow es converteix en un monstre, penetra en El Paradís i es cobreix amb una màscara que el fa irreconeixible. Swan vol preservar el negoci i pacta amb Wislov perquè aquest treballi a preu fet i acabi la seva obra, el contracte es signa amb sang i diu que Swan i Wislow estaran sempre units fins a l’ eternitat.

En tant, Swan ha escollit a Beef (Gerrit Graham) com a cantant pop per què interpreti l’ obra, Wislow escapa de la reclusió a que ha estat sotmès per el productor, doncs vol que l’ única intèrpret sigui Phoenix ,de qui s’ha enamorat, i en plena actuació del cantat, electrocuta a Beef que mor.

Phoenix es converteix en la cantant principal i interpreta el paper, triomfa i marxa amb Swan a qui considera el seu benefactor i descobridor; Wislow al veure’ls plegats es vol suïcidar però no ho aconsegueix doncs el seu destí està indissolublement lligat al de Swan.

El fantasma contempla una cinta en la que aquest mostra el seu pacte amb el diable i li lliura l’ ànima a canvi de la vida i la joventut eternes, la fotografia envelleix , mentre ell continua jove permanentment.

Quan en ple teatre, Swan i Phoenix van a contraure matrimoni, Wislow salta sobre l’ escenari i trenca la cinta, Swan envelleix de cop i mor, Wislow ho fa també ,després de mostrar la seva monstruosa fisonomia a Phoenix que el reconeix aterrida.

La festa continua.

phantom-of-the-paradise-74-08-g-1024x767

COMENTARI

“El fantasma del paraiso” és la vuitena pel·lícula de Brian de Palma però en realitat és la primera, doncs les altres set havien passat completament inadvertides pel gran públic.

De Palma recrea un musical pop tenyit de film de terror; és una proposta intel·ligent, innovadora i divertida.

L’ obra es basa en el fulletó de Gaston Leroux editat en 1910: “El fantasma de la òpera”, aquesta novel.la és portada repetidament al cine en 1925 per Rupert Julian, en 1943 per Arthur Lubin, en 1962 per Terence Fisher i en el 2004 per Joel Schumacher, convertit en òpera i en musical d’ èxit reiterat.

En aquesta versió, De Palma manté les constants romàntiques i terrorífiques i les adapta al moment històric, el món pop de 1974 i conjuga una gran òpera rock amb un thriller de terror, tot acudint a diversos mites clàssics.

Els orígens mítics de l’ obra els podríem trobar en “La bella y la bestia”, un home deforme, convertit en un monstre, estima a una noia ingènua i virginal, ella no sap comprendre que darrera la deformitat s’hi alberga un mestre creatiu i sols se n’ adona de qui és i de la realitat quan el contempla, aliè a la seva màscara però ja mort, és l’ amor impossible.

De Palma juga també amb el mite de “Faust”, l’ obra de Goethe, Wislov ha creat una gran composició sobre aquesta llegenda, que li arrabassa Swan, aquest ha venut la seva ànima al diable i a canvi aconsegueix joventut i eternitat però sobretot fama, èxit i triomf i per si no fos prou, l’ amor de la donzella però ho fa a costa de l’ engany i de suplantar i apropiar-se de l’ obra de Wislow.

Un altre mite a recrear és la novel.la d’ Oscar Wilde: “El retrat de Dorian Gray”, doncs el pacte amb el diable fa constar que la fotografia de Swan envelleix però no la seva persona. De Palma juga també amb el conte del cigne orgullós, recordem el nom del ensuperbit productor, Swan (cigne), la faula explica com l’ animal, bell però ple d’ orgull i arrogància, perd un concurs de bellesa davant un porc espí, doncs el jurat del premi el formen animals similars a aquest últim.

Swan és, doncs, un cigne altiu i vanitós, es creu amo de tot i omnipotent però obté un càstig per la seva altivesa; Swan viu en el paradís però el fantasma li guanya la partida i el condemna a l’ infern perpetu. Per últim tampoc és desdenyable la referència a Pigmalió, doncs tant Wislow com Swan porten a una modesta i desconeguda cantant al pòrtic de la fama.

Wislow i Swan són en realitat personatges que es contemplen en el mateix mirall, identitats paral·leles i torturades, tot i que enfrontades, a la recerca de la glòria, el reconeixement i l’ amor. La màscara de Wislow evita mostrar la seva deformitat però és també un amagatall identitari.

De Palma, més enllà dels mites, el romanticisme i el terror, realitza una potent òpera rock, obra del propi Paul Williams, amb estridents i fastuosos números musicals, també és una sàtira del món del pop i del rock: els “Juyci Fruits” són uns autèntics pinxos del rockabilly, Beef és un sòsia de Freddie Mercury, les dones, els fans, les drogues…recorren el sinuós camí dels musics

El director de Nova Jersey inicia aquí la seva mitomania i el seu homenatge cap a Alfred Hitchcock, bàsicament en l’ escena de la dutxa, en la que Beef és assetjat pel fantasma, una al·lusió calcada a la mateixa escena en “Psicosis”.

Al costat d’ amor i música, també hi ha poesia de l’ horror; el fantasma cridant i rient quan Beef ha mort o el fantasma contemplant, a través del vidres, l’ escena d’ amor entre Swan i Phoenix o finalment el tancament, amb un picat que ens deixa veure la mort de Wislow i Swan, i el esglai de Phoenix però sobretot la indiferència general de la multitud.

L’ espectacle ha de continuar.

SONRISAS Y LAGRIMAS

Sonrisas_y_l_grimas-154796714-large

 

 

 Director: Robert Wise

Actors: Julie Andrews

             Christopher Plummer

             Eleanor Parker

             Richard Haydn

Any: 1965

Títol original: The sound of music

Nacionalitat: USA

Gènere. Musical

Subgènere: Cine familiar

Subgènere: Nazis

 

ARGUMENT

Maria (Julie Andrews) és una novícia que viu en un convent de Salzburg en 1938 i que te dubtes al voltant de la seva fe.

Perquè reconsideri la seva decisió última, és enviada com institutriu a la casa del capità Georg Von Trapp (Christopher Plummer), un capità de la marina que ha enviudat i te set fills. Von Trapp tracta als nens a l’ estil quarterer per fer-se obeir però la presència de Maria ho canvia tot, es fa estimar i es guanya la confiança dels nens.

Von Trapp ha decidit casar-se de nou amb la baronessa Schrader (Eleanor Parker) i la porta de Viena a la seva mansió de Salzburg, així organitza una festa de societat per presentar-la però poc a poc el seu cor esta sent robat per Maria.

La baronessa parla amb Maria i li fa veure la situació, la noia per no interferir decideix abandonar la família i tornar al convent però allà se n’ adona que aquella no és la seva vocació, en tant Von Trapp també comprèn que de qui esta realment enamorat és de la institutriu.

Maria torna a la casa, Von Trapp trenca el compromís amb la baronessa i es casa amb la noia.

Però els nazis han entrat en Àustria, Von Trapp se sent austríac i és totalment anti-nazi, així que quan és cridat perquè en el seu grau de militar s’ incorpori a l’ exercit alemany, no ho veu amb bons ulls.

Quan es te que celebrar un concurs de cant en Salzburg, Von Trapp intenta escapar amb tota la família però els alemanys els sorprenen i ells addueixen que van al festival.

Els Trapp participen en el concurs però aprofitant l’ hora de concedir els premis, escapen. Els nazis es mobilitzen darrera seu, en tant las família s’ aixopluga en el convent.

Els alemanys el registren però no troben el cau on esta amagada la família, fins que un jove pretendent de Liesl, la filla gran, els denuncia. Els Trapp poden sortir corrents a temps d’ agafar el seu vehicle i marxar, en tant els alemanys es queden paralitzats doncs les monges han sabotejat els seus cotxes.

Els Trapp marxen per la muntanya i poden creuar la frontera suïssa, camí de la llibertat.

 

 the-sound-of-music-nbc-live

 COMENTARI

Hollywood busca en els anys 60 atraure a l’ espectador amb un cine de grans històries, apte per tota la família i amb elements musicals espectaculars.

Com Julie Andrews havia estat ,ja un any abans, l’ estrella d’un producte d’ aquest tipus: “Mary Poppins”, ara la industria torna a provar fortuna i a posar tots els mitjans per aconseguir un nou èxit popular.

“Sonrisas y lágrimas” te molts elements de cine edulcorat, cursi i passat de moda. Una monja que es redimeix per amor, un grup de nens a qui domarà una eixerida institutriu , una història més que previsible i una posada en escena plena d’ elements kitsch.

Tot i això l’ espectador es deixa portar per la potència narrativa, les magnífiques cançons i la història d’ amor i de guerra.

Només començar la funció, contemplem diversos paisatges des de les muntanyes del Tirol, des de l’ aire la càmera inicia un picat, en la llunyania es mou una petita figura, la càmera arriba fina a ella, ¡Oh!, és Julie Andrews –Maria, que canta i balla “sound and music”. Difícil res millor.

La cosa continua amb alguns números musicals com “My favorite things”, amb Maria i els nens sobre el llit de l’ habitació, ens transporta als moments en que neix l’ amor en la festa de gala entre els protagonistes i va després a l’ apoteosi del bes que legitima la unió.

Però quan la història d’ amor ja s’ ha acabat i tots mengen anissos, els malvats nazis espatllen la festa.

Així, que encara ens queda una hora final de suspens, en la que la família serà perseguida pels dolents, Von Trapp es mostrarà com un bon patriota austríac i la família marxarà èpicament per la muntanya, camí de la llibertat.

Hollywood, doncs, hi posa de tot: color música, amor, guerra, sentimentalisme, gran pantalla i és clar riure i plors, això és el cine.

La pel·lícula esta basada en fets reals, la música és de Rodgers i Hammerstein, que estan en el zenit de la seva carrera compositora i el film guanya cinc oscars en 1965, entre ells, el de millor pel·lícula i millor director i supera la recaudació de “Lo que el viento se llevó”, convertint-se en l’ èxit més gran de tots els temps fins a la data.