LA NIEBLA

 

 

Director: John Carpenter

Actors: Adrienne Barbeau

             Jamie Lee Curtis

             Janet Leigh

             Tom Atkins

Any: 1980

Títol original: The fog

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Una vella llegenda explica que un vaixell es va enfonsar en 1880 al costat d’ Antonio Bay, quan una estranya boira el va rodejar. L’ embarcació va xocar contra els esculls i va naufragar.

La llegenda diu que quan la boira torni a aparèixer, els homes que jeuen en el fons del mar, ressorgiran i tornaran a la superfície.

Quan fa cent  anys de l’ esdeveniment, en la població comencen a passar coses estranyes. Els objectes es mouen, la benzina es vessa, la televisió s’ apaga i les alarmes dels cotxes s’ engeguen.

Stevie Whayne (Adrienne Barbeau), la propietària de la radio local que emet des d’ un solitari far, avisa als mariners del See Grass que un banc de boira s’ acosta. Els mariners contemplen com de la calitja sorgeix un vaixell enorme i els espectres que l’ habiten, els maten sense pietat.

En tant, una noia, Elizabeth Solley (Jamie Lee Curtis) fa auto stop perquè l’ acostin a la població i la recull Nick Castle (Tom Atkins), els dos lliguen i quan sembla que la boira i els fantasmes arriben a la seva casa, toca la una. És la fi de l’ hora embruixada en la que van passar els fets sagnants fa cent anys.

Al dia següent, Nick surt amb la noia a buscar la nau, la troben abandonada i dins el cadàver d’ un dels mariners que per l’ estat del seu cos sembla haver estat submergit força temps.

Mentre, el capella del poble, el pare Malone, ha trobat el diari del seu antecessor que viatjava en el vaixell enfonsat fa cent anys, allà s’ explica que en l’ embarcació es va produir un terrible crim: sis conspiradors van matar a un home, Blake, per robar-lo i ara sobre aquesta mort s’aixeca una maledicció pel poble. Blake torna per venjar-se i per recuperar el seu tresor.

Quan es fa de nit un nou banc de boira arriba i entra allà on es troba l’ edifici de meteorologia, quan el meteoròleg va a veure que passa, els espectres surten de la boira i el degollen.

Stevie que parlava en aquells moments per telèfon amb l’ home, sospita el que passa.

La boira envolta la casa del fill de Stevie i els espectres maten a la cuidadora del nen, l’ arribada de Elizabeth i Nick salva al xiquet i tots fugen a refugiar-se a l’ església amb Kathy (Janet Leigh) i Sandy, dues dones que preparaven la celebració dels cent anys.

Els espectres arriben a l’ església i el pare Malone els hi restitueix l’ antic tresor, pagant amb la seva vida. La maledicció acaba i els fantasmes, ja rescabalats, tornen als abismes i amb ells se’n va la boira.

 

  

 

COMENTARI

Carpenter realitza “la noche de Halloween”, el seu film més impactant en 1978, continua la seva especialització en el terror en el 80 amb aquesta pel·lícula i demostra ser un artesà del gènere, ple de competència i recursos cinematogràfics.

Com en una bona pel·lícula de por que es preui, el director juga amb elements arquetípics del gènere. La presència del mal, la por a allò desconegut, els temors primigenis, els espectres, sers abominables que retornen del més enllà per efectuar una venjança, la foscor, l’ atmosfera opressiva….

Allò que mata no és una cosa física sinó la boira, una cosa inaprensible, etèria, impossible de combatre,una cosa que te vida pròpia.

Tot això és amanit amb formules del gènere: una bona dosi d’ ensurts, com quan el mort del vaixell cau sobre la noia o quan el meteoròleg es sorprès per les forces de l’ abisme.

Carpenter provoca moments de suspens, com quan el cotxe dels protagonistes, rodejat de fantasmes, no engega o d’ alta tensió i acció com quan els espectres persegueixen a la locutora.

Les accions paral·leles són notables: passem de la noia de la radio sola en el far a l’ escena en la que el capella relata que conté el diari i d’ aquí a la investigació de Nick i Elizabeth en el vaixell.

Gaudim també de les escenes de contrast: quan surt el sol, el mal s’ esvaeix, tot torna a la normalitat, l’ espectador s’ assossega a l’ espera de nous ensurts.

Tot per fi rodejat d’ un clima inquietant on els espectres recuperen el tresor que els hi va ser arrabassat i es vengen en els descendents dels avantpassats que els hi van causar el mal.

 

QUÉ FUE DE BABY JANE?

 

 

Director: Robert Aldrich

Actors : Bette Davies

               Joan Crawford

               Victor Buono

Any: 1962

Títol original: What ever happened to Baby Jane?

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror psicològic

Subgènere: Thriller

 

ARGUMENT

Baby Jane Hudson és una nena prodigi i malcriada que canta i balla amb gran èxit amb un show propi. en tant, entre bambolines, la seva germana Blanche contempla gelosa, com tota l’ admiració i l’ afecte del pare és per a Jane.

Al cap dels anys, la carrera de Jane no s’ ha consolidat i en canvi és Blanche la que triomfa en el món del cinema.

Un dia un vehicle conduit per Jane atropella a Blanche i la deixa esguerrada i invalida per vida.

Anys més tard, les dues germanes viuen en una gran mansió. Jane (Bette Davies) exerceix un domini físic i psicològic sobre Blanche (Joan Crawford), que si bé és la propietària i la que disposa dels diners familiars, es veu impedida en la seva habitació i en una cadira de rodes. Jane turmenta i extorsiona a Blanche, mata al seu ocell preferit i li col·loca en el seu plat de menjar, li porta una rata morta en la safata de l’ esmorcar i la terroritza constantment.

Jane continua l’ assetjament de Blanche, mortificant-la i menyspreant-la sense límit ,imita la seva firma amb la finalitat d’ aconseguir els diners del Banc, trenca les cartes dels seus admiradors i li talla el telèfon i les comunicacions.

Jane decideix contractar a Edwin Flagg (Victor Buono), un professor de piano, dominat per la mare, amb el motiu que l’ ajudi a tornar als escenaris i reinventar-se a si mateixa.

L’ absència de Blanche omple de sospites a Elvira, la criada, que tot i ser acomiadada descobreix a la dona lligada i mordassada en la seva habitació. Jane arriba , troba a l’ intrusa i la mata d’un cop de martell.

En una cita amb Edwin, aquest sent soroll , comprova la desoladora situació en que es troba Blanche i surt corrent de la casa.

Temorosa que aquest avisi a la policia, Jane fuig amb el vehicle i la seva germana dins, fins a la platja. Allà Blanche li confessa que en realitat l’ accident que l’ ha deixat paralítica va ser causat per la pròpia imprudència, que Jane no ha estat culpable de la seva desgràcia i que en realitat haurien pogut ser  amigues tots aquests anys.

La policia, alertada de la mort de la criada i la desaparició de les dues germanes, deté a Jane, en tant aquesta davant els curiosos de la platja, escenifica les actuacions, que la van portar a la fama.

 

 

COMENTARI

Aldrich realitza un film entre el thriller i el terror psicològic, amb alguns ensurts i tensions propis del grand guignol i mostrant un ambient sòrdid i claustrofòbic.

El director presenta la vida en comú de dues germanes, dos sers en el punt de no retorn de la decadència física i moral, dues persones que s’ odien però en tant una , paralítica i impossibilitada, exerceix de víctima, l’ altra, plena de rancúnia, realitza el paper de botxí, humiliant i vexant a la germana, que tot i això, amaga un secret i no és tan innocent com sembla.

Baby Jane, impagable Bette Davies, és una dona frustrada, plena de solitud, envejosa de l’ èxit de Blanche, una enveja que es torna odi i malvolença.

Jane és un personatge patètic, trastornat, que avança cap el crim i la bogeria. Sols te un interès, recobrar el temps d’ infància en que va gaudir dels aplaudiments i el reconeixement del públic. Recobrar la fama, la glòria i l’ èxit.

La seva fuga a la platja amb Blanche moribunda, és la significació de la tornada a aquell temps, la recerca de la felicitat i el retrobament de nou, amb un públic, que astorat, contempla el seu show abans de ser detinguda.

Tots els personatges que dibuixa Aldrich són malaltissos. Blanche, que no vol lliurar el seu secret a Jane, a qui condemna a un etern sentiment de culpa. Edwin, un conco insegur i un tant pertorbat. Y per suposat Jane, un monstre ple de rancúnia i perversitat. Tots és mouen en el seu propi infern ple de odis, culpes i renúncies.

La Davies i la Crawford realitzen en el cine una imitació de la vida. Ambdues s’ odiaven, no es podien veure i el rodatge és extremadament difícil per les peticions i singularitats de les antigues estrelles. La relació sado masoquista que es trasllada a la pantalla te una segona part real en el backstage del rodatge.

 

LA SEMILLA DEL DIABLO

 

 

Director: Roman Polanski

Actors: Mia Farrow

John Cassavettes

Ruth Gordon

Sidney Blackmer

Any: 1968

Títol original: Rosemary’s baby

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Rosemary Woodhouse (Mia Farrow) I el seu marit Guy (John Cassavettes) van a viure a un nou apartament a Nova York i decideixen tenir un fill.

Ell és actor a l’ espera de papers I te un cop de sort, el protagonista d’ una important obra teatral queda cec I Guy el substitueix. En tant entaulen amistat amb una parella d’ avis que viuen en l’ apartament del costat: Roman i Minnie Castevet (Sidney Blackmer-Ruth Gordon) .

Un dia en que la dona se sent marejada i te estranys somnis, el marit diu haver-la penetrat i haver engendrat el fill. Rosemary queda prenyada però comença a sentir-se malament i desconfia, primer del metge que li han recomanat, el Dr Wallenstein i més tard dels seus amables veïns i els batuts de vitamines que li ofereixen.

Un amic de la dona, Hutch, la visita i al dia següent la cita amb urgència però quan Rosemary acudeix se n’ assabenta que l’ home ha mort en estranyes circumstancies però li ha deixat un llibre com a llegat.

És un llibre de bruixeria i Rosemary comprova que el nom d’ un bruixot del segle passat coincideix, barrejant les lletres, amb el del seu veí. El llibre apunta una sèrie d’ elements: un bruixot necessita una penyora de la persona a qui vol causar mal. L’ actor cec va intercanviar la corbata amb el marit, a Hutch li va desaparèixer un guant en la casa.

Rosemary, convençuda que està davant una conjura escapa de la mansió i visita al Dr Hill, el seu antic metge, però aquest no se la creu i avisa al marit.

La dona es sedada, perd el coneixement i engendra un fill. Quan desperta li diuen que el nen ha mort. Rosemary sent plors a traves de la paret i aconsegueix entrar  en la casa veïna. Allà descobreix una conxorxa de bruixots que estan implicats, des de el Dr Wallenstein als veïns passant pel seu marit.

Tots ells són components d’una secta diabòlica i el fill de Rosemary ha estat engendrat pel diable. Rosemary s’ acosta al bressol i veu al nen, l’ esperit matern pot més, somriu davant el monstre i gronxa el llitet.

 

 

COMENTARI

Polanski realitza la pel·lícula que el porta a la fama i l’ allunya dels circuits de l’ art i assaig.

Basada en una novel·la de Ira Levin, assistim a l’ embogiment progressiu d’ una dona que pensa ser víctima d’un complot de bruixeria per  robar-li el seu fill.

Tots els esdeveniments poden ser perfectament causa de l’ atzar. Rosemary pot ser una dona trastornada que perd de vista la realitat i ultrapassa el límits de la raó.

L’ escena final, quan es troba amb  la secta de bruixots que han raptat al nen, el fill del diable, canvia el punt de vista de l’ espectador. Rosemary no estava trastornada, o si. El món del fantàstic entra en la narració i domina l’ acció.

Més enllà de si la pel·lícula retrata una degradació mental o si l’ última escena podria ser un somni d’ algú que ja ha perdut la raó, la pel·lícula se submergeix,primer, en les aigües del thriller psicològic per acabar fusionada en el món del terror.

Polansky , com en altres de les seves pel·lícules, ens mostra a algú assetjat, obsessionat, incapaç d’ afrontar uns esdeveniments que el desborden, un individu portat al límit ja sigui per la seva raó malaltissa o per una conjura de sectaris.

Polansky ironitza sobre la maternitat, una mare està disposada a fer qualsevol cosa pel seu fill, encara que aquest sigui el diable.

La pel·lícula te la virtut d’ oferir una imatge contemporània del terror. Hi ha intriga i angoixa però no ensurts ni sang. Mia Farrow aporta una representació de fragilitat al seu personatge. Els adoradors de Satán són entranyables veïns o correctes professionals, la quotidianitat és l’ eix de la trama.

Amb “La semilla del diablo” s’ inicia un cicle diabòlic que després, ja en els anys 70, completaran “El exorcista” , “La profecia” i totes les seves seqüeles. Potser la idea d’ un món convuls on el mal s’ ha apoderat de l’ existència.

 

FRANKENSTEIN

 

 

 

Director: James Whale

Actors: Colin Clive

               Boris Karloff

               Mae Clarke 

Any: 1931

Nacionalitat: USA

Títol original: Frankenstein

Gènere: Ciència ficció/Terror

 

ARGUMENT

Henry Frankenstein (Colin Clive) i el seu ajudant Fritz roben cadàvers dels cementiris. En una facultat de medicina, un científic estudia tres cervells, el d’ un gran home, el d’ un home normal I el d’ un criminal.

Fritz roba per equivocació el de l’ home anormal. Frankenstein tancat en un vell molí en runes, realitza un experiment amb aquestes restes, vol crear vida, crear un nou ser.

En tant, Victor Moritz, el seu amic i Elizabeth, la seva promesa, es preocupen per la salut d’ Henry , reclamen l’ ajut del Dr Waldman i van a visitar al científic.

Quan arriben al vell molí, Frankenstein està a punt de completar el seu experiment, amb uns raigs elèctrics aconsegueix donar vida a allò mort, crear a partir de les despulles.

Però el resultat és un monstre (Boris Karloff) desproporcionat, de gran lletjor , amb el cervell d’un criminal i amb una força descomunal. La criatura és tancada en una masmorra on pateix les burles i assetjaments de Fritz però el monstre es pot lliura de les seves cadenes i mata a Fritz.

Reconeixent que ha creat un engendre, Frankenstein decideix destruir la seva obra, després d’ injectar-li una droga, Waldman pensa acabar amb ell però el monstre desperta , el mata i escapa.

Frankenstein decideix casar-se amb Elizabeth i en la població es dona una gran festa. En tant el monstre vagareja pels camps i troba a Maria, una nena que no li te por i li dona a olorar unes flors que llança després a l’ aigua. El monstre que no ha après codis morals i socials llança a la nena a l’ aigua, com una flor i la mata.

Al casament arriba la notícia de la mort de Waldman, tothom surt a buscar al monstre, quan apareix el pare de la nena, amb la seva filla morta als braços.

La festa s’ apaga,tot s’ acaba i l’ alegria es torna ira i odi. La gent surt al carrer per acabar amb el  monstre i s’ organitzen batudes. Frankenstein surt també a la cacera i es troba amb la seva creació, el monstre el colpeja i se l’ emporta al molí ; creador i creat s’observen a través de les aspes, abans que la criatura etzibi al seu creador dalt a baix del molí, Frankenstein queda malferit.

La gent, exacerbada , arriba al lloc i crema el molí i dins d’ ell al monstre que pereix.

 

 

COMENTARI

Estem davant una de les grans pel·lícules del cine fantàstic i del cine en general. Basada lliurament en el relat de Mary W. Shelley, la pel·lícula a l’ igual que el relat original, planteja alguns temes propis de la moral i la filosofia.

El primer dilema és la contraposició entre moral i ciència, Frankenstein és el demiürg, el creador, el Déu omnipotent que crea vida de la mort, que juga  a pretendre la immortalitat, aquest atreviment acaba en fracàs.

El relat ens ve a dir que la ciència te uns límits que no es poden transgredir, les lleis de la natura, i que determinats llindars no es poden traspassar.

El creador es veu superat per la seva obra, la ciència vol anar més enllà de la moral.

L’ anàlisi de la criatura ha estat també polèmic. El monstre no ha après codis ètics i socials, actua per instint, per això mata a Fritz que el maltracta i es torna contra el seu creador que, l’ ha privat de llibertat i actua per imitació, per això llança a la nena a l’ aigua, tal com ha vist que ella ho feia amb les flors.

El monstre odia al seu creador per la vida fallida que li ha donat. El monstre no és dolent, dolent és l’ entorn social que l’ assetja i l’ aclapara. La maldat està en els ulls que fugen davant la seva presència, sols la mirada dels innocents, com la nena que no li te por ni fuig, el salven. El monstre és tan tendre com brutal.

La pel·lícula desenvolupa també dos temes complementaris.

El monstre es va creant a si mateix, va cercant la seva identitat a partir del desconeixement propi i dels altres.  Front aquesta recerca es troba l’ odi de la massa, de tots aquells que volen castigar al que és diferent.

En el film de Whale assistim a escenes clàssiques de gran potència en la història del cine. La primera aparició del monstre, el joc entre la criatura i la nena, la presència del pare en la població amb la nena morta en braços, el molí cremant, en tant el monstre crida espaordit.

LA NOCHE DE HALLOWEEN

 

Director: John Carpenter

Actors: Jamie Lee Curtis

              Donald Pleasence

              Nancy Loomis

Any: 1978

Títol original: Halloween

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

Sub gènere: Slasher.

 

ARGUMENT

En Haddonfield (Illinois) la nit d’ Halloween de 1963, una parella se’n va al llit. Quan el noi marxa, algú s’ introdueix en la casa i mata a la noia, Judith Myers, ha estat Michael Myers, el seu germà petit de sis anys que, és internat en un centre de salut.

Quinze anys després, Sam Loomis (Donald Pleasence), el psiquiatre que ha tractat a Myers el va a visitar i el psicòpata aprofita per escapar.

En la mateixa població dels crims, en 1978, una noia, Laurie Stroode, (Jamie Lee Curtis) i les seves amigues, Annie (Nancy Loomis) i Linda fan de mainaderes.

La nit d’ Halloween, Annie està fent la seva feina en casa d’una nena, Lindsey ,quan Myers ronda la llar, quan Annie surt de la mansió, l’ assassí l’ ataca en el seu vehicle i la mata.

Mentre, Linda, l’ altra noia, acut a la mateixa casa on es trobava Annie per poder estat amb el seu xicot, la parella fa l’ amor, l’ assassí els vigila, acoltellar al noi i el penja i escanya a la noia amb el cordó del telèfon.

Quan Laurie va a buscar a les seves amigues les troba mortes, l’ assassí l’ ataca, la noia aconsegueix tornar a la casa on cuidava de Tommy, el nen del qual s’ encarregava. El psicòpata arriba i Laurie li clava un punxó, quan creu que ha mort, Myers retorna a la vida i Laurie l’ acoltella, l’ assassí s’ aixeca de nou, arriba Loomis i li dispara, Myers cau al jardí abatut pels trets però retorna entusiasta a la vida i desapareix.

 

 

 

COMENTARI

“La noche de Halloween” és la confirmació d’un director que ja havia triomfat amb “La comisaria del distrito 13”. És també l’ inici d’un gènere en si mateix, el slasher o millor dir, un subgènere dins del cine de terror. Slash esdevé de la paraula anglesa que es tradueix com acoltellar.

Es tracta d’un cine on jovenetes promiscues  i amb ganes de gresca es veuen assetjades per un assassí d’ aparença indestructible.

En aquest sentit hi trobarem més tard “Viernes 13” (1980) de Sean Cunningham i “Pesadilla en Elm Street” (1984) de Wes Craven i les seves múltiples seqüeles, com les que tindrà Halloween fins a avorrir al personal.

Carpenter aconsegueix espantar-nos, dominant els tempos. En el slasher s’hi ha vist una mena de producte conservador i misogin. Totes les noies púbers que apareixen, gaudeixen de relacions sexuals extra matrimonials, són noies disposades a la gatzara, al consum, de drogues i a l’ amor lliure amb els seus xicots. Com si fos una plaga demoníaca, un enviat del mal s’ encarregarà de posar fi a tanta disbauxa, les noies pecadores seran castigades degudament.

Una altra característica d’ Hallowen, és l’ aparició d’ aquest psicòpata assassí; és sens dubte l’ encarnació del mal. Per tant no te rostre, tan sols està cobert per una màscara, no és un boig pervertit ni un assassí en sèrie, és el mal en si mateix, algú sense emocions, algú incapaç d’ empatia i de capacitat de comunicació, Un ens que significa, també, la part fosca del ser humà.

Carpenter rendeix homenatge a “The thing” d’ Howard Hawks de 1951, la pel·lícula que estan veient els nens mentre se succeeixen els crims, un film en el que arriba a la terra un altre ser maligne amb males intencions i del que Carpenter faria un remake quatre anys després.

Com Myers és tan sols una presència, una actitud, una manera de ser, és per tant indestructible, li claven un punxó i s’ aixeca, li claven un ganivet i s’ aixeca, li disparen i cau daltabaix de la casa i desapareix; s’ha aixecat. És també un bon truc per als Halloweens que vindran.

La pel·lícula te un inici fins ara desconegut cap a  la violència, El cine de terror era un cine d’horrors continguts que podien esclatar en un moment final. Amb “Psicosis” s’ inicia un recorregut ple de crueltat que completaran els films de Mario Bava i Dario Argento. Ara el sadisme és evident i l’ espectador juga un paper masoquista al contemplar els crims més perversos i sagnants.

Un altre aspecte inquietant del relat és com l’ assassí és llença sobre noies plenament normals, que volen viure les seves vides lliurement, estudiants i “baby sitters”, algú com la nostra xicota, la nostra germana o la nostra filla.

Això crea un sentiment de pertorbació i repugnància en l’ espectador però com en tota vinculació sado masoquista, l’ espectador pateix però en vol més.

El públic mira de vegades amb els ulls del “killer”, doncs Carpenter actua com a voyeur i ens deixa que nosaltres ho siguem. La càmera agafa el punt de vista de l’ assassí que contempla a la noia a través de la màscara. L’ inici del film és magistral, Carpenter introdueix un pla seqüència que ens porta dins de la casa fins a arribar a l’ habitació de la víctima, l’ element subjectiu ens fa sentir implicats en l’ acció.

L’ assassí és un perill latent, una presència amenaçadora, poc a poc es va descobrint, primer un cos sense rostre, després una aparició de la màscara, per fi la imatge del criminal sempre entre clars i foscos. La màscara és una mostra de que estem davant algú sense identitat, un símbol maligne. La respiració és allò que ens anuncia la seva compareixença.

L’ acció passa sempre de nit, és el temps de l’ ombra d’ allò ominós i pervers, és el moment de que es desencadeni la força del mal.

La casa on Myers va realitzar el seu primer assassinat hi està sempre present a través d’una llum incerta, és com l’ amagatall del mal, allà està impàvid i silenciós però ple de vida.

El film juga amb un inici macabre com a prolegomen, viu una primera part anunciadora del que ha de passar i viu una part final en la que es desencadena la violència. Myers mata a dues noies i va a per la tercera, una Jamie Lee Curtis, anomenada llavors la reina del crit. L’ adolescent està indefensa front el poder del mal, la jova sembla que pot sortir victoriosa i mata a Myers. Loomis també ho fa però l’ assassí torna d’ entre els morts una i altra vegada a la vida. El mal és invencible.

 

LA NOCHE DE LOS MUERTOS VIVIENTES

 Director: George Romero

Actors: Judith O’ Dea

              Duane Jones

              Karl Hardman

Any: 1968

Títol original: Nigh of the living dead

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Dos germans, Johnny i Barbra arriben a un cementiri a portar un recordatori pel pare mort. Quan tornen al cotxe ja casi és de nit i un home ataca a la noia, el xicot intervé i el nouvingut el mata, perseguint posteriorment a Barbra.

Aquesta surt corrent i accedeix a una casa abandonada. En tant, els perseguidors l’ assetgen, arriba a la casa un altre home, Ben.

Ell ajuda a la noia i amb una pala mata als assetjadors però nous homes de comportament estrany comencen a arribar a la casa i sembla que sols els allunya la llum i el foc.

En la casa troben una radio i una televisió. Els mitjans expliquen que hi ha una matança en massa, els assassins són persones que semblen en estat de trànsit i que les víctimes són devorades després de mortes.

En tant, apareixen diverses persones que estaven amagades al soterrani. Tom , Judy, Harry Cooper , la seva dona, Helen i la seva filla, ferida perquè ha estat mossegada per aquests sers.

La televisió segueix informant que tots els sers morts tornen a la vida i continuen matant, la única manera d’ acabar amb ells és pegar-li’ls un tret al cervell i cremar-los posteriorment.

Es experts addueixen que l’ enviament d’un satèl·lit a Venus, destruït després per la NASA, ha emès radiacions que han afectat el cervell d’ algunes persones i han creat aquests mutants.

Com els morts vivents són cada vegada més i avancen cap a la casa, Ben intenta la fugida amb el grup. Fora hi ha un camió, el tenen que dirigir fins el sortidor de benzina per escapar, però en l’ intent el camió s’ incendia , Tom i Judy moren i els morts vivents se’ls mengen.

Ben te dificultats per tornar a la casa doncs Cooper vol prendre el comandament de la situació, Ben li dispara i el mata. En tant, els monstres assalten la casa i la nena que ja s’ ha contaminat mata a la mare, Johnny torna convertit en mort vivent i mata a Barbra.

Ben, ja tot sol, és tanca al soterrani on te que rematar els cadàvers de Cooper i la seva dona que ja tornen a la vida. En això es fa de dia.

Arriben les patrulles policials i sembla que controlen la situació, s’ acosten a la casa i maten a tots els morts vivents que hi resten. Ben sent els trets i es creu salvat, surt del soterrani i les patrulles, confonent-lo amb un dels morts vivents, el maten i el cremen amb els altres.

 

COMENTARI

Estem davant un clàssic del cine de terror, que obra una nova via al gènere, cabalosament explotada posteriorment.

Romero demostra com es pot fer bon cine amb mitjans precaris i actors desconeguts, amb més talent que efectes especials i rodant amb blanc i negre.

Darrera la història de monstres s’ amaga una paràbola sobre la humanitat. Els homes convertits en zombis s’ ataquen. L’ home és un monstre per l’ home.

Una reflexió sobre la violència, la que provoquen els mutants i la que provoquen les patrulles policials matant indiscriminadament al protagonista.

Una reflexió sobre la ciència, que es torna, degut al seu mal us, contra els propis creadors i científics quan una radiació muta els cervells dels homes.

Una reflexió social. Una societat amb els seus valors assetjats per allò desconegut, el vell món en qüestió.

Una reflexió política. El món va cap l’ enfrontament civil, en la pel·lícula la filla mata a la mare, el germà a la germana. També en el context de la guerra del  Vietnam, els monstres que ni pensen ni senten es poden equiparar a l’ exèrcit americà i la seva activitat en My Lay i altres moments bèl·lics.

Per últim cal dir que la cinta resulta especialment original pel seu final. El bé no triomfa contra el mal. L’ heroi positiu és ajusticiat per la policia com un criminal més.

 

EL RESPLANDOR

 Director: Stanley Kubrick

Actors: Jack Nicholson

              Shelley Duval

              Danny Lloyd

Any: 1980

Títol original: The shining

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Jack Torrance (Jack Nicholson) és un escriptor que accepta una ocupació de vigilant en la temporada d’ hivern, en l’ hotel Overlook, un alberg d’ alta muntanya en Colorado.

Hi acudeix amb Wendy (Shelley Duvall), la seva dona i Danny (Danny Lloyd), el seu petit fill.

En l’ hotel un anterior guarda va embogir i va matar amb una destral a la seva família, el va fer trossos i després es va suïcidar.

Danny, el fill, te qualitats especials , te visions i contempla l’ aparició de les dues nenes víctimes del vigilant en el passat i sap que en l’ habitació 237 hi va passar alguna cosa horrible. Hallorann, el cap de cuina, és un altre  home amb poders mentals i li explica al nen que mai te que entrar en aquesta habitació.

L’ hivern és particularment dur, els Torrance estan aïllats en l’ Outlook, en tant Jack comença a mostrar signes de trastorn. Quan l’ home investiga en l’ habitació 237, te la visió d’ una dona despullada que l’ assetja i que més tard es va descomponent. Jack te també diversos malsons en els que contempla la gran sala de l’ hotel plena de gent i fa amistat amb  Grady, l’ antic vigilant que va matar a la seva família.

Wendy per la seva banda se n’ adona que Jack ha estat dedicat a escriure sistemàticament la mateixa frase en tots els fulls que ha omplert.

Jack sembla perdre totalment la raó, assetja a Wendy i aquesta  li dona un cop al cap amb un bat de beisbol, tancant després a l’ home en la despensa.

En tant, Hallorann, que te el pressentiment que alguna cosa dolenta passa en la casa, marxa camí de l’ hotel però quan arriba, Jack que s’ ha alliberat del seu tancament el mata d’ un cop de destral.

Després d’ intentar entrar en l’ habitació de Wendy a cops de destral, és ferit per aquesta en una mà, més tard persegueix a Danny pel laberint nevat del jardí, pels perdedors i interminables senders, mentre els esperits es fan corporis i comencen a vagarejar per la casa. Wendy troba a Danny i pot escapar amb el vehicle d’ Hallorann en tant Jack cau en el laberint i mor congelat.

 

COMENTARI

Kubrick, tingut per un director extremadament intel·lectual roda en 1980 “el resplandor” i aconsegueix una de les millors i més inquietants pel·lícules de terror de tots els temps.

Basada en una novel.la de Stephen King, la pel·lícula mostra la conversió d’un home normal en un monstre.

Poden haver-hi varis elements que produeixen aquest fet. D’ una banda Torrance pot ser una representació del mal latent, que en unes determinades circumstàncies es desborda, l’ home que te que protegir la seva família, l’ ataca.

També es pot interpretat que el mal està vinculat a la casa i que Jack es transforma en contacte amb aquest poder i actua sense mesura. En realitat la última escena de la pel·lícula ens mostra a un altre Jack, ja en l’ hotel, 60 anys abans. És a dir el mal es reprodueix i es perpetua i no cessa a través del temps.

Hi ha també una consideració a la relació de parella. La solitud en que es veu envoltada la família porta a desenvolupar els odis amagats. La frustració de l’ home que no pot accedir a ser un bon escriptor i culpabilitza a la dona.

L’ hotel amb el seu passat terrible és un espai on es desfermen les pors primigènies, on esclaten els pitjors malsons de cadascun, on no sabem fins a quin punt allò que veiem és real o somni incorporat a la pròpia psique.

Kubrick juga, primer, amb allò inquietant, amb una atmosfera en la que va guanyant pes, allò pervers i malèfic, per passar en l’ última part de la pel·lícula a deixar solt a un Jack Nicholson desenfrenat en el seu paper de malvat absolut.

La pel·lícula s’ inicia amb la imatge suau del cotxe que es dirigeix cap a l’ hotel. Tot són espais amples, natura oberta, cels blaus, malgrat que la música ja ens anuncia que alguna cosa anirà malament.

Kubrick crea en la casa un espai desassossegant i la percepció del terror ve donada per les cavitats reals en forma de laberint. L’ hotel en si ja és un garbuix ple de confusió i Danny marxa amb el seu vehicle de joguina pels llargs passadissos. El laberint exterior és allà on es dona la persecució més terrible del pare empaitant al fill. En definitiva els laberint de la ment.

Un altre punt fort del film és la imatge de Jack ,traspassant la porta de l’ habitació de Wendy amb la destral i la seva cara amb la mirada embogida entre les fustes, en tant pronuncia la frase: “aquí està Jack”. El film passa de mostrar-nos la cara de l’ agressor-Jack- i simultàniament la cara del receptor del mal-Wendy- i la por i l’ horror davant l’ atac.

Per fi passen  a la posteritat les imatges imaginades, somiades o reals dels esperits que pul·lulen per la casa. Les dues nenes mortes que s’ apareixen a Danny o el riu de sang que inunda i desborda els passadissos.

SUSPIRIA

suspiria-299602479-large

 Director: Dario Argento

Actors: Jessica Harper

               Stefania Casini 

                Miguel Bosé

                 Alida Valli

                 Joan Bennet

Nacionalitat: Itàlia

Any: 1977

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Susy Bennet (Jessica Harper) arriba en una nit de pluja a Munich, des de Nova York ,per ingressar en una acadèmia de ballet. En l’ escola no l’ obren i Susy contempla com una noia , Pat, córrer espantada pel carrer i repeteix dus paraules: lliris i secret.

Pat és una noia que acaba de ser expulsada del centre i aquesta mateixa nit és assassinada, quan el sostre de l’ edifici cau i mostra a la noia penjada, una altra companya seva també mor.

Al dia següent, Pat torna a l’ acadèmia i connecta amb Miss Tanner (Alida Valli), una professora, aquesta li presenta a Madame Blanche (Joan Bennet), la subdirectora i antiga ballarina i a les seves noves companyes.

En el centre també hi balla un intern, es tracta de Mark (Miguel Bosé). En tant Susy inicia les classes, un nou crim succeeix en la residència, la víctima és Sara (Stefania Casini), una amiga de Pat, que ha guardat apunts de la noia morta i intentava investigar l’ assassinat.

Susy és ara la que explora que està passant, s’ entrevista amb amics seus i esbrina que la residència va ser l’ habitat d’una dona amb poders de bruixeria: Elena Marcos.

Al dia següent totes les alumnes han anat al teatre i Susy rastreja per les habitacions i arriba fins a una amb lliris a la porta, que donen entrada a una estança secreta, allà es troba a professores i directives de l’ Acadèmia, unes bruixes en realitat, que anuncien la seva condemna a mort, també hi troba el cadàver torturat de Sara.

Argento ens anuncia un final on els espectres i les bruixes cobren protagonisme.

3

 

COMENTARI

Argento es confirma com el rei del “Giallo”. “Suspiria” és la seva cinquena incursió en el sub gènere a camí entre el policíac i el terror.

El film que ens ocupa manté totes les constants d’ aquest tipus de cine, i allò que li dona personalitat no és tant allò que s’ explica sinó com s’ explica.

“Suspiria” és basa en la posada en escena, llum, fotografia, disseny, música, color i decorats, creen imatges i sensacions entre fantasmagòriques i oníriques, que ajuden a originar un clima ominós i inquietant.

Argento il·lumina en clars i foscos, utilitza sempre colors forts i brillants, vermells, blaus i verds, la música ubica sorolls fantasmals, sons que semblen crits d’ agonitzants, la casa gaudeix de vida pròpia, una decoració marcada per la geometria, roms, triangles i rectangles, tot comporta un estil tan desassossegant com sofisticat.

El millor de la pel·lícula és la capacitat de recrear el crim com una obra d’ art i això comporta tota una bona dosi de sado masoquisme i un quadre escènic potent i estètic. La sang i la mort com un ritual. Pat és assetjada per unes mans que sorgeixen fantasmagòriques, trencant el vidre, l’ apunyalen i la pengen, desplomant-se el sostre de manera espectacular.

La mort de Sara és un transit pels passadissos, recorrent-los entre ombres blavoses; contemplem el tancament en l’ habitació, mentre algú amb una navalla intenta obrir la porta, com la noia escapa per una petita finestra per caure entre cables esfilagarsats que la entortolliguen, a l’ espera de la ganivetada mortal.

La pel·lícula no deixa de ser un conte macabre, on hi ha una casa encantada habitada per bruixes, una casa de crocant on moltes Gretels que arriben per ser cruspides. Un espai tancat on la presència del mal i de tot allò sinistre  es fa evident.

 

EL DIABLO SOBRE RUEDAS

duel-991686482-large

 Director: Steven Spielberg

Actors: Dennis Weaver

Any: 1971

Títol original: Duel

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

Sub gènere: Road movie

 

ARGUMENT

David (Dennis Weaver) condueix per autopistes americanes escoltant la radio, troba en el seu camí a un camió que transporta líquid inflamable, que va llençant fum contaminant i el passa sense més grans contratemps

Al poc temps el camió l’ atrapa , el persegueix, l’ empeny, és un camió trucat que pot arribar a altes velocitats i s’ inicia un joc entre el gat i la rata.

Com en un malson, David no es pot lliurar del seu assetjador, ja s’ aturi en un bar de carretera, ja s’ amagui en un revolt al marge de la ruta, ja intenti trucar a la policia o anar a la recerca d’ amagatalls, el camió és la seva ombra, l’ enfronta i amenaça amb engolir-lo i destrossar-lo.

A la fi ,David llençà el seu vehicle a tota velocitat contra el camió i abans salta fora, el xoc produeix un incendi, el conductor perd el control, cau per un barranc i s’ estavella en la seva fondària.

 

maxresdefault

 

ARGUMENT

Primera pel·lícula de Steve Spielberg, un film per la televisió que degut al seu èxit va a parar a la gran pantalla, pressupost reduït, guió de Richard Matheson i demostració de talent que enlairarà en el futur al director americà.

En aquest film estan recollits bona part  dels temes i les obsessions del director.

Es tracta simplement d’un duel, d’un combat a mort entre un potent camió  i un vulnerable vehicle a través d’una llarga i solitària carretera. La cinta genera tensió, dramatisme i espectacle, és la lluita del fort contra el dèbil, del gran contra el petit, del poderós i sobrat de  recursos, contra el dèbil i insignificant. No és estrany que el protagonista es digui David, és la lluita de David contra Goliat i la conseqüent victòria del primer.

Tota la pel·lícula es pot veure com una metàfora, més enllà de l’ emocionant persecució. Evidentment la carretera és la vida, en ella l’ individu sol, te que fer front a allò que no pot controlar, tot és un llarg camí sense aturada, ple de perills i riscos. El camió és el símbol del mal, tot allò que assetja a l’ home comú o el depassa.

Front el poder i el mal, l’ home te por d’ allò imprevisible i inesperat però te que sobreviure. Te diverses alternatives : fugir, escapar del seu destí permanentment, cosa que fa força temps el protagonista ; cercar ajuda, difícil, doncs se n’ adona del seu aïllament i solitud ; evadir-se i desaparèixer però sempre s’ acaba trobant amb el seu perseguidor o enfrontar-se a allò que l’ assetja, ser més valent, més hàbil, més ferm i vèncer.

Spielberg ens parla , com en gran part dels seus films, d’ aquesta lluita de l’ home comú contra el mal, contra allò sinistre. Com l’ esforç , la constància i la voluntat guanyen. La vida són proves a superar, és l’ esperit americà, és el Spielberg que mostra tantes vegades la mateixa història, substituint anys després el camió pel tauró.

La pel·lícula desenvolupa els recursos del cine de terror psicològic, mai contemplem al conductor del camió, el mal en estat pur no te rostre, no te motius ni raons ni sentit però està allà.

Spielberg ofereix la imatge del camió que apareix en la llunyania a través del túnel i s’ atura, és una representació reptadora i inquietant, estiguis on estiguis soc una amenaça, li ve a dir el contrincant.

El final del duel és també abassegador, el camió és en realitat com un monstre que es precipita en els abismes; contemplem cada engranatge, cada peça del vehicle com si fos un membre esquinçat del gran Leviatan.

L’ home ha vençut, després de la alegria resta solitari en la carretera, després del repte i la victòria, la vida te sentit?.

LA MANSIÓN ENCANTADA

the_haunting-157610823-large

 Director: Robert Wise

Actors: Julie Harris

              Claire Bloom

              Richard Johnson

               Russ Tamblyn  

Any: 1963

Títol original. The haunting

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Hugh Crain compra una casa en un racó recondit de Nova Anglaterra, és un casalot gòtic que te fama d’ encantat i que vol compartir amb l’ esposa i amb Abigail, la seva filla. Quan la seva dona hi arriba, els cavalls del cotxe que la condueixen es desboquen i la dama mor.

Crain es torna a casar però al poc temps la nova esposa cau per les escales i es mata. L’ home abandona la casa i en aquesta hi resta Abigail, que creix i envelleix en ella. Ja gran, una cuidadora l’ atén, quan emmalalteix i la crida, la dona de companyia està flirtejant amb un amant i Abigail mor, la cuidadora es queda amb la casa fins que al temps se suïcida, penjant-se.

Al cap dels anys John Markway (Richard Johnson) és un científic, un investigador que vol estudiar els fenòmens que succeeixen en la casa, per això selecciona a un grup de gent perquè convisqui amb ell en la mansió.

Es tracta de Theodora (Claire Bloom), una parapsicòloga, Luke Sanderson (Russ Tamblyn), un incrèdul, Eleonor Lance (Julie Harris), una noia que ha viscut fenòmens paranormals i durant onze anys ha cuidat a la seva mare malalta, una absència va provocar la mort de la progenitora i ara Eleonor viu amb la germana i el cunyat.

Des del primer moment comencen a produir-se manifestacions estranyes, Theodora i Eleonor contemplen espantades com una presència estranya es mou a la porta de la seva habitació de maner sorollosa.

La casa sembla cobrar vida i Eleonor creu que la vol fer seva.

En tant, la noia s’ enamora de Markway però te una decepció quan arriba la seva dona, Grace, amb la intenció de dissuadir-lo dels seus experiments i demanar-li que torni a casa.

La primera nit en que Grace està en la mansió, els fenòmens paranormals es reprodueixen, la dona desapareix i Eleanor la busca en un estat al·lucinatori. Markway decideix que abandoni la casa ; quan Eleanor condueix cap a la sortida, una força estranya la controla, creu veure un fantasma entre les ombres i s’ estavella contra el mateix arbre contra el que  va  xocar la dona de Crain, anys enrere, i mor.

L’ ombra que ha vist era Grace que ,espantada, vagarejava pels jardins.

18815771_jpg-r_1280_720-f_jpg-q_x-xxyxx

COMENTARI

Robert Wise, un director lligat a les grans produccions d’ Hollywood va rodar al costat de grans musicals tot allò que la industria li demanava, com pel·lícules de terror.

Un cine de terror que es desenvolupa en els finals dels cinquanta i inicis dels seixanta. Són relats que suggereixen però mai mostren, on l’ important és l’ atmosfera, el clima malaltís, les percepcions psicològiques dels protagonistes i la seva ment pertorbada i plena d’ al·lucinacions.

“Qué fue de Baby Jane” o “Canción de cuna para un cadàver” són representatives d’ aquest tipus de terror dit de “grand guignol” també “Suspense” de Jack Clayton ja en els seixanta.

L’ aspecte principal dels relats és crear dubtes en l’ espectador sobre si els fantasmes , que mai apareixen en pantalla, són certs o estan creats en la ment malalta de la protagonista. En totes aquestes pel·lícules les dones són els eixos principals de la trama, són sers fràgils i aprensius que convoquen un punt d’ alienació i bogeria. Wise i els altres directors dels films de terror mostren una certa misogínia, les dones són sers angoixats per presències fantasmals, que pateixen psíquicament, que viuen turmentades i que mantenen una relació sado masoquista amb elles mateixes i el seu entorn.

Res més allunyat del futur cine del gènere amb el slasher i el gore, la sang i el monstre malvat i evident que anuncien el seu inici uns pocs anys més tard amb la presència de Mario Bava i Dario Argento.

Aquí es tracta de produir por a través del suggeriment o a través d’ allò que es percep però no es veu, mai sabem si els fantasmes són reals o inventats en una ment malalta.

En “la mansión encantada” apareix la veu del  raciocini, l’ element científic, l’ incrèdul i descregut però aquests personatges resten desbordats per una realitat que els depassa i que amb els seus coneixements no poden atrapar.

Tot això ve combinat amb la situació climàtica de la que parlàvem, portes que s’ obren i es tanquen, sorolls inexplicables, passadissos sense fi, habitacions misterioses, figures gòtiques que semblen cobrar vida, escales que no porten en lloc, clars i obscurs que fan palesa la intriga, tot és part d’ un joc que te com a fonament espantar a la protagonista, fer-li perdre la raó.

El film valora el possible desequilibri mental d’ Eleanor, una dona amb sentiment de culpa per la mort de la mare, tot es repeteix com ja va passar anys enrere amb la cuidadora i la filla de Crain.

I per fi el terror, no cal dir que malgrat els estats d’ ànim inharmònics, el centre neuràlgic del film és l’ encadenament d’ ensurts, sempre matisats, la idea d’una casa que cobra vida i mata als seus habitants, un passat ominós que es fa present, la presència del mal representat en la mansió, que trastoca a tots aquells que s’ internen en el seu espai ple de secrets execrables.