CARRETERA AL INFIERNO

 

Director: Roger Harmon

Actors: Rutger Hauer

              Thomas Howell

              Jenifer Jason Leigh

Any: 1986

Títol original: The Hitcher

Nacionalitat: USA

Gènere. Terror

Sub Gènere: Thriller/Road movie

 

ARGUMENT

    Jim Hasley (Thomas Howell) marxa per l’ autopista  cap a Califòrnia, conduint un vehicle que ha d’ entregar. En mig de la pluja i la turmenta es troba amb un home que fa auto stop, John Ryder (Rutger Hauer) i el recull.

Ryder és un psicòpata que mata per plaer, i amenaça al noi, aquest el pot enviar a la cuneta i fer-lo fora del cotxe però al cap d’una estona Ryder ja viatja a bord d’un altre vehicle disposat a matar a aquells que l’ han acollit.

Hasley arriba a un restaurant de carretera , allà fa amistat amb la cambrera, Nash, (Jenifer Jason Leigh) i truca a la policia. En tant Ryder ha matat a varis agents i ha deixat pistes perquè creguin que l’ assassí ha estat Hasley.

El noi fuig amb Nash, que intenta ajudar-lo, sempre perseguit de prop per Ryder i per la policia. Ryder aconsegueix segrestar a Nash i la lliga a la part de darrere entre dos camions. Hasley puja al vehicle però no s’ atreveix a matar a l’ assassí, aquest dona gas i la noia mor.

Ryder és detingut però mata als policies i escapa, Hasley va en la seva persecució , l’ atropella i ara si, no te contemplacions  en dispara-li i matar-lo.

 

 

COMENTARI

Robert Harmon és bàsicament un director de films per la televisió que aconsegueix una efímera fama amb aquesta pel·lícula entre el terror, el thriller i la road movie. Una cinta de culte que sap explotar com poques l’ acció , el toc inquietant i la psicologia malaltissa del dolent.

“Carretera al infierno” toca elements del slasher com “La noche de Halloween” del 78 o “Viernes 13” del 80. Bàsicament pel fet de la presencia del mal com element central de la trama. També recull característiques de “El diablo sobre ruedas” (1971), la primera  pel·lícula de Steven Spielberg. En les primeres el mal no te rostre, aquest està cobert sota una màscara. En la de Spielberg, el mal no te aparença física, es tracta tan sol d’un camió, en una altra road movie pertorbadora.

En la pel·lícula que ens ocupa, el mal si te un rostre físic, el d’un excel·lent i neguitejador Rutger Hauer. Tot el film tracta sobre una persecució entre un botxí i la seva víctima, una relació de poder en la qual el primer juga al gat  i la rata amb el segon però, i això li dona caràcter al film, la relació comporta elements sado masoquistes.

Ryder mai acaba de matar al seu conillet d’índies, Hasley tampoc ho fa  amb el seu rival quan en te l’ oportunitat. Entre els dos hi ha tanta violència com un cert lligam d’ amor-odi.

Hasley viu acovardit en un inici per la presència malèfica de Ryder, però tota la seva aventura comportarà un aprenentatge, una superació, un viure al límit que el porta a l’ última prova del valor: superar al seu enemic, que són les seves pors, i acabar amb ell/elles.

Harmon, que vist el film, es mereixia una carrera més interessant i prolífica, toca el gènere del western en l’ escena final. En  els desolats paisatges americans, Hasley amb el seu vehicle de gran capacitat, el modern cavall , s’ encara al dolent que viatja a peu. Els dos s’ enfronten i s’ envesteixen i el psico killer cau derrotat per sempre. Tot i que recordem: el mal no mor mai.

 

QUIÈN PUEDE MATAR A UN NIÑO?

 

Director: Narciso Ibáñez Serrador

Actors: Lewis Fiander

               Prunella Ransome

               Antonio Iranzo

Any: 1976

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Tom (Lewis Fiander) i Evelyn (Prunella Ransome) són una parella anglesa de vacances en Benavis, un poble de la costa espanyola, la noia està embarassada i cansats de la gent i la massificació decideixen agafar una barca cap a Almanzora, una illa propera, tot tranquil·litat.

Quan arriben, tan sols hi ha uns pocs nenes en el port, recorren els carrers de la població però tot està buit. La botiga d’ alimentació, l’ hostal, els carrers…Tom veu en la llunyania com passa pel carrer un vell, una nena el segueix i li parteix el cap amb un pal, Tom trasllada el cadàver a una casa i poc després contempla com els nens juguen amb l’ home al joc de trencar l’ olla i una nena amb els ulls embenats li assesta tot de cops amb una dalla.

Tom i Evelyn, prou espantats, comencen a localitzar cadàvers d’ adults disseminats per arreu i es troben amb un altre home (Antonio Iranzo), que els hi explica com els nens s’han tornat violents i han començat a matar, l’ explicació és trencada per la presència d’una nena que el requereix amb un gran somriure, l’ home explica que és la seva filla i l’ acompanya, al girar el carrer, els nens el maten.

Tom i Evelyn, inicien una boja carrera cap el port per agafar la barca i fugir però són interromputs per un grup de nens, prenen un jeep i marxen fins l’ altra part de la illa però també són assetjats i acaben refugiats en la comandància del port, allà els infants els rodegen, Tom agafa una metralladora dels guàrdies i quan un nen l’ amenaça, li clava un tret , això fa que momentàniament els encalçadors es retirin però Evelyn sent com el ser que porta en les entranyes es rebel·la contra ella i la va matant.

La dona mor i Tom surt, agafa el jeep, mata més nens a tret d’ metralladora i arriba al port per agafar la barca , però els xiquets l’ assalten, Tom es defensa a cops de rem, els nanos el fereixen, clavant-li estisores i ganivets.

Llavors arriba la barca amb els guarda costes, aquests veient com l’ home colpeja violentament a uns nens indefensos, li disparen i el maten.

Quan els guàrdies avancen en la població, els noiets es fan amb l’ armament i els hi disparen, agafen després l’ embarcació per marxar cap a la península a seguir jugant.

 

 

COMENTARI

Narciso Ibáñez Serrador és una de les icones de la televisió espanyola dels anys seixanta i setanta, amb les seves “Historias para no dormir”.

En el cine realitza “La residencia”, en 1970 i aquesta pel·lícula que ens ocupa, més tard s’ entreté en concursos televisius, com l’ “un, dos, tres, responda otra vez” ,no desenvolupa una carrera cinematogràfica i es perd un molt bon director.

El seu món en els seus inicis televisius furga  en els temors propis i aliens i es converteix en un especialista en els relats de terror.

Ens trobem aquí davant una pel·lícula del gènere, diferent i sorprenent, no es basa en cap cas en monstres i en efectes especials per aconseguir els seus objectius, ni s’ empara en la foscor per crear incerteses i por; la tensió i l’ horror són creixents a partir d’ l’ acció en plena llum del dia, en un escenari idíl·lic i a partir d’uns protagonistes plens de candor i innocència.

El cine de terror sempre ha buscat donar-li un cop de rosca a tot allò quotidià, per tornar-lo perillós i malèvol; els animals, les plantes, els vells, els pacífics…es tornen violents, transgredint el seu tarannà. Els nens han estat menys utilitzats però l’ argument segons el qual la innocència es torna crueltat i la ingenuïtat malicia també ha estat un clàssic.

La literatura ha desenvolupat aquest tema en “El senyor de les mosques “de William Golding portada al cine per Peter Brook entre altres, és una paràbola sobre el poder i l’ autoritat en la que els nens protagonistes hi mostren tota la seva maldat; un altre exemple és “Una volta de rosca” d’ Henry James i sobretot la versió cinematogràfica de jack Clayton: “The innocents”.

Serrador inicia el film, mostrant imatges de la història de la humanitat o de l’ actualitat, en les que els nens són els gran perjudicats de les conflagracions bèl·liques, Auschwitz, Vietnam, Índia, fams, misèria i mort, així que planteja que passaria si els nens decidissin venjar-se dels adults.

La pel·lícula es pot veure com una metàfora sobre qualsevol col·lectiu oprimit, què passaria si decidís defensar els seus drets i ho fes amb més violència i animositat, encara, que l’ exercida sobre ell.

Serrador planteja una mirada sobre la força del grup, unit i cohesionat i com emprèn una creuada, ho contemplem en l’ última imatge, a la conquesta del món.

El director es basa lliurement en diverses pel·lícules del gènere com “Los pájaros” d’ Alfred Hitchcock, en quan els ocells pateixen un canvi, una metamorfosi que els fa aterridors i perillosos per l’ humanitat.

Una altra font d’ inspiració és “la noche de los muertos vivientes”, on l’ humanitat s’ enfronta a un perill desconegut, els zombis, aquí com allà, els nens no tenen sentiments ni aturador; l’ escena dels protagonistes tancats en la casa, rodejats i intimidats pels enemics, és calcada; les imatges dels guarda costes que maten al protagonista per confusió, és similar a la de “los muertos vivientes”, quan les patrulles arriben a última hora i maten als zombis i també al’ heroi supervivent creient que és un dels monstres.

Un tercer exemple podria ser “La invasión de los ladrones de cuerpos” on la ment i la personalitat humana són usurpades per uns alienígenes; aquí no sabem res del per què de la mutació però tampoc cal anar massa lluny, tots hem vist com els nens entre si, ens els seus jocs o diversions poden ser summament cruels, quan encara no estan lligats a les repressions de la cultura que sent tot adult.

Per no ser més extensos citarem per finalitzar el punts de convergència amb: “La semilla del diablo”, en l’ escena en la que Evelyn porta en el seu interior una criatura diabòlica que acaba amb la seva vida

El somriure infantil, de vegades, es torna ganyota, Serrador ho aprofundeix fins el final.

Cal dir que el director filma la essència del mal i com d’ allò més candorós i senzill pot sorgir allò més pervers i maligne.

La pel·lícula va ser censurada en el seu moment en Europa i ara potser no es podria rodar, atenint-nos als drets dels menors; la violència que exerceixen i que és exercida contra ells, està a hores llum de la correcció política.

L’ execució del petitó que apunta al protagonista , beatífic, amb una pistola o les escenes dels nens intenten trencar l’ olla que resulta ser el cos d’un pobre home, són absolutament terrorífiques.

Estem davant una pel·lícula de culte per amants del terror o ni això, degut a la seva reduïda visió comercial.

Serrador, que ens ha mostra a l’ inici les pitjors imatges de la guerra i la depravació ens ve a dir que tot és un joc, un joc atroç i sanguinari ja sigui en mans de nens o d’ adults.

 

LA NIEBLA

 

 

Director: John Carpenter

Actors: Adrienne Barbeau

             Jamie Lee Curtis

             Janet Leigh

             Tom Atkins

Any: 1980

Títol original: The fog

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Una vella llegenda explica que un vaixell es va enfonsar en 1880 al costat d’ Antonio Bay, quan una estranya boira el va rodejar. L’ embarcació va xocar contra els esculls i va naufragar.

La llegenda diu que quan la boira torni a aparèixer, els homes que jeuen en el fons del mar, ressorgiran i tornaran a la superfície.

Quan fa cent  anys de l’ esdeveniment, en la població comencen a passar coses estranyes. Els objectes es mouen, la benzina es vessa, la televisió s’ apaga i les alarmes dels cotxes s’ engeguen.

Stevie Whayne (Adrienne Barbeau), la propietària de la radio local que emet des d’ un solitari far, avisa als mariners del See Grass que un banc de boira s’ acosta. Els mariners contemplen com de la calitja sorgeix un vaixell enorme i els espectres que l’ habiten, els maten sense pietat.

En tant, una noia, Elizabeth Solley (Jamie Lee Curtis) fa auto stop perquè l’ acostin a la població i la recull Nick Castle (Tom Atkins), els dos lliguen i quan sembla que la boira i els fantasmes arriben a la seva casa, toca la una. És la fi de l’ hora embruixada en la que van passar els fets sagnants fa cent anys.

Al dia següent, Nick surt amb la noia a buscar la nau, la troben abandonada i dins el cadàver d’ un dels mariners que per l’ estat del seu cos sembla haver estat submergit força temps.

Mentre, el capella del poble, el pare Malone, ha trobat el diari del seu antecessor que viatjava en el vaixell enfonsat fa cent anys, allà s’ explica que en l’ embarcació es va produir un terrible crim: sis conspiradors van matar a un home, Blake, per robar-lo i ara sobre aquesta mort s’aixeca una maledicció pel poble. Blake torna per venjar-se i per recuperar el seu tresor.

Quan es fa de nit un nou banc de boira arriba i entra allà on es troba l’ edifici de meteorologia, quan el meteoròleg va a veure que passa, els espectres surten de la boira i el degollen.

Stevie que parlava en aquells moments per telèfon amb l’ home, sospita el que passa.

La boira envolta la casa del fill de Stevie i els espectres maten a la cuidadora del nen, l’ arribada de Elizabeth i Nick salva al xiquet i tots fugen a refugiar-se a l’ església amb Kathy (Janet Leigh) i Sandy, dues dones que preparaven la celebració dels cent anys.

Els espectres arriben a l’ església i el pare Malone els hi restitueix l’ antic tresor, pagant amb la seva vida. La maledicció acaba i els fantasmes, ja rescabalats, tornen als abismes i amb ells se’n va la boira.

 

  

 

COMENTARI

Carpenter realitza “la noche de Halloween”, el seu film més impactant en 1978, continua la seva especialització en el terror en el 80 amb aquesta pel·lícula i demostra ser un artesà del gènere, ple de competència i recursos cinematogràfics.

Com en una bona pel·lícula de por que es preui, el director juga amb elements arquetípics del gènere. La presència del mal, la por a allò desconegut, els temors primigenis, els espectres, sers abominables que retornen del més enllà per efectuar una venjança, la foscor, l’ atmosfera opressiva….

Allò que mata no és una cosa física sinó la boira, una cosa inaprensible, etèria, impossible de combatre,una cosa que te vida pròpia.

Tot això és amanit amb formules del gènere: una bona dosi d’ ensurts, com quan el mort del vaixell cau sobre la noia o quan el meteoròleg es sorprès per les forces de l’ abisme.

Carpenter provoca moments de suspens, com quan el cotxe dels protagonistes, rodejat de fantasmes, no engega o d’ alta tensió i acció com quan els espectres persegueixen a la locutora.

Les accions paral·leles són notables: passem de la noia de la radio sola en el far a l’ escena en la que el capella relata que conté el diari i d’ aquí a la investigació de Nick i Elizabeth en el vaixell.

Gaudim també de les escenes de contrast: quan surt el sol, el mal s’ esvaeix, tot torna a la normalitat, l’ espectador s’ assossega a l’ espera de nous ensurts.

Tot per fi rodejat d’ un clima inquietant on els espectres recuperen el tresor que els hi va ser arrabassat i es vengen en els descendents dels avantpassats que els hi van causar el mal.

 

QUÉ FUE DE BABY JANE?

 

 

Director: Robert Aldrich

Actors : Bette Davies

               Joan Crawford

               Victor Buono

Any: 1962

Títol original: What ever happened to Baby Jane?

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror psicològic

Subgènere: Thriller

 

ARGUMENT

Baby Jane Hudson és una nena prodigi i malcriada que canta i balla amb gran èxit amb un show propi. en tant, entre bambolines, la seva germana Blanche contempla gelosa, com tota l’ admiració i l’ afecte del pare és per a Jane.

Al cap dels anys, la carrera de Jane no s’ ha consolidat i en canvi és Blanche la que triomfa en el món del cinema.

Un dia un vehicle conduit per Jane atropella a Blanche i la deixa esguerrada i invalida per vida.

Anys més tard, les dues germanes viuen en una gran mansió. Jane (Bette Davies) exerceix un domini físic i psicològic sobre Blanche (Joan Crawford), que si bé és la propietària i la que disposa dels diners familiars, es veu impedida en la seva habitació i en una cadira de rodes. Jane turmenta i extorsiona a Blanche, mata al seu ocell preferit i li col·loca en el seu plat de menjar, li porta una rata morta en la safata de l’ esmorcar i la terroritza constantment.

Jane continua l’ assetjament de Blanche, mortificant-la i menyspreant-la sense límit ,imita la seva firma amb la finalitat d’ aconseguir els diners del Banc, trenca les cartes dels seus admiradors i li talla el telèfon i les comunicacions.

Jane decideix contractar a Edwin Flagg (Victor Buono), un professor de piano, dominat per la mare, amb el motiu que l’ ajudi a tornar als escenaris i reinventar-se a si mateixa.

L’ absència de Blanche omple de sospites a Elvira, la criada, que tot i ser acomiadada descobreix a la dona lligada i mordassada en la seva habitació. Jane arriba , troba a l’ intrusa i la mata d’un cop de martell.

En una cita amb Edwin, aquest sent soroll , comprova la desoladora situació en que es troba Blanche i surt corrent de la casa.

Temorosa que aquest avisi a la policia, Jane fuig amb el vehicle i la seva germana dins, fins a la platja. Allà Blanche li confessa que en realitat l’ accident que l’ ha deixat paralítica va ser causat per la pròpia imprudència, que Jane no ha estat culpable de la seva desgràcia i que en realitat haurien pogut ser  amigues tots aquests anys.

La policia, alertada de la mort de la criada i la desaparició de les dues germanes, deté a Jane, en tant aquesta davant els curiosos de la platja, escenifica les actuacions, que la van portar a la fama.

 

 

COMENTARI

Aldrich realitza un film entre el thriller i el terror psicològic, amb alguns ensurts i tensions propis del grand guignol i mostrant un ambient sòrdid i claustrofòbic.

El director presenta la vida en comú de dues germanes, dos sers en el punt de no retorn de la decadència física i moral, dues persones que s’ odien però en tant una , paralítica i impossibilitada, exerceix de víctima, l’ altra, plena de rancúnia, realitza el paper de botxí, humiliant i vexant a la germana, que tot i això, amaga un secret i no és tan innocent com sembla.

Baby Jane, impagable Bette Davies, és una dona frustrada, plena de solitud, envejosa de l’ èxit de Blanche, una enveja que es torna odi i malvolença.

Jane és un personatge patètic, trastornat, que avança cap el crim i la bogeria. Sols te un interès, recobrar el temps d’ infància en que va gaudir dels aplaudiments i el reconeixement del públic. Recobrar la fama, la glòria i l’ èxit.

La seva fuga a la platja amb Blanche moribunda, és la significació de la tornada a aquell temps, la recerca de la felicitat i el retrobament de nou, amb un públic, que astorat, contempla el seu show abans de ser detinguda.

Tots els personatges que dibuixa Aldrich són malaltissos. Blanche, que no vol lliurar el seu secret a Jane, a qui condemna a un etern sentiment de culpa. Edwin, un conco insegur i un tant pertorbat. Y per suposat Jane, un monstre ple de rancúnia i perversitat. Tots és mouen en el seu propi infern ple de odis, culpes i renúncies.

La Davies i la Crawford realitzen en el cine una imitació de la vida. Ambdues s’ odiaven, no es podien veure i el rodatge és extremadament difícil per les peticions i singularitats de les antigues estrelles. La relació sado masoquista que es trasllada a la pantalla te una segona part real en el backstage del rodatge.

 

LA SEMILLA DEL DIABLO

 

 

Director: Roman Polanski

Actors: Mia Farrow

John Cassavettes

Ruth Gordon

Sidney Blackmer

Any: 1968

Títol original: Rosemary’s baby

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Rosemary Woodhouse (Mia Farrow) I el seu marit Guy (John Cassavettes) van a viure a un nou apartament a Nova York i decideixen tenir un fill.

Ell és actor a l’ espera de papers I te un cop de sort, el protagonista d’ una important obra teatral queda cec I Guy el substitueix. En tant entaulen amistat amb una parella d’ avis que viuen en l’ apartament del costat: Roman i Minnie Castevet (Sidney Blackmer-Ruth Gordon) .

Un dia en que la dona se sent marejada i te estranys somnis, el marit diu haver-la penetrat i haver engendrat el fill. Rosemary queda prenyada però comença a sentir-se malament i desconfia, primer del metge que li han recomanat, el Dr Wallenstein i més tard dels seus amables veïns i els batuts de vitamines que li ofereixen.

Un amic de la dona, Hutch, la visita i al dia següent la cita amb urgència però quan Rosemary acudeix se n’ assabenta que l’ home ha mort en estranyes circumstancies però li ha deixat un llibre com a llegat.

És un llibre de bruixeria i Rosemary comprova que el nom d’ un bruixot del segle passat coincideix, barrejant les lletres, amb el del seu veí. El llibre apunta una sèrie d’ elements: un bruixot necessita una penyora de la persona a qui vol causar mal. L’ actor cec va intercanviar la corbata amb el marit, a Hutch li va desaparèixer un guant en la casa.

Rosemary, convençuda que està davant una conjura escapa de la mansió i visita al Dr Hill, el seu antic metge, però aquest no se la creu i avisa al marit.

La dona es sedada, perd el coneixement i engendra un fill. Quan desperta li diuen que el nen ha mort. Rosemary sent plors a traves de la paret i aconsegueix entrar  en la casa veïna. Allà descobreix una conxorxa de bruixots que estan implicats, des de el Dr Wallenstein als veïns passant pel seu marit.

Tots ells són components d’una secta diabòlica i el fill de Rosemary ha estat engendrat pel diable. Rosemary s’ acosta al bressol i veu al nen, l’ esperit matern pot més, somriu davant el monstre i gronxa el llitet.

 

 

COMENTARI

Polanski realitza la pel·lícula que el porta a la fama i l’ allunya dels circuits de l’ art i assaig.

Basada en una novel·la de Ira Levin, assistim a l’ embogiment progressiu d’ una dona que pensa ser víctima d’un complot de bruixeria per  robar-li el seu fill.

Tots els esdeveniments poden ser perfectament causa de l’ atzar. Rosemary pot ser una dona trastornada que perd de vista la realitat i ultrapassa el límits de la raó.

L’ escena final, quan es troba amb  la secta de bruixots que han raptat al nen, el fill del diable, canvia el punt de vista de l’ espectador. Rosemary no estava trastornada, o si. El món del fantàstic entra en la narració i domina l’ acció.

Més enllà de si la pel·lícula retrata una degradació mental o si l’ última escena podria ser un somni d’ algú que ja ha perdut la raó, la pel·lícula se submergeix,primer, en les aigües del thriller psicològic per acabar fusionada en el món del terror.

Polansky , com en altres de les seves pel·lícules, ens mostra a algú assetjat, obsessionat, incapaç d’ afrontar uns esdeveniments que el desborden, un individu portat al límit ja sigui per la seva raó malaltissa o per una conjura de sectaris.

Polansky ironitza sobre la maternitat, una mare està disposada a fer qualsevol cosa pel seu fill, encara que aquest sigui el diable.

La pel·lícula te la virtut d’ oferir una imatge contemporània del terror. Hi ha intriga i angoixa però no ensurts ni sang. Mia Farrow aporta una representació de fragilitat al seu personatge. Els adoradors de Satán són entranyables veïns o correctes professionals, la quotidianitat és l’ eix de la trama.

Amb “La semilla del diablo” s’ inicia un cicle diabòlic que després, ja en els anys 70, completaran “El exorcista” , “La profecia” i totes les seves seqüeles. Potser la idea d’ un món convuls on el mal s’ ha apoderat de l’ existència.

 

FRANKENSTEIN

 

 

 

Director: James Whale

Actors: Colin Clive

               Boris Karloff

               Mae Clarke 

Any: 1931

Nacionalitat: USA

Títol original: Frankenstein

Gènere: Ciència ficció/Terror

 

ARGUMENT

Henry Frankenstein (Colin Clive) i el seu ajudant Fritz roben cadàvers dels cementiris. En una facultat de medicina, un científic estudia tres cervells, el d’ un gran home, el d’ un home normal I el d’ un criminal.

Fritz roba per equivocació el de l’ home anormal. Frankenstein tancat en un vell molí en runes, realitza un experiment amb aquestes restes, vol crear vida, crear un nou ser.

En tant, Victor Moritz, el seu amic i Elizabeth, la seva promesa, es preocupen per la salut d’ Henry , reclamen l’ ajut del Dr Waldman i van a visitar al científic.

Quan arriben al vell molí, Frankenstein està a punt de completar el seu experiment, amb uns raigs elèctrics aconsegueix donar vida a allò mort, crear a partir de les despulles.

Però el resultat és un monstre (Boris Karloff) desproporcionat, de gran lletjor , amb el cervell d’un criminal i amb una força descomunal. La criatura és tancada en una masmorra on pateix les burles i assetjaments de Fritz però el monstre es pot lliura de les seves cadenes i mata a Fritz.

Reconeixent que ha creat un engendre, Frankenstein decideix destruir la seva obra, després d’ injectar-li una droga, Waldman pensa acabar amb ell però el monstre desperta , el mata i escapa.

Frankenstein decideix casar-se amb Elizabeth i en la població es dona una gran festa. En tant el monstre vagareja pels camps i troba a Maria, una nena que no li te por i li dona a olorar unes flors que llança després a l’ aigua. El monstre que no ha après codis morals i socials llança a la nena a l’ aigua, com una flor i la mata.

Al casament arriba la notícia de la mort de Waldman, tothom surt a buscar al monstre, quan apareix el pare de la nena, amb la seva filla morta als braços.

La festa s’ apaga,tot s’ acaba i l’ alegria es torna ira i odi. La gent surt al carrer per acabar amb el  monstre i s’ organitzen batudes. Frankenstein surt també a la cacera i es troba amb la seva creació, el monstre el colpeja i se l’ emporta al molí ; creador i creat s’observen a través de les aspes, abans que la criatura etzibi al seu creador dalt a baix del molí, Frankenstein queda malferit.

La gent, exacerbada , arriba al lloc i crema el molí i dins d’ ell al monstre que pereix.

 

 

COMENTARI

Estem davant una de les grans pel·lícules del cine fantàstic i del cine en general. Basada lliurament en el relat de Mary W. Shelley, la pel·lícula a l’ igual que el relat original, planteja alguns temes propis de la moral i la filosofia.

El primer dilema és la contraposició entre moral i ciència, Frankenstein és el demiürg, el creador, el Déu omnipotent que crea vida de la mort, que juga  a pretendre la immortalitat, aquest atreviment acaba en fracàs.

El relat ens ve a dir que la ciència te uns límits que no es poden transgredir, les lleis de la natura, i que determinats llindars no es poden traspassar.

El creador es veu superat per la seva obra, la ciència vol anar més enllà de la moral.

L’ anàlisi de la criatura ha estat també polèmic. El monstre no ha après codis ètics i socials, actua per instint, per això mata a Fritz que el maltracta i es torna contra el seu creador que, l’ ha privat de llibertat i actua per imitació, per això llança a la nena a l’ aigua, tal com ha vist que ella ho feia amb les flors.

El monstre odia al seu creador per la vida fallida que li ha donat. El monstre no és dolent, dolent és l’ entorn social que l’ assetja i l’ aclapara. La maldat està en els ulls que fugen davant la seva presència, sols la mirada dels innocents, com la nena que no li te por ni fuig, el salven. El monstre és tan tendre com brutal.

La pel·lícula desenvolupa també dos temes complementaris.

El monstre es va creant a si mateix, va cercant la seva identitat a partir del desconeixement propi i dels altres.  Front aquesta recerca es troba l’ odi de la massa, de tots aquells que volen castigar al que és diferent.

En el film de Whale assistim a escenes clàssiques de gran potència en la història del cine. La primera aparició del monstre, el joc entre la criatura i la nena, la presència del pare en la població amb la nena morta en braços, el molí cremant, en tant el monstre crida espaordit.

LA NOCHE DE HALLOWEEN

 

Director: John Carpenter

Actors: Jamie Lee Curtis

              Donald Pleasence

              Nancy Loomis

Any: 1978

Títol original: Halloween

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

Sub gènere: Slasher.

 

ARGUMENT

En Haddonfield (Illinois) la nit d’ Halloween de 1963, una parella se’n va al llit. Quan el noi marxa, algú s’ introdueix en la casa i mata a la noia, Judith Myers, ha estat Michael Myers, el seu germà petit de sis anys que, és internat en un centre de salut.

Quinze anys després, Sam Loomis (Donald Pleasence), el psiquiatre que ha tractat a Myers el va a visitar i el psicòpata aprofita per escapar.

En la mateixa població dels crims, en 1978, una noia, Laurie Stroode, (Jamie Lee Curtis) i les seves amigues, Annie (Nancy Loomis) i Linda fan de mainaderes.

La nit d’ Halloween, Annie està fent la seva feina en casa d’una nena, Lindsey ,quan Myers ronda la llar, quan Annie surt de la mansió, l’ assassí l’ ataca en el seu vehicle i la mata.

Mentre, Linda, l’ altra noia, acut a la mateixa casa on es trobava Annie per poder estat amb el seu xicot, la parella fa l’ amor, l’ assassí els vigila, acoltellar al noi i el penja i escanya a la noia amb el cordó del telèfon.

Quan Laurie va a buscar a les seves amigues les troba mortes, l’ assassí l’ ataca, la noia aconsegueix tornar a la casa on cuidava de Tommy, el nen del qual s’ encarregava. El psicòpata arriba i Laurie li clava un punxó, quan creu que ha mort, Myers retorna a la vida i Laurie l’ acoltella, l’ assassí s’ aixeca de nou, arriba Loomis i li dispara, Myers cau al jardí abatut pels trets però retorna entusiasta a la vida i desapareix.

 

 

 

COMENTARI

“La noche de Halloween” és la confirmació d’un director que ja havia triomfat amb “La comisaria del distrito 13”. És també l’ inici d’un gènere en si mateix, el slasher o millor dir, un subgènere dins del cine de terror. Slash esdevé de la paraula anglesa que es tradueix com acoltellar.

Es tracta d’un cine on jovenetes promiscues  i amb ganes de gresca es veuen assetjades per un assassí d’ aparença indestructible.

En aquest sentit hi trobarem més tard “Viernes 13” (1980) de Sean Cunningham i “Pesadilla en Elm Street” (1984) de Wes Craven i les seves múltiples seqüeles, com les que tindrà Halloween fins a avorrir al personal.

Carpenter aconsegueix espantar-nos, dominant els tempos. En el slasher s’hi ha vist una mena de producte conservador i misogin. Totes les noies púbers que apareixen, gaudeixen de relacions sexuals extra matrimonials, són noies disposades a la gatzara, al consum, de drogues i a l’ amor lliure amb els seus xicots. Com si fos una plaga demoníaca, un enviat del mal s’ encarregarà de posar fi a tanta disbauxa, les noies pecadores seran castigades degudament.

Una altra característica d’ Hallowen, és l’ aparició d’ aquest psicòpata assassí; és sens dubte l’ encarnació del mal. Per tant no te rostre, tan sols està cobert per una màscara, no és un boig pervertit ni un assassí en sèrie, és el mal en si mateix, algú sense emocions, algú incapaç d’ empatia i de capacitat de comunicació, Un ens que significa, també, la part fosca del ser humà.

Carpenter rendeix homenatge a “The thing” d’ Howard Hawks de 1951, la pel·lícula que estan veient els nens mentre se succeeixen els crims, un film en el que arriba a la terra un altre ser maligne amb males intencions i del que Carpenter faria un remake quatre anys després.

Com Myers és tan sols una presència, una actitud, una manera de ser, és per tant indestructible, li claven un punxó i s’ aixeca, li claven un ganivet i s’ aixeca, li disparen i cau daltabaix de la casa i desapareix; s’ha aixecat. És també un bon truc per als Halloweens que vindran.

La pel·lícula te un inici fins ara desconegut cap a  la violència, El cine de terror era un cine d’horrors continguts que podien esclatar en un moment final. Amb “Psicosis” s’ inicia un recorregut ple de crueltat que completaran els films de Mario Bava i Dario Argento. Ara el sadisme és evident i l’ espectador juga un paper masoquista al contemplar els crims més perversos i sagnants.

Un altre aspecte inquietant del relat és com l’ assassí és llença sobre noies plenament normals, que volen viure les seves vides lliurement, estudiants i “baby sitters”, algú com la nostra xicota, la nostra germana o la nostra filla.

Això crea un sentiment de pertorbació i repugnància en l’ espectador però com en tota vinculació sado masoquista, l’ espectador pateix però en vol més.

El públic mira de vegades amb els ulls del “killer”, doncs Carpenter actua com a voyeur i ens deixa que nosaltres ho siguem. La càmera agafa el punt de vista de l’ assassí que contempla a la noia a través de la màscara. L’ inici del film és magistral, Carpenter introdueix un pla seqüència que ens porta dins de la casa fins a arribar a l’ habitació de la víctima, l’ element subjectiu ens fa sentir implicats en l’ acció.

L’ assassí és un perill latent, una presència amenaçadora, poc a poc es va descobrint, primer un cos sense rostre, després una aparició de la màscara, per fi la imatge del criminal sempre entre clars i foscos. La màscara és una mostra de que estem davant algú sense identitat, un símbol maligne. La respiració és allò que ens anuncia la seva compareixença.

L’ acció passa sempre de nit, és el temps de l’ ombra d’ allò ominós i pervers, és el moment de que es desencadeni la força del mal.

La casa on Myers va realitzar el seu primer assassinat hi està sempre present a través d’una llum incerta, és com l’ amagatall del mal, allà està impàvid i silenciós però ple de vida.

El film juga amb un inici macabre com a prolegomen, viu una primera part anunciadora del que ha de passar i viu una part final en la que es desencadena la violència. Myers mata a dues noies i va a per la tercera, una Jamie Lee Curtis, anomenada llavors la reina del crit. L’ adolescent està indefensa front el poder del mal, la jova sembla que pot sortir victoriosa i mata a Myers. Loomis també ho fa però l’ assassí torna d’ entre els morts una i altra vegada a la vida. El mal és invencible.

 

LA NOCHE DE LOS MUERTOS VIVIENTES

 Director: George Romero

Actors: Judith O’ Dea

              Duane Jones

              Karl Hardman

Any: 1968

Títol original: Nigh of the living dead

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Dos germans, Johnny i Barbra arriben a un cementiri a portar un recordatori pel pare mort. Quan tornen al cotxe ja casi és de nit i un home ataca a la noia, el xicot intervé i el nouvingut el mata, perseguint posteriorment a Barbra.

Aquesta surt corrent i accedeix a una casa abandonada. En tant, els perseguidors l’ assetgen, arriba a la casa un altre home, Ben.

Ell ajuda a la noia i amb una pala mata als assetjadors però nous homes de comportament estrany comencen a arribar a la casa i sembla que sols els allunya la llum i el foc.

En la casa troben una radio i una televisió. Els mitjans expliquen que hi ha una matança en massa, els assassins són persones que semblen en estat de trànsit i que les víctimes són devorades després de mortes.

En tant, apareixen diverses persones que estaven amagades al soterrani. Tom , Judy, Harry Cooper , la seva dona, Helen i la seva filla, ferida perquè ha estat mossegada per aquests sers.

La televisió segueix informant que tots els sers morts tornen a la vida i continuen matant, la única manera d’ acabar amb ells és pegar-li’ls un tret al cervell i cremar-los posteriorment.

Es experts addueixen que l’ enviament d’un satèl·lit a Venus, destruït després per la NASA, ha emès radiacions que han afectat el cervell d’ algunes persones i han creat aquests mutants.

Com els morts vivents són cada vegada més i avancen cap a la casa, Ben intenta la fugida amb el grup. Fora hi ha un camió, el tenen que dirigir fins el sortidor de benzina per escapar, però en l’ intent el camió s’ incendia , Tom i Judy moren i els morts vivents se’ls mengen.

Ben te dificultats per tornar a la casa doncs Cooper vol prendre el comandament de la situació, Ben li dispara i el mata. En tant, els monstres assalten la casa i la nena que ja s’ ha contaminat mata a la mare, Johnny torna convertit en mort vivent i mata a Barbra.

Ben, ja tot sol, és tanca al soterrani on te que rematar els cadàvers de Cooper i la seva dona que ja tornen a la vida. En això es fa de dia.

Arriben les patrulles policials i sembla que controlen la situació, s’ acosten a la casa i maten a tots els morts vivents que hi resten. Ben sent els trets i es creu salvat, surt del soterrani i les patrulles, confonent-lo amb un dels morts vivents, el maten i el cremen amb els altres.

 

COMENTARI

Estem davant un clàssic del cine de terror, que obra una nova via al gènere, cabalosament explotada posteriorment.

Romero demostra com es pot fer bon cine amb mitjans precaris i actors desconeguts, amb més talent que efectes especials i rodant amb blanc i negre.

Darrera la història de monstres s’ amaga una paràbola sobre la humanitat. Els homes convertits en zombis s’ ataquen. L’ home és un monstre per l’ home.

Una reflexió sobre la violència, la que provoquen els mutants i la que provoquen les patrulles policials matant indiscriminadament al protagonista.

Una reflexió sobre la ciència, que es torna, degut al seu mal us, contra els propis creadors i científics quan una radiació muta els cervells dels homes.

Una reflexió social. Una societat amb els seus valors assetjats per allò desconegut, el vell món en qüestió.

Una reflexió política. El món va cap l’ enfrontament civil, en la pel·lícula la filla mata a la mare, el germà a la germana. També en el context de la guerra del  Vietnam, els monstres que ni pensen ni senten es poden equiparar a l’ exèrcit americà i la seva activitat en My Lay i altres moments bèl·lics.

Per últim cal dir que la cinta resulta especialment original pel seu final. El bé no triomfa contra el mal. L’ heroi positiu és ajusticiat per la policia com un criminal més.

 

EL RESPLANDOR

 Director: Stanley Kubrick

Actors: Jack Nicholson

              Shelley Duval

              Danny Lloyd

Any: 1980

Títol original: The shining

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Jack Torrance (Jack Nicholson) és un escriptor que accepta una ocupació de vigilant en la temporada d’ hivern, en l’ hotel Overlook, un alberg d’ alta muntanya en Colorado.

Hi acudeix amb Wendy (Shelley Duvall), la seva dona i Danny (Danny Lloyd), el seu petit fill.

En l’ hotel un anterior guarda va embogir i va matar amb una destral a la seva família, el va fer trossos i després es va suïcidar.

Danny, el fill, te qualitats especials , te visions i contempla l’ aparició de les dues nenes víctimes del vigilant en el passat i sap que en l’ habitació 237 hi va passar alguna cosa horrible. Hallorann, el cap de cuina, és un altre  home amb poders mentals i li explica al nen que mai te que entrar en aquesta habitació.

L’ hivern és particularment dur, els Torrance estan aïllats en l’ Outlook, en tant Jack comença a mostrar signes de trastorn. Quan l’ home investiga en l’ habitació 237, te la visió d’ una dona despullada que l’ assetja i que més tard es va descomponent. Jack te també diversos malsons en els que contempla la gran sala de l’ hotel plena de gent i fa amistat amb  Grady, l’ antic vigilant que va matar a la seva família.

Wendy per la seva banda se n’ adona que Jack ha estat dedicat a escriure sistemàticament la mateixa frase en tots els fulls que ha omplert.

Jack sembla perdre totalment la raó, assetja a Wendy i aquesta  li dona un cop al cap amb un bat de beisbol, tancant després a l’ home en la despensa.

En tant, Hallorann, que te el pressentiment que alguna cosa dolenta passa en la casa, marxa camí de l’ hotel però quan arriba, Jack que s’ ha alliberat del seu tancament el mata d’ un cop de destral.

Després d’ intentar entrar en l’ habitació de Wendy a cops de destral, és ferit per aquesta en una mà, més tard persegueix a Danny pel laberint nevat del jardí, pels perdedors i interminables senders, mentre els esperits es fan corporis i comencen a vagarejar per la casa. Wendy troba a Danny i pot escapar amb el vehicle d’ Hallorann en tant Jack cau en el laberint i mor congelat.

 

COMENTARI

Kubrick, tingut per un director extremadament intel·lectual roda en 1980 “el resplandor” i aconsegueix una de les millors i més inquietants pel·lícules de terror de tots els temps.

Basada en una novel.la de Stephen King, la pel·lícula mostra la conversió d’un home normal en un monstre.

Poden haver-hi varis elements que produeixen aquest fet. D’ una banda Torrance pot ser una representació del mal latent, que en unes determinades circumstàncies es desborda, l’ home que te que protegir la seva família, l’ ataca.

També es pot interpretat que el mal està vinculat a la casa i que Jack es transforma en contacte amb aquest poder i actua sense mesura. En realitat la última escena de la pel·lícula ens mostra a un altre Jack, ja en l’ hotel, 60 anys abans. És a dir el mal es reprodueix i es perpetua i no cessa a través del temps.

Hi ha també una consideració a la relació de parella. La solitud en que es veu envoltada la família porta a desenvolupar els odis amagats. La frustració de l’ home que no pot accedir a ser un bon escriptor i culpabilitza a la dona.

L’ hotel amb el seu passat terrible és un espai on es desfermen les pors primigènies, on esclaten els pitjors malsons de cadascun, on no sabem fins a quin punt allò que veiem és real o somni incorporat a la pròpia psique.

Kubrick juga, primer, amb allò inquietant, amb una atmosfera en la que va guanyant pes, allò pervers i malèfic, per passar en l’ última part de la pel·lícula a deixar solt a un Jack Nicholson desenfrenat en el seu paper de malvat absolut.

La pel·lícula s’ inicia amb la imatge suau del cotxe que es dirigeix cap a l’ hotel. Tot són espais amples, natura oberta, cels blaus, malgrat que la música ja ens anuncia que alguna cosa anirà malament.

Kubrick crea en la casa un espai desassossegant i la percepció del terror ve donada per les cavitats reals en forma de laberint. L’ hotel en si ja és un garbuix ple de confusió i Danny marxa amb el seu vehicle de joguina pels llargs passadissos. El laberint exterior és allà on es dona la persecució més terrible del pare empaitant al fill. En definitiva els laberint de la ment.

Un altre punt fort del film és la imatge de Jack ,traspassant la porta de l’ habitació de Wendy amb la destral i la seva cara amb la mirada embogida entre les fustes, en tant pronuncia la frase: “aquí està Jack”. El film passa de mostrar-nos la cara de l’ agressor-Jack- i simultàniament la cara del receptor del mal-Wendy- i la por i l’ horror davant l’ atac.

Per fi passen  a la posteritat les imatges imaginades, somiades o reals dels esperits que pul·lulen per la casa. Les dues nenes mortes que s’ apareixen a Danny o el riu de sang que inunda i desborda els passadissos.

SUSPIRIA

suspiria-299602479-large

 Director: Dario Argento

Actors: Jessica Harper

               Stefania Casini 

                Miguel Bosé

                 Alida Valli

                 Joan Bennet

Nacionalitat: Itàlia

Any: 1977

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Susy Bennet (Jessica Harper) arriba en una nit de pluja a Munich, des de Nova York ,per ingressar en una acadèmia de ballet. En l’ escola no l’ obren i Susy contempla com una noia , Pat, córrer espantada pel carrer i repeteix dus paraules: lliris i secret.

Pat és una noia que acaba de ser expulsada del centre i aquesta mateixa nit és assassinada, quan el sostre de l’ edifici cau i mostra a la noia penjada, una altra companya seva també mor.

Al dia següent, Pat torna a l’ acadèmia i connecta amb Miss Tanner (Alida Valli), una professora, aquesta li presenta a Madame Blanche (Joan Bennet), la subdirectora i antiga ballarina i a les seves noves companyes.

En el centre també hi balla un intern, es tracta de Mark (Miguel Bosé). En tant Susy inicia les classes, un nou crim succeeix en la residència, la víctima és Sara (Stefania Casini), una amiga de Pat, que ha guardat apunts de la noia morta i intentava investigar l’ assassinat.

Susy és ara la que explora que està passant, s’ entrevista amb amics seus i esbrina que la residència va ser l’ habitat d’una dona amb poders de bruixeria: Elena Marcos.

Al dia següent totes les alumnes han anat al teatre i Susy rastreja per les habitacions i arriba fins a una amb lliris a la porta, que donen entrada a una estança secreta, allà es troba a professores i directives de l’ Acadèmia, unes bruixes en realitat, que anuncien la seva condemna a mort, també hi troba el cadàver torturat de Sara.

Argento ens anuncia un final on els espectres i les bruixes cobren protagonisme.

3

 

COMENTARI

Argento es confirma com el rei del “Giallo”. “Suspiria” és la seva cinquena incursió en el sub gènere a camí entre el policíac i el terror.

El film que ens ocupa manté totes les constants d’ aquest tipus de cine, i allò que li dona personalitat no és tant allò que s’ explica sinó com s’ explica.

“Suspiria” és basa en la posada en escena, llum, fotografia, disseny, música, color i decorats, creen imatges i sensacions entre fantasmagòriques i oníriques, que ajuden a originar un clima ominós i inquietant.

Argento il·lumina en clars i foscos, utilitza sempre colors forts i brillants, vermells, blaus i verds, la música ubica sorolls fantasmals, sons que semblen crits d’ agonitzants, la casa gaudeix de vida pròpia, una decoració marcada per la geometria, roms, triangles i rectangles, tot comporta un estil tan desassossegant com sofisticat.

El millor de la pel·lícula és la capacitat de recrear el crim com una obra d’ art i això comporta tota una bona dosi de sado masoquisme i un quadre escènic potent i estètic. La sang i la mort com un ritual. Pat és assetjada per unes mans que sorgeixen fantasmagòriques, trencant el vidre, l’ apunyalen i la pengen, desplomant-se el sostre de manera espectacular.

La mort de Sara és un transit pels passadissos, recorrent-los entre ombres blavoses; contemplem el tancament en l’ habitació, mentre algú amb una navalla intenta obrir la porta, com la noia escapa per una petita finestra per caure entre cables esfilagarsats que la entortolliguen, a l’ espera de la ganivetada mortal.

La pel·lícula no deixa de ser un conte macabre, on hi ha una casa encantada habitada per bruixes, una casa de crocant on moltes Gretels que arriben per ser cruspides. Un espai tancat on la presència del mal i de tot allò sinistre  es fa evident.