LA NOCHE DE HALLOWEEN

 

Director: John Carpenter

Actors: Jamie Lee Curtis

              Donald Pleasence

              Nancy Loomis

Any: 1978

Títol original: Halloween

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

Sub gènere: Slasher.

 

ARGUMENT

En Haddonfield (Illinois) la nit d’ Halloween de 1963, una parella se’n va al llit. Quan el noi marxa, algú s’ introdueix en la casa i mata a la noia, Judith Myers, ha estat Michael Myers, el seu germà petit de sis anys que, és internat en un centre de salut.

Quinze anys després, Sam Loomis (Donald Pleasence), el psiquiatre que ha tractat a Myers el va a visitar i el psicòpata aprofita per escapar.

En la mateixa població dels crims, en 1978, una noia, Laurie Stroode, (Jamie Lee Curtis) i les seves amigues, Annie (Nancy Loomis) i Linda fan de mainaderes.

La nit d’ Halloween, Annie està fent la seva feina en casa d’una nena, Lindsey ,quan Myers ronda la llar, quan Annie surt de la mansió, l’ assassí l’ ataca en el seu vehicle i la mata.

Mentre, Linda, l’ altra noia, acut a la mateixa casa on es trobava Annie per poder estat amb el seu xicot, la parella fa l’ amor, l’ assassí els vigila, acoltellar al noi i el penja i escanya a la noia amb el cordó del telèfon.

Quan Laurie va a buscar a les seves amigues les troba mortes, l’ assassí l’ ataca, la noia aconsegueix tornar a la casa on cuidava de Tommy, el nen del qual s’ encarregava. El psicòpata arriba i Laurie li clava un punxó, quan creu que ha mort, Myers retorna a la vida i Laurie l’ acoltella, l’ assassí s’ aixeca de nou, arriba Loomis i li dispara, Myers cau al jardí abatut pels trets però retorna entusiasta a la vida i desapareix.

 

 

 

COMENTARI

“La noche de Halloween” és la confirmació d’un director que ja havia triomfat amb “La comisaria del distrito 13”. És també l’ inici d’un gènere en si mateix, el slasher o millor dir, un subgènere dins del cine de terror. Slash esdevé de la paraula anglesa que es tradueix com acoltellar.

Es tracta d’un cine on jovenetes promiscues  i amb ganes de gresca es veuen assetjades per un assassí d’ aparença indestructible.

En aquest sentit hi trobarem més tard “Viernes 13” (1980) de Sean Cunningham i “Pesadilla en Elm Street” (1984) de Wes Craven i les seves múltiples seqüeles, com les que tindrà Halloween fins a avorrir al personal.

Carpenter aconsegueix espantar-nos, dominant els tempos. En el slasher s’hi ha vist una mena de producte conservador i misogin. Totes les noies púbers que apareixen, gaudeixen de relacions sexuals extra matrimonials, són noies disposades a la gatzara, al consum, de drogues i a l’ amor lliure amb els seus xicots. Com si fos una plaga demoníaca, un enviat del mal s’ encarregarà de posar fi a tanta disbauxa, les noies pecadores seran castigades degudament.

Una altra característica d’ Hallowen, és l’ aparició d’ aquest psicòpata assassí; és sens dubte l’ encarnació del mal. Per tant no te rostre, tan sols està cobert per una màscara, no és un boig pervertit ni un assassí en sèrie, és el mal en si mateix, algú sense emocions, algú incapaç d’ empatia i de capacitat de comunicació, Un ens que significa, també, la part fosca del ser humà.

Carpenter rendeix homenatge a “The thing” d’ Howard Hawks de 1951, la pel·lícula que estan veient els nens mentre se succeeixen els crims, un film en el que arriba a la terra un altre ser maligne amb males intencions i del que Carpenter faria un remake quatre anys després.

Com Myers és tan sols una presència, una actitud, una manera de ser, és per tant indestructible, li claven un punxó i s’ aixeca, li claven un ganivet i s’ aixeca, li disparen i cau daltabaix de la casa i desapareix; s’ha aixecat. És també un bon truc per als Halloweens que vindran.

La pel·lícula te un inici fins ara desconegut cap a  la violència, El cine de terror era un cine d’horrors continguts que podien esclatar en un moment final. Amb “Psicosis” s’ inicia un recorregut ple de crueltat que completaran els films de Mario Bava i Dario Argento. Ara el sadisme és evident i l’ espectador juga un paper masoquista al contemplar els crims més perversos i sagnants.

Un altre aspecte inquietant del relat és com l’ assassí és llença sobre noies plenament normals, que volen viure les seves vides lliurement, estudiants i “baby sitters”, algú com la nostra xicota, la nostra germana o la nostra filla.

Això crea un sentiment de pertorbació i repugnància en l’ espectador però com en tota vinculació sado masoquista, l’ espectador pateix però en vol més.

El públic mira de vegades amb els ulls del “killer”, doncs Carpenter actua com a voyeur i ens deixa que nosaltres ho siguem. La càmera agafa el punt de vista de l’ assassí que contempla a la noia a través de la màscara. L’ inici del film és magistral, Carpenter introdueix un pla seqüència que ens porta dins de la casa fins a arribar a l’ habitació de la víctima, l’ element subjectiu ens fa sentir implicats en l’ acció.

L’ assassí és un perill latent, una presència amenaçadora, poc a poc es va descobrint, primer un cos sense rostre, després una aparició de la màscara, per fi la imatge del criminal sempre entre clars i foscos. La màscara és una mostra de que estem davant algú sense identitat, un símbol maligne. La respiració és allò que ens anuncia la seva compareixença.

L’ acció passa sempre de nit, és el temps de l’ ombra d’ allò ominós i pervers, és el moment de que es desencadeni la força del mal.

La casa on Myers va realitzar el seu primer assassinat hi està sempre present a través d’una llum incerta, és com l’ amagatall del mal, allà està impàvid i silenciós però ple de vida.

El film juga amb un inici macabre com a prolegomen, viu una primera part anunciadora del que ha de passar i viu una part final en la que es desencadena la violència. Myers mata a dues noies i va a per la tercera, una Jamie Lee Curtis, anomenada llavors la reina del crit. L’ adolescent està indefensa front el poder del mal, la jova sembla que pot sortir victoriosa i mata a Myers. Loomis també ho fa però l’ assassí torna d’ entre els morts una i altra vegada a la vida. El mal és invencible.

 

LA NOCHE DE LOS MUERTOS VIVIENTES

 Director: George Romero

Actors: Judith O’ Dea

              Duane Jones

              Karl Hardman

Any: 1968

Títol original: Nigh of the living dead

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Dos germans, Johnny i Barbra arriben a un cementiri a portar un recordatori pel pare mort. Quan tornen al cotxe ja casi és de nit i un home ataca a la noia, el xicot intervé i el nouvingut el mata, perseguint posteriorment a Barbra.

Aquesta surt corrent i accedeix a una casa abandonada. En tant, els perseguidors l’ assetgen, arriba a la casa un altre home, Ben.

Ell ajuda a la noia i amb una pala mata als assetjadors però nous homes de comportament estrany comencen a arribar a la casa i sembla que sols els allunya la llum i el foc.

En la casa troben una radio i una televisió. Els mitjans expliquen que hi ha una matança en massa, els assassins són persones que semblen en estat de trànsit i que les víctimes són devorades després de mortes.

En tant, apareixen diverses persones que estaven amagades al soterrani. Tom , Judy, Harry Cooper , la seva dona, Helen i la seva filla, ferida perquè ha estat mossegada per aquests sers.

La televisió segueix informant que tots els sers morts tornen a la vida i continuen matant, la única manera d’ acabar amb ells és pegar-li’ls un tret al cervell i cremar-los posteriorment.

Es experts addueixen que l’ enviament d’un satèl·lit a Venus, destruït després per la NASA, ha emès radiacions que han afectat el cervell d’ algunes persones i han creat aquests mutants.

Com els morts vivents són cada vegada més i avancen cap a la casa, Ben intenta la fugida amb el grup. Fora hi ha un camió, el tenen que dirigir fins el sortidor de benzina per escapar, però en l’ intent el camió s’ incendia , Tom i Judy moren i els morts vivents se’ls mengen.

Ben te dificultats per tornar a la casa doncs Cooper vol prendre el comandament de la situació, Ben li dispara i el mata. En tant, els monstres assalten la casa i la nena que ja s’ ha contaminat mata a la mare, Johnny torna convertit en mort vivent i mata a Barbra.

Ben, ja tot sol, és tanca al soterrani on te que rematar els cadàvers de Cooper i la seva dona que ja tornen a la vida. En això es fa de dia.

Arriben les patrulles policials i sembla que controlen la situació, s’ acosten a la casa i maten a tots els morts vivents que hi resten. Ben sent els trets i es creu salvat, surt del soterrani i les patrulles, confonent-lo amb un dels morts vivents, el maten i el cremen amb els altres.

 

COMENTARI

Estem davant un clàssic del cine de terror, que obra una nova via al gènere, cabalosament explotada posteriorment.

Romero demostra com es pot fer bon cine amb mitjans precaris i actors desconeguts, amb més talent que efectes especials i rodant amb blanc i negre.

Darrera la història de monstres s’ amaga una paràbola sobre la humanitat. Els homes convertits en zombis s’ ataquen. L’ home és un monstre per l’ home.

Una reflexió sobre la violència, la que provoquen els mutants i la que provoquen les patrulles policials matant indiscriminadament al protagonista.

Una reflexió sobre la ciència, que es torna, degut al seu mal us, contra els propis creadors i científics quan una radiació muta els cervells dels homes.

Una reflexió social. Una societat amb els seus valors assetjats per allò desconegut, el vell món en qüestió.

Una reflexió política. El món va cap l’ enfrontament civil, en la pel·lícula la filla mata a la mare, el germà a la germana. També en el context de la guerra del  Vietnam, els monstres que ni pensen ni senten es poden equiparar a l’ exèrcit americà i la seva activitat en My Lay i altres moments bèl·lics.

Per últim cal dir que la cinta resulta especialment original pel seu final. El bé no triomfa contra el mal. L’ heroi positiu és ajusticiat per la policia com un criminal més.

 

EL RESPLANDOR

 Director: Stanley Kubrick

Actors: Jack Nicholson

              Shelley Duval

              Danny Lloyd

Any: 1980

Títol original: The shining

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Jack Torrance (Jack Nicholson) és un escriptor que accepta una ocupació de vigilant en la temporada d’ hivern, en l’ hotel Overlook, un alberg d’ alta muntanya en Colorado.

Hi acudeix amb Wendy (Shelley Duvall), la seva dona i Danny (Danny Lloyd), el seu petit fill.

En l’ hotel un anterior guarda va embogir i va matar amb una destral a la seva família, el va fer trossos i després es va suïcidar.

Danny, el fill, te qualitats especials , te visions i contempla l’ aparició de les dues nenes víctimes del vigilant en el passat i sap que en l’ habitació 237 hi va passar alguna cosa horrible. Hallorann, el cap de cuina, és un altre  home amb poders mentals i li explica al nen que mai te que entrar en aquesta habitació.

L’ hivern és particularment dur, els Torrance estan aïllats en l’ Outlook, en tant Jack comença a mostrar signes de trastorn. Quan l’ home investiga en l’ habitació 237, te la visió d’ una dona despullada que l’ assetja i que més tard es va descomponent. Jack te també diversos malsons en els que contempla la gran sala de l’ hotel plena de gent i fa amistat amb  Grady, l’ antic vigilant que va matar a la seva família.

Wendy per la seva banda se n’ adona que Jack ha estat dedicat a escriure sistemàticament la mateixa frase en tots els fulls que ha omplert.

Jack sembla perdre totalment la raó, assetja a Wendy i aquesta  li dona un cop al cap amb un bat de beisbol, tancant després a l’ home en la despensa.

En tant, Hallorann, que te el pressentiment que alguna cosa dolenta passa en la casa, marxa camí de l’ hotel però quan arriba, Jack que s’ ha alliberat del seu tancament el mata d’ un cop de destral.

Després d’ intentar entrar en l’ habitació de Wendy a cops de destral, és ferit per aquesta en una mà, més tard persegueix a Danny pel laberint nevat del jardí, pels perdedors i interminables senders, mentre els esperits es fan corporis i comencen a vagarejar per la casa. Wendy troba a Danny i pot escapar amb el vehicle d’ Hallorann en tant Jack cau en el laberint i mor congelat.

 

COMENTARI

Kubrick, tingut per un director extremadament intel·lectual roda en 1980 “el resplandor” i aconsegueix una de les millors i més inquietants pel·lícules de terror de tots els temps.

Basada en una novel.la de Stephen King, la pel·lícula mostra la conversió d’un home normal en un monstre.

Poden haver-hi varis elements que produeixen aquest fet. D’ una banda Torrance pot ser una representació del mal latent, que en unes determinades circumstàncies es desborda, l’ home que te que protegir la seva família, l’ ataca.

També es pot interpretat que el mal està vinculat a la casa i que Jack es transforma en contacte amb aquest poder i actua sense mesura. En realitat la última escena de la pel·lícula ens mostra a un altre Jack, ja en l’ hotel, 60 anys abans. És a dir el mal es reprodueix i es perpetua i no cessa a través del temps.

Hi ha també una consideració a la relació de parella. La solitud en que es veu envoltada la família porta a desenvolupar els odis amagats. La frustració de l’ home que no pot accedir a ser un bon escriptor i culpabilitza a la dona.

L’ hotel amb el seu passat terrible és un espai on es desfermen les pors primigènies, on esclaten els pitjors malsons de cadascun, on no sabem fins a quin punt allò que veiem és real o somni incorporat a la pròpia psique.

Kubrick juga, primer, amb allò inquietant, amb una atmosfera en la que va guanyant pes, allò pervers i malèfic, per passar en l’ última part de la pel·lícula a deixar solt a un Jack Nicholson desenfrenat en el seu paper de malvat absolut.

La pel·lícula s’ inicia amb la imatge suau del cotxe que es dirigeix cap a l’ hotel. Tot són espais amples, natura oberta, cels blaus, malgrat que la música ja ens anuncia que alguna cosa anirà malament.

Kubrick crea en la casa un espai desassossegant i la percepció del terror ve donada per les cavitats reals en forma de laberint. L’ hotel en si ja és un garbuix ple de confusió i Danny marxa amb el seu vehicle de joguina pels llargs passadissos. El laberint exterior és allà on es dona la persecució més terrible del pare empaitant al fill. En definitiva els laberint de la ment.

Un altre punt fort del film és la imatge de Jack ,traspassant la porta de l’ habitació de Wendy amb la destral i la seva cara amb la mirada embogida entre les fustes, en tant pronuncia la frase: “aquí està Jack”. El film passa de mostrar-nos la cara de l’ agressor-Jack- i simultàniament la cara del receptor del mal-Wendy- i la por i l’ horror davant l’ atac.

Per fi passen  a la posteritat les imatges imaginades, somiades o reals dels esperits que pul·lulen per la casa. Les dues nenes mortes que s’ apareixen a Danny o el riu de sang que inunda i desborda els passadissos.

SUSPIRIA

suspiria-299602479-large

 Director: Dario Argento

Actors: Jessica Harper

               Stefania Casini 

                Miguel Bosé

                 Alida Valli

                 Joan Bennet

Nacionalitat: Itàlia

Any: 1977

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Susy Bennet (Jessica Harper) arriba en una nit de pluja a Munich, des de Nova York ,per ingressar en una acadèmia de ballet. En l’ escola no l’ obren i Susy contempla com una noia , Pat, córrer espantada pel carrer i repeteix dus paraules: lliris i secret.

Pat és una noia que acaba de ser expulsada del centre i aquesta mateixa nit és assassinada, quan el sostre de l’ edifici cau i mostra a la noia penjada, una altra companya seva també mor.

Al dia següent, Pat torna a l’ acadèmia i connecta amb Miss Tanner (Alida Valli), una professora, aquesta li presenta a Madame Blanche (Joan Bennet), la subdirectora i antiga ballarina i a les seves noves companyes.

En el centre també hi balla un intern, es tracta de Mark (Miguel Bosé). En tant Susy inicia les classes, un nou crim succeeix en la residència, la víctima és Sara (Stefania Casini), una amiga de Pat, que ha guardat apunts de la noia morta i intentava investigar l’ assassinat.

Susy és ara la que explora que està passant, s’ entrevista amb amics seus i esbrina que la residència va ser l’ habitat d’una dona amb poders de bruixeria: Elena Marcos.

Al dia següent totes les alumnes han anat al teatre i Susy rastreja per les habitacions i arriba fins a una amb lliris a la porta, que donen entrada a una estança secreta, allà es troba a professores i directives de l’ Acadèmia, unes bruixes en realitat, que anuncien la seva condemna a mort, també hi troba el cadàver torturat de Sara.

Argento ens anuncia un final on els espectres i les bruixes cobren protagonisme.

3

 

COMENTARI

Argento es confirma com el rei del “Giallo”. “Suspiria” és la seva cinquena incursió en el sub gènere a camí entre el policíac i el terror.

El film que ens ocupa manté totes les constants d’ aquest tipus de cine, i allò que li dona personalitat no és tant allò que s’ explica sinó com s’ explica.

“Suspiria” és basa en la posada en escena, llum, fotografia, disseny, música, color i decorats, creen imatges i sensacions entre fantasmagòriques i oníriques, que ajuden a originar un clima ominós i inquietant.

Argento il·lumina en clars i foscos, utilitza sempre colors forts i brillants, vermells, blaus i verds, la música ubica sorolls fantasmals, sons que semblen crits d’ agonitzants, la casa gaudeix de vida pròpia, una decoració marcada per la geometria, roms, triangles i rectangles, tot comporta un estil tan desassossegant com sofisticat.

El millor de la pel·lícula és la capacitat de recrear el crim com una obra d’ art i això comporta tota una bona dosi de sado masoquisme i un quadre escènic potent i estètic. La sang i la mort com un ritual. Pat és assetjada per unes mans que sorgeixen fantasmagòriques, trencant el vidre, l’ apunyalen i la pengen, desplomant-se el sostre de manera espectacular.

La mort de Sara és un transit pels passadissos, recorrent-los entre ombres blavoses; contemplem el tancament en l’ habitació, mentre algú amb una navalla intenta obrir la porta, com la noia escapa per una petita finestra per caure entre cables esfilagarsats que la entortolliguen, a l’ espera de la ganivetada mortal.

La pel·lícula no deixa de ser un conte macabre, on hi ha una casa encantada habitada per bruixes, una casa de crocant on moltes Gretels que arriben per ser cruspides. Un espai tancat on la presència del mal i de tot allò sinistre  es fa evident.

 

EL DIABLO SOBRE RUEDAS

duel-991686482-large

 Director: Steven Spielberg

Actors: Dennis Weaver

Any: 1971

Títol original: Duel

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

Sub gènere: Road movie

 

ARGUMENT

David (Dennis Weaver) condueix per autopistes americanes escoltant la radio, troba en el seu camí a un camió que transporta líquid inflamable, que va llençant fum contaminant i el passa sense més grans contratemps

Al poc temps el camió l’ atrapa , el persegueix, l’ empeny, és un camió trucat que pot arribar a altes velocitats i s’ inicia un joc entre el gat i la rata.

Com en un malson, David no es pot lliurar del seu assetjador, ja s’ aturi en un bar de carretera, ja s’ amagui en un revolt al marge de la ruta, ja intenti trucar a la policia o anar a la recerca d’ amagatalls, el camió és la seva ombra, l’ enfronta i amenaça amb engolir-lo i destrossar-lo.

A la fi ,David llençà el seu vehicle a tota velocitat contra el camió i abans salta fora, el xoc produeix un incendi, el conductor perd el control, cau per un barranc i s’ estavella en la seva fondària.

 

maxresdefault

 

ARGUMENT

Primera pel·lícula de Steve Spielberg, un film per la televisió que degut al seu èxit va a parar a la gran pantalla, pressupost reduït, guió de Richard Matheson i demostració de talent que enlairarà en el futur al director americà.

En aquest film estan recollits bona part  dels temes i les obsessions del director.

Es tracta simplement d’un duel, d’un combat a mort entre un potent camió  i un vulnerable vehicle a través d’una llarga i solitària carretera. La cinta genera tensió, dramatisme i espectacle, és la lluita del fort contra el dèbil, del gran contra el petit, del poderós i sobrat de  recursos, contra el dèbil i insignificant. No és estrany que el protagonista es digui David, és la lluita de David contra Goliat i la conseqüent victòria del primer.

Tota la pel·lícula es pot veure com una metàfora, més enllà de l’ emocionant persecució. Evidentment la carretera és la vida, en ella l’ individu sol, te que fer front a allò que no pot controlar, tot és un llarg camí sense aturada, ple de perills i riscos. El camió és el símbol del mal, tot allò que assetja a l’ home comú o el depassa.

Front el poder i el mal, l’ home te por d’ allò imprevisible i inesperat però te que sobreviure. Te diverses alternatives : fugir, escapar del seu destí permanentment, cosa que fa força temps el protagonista ; cercar ajuda, difícil, doncs se n’ adona del seu aïllament i solitud ; evadir-se i desaparèixer però sempre s’ acaba trobant amb el seu perseguidor o enfrontar-se a allò que l’ assetja, ser més valent, més hàbil, més ferm i vèncer.

Spielberg ens parla , com en gran part dels seus films, d’ aquesta lluita de l’ home comú contra el mal, contra allò sinistre. Com l’ esforç , la constància i la voluntat guanyen. La vida són proves a superar, és l’ esperit americà, és el Spielberg que mostra tantes vegades la mateixa història, substituint anys després el camió pel tauró.

La pel·lícula desenvolupa els recursos del cine de terror psicològic, mai contemplem al conductor del camió, el mal en estat pur no te rostre, no te motius ni raons ni sentit però està allà.

Spielberg ofereix la imatge del camió que apareix en la llunyania a través del túnel i s’ atura, és una representació reptadora i inquietant, estiguis on estiguis soc una amenaça, li ve a dir el contrincant.

El final del duel és també abassegador, el camió és en realitat com un monstre que es precipita en els abismes; contemplem cada engranatge, cada peça del vehicle com si fos un membre esquinçat del gran Leviatan.

L’ home ha vençut, després de la alegria resta solitari en la carretera, després del repte i la victòria, la vida te sentit?.

LA MANSIÓN ENCANTADA

the_haunting-157610823-large

 Director: Robert Wise

Actors: Julie Harris

              Claire Bloom

              Richard Johnson

               Russ Tamblyn  

Any: 1963

Títol original. The haunting

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Hugh Crain compra una casa en un racó recondit de Nova Anglaterra, és un casalot gòtic que te fama d’ encantat i que vol compartir amb l’ esposa i amb Abigail, la seva filla. Quan la seva dona hi arriba, els cavalls del cotxe que la condueixen es desboquen i la dama mor.

Crain es torna a casar però al poc temps la nova esposa cau per les escales i es mata. L’ home abandona la casa i en aquesta hi resta Abigail, que creix i envelleix en ella. Ja gran, una cuidadora l’ atén, quan emmalalteix i la crida, la dona de companyia està flirtejant amb un amant i Abigail mor, la cuidadora es queda amb la casa fins que al temps se suïcida, penjant-se.

Al cap dels anys John Markway (Richard Johnson) és un científic, un investigador que vol estudiar els fenòmens que succeeixen en la casa, per això selecciona a un grup de gent perquè convisqui amb ell en la mansió.

Es tracta de Theodora (Claire Bloom), una parapsicòloga, Luke Sanderson (Russ Tamblyn), un incrèdul, Eleonor Lance (Julie Harris), una noia que ha viscut fenòmens paranormals i durant onze anys ha cuidat a la seva mare malalta, una absència va provocar la mort de la progenitora i ara Eleonor viu amb la germana i el cunyat.

Des del primer moment comencen a produir-se manifestacions estranyes, Theodora i Eleonor contemplen espantades com una presència estranya es mou a la porta de la seva habitació de maner sorollosa.

La casa sembla cobrar vida i Eleonor creu que la vol fer seva.

En tant, la noia s’ enamora de Markway però te una decepció quan arriba la seva dona, Grace, amb la intenció de dissuadir-lo dels seus experiments i demanar-li que torni a casa.

La primera nit en que Grace està en la mansió, els fenòmens paranormals es reprodueixen, la dona desapareix i Eleanor la busca en un estat al·lucinatori. Markway decideix que abandoni la casa ; quan Eleanor condueix cap a la sortida, una força estranya la controla, creu veure un fantasma entre les ombres i s’ estavella contra el mateix arbre contra el que  va  xocar la dona de Crain, anys enrere, i mor.

L’ ombra que ha vist era Grace que ,espantada, vagarejava pels jardins.

18815771_jpg-r_1280_720-f_jpg-q_x-xxyxx

COMENTARI

Robert Wise, un director lligat a les grans produccions d’ Hollywood va rodar al costat de grans musicals tot allò que la industria li demanava, com pel·lícules de terror.

Un cine de terror que es desenvolupa en els finals dels cinquanta i inicis dels seixanta. Són relats que suggereixen però mai mostren, on l’ important és l’ atmosfera, el clima malaltís, les percepcions psicològiques dels protagonistes i la seva ment pertorbada i plena d’ al·lucinacions.

“Qué fue de Baby Jane” o “Canción de cuna para un cadàver” són representatives d’ aquest tipus de terror dit de “grand guignol” també “Suspense” de Jack Clayton ja en els seixanta.

L’ aspecte principal dels relats és crear dubtes en l’ espectador sobre si els fantasmes , que mai apareixen en pantalla, són certs o estan creats en la ment malalta de la protagonista. En totes aquestes pel·lícules les dones són els eixos principals de la trama, són sers fràgils i aprensius que convoquen un punt d’ alienació i bogeria. Wise i els altres directors dels films de terror mostren una certa misogínia, les dones són sers angoixats per presències fantasmals, que pateixen psíquicament, que viuen turmentades i que mantenen una relació sado masoquista amb elles mateixes i el seu entorn.

Res més allunyat del futur cine del gènere amb el slasher i el gore, la sang i el monstre malvat i evident que anuncien el seu inici uns pocs anys més tard amb la presència de Mario Bava i Dario Argento.

Aquí es tracta de produir por a través del suggeriment o a través d’ allò que es percep però no es veu, mai sabem si els fantasmes són reals o inventats en una ment malalta.

En “la mansión encantada” apareix la veu del  raciocini, l’ element científic, l’ incrèdul i descregut però aquests personatges resten desbordats per una realitat que els depassa i que amb els seus coneixements no poden atrapar.

Tot això ve combinat amb la situació climàtica de la que parlàvem, portes que s’ obren i es tanquen, sorolls inexplicables, passadissos sense fi, habitacions misterioses, figures gòtiques que semblen cobrar vida, escales que no porten en lloc, clars i obscurs que fan palesa la intriga, tot és part d’ un joc que te com a fonament espantar a la protagonista, fer-li perdre la raó.

El film valora el possible desequilibri mental d’ Eleanor, una dona amb sentiment de culpa per la mort de la mare, tot es repeteix com ja va passar anys enrere amb la cuidadora i la filla de Crain.

I per fi el terror, no cal dir que malgrat els estats d’ ànim inharmònics, el centre neuràlgic del film és l’ encadenament d’ ensurts, sempre matisats, la idea d’una casa que cobra vida i mata als seus habitants, un passat ominós que es fa present, la presència del mal representat en la mansió, que trastoca a tots aquells que s’ internen en el seu espai ple de secrets execrables.

LA CAIDA DE LA CASA DE LOS USHER

house_of_usher_the_fall_of_the_house_of_usher-834895748-large

 

Director: Roger Corman

Actors: Vincent Price

              Mark Damon

              Myrna Fahey

Títol original: House of Usher (The fall of the house of Usher)

Any: 1960

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

   Philip Winthrop (Mark Damon) arriba des de Boston a un vell casalot en el més profund de Nova Anglaterra.

És la casa dels Usher i ve a buscar a Madeline (Myrna Fahey), la seva promesa per portar-la a la ciutat.

Winthrop és rebut per Roderick Usher (Vincent Price), el germà de Madeline, un home majestàtic, enigmàtic i misteriós. Aquest apressa al nouvingut per que marxi i li explica el passat de la família, que està marcat pel mal; avis i besavis van ser lladres, assassins i genocides, motivats per una pulsió malaltissa, un estigma dels Usher.

Roderick desitja que aquest vincle amb el mal, s’ extingeixi i no s’ estengui i aspira per tant a acabar amb la saga familiar i impedir que es perpetuï.

Winthrop no es creu aquest relat i decideix marxar al dia següent amb Madeline però quan inicia els preparatius, escolta un crit esgarrifós i contempla a la noia morta. Aquesta és portada al panteó familiar i tancada en el taüt amb pany i forrellat però unes paraules de Bristol, el criat, li fan creure al hoste que la noia no ha mort sinó que viu en estat catatònic.

Winthrop va a la recerca del suposat cadàver, que ha desaparegut, i esbrina allà on para; darrera una porta es troba amb la presència de Madeline, que està viva i ha fugit de la tomba. La noia, embogida, l’ ataca mentre la casa s’ enfonsa, quan Roderick arriba, Madeline es llença sobre ell i l’ escanya, abans de morir esclafada pels basaments que s’ esfondren sobre seu.

Winthrop te el temps just d’ abandonar la mansió, que es destrueix i desapareix dins la llacuna que la circumda.

House+of+Usher+04

COMENTARI

   Roger Corman s’ especialitza en les petites produccions de terror a finals dels cinquanta i inicis dels seixanta, són films de baix pressupost però plens d’ imaginació i talent. Alguns del més interessants són els relacionats amb relats d’ Edgar Allan Poe, “La casa dels Usher” és potser el millor de tots.

L’ esperit de Poe sobreviu en la gran pantalla, amb el domini del color i l’ espectacle.

La casa dels Usher és l’ escenificació del mal, els antics camps fèrtils s’han tornat erms, els avantpassats són símbols de la degradació i l’ abjecció, la mateixa casa sembla cobrar vida i atacar al nouvingut, aquesta, una vegada ha acabat amb la saga maleïda, s’ autodestrueix, enfonsant-se en el pantà ignominiós que la rodeja.

Roderick, el supervivent de la família, és un personatge estrany i obscur però en realitat te una missió salvífica, acabar amb el mal i el dolor que s’ han estès a partir de l’ entorn familiar.

Corman ens deixa l’ expectativa oberta sobre la possible relació incestuosa entre germans, per això Broderick vol mantenir a Madeline al seu costat i prefereix veure-la morta que en braços d’un altre.

Poe és un representant del romanticisme, una reacció al racionalisme i l’ esperit de la revolució francesa. Així que el món de la raó i el pensament és substituït pels fantasmes de la ment, pels esperits, pel sentiment del mal, marcat per un destí inexorable.

La casa dels Usher te tot això i més, una casa embruixada, una maledicció. El mal i la bogeria s’ imposen a la raó, la destrucció i la mort són l’ alternativa. Corman proposa el retrat d’ aquest món tèrbol en la mansió, tot i els colors vius que genera.

L’ heroi es mou entre llums que li cauen al pas, taüts que vetllen als morts, criptes sense sortida, passadissos llefiscosos i escales que porten a cap lloc, tota una estètica del cinema d’ horror.

Poe realitza una aportació clàssica dels seus relats; és la por d’ algú que no ha mort però que pateix un estat catatònic, el mort en vida que s’ esllangueix en la tomba fins a embogir.

El relat gòtic te la seva quinta essència en el somni de Winthrop, assetjat per tots els esperits dels avantpassats, que no el deixen arribar fins a l’ estimada i de manera final i contundent en l’ enfonsament de la casa, destruïda pel foc. Símbol final de la desaparició del mal.

SUSPENSE

Suspense-551263872-large

 Director: Jack Clayton

Actors: Deborah Kerr

               Martin Stephens

               Pamela Franklin

Any: 1961

Títol original: The innocents

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Una dona, Missis Giddens (Deborah Kerr), és contractada com institutriu en una casa, encarregada per l’ oncle de dos nens, que no te cap interès per ocupar-se dels seus nebots, els menuts són Miles (Martin Stephens) i Florence (Pamela Franklin).

La dona s’ assabenta que temps abans van succeir dos morts en la casa. La de Quint, el mosso de l’ estable i la de Jessel, l’ anterior institutriu, i que els dos van tenir una relació amorosa. Després de la mort de l’ home, Jessel es va suïcidar.

Un dia, jugant amb els nens, Giddens observa unes fotografies velles dels morts i poc després, la dona comença a veure coses estranyes, com la imatge d’ un home que la contempla des de la torre. Una nit , el mateix home la observa des de la finestra. És la imatge de Quint. Tanmateix veu una dona plorant en la biblioteca i la mateixa dona mirant-la en l’ estany, és Jessel.

Aterrida per la presència dels fantasmes, Giddens, allunya a la nena a la ciutat i es queda a soles amb Miles, amb la intenció que li confessi si també veu als fantasmes i li digui qui són.

Quan ella creu veure a Quint en el jardí i pressiona al nen perquè el reconegui, aquest mor en els seus braços.

theinnocents

COMENTARI

Excepcional film de terror subtil i intel·ligent, on es poden aplicar lectures diverses.

Realització cinematogràfica d’”Una altra volta de rosca” d’ Henry James.

La primer lectura és que estem davant una història de fantasmes. Uns esperits de persones que van morir en la casa, intenten posseir als nens i les seves aparicions aterren a la institutriu, que no pot evitar la mort del noi.

Hi ha una segona lectura psicoanalítica, en la que entenem que els fantasmes estan tan sols en la ment i en la imaginació de la dona.

Missis Giddens, té una rígida moral victoriana, plena de puritanisme, que la porta a conductes patològiques. La institutriu es veu afectada per una història anterior d’ amor i de sexe. Interioritza el fantasma de l’ home en el nen, al que creu posseït i al que besa apassionadament.

Els fantasmes són en realitat els seus propis fantasmes, que la porten a una moral repressora, que inhibeix la transgressió que significa estimar al nen, més enllà que com un nen.

La tercera lectura, referma l’ element pervers dels menors. Uns falsos innocents que juguen i manipulen a la instructora fins portar-la a la bogeria.

 

Així, doncs, podem veure la pel·lícula des d’ el punt de vista de la institutriu i veure els fantasmes amb ella o veure la realitat a partir dels nens que juguen amb la dona i es mostren cínics i cruels.

L’ ambigüitat i el dubte deixen a l’ espectador la feina de desembolicar la realitat de tot allò que realment ha passat.

 

 

LA CUMBRE ESCARLATA

La_cumbre_escarlata-936865881-large

Director. Guillermo del Toro

Actors: Mia Wasikowska

               Jessica Chastain

               Tom Hiddleston

               Charlie Hunnam

Any: 2015

Títol original: Crimson Peak

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Edith Cushing (Mia Wasikowska) viu en Buffalo (Estats Units) amb el seu pare Carter, en un ambient burgés i elegant, es pretesa per Alan Mc Michael (Charlie Hunnam), un metge que s’ inicia però el seu món es veu pertorbat per l’ arribada de Tom Sharpe (Tom Hiddleston), un home que intenta li financin el seu invent, una màquina per extreure argila i ve acompanyat de Lucille (Jessica Chastain), la seva germana, una dona que toca el piano i que posseeix un halo de misteri.

En tant, Edith es veu espantada per la presència del fantasma de la mare, morta anys enrere, que la reconvé sobre el perill que li pot suposar el cim escarlata.

Carter rebutja finançar l’ invent de Tom a qui considera un oportunista que ja ha presentat el seu projecte en diverses ciutats europees sempre amb resultats fallits.

Edith i Tom s’ enamoren però el pare de la noia compra la voluntat de l’ home per que abandoni a la filla i marxi lluny, Tom accepta però l’ amor que sent per Edith és més fort i la parella decideix marxar plegada a casa de l’ amant en Anglaterra, en la vella possessió d’ Allendale Hall però poc abans de la partida Carter, el pare de la noia, és assassinat.

Tom i Edith arriben a la mansió, allà Edith troba la rebuda freda i quasi hostil de Lucille, la germana de Tom. En la seva estada, Edith creu veure la presència del fantasma d’una dona, Elia, que la reconvé sobre els misteris de la casa i sobre el cim escarlata; Edith s’ assabenta que aquest és el nom que li atribueixen a l’ argila quan s’ amuntega per sobre la neu.

La noia inicia esbrinaments i es fa amb una gramola en la que hi troba gravacions antigues, en elles descobreix que Tom ha estat casat amb altres dones i com aquestes han estat assassinades per quedar-se amb la seva fortuna.

Mentre, Edith intenta escapar de la mansió, arriba a ella, Alan, el metge amic de Buffalo, la seva presència no és ben rebuda i és agredit pels dos germans que es professen una estimació més enllà del seu parentesc.

Lucille és la incitadora de tota la trama i com Tom no es decideix a fer l’ últim pas i matar a la noia, es venja d’ ell i el mata. Les dues dones lluiten en un últim i desesperat combat a mort. La presència del fantasma de Tom distreu a Lucille i Edith la mata i fuig per sempre de la mansió amb Alan.

cumbre2_dg1e

COMENTARI

Després d’un temps entregat al cine de crispetes i més comercial d’ Hollywood, Del Toro torna al seu univers propi, en una producció personal però que no pot retreure’s dels seus tics per arribar al gran públic.

Del Toro s’ imposa en el relat romàntic i el seu complement gòtic. La història s’ inicia a partir de la narració amorosa entre els protagonistes i està més a prop de Jane Eyre que dels contes de terror.

L’ element bàsic amb que juga el director xilè, és l’ extrema bellesa de les seves imatges, el disseny i la posada en escena i la creació d’un univers personal i arquetípic.

La casa de Allendale Hall és decadent, sinistre i decrèpita, com el món que alberga en el seu interior, el sostre obert, per on cauen les fulles, els passadissos foscos, les portes que condueixen a espais secreta, un ascensor que descendeix als inferns, modelen l’ espai.

Tot te referents cinèfils i es recolza en “Rebeca” d’ Hitchcock o “En la caida de la casa de los Usher” de Poe/Corman, la casa sembla tenir vida pròpia i és un lloc malèfic.

Del Toro impregna imatges de gran atractiu que al mateix temps són repugnats; les boniques papallones que són fagocitades per les formigues, són la metàfora de la relació entre la innocent i candida Edith i els seus pertorbats companys d’ habitatge.

La pel·lícula es recrea també en l’ homenatge a altres relats: “Barba azul” o “The innocents”, com en aquesta última el centre de l’ acció són els fantasmes , reals o imaginats. Com en tota història gòtica, l’ amor, la maldat i la bogeria s’ apoderen dels protagonistes, la infància i el pas del temps hi tenen un paper protagonista.

Del Toro ubica moviments de càmera elegants i majestuosos. Li dona al film un segment de color propi del “giallo”, el vermell és el color primordial i es barreja i es confon amb el color de l’ argila, la terra i la sang, contrasten amb la blancor de la neu.

Tot és estètic i brillant però el director no pot suportar un cine d’ autor amb pocs dividends econòmics i ens ofereix uns vint minuts finals horrorosos, i mai més ben dit, de sang i fetge, sense cap contenció narrativa ni estilística i tot allò que ens ha inquietat i atemorit se’n va en orris. Tot es torna groller i innecessari, si be de nou Del Toro ens recompensa amb un enèrgic moviment de càmera final en picat que mostra la fugida per sempre d’ Alan i Edith de la mansió i uns minuciosos detalls en tant els títols de crèdit, que no s’han de perdre, tanquen els film.

LA MATANZA DE TEXAS

La_matanza_de_Texas-849377622-large

 Director. Tobe Hooper

Actors: Marilyn Burns

             Allen Danziger

             Paul Partain

             Gunnar Hansen

Any: 1974

Títol original. The Texas chainsaw massacre

Nacionalitat. USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Un grup de tres nois i dos noies empren un viatge en camioneta, per esbrinar que ha passat en un cementiri on es guarden restes dels seus familiars, que han estat profanats.

Ells són : Jerry (Allen Danziger), Kirk, Franklin (Paul Partain), un noi paralític, Pam i Sally(Marilyn Burns). En el camí passen pel veí escorxador i comenten com es matava abans als animals d’ un cop de maça al cap i com ara es fa mitjançat un tret, més tard recullen a un autoestopista que sembla tenir les facultats mentals pertorbades, es fa un tall a la mà i després agredeix a Franklin i és expulsat del vehicle.

El grup arriba a una benzinera i a l’ espera que arribi el combustible, s’ instal·len en una vella casa pròxima. Kirk i Pam van a donar un tomb i a banyar-se i troben una altra mansió que sembla abandonada, Kirk hi entra i el sorprèn un estrany personatge, amb la bata de carnisser i una màscara de cuir, aquest colpeja al noi amb una maça i el mata d’ un sol cop.

Quan Pam va a buscar al seu amic, Leatherface (Gunnar Hansen) l’ agafa i la penja d’un ganxo com si fos un tros de carn.

Com els dos amics no venen, Jerry va a buscar-los i pateix igual sort i mor d’un cop de maça.

Es fa de nit i Sally i Franklin, sols i espantats, marxen a la recerca dels companys, Cara de cuir surt de la casa amb una serra mecànica , mata a Franklin i persegueix a la noia sense treva.

Després de buscar una ajuda inexistent, Sally arriba a la gasolinera amb cara cuir trepitjant-li els talons, allà l’ amo del negoci no li dona socors, sinó que la lliga, l’ emmordassa i la trasllada en la seva camioneta de nou a la casa on s’han produït els assassinats.

Aquest home és el pare de cara cuir i l’ autoestopista al que van foragitar del vehicle i que ara reapareix, tots són una colla de dements i sàdics assassins disposats a matar a Sally.

La feina volen que la faci l’ avi, el millor escorxador de la regió, que ara ja no te força i la maça li cau repetidament de les mans; Sally aconsegueix escapar de nou perseguida per l’ autoestopista i cara de cuir, arriba a la carretera i un camió es creua en el camí i atropella a l’ autoestopista, mentre cara cuir, assetjat pel camioner es fa un tall en la cama.

A la fi un vehicle recull a Sally i se l’ emporta en tant cara de cuir dona cops de serra mecànica a l’ aire.

 

190915-944-787

COMENTARI

     El cine de terror té fins aleshores un component màgic, els elements sobrenaturals, els fantasmes, els esperits persegueixen als humans, és un món extret del somni o del més enllà, Dario Argento o Mario Bava trenquen aquesta norma en els anys seixanta i s’ inicia el recorregut dels assassins en sèrie.

“La matança de Texas” és un film de culte que juga en aquest terreny, el cine de terror, el gore, la violència, la sang i el sadisme són els elements principals i són sers humans, tant els perseguits com els perseguidors.   Aquest film obra també la porta al slasher, un cine on la característica principal és la persecució i tortura d’ adolescents per part bojos o personatges sobrenaturals i on el personatge femení té una rellevància especial.

“La matanza de Texas” és un èxit i un referent cinematogràfic, doncs no dona treva ni descans a l’ espectador; després d’un breu pròleg on coneixem als protagonistes, l’ acció es dispara i apareix una de les figures totèmiques del cine de terror, “leatherface”, amb la seva serra mecànica, perseguint tot allò que es mou. Cara de cuir serà una icona, una representació i un missatge sobre la bogeria, la demència i el mal.

La família de “cara de cuir” són carnissers i igual que han actuat tota la vida amb els animals, ho fan ara amb els humans: cop de maça al cap i si s’ escapen, serra mecànica; per si fos poc, sospitem que la colla de sonats practiquen el canibalisme en les hores lliures.

La pel·lícula és brutal, no i han fores de camp ni el·lipsis, les morts són en viu i en directe, Hooper utilitza voluntàriament un estil lleig, no hi ha bellesa ni estètica, no hi ha poesia. Molts tràvelings, algunes escenes que semblen rodades amb la càmera en la mà com si tot fos un document d’ aficionats.

El director es recrea en la podridura, el film s’ inicia amb la imatge d’un cadàver descompost i desenterrat, tot el que es contempla en la casa és immundícia, ossos, plomes, brutícia, Hooper ens informa sobre el món moral al que les víctimes han anat a parar.

Les seqüencies de les persecucions amb la serra mecànica passen a la historia i el director es referma en el sadisme: pla de Sally, que s’ acosta als seus ulls terroritzats fins arribar a la nineta, i contra pla dels agressors, divertits i riallers.

Com és normatiu en aquests films, tot és tranquil, brilla el sol, hi ha pau però de cop i volta en la confortabilitat burgesa hi entra alguna cosa paorosa que trastorna als protagonistes, el mal, la desraó i el dolor, entren a formar part d’un món fins llavors plàcid i totes les normes de convivència es trenquen. Sempre és un personatge femení, valerós, el que fa front al monstre i de vegades, com en aquesta ocasió se n’ surt però potser el preu que tindrà que pagar serà la pèrdua de la raó. La misogínia guanya clients cinematogràfics i les dones són el gènere preferit per perseguir, torturar, violar i matar. D’ una altra banda els joves mai reben ajuda o influencia per part de l’ ordre establert o els adults, són ells, el més innocents i els més febles, els que s’ han de veure amb l’ amenaça i triomfar o morir.

No és un film que mereixi interpretacions mes enllà de la realitat visible en la pantalla, tot és trepidant, foragitat, violent, quasi no hi ha ensurts, tot és intens i brutal.

Si de cas un judici sobre la capacitat de supervivència del ser humà en una situació límit, la solitud d’ aquest ser humà davant el mal i la bogeria, potser també un retrat esbiaixat de la societat americana que dona les últimes cuades a la guerra de Vietnam; “cara de cuir” és un aprenent davant el joc de la guerra, el món és un escorxador.

La gènesis del slasher tindrà la seva continuïtat més tard amb l’ aparició de nous monstres emblemàtics que poblaran l’ inconscient col·lectiu: Michael Myers en “La noche de Halloween”,Jason en “Viernes 13” o Freddy en “Pesadilla en Elm Street”.