BILBAO

 

 

Director: Angel Jové

                 Maria Martin

                 Isabel Pisano

Any: 1978

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Leo (Angel Jové) és un home de mitjana edat, viu amb Maria (Maria Martin), una dona més gran que ell a qui detesta.

Un dia entra en la seva vida Bilbao (Isabel Pisano), una ballarina de strip-tease i prostituta en estones lliures. Tota la vida de Leo comença a girar al voltant de Bilbao. Paga una sessió amb la dona perquè li faci sexe oral, guarda peces de roba de Bilbao li grava converses, visita d’ amagat la seva casa o compra un disc de Lotta Lenya en el que una cançó porta el seu nom.

Tot és un inici que porta a segrestar a la dona, Leo compra cloroform, entra a casa de Bilbao i la rapta, transportant-la a un soterrani. Allà la despulla, la lliga amb cordes tensades a les seves extremitats i li rasura el sexe. Quan l’ arrastra des del llit, la dona es dona un fort cop al cap i mor.

Leo demana ajuda a Maria, rescaten el cadàver i el fan desaparèixer. Leo retorna a la recerca de noies objectes de desig amb les quals satisfer els seus instints més íntims.

 

 

 COMENTARI

    Bilbao és la segona pel·lícula de Bigas Luna després de “Tatuaje”, seguint la novel·la policíaca de Vázquez Montalbán. Si “Tatuaje” va resultar un fracàs comercial, quan Luna porta a la pantalla una obra personal basada en un relat propi, obté un gran èxit.

Es tracta d’una nova veu en el cine espanyol, diferent, audaç i renovador. Bilbao” es conserva com un film de culte.

Amb la pel·lícula entrem de ple en el món del director, un món que configurarà en la seva obra posterior però potser mai d’una manera tan personal , pertinent i agosarada com ara.

L’ univers al que ens referim és el d’un erotòman, el d’ algú que viu el sexe i el desig de manera tan pertorbadora com alliberadora. La història de Leo és la historia d’una obsessió, d’una fascinació

Ens trobem davant un thriller sensual i morbós, on es realitzen els desitjos més ocults del mascle. Cal preguntar-se si Leo és algú posseït d’una ment malaltissa, si és un obsés i un pervertit o és un home a la recerca del punt més potent i arriscat del sexe i de l’ amor.

Leo és un voyeur i un fetitxista. Algú que veu a una dona que li agrada i la incorpora al seu propi món com un objecte de desig. Bilbao és una dona inert, per tant no hi ha sentiments, tan sols relacions de poder entre botxí i víctima.

La dona, totalment passiva, es pot contemplar com un desig pervers del mascle. Leo domina un cos, el manipula, obté la llibertat sexual total, quan l’ altra s’ha convertit en una nina , en un joguet. Leo la despulla, l’ observa, la retrata , la lliga, la rasura, la llepa i gaudeix de tot l’ esplendor sexual de la seva partenaire. Tot això comporta un joc pervers, darrera del qual s’ amaga la impotència i la incapacitat de consumar la relació.

El relat podria contemplar-se des d’una òptica pròxima a la misogínia i el masclisme; la dona passiva i forçada no expressa sentiments, ni amor, no hi  fa falta seducció, s’ha convertit tan sols en un objecte de possessió total.

Aquest univers onanista que s’ha creat Leo pot ser tractat com una relació malalta però també com un afany d’ amor. Tot el joc resta frustrat, la princesa no desperta del somni per conèixer al príncep blau i mor fortuïtament. L’ home es desespera, borra senyals dels fets i surt a una nova recerca.

Bigas Luna roda algunes escenes emmarcades en el perfil de permissivitat que ofereix ja la censura en 1978. La imatge de la llet, vessant  llargament sobre l’ esquena i el cul de Maria és com una substitució del semen que potser no li pot oferir el mascle a la dona.

L’ escena en que Bilbao ha estat segrestada i és objecte de tota classe de vexacions o manipulacions amoroses, segons es miri, passa també als anals del cine espanyol , almenys en la seva vessant eròtica i morbosa.

HERMANAS

 

 

Director: Brian de Palma

Actors: Margot Kidder

              Charles Durning

              Jennifer Salt

               William Finley

Any: 1973

Títol original: Sisters

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Després d’un concurs televisiu, Lisle surt amb la seva partenaire en la pantalla, Danielle (Margot Kidder),quan van prendre una copa, són interromputs per Emil Breton (William Finley), el marit de la noia de qui aquesta, diu, s’ha  separat.

La parella se’n va a casa de Danielle i fa l’ amor, al matí mentre Lisle està en el bany sent a la dona parlar amb algú, Danielle li confessa que parla amb Dominique, la seva germana bessona; quan menys s’ho espera és atacat per la dona que l’ apunyala violentament i el mata.

Contemplem a Danielle en escena, com desaprova la conducta de la seva germana.

Grace Collier (Jennifer Salt) és la veïna de la casa del davant, contempla el que ha passat des de la finestra, i avisa a la policia.

Quan aquesta arriba, Emil ha entrat en la casa, ha netejat la sang i ha amagat el cadàver dins el sofà-llit. Grace comença a investigar pel seu compte i amb l’ ajuda del seu amic Joseph Larch (Charles Durning) aconsegueix que aquest penetri en la casa i s’ emporti un dossier en el qual s’ especifica com Danielle i Dominique van néixer com germanes siameses i això va portar a un cert desequilibri mental en ambdues.

Emil, un reputat metge, va aconseguir separar-les però Dominique va morir.

Grace investiga en la clínica del doctor però és segrestada i hipnotitzada per aquest que li fa perdre la memòria de totes les seves indagacions.

En tant, Danielle te un dels seus atacs d’ embogiment , es llença sobre Emil i el mata. La policia la deté i la ingressa en un psiquiàtric, mentre Grace ha oblidat tot el que li ha passat.

 

 

COMENTARI

De Palma obté el seu primer èxit en 1973 amb aquesta cinta que ja te totes les característiques de la seva filmografia.

Com en tota la seva carrera, De Palma homenatja i segueix a Alfred Hitchcock; aquí compta fins i tot amb la banda sonora de Bernard Herman, el compositor del mestre.

La pel·lícula s’ estructura a partir del correlat de “La ventana indiscreta”; algú que mira per la finestra, contempla un crim i ningú es creu la seva veritat. Grace és una espectadora, un subjecte passiu que esguarda l’ acció però que és incapaç d’ intervenir i canviar-la.

El tema de la mirada és bàsic en tota la narració; ja en l’ inici, Lisle, un concursant televisiu mira pel marc d’una porta a una noia falsament cega que es despulla, però quan l’ acció avança el noi se’n va, no vol endevinar qui és en realitat Danielle. Per la seva banda aquesta és falsament cega, no vol observar en el seu interior, prefereix tancar es ulls i enganyar-se a si mateixa.

El segon referent hitchcocknià és “Vertigo”, amb el tema bàsic del doble. Danielle i Dominique han estat unides com germanes siameses però tenen personalitats diferents, Danielle és dolça i tendra, Dominique és maniàtica i variable. En definitiva, són la mateixa persona que arrela diverses maneres de ser, diverses psicologies. Quan Dominique mor, Danielle usurpa la seva personalitat neuròtica, es torna violenta i accedeix a rampells de violència brutal.

El tercer referent, més lleu, és “Psicosis”, quan Danielle mata sense misericòrdia a Lisle amb un ganivet i contemplem l’ ombra de la dona que apunyala una i altra vegada a la víctima.

Per últim De Palma no deixa de racó la vessant psicoanalítica d’ Hitchcock que es mostra en films com “Recuerda”. Aquí també el doctor, Emil, indueix hipnòticament a Grace, que es veu posseïda de malsons, contemplem com en el somni, la germana siamesa de Danielle, en aquest cas Grace, és separada a cops de destral pel doctor, que vol assolir un únic objecte de desig.

El tema de la identitat és doncs cabdal en el relat, qui és Danielle?, la tímida i delicada amant, o l’ assassina brutal?, doble personalitat, doble imatge, mirades repetides.

 

 

EL AUTOESTOPISTA

 

Director: Ida Lupino

Actors: Edmond O’ Brien

              Frank Lovejoy

              William Talman

Any: 1953

Títol original: The hitch-hiker

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Roy Collins (Edmond O’ Brien) i Gilbert Bowen (Frank Lovejoy) son un mecànic i un arquitecte respectivament que, es traslladen per la carretera amb el seu vehicle quan els hi fa senyal d’ aturar-se un autoestopista.

Els dos homes recullen a Emmett Myers (William Talman) sense saber que aquest és un criminal que ha matat a una parella per robar-la i a un altra home que també l’ ha recollit en la carretera.

Ara Talman vol fugir cap a Mèxic i creuar la frontera, amenaça a Collins i Bowen amb una pistola i els obliga a conduir cap a El Golfo.

Talman és un psicòpata assassí que inicia un joc entre els dos homes,  en el qual Gilbert li ha de disparar i encertar a una ampolla que sosté Bowen en les seves mans.

Aprofitant que Talman dorm, els dos amics  intenten escapar però aquest ja els hi ha dit que reposa amb un ull obert, en la fuga Roy es lesiona el turmell i el segrestador a dalt del vehicle, els atrapa de seguida.

La ruta continua i els tres homes han de parar per proveir-se de menjar i benzina, la policia alertada es posa darrera les seves petjades. Així arriben al pas cap a Mèxic que es te que efectuar mitjançant una embarcació, allà un dels indígenes contempla el rètol de recerca i captura de Talman i avisa a la policia que el localitza. Bowen es baralla amb el criminal i el desarma poc abans que aquest sigui detingut. El malson s’ha acabat.

 

 

COMENTARI

Thriller de sèrie B que planteja una intriga criminal. La pel·lícula és recordada per la seva directora : Ida Lupino. Aquesta és en aquell moment l’ única dona que es dedica a al direcció, en un Hollywood copat per un món masculí, masclista i misogin.

Lupino realitza nou films com a directora, aquest és el sisè i potser el més exitós. Totes les pel·lícules de Lupino són de baix pressupost i aquesta que ens ocupa no és una excepció. Tres homes, una pistola , un cotxe i els paisatges de Nuevo México són els protagonistes. La pel·lícula  s’ aproxima a alguna  de les més famoses que va interpretar Lupino com actriu: “El último refugio” per exemple, en aquesta com en altres de l’ època els paisatges desèrtics i solitaris determinen el destí dels protagonistes.

La cinta te una mica de cine negre, un tant de road movie i un punt de thriller. El dolent ho és d’una peça, sense matisos, un sàdic disposat a matar i sense escrúpols, un psicòpata malvat que és un avançament de tants i tants que ens brindarà Hollywood en el futur.

El film s’ estructura d’una manera força senzilla, el dolent segresta a dos amics que l’ acullen en el seu vehicle, a partir d’ aquí viuran la por i la humiliació mentre que el seu estat d’ ànim canviarà des de la indignació a la resignació i la revolta.

Els dos homes assumiran una historia d’ amistat i solidaritat, com els hi diu  Myers, potser un és pogut escapar però han preferit lligar plegats els seus destins.

No sabem si un pervers d’ aquesta mena va inspirar a John Carpenter pel seu psico Killer, també anomenat Myers, en “La noche de Halloween” però segurament si ho va fer Robert Harmon en la seva famosa “Carretera al infierno” amb Rutger Hauer en el paper demoníac. Tot aquest tipus de films obren camí cap a un nou sub gènere: el dels autoestopistes malvats. Si voleu estar tranquils, ja ho sabeu : no els agafeu.

TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS

 

Director: Martin Mc Donagh

Actors: Frances Mc Dormand

              Woody Harrelson

              Sam Rockwell

              Peter Dinklage

Any: 2018

Títol original: Three billboards outside Ebbing, Missouri

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

En Ebbing, un poble de Missouri, una noia, Helen Hayes, va ser violada i assassinada; set mesos després no hi ha notícies sobre el criminal.

Mildred Hayes (Frances Mc Dormand), la seva mare, encarrega a una empresa, l’ exposició de tres grans cartells en mig de la carretera que dona al poble, en ells denuncia la ineficàcia de la policia local per resoldre el cas.

William Willoughby (Woody Harrelson) és el cap de la policia local, els seus agents han fet tota mena d’ indagacions sense trobar a l’ assassí; Willoughby te càncer i els dies comptats, el seu segon, Dixon (Sam Rockwell) és un home primari i solitari, que viu amb la mare i no accepta els atacs a la policia.

Un dia Willoughby fa l’ amor amb la seva dona, seguidament surt al pati de casa seva i s’ engega un tret,no vol més patiments per la seva malaltia; molta gent considera que el suïcidi s’ha produït degut als mals de cap que li ha originat Mildred.

Així ho pensa Dixon que, ataca a Red Welby, el cap de l’ empresa que col·loca els anuncis. Dixon és expulsat de la policia i Mildred afectada pels successos, llença un quants cocktails molotov contra la comissaria.  No sap que Dixon s’hi troba dins, l’ home surt d’ entre les flames i rep cremades importants.

Al mateix temps, Charlie, el marit de Mildred, un mal tractador de qui la dona es va separar, crema els anuncis.

Willoughby, abans de morir ha enviat diverses cartes, a Mildred li desitja sort i trobar a l’ assassí de la seva filla, una altra missatge és per Dixon, on li expressa que malgrat el seu caràcter és un bon home i un bon policia. Aquesta missiva li canvia la perspectiva a Dixon, l’ home escolta en un pub com un delinqüent es vana d’haver violat a una noia mentre agonitzava. Dixon creu que es tracta de l’ assassí d’Helen, es baralla amb ell, l’ esgarrap la cara  i obté mostres del seu ADN.

Conxorxat ara amb Mildred, la seva antiga enemiga, porten les mostres a examen però tot és en va, l’ ADN que s’ ha trobat en la víctima no pertany al sospitós.

Mildred i Dixon emprenen un viatge per trobar al possible botxí, potser per matar-lo, és un criminal en llibertat tot i que no hagi estat l’ assassí d’ Helen. A mig camí s’ho repensen, tot i que manifesten el desig de continuar el viatge amistosament.

 

 

COMENTARI

Martin Mc Donagh ha estat conegut per la seva tasca com autor teatral, en 1996 s’ estrena la seva òpera prima: “La reina  de la bellesa de Leenane”. La seva carrera teatral continua brillantment fins que en el 2009 s’ estrena la seva primera pel·lícula: “Escondidos en Brujas”, també un èxit.

Ara en aquest segon film arriba per fi al conjunt de la gent i obté els premis del públic en els festivals de Toronto i Sant Sebastià i set nominacions als oscars de l’ any 2018.

Mc Donagh realitza una cinta hàbil, comercial, entretinguda, de qualitat i amb missatge, una molt bona pel·lícula. El director contextualitza l’ acció en un punt del sud profund dels Estats Units.

Allà hi trobem gent distant per culpa de l’ odi. Mildred és una dona forta, de caràcter, una interpretació genial de Frances Mc Dormand, sense la qual la pel·lícula seria una altra. Mildred és dura, no s’acovardeix per res i vol saber a tota costa qui va violar i assassinar a la seva filla però també és una dona fràgil, davant tanta façana s’ emociona quan Willoughby vomita sang a causa del càncer o quan mor, o quan crema la comissaria però se n’ adona que Dixon hi és dins.

Ens adonem que darrere la dona dura i intransigent, s’hi troba una ànima delicada que reclama justícia.

El contrapunt de Mildred, és Dixon, una altra bèstia bruna, un policia violent, racista i venjatiu però també un home solitari, dominat per la mare, l’ altra cara de la mateixa moneda que Mildred.

Willoughby, el cap de policia, és l’ intermediari entre posicions divergents però la seva mort porta a l’ esclat de l’ odi i la brutalitat. Les cartes que ha escrit fan reflexionar als seus interlocutors; Willoughby demana seny, calma, apartar l’ odi i aconsegueix unir als dos protagonistes antitètics. Ara si, disposats a col·laborar i no a disputar, a no contemplar a l’ altra com un enemic sinó com a algú proper i amb interessos similars. És l’ inici de la reconciliació.

Dues ànimes solitàries han mostrat la seva pitjor cara, enutjades amb el món i amb si mateixes, plenes de dolor i recança. Un viatge i una motivació comunes les aproximen i els hi donen l’ oportunitat de regeneració i de companyia.

Mc Donagh supervisa aquest món del sud, policies prepotents, dones valentes però intolerants, un ex marit mal vexador, una certa impunitat del poder establert i el silenci i l’ opacitat del veïnat. Ho fa amb un llenguatge agut, intel·ligent, afilat… amb girs de guió que mostren que darrera el cineasta hi ha un excel·lent escriptor.

EL SILENCIO DE LOS CORDEROS

 

 

Director: Jonathan Demme

Actors: Anthony Hopkins

              Jodie Foster

Any: 1991

Títol original: The silence of the lambs

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller psicològic

Subgènere : Terror

 

ARGUMENT

Buffalo Bill és un assassí en sèrie de dones , a les que arranca la pell a tires i després les mata.

El FBI escull Clarice Starling (Jodie Foster), una estudiant de psicologia que oposita al cos perquè investigui el cas i s’ entrevisti amb Hannibal Lecter (Anthony Hopkins), un antic psiquiatre embogit que s’ ha reconvertit en un psicòpata assassí i es troba reclòs en una presó de màxima seguretat.

Lecter està considerat un monstre, un pertorbat d’intel·ligència excepcional que és capaç de matar a mossegades i menjar-se després a les víctimes.

En tant, Buffalo Bill ha matat dues noies i ha segrestat a una tercera, Catherine, la filla d’ una senadora.

Lecter i Clarise intercanvien informació. Ella li explica episodis de la seva vida, que és orfe, que procedeix del món rural, que te somnis en els quals contempla bens als que maten i els escolta xisclar a la nit.

Lecter li dona pistes per trobar a l’ assassí, probablement un home que va anar a la seva consulta, quan exercia de psiquiatre i que és transsexual.

Quan els seus guardians li porten el menjar, Lecter s’ allibera de les manilles, mossega, arranca la pell i penja a un policia i mata a l’ altre, escapa seguidament en una ambulància i a continuació mata als camillers.

Gràcies a les descripcions que ha facilitat Lecter, Clarice arriba a la casa de l’ assassí, després d’ una persecució a través de les fosques habitacions, Clarice li dispara i el mata, alliberant a Catherine.

Clarice guanya la placa d’ agent mentre Lecter es passeja tranquil·lament en llibertat.

 

 

COMENTARI

“El silencio de los corderos” està basat en el llibre “El dragó roig “de Thomas Harris i va guanyar cinc oscar en 1991, entre ells els de millor pel·lícula i millor director.

És un artefacte  de precisió, un thriller psicològic que no eludeix moments de terror, on el protagonista és un psicòpata sense moral, que te que ajudar a una policia principiant a resoldre el cas d’ un assassí en sèrie.

Entre els dos protagonistes es produeix una certa simbiosi, una fascinació, on les confessions mútues porten a la comprensió dels fenòmens de la psíquis.

Lecter és un monstre però és un monstre d’una intel·ligència privilegiada, que valora la capacitat de Clarice i l’ ajuda a trobar al criminal però en el camí desentranya també els misteris de la ment de la noia. Aquests bens que xisclen en la nit en el somni, salvar a Catherine seria salvar als bens, a les víctimes indefenses de la por i de la foscor.

La pel·lícula planteja elements psicològics i simbòlics. El cuc que introdueix l’ assassí en la gola de la víctima, en realitat un capoll, un símbol de  transformació, potser del botxí, un transsexual que canvia de sexe.

Tant Lecter com Buffalo Bill tenen en comú que arranquen la pell de les seves víctimes. L’ assassí s’ està fent un vestit amb la pell de les dones mortes. Lecter arranca la pell al policia per després crucificar-lo.

El film travessa els laberints de la ment, presenta personatges al límit, mons pertorbadors, presències perverses i morbo afegit.

La narració bascula entre l’ efectista escena en que Lecter es desfà dels dos policies i fuig de la presó fins les inquietants seqüencies en que Clarice, en la casa de l’ assassí ,el persegueix a través de portes que no porten enlloc, laberints secrets , habitacions buides i fosques, tota una realitat física paral·lela a la realitat mental dels protagonistes.

EN EL CALOR DE LA NOCHE

 

Director: Norman Jewison

Actors: Sidney Poitier

              Rod Steiger

              Warren Oates

              Scott Wilson

Any: 1967

Títol original: In the heart of the night

Nacionalitat: USA

Gènere: Policíac

Subgènere: Cine social/Racisme

 

ARGUMENT

Una nit en Esparta, estat de Mississippí, apareix un home mort. És Colbert, un important enginyer que vol edificar un fàbrica en el poble.

Gillespie (Rod Steiger), el comissari de policia, envia a Sam, el seu subordinat a cercar un culpable i aquest troba a un negre, Virgil Tibbs (Sidney Poitier), que està esperant un tren.

Tibbs, és acusat de l’ assassinat però aviat se’n tenen que desdir. En realitat, Tibbs és un agent de la policia, especialitzat en criminologia i el seu ajut serà imprescindible per descobrir a l’ assassí.

En tant, la policia descobreix a Harvey Oberst (Scott Wilson) fugint, l’ home és detingut i se li troben a sobre part dels diners que portava Colbert, immediatament és acusat. Tibbs prova que tant Oberst com l’ agent Sam Wood (Warren Oates), que també és posteriorment incriminat, són innocents i col·labora amb Gillespie per trobar al culpable.

En la seva investigació, Tibbs té que enfrontar-se al  menyspreu, el rebuig i l’ agressió dels blancs de la població i a l’ intent de ser apartat del cas per part de l’ alcalde però finalment descobreix que un jove cambrer desequilibrat, Purdie, ha estat l’ assassí per tal d’ aconseguir diners i pagar l’ avortament d’una menor a qui ha deixat embarassada.

 

COMENTARI

En el cine americà hi ha moltes mostres de films anti racistes, des de “La barrera invisible” (1947) d’ Elia Kazan fins a “Matar a un ruiseñor”(1962) de Robert Mulligan per posar dos exemples.

Sota la base del thriller policíac i la solució d’ un assassinat, Jewison mostra tot el racisme que cova encara a finals dels seixanta en una societat malalta.

Per la gent de Mississipí, els negres són simples marginats, gent inferior, sols vàlids per ser explotats en els camps de cotó; quan apareix una persona de color amb un rang, no ho poden acceptar i el que volen és que se’n vagi i no fiqui els nas en els seus assumptes.

Jewison manté un molt bon clima, Tibbs és desdenyat pels policies, Gillespie el primer, pel terratinent Endicott que, el colpeja i per sorpresa seva contempla com li tornen el cop, i per supremacistes blancs que el persegueixen sense gaires bones intencions.

El director planteja el contrast entre dos homes, Tibbs, negre, educat, intel·ligent i força preparat pel seu ofici i Gillespie, un policia de l’ Amèrica profunda, rude, groller i prepotent.

Després dels enfrontaments inicials, cadascun reconeix les capacitats de l’ altre, els dos col·laboren en la solució del cas i deixen de veure’s com enemics.

Aquest és bàsicament el missatge del film, tan sols amb la col·laboració entre negres i blancs se solucionaran els conflictes adequadament.

Jewison retrata un món fosc, tancat en si mateix, incapaç de comprendre que totes les persones són iguals sigui quin sigui el color de la seva pell. Un univers que està proper a la realitat de l’ època i potser no tan llunyà del moment actual.

La pel·lícula guanya cinc oscars, millor film, millor actor-Rod Steiger-, millor so, millor guió adaptat i millor muntatge.

            

PULP FICTION

pulp_fiction-210382116-large

 

Director: Quentin Tarantino

Actors: John Travolta

              Samuel L. Jackson

             Uma Thurman

             Bruce Willis

             Maria Medeiros

             Harvey Keitel

             Tim Roth

              Amanda Plummer

             Quentin Tarantino

Any: 1994

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Una parella, Ringo (Tim Roth) i Honey Bunny (Amanda Plummer) es troba en un bar de carretera i es disposa a realitzar un atracament.

Vincent (Jon Travolta) i Jules (Samuel L. Jackson) són dos assassins a sou de Marsellus Wallace, els quals  executen una venjança.

Vincent va amb Mia (Una Thurman), la dona del seu cap, Marsellus, un gàngster que ha tirat per la finestra a un altre home perquè li ha fet un massatge de peus a la seva esposa.

Vincent i Mia sopen, ballen i guanyen un premi i la noia pren una sobredosi de cocaïna i està a punt de morir. Vincent la retorna a casa.

Butch Coolidge (Bruce Willis), és un boxejador que ha matat al seu contrincant en el últim combat, després d’ estar amb Fabienne (Maria Medeiros), la seva novia, atropella a un home, Marsellus, aquest el persegueix i arriben a una botiga on es vol aixoplugar Butch. Allà son fets presoners per l’ amo i per un policia.

Mentre violen a Marsellus, Coolidge s’ allibera i mata als agressors.

Vincent i Jules han matat als seus rivals, malgrat que un els hi dispara a boca de canó i no els toca. Els dos homes s’ emporten a un hostatge i en el camí a Vincent se li dispara l’ arma i li rebenta el cap. Van a casa de Jim (Quentin Tarantino) i allà truquen al senyor Lobo (Harvey Keitel) un home dedicat a solucionar problemes, és a dir encarregat de netejar i fer desaparèixer probes d’ un assassinat, camuflar-les i dissimular-les.

Jules va amb Vincent a un bar de carretera i pensa que haver sobreviscut a les bales disparades a boca de canó ha estat un miracle i es vol retirar. En aquest moment Ringo i Honey Bunny entren en acció i assalten el bar, Jules els desarma, els humilia i els deixa marxar.

615x330-pulpfiction

COMENTARI

Tarantino realitza el seu primer film, Reservoir Dogs, en 1992. Sorgeix en el panorama cinematogràfic, arrasant i mostrant una força i una capacitat en el seu relat visual i argumental que aporta aire nou al discurs fílmic establert.

Els relats Pulp són aquells que en els anys 20 i 30 donen protagonisme total a l’ acció  i són per tant un tipus bàsic de literatura o còmic popular.

Pulp fiction es mou al voltant de diverses històries paral·leles i és un exemple d’ estructura narrativa pel ordenat desordre que comporta. Personatges que no es coneixen ni tenen res que veure entre si, creuaran les seves vides i aquest atzar els portarà a la mort o al canvi personal.

El film fluctua també endavant i endarrere i les relacions entre historia i personatges formen un puzle però van confluint i guanyant sentit.

El cine de Tarantino és més important pel continent que pel contingut. Els nexes dels relats paral·lels, l’ estranya psicologia dels personatges: una dona sola i addicta a la cocaïna, un gàngster que es penedeix i es reconverteix en un creient religiós, un boxejador que mata al seu contrincant però no es pot desfer del seu rellotge, record de la família, un diligent i pulcre personatge que te com ofici esborrar les empremtes de qualsevol crim…..

Tarantino juga amb personalitats desarrelades, sense escrúpols, fidels al seu destí, representants de codis propis, trastornats, extravagants, cruels , solitaris, disposats a redimir-se o a oblidar i ho fa amb una escenografia deutora, moltes vegades, del còmic i de la novel.la d’ acció.

Les escenes d’ extrema violència, la música, l’ atzar, les imatges explicites, un sentit de l’ humor carregat de cinisme, un món líquid en el que tot es canviant i res es consolida, són elements claus del seu cinema.

Pel·lícula de culte amb escenes potents com el ball entre Vincent i Mia al ritme de la música de Chuck Berry o la venjança de Butch, esgrimint una espasa de samurai i per fi un llenguatge verborreic amb frases que perduren:” El que siguis una personalitat no vol dir que tinguis personalitat” o “ Tocar-li els peus a la seva dona no és el mateix que llepar-li el seu sagrat forat”.

El film guanya la Palma d’ or en el festival de Cannes de 1994 i obté l’ oscar per al millor guió original.

TARDE DE PERROS

 

Tarde_de_perros-632242171-large 

DIRECTOR: Sidney Lumet

Actors: Al Pacino

              John Cazale

Any: 1975

Títol original: Dog day afternoon

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Subgènere: Atracaments

 

ARGUMENT

     Sony (Al Pacino) I els seus dos companys. Sal (John Cazale) i el jove Stevie atraquen un banc.

Però quan arriben a la caixa només hi han mil dòlars, la resta se l’ han emportat al matí. Els atracadors són novells, estan nerviosos i el més jove fuig acovardit.

Quan estan a punt de marxar amb els diners reben una trucada, és el sergent Moretti, tota la policia de la ciutat està a la porta i els hi demana que es rendeixen i surtin.

Seguim els esdeveniments. Alguns hostatges emmalalteixen, Sony negocia que un autobús vingui a buscar-los i els porti a l’ aeroport per sortir del país en un avió.

Durant aquest temps d’ espera, parla per telèfon amb Leon, el seu amant homosexual, xerra amb la seva dona de qui te dos fills i arriba la seva mare fins a la porta.

Quan s’ apropa el bus, Sony, Sal i els hostatges emprenen camí a l’ aeroport. El policia que  condueix te una pistola amagada a la guantera, es gira i dispara, matant a Sal, Sony no pot reaccionar , es detingut i acaba a la presó.

aFyVy8oOVKgAscdwe33pmGBbfRt 

COMENTARI

Lumet manté la tensió a partir d’ un reduït escenari, l’ interior d’ un banc i el carrer on s’ esperen esdeveniments.

La pel·lícula , basada en fets reals, indaga la psicologia i les motivacions dels atracadors. Coneixem el món que els rodeja ple de personatges inestables.

Potser un dels motius d’ un dels atracadors és pagar-li el canvi de sexe al seu amant, una dona en el cos d’ un home, segons ell.

Recorrem la peripècia interior de Sony i observem un individu desvalgut, patètic, desemparat.

El botxí és també víctima d’ un entorn social en el que allò que priva és la violència latent de la policia, la voluntat  dels mitjans de comunicació d’ indagar en la privacitat , l’ algaravia de la gent del carrer que tant tracta al protagonista com un heroi com el rebutja. Tot és un show que desborda a un pobre tipus acorralat.

Acabem veient a un home sol, atrapat, angoixat, el retrat d’un perdedor davant uns esdeveniments que el superen.

L’ acció no decau mai, seguim tant l’ activitat de l’ atracador com la sort dels hostatges, les reaccions dels familiars o l’ actuació policial i tot això crea un mosaic social que no ens dona respir.

La pel·lícula guanya en 1975 l’ oscar al millor guió original.

EL DETECTIVE

El_detective-906692438-large

 

Director: Gordon Douglas

Actors: Frank Sinatra

             Lee Remick

             Jacqueline Bisset

             Ralph Meeker

             Robert Duval

Any: 1968

Títol original: The detective

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Sub gènere: Homosexualitat.

 

ARGUMENT

Joe Leland (Frank Sinatra) és el millor detectiu de Nova York, viu amb la seva esposa, Karen (Lee Remick), una dona promiscua que ha trobat la serenor sexual i sentimental al seu costat.

Leland, s’ encarrega d’ investigar l’ assassinat d’un homosexual que ha estat fortament colpejat en el cap i al que han tallat el penis i els dits de les articulacions; el mort és Tedy Leikman, el fill d’un important empresari.

Leland vol resoldre el cas, aconseguir un ascens i deixar en bon lloc el nom de la policia, així que deté a un homosexual que freqüenta el gimnàs de Leikman, aquest és un petit delinqüent el qual, pressionat pels agents en general i per Leland en particular, acaba confessant i declarant-se culpable i és condemnat a la cadira elèctrica.

En tant, Karen se sent descontenta amb la relació que ha establert amb el policia, va amb altres homes , la parella es trenca i decideixen separar-se.

Leland és visitat per Norma McIver, la dona de Colin McIver, un home que s’ ha suïcidat llençant-se dalt a baix d la teulada de l’ hipòdrom, la dona creu que potser ha estat un assassinat.

Leland conclou que el mort estava implicat en una trama de corrupció política i especulació immobiliària. A més l’ accidentat tenia una pulsió homosexual irreprimible, una nit McIver coneix a Leikman en un local gai, els dos homes pugen a l’ apartament del segon, discuteixen i McIver el mata.

Leland que ha portat a un home innocent a la mort se n’ adona que la seva actitud d’honradesa i ètica policial resta qüestionada en la pràctica. Decideix lliurar la placa al seu cap però és un policia de raça i potser acabarà tornant al cos i a la feina que és la seva vida.

eldetective

COMENTARI

     Gordon Douglas és un molt prolífic director d’ Hollywood, un artesà poc reconegut i disposat sempre a treballar en l’ encàrrec que li manen les Majors.

En els anys seixanta te una activa col·laboració amb Frank Sinatra al que dirigeix en varies pel·lícules, aquesta és un èxit en el seu moment, potser perquè tracta temes considerats tabús i escandalosos fins llavors.

Efectivament, els motius principals de la pel·lícula són l’ homosexualitat, la nimfomania i la corrupció, és a dir assumptes polèmics i sucosos en l’ època.

L’ homosexualitat s’havia tractat en el cine d’ Hollywood de manera un tant encoberta , el·líptica i pudorosa, en films com “De repente el último verano” de Mankiewicz, ara aquesta cinta mostra amb més claredat les pulsions sexuals referenciades cap el propi sexe.

En qualsevol cas, no sembla que el cine hagi decidit que les parelles gais puguin exercir la seva llibertat sense interposicions; un dels transgressors sexuals és assassinat, l’ altre és l’ assassí i se suïcida assetjat pel sentiment de culpa i la desubicació moral.

El personatge de Karen també és complex, una dona amb un clar impuls sexual tendent a la promiscuïtat, una nimfòmana que se’n va amb el primer home que troba i incapaç d’ assentar la seva relació amb el marit.

El personatge principal, Leland, és un policia honest i rodejat d’un entorn corrupte, és el millor apunt de Douglas; Leland es creu amb superioritat moral sobre els seus companys, alguns d’ ells utilitzen vells mètodes expeditius, altres es mostren disposats a acceptar suborns, mentre ell es manifesta íntegre i apartat d’ aquests tripijocs,

Quan se n’ adona que un home ha estat condemnat a la pena de mort per la seva culpa, comprèn la relativitat dels valors i com ell, amb la voluntat corporativa de satisfer al cos al que pertany i d’ aconseguir un ascens, s’ha precipitat i ha mostrat una falta de rigor que l’ equipara amb els seus camarades.

Potser la voluntat de Douglas d’ apuntar cap a tants cantons, resulta perjudicial per la seva obra; especulació immobiliària i política, corrupció policial, homosexualitat, xacres socials, psicologies turmentades….són massa punts de referència per encertar de ple i a la fi tot resulta en excessiu dispers i evanescent.

Tot i això el món que presenta el director te un to sòrdid, ple d’ escepticisme i fatiga, molt arrelat a l’ època en la que li ha tocat viure.

 

EL PUENTE DE LOS ESPIAS

El_puente_de_los_esp_as-489906937-large

 Director: Steven Spielberg

Actors: Tom Hanks

               Mark Rylance

               Amy Ryan

               Sebastian Koch

               Alan Alda

Any: 2015

Títol original: Bridge of spies

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Sub gènere: Guerra freda

 

ARGUMENT

En 1957, en plena guerra freda, James Donovan (Tom Hanks) és un advocat especialitzat es assegurances; en aquest temps ha estat detingut Rudolf Abel (Mark Rylance), un espia al servei dels soviètics, el govern busca a un home que el pugui defensar per legitimar la seva condemna i li proposa el litigi a Donovan.

Aquest accepta l’ encàrrec, Abel és jutjat i condemnant i l’ advocat tan sols aconsegueix que no se li apliqui la pena de mort al seu client.

Un període després, els americans envien a un grup de pilots en missió d’ espionatge sobre la URSS, un d’ ells, Gary Powers, és abatut i fet presoner.

Al mateix temps, Frederic Pryor, un estudiant americà que està realitzant una tesi sobre l’ Alemanya comunista és detingut en Berlin.

Els americans tenen voluntat d’ intercanviar presoners i proposen permutar Abel per Powers i li proposen a Cameron que viatgi a Berlin per negociar l’ operació que no tindrà recolzament estatal.

Cameron veu injusta la situació a la que està sotmès Pryor i el vol alliberar també; inicia una negociació amb els soviètics i alemanys i a la fi obté el vistiplau per que Pryor sigui part de l’ acord.

L’ intercanvi de presoners es formula en el Pont Glienicke de Berlin i al mateix temps s’ alliberarà a Pryor en el check point. Els russos i els americans compleixen la seva paraula però els alemanys de l’ est es mostren retardataris, Cameron es nega a complir la seva part del tracte fins que te constància que l’ estudiant ha estat alliberat.

 

El-puente-de-los-espías

COMENTARI

La millor pel·lícula de Spielberg des de Munich. Oblidant els seus espectaculars contes per adolescents , els seus relats sensiblers i els retalls fallits d’ història d¡’ Amèrica com en “Lincoln”, Spielberg se’ns torna a presentar en bona forma en un film en el que es manté fidel als seus principis cinematogràfics.

El director americà treballa sobre una història real, emmarcada en la guerra freda i a partir d’un guió dels germans Cohen.

Spielberg ens explica la seva història de sempre, la d’un home comú que es manifesta honest i receptiu per aconseguir els seus propòsits, un home que s’ emporta la gloria per assolir una missió però que sobretot s’ emporta la satisfacció de saber que és un home decent, algú que valora l’ honradesa per sobre la raó d’ estat.

Estem davant el panegíric d’ aquest home comú que es transforma i s’ arrisca, algú que es torna extraordinari en una situació que en principi potser el depassa, un paper que en el seu moment és pogut desenvolupar James Stewart, sempre en el seu paper d’ heroi americà.

Cameron es troba en l’ avió que el transporta a casa amb el soldat alliberat, aquest li diu que no ha confessat cap secreta de guerra als russos, Cameron li replica que això tan sol ho pot confrontar amb si mateix. Allò que importa no és el que pensin els altres sobre tu mateix sinó allò que tu saps que ets i que has fet.

Quan Cameron ha defensat a Abel i ha evitat la seva condemna a mort, és mirat amb reprovació en el transport públic, és considerat un traïdor, quan ha aconseguit l’ intercanvi de presoners i el retorn a casa del pilot, les mirades són d’ agraïment i condescendència però Cameron és el mateix home, íntegre i fidel a si mateix, ara com abans.

Spielberg ens torna a reivindicar la seva confiança absoluta en l’ individu, ens transporta al seu propi món, el dels sentiments, quan Cameron identifica la causa de Pryor com a seva i valorem la seva integritat.

L’ heroi després del viatge per mars procel·losos torna a casa, Ulisses cerca repòs però és humil i no demana reconeixement. Els finals de Spielberg sempre són optimistes i satisfactoris.

Spielberg emmarca la història en la guerra freda sense novetats; els americans lluiten per als seus interessos, els soviètics i els alemanys de l’est, són manipuladors, autoritaris i despòtics i el director americà juga amb un cromatisme ple d’ ideologia; les seqüències de color americanes es converteixen en un blau fosc uniforme quan el protagonisme arriba a Berlin.

El retrat del comunisme és sòrdid i obscur, Kafka hi és estat a gust, Cameron és portat d’un cantó a un altre, enganyat i menyspreat, de despatx en despatx, com si formés part d’ “El castell” o “El procés”. L’ american way of life triomfa, patriotisme de pa sucat amb oli, els nostres valors contra els seus, la guerra freda no s’ ha acabat.

Tot això podria ser allò principal sinó fos per què Spielberg fa que els personatges ens acompanyen en les seves vivències, la capacitat narrativa i la intriga no decauen i ens acaba important més el cine que la ideologia.

Gran acabament amb l’ escena de l’ intercanvi; el picat ens mostra el pont i com cada presoner passa al seu bàndol, Abel ,potser, per morir com un traïdor, i contemplem la cara expectant de Cameron quan observa els últims passos de l’ espia rus, a qui , sens dubte, ha agafat afecte i a qui considera un home lleial.