ERASE UNA VEZ…EN HOLLYWOOD

 

 

Director: Quentin Tarantino

Actors: Leonardo Di Caprio

               Brad Pitt

               Margot Robbie

               Dakota Fanning

               Al Pacino

               Bruce Dern

Any: 2019

 Títol original: Once upon a time in….Hollywood

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Sub gènere: Cine dins del cine

 

ARGUMENT

    Rick Dalton (Leonardo di Caprio) és en l’ Hollywood de finals dels seixanta, un actor secundari, condemnat a realitzar els papers de dolent en westerns de poca substància o en la sèrie B.

Cliff Both (Brad Pitt) és el seu doble, l’ especialista que l’ acompanya i s’ encarrega de les escenes complicades, entre els dos homes ha nascut una bona amistat. Both te mala fama en es estudis doncs l’ acusen de que va matar a la seva dona.

Els dos col·legues viuen en una luxosa mansió amb piscina. Both acompanyat de la seva inseparable gosa, Brady. Al costat mateix s’hi instal·la Roman Polanski amb la seva esposa Sharon Tate (Margot Robbie, els dos viuen acompanyats de l’ex amant de la dona, Jay, ara bon amic de tots.

Dalton viu be i te contractes constantment però se sent frustrat per ser tan sols un secundari, un figurant i no una estrella. Both, dur i superb, es dedica a la seva feina sense més aspiracions.

Els dos marxen una temporada a Itàlia i participen en uns quants espaguetis western, al cap d’un temps tornen, Dalton s’ha casat amb Francesca, una italiana.

Both recull a una noia, Pussycat, que fa auto stop i aquesta el porta al campament hippie que han ocupat en una finca propietat de Georges (Bruce Dern)un antic actor que va col·laborar amb Both anys enrere. L’ home està cec i ja no reconeix ni recorda a l’ antic company.

En tant la secta hippie menysté a l’ especialista, aquest colpeja a Clem, un dels líders de la comunitat, i el reconvé a que reposi la roda punxada del seu vehicle.

La secta hippie fa una incursió en les mansions d’ Hollywood, el grup odia el luxe i la bona vida burgesa dels cineastes, Clem i dues noies assalten la finca de Dalton i Both, armats amb ganivets. Both no s’ està de punyetes i mata a dos dels assaltants, la tercera noia és cremada amb un llançaflames que Dalton guardava com a record d’una pel·lícula.

 

 

COMENTARI

Tarantino roda el seu novè film, el penúltim de la seva carrera, segons ell.

En ella evoca l’ Hollywood de finals dels seixanta, els últims anys d’una època daurada i d’una manera glamurosa d’ entendre el cinema.

Tarantino barreja a personatges  ficticis, Dalton i Both, al costat d’ altres reals, Sharon Tate, Roman Polanski, Steve Mc Queen, Mama Cash, Charles Manson, etc. En qualsevol cas Rick Dalton podria ser un alter ego d’ algun actor secundari del western com Audie Murphy o Cameron Mitchel.

La voluntat del realitzador americà és realitzar un homenatge als secundaris que van donar vida a aquest món, als actors de sèrie B, als actors de la televisió, als especialistes…Dalton és un home frustrat, plora sovint quan pensa que està condemnat a ser un figurant, un arquetip, sempre en un paper similar.

Dalton s’ enfurisma quan, alcoholitzat s’ oblida del diàleg però s’ emociona quan la nena que li dona la rèplica li lloa la seva feina.

Tarantino ens parla dels perdedors en aquest món d’ oripells, d’ aquells que mai seran famosos de cara al gran públic però que aixequen una industria lucrativa, fracassats morals des de l’ èxit de les seves mansions amb piscina.

Tarantino ha consagrat la seva carrera a parodiar el gènere de “Exploitation”, sexe i violència que arriba des de la literatura popular i quotidiana de les novel·letes de continuarà en els diaris. Ara homenatja el cine de sèrie B i el televisiu, uns films d’ entreteniment no mancats de mèrit i interès, sens dubte a reivindicar.

El director americà menciona a Sergio Corbucci i Joaquin Romero Marchent, precursors de l’espagueti western, si be amb menys talent que Sergio Leone.

Un altre tema, no menys important de la cinta és la referència a l’ amistat viril, Dalton i Both viuen plegats, s’ emborratxen a dojo i participen d’ aquest món entre el miratge i la realitat.

Tarantino furga en una espècie de lluita de classes desaforada entre hippies sectaris i sonats , centrats en l’ extermini del model de riquesa i banalitat d’ Hollywood, i els bons vivants de les grans mansions, aliens a tot allò allunyat del luxe i del seu ego.

El director redacta amb pulcritud el seu projecte, fins arribar al gran esclat de violència final. Tot un acabament gore. Si en altres films els dolents eren nazis, gàngsters o bandits, ara el mal l’ encarna la secta hippie i satànica de Manson, un símbol de la incapacitat de pensar per un mateix.

El tema de l’ actor, algú que representa un paper, algú amb diferent identitat es veu aquí completat per la presència del doble del protagonista, la qual cosa origina una diversificació encara més ample entre qui s’ és i tot allò que s’ encarna.

Tarantino ens presenta alguns elements simbòlics. Georges, l’ amic de Both vell i decadent, ha oblidat el món de l’ ahir i està cec. En definitiva tot l’ univers fílmic,totes les imatges, es tornen banals i inútils, el temps les portarà al desconeixement, a la ceguesa i a l’ oblit. Tot està pensat per a un consum immediat i punt final.

D’ altra banda, com ja ens va acostumar en “Malditos bastardos”, Tarantino recrea la història, si allà un comando americà matava a Hitler en un cine, ara la secta de Manson surt ben malparada dels seus atacs a les mansions dels cineastes. El cine canvia la història o allò que és pogut ser i mai va passar.

Tarantino es recrea en algunes escenes molt divertides: Com la baralla entre Both i Bruce Lee, en la que aquest últim surt rebent. Escenes emocionants, com la felicitació de la nena i el director a Dalton per la perfecció de la seva actuació. Escenes plenes de suspens, com quan Both arriba al campament hippie i és assetjat per un munt de noies abduïdes mentalment, gent que ha perdut momentàniament la seva identitat, com els actors. Com no la traca final amb baralla sagnant entre Dalton, emulant “Malditos bastardos” i cremant a la dolenta amb el llançà flames.

Per fi cal parlar de l’ estupenda banda sonora amb els poc coneguts Paul Revere and The Raiders, la famosa “Califòrnia dreamin” de The Mamas  and the Papas o la sorprenent “Bring a little lovin”. Tarantino era fan de Los Bravos.

 

EL AMIGO AMERICANO

 

Director: Wim Wenders

Actors: Bruno Ganz

              Dennis Hopper

              Lisa Kreuzer

              Gerard Blain

              Nicholas Ray

Any: 1977

Títol original: Der amerikanische freund

Nacionalitat: Alemanya

Gènere : Thriller

Subgènere: Cine negre.

 

ARGUMENT

En Hamburg uns mafiosos es dediquen a comercialitzar l’ obra pictòrica de Derwat (Nicholas Ray), un pintor que es fa passar per mort, així que la seva obra s’ encareix en la subhasta.

Tom Ripley (Dennis Hopper) és un dels personatges principals que mou els fils de la trama i el secunda Raoul Minot (Gerard Blain).

Paral·lelament Jonathan Zimmerman (Bruno Ganz) és un emmarcador i restaurador de quadres que viu plàcidament amb Marianne (Lisa Kreuzer), la seva dona i els seus dos fills però te una malaltia a la sang, tot i que els últims diagnòstics li han estat favorables.

Ripley i Jonathan  han travat coneixement a partir de l’ encàrrec d’un marc que li fa el primer. Al poc temps Minot ve a trobar a Jonathan i li fa una proposta: ha sabut que la seva malaltia pot ser terminal i li ofereix fer-se unes proves a Paris en el millor hospital, si les proves confirmen el seu estat li ofereix, a canvi d’ una forta suma que serà per la seva família, matar a dos homes, dos mafiosos i assassins.

Jonathan  no se’n sap avenir però accepta i marxa cap a Paris amb Minot. Allà, aquest falsifica les proves que determinen la salut de Jonathan i li mostra unes en que s’ especifica que li queda poc temps de vida.

Així que l’ emmarcador es disposa a complir la seva missió. Primer mata a un home desconegut en el metro i després en el tren acaba amb un altre i amb el seu guardaespatlles, i ho fa amb la col·laboració i ajut de Ripley.

Ara, ja dominat per la personalitat del mafiós, continua cooperant amb ell per acabar amb Minot i amb tots els que li fan nosa en els seus negocis bruts i per obtenir el control de les obres de Derwat.

Després de la mort dels gàngsters, Jonathan abandona a Ripley ajudat per la seva dona però el diagnòstic fatal era el bo i acaba morint.

 

 

COMENTARI

Wenders és un director influit per la cultura americana, roda en 1977 una de les obres que el consoliden com director de culte i elporten a la fama. “El amigo americano” és una novel.la de Patricia Highsmith, en realitat, “El juego de Ripley”, al  igual que  “A pleno sol” o “Extraños en el tren”, ja portades al cine amb èxit.

Desenvolupa la trama d’un delinqüent que enganya a un home comú per aconseguir els seus objectius. El nus de la trama te força interès: un mafiós que actua com marxant d’ art, proposa a un home corrent amb una malaltia terminal que liquidi als seus enemics per fer-se càrrec d’un negoci, a canvi obtindrà una important quantitat per la seva família.

Jonathan és l’ assassí perfecte, ningú el coneix, ningú sospita d’ ell però l’ home que ha començat les seves accions amb laconisme i dubtes acaba depenent del seu mentor, Ripley, perd tota voluntat i passa de convertir-se d’ un assassí eventual i forçat,a un criminal i un verdader assassí a sou.

El film és un thriller que beu de les fonts del cine negre i que evoca dosis d’ existencialisme. Sense arribar als extrems de “EL sueño eterno” d’ Hawks, el relat cobra força per si mateix però es fa embolicat, perdem el referent de les motivacions dels personatges , no sabem el perquè de la seva acció i tot es dispersa.

L’ existencialisme esdevé d’ aquests personatges. Jonathan, sobretot, condemnat a una mort propera, que mata per salvar als seus però sense una meta o una convicció.

La pel·lícula, que inicia la trama al voltant de l’ engany que perpetra un pintor, dibuixa en alguns moments als seus protagonistes com ànimes extretes d’una pintura d’ Edward Hooper: individus solitaris, sense alternatives, sumits en el silenci i la foscor. La sala on es juga el billar, els mobles i les habitacions de la casa… podrien haver sortit d’una composició del pintor.

Wenders expressa també, una constant en el seu cine d’ aquests anys, la dependència del món europeu i alemany a la temptació americana, els diners fàcils, el desgavell… la relació de Ripley amb Jonathan simbolitza aquests fets.

El personatge que interpreta Nicholas Ray és el d’un pintor que es fa passar per mort, potser metàfora del gran cineasta americà, que en 1977 havia mort per l’ establishment d’ Hollywood  que ja no el contractava.

Per fi destacar les escenes en que Jonathan escomet els  seus crims, inquietants, plenes de suspens, força i violència; la primera amb la persecució en el metro, la segona amb el sadisme exercit contra el mafiós, agredit, escanyat i llençat vagó avall.

La pel·lícula guanya la Palma d’ or en el festival de canes de 1977.

 

A SANGRE FRIA

 

Director: Richard Brooks

Actors: Scott Wilson

               Robert Blake

               Paul Stewart

Any: 1967

Títol original: In cold blood

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Perry (Robert Blake) és un noi que ha sortit de la presó amb la llibertat condicional i te la intenció de descobrir el tresor de Cortés, enterrat en algun lloc de Mèxic.

El primer que fa es citar-se amb Dick (Scott Wilson), un altre ex presidiari amic seu. A Dick, en la presó, un convicte li ha dit que va treballar en casa d’ un granger ric: Herbert Clutter i que aquest guarda molts diners en la seva caixa forta. Perry i Dick es dirigeixen a la casa amb la intenció de manllevar els diners.

Es fonen les imatges i sabem que tota la família Clutter, el pare, la mare i els dos fills han estat assassinats.

El comissari Dewey inicia lainvestigació per descobrir als criminals. Te poques pistes, la petjada d’ una sabata en la sang d’ un cadàver. Jensen (Paul Stewart), un periodista que vol escriure un reportatge sobre el crim, l’ acompanya.

En tant , els dos nois que han matat a la família i han aconseguit un botí de quaranta dòlars, escapen cap a Mèxic, falsifiquen xecs i roben cotxes. La policia aconsegueix la declaració del pres que li va parlar a Dick sobre els diners que guardaven els Clutter en la casa.

El cercle s’ estreny, un home anota la matrícula d’un dels cotxes robats, els assassins són detinguts.

La policia investiga sobre la vida dels dos delinqüents. Perry va viure de petit amb els seus pares fins que es van separar. La mare s’ entenia amb altres homes i el pare quan ho va descobrir la maltractà. Perry recorda la vida amb el seu pare, “el llop solitari”, com un dia,per una malifeta, li dispara amb el seu rifle, però l’ arma no porta bales.

Perry és un esgarrat, te una gran ferida en la cama perquè es va caure de la seva motocicleta, és algú insegur i inestable emocionalment.

Dick és, aparentment,fatxenda, despreocupat, sense escrúpols, disposat a tot per obtenir diners.

La policia interroga per separat  als dos homes i aconsegueix la seva confessió, basant-se , ara, en probes com la petjada sobre la sang.

En un flash back, el film rememora els fets a través de la confessió dels acusats. En escenes tan vibrants com terribles, contemplem com Dick i Perry entren en la casa, aïllen i lliguen als membres de la família Clutter, inicien la recerca dels diners inexistents i com finalment Perry mata a les quatre persones a sang freda.

Dick i Perry són jutjats, sentenciats a morir en la forca i després de sis anys de al·legacions penals, executats

 

 

COMENTARI

“A sangre fria” està basada en la novel·la reportatge de Truman Capote. Brooks la porta a la pantalla. Tant novel·la com pel·lícula estan documentades en fets reals.

Igual que en la novel·la, tot és sincrètic, s’ expliquen els fets, es rememora el que va passar i es deixa el judici final a l’ espectador a partir d’ una narració implacable i freda, un reportatge sense concessions i amb gran economia de mitjans.

La pel·lícula és brutal, impressionant i corprenedora. Relata la violència sense límits de dos nois contra una família a qui desconeixen i tot per un bagatge total de quaranta dòlars. Si alguna cosa se li planteja a l’ espectador amb la visió del film és:¿ perquè?.

Estem davant un conflicte de classe. Sabem que Dick i Perry són pobres, pertanyen  a les capes més humils de la societat i són conscients de la seva realitat social. Volen robar i maten, simplement, per ànim de lucre.

Estem enfrontats a un conflicte psicològic. Perry mai ha tingut l’ atenció dels pares que s’ han separat. El seu pare amb qui ha conviscut, és un marginat social que no s’ ha preocupat pel fill. Perry, esgarrat per una caiguda, te un conflicte amb si mateix i un cert complex d’ inferioritat. Sembla el més humà, davant l’ amoralitat de Dick, però en un atac de bogeria mata a la família. Perry en realitat, assassinant als Clutter es venja contra la vida i el món.

Estem davant uns dements?, o són persones normals?. Brooks sembla preguntar-se si els assassins som nosaltres mateixos portats a una situació límit en la vida.

Perry i Dick són una representació del mal, del pitjor que habita en la condició humana. El relat és un viatge pertorbador al més baix i desventurat d’ aquesta condició. El sense sentit i la gratuïtat dels assassinats els fa encara més angoixants i esgarrifosos.

Els dos malfactors són, igualment, paradigma del gregarisme. Com es diu en el film: cap dels dos es perpetrat en solitari el crim.

La cinta, en la seva fase final, es posiciona sobre la pena de mort. Com diu el policia: “S’ han gestat quatre assassinats d’ innocents i dos assassinats de culpables”. La pena de mort és una venjança.

La pel·lícula conté moments d’ enorme duresa i emotivitat. Quan els nois entren en la casa, maltracten i maten a la família o les escenes finals del seu ajusticiament.

El film, rodat en blanc i negre, dona sempre prioritat a la fotografia ombrívola, destacant els elements foscos i els contrallums.

Una gran escena és quan Perry explica al capellà la relació amb el seu pare en tant la pluja es reflecteix a través del vidre de l’ habitació, en la seva cara.

BILBAO

 

 

Director: Angel Jové

                 Maria Martin

                 Isabel Pisano

Any: 1978

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Leo (Angel Jové) és un home de mitjana edat, viu amb Maria (Maria Martin), una dona més gran que ell a qui detesta.

Un dia entra en la seva vida Bilbao (Isabel Pisano), una ballarina de strip-tease i prostituta en estones lliures. Tota la vida de Leo comença a girar al voltant de Bilbao. Paga una sessió amb la dona perquè li faci sexe oral, guarda peces de roba de Bilbao li grava converses, visita d’ amagat la seva casa o compra un disc de Lotta Lenya en el que una cançó porta el seu nom.

Tot és un inici que porta a segrestar a la dona, Leo compra cloroform, entra a casa de Bilbao i la rapta, transportant-la a un soterrani. Allà la despulla, la lliga amb cordes tensades a les seves extremitats i li rasura el sexe. Quan l’ arrastra des del llit, la dona es dona un fort cop al cap i mor.

Leo demana ajuda a Maria, rescaten el cadàver i el fan desaparèixer. Leo retorna a la recerca de noies objectes de desig amb les quals satisfer els seus instints més íntims.

 

 

 COMENTARI

    Bilbao és la segona pel·lícula de Bigas Luna després de “Tatuaje”, seguint la novel·la policíaca de Vázquez Montalbán. Si “Tatuaje” va resultar un fracàs comercial, quan Luna porta a la pantalla una obra personal basada en un relat propi, obté un gran èxit.

Es tracta d’una nova veu en el cine espanyol, diferent, audaç i renovador. Bilbao” es conserva com un film de culte.

Amb la pel·lícula entrem de ple en el món del director, un món que configurarà en la seva obra posterior però potser mai d’una manera tan personal , pertinent i agosarada com ara.

L’ univers al que ens referim és el d’un erotòman, el d’ algú que viu el sexe i el desig de manera tan pertorbadora com alliberadora. La història de Leo és la historia d’una obsessió, d’una fascinació

Ens trobem davant un thriller sensual i morbós, on es realitzen els desitjos més ocults del mascle. Cal preguntar-se si Leo és algú posseït d’una ment malaltissa, si és un obsés i un pervertit o és un home a la recerca del punt més potent i arriscat del sexe i de l’ amor.

Leo és un voyeur i un fetitxista. Algú que veu a una dona que li agrada i la incorpora al seu propi món com un objecte de desig. Bilbao és una dona inert, per tant no hi ha sentiments, tan sols relacions de poder entre botxí i víctima.

La dona, totalment passiva, es pot contemplar com un desig pervers del mascle. Leo domina un cos, el manipula, obté la llibertat sexual total, quan l’ altra s’ha convertit en una nina , en un joguet. Leo la despulla, l’ observa, la retrata , la lliga, la rasura, la llepa i gaudeix de tot l’ esplendor sexual de la seva partenaire. Tot això comporta un joc pervers, darrera del qual s’ amaga la impotència i la incapacitat de consumar la relació.

El relat podria contemplar-se des d’una òptica pròxima a la misogínia i el masclisme; la dona passiva i forçada no expressa sentiments, ni amor, no hi  fa falta seducció, s’ha convertit tan sols en un objecte de possessió total.

Aquest univers onanista que s’ha creat Leo pot ser tractat com una relació malalta però també com un afany d’ amor. Tot el joc resta frustrat, la princesa no desperta del somni per conèixer al príncep blau i mor fortuïtament. L’ home es desespera, borra senyals dels fets i surt a una nova recerca.

Bigas Luna roda algunes escenes emmarcades en el perfil de permissivitat que ofereix ja la censura en 1978. La imatge de la llet, vessant  llargament sobre l’ esquena i el cul de Maria és com una substitució del semen que potser no li pot oferir el mascle a la dona.

L’ escena en que Bilbao ha estat segrestada i és objecte de tota classe de vexacions o manipulacions amoroses, segons es miri, passa també als anals del cine espanyol , almenys en la seva vessant eròtica i morbosa.

HERMANAS

 

 

Director: Brian de Palma

Actors: Margot Kidder

              Charles Durning

              Jennifer Salt

               William Finley

Any: 1973

Títol original: Sisters

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Després d’un concurs televisiu, Lisle surt amb la seva partenaire en la pantalla, Danielle (Margot Kidder),quan van prendre una copa, són interromputs per Emil Breton (William Finley), el marit de la noia de qui aquesta, diu, s’ha  separat.

La parella se’n va a casa de Danielle i fa l’ amor, al matí mentre Lisle està en el bany sent a la dona parlar amb algú, Danielle li confessa que parla amb Dominique, la seva germana bessona; quan menys s’ho espera és atacat per la dona que l’ apunyala violentament i el mata.

Contemplem a Danielle en escena, com desaprova la conducta de la seva germana.

Grace Collier (Jennifer Salt) és la veïna de la casa del davant, contempla el que ha passat des de la finestra, i avisa a la policia.

Quan aquesta arriba, Emil ha entrat en la casa, ha netejat la sang i ha amagat el cadàver dins el sofà-llit. Grace comença a investigar pel seu compte i amb l’ ajuda del seu amic Joseph Larch (Charles Durning) aconsegueix que aquest penetri en la casa i s’ emporti un dossier en el qual s’ especifica com Danielle i Dominique van néixer com germanes siameses i això va portar a un cert desequilibri mental en ambdues.

Emil, un reputat metge, va aconseguir separar-les però Dominique va morir.

Grace investiga en la clínica del doctor però és segrestada i hipnotitzada per aquest que li fa perdre la memòria de totes les seves indagacions.

En tant, Danielle te un dels seus atacs d’ embogiment , es llença sobre Emil i el mata. La policia la deté i la ingressa en un psiquiàtric, mentre Grace ha oblidat tot el que li ha passat.

 

 

COMENTARI

De Palma obté el seu primer èxit en 1973 amb aquesta cinta que ja te totes les característiques de la seva filmografia.

Com en tota la seva carrera, De Palma homenatja i segueix a Alfred Hitchcock; aquí compta fins i tot amb la banda sonora de Bernard Herman, el compositor del mestre.

La pel·lícula s’ estructura a partir del correlat de “La ventana indiscreta”; algú que mira per la finestra, contempla un crim i ningú es creu la seva veritat. Grace és una espectadora, un subjecte passiu que esguarda l’ acció però que és incapaç d’ intervenir i canviar-la.

El tema de la mirada és bàsic en tota la narració; ja en l’ inici, Lisle, un concursant televisiu mira pel marc d’una porta a una noia falsament cega que es despulla, però quan l’ acció avança el noi se’n va, no vol endevinar qui és en realitat Danielle. Per la seva banda aquesta és falsament cega, no vol observar en el seu interior, prefereix tancar es ulls i enganyar-se a si mateixa.

El segon referent hitchcocknià és “Vertigo”, amb el tema bàsic del doble. Danielle i Dominique han estat unides com germanes siameses però tenen personalitats diferents, Danielle és dolça i tendra, Dominique és maniàtica i variable. En definitiva, són la mateixa persona que arrela diverses maneres de ser, diverses psicologies. Quan Dominique mor, Danielle usurpa la seva personalitat neuròtica, es torna violenta i accedeix a rampells de violència brutal.

El tercer referent, més lleu, és “Psicosis”, quan Danielle mata sense misericòrdia a Lisle amb un ganivet i contemplem l’ ombra de la dona que apunyala una i altra vegada a la víctima.

Per últim De Palma no deixa de racó la vessant psicoanalítica d’ Hitchcock que es mostra en films com “Recuerda”. Aquí també el doctor, Emil, indueix hipnòticament a Grace, que es veu posseïda de malsons, contemplem com en el somni, la germana siamesa de Danielle, en aquest cas Grace, és separada a cops de destral pel doctor, que vol assolir un únic objecte de desig.

El tema de la identitat és doncs cabdal en el relat, qui és Danielle?, la tímida i delicada amant, o l’ assassina brutal?, doble personalitat, doble imatge, mirades repetides.

 

 

EL AUTOESTOPISTA

 

Director: Ida Lupino

Actors: Edmond O’ Brien

              Frank Lovejoy

              William Talman

Any: 1953

Títol original: The hitch-hiker

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Roy Collins (Edmond O’ Brien) i Gilbert Bowen (Frank Lovejoy) son un mecànic i un arquitecte respectivament que, es traslladen per la carretera amb el seu vehicle quan els hi fa senyal d’ aturar-se un autoestopista.

Els dos homes recullen a Emmett Myers (William Talman) sense saber que aquest és un criminal que ha matat a una parella per robar-la i a un altra home que també l’ ha recollit en la carretera.

Ara Talman vol fugir cap a Mèxic i creuar la frontera, amenaça a Collins i Bowen amb una pistola i els obliga a conduir cap a El Golfo.

Talman és un psicòpata assassí que inicia un joc entre els dos homes,  en el qual Gilbert li ha de disparar i encertar a una ampolla que sosté Bowen en les seves mans.

Aprofitant que Talman dorm, els dos amics  intenten escapar però aquest ja els hi ha dit que reposa amb un ull obert, en la fuga Roy es lesiona el turmell i el segrestador a dalt del vehicle, els atrapa de seguida.

La ruta continua i els tres homes han de parar per proveir-se de menjar i benzina, la policia alertada es posa darrera les seves petjades. Així arriben al pas cap a Mèxic que es te que efectuar mitjançant una embarcació, allà un dels indígenes contempla el rètol de recerca i captura de Talman i avisa a la policia que el localitza. Bowen es baralla amb el criminal i el desarma poc abans que aquest sigui detingut. El malson s’ha acabat.

 

 

COMENTARI

Thriller de sèrie B que planteja una intriga criminal. La pel·lícula és recordada per la seva directora : Ida Lupino. Aquesta és en aquell moment l’ única dona que es dedica a al direcció, en un Hollywood copat per un món masculí, masclista i misogin.

Lupino realitza nou films com a directora, aquest és el sisè i potser el més exitós. Totes les pel·lícules de Lupino són de baix pressupost i aquesta que ens ocupa no és una excepció. Tres homes, una pistola , un cotxe i els paisatges de Nuevo México són els protagonistes. La pel·lícula  s’ aproxima a alguna  de les més famoses que va interpretar Lupino com actriu: “El último refugio” per exemple, en aquesta com en altres de l’ època els paisatges desèrtics i solitaris determinen el destí dels protagonistes.

La cinta te una mica de cine negre, un tant de road movie i un punt de thriller. El dolent ho és d’una peça, sense matisos, un sàdic disposat a matar i sense escrúpols, un psicòpata malvat que és un avançament de tants i tants que ens brindarà Hollywood en el futur.

El film s’ estructura d’una manera força senzilla, el dolent segresta a dos amics que l’ acullen en el seu vehicle, a partir d’ aquí viuran la por i la humiliació mentre que el seu estat d’ ànim canviarà des de la indignació a la resignació i la revolta.

Els dos homes assumiran una historia d’ amistat i solidaritat, com els hi diu  Myers, potser un és pogut escapar però han preferit lligar plegats els seus destins.

No sabem si un pervers d’ aquesta mena va inspirar a John Carpenter pel seu psico Killer, també anomenat Myers, en “La noche de Halloween” però segurament si ho va fer Robert Harmon en la seva famosa “Carretera al infierno” amb Rutger Hauer en el paper demoníac. Tot aquest tipus de films obren camí cap a un nou sub gènere: el dels autoestopistes malvats. Si voleu estar tranquils, ja ho sabeu : no els agafeu.

TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS

 

Director: Martin Mc Donagh

Actors: Frances Mc Dormand

              Woody Harrelson

              Sam Rockwell

              Peter Dinklage

Any: 2018

Títol original: Three billboards outside Ebbing, Missouri

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

En Ebbing, un poble de Missouri, una noia, Helen Hayes, va ser violada i assassinada; set mesos després no hi ha notícies sobre el criminal.

Mildred Hayes (Frances Mc Dormand), la seva mare, encarrega a una empresa, l’ exposició de tres grans cartells en mig de la carretera que dona al poble, en ells denuncia la ineficàcia de la policia local per resoldre el cas.

William Willoughby (Woody Harrelson) és el cap de la policia local, els seus agents han fet tota mena d’ indagacions sense trobar a l’ assassí; Willoughby te càncer i els dies comptats, el seu segon, Dixon (Sam Rockwell) és un home primari i solitari, que viu amb la mare i no accepta els atacs a la policia.

Un dia Willoughby fa l’ amor amb la seva dona, seguidament surt al pati de casa seva i s’ engega un tret,no vol més patiments per la seva malaltia; molta gent considera que el suïcidi s’ha produït degut als mals de cap que li ha originat Mildred.

Així ho pensa Dixon que, ataca a Red Welby, el cap de l’ empresa que col·loca els anuncis. Dixon és expulsat de la policia i Mildred afectada pels successos, llença un quants cocktails molotov contra la comissaria.  No sap que Dixon s’hi troba dins, l’ home surt d’ entre les flames i rep cremades importants.

Al mateix temps, Charlie, el marit de Mildred, un mal tractador de qui la dona es va separar, crema els anuncis.

Willoughby, abans de morir ha enviat diverses cartes, a Mildred li desitja sort i trobar a l’ assassí de la seva filla, una altra missatge és per Dixon, on li expressa que malgrat el seu caràcter és un bon home i un bon policia. Aquesta missiva li canvia la perspectiva a Dixon, l’ home escolta en un pub com un delinqüent es vana d’haver violat a una noia mentre agonitzava. Dixon creu que es tracta de l’ assassí d’Helen, es baralla amb ell, l’ esgarrap la cara  i obté mostres del seu ADN.

Conxorxat ara amb Mildred, la seva antiga enemiga, porten les mostres a examen però tot és en va, l’ ADN que s’ ha trobat en la víctima no pertany al sospitós.

Mildred i Dixon emprenen un viatge per trobar al possible botxí, potser per matar-lo, és un criminal en llibertat tot i que no hagi estat l’ assassí d’ Helen. A mig camí s’ho repensen, tot i que manifesten el desig de continuar el viatge amistosament.

 

 

COMENTARI

Martin Mc Donagh ha estat conegut per la seva tasca com autor teatral, en 1996 s’ estrena la seva òpera prima: “La reina  de la bellesa de Leenane”. La seva carrera teatral continua brillantment fins que en el 2009 s’ estrena la seva primera pel·lícula: “Escondidos en Brujas”, també un èxit.

Ara en aquest segon film arriba per fi al conjunt de la gent i obté els premis del públic en els festivals de Toronto i Sant Sebastià i set nominacions als oscars de l’ any 2018.

Mc Donagh realitza una cinta hàbil, comercial, entretinguda, de qualitat i amb missatge, una molt bona pel·lícula. El director contextualitza l’ acció en un punt del sud profund dels Estats Units.

Allà hi trobem gent distant per culpa de l’ odi. Mildred és una dona forta, de caràcter, una interpretació genial de Frances Mc Dormand, sense la qual la pel·lícula seria una altra. Mildred és dura, no s’acovardeix per res i vol saber a tota costa qui va violar i assassinar a la seva filla però també és una dona fràgil, davant tanta façana s’ emociona quan Willoughby vomita sang a causa del càncer o quan mor, o quan crema la comissaria però se n’ adona que Dixon hi és dins.

Ens adonem que darrere la dona dura i intransigent, s’hi troba una ànima delicada que reclama justícia.

El contrapunt de Mildred, és Dixon, una altra bèstia bruna, un policia violent, racista i venjatiu però també un home solitari, dominat per la mare, l’ altra cara de la mateixa moneda que Mildred.

Willoughby, el cap de policia, és l’ intermediari entre posicions divergents però la seva mort porta a l’ esclat de l’ odi i la brutalitat. Les cartes que ha escrit fan reflexionar als seus interlocutors; Willoughby demana seny, calma, apartar l’ odi i aconsegueix unir als dos protagonistes antitètics. Ara si, disposats a col·laborar i no a disputar, a no contemplar a l’ altra com un enemic sinó com a algú proper i amb interessos similars. És l’ inici de la reconciliació.

Dues ànimes solitàries han mostrat la seva pitjor cara, enutjades amb el món i amb si mateixes, plenes de dolor i recança. Un viatge i una motivació comunes les aproximen i els hi donen l’ oportunitat de regeneració i de companyia.

Mc Donagh supervisa aquest món del sud, policies prepotents, dones valentes però intolerants, un ex marit mal vexador, una certa impunitat del poder establert i el silenci i l’ opacitat del veïnat. Ho fa amb un llenguatge agut, intel·ligent, afilat… amb girs de guió que mostren que darrera el cineasta hi ha un excel·lent escriptor.

EL SILENCIO DE LOS CORDEROS

 

 

Director: Jonathan Demme

Actors: Anthony Hopkins

              Jodie Foster

Any: 1991

Títol original: The silence of the lambs

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller psicològic

Subgènere : Terror

 

ARGUMENT

Buffalo Bill és un assassí en sèrie de dones , a les que arranca la pell a tires i després les mata.

El FBI escull Clarice Starling (Jodie Foster), una estudiant de psicologia que oposita al cos perquè investigui el cas i s’ entrevisti amb Hannibal Lecter (Anthony Hopkins), un antic psiquiatre embogit que s’ ha reconvertit en un psicòpata assassí i es troba reclòs en una presó de màxima seguretat.

Lecter està considerat un monstre, un pertorbat d’intel·ligència excepcional que és capaç de matar a mossegades i menjar-se després a les víctimes.

En tant, Buffalo Bill ha matat dues noies i ha segrestat a una tercera, Catherine, la filla d’ una senadora.

Lecter i Clarise intercanvien informació. Ella li explica episodis de la seva vida, que és orfe, que procedeix del món rural, que te somnis en els quals contempla bens als que maten i els escolta xisclar a la nit.

Lecter li dona pistes per trobar a l’ assassí, probablement un home que va anar a la seva consulta, quan exercia de psiquiatre i que és transsexual.

Quan els seus guardians li porten el menjar, Lecter s’ allibera de les manilles, mossega, arranca la pell i penja a un policia i mata a l’ altre, escapa seguidament en una ambulància i a continuació mata als camillers.

Gràcies a les descripcions que ha facilitat Lecter, Clarice arriba a la casa de l’ assassí, després d’ una persecució a través de les fosques habitacions, Clarice li dispara i el mata, alliberant a Catherine.

Clarice guanya la placa d’ agent mentre Lecter es passeja tranquil·lament en llibertat.

 

 

COMENTARI

“El silencio de los corderos” està basat en el llibre “El dragó roig “de Thomas Harris i va guanyar cinc oscar en 1991, entre ells els de millor pel·lícula i millor director.

És un artefacte  de precisió, un thriller psicològic que no eludeix moments de terror, on el protagonista és un psicòpata sense moral, que te que ajudar a una policia principiant a resoldre el cas d’ un assassí en sèrie.

Entre els dos protagonistes es produeix una certa simbiosi, una fascinació, on les confessions mútues porten a la comprensió dels fenòmens de la psíquis.

Lecter és un monstre però és un monstre d’una intel·ligència privilegiada, que valora la capacitat de Clarice i l’ ajuda a trobar al criminal però en el camí desentranya també els misteris de la ment de la noia. Aquests bens que xisclen en la nit en el somni, salvar a Catherine seria salvar als bens, a les víctimes indefenses de la por i de la foscor.

La pel·lícula planteja elements psicològics i simbòlics. El cuc que introdueix l’ assassí en la gola de la víctima, en realitat un capoll, un símbol de  transformació, potser del botxí, un transsexual que canvia de sexe.

Tant Lecter com Buffalo Bill tenen en comú que arranquen la pell de les seves víctimes. L’ assassí s’ està fent un vestit amb la pell de les dones mortes. Lecter arranca la pell al policia per després crucificar-lo.

El film travessa els laberints de la ment, presenta personatges al límit, mons pertorbadors, presències perverses i morbo afegit.

La narració bascula entre l’ efectista escena en que Lecter es desfà dels dos policies i fuig de la presó fins les inquietants seqüencies en que Clarice, en la casa de l’ assassí ,el persegueix a través de portes que no porten enlloc, laberints secrets , habitacions buides i fosques, tota una realitat física paral·lela a la realitat mental dels protagonistes.

EN EL CALOR DE LA NOCHE

 

Director: Norman Jewison

Actors: Sidney Poitier

              Rod Steiger

              Warren Oates

              Scott Wilson

Any: 1967

Títol original: In the heart of the night

Nacionalitat: USA

Gènere: Policíac

Subgènere: Cine social/Racisme

 

ARGUMENT

Una nit en Esparta, estat de Mississippí, apareix un home mort. És Colbert, un important enginyer que vol edificar un fàbrica en el poble.

Gillespie (Rod Steiger), el comissari de policia, envia a Sam, el seu subordinat a cercar un culpable i aquest troba a un negre, Virgil Tibbs (Sidney Poitier), que està esperant un tren.

Tibbs, és acusat de l’ assassinat però aviat se’n tenen que desdir. En realitat, Tibbs és un agent de la policia, especialitzat en criminologia i el seu ajut serà imprescindible per descobrir a l’ assassí.

En tant, la policia descobreix a Harvey Oberst (Scott Wilson) fugint, l’ home és detingut i se li troben a sobre part dels diners que portava Colbert, immediatament és acusat. Tibbs prova que tant Oberst com l’ agent Sam Wood (Warren Oates), que també és posteriorment incriminat, són innocents i col·labora amb Gillespie per trobar al culpable.

En la seva investigació, Tibbs té que enfrontar-se al  menyspreu, el rebuig i l’ agressió dels blancs de la població i a l’ intent de ser apartat del cas per part de l’ alcalde però finalment descobreix que un jove cambrer desequilibrat, Purdie, ha estat l’ assassí per tal d’ aconseguir diners i pagar l’ avortament d’una menor a qui ha deixat embarassada.

 

COMENTARI

En el cine americà hi ha moltes mostres de films anti racistes, des de “La barrera invisible” (1947) d’ Elia Kazan fins a “Matar a un ruiseñor”(1962) de Robert Mulligan per posar dos exemples.

Sota la base del thriller policíac i la solució d’ un assassinat, Jewison mostra tot el racisme que cova encara a finals dels seixanta en una societat malalta.

Per la gent de Mississipí, els negres són simples marginats, gent inferior, sols vàlids per ser explotats en els camps de cotó; quan apareix una persona de color amb un rang, no ho poden acceptar i el que volen és que se’n vagi i no fiqui els nas en els seus assumptes.

Jewison manté un molt bon clima, Tibbs és desdenyat pels policies, Gillespie el primer, pel terratinent Endicott que, el colpeja i per sorpresa seva contempla com li tornen el cop, i per supremacistes blancs que el persegueixen sense gaires bones intencions.

El director planteja el contrast entre dos homes, Tibbs, negre, educat, intel·ligent i força preparat pel seu ofici i Gillespie, un policia de l’ Amèrica profunda, rude, groller i prepotent.

Després dels enfrontaments inicials, cadascun reconeix les capacitats de l’ altre, els dos col·laboren en la solució del cas i deixen de veure’s com enemics.

Aquest és bàsicament el missatge del film, tan sols amb la col·laboració entre negres i blancs se solucionaran els conflictes adequadament.

Jewison retrata un món fosc, tancat en si mateix, incapaç de comprendre que totes les persones són iguals sigui quin sigui el color de la seva pell. Un univers que està proper a la realitat de l’ època i potser no tan llunyà del moment actual.

La pel·lícula guanya cinc oscars, millor film, millor actor-Rod Steiger-, millor so, millor guió adaptat i millor muntatge.

            

PULP FICTION

pulp_fiction-210382116-large

 

Director: Quentin Tarantino

Actors: John Travolta

              Samuel L. Jackson

             Uma Thurman

             Bruce Willis

             Maria Medeiros

             Harvey Keitel

             Tim Roth

              Amanda Plummer

             Quentin Tarantino

Any: 1994

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Una parella, Ringo (Tim Roth) i Honey Bunny (Amanda Plummer) es troba en un bar de carretera i es disposa a realitzar un atracament.

Vincent (Jon Travolta) i Jules (Samuel L. Jackson) són dos assassins a sou de Marsellus Wallace, els quals  executen una venjança.

Vincent va amb Mia (Una Thurman), la dona del seu cap, Marsellus, un gàngster que ha tirat per la finestra a un altre home perquè li ha fet un massatge de peus a la seva esposa.

Vincent i Mia sopen, ballen i guanyen un premi i la noia pren una sobredosi de cocaïna i està a punt de morir. Vincent la retorna a casa.

Butch Coolidge (Bruce Willis), és un boxejador que ha matat al seu contrincant en el últim combat, després d’ estar amb Fabienne (Maria Medeiros), la seva novia, atropella a un home, Marsellus, aquest el persegueix i arriben a una botiga on es vol aixoplugar Butch. Allà son fets presoners per l’ amo i per un policia.

Mentre violen a Marsellus, Coolidge s’ allibera i mata als agressors.

Vincent i Jules han matat als seus rivals, malgrat que un els hi dispara a boca de canó i no els toca. Els dos homes s’ emporten a un hostatge i en el camí a Vincent se li dispara l’ arma i li rebenta el cap. Van a casa de Jim (Quentin Tarantino) i allà truquen al senyor Lobo (Harvey Keitel) un home dedicat a solucionar problemes, és a dir encarregat de netejar i fer desaparèixer probes d’ un assassinat, camuflar-les i dissimular-les.

Jules va amb Vincent a un bar de carretera i pensa que haver sobreviscut a les bales disparades a boca de canó ha estat un miracle i es vol retirar. En aquest moment Ringo i Honey Bunny entren en acció i assalten el bar, Jules els desarma, els humilia i els deixa marxar.

615x330-pulpfiction

COMENTARI

Tarantino realitza el seu primer film, Reservoir Dogs, en 1992. Sorgeix en el panorama cinematogràfic, arrasant i mostrant una força i una capacitat en el seu relat visual i argumental que aporta aire nou al discurs fílmic establert.

Els relats Pulp són aquells que en els anys 20 i 30 donen protagonisme total a l’ acció  i són per tant un tipus bàsic de literatura o còmic popular.

Pulp fiction es mou al voltant de diverses històries paral·leles i és un exemple d’ estructura narrativa pel ordenat desordre que comporta. Personatges que no es coneixen ni tenen res que veure entre si, creuaran les seves vides i aquest atzar els portarà a la mort o al canvi personal.

El film fluctua també endavant i endarrere i les relacions entre historia i personatges formen un puzle però van confluint i guanyant sentit.

El cine de Tarantino és més important pel continent que pel contingut. Els nexes dels relats paral·lels, l’ estranya psicologia dels personatges: una dona sola i addicta a la cocaïna, un gàngster que es penedeix i es reconverteix en un creient religiós, un boxejador que mata al seu contrincant però no es pot desfer del seu rellotge, record de la família, un diligent i pulcre personatge que te com ofici esborrar les empremtes de qualsevol crim…..

Tarantino juga amb personalitats desarrelades, sense escrúpols, fidels al seu destí, representants de codis propis, trastornats, extravagants, cruels , solitaris, disposats a redimir-se o a oblidar i ho fa amb una escenografia deutora, moltes vegades, del còmic i de la novel.la d’ acció.

Les escenes d’ extrema violència, la música, l’ atzar, les imatges explicites, un sentit de l’ humor carregat de cinisme, un món líquid en el que tot es canviant i res es consolida, són elements claus del seu cinema.

Pel·lícula de culte amb escenes potents com el ball entre Vincent i Mia al ritme de la música de Chuck Berry o la venjança de Butch, esgrimint una espasa de samurai i per fi un llenguatge verborreic amb frases que perduren:” El que siguis una personalitat no vol dir que tinguis personalitat” o “ Tocar-li els peus a la seva dona no és el mateix que llepar-li el seu sagrat forat”.

El film guanya la Palma d’ or en el festival de Cannes de 1994 i obté l’ oscar per al millor guió original.