DOGVILLE

 

Director: Lars Von Trier

Actors: Nicole Kidman

               Paul Bettany

              Lauren Bacall

              James Caan

              Ben Gazzara

              Chloe Sevigny

Any: 2003

Nacionalitat: Dinamarca

Gènere: Cine d’ autor 

 

ARGUMENT

En una petita població en les muntanyes rocoses, a prop d’una zona de mines hi viuen quinze adults i set nens, són gent bona i treballadora, és tracta de Dogville.

Un dia la tranquil·litat del poble es veu torbada per l’ arribada d’ una dona, Grace (Nicole Kidman). Al poc de temps , uns gàngsters venen a buscar-la i estan disposats a pagar una forta recompensa a qui doni raó d’ella.

Els habitants es reuneixen i decideixen acollir a la noia, li donen  dues setmanes de proba, a partir de la qual decidiran si es queda o la lliuren als seus perseguidors.

El màxim valedor de Grace és Tom (Paul Bettany), un escriptor i filòsof que manté una certa jerarquia sobre el grup i que viu amb el seu pare, un metge hipocondríac.

En Dogville hi viuen: Jack Mc Kay (Ben Gazzara), un home cec que prefereix  viure reclòs a casa seva abans de reconèixer la seva ceguera davant la gent. Ben, Un transportista solitari, la família Henson, amb la seva filla , Liz (Chloe Sevigny), Martha, l’ encarregada de l’ església, que toca un orgue que no sona a l’ espera d’ un sacerdot que no arribarà mai. Chuck i Vera, un matrimoni que s’ odia malgrat tenir set fills. Olivia, una dona negra que cuida d’ un familiar minusvàlid i Ma Ginger (Lauren Bacall, que regenta la botiga de la població.

Grace en les dues setmanes de proba te que realitzar treballs per la comunitat. Aviat se n’ adona que no hi ha gaires feines a fer en Dogville, més al cap del temps, tot va canviant i es dedica a cuidar a Jack, a educar als nens o a cuidar a la minusvàlida.

La policia arriba al poble i penja cartells explicant que es busca a Kate per diversos atracaments que ha comés. La gent de Dogville comença a inquietar-se malgrat li continua oferint aixopluc però decideix que te que augmentar els treballs per la comunitat.

Tot i així Grace se sent satisfeta i acollida i s’ enamora de Tom però al temps rep les amenaces de Chuck que commina a la noia a complir les seves expectatives sexuals sinó  vol que la denuncií. Chuck viola a Grace i la seva dona, Vera, se n’ assabenta i la culpabilitza , trencant-li les figures de ceràmica que ha comprat i que són el seu nexe amb la població.

Com la relació  amb Dogville s’ enterboleix, Grace decideix marxar. Tom agafa uns diners del seu pare i li paga a Ben perquè amagui a la noia en el seu camió amb la mercaderia de pomes que transporta. Ben a mig camí diu que els assetja la policia i que no continuarà si no en treu un guany superior. Com Grace no te  més diners, s’ ho cobra en especies també viola a la noia, més després la traeix i la torna al poble on ara és acusada d’ haver robat els diners del pare de Tom.

Perquè no es torni a escapar ,els vilatans la lliguen a una roda d’ acer que Grace tan sols pot arrastrar penosament. Ara Grace és tan sols una víctima en la que recauen les frustracions i les ires de la gent.

La noia és reclamada per realitzar totes les feines, és maltractada i violada sistemàticament per tots els homes, aprofitant la nit i davant la passivitat de Tom.

Quan Grace és ja tan sols un objecte en mans dels seus botxins, vilipendiada i vexada, Tom decideix denunciar-la i trucar als gàngsters que suposadament la persegueixen.

Aquests arriben a Dogville. Més el cap dels delinqüents (James Caan) resulta ser el pare de Grace. Pare i filla discuteixen. Grace se sent capaç de perdonar, el pare la convenç i els gàngsters maten a sang freda a tota la població. Grace acaba la feina matant, ella mateixa, a Tom, abans de marxar per sempre de Dogville.

 

 

COMENTARI

Polèmica, ambigua i extraordinària pel·lícula, un conte moral i una de les millors del nou segle.

Von Trier a través de tres hores de filmació parla de moltes coses. Una és la relació botxí-víctima.

Una noia plena de bondat i condescendència arriba a una petita població rural, cercant ser acceptada i fugir del seu passat. Després d’uns inicis satisfactoris es trobarà amb l’ odi, l’ explotació, l’ assetjament, la violació i la violència col·lectiva.

Von Trier analitza i dissecciona als humans, a la gent que diem normal i com aquesta gent reacciona quan es veu en perill o pot aprofitar-se d’ una situació, una metàfora del nazisme potser.

Dogville és un poble tranquil, de gent bona i honrada però la presència de Grace estimularà els seus baixos instints, convertiran a la noia en una víctima i es dedicaran a assetjar-la i violar-la en massa.

Von Trier reflexiona sobre la bona gent que es torna perversa quan un nou context, una nova circumstància li dona ocasió, és una mirada tan lúcida com escèptica i pessimista sobre el gènere humà. El director culpa a tots, principalment a l’ intel·lectual, a l’ escriptor, que amb una doble moral acaba denunciant a la dona; la persona que anteposa la seva pertinença a la comunitat, el seu gregarisme i la seva seguretat i la del grup a l’ amor que pugui sentir per la víctima.

La gent “normal” es deixa portar pels més baixos instints i acaben convertits en monstres.

La presència final dels gàngster, el pare de Grace , dona un gir a la pel·lícula. La presència del nouvingut pot tenir lectures diverses. Pot ser el poder omnímode que te la capacitat de decidir sobre la vida i la mort de les persones.

El film pot tenir una lectura teològica. El nouvingut sembla ser un demiürg que ha enviat a la filla, un àngel bo, un Jesucrist femení, a cercar i estimar a la gent. Grace és aquest àngel bo i compassiu. El Déu –pare se’n riu d’ ella, d’ algú incapaç de condemnar al seu botxí, algú que sempre troba justificacions per la conducta dels altres, una infància desgraciada, una exclusió social… El director realitza una crítica punyent de la moral cristiana.

El pare, el personatge omnipotent no te escrúpols i la filla reconsidera la seva posició, d’ àngel compassiu passa a ser àngel venjador i ordena la matança dels seus botxins perquè pateixin igual que ella ha patit.

Von Trier proclama doncs la violència, la revenja contra aquells malvats, maltractadors i sense escrúpols. Tot és ambigu, Grace diu “Si jo es nascut en Dogville seria com ells”.

Von Trier presenta, doncs, una paràbola de la vida, de l’ humanitat i ho fa a través d’ un escenari teatral, fora de qualsevol realisme i en un pròleg i nou capítols descriu la seva tesi: no hi ha bondat ni esperança, sols instints deformats, violència i venjança.

El  director deixa encara algunes preguntes en l’ aire, que en el  brillant final contesta: “Tothom mereix ser perdonat?”, “És arrogant ser capaç d’ impartir justícia?

ALMAS SIN CONCIÈNCIA (IL BIDONE)

 

Director. Federico Fellini

Actors: Broderick Crawford

              Franco Fabrizi

             Giulietta Masina

             Richard Basehart

Any: 1955

Titula original: Il bidone

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Dos capellans i el seu xofer s’ acosten a una finca en el camp, li senyalen a la mestressa que sota un arbre s’ amaguen les restes d’un home assassinat i que allà s’ hi guarda un tresor.

Els homes caven i troben un cofre amb la fortuna i un document suposadament autobiogràfic de la víctima en la que demana cinc centes misses a mil lires cada una per la seva ànima.

Els capellans donen el tresor als camperols a canvi de cobrar els diners de les misses. En realitat es tracta d’una estafa, Augusto (Broderick Crawford), Carlo(Picasso) (Richard Basehart) i Roberto(Franco Fabrizi) són uns tramposos professionals.

Carlo, un dels falsos capellans arriba a casa seva, allà el rep Iris (Giulietta Massina), la seva dona, al costat de la seva filla petita.

Temps després els estafadors es dirigeixen a un poblat de barraques, es fan passar per membres del govern per assignar les cases que han demanat els veïns, naturalment els afectats han de pagar un avançament a canvi d’ obtenir el pis.

Augusto i Carlo es troben amb Rinaldo, un antic company i són convidats a una festa en casa d’ aquest, allà coincideixen també amb Roberto que roba un portacigarretes i es comminat a tornar-lo.

Aquest incident obre els ulls d’ Iris que se n’ adona del món que envolta a Carlo i als seus col·legues, en Carlo comença a obrir-se un problema de consciència.

Per la seva banda, Augusto es troba amb la seva filla Patrizia, la invita al cinema i li promet pagar-li els estudis, en la funció es troba amb una de les seves víctimes que crida a la policia per què arrestin a l’ home davant la tristesa de la noia.

Augusto surt de la presó però el càstig no canvia la seva forma de vida. Torna a realitzar el truc del tresor amb nous companys. Ara es topa amb un camperol molt pobre que té una filla paralítica.

Quan surten tots de la casa, Augusto els hi diu als companys que no ha tingut el coratge d’ agafar els diners però aquests no se’l creuen, el registren , l’ apallissen i els localitzen; en realitat l’ home els volia per finançar els estudis de la filla.

Augusto jeu arraulit al mig de la muntanya i malgrat els seus esforços per incorporar-se,mor en solitud.

 

 

COMENTARI

Fellini realitza “Il bidone” en 1955, després de “La Strada”, encara no ha teixit el seu univers màgic i grandiloqüent i està més bé influït pel neorealisme i l’ humanisme cristià.

La pel·lícula relata l’ acció d’ uns estafadors que es dediquen a enganyar gent miserable i sense recursos. Carlo es penedeix davant els requeriments familiars, Roberto marxa a Milà a cercar fortuna i Augusto és tot un professional: “el món està ple de brètols, jo  soc capaç de vendre gel a un esquimal”, diu, però el sentiment humanitari, voler ajudar a la filla, el debilita i el fa fracassar en l’ intent de quedar-se els diners de l’ última enredada.

Fellini realitza un retrat social i moral. Social doncs mostra la italià més pobre i deprimida, la que és esquer pels entabanadors. Moral perquè exterioritza la picaresca, la falsedat i la falta d’ escrúpols d’un grup d’ enredaires. El director, malgrat tot, no els jutja doncs són perdedors, desarrelats, fills d’ un entorn tan miserable com ells.

Per una altra banda mostra la festa en la que coincideixen els malfactors, tota la banalitat, l’ exhibicionisme i l’ ostentació de les classes altes, són antecedent i anunci de “la dolce vita”.

Augusto, el personatge principal, cerca la redempció ajudant a la filla , té una crisi de consciència que el porta a enganyar als companys i a la mort.

Fellini exposa amb tendresa la vida dels més desafavorits, la felicitat de Susana, la noia paralítica, malgrat la seva desgracia i tanca el film amb la imatge dels camperols caminant cap a la muntanya, mentre en contraplà Augusto mor, el director escenifica la puresa d’uns front la podridura dels altres.

La música del fidel Nino Rota, acompanya amb eficiència el relat.

 

PERSONA

 

Director: Ingmar Bergman

Actors: Liv Ullman

              Bibi Andersson

Any: 1966

Nacionalitat: Suècia

Títol original: Persona

Gènere. Cine d’ autor

Subgènere: Introspecció psicològica

 

ARGUMENT

Elisabeth Vogler (Liv Ullman) és una actriu teatral que s’ ha quedat sense parla al mig de la funció, ingressada en un hospital es determina que no te cap afecció física ni psíquica per la seva conducta i es contracta a Alma (Bibi Andersson), una infermera, perquè la cuidi.

Al cap d’ uns dies les dues dones marxen a una casa en la costa, al costat del mar per incentivar la curació. Quan elles estan juntes contrasta el silenci de Elisabeth, al costat d’ Alma que comença a fer confidències i a desentranyar la seva personalitat.

Alma explica la seva relació sexual amb un desconegut i l’ avortament que va patir de la seva relació de parella.

Una des de la paraula i l’ altra des de el silenci, les dues dones viuen un procés amor-odi i se n’ adonen que no són pas tan diferents.

Elisabeth ha tingut un fill però quan veu la seva fotografia la trenca, és un fill no desitjat. Fins i tot el marit d’ Elisabeth fa una breu aparició però sembla confondre’s i no saber qui és la seva verdadera dona.

A la fi Alma marxa de la casa.

 

 

COMENTARI

Després de que Bergman hagi realitzat en els anys 50, diverses pel·lícules que tracten sobre el silenci de Déu, inicia ara en els 60, una nova etapa en la que el tema central de la seva cinematografia  és la introspecció de la ment i de l’ ànima humana.

Bergman, com a bon autor, quan desenvolupa el seu món narratiu parla d’ ell mateix, de les seves pors, de les seves angoixes, aquí les dues dones són l’ alter ego de l’ autor.

El director vincula el film al tema de la identitat. Una dona es nega a parlar sense motiu aparent, una altra, la seva cuidadora, rememora algunes de les seves vivències i no deixa de parlar i d’ interrogar-se però les dues en realitat es busquen a si mateixes, volen saber qui són. La conclusió és que Alma pot ser Elisabeth i viceversa, les dues dones estan lligades per experiències similars.

Bergman mostra com les dues persones intenten treure’s la màscara que tots portem i que els impedeix expressar la pròpia forma de ser, una verbalitza tot, l’ altra calla.

La fotografia en blanc i negre de Sven Nykvist ajuda a trobar paral·lelismes quan la pantalla mostra continuadament el rostre de les dues dones en primers plans en els que tan Liv Ullman com Bibi Andersson es comportem amb total mestria, en un tour de force com quasi úniques protagonistes de la funció.

Bergman ens mostra la tramoia de l’ espectacle. El pròleg amb els fotogrames que es mouen i es cremen i el mateix epíleg. A la fi amb la presència obvia de la càmera, Bergman ens diu que assistim a una ficció, potser també que les nostres vides podrien ser unes altres, que les nostres vides, com el cinema o el teatre, estan plenes de mentides i ficcions que emmascaren una realitat que no volem assumir, igual que les protagonistes.

La pel·lícula en el seu moment va sorprendre  primer perquè aborda una relació interpersonal a partir d’ elements del psicoanàlisi. Segon perquè a diferència de cinema convencional no recórrer al ritme narratiu sinó que es limita a detallar records, somnis i desitjos dels personatges, veus i silencis, amb el recolzament del muntatge i la fotografia  i sense la idea de principi, nus i desenllaç.

EL PADRINO II

 Director: Francis Ford Coppola

Actors: Al Pacino

              John Cazale

              Robert Duvall

              Robert de Niro

              Diane Keaton

              Talia Shire

              Gastone Moschin

Any: 1974

Títol original: The godfather-Part II

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Subgènere: Gàngsters

 

ARGUMENT

Vito Andolini és un nen quan arriba a Nova York en 1901. Hi ve fugint des de Corleone  en Sicília i de Cicci, l’ home que ha matat a la seva família.

La pel·lícula recorre dues històries paral·leles. La joventut de Vito en els carrers de Nova York i la vida del seu fill, Michael ja com cap de la màfia.

En 1958, Michael Corleone (Al Pacino) esta casat amb Kay (Diane Keaton, els seus negocis s’ expandeixen al voltant del joc i les drogues. El dia de la comunió del seu fill, assisteixen a la festa, el seu germà, Fredo (John Cazale) i la seva germana Connie (Talia Shire).

Mike intenta adquirir la llicència d’ un Casino, pactant amb un senador americà que el menysprea i al poc temps pateix un atemptat a casa seva. Els pistolers moren i Mike pensa que l’ atac ha tingut la connivència d’ algú de la seva família.

El gàngster es vol venjar i creu que hi ha estat involucrat Hyman Roth, un altre mafiós que competeix amb ell en els negocis bruts.

Mike viatja a La Habana on te la intenció d’ invertir en centres de vacances i casinos amb la col·laboració del cap de govern Fulgèncio Batista però en la festa de final d’ any, esclata la revolució i Batista fuig.

L’ atemptat contra Roth fracassa però Mike s’ assabenta que darrera l’ agressió estava el seu germà Fredo.

Diversos flash backs ens porten a l’ any 1917 quan Vito Corleone (Robert de Niro) es fa amic de Clemenza i comença a fer-se valer en el barri. S’ enfronta a Fanucci (Gastone Moschin), el gàngster que extorsiona als italians del Bronx amb l’ excusa de protegir-los.

Vito mata a Fanucci i es guanya el respecte i la jerarquia de tothom , viatja de nou a Corleone, el seu poble natal, per venjar-se de Cicci, l’ home que va assassinar a la seva família i comença a erigir-se com “El Padrí”,l’ home que dirigirà els negocis bruts en la ciutat.

En tant el film torna a principis dels anys 60. Mike és portat davant d’un tribunal , acusat de nombrosos crims però l’  home que el te que delatar, Frankie Pentangeli, se’n desdiu en l’ últim moment i Mike és absolt.

Mike contempla la separació de Kay, la seva dona, que avorta voluntàriament del fill que espera, veu com Tom Hagen (Robert Duvall), el seu home de confiança l’ abandona , com portat pel seu esperit de revenja, fa assassinar al seu germà Fredo i com Frankie, el seu antic amic es suïcida.

Mike és un home tan intensament poderós com solitari.

 

 

COMENTARI

Segona part de la saga d’ “El Padrino”, la història recorre paral·lelament l’ ascens de Vito, el patriarca de la família i com s’ inicia l’ escalada de violència i crims que el portaran al cim.

D’una altra banda Coppola ens mostra l’ activitat de Mike, el fill, que defensa un imperi ja consolidat. L’ acumulació de poder el porta a la solitud i a la destrucció de l’ entorn familiar.

L’ escena final retrata a Mike de jove , quan la seva decisió d’ anar a l’ exèrcit es discutida i tothom el deixa sol en la taula per anar a rebre a Don Vito i enllaça aquesta imatge amb l’ actual, quan el mafiós ha arribat al punt més alt ,al preu de l’ abandonament i mort de familiars i amics.

Mike no te compassió ni perdó. Veurem com Fredo, el germà gran, tan dèbil com gelós de la supremacia del germà petit, torna a la llar després de la traïció. Mike sembla perdonar-lo, un petó en el front i una abraçada  segellen aquest perdó. Preliminar per l’ execució de Fredo.

Mike és un exemple d’ algú que lluita pel poder i pel camí no respecta res. Els amics, la dona , la familia, l’ entorn…Mike ha arribat al cim, domina tots els ressorts, és temut i respectat, ha creat un imperi però és un pobre home sol.

La pel·lícula es recrea en algunes escenes d’ inusitada qualitat. Destaquem la processó en els carrers, festa, verges, aldarulls. Fanucci passeja entre la gent camí a casa seva., Vito ho segueix tot pels terrats i la visió en picat de la càmera és la de l’ espectador i la  de l’ home fins que atrapa a Fanucci i el mata.

Coppola es recrea en el muntatges paral.lels ,dosifica la intriga, no és sempre fidel a Mario Puzzo, l’ autor del llibre, juga amb les psicologies diverses del personatges portats sempre per l’ ambició , la por i el desig de poder i crea una de les més extraordinaries pel.licules de la historia del cine.

El film va guanyar sis oscars en 1974.

 

NOTRE DAME DE PARIS

 

 

Director. Jean Delannoy

Actors: Anthony Quinn

              Gina Lollobrigida

               Jean Danet

               Alain Cuny

               Robert Hirsch

Any: 1956

Nacionalitat: França

Gènere: Drama romàntic.

 

ARGUMENT

En París en 1482, el poble escull rei, durant un dia a l’ any, al més brètol de tots. En mig de la festa, destaquen les danses de la gitana Esmeralda (Gina Lollobrigida) i la presencia de Quasimodo (Anthony Quinn), un ser deforme i geperut, campaner de la catedral de Notre Dame de Paris.

Quasimodo viu reclòs en l’ església i és la riota de la gent.

Esmeralda es casa amb Pierre Grigoire (Robert Hirsch), un poeta al que salva de morir en mans dels miserables de la ciutat, però té altres pretendents, Frollo (Alain Cuny), un alquimista que treballa en Notre Dame i Phoebus (Jean Danet), un guerrer al que la dona correspon i a qui Frollo apunyala per l’ espatlla en un atac de gelosia.

Quasimodo , condemnat a patir fuetades en la plaça pública, troba la compassió d’ Esmeralda, que li calma la set i s’ enamora d’ ella.

Quan Phoebus és ferit, Esmeralda que estava amb ell, és acusada de bruixa i assassina , jutjada i torturada, confessa el crim i és condemnada a mort.

Quasimodo, que presencia l’ escena, baixa amb una corda dels terrats de la catedral ,rescata a la noia i la porta a l’ interior de l’ església, el lloc sagrat on no hi poden entrar els botxins.

El rei decideix trencar la prerrogativa eclesiàstica i penetrar en la catedral, els captaires acudeixen per deslliurar la zíngara, la seva companya de penalitats, i l’ exercit s’ apropa també per portar-la al patíbul. Sols Quasimodo està disposat a defensar a la  dona que estima.

Després d’ una forta embranzida, la porta de l’ església cedeix i els indigents rescaten a Esmeralda, just quan arriben les tropes del rei i li claven una sageta a la noia, que mor.

Quasimodo, desesperat, veu el cos inert d’ Esmeralda i quan se n’ adona de la presència de Frollo, el culpable de tot, l’ agafa i el llença dels terrats a baix.

El geperut baixa a la cripta on s’ha enterrat a Esmeralda i l’ abraça; anys després es troben els seus esquelets cenyits i al tocar-los es converteixen en pols.

 

COMENTARI

Victor Hugo escriu en 1931 la novel.la original adscrita al gènere del romanticisme.

Aquesta no és la primera pel·lícula que transcriu la narració d’ Hugo, abans en 1923 Lon Chaney ja interpreta al geperut en el cinema mut, Charles Laughton ho fa en 1939 i més tard de l’ obra de Delannoy es produeixen altres versions on potser, la més destacable, sigui el film de dibuixos animats de Disney en 1996.

La pel·lícula és argumentalment fidel a la novel.la original, a partir d’ un guió en el que intervé Jacques Prevert i en el que es barreja aventura, drama i poesia.

La narració recull el mite de la bella i la bestia; l’ amor impossible d’una atractiva gitana i un esguerrat, lleig i monstruós.

Esmeralda representa a la dona lliure i salvatge, objecte de desig del científic, el guerrer, el poeta i el monstre, tots es disputen a l’ estimada, que concita al voltant, seu la gelosia i la mort.

Quasimodo és el ser innocent i marginal, aquell maltractat per la societat, que darrera la seva lletjor, amaga una ànima bella, és també l’ home sotmès i submís, que es rebel.la per amor.

La catedral simbolitza el lloc sagrat, el santuari, el paradís, l’ edèn feliç, en tant l’ exterior és l’ exemple de la corrupció, la maldat i les lacres humanes.

Notre Dame té cos doncs, per mitja Quasimodo, vomita i es defensa dels seus atacants, el geperut, enganxat a les campanes, mostra com el cos humà i les pedres de l’ església han arribat a una simbiosi , a ser una mateixa cosa.

Quasimodo accedeix a la seva estimada, més enllà de la vida i la dona és finalment seva en una abraçada mortal i eterna.

Delannoy no rebutja la mirada tant poètica com social de l’ entorn, el regne dels lladres, dels indigents, dels miserables, aquest administra la seva pròpia justícia, te les seves pròpies lleis i el director francès, tot i que molt menys que Hugo, les mostra.

SIN TECHO NI LEY

Director: Agnès Varda

Actors: Sandrine Bonnaire

               Macha Meril

               Stephane Freiss

Any: 1985

Títol original: Sans toi ni loi

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

Subgènere: Road movie

 

ARGUMENT

Els gendarmes troben en el camp els cos mort d’una dona, la gent que l’ ha conegut o ha tingut contacte amb ella en les últimes setmanes explica el seu punt de vista a través d’un flash back.

Mona (Sandrine Bonnaire) és una noia que s’ ha escapat de les convencions de la societat, roda pel món amb la seva motxil.la i la seva tenda a l’ esquena.

Demana menjar, pidola, fa auto stop , dorm allà on pot i la deixen, fa l’ amor sense manies i fuma herba .

Després de dormir en una casa en runes, arriba a una granja, allà coneix a una parella de pastors; ell és filòsof i aquest modus vivendi és una alternativa de vida, li ofereixen dormir a la caravana i sembrar un terreny amb patates però la noia jeu tot el dia i no s’hi avé.

Més tard troba aixopluc en una casa on conviuen treballadors magrebins de les vinyes, coneix a un tunisià, Assoun, que li ensenya l’ ofici i la tracta be però quan arriben els seus companys es neguen a conviure amb una dona i la fan fora.

En el seu periple i fent auto stop, coincideix amb Madame Landier (Macha  Meril), una dona que s’ encarrega de cuidar els plataners malalts de la regió, amb ella comparteix menjar, beguda i ajut econòmic.

Mona coneix també a Lidia, una avia , a la seva cuidadora i al nebot  de la dona, Jean Pierre (Stephane Freiss), després de compartir la botella de conyac amb l’ anciana, acaba expulsada de la casa.

Camí a una degradació, cada vegada més ostensible, s’ ajunta amb una banda de lladregots, un d’ ells , amb el que te relacions, la vol utilitzar per que faci una pel·lícula porno.

De nou sola, malalta i sense rumb, ensopega en el camp i cau, la pròpia debilitat i el fred de la nit acaben amb la seva vida.

 

 

 

 

COMENTARI

     Varda s’ associa ràpidament a la nouvelle vague quan roda en els seus inicis “Cleo de 5 a 7”però en realitat l’ autora francesa va per lliure, cívica, reflexiva, feminista… Amb “Sin techo ni ley”, Varda guanya el Lleó d’ Or del festival de Venècia de 1985 i proposa un cine amb motivació social.

Es tracta de la historia d’una rodamón a partir del punt de vista d’ aquells que l’han conegut en els últims mesos de la seva vida.

Varda es limita a mostrar una forma de vida, no l’ enalteix; Mona no és una heroïna com un Kerouak de la carretera amb qui l’ espectador pugui identificar-se però la protagonista tampoc és culpabilitzada, sabem poc de la dona, que era secretaria, que se’n va cansar de la seva vida convencional i que ara roda d’ aquí cap allà sense objectius, arrelada a l’ alcohol, l’ herba i el sexe; Varda no la jutja, es limita a mostrar-la.

Mona està més a prop de una nihilista a qui tot li dona igual, que d’ una hippie, no te interès en empatitzar amb aquells que intenten ajudar-la, és un ocell solitari que ha perdut el niu.

D’ alguna manera, Mona viu una experiència de llibertat al límit i això determina la seva solitud, la seva marginalitat però paradoxalment, tots els personatges que la noia troba en el seu recorregut, viuen insatisfactoriament en la convenció del món ordenat. Els hi diu ben clar als pastors que lluiten per una forma de vida alternativa: “la vostra vida és una merda, com la meva, però vosaltres treballeu de sol a sol.

Així, Varda aprofita els encontres de Mona per retratar un microcosmos col·lectiu, trobem diverses classes socials i diferents actituds humanes, que van des de l’ ajut  al rebuig, passant per la indiferència, l’ anciana, el nebot, la seva cuidadora i el seu amant , la dona especialista en curar als plataners, el tunisià que talla les vinyes, els lladregots rodamóns, el violador, els amants ocasionals….tot un seguit de gent, vagabunds del seu propi entorn, solitaris i infeliços.

El final ja s’ha enunciat a l’ inici, la desestructuració, el desarrelament social, el viure sense sostre ni llei, porta la degradació personal i a la mort, és així per què Mona ho vol, és la seva elecció assumida, en un film tan trist com desconcertant per l’ espectador, que voldria salvar a algú que no vol ser salvat.

 

DOLOR Y GLORIA

 

 

Director: Pedro Almodóvar

Actors: Antonio Banderas

              Asier Etxeandia

              Nora Navas

               Julieta Serrano

              Leonardo Sbaraglia

              Penélope Cruz

Any: 2019

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Salvador Mallo (Antonio Banderas) és un director de cinema en crisi, un home d’ èxit que al voltant dels seixanta es troba en decadència.

Una operació a l’ esquena l’ha deixat molt limitat físicament i això l’ ha portat a deixar d’ escriure i dirigir. Tot s’ha combinat amb depressió i aïllament.

A través de diversos flash backs coneixem aspectes de la infància de Salvador, com ara quan ensenya a llegir i escriure un paleta amb talent per dibuixar, o quan la seva mare el porta a estudiar a un seminari contra la seva voluntat.

La memòria de Salvador busca la reconciliació amb l’ Alberto Crespo (Asier Etxeandia), un actor amb qui es va barallar perquè no seguia les seves instruccions. L’ Alberto interpreta un monòleg escrit per l’ autor on explica aspectes íntims de la seva vida.

Federico (Leonardo Sbaraglia), un dels espectadors , se sent identificat amb un dels personatges de l’obra, ja que va ser amant de l’ autor. Acabada l’ obra, aconsegueix el contacte de  Salvador, el visita i recorden plegats  vells temps.

Salvador, ple de dolor físic per les xacres i moral pel pes del temps, es posa en mans d’un metge de confiança perquè li operi l’ esquena i li retorni l’ energia perduda.

 

 

COMENTARI

Almodóvar és una icona de la modernitat espanyola, si algú va trencar amb l’ Espanya casposa del landisme i fins i tot amb la críptica de Saura, és ell; atrevit, comediant, talentós, disbauxat…

També és cert que el seu cine en els últims anys davalla en alguns moments , com en “Los amantes pasajeros” (2013), un autèntic despropòsit.

Almodóvar combina en la seva filmografia la comèdia arrauxada amb el drama sofisticat, ara simplement fa balanç de la seva vida. La pel·lícula és allò que se’n diu un relat d’ auto ficció, una biografia esbiaixada, feta a base de records, memòria personal i alguna  llicència narrativa. Es tracta de passar comptes amb un mateix.

D’ entrada cal dir que Almodóvar es despulla sense concessions, sobretot quan parla del seu jo actual, un home amb limitacions físiques, que viu lluny de l’escenari pròdig de la seva joventut, plena d’ excessos i promiscuïtat, algú afectat per la solitud i la depressió.

El director manxec escriu un retrat actualitzat sobre si mateix però es dedica bàsicament a cercar la seva identitat. Per saber qui ets has de saber qui has estat.

L’ alter ego d’ Almodóvar, Salvador, retrocedeix en el temps  i els espais. El protagonista ens explica la seva infància, com en un poble rural de La Manxa, amb un pare absent i una mare beata, té el desig d’ aprendre i ensenyar, de sortir del món estret que li han adjudicat i ser rellevant.

De fet, la història de Salvador podria ser un relat generacional; els desacords amb la mare, les expectatives creades per ella: ordre i religiositat i incomplertes pel fill.

El primer desig, en aquest cas el cos nu d’ Eduardo, un noi jove que trafega per la casa, rebel·la el primer desfici sexual.

Ja  adult, i en el punt àlgid de la seva carrera, l’ atzar el porta a retrobar-se amb aquells personatges cabdals de la seva vida. L’ actor, essencial en el seu cine, aquell  que considera que el va trair, torna a interpretar l’ obra del director que, és a la vegada la història dels propis sentiments, de les passions i els desamors. Atzarosament, el protagonista dels afers amorosos es localitza entre el públic i els antics amants es retroben. En un joc de nines russes, el personatge escrit, l’ actor que l’ interpreta i la figura real, es barregen en un últim acte de confluència.

Almodóvar parla de l’ amor com una constant bàsica de la vida, però atenció, diu “l’ amor mou muntanyes però no et salva, a mi em va salvar el cine”.

L’ amor és passió, força, desig, pots gaudir-lo però passa, la creació, la capacitat de ser un altre, d’ explicar històries, d’ inventar, sempre, sempre pot ser diferent i alimentar la capacitat de forjar els mons amagats dins de cadascú.

Almodóvar recrea una pel·lícula que s’ obre al voltant de  la seva intimitat però que mostra a algú heterodox i lliure, per això he dit que reflecteix generacionalment a tots aquells que malgrat ser tant diferents del mestre del cinema, s’hi ha identificat, en la lluita contra un món en blanc i negre, rebels i iconoclastes, aquells que miren el passat amb un punt de dolor i d’ amor.

 

 

 

EL AMIGO AMERICANO

 

Director: Wim Wenders

Actors: Bruno Ganz

              Dennis Hopper

              Lisa Kreuzer

              Gerard Blain

              Nicholas Ray

Any: 1977

Títol original: Der amerikanische freund

Nacionalitat: Alemanya

Gènere : Thriller

Subgènere: Cine negre.

 

ARGUMENT

En Hamburg uns mafiosos es dediquen a comercialitzar l’ obra pictòrica de Derwat (Nicholas Ray), un pintor que es fa passar per mort, així que la seva obra s’ encareix en la subhasta.

Tom Ripley (Dennis Hopper) és un dels personatges principals que mou els fils de la trama i el secunda Raoul Minot (Gerard Blain).

Paral·lelament Jonathan Zimmerman (Bruno Ganz) és un emmarcador i restaurador de quadres que viu plàcidament amb Marianne (Lisa Kreuzer), la seva dona i els seus dos fills però te una malaltia a la sang, tot i que els últims diagnòstics li han estat favorables.

Ripley i Jonathan  han travat coneixement a partir de l’ encàrrec d’un marc que li fa el primer. Al poc temps Minot ve a trobar a Jonathan i li fa una proposta: ha sabut que la seva malaltia pot ser terminal i li ofereix fer-se unes proves a Paris en el millor hospital, si les proves confirmen el seu estat li ofereix, a canvi d’ una forta suma que serà per la seva família, matar a dos homes, dos mafiosos i assassins.

Jonathan  no se’n sap avenir però accepta i marxa cap a Paris amb Minot. Allà, aquest falsifica les proves que determinen la salut de Jonathan i li mostra unes en que s’ especifica que li queda poc temps de vida.

Així que l’ emmarcador es disposa a complir la seva missió. Primer mata a un home desconegut en el metro i després en el tren acaba amb un altre i amb el seu guardaespatlles, i ho fa amb la col·laboració i ajut de Ripley.

Ara, ja dominat per la personalitat del mafiós, continua cooperant amb ell per acabar amb Minot i amb tots els que li fan nosa en els seus negocis bruts i per obtenir el control de les obres de Derwat.

Després de la mort dels gàngsters, Jonathan abandona a Ripley ajudat per la seva dona però el diagnòstic fatal era el bo i acaba morint.

 

 

COMENTARI

Wenders és un director influit per la cultura americana, roda en 1977 una de les obres que el consoliden com director de culte i elporten a la fama. “El amigo americano” és una novel.la de Patricia Highsmith, en realitat, “El juego de Ripley”, al  igual que  “A pleno sol” o “Extraños en el tren”, ja portades al cine amb èxit.

Desenvolupa la trama d’un delinqüent que enganya a un home comú per aconseguir els seus objectius. El nus de la trama te força interès: un mafiós que actua com marxant d’ art, proposa a un home corrent amb una malaltia terminal que liquidi als seus enemics per fer-se càrrec d’un negoci, a canvi obtindrà una important quantitat per la seva família.

Jonathan és l’ assassí perfecte, ningú el coneix, ningú sospita d’ ell però l’ home que ha començat les seves accions amb laconisme i dubtes acaba depenent del seu mentor, Ripley, perd tota voluntat i passa de convertir-se d’ un assassí eventual i forçat,a un criminal i un verdader assassí a sou.

El film és un thriller que beu de les fonts del cine negre i que evoca dosis d’ existencialisme. Sense arribar als extrems de “EL sueño eterno” d’ Hawks, el relat cobra força per si mateix però es fa embolicat, perdem el referent de les motivacions dels personatges , no sabem el perquè de la seva acció i tot es dispersa.

L’ existencialisme esdevé d’ aquests personatges. Jonathan, sobretot, condemnat a una mort propera, que mata per salvar als seus però sense una meta o una convicció.

La pel·lícula, que inicia la trama al voltant de l’ engany que perpetra un pintor, dibuixa en alguns moments als seus protagonistes com ànimes extretes d’una pintura d’ Edward Hooper: individus solitaris, sense alternatives, sumits en el silenci i la foscor. La sala on es juga el billar, els mobles i les habitacions de la casa… podrien haver sortit d’una composició del pintor.

Wenders expressa també, una constant en el seu cine d’ aquests anys, la dependència del món europeu i alemany a la temptació americana, els diners fàcils, el desgavell… la relació de Ripley amb Jonathan simbolitza aquests fets.

El personatge que interpreta Nicholas Ray és el d’un pintor que es fa passar per mort, potser metàfora del gran cineasta americà, que en 1977 havia mort per l’ establishment d’ Hollywood  que ja no el contractava.

Per fi destacar les escenes en que Jonathan escomet els  seus crims, inquietants, plenes de suspens, força i violència; la primera amb la persecució en el metro, la segona amb el sadisme exercit contra el mafiós, agredit, escanyat i llençat vagó avall.

La pel·lícula guanya la Palma d’ or en el festival de canes de 1977.

 

LA LISTA DE SCHLINDER

 

 

Director: Steven Spielberg

Actors: Liam Neeson

              Ben Kingsley

              Ralph Fiennes

Any: 1993

Nacionalitat: USA

Títol original : Schindler’s list

Gènere: Drama social

 

ARGUMENT

Sota el domini de l’ Alemanya nazi i després de la invasió de Polònia, Oskar Schindler (Liam Neeson), és un empresari que obre una fàbrica per facturar utensilis metàl·lics pel front, cassoles, pots, etc.

Per aconseguir una millor rendibilitat, contracta jueus del ghetto de Cracòvia en lloc de polonesos. Schindler és membre del partit nazi i utilitza el  múltiples contactes de  que disposa  pels seus propòsits.

L’ administrador de l’ empresa és un jueu, Isaac Stern (Ben Kingsley), un home força capacitat.

Amb el pas del temps el comandament del ghetto l’ assumeix Amon Goeth (Ralph Fiennes), un militar sàdic i sense escrúpols, un home per a qui els jueus no són persones i que en les seves estones lliures juga al tir al blanc amb els condemnats.

Schindler busca confraternitzar amb Goeth però tot es fa més difícil quan els habitants del ghetto han de ser enviats a Auschwitz. Schindler fa valer els seus contractes i suborna a Goeth per tal d’ aconseguir que els seus treballadors marxin amb ell a una nova fàbrica a Brunnintz (Txecoslovàquia) on fabricarà material bèl·lic. Realitza una llista exhaustiva d’ operaris, uns mil cent, que s’ aniran amb ell i evita que sucumbeixin en el camp de concentració.

Tot  i això, un error administratiu fa que el tren de les dones vagi a Auschwitz, Schindler les reclama, les va a buscar i aconsegueix que tornin a Brunnitz.

La nova fàbrica resulta improductiva i Schindler posa diners de la seva part perquè res aixequi sospites.

A la fi de la guerra els jueus queden a l’ espera de l’ arribada de les tropes soviètiques, en tant Schindler te que fugir. Tots els treballadors signen una carta d’ agraïment recolzant al seu cap perquè no tingui problemes en el futur.

La pel·lícula en blanc i negre obre les seves últimes seqüències al color per mostrar com els supervivents, les persones reals que van viure aquella situació, s’ adrecen emocionades a la tomba de Schindler per retre-li homenatge.

 

 

COMENTARI

Spielberg realitza una de les seves millors pel·lícules i potser sigui aquesta la millor pel·lícula no documental sobre l’ holocaust. Combina la capacitat narrativa amb l’ emotivitat, sense deixar de ser fidel a la recuperació de la memòria i a la denuncia perquè les noves generacions coneguin i no oblidin.

La historia de Schindler, basada en fets reals, és la d’ un home, un empresari, que de tan sols voler fer diners passa a comprendre l’ horror del que està succeint i intenta salvar la vida del màxim nombre de persones.

És també un conte de fades real, la historia de com entre la maldat més absoluta és possible el triomf de la bondat.

La pel·lícula mostra amb ferocitat i sense concessions el genocidi contra els jueus i el malànima Goeth és el contrapunt de Schindler. Veurem la repressió, l’ eliminació de vells i nens i l’ assassinat indiscriminat.

Algunes escenes contenen alts graus d’ emoció, com quan les dones arriben a Auschwitz, són rapades i seguidament despullades i ingressades en les sales de la mort però finalment és aigua el que cau i no gas letal. O quan els militars s’ emporten als nens per ser exterminats, uns pocs s’ escapen i acaben convivint en les latrines.

Entreveurem també la ironia en la conversa entre Schindler i Goeth, quan el primer li diu al segon que el verdader poder no és matar quan i com es vol, sinó la capacitat de perdonar tal com feien en els seu temps els emperadors romans. Així aconsegueix limitar les arbitrarietats del comandant.

Són igualment emocionants les últimes escenes, quan Schindler es dirigeix als seus treballadors i trenca en plors quan diu que en el cotxe amb el qual marxa es pogut salvar deu persones i amb la ploma que porta damunt, dues persones i no ho ha fet. Schindler encaixa la mà amb Stern, per acomiadar-se com un símbol d’ enteniment de totes les persones justes, tinguin la pàtria que tinguin.

Per fi la pel·lícula es tanca amb la marxa dels treballadors jueus del camp, cantant en busca de la seva nova pàtria, abans que apareix-hi el color, i els personatges de ficció es converteixin en reals.

Spielberg realitza un homenatge als jueus, la pel·lícula és un reconeixement a un poble al que van intentar exterminar i que va sobreviure i es va sobreposar.

El film guanya en 1993 set oscar incloent  el de millor pel.licula i millor director.

LA ENCAJERA (LA DENTELLIERE)

 

Director: Claude Goretta

Actors: Isabelle Huppert

              Yves Benetton

              Florence Giorgetti

Any: 1977

Títol original: La dentelliere

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Beatrice (Isabelle Huppert) és una noia de divuit anys que treballa d’ ajudant de perruqueria i no te estudis. Comparteix moltes coses amb Marylene (Florence Giorgetti), la seva millor amiga, propensa als problemes sentimentals.

Beatrice i Marylene van de vacances a la costa francesa i Beatrice coneix a un noi, François (Yves Benetton), és un estudiant i el seu món el composen gent com ell, amb qui discuteix de política o literatura.

Beatrice i François s’ enamoren, la noia te la primera relació sexual amb el seu acompanyant, surten plegats i són feliços però al cap del temps, François se sent un tant decebut quan contempla com Beatrice no dona un pas  endavant en les seves aspiracions intel·lectuals i professionals.

François se n’ adona que tenen poques coses en comú , que la relació esta abocada al fracàs i decideix trencar-la. La noia sembla prendre’s-ho amb serenitat.

Al pas del temps, Beatrice entra en depressió, es desmaia al mig del carrer i va a parar a un hospital, d’ allà a un psiquiàtric.

François la visita, Beatrice li explica que ha viatjat a Grècia i que ha tingut altres relacions, el noi marxa alleugerit però tot és una mentida. La noia es manté abatuda en front d’un cartell publicitari de Mikonos i passa les hores mortes fent de puntaire.

 

COMENTARI

Goretta és un director suís que guanya una certa popularitat en Espanya en els anys setanta. “La invitación” en 1973 i “La dentelliere” quatre anys després, són els seus films més coneguts.

Aquí roda una història d’amor trista perquè acaba sent de desamor. Es basa en la novel.la del mateix nom de Pascal Laine, premi Goncourt en 1974.

Goretta presenta dos personatges que tenen poc en comú. Una noia de classe social baixa, sense estudis, introvertida, callada i amb pocs amics i relacions, que coneix a un estudiant que flirteja amb la literatura i la política i que és ambiciós sobre els seu futur.

Poden tenir una relació llarga i duradora, dues persones que esdevenen de classes socials, sensibilitats i maneres de veure el món diferents?. Què els separa?.  La vida.

La història es projecta sobre els personatge femení, algú introvertit, fràgil, extremadament sensible. Algú incapaç de treure els seus fantasmes a l’ exterior i que pateix en silenci.

Beatrice rep el comiat amb serenor però darrera d’ aquest, habita un món que s’ enfonsa, l’ amor i la felicitat que trontollen,la fragilitat que amara en el cor i una voluntat d’ auto engany que comporta placidesa a través de mentides que la tranquil·litzen. Així la contrapart no te  sentiment de culpa.

La puntaire perfila el fil una i altra vegada a través d’un moviment monòton, sense moments alts, sense sorpreses, així discorre la vida.

Goretta ens parla del dolor profund i amarg de la dona i ho fa amb senzillesa, sense escarafalls, sense instants cridaners i extemporanis, tot és mesurat però darrera la moderació, el film tanca amb la mirada a la càmera de Beatrice en l’ hospital, una mirada dura, sense esperança, en aquest paper que broda una jova Isabella Huppert, en la seva tercera aparició en la pantalla gran.