LA PATAGONIA REBELDE

 

Director: Hector Oliveira

Actors: Luis Brandoni

              Hector Alterio

               Federico Luppi 

               Jose Soriano

Any: 1974

Nacionalitat: Argentina

Gènere: Cine polític i social.

 

ARGUMENT

     En 1920 en Rio Gallegos s’ inicia una vaga dels treballadors d’ hostaleria, aquesta s’ estén i es seguida pels assalariats agraris de “Las Estancias”.

La lluita la lidera el Sindicat Obrer de caire anarquista, dirigit per Antonio Soto (Luis Brandoni) i per Schulz “El Aleman” (José Soriano); en altre regions de La Patagonia, s’ alcen noves revoltes,” Facon Grande”, (Federico Luppi) és un dels dirigents que les encapçalen.

Davant la repressió del governador i dels terratinents, el govern envia a la zona al Comandant Zavala (Hector Alterio), aquest busca un acord entre les parts i aconsegueix la signatura d’ un conveni amb la millora de les condicions socials per als treballadors a canvi de que aquests entreguin les armes de que disposen.

Al poc temps de l’ acord, alguns  líders del moviment són acomiadats, es produeix un boicot contra les empreses responsables i els amos comencen a incomplir el conveni; Zavala requerit de nou per la superioritat torna a fer acte de presència en la Patagonia però ara ha decidit abandonar les seves posicions pactistes, s’ alia clarament amb els patrons i decideix acabar amb la revolta a sang i foc. Exigeix la rendició incondicional dels sollevats i quan aquests intenten negociar són afusellats, la repressió cau també contra “Facon grande” que és executat.

Soto, “El Aleman i els seus homes són l’ últim reducte de la rebel·lió; reunits en assemblea, la majoria decideix entregar-se, “El alemany” ho fa per respecte a la decisió de la majoria i Soto fuig cap a les muntanyes.

Zavala arriba i passa a sang i foc als principals líders, acaba amb la revolta i restaura el poder empresarial i dels cacics, els preus dels salaris baixen, les condicions de treball es precaritzen i Zavala és acomiadat pels amos amb una gran festa.

Al cap del temps, Zavala és assassinat en un atemptat perpetrat per Soto.

 

COMENTARI

          Olivera realitza una pel·lícula tan interessant com necessària. Es tracta d un cine al servei de les classes populars, d’ indagar en el passat per conèixer el present, de representar aspectes de la història d’un país, desvetllar fets, analitzar esdeveniments, recuperar la memòria històrica i tot amb una visió pedagògica; donar a entendre que el convuls segles XX ha continuat marcat per la lluita de classes.

Olivera es basa en fets reals, la massacre , repressió i mort de més de mil cinc-cents treballadors en la revolta patagònica empresa a la recerca de millors condicions de vida.

Olivera s’ inspira en el llibre d’ Oswaldo Bayer: “Los vengadores de la Patagonia tràgica” per realitzar el film. La pel·lícula tot i que censurada pels governs peronistes, guanya l’ os d’ or en el festival de Berlín de 1974 però tan sols pot ser exhibida amb normalitat deu anys després , en 1984, a la finalització de la dictadura militar.

Cinematogràficament, la pel·lícula té els aires d’ un western, les escenes d’ acció, els enfrontaments mortals, la resistència última, equiparen als rebels amb els indis de les produccions d’ Hollywood.

El film, un tant pla però eficaç narrativament, no deixa de caure en alguns tòpics, com es tracta d’una pel·lícula coral, la psicologia dels personatges no queda suficientment contrastada, l’ evolució del militar Zavala, de de la seva primera actuació pactista a la segona, sanguinària, no resta explicada.

Algunes escenes esdevenen tòpiques, com quan els anarquistes de “Consejo rojo”, es fan càrrec d’una ·Estancia” i són representats com bandolers i borratxos. Tampoc s’ aprofundeix en el debat ideològic, en el si mateix de l’ anarquisme i de les seves tendències.

Si estan ben representats alguns personatges que es contraposen, com l’idealista Graña “El Español”, que no para de parlar i d’ explicar el nou món d’ entesa que espera a l’ humanitat amb l’ acràcia o el peó xilè, Farina, molt més pragmàtic, que va per feina; a la fi tots dos segueixen la mateixa sort i són exterminats.

Més enllà dels seus valors cinèfils, que els té, la pel·lícula es pot contemplar com un document  històric, com un al·legat contra la injustícia i com la narració d’un episodi tràgic i vergonyós en la democràcia argentina.

 

 

EL LADO OSCURO DEL CORAZÓN

 

Director: Eliseo Subiela

Actors: Dario Grandinetti

              Sandra Ballesteros

               Nacha Guevara

Any: 1992

Nacionalitat: Argentina

Gènere: Cine d’ autor

 

ARGUMENT

Oliverio (Dario Grandinetti) és un home que sols pot estimar les dones que volin, és a dir que tinguin alguna cosa que el transporti i el faci feliç. El seu ofici és el de poeta.

Un dia, en un viatge a Montevideo, coneix en un club a una prostituta, Ana (Sandra Ballesteros), i s’ enamora d’ ella però malgrat la connexió entre els dos, la noia es limita a un tracte comercial: pagues i folles. Oliverio guanya diners treballant en una agència publicitària i a canvi vol comprar la presència d’ Ana durant tres dies però la noia s’hi nega. Està disposada a llogar el seu cos però no a vendre’l.

Ana ha estat casada i te una nena, Oliverio també ha tingut una dona amb qui es veu de quan en quan, al mateix temps manté una relació amb dos amics, Gustavo, un escultor que per les seves imatges llicencioses es passa més temps en la presó que fora i Erik, un altre bohemi.

Oliverio pateix la presència d’una amiga que l’ assetja, la mort (Nacha Guevara). Els dos parlamenten amistosament i ella sap que el noi mai serà seu en vida però que després el tindrà per a tota l’ eternitat.

Ana ve un dia a Buenos Aires i truca a Oliverio, els dos fan l’ amor, aquesta vegada sense pagar i els dos volen però les vides i els projectes són diferents i la consolidació de l’ amor és impossible.

Ana marxa amb la seva filla i Oliverio està decidit buscar una altra noia que el faci volar.

 

 

COMENTARI

Eliseo Subiela aconsegueix una de les sorpreses cinematogràfiques de la dècada dels noranta, projectant un cine poètic que porta les senyals d’ identitat de l’argentinitat.

Literari, artificiós, profund, filosòfic, surrealista, sensible i ple de simbolismes. La història és que no hi ha història. Oliverio és algú que busca qui el faci volar,  i en això , diu, és irreductible. No algú rutinari o convencional sinó qui li toqui el cor de veritat.

Subiela escenifica la relació entre un poeta i una puta, com són dos ànimes bessones però com viuen un amor impossible. Com Ana il·lumina el cantó fosc del cor de Oliverio.

Les relacions amb l’ inconscient marquen profundament el relat. Oliverio parla amb els seus dobles, els seus altres jo, més tristos, ploraners o abatuts que ell, part d’una imatge degradada que el protagonista es nega a oferir.

Oliverio rep la mort com a amiga i predica amb ella, tan bella com trista. La mort s’ anuncia com una subalterna obligada a complir una funció però sense saber qui és el seu cap ni tan sols si existeix.

Oliverio toca un botó mental quan està en el llit amb alguna dona que no és la ideal i aquesta desapareix en un  sot on no s’ endevina el fons.

Subiela juga, doncs, a poetitzar espais mentals i ho fa a partir de la bellesa de les imatges, quan Oliverio entra en el club, es despulla i li ofereix el cor en safata a Ana. O quan fa l’ amor amb la cega, plena de sensibilitat per endevinar colors i plecs de la pell.

El director argentí acompanya l’ acció amb boleros tan bells com “Algo contigo” o “Verdad amarga” amb “Los Panchos” i ho fa a través de la poesia, utilitzant poemes de Mario Benedetti, Oliverio Girondo –“Porque eres linda del pie hasta el alma, porque eres buena del alma a mi- o Juan Gelman.

Un relat sobre l’ amor i la mort, l’ esperança i els desitjos incomplerts.

EL CIUDADANO ILUSTRE

el_ciudadano_ilustre-221897542-large

 

Director: Mariano Cohen/Gastón Duprat

Actors: Oscar Martinez

               Dady Brieva

               Andrea Frigerio

               Nora Navas

Any: 2016

Nacionalitat: Argentina

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Daniel Mantovani (Oscar Martinez) és un escriptor que ha estat guardonat amb el premi Nobel. Mantovani ha nascut en Salas, un petit poble de l’ Argentina profunda, del que va sortir quaranta anys enrere i al que no ha tornat mai més. Els habitants de Salas decideixen invitar a l’ autor a la població i aquest accepta l’ oferiment.

En Salas, Mantovani és anomenat ciutadà il·lustre de la ciutat i  és acompanyat per la reina de la bellesa i per l’ intendent, tot són distincions, afalacs i orgull per la presència d’ algú famós nascut en la localitat.

L’ estança de Mantovani és de tan sols quatre dies però en aquest temps les coses comencen a  anar de corcoll. L’ escriptor  es troba amb una antiga novia, ara casada amb Antonio (Dady Brieva), un marit gelós, amb una groupie que l’ assetja, amb  un desconegut que creu reconèixer el seu entorn familiar en les novel·les de l’ autor, amb un vilatà que l’ acusa de maltractar a la gent del poble en les seves obres i amb un concurs de pintura del que forma part del jurat i que es te que manegar, entre altres peripècies.

Totes les circumstàncies porten a l’ escriptor a fugir de la població però un destí incert l’ espera.

ilustre

 

COMENTARI

     Cohn i Duprat han treballat en televisió i en documentals, aconsegueixen un cert reconeixement en Espanya amb l’ excel·lent “El hombre de al lado” del 2008. “El ciudadano ilustre” és potser la seva millor pel·lícula.

Cohn i Duprat retraten la societat de províncies argentina on mai passa res i on mai canvia res però darrera hi ha també un retrat del gènere humà en general i de les seves pitjors actituds.

Mantovani és un heroi, un escriptor de prestigi, que retorna al poble que el va veure néixer però després dels elogis inicials es troba amb el ressentiment, l’ enveja, el rancor, la gelosia i l’ odi.

Els directors roden una comèdia coral que manté en el centre de l’ interès al guardonat escriptor però que desenvolupa la conducta desbaratada i extravagant de gran part dels vilatans.

La presència de l’ autor és una especia de catarsi en la població, tothom te alguna recança, tothom habilita una petició o demana un favor, tothom vol acostar-se al famós però després de la primera impressió, la voluntat és abatre’l i mostrar les seves carències.

Cohn i Duprat exhibeixen un mirall pel qual s’ atalaia la mediocritat i la misèria humana. Mantovani es converteix en un home assetjat que passa de gaudir de la glòria a témer per la seva integritat.

El film s’ estructura com una comèdia, amb apunts “berlanguians”, el gran home salvífic que arriba a una població modesta i perduda, poc a poc la trama va evolucionant cap el drama i acaba quasi com una pel·lícula de terror.

Els directors plantegen el contrast i la distància entre dos mons: l’ il·lustrat i elitista de l’ escriptor i el primordial dels habitants de Salas, darrera la suposada complexitat de l’ autor, una dona li retreu perquè no escriu coses boniques.

Tot el relat remarca la hipocresia dels vilatans, també un punt de supèrbia per part de l’ escriptor: la possibilitat de trobar en Mantovani el vedell d’  or. Antonio s’ha casat amb Irene (Andrea Frigerio), l’ antiga novia del literat però se’n va de putes perles nits, l’ intendent vol salvaguardar el seu càrrec i el seu prestigi polític a costa del nouvingut, un pare demana una cadira de rodes pel seu fill paralític i Mantovani es tractat com un aconseguidor.

El relat manté també una reflexió sobre la literatura. Un personatge abomina de Mantovani perquè creu ha retratat als habitants de Salas sense empatia, un altre entén que reflecteix vivències de la seva família, l’ autor en la seva al·locució final, ja en casa, considera que la realitat no existeix i menys per al escriptor, sinó tan sols interpretacions de la realitat.

Mantovani parla de Kafka, l’ escriptor que amb un llenguatge senzill i planer relata històries pertorbadores, això és el que passa en “El ciudadano ilustre”, el somriure es congela, l’ acritud i el malestar guanyen terreny.

El camí final, amb Mantovani pujat al camió camí d’ un destí incert és totalment kafkià i fantasmal els enemics de Mantovani s’ amaguen en les cantonades i semblen sinistres espectadors d’un destí tràgic, que els autors matisen en la doble pirueta final.

 

 

EL SECRETO DE SUS OJOS

El_secreto_de_sus_ojos-862971973-large

 Director: Juan Jose Campanella

Actors: Ricardo Darin

              Soledad Villamil

Any: 2009

Nacionalitat: Argentina

Gènere : Policíac

 

ARGUMENT

Benjamin Esposito (Ricardo Darin) és un funcionari de jutjats en l’ Argentina de Maria Estela Perón. Un dia te que anar a aixecar un cadàver , és el d’ una noia assassinada. Un dels funcionaris del jutjat decideix arxivar el cas per falta de probes.

Benjamin s’ implica en l’ assumpte i amb l’ ajuda de la seva superior , Irene (Soledad Villamil) intenta esbrinar qui ha estat l’ assassí, un amic del jutjat, Sandoval , també hi col·labora en les indagacions.

Així comença la investigació, visitant al marit de la noia, Ricardo Morales. Aquest li mostra diverses fotos, en una d’ elles Benjamin descobreix la mirada lúbrica d’ un amic, Gomes i el seu instint li diu que aquest pot ser l’ assassí.

En tant el marit, un gris empleat bancari, va cada dia a l’ estació de trens esperant trobar a Gómez. Contrari a la pena de mort, doncs pensa que el càstig de la cadena perpetua és més punitiu.

Benjamin indaga i quan s’ acosta a Gómez, aquest fuig de la pensió on vivia i del treball, Benjamin es fa amb unes cartes de Gómez i a partir d’ elles el busca i a la fi aconsegueix detenir-lo. Gómez confessa el seu crim i és empresonat.

Al cap d’ un temps els generals donen el cop d’ estat, en molts casos es valen de delinqüents i presidiaris per denunciar als opositors. Un funcionari corrupte allibera a Gómez que es converteix en un home de confiança del nou règim.

Com Benjamin vol seguir investigant, rep una visita de sicaris del règim però a qui troben  és al seu amic Sandoval a qui assassinen. En aquest temps Benjamin s’ ha enamorat d’ Irene,la seva col·laboradora però impotent per fer front a la trama és traslladat a Jujuy.

Vint i cinc anys després, Benjamin s’ha jubilat i torna a Buenos Aires, continua obsessionat pel cas de l’ assassinat de la noia i vista a Irene i intenta esbrinar el destí de Gómez i que aquest pagui les seves culpes.

Visita a Morales, el marit, i descobreix, sorprenentment, que aquest ha construït una presó a casa seva i en ella hi guarda a Gómez a qui te acomplint la cadena perpetua que reclamava.

Benjamin es retroba amb el seu passat i busca reiniciar la relació que mai es va consumar amb Irene.

El%20secreto%20de%20sus%20ojos%20Benjamin%20y%20Pablo

COMENTARI

Campanella compon una al·legoria sobre la impunitat. Gómez és l’ assassí posat en llibertat per la judicatura corrupta i convertit en col·laborador de la dictadura. Gómez és el símbol d’ aquesta impunitat que la societat no és capaç de redreçar i que sols ho farà la venjança personal de Morales, el marit de la víctima.

Aquest realitza la seva venjança erigint-se en jutge i botxí i per sobre la mentida i l’ ocultació emet veredicte i fa seu el càstig i la justícia.

Un altre tema important de la pel·lícula és la memòria, el pas del temps. En principi, Benjamin és un funcionari jubilat que vol escriure una novel·la. Mai sabem si el que ens explica pertany a la realitat o és part de la seva invenció d’ escriptor, si és fidel a allò que va passar o el que relata està sent manipulat i adaptat.

Benjamin potser creu allò que explica però des de la perspectiva adequada i adaptada vint i cinc anys més tard, quan la percepció dels fets es debat entre el que va passar i allò que el protagonista creu que va passar. La realitat es confon, doncs, amb la ficció i amb el desig.

D’ una altra banda per Benjamin o per Morales, el marit, l’ assassinat de la noia marcarà les seves vides i els hi donarà sentit més enllà de la grisor. Benjamin trobarà a l’ assassí i desxifrarà que ha estat d’ ell. Culminarà així la investigació que no ha deixat mai i tindrà l’ oportunitat de retrobar-se amb Irene, la dona a qui va estimar a través del temps i va perdre.

RELATOS SALVAJES

Relatos_salvajes-102488639-large

 

Director: Damián Szifrón

Actors: Ricardo Darín

             Leonardo Sbaraglia

             Dario Grandinetti

             Erica Rivas

             Diego Gentile

Any: 2014

Nacionalitat: Argentina

Gènere: Drama

                                  GUANYADORA MILLOR PEL.LICULA IBERO AMERICANA

PREMIS GOYA 2015.

 

ARGUMENT

Pasternak

     En un avió, la casualitat fa que tots els passatgers coneguin a un tal Pasternak, tots el van menysprear, al llarg de la seva vida, des de la novia que el va deixar, el professor que el va suspendre o el cap que el va acomiadar, resulta que res és tan casual; Pasternak és el comandant de l’ aeroplà, algú l’ intenta convènce’l que tots els seus problemes esdevenen de la repressiva educació rebuda pels seus pares.

Pasternak es llança amb tots els passatgers que li han fet mal en la vida sobre la casa dels seus pares.

Las ratas

Un home arriba a un restaurant, la cambrera el reconeix com un usurer que va fer malbé la seva vida, la seva companya en la cuina proposa servir-li el menjar amb un mata rates en pols que el matarà però quan l’ home comença a menjar el plat que li han servit, arriba el seu fill, la cambrera amb sentiment de culpa li vol retirar el cobert, l’ home l’ agredeix i la cuinera el mata amb un ganivet.

 

El más fuerte

   Diego Iturralde (Leonardo Sbaraglia) avança per la carretera amb el seu Audi i la irregularitat comesa per un altre vehicle fa que insulti al seu propietari, al cap de poc temps el vehicle d’ Iturralde punxa una roda i el conductor es posa a canviar-la, quan es sorprès pel pilot menyspreat que anava darrera, aquest l’ agredeix bàrbarament.

Iturralde aconsegueix llençar a l’ agressor i al seu vehicle al riu, la víctima se’n surt i llavors esta apunt de ser atropellada pel conductor de l’ Audi, el cotxe d’ aquest també s’ estavella en el riu i l’ altre home intenta estrangular al primer amb el cinturó de seguretat.

Quan un dels contendents intenta cremar el dipòsit de gasolina, els dos homes moren abraçats en plena batalla en tant el vehicle explota i tot crema.

 

Bombita

L’enginyer Bombita (Ricardo Darín), especialista en explosius i voladures ha aparcat el seu cotxe en una zona prohibida on la senyal de no permès s’ havia esborrat; el funcionari de torn no li fa cap cas i l’ obliga a pagar la multa , això fa que Bombita arribi tard a l’ aniversari de la seva filla.

La nova protesta davant l’ administració te igual sort, l’ home perd els nervis i colpeja el vidre on fa la demanda.

L’esposa, ja separada del marit, al·lega bogeria de l’ home per demanar la pàtria potestat de la filla. L’ enginyer Bombita posa una carrega de dinamita en el magatzem on la grua recull els vehicles multats.

Bombita va a la presó on els presidiaris el reben com un heroi.

La propuesta

Un noi d’una família burgesa mata a una dona embarassada amb el seu vehicle i fuig corrents. Els pares per exculpar-lo li proposen al majordom que pagui les culpes, l’ advocat de la família pensa que no estarà més d’un any i mig en la garjola, a canvi li ofereixen cent cinquanta mil dòlars.

L’ home accepta i la investigació s’ inicia, el fiscal sospita i te que ser subornat, l’ advocat també te els seus honoraris, moltes boques a silenciar costen fins a un milió de dòlars.

Després de múltiples negociacions, cadascun dels participants te ja adjudicada la seva part; el majordom surt al carrer custodiat per la policia i el marit de la dona atropellada el mata.

 

Hasta que la muerte nos separe

Se celebra una boda d’ alt nivell, parents i amics es reuneixen al costat dels nuvis, Romina (Erica Rivas) i Ariel (Diego Gentile) però la noia se n’ adona que el seu marit l’ enganya amb una companya de la feina.

Desconcertada, fuig i és consolada per un dels cuiners de la festa, descoberta pel marit, tornen a la sala, la nou casada agredeix a l’ amant d’ Ariel, la violència s’ imposa però a la fi la parella decideix que torni tot a la normalitat , fan l’ amor entre els comensals i la festa continua.

 

rELATOS SALVAJES I

 

COMENTARI

El director argentí Damián Szifron realitza amb aquesta la seva tercera pel·lícula, conegut més be poc en l’ estat espanyol i tan sols per la seva última cinta: “Tiempo de valientes” del 2005, es revela pel seu talent en aquest film, una mostra d’ excés, humor negre i solapada crítica.

La pel·lícula es desenvolupa a partir de sis episodis, a qual més tremebund i esfereïdor, Szifron exhibeix una sèrie de personatges al límit, portats a circumstàncies excepcionals que els desborden, que els envileixen i que els fan transitat pel cantó més fosc del ser humà.

Baralles sense sentit, corrupció, violència, injustícia, burocràcia, atzar i sobretot un sentiment de venjança que substitueix a la justícia.

No hi ha treva ni perdó, els protagonistes es conxorxen amb la radicalitat i la desmesura, es mostra l’ individu vexat i cabrejat amb si mateix, amb la gent que te al voltant i amb el sistema, aquest no queda en massa bon lloc, els funcionaris ineptes, el fiscal corrupte, els advocats ambiciosos…

Szifron tira amb bala contra el símbols estandarditzats dels consum, en tres relats els vehicles motoritzats són els que engeguen la història, caixes de ferro que en el seu aïllament comporten la prepotència i el menyspreu de l’ usuari i que originen situacions de violència.

Szifron tanca amb un altre símbol de la societat establerta, el casament luxós i exhibicionista, allà tot es desborda, traïció, gelosia, adulteri, fúria… però quan tot ha sortit de mare, quan tot ha esclatat, els personatges recobren, no tant el seny, com el sentit de l’ ordre que els retorna al punt de partida, tot acaba com va començar i tot continua igual.

Darrera del salvatgisme i l’ exageració, un retrat agut, pertinent i malvolent de la societat argentina.