MOULIN ROUGE

moulin_rouge-492344022-large

 

Director: Baz Luhrmann

Actors: Nicole Kidman

               Ewan Mc Gregor

               Jim Broadvent

               John Leguizamo

               Richard Roxburgh

Any: 2001

Nacionalitat. Austràlia

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

     Christian (Ewan Mc Gregor) és un escriptor que arriba a Paris per desenvolupar el seu ofici. S’ instal.la en el cor de Montmatre i ràpidament es relaciona amb els bohemis del barri i s’ introdueix en un cabaret de mala mort: el Moulin Rouge, dirigit per Harold Zidler (Jim Broadvent) i que te com estrella principal a Satine (Nicole Kidman).

Satine te un pretendent, el duc (Richard Roxburgh), un home ric i poderós que esta disposat a finançar el teatre i canviar la seva sort i la de la noia.

Christian s’ introdueix en el camerino de l’ actriu, que és també una cortesana, la noia creu que es tracta del duc i li dedica tota mena de moixaines però es te que desdir quan el verdader noble apareix en escena.

Christian mostra les seves dots com artista i escriptor i redacta el llibret de la nova obra, que es representarà i serà finançada pel duc però a canvi, aquest vol el compromís de Satine de que es lliurarà als seus encants. La noia te un problema afegit, està afectada per la tuberculosi i la seva fi està propera.

L’ obra que escriu Christian tracta d’un vell maharajà enamorat d’una cortesana però aquesta beu els vents per un pobre tocador de sitar, a la fi triomfa l’ amor i no el poder.

Entre assaig i assaig, Christian i Satine s’ enamoren perdudament, el duc fa canviar el final de l’ obra perquè sigui el vell dèspota qui s’ emporti a la noia.

Quan el duc s’ assabenta que Christian és el seu rival, mana a un sicari per eliminar-lo. Satine se sacrifica per que no executin al seu amor i li fa creure al noi que no l’ estima i se’n anirà amb el duc.

Christian interromp la funció i espontàniament canvia in situ el guió, li confessa de nou el seu amor a Satine, davant el maharajà despitat. El duc ho entén i crida al sicari per assassinar al noi en plena funció, els seus plans fracassen i l’ obra acaba amb un gran èxit però Satine, minvada pel esforç i la tuberculosi, mor entre els aplaudiments del públic que desconeix que és el que passa.

Christian, convertit temps després en brillant escriptor, rememora el que va succeir.

 

screen-shot-2014-03-05-at-2-43-56-am

 

COMENTARI

Si el cine és espectacle, aquesta és una de les pel·lícules més espectaculars i refulgents de la seva història.

Un musical que enllaça un conte de fades i una història d’ amor, brillant, efectista, plena de color i un punt artificiosa.

Si per sobre de tot es considera que el cine es posada en escena i muntatge, aquesta és la pel·lícula perfecta, escenificació teatral, sublimació decorativa, tràvelings ultra ràpids, utilització elegant de la grua….un autèntic musical de Broadway luxós i fastuós.

La pel·lícula rendeix homenatge al gran musical dels anys trenta amb imatges en picat properes a Busby Berkeley o també a “Escuela de sirenes”, hi ha recreació de sons de Rodgers i Hammerstein i fins i tot cançons del Beatles.

Tot aquest filtre serveix per dona lloc a un conte de fades: la princesa és segrestada per l’ ogre, el príncep valent la lliura del seu malfactor però finalment la princesa mor i l’ amor no es consuma.

El tema beu fonts de la novel.la romàntica, la noia amb tuberculosi te un bon paral·lelisme en Margarita Gauthier en “la dama de las camèlies”. L’ escenografia i el guió, sempre entre bambolines teatrals ens recorden d’ alguna manera a “El fantasma de la opera”, amb la lluita per l’ amor impossible d’una bella artista. Les aparicions teatrals de Toulouse Lautrec i Harold Zindler, pintats i excessius, ens acosten sens dubte al món de Federico Fellini.

El centre de la trama és la necessitat d’ escollir, per part de la protagonista,  entre els oripells i el luxe que li ofereix l’ aristòcrata o l’ amor que li brinda un escriptor de dubtós futur.

El context és una mitificació del Montmatre d’ inicis del segle XX, bohemis , artistes, poetes i rodamóns, amb una màxima a defensar: la llibertat, la veritat i l’ amor. L’ important en la vida és estimar i que t’ estimin.

Luhrmann recrea un clar paral·lelisme entre històries real i inventada, tant en una com en l’ altra el dubte és saber si guanyarà l’ amor o els diners.

El director australià es mou entre la brillantor i l’ excés, el duo dels dos enamorats en l’ espai en forma de cor, el “Like a virgin” amb seductors cambrers i amb Jim Broadvent com a veu cantant, l’ escena dels ballarins de tango o l’ apoteosi final, enveja d’ “El Molino”, sens dubte.

Musical bell i exuberant, obra mestra pel que subscriu, pretensiós i sense contenció per a molts crítics, amb final trist i amb un lema: l’ espectacle te que continuar.

La pel·lícula guanya en el 2001 dos oscars, millor direcció artística i  millor vestuari.

MAD MAX, LOS SALVAJES DE LA AUTOPISTA

 

mad Max

 Director: George Miller

Actors: Mel Gibson

             Joanne Samuel

Any: 1979

Títol original. Mad Max

Nacionalitat : Austràlia

Gènere: Ciència ficció

Subgènere: Road movie

 

ARGUMENT

En un món futur, després d’ un possible esclat nuclear, regna l’ anarquia i el desordre més desorbitats.

El be més apreciat és la benzina que s’ ha esgotat. Bandes de salvatges motoristes, pul·lulen per autopistes i carreteres per robar-la i per imposar la seva llei.

L’ única autoritat són esquadrons de policia que s’ organitzen contra el bandolers.

Un dels policies és Max Rockatansky (Mel Gibson), que roda per les arteries de transit amb el seu company Jim Goose. Max esta casat amb Jessie (Joanne Samuel) i la parella te un fill.

Els policies aconsegueixen eliminar al genet de la nit, un personatge que sembrava el terror allà on anava però el grup de bàrbars és ampli i no te escrúpols. En una de les seves incursions ataquen el vehicle de Goose que s’ estavella i és cremat amb el policia a dins.

Max ha vist tant la crueltat dels bandits com les concessions que realitza la llei, que allibera a Johnny the boy, un dels cabdills dels motoristes, així que decideix abandonar el cos.

Recull a la seva dona i al seu fill i marxen cap el nord però són perseguits per la banda. Quan Max esta buscant a la seva esposa, aquesta és assetjada pels bandits i fuig amb el nen però són assaltats per els motoristes, que els maten.

Max decideix venjar-se, es col·loca de nou l’ uniforme policial i surt en busca dels dolents. És ferit en un genoll però tot i així va disparant i acabant amb tots els membres del grup. A the boy, l’ últim que sobreviu, l’ emmanilla en el seu vehicle i li cala foc, com venjança per la mort de l’ amic.

En l’ última escena contemplem a Max en el seu vehicle, marxant solitari cap a indrets desconeguts.

Mad Max I

 

COMENTARI

Mad Max és el primer capítol d’una sèrie de tres que tindran com a protagonista a aquest personatge. Aquí ens és presentat i contemplem la seva evolució de guardià de la llei fins a venjador amargat i sense destí.

La sèrie te tots els ingredients de la ciència ficció però aquest primer capítol és més be un thriller d’ acció i violència. En realitat juga a amagar gèneres, doncs l’ arribada dels motoristes a la població, el desgavell que ocasionen i la persecució que més tard es produeix, tenen tots els elements del western si substituïm els cavalls per les motos. Igualment el reflex del personatge central, solitari, dur, afligit… te molt a veure amb els herois del western.

La pel·lícula es vincula en alguns moments al cine de terror, tant per la ferotgia dels dolents com per alguna escena, com la del bosc, en la que Jessie és perseguida per personatges fantasmagòrics i a penes entrevistos.

Es pot considerar finalment una road movie post apocalíptica, on els vehicles rodats, motos i cotxes són els verdaders protagonistes que donen sentit al guió d’un film que es va convertir en cinema de culte.

Mad Max vindria a ser també una espècie de “Harry el sucio” de finals de la dècada dels 80. En principi Max és un agent que lluita pel manteniment de l’ ordre establert, com en la sèrie d’ Eastwood, la corrupció policial, l’ arbitrarietat de les lleis i aquí la mort dels seus essers més estimats a mans del violents, desferma una apologia de la venjança i de la força. Tot ressalta de tal manera perquè el públic comprengui els motius de Max i fins i tot s’ identifiqui amb la seva conducta. Tot i que al final contemplem a un home solitari i abatut que s’ assembla massa a aquells que persegueix.

Estem davant el clàssic argument en el que el justicier esta dotat de sobrades raons per actuar i per legitimar un ordre que la legalitat és incapaç d’ establir.

Quan Max abandona la seva aparença civil i es col·loca de nou l’ uniforme negre de la policia, sabem que s’ esta investint de poders extra policials, que el nou heroi actuarà sense pietat contra aquells que han atemptat contra la seva família.

La pel·lícula manté escenes plenes d’ acció i el rodatge des d’un vehicle, amb la càmera a ras de terra, magnifica les seqüencies de persecucions a la carretera.

Miller dona intensitat a algunes imatges i ens sorprèn amb alguna el·lipsis, com quan Jessie és atropellada pels motoristes però no contemplem la seva mort i si com una sabatilla de la noia queda abandonada en la carretera i com la pilota del nen surt rodant.

En el 2015 s’ estrena un nou episodi de la sèrie, ja sense Mel Gibson però amb el mateix director.

EL AÑO QUE VIVIMOS PELIGROSAMENTE

El año que vivimos peligrosamente : Cartel

 

Director: Peter Weir

Actors: Mel Gibson

               Sigourney Weawer

               Linda Hunt

Any: 1983

Títol original: The year of living dangerously

Nacionalitat: Australia

Gènere: Cine Polític/Aventures

Subgènere: Mitjans de comunicació

 

ARGUMENT

Guy Hamilton (Mel Gibson) és un reporter enviat com a corresponsal a Indonèsia. Allà es fa amic de Billy Kwan (Linda Hunt), un nan que l’ acompanyarà com a fotògraf.

Descobreix la realitat del país, el govern del nacionalista Sukarno, la força del partit comunista , també la misèria, la fam, la prostitució.

Guy coneix a Jill Bryant (Sigourney Weawer), una empleada de l’ ambaixada anglesa i s’ enamora d’ ella. Jill cansada ja del país vol marxar cap a Europa en poques setmanes.

Guy te una filtració sobre un carregament d’ armes pels comunistes i investiga, es comencen a donar aldarulls al carrer i Billy penja una pancarta al balcó en la que protesta contra el règim. Els soldats entren en el pis i llancen al fotògraf per la finestra.

Però no són els comunistes sinó l’ exercit qui dona un cop d’ estat, els esquerrans són represaliats, Guy marxa cap el palau presidencial on un militar el colpeja amb el seu fusell i li produeix un despreniment de retina.

Gràcies als seus col·laboradors Guy arriba a l’ aeroport i agafa l’ avió cap a Europa en el qual l’ espera Jill.

 

El año que vivimos peligrosamente : Foto Mel Gibson, Peter Weir

 

COMENTARI

Encertada combinació de glamour, aventures, amor i política.

El protagonista és un periodista que realitza la seva primera corresponsalia i que s’ involucra en la realitat d’ Indonèsia i pren consciència de la situació de injustícia en que viuen els seus habitants.

Contrasta la seva actitud amb la de la resta de corresponsals, borratxos, puters i pederastes i també es destacable la seva relació amb Billy, el personatge d’ un home interpretat per una dona.

El nan és el fotògraf, és la mirada de Guy però aporta el seu propi punt de vista i la càmera és la seva eina, la d’un personatge tan enigmàtic com suggerent i ambigu que guarda un arxiu amb un dossier de totes les persones que coneix i li interessen. També és un afeccionat a les titelles, ell mou als seus personatges favorits, malgrat que la representació en la paret a través de la llum és una seqüència d’ ombres.

L’ assassinat de Billy fa recapacitar a Guy i el fa marxar malgrat la pregunta del seu col·laborador: En tinc jo la culpa d’ haver nascut aquí?.

La pel·lícula aposta per un cine d’ aventures, la fugida dels protagonistes en el cotxe, davant els soldats o per el glamour sentimental i el drama romàntic, les magnífiques escenes de l’ enamorament dels protagonistes ,mai Sigourney Weawer havia estat tan deliciosa i convincent, tot amb curosa posada en escena i banda sonora de Vangelis.

No per això descuida elements crítics al món occidental, aliè a la realitat del país, prepotent i tancat en la seva gàbia d’ or.

La pel·lícula va guanyar a Palma d’ or en Cannes i Linda Hunt l’ oscar a la millor interpretació secundaria.