DOGVILLE

 

Director: Lars Von Trier

Actors: Nicole Kidman

               Paul Bettany

              Lauren Bacall

              James Caan

              Ben Gazzara

              Chloe Sevigny

Any: 2003

Nacionalitat: Dinamarca

Gènere: Cine d’ autor 

 

ARGUMENT

En una petita població en les muntanyes rocoses, a prop d’una zona de mines hi viuen quinze adults i set nens, són gent bona i treballadora, és tracta de Dogville.

Un dia la tranquil·litat del poble es veu torbada per l’ arribada d’ una dona, Grace (Nicole Kidman). Al poc de temps , uns gàngsters venen a buscar-la i estan disposats a pagar una forta recompensa a qui doni raó d’ella.

Els habitants es reuneixen i decideixen acollir a la noia, li donen  dues setmanes de proba, a partir de la qual decidiran si es queda o la lliuren als seus perseguidors.

El màxim valedor de Grace és Tom (Paul Bettany), un escriptor i filòsof que manté una certa jerarquia sobre el grup i que viu amb el seu pare, un metge hipocondríac.

En Dogville hi viuen: Jack Mc Kay (Ben Gazzara), un home cec que prefereix  viure reclòs a casa seva abans de reconèixer la seva ceguera davant la gent. Ben, Un transportista solitari, la família Henson, amb la seva filla , Liz (Chloe Sevigny), Martha, l’ encarregada de l’ església, que toca un orgue que no sona a l’ espera d’ un sacerdot que no arribarà mai. Chuck i Vera, un matrimoni que s’ odia malgrat tenir set fills. Olivia, una dona negra que cuida d’ un familiar minusvàlid i Ma Ginger (Lauren Bacall, que regenta la botiga de la població.

Grace en les dues setmanes de proba te que realitzar treballs per la comunitat. Aviat se n’ adona que no hi ha gaires feines a fer en Dogville, més al cap del temps, tot va canviant i es dedica a cuidar a Jack, a educar als nens o a cuidar a la minusvàlida.

La policia arriba al poble i penja cartells explicant que es busca a Kate per diversos atracaments que ha comés. La gent de Dogville comença a inquietar-se malgrat li continua oferint aixopluc però decideix que te que augmentar els treballs per la comunitat.

Tot i així Grace se sent satisfeta i acollida i s’ enamora de Tom però al temps rep les amenaces de Chuck que commina a la noia a complir les seves expectatives sexuals sinó  vol que la denuncií. Chuck viola a Grace i la seva dona, Vera, se n’ assabenta i la culpabilitza , trencant-li les figures de ceràmica que ha comprat i que són el seu nexe amb la població.

Com la relació  amb Dogville s’ enterboleix, Grace decideix marxar. Tom agafa uns diners del seu pare i li paga a Ben perquè amagui a la noia en el seu camió amb la mercaderia de pomes que transporta. Ben a mig camí diu que els assetja la policia i que no continuarà si no en treu un guany superior. Com Grace no te  més diners, s’ ho cobra en especies també viola a la noia, més després la traeix i la torna al poble on ara és acusada d’ haver robat els diners del pare de Tom.

Perquè no es torni a escapar ,els vilatans la lliguen a una roda d’ acer que Grace tan sols pot arrastrar penosament. Ara Grace és tan sols una víctima en la que recauen les frustracions i les ires de la gent.

La noia és reclamada per realitzar totes les feines, és maltractada i violada sistemàticament per tots els homes, aprofitant la nit i davant la passivitat de Tom.

Quan Grace és ja tan sols un objecte en mans dels seus botxins, vilipendiada i vexada, Tom decideix denunciar-la i trucar als gàngsters que suposadament la persegueixen.

Aquests arriben a Dogville. Més el cap dels delinqüents (James Caan) resulta ser el pare de Grace. Pare i filla discuteixen. Grace se sent capaç de perdonar, el pare la convenç i els gàngsters maten a sang freda a tota la població. Grace acaba la feina matant, ella mateixa, a Tom, abans de marxar per sempre de Dogville.

 

 

COMENTARI

Polèmica, ambigua i extraordinària pel·lícula, un conte moral i una de les millors del nou segle.

Von Trier a través de tres hores de filmació parla de moltes coses. Una és la relació botxí-víctima.

Una noia plena de bondat i condescendència arriba a una petita població rural, cercant ser acceptada i fugir del seu passat. Després d’uns inicis satisfactoris es trobarà amb l’ odi, l’ explotació, l’ assetjament, la violació i la violència col·lectiva.

Von Trier analitza i dissecciona als humans, a la gent que diem normal i com aquesta gent reacciona quan es veu en perill o pot aprofitar-se d’ una situació, una metàfora del nazisme potser.

Dogville és un poble tranquil, de gent bona i honrada però la presència de Grace estimularà els seus baixos instints, convertiran a la noia en una víctima i es dedicaran a assetjar-la i violar-la en massa.

Von Trier reflexiona sobre la bona gent que es torna perversa quan un nou context, una nova circumstància li dona ocasió, és una mirada tan lúcida com escèptica i pessimista sobre el gènere humà. El director culpa a tots, principalment a l’ intel·lectual, a l’ escriptor, que amb una doble moral acaba denunciant a la dona; la persona que anteposa la seva pertinença a la comunitat, el seu gregarisme i la seva seguretat i la del grup a l’ amor que pugui sentir per la víctima.

La gent “normal” es deixa portar pels més baixos instints i acaben convertits en monstres.

La presència final dels gàngster, el pare de Grace , dona un gir a la pel·lícula. La presència del nouvingut pot tenir lectures diverses. Pot ser el poder omnímode que te la capacitat de decidir sobre la vida i la mort de les persones.

El film pot tenir una lectura teològica. El nouvingut sembla ser un demiürg que ha enviat a la filla, un àngel bo, un Jesucrist femení, a cercar i estimar a la gent. Grace és aquest àngel bo i compassiu. El Déu –pare se’n riu d’ ella, d’ algú incapaç de condemnar al seu botxí, algú que sempre troba justificacions per la conducta dels altres, una infància desgraciada, una exclusió social… El director realitza una crítica punyent de la moral cristiana.

El pare, el personatge omnipotent no te escrúpols i la filla reconsidera la seva posició, d’ àngel compassiu passa a ser àngel venjador i ordena la matança dels seus botxins perquè pateixin igual que ella ha patit.

Von Trier proclama doncs la violència, la revenja contra aquells malvats, maltractadors i sense escrúpols. Tot és ambigu, Grace diu “Si jo es nascut en Dogville seria com ells”.

Von Trier presenta, doncs, una paràbola de la vida, de l’ humanitat i ho fa a través d’ un escenari teatral, fora de qualsevol realisme i en un pròleg i nou capítols descriu la seva tesi: no hi ha bondat ni esperança, sols instints deformats, violència i venjança.

El  director deixa encara algunes preguntes en l’ aire, que en el  brillant final contesta: “Tothom mereix ser perdonat?”, “És arrogant ser capaç d’ impartir justícia?

ORDET (LA PALABRA)

ordet-916192052-large

 

Director: Carl Theodor Dreyer

Actors: Henrik Malberg

              Birgitte Federspiel

              Preben Lerdorff Rye

Any: 1955

Nacionalitat: Dinamarca

Gènere: Drama Teològic

Subgènere: Cine religiós.

 

ARGUMENT

     En 1925, en el camp danès hi viu la família Borgen. La formen l’ avi Morten (Henrik Malberg), el seus fills Mikkel, casat amb Inger (Birgitte Federspiel), el jove Anders i Johannes (Preben Lerdorff Rye), un noi que ha embogit i proclama ser Jesucrist. El matrimoni te dues filles i la dona esta embarassada d’un nen.

La família és estrictament catòlica a excepció de Mikkel, que es mostra escèptic amb tot allò de contingut religiós.

Anders esta enamorat d’ Anne, la filla de Peter Petersen, un camperol veí que exerceix de sastre, però quan li va a demanar la seva mà, el pare li nega adduint que la seva fe és luterana i no vol veure vinculada a la noia amb una falsa creença.

L’ avi Morten intercedeix però no pot fer canviar el criteri de Peter.

Quan arriba el dia del part d’ Inger, el nen esta col·locat malament , l’ infantament es fa amb dificultats i la criatura mor. El metge que atén a la mare se’n va entenent que tot esta ja be però a les poques hores la dona expira davant la consternació de la família.

A l’ hora de la vetlla apareix Peter que, en tal situació de dol, es reconcilia amb Morten i decideix permetre que els dos joves es casin.

És llavors quan fa la seva aparició Johannes, ell li ha dit a la filla d’ Inger que despertarà a la mare i la nena s’ho creu. Davant el rebuig familiar, Johannes crida a la morta perquè es desperti i s’ aixequi, aquesta ho fa i Mikkel, el marit, l’ abraça entre les llàgrimes dels dos.

ordet-1955-04-g

 

COMENTARI

     Ordet esta considerada una de les grans pel·lícules de la història del cine. És un drama místic i teològic realitzat des del punt de vista cristià, des del punt de vista de la creença religiosa més profunda. Això podria significar avui una realitat obsoleta per l’ espectador modern però la posada en escena de Dreyer, l’ emoció que saben captar les seves imatges, el dramatisme contingut i la poesia espiritual que emana el desenllaç del film, fan de la cinta una autèntica obra mestra.

Ordet s’ inscriu dins una corrent del cinema nòrdic que te en Dreyer i posteriorment en Bergman els seus més grans cineastes. A diferència de Bergman, que s’ interroga constantment sobre l’ existència de Déu i te una visió agnòstica, Dreyer se significa com un creient turmentat, que vol superar les dubtes personals a través del cinema. Tant un autor com l’ altre estan influïts per la filosofia de Kierkegaard, l’ angoixa de l’ home front la religió, la naturalesa de la fe, el sentit de viure…

El director presenta una comunitat cristiana, rural i familiar en la Dinamarca dels anys 20,  fortament religiosa, però el director investiga fins a on arriba aquesta religiositat, si és producte de la costum, la tradició o simplement d’una voluntat ancorada en la rutina. Dreyer es pregunta on es troba la verdadera fe i la localitza en els innocents,  en la nena, convençuda que la mare s’ acabarà despertant i en el boig que te la força de la fe, de una veritat espiritual superior, capaç de moure muntanyes, de fer miracles.

Mentre creients i homes de ciència esperen compungits l’ enterrament, sols Johannes és capaç de creure i la creença, la fe és la que dona la vida i allunya a l’ home de la mort. Qui és Johannes?, un boig, un il·luminat, Jesucrist reviscut, un home amb poders, un farsant?, no hi ha resposta, Johannes és el símbol de la fe per sobre la raó.

El director planteja aspectes tangencials referents a la religió. La lluita entre fe i ciència quan el doctor addueix si Inge s’ha salvat gràcies als seus coneixements o a les pregaries de Morten però per una cosa o per l’ altra, Inge mor.

També s’ obre el debat entre luterans i catòlics. Els primers acusen als segons de trivialitzar la fe, cercant un món massa amable, els segons acusen als primers de lúgubres i pesarosos, sols esperant una recompensa en el més enllà. Dreyer utilitza l’ episodi de la mort d’ Inge per criticar el fanatisme sectari i reivindicar la reconciliació i l’ enteniment entre els homes.

Dreyer emprea una il·luminació plena de clars i foscos i transita per l’ austeritat però en el quadre final, la llum enllustra l’ escena plena de la blancor de l’ entorn i amb el vestit clar de la morta que contrasta amb la indumentària negra dels presents. Johannes crida a Inger a tornar del regne dels morts, contemplem el somriure de complicitat de la nena i ens adonem que la morta mou lleugerament els dits, més tard obre els ulls i acaba aixecant-se lleument per abraçar-se al marit, davant la impressió i sorpresa generals.

La vida ha guanyat a la mort.

La pel·lícula guanya el lleó d’ or en el festival de venecià de 1955

EUROPA

 

eUROPA 

Director: Lars Von Trier

Actors: Jean Marie Barr

               Bàrbara Sukowa

               Udo Kier

               Eddie Constantine

Any: 1991    

Nacionalitat: Dinamarca

Gènere: Cine d’ autor

Sub gènere: trens

 

ARGUMENT

   En 1945 ha acabat la segona guerra mundial, Leopold Kessler (Jean Marie Barr) és un americà d’ origen alemany que es vol guanyar la vida com conductor de trens i te que passar algunes proves per aconseguir-ho, el seu oncle alemany l’ avala en l’ intent.

Kessler es veu immers en un viatge en el que s’ incorporen tota mena de gent representativa del moment polític i social. En el trajecte s’ enamora de Katharina Hartman (Bàrbara Sukowa) i es casa amb ella però la noia és segrestada i a canvi se li exigeix a Kessler que col·loqui una bomba en el tren, el destrueixi i escapi.

Kessler accedeix però més tard se’n penedeix i la desactiva, el tren continua la seva marxa i en el pas d’un pont la bomba esclata, el tren cau de dalt a baix i Kessler veu com els seus esforços per escapar són infructuosos, s’ ofega i mor.

Europa - Fifty or Less

COMENTARI

Lars Von Trier realitza en 1991 la tercera pel·lícula sobre la trilogia al voltant d’ Europa; després de “Elemento del crimen” i “Epidèmic”, aquest és el film que el dona a conèixer en el continent i guanya en 1991 el premi del jurat en Cannes i el premi del festival de Sitges.

Von Trier mostra imatges de gran potència en blanc i negre, espais tancats, foscor, contrallums i una aproximació a l’ expressionisme.

El cine de Von Trier és especialment críptic, pedant per alguns, aquí barreja en un espai tancat a diversos personatges, els quals emprenen un viatge en el punt final de la guerra europea, aquests individus representen el conjunt social que ha sobreviscut, són un paradigma d’ Europa, americans, nazis, deportats, promotors del nou règim i gent corrent. Com en tot conglomerat humà es produeix l’ amor, la traïció i finalment la violència i el caos.

Com en tantes pel·lícules posteriors, Von Trier canalitza l’ acció per mitja d’un personatge que enmig de les batusses d’un col·lectiu, arriba amb la voluntat de resoldre-les, és l’ individu amb la mitrada neta, l’ esguard innocent, aquell que esdevé d’un espai neutral i allunyat de la perversió i la guerra, recordem sense anar més lluny” Manderlay” i “Dogville”. La conclusió de Von Trier és sempre extremadament pessimista.

Aquest personatge no sols no trobarà una solució a la problemàtica comuna sinó que serà investigat, utilitzat i manipulat i la seva mort anirà acompanyada del descarrilament del tren per l’ atemptat, el descarrilament d’ Europa, d’una societat sense solució.

La pel·lícula te no sols una lectura política i social, sinó universal, en quan el punt de vista kafkià i un tant surrealista. Kessler es veu obligat a realitzar les coses més inversemblants per aconseguir el càrrec al que aspira, fer i desfer llits, anar d’un cantó a un altre sense sentit i mogut per l’ absurd i el destí.

Estem davant un malson cruel i sense sortida. El narrador , la veu omniscient de Max Von Sydow, recita pausadament els esdeveniments que passen i que vindran, les seves paraules són dictats quan anuncien com en deu segons el protagonista morirà, són deu segons eterns en els que es confirma l’ asseveració, l’ escena és terrible, Kessler intenta sortir del vagó envaït per l’ aigua, no ha aconsegueix, el seu cadàver sura a la intempèrie , com Europa.

Una altra pel·lícula de trens, aquesta del 2014, “Snowpiercer”, tot i ser una obra relacionada amb la ciència ficció, s’hi acosta en el sentit final a la narració de Von Trier.