QUIÈN TE CANTARÀ

 

 

Director: Carlos Vermut

Actors: Najwa Nimri

              Eva Llorach

              Carme Elias

              Natalia de Molina

Any: 2018

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Lila Cassen (Najwa Nimri) és una cantant d’ èxit, ha estat deu anys sense cantar i quan vol reaparèixer es trobada en la sorra d’una platja i ha perdut la memòria.

Marta (Carme Elias), la seva manager i amiga, intenta que recordi la lletra de les seves cançons sense fortuna.

Un dia, en un karaoke coneix a Violeta (Eva Llorach), una imitadora de Lita, una dona amb una vida rutinària i una filla vint anyera, Marta (Natalia de Molina), que la porta de corcoll. Marta li proposa a Violeta que assoleixi el re aprenentatge de la cantant.

Violeta accepta l’ encàrrec i li fa assimilar de nou les cançons a Lila. Al cap del temps Lila li confessa a Violeta que les melodies eren obra de la seva mare, una dona heroinomana,que mai va poder triomfar amb elles. Lila li regalà en el seu aniversari uns grams d’ heroïna i la mare va morir de sobredosis.

Violeta ocupa el lloc de Lila en l’ escenari i aquesta última, plena de sentiment de culpa, busca en el mar purgar els seus pecats.

 

 

 

COMENTARI

   Carlos Vermut s’ ha convertit amb trenta vuit anys en una de les veus més potents del nou cine espanyol. Aquesta és la seva tercera pel·lícula després de “Diamond flash” (2011) i “Magical girl” (2014)

Vermut juga amb el tema del doble, de la substitució de personalitats i de la identitat. Lila, una cantant d’ èxit que ha perdut la memòria, troba en Violeta, una admiradora, el seu alter ego, la seva nèmesi.

Entre les dues dones es produeix una simbiosi. Violeta substitueix a Lila i passa a ser l’ altra. En aquestes circumstàncies, les dues dones es pregunten :qui soc jo?. La cantant de fama o la dona que simula-la el seu art?. Les dues se subsumeixen en una única personalitat i la imitadora passa a traves d’un procés vampíric a ocupar la identitat del personatge original.

El relat ens presenta múltiples facetes psicològiques de les protagonistes. Lila viu un accentuat sentiment de culpa doncs les seves millors cançons eren de la mare a qui va matar, oferint-li heroïna.

Lila mai serà lliure, si abans la mare llevava la seva personalitat, ara és la imitadora la que ocupa el seu lloc. Lila viu plena de sentiment de culpa, ha perdut la memòria perquè no vol recordar un passat que l’ angoixa i quan recorda la seva vida, sent que el pecat sols es pot redimir amb la penitencia que la porta a la mort.

Un altre punt important de la història és la dependència. Violeta depèn del xantatge de la seva filla, quan creix emocional i personalment i s’ acosta al personatge que va crear Lila, es desfà de les imposicions de la noia i abandona la subordinació moral  per començar a ser lliure.

Vermut maneja una història de fascinació que acaba sent mútua i que es converteix en necessitat una  de l’ altra. Apropa el món real de Lila amb l’ univers fictici que evoca Violeta cada nit, fins que aquests mons es configuren i es fusionen. Lila, induïda pels seu passat, és incapaç de ser ella mateixa i te que donar l’ alternativa a la doble , mentre  desapareix de l’ escenari i de la vida.

Tot és un joc de miralls, on successivament la mare, Lila i Violeta es van donant l’ alternativa, dones diferents, una sola voluntat d’ existir.

Les cançons potencien el relat, des de la magnífica “Quién te cantarà” al “Procuro olvidarte”. Vermut ofereix un consistent tràveling circular mentre una i altra protagonistes se superposen en el cant i sentim com el públic les aclama.

Drama sobre la solitud de l’ artista, el preu de la fama i la desmemoria com element de supervivència, a través d’un estil personal i ple d’ artifici que de vegades recorda al mestre Almodóvar.

 

 

 

 

TODOS LO SABEN

 

 

Director: Asghar Farhadi

Actors: Javier Bardem

              Penelope Cruz

              Ricardo Darín

              Bárbara Lennie

              Eduard Fernández

              Inma Cuesta

              Elvira Minguez

              Ramón Barea

              Roger Casamajor  

Any: 2018

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

    A un poble espanyol hi acudeix Laura (Penelope Cruz) amb motiu del casament de la seva germana petita Ana (Inma Cuesta) amb Joan (Roger Casamajor).

Laura viu a l’ Argentina on ha deixat al seu marit Alejandro (Ricardo Darín) i hi arriba acompanyada de la seva filla adolescent, Irene, i del seu fill petit.

En la boda hi participen Paco (Javier Bardem), que anys enrere va ser la parella de Laura i que arriba amb la seva dona actual,Bea (Bárbara Lennie).Al casament també hi assisteixen la germana gran de Laura, Marina (Elvira Minguez), el seu marit Fernando (Eduard Fernández) i la seva filla Rocío.

Tot transcorre entre festa i alegria fins que Laura puja a l’ habitació d’ Irene i no la troba, el que hi ha és una nota, han segrestat a la noia i demanen rescat.

Els raptors avisen a la família, si aquesta en dona compta a la guàrdia civil, mataran a la noia. Així que l’ entorn de la nissaga es posa en marxa per pagar el rescat.

Laura li va vendre temps enllà a Paco unes terres, llavors improductives i ara fèrtils. Si Paco vengués les terres podria pagar-se el rescat. Paco te dubtes però Laura li explica que la filla és seva i això fa canviar d’ opinió  a l’ home ,que ven la propietat.

Alejandro arriba al poble. Ell sap que la filla no és seva però la decisió de Laura de no avortar fa que l’ hagi considerat com la pròpia filla i l’hagi ajudat a tirar endavant quan ell tenia greus problemes d’ alcoholisme.

Paco contacta amb els segrestadors, una conxorxa propera al nucli familiar, deixa la bossa amb els diners, i la noia es retornada sana i estalvia.

 

 

COMENTARI

Asghar Farhadi s’ha guanyat el seu prestigi a partir de films com “A propósito de Elly”(2009), “Nader y Simin, una separacion” (2011) o “El pasado”(2013). El nucli de les seves històries són les relacions familiars i els conflictes que comporten, però són també una excusa per retratar la realitat social en la que s’ insereixen aquestes relacions.

En “Todos lo saben” el segrest d’una adolescent és el leit motiv que dispara emocions, torbacions i secrets. Ja en “A proposito de Elly”, el macguffin era la desaparició d’una noia, ara Farhadi repeteix l’ assumpte. El relat passa en poc temps de la festa a la tragèdia, de l’ alegria familiar a la revisió del passat i els dubtes latents sobre totes les persones que tens al voltant.

De seguida se sospita del’ entorn familiar. Suren fora de l’ aigua secrets no explicats:la noia no és filla del marit sinó d’un antic amant que ara sent com un sentiment patern aflora i li fa involucrar-se en el cas.

La pel·lícula tracta doncs de com es desenvolupen els dubtes sobre el conjunt de gent sobre el que recauen els teus afectes, com tothom pot ser culpable. Els secrets es desvelen, el passat torna i una persona, l’ antic amant de Laura exerceix el sacrifici i la generositat per aconseguir l’ alliberament d’una noia que el desconeix com a pare.

Quan tot s’ha acabat la pregunta continua. Irene diu : per què ha estat Paco el que ha pagat el rescat?. Mariana i Fernando han de parlar sèriament sobre el paper de Rocío en el segrest.

El conflicte s’ aguditza per litigis antics, les terres ertes mal venudes i després rehabilitades. Sorgeix el retrat dels rancors antics que es desperten al cap del temps. Paco es converteix en un home sol perquè anteposa la lleialtat i els seus sentiments d’ amor cap a una filla a la que no coneix, a la relació afectiva amb la seva parella i al sentit de propietat.

Drama rural, no hi gaire diferència entre l’ Espanya profunda  del poble de l’ altiplà castellà i la  realitat iraniana, i revelacions que canvien la vida, tot en un hàbil joc de gèneres, del melodrama al thriller i magnífics actors per portar el relat endavant.

 

BILBAO

 

 

Director: Angel Jové

                 Maria Martin

                 Isabel Pisano

Any: 1978

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Leo (Angel Jové) és un home de mitjana edat, viu amb Maria (Maria Martin), una dona més gran que ell a qui detesta.

Un dia entra en la seva vida Bilbao (Isabel Pisano), una ballarina de strip-tease i prostituta en estones lliures. Tota la vida de Leo comença a girar al voltant de Bilbao. Paga una sessió amb la dona perquè li faci sexe oral, guarda peces de roba de Bilbao li grava converses, visita d’ amagat la seva casa o compra un disc de Lotta Lenya en el que una cançó porta el seu nom.

Tot és un inici que porta a segrestar a la dona, Leo compra cloroform, entra a casa de Bilbao i la rapta, transportant-la a un soterrani. Allà la despulla, la lliga amb cordes tensades a les seves extremitats i li rasura el sexe. Quan l’ arrastra des del llit, la dona es dona un fort cop al cap i mor.

Leo demana ajuda a Maria, rescaten el cadàver i el fan desaparèixer. Leo retorna a la recerca de noies objectes de desig amb les quals satisfer els seus instints més íntims.

 

 

 COMENTARI

    Bilbao és la segona pel·lícula de Bigas Luna després de “Tatuaje”, seguint la novel·la policíaca de Vázquez Montalbán. Si “Tatuaje” va resultar un fracàs comercial, quan Luna porta a la pantalla una obra personal basada en un relat propi, obté un gran èxit.

Es tracta d’una nova veu en el cine espanyol, diferent, audaç i renovador. Bilbao” es conserva com un film de culte.

Amb la pel·lícula entrem de ple en el món del director, un món que configurarà en la seva obra posterior però potser mai d’una manera tan personal , pertinent i agosarada com ara.

L’ univers al que ens referim és el d’un erotòman, el d’ algú que viu el sexe i el desig de manera tan pertorbadora com alliberadora. La història de Leo és la historia d’una obsessió, d’una fascinació

Ens trobem davant un thriller sensual i morbós, on es realitzen els desitjos més ocults del mascle. Cal preguntar-se si Leo és algú posseït d’una ment malaltissa, si és un obsés i un pervertit o és un home a la recerca del punt més potent i arriscat del sexe i de l’ amor.

Leo és un voyeur i un fetitxista. Algú que veu a una dona que li agrada i la incorpora al seu propi món com un objecte de desig. Bilbao és una dona inert, per tant no hi ha sentiments, tan sols relacions de poder entre botxí i víctima.

La dona, totalment passiva, es pot contemplar com un desig pervers del mascle. Leo domina un cos, el manipula, obté la llibertat sexual total, quan l’ altra s’ha convertit en una nina , en un joguet. Leo la despulla, l’ observa, la retrata , la lliga, la rasura, la llepa i gaudeix de tot l’ esplendor sexual de la seva partenaire. Tot això comporta un joc pervers, darrera del qual s’ amaga la impotència i la incapacitat de consumar la relació.

El relat podria contemplar-se des d’una òptica pròxima a la misogínia i el masclisme; la dona passiva i forçada no expressa sentiments, ni amor, no hi  fa falta seducció, s’ha convertit tan sols en un objecte de possessió total.

Aquest univers onanista que s’ha creat Leo pot ser tractat com una relació malalta però també com un afany d’ amor. Tot el joc resta frustrat, la princesa no desperta del somni per conèixer al príncep blau i mor fortuïtament. L’ home es desespera, borra senyals dels fets i surt a una nova recerca.

Bigas Luna roda algunes escenes emmarcades en el perfil de permissivitat que ofereix ja la censura en 1978. La imatge de la llet, vessant  llargament sobre l’ esquena i el cul de Maria és com una substitució del semen que potser no li pot oferir el mascle a la dona.

L’ escena en que Bilbao ha estat segrestada i és objecte de tota classe de vexacions o manipulacions amoroses, segons es miri, passa també als anals del cine espanyol , almenys en la seva vessant eròtica i morbosa.

LA VAQUILLA

 

 

Director. Luís Garcia Berlanga

Actors: José Sacristán

              Alfredo Landa

              Guillermo Montesinos

              Santiago Ramos

              Carlos Velat

              Violeta Cela 

              Juanjo Puigcorbé

              Agustín González

              Adolfo Marsillach

Any: 1985

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

Subgènere: Guerra civil

 

ARGUMENT

En la guerra civil espanyola, en el front d’ Aragó, republicans  i nacionals defensen les seves posicions ben a prop uns dels altres, tot i que fa temps  que no disparen un tret.

Els nacionals tempten als republicans amb dinars amb bona teca, un ball i una “corrida” de vedells.

El brigada Castro (Alfredo Landa) li proposa al tinent Broseta (José Sacristán), robar el toro per fer pujar la moral de la tropa i organitzar amb ell un banquet.

Un grup de soldats és encarregat de la missió, disfressats amb l’ uniforme franquista, entren en la zona nacional, un d’ ells, “Limeño” (Santiago Ramos) és torero i està disposat a matar al brau, l’ acompanyen Mariano (Guillermo Montesinos) que coneix la regió, “Cura” (Carles Velat) i els mateixos Castro i Broseta.

El toro resulta ser una vaca però amb bona cornamenta, ningú sap com carregar-se-la i com es fa tard els milicians surten per cames.

En plena zona nacional, Mariano es troba amb Guadalupe (Violeta Cela), la seva xicota, que surt amb Alfredo (Juanjo Puigcorbé), un tinent de l’ exercit feixista.

Broseta és barber en la vida civil i per camuflar-se, afaita a un comandant nacional (Agustín González), més tard se’n van tots de putes però la gresca és interrompuda pel capità castrense , participen en la processó, presidida per “Cura”, que sap de missa i per fi es posen morats a menjar en la festa del poble.

A la tarda hi ha la corrida; Castro encén els focs artificials, els espectadors es pensen que és l’ enemic i es crea el caos. Quan tot es recompon s’ inicia el ball i el grup de republicans aprofita per escapar.

De camí ,entren en la finca del Marqués (Adolfo Marsillach), el cacic del poble, li agafen els pernils que guarda i se l’ emporten amb ells, abandonant-lo en un camp minat

Mentre aconsegueixen tornar al seu campament, la vaca cau morta en terra de ningú i és pastura pels voltors.

 

 

COMENTARI

Berlanga, amb Azcona de guionista, realitzen una de les seves millors pel·lícules. Un projecte que venia de lluny i que la censura franquista va impedir.

No fou estrany, el film és una sàtira sobre la guerra civil; Berlanga se’n fot dels dos bàndols i de la guerra en si, una comtessa d’ opereta on els republicans són uns pobres diables i els nacionals uns senyorets missaires.

Com quasi totes les obres del director, la pel·lícula te protagonisme coral i en ella hi està representat i ridiculitzat tot el món castís, surrealista i propi d’un sainet.

Cacics amb pedigrí aristocràtic, comtesses, capellans, alcaldes, requetés, comandants pagats de si mateixos, sergents cigronaires, alferes gelosos; són part d’una Espanya negra, entestada en processons , corrides de toros i degustacions de paelles.

En l’ altre bàndol se’ls hi oposen, gent amb gana que volen robar una vaca per menjar: supervivents.

Darrera la sàtira, on els poderosos són àmpliament ridiculitzats, Berlanga ens mostra la  gent del poble, enfrontada en molts casos sense voler-ho. Els soldats que s’intercanvien tabac i paper de fumar en fraternal armistici, la confraternització dels militars banyant-se en el riu en pilotes, sense saber que són enemics, els soldats que  volen intercanviar-se de bàndol per estar més a prop de les seves famílies o els dos toreros abraçant-se i desitjant-se sort en terra de ningú, quan ha mort la vaca.

Berlanga, àcrata i descregut, presenta a gent que més enllà d’ ideologies vol cardar, menjar be i ser feliç, no hi ha visió menys transcendent i mística sobre l’ enfrontament civil.

La vaca és un símbol del desig de les dues faccions, per uns, un mite per a les seves festes, per als altres un motiu per menjar més i millor, per a els dos grups, un objecte de desig que els confronta i que acaba no sent res, un sac d’ ossos menjat pels rapinyaires. La vaca és el resultat de la contesa: l’ Espanya morta que ja no vol ningú, la terra cremada entre faccions on moren les il·lusions i les ideologies.

El director ho acaba definint en la penúltima escena quan se li acaba l’ humor i xerren els dos toreros: “Si ves al “Tejaillo” dale recuerdos, diu un, “se murió”, diu l’ altre, “¿un toro?”, diu el primer, “no, el hambre, conclou el segon, “no somos nadie”.

Per si no fos clar, el títols de crèdit sobresurten amb la cançó: “La hija de Juan Simón”, “Soy enterraor y vengo a enterrar tu corazón”.

 

 

 

VIRIDIANA

 

Director: Luis Buñuel

Actors: Silvia Pinal

               Fernando Rey

               Margarita Lozano

               Paco Rabal

Any: 1962

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama/Comèdia

 

ARGUMENT

Viridiana (Silvia Pinal) és una novícia propera a vestir els hàbits de monja.

Abans que es tanqui en la clausura arriba un missatge del seu oncle, Don Jaime (Fernando Rey), que la vol veure. Viridiana acudeix a la cita.

Don Jaime és un home que viu en la solitud, en la seva mansió al costat de la seva criada Ramona, (Margarita Lozano) i que va tenir un fill en una relació anterior amb la de la seva dona, ja difunta.

La presencia de Viridiana aixeca la concupiscència de Don Jaime que li demana, primer, que es quedi amb ell, després que sopi amb el vestit de boda de la seva dona i per fi li confessa el seu enamorament i li demana matrimoni.

Menyspreat per la noia, introdueix un somnífer en el cafè d’ ella i aprofita per besar-la i tocar-li els pits , en tant aquesta dorm. Sospitant el que ha passat, Viridiana marxa malgrat els precs de Don Jaime però no va gaire lluny, la guàrdia civil la reclama de nou a la casa doncs Don Jaime s’ ha suïcidat.

Viridiana, plena de sentiment de culpa, decideix abandonar els hàbits i fer el bé pel món. S’ instal·la en la casa de Don Jaime i contacta amb un grup de necessitats, pobres, esgarrats, un cec, un leprós… i els acull en la casa, donant-li’ls sostre i menjar.

En tant, arriba a la mansió Don Jorge (Paco Rabal), el fill de Don Jaime. Les relacions entre els necessitats i Viridiana s’ enterboleix doncs aquests es veuen obligats a resar o a treballar, coses que no són del seu gust.

Aprofitant que Don Jorge i Viridiana han anat a la ciutat, els pobres organitzen un sopar amb les millors viandes de la casa. Tot deriva en borratxera, lascívia i violència. Després de trencar tot el que troben i emportar-se el que poden, queden només dos homes que són sorpresos per Viridiana i Don Jorge quan arriben.

Don Jorge es colpejat i intenten abusar de Viridiana. Don Jorge li promet a un els diners que hi ha en la casa si mata al seu company i aquest ho fa.

L’ arribada de la guàrdia civil, alertada per Ramona, acaba amb el conflicte. La última imatge ens mostra a Viridiana arribant a la casa de nou,  on Don Jorge i Ramona juguen a les cartes i unint-se al joc, probablement desencisada de la seva bona voluntat cristiana.

 

 

COMENTARI

Pel·lícula rodada en Espanya per Buñuel, i coproducció amb Mèxic, guanyadora de la palma d’ or en el Festival de Cannes i prohibida pel règim franquista. L’ església la critica , se’n fa creus i la considera una obra blasfema que ultratja la religió catòlica. En Espanya no s’ estrena fins el 1977 , després de la mort del dictador.

Buñuel, com altres vegades, realitza un discurs sobre la condició humana. L’ ideal de Viridiana de fer el bé, és contestat per uns personatges miserable i lascius, bruts i dolents, que volen viure fora de tota regla i on el més fort fa patir al més dèbil.

Viridiana és l’ ànima candida , disposada a fer el bé, que només es trobarà com a resposta la luxúria i la violència que les seves bones intencions provoquen.

També, propi del cine de Buñuel, és la càrrega religiosa de la pel·lícula, sacrílega per a sectors ortodoxes del catolicisme. Escenes famoses són quan els miserables estan en torn a la taula, imitant el sant sopar o quan es presten a que una de les dones els fotografií, la manera que tindrà serà aixecar-se les faldilles i mostrar el sexe.

Buñuel ens ve a dir, que la bondat i la caritat cristianes no serveixen de res en una humanitat irreductiblement llançada a la maldat. Critica la beateria d’un personatge que, al igual que la religió la qual defensa te bones intencions però cruels resultats. El relat és irreverent, satíric, descarat i brillant.

No deixa d’ aparèixer el fetitxisme que també és grat a Buñuel, quan Viridiana, dormida i vestida de núvia és assetjada per Don Jaime.

CIELO NEGRO

 

Director: Manuel Mur Oti

Actors: Susana Canalejas

              Fernando Rey

              Luís Prendes

Any: 1951

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

     Emilia (Susana Canalejas) és una dependenta d’una botiga de modes, és una noia soltera que mai ha tingut promès i que viu amb la mare.

Un dia, Ricardo (Luís Prendes), un company de feina, l’ invita a la nit a la fira; Emilia es creu enamorada del noi i es fa il·lusions. Com l’ únic vestit que disposa està arnat, n’ agafa un, en penyora, de la botiga.

La noia viu una nit  feliç però Ricardo li confessa que se’n va a València el dia següent, a la recerca d’una millor oportunitat laboral, la pluja fa que la gent s’ amuntegui i la parella es perd de vista.

Al dia posterior, Emilia demana en la feina si algú  coneix la nova adreça de Ricardo, Nora, una altra pretendent del noi, li dona unes senyes falses, les d’un familiar d’ ella i entre Nora i les companyes ordeixen un engany.

En tant, Emilia, torna el vestit però és descoberta per la mestressa que la fa fora de la feina per lladre.

Nora i les companyes, busquen a Angel (Fernando Rey), un  poeta esparracat i mort de gana, aquest s’ avé a escriure-li cartes amoroses a Emilia com si es tractés de respostes de Ricardo i la noia, convençuda que les rep del seu amor, les contesta amb entusiasme, davant les burles de la colla.

Finalment, la broma puja de to i el fals Ricardo acorda el dia del casament però Emilia, que te a la mare malalta, vol anticipar la data. Angel, penedit, no vol segui endavant amb el joc, va a veure a la noia i li confessa tot l’ engany; Emilia obliga al poeta a interpretar el paper de promès davant la mare i a anar-la a veure per que aquesta mori feliç.

Per si fos poc, la noia perd visió i s’ està quedant cega. Desesperada, Emilia vagareja sota la pluja i intenta suïcidar-se; el repicó de les campanes de l’ església veïna la dissuadeixen i corre sota la pluja fins l’ altar, l’ aproximació a la divinitat li dona pau i esperança.

 

 

COMENTARI

   Mur Oti realitza el seu segon llargmetratge. És una de les millors pel·lícules del cine espanyol i te un gran èxit de públic però amb el temps, Mur Oti es oblidat i més tard recuperat com autor de culte.

“Cielo negro” és un melodrama tremebund, que toca diversos fils. El primer és la il·lusió d’una noia jova i soltera per aconseguir prometre’s del xicot que creu estimar, en tant aquest no li fa cas.

El segon i millor, és la trampa a que es sotmesa per una rival i les companyes de feina, amb la col·laboració d’un poeta espellifat que escriu cartes amoroses com si fos el promès.

El tercer, és l’ obligació a que és supeditat el poeta per consolar a la mare moribunda i redimir-se així de les seves males arts.

El quart, és el drama personal de la protagonista, sense parella, sense feina, sense mare i a punt de tornar-se cega. Tot això resta devaluat per un final propi de l’ època i del cine del nacional catolicisme. Emilia , plena de dissort, opta per suïcidar-se però la censura o la productora, obliguen a que es penedeixi i trobi l’ equilibri i la gracia en l’ església i en el missatge diví.

Malgrat aquest final, que trenca amb la dinàmica narrativa pròpia del melodrama, el film està ple de connotacions poètiques: el pallasso que atén a Emilia en la fira o la nina que perd les ulleres com després li passa a la noia. També d’ elements simbòlics  com quan la protagonista entra en l’ església i allarga els braços com si visques la passió de Crist en la creu.

La pel·lícula es va fer famosa pel seu llarg pla-seqüència, un perllongat tràveling que mostra a Emilia córrer desesperada sota la pluja fins a l’ església, una carrera inacabable on la noia, mullada, perduda i desmanegada, va a la recerca de la única esperança possible : la de la de la fe, en una escena que és tant un glop de neorealisme com un moment tens i emocionant.

“Cielo negro” és també un apunt de cine social amb una vessant psicològica i mostra un clima moral col·lectiu miserable, mesquí i malaltís, que es correspon amb l’ època.

Nora, la noia que ordeix l’ engany amb les companyes de feina, el poeta fracassat o la mestressa de la botiga que acusa a Emilia de lladre, són personatges sense pietat ni compassió, disposats a fer mal sense reparar en les conseqüències, són fills del seu temps.

NUEVE CARTAS A BERTA

 

Director: Basilio Martin Patino

Actors: Emilio Gutiérrez Caba

               Elsa Baeza   

               Antonio Casas

               Mary Carrillo

Any: 1966

Nacionalitat: Espanya

Gènere: cine d’ autor

 

ARGUMENT

Lorenzo (Emilio Gutiérrez Caba) és un noi que viu en Salamanca, està en segon curs de la carrera de dret i ha estat un temps en Londres, allà ha conegut a Berta, una noia a la que estima; a la tornada li escriu nou cartes.

En elles repassa la vida quotidiana en la ciutat de províncies, el seu malestar existencial, la relació no gaire fluida amb els pares, les tímides sortides amb Mary Tere (Elsa Baeza), una noia de la ciutat, la visita d’un amic francès i la seva novia russa i una escapada a un poble de muntanya on visita al seu oncle capellà.

El retorn és més del mateix, els passejos pel carrer gran i la plaça, els consells del pare, un temps que sembla detingut.

 

 

COMENTARI

Basilio Martin Patino irromp com una  veu amb identitat pròpia en l’ anomenat nou cine espanyol, presenta la pel·lícula en el festival de Sant Sebastià , guanya la “concha d’ oro” a la millor òpera prima i obté ressonància per part de la crítica més progressista i la indignació per part dels seguidors del règim.

“Nueve cartes a Berta” esta realitzada com un soliloqui d’un jove d’una ciutat espanyola de províncies en els anys seixanta; la veu en off del protagonista acompanya les imatges a partir de nou cartes, nou seqüències sobre la vida del noi , Lorenzo, en que aquest explica les seves vivències a  una noia que estima i resta allunyada.

Aquesta formula li dona un tempo lent a la pel·lícula, un to literari i poc cinematogràfic però també aconsegueix reflectir la banalitat de l’ existència en aquest context social, la superficialitat i la monotonia d’un món en el que res canvia i tot és igual dia a dia.

El film utilitza el gènere epistolar com excusa perquè el protagonista vessi els seus sentiments i s’ expressi sense traves, el film és pot contemplar a partir del jo personal del protagonista, els seus referents interiors, els seus somnis i les seves pors, també a partir d’ells esdevé un retrat objectiu de tot allò que rodeja al noi, la realitat social que l’ envolta.

D’ aquí neix un retrat del país i de l’ època, gens complaent. Lorenzo viu en un context conservador, l’ església, la missa, la religió, la setmana santa, els discursos del capellà, la família, la relació amb els pares, els passejos per la ciutat sense saber que fer i on anar, la tuna… una foto fixa que no es modifica.

El protagonista podria ser un subjecte de canvi, un noi universitari, que ha viatjat a l’ estranger, amb pretensions intel·lectuals i aclaparat per la vida en províncies però Martin Patino és pessimista  respecte a l’ evolució del seu protagonista, potser un símbol de la seva generació.

Darrera un cert sentit crític amb allò que passa i veu, Lorenzo es mostra com un deixeble ben disposat a perpetuat el món al que està lligat.

Darrera la petita rebel·lió personal, s’imposa l’ esperit petit burgés, la temptació del casino, la copa i la partida de cartes com eixos de la realitat quotidiana, la capacitat d’ acomodar-se.

El relat de l’ oncle és clar, el món esta molt enredat, Cuba, els negres, els comunistes…, com les opinions dels pare: “no hi ha cap possibilitat d’ arreglar res”.

Lorenzo sembla agafar-se a aquestes coartades, serà potser, un seguidor més d’ aquest esperit ple de confortabilitat, conservador i individualista, un reflex del seu temps.

Berta és el cosmopolitisme, l’ amor impossible, l’ espai llunya, la reflexió sobre que una altra vida és factible.

Patino reflexiona sobre aquest món tancat, el retrat d’una Espanya grisa i desolada que te antecedents a partir de la mirada similar que efectuà en els seu temps Bardem amb “Calle mayor.

LOS SANTOS INOCENTES

 

Director: Mario Camus

Actors: Alfredo Landa

              Paco Rabal

              Terele Pavez

               Juan Diego

               Agustín Gonzalez

               Agata Lys

               Mary Carrillo

Any: 1984

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Cine social

Subgènere: Drama rural

 

ARGUMENT

En els anys 60, en el camp d’ Extremadura, Pepe el Bajo (Alfredo Landa) viu en una barraca amb la seva família: Régula (Terele Pavez), la seva dona i els seus tres fills: Quirce, Nieves i “la niña chica”, una nena amb una severa disminució psíquica. També comparteixen aixopluc amb Azarias,(Paco Rabal), el germà de Régula, un home curt d’ enteniment.

Pepe i la seva família són requerits per Pedro (Agustín Gonzalez), l’ administrador de la finca, perquè visquin a prop de la casa principal on Nieves farà  funcions d’ assistenta.

El “cortijo” és propietat de la marquesa (Mary Carrillo) i és freqüent la presència d’ Ivan (Juan Diego), el seu fill, la principal afició d’ aquest és la caça i utilitza a Pepe com a secretari perquè rastregi les perdius que obté.

Un dia, Pepe ha pujat a dalt d’un arbre per fer servir un esquer per les captures, quan cau i es trenca una cama, malgrat que no pot caminar i esta enguixat, Ivan el requereix perquè l’ ajudi en la següent partida de caça i Pepe ho intenta però torna a caure i a cruixir-se.

Ple de malestar, Ivan demana que les tasques de Pepe les realitzi el seu fill i més tard Azarias. Aquest ha ensinistrat un ocell, una milana, que es tota la seva companyia i en qui ha posat tot el seu afecte.

La partida de caça és un fracàs, Ivan te un mal dia i no obté cap peça, així que quan retornen i observa a la milana, li engega un tret i la mata, davant la desesperació d’ Azarias.

En la següent sortida, Azarias puja a un arbre per moure adequadament l’ esquer però aprofita per llençar-li una corda al coll a Ivan, que esta a sota, i l’ estrangula.

 

COMENTARI

Camus realitza aquest film en 1984, basant-se en l’ obre de Miguel Delibes del  mateix nom i publicada tres anys abans.

Estem davant una recreació del realisme social, tan en l’ obra escrita com en la cinematogràfica.

Camus ens mostra un retrat de l’ Espanya dels anys 60, de l’ Espanya franquista, injusta i mísera, una Espanya rural on exposa la prepotència, la supèrbia i l’ arrogància d’ una classe social: dels amos de la terra, dels terratinents, acostumats sempre a manar i a ser obeïts, a realitzar la seva voluntat i imposar la seva jerarquia.

Delibes retrata als vencedors i també als vençuts. Els camperols pobres, sotmesos, humiliats però submisos , resignats i obedients. Maltractats pels senyorets, tan paternalistes com dèspotes.

Magnífica escena en la que la marquesa va donant la seva assignació als camperols posats en filera, com si de caritat es tractes o quan en el dinar amb els jerarques, criden a Pepe i Régula perquè escriguin el seu nom i facin palès que ja no són analfabets.

Camus més enllà de les peripècies individuals, retrata una Espanya miserable, on la riquesa i el poder s’ embasta sobre el dolor dels altres. El director organitza la pel·lícula en base a quatre capítols en els que els protagonistes són Quirce, Nieves, Pepe i Azarias i contemplem el present dels personatges.

Quirce està en el servei militar però ha decidit  no tornar a la vida rural, igual que Nieves, que treballa en una fàbrica. En canvi, els més grans ja no es poden sostreure a un destí que els aclapara. Pepe i Régula han tornat a la Jara i viuen de nou en la cabana, l’ home esta coix després del maltractament sofert en la seva lesió, “la niña chica” ha mort, Azarias pena la mort d’ Ivan, en un centre psiquiàtric, ple de tristor i solitud. Són personatges marcats pels seus orígens de classe, marcats per un destí que ja no poden canviar.

Azarias és el símbol de la justícia. No és un reclam fet des de la raó sinó visceral i intuïtiu, en realitat és una venjança, però és l’ únic que respon a les humiliacions i al poder aclaparador dels amos.

Paco Rabal i Alfredo Landa, imponents en els seus papers, guanyaren el premi de Canes a la  millor interpretació masculina en 1984.

 

MATADOR

 

Director: Pedro Almodóvar

Actors: Assumpta Serna

              Nacho Martínez

              Antonio Banderas

              Eusebio Poncela

              Eva Cobo

              Chus Lampreave

              Carmen Maura

               Julieta Serrano

Any: 1986

Nacionalitat: España

Gènere: Melodrama

 

ARGUMENT

Diego Montez (Nacho Martínez)és un antic torero retirat per culpa d’ una greu agafada i ara es dedica a donar classes de tauromàquia als seus alumnes.

Entre ells es troba Àngel(Antonio Banderas), un  noi tímid, verge i de sexualitat vacil·lant, que viu amb una mare dominant i de l’ opus, Berta (Julieta Serrano).

Els requeriments que li fa Diego, que dubta de la seva masculinitat, donen peu a que surti al carrer i intenti violar a Eva (Eva Cobo), la novia del seu mentor, tot i que sols acaba ejaculant en les cames de la noia.

Ple de sentiment de culpa, acudeix a la policia per auto-acusar-se i l’ atén el comissari Del Valle (Eusebio Poncela), que està investigant l’ assassinat de dos homes i dues dones en estranyes circumstàncies.

L’ advocada d’ Àngel és Maria Cardenal (Assumpta Serna), de qui l’ espectador sap que és l’ assassina dels dos homes. Ella els hi requereix els favors sexuals i en l’ acte de l’ orgasme, els mata amb un punxó.

Tot i que Eva no vol fer cap acusació formal d’ Àngel, aquest continua volent inculpar-se i declara que ha estat ell qui ha matat a les dues noies. Ho demostra, quan acudeix amb la policia al jardí de la casa de Diego , on diu estan enterrades i efectivament hi apareixen els dos cadàvers.

Aquesta acció comporta que Maria i Diego es coneguin i sorgeixi entre ells una apassionada i malaltissa relació que no troba el moment de consumar-se.

A la fi els dos enamorats coincideixen i es confessen mútuament com els assassins buscats. Per ells, la mort de l’ amant és una sublimació del sexe.

En tant s’ expliquen el que han fet, Eva, la novia despitada de Diego, els sent i acudeix a la policia. Ara el comissari Del Valle, ajudat per Àngel, que té un poder endevinatori, surten a la recerca dels amants.

Aquests consumen la seva relació, ella mata a ell i després es pega un tret. Quan la policia arriba, els troba morts amb suma cara de felicitat.

 

COMENTARI

Almodóvar, que fins ara havia realitzat un cine més “cheli” i costumista, inicia aquí un trencament amb la seva obra anterior i camina cap a una manera de filmar més sofisticada, amb girs radicals en els guions i novetats estètiques.

En “Matador”, presenta la relació entre l’ amor, el sexe concretament, i la mort. Ja d’ entrada els títols de crèdit serveixen per contemplar un home que es masturba, en tant percep una sèrie de films “gore”.

Els dos protagonistes porten la seva pulsió amorosa fins les últimes conseqüències, la sublimació del sexe i de l’ orgasme és la mort. La passió,  la satisfacció total, la plenitud, l’ excitació més vehement i el plaer troben la seva cimera amb la mort de l’ altre. Eros i Tanatos.

Almodóvar recrea escenes de gran poder fílmic. Ja en una de les primeres, contemplem com Maria  Cardenal fa valer el seu poder de seducció per portar un home al llit i per matar-lo en el moment de l’ orgasme, en el paper de mantis religiosa, cavalcant sobre la víctima, ja morta, però amb el penis encara erecte.

El director juga àmpliament amb el fetitxisme del món del toreig. Diego dona classes als seus alumnes sobre com un matador te que executar al toro. Diego per culminar la feina, en un moment de gran simbolisme, recollit en un magnífic picat, es vesteix de torero per iniciar el ritual, primer de la penetració de la dona i més tard de la mort. En tant els amants consumen la relació, sona “Esperame en el cielo” amb la poderosa veu de Mina.

Un altre element simbòlic és l’ eclipsi. Quan els dos estimats s’ ajunten, un eclipsi amaga el sol, com a paradigma de la força dels jacents.

Altres elements dramàtics són aquí tangencials. La presència d’ Àngel, el noi reprimit que desencadena l’ acció amb el seu sentiment de culpa. Gran escena quan arriba a la comissaria i contemplem la mirada pertorbadora i ambigua del comissari, reflectida en el vidre.

Almodóvar treballa amb els seus actors fetitxe, encara que sigui amb papers secundaris: Bibi Anderson com venedora de flors, Carmen Maura com metgessa o Verònica Forqué com periodista.

 

LA LEY DEL DESEO

 

Director: Pedro Almodóvar

Actors: Eusebio Poncela

               Antonio Banderas

               Carmen Maura

                Miguel Molina

                Fernando Guillen

                Manuela Velasco

Any: 1987

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Melodrama

Sub gènere: homosexualitat

 

ARGUMENT

Pablo Quintero (Eusebio Poncela) és un director de cine i teatre, homosexual, que triomfa amb la seva última obra.

La seva germana, Tina (Carmen Maura)és una transsexual. Va néixer com a home i assetjada pel seu pare es va canviar de sexe, ara viu amb Ada, la filla d’ una amiga.

Pablo li encarrega el paper principal en la seva nova obra teatral: “La veu humana” de Cocteau.

El director de cine està enamorat de Juan (Miguel Molina) però aquest no li correspon totalment i per evitar problemes en la relació marxa a la seva casa en un poble andalús. En una festa Pablo coneix  a Antonio (Antonio Banderas), va al seu domicili amb ell i passen la nit plegats. Antonio queda captivat per l’ altre home però aquest continua totalment seduït per Juan.

Antonio se’n va al seu poble on viu amb la mare i allà rep les cartes d’ amor de Pablo, signades per Laura T, perquè la mare no sospiti que s’ entén amb un home.

Quan Antonio s’ assabenta que Pablo anirà a visitar a Juan, entaula coneixement amb el noi, el porta fins a uns penya-segats i el tira dalt a baix, matant-lo.

La guàrdia civil investiga i sospita d’ Antonio, en tant Pablo torna a Madrid però te un accident de cotxe en el camí , perd el coneixement i la memòria i és ingressat en un hospital.

Per la seva part Tina ha conegut a Antonio, sense sospitar que és l’amant de Pablo i l’ assassí de Juan i s’ha enamorat d’ ell. Antonio despitat amb Pablo, segresta a la seva germana i amenaça amb matar-la. La guàrdia civil acudeix i Antonio promet que deixarà lliure a la dona si pot tornar a veure a Pablo i estar amb ell una estona.

El director de cine va a la cita. Els dos homes fan l’ amor furiosament i quan tot s’ ha acabat, Antonio s’ engega un tret i es suïcida.

 

COMENTARI

Almodóvar opta pel melodrama desafurat. Passió amorosa, gelosia, transsexualitat, homosexualitat, insatisfacció i violència.

Els personatges són presoners de les seves passions i el director manxec s’ acosta al món de Douglas Sirk i als elements malsans dels seus llargmetratges. Almodóvar realitza una pel·lícula, icona pels gais, on l’ amor entre homes és aquí un amor perdut i ple de passió.

Un dels protagonistes diu: “M’és igual que no m’estimin però no suporto que no em desitgin”. Antonio mata per aconseguit ser l’ únic en la vida de Pablo i ja vençut i acorralat, el seu últim desig és passar una última hora d’ amor amb el seu amant i després suïcidar-se.

Com en altres films del director, estem davant un desig que es transforma en possessió. L’ objecte amat no es pot compartir, te que ser indivís.

Almodóvar juga també amb l’ element de la simulació. Ja en la primera escena contemplem el final de l’ última pel·lícula de Pablo Quintero. Un home es masturba davant el seu amant però percebem més tard com les veus apassionades dels protagonistes són les dels madurs dobladors, sense cap sex appeal. Com després en la història real, ens explica com l’ amor de Pablo és engany i impostura, i com Tina és una dona però ha nascut home, odia els homes que no la satisfan però quan s’ enamora d’ un, aquest és l’ assassí de l’ amant del seu germà.

Almodóvar també planteja el tema de la memòria. Pablo te un accident de cotxe i perd la memòria. L’ oblit és la desaparició de l’ altre i dels referents amorosos que omplen d’ enrenou la vida. Potser l’ oblit sigui una teràpia.

Important és l’ aspecte de la duplicitat. Pablo i Tina són germans. Pablo és un home però no compleix les expectatives virils del seu sexe. Tina és una dona, que ha  esta un home, els dos s’acaben enamorant del mateix home.

El director ens brinda, com sempre, algunes escenes de gran força. La imatge de Tina, gran Carmen Maura, passejant de nit per Madrid demanant a l’ escombriaire que la regui amb la manega. L’ aigua cau sobre la dona com un element purificador, la deixa xopa com en un ritual amorós, que ja ha oblidat.

Magnífica l’ escena en que Tina entra en l’església , comença a cantar i li confessa al capella que formava part del cor però que era un nen.

Ada, la nena, recrea les divertides escenes en que demana miracles, que sempre es compleixen, a la verge o quan canta “ne me quite pas”, al costat de la parafernalia religiosa.

Els dos inspectors de policia, pare i fill, són també una especia de Dupont i Dupont tintinians, tot i que un aviciat i l’ altre directe, ambdós amb poc escrúpols.

Per fi és potent la imatge final. Antonio s’ ha engegat un tret. Pablo sosté al mort en els seus braços, els dos despullats. És una icona visual i plena de plasticitat, que te com a referent el descendiment de Crist, quan la Verge recull el cadàver entre els seus braços. No queden enrere les escenes de llit entre els dos protagonistes plenes de força i sexualitat.

La música cobra igualment importància. “Lo dudo” de Los Panchos, “Guarda que luna” de Fred Bongusto i la mencionada “Ne me quitte pas” subratllen i puntuen l’ acció.