MIENTRAS DURE LA GUERRA

 

Director: Alejandro Amenábar

Actors: Karra Elejalde

               Eduard Fernández

               Santi Prego

               Luis Bermejo

               Tito Valverde

               Mireia Rey

               Patricia López

Any: 2019

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Cine polític i social

Sub gènere: Guerra civil espanyola

 

ARGUMENT

En 1936 esclata la guerra civil espanyola. En Salamanca Miguel de Unamuno (Karra Elejalde), és un dels intel·lectuals espanyols de més prestigi, fart dels excessos de la República , veu en el cop militar una possibilitat d’ ordre.

És per això que és restituït en el càrrec de rector de la Universitat de Salamanca del qual havia estat destituït pels republicans, però la nova realitat s’ encarrega de qüestionar la seva decisió.

Assassinats, empresonaments i arbitrarietat s’ encadenen, dos dels seus millors amics., Atilano, un francmaçó , pastor protestant i Carlos, un antic alumne, ara professor de la facultat, són detinguts i desapareix el seu rastre.

En tant les lluites de poder entre els nacionals s’ apaivaguen i Franco és anomenat nou cap polític i militar mentre duri la guerra

Unamuno assisteix a un acte en la Universitat rodejat de rebels,davant els discursos apologètics sobre la raça, la religió i el militarisme,el pensador intervé i critica allò que considera una nova tirania, Millàn Astray (Eduard Fernández) li contesta al crit de Viva la mort i Unamuno li replica que guanyaran però no convenceran.

L’ intel·lectual és obligat a dimitir com a rector de la Universitat i mor d’un infart dos mesos després.

 

 

COMENTARI

   Alejandro Amenábar inicia la seva carrera amb pel·lícules vinculades a la  ciència ficció o el terror: “Tesis”(1996), “Abre los ojos” (1997) o “Los otros” (2001).Amb aquest film guanya prestigi internacional i comença  a rodar relats que es posicionen sobre aspectes més complexos de la vida: “Mar adentro”(2004) sobre l’ eutanàsia o “Àgora”(2009) sobre el pensament únic.

Ara Amenábar ens parla sobre la guerra civil espanyola i ho fa des de la perspectiva d’un intel·lectual, Miguel de Unamuno, un home que va simpatitzar en diferents moments  amb els dos bàndols.

La idea que ens transmet a través del pensador és la de les dos Espanyes irreconciliables, una plena de desordre i incapacitat, l’ altra autoritària i sanguinària. Estem doncs davant d’un cert tòpic que també vol reflectir una metàfora sobre el moment actual en el qual sobreviuen les malvolences d’uns contra els altres, la falta d’ idoneïtat per l’ enteniment, la incompetència per la raó, el diàleg i la tolerància.

La cosa queda aquí perquè encara que no ho sembli Amenábar no vol fer una pel·lícula decididament política, així que no cal jutjar-lo per la seva falta de complexitat i per no ser més persistent i fi en l’ anàlisi.

El director de nacionalitat espanyola vol fer allò que sap fer, explicar històries, desenvolupar relats i això si que ho fa amb total solvència, posada  en escena magistral, record i lloança d’un cine en el que sempre passen coses: l’ americà.

Però anem abans a l’ imaginari ideològic d’ Amenábar, transmutat possiblement en Unamuno. El rector de Salamanca te com a característica principal el dubte, Unamuno ha estat basquista, socialista, republicà i ara s’ alia amb el sediciosos, és un home tan intel·ligent com contradictori que a la vellesa no es vol alinear de manera contundent amb cap bàndol perquè pensa que els dos estan plens de mancances.

El discurs final de Unamuno que, Amenábar ressalta especialment, ens diu que tant comunistes com feixistes ens porten al desastre, podria acusar-se a l’ autor d’ equidistància?, relativament perquè en el film coneixem de primera mà les barbaritats dels sollevats mentre que el món republicà es manté en la distància. Unamuno en el primer moment se sent emparat pels colpistes davant el caos imperant, després quan descobreix que es tracta de substituir un desordre per un altre molt més tirànic i violent, no dubta en denunciar el que passa i fer-se enrere.

Amenábar lloa la capacitat de l’ individu per dubtar, la capacitat, quasi la necessitat de l’ intel·lectual per no afegir-se a cap bàndol, ser independent i gaudir de criteri propi malgrat les conseqüències negatives que això li comporti.

Amenábar contrasta idees i formes de ser i pensar i així ens relata les opcions i opinions diverses. Ho fa des del punt de vista conservador-Unamuno- front els republicans, els seus amics, Atilano i Salvador. Una segona forma d’ observar les diferencies és entre l’ home de raó, Unamuno altre vegada, i el d’ acció, temperamental i poc erudit, en aquest cas Millán Astrain. Un tercer contrast és generacional, ve donat per l’ empatia avi/net, Unamuno es baralla amb la filla però te especial acord amb el nen, símbol d’una Espanya del demà potser millor.

El relat avança com una novel·la, l’ actuació austera i irònica de Santi Prego com Franco , la sobrectuada d’ Eduard Fernández com Millàn Astrain i la de premi de Karra Elejalde com Unamuno li donen força a la narració.

Amenábar demostra tot allò que sap fer en magnifiques escenes com quan Unamuno és escridassat pels rebels i l’ espectador contempla la cridòria a través de les ulleres de l’ intel·lectual o com en l’ última escena el net confegeix un colom de paper  que mou les ales ,la càmera s’ aproxima a la bandera espanyola penjada en el balcó, una esperança perquè en el futur gaudeixi de la llibertat de l’ocell de paper.

Però sens dubte l’ escena més rellevant és la del discurs en el paranimf de la Universitat, quan resonen els crits de Viva la mort per part del militar i de “Guanyareu però no convencereu” per part de Unamuno.

El director aposta per les trames paral·leles com si d’un relat de suspens es tractes, d’una part contemplem el periple unamunià ple tant d’ indignació com dubtes, de l’ altre ens adonem del teixit per conquerir el poder que desenvolupen els generals colpistes, amb especial atenció per un home gris i callat que  sap està en el lloc adequat en el moment oportú: Franco.

Amenábar humanitza als seus personatges, Franco no és un monstre, més be un oportunista, Carmen, la seva dona, algú que salva a Unamuno, potser de ser linxat, Millán Astray un fatxenda ridícul.

Criticada o elogiada, aquesta és una pel·lícula que parla de la història d’ Espanya i que be podria servir pel debat en escoles i instituts.

 

LOS LUNES AL SOL

 

Director: Fernando León de Aranoa

Actors: Javier Bardem

              Luis Tosar

              Jose Angel Egido

              Nieve de Medina

              Celso Bugallo

              Enrique Villen

              Aida Folch

              Joaquin Climent

Any: 2002

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

    Santa (Javier Bardem), Jose (Luis Tosar) i Lino (Jose Angel Egido) han treballat en la naval de Vigo i la reconversió els ha portat a l’ atur.

Lino es passa el temps anant a entrevistes de treball on sempre és escollit algú més jove i preparat. Santa ha d’ anar al jutjat doncs quan les mobilitzacions va trencar un fanal i l’ ajuntament li demana vuit mil pessetes pels desperfectes, Santa es veu obligat a pagar però com a compensació personal torna a trencar el fanal. Jose te una relació rutinària  amb Ana (Nieve de Medina), la seva dona, que és qui treballa i porta els diners a casa, però quan aquesta sembla que te un  lligam amb un altre, fa tots els possibles per que tot torni a la llar.

Els tres amics passen els matins en la taberna de Rico (Joaquín Climent), un altre acomiadat que amb la indemnització va muntar un bar, allà parlen d’ allò diví i d’ allò humà, Santa es mira amb bons ulls a Nata (Aida Folch), la filla de Rico que te quinze anys. També hi apareix Amador (Celso Bugallo), un home més gran, alcoholitzat i amargat que acaba suïcidant-se. No hi pot faltar Reina (Enrique Villen), que treballa com a “segurata”  i que els hi retreu que no fan els suficients esforços per trobar feina.

Després d’ anar a l’ enterrament d’ Amador, els tres amics segresten el vaixell que transporta turistes per la badia i donen un tomb per l’ alta mar.

 

 

COMENTARI

López de Aranoa ja havia mostrat el seu talent en “Familia”(1996) i “Barrio” (1998), ara dona un pas endavant en aquesta comèdia agre dolça, tan divertida com amarga i lúcida.

Arana relata el dia a dia de tres aturats, damnificats de la reconversió industrial, en un to quotidià i costumista, on l’ anècdota s’ eleva a principi. El director parla, tot i el to de vegades desenfadat, de la realitat social de la qual el cine espanyol se’n vol evadir amb tanta freqüència.

Santa, Jose i Lino són tres supervivents i el film capta la seva pròpia psicologia. Santa s’ho treu tot del damunt , és un “jeta” i un cínic però això l’ ajuda a sobreviure. Jose te una finalitat en la vida i és que tot continuï igual i que la seva relació amb Ana, la dona, no es trenqui malgrat les mancances. Lino està tip d’ anar a entrevistes de treball , presentar currículums i no donar el perfil. Els tres homes troben una compensació en l’ amistat  i l’ empatia mútua i en la capacitat de consolar-se, xerrar i fer el dia més transitable, tot i això són gent que ja ha perdut l’ esperança de trobar feina i que amaguen la resignació amb la bonhomia i la xerrameca.

López de Aranoa ens presenta un calidoscopi de personatges secundaris que completen la vertebració d’un inexistent proletariat, ara desaparegut, en extinció o atur. Rico és aquell que ha tingut sort, ha muntat un negoci i se n’ està sortint de la crisi permanent en que viu el país. Reina ha trobat feina i per això es veu en la disposició de donar unes lliçons que ningú li demana i per fi Amador és l’ home gran, que viu sol i que no parla mai de si mateix fins que un dia se suïcida davant la perplexitat dels amics que no sabien res sobre ell.

El director entre broma i broma parla d’un món que s’ acaba, d’una realitat industrial que havia donat aixopluc a tota una classe social, que ara es troba sumida en la incertesa i la vacil·lació. El millor de la pel·lícula és que Leon de Aranoa motiva a la reflexió a partir del sentit de l’ humor i la mofa.

La pel·lícula guanya la Conxa d’ or en el festival de sant Sebastià i és fa creditora el mateix any de cinc premis Goya.

 

 

TACONES LEJANOS

 

 

Director: Pedro Almodóvar

Actors. Victoria Abril

               Marisa Paredes

               Miguel Bose

               Míriam Díaz Aroca

               Feodor  Atkine

Any : 1995

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Melodrama

 

ARGUMENT

Becky del Paramo (Marisa Paredes)és una diva de la cançó. Després de la mort del seu segon marit, marxa a fer les amèriques i deixa la seva filla en terra i en el seu nou destí es relaciona amb Manuel (Feodor Atkine), un periodista.

Al cap dels anys, convertida en una figura torna a Espanya i allà es retroba amb Rebeca (Victoria Abril), la seva filla, que s’ ha casat amb Manuel, l’ antic amant de la mare , que ara és director d’ una cadena televisiva.

Una nit van tots plegats a contemplar l’ espectacle de “Letal” (Miguel Bosé), un transvestit que imita Becky. Rebeca va als camerinos i allà Letal fa l’ amor amb la dona. Al cap d’ un temps Manuel mor assassinat, la policia i un jutge, Domínguez, inicien la investigació.

Les sospitoses de l’ assassinat són Isabel (Míriam Diaz Aroca), una locutora de la televisió que era la seva amant, Becky, que també va estar en la casa i s’ ha tornat a relacionar amb el seu antic estimat i Rebeca, la qual explica que quan va arribar a la casa ja va trobar mort a Manuel.

Les tres dones neguen haver comés el crim.

Rebeca és inculpada i ingressa en la presó però al cap d’un temps, gràcies a les gestions del jutge, torna al carrer però s’ assabenta que ha quedat embarassada de la seva relació amb Letal.

A requeriment del jutge, Rebeca torna al cabaret per contemplar el nou espectacle del transvestit. Quan entra en el camerino descobreix que el jutge Domínguez és en realitat Letal i aquest la demana en matrimoni.

En tant, Becky ha tingut un infart després d’ una actuació, agonitzant en l’ hospital li declara al jutge que ella ha estat l’ assassina i exonera a la seva filla.

Quan a punt de morir demana un confessor, li explica que ha mentit per salvar a la filla, la verdadera culpable. Becky expira mentre Rebeca l’ abraçà en el llit de mort.

 

 

COMENTARI

Almodóvar deixa la comèdia esperpèntica i grotesca per traslladar-se de ple al melodrama.

La pel·lícula planteja la dualitat d’un personatge, qui és i qui vol ser. El jutge Domínguez és durant el dia el braç de la llei i durant la nit un transvestit desmanegat i ple de plomes.

Com en moltes pel·lícules d’ Almodóvar, realitat i ficció xoquen, en els dubtes identitaris i en la voluntat de ser qui no s’ és.

Però el tema principal del film, deutor del melodrama desbocat, és la relació entre una filla dominada sempre per la personalitat de la mare, que ha viscut subalterna a la seva ombra , que mai s’ ha sentit estimada i la progenitora, una dona forta i triomfadora que ha abandonat a la noia per aconseguir l’ èxit i que fins i tot quan torna, li pren el marit, que ha estat el seu amant i reincideix en l’ escomesa.

Mentre la filla se sent abandonada, la mare esclata plena de sentiment de culpa, volen rescabalar el seu passat i fer-se perdonar. Com millor sinó que, acusant-se d’ un crim que no ha comès per desvincular a la filla del delicte.

En tant la mare està a les portes de la mort, Rebeca recorda la seva infantesa, quan el so dels talons de les sabates de la dona en la llunyania, feien recognoscible la seva presència o absència , l’ afecte o el desafecte, la tendresa o la fredor que després marcarien el temps vital de la noia.

En una de les seves creacions menys aconseguides, a Almodóvar se li va la mà en el melodrama, faltat de sentit de l’ humor, desvinculat dels elements de comèdia que l’ han identificat, s’ acaba creient en excés la pròpia obra, que redunda en els efectes propis del serial, sense desmitificar-lo.

El millor de la funció és l’ actuació de Miguel Bosé, com Jutge Domínguez/Letal i la cançó “Piensa en mi”, que en la veu de Luz Casal, enarboren magistralment tant Becky com el transvestit i per fi el número musical de les recluses , encapçalades per Bibi Andersen en el presidi.

QUIÈN PUEDE MATAR A UN NIÑO?

 

Director: Narciso Ibáñez Serrador

Actors: Lewis Fiander

               Prunella Ransome

               Antonio Iranzo

Any: 1976

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Tom (Lewis Fiander) i Evelyn (Prunella Ransome) són una parella anglesa de vacances en Benavis, un poble de la costa espanyola, la noia està embarassada i cansats de la gent i la massificació decideixen agafar una barca cap a Almanzora, una illa propera, tot tranquil·litat.

Quan arriben, tan sols hi ha uns pocs nenes en el port, recorren els carrers de la població però tot està buit. La botiga d’ alimentació, l’ hostal, els carrers…Tom veu en la llunyania com passa pel carrer un vell, una nena el segueix i li parteix el cap amb un pal, Tom trasllada el cadàver a una casa i poc després contempla com els nens juguen amb l’ home al joc de trencar l’ olla i una nena amb els ulls embenats li assesta tot de cops amb una dalla.

Tom i Evelyn, prou espantats, comencen a localitzar cadàvers d’ adults disseminats per arreu i es troben amb un altre home (Antonio Iranzo), que els hi explica com els nens s’han tornat violents i han començat a matar, l’ explicació és trencada per la presència d’una nena que el requereix amb un gran somriure, l’ home explica que és la seva filla i l’ acompanya, al girar el carrer, els nens el maten.

Tom i Evelyn, inicien una boja carrera cap el port per agafar la barca i fugir però són interromputs per un grup de nens, prenen un jeep i marxen fins l’ altra part de la illa però també són assetjats i acaben refugiats en la comandància del port, allà els infants els rodegen, Tom agafa una metralladora dels guàrdies i quan un nen l’ amenaça, li clava un tret , això fa que momentàniament els encalçadors es retirin però Evelyn sent com el ser que porta en les entranyes es rebel·la contra ella i la va matant.

La dona mor i Tom surt, agafa el jeep, mata més nens a tret d’ metralladora i arriba al port per agafar la barca , però els xiquets l’ assalten, Tom es defensa a cops de rem, els nanos el fereixen, clavant-li estisores i ganivets.

Llavors arriba la barca amb els guarda costes, aquests veient com l’ home colpeja violentament a uns nens indefensos, li disparen i el maten.

Quan els guàrdies avancen en la població, els noiets es fan amb l’ armament i els hi disparen, agafen després l’ embarcació per marxar cap a la península a seguir jugant.

 

 

COMENTARI

Narciso Ibáñez Serrador és una de les icones de la televisió espanyola dels anys seixanta i setanta, amb les seves “Historias para no dormir”.

En el cine realitza “La residencia”, en 1970 i aquesta pel·lícula que ens ocupa, més tard s’ entreté en concursos televisius, com l’ “un, dos, tres, responda otra vez” ,no desenvolupa una carrera cinematogràfica i es perd un molt bon director.

El seu món en els seus inicis televisius furga  en els temors propis i aliens i es converteix en un especialista en els relats de terror.

Ens trobem aquí davant una pel·lícula del gènere, diferent i sorprenent, no es basa en cap cas en monstres i en efectes especials per aconseguir els seus objectius, ni s’ empara en la foscor per crear incerteses i por; la tensió i l’ horror són creixents a partir d’ l’ acció en plena llum del dia, en un escenari idíl·lic i a partir d’uns protagonistes plens de candor i innocència.

El cine de terror sempre ha buscat donar-li un cop de rosca a tot allò quotidià, per tornar-lo perillós i malèvol; els animals, les plantes, els vells, els pacífics…es tornen violents, transgredint el seu tarannà. Els nens han estat menys utilitzats però l’ argument segons el qual la innocència es torna crueltat i la ingenuïtat malicia també ha estat un clàssic.

La literatura ha desenvolupat aquest tema en “El senyor de les mosques “de William Golding portada al cine per Peter Brook entre altres, és una paràbola sobre el poder i l’ autoritat en la que els nens protagonistes hi mostren tota la seva maldat; un altre exemple és “Una volta de rosca” d’ Henry James i sobretot la versió cinematogràfica de jack Clayton: “The innocents”.

Serrador inicia el film, mostrant imatges de la història de la humanitat o de l’ actualitat, en les que els nens són els gran perjudicats de les conflagracions bèl·liques, Auschwitz, Vietnam, Índia, fams, misèria i mort, així que planteja que passaria si els nens decidissin venjar-se dels adults.

La pel·lícula es pot veure com una metàfora sobre qualsevol col·lectiu oprimit, què passaria si decidís defensar els seus drets i ho fes amb més violència i animositat, encara, que l’ exercida sobre ell.

Serrador planteja una mirada sobre la força del grup, unit i cohesionat i com emprèn una creuada, ho contemplem en l’ última imatge, a la conquesta del món.

El director es basa lliurement en diverses pel·lícules del gènere com “Los pájaros” d’ Alfred Hitchcock, en quan els ocells pateixen un canvi, una metamorfosi que els fa aterridors i perillosos per l’ humanitat.

Una altra font d’ inspiració és “la noche de los muertos vivientes”, on l’ humanitat s’ enfronta a un perill desconegut, els zombis, aquí com allà, els nens no tenen sentiments ni aturador; l’ escena dels protagonistes tancats en la casa, rodejats i intimidats pels enemics, és calcada; les imatges dels guarda costes que maten al protagonista per confusió, és similar a la de “los muertos vivientes”, quan les patrulles arriben a última hora i maten als zombis i també al’ heroi supervivent creient que és un dels monstres.

Un tercer exemple podria ser “La invasión de los ladrones de cuerpos” on la ment i la personalitat humana són usurpades per uns alienígenes; aquí no sabem res del per què de la mutació però tampoc cal anar massa lluny, tots hem vist com els nens entre si, ens els seus jocs o diversions poden ser summament cruels, quan encara no estan lligats a les repressions de la cultura que sent tot adult.

Per no ser més extensos citarem per finalitzar el punts de convergència amb: “La semilla del diablo”, en l’ escena en la que Evelyn porta en el seu interior una criatura diabòlica que acaba amb la seva vida

El somriure infantil, de vegades, es torna ganyota, Serrador ho aprofundeix fins el final.

Cal dir que el director filma la essència del mal i com d’ allò més candorós i senzill pot sorgir allò més pervers i maligne.

La pel·lícula va ser censurada en el seu moment en Europa i ara potser no es podria rodar, atenint-nos als drets dels menors; la violència que exerceixen i que és exercida contra ells, està a hores llum de la correcció política.

L’ execució del petitó que apunta al protagonista , beatífic, amb una pistola o les escenes dels nens intenten trencar l’ olla que resulta ser el cos d’un pobre home, són absolutament terrorífiques.

Estem davant una pel·lícula de culte per amants del terror o ni això, degut a la seva reduïda visió comercial.

Serrador, que ens ha mostra a l’ inici les pitjors imatges de la guerra i la depravació ens ve a dir que tot és un joc, un joc atroç i sanguinari ja sigui en mans de nens o d’ adults.

 

LA VIDA POR DELANTE

 

 

Director: Fernando Fernán Gómez

Actors: Fernando Fernán Gómez

               Analia Gade

               Manuel Alexandre

              Gracita Morales

               Pepe Isbert 

               Rafaela Aparicio

Any: 1958

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

En l’ Espanya de final dels cinquanta que, comença a sortir del subdesenvolupament, Antonio  (Fernando Fernán Gómez) s’ ha enamorat de Josefina (Analia Gade), això li impedeix centrar-se i enllestir els seus estudis de dret; la noia ha acabat medicina i Antonio rep el vistiplau dels pares per casar-se si estudia i aconsegueix la llicenciatura.

La parella s’ estableix en casa dels pares de l’ home i aquest te que compaginar múltiples ocupacions des de presentador  en un cabaret fins a mestre en una escola femenina, on una aluma s’ enamora d’ ell.

Gràcies a una recomanació, entra en un gabinet d’ advocats i la parella aconsegueix pagar una hipoteca i comprar un pis propi, encara que de dimensions reduïdes.

Antonio li regala un biscuter a Josefina i aquesta a les primeres de canvi te un accident; el marit es converteix en el seu advocat defensor però la seva poca perícia el porta a perdre el cas i la dona surt de l’ enrenou amb una multa.

Josefina intenta obrir un despatx i especialitzar-se en la teràpia del psicoanàlisi però tots els seus clients són masculins i Antonio , gelós, els expulsa. La parella te la vida per davant per aprendre i per viure millor.

 

 

COMENTARI

Fernán Gómez realitza en 1958 el que seria el seu quart llargmetratge com a director però potser el primer en el que s’ implica com autor. El film és un fracàs i no te distribució, uns anys després es reestrena i es converteix en pel·lícula de culte.

Fernán Gómez realitza una comèdia costumista, estem en els albors de l’ Espanya del desenvolupament i el director exposa un retrat d’ aquest moment social.

Fernán Gómez parla de les naixents classes mitjanes; Antonio i Josefina són un jove matrimoni que intenta llaurar-se un futur, advocat i metgessa. El film mostra la situació d’ atur, precarietat i inestabilitat de la parella i com una carrera universitària no és la garantia d’una ocupació fixa.

El director recorre els durs inicis de la parella per estabilitzar-se i la pel·lícula és una representació de les dificultats per trobar feina, llar i seguretat però també informa del naixement de la societat de consum, la possibilitat de comprar-se un pis, i un cotxe, hipotecant-se.

El pas de viure en casa dels pares fins a obtenir un pis propi, el modest biscuter, els inicis ocupacionals, tot és una imatge d’una Espanya  en transició, de la misèria de la postguerra al consum.

El film no te un contingut crític ni agre, tot i que mostra un país amb mancances, més enllà de la propaganda oficial. Tanmateix conserva un deix de tristesa que apunta en ocasions al neorealisme italià però, opta generalment per la comèdia, amb moments hilarants com la participació en classe d’una aplicada i estudiosa Rosa Sanchidrian ( Gracita Morales), en els seus inicis o en el testimoni (Pepe Isbert) en l’ accident o en la hipnosis en que cau Clotilde ( Rafaela Aparicio), la criada.

Un altre apunt esdevé  amb el contrast entre la vida de solter de Manolo (Manolo Alexandre), sempre en el seu cotxe i rodejat de senyores, però que enveja l’ estabilitat i la vida matrimonial del seu amic Antonio.

Ningú acaba d’ estar content amb el  rol que li ha estat assignat.

DOLOR Y GLORIA

 

 

Director: Pedro Almodóvar

Actors: Antonio Banderas

              Asier Etxeandia

              Nora Navas

               Julieta Serrano

              Leonardo Sbaraglia

              Penélope Cruz

Any: 2019

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Salvador Mallo (Antonio Banderas) és un director de cinema en crisi, un home d’ èxit que al voltant dels seixanta es troba en decadència.

Una operació a l’ esquena l’ha deixat molt limitat físicament i això l’ ha portat a deixar d’ escriure i dirigir. Tot s’ha combinat amb depressió i aïllament.

A través de diversos flash backs coneixem aspectes de la infància de Salvador, com ara quan ensenya a llegir i escriure un paleta amb talent per dibuixar, o quan la seva mare el porta a estudiar a un seminari contra la seva voluntat.

La memòria de Salvador busca la reconciliació amb l’ Alberto Crespo (Asier Etxeandia), un actor amb qui es va barallar perquè no seguia les seves instruccions. L’ Alberto interpreta un monòleg escrit per l’ autor on explica aspectes íntims de la seva vida.

Federico (Leonardo Sbaraglia), un dels espectadors , se sent identificat amb un dels personatges de l’obra, ja que va ser amant de l’ autor. Acabada l’ obra, aconsegueix el contacte de  Salvador, el visita i recorden plegats  vells temps.

Salvador, ple de dolor físic per les xacres i moral pel pes del temps, es posa en mans d’un metge de confiança perquè li operi l’ esquena i li retorni l’ energia perduda.

 

 

COMENTARI

Almodóvar és una icona de la modernitat espanyola, si algú va trencar amb l’ Espanya casposa del landisme i fins i tot amb la críptica de Saura, és ell; atrevit, comediant, talentós, disbauxat…

També és cert que el seu cine en els últims anys davalla en alguns moments , com en “Los amantes pasajeros” (2013), un autèntic despropòsit.

Almodóvar combina en la seva filmografia la comèdia arrauxada amb el drama sofisticat, ara simplement fa balanç de la seva vida. La pel·lícula és allò que se’n diu un relat d’ auto ficció, una biografia esbiaixada, feta a base de records, memòria personal i alguna  llicència narrativa. Es tracta de passar comptes amb un mateix.

D’ entrada cal dir que Almodóvar es despulla sense concessions, sobretot quan parla del seu jo actual, un home amb limitacions físiques, que viu lluny de l’escenari pròdig de la seva joventut, plena d’ excessos i promiscuïtat, algú afectat per la solitud i la depressió.

El director manxec escriu un retrat actualitzat sobre si mateix però es dedica bàsicament a cercar la seva identitat. Per saber qui ets has de saber qui has estat.

L’ alter ego d’ Almodóvar, Salvador, retrocedeix en el temps  i els espais. El protagonista ens explica la seva infància, com en un poble rural de La Manxa, amb un pare absent i una mare beata, té el desig d’ aprendre i ensenyar, de sortir del món estret que li han adjudicat i ser rellevant.

De fet, la història de Salvador podria ser un relat generacional; els desacords amb la mare, les expectatives creades per ella: ordre i religiositat i incomplertes pel fill.

El primer desig, en aquest cas el cos nu d’ Eduardo, un noi jove que trafega per la casa, rebel·la el primer desfici sexual.

Ja  adult, i en el punt àlgid de la seva carrera, l’ atzar el porta a retrobar-se amb aquells personatges cabdals de la seva vida. L’ actor, essencial en el seu cine, aquell  que considera que el va trair, torna a interpretar l’ obra del director que, és a la vegada la història dels propis sentiments, de les passions i els desamors. Atzarosament, el protagonista dels afers amorosos es localitza entre el públic i els antics amants es retroben. En un joc de nines russes, el personatge escrit, l’ actor que l’ interpreta i la figura real, es barregen en un últim acte de confluència.

Almodóvar parla de l’ amor com una constant bàsica de la vida, però atenció, diu “l’ amor mou muntanyes però no et salva, a mi em va salvar el cine”.

L’ amor és passió, força, desig, pots gaudir-lo però passa, la creació, la capacitat de ser un altre, d’ explicar històries, d’ inventar, sempre, sempre pot ser diferent i alimentar la capacitat de forjar els mons amagats dins de cadascú.

Almodóvar recrea una pel·lícula que s’ obre al voltant de  la seva intimitat però que mostra a algú heterodox i lliure, per això he dit que reflecteix generacionalment a tots aquells que malgrat ser tant diferents del mestre del cinema, s’hi ha identificat, en la lluita contra un món en blanc i negre, rebels i iconoclastes, aquells que miren el passat amb un punt de dolor i d’ amor.

 

 

 

QUIÈN TE CANTARÀ

 

 

Director: Carlos Vermut

Actors: Najwa Nimri

              Eva Llorach

              Carme Elias

              Natalia de Molina

Any: 2018

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Lila Cassen (Najwa Nimri) és una cantant d’ èxit, ha estat deu anys sense cantar i quan vol reaparèixer es trobada en la sorra d’una platja i ha perdut la memòria.

Marta (Carme Elias), la seva manager i amiga, intenta que recordi la lletra de les seves cançons sense fortuna.

Un dia, en un karaoke coneix a Violeta (Eva Llorach), una imitadora de Lita, una dona amb una vida rutinària i una filla vint anyera, Marta (Natalia de Molina), que la porta de corcoll. Marta li proposa a Violeta que assoleixi el re aprenentatge de la cantant.

Violeta accepta l’ encàrrec i li fa assimilar de nou les cançons a Lila. Al cap del temps Lila li confessa a Violeta que les melodies eren obra de la seva mare, una dona heroinomana,que mai va poder triomfar amb elles. Lila li regalà en el seu aniversari uns grams d’ heroïna i la mare va morir de sobredosis.

Violeta ocupa el lloc de Lila en l’ escenari i aquesta última, plena de sentiment de culpa, busca en el mar purgar els seus pecats.

 

 

 

COMENTARI

   Carlos Vermut s’ ha convertit amb trenta vuit anys en una de les veus més potents del nou cine espanyol. Aquesta és la seva tercera pel·lícula després de “Diamond flash” (2011) i “Magical girl” (2014)

Vermut juga amb el tema del doble, de la substitució de personalitats i de la identitat. Lila, una cantant d’ èxit que ha perdut la memòria, troba en Violeta, una admiradora, el seu alter ego, la seva nèmesi.

Entre les dues dones es produeix una simbiosi. Violeta substitueix a Lila i passa a ser l’ altra. En aquestes circumstàncies, les dues dones es pregunten :qui soc jo?. La cantant de fama o la dona que simula-la el seu art?. Les dues se subsumeixen en una única personalitat i la imitadora passa a traves d’un procés vampíric a ocupar la identitat del personatge original.

El relat ens presenta múltiples facetes psicològiques de les protagonistes. Lila viu un accentuat sentiment de culpa doncs les seves millors cançons eren de la mare a qui va matar, oferint-li heroïna.

Lila mai serà lliure, si abans la mare llevava la seva personalitat, ara és la imitadora la que ocupa el seu lloc. Lila viu plena de sentiment de culpa, ha perdut la memòria perquè no vol recordar un passat que l’ angoixa i quan recorda la seva vida, sent que el pecat sols es pot redimir amb la penitencia que la porta a la mort.

Un altre punt important de la història és la dependència. Violeta depèn del xantatge de la seva filla, quan creix emocional i personalment i s’ acosta al personatge que va crear Lila, es desfà de les imposicions de la noia i abandona la subordinació moral  per començar a ser lliure.

Vermut maneja una història de fascinació que acaba sent mútua i que es converteix en necessitat una  de l’ altra. Apropa el món real de Lila amb l’ univers fictici que evoca Violeta cada nit, fins que aquests mons es configuren i es fusionen. Lila, induïda pels seu passat, és incapaç de ser ella mateixa i te que donar l’ alternativa a la doble , mentre  desapareix de l’ escenari i de la vida.

Tot és un joc de miralls, on successivament la mare, Lila i Violeta es van donant l’ alternativa, dones diferents, una sola voluntat d’ existir.

Les cançons potencien el relat, des de la magnífica “Quién te cantarà” al “Procuro olvidarte”. Vermut ofereix un consistent tràveling circular mentre una i altra protagonistes se superposen en el cant i sentim com el públic les aclama.

Drama sobre la solitud de l’ artista, el preu de la fama i la desmemoria com element de supervivència, a través d’un estil personal i ple d’ artifici que de vegades recorda al mestre Almodóvar.

 

 

 

 

TODOS LO SABEN

 

 

Director: Asghar Farhadi

Actors: Javier Bardem

              Penelope Cruz

              Ricardo Darín

              Bárbara Lennie

              Eduard Fernández

              Inma Cuesta

              Elvira Minguez

              Ramón Barea

              Roger Casamajor  

Any: 2018

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

    A un poble espanyol hi acudeix Laura (Penelope Cruz) amb motiu del casament de la seva germana petita Ana (Inma Cuesta) amb Joan (Roger Casamajor).

Laura viu a l’ Argentina on ha deixat al seu marit Alejandro (Ricardo Darín) i hi arriba acompanyada de la seva filla adolescent, Irene, i del seu fill petit.

En la boda hi participen Paco (Javier Bardem), que anys enrere va ser la parella de Laura i que arriba amb la seva dona actual,Bea (Bárbara Lennie).Al casament també hi assisteixen la germana gran de Laura, Marina (Elvira Minguez), el seu marit Fernando (Eduard Fernández) i la seva filla Rocío.

Tot transcorre entre festa i alegria fins que Laura puja a l’ habitació d’ Irene i no la troba, el que hi ha és una nota, han segrestat a la noia i demanen rescat.

Els raptors avisen a la família, si aquesta en dona compta a la guàrdia civil, mataran a la noia. Així que l’ entorn de la nissaga es posa en marxa per pagar el rescat.

Laura li va vendre temps enllà a Paco unes terres, llavors improductives i ara fèrtils. Si Paco vengués les terres podria pagar-se el rescat. Paco te dubtes però Laura li explica que la filla és seva i això fa canviar d’ opinió  a l’ home ,que ven la propietat.

Alejandro arriba al poble. Ell sap que la filla no és seva però la decisió de Laura de no avortar fa que l’ hagi considerat com la pròpia filla i l’hagi ajudat a tirar endavant quan ell tenia greus problemes d’ alcoholisme.

Paco contacta amb els segrestadors, una conxorxa propera al nucli familiar, deixa la bossa amb els diners, i la noia es retornada sana i estalvia.

 

 

COMENTARI

Asghar Farhadi s’ha guanyat el seu prestigi a partir de films com “A propósito de Elly”(2009), “Nader y Simin, una separacion” (2011) o “El pasado”(2013). El nucli de les seves històries són les relacions familiars i els conflictes que comporten, però són també una excusa per retratar la realitat social en la que s’ insereixen aquestes relacions.

En “Todos lo saben” el segrest d’una adolescent és el leit motiv que dispara emocions, torbacions i secrets. Ja en “A proposito de Elly”, el macguffin era la desaparició d’una noia, ara Farhadi repeteix l’ assumpte. El relat passa en poc temps de la festa a la tragèdia, de l’ alegria familiar a la revisió del passat i els dubtes latents sobre totes les persones que tens al voltant.

De seguida se sospita del’ entorn familiar. Suren fora de l’ aigua secrets no explicats:la noia no és filla del marit sinó d’un antic amant que ara sent com un sentiment patern aflora i li fa involucrar-se en el cas.

La pel·lícula tracta doncs de com es desenvolupen els dubtes sobre el conjunt de gent sobre el que recauen els teus afectes, com tothom pot ser culpable. Els secrets es desvelen, el passat torna i una persona, l’ antic amant de Laura exerceix el sacrifici i la generositat per aconseguir l’ alliberament d’una noia que el desconeix com a pare.

Quan tot s’ha acabat la pregunta continua. Irene diu : per què ha estat Paco el que ha pagat el rescat?. Mariana i Fernando han de parlar sèriament sobre el paper de Rocío en el segrest.

El conflicte s’ aguditza per litigis antics, les terres ertes mal venudes i després rehabilitades. Sorgeix el retrat dels rancors antics que es desperten al cap del temps. Paco es converteix en un home sol perquè anteposa la lleialtat i els seus sentiments d’ amor cap a una filla a la que no coneix, a la relació afectiva amb la seva parella i al sentit de propietat.

Drama rural, no hi gaire diferència entre l’ Espanya profunda  del poble de l’ altiplà castellà i la  realitat iraniana, i revelacions que canvien la vida, tot en un hàbil joc de gèneres, del melodrama al thriller i magnífics actors per portar el relat endavant.

 

BILBAO

 

 

Director: Angel Jové

                 Maria Martin

                 Isabel Pisano

Any: 1978

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Leo (Angel Jové) és un home de mitjana edat, viu amb Maria (Maria Martin), una dona més gran que ell a qui detesta.

Un dia entra en la seva vida Bilbao (Isabel Pisano), una ballarina de strip-tease i prostituta en estones lliures. Tota la vida de Leo comença a girar al voltant de Bilbao. Paga una sessió amb la dona perquè li faci sexe oral, guarda peces de roba de Bilbao li grava converses, visita d’ amagat la seva casa o compra un disc de Lotta Lenya en el que una cançó porta el seu nom.

Tot és un inici que porta a segrestar a la dona, Leo compra cloroform, entra a casa de Bilbao i la rapta, transportant-la a un soterrani. Allà la despulla, la lliga amb cordes tensades a les seves extremitats i li rasura el sexe. Quan l’ arrastra des del llit, la dona es dona un fort cop al cap i mor.

Leo demana ajuda a Maria, rescaten el cadàver i el fan desaparèixer. Leo retorna a la recerca de noies objectes de desig amb les quals satisfer els seus instints més íntims.

 

 

 COMENTARI

    Bilbao és la segona pel·lícula de Bigas Luna després de “Tatuaje”, seguint la novel·la policíaca de Vázquez Montalbán. Si “Tatuaje” va resultar un fracàs comercial, quan Luna porta a la pantalla una obra personal basada en un relat propi, obté un gran èxit.

Es tracta d’una nova veu en el cine espanyol, diferent, audaç i renovador. Bilbao” es conserva com un film de culte.

Amb la pel·lícula entrem de ple en el món del director, un món que configurarà en la seva obra posterior però potser mai d’una manera tan personal , pertinent i agosarada com ara.

L’ univers al que ens referim és el d’un erotòman, el d’ algú que viu el sexe i el desig de manera tan pertorbadora com alliberadora. La història de Leo és la historia d’una obsessió, d’una fascinació

Ens trobem davant un thriller sensual i morbós, on es realitzen els desitjos més ocults del mascle. Cal preguntar-se si Leo és algú posseït d’una ment malaltissa, si és un obsés i un pervertit o és un home a la recerca del punt més potent i arriscat del sexe i de l’ amor.

Leo és un voyeur i un fetitxista. Algú que veu a una dona que li agrada i la incorpora al seu propi món com un objecte de desig. Bilbao és una dona inert, per tant no hi ha sentiments, tan sols relacions de poder entre botxí i víctima.

La dona, totalment passiva, es pot contemplar com un desig pervers del mascle. Leo domina un cos, el manipula, obté la llibertat sexual total, quan l’ altra s’ha convertit en una nina , en un joguet. Leo la despulla, l’ observa, la retrata , la lliga, la rasura, la llepa i gaudeix de tot l’ esplendor sexual de la seva partenaire. Tot això comporta un joc pervers, darrera del qual s’ amaga la impotència i la incapacitat de consumar la relació.

El relat podria contemplar-se des d’una òptica pròxima a la misogínia i el masclisme; la dona passiva i forçada no expressa sentiments, ni amor, no hi  fa falta seducció, s’ha convertit tan sols en un objecte de possessió total.

Aquest univers onanista que s’ha creat Leo pot ser tractat com una relació malalta però també com un afany d’ amor. Tot el joc resta frustrat, la princesa no desperta del somni per conèixer al príncep blau i mor fortuïtament. L’ home es desespera, borra senyals dels fets i surt a una nova recerca.

Bigas Luna roda algunes escenes emmarcades en el perfil de permissivitat que ofereix ja la censura en 1978. La imatge de la llet, vessant  llargament sobre l’ esquena i el cul de Maria és com una substitució del semen que potser no li pot oferir el mascle a la dona.

L’ escena en que Bilbao ha estat segrestada i és objecte de tota classe de vexacions o manipulacions amoroses, segons es miri, passa també als anals del cine espanyol , almenys en la seva vessant eròtica i morbosa.

LA VAQUILLA

 

 

Director. Luís Garcia Berlanga

Actors: José Sacristán

              Alfredo Landa

              Guillermo Montesinos

              Santiago Ramos

              Carlos Velat

              Violeta Cela 

              Juanjo Puigcorbé

              Agustín González

              Adolfo Marsillach

Any: 1985

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

Subgènere: Guerra civil

 

ARGUMENT

En la guerra civil espanyola, en el front d’ Aragó, republicans  i nacionals defensen les seves posicions ben a prop uns dels altres, tot i que fa temps  que no disparen un tret.

Els nacionals tempten als republicans amb dinars amb bona teca, un ball i una “corrida” de vedells.

El brigada Castro (Alfredo Landa) li proposa al tinent Broseta (José Sacristán), robar el toro per fer pujar la moral de la tropa i organitzar amb ell un banquet.

Un grup de soldats és encarregat de la missió, disfressats amb l’ uniforme franquista, entren en la zona nacional, un d’ ells, “Limeño” (Santiago Ramos) és torero i està disposat a matar al brau, l’ acompanyen Mariano (Guillermo Montesinos) que coneix la regió, “Cura” (Carles Velat) i els mateixos Castro i Broseta.

El toro resulta ser una vaca però amb bona cornamenta, ningú sap com carregar-se-la i com es fa tard els milicians surten per cames.

En plena zona nacional, Mariano es troba amb Guadalupe (Violeta Cela), la seva xicota, que surt amb Alfredo (Juanjo Puigcorbé), un tinent de l’ exercit feixista.

Broseta és barber en la vida civil i per camuflar-se, afaita a un comandant nacional (Agustín González), més tard se’n van tots de putes però la gresca és interrompuda pel capità castrense , participen en la processó, presidida per “Cura”, que sap de missa i per fi es posen morats a menjar en la festa del poble.

A la tarda hi ha la corrida; Castro encén els focs artificials, els espectadors es pensen que és l’ enemic i es crea el caos. Quan tot es recompon s’ inicia el ball i el grup de republicans aprofita per escapar.

De camí ,entren en la finca del Marqués (Adolfo Marsillach), el cacic del poble, li agafen els pernils que guarda i se l’ emporten amb ells, abandonant-lo en un camp minat

Mentre aconsegueixen tornar al seu campament, la vaca cau morta en terra de ningú i és pastura pels voltors.

 

 

COMENTARI

Berlanga, amb Azcona de guionista, realitzen una de les seves millors pel·lícules. Un projecte que venia de lluny i que la censura franquista va impedir.

No fou estrany, el film és una sàtira sobre la guerra civil; Berlanga se’n fot dels dos bàndols i de la guerra en si, una comtessa d’ opereta on els republicans són uns pobres diables i els nacionals uns senyorets missaires.

Com quasi totes les obres del director, la pel·lícula te protagonisme coral i en ella hi està representat i ridiculitzat tot el món castís, surrealista i propi d’un sainet.

Cacics amb pedigrí aristocràtic, comtesses, capellans, alcaldes, requetés, comandants pagats de si mateixos, sergents cigronaires, alferes gelosos; són part d’una Espanya negra, entestada en processons , corrides de toros i degustacions de paelles.

En l’ altre bàndol se’ls hi oposen, gent amb gana que volen robar una vaca per menjar: supervivents.

Darrera la sàtira, on els poderosos són àmpliament ridiculitzats, Berlanga ens mostra la  gent del poble, enfrontada en molts casos sense voler-ho. Els soldats que s’intercanvien tabac i paper de fumar en fraternal armistici, la confraternització dels militars banyant-se en el riu en pilotes, sense saber que són enemics, els soldats que  volen intercanviar-se de bàndol per estar més a prop de les seves famílies o els dos toreros abraçant-se i desitjant-se sort en terra de ningú, quan ha mort la vaca.

Berlanga, àcrata i descregut, presenta a gent que més enllà d’ ideologies vol cardar, menjar be i ser feliç, no hi ha visió menys transcendent i mística sobre l’ enfrontament civil.

La vaca és un símbol del desig de les dues faccions, per uns, un mite per a les seves festes, per als altres un motiu per menjar més i millor, per a els dos grups, un objecte de desig que els confronta i que acaba no sent res, un sac d’ ossos menjat pels rapinyaires. La vaca és el resultat de la contesa: l’ Espanya morta que ja no vol ningú, la terra cremada entre faccions on moren les il·lusions i les ideologies.

El director ho acaba definint en la penúltima escena quan se li acaba l’ humor i xerren els dos toreros: “Si ves al “Tejaillo” dale recuerdos, diu un, “se murió”, diu l’ altre, “¿un toro?”, diu el primer, “no, el hambre, conclou el segon, “no somos nadie”.

Per si no fos clar, el títols de crèdit sobresurten amb la cançó: “La hija de Juan Simón”, “Soy enterraor y vengo a enterrar tu corazón”.