LA VAQUILLA

 

 

Director. Luís Garcia Berlanga

Actors: José Sacristán

              Alfredo Landa

              Guillermo Montesinos

              Santiago Ramos

              Carlos Velat

              Violeta Cela 

              Juanjo Puigcorbé

              Agustín González

              Adolfo Marsillach

Any: 1985

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

Subgènere: Guerra civil

 

ARGUMENT

En la guerra civil espanyola, en el front d’ Aragó, republicans  i nacionals defensen les seves posicions ben a prop uns dels altres, tot i que fa temps  que no disparen un tret.

Els nacionals tempten als republicans amb dinars amb bona teca, un ball i una “corrida” de vedells.

El brigada Castro (Alfredo Landa) li proposa al tinent Broseta (José Sacristán), robar el toro per fer pujar la moral de la tropa i organitzar amb ell un banquet.

Un grup de soldats és encarregat de la missió, disfressats amb l’ uniforme franquista, entren en la zona nacional, un d’ ells, “Limeño” (Santiago Ramos) és torero i està disposat a matar al brau, l’ acompanyen Mariano (Guillermo Montesinos) que coneix la regió, “Cura” (Carles Velat) i els mateixos Castro i Broseta.

El toro resulta ser una vaca però amb bona cornamenta, ningú sap com carregar-se-la i com es fa tard els milicians surten per cames.

En plena zona nacional, Mariano es troba amb Guadalupe (Violeta Cela), la seva xicota, que surt amb Alfredo (Juanjo Puigcorbé), un tinent de l’ exercit feixista.

Broseta és barber en la vida civil i per camuflar-se, afaita a un comandant nacional (Agustín González), més tard se’n van tots de putes però la gresca és interrompuda pel capità castrense , participen en la processó, presidida per “Cura”, que sap de missa i per fi es posen morats a menjar en la festa del poble.

A la tarda hi ha la corrida; Castro encén els focs artificials, els espectadors es pensen que és l’ enemic i es crea el caos. Quan tot es recompon s’ inicia el ball i el grup de republicans aprofita per escapar.

De camí ,entren en la finca del Marqués (Adolfo Marsillach), el cacic del poble, li agafen els pernils que guarda i se l’ emporten amb ells, abandonant-lo en un camp minat

Mentre aconsegueixen tornar al seu campament, la vaca cau morta en terra de ningú i és pastura pels voltors.

 

 

COMENTARI

Berlanga, amb Azcona de guionista, realitzen una de les seves millors pel·lícules. Un projecte que venia de lluny i que la censura franquista va impedir.

No fou estrany, el film és una sàtira sobre la guerra civil; Berlanga se’n fot dels dos bàndols i de la guerra en si, una comtessa d’ opereta on els republicans són uns pobres diables i els nacionals uns senyorets missaires.

Com quasi totes les obres del director, la pel·lícula te protagonisme coral i en ella hi està representat i ridiculitzat tot el món castís, surrealista i propi d’un sainet.

Cacics amb pedigrí aristocràtic, comtesses, capellans, alcaldes, requetés, comandants pagats de si mateixos, sergents cigronaires, alferes gelosos; són part d’una Espanya negra, entestada en processons , corrides de toros i degustacions de paelles.

En l’ altre bàndol se’ls hi oposen, gent amb gana que volen robar una vaca per menjar: supervivents.

Darrera la sàtira, on els poderosos són àmpliament ridiculitzats, Berlanga ens mostra la  gent del poble, enfrontada en molts casos sense voler-ho. Els soldats que s’intercanvien tabac i paper de fumar en fraternal armistici, la confraternització dels militars banyant-se en el riu en pilotes, sense saber que són enemics, els soldats que  volen intercanviar-se de bàndol per estar més a prop de les seves famílies o els dos toreros abraçant-se i desitjant-se sort en terra de ningú, quan ha mort la vaca.

Berlanga, àcrata i descregut, presenta a gent que més enllà d’ ideologies vol cardar, menjar be i ser feliç, no hi ha visió menys transcendent i mística sobre l’ enfrontament civil.

La vaca és un símbol del desig de les dues faccions, per uns, un mite per a les seves festes, per als altres un motiu per menjar més i millor, per a els dos grups, un objecte de desig que els confronta i que acaba no sent res, un sac d’ ossos menjat pels rapinyaires. La vaca és el resultat de la contesa: l’ Espanya morta que ja no vol ningú, la terra cremada entre faccions on moren les il·lusions i les ideologies.

El director ho acaba definint en la penúltima escena quan se li acaba l’ humor i xerren els dos toreros: “Si ves al “Tejaillo” dale recuerdos, diu un, “se murió”, diu l’ altre, “¿un toro?”, diu el primer, “no, el hambre, conclou el segon, “no somos nadie”.

Per si no fos clar, el títols de crèdit sobresurten amb la cançó: “La hija de Juan Simón”, “Soy enterraor y vengo a enterrar tu corazón”.

 

 

 

VIRIDIANA

 

Director: Luis Buñuel

Actors: Silvia Pinal

               Fernando Rey

               Margarita Lozano

               Paco Rabal

Any: 1962

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama/Comèdia

 

ARGUMENT

Viridiana (Silvia Pinal) és una novícia propera a vestir els hàbits de monja.

Abans que es tanqui en la clausura arriba un missatge del seu oncle, Don Jaime (Fernando Rey), que la vol veure. Viridiana acudeix a la cita.

Don Jaime és un home que viu en la solitud, en la seva mansió al costat de la seva criada Ramona, (Margarita Lozano) i que va tenir un fill en una relació anterior amb la de la seva dona, ja difunta.

La presencia de Viridiana aixeca la concupiscència de Don Jaime que li demana, primer, que es quedi amb ell, després que sopi amb el vestit de boda de la seva dona i per fi li confessa el seu enamorament i li demana matrimoni.

Menyspreat per la noia, introdueix un somnífer en el cafè d’ ella i aprofita per besar-la i tocar-li els pits , en tant aquesta dorm. Sospitant el que ha passat, Viridiana marxa malgrat els precs de Don Jaime però no va gaire lluny, la guàrdia civil la reclama de nou a la casa doncs Don Jaime s’ ha suïcidat.

Viridiana, plena de sentiment de culpa, decideix abandonar els hàbits i fer el bé pel món. S’ instal·la en la casa de Don Jaime i contacta amb un grup de necessitats, pobres, esgarrats, un cec, un leprós… i els acull en la casa, donant-li’ls sostre i menjar.

En tant, arriba a la mansió Don Jorge (Paco Rabal), el fill de Don Jaime. Les relacions entre els necessitats i Viridiana s’ enterboleix doncs aquests es veuen obligats a resar o a treballar, coses que no són del seu gust.

Aprofitant que Don Jorge i Viridiana han anat a la ciutat, els pobres organitzen un sopar amb les millors viandes de la casa. Tot deriva en borratxera, lascívia i violència. Després de trencar tot el que troben i emportar-se el que poden, queden només dos homes que són sorpresos per Viridiana i Don Jorge quan arriben.

Don Jorge es colpejat i intenten abusar de Viridiana. Don Jorge li promet a un els diners que hi ha en la casa si mata al seu company i aquest ho fa.

L’ arribada de la guàrdia civil, alertada per Ramona, acaba amb el conflicte. La última imatge ens mostra a Viridiana arribant a la casa de nou,  on Don Jorge i Ramona juguen a les cartes i unint-se al joc, probablement desencisada de la seva bona voluntat cristiana.

 

 

COMENTARI

Pel·lícula rodada en Espanya per Buñuel, i coproducció amb Mèxic, guanyadora de la palma d’ or en el Festival de Cannes i prohibida pel règim franquista. L’ església la critica , se’n fa creus i la considera una obra blasfema que ultratja la religió catòlica. En Espanya no s’ estrena fins el 1977 , després de la mort del dictador.

Buñuel, com altres vegades, realitza un discurs sobre la condició humana. L’ ideal de Viridiana de fer el bé, és contestat per uns personatges miserable i lascius, bruts i dolents, que volen viure fora de tota regla i on el més fort fa patir al més dèbil.

Viridiana és l’ ànima candida , disposada a fer el bé, que només es trobarà com a resposta la luxúria i la violència que les seves bones intencions provoquen.

També, propi del cine de Buñuel, és la càrrega religiosa de la pel·lícula, sacrílega per a sectors ortodoxes del catolicisme. Escenes famoses són quan els miserables estan en torn a la taula, imitant el sant sopar o quan es presten a que una de les dones els fotografií, la manera que tindrà serà aixecar-se les faldilles i mostrar el sexe.

Buñuel ens ve a dir, que la bondat i la caritat cristianes no serveixen de res en una humanitat irreductiblement llançada a la maldat. Critica la beateria d’un personatge que, al igual que la religió la qual defensa te bones intencions però cruels resultats. El relat és irreverent, satíric, descarat i brillant.

No deixa d’ aparèixer el fetitxisme que també és grat a Buñuel, quan Viridiana, dormida i vestida de núvia és assetjada per Don Jaime.

CIELO NEGRO

 

Director: Manuel Mur Oti

Actors: Susana Canalejas

              Fernando Rey

              Luís Prendes

Any: 1951

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

     Emilia (Susana Canalejas) és una dependenta d’una botiga de modes, és una noia soltera que mai ha tingut promès i que viu amb la mare.

Un dia, Ricardo (Luís Prendes), un company de feina, l’ invita a la nit a la fira; Emilia es creu enamorada del noi i es fa il·lusions. Com l’ únic vestit que disposa està arnat, n’ agafa un, en penyora, de la botiga.

La noia viu una nit  feliç però Ricardo li confessa que se’n va a València el dia següent, a la recerca d’una millor oportunitat laboral, la pluja fa que la gent s’ amuntegui i la parella es perd de vista.

Al dia posterior, Emilia demana en la feina si algú  coneix la nova adreça de Ricardo, Nora, una altra pretendent del noi, li dona unes senyes falses, les d’un familiar d’ ella i entre Nora i les companyes ordeixen un engany.

En tant, Emilia, torna el vestit però és descoberta per la mestressa que la fa fora de la feina per lladre.

Nora i les companyes, busquen a Angel (Fernando Rey), un  poeta esparracat i mort de gana, aquest s’ avé a escriure-li cartes amoroses a Emilia com si es tractés de respostes de Ricardo i la noia, convençuda que les rep del seu amor, les contesta amb entusiasme, davant les burles de la colla.

Finalment, la broma puja de to i el fals Ricardo acorda el dia del casament però Emilia, que te a la mare malalta, vol anticipar la data. Angel, penedit, no vol segui endavant amb el joc, va a veure a la noia i li confessa tot l’ engany; Emilia obliga al poeta a interpretar el paper de promès davant la mare i a anar-la a veure per que aquesta mori feliç.

Per si fos poc, la noia perd visió i s’ està quedant cega. Desesperada, Emilia vagareja sota la pluja i intenta suïcidar-se; el repicó de les campanes de l’ església veïna la dissuadeixen i corre sota la pluja fins l’ altar, l’ aproximació a la divinitat li dona pau i esperança.

 

 

COMENTARI

   Mur Oti realitza el seu segon llargmetratge. És una de les millors pel·lícules del cine espanyol i te un gran èxit de públic però amb el temps, Mur Oti es oblidat i més tard recuperat com autor de culte.

“Cielo negro” és un melodrama tremebund, que toca diversos fils. El primer és la il·lusió d’una noia jova i soltera per aconseguir prometre’s del xicot que creu estimar, en tant aquest no li fa cas.

El segon i millor, és la trampa a que es sotmesa per una rival i les companyes de feina, amb la col·laboració d’un poeta espellifat que escriu cartes amoroses com si fos el promès.

El tercer, és l’ obligació a que és supeditat el poeta per consolar a la mare moribunda i redimir-se així de les seves males arts.

El quart, és el drama personal de la protagonista, sense parella, sense feina, sense mare i a punt de tornar-se cega. Tot això resta devaluat per un final propi de l’ època i del cine del nacional catolicisme. Emilia , plena de dissort, opta per suïcidar-se però la censura o la productora, obliguen a que es penedeixi i trobi l’ equilibri i la gracia en l’ església i en el missatge diví.

Malgrat aquest final, que trenca amb la dinàmica narrativa pròpia del melodrama, el film està ple de connotacions poètiques: el pallasso que atén a Emilia en la fira o la nina que perd les ulleres com després li passa a la noia. També d’ elements simbòlics  com quan la protagonista entra en l’ església i allarga els braços com si visques la passió de Crist en la creu.

La pel·lícula es va fer famosa pel seu llarg pla-seqüència, un perllongat tràveling que mostra a Emilia córrer desesperada sota la pluja fins a l’ església, una carrera inacabable on la noia, mullada, perduda i desmanegada, va a la recerca de la única esperança possible : la de la de la fe, en una escena que és tant un glop de neorealisme com un moment tens i emocionant.

“Cielo negro” és també un apunt de cine social amb una vessant psicològica i mostra un clima moral col·lectiu miserable, mesquí i malaltís, que es correspon amb l’ època.

Nora, la noia que ordeix l’ engany amb les companyes de feina, el poeta fracassat o la mestressa de la botiga que acusa a Emilia de lladre, són personatges sense pietat ni compassió, disposats a fer mal sense reparar en les conseqüències, són fills del seu temps.

NUEVE CARTAS A BERTA

 

Director: Basilio Martin Patino

Actors: Emilio Gutiérrez Caba

               Elsa Baeza   

               Antonio Casas

               Mary Carrillo

Any: 1966

Nacionalitat: Espanya

Gènere: cine d’ autor

 

ARGUMENT

Lorenzo (Emilio Gutiérrez Caba) és un noi que viu en Salamanca, està en segon curs de la carrera de dret i ha estat un temps en Londres, allà ha conegut a Berta, una noia a la que estima; a la tornada li escriu nou cartes.

En elles repassa la vida quotidiana en la ciutat de províncies, el seu malestar existencial, la relació no gaire fluida amb els pares, les tímides sortides amb Mary Tere (Elsa Baeza), una noia de la ciutat, la visita d’un amic francès i la seva novia russa i una escapada a un poble de muntanya on visita al seu oncle capellà.

El retorn és més del mateix, els passejos pel carrer gran i la plaça, els consells del pare, un temps que sembla detingut.

 

 

COMENTARI

Basilio Martin Patino irromp com una  veu amb identitat pròpia en l’ anomenat nou cine espanyol, presenta la pel·lícula en el festival de Sant Sebastià , guanya la “concha d’ oro” a la millor òpera prima i obté ressonància per part de la crítica més progressista i la indignació per part dels seguidors del règim.

“Nueve cartes a Berta” esta realitzada com un soliloqui d’un jove d’una ciutat espanyola de províncies en els anys seixanta; la veu en off del protagonista acompanya les imatges a partir de nou cartes, nou seqüències sobre la vida del noi , Lorenzo, en que aquest explica les seves vivències a  una noia que estima i resta allunyada.

Aquesta formula li dona un tempo lent a la pel·lícula, un to literari i poc cinematogràfic però també aconsegueix reflectir la banalitat de l’ existència en aquest context social, la superficialitat i la monotonia d’un món en el que res canvia i tot és igual dia a dia.

El film utilitza el gènere epistolar com excusa perquè el protagonista vessi els seus sentiments i s’ expressi sense traves, el film és pot contemplar a partir del jo personal del protagonista, els seus referents interiors, els seus somnis i les seves pors, també a partir d’ells esdevé un retrat objectiu de tot allò que rodeja al noi, la realitat social que l’ envolta.

D’ aquí neix un retrat del país i de l’ època, gens complaent. Lorenzo viu en un context conservador, l’ església, la missa, la religió, la setmana santa, els discursos del capellà, la família, la relació amb els pares, els passejos per la ciutat sense saber que fer i on anar, la tuna… una foto fixa que no es modifica.

El protagonista podria ser un subjecte de canvi, un noi universitari, que ha viatjat a l’ estranger, amb pretensions intel·lectuals i aclaparat per la vida en províncies però Martin Patino és pessimista  respecte a l’ evolució del seu protagonista, potser un símbol de la seva generació.

Darrera un cert sentit crític amb allò que passa i veu, Lorenzo es mostra com un deixeble ben disposat a perpetuat el món al que està lligat.

Darrera la petita rebel·lió personal, s’imposa l’ esperit petit burgés, la temptació del casino, la copa i la partida de cartes com eixos de la realitat quotidiana, la capacitat d’ acomodar-se.

El relat de l’ oncle és clar, el món esta molt enredat, Cuba, els negres, els comunistes…, com les opinions dels pare: “no hi ha cap possibilitat d’ arreglar res”.

Lorenzo sembla agafar-se a aquestes coartades, serà potser, un seguidor més d’ aquest esperit ple de confortabilitat, conservador i individualista, un reflex del seu temps.

Berta és el cosmopolitisme, l’ amor impossible, l’ espai llunya, la reflexió sobre que una altra vida és factible.

Patino reflexiona sobre aquest món tancat, el retrat d’una Espanya grisa i desolada que te antecedents a partir de la mirada similar que efectuà en els seu temps Bardem amb “Calle mayor.

LOS SANTOS INOCENTES

 

Director: Mario Camus

Actors: Alfredo Landa

              Paco Rabal

              Terele Pavez

               Juan Diego

               Agustín Gonzalez

               Agata Lys

               Mary Carrillo

Any: 1984

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Cine social

Subgènere: Drama rural

 

ARGUMENT

En els anys 60, en el camp d’ Extremadura, Pepe el Bajo (Alfredo Landa) viu en una barraca amb la seva família: Régula (Terele Pavez), la seva dona i els seus tres fills: Quirce, Nieves i “la niña chica”, una nena amb una severa disminució psíquica. També comparteixen aixopluc amb Azarias,(Paco Rabal), el germà de Régula, un home curt d’ enteniment.

Pepe i la seva família són requerits per Pedro (Agustín Gonzalez), l’ administrador de la finca, perquè visquin a prop de la casa principal on Nieves farà  funcions d’ assistenta.

El “cortijo” és propietat de la marquesa (Mary Carrillo) i és freqüent la presència d’ Ivan (Juan Diego), el seu fill, la principal afició d’ aquest és la caça i utilitza a Pepe com a secretari perquè rastregi les perdius que obté.

Un dia, Pepe ha pujat a dalt d’un arbre per fer servir un esquer per les captures, quan cau i es trenca una cama, malgrat que no pot caminar i esta enguixat, Ivan el requereix perquè l’ ajudi en la següent partida de caça i Pepe ho intenta però torna a caure i a cruixir-se.

Ple de malestar, Ivan demana que les tasques de Pepe les realitzi el seu fill i més tard Azarias. Aquest ha ensinistrat un ocell, una milana, que es tota la seva companyia i en qui ha posat tot el seu afecte.

La partida de caça és un fracàs, Ivan te un mal dia i no obté cap peça, així que quan retornen i observa a la milana, li engega un tret i la mata, davant la desesperació d’ Azarias.

En la següent sortida, Azarias puja a un arbre per moure adequadament l’ esquer però aprofita per llençar-li una corda al coll a Ivan, que esta a sota, i l’ estrangula.

 

COMENTARI

Camus realitza aquest film en 1984, basant-se en l’ obre de Miguel Delibes del  mateix nom i publicada tres anys abans.

Estem davant una recreació del realisme social, tan en l’ obra escrita com en la cinematogràfica.

Camus ens mostra un retrat de l’ Espanya dels anys 60, de l’ Espanya franquista, injusta i mísera, una Espanya rural on exposa la prepotència, la supèrbia i l’ arrogància d’ una classe social: dels amos de la terra, dels terratinents, acostumats sempre a manar i a ser obeïts, a realitzar la seva voluntat i imposar la seva jerarquia.

Delibes retrata als vencedors i també als vençuts. Els camperols pobres, sotmesos, humiliats però submisos , resignats i obedients. Maltractats pels senyorets, tan paternalistes com dèspotes.

Magnífica escena en la que la marquesa va donant la seva assignació als camperols posats en filera, com si de caritat es tractes o quan en el dinar amb els jerarques, criden a Pepe i Régula perquè escriguin el seu nom i facin palès que ja no són analfabets.

Camus més enllà de les peripècies individuals, retrata una Espanya miserable, on la riquesa i el poder s’ embasta sobre el dolor dels altres. El director organitza la pel·lícula en base a quatre capítols en els que els protagonistes són Quirce, Nieves, Pepe i Azarias i contemplem el present dels personatges.

Quirce està en el servei militar però ha decidit  no tornar a la vida rural, igual que Nieves, que treballa en una fàbrica. En canvi, els més grans ja no es poden sostreure a un destí que els aclapara. Pepe i Régula han tornat a la Jara i viuen de nou en la cabana, l’ home esta coix després del maltractament sofert en la seva lesió, “la niña chica” ha mort, Azarias pena la mort d’ Ivan, en un centre psiquiàtric, ple de tristor i solitud. Són personatges marcats pels seus orígens de classe, marcats per un destí que ja no poden canviar.

Azarias és el símbol de la justícia. No és un reclam fet des de la raó sinó visceral i intuïtiu, en realitat és una venjança, però és l’ únic que respon a les humiliacions i al poder aclaparador dels amos.

Paco Rabal i Alfredo Landa, imponents en els seus papers, guanyaren el premi de Canes a la  millor interpretació masculina en 1984.

 

MATADOR

 

Director: Pedro Almodóvar

Actors: Assumpta Serna

              Nacho Martínez

              Antonio Banderas

              Eusebio Poncela

              Eva Cobo

              Chus Lampreave

              Carmen Maura

               Julieta Serrano

Any: 1986

Nacionalitat: España

Gènere: Melodrama

 

ARGUMENT

Diego Montez (Nacho Martínez)és un antic torero retirat per culpa d’ una greu agafada i ara es dedica a donar classes de tauromàquia als seus alumnes.

Entre ells es troba Àngel(Antonio Banderas), un  noi tímid, verge i de sexualitat vacil·lant, que viu amb una mare dominant i de l’ opus, Berta (Julieta Serrano).

Els requeriments que li fa Diego, que dubta de la seva masculinitat, donen peu a que surti al carrer i intenti violar a Eva (Eva Cobo), la novia del seu mentor, tot i que sols acaba ejaculant en les cames de la noia.

Ple de sentiment de culpa, acudeix a la policia per auto-acusar-se i l’ atén el comissari Del Valle (Eusebio Poncela), que està investigant l’ assassinat de dos homes i dues dones en estranyes circumstàncies.

L’ advocada d’ Àngel és Maria Cardenal (Assumpta Serna), de qui l’ espectador sap que és l’ assassina dels dos homes. Ella els hi requereix els favors sexuals i en l’ acte de l’ orgasme, els mata amb un punxó.

Tot i que Eva no vol fer cap acusació formal d’ Àngel, aquest continua volent inculpar-se i declara que ha estat ell qui ha matat a les dues noies. Ho demostra, quan acudeix amb la policia al jardí de la casa de Diego , on diu estan enterrades i efectivament hi apareixen els dos cadàvers.

Aquesta acció comporta que Maria i Diego es coneguin i sorgeixi entre ells una apassionada i malaltissa relació que no troba el moment de consumar-se.

A la fi els dos enamorats coincideixen i es confessen mútuament com els assassins buscats. Per ells, la mort de l’ amant és una sublimació del sexe.

En tant s’ expliquen el que han fet, Eva, la novia despitada de Diego, els sent i acudeix a la policia. Ara el comissari Del Valle, ajudat per Àngel, que té un poder endevinatori, surten a la recerca dels amants.

Aquests consumen la seva relació, ella mata a ell i després es pega un tret. Quan la policia arriba, els troba morts amb suma cara de felicitat.

 

COMENTARI

Almodóvar, que fins ara havia realitzat un cine més “cheli” i costumista, inicia aquí un trencament amb la seva obra anterior i camina cap a una manera de filmar més sofisticada, amb girs radicals en els guions i novetats estètiques.

En “Matador”, presenta la relació entre l’ amor, el sexe concretament, i la mort. Ja d’ entrada els títols de crèdit serveixen per contemplar un home que es masturba, en tant percep una sèrie de films “gore”.

Els dos protagonistes porten la seva pulsió amorosa fins les últimes conseqüències, la sublimació del sexe i de l’ orgasme és la mort. La passió,  la satisfacció total, la plenitud, l’ excitació més vehement i el plaer troben la seva cimera amb la mort de l’ altre. Eros i Tanatos.

Almodóvar recrea escenes de gran poder fílmic. Ja en una de les primeres, contemplem com Maria  Cardenal fa valer el seu poder de seducció per portar un home al llit i per matar-lo en el moment de l’ orgasme, en el paper de mantis religiosa, cavalcant sobre la víctima, ja morta, però amb el penis encara erecte.

El director juga àmpliament amb el fetitxisme del món del toreig. Diego dona classes als seus alumnes sobre com un matador te que executar al toro. Diego per culminar la feina, en un moment de gran simbolisme, recollit en un magnífic picat, es vesteix de torero per iniciar el ritual, primer de la penetració de la dona i més tard de la mort. En tant els amants consumen la relació, sona “Esperame en el cielo” amb la poderosa veu de Mina.

Un altre element simbòlic és l’ eclipsi. Quan els dos estimats s’ ajunten, un eclipsi amaga el sol, com a paradigma de la força dels jacents.

Altres elements dramàtics són aquí tangencials. La presència d’ Àngel, el noi reprimit que desencadena l’ acció amb el seu sentiment de culpa. Gran escena quan arriba a la comissaria i contemplem la mirada pertorbadora i ambigua del comissari, reflectida en el vidre.

Almodóvar treballa amb els seus actors fetitxe, encara que sigui amb papers secundaris: Bibi Anderson com venedora de flors, Carmen Maura com metgessa o Verònica Forqué com periodista.

 

LA LEY DEL DESEO

 

Director: Pedro Almodóvar

Actors: Eusebio Poncela

               Antonio Banderas

               Carmen Maura

                Miguel Molina

                Fernando Guillen

                Manuela Velasco

Any: 1987

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Melodrama

Sub gènere: homosexualitat

 

ARGUMENT

Pablo Quintero (Eusebio Poncela) és un director de cine i teatre, homosexual, que triomfa amb la seva última obra.

La seva germana, Tina (Carmen Maura)és una transsexual. Va néixer com a home i assetjada pel seu pare es va canviar de sexe, ara viu amb Ada, la filla d’ una amiga.

Pablo li encarrega el paper principal en la seva nova obra teatral: “La veu humana” de Cocteau.

El director de cine està enamorat de Juan (Miguel Molina) però aquest no li correspon totalment i per evitar problemes en la relació marxa a la seva casa en un poble andalús. En una festa Pablo coneix  a Antonio (Antonio Banderas), va al seu domicili amb ell i passen la nit plegats. Antonio queda captivat per l’ altre home però aquest continua totalment seduït per Juan.

Antonio se’n va al seu poble on viu amb la mare i allà rep les cartes d’ amor de Pablo, signades per Laura T, perquè la mare no sospiti que s’ entén amb un home.

Quan Antonio s’ assabenta que Pablo anirà a visitar a Juan, entaula coneixement amb el noi, el porta fins a uns penya-segats i el tira dalt a baix, matant-lo.

La guàrdia civil investiga i sospita d’ Antonio, en tant Pablo torna a Madrid però te un accident de cotxe en el camí , perd el coneixement i la memòria i és ingressat en un hospital.

Per la seva part Tina ha conegut a Antonio, sense sospitar que és l’amant de Pablo i l’ assassí de Juan i s’ha enamorat d’ ell. Antonio despitat amb Pablo, segresta a la seva germana i amenaça amb matar-la. La guàrdia civil acudeix i Antonio promet que deixarà lliure a la dona si pot tornar a veure a Pablo i estar amb ell una estona.

El director de cine va a la cita. Els dos homes fan l’ amor furiosament i quan tot s’ ha acabat, Antonio s’ engega un tret i es suïcida.

 

COMENTARI

Almodóvar opta pel melodrama desafurat. Passió amorosa, gelosia, transsexualitat, homosexualitat, insatisfacció i violència.

Els personatges són presoners de les seves passions i el director manxec s’ acosta al món de Douglas Sirk i als elements malsans dels seus llargmetratges. Almodóvar realitza una pel·lícula, icona pels gais, on l’ amor entre homes és aquí un amor perdut i ple de passió.

Un dels protagonistes diu: “M’és igual que no m’estimin però no suporto que no em desitgin”. Antonio mata per aconseguit ser l’ únic en la vida de Pablo i ja vençut i acorralat, el seu últim desig és passar una última hora d’ amor amb el seu amant i després suïcidar-se.

Com en altres films del director, estem davant un desig que es transforma en possessió. L’ objecte amat no es pot compartir, te que ser indivís.

Almodóvar juga també amb l’ element de la simulació. Ja en la primera escena contemplem el final de l’ última pel·lícula de Pablo Quintero. Un home es masturba davant el seu amant però percebem més tard com les veus apassionades dels protagonistes són les dels madurs dobladors, sense cap sex appeal. Com després en la història real, ens explica com l’ amor de Pablo és engany i impostura, i com Tina és una dona però ha nascut home, odia els homes que no la satisfan però quan s’ enamora d’ un, aquest és l’ assassí de l’ amant del seu germà.

Almodóvar també planteja el tema de la memòria. Pablo te un accident de cotxe i perd la memòria. L’ oblit és la desaparició de l’ altre i dels referents amorosos que omplen d’ enrenou la vida. Potser l’ oblit sigui una teràpia.

Important és l’ aspecte de la duplicitat. Pablo i Tina són germans. Pablo és un home però no compleix les expectatives virils del seu sexe. Tina és una dona, que ha  esta un home, els dos s’acaben enamorant del mateix home.

El director ens brinda, com sempre, algunes escenes de gran força. La imatge de Tina, gran Carmen Maura, passejant de nit per Madrid demanant a l’ escombriaire que la regui amb la manega. L’ aigua cau sobre la dona com un element purificador, la deixa xopa com en un ritual amorós, que ja ha oblidat.

Magnífica l’ escena en que Tina entra en l’església , comença a cantar i li confessa al capella que formava part del cor però que era un nen.

Ada, la nena, recrea les divertides escenes en que demana miracles, que sempre es compleixen, a la verge o quan canta “ne me quite pas”, al costat de la parafernalia religiosa.

Els dos inspectors de policia, pare i fill, són també una especia de Dupont i Dupont tintinians, tot i que un aviciat i l’ altre directe, ambdós amb poc escrúpols.

Per fi és potent la imatge final. Antonio s’ ha engegat un tret. Pablo sosté al mort en els seus braços, els dos despullats. És una icona visual i plena de plasticitat, que te com a referent el descendiment de Crist, quan la Verge recull el cadàver entre els seus braços. No queden enrere les escenes de llit entre els dos protagonistes plenes de força i sexualitat.

La música cobra igualment importància. “Lo dudo” de Los Panchos, “Guarda que luna” de Fred Bongusto i la mencionada “Ne me quitte pas” subratllen i puntuen l’ acció.

 

 

EL BOSQUE ANIMADO

 Director: Jose Luís Cuerda

Actors: Alfredo Landa

              Fernando Valverde

              Miguel Rellán

              Alejandra Grepi

               Encarna Paso

               Amparo Baró

               Fernando Rey

               Luís Ciges

               Alicia Hermida 

Any: 1987

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Geraldo (Fernando Valverde), malviu com pouataire en un poble rural de la  Galicia profunda; intenta que el seu amic Malvís (Alfredo Landa) l’ ajudi en la feina però aquest ho troba poc rentable i prefereix amagar-se en el bosc  i convertir-se en el murri bandit Fendetestas i atracar a tots aquells que passen per l’ indret.

La seva feina es veu interrompuda per la presència de Fiz de Cotovelo (Miguel Rellán), una ànima en pena que ha mort sense complir el seu desig d’ anar en penitència a San Andrés de Teixido.

Geraldo està enamorat d’ Hermelinda (Alejandra Grepi) que  viu amb la seva tia Juanita Arruallo (Encarna Paso) i li fa de criada malgrat el maltractament a que la sotmet la parenta. Hermelinda davant aquesta circumstància decideix  marxar a La Corunya a cercar millor sort.

El cacic del poble és el senyor D’ Abondo (Fernando Rey) que lloga part del seu Pazo a dues germanes de Madrid, Glòria (Alicia Hermida) i Amelia(Amparo Baró).

Quan Hermelinda marxa a la ciutat és substituïda per Pilara, una nena a la que Juanita li retreu que la cisa. Pilara s’ entretén dalt del tren per cobrar el preu de la llet que transporta ,salta del ferrocarril en marxa i mor.

Per la seva banda, Geraldo acudeix a Moucha, la bruixa del poble, per aconseguir que Hermelinda torni i li faci cas.

La noia regressa circumstancialment i s’ho fa amb Geraldo en una nit de pluja en el pis superior del Pazo on s’ allotgen les inquilines del senyor D’ Abondo; això crea el pànic entre les llogateres que creuen que hi ha fantasmes.

Per fi Fendetestas convenç a l’ anima en pena perquè emigri amb “La santa companya” amb destí a Amèrica però cap dels petits esdeveniments pot canviar la sort de la població.

COMENTARI

“El bosque animado” és una novel.la de Wenceslao Fernández Flórez que data de 1943. Cuerda l’ adapta en 1987 amb la col·laboració de Rafael Azcona en el guió, és una de les pel·lícules més fora norma del cine espanyol. Divertida i entranyable.

L’ obra es basa d’una banda en un relat sobre el món fantàstic de la Galicia rural i arcaica, plena de supersticions i mites, on no hi falten bruixes, apareguts, “La santa companya” i bandits bondadosos. És una amalgama de les creences populars que conformen una manera de viure.

Darrera de la fantasia, el que Cuerda expressa és el costumisme i la vida quotidiana de la gent i sobretot la misèria d’una època. Geraldo malviu com pouataire, Hermelinda es veu obligada a emigrar a la ciutat per guanyar-se la vida dignament, Malvís es te que convertir en bandit per sobreviure, Pilara, una nena encara, te que fer els encàrrecs de Juanita i suportar els seus mals humors i mor en l’ afany.

La història està plena d’humor i ironia. Loco de Vos (Luís Ciges) porta sempre regals als seus visitants i s’ inventa converses per un telèfon inexistent, Marica de da Fame li retreu a la bruixa, en el seu llit de mor, que no li llegui els seus secrets doncs te més por a la fam que al diable.

Estem davant una història coral en el que cada personatge te algun moment de protagonisme i, perquè no, de felicitat. Geraldo quan pot consumar amb Hermelinda, Malvís quan li regalen el grapat de cigars, Fiz de Cotovelo quan entreveu la possibilitat de marxar a Amèrica, la il·lusió de la seva vida.

Després tots retornen a les coses de sempre per continuar el seu recorregut misèrrim, lligat a les petites esperances i a la fantasia com a consol. Si alguna cosa els uneix a tots és aquest entorn, on la natura és el centre de tot, el bosc on s’hi passegen els apareguts i on s’hi troba el camí cap a l’estació, la possibilitat de marxar cap a la ciutat.

La pel·lícula guanya cinc premis Goya en 1987.

ALAS DE MARIPOSA

alas_de_mariposa-656678198-large

Director: Juanma Bajo Ulloa

Actors: Laura Vaquero

              Silvia Munt

              Fernando Valverde

             Susana Garcia

Any: 1991

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

Sub gènere: Infància/Adolescència

 

ARGUMENT

Ami (Laura Vaquero) és una nena de set anys, viu amb els seus pares, Carmen (Silvia Munt) i Gabriel (Fernando Valverde) però la família ha esperat sempre el naixement d’un baró per perpetuar el cognom i Ami és una nena no desitjada, una nena no estimada per la mare.

A Ami li agraden els animals petits, la papallona és el seu preferit i te habilitats manuals i per el dibuix, una papallona de colors, pintada de la seva mà, causa admiració en classe.

Al temps, Carmen queda embarassada, es tracta d’un nen però el nadó només fa que trencar encara més la relació entre mare i filla, la primera només te atencions per el recent nascut i s’ oblida d’ Ami

La nena, plena de gelosia, ofega al germà amb un coixí.

El temps ha passat, Ami (Susana Garcia), és ja una adolescent trista i introvertida, tot l’ entorn familiar s’ha degradat.

Gabriel és escombriaire i treballa en el torn de nit, un dia s’oblida l’ entrepà en casa i Ami surt a portar-lo, en el camí ensopega amb Gorka, un company del pare que ha aparegut per casa algun dia. El noi porta a Ami fins una vivenda abandonada i allà la viola.

Quan el pare surt a la recerca de la filla, Gorka escapa i colpeja a Gabriel amb un pal, a resultes del cop, l’ home queda paraplègic.

Ami contempla en la casa al pare immòbil i a la mare mig embogida, creient encara en la presència física del nadó. Quan Ami pensa en marxar, sent com la mare l’ anomena filla meva, algun fil d’ afecte encara circula entre les dues dones.

Ami està embarassada després de la violació, Carmen toca àvidament la panxa de la filla, el nounat vindrà a substituir al nen mort i a rescabalar a les dues dones del dolor del passat.

41346-alas2

 

COMENTARI

Juanma Ulloa debuta amb aquesta pel·lícula que guanya la Conxa d’ or en el Festival de sant Sebastià de 1991 i es fa creditora a tres premis Goya.

És una nova veu en el cine espanyol, algú que escriu i roda històries diferents, lúcides i originals.

Bajo Ulloa ens parla d’ una relació familiar marcada per la desafecció  i la incomprensió, per la falta d’ afecte, pel desconeixement mutu i pel odi recíproc.

Bajo Ulloa ens parla del dolor, de com aquest pot inseminar les relacions humanes fins a fer-les insofribles i originar la vida com un espai angoixant. La gelosia i el no sentir-se estimada, porta a la nena a matar al nadó, és una venjança infantil front al competidor que arrabassa tot l’ afecte matern.

Ami és una papallona ferida, els dibuixos mostren el seu bell animal preferit però aquest és tan fràgil com la nena. Les ales de la papallona resten tallades per sempre, ja no podrà volar ni ser feliç.

En tot el procés d’ aprenentatge, en el pas de nena a adolescent, Ami perd la innocència però l’ últim trasbals que li porta l’ atzar i la vida és una violació, comporta també una oportunitat. El nou nat que porta en les entranyes serà el baró que la mare esperava, substituirà al nen mort i redimirà a Ami dels actes anteriors, la reconciliació matern- filial encara és possible.

Bajo Ulloa no es limita a explicar una història tràgica sinó que es recolza en una posada en escena plena de força. La baixa intensitat de la llum, la foscor que domina les imatges, els objectes que cobren vida, són elements de la composició. Els ulls de la nena, una excel·lent i debutant Laura Vaquero, esguarden expectants per la injustícia de la que esta sent objecte. Són també la mirada neta d’un nou cine espanyol.

VACAS

 

vacas-896325308-large

Director. Julio Medem

Actors: Carmelo Gómez

              Emma Suárez

              Ana Torrent

              Kandido Uranga

              Karra Elejalde

Any: 1992

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

     Manuel Irigibel (Carmelo Gómez) és el millor aizkolari del País Basc. En la guerra carlista en 1875 lluita al costat dels carlins; Carmelo Mendiluce (Kandido Uranga) pertany a una família rival però està en el mateix bàndol. Quan Carmelo cau ferit de mort, Manuel s’ unta amb la seva sang, és atropellat per un carro i es fa passar per mort, així salva la vida.

Trenta anys després en 1905, Ignacio Irigibel (Carmelo Gómez) i Juan Mendiluce (Kandido Uranga) són els fills dels homes que van lluitar en la guerra, reprodueixen la seva rivalitat i s’ enfronten en un concurs de tallar troncs, Ignacio venç i Juan, despitat, es nega a donar-li la mà.

Juan te una germana, Catalina (Ana Torrent) per la que sent desig però és Ignacio qui fa l’ amor amb ella i de la unió neix un fill.

En 1915, el nen nascut de la relació, Peru, te deu anys, mentre, Manuel l’ avi, és injuriat per la seva antiga covardia i titllat de boig. L’ home es dedica a pintar imatges inquietants, vaques que regalimen sang i vaques amb el cap tallat.

Peru aconsegueix una càmera fotogràfica i amb ella aprèn a captar la realitat però els odis ancestrals continuen, Juan, gelós de Ignacio  mata a la seva germana, Ignacio fuig de la terra amb Peru amb destí a Amèrica.

En 1936, esclata la guerra civil, Peru (Carmelo Gómez), és ara un fotògraf que treballa en un diari americà i torna al país basc per fer fotos de la comtessa, allà es troba amb Cristina (Emma Suárez), s’ enamora d’ ella i fan l’ amor, quan arriben els nacionals, la majoria carlistes, amaga a la noia i és fet presoner.

Sense escoltar els seus requeriments, conforme és un fotògraf neutral, és portat al pilot d’ afusellament però en l’ últim moment, Juan que lluita amb les tropes sollevades, el reconeix i li salva la vida.

Peru retroba a Cristina i els dos marxen fora del país a viure el seu amor.

vacas_foto

 

COMENTARI

Òpera prima de Julio Medem, una pel·lícula que obre nous camins en el cine espanyol, diferent, personal i de gran capacitat visual.

Medem realitza en certa manera un drama rural d’ enfrontaments i d’ odis ancestrals. A través de tres generacions, narra un enfrontament civil que es perpetua a través del temps però envolta el relat de moviments de càmera poc convencionals , d’ imatges enigmàtiques i de gran bellesa i d’una atmosfera desassossegant.

Medem s’ envolta de la terra, de la natura, del bosc, del paisatge, aquests són els grans coprotagonistes de la història i semblen tenir vida pròpia, tot te un aire tel·lúric; al seu costat els animals, les vaques, els mitjans de subsistència, Medem dibuixa tot allò que permet l’ arrelament al propi entorn.

El director basc dona gran importància al punt de vista, ja en les primeres imatges roda amb càmera subjectiva i contemplem l’ escena des de la mirada del protagonista, quan corre pel bosc. Més tard veurem escenes en que la imatge esdevé des de dins de la vaca  o des de dins de la càmera fotogràfica, no és important el que mira, que també, sinó que aquell que és mirat.

Amb això, Medem ens ve a dir que tot és interpretable, que tothom proposa la seva mirada, que ningú te raó o que la té tothom.

No sols és la càmera la que reflecteix el món sinó també la pintura; l’ avi pinta vaques sagnant, és un símbol de la sang que ha corregut i ho continua fent per culpa dels enfrontaments  fratricides, és una ullada oberta sobre l’ entorn.

En aquest món ancestral i primari hi ha dues paradoxes, els Mendiluce els hi salven dues vegades la vida als Irigibel, malgrat les seves rivalitats. En la primera guerra carlina, de manera involuntària, quan la mort de Carmelo permet a Manuel, empastifar-se amb la seva sang, aparentar la mort i salvar-se. En la guerra civil, Juan fa valer la seva autoritat als soldats, quan explica com els avantpassats de Peru van ser carlins i de nou un membre dels Irigibel preserva la vida.

Tot i això els personatges que no volen ser aplegats pel marasme de l’ enfrontament fratricida, han de marxar, primer Ignacio amb el seu fill, cap a Amèrica, anys després Peru amb Cristina i cap a Europa.

Medem és força pessimista, en un context en l’ any 92 en el que ETA matava bascs i hi havia bascs que mataven a militants d’ ETA; la lluita caïnita i civil, ens ve a dir, és inevitable; tan sols l’ exili personal o la covardia- l’ avi titllat de boig i de covard- ens salven, o la fugida a altres indrets ens donen esperança. Ignacio i Peru que abandonen la terra a la recerca d’una vida millor