MADAME D

 

Director: Max Ophuls

Actors. Danielle Darrieux

               Charles Boyer

               Vittorio de Sica

Any: 1953

Nacionalitat: França

Gènere : Comèdia

 

ARGUMENT

Louise O, Madame De (Danielle Darrieux) ha contret deutes i es veu obligada a empenyorar unes valuoses arracades que li va regalar el seu marit, André (Charles Boyer), un general de l’ exercit.

Louise enganya a l’ espòs en la funció d’ òpera a la que assisteixen plegats i fa veure que les ha perdut o els hi han robat.

Com la notícia arriba als diaris, Monsieur Remy, el joier, decideix tractar amb el marit i revendre-li les arracades, l’ home te una amant, Lola, que s’ acomiada d’ ell i marxa cap a Constantinopla i André les hi regala.

Lola , una vegada arribada a destí, perd els seus diners en el joc i ven de nou els penjolls per obtenir efectiu.

Un diplomàtic, el baró Fabrizio Donati (Vittorio de Sica) les compra més tard i és anomenat ambaixador a Paris. Casualment coneix en l’ estació a Louise i s’ enamora d’ ella; per abraçar els seus favors li ofereix les joies que així retornen al seu origen.

Madame De fingeix davant el marit i li vol fer creure que les arracades estaven perdudes dins d’uns guants.

André no cau en el parany i li demana explicacions a Donati, les arracades tornen a la joieria de nou i Louise cau malalta de pena. L’ objecte de desig és rescabalat una altra vegada però al temps, Louise es veu obligada a regalar-lo a una cosina que, ha tingut un fill, la noia que no te diners ho empenyora de nou.

Louise, que no pot viure sense les joies, que simbolitzen el seu amor per Donati, les recupera. André, despitat pel menyspreu de Louise repta en duel a Donati, Louise corre al punt d’ encontre per evitar l’ enfrontament però just sent un tret sense resposta, André ha matat a Donati, Louise no pot suportar-ho i cau ferida de mort per l’ ensurt.

 

 

COMENTARI

Ophuls porta al cinema una poc coneguda novel.la de Louise de Vilmorin, la roda en el seu retorn a França després de l’ exili americà i és quan realitza les seves millors pel·lícules.

L’ estil elegant i contingut d’ Ophuls, serveix per aquesta comèdia d’ embolics que es converteix en drama.

El director austríac retrata la hipocresia de l’ alta societat, els salons de luxe, el matrimoni de conveniència i la doble moral de tots els protagonistes, Tot és lleuger, mundà i subtil, els personatges no expressen les seves emocions ni els seus  sentiments fins que Madame De cau enamorada i es veu presonera de la seva  mateixa trampa.

Madame De és una dona frívola, de cap calent, superficial, sotmesa al poder dels privilegis, els diners i un marit ric al que no estima però això canvia quan s’ enamora d’un altre home.

La convenció social i la voluntat d’ evitar escàndols impedeixen el triomf de l’ amor, quan Louise sols escolta els seus sentiments, es troba amb la societat falsa i banal de la que s’ ha aprofitat, que és la que l’ impedeix sortir-se’n endavant, el drama i la mort tanquen la tramoia.

La història transcorre en el Paris de principis del segle XX, al voltant d’una joia que va passant de mans en mans;  la protagonista la ven perquè no la valora ja  que és un regal del marit però després quan li arriba de part de l’ amant, no se’n vol desprendre doncs són el símbol del seu amor.

Tota la història està marcada per l’ atzar, les arracades passen d’ un a l’ altra per tornar a la seva propietària original, la casualitat és el nexe d’ unió entre el valuós objecte i el trio protagonista, marit , muller i amant, en una successió d’ apropiacions i pèrdues.

Ophuls ens ve a dir que l’ amor com les joies és un joc, alguna cosa que canvia d’ amo i que s’ intercanvia per diners.

Aquest amor impossible és vist a partir de girs de guió un tant recargolats que s’ allarguen en excés. El director mostra  aquest món d’ aparences i no explica mai el nom de la heroïna, Madame De…., així participa en els secrets de l’ alta societat, en les convencions i els silencis que legitimen tota l’ acció.

Ophuls mou els seus personatges en palaus aristocràtics i salons sumptuosos i els balls són retratats en llargs tràvelings on sobresurt el món opulent guiat pel simulacre i el canvi de parella.

LA PIANISTA

 

 

Director: Michael Haneke

Actors: Isabelle Huppert

              Benoit Magimel

              Annie Girardot

Any: 2001

Títol original: La pianista

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

Sub gènere: Psicoanàlisi

 

ARGUMENT

Erica Kohut (Isabelle Huppert) és una dona de mitjana edat, viu amb la seva mare (Annie Girardot), una persona molt estricta , el seu ofici és el de pianista i dona classes en el Conservatori. Malgrat la seva imatge seriosa i circumspecta te una afició escabrosa: la pornografia.

Un dia assisteix a una festa i coneix a Walter Klemmer (Benoit Magimel), un  noi que toca el piano i aspira a entrar en el Conservatori. Klemmer intenta seduir a Erica entre l’ admiració pel seu talent i el desig amorós.

Quan la segueix a uns lavabos, entén que la relació no serà convencional, Erica el masturba però no vol consumar l’ acte, Klemmer va a buscar a la dona a casa seva, aquesta li ha escrit una carta on li explica tot el que vol que el noi li faci, vol que li pegui i la fustigui a partir d’una relació sado masoquista.

Klemmer entén que Erica és una malalta però continua obsessionat per ella, després d’un intent de coit en el qual la dona acaba vomitant, Klemmer torna a casa de Erica, tanca a la mare en una habitació i colpeja a la pianista, com ella desitjava, i la viola.

Erica te que anar a tocar en un concert, substituint a una alumna a qui ella mateixa ha lesionat les mans perquè no pugui tocar, quan tothom ha entrat en el teatre, Erica es clava un punyal en el pit en un clar intent de suïcidi.

 

 

COMENTARI

“La pianista” és una adaptació de la novel.la del mateix nom de l’ escriptora austríaca i premi novel, Elfriede Jelinek, amb ella Haneke consolida el seu prestigi, adquirit amb films com “Funny games” i guanya el gran premi del jurat del Festival de Cannes en el 2001.

La pel·lícula reforça les premisses en les que es mou l’ autor per construir el seu cine. Es tracta d’una altra visió pessimista i pertorbadora del ser humà, encarnada en aquesta ocasió en Erica, una pianista de mitjana edat.

Ens trobem davant un personatge anormal, superb, reprimit i insensible. La història ens ve a dir que potser aquesta forma de ser esdevé de la relació que manté amb la seva mare, una dona tirànica, controladora i castradora.

Erica és una persona que no deixa aflorar a l’ exterior cap tipus de sentiment, freda i calculadora, tracta amb superioritat i menyspreu als seus alumnes i l’ autosatisfacció de les seves frustracions sexuals es compensa a través de la pornografia.

Erica viu una nova realitat quan un jove alumne es mostra interessat per ella, en principi el desdenya però no pot deixar d’ emetre, davant d’ell i en algun moment, algun tipus d’ emoció.

Però aquestes emocions transgredeixen tot allò que significa la convenció del joc amorós. Erica desitja ser maltractada i bufetejada en la relació i s’ obre a un lligam sado masoquista. La dona  entén aquesta actitud com una necessitat de càstig, com algú que sols pot ser feliç, alliberant el seu sentiment de culpa a través de la punició.

Haneke porta a l’ extrem aquest comportament perquè Klemmer, l’ alumne, sap que està davant d’una malalta però se sent posseït pel desig. Les emocions captives, la incapacitat de treure-les a la llum, la sexualitat esbiaixada, el conflicte amb si mateixa i les pulsions sexuals trastornades porten fins a l’ autodestrucció.

Haneke és mou, doncs, en el seu terreny habitual. La pel·lícula s’ ha de contemplar a partir d’ una clau psicoanalítica. L’ obsessió, la incomunicació i el morbo, són elements centrals del relat, la visió de com darrera la rectitud i l’ ordre s’ amaga el mal, com darrera les convencions socials s’ oculten personalitats inquietants i pertorbades. Haneke ens ve a dir que la malaltissa psicologia d’ Erika no és alguna cosa aïllada, Erika, reprimida i amb doble moral, som tots.

 

AL FINAL DE LA ESCAPADA

 

Director: Jean Luc Godard

Actors : Jean Paul Belmondo

               Jean Seberg

Any: 1960

Títol original: A bout de souffle

Nacionalitat: França

Gènere: Nouvelle vague/Drama

 

ARGUMENT

Michel Poiccard (Jean Paul Belmondo) és un busca vides, roba un cotxe I es dirigeix cap a Paris.

En el camí és detingut per un policia, Michel dispara i el mata.

Quan arriba a París, busca i troba a Patricia Franchini (Jean Seberg), una antiga amant, venedora de premsa i periodista ocasional.

La imatge de Poiccard ocupa la portada de tots els diaris i la policia el segueix d’ a prop.

Michael i Patricia inicien un joc amorós, els dos joves plantegen els seus dubtes personals i existencials, la por a enamorar-se, a perdre la independència, el sentit de viure, la mort, la llibertat….

Quan Michel decideix marxar cap a Roma amb Patricia, aquesta truca a la policia i el denuncia. Els servidors de la llei arriben, Michel intenta escapar i aquests li disparen. El noi cau greument ferit. Abans de morir, Patricia acut al seu costat, Michel, moribund, sols encerta a dir-li:“ets fastigosa”.

La pel·lícula es tanca amb el primer pla de Patricia i la seva cara de perplexitat.

 

 

COMENTARI

La nouvelle vague neix a finals dels cinquanta. És un moviment format per crítics de cinema que es converteixen en directors i vol trencar motllos, narrar la psicologia dels personatges per sobre les seves accions, per sobre del guió, el protagonista és la càmera, rebutja l’ academicisme i pretén plantejar un canvi en les tradicions fílmiques, una nova onada.

Godard és un dels impulsors d’ aquest moviment, aquesta és una de les pel·lícules que el propulsa a la fama. El director narra la història de dos joves que intenten viure i estimar-se però que es troben perplexes davant la vida, plens de dubtes existencials. Un parell de joves amorals, incapaços d’ estimar, que cerquen el sentit de els coses que fan, i el sentit de la vida mateixa.

Godard planteja personatges un punt nihilistes, incapaços de comunicar-se i marcats per actes i decisions absurdes que els porten al buit total. Existencialisme en estat pur.

Absurda és la mort del policia a mans de Michel, absurda és la delació de Patricia al noi, que acaba amb el resultat de la seva mort.

El film ens mostra aquesta enorme desídia existencial i ho fa sense recórrer a la narrativa tradicional. Als protagonistes els hi passen coses, viuen experiències però aquestes es podrien canviar de sentit temporal i d’ ubicació i tot continuaria sent igual.

Godard no té interès en explicar una història amb inici, nus i desenllaç sinó en explicar la deriva dels protagonistes, que és la deriva de la societat, la de tots.

Al mateix temps utilitza un joc constant de tràvelings, aposta pels primers plans dels personatges per desentranyar qui són i que volen, juga amb elements fragmentats de la realitat o filma des d’ ànguls impossibles.

La pel·lícula acaba amb un llarg tràveling. Michel ha estat ferit de mort per la policia, el veiem córrer a punt d’ ensorrar-se, la càmera el segueix força estona, fins que cau i mor.

La pel·lícula guanya l’ os de plata en el festival de Berlin de 1960.

RELACIONES SANGRIENTAS

 

 

Director: Claude Chabrol

Actors: Stephane Audran

              Michel Piccoli

              Claude Pieplú

              Clotilde Joano

Any: 1973

Títol original: Les noces rouges.

Nacionalitat: França

Gènere: Policíac

 

ARGUMENT

Clotilde Mauri (Clotilde Joano) és una dona amb una salut precària i està casada amb Pierre (Michel Piccoli), la parella viu en una ciutat francesa de províncies.

Pierre, insatisfet amb la seva dona, te una amant, Lucienne (Stephane Audran), aquesta està casada amb Paul Delamare(Claude Pieplú), el tinent d’ alcalde de la població, la parella te una filla, Helene, d’una antiga relació de la dona.

Pierre va conèixer a Lucienne quan Paul el va requerir per col·laborar amb ell en l’ ajuntament, poc després es convertien en amants, mentre Pierre te una dona malalta, Lucienne pateix un marit impotent.

Al cap d’un temps, Pierre enverina Clotilde i la mata, tothom pesa que ha estat un suïcidi i les relacions entre els amants s’ intensifiquen però Helene, la filla de Lucienne, sospita.

Mentrestant, Paul te l’ oportunitat de realitzar un negoci especulatiu amb la instal·lació d’una fàbrica de plàstics en el poble, i li ofereix a Pierre que col·labori políticament en l’ assumpte.

Un dia en el que la dona torna a casa, després d’haver estat amb Pierre, és descoberta pel marit, que ha simulat marxar. Paul convoca a Pierre i li garanteix no immiscir-se en l’ adulteri a canvi de que Pierre l’ ajudi en el seu projecte especulatiu.

Els dos amants es conxorxen per matar a Paul, Pierre  el colpeja fins a la mort, ruixa el cotxe de gasolina amb els seu cadàver dins i el llença per un barranc

El cas es tanca com si s’és tractat d’un accident de tràfic però els dos amants han d’estar separats per què no se sospiti d’ ells. Tot i això, Helene creu que la seva mare amaga alguna cosa, Lucienne li confessa que ella i Pierre són amants i la noia escriu a la policia per que investigui.

A rel d’ aquest fets, Pierre és detingut i confessa els seus crims.

 

Stephane Audran, Michel Piccoli and Claude Pieplu

 

COMENTARI

Aquesta és una de les millors pel·lícules de Claude Chabrol, ja allunyat dels seus inicis en la “nouvelle vague”, i conte la quinta essència del punt de vista cinematogràfic del director francès.

Es tracta d’un relat basat  en fets reals que, amb variants, Chabrol repetirà moltes vegades; el món que el director enuncia és el de províncies, molt proper al de Simenon, del qual se serveix en alguns dels seus films.

És  un univers  calmat, tranquil, on mai passa res, avorrit en definitiva i on la murmuració i el que diran pesen sobre els personatges i és element de la trama. En aquest context, Chabrol recrea la vida i costums d’una petita burgesia de mitjana edat, que viu entre la frustració d’ una vida quotidiana sense al·licients, a l’ espera d’una oportunitat que doni sentit a la seva vida.

Aquesta oportunitat quasi sempre te relació amb el món sentimental dels protagonistes, en “Relaciones sangrientas”, Pierre i Lucienne desenvolupen perfectament aquests arquetips.

Un altre aspecte que voreja els relats chabrolians és el desamor, l’ avorriment i com aquests porten a l’ adulteri i la infidelitat, al naixement de noves passions i com l’única manera de fer-les possibles és eliminar a aquells que s’hi interposen, el cònjuge de l’ altre.

Els criminals de Chabrol solen pagar els seus crims però l’ espectador els contempla amb un sentiment contradictori. D’una banda són sers amorals, sense sentiments de culpa, cruels, que cerquen la dissimulació i no dubten en mentir, d’una altre cantó, el crim és per ells una manera d’ alliberació, un glop d’ aire fresc, un vent de llibertat que els impulsa a caminar.

Després del crim reneix un nova frustració, els amants no es poden reunir per por de ser descoberts, el desig no es consuma, les reixes existencials han canviat però continuen. Chabrol roda, contingut, sever, amb seguretat narrativa, elegància formal i plenitud; quasi mai defrauda.

EL HOMBRE DEL TREN

 

 

Director: Patrice Leconte

Actors: Jean Rochefort

              Johnny Halliday

Any: 2002

Títol original: L’ homme du train

Nacionalitat: França

Gènere: Drama  

 

ARGUMENT

Manesquier (Jean Rochefort) és un mestre jubilat que viu en una  tranquil·la ciutat francesa de províncies i habita en un antic palau, ple de comoditats.

Un dia coincideix en la farmàcia amb Milan (Johnny Halliday), un nou vingut a la població, un home lacònic i esquerp a qui convida a la seva casa, en tant l’ hotel de la localitat està tancat.

Milan ha arribat a la vila amb la intenció d’ atracar el banc de la ciutat, en col·laboració amb tres companys.

Manesquier ha d’ entrar al cap de tres dies en l’ hospital per ser intervingut  en una operació de cor, el mateix dia, Milan ha d’ efectuar l’ atracament.

En aquest temps, el homes, tan allunyats en la seva forma de vida, simpatitzen i es relacionen, cadascun pensa que hauria passat si hagués assolit la vida de l’ altra.

Manesquier entra en l’ hospital i mor en la sala d’ operacions, Milan perpetra l’ atracament però és traït pels seus companys i quan surt de l’ entitat la policia l’ acorrala i el mata.

 

 

COMENTARI

   Leconte recorre a l’ inspirador del seu cine, Jean Rochefort, en una pel·lícula que retorna a molts dels eixos que informen la seva carrera i que ja desenvolupa de manera similar en “Tàndem”.

Aquí com allà, ens trobem la relació entre dos homes, en principi antitètics, parlador i amable un, sorrut i silenciós l’ altre, l’un sedentari i aburgesat, l’ altra un aventurer sense destí.

Leconte aplega als dos homes darrere la seva diferent forma de viure; dos persones marcades per la solitud. Entre ells neix una amistat i una confiança mútua. Al poc temps cadascun pensa que hagués volgut ser l’ altre; Milan recolza nostàlgic a l’ alumne de Manesquier, aquest es talla el cabell dotant-se d’un estil modern o s’ enfronta als brètols que munten escàndol en el bar.

La mort els uneix i els acompanya però Leconte mostra la seva última ranera o potser un renaixement en el que cadascun ha invertit els seus papers. Hem vist a Milan arribar a la població com un home solitari que descendeix d’un tren, emmarcat en la simbologia del western, ara contemplem a Manesquier com marxa en el mateix comboi en tant, Milan s’ aixopluga feliç entre els llibres del vell professor.

Leconte ve a dit que tots els homes són iguals, tanmateix el que els separa és el destí. Canviar d’ identitat, ser un altre, és una forma de canviar de vida, tothom vol ser allò que no ha estat, tothom vol viure la vida no viscuda.

Un altre particularitat de Leconte és el context on succeeixen els seus relats, sempre propers a la França de províncies, això ajuda a explorar el tarannà dels seus protagonistes, gent amb un somni que no sempre pot complir.

El noi que no entén el llibre que llegeix: “Eugenia Grandet”, en el que una dona espera tota la vida a un home per amor; o la fornera que repeteix cada dia la mateixa cantilena al clients: “Vol alguna cosa més?; o l’ atracador silenciós que tan sols diu una frase críptica cada dia i a la mateixa hora; o els mateixos protagonistes, dividits entre l’ home previsor, Manesquier, que guarda en el bany fins a tres raspalls de dents  o l’ home aventurer, Milan, que tan sols n’ utilitza un.

Aquesta és una mostra de com Leconte no sols ens vol fer saber coses sobre els seus personatges, sinó que amaneix la trama amb un constant sentit de l’ humor i trets de comèdia.

LA RONDA

 

Director: Max Ophuls

Actors: Simone Signoret

              Serge Reggiani

              Gerard Philipe

               Daniel Gelin

               Danielle Darrieux

               Fernand Gravey

              Odette Joyeux

              Jean Louis Barrault

              Simone Simon

Any: 1950

Títol original: Le ronde

Nacionalitat: França

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

     De manera circular, un animador o fabulista (Anton Walbrook) introdueix deu històries que es connecten entre si.

En la primera una prostituta (Simone Signoret) coneix a Franz (Serge Reggiani), un soldat a qui anima a que se’n vagi amb ell. En la segona, el soldat te relacions amb una minyona (Simone Simon). En la tercera, la minyona coneix a un jove, Alfred (Daniel Gelin). En la quarta, el jove se’n va al llit amb una recent casada, Emma (Danielle Darrieux), que  enganya al marit. En la quinta contemplem la insignificant relació entre marit i muller. En la sexta, el marit, Charles,(Fernand Gravey) menteix a la dona i te una amant més jova, Anna (Odette Joyeux). En la setena, la noia s’ho fa amb un poeta, Robert, (Jean Louis Barrault). En la vuitena el poeta manté lligams amorosos amb una actriu (Isa Miranda). En la novena, l’ actriu fa amistat amb un conte (Gerard Philipe) i en la desena i final el conte coneix a la prostituta de la primera història.

 

 

COMENTARI

Ophuls se exilia d’ Alemanya amb l’ arribada dels nazis al poder, es confina a França i es nacionalitza francès però en 1941 ha de fugir de nou i marxa a Estats Units on realitza en 1948 una de les seves millors pel·lícules: “Carta a una desconocida”.

El pas a la història del cine l’ obté Ophuls quan torna a França en 1950 i realitza quatre excel·lents pel·lícules que defineixen el seu estil: “La Ronda” (1950), “El placer” (1952), “Madame D” (1953) i “Lola Montes” (1955).

“La ronda” està basada en l’ obra d’ Arthur Schnitzler que data de 1900, presentada en escena per primera vegada en 1920, l’ obra està marcada per un seguit d’ escàndols i prohibicions.

Ophuls/Schnitzler parlen a partir de deu relats curts sobre la passió amorosa. El director francès ens presenta a l’ animador, un alter ego de l’ autor, que ens introdueix en cada nova història. El seu paper és el del destí, aquell que fa girar la roda del temps, representada per uns cavallets que giren i giren interminablement.

A través de l’ atzar i la fortuna, homes i dones de diferents classes socials es troben i s’ abandonen, marcats per la possessió i el desig,

L’ obra te aquest pes escandalós en el seu temps perquè totes les relacions estan assenyalades per allò efímer però també per la hipocresia i l’ engany. No hi ha cap relat en el que qualli l’ amor verdader, tot gira al voltant d’una roda que concedeix oportunitats, aquestes s’ aprofiten , no es poden deixar passar.

Ophuls roda de manera elegant i sofisticada, s’ introdueix en les grans mansions de Viena, relata com l’ afany amorós toca i extravia igual a la minyona com al comte, al burgés com al proletari. Tots segueixen els dictats d’ allò que els apressa i agita.

Ophuls mostra doncs una societat que es lliura al plaer del moment i a  l’ hedonisme, a la falsedat i al fingiment. Una visió crítica de tot allò que passa dins de les alcoves, quan es tanca la porta i la moral establerta resta fora.

El carrousel de la vida gira i gira, tots busquem noves emocions i nous moments de goig i delit.

 

 

EL MARIDO DE LA PELUQUERA

 

Director: Patrice Leconte

Actors: Jean Rochefort  

              Anna Galiena

Any: 1990

Títol original: Le mari de la coiffeuse

Nacionalitat: França

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

     Antoine (Jean Rochefort), és un nen que va a tallar-se els cabells en la perruqueria de madame Shaefer, l’ escot de la dona, el sorgiment atrevit d’un pit i l’ olor de la botiga són un atractiu indefugible pel nen.

A partir de llavors sols té un desig, quan sigui gran es casarà amb una perruquera.

Ja d’adult, Antoine va a la perruqueria de Mathilde (Anna Galiena); Mathilde era empleada de Isidore, un vell perruquer, i quan aquest es jubila la deixa a càrrec  del negoci.

Antoine comprèn, només entrar, que aquella dona és amb la que vol compartir la resta de la seva vida i li proposa matrimoni.

Quan tres setmanes més tard, Antoine torna, Mathilde accepta l’ oferta; la vida de la parella ve marcada pel desig, l’ amor i la felicitat.

Mathilde, un dia de pluja, fa l’ amor apassionadament amb Antoine, després surt al carrer i es llença al mar.

La dona deixa una última explicació; ha volgut morir en la plenitud del goig perquè el pas del temps no enterboleixi aquesta placidesa.

Antoine queda a càrrec de la perruqueria per continuar gaudint d’un món  tan personal com ple d’ olors i records.

 

 

COMENTARI

     Leconte realitza el seu millor film; es tracta d’un director tan prolífic com anodí que té uns espurnejos de talent i gloria amb Monsieur Hire (1989) i amb aquest film per després tornar de nou a l’ anonimat.

Lluny de qualsevol naturalisme, el director francès aposta per una història fora de la realitat, marcada pel realisme màgic, ple de simbolismes, on l’ important són els sentiments i les sensacions dels protagonistes.

Leconte obre el pas a un estil de cinema que tindrà continuïtat en el seu país i que és pot emparentar amb Jean Pierre Jeunet i el seus relats més coneguts com “Delicatessen” o “Amelie”.

La pel·lícula juga amb els flash backs, contemplem a Antoine, un nen fascinat per les perruqueres, que de gran només vol ser marit d’una d’ elles, torbat per una experiència de la infància.

Aquesta mirada del nen sobre la vida adulta es manté permanent, quan Antoine adult, aixeca els ulls després de fer l’ amor amb Mathilde i entreveu a Antoine nen que el contempla.

Leconte té la virtut de realitzar un film lliure i sorprenent on el que importa és l’ amor i el desig; els personatges es mouen per rauxes, les ballaruques d’ Antoine en la perruqueria o el sentiment de Mathilde que la porta al suïcidi, davant la por que després de la felicitat s’ instal.li la rutina i el tedi.

Al mateix temps, Leconte introdueix en el conte a personatges episòdics que completen la mirada surrealista i divertida sobre els protagonistes; l’ home que es ve a tallar la barba el dia del casament o el nen fascinat pels balls d’ Antoine o l’ home que es deixa tallar el cabell en tant Antoine acaricia possessivament a la perruquera o l’ home que tanca el relat, que compateix danses amb el vidu.

Leconte planteja un món fantàstic i fantasiós on la perruqueria és una espècie de jardí de l’ edèn on es compleixen els somnis i les expectatives d’infància d’ Antoine i es dona recer al desig de la parella.

El relat no traspassa mai el llindar de la botiga, fora sols hi ha la realitat, el fred, i com es mostra quan Mathilde abandona l’ espai de seguretat, la mort.

WEEKEND

 

Director: Jean Luc Godard

Actors: Jean Yanne

              Mireille Darc

Any: 1967

Nacionalitat: França

Gènere: Cine d’ avantguarda

 

ARGUMENT

     Corinne (Mireille Darc) i Roland (Jean Yanne) són una parella que empren amb el seu vehicle un viatge cap a Oirville, on els espera una herència. Després d’un primer conat de violència amb un veí, travessen una carretera on un múltiple accident ha portat a la mort als ocupants de diversos vehicles.

En el camí van trobant a diferents persones, un home que els amenaça amb un revòlver i es proclama Déu, una dona accidentada que, s’ emprenya amb el tractor que ha fet malbé el seu cotxe, un home vestit de soldat de la revolució francesa que, llença proclames o una “Alicia” al costat d’un poeta a la que li prenen foc.

La parella té un accident i continuen el seu viatge a peu o en auto stop, fins arribar al seu destí, allà actuen amb violència, maten a la mare que es nega a repartir el llegat de la casa i fugen. Més tard són segrestats per un grup de guerrillers que mata a l’ home i se’l cruspeix.

 

 

 COMENTARI

Godard en 1967 és un dels enfants terribles del cine d’ avantguarda. En els prolegòmens del maig del 68, radicalitza el seu missatge contra els estaments burgesos i contra la societat convencional , en aquest anys es declara maoista i realitza aquesta pel·lícula i “La chinoise”.

Godard proposa un viatge , una road movie de de dos burgesos en mig de la societat de consum, és un collage, un film fet de impulsos, on el criteri narratiu deixa de tenir sentit per imposar-se una successió d’ episodis en que predomina la violència i el caos , el director francès mostra el desastre de la civilització i la destrucció del món burgés i confortable en el que habiten els protagonistes.

El viatge és més simbòlic que real i Corinne i Roland es mostren indiferents a tot l’ entorn caòtic que succeeix al seu voltant. Godard homenatja a “El àngel exterminador” donant pas als ramats d’ ovelles que s’ interposen al pas de la parella, escenifica la lluita de classes quan dona veu a una burgesa accidentada i amb un fort component classista i racista i presenta a personatges plens de verborrea que disserten sobre l’ opressió capitalista o sobre les teories d’ Engels. En el seu episodi “Totem i tabú” deixa als protagonistes en mans d’uns suposats guerrillers que maten a l’ home, simbòlica mort del porc, i se’l mengen, canibalisme i fagocitació dels rebels cap els opressors.

Corinne i Roland es veuen envoltats en agressions, violència, incendis, accidents de tràfic, devastació i mort, això és la societat moderna, ens diu el director, i continuen impertèrrits i indiferents el seu viatge, fins i tot entren en l’ univers surrealista i poètic d’ Alicia i li calen foc, símbol de l’ extremada insensibilitat de la seva classe social, que odia i carbonitza la cultura i la imaginació.

La visió de Godard té molt de sarcàstica i està plena de sentit de l’ humor, la bogeria i l’ absurd s’ imposen, l’ existencialisme hi està present, reflexiona sobre el cine i la mirada, la veritat i l’ escenificació i mostra també una voluntat d’ epater le bourgois i un cert diletantisme.

Algunes escenes fan esclatar el somriure de l’ espectador, com quan el vehicle dels protagonistes s’ha accidentat i crema i Corinne es preocupa de salvar el seu abric de marca o quan Roland fa auto stop, mentre Corinne és violada per un desconegut davant la indiferència de l’ home; un cotxe s’ atura i el conductor li pregunta: “qui prefereixes que et doni per cul, Johnson o Mao?, Roland respon que Johnson i la dona exclama: “puto burgès” i se’n va.

Tot és un joc en el que el Godard més ferotge mostra la descomposició de la burgesia i la barbàrie de la civilització.

JULES ET JIM

 

Director: François Truffaut

Actors: Oskar Werner

               Henri Serre

               Jeanne Moreau

Any: 1962

Nacionalitat: França

Gènere: Cine d’ autor

 

COMENTARI

Jules (Oskar Werner) i Jim (Henri Serre) són amics, joves, artistes, escriptors I bohemis. Un dia coneixen a Catherine (Jeanne Moreau), una noia d’ esperit lliure que s’ adapta a la companyia d’ ambdós.

Els dos nois volen conquistar-la i ella els conquista als dos. Jules és més tímid i vulnerable en tant Jim és més mundà.

Després de relacionar-se amb els dos, Catherine es casa amb Jules, potser no és qui més l’ estima però si és qui més la necessita. Més tard te amb ell una filla, Sabine.

La primera guerra mundial separa als amics, Jules combat amb Àustria i Jim amb França, en bàndols contraris i tenen por de matar-se l’ un a l’ altre. Quan la guerra s’ acaba Jules i Jim es retroben.

Jules i Catherine inviten a Jim a la seva casa en el camp i allà viuen plegats els tres un bon temps. Si bé la relació oberta és un element de llibertat i felicitat, també és cert que sorgeixen disputes, dubtes i gelosia. Jim decideix marxar.

És el començament d’un seguit de trobades i desencontres. Catherine vol tenir un fill de Jim però no ho aconsegueixen. En tan, Catherine es relaciona amb diversos amants i Jim manté una relació seriosa amb Gilbert, una noia de Paris i te la intenció de casar-se amb ella.

Finalment es tornen a trobar els tres amics, Catherine i Jim pugen al cotxe, ella condueix, avança per un pont trencat, el vehicle cau al riu i els dos amants s’ ofeguen.

Jules contempla, solitari, com les cendres dels difunts descansen en el cementiri.

 

 

COMENTARI

     Jules et Jim està basada en un llibre d’ Henri Pierre Roche, basat segons sembla, en fets reals.

La pel·lícula es pot considerar la historia d’ una amistat a tres. Una història radicalment moderna i lliure en la que tres persones de caràcters diferents busquen en la seva relació la felicitat i l’ equilibri.

En tant Jules és tímid i retret, Jim és decidit i Catherine voluble i inconstant però els tres tenen una característica comuna, s’ estimen entre si.

Més enllà de les particularitats, Catherine és el símbol de la dona en majúscules, la recerca i la trobada que tot home vol tenir. Catherine és també el símbol contra la hipocresia i la resignació. Truffaut mostra igualment les dificultats que comporta aquesta voluntat dels personatges de no acomodar-se, la mort posa fi a les tortuoses relacions.

La interpretació és oberta però podem entendre que el pas del temps està marcant les relacions, que ja no es recuperarà l’ antiga alegria i que les convencions i la frustració navegaran sobre els personatges, omplint-los de tedi i rutina. Tot això és el que Catherine vol evitar.

Tot està marcat per la veu en off que des del principi relata l’ acció i marca un cert distanciament. El ritme i la senzillesa de les imatges es compaginen amb la  vitalitat i el lirisme de la història.

Amb aquesta pel·lícula, Truffaut consolida un nou fenomen en el cinema francès, passa de ser  crític de “Cahiers du cinema a ser un prestigiós director i un dels impulsors de la “Nouvelle Vague (Nova onada), caracteritzada per voler trencar amb el passat a partir de històries realistes, de baix pressupost, rodatge càmera en mà i sense regles establertes.

La cançó “Le tourbillon de la vie” és emblemàtica quan Henri Serre, acompanyat de Jeanne Moureau canten”: Cada un pel seu cantó es veu envoltat pel carrousel de la vida”.

 

BARBARELLA

 

Director: Roger Vadim

Actors: Jane Fonda

              John Phillip Law

              Anita Pallenberg

               Ugo Tognazzi

               Milo O’ Shea

               Marcel Marceau

Any: 1968

Nacionalitat: França

Gènere: Ciència ficció

 

En un futur imaginari, Barbarella (Jane Fonda) és una astronauta que torna a la terra. El President de la República terrestre la interpel·la perquè vagi a buscar a Duran Duran (Milo 0’ Shea), un home que s’ ha proveït del raig positronic, amb el que es podria fer l’ amo de l’ univers.

Barbarella viu diverses aventures fins que arriba al planeta Sogo, on mana la gran tirana (Anita Pallenberg) i el seu conseller, que resulta ser Duran Duran.

Barbarella s’ amistança amb un àngel, Pygar,(John Phillip Law), que la trasllada pel planeta, coneix el laberint en el que viuen els ciutadans, s’ alia amb Dildano (David Hemmings), el líder de la rebel·lió i amb el professor Ping (Marcel Marceau), un col·laborador.

Després de ser capturada, es sotmesa  a una màquina multi orgàsmica perquè mori de plaer, Barbarella es deslliura i s’ uneix amb la gran tirana, acaba amb el malvat Duran Duran, absorbit pel magma que recorre els soterranis de la ciutat, i vola cap a la terra en companyia de l’ àngel i la reina.

COMENTARI

Roger Vadim més que un gran director ha destacat per ser la parella d’ algunes de les dones més belles del món com Brigitte Bardot, Catherine Deneuve o Jane Fonda.

Barbarella esdevé del còmic del mateix nom, on la protagonista és una heroïna galàctica, un versió femenina i feminista de Flash Gordon. El tebeo va ser creat a principis dels seixanta i la versió que Vadim porta al cine és absolutament delirant. Una sèrie B que combina sentit de l’ humor, fantàstica, ciència ficció, aventura i erotisme.

Barbarella és molt filla del seu temps i li fa l’ ullet a l’ actualitat del moment. L’ heroïna es desenvolupa en els anys del còmic i del disseny, la posada en escena està molt pròxima a la psicodelia i al pop art.

Estem també en l’ època hippy, Barbarella te plena disposició a fer l’ amor amb tots aquells homes que li surten al pas, quan en la terra és una pastilla la que dona satisfacció sexual, els homes que troba al seu pas prefereixen fer-ho en pla salvatge, com abans , diuen, com els pobres, que no tenen diners per comprar pastilles. Barbarella és sotmesa a una màquina del plaer molt propera a la idea que desenvolupa anys després Woody Allen amb l’ orgasmatron en “El dormilón”.

Vadim es recrea en escenaris on la sexualitat sembla ser prou lliure i on la noia és invitada a fumar substàncies gens Inter galàctiques. El film s’ inicia amb un estripis de Barbarella desvestint-se de la seva indumentària d’ astronauta però els nus sempre son força casts.

Una altra aproximació a l’ època és el dolent, Duran Duran, de qui va agafar el nom el grup musical dels vuitanta; aquest ha robat una arma de destrucció massiva; ho podem contemplar com un apropament a la bomba atòmica. Duran Duran és un megalòman, el mad doctor dels films  de ciència ficció, un dictador abominable que es vol fer l’ amo de l’ univers, una sàtira sobre la guerra freda i el poder soviètic.

Els suposats revolucionaris i alliberadors són maldestres i brètols, res els hi funciona i acaben fets pols per l’ acció del positronic.

La pel·lícula desenvolupa imatges properes al surrealisme i a l’ excés, les bacanals semblen d’ origen romà més que planetàries i ens recorden l’imaginari del cine del Fellini més barroc, sobre tot Satyricon, que és un any posterior.

Alguns dels ingenis de Vadim han estat adaptats en el cine dels anys següents. Els guardians negres són un calc dels guardians de l’ imperi al servei de Darth Vader en “La guerra de las galaxias” i fins i tot s’ assemblen força al tot poderós malvat. Els ninos diabòliques que cobren vida i mosseguen a Barbarella són un alter ego de Chucky o qualsevol ninot maligne dels anys vuitanta.  Els ocells que assetgen i piquen a l’ heroïna engabiada, són una imitació o homenatge a “Los pájaros”, el film d’ Hitchcock que n’és precedent.

És a dir, Vadim hi introdueix en el relat fantasia imaginació, absurd i deliri. L’ àngel cec que estén les seves ales com un Crist empresonat o la lèsbica gran tirana, són idees que conformen aquest film tan divertit com foll.