NOTRE DAME DE PARIS

 

 

Director. Jean Delannoy

Actors: Anthony Quinn

              Gina Lollobrigida

               Jean Danet

               Alain Cuny

               Robert Hirsch

Any: 1956

Nacionalitat: França

Gènere: Drama romàntic.

 

ARGUMENT

En París en 1482, el poble escull rei, durant un dia a l’ any, al més brètol de tots. En mig de la festa, destaquen les danses de la gitana Esmeralda (Gina Lollobrigida) i la presencia de Quasimodo (Anthony Quinn), un ser deforme i geperut, campaner de la catedral de Notre Dame de Paris.

Quasimodo viu reclòs en l’ església i és la riota de la gent.

Esmeralda es casa amb Pierre Grigoire (Robert Hirsch), un poeta al que salva de morir en mans dels miserables de la ciutat, però té altres pretendents, Frollo (Alain Cuny), un alquimista que treballa en Notre Dame i Phoebus (Jean Danet), un guerrer al que la dona correspon i a qui Frollo apunyala per l’ espatlla en un atac de gelosia.

Quasimodo , condemnat a patir fuetades en la plaça pública, troba la compassió d’ Esmeralda, que li calma la set i s’ enamora d’ ella.

Quan Phoebus és ferit, Esmeralda que estava amb ell, és acusada de bruixa i assassina , jutjada i torturada, confessa el crim i és condemnada a mort.

Quasimodo, que presencia l’ escena, baixa amb una corda dels terrats de la catedral ,rescata a la noia i la porta a l’ interior de l’ església, el lloc sagrat on no hi poden entrar els botxins.

El rei decideix trencar la prerrogativa eclesiàstica i penetrar en la catedral, els captaires acudeixen per deslliurar la zíngara, la seva companya de penalitats, i l’ exercit s’ apropa també per portar-la al patíbul. Sols Quasimodo està disposat a defensar a la  dona que estima.

Després d’ una forta embranzida, la porta de l’ església cedeix i els indigents rescaten a Esmeralda, just quan arriben les tropes del rei i li claven una sageta a la noia, que mor.

Quasimodo, desesperat, veu el cos inert d’ Esmeralda i quan se n’ adona de la presència de Frollo, el culpable de tot, l’ agafa i el llença dels terrats a baix.

El geperut baixa a la cripta on s’ha enterrat a Esmeralda i l’ abraça; anys després es troben els seus esquelets cenyits i al tocar-los es converteixen en pols.

 

COMENTARI

Victor Hugo escriu en 1931 la novel.la original adscrita al gènere del romanticisme.

Aquesta no és la primera pel·lícula que transcriu la narració d’ Hugo, abans en 1923 Lon Chaney ja interpreta al geperut en el cinema mut, Charles Laughton ho fa en 1939 i més tard de l’ obra de Delannoy es produeixen altres versions on potser, la més destacable, sigui el film de dibuixos animats de Disney en 1996.

La pel·lícula és argumentalment fidel a la novel.la original, a partir d’ un guió en el que intervé Jacques Prevert i en el que es barreja aventura, drama i poesia.

La narració recull el mite de la bella i la bestia; l’ amor impossible d’una atractiva gitana i un esguerrat, lleig i monstruós.

Esmeralda representa a la dona lliure i salvatge, objecte de desig del científic, el guerrer, el poeta i el monstre, tots es disputen a l’ estimada, que concita al voltant, seu la gelosia i la mort.

Quasimodo és el ser innocent i marginal, aquell maltractat per la societat, que darrera la seva lletjor, amaga una ànima bella, és també l’ home sotmès i submís, que es rebel.la per amor.

La catedral simbolitza el lloc sagrat, el santuari, el paradís, l’ edèn feliç, en tant l’ exterior és l’ exemple de la corrupció, la maldat i les lacres humanes.

Notre Dame té cos doncs, per mitja Quasimodo, vomita i es defensa dels seus atacants, el geperut, enganxat a les campanes, mostra com el cos humà i les pedres de l’ església han arribat a una simbiosi , a ser una mateixa cosa.

Quasimodo accedeix a la seva estimada, més enllà de la vida i la dona és finalment seva en una abraçada mortal i eterna.

Delannoy no rebutja la mirada tant poètica com social de l’ entorn, el regne dels lladres, dels indigents, dels miserables, aquest administra la seva pròpia justícia, te les seves pròpies lleis i el director francès, tot i que molt menys que Hugo, les mostra.

SIN TECHO NI LEY

Director: Agnès Varda

Actors: Sandrine Bonnaire

               Macha Meril

               Stephane Freiss

Any: 1985

Títol original: Sans toi ni loi

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

Subgènere: Road movie

 

ARGUMENT

Els gendarmes troben en el camp els cos mort d’una dona, la gent que l’ ha conegut o ha tingut contacte amb ella en les últimes setmanes explica el seu punt de vista a través d’un flash back.

Mona (Sandrine Bonnaire) és una noia que s’ ha escapat de les convencions de la societat, roda pel món amb la seva motxil.la i la seva tenda a l’ esquena.

Demana menjar, pidola, fa auto stop , dorm allà on pot i la deixen, fa l’ amor sense manies i fuma herba .

Després de dormir en una casa en runes, arriba a una granja, allà coneix a una parella de pastors; ell és filòsof i aquest modus vivendi és una alternativa de vida, li ofereixen dormir a la caravana i sembrar un terreny amb patates però la noia jeu tot el dia i no s’hi avé.

Més tard troba aixopluc en una casa on conviuen treballadors magrebins de les vinyes, coneix a un tunisià, Assoun, que li ensenya l’ ofici i la tracta be però quan arriben els seus companys es neguen a conviure amb una dona i la fan fora.

En el seu periple i fent auto stop, coincideix amb Madame Landier (Macha  Meril), una dona que s’ encarrega de cuidar els plataners malalts de la regió, amb ella comparteix menjar, beguda i ajut econòmic.

Mona coneix també a Lidia, una avia , a la seva cuidadora i al nebot  de la dona, Jean Pierre (Stephane Freiss), després de compartir la botella de conyac amb l’ anciana, acaba expulsada de la casa.

Camí a una degradació, cada vegada més ostensible, s’ ajunta amb una banda de lladregots, un d’ ells , amb el que te relacions, la vol utilitzar per que faci una pel·lícula porno.

De nou sola, malalta i sense rumb, ensopega en el camp i cau, la pròpia debilitat i el fred de la nit acaben amb la seva vida.

 

 

 

 

COMENTARI

     Varda s’ associa ràpidament a la nouvelle vague quan roda en els seus inicis “Cleo de 5 a 7”però en realitat l’ autora francesa va per lliure, cívica, reflexiva, feminista… Amb “Sin techo ni ley”, Varda guanya el Lleó d’ Or del festival de Venècia de 1985 i proposa un cine amb motivació social.

Es tracta de la historia d’una rodamón a partir del punt de vista d’ aquells que l’han conegut en els últims mesos de la seva vida.

Varda es limita a mostrar una forma de vida, no l’ enalteix; Mona no és una heroïna com un Kerouak de la carretera amb qui l’ espectador pugui identificar-se però la protagonista tampoc és culpabilitzada, sabem poc de la dona, que era secretaria, que se’n va cansar de la seva vida convencional i que ara roda d’ aquí cap allà sense objectius, arrelada a l’ alcohol, l’ herba i el sexe; Varda no la jutja, es limita a mostrar-la.

Mona està més a prop de una nihilista a qui tot li dona igual, que d’ una hippie, no te interès en empatitzar amb aquells que intenten ajudar-la, és un ocell solitari que ha perdut el niu.

D’ alguna manera, Mona viu una experiència de llibertat al límit i això determina la seva solitud, la seva marginalitat però paradoxalment, tots els personatges que la noia troba en el seu recorregut, viuen insatisfactoriament en la convenció del món ordenat. Els hi diu ben clar als pastors que lluiten per una forma de vida alternativa: “la vostra vida és una merda, com la meva, però vosaltres treballeu de sol a sol.

Així, Varda aprofita els encontres de Mona per retratar un microcosmos col·lectiu, trobem diverses classes socials i diferents actituds humanes, que van des de l’ ajut  al rebuig, passant per la indiferència, l’ anciana, el nebot, la seva cuidadora i el seu amant , la dona especialista en curar als plataners, el tunisià que talla les vinyes, els lladregots rodamóns, el violador, els amants ocasionals….tot un seguit de gent, vagabunds del seu propi entorn, solitaris i infeliços.

El final ja s’ha enunciat a l’ inici, la desestructuració, el desarrelament social, el viure sense sostre ni llei, porta la degradació personal i a la mort, és així per què Mona ho vol, és la seva elecció assumida, en un film tan trist com desconcertant per l’ espectador, que voldria salvar a algú que no vol ser salvat.

 

LA ENCAJERA (LA DENTELLIERE)

 

Director: Claude Goretta

Actors: Isabelle Huppert

              Yves Benetton

              Florence Giorgetti

Any: 1977

Títol original: La dentelliere

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Beatrice (Isabelle Huppert) és una noia de divuit anys que treballa d’ ajudant de perruqueria i no te estudis. Comparteix moltes coses amb Marylene (Florence Giorgetti), la seva millor amiga, propensa als problemes sentimentals.

Beatrice i Marylene van de vacances a la costa francesa i Beatrice coneix a un noi, François (Yves Benetton), és un estudiant i el seu món el composen gent com ell, amb qui discuteix de política o literatura.

Beatrice i François s’ enamoren, la noia te la primera relació sexual amb el seu acompanyant, surten plegats i són feliços però al cap del temps, François se sent un tant decebut quan contempla com Beatrice no dona un pas  endavant en les seves aspiracions intel·lectuals i professionals.

François se n’ adona que tenen poques coses en comú , que la relació esta abocada al fracàs i decideix trencar-la. La noia sembla prendre’s-ho amb serenitat.

Al pas del temps, Beatrice entra en depressió, es desmaia al mig del carrer i va a parar a un hospital, d’ allà a un psiquiàtric.

François la visita, Beatrice li explica que ha viatjat a Grècia i que ha tingut altres relacions, el noi marxa alleugerit però tot és una mentida. La noia es manté abatuda en front d’un cartell publicitari de Mikonos i passa les hores mortes fent de puntaire.

 

COMENTARI

Goretta és un director suís que guanya una certa popularitat en Espanya en els anys setanta. “La invitación” en 1973 i “La dentelliere” quatre anys després, són els seus films més coneguts.

Aquí roda una història d’amor trista perquè acaba sent de desamor. Es basa en la novel.la del mateix nom de Pascal Laine, premi Goncourt en 1974.

Goretta presenta dos personatges que tenen poc en comú. Una noia de classe social baixa, sense estudis, introvertida, callada i amb pocs amics i relacions, que coneix a un estudiant que flirteja amb la literatura i la política i que és ambiciós sobre els seu futur.

Poden tenir una relació llarga i duradora, dues persones que esdevenen de classes socials, sensibilitats i maneres de veure el món diferents?. Què els separa?.  La vida.

La història es projecta sobre els personatge femení, algú introvertit, fràgil, extremadament sensible. Algú incapaç de treure els seus fantasmes a l’ exterior i que pateix en silenci.

Beatrice rep el comiat amb serenor però darrera d’ aquest, habita un món que s’ enfonsa, l’ amor i la felicitat que trontollen,la fragilitat que amara en el cor i una voluntat d’ auto engany que comporta placidesa a través de mentides que la tranquil·litzen. Així la contrapart no te  sentiment de culpa.

La puntaire perfila el fil una i altra vegada a través d’un moviment monòton, sense moments alts, sense sorpreses, així discorre la vida.

Goretta ens parla del dolor profund i amarg de la dona i ho fa amb senzillesa, sense escarafalls, sense instants cridaners i extemporanis, tot és mesurat però darrera la moderació, el film tanca amb la mirada a la càmera de Beatrice en l’ hospital, una mirada dura, sense esperança, en aquest paper que broda una jova Isabella Huppert, en la seva tercera aparició en la pantalla gran.

LOS PARAGUAS DE CHERBURGO

 

Director: Jacques Demy

Actors: Catherine Deneuve

              Nino Castelnuovo

              Marc Michel

              Anne Vernon

Any: 1964

Títol original: Les parapluies de Cherbourg

Nacionalitat: França

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

En Cherburgo, en 1958, Guy (Nino Castelnuovo) és un jove mecànic de la població, enamorat de Genevieve (Catherine Deneuve), una noia que viu amb la seva mare (Anne Vernon), viuda i que manté un negoci de venda de paraigües.

La dona té problemes econòmics i recorre a Roland (Marc Michel), un atractiu joier que li fa un emprèstit.

Guy es convocat al servei militar en Algèria on te que passar dos anys, abans de marxar els dos joves fan l’ amor i de la relació, Genevieve queda embarassada.

El temps passa i el dies sense Guy es fan llargs, la persistent aparició en la casa de Roland i les recomanacions maternes fan que la noia accepti casar-se amb el prestador, que no fa escarafalls en reconèixer el fill de Genevieve.

Quan Guy torna, descobreix que el seu antic amor l’ ha abandonat i ha marxat a viure a Paris; desolat, deixa l’ empresa de mecànica on treballava i es consola amb prostitutes, fins que inicia una relació amb Madeleine, una vella amiga.

Al cap d’ un temps, la relació es consolida, Guy es refà i munta un negoci propi , es casa amb Madeleine i tenen un fill.

Un dia un client s’ atura a la benzinera, és Genevieve amb la filla que els dos varen engendrar, l’ antiga parella es posa al dia de la seva vida però ja res pot canviar; Genevieve marxa de nou i Guy rep , feliç, a la seva dona i al seu fill, motius ara de felicitat.

 

 

COMENTARI

En 1964, Jacques Demy dona resposta al gènere musical americà, quan aquest ja era un gènere passat de moda. Es vincula a un estil voluntàriament cursi i sentimental, els personatges a diferencia del model d’ Hollywood, recreen l’ acció i reciten el seu guió mitjançant cançons.

Demy, juga amb tonalitats fortes i pictòriques, vermells, blaus, roses i verds i modula, gràcies a la partitura de Michel Legrand, algunes cançons del musical que passen a las història del gènere.

Demy explica una bella i senzilla història, plena de romanticisme, on la realitat tangible i el pragmatisme s’ imposen a l’ idealisme. Quan un amor se’n va un altre arriba, quan no hi ha ningú ,algú sorgeix en el camí.

El film recrea en les últimes escenes la idea d’ allò que és pogut ser i no va ser però que al cap del temps tan sols és un record del passat.

El director francès conjuga música i poesia i ho complementa amb algunes belles escenes. Magnífic l’ inici, mentre apareixen els crèdits, Demy filma en picat la imatge de la gent sota els paraigües, caminant pel empedrat de la ciutat.

Es permet algunes el·lipsis, com quan Genevieve i Guy s’ abracen abans de la partida del noi i sabem poc després que la noia està embarassada o quan la imatge de la protagonista, vestida de núvia, es confon entre els maniquins per passar  tot seguit al pla del casament.

Per fi, Demy filma la nostàlgia de l’ amor perdut: en l’ última escena el cotxe de Genevieve ja se n’ ha anat, apareix Madeleine amb François, el fill de la parella, Guy juga amb el nen i es tanquen en la casa. La neu es complementa amb el blanc de l’ edifici i la càmera s’ eleva lentament buscant la distància en un pla mig. És el que hi ha, un bany de realitat però també l’  amargura d’un passat que no tornarà.

La pel·lícula guanya la Palma d’ or en Canes en 1964.

 

 

TIREZ SUR LE PIANISTE

 

 Director: François Truffaut

Actors: Charles Aznavour

              Marie Dubois

              Michele Mercier

              Nicole Berger

Any: 1960

Nacionalitat: França

Gènere: Cine negre

 

ARGUMENT

Charlie Kohler (Charles Aznavour) és un pianista que toca en un local de copes, un dia el seu germà, Chico, arriba al bar fugint d’uns assaltants i Charlie l’ ajuda a escapolir-se

Aquella mateixa nit el pianista inicia un idil.li amb Lena (Marie Dubois), una noia que es trobava en l’ indret.

Sabem que Charlie no és el nom verdader del pianista, que en realitat es diu Edouard Saroyan, un músic que interpretava peces clàssiques i casat amb Therese (Nicole Berger). Arrel del suïcidi de la dona, Edouard canvia de personalitat i de vida, abandona el seu espai de confort i es converteix en Charlie.

Lena te un amant i aquest li demana comptes a Charlie, els dos es barallen i fortuïtament, el pianista li clava un ganivet i el mata.

D’ altra banda, els mafiosos continuen la seva persecució i per extorsionar a Chico, segresten a Fido, el germà petit de la família Saroyan. Richard, Chico i Eduard, la resta de germans, es refugien en la casa del primer. Quan els gàngsters s’ apleguen es produeix un tiroteig i qui rep la pitjor part és Lena, que arribava en aquell moment, la noia rep un tret dels dolents i mor.

Charlie és exonerat del crim que ha comés i continua com a pianista en el cafè

 

COMENTARI

Truffaut triomfa en 1959, abans d’ aquesta pel·lícula, amb “Los 400 golpes”, tot un paradigma estètic i ideològic de “la nouvelle vague”. Un any després el director francès sembla que vol dilapidar el prestigi recentment adquirit, amb aquest nou film, evanescent, fragmentari i decididament menor.

Truffaut es dedica a jugar i no se sap si es pren seriosament a si mateix. “Tirez sur le pianiste” és una barreja de gèneres, una mica pulp, doncs la cinta esdevé d’una novel.la de quiosc: “Down there” de David Goodis; te elements del neo noir francès, pistoles, assalts, persecucions nocturnes… un gènere que Melville  o Giovanni entre altres cultivaran més tard; te una afecció a la sèrie B americana i al thriller, te cops humorístics i irònics propers a la comèdia entremaliada i aposta pel cine psicològic i el perfil identitari del protagonista, que va ser algú, un anys enrere i ara és un altre.

Aquest poti poti temàtic, es combina amb una voluntat estilística igualment plural: flash backs, salts en el temps, picats i un punt de vista personalitzat a partir de que el protagonista s’ erigeix en narrador.

Truffaut no s’ allunya gaire d’una de les seves obsessions: l’ amor i les dones. Aquest motiu està present en tota la seva obra; en el cicle d’ Antoine Doinel i sobretot en “El amante del amor”. Kohler/Saroyan sembla un alter ego del director, és algú tímid, amb dificultats per relacionar-se amb el gènere femení i que viu obstinat i admirat per les dones.

En l’ obra hi trobem a Clarisse (Michele Mercier), la prostituta, l’ amor carnal, a Therese, l’ esposa, l’ amor institucional, a Lena, l’ amant i nova conquesta, l’ amor desig i en plenitud; la mort trunca aquestes dues relacions, l’ home torna al que és , potser, el seu estat natural: la solitud.

La pel·lícula relata el conflicte d’un home corrent, exposat a una situació de conflicte però la voluntat assagística de Truffaut fa que el film vagi de banda en banda i es quedi en lloc, en un intent fallit, que anys més tard el director redimirà amb altres excel·lents films

 

MADAME D

 

Director: Max Ophuls

Actors. Danielle Darrieux

               Charles Boyer

               Vittorio de Sica

Any: 1953

Nacionalitat: França

Gènere : Comèdia

 

ARGUMENT

Louise O, Madame De (Danielle Darrieux) ha contret deutes i es veu obligada a empenyorar unes valuoses arracades que li va regalar el seu marit, André (Charles Boyer), un general de l’ exercit.

Louise enganya a l’ espòs en la funció d’ òpera a la que assisteixen plegats i fa veure que les ha perdut o els hi han robat.

Com la notícia arriba als diaris, Monsieur Remy, el joier, decideix tractar amb el marit i revendre-li les arracades, l’ home te una amant, Lola, que s’ acomiada d’ ell i marxa cap a Constantinopla i André les hi regala.

Lola , una vegada arribada a destí, perd els seus diners en el joc i ven de nou els penjolls per obtenir efectiu.

Un diplomàtic, el baró Fabrizio Donati (Vittorio de Sica) les compra més tard i és anomenat ambaixador a Paris. Casualment coneix en l’ estació a Louise i s’ enamora d’ ella; per abraçar els seus favors li ofereix les joies que així retornen al seu origen.

Madame De fingeix davant el marit i li vol fer creure que les arracades estaven perdudes dins d’uns guants.

André no cau en el parany i li demana explicacions a Donati, les arracades tornen a la joieria de nou i Louise cau malalta de pena. L’ objecte de desig és rescabalat una altra vegada però al temps, Louise es veu obligada a regalar-lo a una cosina que, ha tingut un fill, la noia que no te diners ho empenyora de nou.

Louise, que no pot viure sense les joies, que simbolitzen el seu amor per Donati, les recupera. André, despitat pel menyspreu de Louise repta en duel a Donati, Louise corre al punt d’ encontre per evitar l’ enfrontament però just sent un tret sense resposta, André ha matat a Donati, Louise no pot suportar-ho i cau ferida de mort per l’ ensurt.

 

 

COMENTARI

Ophuls porta al cinema una poc coneguda novel.la de Louise de Vilmorin, la roda en el seu retorn a França després de l’ exili americà i és quan realitza les seves millors pel·lícules.

L’ estil elegant i contingut d’ Ophuls, serveix per aquesta comèdia d’ embolics que es converteix en drama.

El director austríac retrata la hipocresia de l’ alta societat, els salons de luxe, el matrimoni de conveniència i la doble moral de tots els protagonistes, Tot és lleuger, mundà i subtil, els personatges no expressen les seves emocions ni els seus  sentiments fins que Madame De cau enamorada i es veu presonera de la seva  mateixa trampa.

Madame De és una dona frívola, de cap calent, superficial, sotmesa al poder dels privilegis, els diners i un marit ric al que no estima però això canvia quan s’ enamora d’un altre home.

La convenció social i la voluntat d’ evitar escàndols impedeixen el triomf de l’ amor, quan Louise sols escolta els seus sentiments, es troba amb la societat falsa i banal de la que s’ ha aprofitat, que és la que l’ impedeix sortir-se’n endavant, el drama i la mort tanquen la tramoia.

La història transcorre en el Paris de principis del segle XX, al voltant d’una joia que va passant de mans en mans;  la protagonista la ven perquè no la valora ja  que és un regal del marit però després quan li arriba de part de l’ amant, no se’n vol desprendre doncs són el símbol del seu amor.

Tota la història està marcada per l’ atzar, les arracades passen d’ un a l’ altra per tornar a la seva propietària original, la casualitat és el nexe d’ unió entre el valuós objecte i el trio protagonista, marit , muller i amant, en una successió d’ apropiacions i pèrdues.

Ophuls ens ve a dir que l’ amor com les joies és un joc, alguna cosa que canvia d’ amo i que s’ intercanvia per diners.

Aquest amor impossible és vist a partir de girs de guió un tant recargolats que s’ allarguen en excés. El director mostra  aquest món d’ aparences i no explica mai el nom de la heroïna, Madame De…., així participa en els secrets de l’ alta societat, en les convencions i els silencis que legitimen tota l’ acció.

Ophuls mou els seus personatges en palaus aristocràtics i salons sumptuosos i els balls són retratats en llargs tràvelings on sobresurt el món opulent guiat pel simulacre i el canvi de parella.

LA PIANISTA

 

 

Director: Michael Haneke

Actors: Isabelle Huppert

              Benoit Magimel

              Annie Girardot

Any: 2001

Títol original: La pianista

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

Sub gènere: Psicoanàlisi

 

ARGUMENT

Erica Kohut (Isabelle Huppert) és una dona de mitjana edat, viu amb la seva mare (Annie Girardot), una persona molt estricta , el seu ofici és el de pianista i dona classes en el Conservatori. Malgrat la seva imatge seriosa i circumspecta te una afició escabrosa: la pornografia.

Un dia assisteix a una festa i coneix a Walter Klemmer (Benoit Magimel), un  noi que toca el piano i aspira a entrar en el Conservatori. Klemmer intenta seduir a Erica entre l’ admiració pel seu talent i el desig amorós.

Quan la segueix a uns lavabos, entén que la relació no serà convencional, Erica el masturba però no vol consumar l’ acte, Klemmer va a buscar a la dona a casa seva, aquesta li ha escrit una carta on li explica tot el que vol que el noi li faci, vol que li pegui i la fustigui a partir d’una relació sado masoquista.

Klemmer entén que Erica és una malalta però continua obsessionat per ella, després d’un intent de coit en el qual la dona acaba vomitant, Klemmer torna a casa de Erica, tanca a la mare en una habitació i colpeja a la pianista, com ella desitjava, i la viola.

Erica te que anar a tocar en un concert, substituint a una alumna a qui ella mateixa ha lesionat les mans perquè no pugui tocar, quan tothom ha entrat en el teatre, Erica es clava un punyal en el pit en un clar intent de suïcidi.

 

 

COMENTARI

“La pianista” és una adaptació de la novel.la del mateix nom de l’ escriptora austríaca i premi novel, Elfriede Jelinek, amb ella Haneke consolida el seu prestigi, adquirit amb films com “Funny games” i guanya el gran premi del jurat del Festival de Cannes en el 2001.

La pel·lícula reforça les premisses en les que es mou l’ autor per construir el seu cine. Es tracta d’una altra visió pessimista i pertorbadora del ser humà, encarnada en aquesta ocasió en Erica, una pianista de mitjana edat.

Ens trobem davant un personatge anormal, superb, reprimit i insensible. La història ens ve a dir que potser aquesta forma de ser esdevé de la relació que manté amb la seva mare, una dona tirànica, controladora i castradora.

Erica és una persona que no deixa aflorar a l’ exterior cap tipus de sentiment, freda i calculadora, tracta amb superioritat i menyspreu als seus alumnes i l’ autosatisfacció de les seves frustracions sexuals es compensa a través de la pornografia.

Erica viu una nova realitat quan un jove alumne es mostra interessat per ella, en principi el desdenya però no pot deixar d’ emetre, davant d’ell i en algun moment, algun tipus d’ emoció.

Però aquestes emocions transgredeixen tot allò que significa la convenció del joc amorós. Erica desitja ser maltractada i bufetejada en la relació i s’ obre a un lligam sado masoquista. La dona  entén aquesta actitud com una necessitat de càstig, com algú que sols pot ser feliç, alliberant el seu sentiment de culpa a través de la punició.

Haneke porta a l’ extrem aquest comportament perquè Klemmer, l’ alumne, sap que està davant d’una malalta però se sent posseït pel desig. Les emocions captives, la incapacitat de treure-les a la llum, la sexualitat esbiaixada, el conflicte amb si mateixa i les pulsions sexuals trastornades porten fins a l’ autodestrucció.

Haneke és mou, doncs, en el seu terreny habitual. La pel·lícula s’ ha de contemplar a partir d’ una clau psicoanalítica. L’ obsessió, la incomunicació i el morbo, són elements centrals del relat, la visió de com darrera la rectitud i l’ ordre s’ amaga el mal, com darrera les convencions socials s’ oculten personalitats inquietants i pertorbades. Haneke ens ve a dir que la malaltissa psicologia d’ Erika no és alguna cosa aïllada, Erika, reprimida i amb doble moral, som tots.

 

AL FINAL DE LA ESCAPADA

 

Director: Jean Luc Godard

Actors : Jean Paul Belmondo

               Jean Seberg

Any: 1960

Títol original: A bout de souffle

Nacionalitat: França

Gènere: Nouvelle vague/Drama

 

ARGUMENT

Michel Poiccard (Jean Paul Belmondo) és un busca vides, roba un cotxe I es dirigeix cap a Paris.

En el camí és detingut per un policia, Michel dispara i el mata.

Quan arriba a París, busca i troba a Patricia Franchini (Jean Seberg), una antiga amant, venedora de premsa i periodista ocasional.

La imatge de Poiccard ocupa la portada de tots els diaris i la policia el segueix d’ a prop.

Michael i Patricia inicien un joc amorós, els dos joves plantegen els seus dubtes personals i existencials, la por a enamorar-se, a perdre la independència, el sentit de viure, la mort, la llibertat….

Quan Michel decideix marxar cap a Roma amb Patricia, aquesta truca a la policia i el denuncia. Els servidors de la llei arriben, Michel intenta escapar i aquests li disparen. El noi cau greument ferit. Abans de morir, Patricia acut al seu costat, Michel, moribund, sols encerta a dir-li:“ets fastigosa”.

La pel·lícula es tanca amb el primer pla de Patricia i la seva cara de perplexitat.

 

 

COMENTARI

La nouvelle vague neix a finals dels cinquanta. És un moviment format per crítics de cinema que es converteixen en directors i vol trencar motllos, narrar la psicologia dels personatges per sobre les seves accions, per sobre del guió, el protagonista és la càmera, rebutja l’ academicisme i pretén plantejar un canvi en les tradicions fílmiques, una nova onada.

Godard és un dels impulsors d’ aquest moviment, aquesta és una de les pel·lícules que el propulsa a la fama. El director narra la història de dos joves que intenten viure i estimar-se però que es troben perplexes davant la vida, plens de dubtes existencials. Un parell de joves amorals, incapaços d’ estimar, que cerquen el sentit de els coses que fan, i el sentit de la vida mateixa.

Godard planteja personatges un punt nihilistes, incapaços de comunicar-se i marcats per actes i decisions absurdes que els porten al buit total. Existencialisme en estat pur.

Absurda és la mort del policia a mans de Michel, absurda és la delació de Patricia al noi, que acaba amb el resultat de la seva mort.

El film ens mostra aquesta enorme desídia existencial i ho fa sense recórrer a la narrativa tradicional. Als protagonistes els hi passen coses, viuen experiències però aquestes es podrien canviar de sentit temporal i d’ ubicació i tot continuaria sent igual.

Godard no té interès en explicar una història amb inici, nus i desenllaç sinó en explicar la deriva dels protagonistes, que és la deriva de la societat, la de tots.

Al mateix temps utilitza un joc constant de tràvelings, aposta pels primers plans dels personatges per desentranyar qui són i que volen, juga amb elements fragmentats de la realitat o filma des d’ ànguls impossibles.

La pel·lícula acaba amb un llarg tràveling. Michel ha estat ferit de mort per la policia, el veiem córrer a punt d’ ensorrar-se, la càmera el segueix força estona, fins que cau i mor.

La pel·lícula guanya l’ os de plata en el festival de Berlin de 1960.

RELACIONES SANGRIENTAS

 

 

Director: Claude Chabrol

Actors: Stephane Audran

              Michel Piccoli

              Claude Pieplú

              Clotilde Joano

Any: 1973

Títol original: Les noces rouges.

Nacionalitat: França

Gènere: Policíac

 

ARGUMENT

Clotilde Mauri (Clotilde Joano) és una dona amb una salut precària i està casada amb Pierre (Michel Piccoli), la parella viu en una ciutat francesa de províncies.

Pierre, insatisfet amb la seva dona, te una amant, Lucienne (Stephane Audran), aquesta està casada amb Paul Delamare(Claude Pieplú), el tinent d’ alcalde de la població, la parella te una filla, Helene, d’una antiga relació de la dona.

Pierre va conèixer a Lucienne quan Paul el va requerir per col·laborar amb ell en l’ ajuntament, poc després es convertien en amants, mentre Pierre te una dona malalta, Lucienne pateix un marit impotent.

Al cap d’un temps, Pierre enverina Clotilde i la mata, tothom pesa que ha estat un suïcidi i les relacions entre els amants s’ intensifiquen però Helene, la filla de Lucienne, sospita.

Mentrestant, Paul te l’ oportunitat de realitzar un negoci especulatiu amb la instal·lació d’una fàbrica de plàstics en el poble, i li ofereix a Pierre que col·labori políticament en l’ assumpte.

Un dia en el que la dona torna a casa, després d’haver estat amb Pierre, és descoberta pel marit, que ha simulat marxar. Paul convoca a Pierre i li garanteix no immiscir-se en l’ adulteri a canvi de que Pierre l’ ajudi en el seu projecte especulatiu.

Els dos amants es conxorxen per matar a Paul, Pierre  el colpeja fins a la mort, ruixa el cotxe de gasolina amb els seu cadàver dins i el llença per un barranc

El cas es tanca com si s’és tractat d’un accident de tràfic però els dos amants han d’estar separats per què no se sospiti d’ ells. Tot i això, Helene creu que la seva mare amaga alguna cosa, Lucienne li confessa que ella i Pierre són amants i la noia escriu a la policia per que investigui.

A rel d’ aquest fets, Pierre és detingut i confessa els seus crims.

 

Stephane Audran, Michel Piccoli and Claude Pieplu

 

COMENTARI

Aquesta és una de les millors pel·lícules de Claude Chabrol, ja allunyat dels seus inicis en la “nouvelle vague”, i conte la quinta essència del punt de vista cinematogràfic del director francès.

Es tracta d’un relat basat  en fets reals que, amb variants, Chabrol repetirà moltes vegades; el món que el director enuncia és el de províncies, molt proper al de Simenon, del qual se serveix en alguns dels seus films.

És  un univers  calmat, tranquil, on mai passa res, avorrit en definitiva i on la murmuració i el que diran pesen sobre els personatges i és element de la trama. En aquest context, Chabrol recrea la vida i costums d’una petita burgesia de mitjana edat, que viu entre la frustració d’ una vida quotidiana sense al·licients, a l’ espera d’una oportunitat que doni sentit a la seva vida.

Aquesta oportunitat quasi sempre te relació amb el món sentimental dels protagonistes, en “Relaciones sangrientas”, Pierre i Lucienne desenvolupen perfectament aquests arquetips.

Un altre aspecte que voreja els relats chabrolians és el desamor, l’ avorriment i com aquests porten a l’ adulteri i la infidelitat, al naixement de noves passions i com l’única manera de fer-les possibles és eliminar a aquells que s’hi interposen, el cònjuge de l’ altre.

Els criminals de Chabrol solen pagar els seus crims però l’ espectador els contempla amb un sentiment contradictori. D’una banda són sers amorals, sense sentiments de culpa, cruels, que cerquen la dissimulació i no dubten en mentir, d’una altre cantó, el crim és per ells una manera d’ alliberació, un glop d’ aire fresc, un vent de llibertat que els impulsa a caminar.

Després del crim reneix un nova frustració, els amants no es poden reunir per por de ser descoberts, el desig no es consuma, les reixes existencials han canviat però continuen. Chabrol roda, contingut, sever, amb seguretat narrativa, elegància formal i plenitud; quasi mai defrauda.

EL HOMBRE DEL TREN

 

 

Director: Patrice Leconte

Actors: Jean Rochefort

              Johnny Halliday

Any: 2002

Títol original: L’ homme du train

Nacionalitat: França

Gènere: Drama  

 

ARGUMENT

Manesquier (Jean Rochefort) és un mestre jubilat que viu en una  tranquil·la ciutat francesa de províncies i habita en un antic palau, ple de comoditats.

Un dia coincideix en la farmàcia amb Milan (Johnny Halliday), un nou vingut a la població, un home lacònic i esquerp a qui convida a la seva casa, en tant l’ hotel de la localitat està tancat.

Milan ha arribat a la vila amb la intenció d’ atracar el banc de la ciutat, en col·laboració amb tres companys.

Manesquier ha d’ entrar al cap de tres dies en l’ hospital per ser intervingut  en una operació de cor, el mateix dia, Milan ha d’ efectuar l’ atracament.

En aquest temps, el homes, tan allunyats en la seva forma de vida, simpatitzen i es relacionen, cadascun pensa que hauria passat si hagués assolit la vida de l’ altra.

Manesquier entra en l’ hospital i mor en la sala d’ operacions, Milan perpetra l’ atracament però és traït pels seus companys i quan surt de l’ entitat la policia l’ acorrala i el mata.

 

 

COMENTARI

   Leconte recorre a l’ inspirador del seu cine, Jean Rochefort, en una pel·lícula que retorna a molts dels eixos que informen la seva carrera i que ja desenvolupa de manera similar en “Tàndem”.

Aquí com allà, ens trobem la relació entre dos homes, en principi antitètics, parlador i amable un, sorrut i silenciós l’ altre, l’un sedentari i aburgesat, l’ altra un aventurer sense destí.

Leconte aplega als dos homes darrere la seva diferent forma de viure; dos persones marcades per la solitud. Entre ells neix una amistat i una confiança mútua. Al poc temps cadascun pensa que hagués volgut ser l’ altre; Milan recolza nostàlgic a l’ alumne de Manesquier, aquest es talla el cabell dotant-se d’un estil modern o s’ enfronta als brètols que munten escàndol en el bar.

La mort els uneix i els acompanya però Leconte mostra la seva última ranera o potser un renaixement en el que cadascun ha invertit els seus papers. Hem vist a Milan arribar a la població com un home solitari que descendeix d’un tren, emmarcat en la simbologia del western, ara contemplem a Manesquier com marxa en el mateix comboi en tant, Milan s’ aixopluga feliç entre els llibres del vell professor.

Leconte ve a dit que tots els homes són iguals, tanmateix el que els separa és el destí. Canviar d’ identitat, ser un altre, és una forma de canviar de vida, tothom vol ser allò que no ha estat, tothom vol viure la vida no viscuda.

Un altre particularitat de Leconte és el context on succeeixen els seus relats, sempre propers a la França de províncies, això ajuda a explorar el tarannà dels seus protagonistes, gent amb un somni que no sempre pot complir.

El noi que no entén el llibre que llegeix: “Eugenia Grandet”, en el que una dona espera tota la vida a un home per amor; o la fornera que repeteix cada dia la mateixa cantilena al clients: “Vol alguna cosa més?; o l’ atracador silenciós que tan sols diu una frase críptica cada dia i a la mateixa hora; o els mateixos protagonistes, dividits entre l’ home previsor, Manesquier, que guarda en el bany fins a tres raspalls de dents  o l’ home aventurer, Milan, que tan sols n’ utilitza un.

Aquesta és una mostra de com Leconte no sols ens vol fer saber coses sobre els seus personatges, sinó que amaneix la trama amb un constant sentit de l’ humor i trets de comèdia.