LA RONDA

 

Director: Max Ophuls

Actors: Simone Signoret

              Serge Reggiani

              Gerard Philipe

               Daniel Gelin

               Danielle Darrieux

               Fernand Gravey

              Odette Joyeux

              Jean Louis Barrault

              Simone Simon

Any: 1950

Títol original: Le ronde

Nacionalitat: França

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

     De manera circular, un animador o fabulista (Anton Walbrook) introdueix deu històries que es connecten entre si.

En la primera una prostituta (Simone Signoret) coneix a Franz (Serge Reggiani), un soldat a qui anima a que se’n vagi amb ell. En la segona, el soldat te relacions amb una minyona (Simone Simon). En la tercera, la minyona coneix a un jove, Alfred (Daniel Gelin). En la quarta, el jove se’n va al llit amb una recent casada, Emma (Danielle Darrieux), que  enganya al marit. En la quinta contemplem la insignificant relació entre marit i muller. En la sexta, el marit, Charles,(Fernand Gravey) menteix a la dona i te una amant més jova, Anna (Odette Joyeux). En la setena, la noia s’ho fa amb un poeta, Robert, (Jean Louis Barrault). En la vuitena el poeta manté lligams amorosos amb una actriu (Isa Miranda). En la novena, l’ actriu fa amistat amb un conte (Gerard Philipe) i en la desena i final el conte coneix a la prostituta de la primera història.

 

 

COMENTARI

Ophuls se exilia d’ Alemanya amb l’ arribada dels nazis al poder, es confina a França i es nacionalitza francès però en 1941 ha de fugir de nou i marxa a Estats Units on realitza en 1948 una de les seves millors pel·lícules: “Carta a una desconocida”.

El pas a la història del cine l’ obté Ophuls quan torna a França en 1950 i realitza quatre excel·lents pel·lícules que defineixen el seu estil: “La Ronda” (1950), “El placer” (1952), “Madame D” (1953) i “Lola Montes” (1955).

“La ronda” està basada en l’ obra d’ Arthur Schnitzler que data de 1900, presentada en escena per primera vegada en 1920, l’ obra està marcada per un seguit d’ escàndols i prohibicions.

Ophuls/Schnitzler parlen a partir de deu relats curts sobre la passió amorosa. El director francès ens presenta a l’ animador, un alter ego de l’ autor, que ens introdueix en cada nova història. El seu paper és el del destí, aquell que fa girar la roda del temps, representada per uns cavallets que giren i giren interminablement.

A través de l’ atzar i la fortuna, homes i dones de diferents classes socials es troben i s’ abandonen, marcats per la possessió i el desig,

L’ obra te aquest pes escandalós en el seu temps perquè totes les relacions estan assenyalades per allò efímer però també per la hipocresia i l’ engany. No hi ha cap relat en el que qualli l’ amor verdader, tot gira al voltant d’una roda que concedeix oportunitats, aquestes s’ aprofiten , no es poden deixar passar.

Ophuls roda de manera elegant i sofisticada, s’ introdueix en les grans mansions de Viena, relata com l’ afany amorós toca i extravia igual a la minyona com al comte, al burgés com al proletari. Tots segueixen els dictats d’ allò que els apressa i agita.

Ophuls mostra doncs una societat que es lliura al plaer del moment i a  l’ hedonisme, a la falsedat i al fingiment. Una visió crítica de tot allò que passa dins de les alcoves, quan es tanca la porta i la moral establerta resta fora.

El carrousel de la vida gira i gira, tots busquem noves emocions i nous moments de goig i delit.

 

 

EL MARIDO DE LA PELUQUERA

 

Director: Patrice Leconte

Actors: Jean Rochefort  

              Anna Galiena

Any: 1990

Títol original: Le mari de la coiffeuse

Nacionalitat: França

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

     Antoine (Jean Rochefort), és un nen que va a tallar-se els cabells en la perruqueria de madame Shaefer, l’ escot de la dona, el sorgiment atrevit d’un pit i l’ olor de la botiga són un atractiu indefugible pel nen.

A partir de llavors sols té un desig, quan sigui gran es casarà amb una perruquera.

Ja d’adult, Antoine va a la perruqueria de Mathilde (Anna Galiena); Mathilde era empleada de Isidore, un vell perruquer, i quan aquest es jubila la deixa a càrrec  del negoci.

Antoine comprèn, només entrar, que aquella dona és amb la que vol compartir la resta de la seva vida i li proposa matrimoni.

Quan tres setmanes més tard, Antoine torna, Mathilde accepta l’ oferta; la vida de la parella ve marcada pel desig, l’ amor i la felicitat.

Mathilde, un dia de pluja, fa l’ amor apassionadament amb Antoine, després surt al carrer i es llença al mar.

La dona deixa una última explicació; ha volgut morir en la plenitud del goig perquè el pas del temps no enterboleixi aquesta placidesa.

Antoine queda a càrrec de la perruqueria per continuar gaudint d’un món  tan personal com ple d’ olors i records.

 

 

COMENTARI

     Leconte realitza el seu millor film; es tracta d’un director tan prolífic com anodí que té uns espurnejos de talent i gloria amb Monsieur Hire (1989) i amb aquest film per després tornar de nou a l’ anonimat.

Lluny de qualsevol naturalisme, el director francès aposta per una història fora de la realitat, marcada pel realisme màgic, ple de simbolismes, on l’ important són els sentiments i les sensacions dels protagonistes.

Leconte obre el pas a un estil de cinema que tindrà continuïtat en el seu país i que és pot emparentar amb Jean Pierre Jeunet i el seus relats més coneguts com “Delicatessen” o “Amelie”.

La pel·lícula juga amb els flash backs, contemplem a Antoine, un nen fascinat per les perruqueres, que de gran només vol ser marit d’una d’ elles, torbat per una experiència de la infància.

Aquesta mirada del nen sobre la vida adulta es manté permanent, quan Antoine adult, aixeca els ulls després de fer l’ amor amb Mathilde i entreveu a Antoine nen que el contempla.

Leconte té la virtut de realitzar un film lliure i sorprenent on el que importa és l’ amor i el desig; els personatges es mouen per rauxes, les ballaruques d’ Antoine en la perruqueria o el sentiment de Mathilde que la porta al suïcidi, davant la por que després de la felicitat s’ instal.li la rutina i el tedi.

Al mateix temps, Leconte introdueix en el conte a personatges episòdics que completen la mirada surrealista i divertida sobre els protagonistes; l’ home que es ve a tallar la barba el dia del casament o el nen fascinat pels balls d’ Antoine o l’ home que es deixa tallar el cabell en tant Antoine acaricia possessivament a la perruquera o l’ home que tanca el relat, que compateix danses amb el vidu.

Leconte planteja un món fantàstic i fantasiós on la perruqueria és una espècie de jardí de l’ edèn on es compleixen els somnis i les expectatives d’infància d’ Antoine i es dona recer al desig de la parella.

El relat no traspassa mai el llindar de la botiga, fora sols hi ha la realitat, el fred, i com es mostra quan Mathilde abandona l’ espai de seguretat, la mort.

WEEKEND

 

Director: Jean Luc Godard

Actors: Jean Yanne

              Mireille Darc

Any: 1967

Nacionalitat: França

Gènere: Cine d’ avantguarda

 

ARGUMENT

     Corinne (Mireille Darc) i Roland (Jean Yanne) són una parella que empren amb el seu vehicle un viatge cap a Oirville, on els espera una herència. Després d’un primer conat de violència amb un veí, travessen una carretera on un múltiple accident ha portat a la mort als ocupants de diversos vehicles.

En el camí van trobant a diferents persones, un home que els amenaça amb un revòlver i es proclama Déu, una dona accidentada que, s’ emprenya amb el tractor que ha fet malbé el seu cotxe, un home vestit de soldat de la revolució francesa que, llença proclames o una “Alicia” al costat d’un poeta a la que li prenen foc.

La parella té un accident i continuen el seu viatge a peu o en auto stop, fins arribar al seu destí, allà actuen amb violència, maten a la mare que es nega a repartir el llegat de la casa i fugen. Més tard són segrestats per un grup de guerrillers que mata a l’ home i se’l cruspeix.

 

 

 COMENTARI

Godard en 1967 és un dels enfants terribles del cine d’ avantguarda. En els prolegòmens del maig del 68, radicalitza el seu missatge contra els estaments burgesos i contra la societat convencional , en aquest anys es declara maoista i realitza aquesta pel·lícula i “La chinoise”.

Godard proposa un viatge , una road movie de de dos burgesos en mig de la societat de consum, és un collage, un film fet de impulsos, on el criteri narratiu deixa de tenir sentit per imposar-se una successió d’ episodis en que predomina la violència i el caos , el director francès mostra el desastre de la civilització i la destrucció del món burgés i confortable en el que habiten els protagonistes.

El viatge és més simbòlic que real i Corinne i Roland es mostren indiferents a tot l’ entorn caòtic que succeeix al seu voltant. Godard homenatja a “El àngel exterminador” donant pas als ramats d’ ovelles que s’ interposen al pas de la parella, escenifica la lluita de classes quan dona veu a una burgesa accidentada i amb un fort component classista i racista i presenta a personatges plens de verborrea que disserten sobre l’ opressió capitalista o sobre les teories d’ Engels. En el seu episodi “Totem i tabú” deixa als protagonistes en mans d’uns suposats guerrillers que maten a l’ home, simbòlica mort del porc, i se’l mengen, canibalisme i fagocitació dels rebels cap els opressors.

Corinne i Roland es veuen envoltats en agressions, violència, incendis, accidents de tràfic, devastació i mort, això és la societat moderna, ens diu el director, i continuen impertèrrits i indiferents el seu viatge, fins i tot entren en l’ univers surrealista i poètic d’ Alicia i li calen foc, símbol de l’ extremada insensibilitat de la seva classe social, que odia i carbonitza la cultura i la imaginació.

La visió de Godard té molt de sarcàstica i està plena de sentit de l’ humor, la bogeria i l’ absurd s’ imposen, l’ existencialisme hi està present, reflexiona sobre el cine i la mirada, la veritat i l’ escenificació i mostra també una voluntat d’ epater le bourgois i un cert diletantisme.

Algunes escenes fan esclatar el somriure de l’ espectador, com quan el vehicle dels protagonistes s’ha accidentat i crema i Corinne es preocupa de salvar el seu abric de marca o quan Roland fa auto stop, mentre Corinne és violada per un desconegut davant la indiferència de l’ home; un cotxe s’ atura i el conductor li pregunta: “qui prefereixes que et doni per cul, Johnson o Mao?, Roland respon que Johnson i la dona exclama: “puto burgès” i se’n va.

Tot és un joc en el que el Godard més ferotge mostra la descomposició de la burgesia i la barbàrie de la civilització.

JULES ET JIM

 

Director: François Truffaut

Actors: Oskar Werner

               Henri Serre

               Jeanne Moreau

Any: 1962

Nacionalitat: França

Gènere: Cine d’ autor

 

COMENTARI

Jules (Oskar Werner) i Jim (Henri Serre) són amics, joves, artistes, escriptors I bohemis. Un dia coneixen a Catherine (Jeanne Moreau), una noia d’ esperit lliure que s’ adapta a la companyia d’ ambdós.

Els dos nois volen conquistar-la i ella els conquista als dos. Jules és més tímid i vulnerable en tant Jim és més mundà.

Després de relacionar-se amb els dos, Catherine es casa amb Jules, potser no és qui més l’ estima però si és qui més la necessita. Més tard te amb ell una filla, Sabine.

La primera guerra mundial separa als amics, Jules combat amb Àustria i Jim amb França, en bàndols contraris i tenen por de matar-se l’ un a l’ altre. Quan la guerra s’ acaba Jules i Jim es retroben.

Jules i Catherine inviten a Jim a la seva casa en el camp i allà viuen plegats els tres un bon temps. Si bé la relació oberta és un element de llibertat i felicitat, també és cert que sorgeixen disputes, dubtes i gelosia. Jim decideix marxar.

És el començament d’un seguit de trobades i desencontres. Catherine vol tenir un fill de Jim però no ho aconsegueixen. En tan, Catherine es relaciona amb diversos amants i Jim manté una relació seriosa amb Gilbert, una noia de Paris i te la intenció de casar-se amb ella.

Finalment es tornen a trobar els tres amics, Catherine i Jim pugen al cotxe, ella condueix, avança per un pont trencat, el vehicle cau al riu i els dos amants s’ ofeguen.

Jules contempla, solitari, com les cendres dels difunts descansen en el cementiri.

 

 

COMENTARI

     Jules et Jim està basada en un llibre d’ Henri Pierre Roche, basat segons sembla, en fets reals.

La pel·lícula es pot considerar la historia d’ una amistat a tres. Una història radicalment moderna i lliure en la que tres persones de caràcters diferents busquen en la seva relació la felicitat i l’ equilibri.

En tant Jules és tímid i retret, Jim és decidit i Catherine voluble i inconstant però els tres tenen una característica comuna, s’ estimen entre si.

Més enllà de les particularitats, Catherine és el símbol de la dona en majúscules, la recerca i la trobada que tot home vol tenir. Catherine és també el símbol contra la hipocresia i la resignació. Truffaut mostra igualment les dificultats que comporta aquesta voluntat dels personatges de no acomodar-se, la mort posa fi a les tortuoses relacions.

La interpretació és oberta però podem entendre que el pas del temps està marcant les relacions, que ja no es recuperarà l’ antiga alegria i que les convencions i la frustració navegaran sobre els personatges, omplint-los de tedi i rutina. Tot això és el que Catherine vol evitar.

Tot està marcat per la veu en off que des del principi relata l’ acció i marca un cert distanciament. El ritme i la senzillesa de les imatges es compaginen amb la  vitalitat i el lirisme de la història.

Amb aquesta pel·lícula, Truffaut consolida un nou fenomen en el cinema francès, passa de ser  crític de “Cahiers du cinema a ser un prestigiós director i un dels impulsors de la “Nouvelle Vague (Nova onada), caracteritzada per voler trencar amb el passat a partir de històries realistes, de baix pressupost, rodatge càmera en mà i sense regles establertes.

La cançó “Le tourbillon de la vie” és emblemàtica quan Henri Serre, acompanyat de Jeanne Moureau canten”: Cada un pel seu cantó es veu envoltat pel carrousel de la vida”.

 

BARBARELLA

 

Director: Roger Vadim

Actors: Jane Fonda

              John Phillip Law

              Anita Pallenberg

               Ugo Tognazzi

               Milo O’ Shea

               Marcel Marceau

Any: 1968

Nacionalitat: França

Gènere: Ciència ficció

 

En un futur imaginari, Barbarella (Jane Fonda) és una astronauta que torna a la terra. El President de la República terrestre la interpel·la perquè vagi a buscar a Duran Duran (Milo 0’ Shea), un home que s’ ha proveït del raig positronic, amb el que es podria fer l’ amo de l’ univers.

Barbarella viu diverses aventures fins que arriba al planeta Sogo, on mana la gran tirana (Anita Pallenberg) i el seu conseller, que resulta ser Duran Duran.

Barbarella s’ amistança amb un àngel, Pygar,(John Phillip Law), que la trasllada pel planeta, coneix el laberint en el que viuen els ciutadans, s’ alia amb Dildano (David Hemmings), el líder de la rebel·lió i amb el professor Ping (Marcel Marceau), un col·laborador.

Després de ser capturada, es sotmesa  a una màquina multi orgàsmica perquè mori de plaer, Barbarella es deslliura i s’ uneix amb la gran tirana, acaba amb el malvat Duran Duran, absorbit pel magma que recorre els soterranis de la ciutat, i vola cap a la terra en companyia de l’ àngel i la reina.

COMENTARI

Roger Vadim més que un gran director ha destacat per ser la parella d’ algunes de les dones més belles del món com Brigitte Bardot, Catherine Deneuve o Jane Fonda.

Barbarella esdevé del còmic del mateix nom, on la protagonista és una heroïna galàctica, un versió femenina i feminista de Flash Gordon. El tebeo va ser creat a principis dels seixanta i la versió que Vadim porta al cine és absolutament delirant. Una sèrie B que combina sentit de l’ humor, fantàstica, ciència ficció, aventura i erotisme.

Barbarella és molt filla del seu temps i li fa l’ ullet a l’ actualitat del moment. L’ heroïna es desenvolupa en els anys del còmic i del disseny, la posada en escena està molt pròxima a la psicodelia i al pop art.

Estem també en l’ època hippy, Barbarella te plena disposició a fer l’ amor amb tots aquells homes que li surten al pas, quan en la terra és una pastilla la que dona satisfacció sexual, els homes que troba al seu pas prefereixen fer-ho en pla salvatge, com abans , diuen, com els pobres, que no tenen diners per comprar pastilles. Barbarella és sotmesa a una màquina del plaer molt propera a la idea que desenvolupa anys després Woody Allen amb l’ orgasmatron en “El dormilón”.

Vadim es recrea en escenaris on la sexualitat sembla ser prou lliure i on la noia és invitada a fumar substàncies gens Inter galàctiques. El film s’ inicia amb un estripis de Barbarella desvestint-se de la seva indumentària d’ astronauta però els nus sempre son força casts.

Una altra aproximació a l’ època és el dolent, Duran Duran, de qui va agafar el nom el grup musical dels vuitanta; aquest ha robat una arma de destrucció massiva; ho podem contemplar com un apropament a la bomba atòmica. Duran Duran és un megalòman, el mad doctor dels films  de ciència ficció, un dictador abominable que es vol fer l’ amo de l’ univers, una sàtira sobre la guerra freda i el poder soviètic.

Els suposats revolucionaris i alliberadors són maldestres i brètols, res els hi funciona i acaben fets pols per l’ acció del positronic.

La pel·lícula desenvolupa imatges properes al surrealisme i a l’ excés, les bacanals semblen d’ origen romà més que planetàries i ens recorden l’imaginari del cine del Fellini més barroc, sobre tot Satyricon, que és un any posterior.

Alguns dels ingenis de Vadim han estat adaptats en el cine dels anys següents. Els guardians negres són un calc dels guardians de l’ imperi al servei de Darth Vader en “La guerra de las galaxias” i fins i tot s’ assemblen força al tot poderós malvat. Els ninos diabòliques que cobren vida i mosseguen a Barbarella són un alter ego de Chucky o qualsevol ninot maligne dels anys vuitanta.  Els ocells que assetgen i piquen a l’ heroïna engabiada, són una imitació o homenatge a “Los pájaros”, el film d’ Hitchcock que n’és precedent.

És a dir, Vadim hi introdueix en el relat fantasia imaginació, absurd i deliri. L’ àngel cec que estén les seves ales com un Crist empresonat o la lèsbica gran tirana, són idees que conformen aquest film tan divertit com foll.

 

EL SILENCIO ES ORO

 Director: Rene Clair

Actors: Maurice Chevalier

              Marcelle Derrien

              François Perier

Any: 1947

Títol original: Le silence est d’ or

Nacionalitat: França

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

En 1910, en els inicis del cine mut, Emile Clement (Maurice Chevalier) és un director de curtmetratges ja madur que sedueix a moltes dones.

Emile s’ enamora de veritat de Madeleine Celestin (Marcelle Derrien) és la filla d’un artista de music hall que es presenta davant el director perquè no te on aixoplugar-se. La noia vol ser actriu i Emile li dona una oportunitat.

El cineasta es converteix en el protector de Madeleine i es comença a fer il·lusions, quan la noia li diu que l’ edat no te importància en l’ amor.

Un dia apareix un antic conegut, Jacques (François Perier), un actor que fa una substitució i que sedueix a Madeleine, s’ enamora d’ ella i es correspost.

En realitat Jacques aplica els consells per seduir a les dones que li ha donat Emile: audàcia i perseverança, el que no sap Emile és que els està fent servir amb la dona que ell estima.

Al matí següent, quan els dos actors es troben en el plató, ambdós resten sorpresos, Jacques sap que Madeleine és l’ enamorada d’ Emile però aquest no en sospita res sobre els embolics de la noia, quan Jacques li diu la veritat, Emile se n’ assabenta i cedeix el pas.

COMENTARI

Rene Clair inicia la seva etapa americana , fugint de la presència nazi en França. Una vegada acabada la guerra, torna al seu país i roda aquesta comèdia que estaria en la seva línia: galant, divertida, romàntica i amb bon humor.

En principi Clair, que havia començat la seva carrera treballant en el cine mut, li rendeix homenatge a aquest art dels pioners.

L’ acció transcorre en els inicis  de la segona dècada del segle passat i el protagonista és un director cinematogràfic, aquest és interpretat per Maurice Chevalier sempre fidel al seu estereotip on es confon persona i personatge, seductor , ple de “charme” i estimulat per la “joie de vivre”. El film es contextualitza en el regne del music hall, el Paris dels cabarets, les terrasses de Montmatre i en un món ple de picaresca i disbauxa.

La comèdia funciona a partir d’un relat proper a “Pigmalió”. Un director de cine ja gran, converteix a una noia sense experiència en una estrella i s’ enamora d’ ella. L’ home te que tornar a la realitat, la diferència d’ edat és excessiva.

Madeleine marxa amb aquell que li ofereix la seva joventut, la noia defensa la seva pròpia independència en front a viure sota un aixopluc protector.

La cinta tracta també sobre el contrast entre l’ experiència d’ aquell que vol preservar a la noia jova dels perills del món i aquesta, un tant innocent, però que no vol subordinar-se a ningú.

Emile és presentat com un seductor, algú amb un punt masclista, que no vol prendre’s seriosament a les dones, que entén que un home mai es te que casar, que va de flor en flor perquè en deixes una i n’ agafes una altra però que resta trastocat sentimentalment per la presència de Madeleine.

Clair ens diu que els desitjos amorosos han de seguir les seves pautes , que cada edat  te el seu que, i contemplem com ridiculitza a Celestin, el pare de la noia, que també ha trobat un amor jovenívol i com perd l’ oremus i la sensatesa per la nova enamorada; tot i això en l’ escena final, el conqueridor ja ha recuperat tot el seu “savoir faire” i llença de nou l’ ham.

Com s’ ha dit, el cine mut n’ és protagonista clau i es tanca el film amb l’ escena en que se superposa realitat i ficció. Mentre en el fulletó cinematogràfic, el califa compren l’ amor dels joves amants i renuncia sense ofendre’s, en la realitat Emile imita allò que passa en el cine i dona un pas al costat.

Clair emet un veredicte de recolzament a la vida que comença, el mateix Emile assevera: “Ells són joves, deixa que s’ estimin, tu  ja has viscut la teva vida, aprofita la joventut, son les roses de la vida”, com diu Ronsard , el poeta.

LA BELLA Y LA BESTIA

 

Director: Jean Cocteau

Actors: Jean Marais

              Josette Day

Any: 1946

Títol original: La belle et la bete

Nacionalitat: França

Gènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

La bella (Josette Day)és una noia que viu en un poble amb el seu pare, un germà, Ludovic i dos germanes, Felicie i Adelaide.

Acostuma a realitzar totes les feines de la casa, en tant les germanes s’ entretenen en empolainar-se.

Un dia, el pare torna d’ una gestió en la ciutat, se li fa tard, es perd i va a parar a una gran mansió on habita la bestia, un ser monstruós.

L’ home quan intenta marxar, talla unes flors per la filla i és descobert per la bestia, que li retreu la seva conducta i el condemna a mort. Sols podrà salvar-se si és substituït per una de les seves filles.

El pare marxa a casa seva i la bella decideix assumir el sacrifici i posar-se en mans de la bestia. Quan arriba a la mansió, on aquesta habita, se sorprèn per la seva lletjor i la rebutja però el monstre no tarda en enamorar-se de la noia.

Cada nit li fa la mateixa proposta i li demana que es casi amb ell i cada nit la noia el rebutja.

Passat el temps, la bella se n’ adona del bon cor del monstre i li demana marxar a casa seva durant una setmana per cuidar del seu pare, greument malalt.

La bestia li dona una clau del refugi on guarda tots els seus tresors, aquesta és l’ única habitació en que la noia no pot entrar, però la bestia li ofereix la clau com a mostra de confiança.

La clau, un guant, un cavall blanc i un mirall són el amulets de la bèstia.

La bella arriba a casa seva i el pare al veure-la es recupera però les germanes estan plenes de gelosia i li sostreuen la clau.

Avenant (Jean Marais), un noi del poble enamorat de la belle i Ludovic, el germà, es fan amb ella i cavalquen fins la mansió del monstre per apoderar-se dels seus tresors. La bella es calà el guant màgic i apareix també en la mansió.

Allà la bestia no ha pogut suportar la separació i esta morint d’ amor, el monstre mor en braços de la bella en tant Avenant i Ludovic intenten entrar en la càmera dels tresors.

Una estàtua encantada dispara una fletxa a Avenant que cau i es converteix en una nova bestia. Mentre, el monstre es regenera en un ben plantat príncep, doncs s’ ha trencat l’ encanteri que el lligava a la lletjor i la bestialitat eterna i vola amb la bella cap el seu regne.

 

COMENTARI

     La bella i la bestia és un conte fantàstic de Jean Marie Le Prince de Beaumont, escrit en 1756 tot i que és una historia, els orígens de la qual es remunten probablement a la Grècia clàssica.

Cocteau la porta al cine en 1946 i el relat agafa la seva màxima fama a partir del musical d’ Hollywood i la cinta de dibuixos animats que triomfen a finals del segle  XX.

Cocteau roda un film en el que destaquen els elements mítics, fantàstics, poètics, imaginatius, romàntics i surrealistes, barrejats amb elements propis de psicoanàlisi.

L’ estructura és la bàsica de les històries entre belles i besties-Dràcula, King Kong, El geperut de Notre Dame, el fantasma de la òpera, Barba Blava i altres relats clàssics d’ aquest tipus.

En aquest cas, com en els altres, es produeix una dicotomia entre el be i el mal, la bellesa i la lletjor, el món civilitzat i el món salvatge, l’ ordre i la transgressió.

Un personatge pur i bell, una dona per suposat, realitza un viatge iniciàtic i cau en mans d’un monstre, després del primer ensurt es produeix una mena de pacte per arribar finalment a un procés de seducció, que acaba amb la mort del monstre, el fi de la contravenció i la tornada a l’ ordre establert.

Aquest és el leit motiv d’ aquest film però hi ha més coses. Cocteau indaga en els contes de fades clàssics. La bella és també La Ventafocs, la noia desafortunada que és obligada a realitzar les tasques de la casa en tant les germanes s’ engalanen en la recerca de pretendents i una vida plàcida.

També recull elements de Barba blava quan el monstre li ofereix confiança a la bella i li dona la clau del refugi amb el seu tresor però li prohibeix entrar en ell. En la seqüència del mirall podem veure aspectes de Blancaneus i en el guant que permet viatjar ràpidament d’ un cantó a un altre fonaments del conte de les botes de set llegues.

La pel·lícula bascula entre un món kitsch i poètic i retè elements del surrealisme i el psicoanàlisi. Els canelobres que cobren vida, les estàtues que  es mouen i miren fixament, els llargs passadissos plens de racons secrets.

Tot està plegat de símbols: la clau que obre les portes del tresor, allò màgic i desconegut o la regeneració de la bestia en bell príncep, després de morir d’ amor, és una mort simbòlica per renéixer en una vida de plenitud i desig.

En canvi aquell que ha desobeït l’ ordre establert es converteix en el nou monstre fins que algú vagi a salvar-lo per amor, en una seqüència perpetua i eterna.

El guant permet aparèixer i desaparèixer, el cavall cavalcar fins on es desitgi, el mirall permet contemplar l’ interior, l’ ànima de les persones, són els elements de domini de la bestia.

En realitat estem davant un joc de poder. En principi la bestia imposa la seva potestat a la bella però de seguida canvien les tornes i és la dona la que acull el paper de  domini, la que ensinistra a la fera, la que sedueix i deixa inerme al monstre, que afeblit per amor, acaba morint.

La bondat, la bellesa i la civilització  imposen el seu poder en tant que la barbàrie, l’ animalitat es transforma i regenera.

En el monstre, trobem tant la lletjor física com la bondat d’ ànima, en realitat estem davant el mite d’ Jeckyll i Hyde, la dualitat entre el be i el mal, entre la bellesa interior i la lletjor exterior que estan contingudes en el monstre i que el fan infeliç.

Sols l’ amor, el sacrifici amorós de la bella permet a l’ engendrament, lliurar-se de la seva façana abominable i reconstituir-se com objecte de desig.

El mite de la bella i la bestia està contingut en l’ ase d’ or d’ Apuleyo on Afrodita, gelosa de la bellesa de Psique li envia a Eros que li clavi una fletxa que la faci enamorar-se de l’home més horrible que trobi.

 

FRANTZ

frantz-742388894-large

 

Director: François Ozon

Actors: Paula Beer

              Pierre Niney

Any: 2016

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

   En 1919, a la fi de la primera guerra mundial, Adrien Rivoire (Pierre Niney), un soldat francès, es presenta en un petit poble alemany i va a parar a casa dels Hoffmeister.

El fill dels Hoffmeister, Frantz, va morir en la guerra, el seu pare, Hans, i la seva mare, Magda, encara el ploren i no volen saber res d’un soldat enemic.

La seva posició canvia quan el noi es fa amic de la promesa del fill mort, Anna (Paula Beer) i els hi explica que va ser amic de Frantz. La relació entre Anna i Adrien es fa cada vegada més amistosa i s’ estableix un vincle entre el nouvingut, la noia i la família Hoffmeister.

Tot això dura fins que Adrien li confessa a Anna que tot ha estat una farsa, que ell i Frantz no eren amics sinó que es van trobar en una mateixa trinxera i que ell el va matar. La noia queda en estat de shock i Adrien , després, d’ explicar-li las veritat, torna a Paris.

Anna no els hi refereix als Hoffmeister el que va passar i quan rep cartes d’ Adrien, falsifica el seu contingut per no ferir-los.

Però el vincle que s’ ha creat és gran i Anna marxa cap a Paris per retrobar-se amb el noi. Després d’una difícil recerca, arriba a casa seva, Adrien te una parella, Fanny, amb la que es vol casar i els seus mons estan separat si dissociats.

Anna decideix tornar a Alemanya, abans Adrien segella els seus llavis amb un petó, un homenatge al que es pogut ser i no va ser.

frantz_3

 

COMENTARI

François Ozon és un dels directors europeus que més interès conciten, si be la seva carrera ha estat irregular. “En la casa” en el 2012 era magnífica i “Joven y bonita” estava plena d’ interès, ara amb Frantz aconsegueix rodar una de les millors pel·lícules del 2016.

El relat esta basat en “Remordimiento”, l’ únic drama que va filmar Ernst Lubitsch en la seva carrera i data de 1932.

Ozon treballa amb diferents escenaris, en primer lloc es tracta d’una obra sobre el penediment; el desig d’ algú que se sent culpable, que es vol alliberar d’ aquest sentiment de culpa, fer-se perdonar i redimir-se.

Evidentment Adrien és culpable, ha matat a un altre home que estava indefens però en realitat tot ens porta a la voràgine de la guerra tal com ens diu Hans Hoffmeister en un moment crucial del film: “els verdaders culpables de l’ episodi bèl·lic no eren uns joves que s’ enfrontaven entre si sense saber-ne els motius sinó tots aquells que els havien empès al desastre.” Els pares, els adults, les famílies, l’ estat, tots aquells que amb un fals sentiment patriòtic incitaven als nois a matar i a morir. En veritat, Adrien és tan víctima com botxí.

Un altre tema clau del relat és el de la substitució. Anna passa un doble  dol, primer per la mort  de Frantz, després per perdre a Adrien. Anna ha viscut amb aquest una segona oportunitat amb el doble de l’ amant mort, una manera d’ oblidar i rescabalar-se.

Tot és mentida, Adrien ha iniciat un procés cap el perdó i la recuperació però Anna ha anat massa lluny en el procés substitutiu, Adrien te la seva família, la seva xicota, la seva vida i és incapaç de llençar tot això per la borda.

Un altre motiu del film és el de la veritat o l’ engany. Anna aconsegueix conèixer la veritat però es veu incapaç de comunicar-ho als pares de Frantz, que ara veuen en Adrien un alter ego del seu fill, l’ amic que el va conèixer i el va acompanyar. Ozon reivindica la mentida pietosa i compassiva contra la veritat que fereix i fa mal.

Ozon proposa també una reflexió sobre l’ odi i el perdó, francesos i alemanys s’ odien mútuament, reivindiquen els seus morts i blasmen els altres. Ningú és culpable i tots ho són, ningú va escollir bàndol però la mirada crítica contra l’ altre subsisteix.

Anna és una traïdora que va amb un enemic, un francès, i és mal vista en el ball i pels homes del poble. Quan Anna va a Paris i en el bar la gent s’ aixeca per cantar la marsellesa, Anna no pot evidenciar qui és sinó és per ser vituperada i rebutjada.

Tothom defensa als seus i ataca als altres, tothom crea enemics inexistents, enlairats per un patriotisme estèril i inútil.

Ozon filma amb detall i classicisme en un blanc i negre que transmet austeritat i contenció a la narració, amb grans escenes, com quan Adrien i Frantz es troben en les trinxeres; són dos sers tan iguals com injustament enfrontats. Adrien mata al seu fals enemic i els dos , viu i mort, rodolen abraçats entre les bombes i la pols.

Emotivitat, drama i capacitat reflexiva s’ hi apleguen en aquest magnífic film.

 

THE NEON DEMON

the_neon_demon-386448800-large

 

Director: Nicolas Winding Refn

Actors: Elle Fanning

               Karl Glusman

               Jena Malone

               Bella Heathcote

               Abbey Lee

               Keanu Reeves

Any: 2016

Nacionalitat: França

Gènere: Thriller

Sub gènere: Moda

 

ARGUMENT

Jesse (Elle Fanning) és una noia que arriba a Los Angeles amb la intenció de treballar de model. Amb la benedicció de Ruby (Jena Malone), una amiga que realitza el paper de mentora, passa per davant de models més experimentades i fa que algun dels fotògrafs més celebrats l’ esculli per les sessions.

Això concita l’ enveja i la gelosia d’ altres noies que competeixen també per ser algú en aquest món, en concret, Gigi (Bella Heathcote) i Sarah (Abbey Lee).

L’ escalada cap el cim de Jesse pertorba a les seves competidores, que en un moment donat la persegueixen , la fan caure dins la piscina buida i la maten.

Han eliminat una rival però no han aconseguit robar-li la bellesa.

n3

 

COMENTARI

Nicolás Winding Refn és considerat un dels innovadors del cine contemporani, neo noir, climes pertorbadors, temàtiques crues i també originals.

Aquesta pel·lícula no desvirtua aquest accent; Winding parla del món de la moda, un món ple de neó fals i artificiós. Les models són nines a la recerca de la perfecció, obligades a operar-se, a patir gana i a seguir uns canons de bellesa convinguts i a competir desaforadament en un univers cruel i sense primmiraments.

La crítica que fa el director a aquest món és superficial perquè el que de veritat l’ importa a Winding és parlar de la perfecció. Com algú fresc, natural i sense artificis pot introduir-se dins d’ aquest remolí i enamorar sense necessitat d’ esforç.

Jesse és bella i perfecta, algú virginal, incapaç de lliurar-se als altres, enamorada de si mateixa, guardadora rigorosa de la seva pròpia puresa, innocent i sense màcula.

Aquesta excel·lència no pot fer més que aixecar recels i cobejances, és això el que li serveix a Winding per muntar l’ assetjament, la destrucció i la mort de la perfecció. No es tracta tant de matar el cos físic d’ allò bonic sinó d’ adquirir les pròpies virtuts de l’ altre.

En aquest escenari, el director recrea , com en ell és habitual, els blaus i vermells intensos, la persecució de la noia a partir de passadissos foscos i tenebrosos i ens porta a prop de l’ imaginari del Giallo i en concret de Dario Argento.

Winding recrea mons inquietants i enigmàtics, a partir de la bellesa de la fotografia, l’ atreviment de la posada en escena, la sinuositat de la música i l’ estètics  dels cossos.

El director s’ acosta a la formulació d’un David Lynch, en el sentit d’ originar espais de desassossec, marcats entre el somni i la realitat i ens apropa a belles imatges a interpretar, a moments intensos i penetrants.

El lleopard que troba Jesse en el seu apartament, potser el seu doble en el que s’ha convertit, un animal sòlid i bell, sense emocions.

Ruby , embellint els cadàvers, metàfora de les models, mortes en vida, allunyades de la realitat, cadàvers exquisits i agraciats.

El vampirisme que entra en escena quan Gigi vol mossegar a Jesse, en realitat cooptar la seva essència.

Després de la mort de Jesse tot acaba sent com un somni pervers i maligne, les models assassines vomiten allò que li han pres a la morta, en un esdevenir fílmic entre el somni i l’ al·legoria.

La pel·lícula narra la lluita entre l’ àngel i els dimonis, entre la perfecció i la imperfecció, entre la bondat i la maldat, entre l’ èxit i el fracàs i una evidència, el poder de la mirada, el manager ho diu tot clar al pretendent de la model: “si no fos bella no l’ hauries mirat, no t’hi hauries fixat”.

 

EL RIO

el-rio-cartel

 Director: Jean Renoir

Actors: Patricia Walters

              Adrianne Corri

              Thomas E. Brent

Any: 1951

Títol original: The river

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

Sub gènere: Adolescència.

 

ARGUMENT

En l’ esta indi de Bengala i després de la segona guerra mundial, hi viu una família de britànics. El pare, és el director d’una fàbrica de jute amb la que es guanya la vida, al seu costat hi conviuen la seva dona i sis fills, Bogey, un nen i cinc dones, quatre nenes i l’ adolescent Harriet (Patricia Walters).

La família te com a veí a John, que viu amb la seva filla Melanie, una noia mestissa, aquest rep la visita del seu cosí el capità John (Thomas E. Brent), un noi que ha perdut una cama en la guerra.

John concita ràpidament l’ admiració , l’ enamorament i el desig d’ Harriet, també de Melanie, tot i que de manera més continguda, i de Valerie (Adrienne Corri), una noia del veïnat.

El capità John contempla amb indiferència l’ assetjament d’ Harriet, la més petita de les noies però en algun moment cau sota els encants de Valerie, ja una doneta.

Harriet vol captar l’ interès del capità John a partir del seus poemes i els seus contes., en un d’ ells medita sobre una noia enamorada d’un desconegut i obligada a casar-se pel seu pare en un matrimoni pactat. Quan la noia arriba, tristoia, al casament, es sorprèn al veure que el nuvi és el seu enamorat secret.

Tot aquest joc de seducció es trenca quan Valerie segresta el seu diari íntim, on Harriet expressa els seus sentiments cap al capità John i el fa públic davant el noi en un toc de crueltat i immaduresa.

L’ equilibri de la casa es trastoca quan Bogey es mossegat per una cobra i mor, mentre ,el capità John marxa cap a nous indrets, el curs de la vida segueix i la família te un altre nena.

2r6nnd1

COMENTARI

“El rio” pertany a l’ etapa americana de Renoir, és la seva primera pel·lícula en color i adapta una novel.la de Runner Godden.

És una obra plena d’ equilibri, sensibilitat i placidesa. Un bell retrat d’un món en contrast entre la vida tradicional hindú i el món occidental.

La narració està explicada des del punt de vista d’ Harriet, la jove filla de la família emigrada a la Índia, és ella en primera persona qui explica els seus sentiments i neguits en el traspàs del món adolescent a l’ adult.

Aquest és un dels temes importants del film, la xarxa comuna entre tres noies adolescents que creuen estimar a un xicot més gran i nouvingut.

Renoir obra els ulls sobre aquest moment de transició, quan floreixen els primers sentiments amorosos, quan l’ amor és un goig i la pèrdua una desgràcia.

Però el gran tema de la pel·lícula és el pas del temps, el riu Ganges és una metàfora de la via, tot flueix compassadament i sense descans, el riu porta equilibri, les seves aigües no s’ aturen mai.

La vida també és un seguit d’ esdeveniments imparables. Bogey mor però al poc, un nou ser il·lumina la vida dels esposos, les noies enamorades llancen les cartes de l’ estimat, quan s’ anuncia el naixement de la nena.

La tristesa, la pena i el dolor són substituïts per la joia del nou que provoca el nou nat, la vida, com el riu, segueix el seu curs.

Potser el punt de vista de Melanie és el contrapunt a les noies occidentals. La seva estimació per John és  sempre interioritzada, mai s’ expressa cap en fora amb la volubilitat d’ Harriet o Valerie.

Melanie assumeix la vida i les coses com són, els defectes i les mancances irreversibles ,com la coixesa de John  o la pèrdua inexorable de la persona que s’ estima.

Renoir retrata una semblança de la Índia sens judicis però interpel·la a dos mons a dos cultures que es contemplem sense apropar-se, Orient i Occident.

Els aposentats anglesos són espectadors privilegiats del rituals hindús, les festes, les Deïtats, l’ encantador de serps, els treballadors del jute, tot és tan proper però tan llunya al mateix temps. Les noies estan preocupades dels seus problemes sentimentals, el país i el paisanatge els hi són aliens.

Estem davant un nou Renoir, el militant lluitador del Front Popular, l’ antifeixista, ha desaparegut i s’ inicia un recorregut per la saviesa i la serenitat.