Z

 

 

Director: Constantin Costa- Gavras

Actors: Yves Montand

             Jean Louis Trintignant

             Irene Papas

           Jacques Perrin

           Charles Denner

Any: 1969

Nacionalitat: França

Gènere: Cine polític

 

ARGUMENT

Un diputat (Ives Montand) de l’ oposició te que realitzar una conferencia davant els seus seguidors. El govern li posa dificultats per localitzar un local en condicions i quan el troba, prepara a grups ensinistrats per boicotejar l’ al·locució.

El polític pot realitzar el discurs, però quan surt és assetjat pels mercenaris d’ extrema dreta i lúmpens comprats i és colpejat des d’ una camioneta davant la indiferència de la policia. Arrel de les ferides sofertes el diputat, mor.

S’ inicia una investigació que porta endavant el jutge instructor del cas (Jean Louis Trintignant). Aquest escorcolla a fons amb la col·laboració d’ un periodista (Jacques Perrin) i descobreix que darrera l’ assassinat hi ha una conxorxa organitzada pel CROC, un grup d’ extrema dreta, amb la connivència de la policia i del poder polític que mantenen que tan sols s’ ha produït un accident.

Malgrat les amenaces del seu superior, la investigació continua endavant, els autors materials són condemnats però els autors ideològics queden pràcticament eximits.

Més tard un cop d’ estat dels militars porta a l’ assassinat de diversos membres de l’ oposició i a l’ exili del jutge investigador. La lletra Z de l’ abecedari, que significa llibertat, queda prohibida.

 

 

COMENTARI

Gavras realitza un thriller polític que no dona treva. Evoca els anys anteriors al cop d’ estat en Grècia i la conxorxa del sistema polític i policial per impedir qualsevol actuació opositora.

La pel·lícula intenta ser una parabol.la política en la que mai sabem noms de persones, entitats ni escenari on transcorre l’ acció però el que és suposició es converteix en evidència, en el últims títols informatius sobre la sort dels protagonistes. És llavors quan queda clar que Gavras està parlant de la Grècia dels anys 60.

Avui la pel·lícula, tot i la seva intensitat, com a thriller es pot veure un tant desfasada en el missatge ideològic doncs actualment, amb la fi de la guerra freda, les classes dominants s’ arrelen al poder sense necessitat de la violència estructural front als opositors i mantenen els seus privilegis per vies electorals una mica més sofisticades.

La pel·lícula mostra la corrupció de l’ aparell de l’ estat, el fanatisme de sectors dedicats a mantenir l’ ordre i que en realitat el trepitgen ,més quan els seus adversaris són, en aquest cas, polítics moderats i pacifistes.

El film abona també la idea de l’ home honest, enfrontat a un sistema de poder que l’ impedeix mostrar la veritat. Com aquest poder es recolza en els moviments d’ extrema dreta per realitzar la feina bruta i fer callar a qualsevol que el qüestioni.

La disbauxa política d’ aquells anys porta a l’ infern de la dictadura militar i al cop dels coronels en 1967.

La pel·lícula guanyà l’ oscar al millor film de parla no anglesa i el premi del jurat de Canes en 1969.   Compta amb el guió de Jorge Semprum i la banda sonora de Mikis Theodorakis.

PAISAJE EN LA NIEBLA

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Director: Theo Angelopoulos

Actors: Michalis Zeke

             Tania Palaiologou

             Stratos Tzortzoglou

Any: 1988

Títol original: Topio stin omichli

Nacionalitat: Grècia

Gènere: Cine d’ autor

 

 ARGUMENT

 

Una nena, Voula, (Tania Palaiologou) d’uns dotze anys i un nen, Alexandros (Michalis Zeke) d’uns sis anys fugen de casa i pugen a un tren amb la voluntat d’ arribar a Alemanya; el seu desig és accedir allà on està el pare i coneixe’l.

Els nens són descoberts pel revisor i lliurats a un oncle que no se’n pot fer càrrec i que li explica a la policia que els nanos són fills de l’ atzar i que no tenen pare.

Els dos germans escapen de la comissaria i es troben amb un actor, Orestes (Stratos Tzortzoglou), que els porta en autobús, els artistes de la seva companyia vagaregen per Grècia, sempre representant la mateixa obra, en realitat la història contemporània del país.

Més tard, els nois, continuen el seu viatge a través de la boira, el fred i la pluja i són recollits per un camioner que viola a la nena.

El pelegrinatge es reprèn, tot són trens, estacions i carreteres, paisatges grisos i desolats, al temps es retroben amb Orestes que els porta fins el mar.

Tornen a romandre sols, un soldat els hi paga el bitllet fins la frontera, allà burlen la vigilància dels vigies, agafen una barca i s’ internen pel riu en l’ obscuritat, és de dia quan en mig de la boira arriben a Alemanya, el paisatge s’ aclareix, un arbre destaca en la llunyania, els nens agafats de les mans es dirigeixen cap a ell i s’ abracen.

 

 

COMENTARI

     Angelopoulos planteja com en casi totes les seves pel·lícules un viatge, en aquet cas iniciàtic, uns nens, un parell de germans, emprenen un periple a la recerca del pare.

Com en tots els films en que es parla d’ un viatge, aquest te un sentit físic però també i sobretot simbòlic i en aquet cas, màgic, poètic i espiritual.

D’una altra banda el recorregut val la pena en si mateix; els nens pateixen tota mena de penalitats, són assetjats pel fred i la pluja, la nena és sotmesa a una violació per un camioner en una tensa imatge en la que sols contemplem la lona del vehicle tancada, els cotxes que passen per la carretera i després la noieta que apareix amb les mans sagnants i les fa lliscar sobre la fusta del camió.

Els nens també agafen vincles amistosos amb el jove Orestes que els ajuda a arribar cap a destí, contemplem els actors ambulants que l’ acompanyen, com se’ls hi tanquen les portes a actuar, com venen els seus vestits de comediants, és un món en decadència, un món que s’ acaba.

Té algun significat el viatge?. És un recorregut cap el món adult, que tanca la infància, és un sender d’ aprenentatge ple de dificultats però també de coneixements.

És una mirada ingènua sobre la realitat, no sempre plàcida, el cavall moribund arrastrat pel tractor, l’ home que mou els braços i vol ser una gavina, la mà de ciment que eleva un helicòpter des del mar cap el cel, el violinista que toca en el restaurant, tot és una realitat diversa, polièdrica, poètica, insòlita.

És un viatge sense rumb per anar a algun lloc, quan els hi pregunten als nens a on va, contesten: lluny. És doncs un nomadisme sense fi; Alemanya és el pas de la frontera, però Grècia no te frontera amb Alemanya i els nens no tenen pare.

La llegenda diu: al principi va ser el caos, després es va fer la llum i al fons es guaita un gran arbre, traspassada la boira. És l’ arbre del be i del mal, una vegada acabat aquest transit simbòlic i espiritual, és l’ espai de la llibertat, és la premonició de la trobada amb el pare, el tot: l’ amor, l’ afecte pendent, el fi de l’ errar, l’ aixopluc… Potser el refugi definitiu, els nens travessen un riu amb una barca, potser la de Caronte que els porta a un últim destí, allunyat de tot patiment, més enllà del be i del mal.

Angelopoulos expressa aquest recorregut a partir d’imatges plenes de poesia que la música subratlla; la gent paralitzada contemplant la neu, els actors recitant el seu paper en la platja deserta, Orestes acomiadant-se dels nens en la carretera buida i abraçant a Voula en un llarg tràveling circular.

El camí estètic i metafòric d’ Angelopoulos, no és sempre fàcil, allunyat dels paràmetres del cinema americà i amb un altre sentit del temps. El director grec tanca amb aquest film la seva trilogia del silenci desprès de “Viaje a Citera” i “El apicultor”. La pel·lícula guanya el Lleó de Plata al millor director en el Festival de Venècia de 1988.