NOVECENTO

 

 

Director: Bernardo Bertolucci

Actors: Robert de Niro

              Gerard Depardieu 

              Burt Lancaster

              Stefania Sandrelli

             Donald Sutherland

             Dominique Sanda

             Laura Betti

Any: 1976

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine social

 

ARGUMENT

En el mateix dia del mateix any i iniciant el segle XX neixen dos nens, un Alfredo (Robert de Niro) és fill dels Berlinghieri, els patrons d’ una rica hisenda. L’ altre, Olmo (Gerard Depardieu), fill dels Dalco, pagesos de la mateixa casa al servei dels amos.

Malgrat la diferencia de classe social, els nens creixen plegats i es fan amics.

L’ amo, l’ avi Alfredo (Burt Lancaster), és un home d’un tarannà paternalista que s’ acaba suïcidant. Amb la seva mort, el  fill, Giovanni, el succeeix i inicia el seu ascens, disposat a treure-li el suc als  treballadors, sense cap mena de sentimentalisme.

Passa el temps. Els nois han crescut. Quan Olmo i Alfredo tornen de combatre en la primera guerra mundial, les coses han canviat. El treball en el camp es modernitza i es mecanitza, les màquines substitueixen als homes.

Els pagesos s’ organitzen i van a la vaga pels seus drets. Giovanni s’ enfronta als seus subordinats quan sobren braços en el camp i acabat el contracte de les seves vivendes, l’ amo vol fer fora als camperols.

Els patrons es reuneixen, reclamant ordre, el feixisme inicia el seu ascens.

Un nou administrador, Attila(Donald Sutherland), s’ encarrega que les terres rendeixin i simpatitza amb el nou moviment.

En tant, Olmo s’ enamora d’ Anita (Stefania Sandrelli), una jove mestra que recolza als camperols. Alfredo, per la seva banda, coneix a Ada (Dominique Sanda), una noia esbojarrada, esnob i moderna.

Tanmateix, els obrers i els pagesos es manifesten pels seus drets, els escamots feixistes són cada vegada més agosarats i es llencen al carrer. Alfredo torna a l’ hisenda per casar-se amb Ada quan el seu pare, Giovanni, mor, ara és el nou patró.

Olmo te una nena amb Anita i  aquesta mor en el part. Attila per la seva part es casa amb Regina(Laura Betti), una cosina d’ Alfredo,el dia de la boda es troba alterat i viola i mata a un nen, Patricio, per després acusar a Olmo de la mort.

Els sicaris d’ Attila, apallissen a Olmo en tant la indiferència d’ Alfredo i sols la presència d’un rodamón que s’ auto acusa del crim, impedeix que el matin.

Alfredo resulta un home dèbil, incapaç de fer front a Attila i els camises negres, i la seva relació amb Olmo es refreda. D’ una banda, Ada, decebuda per l’ actitud del seu marit, es lliura a la beguda i perd, poc a poc, el seny.

Un dia, Attila és rodejat per Olmo i els camperols que l’ humilien i li refreguen la merda dels animals per la cara. La venjança és terrible. Attila reuneix als camperols i en mata uns quants davant la passivitat del patró, en tant Olmo ha pogut escapar.

Quan a la fi, Alfredo fa el cor fort i expulsa de la casa a Attila i als seus homes, ja és massa tard. Ada ha fugit per no tornar mai més.

La guerra acaba, la derrota feixista porta a camperols i partisans a l’ hisenda. Olmo torna i es vengen d’ Attila, a qui persegueixen i maten. Alfredo és jutjat mentre els camperols es reparteixen les terres.

Sembla que ha arribat el moment de l’ emancipació dels oprimits i de la transformació social. Aviat arriba un escamot del nou govern que obliga als revoltats a lliurar les armes. Olmo i Alfredo continuen la seva relació d’ amor – odi, ara barallant-se, ara estimant-se.

La pel·lícula acaba quan, ja vells, els dos homes caminen per la via del tren, allà on de nens es posaven sota la màquina per demostrar el seu valor. Tot comença i tot acaba en el mateix lloc.

 

 

COMENTARI

     Bertolucci ha abandonat els anys en que filosofa i raona sobre els  dubtes intel·lectuals d’un noi de casa bona que se sent atret per la revolta social. “El último tango en paris”, l’ alça cap a l’ èxit i li dona diners i força per realitzar aquest gran retrat social de la primera part del segle XX.

Un fresc, que radiografia quaranta cinc anys de la història de Itàlia. Des del moment en que el món camperol, sotmès al patró, es rebel·la, l’ enfrontament de classe , l’ ascensió del feixisme i el posterior triomf de la democràcia.

El món canvia, les relacions laborals es transformen, el camp es tecnifica, la industria s’ho emporta tot per davant, el món dels amos, l’ autoritarisme, la prepotència…donen pas a l’ ascens de les reivindicacions obreres, després la rebaixa d’ expectatives, la necessitat del pacte.

En aquest context relata l’ amistat truncada i recuperada de dos nois que han nascut el mateix dia, un destinat a ser l’ amo i l’ altre destinat a ser tota la vida un manat. Una representació tan simbòlica com evident de les dues classes socials en disputa, la burgesia i el proletariat.

El fresc social, segons avança la pel·lícula, es torna propaganda social. Un cant èpic a l’ emancipació i l’ alliberament de les classes oprimides. El discurs esbiaixat i els personatges arquetípics, li fan perdre força a un film de innegable pes social i estètic.

Bertolucci, acaba fent història per parlar de la necessitat d’ alliberament de les classes subalternes, amb l’ enfrontament però també de la reconciliació entre els amics. Així fa seva la tesi del PCI en aquell temps: el compromís històric.

 

LA CLASE OBRERA VA AL PARAISO

 

 

Director: Elio Petri

Actors: Gian Maria Volonté

              Mariangela Melato

Any: 1972

Títol original: La classe operaia va in paradiso

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine polític  i social

Subgènere: Classe obrera

 

ARGUMENT

Ludovico Massa (Gian Maria Volonté), conegut com Lulù, és un obrer metal·lúrgic en una fàbrica de Milà. Treballa a preu fet i supera la mitjana   establerta per la resta d’ treballadors, això fa que es guanyi l’ animadversió dels companys.

Massa, viu amb Lidia (Mariangela Melato), una perruquera, i te un fill d’un matrimoni anterior.

Un dia Massa pateix un accident en la màquina i perd un dit, això fa que canviï el seu tarannà, es radicalitza i comença a participar en les lluites sindicals que proposen anar a la vaga per millorar la seguretat, cobrar més i treballar menys.

Massa dedica part del seu temps lliure a visitar a Bassi, un antic treballador de la fàbrica, ara tancat en un manicomi.

Els treballadors discuteixen en assemblea que fer. Per uns el treball a preu fet és una bona forma de guanyar-se un sobre sou, per altres, entre ells Massa, que ara s’ha radicalitzat, és te que acabar amb aquesta  pràctica.

Al mateix temps, els estudiants s’ auto convoquen a la porta de l’ empresa per recordar als treballadors que són uns esclaus, que entren de nit i surten de nit.

La lluita és fa més extremista i els obrers bloquegen la fàbrica , declaren la vaga, hi ha aldarulls i cremen els cotxe de l’ enginyer en cap. Com a resultat de tot això, Massa és acomiadat.

L’ obrer metal·lúrgic veu com els seus companys estan en la fàbrica realitzant una assemblea, els estudiants no li fan cas i el seu món personal s’ enfonsa.

A la fi, els dirigents sindicals li comuniquen que ha estat readmès però enfrontar-se de nou a la vella realitat no és potser la millor teràpia per Massa.

 

COMENTARI

En 1970, Petri realitza “Investigación sobre un ciudadano libre de toda sospecha”, amb “La classe obrera va la paraiso”, guanya en 1972 la Palma d’ or en Canes.

El cine del director italià es caracteritza pel seu sentit crític amb el sistema i està enquadrat en allò que en els anys 70 es diria cine de denúncia a Itàlia.

El film te lectures diverses però bàsicament vol relatar l’ alienació de l’ individu front el sistema. Massa és en principi un operari model, detestat pels companys i recolzat per l’ empresa. A partir d’ un accident, canvia el seu punt de vista i es troba en el centre d’un món tan reivindicatiu com ple de contradiccions.

D’una banda els estudiants radicals que, menyspreen la mansuetud dels obrers, d’una altra els sindicats, sempre disposats a regular les condicions de treball però no a canviar la dinàmica entre treballadors i patró. En el complex món laboral estan els que demanen una vaga articulada i els que reivindiquen una vaga total, en mig els quadres mitjans, els directius, la companya de Massa , una dona sense consciència de classe….és un totum revolutum, mostra d’un món social divers i contradictori.

Massa, acomiadat, abandonat i enfonsat, és la representació de l’ individu sol, aïllat i alienat, front un sistema que el fagocita.

L’ exemple de tot és Bassi, l’ antic operari, ara en el manicomi, que desitja traspassar el mur de l’ institució en el que colpegen els alienats per arribar més enllà, al paradís, a un espai ple de boira i desconegut.

Massa es reincorpora a la feina però també somnia travessar aquest mur que representa la societat, el sistema, tot allò amb el que xoca i no li permet desenvolupar-se com individu. Per això la voluntat de ser readmès es converteix en perplexitat primer, quan ho aconsegueix, i en caos mental més tard.

La pel·lícula vol mostrar les contradiccions socials de l’ esquerra en els anys 70 però sobretot la solitud i l’ alienació del subjecte inserit en aquest context.

Més enllà de la reivindicació laboral, Petri incideix en la dificultat i la confusió de l’ individu front el  mur de les institucions repressives i del sistema, acomiadat o readmès, Massa està sol. Així que el director realitza més un anàlisi existencial que una crítica social, més el retrat d’un home turmentat que la història d’ un obrer.

Per fi, Petri no deixa titella amb cap i són especialment reveladores, dues escenes, la de Massa a l’ altra banda de la reixa de la fàbrica, volent entrar, després de ser acomiadat, i la de Massa a casa seva, avaluant les seves pertinences, coses que ha adquirit gràcies al seu treball a preu fet.

És això, doncs, en el que s’ ha convertit la seva vida, en feina a canvi de consum.

La pel·lícula va ser acusada per sectors de l’ esquerra de reaccionaria, els subjectes socials són part d’un sistema inamovible, i també de nihilista. Petri realitza una dissecció, evidentment pessimista, de la realitat.

PADRE PADRONE

 

Director. Paolo y Vittorio Taviani

Actors: Omero Antonutti

              Saverio Marconi

              Fabrizio Forte

Any: 1977

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

Sub gènere: Adolescència

Sub gènere: Cine social.

 

ARGUMENT

Gavino (Fabrizio Forte-Saverio Marconi) és un nen d’una regió rural de Sardenya. Quan te set anys, el seu pare Efisio (Omero Antonutti), el treu de l’ escola perquè l’ ajudi en les feines del camp i a cuidar el bestiar.

El nen creix sota el domini del pare, humiliat i menyspreat, i es torna un home analfabet i ignorant.

Quan compleix vint anys, alguns nois del poble l’ animen a marxar amb ells a Alemanya però quan arriba a l’ oficina d’ emigració, el seu pare no ha signat el permís i te que quedar-se.

Al poc temps, el progenitor decideix vendre’s les terres i guardar tan sols una casa, ell assenyala el seu futur i el dels fills i a Gavino resol dedicar-lo a la carrera militar.

L’ exercit és una sort per al noi, allà aprèn a llegir i a escriure i es converteix en tècnic de radio. La seva voluntat és continuar amb els estudis.

Quan torna a casa es torna a trobar al mateix pare, un home tirànic i colèric, quan aquest el vol agredir, Gavino s’hi torna i venç el poder patern. Agafa la maleta i se’n va de casa per convertir-se en algú digne i instruït.

 

COMENTARI

Els germans Taviani han estat un exemple de cine compromès, formats en el marxisme, els seus relats volen mostrar les contradiccions socials i les relacions entre opressors i oprimits.

“Padre padrone” guanya la Palma d’ Or en el festival de Cannes de 1977 i esta basada en una història real, la vida de Gavino Ledda, un noi analfabet que va viure com pastor des de petit fins que va aconseguir emancipar-se del seu tirànic pare i aconseguir una vida honorable.

La pel·lícula te un to documental, els fets són els que són, tot te un recorregut auster, no hi ha dramatisme, l’ acció és mínima, amb reminiscències del cine de Bresson.

Els Taviani expliquen la historia des de diversos punts de vista. D’ inici contemplem la vida rural de Sardenya, la vida embrutidora en el camp, on tot es concreta en treballar, menjar i dormir: sobreviure.

Gavino és un nen condemnat, el seu pare és fill de pastors i vol perpetuar en el seu primogènit la mateixa sort ancestral de la família.

Gavino està sentenciat a aquesta vida dura, sense alternatives, on no es necessita saber de números o de lletres, amb tal de treure endavant les feines del camp.

La història de Gavino és la història d’ una superació i d’una rebel·lió. La superació d’ aquell que no es conforma amb allò amb que ha estat predestinat i a través del coneixement i l’ educació venç a la ignorància. Aquell que amb la seva força de voluntat canvia el seu destí.

La rebel·lió perquè el pare ha estat tota la vida un dèspota, algú que decideix el que és bo i dolent, símbol d’un poder opressor, incapaç per la tendresa, disposat a exercir el domini i a fer palesa la seva autoritat, que només és arbitrarietat.

Gavino s’ amotina contra aquest poder omnímode, la revolta contra el pare és la revolta contra el món, la possibilitat de prosperar i de ser un altre. La pel·lícula es pot entendre en el context de la lluita de classes, el pare és el patriarca, el patró , l’ amo, l’ opressor. Mantenir al fill, a l’ obrer, a l’ oprimit, en la ignorància és la seva força, el seu poder.

Sols la insurrecció d’ aquest, acaba amb el domini  del fort sobre el dèbil, la base per l’ emancipació i la llibertat

Les escenes d’ obertura i tancament es repeteixen però canvia el seu sentit. El pare va a recollir a Gavino a l’ escola i quan se l’ emporta, sent les rialles dels nens, les interromp anunciant que Gavino no serà l’ últim en marxar. L’ escena es repeteix al final però sabem que l’ abandó de l’ escola serà en el seu moment i consistirà en una tasca salvífica, des del aprenentatge a una nova vida plena de decor i decència.

 

 

SUSPIRIA

suspiria-299602479-large

 Director: Dario Argento

Actors: Jessica Harper

               Stefania Casini 

                Miguel Bosé

                 Alida Valli

                 Joan Bennet

Nacionalitat: Itàlia

Any: 1977

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Susy Bennet (Jessica Harper) arriba en una nit de pluja a Munich, des de Nova York ,per ingressar en una acadèmia de ballet. En l’ escola no l’ obren i Susy contempla com una noia , Pat, córrer espantada pel carrer i repeteix dus paraules: lliris i secret.

Pat és una noia que acaba de ser expulsada del centre i aquesta mateixa nit és assassinada, quan el sostre de l’ edifici cau i mostra a la noia penjada, una altra companya seva també mor.

Al dia següent, Pat torna a l’ acadèmia i connecta amb Miss Tanner (Alida Valli), una professora, aquesta li presenta a Madame Blanche (Joan Bennet), la subdirectora i antiga ballarina i a les seves noves companyes.

En el centre també hi balla un intern, es tracta de Mark (Miguel Bosé). En tant Susy inicia les classes, un nou crim succeeix en la residència, la víctima és Sara (Stefania Casini), una amiga de Pat, que ha guardat apunts de la noia morta i intentava investigar l’ assassinat.

Susy és ara la que explora que està passant, s’ entrevista amb amics seus i esbrina que la residència va ser l’ habitat d’una dona amb poders de bruixeria: Elena Marcos.

Al dia següent totes les alumnes han anat al teatre i Susy rastreja per les habitacions i arriba fins a una amb lliris a la porta, que donen entrada a una estança secreta, allà es troba a professores i directives de l’ Acadèmia, unes bruixes en realitat, que anuncien la seva condemna a mort, també hi troba el cadàver torturat de Sara.

Argento ens anuncia un final on els espectres i les bruixes cobren protagonisme.

3

 

COMENTARI

Argento es confirma com el rei del “Giallo”. “Suspiria” és la seva cinquena incursió en el sub gènere a camí entre el policíac i el terror.

El film que ens ocupa manté totes les constants d’ aquest tipus de cine, i allò que li dona personalitat no és tant allò que s’ explica sinó com s’ explica.

“Suspiria” és basa en la posada en escena, llum, fotografia, disseny, música, color i decorats, creen imatges i sensacions entre fantasmagòriques i oníriques, que ajuden a originar un clima ominós i inquietant.

Argento il·lumina en clars i foscos, utilitza sempre colors forts i brillants, vermells, blaus i verds, la música ubica sorolls fantasmals, sons que semblen crits d’ agonitzants, la casa gaudeix de vida pròpia, una decoració marcada per la geometria, roms, triangles i rectangles, tot comporta un estil tan desassossegant com sofisticat.

El millor de la pel·lícula és la capacitat de recrear el crim com una obra d’ art i això comporta tota una bona dosi de sado masoquisme i un quadre escènic potent i estètic. La sang i la mort com un ritual. Pat és assetjada per unes mans que sorgeixen fantasmagòriques, trencant el vidre, l’ apunyalen i la pengen, desplomant-se el sostre de manera espectacular.

La mort de Sara és un transit pels passadissos, recorrent-los entre ombres blavoses; contemplem el tancament en l’ habitació, mentre algú amb una navalla intenta obrir la porta, com la noia escapa per una petita finestra per caure entre cables esfilagarsats que la entortolliguen, a l’ espera de la ganivetada mortal.

La pel·lícula no deixa de ser un conte macabre, on hi ha una casa encantada habitada per bruixes, una casa de crocant on moltes Gretels que arriben per ser cruspides. Un espai tancat on la presència del mal i de tot allò sinistre  es fa evident.

 

EL TECHO

 Director: Vittorio De Sica

Actors: Giorgio Listuzzi

              Gabrielle Pilon

Any: 1956

Títol original: Il tetto

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine social

Tendència: Neo realisme

 

ARGUMENT

Natale(Giorgio Listuzzi) i Luisa (Gabrielle Pilon) s’ acaben de casar; estem en la Itàlia de la postguerra i els seus mitjans són bàsics.

S’ instal·len en casa del noi en Roma, on ja hi viuen vuit familiars més, els pares, la germana, el germà amb la dona i tres criatures, la vida es fa insostenible i sense intimitat.

Natale  treballa en la construcció i el salari no dona per més, un dia es baralla amb Cesare, el cunyat i la parella marxa del pis, la dona esta embarassada; Intenten erigir una casa en un terreny en les afores però un home els denuncia i els guàrdies els fan fora.

Al temps, busquen un altre terreny a prop de les vies del tren, amb l’ ajut dels seus companys de feina es disposen a auto construir un habitacle i en tota la nit no paren de treballar, fins i tot Cesare oblida les renyines i va a ajudar. Al matí la casa sembla acabada, quan arriben els guàrdies, aquests s’ apiaden i es conformen amb cobrar una multa.

Natale i Luisa ja tenen un sostre sota el que viure.

hrcxf4

 

COMENTARI

De Sica és una de les grans personalitats del neo realisme italià, el seu cine trasllada les vivències dels més desafavorits en temps de postguerra: “El limpiabotas” (1946) sobre els nens que netegen sabates, “El ladrón de bicicletas” (1948) , les peripècies d’ un aturat, “Umberto D” (1952), la vellesa… “El techo”, ara, sobre el problema de la vivenda; són històries que expliquen les dificultats i les privacions dels dissortats, de la gent del carrer en una Itàlia pobre i miserable.

Cesare Zavattini, el guionista de “ladrón de bicicletas”, “Milagro en Milán” o “Umberto D” és aquí també l’ indispensable col·laborador de De Sica i plasma en la pantalla la realitat pròpia del seu temps en la que seria la última pel·lícula pròpiament neorealista del director italià. Com la gent, de forma clandestina, s’ auto construeix la seves pròpies cases amb quatre totxos, barraques bàsiques, els únics llocs que te part de la població per obtenir un sostre.

La pel·lícula és un retrat punyent d’ aquesta realitat, de la precarietat, de la falta de mitjans però en el relat hi ha un transfons d’ esperança; la parella construeix la seva llar al costat de la via del tren i les rates, no és el millor indret però és la única oportunitat.

Una qüestió remarcable és la solidaritat, com si fossin un , tots els companys d’obra de Natale dediquen la nit a posar totxo sobre totxo i a construir l’ habitacle, fins i tot Cesare, el cunyat ,que ha estat desdenyós, s’ hi apunta a  la feina, en un gest fratern.

LA ESCAPADA

 

Director: Dino Risi

Actors: Vittorio Gassman

              Jean Louis Trintignant

             Catherine Spaak

Any: 1962

Títol original: Il sorpasso

Nacionalitat: Itàlia

Gènere:Comèdia

Subgènere: road movie.

 

ARGUMENT

Bruno Cortona (Vittorio Gassman) ve d’ Amalfi fins a Roma per trobar a uns amics en ple ferragosto. El seu vehicle fa una petita parada quan veu que una persona treu el cap per la finestra i li demana si pot trucar per telèfon als amics.

Es tracta de Roberto Mariani (Jean Louis Trintignant), un jove estudiant de dret que està repassant pel exàmens de setembre.

Bruno puja al pis a telefonar però els seus amics ja se han anat, per compensar a Roberto del favor l’ invita a dinar a la ciutat. Com tot està tancat surten de Roma i emprenen ruta carretera enllà.

 

Bruno és un home de mitjana edat, venedor de frigorífics, extravertit, amant de la gresca i el sarau, xerraire i cridaner que gaudeix conduint i transgredint a tota velocitat les normes de circulació.

En canvi Roberto és retret, tímid i intel·lectual, incapaç de dir el que pensa i que vol tornar a casa.

Arriben a Civitavechia i,van a dinar i malgrat el contrast de caràcters, els dos homes fan una bona relació. Bruno i Roberto continuen el seu periple, Bruno escapa dels guàrdies de tràfic, se’n riu d’ unes monges, flirteja amb totes les dones i no vol comprometre’s amb cap.

Roberto porta al seu amic a Grisello, a casa dels seus oncles, allà rememora la seva infantesa. Més tard marxen a Castiglioncello a sopar, Bruno fa negocis amb un client , lliga amb la seva dona i es baralla amb uns automobilistes que han estat a punt d’ estavellar-se per la seva culpa.

El viatge continua i ara van a casa de la exdona de Bruno, Gianna, Allà arriba la seva filla, Lili (Catherine Spaak), una joveneta que surt amb un home gran, davant el malestar del pare.

El dia següent, Bruno el passa en la platja i recupera la confiança de la seva filla.

Els dos companys tornen a la carretera, Bruno fa curses amb un altre vehicle sense veure que  ve un camió de front, realitza una falsa maniobra i surt llançat fora del cotxe, que amb Roberto dins, s’ estavella pels penya-segats.

il-sorpasso-290567l

COMENTARI

Risi realitza una comèdia amb final amarg. Una road movie a la italiana. La pel·lícula relata l’ experiència de dos homes totalment diferents, Bruno és el típic cara dura, simpàtic, irresponsable, “ligon”, un nen gran, prototip de l’ italià vividor, segons la seva filla un guanyador però potser darrera aquesta façana s’hi troba un home sol i sense amics ni família.

Roberto és introspectiu, insuls, avorrit, incapaç de fer realitat els seus desitjos però de dos persones tan contraposades naixerà un afecte sincer.

Durant dos dies viuran la vida al màxim i com en tot viatge alguna cosa canviarà en el seu interior. Roberto diu que ha passat les quaranta-vuit hores més felices de la seva vida i és veu reflectit en l’ exemple de Bruno per saber gaudir de la vida, se sent atret per aquell que sobre el paper gaudeix de l’ èxit social.

Els dos homes faran també un viatge al passat, Roberto a casa dels seus oncles, allà on va passar la infància que ara rememora. Bruno a casa de la seva ex dona on retrobarà la relació amb la seva filla.

Però l’ amistat que s’ ha forjat en tant poc temps es trencarà sobtadament amb l’ accident i la mort de Roberto. El joc de la vida, el plaer i la disbauxa tenen uns límits, sembla dir-nos Risi, i que tot te un preu.

El director ens porta també per la Itàlia dels 60. La pel·lícula és una crònica social, un recorregut per la diversitat del país. La vida social, les festes dels pobles, els balls, la vida en la platja, el restaurants al costat del mar, el món familiar. Tota aquesta vida que crepita en el “ferragosto” italià i que conforma un tot.

Un tot trencat per la tragèdia. Quan el noi mor, Bruno sols pot murmurar: Es deia Roberto, no recordo els seus cognoms, ens vàrem conèixer ahir.

Vittorio Gassman, en la plenitud com actor dona vida a aquest personatge tan excessiu i la banda sonora amb la música dels 60 contextualitza l’ acció.

 

EL ÚLTIMO TANGO EN PARÍS

El_ltimo_tango_en_Par_s-628700838-large

Director: Bernardo Bertolucci

Actors: Marlon Brando

               Maria Schneider

               Jean Pierre Leaud

Any: 1972

Nacionalitat: Itàlia

Títol original: Last tango in Paris

Gènere: Drama.

 

ARGUMENT

Jeanne (Maria Schneider) va  un edifici per llogar un pis, allà troba a Paul (Marlon Brando) que l’havia seguit. Després d’ una breu conversa entre els dos, es produeix una brutal atracció sexual. Fan l’ amor però ell li planteja una premissa, no dir-se els noms, no saber qui són.

En cada nova trobada, Paul, un home de mitjana edat, vidu, nihilista i escèptic, exerceix un punt de dominació sobre Jan i ella ho accepta amb un punt de submissió, en un context en el que el sexe va més enllà de l’ amor i es viu com un tot.

Però la noia te un promès, Tom (Jean Pierre Leaud), un aspirant a director de cine pel qual la vida passa a través de la seva càmera i el noi li proposa matrimoni.

 

     Jeanne decideix deixar la relació amb Paul però aquesta s’ ha fet additiva per l’ home que ja no la pot abandonar.

Jeanne es veu assetjada, i quan Paul diu les frases màgiques: el seu nom i la paraula t’ estimo, trenca ja l’ últim encanteri, l’ últim misteri i perd qualsevol interès doncs ja ha creat una identitat comuna a moltes altres.

Jeanne li dispara i el mata, serà la mort d’un desconegut que volia violar-la.

1342807184334 

COMENTARI

Bertolucci realitza una de les pel·lícules emblemàtiques dels anys 70 i de la historia del cine en general.

Els anys 70, esdevenen en un entorn de llibertats i descobriments i en aquest context, “El último tango” va crear enorme expectació en alguns sectors pel seu cru argument, en altres per la dosi de carn que mostraven els protagonistes.

Una parella de desconeguts es cita en un pis llogat per fer l’ amor. El sexe és l’ únic component de la relació, espontani, dur, sense fissures, sense context, sense barreres, però aquesta relació autodestructiva portarà a l’ home del desig a l’ amor, i ja en el terreny de les convencions no podrà competir amb el noi enamorat de Jeanne i trobarà la mort.

La pel·lícula representa un eix narratiu absolutament revolucionari. Paul reivindica el sexe sense amor,sense coneixement, esborrades les identitats, blasma la família convencional i denuncia l’ engany amorós que és el matrimoni.

Paul porta a l’ extrem la seva llibertat i això significa pagar el preu de la solitud. Però la relació crearà vincles, dependència, l’ exercici lliure donarà pas a la convenció i llavors tot perdrà sentit.

Els tanguistes ballant com ninots de fira són un símbol de la parella alienada, en tant Paul i Jeanne exerceixen la llibertat com a patrimoni.

 

Paul diu: “quan alguna cosa s’ acaba torna a començar”, però no és cert, els moments dels amants són únics i no hi haurà una segona oportunitat.

Un personatge secundari, però no per això sense interès, és Tom, el promès de Jeanne, el noi que veu la vida a través de la filmació, aquell que no viu la vida sinó que la filma, el seu ull contempla la realitat, tot el que passa, més aquesta realitat  és dirigida, impostada, esbiaixada, falsa, en front de la dels dos amants, plena d’ espontaneïtat, de vivències lliures, inclassificable, impossible de filmar, per tant de codificar.

En l’ època, van causar cert escàndol dues escenes: la famosa de la mantega, en la que Paul penetra per darrera a Jeanne i la de la noia en la banyera, curosament netejada per Paul. Són dues escenes que la moral dels nous temps ja ha assimilat i que tenen coherència i sentit en el conjunt de la pel·lícula.

LA FAMILIA

La_familia-246110086-large

 Director: Ettore Scola

Actors: Vittorio Gassman

               Stefania Sandrelli

               Fanny Ardant

               Philipe Noiret

Any: 1987

Títol original: La famiglia

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

A principi del segle XX assistim al retrat d’una família. El patriarca, posa davant fills i nets i al seu costat l’ últim en arribar, el nou nascut, Carlo.

És un record final abans de la mort de l’ avi. La família cobra vida, Arístides, el pare que te la vocació de pintor, la mare i les tres germanes, les tietes solteres.

Carlo (Vittorio Gassman) serà el fil protagonista a partir del qual observarem el calidoscopi de personatges. La seva infància amb el seu germà Giulio i el seu cosí Enrico i les seves entremaliadures.

El noi va creixent i el món canvia amb ell, el feixisme s’ imposa. Carlo coneix a Adriana i s’ enamora d’ ella però es barallen constantment i Adriana es trasllada a Paris.

Així que Carlo es casa amb Beatriz (Stefania Sandrelli) , estudia i troba feina com professor de literatura i tenen dos fills, Paulino i Maddalena. La família no es pot lliurar del temps en que viu, l’ oncle Nicolino s’ afilia al fascio.

Són els anys de la guerra, Enrico, el cosí, mor en la guerra d’ Espanya, Giulio torna dels camps de batalla i Carlo torna a donar classes. El feixisme cau.

Adriana (Fanny Ardant) torna a la casa amb el seu promès, un francès, Jean Luc (Philipe Noiret). A Carlo no li agrada la presencia de l’ home i discuteixen, en la solitud de l’ habitació Adriana li confessa que no es casarà amb Jean Luc perquè després de Carlo mai podrà estimar a ningú més.

El temps continua el seu pas implacable. Giulio es casa amb Adelina, l’ antiga criada de la casa i obren diversos negocis que signifiquen uns tants fracassos i sacrifica la seva voluntat de ser escriptor.

Quan ja els fills s’han fet grans Carlo i Adriana es tornen a veure, mantenen l’ amor de joventut, Adriana li reclama que ho deixi tot i vagi amb ella a Paris. Però ella se’n va i ell es queda.

En l’ escala de casa, es repeteix, trenta anys després la mateixa escena i Adriana Marxa de nou. Al cap d’ un temps, Adriana li envia una carta a Carlo, explicant-li que contrau matrimoni. Ara els fills ja s’han casat, Carlo i Beatriz són avis perquè Maddalena ha tingut un fill, Carletto.

Carlo es jubila. Beatriz, que sempre ha sabut la relació secreta entre el seu marit i Adriana, però sempre ha callat, mor. Ara sols queda la vellesa, la solitud, el pes de la casa, tan gran.

Carletto (Sergio Castellito) convoca a la família. Vuitanta anys després es repeteix el retrat, Carlo travessa el llarg passadís de la casa, el símbol del pas del temps i la vida i arriba a la gran sala on es realitza el retrat al costat de fills, nets i besnéts diversos que ja ni tan sols coneix. Tot torna a començar.

 

la-familia-ettore-scola-iicbuenosairesesteriit 

 

COMENTARI

La pel·lícula, obra mestra de Scola, retrata un microcosmos familiar durant vuitanta anys però en realitat retrata la societat italiana, els seus canvis, la seva diversitat, el pas , implacable, del temps, i tot sota la mirada de Carlo, el testimoni privilegiat d’ aquests anys.

     La gent neix, es casa, es reprodueix i mor, s’ enamora, lluita, treballa, res de nou sota el sol. Quan uns se’n van, altres arriben i tot segueix el seu curs. Potser la vida és pogut ser millor si Carlo es marxat amb Adriana, potser tot es canviat si Giulio es pogut desenvolupar la seva passió per l’ escriptura però ha estat així i ja no es pot tornar enrere.

     Un fresc d’un món petit i quotidià, de les grans i les petites coses que afecten a cadascun, tot emmarcat en el seu temps històric. Com es reprodueixen i es perpetúen els cicles, la joventut, l’ enamorament, el matrimoni, l’ adulteri, la gelosia,els enfrontaments generacionals, les baralles domèstiques, la feina…tot sembla únic quan s’ inicia, tot és repetit i circular.

     

              

LA GRAN GUERRA

La_gran_guerra-776280819-large

 Director: Mario Monicelli

Actors: Vittorio Gassman

               Alberto Sordi

               Silvana Mangano

               Folco Lulli

               Bernard Blier

Any: 1959

Títol original: La grande guerra

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Bèl·lic

Subgènere: Pacifisme

 

ARGUMENT

     En 1916, en la primera guerra mundial, Giovanni Busacca (Vittorio Gassman) és un milanès que vol eludir anar a la contesa i intenta subornar a Oreste Jacovacci (Alberto Sordi), un funcionari romà antic aprenent de barber, perquè el lliuri del compromís.

Jacovacci l’ enganya i Busacca té que anar a la guerra però tothom ha estat mobilitzat i els dos homes es troben en el trasllat cap el front i s’ acaben acostumant l’ un a l’ altre en tant esperen en la rereguarda, entrar en acció.

Busacca coneix i s’ amistança amb Constantina (Silvana Mangano), una prostituta, que li roba la cartera.

Arriba el dia en que són enviats al front , s’han d’ encarar amb la realitat de la guerra i conviure amb el perill i la mort, lluitant contra els austríacs. Un atac enemic acaba en una desfeta en el batalló mentrestant Busacca i Jacovacci estan desapareguts.

Els supervivents gaudeixen d’ un permís i són tractats com herois, obren una col·lecta per als companys absents i es queden els diners però quan la dona del seu company Bordin (Folco Lulli), mort en combat, els hi explica les seves penúries, li donen la recaptació.

L’ enemic ataca i han de tornar al front sota les ordres del capità Castelli (Bernard Blier), son encarregats de portar un missatge sobre la situació estratègica del front i desprès de fer-ho, es queden a dormir en un paller, la zona queda aïllada i apareixen els austríacs que els descobreixen i els fan presoners.

Són comminats a explicar les posicions del seu batalló però en un gest de dignitat, es neguen a parlar i són afusellats, salvant, així, la vida als companys.

La-Gran-Guerra-3

 

COMENTARI

Monicelli roda una comèdia que cobra sentit quan es converteix en drama.

El director italià, realitza una paràbola pacifista i anti bèl·lica, en la que mostra a dos pobres desgraciats intentant fer-se el desentès de qualsevol hàbit guerrer.

Busacca i Jacovacci són arquetips italians o al menys d’ aquells que el cinema n’ ha fet referents, són dos murris, uns penques, uns cara dura, un graciós, el primer, un inútil i un dropo, el segon, els dos són uns covards. Monicelli retrata a l’ home comú, atrapat en una causa que no és la seva, l’ absurd de la guerra, el patriotisme, els interessos espuris…però tanca elevant el sentit moral d’ aquests dos homes, que en darrera instancia paguen amb la seva vida i exerceixen un últim gest de dignitat.

Són dos herois desconeguts i oblidats, que amb la seva actitud eviten la mort de molts companys.

Monicelli descriu apunts bèl·lics: el soldat a qui li han de llegir la carta perquè és analfabet, la trobada amb la dona de Bordin, el soldat que substitueix als companys en missions perilloses, a canvi de diners per mantenir la família, el soldat atrapat en el filat que mor, els missatger que avança a requeriment del superior i és tirotejat fins a sucumbir, la massacre en la guerra de trinxeres…

És un relat que camina entre la farsa i la tragèdia; el patetisme de les imatges bèl·liques es complementa amb la peripècia vital dels dos protagonistes, dos homes corrents que no volen ser herois i acaben sent-ho, a pesar seu.; dos homes que del rebuig passen a la camaraderia i la complicitat.

Les imatges finals li donen significació a la narració: l’ afusellament de Busacca, que es nega a revelar la posició dels seus, la posterior mort de Jacovacci, proclamant que no sap res i que és un covard, front la imatge del militar austríac, indiferent a la sort dels dos homes.

Per fi contemplem com les tropes italianes, avancen i passen impassibles al costat dels dos cadàvers, sens fixar-s-hi, ni descobrir-los.

La pel·lícula guanya el Lleó d’ or del festival de Venècia en 1959.

 

HISTORIAS DE FILADELFIA

Historias_de_Filadelfia-569220090-large

Director: George Cukor

Actors : Katherine Herpburn

               Cary Grant

               James Stwart

Any: 1940

Títol original: The Philadelphia Story

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Tracy Lord (Katherine Hepburn) i C.K.Dexter Haven (Cary Grant) són un matrimoni que se separa.

Al cap de dos anys, Tracy s’ ha enamorat de George Kittredge, un magnat de les finances, i decideixen casar-se. Tracy pertany a l’ alta societat de Filadèlfia i viu amb la mare i amb Dinah, la germana petita.

Dexter treballa en la revista “Espia” i obre la porta a els reporters Macaulay Connor (James Stwart) i la seva parella, Liz Imbrie, perquè realitzin un reportatge sobre el casament en la revista, el motiu es venjar-se de la seva antiga dona.

Tracy accepta, ja que els periodistes amenacen amb treure a la llum els embolics del seu pare amb una ballarina.

Tracy és una dona freda, distant, serena, una Deessa perfecta per molts però en la nit prèvia a la boda, la noia beu en excés i cau en braços de Connor, malgrat l’ empipament de Kittredge el futur marit, i de Dexter l’ antic marit ,que encara l’ estima.

Al matí, Tracy no recorda res del que va passar però quan Kittredge li retreu la seva conducta ella se n’ adona que no l’ estima .

Tot està ja preparat pel casament, invitats, capellà, música… i malgrat que Connor s’ ofereix com a marit, Tracy el rebutja i a la fi decideix que l’ home a qui estima és Dexter, el seu antic espòs i que Connor i Elizabeth seran els padrins de boda.

La cerimònia se celebra, res a canviat a excepció del nuvi i Connor aconsegueix un gran reportatge per la revista.

 

Historias%20de%20Filadelfia-6

COMENTARI

Cukor i Hawks roden a finals dels trenta i principis dels quaranta una sèrie de comèdies transgressores on trenquen les convencions i presenten personatges forassenyats i situacions tan surrealistes com divertides i amb la presència dels seus actors favorits: Cary Grant i Katherine Hepburn.

Aquí planteja la història d’ una dona supèrbia, una estàtua de bronze, tan intel·ligent com distant, indòcil i lliure.

Tracy te que escollir entre tres pretendents: el seu antic marit, un periodista que es proposa fer un reportatge de la boda i el seu nou promès.

En la lluita per decidir qui li convé realment i de qui està enamorada, canvia i passa a ser una dona tolerant de carn i ossos, dominada per les emocions.

Cukor mostra com tota la façana plena de sofisticació i aliena a les debilitats humanes de Tracy, s’ ensorra per culpa de l’ amor.

Com en el shakespearià “Somni d’ una nit d’ estiu”, el beuratge màgic, en aquest cas el xampany, posa dalt a baix les convencions, els amants transgredeixen les normes i canvien de parella però després de l’ experiència, quan de nou desperten a la realitat, ja no són els mateixos.

El director presenta una comèdia d’ embolics on els personatges compleixen els seus estereotips clàssics i amb una lleugera crítica social, oposant l’ ambient privilegiat de Tracy amb el món intel·lectual i de classe mitjana de Connor.

La pel·lícula que parteix d’ un text teatral representat amb èxit per la mateixa Hepburn, guanyà dos oscars, al millor actor-James Stwart- i al millor guió.

Cal destacar l’ escena inicial quan els dos protagonistes: Tracy i Dexter han trencat la seva relació, ella esquinça un pal de golf de l’ home sobre els seus genolls i tanca la porta, ell torna a trucar i empeny la dona fins a terra, en una escena, avui, políticament incorrecta.

En qualsevol cas el caràcter dur i feminista de Tracy toca fons quan cau, de nou enamorada, als peus de Dexter.