LA ESCAPADA

 

Director: Dino Risi

Actors: Vittorio Gassman

              Jean Louis Trintignant

             Catherine Spaak

Any: 1962

Títol original: Il sorpasso

Nacionalitat: Itàlia

Gènere:Comèdia

Subgènere: road movie.

 

ARGUMENT

Bruno Cortona (Vittorio Gassman) ve d’ Amalfi fins a Roma per trobar a uns amics en ple ferragosto. El seu vehicle fa una petita parada quan veu que una persona treu el cap per la finestra i li demana si pot trucar per telèfon als amics.

Es tracta de Roberto Mariani (Jean Louis Trintignant), un jove estudiant de dret que està repassant pel exàmens de setembre.

Bruno puja al pis a telefonar però els seus amics ja se han anat, per compensar a Roberto del favor l’ invita a dinar a la ciutat. Com tot està tancat surten de Roma i emprenen ruta carretera enllà.

 

Bruno és un home de mitjana edat, venedor de frigorífics, extravertit, amant de la gresca i el sarau, xerraire i cridaner que gaudeix conduint i transgredint a tota velocitat les normes de circulació.

En canvi Roberto és retret, tímid i intel·lectual, incapaç de dir el que pensa i que vol tornar a casa.

Arriben a Civitavechia i,van a dinar i malgrat el contrast de caràcters, els dos homes fan una bona relació. Bruno i Roberto continuen el seu periple, Bruno escapa dels guàrdies de tràfic, se’n riu d’ unes monges, flirteja amb totes les dones i no vol comprometre’s amb cap.

Roberto porta al seu amic a Grisello, a casa dels seus oncles, allà rememora la seva infantesa. Més tard marxen a Castiglioncello a sopar, Bruno fa negocis amb un client , lliga amb la seva dona i es baralla amb uns automobilistes que han estat a punt d’ estavellar-se per la seva culpa.

El viatge continua i ara van a casa de la exdona de Bruno, Gianna, Allà arriba la seva filla, Lili (Catherine Spaak), una joveneta que surt amb un home gran, davant el malestar del pare.

El dia següent, Bruno el passa en la platja i recupera la confiança de la seva filla.

Els dos companys tornen a la carretera, Bruno fa curses amb un altre vehicle sense veure que  ve un camió de front, realitza una falsa maniobra i surt llançat fora del cotxe, que amb Roberto dins, s’ estavella pels penya-segats.

il-sorpasso-290567l

COMENTARI

Risi realitza una comèdia amb final amarg. Una road movie a la italiana. La pel·lícula relata l’ experiència de dos homes totalment diferents, Bruno és el típic cara dura, simpàtic, irresponsable, “ligon”, un nen gran, prototip de l’ italià vividor, segons la seva filla un guanyador però potser darrera aquesta façana s’hi troba un home sol i sense amics ni família.

Roberto és introspectiu, insuls, avorrit, incapaç de fer realitat els seus desitjos però de dos persones tan contraposades naixerà un afecte sincer.

Durant dos dies viuran la vida al màxim i com en tot viatge alguna cosa canviarà en el seu interior. Roberto diu que ha passat les quaranta-vuit hores més felices de la seva vida i és veu reflectit en l’ exemple de Bruno per saber gaudir de la vida, se sent atret per aquell que sobre el paper gaudeix de l’ èxit social.

Els dos homes faran també un viatge al passat, Roberto a casa dels seus oncles, allà on va passar la infància que ara rememora. Bruno a casa de la seva ex dona on retrobarà la relació amb la seva filla.

Però l’ amistat que s’ ha forjat en tant poc temps es trencarà sobtadament amb l’ accident i la mort de Roberto. El joc de la vida, el plaer i la disbauxa tenen uns límits, sembla dir-nos Risi, i que tot te un preu.

El director ens porta també per la Itàlia dels 60. La pel·lícula és una crònica social, un recorregut per la diversitat del país. La vida social, les festes dels pobles, els balls, la vida en la platja, el restaurants al costat del mar, el món familiar. Tota aquesta vida que crepita en el “ferragosto” italià i que conforma un tot.

Un tot trencat per la tragèdia. Quan el noi mor, Bruno sols pot murmurar: Es deia Roberto, no recordo els seus cognoms, ens vàrem conèixer ahir.

Vittorio Gassman, en la plenitud com actor dona vida a aquest personatge tan excessiu i la banda sonora amb la música dels 60 contextualitza l’ acció.

 

EL ÚLTIMO TANGO EN PARÍS

El_ltimo_tango_en_Par_s-628700838-large

Director: Bernardo Bertolucci

Actors: Marlon Brando

               Maria Schneider

               Jean Pierre Leaud

Any: 1972

Nacionalitat: Itàlia

Títol original: Last tango in Paris

Gènere: Drama.

 

ARGUMENT

Jeanne (Maria Schneider) va  un edifici per llogar un pis, allà troba a Paul (Marlon Brando) que l’havia seguit. Després d’ una breu conversa entre els dos, es produeix una brutal atracció sexual. Fan l’ amor però ell li planteja una premissa, no dir-se els noms, no saber qui són.

En cada nova trobada, Paul, un home de mitjana edat, vidu, nihilista i escèptic, exerceix un punt de dominació sobre Jan i ella ho accepta amb un punt de submissió, en un context en el que el sexe va més enllà de l’ amor i es viu com un tot.

Però la noia te un promès, Tom (Jean Pierre Leaud), un aspirant a director de cine pel qual la vida passa a través de la seva càmera i el noi li proposa matrimoni.

 

     Jeanne decideix deixar la relació amb Paul però aquesta s’ ha fet additiva per l’ home que ja no la pot abandonar.

Jeanne es veu assetjada, i quan Paul diu les frases màgiques: el seu nom i la paraula t’ estimo, trenca ja l’ últim encanteri, l’ últim misteri i perd qualsevol interès doncs ja ha creat una identitat comuna a moltes altres.

Jeanne li dispara i el mata, serà la mort d’un desconegut que volia violar-la.

1342807184334 

COMENTARI

Bertolucci realitza una de les pel·lícules emblemàtiques dels anys 70 i de la historia del cine en general.

Els anys 70, esdevenen en un entorn de llibertats i descobriments i en aquest context, “El último tango” va crear enorme expectació en alguns sectors pel seu cru argument, en altres per la dosi de carn que mostraven els protagonistes.

Una parella de desconeguts es cita en un pis llogat per fer l’ amor. El sexe és l’ únic component de la relació, espontani, dur, sense fissures, sense context, sense barreres, però aquesta relació autodestructiva portarà a l’ home del desig a l’ amor, i ja en el terreny de les convencions no podrà competir amb el noi enamorat de Jeanne i trobarà la mort.

La pel·lícula representa un eix narratiu absolutament revolucionari. Paul reivindica el sexe sense amor,sense coneixement, esborrades les identitats, blasma la família convencional i denuncia l’ engany amorós que és el matrimoni.

Paul porta a l’ extrem la seva llibertat i això significa pagar el preu de la solitud. Però la relació crearà vincles, dependència, l’ exercici lliure donarà pas a la convenció i llavors tot perdrà sentit.

Els tanguistes ballant com ninots de fira són un símbol de la parella alienada, en tant Paul i Jeanne exerceixen la llibertat com a patrimoni.

 

Paul diu: “quan alguna cosa s’ acaba torna a començar”, però no és cert, els moments dels amants són únics i no hi haurà una segona oportunitat.

Un personatge secundari, però no per això sense interès, és Tom, el promès de Jeanne, el noi que veu la vida a través de la filmació, aquell que no viu la vida sinó que la filma, el seu ull contempla la realitat, tot el que passa, més aquesta realitat  és dirigida, impostada, esbiaixada, falsa, en front de la dels dos amants, plena d’ espontaneïtat, de vivències lliures, inclassificable, impossible de filmar, per tant de codificar.

En l’ època, van causar cert escàndol dues escenes: la famosa de la mantega, en la que Paul penetra per darrera a Jeanne i la de la noia en la banyera, curosament netejada per Paul. Són dues escenes que la moral dels nous temps ja ha assimilat i que tenen coherència i sentit en el conjunt de la pel·lícula.

LA FAMILIA

La_familia-246110086-large

 Director: Ettore Scola

Actors: Vittorio Gassman

               Stefania Sandrelli

               Fanny Ardant

               Philipe Noiret

Any: 1987

Títol original: La famiglia

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

A principi del segle XX assistim al retrat d’una família. El patriarca, posa davant fills i nets i al seu costat l’ últim en arribar, el nou nascut, Carlo.

És un record final abans de la mort de l’ avi. La família cobra vida, Arístides, el pare que te la vocació de pintor, la mare i les tres germanes, les tietes solteres.

Carlo (Vittorio Gassman) serà el fil protagonista a partir del qual observarem el calidoscopi de personatges. La seva infància amb el seu germà Giulio i el seu cosí Enrico i les seves entremaliadures.

El noi va creixent i el món canvia amb ell, el feixisme s’ imposa. Carlo coneix a Adriana i s’ enamora d’ ella però es barallen constantment i Adriana es trasllada a Paris.

Així que Carlo es casa amb Beatriz (Stefania Sandrelli) , estudia i troba feina com professor de literatura i tenen dos fills, Paulino i Maddalena. La família no es pot lliurar del temps en que viu, l’ oncle Nicolino s’ afilia al fascio.

Són els anys de la guerra, Enrico, el cosí, mor en la guerra d’ Espanya, Giulio torna dels camps de batalla i Carlo torna a donar classes. El feixisme cau.

Adriana (Fanny Ardant) torna a la casa amb el seu promès, un francès, Jean Luc (Philipe Noiret). A Carlo no li agrada la presencia de l’ home i discuteixen, en la solitud de l’ habitació Adriana li confessa que no es casarà amb Jean Luc perquè després de Carlo mai podrà estimar a ningú més.

El temps continua el seu pas implacable. Giulio es casa amb Adelina, l’ antiga criada de la casa i obren diversos negocis que signifiquen uns tants fracassos i sacrifica la seva voluntat de ser escriptor.

Quan ja els fills s’han fet grans Carlo i Adriana es tornen a veure, mantenen l’ amor de joventut, Adriana li reclama que ho deixi tot i vagi amb ella a Paris. Però ella se’n va i ell es queda.

En l’ escala de casa, es repeteix, trenta anys després la mateixa escena i Adriana Marxa de nou. Al cap d’ un temps, Adriana li envia una carta a Carlo, explicant-li que contrau matrimoni. Ara els fills ja s’han casat, Carlo i Beatriz són avis perquè Maddalena ha tingut un fill, Carletto.

Carlo es jubila. Beatriz, que sempre ha sabut la relació secreta entre el seu marit i Adriana, però sempre ha callat, mor. Ara sols queda la vellesa, la solitud, el pes de la casa, tan gran.

Carletto (Sergio Castellito) convoca a la família. Vuitanta anys després es repeteix el retrat, Carlo travessa el llarg passadís de la casa, el símbol del pas del temps i la vida i arriba a la gran sala on es realitza el retrat al costat de fills, nets i besnéts diversos que ja ni tan sols coneix. Tot torna a començar.

 

la-familia-ettore-scola-iicbuenosairesesteriit 

 

COMENTARI

La pel·lícula, obra mestra de Scola, retrata un microcosmos familiar durant vuitanta anys però en realitat retrata la societat italiana, els seus canvis, la seva diversitat, el pas , implacable, del temps, i tot sota la mirada de Carlo, el testimoni privilegiat d’ aquests anys.

     La gent neix, es casa, es reprodueix i mor, s’ enamora, lluita, treballa, res de nou sota el sol. Quan uns se’n van, altres arriben i tot segueix el seu curs. Potser la vida és pogut ser millor si Carlo es marxat amb Adriana, potser tot es canviat si Giulio es pogut desenvolupar la seva passió per l’ escriptura però ha estat així i ja no es pot tornar enrere.

     Un fresc d’un món petit i quotidià, de les grans i les petites coses que afecten a cadascun, tot emmarcat en el seu temps històric. Com es reprodueixen i es perpetúen els cicles, la joventut, l’ enamorament, el matrimoni, l’ adulteri, la gelosia,els enfrontaments generacionals, les baralles domèstiques, la feina…tot sembla únic quan s’ inicia, tot és repetit i circular.

     

              

LA GRAN GUERRA

La_gran_guerra-776280819-large

 Director: Mario Monicelli

Actors: Vittorio Gassman

               Alberto Sordi

               Silvana Mangano

               Folco Lulli

               Bernard Blier

Any: 1959

Títol original: La grande guerra

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Bèl·lic

Subgènere: Pacifisme

 

ARGUMENT

     En 1916, en la primera guerra mundial, Giovanni Busacca (Vittorio Gassman) és un milanès que vol eludir anar a la contesa i intenta subornar a Oreste Jacovacci (Alberto Sordi), un funcionari romà antic aprenent de barber, perquè el lliuri del compromís.

Jacovacci l’ enganya i Busacca té que anar a la guerra però tothom ha estat mobilitzat i els dos homes es troben en el trasllat cap el front i s’ acaben acostumant l’ un a l’ altre en tant esperen en la rereguarda, entrar en acció.

Busacca coneix i s’ amistança amb Constantina (Silvana Mangano), una prostituta, que li roba la cartera.

Arriba el dia en que són enviats al front , s’han d’ encarar amb la realitat de la guerra i conviure amb el perill i la mort, lluitant contra els austríacs. Un atac enemic acaba en una desfeta en el batalló mentrestant Busacca i Jacovacci estan desapareguts.

Els supervivents gaudeixen d’ un permís i són tractats com herois, obren una col·lecta per als companys absents i es queden els diners però quan la dona del seu company Bordin (Folco Lulli), mort en combat, els hi explica les seves penúries, li donen la recaptació.

L’ enemic ataca i han de tornar al front sota les ordres del capità Castelli (Bernard Blier), son encarregats de portar un missatge sobre la situació estratègica del front i desprès de fer-ho, es queden a dormir en un paller, la zona queda aïllada i apareixen els austríacs que els descobreixen i els fan presoners.

Són comminats a explicar les posicions del seu batalló però en un gest de dignitat, es neguen a parlar i són afusellats, salvant, així, la vida als companys.

La-Gran-Guerra-3

 

COMENTARI

Monicelli roda una comèdia que cobra sentit quan es converteix en drama.

El director italià, realitza una paràbola pacifista i anti bèl·lica, en la que mostra a dos pobres desgraciats intentant fer-se el desentès de qualsevol hàbit guerrer.

Busacca i Jacovacci són arquetips italians o al menys d’ aquells que el cinema n’ ha fet referents, són dos murris, uns penques, uns cara dura, un graciós, el primer, un inútil i un dropo, el segon, els dos són uns covards. Monicelli retrata a l’ home comú, atrapat en una causa que no és la seva, l’ absurd de la guerra, el patriotisme, els interessos espuris…però tanca elevant el sentit moral d’ aquests dos homes, que en darrera instancia paguen amb la seva vida i exerceixen un últim gest de dignitat.

Són dos herois desconeguts i oblidats, que amb la seva actitud eviten la mort de molts companys.

Monicelli descriu apunts bèl·lics: el soldat a qui li han de llegir la carta perquè és analfabet, la trobada amb la dona de Bordin, el soldat que substitueix als companys en missions perilloses, a canvi de diners per mantenir la família, el soldat atrapat en el filat que mor, els missatger que avança a requeriment del superior i és tirotejat fins a sucumbir, la massacre en la guerra de trinxeres…

És un relat que camina entre la farsa i la tragèdia; el patetisme de les imatges bèl·liques es complementa amb la peripècia vital dels dos protagonistes, dos homes corrents que no volen ser herois i acaben sent-ho, a pesar seu.; dos homes que del rebuig passen a la camaraderia i la complicitat.

Les imatges finals li donen significació a la narració: l’ afusellament de Busacca, que es nega a revelar la posició dels seus, la posterior mort de Jacovacci, proclamant que no sap res i que és un covard, front la imatge del militar austríac, indiferent a la sort dels dos homes.

Per fi contemplem com les tropes italianes, avancen i passen impassibles al costat dels dos cadàvers, sens fixar-s-hi, ni descobrir-los.

La pel·lícula guanya el Lleó d’ or del festival de Venècia en 1959.

 

HISTORIAS DE FILADELFIA

Historias_de_Filadelfia-569220090-large

Director: George Cukor

Actors : Katherine Herpburn

               Cary Grant

               James Stwart

Any: 1940

Títol original: The Philadelphia Story

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Tracy Lord (Katherine Hepburn) i C.K.Dexter Haven (Cary Grant) són un matrimoni que se separa.

Al cap de dos anys, Tracy s’ ha enamorat de George Kittredge, un magnat de les finances, i decideixen casar-se. Tracy pertany a l’ alta societat de Filadèlfia i viu amb la mare i amb Dinah, la germana petita.

Dexter treballa en la revista “Espia” i obre la porta a els reporters Macaulay Connor (James Stwart) i la seva parella, Liz Imbrie, perquè realitzin un reportatge sobre el casament en la revista, el motiu es venjar-se de la seva antiga dona.

Tracy accepta, ja que els periodistes amenacen amb treure a la llum els embolics del seu pare amb una ballarina.

Tracy és una dona freda, distant, serena, una Deessa perfecta per molts però en la nit prèvia a la boda, la noia beu en excés i cau en braços de Connor, malgrat l’ empipament de Kittredge el futur marit, i de Dexter l’ antic marit ,que encara l’ estima.

Al matí, Tracy no recorda res del que va passar però quan Kittredge li retreu la seva conducta ella se n’ adona que no l’ estima .

Tot està ja preparat pel casament, invitats, capellà, música… i malgrat que Connor s’ ofereix com a marit, Tracy el rebutja i a la fi decideix que l’ home a qui estima és Dexter, el seu antic espòs i que Connor i Elizabeth seran els padrins de boda.

La cerimònia se celebra, res a canviat a excepció del nuvi i Connor aconsegueix un gran reportatge per la revista.

 

Historias%20de%20Filadelfia-6

COMENTARI

Cukor i Hawks roden a finals dels trenta i principis dels quaranta una sèrie de comèdies transgressores on trenquen les convencions i presenten personatges forassenyats i situacions tan surrealistes com divertides i amb la presència dels seus actors favorits: Cary Grant i Katherine Hepburn.

Aquí planteja la història d’ una dona supèrbia, una estàtua de bronze, tan intel·ligent com distant, indòcil i lliure.

Tracy te que escollir entre tres pretendents: el seu antic marit, un periodista que es proposa fer un reportatge de la boda i el seu nou promès.

En la lluita per decidir qui li convé realment i de qui està enamorada, canvia i passa a ser una dona tolerant de carn i ossos, dominada per les emocions.

Cukor mostra com tota la façana plena de sofisticació i aliena a les debilitats humanes de Tracy, s’ ensorra per culpa de l’ amor.

Com en el shakespearià “Somni d’ una nit d’ estiu”, el beuratge màgic, en aquest cas el xampany, posa dalt a baix les convencions, els amants transgredeixen les normes i canvien de parella però després de l’ experiència, quan de nou desperten a la realitat, ja no són els mateixos.

El director presenta una comèdia d’ embolics on els personatges compleixen els seus estereotips clàssics i amb una lleugera crítica social, oposant l’ ambient privilegiat de Tracy amb el món intel·lectual i de classe mitjana de Connor.

La pel·lícula que parteix d’ un text teatral representat amb èxit per la mateixa Hepburn, guanyà dos oscars, al millor actor-James Stwart- i al millor guió.

Cal destacar l’ escena inicial quan els dos protagonistes: Tracy i Dexter han trencat la seva relació, ella esquinça un pal de golf de l’ home sobre els seus genolls i tanca la porta, ell torna a trucar i empeny la dona fins a terra, en una escena, avui, políticament incorrecta.

En qualsevol cas el caràcter dur i feminista de Tracy toca fons quan cau, de nou enamorada, als peus de Dexter.

EL DECAMERON

DECAMERON

 

Director. Pier Paolo Pasolini

Actors: Ninetto Davoli

             Franco Citti

             Pier Paolo Pasolini

             Vincenzo Amato

Any: 1971

Títol original: Il decameron

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Comèdia eròtica

 

ARGUMENT

Adaptació de nou contes d’ El Decameró.

-Andreuccio (Ninetto Davoli) està en la ciutat per negocis quan troba una dona que li confessa és la seva germana. S’ allotja en la casa que aquesta li ofereix però cau en un pou de merda en tant li roben totes les seves pertinences.

Seguidament es convençut per un parell de lladregots per robar la tomba d’un bisbe. L’ obliguen ha introduir-se en l’ interior i com no els hi dona el diamant amb que ha estat enterrat l’ eclesiàstic, deixen tancat a Andreuccio dins el sarcòfag.

Ben aviat el sagrista de l’ església també vol robar i quan entra en la tomba es troba a l’ home tancat i surt corrent, espaordit.

 

-Un home, Lamporechio (Vincenzo Amato) es fa passar per sord- mut i demana entrar en un convent de monges com hortolà.

Un parell de religioses, atretes pel mascle, el sedueixen i s’ho fan amb ell. Volen guardar el secret per gaudir de l’ home elles soles però tot el convent se n’ assabenta i usufructua a l’ hortolà.

Quan a la fi el proba la mare superiora, l’ home diu que ja està cansat de l’ explotació sexual que pateix. Com ara parla, les monges ho celebren, atribuint-ho a un miracle.

 

-Un poca vergonya fa creure al capellà que l’ atén en els seus últims moments que ha estat un home sant.

 

-Dos amants estan al llit quan arriba el marit de la dona. Aquesta amaga a l’ amistançat en una gran gerra i li fa creure al cònjuge que és un home que ha vingut a netejar la tina. El marit s’ introdueix dins per continuar la neteja en tant els amants continuen el fornici.

 

-Una noia vol veure’s amb el seu amant i els hi diu als pares que fa molta calor i vol dormir al balcó per sentir millor el cant del rossinyol.

L’ enamorat puja fàcilment a la terrassa i cohabita amb la xicota fins que al matí els pares arriben i troben a la filla amb la mà agafada al pardal del noi.

Més que escandalitzar-se i com el xicot és de bona família, els pares decideixen casar als nois i deixar-los continuar els seus amors.

 

-Una noia té un amant contra la voluntat dels seus tres germans, que la tenen tancada a casa. Quan se n’ adonen, agafen al vailet i amb la idea de confraternitzar amb ell, el porten al camp i el maten.

A l’ adolescent se li apareix l’ esperit del mort i li explica el que ha passat.

La noia va a buscar el cadàver, li talla el cap i el posa en un test amb alfàbrega a la seva habitació perquè floreixi i sempre l’ acompanyi.

 

– Un home té com amic a un capellà; el porta a casa seva i aquest contempla la bellesa de l’ esposa.

Els hi diu a la parella que ell dormirà amb la seva ase, doncs mitjançant un encanteri, aquesta pel matí és animal i per la nit dona per fer-li companyia.

Els propietaris demanen si pot fer el mateix amb l’ esposa, el capellà assenteix i li demana que es despulli; es posa sobre ella i inicia la conversió, acariciant el cap, les mamelles i les cuixes de la dona i demanant es converteixen en membres animals, després es treu la titola i la clava profundament, en tant el marit exclama que la cua no fa falta en el sortilegi.

El capellà que ha demanat prèviament silenci al marit, entén que ara l’ encanteri s’ ha trencat i no podrà realitzar la màgia.

 

-Dos germans es prometen que el primer que mori tornarà del més enllà per explicar que és el que hi ha.

El primer és un home temorós de Déu que no s’ atreveix a realitzar el pecat de la carn per por de pecar, el segon no li dona importància i jeu amb qui li ve de gust.

És aquest últim el que traspassa i ben aviat torna per veure’s amb el germà i li explica que ha anat a l’ infern pels seus pecats però que el sexe és considerat una falta menor i no és castigat.

A l’ home viu li falta temps per anar a visitar a una amistançada i fornicar amb ella, ara que sap que no li serà retret en l’ altra vida.

 

-Un pintor (Pier Paolo Pasolini) està realitzant la seva obra en una església. En un somni contempla una bella escena religiosa.

Quan acaba la seva feina pensa que el somni sempre és millor que la realitat.

 

large-the-decameron-blu-ray4

COMENTARI

Pasolini realitza entre 1971 i 1974 l’ anomenat cicle de la vida. Deixa de cantó els seus films més críptics i intel·lectuals i recrea tres obres clàssiques plenes de sentit lúdic i eròtic.

El Decameró( 1971), “Los cuentos de Canterbury”(1972) i” Las mil y una noches” (1974).

El Decameró és un llibre de contes de Giovanni Boccaccio, data del segle XIV i és pioner i avançat en una perspectiva humanista.

Pasolini trasllada els relats a Nàpols i recull algunes de les millors històries, nou en total de les cent existents.

És tracta d’ un cant a la vida a partir de la joia del sexe i la carnalitat.

Més enllà és també una obra picaresca, on el pobre intenta enganyar al ric, l’ esposa al marit i el capellà a Déu. Tots els personatges es mouen perseguits per la lascívia , la concupiscència i un sentit bíblic de l’ amor. Intenten treure el millor possible dels plaers de la carn, recolzats en la innocència i la credibilitat dels oponents. L’ astúcia i l’ engany per aconseguir els propòsits personals no són temes menors.

Es podria contemplar la possibilitat d’un discurs feminista. Les dones, les esposes mostren constants ardits i tretes per portar endavant els seus desitjos amorosos i exhibeixen capacitat i personalitat per aconseguir els resultats convenients als seus interessos.

Per altra banda, el món religiós, tan poderós en l’ època, és retratat amb ironia i sarcasme. Pasolini/Boccaccio mostren com capellans i monges no són aliens al plaer i el desig, com qualsevol altre mortal, però això fa fefaent la doble moral que els sustenta i el cinisme de les institucions religioses.

La pel·lícula guanya l’ os de plata i el premi especial del jurat en els festival de Berlin de 1971.

 

GUARDIAS Y LADRONES

Guardias_y_ladrones-957828654-large

 

Director: Mario Monicelli/Steno

Actors: Totò  

             Aldo Fabrizi

             Rossana Podesta

Any: 1951

Títol original: Guardie i ladri

Nacionalitat : Itàlia

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

     Ferdinando Esposito (Totò) és en la Itàlia de la postguerra un lladregot de poca volada, un dels seus trucs és ensarronar a turistes americans en les runes de Nàpols i fer-li’ls creure que ha trobat una moneda antiga de gran valor; amb l’ ajuda d’un còmplice els hi encoloma la troballa a canvi d’una suma estratosfèrica.

Un dels turistes se n’ adona que l’han ensarronat i requereix els serveix d’un policia, Lorenzo Bottoni (Aldo Fabrizi), els dos persegueixen al lladre que fuig en un taxi al que no paga, fins que pot escapar.

A l’ arribar a comissaria, Bottoni és retret pels seus superiors i l’ amenacen amb l’ acomiadament si no captura a Esposito però te una última oportunitat i durant tres mesos pot investigar el cas i detenir al pispa.

Bottoni esbrina on viu Esposito, que ha fugit, fa que el seu fill faci amistat amb el noi dels Esposito i entra en contacte amb la família.

Al cap dels dies s’ha travat una gran amistat entre les parenteles i fins i tot s’ inicien relacions sentimentals entre Liliana (Rossana Podestà), la filla gran dels Bottoni i Alfredo, l’ hereu dels Sposito.

Quan ambdues famílies han quedat per dinar, apareix Ferdinando, aquest contempla com els Bottoni són una família humil com la seva i com l’ acomiadament de Lorenzo seria un desastre i accepta, compungit, la detenció.

 

foto-guardie-e-ladri11

COMENTARI

Totó va fer quasi cent pel·lícules i ha estat considerat un dels grans comediants del cine italià en particular i del cine en general.

Totó crea un personatge que explota en totes les seves pel·lícules, un pillet, un murri, un vividor però amb un gran cor i sentiments, per això el seu estereotip ha estat comparat al de Charlot.

En aquest film, un dels millors de la seva carrera, hi ha una llarga escena en l’ inici que beu de les fonts del cine còmic mut i del slapstick; Totó corre perseguit camp a través pel guàrdia, el taxista i el turista enganyat, aquests ensopeguen, cauen i perden a la seva presa, tal·losos i maldestres. Estem davant la representació plena d’ humor i sàtira, que haguessin pogut signar Chaplin o Buster Keaton.

Les pel.licules, d’ aquesta època, la postguerra, tal com “Guardias y ladrones”, incideixen en aquest context, encara influït pel neorealisme. Sposito és un lladre, Bottoni un guàrdia però els dos pertanyen a la mateixa classe social, els dos passen necessitats econòmiques. Han de mantenir una família i en definitiva són dos infeliços en el context d’una Itàlia miserable i empobrida.

Així que, malgrat que un representa l’ordre establert i actua al servei del poder i l’ altra és un transgressor de la llei, els dos estan units per les mancances i dificultats per sostenir una vida digna.

L’ emotiu final, mostra la relació de fraternitat que han consolidat les famílies i com els dos personatges protagonistes, antitètics, se senten companys i solidaris, cenyits per un mateix sentiment de classe i cadascun s’ esforça per què l’ altre no surti gaire perjudicat en la juguesca.

Monicelli i Steno plantegen una comèdia social d’ embolics amb algunes escenes magistrals, la de la persecució, ja citada, la del barber, quan Bottoni es troba al lladre afaitant-se en la cadira del costat o el dinar de les dues famílies en el que els dos homes juguen el seu paper, escapar de l’ un, detenir a l’ altre.

El joc entre Totó i Fabrizi és el del clown i el blanc. Un, seriós i assenyat, l’ altre sempre disposat a fer-li la guitza. També hi ha influències de la comèdia de l’ art i els protagonistes són els putxinel·lis a la recerca de la felicitat.

LA STRADA

 

lA STRADA

 Director: Federico Fellini

Actors: Giulietta Masina

               Anthony Quinn

               Richart Basehart

Any: 1954

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Neorealisme

 

ARGUMENT

En la Itàlia de la postguerra, en un poble miserable, una mare ven per dotze mil lires a la seva filla Gelsomina (Giulietta Masina) a un rodamón que treballa de forçut en les fires ambulants, Zampanó (Anthony Quinn).

L’ home és una ànima de pedra, menysprea i maltracta a Gelsomina, ella aprèn a tocar la trompeta i el timbal i l’ acompanya pels pobles.

Més tard, els hi surt l’ oportunitat de treballar en un circ, allà coneixen a Alfred el boig (Richart Basehart), un noi que es complau en fer-li la guitza a Zampanó. Un dia que “el boig” ha estat a punt de fer anar en orris, l’ actuació del forçut, aquest el persegueix amb un ganivet i acaba a la presó per la seva acció.

La noia el va a buscar i una vegada lliure, continuen el seu itinerari. Després de refugiar-se en un convent de monges, marxen plegats en la carraca de Zampanó i casualment es troben en la carretera a “el boig”, arreglant el seu vehicle; el forçut, irat, el colpeja amb tal força que el mata i després llança el seu automòbil per un pont per simular un accident.

Gelsomina continua al costat de Zampanó a contracor, arriba l’ hivern i la parella acampa al ras, mentre la noia dorm pacíficament, el actor circense l’ abandona i tan sols li deixa la seva trompeta.

Al cap del temps, Zampanó arriba a una població on una dona taral·leja la melodia que tocava Gelsomina, la vilatana li diu que la va aprendre d’una noia que la recitava amb el seu instrument, mentre anava com una rodamón per les fires però que la noia va emmalaltir i va morir.

Zampanó se n’ adona de l’ afecte que li professava a Gelsomina, s’ emborratxa i plora amargament a la platja, conscient de la seva solitud.

 

lA STRADA I

COMENTARI

     En 1954 el neorealisme estava en les seves acaballes però Fellini inserta encara en els seus inicis cinematogràfics aquest gènere, sempre des d’un tractament molt personal en el que compagina l’ entorn patètic i miserable amb un alè poètic.

En “La strada” trobem els element propis d’ aquesta influencia: miserabilisme, pobresa, sentimentalitat… El director italià ens mostra un país devastat, els protagonistes realitzen un viatge itinerant a la recerca de les fires, treballant en els circs al voltant de la gent humil, fent del nomadisme la seva vida,

Els artistes són un dels pocs consols d’ aquest món dissortat, la festa és la compensació davant la duresa de la vida, al costat s’ aixeca la presència inversemblant de la religió, les processons, les monges en el convent…

Fellini exhibeix la vida i el recorregut de dos desgraciats, contrasta els dos personatges, tan diversos, que no s’ esforcen en trobar-se i fer-se la vida més agradable.

La Gelsomina que interpreta Giulietta Masina és tendra, sensible, amb poques llums, cercant un bri d’ afecte, companyia i felicitat, un punt alegre, un punt trista, la pallassa que plora per dintre i que acaba trobant gust a aquesta vida de rodamón, innocent i inerme.

Zampanó és l’ home dur, avesat a tot pel temps i les circumstancies, violent, incapaç d’un gest o u somriure, una verdadera bèstia sense sentiments, fins l’ escena final en que se n’ adona de la seva solitud i precarietat.

En mig apareix “el boig”, un altre personatge sense assentament, que vagareja lliure i feliç.

Fellini planteja alguns moments d’ exquisida sensibilitat, quan Gelsomina toca la insistent melodia de Nino Rota amb la trompeta, davant de la monja o quan la dona arriba al mar, sempre un símbol de llibertat i esperança o quan els seus gestos de pallassa eludeixen la incertesa de la seva vida.

El film transcorre entre comèdia i circ per tancar desoladorament amb la mort d’ “el boig” i de Gelsomina i amb el retrat solitari i compungit de Zampanó en la platja.

La pel·lícula guanya en 1954 l’ oscar com a millor pel·lícula estrangera i el Lleó d’ or en el Festival de Venècia.

 

EL INOCENTE

EL INOCENTE

Director: Luchino Visconti

Actors: Giancarlo Giannini

               Jennifer O’ Neil

               Laura Antonelli

Any: 1976

Títol original: L’ innocente

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Tullio Hermil (Giancarlo Giannini) és un aristòcrata italià i està casat amb Giulia (Laura Antonelli) però el matrimoni fa aigües i Tullio te una amant: Teresa Raffo (Jennifer O’ Neil), la dona ho sap i accepta la situació.

Però un dia Giulia coneix a un amic del germà de Tullio, un militar : Filippo d’ Arborio. De l’ efímera relació entre els dos, Giulia queda embarassada.

En tant, Tullio i la seva dona viatgen fins la vil.la d’ esbarjo que tenen en el camp i allà l’ home recobra la sensualitat que havia sentit per la dona i fa l’ amor amb ella però al poc temps s’ assabenta que Giulia espera un fill d’un altre.

Filippo, el pare, marxa fins a Àfrica on contrau unes febres i mor. Giulia te el fill, que tothom pensa és de la parella legitima.

El fill d’un altre separa ara la tímida reconciliació dels esposos, projecta sobre l’ home els fantasmes de l’ honor perdut i de la gelosia. Quan Giulia va a missa amb la seva família, Tullio treu al nen del bressol i l’ exposa en la finestra als rigors de l’ hivern. El nen mor.

Giulia, trasbalsada pels successos li confessa a Tullio que Filippo va ser l’ amor de la seva vida, en tant Teresa li explica que ja no l’ estima.

Tullio, per qui la vida ha perdut sentit, es suïcida.

INOCENTE I

COMENTARI

Visconti recrea una novel.la de Giuseppe d’ Annunzio. Retrata l’ostentació i l’ artifici de l’ aristocràcia italiana i toscana de finals del XIX i composa i escenifica aquest món ple d’ hipocresia, dominat per la religió i les bones costums.

Però el protagonista, Tullio, tot i fill d’ aquesta societat se sent un home lliure, enganya a l’ esposa, a qui ja no estima però no li retreu que ella actuï igual, viu al marge de les convencions religioses i es declara ateu.

L’ atzar i els amors espuris porten al naixement d’un nen d’ un altre pare: l’ innocent. Giulia no vol avortar perquè segons les seves creences religioses és un delicte. Tullio mata al nen perquè s’ oposa al seu projecte de renovar l’ amor de l’ esposa i marxar lluny amb ella.

Quan se n’ adona que cap de les dones amb qui ha jugat sentimentalment l’ estima es mata i el drama esclata mb tota la seva força.

Visconti mostra el protagonista com un alter ego de si mateix, actor d’una classe social en crisi, marcat pel seu entorn social , ple de contradiccions, pervers i malèvol, eliminant al nen, però suficientment fort per no deixar-se supeditar i engolir pel món que el rodeja. El personatge entén que és part d’ una classe social en decadència i no se’n pot sortir.

“Deixem de viure per passar a existir però no ens n’ adonem”, li diu a la seva amant.

Tullio assumeix el seu destí, que és la mort.

Com en tota l’ obra de Visconti estem davant una posada en escena acurada, una recreació magistral de l’ època i el seu entorn: esteticista, decadent, elitista i luxós.

 

antonelli

 

 

 

CARMEN

Carmen_de_Bizet-342946983-large

 Director: Francesco Rossi

Actors: Plàcido Domingo

             Julia Migenes

             Ruggero Raimondi

Any: 1984

Nacionalitat: França/Itàlia

Gènere: Musical operístic

 

ARGUMENT

   Carmen (Julia Migenes) és una noia gitana que treballa en una fàbrica de tabacs com a cigarrera i coneix a Don José (Plàcido Domingo), un caporal navarrès de la guarnició militar de Sevilla.

Aquest esta compromès amb Micaela, una altra treballadora de l’ empresa però l’ home es deixa portar per la passió que sent per la gitana; la noia l’ aparta de l’ exercit i el porta a unir-se a la banda de contrabandistes que freqüenta.

Però en una festa, Carmen coneix a Escamillo (Ruggero Raimondi), un torero, i s’ enamora perdudament de l’ home; els dos amants pledegen per l’ amant i s’ enfronten.

Carmen, cansada de la gelosia de Don José, és invitada pel torero a que assisteixi a la seva pròxima corrida, la dona s’hi atansa però es troba amb Don Jose que la requereix.

Els antics amants surten de la plaça i Carmen rebutja definitivament al soldat, aquest ple d’ ira i de recels la mata, en tant Escamillo triomfa en la corrida.

 

Carmen-3

COMENTARI

Carmen és una obra literària de Prospero Merimée, publicada en 1847, en 1875 George Bizet la converteix en òpera amb alguns canvis en el llibret, donant-li més protagonisme al torero Escamillo.

Bizet mor als trenta sis anys sense aconseguir contemplar el triomf del relat però amb el temps aquest s’ imposa com una de les grans produccions líriques de la història i també com una narració ple de tòpics però igualment amb sabor popular i dramatisme.

En el cinema hi ha Carmen’s a dojo, les primeres en el cine silent a càrrec de Cecil B. De Mille (1915), de Charles Chaplin, una parodia en el mateix any, i d’ Ernst Lubitsch (1919), la més famosa i aconseguida és la “Carmen Jones negra d’ Otto Preminger en 1954 i cal mencionar la coreografia de Carlos Saura en 1983 i el film de Vicente Aranda del 2003.

La de Francesco Rossi és una explosió de color i força, segueix el relat del llibret de Bizet i ho fa en forma de musical, els protagonistes segueixen les seqüències operístiques de l’ obra.

Carmen triomfa sempre per què és el model de la dona lliure, la dona forta que viu intensament, no es vol lligar a ningú ni deixar-se manar però també cal dir que és voluble, capfluixa, manipuladora i que juga amb els homes.

El mite de Carmen és avui més actual que mai, doncs la gitana representa aquest model alliberat de la dona del moment actual però al voltant d’ aquest prototipus s’incorpora l’ element masclista i, el sentiment de pertinença que porta als maltractaments i als assassinats, molts per gelosia, com en el relat, el “seràs meva o de ningú” és encara, desgraciadament, vigent.

Carmen encarna també la força de l’ amor, el sentit de la possessió, com algú, Don José, pot deixar-ho tot per seguir a la noia, com els dos homes s’ enfronten per aconseguir l’ amor de l’ estimada, com el sentiment amorós desborda i és capaç de qualsevol cosa.

D’ altra banda, en els primers anys, l’ obra s’ imposa pel seu exotisme i els seus tòpics, el relat discorre en la Sevilla del segle XIX, amb gitanes, bandolers, toreros i soldats, és un retrat de l’ Espanya de l’ època o de l’ Espanya que perceben en Paris o Nova York.

Rossi amb la coreografia d’ Antonio Gades, aconsegueix moments de gran potencia, l’ inici és magnífic, mentre els títols de crèdit s’ incorporen a la pantalla, contemplem primers plans de la corrida, segueix una processó de setmana santa, Rossi convoca tot el ritus i el mite de l’ espanyolitat per continuar amb la imatge col·lectiva de les cigarreres que s’ agreguen a la feina, guapes, altives, superbes…

L’ escena final condensa tot el clima dramàtic, Carmen i Don José discuteixen fora de la plaça, l’ home li demana una última oportunitat i ella s’hi nega, en muntatge paral·lel, contemplem la “faena” d’ Escamillo en la plaça, Don Jose mata a Carmen, surten les cigarreres, alertades i rodegen el cadàver, la càmera s’ alça en un vibrant contrapicat i mostra l’escena amb que acaba el relat.

Res seria el mateix sense l’ extraordinària música de Bizet, l’ havanera de Carmen és la presentació de la noia i un dels súmmums de la música popular, la marxa del torero és un altre punt àlgid conegut per tots.