LA ISLA DESNUDA

La_isla_desnuda-677365061-large

 Director: Kaneto Shindo

Actors: Nobuko Otowa

               Taiji Tonoyama

Any: 1960

Títol original: Hadaka no shima

Nacionalitat: Japó

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

     Un home (Taiji Tonoyama) i una dona (Nobuko Otowa) viuen en una illa de l’ Oceà Pacífic en el Japó, són els únics habitants al costat dels seus dos fills petits.

En front seu s’ hi troba una altra illa més gran on han d’ anar per efectuar qualsevol activitat, d’ allà porten l’ aigua, allà traginen el menjar i allà els nens van a l’ escola.

La vida quotidiana és viure de tot allò que se sembra i es recull, d’ alguna cabra i els seus productes i d’ algun peix que cau en las canya.

Un dia, un dels nens emmalalteix, el pare va a la illa veïna a cercar al metge però quan aquest arriba el nen ja és mort.

La dona es rebel·la contra la seva desgràcia, per un moment un crit surt de la seva gola, un afany de rebel·lió, aviat s’ apaivaga, hi ha de seguir sembrant, hi ha de seguir vivint.

isla-desnuda-03

 COMENTARI

Potser l’ obra més coneguda de Shindo en occident, gran premi del festival de Moscou en 1961.

Shindo realitza una simfonia poètica sobre la quotidianitat, sobre la futilitat de la vida, sobre el pas del temps. Tot és ascètic i sever, Bresson al seu costat seria rialler i extravertit.

Shindo realitza un film sense diàlegs, no necessita de les paraules per ordir el seu relat, es tracta en realitat d’un documental ple de sentiments, amb blanc i negre, on la música posa l’ accent en cada moment i marca l’ esdevenir dels personatges; tot és monòton i repetitiu, sentim tan sols el soroll de la terra, de les petjades, el cant dels nens, la sonoritat d’una bufetada, el crit afligit final d’una dona que diu que no pot més.

Tot això és informatiu i suficient per tractar l’ emoció despullada, la senzillesa de les coses, un poema sense paraules, una composició plena de realitat i sense cap èpica.

D’una banda ens preguntem si els protagonistes viuen en l’ edèn, en el paradís solitari, arrelats a la terra i a la natura, d’un altre cantó entenem que són sers aïllats en un context hostil, gent miserable que no és propietària de la seva vida.

El ritme reiteratiu on tot sovinteja igual, és trencat per la mort, la mort del nen concita a la rebel·lió de la dona; la voluntat de no conformar-se. Per primera vegada aquest ritme fet a partir de reproduir la quotidianitat, es trenca, la dona es llença a terra i crida, el marit la contempla compassiu, són tan sols uns breus segons, els suficients per comprendre la ràbia i la tristesa. Però tot, de nou torna a començar, no hi ha escapatòria. La dona reprèn la feina, l’ aigua mulla la terra i la vida continua.

Shindo fa un cine pausat i seré, mostra la repetició dels actes dels protagonistes fins a la saturació, la vida no són tan sols grans coses, l’ austeritat el rigor i el silenci creuen el relat.

CUENTOS DE TOKIO

 

 

Director: Yasujiro Ozu

Actors: Chishu Ryu

             Chieko Hagashiyama

             Setsuko Hara

Any: 1953

Nacionalitat: Japó

Títol original: Tokyo monogatari

Gènere: Drama costumista

 

ARGUMENT

Els Hirayama , una parella d’ ancians, viuen en Onomichi, una població rural del Japó amb Kyoko la seva filla més petita.

Són invitats a viatjar a Tòquio on habiten la resta dels seus fills a excepció de Keizer que viu en Osaka.

Els Hirayama s’ allotgen en casa de Koichi, el seu fill, un metge de barri que es mostra molt ocupat, en tant tenen que aguantar la mala educació dels seus nets.

Igualment Shige, l’ altra filla que és esteticien no troba un moment per complimentar als pares.

El millor tracte el troben per part de Noriko, la dona del fill que va morir fa vuit anys i que no s’ ha tornat a casar. Ella s’ encarrega d’ ensenyar-li’ls la ciutat i fer-li’ls la vida agradable.

Els vells es converteixen més en un destorb que en altre cosa i els fills decideixen enviar-los a un balneari uns dies perquè descansin i al mateix temps els alliberin d’ atendre’ls.

En el balneari hi ha molta activitat , música i cantants fins a la matinada, els Hirayama no poden dormir i decideixen tornar a Tòquio.

Com Shige tenia una reunió d’ esteticiens en la casa, la mare se’n va a l’ habitacle de la nora i el pare va a veure a uns amics que vivien en Onomichi. Recordant el passat s’ emborratxa i arriba a casa totalment begut.

A la fi els avis decideixen marxar cap el seu poble però la dona es troba malament i aprofiten per fer una breu parada en Osaka i veure a Keize, el seu altre fill.

Quan arriben a Onomichi la mare empitjora. Els fills arriben i assisteixen al seu últim alè. Si bé no poden evitar els plors, ràpidament se’n tornen a Tòquio doncs tenen que assistir a les seves ocupacions quotidianes.

La jove Kyoko i Noriko, la nora, es queden soles amb el pare. Una retreu la conducta dels germans, l’ altra els disculpa.

L’ home, ara vidu, veu passar la vida i sent el pes de la solitud.

 

cuentos-de-tokio-2

 

COMENTARI

Kurosawa es revela al públic europeu en 1950 amb Rashomon i acostuma a llançar els seus missatges a partir de històries contextualitzades en el món de la tradició i els samurais.

En canvi Ozu parla del Japó contemporani, en realitat “Cuentos de Tokio” és una crònica costumista.

Un referent podria ser el neorealisme italià, quan mostra la vida dels Hirayama en barris suburbials i relata la rutina i la modèstia del seu entorn.

Un altre referent podria ser Bresson, doncs Ozu és un director ascètic, els personatges no desborden mai les seves emocions, l’ escriptura cinematogràfica és austera i no hi ha incidències que distreguin dels punts principals.

Tot és senzill i bell, no hi ha exabruptes ni crits, tot és sensible , delicat i pausat.

Ozu remarca les diferències entre generacions. Els pares venen del camp, tenen unes altres costums, són en realitat un destorb per la vida plena de feina i embolics de la gran ciutat. La incomunicació s’ ha establert com una barrera en la família.

La filla més petita, amb la nora, són les úniques que s’ adonen de l’ egoisme dels altres germans, de com el temps passa de pressa i com no han tractat adequadament a aquells que t’ estimen. Com la vida és curta i els sentiments s’ esmunyen.

Igualment la pel·lícula marca el traç diferencial entre camp i ciutat, entre els vells i joves, entre mons antitètics que és busquen i no és troben.