HISTORIA DEL ÚLTIMO CRISANTEMO

 

 

Director: Kenji Mizoguchi

Actors: Shotaro Hanayagi

               Kakuko Mori

Any: 1939

Títol original: Zangiku monogatari

Nacionalitat: Japó

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Kikonosuke Onoue (Shotaro Hanayagi) és el fill adoptiu d’una família d’actors. Ell vol seguir el mateix camí però sembla faltar-li un punt de talent.

Kikonosuke s’ enamora d’ Otoku (Kakuko Mori), la mainadera de la casa. La relació és mal acceptada pels pares i el noi decideix marxar cap a Osaka amb la seva estimada i buscar-se la vida però els pares de Otoku no la deixen anar i l’ aspirant a actor parteix en solitari.

Al cap del temps, la noia se li uneix i Kikonosuke troba feina en una companyia de la ciutat, la mort del director, el seu principal valedor, fa que sigui acomiadat del grup i inicia una vida nòmada amb diversos conjunts teatrals. En l’última companyia l’ empresari marxa amb la bossa i deixa als artistes al carrer i sense un duro.

La vida es torna aspra i difícil, sense feina ni diners, Kikonosuke recórrer a Fukusuke, un amic que també treballa en un grup teatral. L’ actor és acceptat i tan l’ obra com el paper que interpreta resulten un gran èxit.

Kikonosuke marxa amb els companys cap a Tòquio per continuar la gira però en l’ estació del tren, troba com Otoku no hi és, la noia no vol ser un obstacle en la carrera de l’ actor i es queda en Osaka.

L’ artista arriba a la capital, triomfa novament, es converteix en una figura dels escenaris i es reconcilia amb el pare i la família. De nou en Osaka s’inicia la gran desfilada dels actors abans de la representació quan arriba el pare d’ Otoku, l’ home li explica a Kikonosuke que la filla esta agonitzant.

Kikonosuke ho deixa tot i va a veure a l’ estimada, aquesta en l’ última ranera, el commina a que torni al passeig triomfal, mentre l’ actor desfila pels carrers de la ciutat, la noia mor.

 

 

COMENTARI

    Kenji Mizoguchi era ja en l’ any 39 un prolífic director, però ell mateix precisa que la seva carrera no comença de veritat fins al 1936 quan realitza “Las hermanas de Gion”, del mateix any és “Elegia de Naniwa” una altra pel·lícula força interessant.

En 1939 realitza “Historia del último crisantemo” film considerat una de les seves obres mestres, tot i que Occident no reconeix la seva vàlua fins 1953 quan guanya el lleó de plata en el Festival de Venècia amb “Cuentos de la luna pálida”.

La pel·lícula que ens ocupa és tot un drama, el tractament ple de sensibilitat i poesia de l’ autor el converteixen en un gran relat. Mizoguchi parla ja dels seus temes essencials, l’ art, l’ amor i el paper de les dones en la societat.

La narració tracta de com un home que vol ser actor deixa una família benestant i una possible carrera brillant per amor. També per dignitat davant l’ oposició familiar al romanço.  Mizoguchi parla de la hipocresia social, de com Otoku és rebutjada per no pertànyer a la mateixa classe social que Kikonosuke i ser tan sols una mainadera.

El noi es busca un camí per si mateix, més enllà de les influències paternes i després d’un dur peregrinatge aconsegueix el triomf però el cost és la mort de l’ amada.

Mizoguchi tracta el tema del talent relacionat amb l’ art. Com algú que vol triomfar necessita enfrontar-se als seus propis temors i perfeccionar les seves aptituds per trobar el camí de l’ èxit. Abans d’ arribar al cim Kikonosuke sobreviu com pot i contempla com els seus somnis resten esgarrats.

Un altre tema recorrent en el director japonès és el paper de la dona en la societat nipona. En aquest cas, Mizoguchi recrea la capacitat de sacrifici i generositat d’ Otoku, una persona que acompanya a Kikonosuke en els pitjors moments i que s’ aparta discretament quan l’ amant arriba al reeiximent.

Per l’ actor la felicitat mai serà plena, doncs al triomf l’ acompanya la nostàlgia de l’ amor perdut i el fantasma del passat. Malgrat tot el que la dona ha fet per Kikonosuke, no sentim a aquest pronunciar la paraula màgica: “t’ estimo”, fins el moment en que arriba al llit de mort de la noia.

Mizoguchi empra la tècnica d’una escena, un pla. Efectivament el director recórrer  al pla fix, el pla seqüència i la profunditat de camp , no abusa del tràveling i en cap cas utilitza trucatges. Mizoguchi col·loca la càmera,de vegades amb gran angular, i roda l’ acció dels personatges en llargs plans sense que varií l’ escena. Tot és molt similar a teatre filmat.

D’ altra banda el director està notablement influït per la tècnica de l’ expressionisme i moltes vegades contemplem els contrallums i el joc de llums i ombres que serveix per definir el context o les situacions.

LA TUMBA DE LAS LUCIERNAGAS

 

 

 

Director: Isao Takahata

Títol original: Hotaru no haka

Nacionalitat: Japó

Any: 1988

Gènere: Animació

 

ARGUMENT

Quan la segona guerra mundial, Seita i Setsuko viuen en Kobe amb la seva mare, en tant el pare està lluitant en el front com oficial de la marina. La població és bombardejada i la mare mor.

Seita, un adolescent, es fa càrrec de Setsuko, una nena petita, i emprenen viatge cap a casa de la seva tia. Allà hi viuen un temps, fins que la relació amb els familiars es deteriora.

Els nens busquen un aixopluc en unes coves al costat del riu, que condicionen per viure-hi. Els cucs de llum il·luminen per la nit l’ estància però són insectes que viuen molt poc temps, Setsuko arreplega les seues restes, fa un forat a terra i els enterra.

Allò que en principi és una aventura acaba sent un problema. Els diners de la mare s’ esgoten, Seita roba productes del camp i és apallissat per un camperol, Setsuko comença a presentar símptomes de malnutrició. El noi s’ assabenta en la ciutat de que el Japó ha perdut la guerra , que la marina nipona ha estat enfonsada  i el pare ha mort

Quan Seita aconsegueix aliments ja és massa tard, la nena mor i ell contempla la imatge del seu fantasma i els moments de felicitat perduts.

 

 

COMENTARI

Isao Takahata mor en l’ any 2018 després d’una llarga carrera en l’ animació. D’ ell són els dibuixos d’ Heidi i  de Marco, que tota persona de més de cinquanta anys segur que recorda de la televisió espanyola en els anys setanta.

Takahata planteja una història sentimental i plena d’ emocions, potser la seva obra mestra, adaptació d’una novel·la autobiogràfica d’ Akiyiki Nosaka. Estem davant una de les pel·lícules més tristes de la història del cine i és difícil no treure el mocador en la part final. Tot i això el director relata la història de manera plena de senzillesa, tot és poètic, el drama mai no és gratuït ni cau en l’ excés.

Takahata narra la història de dos òrfenes, com la guerra canvia allò que havia de ser un temps de felicitat i aprenentatge. Seita, l’ adolescent, es fa càrrec de la germana petita i es mostra com en les situacions  de conflicte la solidaritat dels altre es fa difícil, tothom en te prou amb sobreviure per si mateix.

Tot això aboca a un deteriorament de la nena que acaba amb la seva mort. Les cuques de llum són el símbol de la presència de Setsuko. Uns animals que viuen poc temps però que quan ho fan il·luminen el món.

El relat es centra en les dificultats dels dos protagonistes però es pot apreciar també com un al·legat contra qualsevol guerra. Mentre s’ encoratja un nacionalisme banal i un militarisme cruel, la  gent comuna  pateix i mor.

El dibuix perfecte de l’ autor ajuda a complementar i a donar força i emotivitat a la història.

LA ISLA DESNUDA

La_isla_desnuda-677365061-large

 Director: Kaneto Shindo

Actors: Nobuko Otowa

               Taiji Tonoyama

Any: 1960

Títol original: Hadaka no shima

Nacionalitat: Japó

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

     Un home (Taiji Tonoyama) i una dona (Nobuko Otowa) viuen en una illa de l’ Oceà Pacífic en el Japó, són els únics habitants al costat dels seus dos fills petits.

En front seu s’ hi troba una altra illa més gran on han d’ anar per efectuar qualsevol activitat, d’ allà porten l’ aigua, allà traginen el menjar i allà els nens van a l’ escola.

La vida quotidiana és viure de tot allò que se sembra i es recull, d’ alguna cabra i els seus productes i d’ algun peix que cau en las canya.

Un dia, un dels nens emmalalteix, el pare va a la illa veïna a cercar al metge però quan aquest arriba el nen ja és mort.

La dona es rebel·la contra la seva desgràcia, per un moment un crit surt de la seva gola, un afany de rebel·lió, aviat s’ apaivaga, hi ha de seguir sembrant, hi ha de seguir vivint.

isla-desnuda-03

 COMENTARI

Potser l’ obra més coneguda de Shindo en occident, gran premi del festival de Moscou en 1961.

Shindo realitza una simfonia poètica sobre la quotidianitat, sobre la futilitat de la vida, sobre el pas del temps. Tot és ascètic i sever, Bresson al seu costat seria rialler i extravertit.

Shindo realitza un film sense diàlegs, no necessita de les paraules per ordir el seu relat, es tracta en realitat d’un documental ple de sentiments, amb blanc i negre, on la música posa l’ accent en cada moment i marca l’ esdevenir dels personatges; tot és monòton i repetitiu, sentim tan sols el soroll de la terra, de les petjades, el cant dels nens, la sonoritat d’una bufetada, el crit afligit final d’una dona que diu que no pot més.

Tot això és informatiu i suficient per tractar l’ emoció despullada, la senzillesa de les coses, un poema sense paraules, una composició plena de realitat i sense cap èpica.

D’una banda ens preguntem si els protagonistes viuen en l’ edèn, en el paradís solitari, arrelats a la terra i a la natura, d’un altre cantó entenem que són sers aïllats en un context hostil, gent miserable que no és propietària de la seva vida.

El ritme reiteratiu on tot sovinteja igual, és trencat per la mort, la mort del nen concita a la rebel·lió de la dona; la voluntat de no conformar-se. Per primera vegada aquest ritme fet a partir de reproduir la quotidianitat, es trenca, la dona es llença a terra i crida, el marit la contempla compassiu, són tan sols uns breus segons, els suficients per comprendre la ràbia i la tristesa. Però tot, de nou torna a començar, no hi ha escapatòria. La dona reprèn la feina, l’ aigua mulla la terra i la vida continua.

Shindo fa un cine pausat i seré, mostra la repetició dels actes dels protagonistes fins a la saturació, la vida no són tan sols grans coses, l’ austeritat el rigor i el silenci creuen el relat.

CUENTOS DE TOKIO

 

 

Director: Yasujiro Ozu

Actors: Chishu Ryu

             Chieko Hagashiyama

             Setsuko Hara

Any: 1953

Nacionalitat: Japó

Títol original: Tokyo monogatari

Gènere: Drama costumista

 

ARGUMENT

Els Hirayama , una parella d’ ancians, viuen en Onomichi, una població rural del Japó amb Kyoko la seva filla més petita.

Són invitats a viatjar a Tòquio on habiten la resta dels seus fills a excepció de Keizer que viu en Osaka.

Els Hirayama s’ allotgen en casa de Koichi, el seu fill, un metge de barri que es mostra molt ocupat, en tant tenen que aguantar la mala educació dels seus nets.

Igualment Shige, l’ altra filla que és esteticien no troba un moment per complimentar als pares.

El millor tracte el troben per part de Noriko, la dona del fill que va morir fa vuit anys i que no s’ ha tornat a casar. Ella s’ encarrega d’ ensenyar-li’ls la ciutat i fer-li’ls la vida agradable.

Els vells es converteixen més en un destorb que en altre cosa i els fills decideixen enviar-los a un balneari uns dies perquè descansin i al mateix temps els alliberin d’ atendre’ls.

En el balneari hi ha molta activitat , música i cantants fins a la matinada, els Hirayama no poden dormir i decideixen tornar a Tòquio.

Com Shige tenia una reunió d’ esteticiens en la casa, la mare se’n va a l’ habitacle de la nora i el pare va a veure a uns amics que vivien en Onomichi. Recordant el passat s’ emborratxa i arriba a casa totalment begut.

A la fi els avis decideixen marxar cap el seu poble però la dona es troba malament i aprofiten per fer una breu parada en Osaka i veure a Keize, el seu altre fill.

Quan arriben a Onomichi la mare empitjora. Els fills arriben i assisteixen al seu últim alè. Si bé no poden evitar els plors, ràpidament se’n tornen a Tòquio doncs tenen que assistir a les seves ocupacions quotidianes.

La jove Kyoko i Noriko, la nora, es queden soles amb el pare. Una retreu la conducta dels germans, l’ altra els disculpa.

L’ home, ara vidu, veu passar la vida i sent el pes de la solitud.

 

cuentos-de-tokio-2

 

COMENTARI

Kurosawa es revela al públic europeu en 1950 amb Rashomon i acostuma a llançar els seus missatges a partir de històries contextualitzades en el món de la tradició i els samurais.

En canvi Ozu parla del Japó contemporani, en realitat “Cuentos de Tokio” és una crònica costumista.

Un referent podria ser el neorealisme italià, quan mostra la vida dels Hirayama en barris suburbials i relata la rutina i la modèstia del seu entorn.

Un altre referent podria ser Bresson, doncs Ozu és un director ascètic, els personatges no desborden mai les seves emocions, l’ escriptura cinematogràfica és austera i no hi ha incidències que distreguin dels punts principals.

Tot és senzill i bell, no hi ha exabruptes ni crits, tot és sensible , delicat i pausat.

Ozu remarca les diferències entre generacions. Els pares venen del camp, tenen unes altres costums, són en realitat un destorb per la vida plena de feina i embolics de la gran ciutat. La incomunicació s’ ha establert com una barrera en la família.

La filla més petita, amb la nora, són les úniques que s’ adonen de l’ egoisme dels altres germans, de com el temps passa de pressa i com no han tractat adequadament a aquells que t’ estimen. Com la vida és curta i els sentiments s’ esmunyen.

Igualment la pel·lícula marca el traç diferencial entre camp i ciutat, entre els vells i joves, entre mons antitètics que és busquen i no és troben.