LA MUJER DEL TENIENTE FRANCÉS

 

 

Director: Karel Reisz

Actors: Meryl Streep

               Jeremy Irons

Any: 1981

Títol original: The French liutenant’s woman

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Dos actors roden una pel·lícula, ambdós estan casats però mantenen una relació amorosa durant la filmació.

Quan les llums s’ encenen es roda “La dona del tinent francès”, una obra en la que en l’ Anglaterra victoriana Charles Smith (Jeremy Irons) es compromet amb Ernestina Freeman perquè sigui la seva esposa en un poble de la costa anglesa.

Al cap d’ un temps descobreix a la riba del mar i assetjada per les onades a Sarah Woodrof (Meryl Streep), és una dona que busca en la llunyania de l’ oceà que torni el seu antic amant, un tinent francès.

Per la conservadora població, Sarah és una dona extravagant i de mala fama, una prostituta. Per Charles és una dona fascinant a la que vol conèixer i de qui s’ acaba enamorant.

Per evitar els comentaris malintencionats, envia la dona a Esetex però no pot evitar anar-la  a veure fins que trenca amb la seva promesa, amb l’ escàndol que això comporta. Desacreditat , te que signar un document davant Freeman pare en el que es qüestiona el seu honor.

Però quan va a Esetex a caure en els braços de Sarah, es troba que la dona ha fugit sense deixar rastre.

A partir d’ aquí inicia una recerca per tota Anglaterra. Al cap de tres anys retroba a la dona i la pot convèncer del seu amor per anar-se’n plegats.

En tant, i paral·lelament assistim a la relació dels dos actors protagonistes durant el rodatge, dos persones casades i plenes de pors i inseguretats.

El dia de la festa de comiat per la finalització de la pel·lícula, l’ home proposa a la dona que marxi amb ell, però ella desdenya la petició i se’n va amb el seu marit.

 

 

COMENTARI

     Reisz és un dels fundadors del free cinema britànic en els anys seixanta amb pel·lícules tan destacades com “Sabado noche, domingo mañana” (1960) o “Morgan un caso clínico” (1966).

Ja incorporat al sistema dirigeix en 1981 un best seller amb molt èxit de John Fowles.

Historia romàntica del cinema dins del cinema per emmarcar el paral·lelisme de dues histories, el contrast i les afinitats entre ficció i realitat.

Reisz s’ encarrega de mostrar com la ficció es pot manipular, els dos personatges reals fantasiegen sobre com i quan serà el final d’ aquesta ficció, sobre si l’ amant retrobarà a l’ estimada o quedarà frustrat.

Finalment el director manipula a caprici als seus ninots i decideix un final feliç. En canvi, la realitat és tal com és. Les decisions dels personatges no estan subjectes a una voluntat manipuladora, la irreversibilitat de les conductes porta a la pèrdua de l’ amor, a la tristesa i a la pena sense concessions.

Les dues obres es barregen, es trepitgen, sabem qui és qui pel canvi d’ escenaris i el pas de la vestimenta d’ època a la contemporània. El desig i l’ amor formen part de la pel·lícula de la vida que s’ adapta en el cine.

El film extreu la seva narrativitat de la realitat, aquesta realitat incideix en la creació cinematogràfica però tanmateix és invariable, no es pot permutar pel simple desig d’ un creador.

El que ens queda són històries paral·leles, amor apassionat, llibertat d’ escollir i moral victoriana que condiciona la voluntat dels essers humans.

 

TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS

 

Director: Martin Mc Donagh

Actors: Frances Mc Dormand

              Woody Harrelson

              Sam Rockwell

              Peter Dinklage

Any: 2018

Títol original: Three billboards outside Ebbing, Missouri

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

En Ebbing, un poble de Missouri, una noia, Helen Hayes, va ser violada i assassinada; set mesos després no hi ha notícies sobre el criminal.

Mildred Hayes (Frances Mc Dormand), la seva mare, encarrega a una empresa, l’ exposició de tres grans cartells en mig de la carretera que dona al poble, en ells denuncia la ineficàcia de la policia local per resoldre el cas.

William Willoughby (Woody Harrelson) és el cap de la policia local, els seus agents han fet tota mena d’ indagacions sense trobar a l’ assassí; Willoughby te càncer i els dies comptats, el seu segon, Dixon (Sam Rockwell) és un home primari i solitari, que viu amb la mare i no accepta els atacs a la policia.

Un dia Willoughby fa l’ amor amb la seva dona, seguidament surt al pati de casa seva i s’ engega un tret,no vol més patiments per la seva malaltia; molta gent considera que el suïcidi s’ha produït degut als mals de cap que li ha originat Mildred.

Així ho pensa Dixon que, ataca a Red Welby, el cap de l’ empresa que col·loca els anuncis. Dixon és expulsat de la policia i Mildred afectada pels successos, llença un quants cocktails molotov contra la comissaria.  No sap que Dixon s’hi troba dins, l’ home surt d’ entre les flames i rep cremades importants.

Al mateix temps, Charlie, el marit de Mildred, un mal tractador de qui la dona es va separar, crema els anuncis.

Willoughby, abans de morir ha enviat diverses cartes, a Mildred li desitja sort i trobar a l’ assassí de la seva filla, una altra missatge és per Dixon, on li expressa que malgrat el seu caràcter és un bon home i un bon policia. Aquesta missiva li canvia la perspectiva a Dixon, l’ home escolta en un pub com un delinqüent es vana d’haver violat a una noia mentre agonitzava. Dixon creu que es tracta de l’ assassí d’Helen, es baralla amb ell, l’ esgarrap la cara  i obté mostres del seu ADN.

Conxorxat ara amb Mildred, la seva antiga enemiga, porten les mostres a examen però tot és en va, l’ ADN que s’ ha trobat en la víctima no pertany al sospitós.

Mildred i Dixon emprenen un viatge per trobar al possible botxí, potser per matar-lo, és un criminal en llibertat tot i que no hagi estat l’ assassí d’ Helen. A mig camí s’ho repensen, tot i que manifesten el desig de continuar el viatge amistosament.

 

 

COMENTARI

Martin Mc Donagh ha estat conegut per la seva tasca com autor teatral, en 1996 s’ estrena la seva òpera prima: “La reina  de la bellesa de Leenane”. La seva carrera teatral continua brillantment fins que en el 2009 s’ estrena la seva primera pel·lícula: “Escondidos en Brujas”, també un èxit.

Ara en aquest segon film arriba per fi al conjunt de la gent i obté els premis del públic en els festivals de Toronto i Sant Sebastià i set nominacions als oscars de l’ any 2018.

Mc Donagh realitza una cinta hàbil, comercial, entretinguda, de qualitat i amb missatge, una molt bona pel·lícula. El director contextualitza l’ acció en un punt del sud profund dels Estats Units.

Allà hi trobem gent distant per culpa de l’ odi. Mildred és una dona forta, de caràcter, una interpretació genial de Frances Mc Dormand, sense la qual la pel·lícula seria una altra. Mildred és dura, no s’acovardeix per res i vol saber a tota costa qui va violar i assassinar a la seva filla però també és una dona fràgil, davant tanta façana s’ emociona quan Willoughby vomita sang a causa del càncer o quan mor, o quan crema la comissaria però se n’ adona que Dixon hi és dins.

Ens adonem que darrere la dona dura i intransigent, s’hi troba una ànima delicada que reclama justícia.

El contrapunt de Mildred, és Dixon, una altra bèstia bruna, un policia violent, racista i venjatiu però també un home solitari, dominat per la mare, l’ altra cara de la mateixa moneda que Mildred.

Willoughby, el cap de policia, és l’ intermediari entre posicions divergents però la seva mort porta a l’ esclat de l’ odi i la brutalitat. Les cartes que ha escrit fan reflexionar als seus interlocutors; Willoughby demana seny, calma, apartar l’ odi i aconsegueix unir als dos protagonistes antitètics. Ara si, disposats a col·laborar i no a disputar, a no contemplar a l’ altra com un enemic sinó com a algú proper i amb interessos similars. És l’ inici de la reconciliació.

Dues ànimes solitàries han mostrat la seva pitjor cara, enutjades amb el món i amb si mateixes, plenes de dolor i recança. Un viatge i una motivació comunes les aproximen i els hi donen l’ oportunitat de regeneració i de companyia.

Mc Donagh supervisa aquest món del sud, policies prepotents, dones valentes però intolerants, un ex marit mal vexador, una certa impunitat del poder establert i el silenci i l’ opacitat del veïnat. Ho fa amb un llenguatge agut, intel·ligent, afilat… amb girs de guió que mostren que darrera el cineasta hi ha un excel·lent escriptor.

RIFF, RAFF

 

 Director: Ken Loach

Actors: Robert Carlyle

              Emer Mc Court

Any: 1991

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere. Cine polític I social.

 

ARGUMENT

Stevie (Robert Carlyle) entra a treballar en una obra, al seu costat ho fan altres companys com Shem, Kevin o Larry. Són els anys del thatxerisme, es treballa en negre, sense assegurances ni atur, amb bastides que no compleixen el mínims de seguretat.

Els treballadors ocupen una casa veïna i Stevie coneix a Susan (Emer Mc Court), una noia que aspira a guanyar-se la vida com a cantant.  Stevie conviu amb ella un temps però aviat s’ inicien les desavinences, un dia el noi troba a Susan injectant-se heroïna, acaba la relació i la fa fora de casa.

En tant, la falta de seguretat ha donat alguns ensurts, Larry va a trobar al capatàs i demana mesures per millorar les bastides, com a resultat és acomiadat.

Des, un dels treballadors, és un negre que aspira a conèixer África, cau dalt a baix de l’ obra i mor. Stevie i un company es prenen la justícia per la seva mà i cremen els pisos i el despatx de l’ amo, amb ell dins.

 

 

COMENTARI

     Ken Loach és un acreditat documentalista amb vessant social, es guanya el reconeixement popular a partir dels inicis dels anys noranta. El thatxerisme li serveix per denunciar les retallades, les xacres socials i la repressió contra el moviment obrer.

Després d’ “Agenda oculta”; “Riff raff” incideix en aquest tema. És un retrat contingut, quasi documental, sobre la vida dels treballadors de la construcció en aquests anys.

Loach no fa de la pel·lícula un pamflet sinó que remarca la realitat quotidiana dels assalariats i ho amaneix tot amb una mica d’ humor i amor.

Darrera d’ aquest to de vegades festiu, hi ha desesperança. Susan és una noia tan necessitada d’ afecte com incapaç de redreçar la seva vida i la relació amorosa que entaula acaba en fracàs. Loach administra somriures per compensar la duresa d’ algun moment, com quan Larry es banya en la pica del pis de mostra i apareixen unes acabalades i tapades visitants dels països àrabs o quan s’ esventen les cendres de la mare del protagonista i la polseguera s’ estén entre tots els participants.

Són més, els moments durs. Larry és l’ obrer més reivindicatiu però el seu discurs no te gaire ressò entre els companys, tan quan crida a afiliar-se sindicalment, com quan demana millors condicions de treball i és acomiadat.

La mirada sobre la classe obrera és neutra. Contemplem la manca de solidaritat i de sentit de classe, com s’ accepta la imposició, la injustícia i les condicions de treball penoses, també albirem els moments de companyonia, de somriures i de bon humor.

Passats aquests moments, Loach deixa entreveure amb claredat com guanya la llei del més fort, la del poderós, d’ aquell que imposa les condicions. El discurs inicial de l’ encarregat és aclaridor: no hi han drets i a sobre es considera als treballadors uns ganduls.

El director britànic ens llança una mirada desencisada, quan el company cau mor, no hi ha reacció col·lectiva, tot depèn de la llei de la selva; Stevie perpetra una venjança amb un company són llops solitaris, incapaços d’ obtenir justícia. Darrera de l’ humor i l’ amor tan sols hi ha descoratjament

La pel·lícula guanya el premi de la crítica en el festival de Cannes de 1991.

MUCHO RUIDO Y POCAS NUECES

much_ado_about_nothing-353813660-large

 

Director: Kenneth Branagh

Actors: Denzel Washington

              Kenneth Branagh

              Emma Thompson

               Keanu Reeves

               Kate Beckinsale

               Robert Sean Leonard

               Michael Keaton

Any: 1993

Títol original: Much ado about nothing

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

El Princep Pedro de Aragón (Denzel Washington) te previst visitar la casa de Leonato i instal·lar-s’hi provisionalment.

Aquest és un cavaller que té una filla, Hero, (Kate Beckinsale) que comparteix estança amb Beatriz (Emma Thompson),la neboda.

Per la seva part, el príncep arriba acompanyat de Juan (Keanu Reeves), el seu germà bastard, Claudio (Robert Sean Leonard)), Benedick (Kenneth Branagh), Borachio i Conrado.

D’una banda Benedick i Beatriz són solters i defensen la seva llibertat i independència i es dediquen a llançar-se pulles i a ironitzar l’ un sobre l’ altre. En canvi, Claudio cau rendit als peus de Hero i aquesta li correspon per la qual cosa pacten el seu futur casori.

Decidits a que els compromisos s’ ampliïn, Pedro i Claudio tendeixen una trampa a Benedick i comenten en veu alta, sabent que el noi els escolta, que Beatriz està perdudament enamorada d’ ell, tot i que ho dissimula. En tant Hero i les seves servents es dediquen a fer palès en veu alta davant les oïdes de la noia que Benedick està enamorat d’ ella sense remissió.

El saber que aquell altre que semblava menysprear-los en realitat els estima secretament, fa que els dos nois canviïn la manera de relacionar-se  fins a enamorar-se verdaderament.

Mentre, Juan, envejós de la sort de Claudio, vol impedir la boda i concerta amb  Borachio, amant de la donzella d’ Hero, una escenificació que contemplen Pedro i Claudio en la qual aquests pensen que l’ amant de Borachio és en realitat Hero.

Quan al dia següent tot està preparat per la boda, Claudio, despitat, rebutja a Hero i l’ acusa d’ haver-lo traït, havent-se ajuntat amb un altre home.

Després de l’ escàndol, Leonato, el pare de la noia, recapacita i fa veure que aquesta ha mort per la pena a que ha estat sotmesa.

Dogberry (Michael Keaton) i el seu company Verges, són dos picars que vagaregen per la regió i escolten a Borachio i Conrado explicar la veritat dels fets, ho comuniquen a la guàrdia que pren als malfactors i els porta a disposició del príncep.

Sabuda la veritat, Claudio, penedit, acorda amb Leonato casar-se amb una filla del seu germà Antonio, molt similar a Hero ; quan arriba el dia de la boda, descobreix que la seva esposa serà la veritable Hero que no ha mort.

En tant Juan ha estat detingut i serà castigat, Claudio i Hero per una banda i Benedick i Beatriz per una altra celebren les seves esposalles en una gran festa.

381812_jpg-r_1280_720-f_jpg-q_x-xxyxx

COMENTARI

Shakespeare reflexiona sobre la condició humana en clau de comèdia i Branagh porta la narració al cine en una magnífica posada en escena on aporta tots els elements principals de l’ obra.

Shakespeare/Branagh parlen sobre l’ enveja i l’ odi de Juan que el porten a la traïció. De l’ orgull i la supèrbia de Beatriz i Benedick que prefereixen llençar-se invectives i jocs de paraules a la cara, abans que reconèixer el seu amor. La posa, la imatge, la representació fàtua del propi jo valen més que el propi sentiment.

Shakespeare, en aquesta obra de joventut, critica una societat en la que el sentit de l’ honor i la hipocresia, avantatgen la capacitat d’ estimar. L’ amor pot ser feble o ric en funció de les circumstàncies i les aparences, sembla que la vanitat , l’ orgull o la gelosia poden ser més forts que l’ amor i que aquest en definitiva no deixa de ser un sentiment evanescent i efímer.

En definitiva, davant l’ error i la contumàcia dels prínceps, és un pagerol, el típic picar de les obres clàssiques, el que salva l’ enrenou i descobreix l’ engany.

Per lligar tot això, el director anglès utilitza la més fina ironia i fa servir tots els trucs de la comèdia ja existents en l’ original. L’ amor és el centre de la trama i contemplem com els enganys, retrets, burles i provocacions dels altres fan que el joc amorós acabi triomfant o fracassant.

L’ obra te un to alegre i optimista, la farsa s’ imposa a la tragèdia i tot acaba en un picat amb grua, que celebra amb balls i cançons la felicitat última dels protagonistes.

CARROS DE FUEGO

chariots_of_fire-990380026-large

 

Director: Hugh Hudson

Actors: Ben Cross

              Ian Charleson

              Nigel Havers

              Ian Holm

Any: 1981

Títol original: Charriots of fire

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Drama

Subgènere: Esports

 

ARGUMENT

Harold Abrahams (Ben Cross) és un estudiant anglès en Cambridge i de religió jueva, que destaca en les seves curses atlètiques en l’ Universitat.

A força d’ entrenaments és seleccionat en 1924 per competir en els cent metres en els jocs olímpics de Paris on tindrà que lluitar contra els corredors estadounidencs, els grans favorits.

Per la seva part, Eric Liddell (Ian Charleson) és un noi de fermes conviccions religioses que també destaca en les curses de velocitat i és un fervorós patriota escocès.

Seleccionat, també, pels jocs es nega a córrer els cent metres doncs la cursa tindrà lloc en diumenge, el dia del senyor. Reunit amb els membres del Comitè Olímpic i amb el Príncep de gales decideixen que corri els quatre-cents metres que es celebren entre setmana.

Malgrat les diferents característiques dels nois, ambdós s’ imposaran en les seves respectives curses i guanyaran l’ or olímpic, és el premi a l’ esforç personal i el premi per el país que els ha forjat i seleccionat.

maxresdefault

 

COMENTARIS

     Aquesta és una de les grans pel·lícules sobre esport, en concret sobre atletisme, que s’ han rodat.

Però el seu contingut va molt més enllà i transcendeix a l’ esport per parlar dels valors de superació personal i dels elements que es conjuguen per arribar a una meta. Valors de caire psicològic, patriòtic i religiós. La pel·lícula vol conèixer el que i el com per arribar a aquest propòsit.

La cursa, és la cursa de la vida i al voltant s’ insereixen les motivacions i els valors que porten a l’ èxit o al fracàs. El compromís i la tenacitat al costat dels dons que els ha lliurat la naturalesa o Déu, segons la creença de Liddell.

Els atletes volen la victòria però entremig es creuen els seus valors, que són el suport per lliurar-se a un sol objectiu. Per Liddell és la religió, el saber que te que explotar en la terra el do que Deu li ha donat. Per Harold és el patriotisme, l’ entrega a un país que admira.

Tot te elements classistes, els nois s’han forjat en bones universitats, tenen excel·lents professors, són representants d’una classe social i una elit cultural.

També són la representació dels nous valors burgesos i del capitalisme, la lluita individualista per l’ èxit, la meritocràcia front els representants del Comitè Olímpic, que encara creuen , ingènuament, en valors fraternals, associatius i comunitaris.

 

D’ una altra banda, els atletes defensen la dedicació exclusiva, el professionalisme davant els antics gestors que reivindiquen l’ amateurisme.

L’ esport és , doncs, la vida, la cursa una prolongació d’un mateix i l’ èxit final el premi a l’ esforç. L’ atleta és , si més no, l’ home del segle enfrontat al seu destí, un destí que es te que forjar ell mateix.

El sentit de la vida no depèn del que es fa sinó de com es fa, dels valors que s’ apliquen a una causa indeterminada. Els nois triomfen com atletes però els seus mèrits humans , la seva voluntat, la seva fe els hi essin donat també premis en altres àmbits de la vida.

La pel·lícula, d’ altra banda, te un tractament formal esplèndid que prologa i culmina l’ escena dels corredors en la platja, en tant la banda sonora de Vangelis i el magnetisme de la càmera, subratllen l’ esforç i la lluita contra un mateix i contra els altres  atletes.

També són singulars les escenes de competició amb l’ us de la càmera lenta, els primers plans dels esportistes, captant cada mirada i cada gest.

Guanyadora de quatre oscars , va fer renéixer momentàniament la fe en el cinema britànic.

 

TIERRA Y LIBERTAD

land_and_freedom_tierra_y_libertad-792351314-large

 

Director: Ken Loach

Actors: Ian Hart

              Rosana Pastor

              Iciar Bollain

Any: 1995

Títol original: Land and freedom

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere. Cine pólitic

Sub gènere: Guerra civil

 

ARGUMENT

   David Carr (Ian Hart) mor en l’ ambulància camí de l’ hospital, la seva filla regira en els seus papers i en un llarg flash back, ens reconstrueix part de la seva vida.

David és anglès i membre del Partit Comunista, quan esclata en 1936 la guerra civil espanyola s’ allista per combatre i és enviat al Front d’ Aragó.

Allà s’ integra en les milícies del POUM, lluita contra els franquistes i fa amistat amb Blanca (Rosana Pastor), companya d’un brigadista i amb Maite (Iciar Bollain), dues noies que participen en el combat com a milicianes.

En un enfrontament contra l’ exercit de Franco, Coogan, el brigadista, mor i David inicia una relació amb Blanca.

Al cap del temps, David deixa la milícia i marxa a Barcelona, allà s’ integra en les files comunistes i participa en els fets del maig del 37, on els membres del partit comunista s’ enfronten a poumistes i anarquistes.

La violència exercida des de les mateixes banderes republicanes li crea dubtes i decideix tornar al front d’ Aragó i reincorporar-se al costat dels seus antics companys; però ja res és com abans, hi ha ordres de desmobilitzar les milícies i que aquestes s’ incorporin a l’ exercit convencional. Un batalló d’ aquest exercit apareix en el front i demana als milicians que lliurin les armes i deté als oficials del POUM.

En l’ enrenou li disparen a Blanca que cau morta, ple de tristesa i desencís, David contempla tot allò que significa la fi de la revolució.

Al cap dels anys, la filla de David, que ha trobat els seus papers i cartes, li rendeix homenatge al costat dels membres de les brigades internacionals.

untitled

COMENTARI

     Loach trasllada a la pantalla el relat de George Orwell: “Homenatge a Catalunya”, on l’ escriptor explica el seu pas per la guerra civil espanyola amb força d’ elements autobiogràfics.

Són moltes les pel·lícules sobre la guerra civil però poques que traslladin al gran públic un debat bàsic per comprendre que va passar, la controvèrsia entre guanyar la guerra o fer la revolució.

El protagonista s’ integra en les milícies del Poum i a través de la peripècia individual i general contemplem els  esdeveniments que canvien el transcurs la guerra; reforma agrària basada en les col·lectivitzacions o usdefruit privat de la terra, Loach ens presenta l’ assemblea de camperols, plena de veritat, on es contrasten les idees d’ aquells que entenen  que s’han guanyat la possessió de la terra a través d’un treball d’ anys i d’ esforç i aquells que volen col·lectivitzar-la. Com a la fi guanya aquesta posició i s’ aboleix la propietat privada.

Un segon debat és el de milícies o exercit regular, poumistes i anarquistes consideren que la disciplina , l’ obediència  i la jerarquia són contrarevolucionàries, mentre la gent comenta en la ciutat com la milícia és un desgavell en el que tothom fa el que vol.

Per fi assistim a l’ enfrontament del maig del 37, quan la victòria dels comunistes propers a Stalin, decideix la fi de la influència anarquista i poumista i la preponderància de guanyar la guerra per sobre de fer la revolució.

L’ última escena, quan es commina als milicians poumistes a abandonar les armes i Blanca mor, és altament emotiva.

Orwell, ara amb els ulls de Loach, no oculta la seva simpatia pels revolucionaris i ofereix un homenatge a les brigades internacionals i a tots aquells que van combatre contra el feixisme.

CAROL

Carol-180515019-large

 Director: Todd Haynes

Actors: Cate Blanchet

               Rooney Mara

               Kyle Chandler

Any: 2016

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Drama

Sub gènere: lesbianisme

 

ARGUMENT

Carol Aird (Cate Blanchet) és una dona benestant, casada, amb un fill i a punt de separar-se del marit. Un dia visita uns grans magatzems i coneix a Therese Belivet (Rooney Mara), la dependenta que l’ atén.

Carol, s’ ha deixat els guants en la botiga i això és una bona excusa per quedar amb la venedora. Therese surt amb un noi amb qui no te grans expectatives sentimentals i te l’ esperança de treballar com a fotògrafa.

La relació entre les dues dones es fa cada vegada més gran, fins que decideixen emprendre un viatge plegades per Estats Units. La relació íntima no tarda en arribar però Carol descobreix a un detectiu privat, enviat pel seu marit amb la finalitat de negar-li la potestat sobre la filla.

Carol deixa a Therese i torna a Nova York per encarregar-se dels tràmits judicials, finalment li deixa la nena al marit però aconsegueix un règim estable de visites.

Therese ha començat a treballar en el Times, després d’un temps de no veure’s, Carol la cita a sopar, tot pot tornar a començar.

images

COMENTARI

Todd Haynes roda quatre llarg metratges en vint anys, tots d’ extrema personalitat. Ara torna als anys cinquanta com ja ho va fer en “Lejos del cielo”, un melodrama clàssic a l’ estil Douglas Sirk.

Amb “Carol” realitza una pel·lícula tan continguda com bella i sensible, en la que exhibeix la dificultat de l’ amor entre dues dones en el context dels Estats Units dels anys cinquanta.

L’ obra està basada en la novel.la ·El preu de la sal” de Patricia Highsmith, publicada amb pseudònim en 1952 .

La pel·lícula apunta a la relació entre dues dones que en principi són heterosexuals, casada una , amb un amic l’ altra, però que darrera les relacions convencionals que sostenen , amaguen un pòsit de tristesa i amargor.

Haynes narra el punt d’ encontre entre les dues, amb emotivitat però sense sensibleria, cadascuna de les dones troba en l’ altra allò que no li han sabut oferir els homes que les han sovintejat.

El marit, les institucions i la societat, pugnen per qüestionar un lligam, entès en aquells moments, contra natura, per crear controvèrsia al voltant d’una bella amistat i per tornar a les dones a la pleta de les convencions.

Hi ha un punt d’ aproximació amb road movies alliberadores i feministes com “Thelma i Louise”, el viatge de dues dones a la recerca de la llibertat.

Haynes roda a partir de colors sèpia, pastissos i un tant apagats, és una manera de descriure la societat de l’ època i la dificultat de voler ser diferent.

MACBETH

Macbeth-637898982-large

Director: Justin Kurzel

Actors: Michael Fassbender

             Marion Cotillard

             David Thewlis

             Paddy Considine

             Jack Reynor

             Sean Harris

Any: 2015

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

     Macbeth (Michael Fassbender) un noble escocès, cavalca amb el seu amic Banquo (Paddy Considine), quan un grup de bruixes els hi realitza una profecia: Macbeth serà escollit rei d’ Escòcia, Banquo no serà monarca però els seus fills crearan una saga de reis.

Macbeth li explica aquests fets a la seva dona, Lady Macbeth (Marion Cotillard) i aquesta l’ atia perquè faci real el vaticini i mati al rei Duncan (David Thewlis).

Macbeth, portat per l’ ambició desmesurada, assassina al rei per la nit, emborratxa als servidors, i després els executa, fent-los passar per als culpables.

El fill de Duncan, Malcom (Jack Reynor), fuig de la regió, temorós de la seva sort i Macbeth és proclamat rei. Angoixat pels possibles resultats de la predicció, decideix encarregar a un parell de sicaris l’ execució de Banquo i el seu fill, aquests compleixen la missió en quan al primer però el fill, Fleance, desapareix ajudat per les bruixes.

Macbeth retorna allà on ha trobat les fetilleres i aquestes completen la profecia: el nou rei continuarà invicte en tant el bosc de Birnam no es mogui i arribi fins a les portes de Dunsinane i Macbeth tan sols perdrà el regne quan algun fill no nascut de dona, acabi amb la seva vida.

En tant, es gesta un moviment d’ oposició al rei, Macduff (Sean Harris), un noble, s’ alia amb Malcom i amb el rei d’ Anglaterra que els hi cedeix deu mil homes. Les tropes rebels avancen cap a Dunsinane, tallen els arbres del bosc de Birnam i caminen parapetats en ells. Lady Macbeth al contemplar aquest escenari se suïcida.

Macbeth continua creient-se invencible i s’ enfronta a Macduff però aquest li rebel·la que va néixer quan la seva mare ja havia mort; els dos homes lluiten i Macduff mata a Macbeth.

macbeth-michael-fassbender-marion-image

COMENTARI

Un nou Macbeth entre els incomptables de la cinematografia mundial però un dels millors. En realitat hi ha antecedents de gran categoria, potser els més coneguts i els millors els d’ Orson Welles,( 1948) el de Kurosawa-“Trono de sangre” (1957)i el de Roman Polanski (1971).

Aqusest d’ ara és magnífic, Kurzel, que va debutar amb “Snowtown” posa la paraula al servei de la imatge, inicia amb una brutal batalla i acaba amb la lluita cos a cos entre els dos antagonistes principals, en mig tan sols hi ha fang, sang, violència i mort.

Tot això és traslladat a la pantalla a partir d’una posada en escena que recrea una atmosfera opressiva i un clima malaltís, la boira hi juga un paper preponderant, ella oculta el paisatge i sembla que també les baixes passions dels protagonistes. Tota la resta és muntatge, fotografia, paisatge, actors i per suposat text.

Kurzel retrata en colors blavosos els primers esdeveniments, mostra l’ assemblea real, amb el fantasma de Banquo presidint, amb l’ ataronjada llum de les espelmes i finalitza amb un roig encès, el color de la sang que ho encega tot.

Shakespeare parla de coses actualíssimes: la tirania, l’ ambició, l’ ànsia de poder…però sobretot de la por, quan algú ha conquerit el poder amb males arts, sols resta la por a perdre’l amb la vida i el sentiment de culpa. Macbeth te que continuar endavant, seguir amb el seu descens als inferns, perseverar matant per conservar el tro i per no ser descobert.

Macbeth és també la història d’una traïció al monarca i a l’ amic; la dona apareix com a protagonista perquè incentiva la crueltat de l’ espòs, malgrat que després, angoixada i penedida, se suïcida.

Macbeth és la premonició , el destí ineluctable. El nou rei posa tots els mitjans per què la predicció de les bruixes no es compleixi però el destí esta marcat, ell amb el seu primer crim, l’ ha decidit i no les bruixes, tot se succeeix de manera fefaent i irreversible.

Reflexió sobre la vida, la moral, la lleialtat , l’ ambició i la traïció. Tot és tan Shakespeare i tan actual…tractat amb tanta cruesa com bellesa per Kurzel

 

 

THE LODGER (EL ENEMIGO DE LAS RUBIAS)

El_enemigo_de_las_rubias-508721270-large

 Director: Alfred Hitchcock

Actors: Ivor Novello

             June

             Marie Ault

             Malcom Keen

Any: 1927

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Suspens

 

ARGUMENT

   En Londres s’ estan produint diversos assassinats sense resolució. L’ assassí ha matat ja ha set dones, actua sobre noies roses ,ho fa sempre en dimarts i deixa una empremta, un triangle, i una firma: el venjador.

La senyora Bunting (Marie Ault) regenta una pensió, viu amb el seu marit i la seva filla, Daisy (June), una noia rossa, que te com a promès a Joe (Malcom Keen), un policia, justament l’ home encarregat de resoldre els crims.

A l’ hotel hi arriba un home misteriós i enigmàtic, Un hoste (Ivor Novello), la seva presencia no passa inadvertida a Daisy que inicia un cert coqueteig, que acaba en un idil·li davant l’ enuig de John.

Quan es produeix un nou crim d’una altra noia rossa, l’ hoste ha sortit de la pensió un temps abans a corre cuita. John sospita d’ ell i pensa que pot ser l’ assassí.

John reclama una ordre judicial i revisa l’ habitació del nouvingut, en ella hi troba una pistola, retalls de diaris on es comenten els crims i un anagrama triangular com el que ha triat l’ assassí.

John deté a l’ home i l’ acusa del delicte però aquest aconsegueix escapar i trobar-se clandestinament amb Daisy; la policia li va al darrera i l’ hoste és perseguit per una turba disposada a linxar-lo. Atrapat entre unes reixes, és apallissat per la massa, tanmateix ,quan John se n’ assabenta que un home ha estat detingut in fraganti, quan anava a cometre un nou crim.

L’ hoste és salvat i alliberat, aquest explica com anys enrere la seva germana va ser assassinada per aquest mateix criminal, el venjador, i que des de llavors s’ha implicat en perseguir-lo i detenir-lo.

Quan l’ hoste ja s’ ha recuperat, concreta la seva proposta de matrimoni amb Daisy, davant la satisfacció familiar. En l’ última abraçada de la parella, la mà de l’ hoste es crispa estranyament, voluntat d’ estimar o de matar.

 

SVOD-L-The-Lodger

COMENTARI

Quarta pel·lícula d’un jove Alfred Hitchcock, en el marc de les deu que roda en el cine silent.

Hi trobem tots els elements que caracteritzen la carrera del mestre del suspens, el principal és el tema del fals culpable. Des del primer moment, Hitchcock ens presenta a l’ hoste, un personatge misteriós, enigmàtic, obscur, totes les evidencies porten a l’ espectador a pensar que és l’ assassí, però en l’ últim moment, el guió dona un gir, el presumpte criminal explica les raons que l’ han portat a ser sospitós i es descobreix al verdader culpable.

Res és el que sembla, Hitchcock, com ja faria en altres pel·lícules del seu cine posterior, tanca amb una final tan feliç com ambigu; l’ hoste , ja lliure de culpa, abraça a Daisy, a la seva nova promesa; el director enfoca la seva mà que abraça a la noia i aquesta te més de tentacle, d’ urpa, que no d’ enllaç afectuós; tor resta obert, l’ ambigüitat triomfa.

Potser un model en el que Hitchcock incidirà posteriorment és el de “Sospecha”, on també l’ equivoc i la incertesa , rodegen al protagonista i és difícil calibrar , al final del film, si aquest és innocent o culpable.

D’ altra banda, com ja s’ ha dit, aquí està tot el món d’ Hitchcock, la dona és víctima, assetjada, atacada; inicis del que molts han considerat misogínia galopant del director.

Les dones no són els objectes d’ importuni com a gènere en general, sinó que ho són bàsicament les dones rosses, aquí l’ assassinada, com serà freqüent en el cine d’ Hitchcock, és rossa, tota una fixació. El fetitxisme és, doncs, un altre dels elements centrals del director britànic.

Hitchcock juga àvidament amb les pors col·lectives i allà on condueixen, quan la societat està marcada per un període d’ entreguerres ple de crisi i temors. El director s’ avança a la idea de Lang en “M, el vámpiro de Düsseldorf”, quan un assassí en sèrie és la representació dels pànics col·lectius i com en aquest film o en “Fúria” del mateix director, la ira desfermada de la població, s’ avança a la justícia i es vol prendre aquesta per la seva pròpia mà.

Hitchcock, com més tard Lang, denuncia aquesta conducta esbiaixada de la massa, aquella que portarà, anys després, al feixisme.

Hitchcock fa servir elements cinematogràfics arrelats en tota la seva carrera, per tal de crear tensió i suspens. L’ escala te una utilització constant, el presumpte assassí s’ allotja en les habitacions de dalt, l’ ascens per la graonada és com un viatge cap a la foscor i l’ epidermis del mal, com ja passava en “Sospecha”.

La finestra tal com en “La ventana indiscreta”, és un centre de voyeurisme, un espai per mirar i no ser vist. El mirall reflecteix la dualitat de l’enigmàtic hoste, la porta i la clau són la possibilitat d’ accedir a l’ habitació on habita el monstre, frontera de pas cap el mal, són també incursions habituals en els relats del mestre.

El joc d’ escacs és una lluita de poders, d’ intel·ligències, entre botxí i víctima. El voyeurisme d’ Hitchcock es desferma en l’ escena de Daisy en la banyera i l’ hoste, temptat d’ entrar en el bany. A Hitchcock li agraden, com ja va mostrar en “Psicosis”, les noies febles i nues en remull i al servei del botxí.

Hitchcock utilitza algun truc del cine mut, com la transparència que permet visualitzar a l’ hoste caminant en l’ habitació de dalt , quan veiem la imatge a través del sostre.

El director gradua el ritme, la incertesa i el suspens per arribar a la sorpresa final; l’ hoste no és el botxí sinó que també va ser una víctima, o potser no.

 

REPULSION

Repulsión

Director: Roman Polanski

Actors: Catherine Deneuve

             John Fraser

             Ivonne Fourneaux

           Ian Hendry

Any: 1965

Títol original: Repulsion

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Terror psicològic

Subgènere: Cine I psicoanàlisi

 

ARGUMENT

Carol (Catherine Deneuve) és una noia que treballa en una perruqueria I viu amb la seva germana, Helen (Ivonne Fourneaux).

És una dona retreta i se li fa difícil la relació amb els homes malgrat té un pretendent, Colin (John Fraser). Quan Colin intenta besar-la sent molt fàstic i corre a rentar-se les dents i tirar el raspall i quan sent a la seva germana fent l’ amor amb el seu amant, Michael (Ian Hendry) no pot conciliar el son.

El seu estat es degrada quan la seva germana marxa amb Michael a Pisa, Carol està tres dies sense anar a la feina i quan ho fa talla a una clienta fent-li la manicura.

Reclosa en casa, comença a confondre deliri i realitat. Les parets s’ esquerden, un home l’ importuna en el llit, un tros de conill es podreix en el menjador.

La seva connexió amb el món, al tallar la línia telefònica, es fa més lleu però no pot evitar que Colin vagi a buscar-la i al no obrir-li ningú la porta, la forci i entri. Carol ha agafat un canelobre i colpeja a l’ home fins a matar-lo per després deixar el cadàver en la banyera.

En la casa, Carol es troba cada vegada més excitada, de la paret sorgeixen braços que l’ assetgen i volen abraçar-la, el llit s’ omple d’ homes que l’ estimen luxuriosament.

En aquestes, arriba a la casa l’ arrendatari, la noia li paga el lloguer doncs ja tenia preparat un sobre amb els diners però l’ home es comença a mostrar libidinós, abraça a Carol, la toca, Carol li clava repetidament una navalla i el mata.

Quan Helen i la seva parella tornen del viatge, queden perplexos per la brutícia i el desordre que ho envolta tot. Helen entra en el bany i el que veu la deixa anorreada. Carol jeu, exhausta, sota el llit. Entren els veïns   encuriosits, s’ avisa a la policia.

Una última imatge es fixa en una foto antiga, és una foto familiar. Carol és una nena i contempla esbiaixadament al seu pare amb cara d’ odi.

repulsion I

COMENTARI

Polanski filma la seva segona pel·lícula després d’ “El cuchillo en el agua” i sembla especialitzar-se en els temes psicològics. El terror, com després també passarà en “La semilla del diablo”, creix en el interior de la protagonista, es desenvolupa en la ment malalta d’ algú assetjat pels seus propis fantasmes, per les seves pors i repressions.

En aquest cas, Carol és una noia jove i bonica, incapaç d’ establir cap relació amb els homes , potser alguna relació malaltissa amb el seu pare en la infància sigui la causa.

La imaginació cobra vida. La paret s’ esquerda, un home la grapeja en el llit, mans avides sorgeixen per arreu igual que en “La semilla del diablo”, mai sabrem si Carol, bloquejada per les seves pors ,s’ ha convertit en una assassina o si la violència és una encarnació fantasiosa d’ una ment malalta.

A Polanski li agrada l’ ambigüitat. Com en altres pel·lícules tanca a un personatge en una casa, en una habitació, la tensió creix i l’ individu és incapaç d’ escapar , de sortir, d’ alliberar-se física i mentalment, tot un homenatge al cine de Buñuel