LA VIDA DE BRIAN

 

 

Director: Terry Jones

Actors: John Cleese

              Graham Chapman

              Michel Palin

               Terry Gillian  

                Terry Jones

Any: 1979

Títol original: Life of Brian

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Brian neix en Judea el mateix dia que Jesús. A partir de llavors viurà una vida paral·lela a la del Messies.

Integrat en un nefast Front Popular de Judea, el grup intenta segrestar a la dona de Poncio Pilatos i falla en l’ intent però Brian és detingut.

Aconsegueix escapar-se fent-se passar per un predicador, amb tan mala  sort que té un gran èxit i un gran nombre de seguidors que el prenen pel Messies i creuen que realitza miracles.

Malgrat el discurs de Brian en el que insta als seus acòlits a que siguin independents i que ningú els dicti el que han de fer, tots el continuen seguint i li reclamen miracles fins que de nou és capturar pels romans.

El seu moviment prefereix no rescatar-lo doncs així afegeix un màrtir a la causa i si bé el poble demana la seva alliberació, quan arriben els romans tots els crucificats diuen ser Brian.

El missatge final s’ articula en un musical de crucificats dient: “Busca sempre allò bo de la vida, vens del no res i tornes a ell, no tens res  que perdre”.

 

 

COMENTARI

Demolidora i divertida, la pel·lícula escenifica el paral·lelisme entre la vida de Jesús i la d’ un home comú, Brian, que es pogut ocupar el seu lloc. El film és un conjunt de sketchs, que s’ embasten per assolir una crítica, no tant a la religió, sinó a la incapacitat de la gent de relativitzar les coses, reflexionar i assolir les pròpies contradiccions.

Parodia dels enfrontaments polítics sectaris, del gregarisme, dels predicadors , del poder i de l’ estupidesa humana, entre actualitzacions al  món contemporani. Tot entre escenes plenes de surrealisme.

La pel·lícula és alguna cosa més que una sàtira, s’ enfronta a una visió del món marcada per allò sagrat, teixida per l’ integrisme, on els grans mites són intocables. El fonamentalisme és combatut amb allò que fa més mal, amb el sentit de l’ humor i el disbarat.

Són molts els elements de la realitat que resten ridiculitzats però és especialment còmica la presentació del Front Popular de Judea, un grupuscle que vol alliberar a la població però que en realitat s’ enreda en discussions inacabables i en un sectarisme sense fi, tota una parodia d’una certa esquerra radical.

Tot allò que podria ser tràgic: lapidacions, guerres, crucifixions, revolucions… passa pel sedàs de l’ humor i culmina en l’ escena final: res és important, ni la mort, sigues positiu.

El film suposa el naixement de Monty Phyton, un dels grups fonamental de l’ humor cinematogràfic dels anys 80.

 

TOM JONES

 

Director: Tony Richardson

Actors: Albert Finney

              Susanah York

              David Warner

              Hugh Griffith

              Diane Cilento

              Joyce Redman

Any: 1963

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

    En l’ Anglaterra del segle XVIII i en la casa dels Allworthy, neix un nen, fill possiblement d’una donzella, Jenny Jones (Joyce Redman) i del barber, el senyor Partridge.  Allworthy , el senyor de la mansió, decideix adoptar al nen i li posa el nom de Tom Jones.

Tom creix i es converteix en un jove ben plantat. De seguida se sent atret per Sophie (Susanah York), la filla de Western (Hugh Griffin), un terratinent veí, això no treu que mantingui algun altre embolic amorós, com el que contrau amb Molly (Diane Cilento). Tom troba en Blifil (David Warner), un competidor, Blifil és el nebot d’ Allworthy, un petimetre encarcarat, la seva família vol que es casi amb Sophia que l’ odia.

Els aristòcrates tenen un accident, Alworthy resta ferit i la seva dona mor, Tom Jones assetjat i perseguit per aquells que el consideren un bastard, fuig de la casa i emprèn camí cap a Londres.

En el viatge Tom s’ integra en un escamot de soldats anglesos protestants que van a la guerra contra els escocesos, s’ho fa amb Missis Waters, una dona a qui salva de ser maltractada  i més tard arriba a la ciutat i en converteix en l’ amant de Lady Bellaston. Mentrestant Sophie es pretesa per lord Fellamar, un altre aristòcrata de poc quall.

En el seu vagareig, Tom es troba amb Partridge, el barber, que li explica que no és el seu pare i que l’ acompanya en les seves aventures.

Awerthy ja gran, decideix deixar la seva herència a Tom i això fa que Western canviï d’ opinió sobre el prometatge de la seva filla Sophia i ara accepta la relació.

Al mateix temps es coneix una carta de la dona d’ Awerthy, que Blifil havia amagat, en ella confessa que la mare de Tom va ser Bridget, la seva germana, per tant el noi és nebot dels Awerthy i entra de ple dret en la família.

 

 

COMENTARI

Tony Richardson porta al cine l’ obra d’ Henry Fielding, Tom Jones, publicada per l’ autor en 1749 i en la qual volia descriure d’una manera satírica els vicis i les inclinacions de l’ època.

Richardson l’ emmarca en el context del free cinema,i quan denuncia la falsa moral del segle XVIII, ho fa també dels temps en que filma, anys seixanta i, reivindica el llibertinatge, el desvergonyiment i la disbauxa dels seus personatges tot dins el context de la novel·la picaresca.

Tom Jones és un producte on brilla la sàtira, l’ humor i no poc el cinisme. La pel·lícula adquireix sempre un to festiu i de comèdia, utilitza la veu d’un narrador que apunta els fets, el protagonista es dirigeix en alguna ocasió a càmera, és a dir a l’ espectador per remarcar algun esdeveniment i Richardson empra les habilitats del cine mut, recorre al slapstick, amb corredisses i garrotades per ressaltar que ens trobem davant escenes caricaturesques.

Doncs si, una caricatura d’ època en la que brilla amb llum pròpia el personatge de Tom Jones; és un nen adoptat, un fill bastard d’un aristòcrata que, sempre serà rebutjat per l’ entorn, on prevalen els drets de classe i de bressol. Tom no és acceptat, no és considerat mai un igual i te que marxar a la recerca de fortuna, Tom és també un arribista que busca l’ ascens social, que engalipa a les dones i va a la recerca de constants aventures galants.

Richardson retrata el moment històric, parodia i critica a l’ aristocràcia, gent sempre ociosa i dedicada la les caceres, plena de prejudicis i doble moral. Western accepta el compromís de la filla amb Tom, quan aquest ha heretat i no abans, és un home vulgar, groller, masclista i ignorant que se sent deshonrat si la filla es casa amb algú nascut il·legítim i prefereix el matrimoni de conveniència, malgrat signifiqui la desgracia de la filla. Western és autoritari i irreflexiu. Tant Blifil com Lord Fellaman són autèntics gomosos sense personalitat que, tan sols poden enorgullir-se de títols i llinatge, tot allò del que manca Tom. Els tutors són també uns autèntics voltors, classistes i corruptes.

Les dones de la funció són verdaderes mantis religioses, àvides de sexe i plaer, Tom és totalment interclassista en les seves conquestes.

Richardson s’ aplica en el simbolisme sexual en la trobada en la fonda de Tom i Missis Waters. La dona xucla amb delit una i altra vegada, amb cara libidinosa, les potes de la llagosta. Tom  es rellepa amb el contingut de les ostres que, absorbeix com si d’un sexe femení es tractessin, la pera com a postra, fluctua en els llavis dels comensals, és el final de tot allò que pensen , volen i més tard culminen els convidats.

La pel.licula guanya en 1963 quatre oscar, millor film,direector, guió adaptat i música.

             

LA FAVORITA

 

 

Director: Yorgos Lanthimos

Actors: Olivia Colman

               Emma Stone

                Rachel Weisz

                Nicholas Hoult

                Joe Alwyn

Títol original: The favourite

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere. Drama

 

ARGUMENT

   A principis del segle XVIII, regna en Anglaterra Ana Estuardo. El país s’ enfronta als exercits francesos de Bonaparte i els polítics estan dividits entre els que volen la guerra i els que desitgen un acord de pau.

En la cort, Lady Sarah és la favorita de la reina, Ana ha tingut multitud d’ avortaments però  te preferència per les dones i Sarah la complau en els seus desitjos sexuals.

Un dia arriba a la cort Abigail Brundish (Emma Stone), una noia que te arrels aristocràtiques i és cosina de Sarah, però que ara ve a incorporar-se a la servitud. L’ ambició d’ Abigail la porta a relacionar-se amb Sarah i aconseguir sortir dels llòbrecs soterranis per acompanyar-la en la cort però al temps, la noia veu l’oportunitat de travar amistat amb la reina Ana.

L’ amistat desenvolupa també un fort component sexual. Abigail es casa amb Marsham (Joe Alwyn) i pacta amb Harley (Nicolas Hoult), el cap del partit de l’ oposició. La seva influència aconsegueix que aquest sigui anomenat primer ministre i se segueixen els seus consells, posar fi a la guerra i no augmentar els impostos.

Abigail ha assolit el paper de nova favorita en tant Sarah, que surt ha passejar a cavall se sent malament i probablement enverinada per la nouvinguda,resta ferida i malparada.

La reina ja no confia en Sara que quan torna és expulsada de la cort, Ana una dona alterable, irascible, malalta amb freqüència i incapaç de governar per si mateixa, te ara en Abigail la persona en qui confiar i mantenir al seu costat.

 

 

COMENTARI

    Sisè llarg metratge de Yorgos Lanthimos, director grec que aporta novetat i frescor en el seu cine, de vegades críptic, de vegades apassionant.

Captat pel mainstream no realitza excessives concessions en “La favorita”, una pel·lícula d’ època que és moltes més coses.

Lanthimos retrata  la cort de la reina Ana a inicis del segle XVIII, és un món endogàmic, promiscu, corrupte…la reina, una dona inestable emocionalment i poc dotada per governar i es mostra més preocupada pels seus embolics amorosos que per la raó d’ estat.

En aquest context, Lanthimos emmiralla  a tres dones, la governant i les outsiders, tant Sarah com Abigail són ambicioses; la primera vol conservar el seu lloc al sol de la reina, la segona aconseguir l’ ascens social. La lluita pel poder, el joc de manipulacions i les histories de domini i subordinació, marquen el tarannà d’un entorn reial convertit en un niu d’ escurçons.

L’ ascens al poder te com a vies principals agradar a la reina, el llit és un espai de transit per ser influent i assolir autoritat, satisfer a la jerarca i seduir-la, personal i sexualment és un punt  per acostar-se a ella.

Lanthimos focalitza el seu relat , basat en fets reals, en els inicis del segle XVIII, és un retrat d’ època però també és un mirall de l’ actualitat, en aquests jocs de poder, en la recerca de influencia, en la voluntat de ser més que l’ altre, en la corrupció i la vilesa de la cort, hi podem observar  també un tros de la realitat contemporània.

El director grec crea atmosferes plenes de gràcia, roda amb una acurada posada en escena, filtra la llum, la fotografia esbrina la força del color, profunditat de camp, utilització del gran angular i fosos encadenats afavoreixen una obra de bellesa incontestable. En alguns moments ens recorda el Barry Lindon de Stanley Kubrick.

Lanthimos ridiculitza a la cort, quan mostra al detall els rostres embrutis dels aristòcrates en la cursa d’ ànecs o quan contemplem a un membre de la noblesa, nu i assetjat en una guerra de taronges pels seus coetanis, en un joc tan infantil com malvat. No oblida l’ autor els espais simbòlics, quan Abigail competeix amb Sarah en la caça del tudó, n’ aprèn ràpid, dispara ràpid i fort, ho fa tan be com la seva mestra a qui substituirà en poc temps, mostrant les mateixes habilitats que han portat a l’ altra cap el cim, capacitat de manipulació, falta d’ escrúpols i de pietat, cinisme i desvergonyiment.

El director tanca amb la presència revoltada dels conills, una metàfora de la cort, els animals, juguen, corren, es barallen, forniquen, viuen i moren, exempts de coneixement i de moral.

 

 

EL SUBMARINO AMARILLO

 

Director: George Dunning

Any: 1968

Títol original. The yellow submarine

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Animació

 

ARGUMENT

En un idíl·lic país anomenat Pepperland, els seus habitants són assaltats pels “maleits blaus”, un grup de gent que odia la música, defensa tot allò negatiu i utilitza un guant destructor; després de deixar als seus vilatans quiets com estaquirots, el capità Fred aconsegueix escapar i demana ajuda als Beatles.

Aquests a bord del submarí groc, emprenen camí cap el lloc de l’ incident, al seu pas es fan amics de Jerome, el senyor ningú i arriben a destí.

En Pepperland la seva música derrota als “maleits blaus” i els posa en fuga, mentre tota la gent retorna als seu pols vital.

 

COMENTARI

En 1968 el moviment hippy està en el seu moment d’ eclosió, el pacifisme floreix al voltant de la guerra de Vietnam, es produeixen el maig del 68 i la revolució de Txecoslovaquia, els Beatles graven l’ any anterior “Sergent Pepper’s lonely hearts club band”, potser el seu millor L.P.

El món del còmic i de l’ animació estan també en un gran moment, el txec Heinz Edelmann és el director artístic de la pel·lícula i el cap pensant d’ aquest producte totalment allunyat de la factoria Disney, ple d’ imaginació i fantasia, on el viatge del submarí és un autèntic trip, un passeig psicodèlic on es barregen flors, colors, forats màgics, cançons populars i dolents que amenacen la música.

El film s’ acosta al pop art, al dadaisme i al surrealisme, compta amb personatges extravagants i alhora divertits, és una metàfora de la llibertat i el pacifisme, de com la imaginació i la bogeria, el poder secret del joc i de la música guanyen al mal humor, l’ agressivitat i els desitjos negatius.

La contracultura s’ imposa i a la fi les grans cançons del grup de Liverpool són un incentiu més pel film, els missatges definitius són “Tot allò que necessites és amor” i “som-hi ara tots plegats”, és a dir amor, pau i entre tos ho farem tot, tot tan simplista però tan bonic. Els Beatles estan en el moment àlgid de la seva carrera, malgrat  que a prop de la seva desfeta i són un suport bàsic per la pel·lícula.

Eclosió i també cant del cigne. El hipisme inicia el seu declivi i els moviments transgressors esperaran a mitjans dels setanta per tornar a mifiestar.se amb el naixement del punk.

 

LA MUJER DEL TENIENTE FRANCÉS

 

 

Director: Karel Reisz

Actors: Meryl Streep

               Jeremy Irons

Any: 1981

Títol original: The French liutenant’s woman

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Dos actors roden una pel·lícula, ambdós estan casats però mantenen una relació amorosa durant la filmació.

Quan les llums s’ encenen es roda “La dona del tinent francès”, una obra en la que en l’ Anglaterra victoriana Charles Smith (Jeremy Irons) es compromet amb Ernestina Freeman perquè sigui la seva esposa en un poble de la costa anglesa.

Al cap d’ un temps descobreix a la riba del mar i assetjada per les onades a Sarah Woodrof (Meryl Streep), és una dona que busca en la llunyania de l’ oceà que torni el seu antic amant, un tinent francès.

Per la conservadora població, Sarah és una dona extravagant i de mala fama, una prostituta. Per Charles és una dona fascinant a la que vol conèixer i de qui s’ acaba enamorant.

Per evitar els comentaris malintencionats, envia la dona a Esetex però no pot evitar anar-la  a veure fins que trenca amb la seva promesa, amb l’ escàndol que això comporta. Desacreditat , te que signar un document davant Freeman pare en el que es qüestiona el seu honor.

Però quan va a Esetex a caure en els braços de Sarah, es troba que la dona ha fugit sense deixar rastre.

A partir d’ aquí inicia una recerca per tota Anglaterra. Al cap de tres anys retroba a la dona i la pot convèncer del seu amor per anar-se’n plegats.

En tant, i paral·lelament assistim a la relació dels dos actors protagonistes durant el rodatge, dos persones casades i plenes de pors i inseguretats.

El dia de la festa de comiat per la finalització de la pel·lícula, l’ home proposa a la dona que marxi amb ell, però ella desdenya la petició i se’n va amb el seu marit.

 

 

COMENTARI

     Reisz és un dels fundadors del free cinema britànic en els anys seixanta amb pel·lícules tan destacades com “Sabado noche, domingo mañana” (1960) o “Morgan un caso clínico” (1966).

Ja incorporat al sistema dirigeix en 1981 un best seller amb molt èxit de John Fowles.

Historia romàntica del cinema dins del cinema per emmarcar el paral·lelisme de dues histories, el contrast i les afinitats entre ficció i realitat.

Reisz s’ encarrega de mostrar com la ficció es pot manipular, els dos personatges reals fantasiegen sobre com i quan serà el final d’ aquesta ficció, sobre si l’ amant retrobarà a l’ estimada o quedarà frustrat.

Finalment el director manipula a caprici als seus ninots i decideix un final feliç. En canvi, la realitat és tal com és. Les decisions dels personatges no estan subjectes a una voluntat manipuladora, la irreversibilitat de les conductes porta a la pèrdua de l’ amor, a la tristesa i a la pena sense concessions.

Les dues obres es barregen, es trepitgen, sabem qui és qui pel canvi d’ escenaris i el pas de la vestimenta d’ època a la contemporània. El desig i l’ amor formen part de la pel·lícula de la vida que s’ adapta en el cine.

El film extreu la seva narrativitat de la realitat, aquesta realitat incideix en la creació cinematogràfica però tanmateix és invariable, no es pot permutar pel simple desig d’ un creador.

El que ens queda són històries paral·leles, amor apassionat, llibertat d’ escollir i moral victoriana que condiciona la voluntat dels essers humans.

 

TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS

 

Director: Martin Mc Donagh

Actors: Frances Mc Dormand

              Woody Harrelson

              Sam Rockwell

              Peter Dinklage

Any: 2018

Títol original: Three billboards outside Ebbing, Missouri

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

En Ebbing, un poble de Missouri, una noia, Helen Hayes, va ser violada i assassinada; set mesos després no hi ha notícies sobre el criminal.

Mildred Hayes (Frances Mc Dormand), la seva mare, encarrega a una empresa, l’ exposició de tres grans cartells en mig de la carretera que dona al poble, en ells denuncia la ineficàcia de la policia local per resoldre el cas.

William Willoughby (Woody Harrelson) és el cap de la policia local, els seus agents han fet tota mena d’ indagacions sense trobar a l’ assassí; Willoughby te càncer i els dies comptats, el seu segon, Dixon (Sam Rockwell) és un home primari i solitari, que viu amb la mare i no accepta els atacs a la policia.

Un dia Willoughby fa l’ amor amb la seva dona, seguidament surt al pati de casa seva i s’ engega un tret,no vol més patiments per la seva malaltia; molta gent considera que el suïcidi s’ha produït degut als mals de cap que li ha originat Mildred.

Així ho pensa Dixon que, ataca a Red Welby, el cap de l’ empresa que col·loca els anuncis. Dixon és expulsat de la policia i Mildred afectada pels successos, llença un quants cocktails molotov contra la comissaria.  No sap que Dixon s’hi troba dins, l’ home surt d’ entre les flames i rep cremades importants.

Al mateix temps, Charlie, el marit de Mildred, un mal tractador de qui la dona es va separar, crema els anuncis.

Willoughby, abans de morir ha enviat diverses cartes, a Mildred li desitja sort i trobar a l’ assassí de la seva filla, una altra missatge és per Dixon, on li expressa que malgrat el seu caràcter és un bon home i un bon policia. Aquesta missiva li canvia la perspectiva a Dixon, l’ home escolta en un pub com un delinqüent es vana d’haver violat a una noia mentre agonitzava. Dixon creu que es tracta de l’ assassí d’Helen, es baralla amb ell, l’ esgarrap la cara  i obté mostres del seu ADN.

Conxorxat ara amb Mildred, la seva antiga enemiga, porten les mostres a examen però tot és en va, l’ ADN que s’ ha trobat en la víctima no pertany al sospitós.

Mildred i Dixon emprenen un viatge per trobar al possible botxí, potser per matar-lo, és un criminal en llibertat tot i que no hagi estat l’ assassí d’ Helen. A mig camí s’ho repensen, tot i que manifesten el desig de continuar el viatge amistosament.

 

 

COMENTARI

Martin Mc Donagh ha estat conegut per la seva tasca com autor teatral, en 1996 s’ estrena la seva òpera prima: “La reina  de la bellesa de Leenane”. La seva carrera teatral continua brillantment fins que en el 2009 s’ estrena la seva primera pel·lícula: “Escondidos en Brujas”, també un èxit.

Ara en aquest segon film arriba per fi al conjunt de la gent i obté els premis del públic en els festivals de Toronto i Sant Sebastià i set nominacions als oscars de l’ any 2018.

Mc Donagh realitza una cinta hàbil, comercial, entretinguda, de qualitat i amb missatge, una molt bona pel·lícula. El director contextualitza l’ acció en un punt del sud profund dels Estats Units.

Allà hi trobem gent distant per culpa de l’ odi. Mildred és una dona forta, de caràcter, una interpretació genial de Frances Mc Dormand, sense la qual la pel·lícula seria una altra. Mildred és dura, no s’acovardeix per res i vol saber a tota costa qui va violar i assassinar a la seva filla però també és una dona fràgil, davant tanta façana s’ emociona quan Willoughby vomita sang a causa del càncer o quan mor, o quan crema la comissaria però se n’ adona que Dixon hi és dins.

Ens adonem que darrere la dona dura i intransigent, s’hi troba una ànima delicada que reclama justícia.

El contrapunt de Mildred, és Dixon, una altra bèstia bruna, un policia violent, racista i venjatiu però també un home solitari, dominat per la mare, l’ altra cara de la mateixa moneda que Mildred.

Willoughby, el cap de policia, és l’ intermediari entre posicions divergents però la seva mort porta a l’ esclat de l’ odi i la brutalitat. Les cartes que ha escrit fan reflexionar als seus interlocutors; Willoughby demana seny, calma, apartar l’ odi i aconsegueix unir als dos protagonistes antitètics. Ara si, disposats a col·laborar i no a disputar, a no contemplar a l’ altra com un enemic sinó com a algú proper i amb interessos similars. És l’ inici de la reconciliació.

Dues ànimes solitàries han mostrat la seva pitjor cara, enutjades amb el món i amb si mateixes, plenes de dolor i recança. Un viatge i una motivació comunes les aproximen i els hi donen l’ oportunitat de regeneració i de companyia.

Mc Donagh supervisa aquest món del sud, policies prepotents, dones valentes però intolerants, un ex marit mal vexador, una certa impunitat del poder establert i el silenci i l’ opacitat del veïnat. Ho fa amb un llenguatge agut, intel·ligent, afilat… amb girs de guió que mostren que darrera el cineasta hi ha un excel·lent escriptor.

RIFF, RAFF

 

 Director: Ken Loach

Actors: Robert Carlyle

              Emer Mc Court

Any: 1991

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere. Cine polític I social.

 

ARGUMENT

Stevie (Robert Carlyle) entra a treballar en una obra, al seu costat ho fan altres companys com Shem, Kevin o Larry. Són els anys del thatxerisme, es treballa en negre, sense assegurances ni atur, amb bastides que no compleixen el mínims de seguretat.

Els treballadors ocupen una casa veïna i Stevie coneix a Susan (Emer Mc Court), una noia que aspira a guanyar-se la vida com a cantant.  Stevie conviu amb ella un temps però aviat s’ inicien les desavinences, un dia el noi troba a Susan injectant-se heroïna, acaba la relació i la fa fora de casa.

En tant, la falta de seguretat ha donat alguns ensurts, Larry va a trobar al capatàs i demana mesures per millorar les bastides, com a resultat és acomiadat.

Des, un dels treballadors, és un negre que aspira a conèixer África, cau dalt a baix de l’ obra i mor. Stevie i un company es prenen la justícia per la seva mà i cremen els pisos i el despatx de l’ amo, amb ell dins.

 

 

COMENTARI

     Ken Loach és un acreditat documentalista amb vessant social, es guanya el reconeixement popular a partir dels inicis dels anys noranta. El thatxerisme li serveix per denunciar les retallades, les xacres socials i la repressió contra el moviment obrer.

Després d’ “Agenda oculta”; “Riff raff” incideix en aquest tema. És un retrat contingut, quasi documental, sobre la vida dels treballadors de la construcció en aquests anys.

Loach no fa de la pel·lícula un pamflet sinó que remarca la realitat quotidiana dels assalariats i ho amaneix tot amb una mica d’ humor i amor.

Darrera d’ aquest to de vegades festiu, hi ha desesperança. Susan és una noia tan necessitada d’ afecte com incapaç de redreçar la seva vida i la relació amorosa que entaula acaba en fracàs. Loach administra somriures per compensar la duresa d’ algun moment, com quan Larry es banya en la pica del pis de mostra i apareixen unes acabalades i tapades visitants dels països àrabs o quan s’ esventen les cendres de la mare del protagonista i la polseguera s’ estén entre tots els participants.

Són més, els moments durs. Larry és l’ obrer més reivindicatiu però el seu discurs no te gaire ressò entre els companys, tan quan crida a afiliar-se sindicalment, com quan demana millors condicions de treball i és acomiadat.

La mirada sobre la classe obrera és neutra. Contemplem la manca de solidaritat i de sentit de classe, com s’ accepta la imposició, la injustícia i les condicions de treball penoses, també albirem els moments de companyonia, de somriures i de bon humor.

Passats aquests moments, Loach deixa entreveure amb claredat com guanya la llei del més fort, la del poderós, d’ aquell que imposa les condicions. El discurs inicial de l’ encarregat és aclaridor: no hi han drets i a sobre es considera als treballadors uns ganduls.

El director britànic ens llança una mirada desencisada, quan el company cau mor, no hi ha reacció col·lectiva, tot depèn de la llei de la selva; Stevie perpetra una venjança amb un company són llops solitaris, incapaços d’ obtenir justícia. Darrera de l’ humor i l’ amor tan sols hi ha descoratjament

La pel·lícula guanya el premi de la crítica en el festival de Cannes de 1991.

MUCHO RUIDO Y POCAS NUECES

much_ado_about_nothing-353813660-large

 

Director: Kenneth Branagh

Actors: Denzel Washington

              Kenneth Branagh

              Emma Thompson

               Keanu Reeves

               Kate Beckinsale

               Robert Sean Leonard

               Michael Keaton

Any: 1993

Títol original: Much ado about nothing

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

El Princep Pedro de Aragón (Denzel Washington) te previst visitar la casa de Leonato i instal·lar-s’hi provisionalment.

Aquest és un cavaller que té una filla, Hero, (Kate Beckinsale) que comparteix estança amb Beatriz (Emma Thompson),la neboda.

Per la seva part, el príncep arriba acompanyat de Juan (Keanu Reeves), el seu germà bastard, Claudio (Robert Sean Leonard)), Benedick (Kenneth Branagh), Borachio i Conrado.

D’una banda Benedick i Beatriz són solters i defensen la seva llibertat i independència i es dediquen a llançar-se pulles i a ironitzar l’ un sobre l’ altre. En canvi, Claudio cau rendit als peus de Hero i aquesta li correspon per la qual cosa pacten el seu futur casori.

Decidits a que els compromisos s’ ampliïn, Pedro i Claudio tendeixen una trampa a Benedick i comenten en veu alta, sabent que el noi els escolta, que Beatriz està perdudament enamorada d’ ell, tot i que ho dissimula. En tant Hero i les seves servents es dediquen a fer palès en veu alta davant les oïdes de la noia que Benedick està enamorat d’ ella sense remissió.

El saber que aquell altre que semblava menysprear-los en realitat els estima secretament, fa que els dos nois canviïn la manera de relacionar-se  fins a enamorar-se verdaderament.

Mentre, Juan, envejós de la sort de Claudio, vol impedir la boda i concerta amb  Borachio, amant de la donzella d’ Hero, una escenificació que contemplen Pedro i Claudio en la qual aquests pensen que l’ amant de Borachio és en realitat Hero.

Quan al dia següent tot està preparat per la boda, Claudio, despitat, rebutja a Hero i l’ acusa d’ haver-lo traït, havent-se ajuntat amb un altre home.

Després de l’ escàndol, Leonato, el pare de la noia, recapacita i fa veure que aquesta ha mort per la pena a que ha estat sotmesa.

Dogberry (Michael Keaton) i el seu company Verges, són dos picars que vagaregen per la regió i escolten a Borachio i Conrado explicar la veritat dels fets, ho comuniquen a la guàrdia que pren als malfactors i els porta a disposició del príncep.

Sabuda la veritat, Claudio, penedit, acorda amb Leonato casar-se amb una filla del seu germà Antonio, molt similar a Hero ; quan arriba el dia de la boda, descobreix que la seva esposa serà la veritable Hero que no ha mort.

En tant Juan ha estat detingut i serà castigat, Claudio i Hero per una banda i Benedick i Beatriz per una altra celebren les seves esposalles en una gran festa.

381812_jpg-r_1280_720-f_jpg-q_x-xxyxx

COMENTARI

Shakespeare reflexiona sobre la condició humana en clau de comèdia i Branagh porta la narració al cine en una magnífica posada en escena on aporta tots els elements principals de l’ obra.

Shakespeare/Branagh parlen sobre l’ enveja i l’ odi de Juan que el porten a la traïció. De l’ orgull i la supèrbia de Beatriz i Benedick que prefereixen llençar-se invectives i jocs de paraules a la cara, abans que reconèixer el seu amor. La posa, la imatge, la representació fàtua del propi jo valen més que el propi sentiment.

Shakespeare, en aquesta obra de joventut, critica una societat en la que el sentit de l’ honor i la hipocresia, avantatgen la capacitat d’ estimar. L’ amor pot ser feble o ric en funció de les circumstàncies i les aparences, sembla que la vanitat , l’ orgull o la gelosia poden ser més forts que l’ amor i que aquest en definitiva no deixa de ser un sentiment evanescent i efímer.

En definitiva, davant l’ error i la contumàcia dels prínceps, és un pagerol, el típic picar de les obres clàssiques, el que salva l’ enrenou i descobreix l’ engany.

Per lligar tot això, el director anglès utilitza la més fina ironia i fa servir tots els trucs de la comèdia ja existents en l’ original. L’ amor és el centre de la trama i contemplem com els enganys, retrets, burles i provocacions dels altres fan que el joc amorós acabi triomfant o fracassant.

L’ obra te un to alegre i optimista, la farsa s’ imposa a la tragèdia i tot acaba en un picat amb grua, que celebra amb balls i cançons la felicitat última dels protagonistes.

CARROS DE FUEGO

chariots_of_fire-990380026-large

 

Director: Hugh Hudson

Actors: Ben Cross

              Ian Charleson

              Nigel Havers

              Ian Holm

Any: 1981

Títol original: Charriots of fire

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Drama

Subgènere: Esports

 

ARGUMENT

Harold Abrahams (Ben Cross) és un estudiant anglès en Cambridge i de religió jueva, que destaca en les seves curses atlètiques en l’ Universitat.

A força d’ entrenaments és seleccionat en 1924 per competir en els cent metres en els jocs olímpics de Paris on tindrà que lluitar contra els corredors estadounidencs, els grans favorits.

Per la seva part, Eric Liddell (Ian Charleson) és un noi de fermes conviccions religioses que també destaca en les curses de velocitat i és un fervorós patriota escocès.

Seleccionat, també, pels jocs es nega a córrer els cent metres doncs la cursa tindrà lloc en diumenge, el dia del senyor. Reunit amb els membres del Comitè Olímpic i amb el Príncep de gales decideixen que corri els quatre-cents metres que es celebren entre setmana.

Malgrat les diferents característiques dels nois, ambdós s’ imposaran en les seves respectives curses i guanyaran l’ or olímpic, és el premi a l’ esforç personal i el premi per el país que els ha forjat i seleccionat.

maxresdefault

 

COMENTARIS

     Aquesta és una de les grans pel·lícules sobre esport, en concret sobre atletisme, que s’ han rodat.

Però el seu contingut va molt més enllà i transcendeix a l’ esport per parlar dels valors de superació personal i dels elements que es conjuguen per arribar a una meta. Valors de caire psicològic, patriòtic i religiós. La pel·lícula vol conèixer el que i el com per arribar a aquest propòsit.

La cursa, és la cursa de la vida i al voltant s’ insereixen les motivacions i els valors que porten a l’ èxit o al fracàs. El compromís i la tenacitat al costat dels dons que els ha lliurat la naturalesa o Déu, segons la creença de Liddell.

Els atletes volen la victòria però entremig es creuen els seus valors, que són el suport per lliurar-se a un sol objectiu. Per Liddell és la religió, el saber que te que explotar en la terra el do que Deu li ha donat. Per Harold és el patriotisme, l’ entrega a un país que admira.

Tot te elements classistes, els nois s’han forjat en bones universitats, tenen excel·lents professors, són representants d’una classe social i una elit cultural.

També són la representació dels nous valors burgesos i del capitalisme, la lluita individualista per l’ èxit, la meritocràcia front els representants del Comitè Olímpic, que encara creuen , ingènuament, en valors fraternals, associatius i comunitaris.

 

D’ una altra banda, els atletes defensen la dedicació exclusiva, el professionalisme davant els antics gestors que reivindiquen l’ amateurisme.

L’ esport és , doncs, la vida, la cursa una prolongació d’un mateix i l’ èxit final el premi a l’ esforç. L’ atleta és , si més no, l’ home del segle enfrontat al seu destí, un destí que es te que forjar ell mateix.

El sentit de la vida no depèn del que es fa sinó de com es fa, dels valors que s’ apliquen a una causa indeterminada. Els nois triomfen com atletes però els seus mèrits humans , la seva voluntat, la seva fe els hi essin donat també premis en altres àmbits de la vida.

La pel·lícula, d’ altra banda, te un tractament formal esplèndid que prologa i culmina l’ escena dels corredors en la platja, en tant la banda sonora de Vangelis i el magnetisme de la càmera, subratllen l’ esforç i la lluita contra un mateix i contra els altres  atletes.

També són singulars les escenes de competició amb l’ us de la càmera lenta, els primers plans dels esportistes, captant cada mirada i cada gest.

Guanyadora de quatre oscars , va fer renéixer momentàniament la fe en el cinema britànic.

 

TIERRA Y LIBERTAD

land_and_freedom_tierra_y_libertad-792351314-large

 

Director: Ken Loach

Actors: Ian Hart

              Rosana Pastor

              Iciar Bollain

Any: 1995

Títol original: Land and freedom

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere. Cine pólitic

Sub gènere: Guerra civil

 

ARGUMENT

   David Carr (Ian Hart) mor en l’ ambulància camí de l’ hospital, la seva filla regira en els seus papers i en un llarg flash back, ens reconstrueix part de la seva vida.

David és anglès i membre del Partit Comunista, quan esclata en 1936 la guerra civil espanyola s’ allista per combatre i és enviat al Front d’ Aragó.

Allà s’ integra en les milícies del POUM, lluita contra els franquistes i fa amistat amb Blanca (Rosana Pastor), companya d’un brigadista i amb Maite (Iciar Bollain), dues noies que participen en el combat com a milicianes.

En un enfrontament contra l’ exercit de Franco, Coogan, el brigadista, mor i David inicia una relació amb Blanca.

Al cap del temps, David deixa la milícia i marxa a Barcelona, allà s’ integra en les files comunistes i participa en els fets del maig del 37, on els membres del partit comunista s’ enfronten a poumistes i anarquistes.

La violència exercida des de les mateixes banderes republicanes li crea dubtes i decideix tornar al front d’ Aragó i reincorporar-se al costat dels seus antics companys; però ja res és com abans, hi ha ordres de desmobilitzar les milícies i que aquestes s’ incorporin a l’ exercit convencional. Un batalló d’ aquest exercit apareix en el front i demana als milicians que lliurin les armes i deté als oficials del POUM.

En l’ enrenou li disparen a Blanca que cau morta, ple de tristesa i desencís, David contempla tot allò que significa la fi de la revolució.

Al cap dels anys, la filla de David, que ha trobat els seus papers i cartes, li rendeix homenatge al costat dels membres de les brigades internacionals.

untitled

COMENTARI

     Loach trasllada a la pantalla el relat de George Orwell: “Homenatge a Catalunya”, on l’ escriptor explica el seu pas per la guerra civil espanyola amb força d’ elements autobiogràfics.

Són moltes les pel·lícules sobre la guerra civil però poques que traslladin al gran públic un debat bàsic per comprendre que va passar, la controvèrsia entre guanyar la guerra o fer la revolució.

El protagonista s’ integra en les milícies del Poum i a través de la peripècia individual i general contemplem els  esdeveniments que canvien el transcurs la guerra; reforma agrària basada en les col·lectivitzacions o usdefruit privat de la terra, Loach ens presenta l’ assemblea de camperols, plena de veritat, on es contrasten les idees d’ aquells que entenen  que s’han guanyat la possessió de la terra a través d’un treball d’ anys i d’ esforç i aquells que volen col·lectivitzar-la. Com a la fi guanya aquesta posició i s’ aboleix la propietat privada.

Un segon debat és el de milícies o exercit regular, poumistes i anarquistes consideren que la disciplina , l’ obediència  i la jerarquia són contrarevolucionàries, mentre la gent comenta en la ciutat com la milícia és un desgavell en el que tothom fa el que vol.

Per fi assistim a l’ enfrontament del maig del 37, quan la victòria dels comunistes propers a Stalin, decideix la fi de la influència anarquista i poumista i la preponderància de guanyar la guerra per sobre de fer la revolució.

L’ última escena, quan es commina als milicians poumistes a abandonar les armes i Blanca mor, és altament emotiva.

Orwell, ara amb els ulls de Loach, no oculta la seva simpatia pels revolucionaris i ofereix un homenatge a les brigades internacionals i a tots aquells que van combatre contra el feixisme.