CAROL

Carol-180515019-large

 Director: Todd Haynes

Actors: Cate Blanchet

               Rooney Mara

               Kyle Chandler

Any: 2016

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Drama

Sub gènere: lesbianisme

 

ARGUMENT

Carol Aird (Cate Blanchet) és una dona benestant, casada, amb un fill i a punt de separar-se del marit. Un dia visita uns grans magatzems i coneix a Therese Belivet (Rooney Mara), la dependenta que l’ atén.

Carol, s’ ha deixat els guants en la botiga i això és una bona excusa per quedar amb la venedora. Therese surt amb un noi amb qui no te grans expectatives sentimentals i te l’ esperança de treballar com a fotògrafa.

La relació entre les dues dones es fa cada vegada més gran, fins que decideixen emprendre un viatge plegades per Estats Units. La relació íntima no tarda en arribar però Carol descobreix a un detectiu privat, enviat pel seu marit amb la finalitat de negar-li la potestat sobre la filla.

Carol deixa a Therese i torna a Nova York per encarregar-se dels tràmits judicials, finalment li deixa la nena al marit però aconsegueix un règim estable de visites.

Therese ha començat a treballar en el Times, després d’un temps de no veure’s, Carol la cita a sopar, tot pot tornar a començar.

images

COMENTARI

Todd Haynes roda quatre llarg metratges en vint anys, tots d’ extrema personalitat. Ara torna als anys cinquanta com ja ho va fer en “Lejos del cielo”, un melodrama clàssic a l’ estil Douglas Sirk.

Amb “Carol” realitza una pel·lícula tan continguda com bella i sensible, en la que exhibeix la dificultat de l’ amor entre dues dones en el context dels Estats Units dels anys cinquanta.

L’ obra està basada en la novel.la ·El preu de la sal” de Patricia Highsmith, publicada amb pseudònim en 1952 .

La pel·lícula apunta a la relació entre dues dones que en principi són heterosexuals, casada una , amb un amic l’ altra, però que darrera les relacions convencionals que sostenen , amaguen un pòsit de tristesa i amargor.

Haynes narra el punt d’ encontre entre les dues, amb emotivitat però sense sensibleria, cadascuna de les dones troba en l’ altra allò que no li han sabut oferir els homes que les han sovintejat.

El marit, les institucions i la societat, pugnen per qüestionar un lligam, entès en aquells moments, contra natura, per crear controvèrsia al voltant d’una bella amistat i per tornar a les dones a la pleta de les convencions.

Hi ha un punt d’ aproximació amb road movies alliberadores i feministes com “Thelma i Louise”, el viatge de dues dones a la recerca de la llibertat.

Haynes roda a partir de colors sèpia, pastissos i un tant apagats, és una manera de descriure la societat de l’ època i la dificultat de voler ser diferent.

MACBETH

Macbeth-637898982-large

Director: Justin Kurzel

Actors: Michael Fassbender

             Marion Cotillard

             David Thewlis

             Paddy Considine

             Jack Reynor

             Sean Harris

Any: 2015

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

     Macbeth (Michael Fassbender) un noble escocès, cavalca amb el seu amic Banquo (Paddy Considine), quan un grup de bruixes els hi realitza una profecia: Macbeth serà escollit rei d’ Escòcia, Banquo no serà monarca però els seus fills crearan una saga de reis.

Macbeth li explica aquests fets a la seva dona, Lady Macbeth (Marion Cotillard) i aquesta l’ atia perquè faci real el vaticini i mati al rei Duncan (David Thewlis).

Macbeth, portat per l’ ambició desmesurada, assassina al rei per la nit, emborratxa als servidors, i després els executa, fent-los passar per als culpables.

El fill de Duncan, Malcom (Jack Reynor), fuig de la regió, temorós de la seva sort i Macbeth és proclamat rei. Angoixat pels possibles resultats de la predicció, decideix encarregar a un parell de sicaris l’ execució de Banquo i el seu fill, aquests compleixen la missió en quan al primer però el fill, Fleance, desapareix ajudat per les bruixes.

Macbeth retorna allà on ha trobat les fetilleres i aquestes completen la profecia: el nou rei continuarà invicte en tant el bosc de Birnam no es mogui i arribi fins a les portes de Dunsinane i Macbeth tan sols perdrà el regne quan algun fill no nascut de dona, acabi amb la seva vida.

En tant, es gesta un moviment d’ oposició al rei, Macduff (Sean Harris), un noble, s’ alia amb Malcom i amb el rei d’ Anglaterra que els hi cedeix deu mil homes. Les tropes rebels avancen cap a Dunsinane, tallen els arbres del bosc de Birnam i caminen parapetats en ells. Lady Macbeth al contemplar aquest escenari se suïcida.

Macbeth continua creient-se invencible i s’ enfronta a Macduff però aquest li rebel·la que va néixer quan la seva mare ja havia mort; els dos homes lluiten i Macduff mata a Macbeth.

macbeth-michael-fassbender-marion-image

COMENTARI

Un nou Macbeth entre els incomptables de la cinematografia mundial però un dels millors. En realitat hi ha antecedents de gran categoria, potser els més coneguts i els millors els d’ Orson Welles,( 1948) el de Kurosawa-“Trono de sangre” (1957)i el de Roman Polanski (1971).

Aqusest d’ ara és magnífic, Kurzel, que va debutar amb “Snowtown” posa la paraula al servei de la imatge, inicia amb una brutal batalla i acaba amb la lluita cos a cos entre els dos antagonistes principals, en mig tan sols hi ha fang, sang, violència i mort.

Tot això és traslladat a la pantalla a partir d’una posada en escena que recrea una atmosfera opressiva i un clima malaltís, la boira hi juga un paper preponderant, ella oculta el paisatge i sembla que també les baixes passions dels protagonistes. Tota la resta és muntatge, fotografia, paisatge, actors i per suposat text.

Kurzel retrata en colors blavosos els primers esdeveniments, mostra l’ assemblea real, amb el fantasma de Banquo presidint, amb l’ ataronjada llum de les espelmes i finalitza amb un roig encès, el color de la sang que ho encega tot.

Shakespeare parla de coses actualíssimes: la tirania, l’ ambició, l’ ànsia de poder…però sobretot de la por, quan algú ha conquerit el poder amb males arts, sols resta la por a perdre’l amb la vida i el sentiment de culpa. Macbeth te que continuar endavant, seguir amb el seu descens als inferns, perseverar matant per conservar el tro i per no ser descobert.

Macbeth és també la història d’una traïció al monarca i a l’ amic; la dona apareix com a protagonista perquè incentiva la crueltat de l’ espòs, malgrat que després, angoixada i penedida, se suïcida.

Macbeth és la premonició , el destí ineluctable. El nou rei posa tots els mitjans per què la predicció de les bruixes no es compleixi però el destí esta marcat, ell amb el seu primer crim, l’ ha decidit i no les bruixes, tot se succeeix de manera fefaent i irreversible.

Reflexió sobre la vida, la moral, la lleialtat , l’ ambició i la traïció. Tot és tan Shakespeare i tan actual…tractat amb tanta cruesa com bellesa per Kurzel

 

 

THE LODGER (EL ENEMIGO DE LAS RUBIAS)

El_enemigo_de_las_rubias-508721270-large

 Director: Alfred Hitchcock

Actors: Ivor Novello

             June

             Marie Ault

             Malcom Keen

Any: 1927

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Suspens

 

ARGUMENT

   En Londres s’ estan produint diversos assassinats sense resolució. L’ assassí ha matat ja ha set dones, actua sobre noies roses ,ho fa sempre en dimarts i deixa una empremta, un triangle, i una firma: el venjador.

La senyora Bunting (Marie Ault) regenta una pensió, viu amb el seu marit i la seva filla, Daisy (June), una noia rossa, que te com a promès a Joe (Malcom Keen), un policia, justament l’ home encarregat de resoldre els crims.

A l’ hotel hi arriba un home misteriós i enigmàtic, Un hoste (Ivor Novello), la seva presencia no passa inadvertida a Daisy que inicia un cert coqueteig, que acaba en un idil·li davant l’ enuig de John.

Quan es produeix un nou crim d’una altra noia rossa, l’ hoste ha sortit de la pensió un temps abans a corre cuita. John sospita d’ ell i pensa que pot ser l’ assassí.

John reclama una ordre judicial i revisa l’ habitació del nouvingut, en ella hi troba una pistola, retalls de diaris on es comenten els crims i un anagrama triangular com el que ha triat l’ assassí.

John deté a l’ home i l’ acusa del delicte però aquest aconsegueix escapar i trobar-se clandestinament amb Daisy; la policia li va al darrera i l’ hoste és perseguit per una turba disposada a linxar-lo. Atrapat entre unes reixes, és apallissat per la massa, tanmateix ,quan John se n’ assabenta que un home ha estat detingut in fraganti, quan anava a cometre un nou crim.

L’ hoste és salvat i alliberat, aquest explica com anys enrere la seva germana va ser assassinada per aquest mateix criminal, el venjador, i que des de llavors s’ha implicat en perseguir-lo i detenir-lo.

Quan l’ hoste ja s’ ha recuperat, concreta la seva proposta de matrimoni amb Daisy, davant la satisfacció familiar. En l’ última abraçada de la parella, la mà de l’ hoste es crispa estranyament, voluntat d’ estimar o de matar.

 

SVOD-L-The-Lodger

COMENTARI

Quarta pel·lícula d’un jove Alfred Hitchcock, en el marc de les deu que roda en el cine silent.

Hi trobem tots els elements que caracteritzen la carrera del mestre del suspens, el principal és el tema del fals culpable. Des del primer moment, Hitchcock ens presenta a l’ hoste, un personatge misteriós, enigmàtic, obscur, totes les evidencies porten a l’ espectador a pensar que és l’ assassí, però en l’ últim moment, el guió dona un gir, el presumpte criminal explica les raons que l’ han portat a ser sospitós i es descobreix al verdader culpable.

Res és el que sembla, Hitchcock, com ja faria en altres pel·lícules del seu cine posterior, tanca amb una final tan feliç com ambigu; l’ hoste , ja lliure de culpa, abraça a Daisy, a la seva nova promesa; el director enfoca la seva mà que abraça a la noia i aquesta te més de tentacle, d’ urpa, que no d’ enllaç afectuós; tor resta obert, l’ ambigüitat triomfa.

Potser un model en el que Hitchcock incidirà posteriorment és el de “Sospecha”, on també l’ equivoc i la incertesa , rodegen al protagonista i és difícil calibrar , al final del film, si aquest és innocent o culpable.

D’ altra banda, com ja s’ ha dit, aquí està tot el món d’ Hitchcock, la dona és víctima, assetjada, atacada; inicis del que molts han considerat misogínia galopant del director.

Les dones no són els objectes d’ importuni com a gènere en general, sinó que ho són bàsicament les dones rosses, aquí l’ assassinada, com serà freqüent en el cine d’ Hitchcock, és rossa, tota una fixació. El fetitxisme és, doncs, un altre dels elements centrals del director britànic.

Hitchcock juga àvidament amb les pors col·lectives i allà on condueixen, quan la societat està marcada per un període d’ entreguerres ple de crisi i temors. El director s’ avança a la idea de Lang en “M, el vámpiro de Düsseldorf”, quan un assassí en sèrie és la representació dels pànics col·lectius i com en aquest film o en “Fúria” del mateix director, la ira desfermada de la població, s’ avança a la justícia i es vol prendre aquesta per la seva pròpia mà.

Hitchcock, com més tard Lang, denuncia aquesta conducta esbiaixada de la massa, aquella que portarà, anys després, al feixisme.

Hitchcock fa servir elements cinematogràfics arrelats en tota la seva carrera, per tal de crear tensió i suspens. L’ escala te una utilització constant, el presumpte assassí s’ allotja en les habitacions de dalt, l’ ascens per la graonada és com un viatge cap a la foscor i l’ epidermis del mal, com ja passava en “Sospecha”.

La finestra tal com en “La ventana indiscreta”, és un centre de voyeurisme, un espai per mirar i no ser vist. El mirall reflecteix la dualitat de l’enigmàtic hoste, la porta i la clau són la possibilitat d’ accedir a l’ habitació on habita el monstre, frontera de pas cap el mal, són també incursions habituals en els relats del mestre.

El joc d’ escacs és una lluita de poders, d’ intel·ligències, entre botxí i víctima. El voyeurisme d’ Hitchcock es desferma en l’ escena de Daisy en la banyera i l’ hoste, temptat d’ entrar en el bany. A Hitchcock li agraden, com ja va mostrar en “Psicosis”, les noies febles i nues en remull i al servei del botxí.

Hitchcock utilitza algun truc del cine mut, com la transparència que permet visualitzar a l’ hoste caminant en l’ habitació de dalt , quan veiem la imatge a través del sostre.

El director gradua el ritme, la incertesa i el suspens per arribar a la sorpresa final; l’ hoste no és el botxí sinó que també va ser una víctima, o potser no.

 

REPULSION

Repulsión

Director: Roman Polanski

Actors: Catherine Deneuve

             John Fraser

             Ivonne Fourneaux

           Ian Hendry

Any: 1965

Títol original: Repulsion

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Terror psicològic

Subgènere: Cine I psicoanàlisi

 

ARGUMENT

Carol (Catherine Deneuve) és una noia que treballa en una perruqueria I viu amb la seva germana, Helen (Ivonne Fourneaux).

És una dona retreta i se li fa difícil la relació amb els homes malgrat té un pretendent, Colin (John Fraser). Quan Colin intenta besar-la sent molt fàstic i corre a rentar-se les dents i tirar el raspall i quan sent a la seva germana fent l’ amor amb el seu amant, Michael (Ian Hendry) no pot conciliar el son.

El seu estat es degrada quan la seva germana marxa amb Michael a Pisa, Carol està tres dies sense anar a la feina i quan ho fa talla a una clienta fent-li la manicura.

Reclosa en casa, comença a confondre deliri i realitat. Les parets s’ esquerden, un home l’ importuna en el llit, un tros de conill es podreix en el menjador.

La seva connexió amb el món, al tallar la línia telefònica, es fa més lleu però no pot evitar que Colin vagi a buscar-la i al no obrir-li ningú la porta, la forci i entri. Carol ha agafat un canelobre i colpeja a l’ home fins a matar-lo per després deixar el cadàver en la banyera.

En la casa, Carol es troba cada vegada més excitada, de la paret sorgeixen braços que l’ assetgen i volen abraçar-la, el llit s’ omple d’ homes que l’ estimen luxuriosament.

En aquestes, arriba a la casa l’ arrendatari, la noia li paga el lloguer doncs ja tenia preparat un sobre amb els diners però l’ home es comença a mostrar libidinós, abraça a Carol, la toca, Carol li clava repetidament una navalla i el mata.

Quan Helen i la seva parella tornen del viatge, queden perplexos per la brutícia i el desordre que ho envolta tot. Helen entra en el bany i el que veu la deixa anorreada. Carol jeu, exhausta, sota el llit. Entren els veïns   encuriosits, s’ avisa a la policia.

Una última imatge es fixa en una foto antiga, és una foto familiar. Carol és una nena i contempla esbiaixadament al seu pare amb cara d’ odi.

repulsion I

COMENTARI

Polanski filma la seva segona pel·lícula després d’ “El cuchillo en el agua” i sembla especialitzar-se en els temes psicològics. El terror, com després també passarà en “La semilla del diablo”, creix en el interior de la protagonista, es desenvolupa en la ment malalta d’ algú assetjat pels seus propis fantasmes, per les seves pors i repressions.

En aquest cas, Carol és una noia jove i bonica, incapaç d’ establir cap relació amb els homes , potser alguna relació malaltissa amb el seu pare en la infància sigui la causa.

La imaginació cobra vida. La paret s’ esquerda, un home la grapeja en el llit, mans avides sorgeixen per arreu igual que en “La semilla del diablo”, mai sabrem si Carol, bloquejada per les seves pors ,s’ ha convertit en una assassina o si la violència és una encarnació fantasiosa d’ una ment malalta.

A Polanski li agrada l’ ambigüitat. Com en altres pel·lícules tanca a un personatge en una casa, en una habitació, la tensió creix i l’ individu és incapaç d’ escapar , de sortir, d’ alliberar-se física i mentalment, tot un homenatge al cine de Buñuel

 

VIENTO EN LAS VELAS

Viento_en_las_velas-479231201-large

Director: Alexander Mackendrick

Actors: Anthony Quinn

               James Coburn

               Deborah Baxter

               Nigel Davenport

               Lila Kedrova

               Isabel Dean

Any: 1965

Títol original: A high wind in Jamaica

Nacionalitat: regne Unit

Gènere: Aventures

 

ARGUMENT

En Jamaica esclata una gran turmenta, la casa dels Thorton s’ ensorra i el pare (Nigel Davenport) i la mare (Isabel Dean decideixen retornar a la seva prole, cinc nens, Emily (Deborah Baxter), John,Rachel,Laura i Edward, a Londres.

La llarga travessia te que fer escala en les illes Caiman però abans l’ embarcació és abordada per un vaixell pirata, al comandament del    qual s’hi troba Chávez (Anthony Quinn), recolzat pel seu segon, Zac (James Coburn), els pirates s’ apoderen dels diners pagats per la família al capità Marpole i es fan de nou a la mar però en el propi vaixell pirata s’hi han amagat els nens.

Aquests posen dalt per baix la nau, s’ aprofiten de les supersticions dels bucaners, giren de cantó el mascaró de proa, signe de mala sort, o fan creure als mariners que el paquebot s’ inunda.

Al mateix temps, Chávez sent una total fascinació per Emily, la nena més gran del grup, a qui cuida en tot moment i l’ allunya dels possibles perills.

La nau desembarca en Tampico i allà Chávez es retroba amb Rosa (Lili Kedrova), una vella amiga que li fa saber que tota l’ armada anglesa va a la recerca dels nens, casualment John contempla l’ escenari adult des d’una balconada amb la mala sort que cau i es mata.

Els pirates tornen al vaixell amb els nens i Emily te un accident que li produeix una lesió en la cama, Chaves la cuida i la trasllada a la seva cabina.

Al poc temps albiren una embarcació holandesa que volen assaltar però Chávez s’hi oposa, els bucaners , farts , executen un motí i empresonen al seu cap.

El capità holandes és fet presoner i lligat però pot introduir-se en la cabina de Chávez i agafar un ganivet amb el que demana a Emily que li talli les cordes i l’ alliberi però la nena, espantada, li assesta una punyalada i el mata.

L’ arribada d’una nau de l’ armada britànica, acaba amb la singladura dels pirates que són detinguts i portats a judici. Han de respondre del que li ha passat a John i al capità holandès, si són culpables, tots seran penjats.

Emily, entre plors, no confessa de quina manera va morir el capità i fa creure que Chávez va estar vinculat a l’ assassinat.

Els pirates són condemnats al patíbul i els nens retornen feliçment a casa seva.

 

 VIENTO EN LAS VELAS

 

COMENTARI

     Mackendrick realitza una pel·lícula d’ aventures, de pirates i lluites navals però darrera de tot això s’hi amaga un film ple de matisos, ambigüitat i doble sentit.

El tema principal del relat és la distància entre la innocència infantil i la crueltat. D’ entrada i sorprenentment, els nens capgiren i transgredeixen l’ ordre pirata, els avesats mariners es troben aclaparats per la presència infantil, són presa de les supersticions que els aterren , contemplen com el seu món és posat daltabaix i com es succeeix un canvi de papers, els terribles botxins es converteixen en víctimes.

És a dir, la relació de poder adult-nen o pirata-presoner, canvia i els jocs de i sobre aquest poder es tergiversen.

D’ altra banda, la relació entre el capità Chávez i Emily és quan menys ambigua, ja quan la nena arriba al vaixell, la mirada del pirata és expectant, Chávez es converteix en un pare, manté una relació fraternal i en alguna escena podem pensar que els seus sentiments van una mica més enllà, quan Chávez persegueix a la nena, l’ atrapa i resta sobre seu, la cara a pocs centímetres dels seus llavis, Mackendrick porta la càmera als espectadors de la situació i tots mostren sorpresa i estupefacció.

Si be Chávez ha cuidat i tutelat als nens, Emily no fa res per salvar-lo en el judici, amagant la seva pròpia culpabilitat. Aquest és el sentit profund del film, el joc entre la ingenuïtat i la maldat, entre la candidesa i la perversió, com potser pels nens tot es tracta d’ un joc infantil, la mort també, i com la crueltat és tan inconsciència com desídia.

La última escena és indicativa. Suposadament, els pirates han estat ajusticiats, Mackendrick tanca amb uns colors pastel i en un escenari victorià i evanescent, els nens juguen aliens al que passa al seu voltant, un vaixell de paper és enviat a navegar en les tranquil·les aigües del llac. Ara i abans tot és un joc.

La pel·lícula te referents en totes les cintes que han parlat dels nens des de la perspectiva del poder i la maldat, recordem ·El señor de las moscas”, “¿Quièn puede matar a un niño?” i sobretot “The innocents”.

LEJOS DEL MUNDANAL RUIDO

 

Lejos_del_mundanal_ruido-510492356-large

 Director: John Schlesinger

Actors: Julie Christie

             Terence Stamp

             Alan Bates

             Peter Finch

Any: 1967

Títol original: Far from the madding crowd

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Bathsheba Everdene (Julie Christie) viu en una regió rural d’ Anglaterra en 1966, quan hereta la granja més gran de la comarca.

Al mateix temps, Gabriel Oak (Alan Bates), és un pastor que conviu amb les ovelles en terres properes i li declara el seu amor a la noia.

Un bon dia, Gabriel perd tot el ramat d’ animals, que s’ estimben pels penya-segats, i té que marxar a la ciutat a llogar la seva força de treball, allà és contractat per la mateixa Bathsheba perquè feinegi en la seva finca.

Al costat del terreny de la noia, hi està instal·lat un ric propietari, William Boldwood (Peter Finch), que pretén fer-la la seva esposa però Bathsheba no l’ estima.

Al cap d’un temps arriba a la propietat el sergent Frank Troy (Terence Stamp), el soldat ha tingut una relació amb una noia de la ciutat, Fanny, amb qui ha estat a punt de casar-se.

L’ arribada de Troy comporta l’ enamorament immediat de Bathsheba i la corresponent boda però Troy resulta ser un marit que es juga el patrimoni familiar en baralles de galls i que no respon a les expectatives de la noia.

Temps més tard accedeix a la granja, Fanny, el seu estat és lamentable, Troy l’ acull però la dona mor i és enterrada amb el seu nadó, el sergent entén que aquesta és la persona a qui estima i després de deixar les seves robes en la platja s’ interna nedant en el mar.

Tothom dona per fet que l’ home s’ ha ofegat i sobretot Boldwood, com el cos de Troy no s’ha trobat, no se’l donarà per mort fins al cap de sis anys. Boldwood li demana a Bathsheba que li prometi que es casaran quan passi aquest temps.

En tant, acut a la ciutat un circ i en ell hi treballa , sota una disfressa, Troy però la seva dona no el reconeix. En el moment en que Batssheva ha donat el si a Boldwood i aquest ho pensa anunciar en mig d’una gran festa, Troy fa la seva reaparició i insta a Bathsheva a que l’ acompanyi, Boldwood agafa una escopeta, dispara al nouvingut i el mata.

Condemnat Boldwood a la presó, la noia contempla com el seu primer pretendent, Gabriel, vol marxar a la ciutat doncs no hi troba futur en el camp, la parella reconstrueix la seva antiga amistat i es casa.

 

Lejos del mundanal ruido 003

COMENTARI

Amb “Billy Liar” i “Darling”, Schlesinger s’ inscriu en la corrent del free cinema anglès però aquesta superproducció que anticipa la seva marxa a Estats Units per rodar “Midnight cowboy” ja avança el trencament amb qualsevol tipus de cinema alternatiu.

“Lejos del mundanal ruido” és una novel.la del segle XIX, de Thomas Hardy, que Schlesinger porta al cinema. Descriu la relació d’una jove i bella propietària rural, amb tres homes, tres pretendents que desitgen el seu amor.

El tocat per la vara de Cupido és Troy, el militar, i és la pitjor elecció, bevedor, jugador, violent i insensible, secretament enamorat de la seva antiga amant.

Boldwood, el terratinent veí, sols te ulls per la noia, quan pensa que ha arribat el seu gran moment, reapareix Troy i Boldwood fa callar la seva frustració, matant-lo.

Gabriel és el primer en festejar el cor de la dona però és també el més passiu, la seva espera té el premi adequat i s’ acaba casant-se amb Bathsheva.

Es tracta d’un drama romàntic, d’un fulletó d’ època marcat per la cuidada ambientació , la bella fotografia i la magnífica posada en escena, mostra un conjunt d’ esdeveniments amorosos però no aconsegueix que l’ espectador penetri en l’ ànima adolorida dels protagonistes.

La realització resulta plana , el to academicista i el metratge excessiu.

Tot i això, Schlesinger ens recrea amb algunes imatges potents: les ovelles arrastrades pel gos, que s’ estimben pel precipici en tant contemplem els cadàvers dels animals en la platja; la feina de Gabriel intentant salvar la palla recollida en mig de la turmenta, amb la col·laboració de Bathsheva, mentre Troy i els seus amics dormen borratxos; les escenes del circ que acaben amb la mirada entre el marit, disfressat, i la dona i per fi el ball, en el que Boldwood vol anunciar el seu prometatge, interromput de repent per l’ arribada de Troy, al que tothom considera mort.

 

DRÁCULA

dRACULA

Director: Terence Fisher

Actors: Christopher Lee

             Peter Cushing

             Melissa Stribling

             Carol Marsh

Any: 1958

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Jonathan Harker arriba a la mansió del comte Dràcula (Christopher Lee) amb la intenció d’ exercir com a bibliotecari.

En absència de l’ amo de la casa, una dona li demana a Harker que la protegeixi del comte, quan aquest arriba la foragita després de maltractar-la però Harker no pot evitar que en un altre moment, la dona se li acosti i el mossegui en el coll.

El nouvingut se n’ adona que està en presència d’una vampira , li clava una estaca en el cor quan la troba en el taüt i el cadàver de la dona morta es converteix en una vella esquelètica.

Harker es sorprès pel comte Dràcula, que el mossega i el converteix també en vampir.

El doctor Van Helsing (Peter Cushing), alertat per l’ absència del seu amic es presenta en el castell i troba a Harker ajagut en un taüt; Van Helsing que és un especialista en la lluita contra els vampirs, li clava una estaca en el cor i el mata per sempre.

Dràcula ha vist la foto de la promesa d’ Harker, Lucy Holmwood ( Carol Marsh) i marxa a Londres a trobar-la, ho fa, la mossega i la converteix en vampira malgrat que Van Helsing ha tancat la porta de la seva habitació i ha posat alls en tots els racons, antídot contra els apareguts.

El desig de sang continua i el comte té ara com objectiu a Mina, la cunyada de Lucy (Melissa Stribbling), si be aconsegueix també mossegar-la, Van Helsing i Arthur, el marit de la noia es traslladen a la residència de Dràcula, allà troben al comte amb la seva víctima, just quan falta poc per l’ albada, Van Helsing el persegueix per una habitació de la casa i allà obre les cortines, un potent raig de sol il·lumina l’ habitació.

El comte resta paralitzat pel crucifix que li posa al davant Van Helsing i es consumeix, convertint-se en cendres al tocar-li la llum però alguna cosa seva queda encara entre el polsim, un anell.

Mina es recupera i viu de nou al costat del seu marit.

 

dRACULA I

COMENTARI

Després del Nosferatu de Murnau en el cine mut i del Dràcula de Browning als inicis del sonor, l’ emblemàtic símbol del mal descansa uns anys en la seva caixa.

Si l’ Universal potencia el cinema de monstres i terror en els anys trenta, són ara els anglesos a través de l’ Hammer, els que ho fan en els anys seixanta.

Reapareixen Dràcula i Frankenstein, l’ home llop, la mòmia… i el director principal que els hi dona alè és Terence Fisher amb el seu equip amb el guionista Jimmy Sangster al front.; Christopher Lee queda com el Dràcula canònic dels anys seixanta i Peter Cushing com Van Helsing, el seu antagonista, en una sèrie de films que van de més a menys però en els que s’ incorpora un segell d’ interès i dignitat.

El mite de Dràcula esdevé de la novel.la de Bram Stoker de finals segle XIX, de la qual aquest film no és gaire fidedigne; abans en ple romanticisme apareixen “El vampir” de Polidori en 1819 i “Carmilla” de Sheridan Le Fanú en 1872, tota una contestació romàntica al món de la raó i la il·lustració.

El Dràcula de Fisher té elements inèdits; el principal és el color, si Lugosi i Browning aprofiten la foscor per perfilar el seu personatge, ara s’ incentiva la lluminositat dels escenaris. El film s’inicia amb la imatge d’una tomba on s’hi llegeix “Comte Dràcula” i de cop unes gots de sang de profunda vermellor la taquen , canvi de pla i visió d’un llibre d’un roig encès en el que Harker explica les seves vivències.

La caracterització de Dràcula també canvia, a diferència del Nosferatu de Murnau, un monstre, el Dràcula de Lee és un gentleman, Fisher el fa aparèixer omnímode dalt de les escales i cavallerós i educat fins que el desig de sang el convoca.

El Dràcula de Fisher és el més dominat per la concupiscència, la libidinositat, la passió i l’ impuls sexual; les dones , Lucy i Mina són captades pel vampir en el llit, són dones disponibles davant el seductor i els seus gestos abans de ser mossegades expressen aquest desig i una sensació de goig propera a l’ orgasme quan ja els hi ha donat la queixalada.

Com no, el relat esdevé de les arrels romàntiques, el món d’ ultratomba, els no morts, aquells que vagaregen fins l’ eternitat, aquells que disposen de l’ eterna joventut, i aquests significats pertanyents a l’ entorn del més enllà es contrasten amb les formes per aplacar-los, els símbols cristians, la creu com aturador del fonament demoníac.

Fisher filma amb austeritat, no hi ha grans ensurts ni escenes passades de voltes, fins i tot la mort dels vampirs piconats per l’ estaca en el cor es produeix fora de pla o a partir de l’ ombra del seu enemic.

QUÉ NOCHE LA DE AQUEL DIA

 

 

Director: Richard Lester

Actors: Ringo Starr

               Paul Mc Cartney

               John Lennon

               George Harrison

               Wilfrid Brambell

Any: 1964

Títol original: A hard day’s night

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Comèdia

Subgènere: Musical

EN EL 50 ANIVERSARY DE L’ ACTUACIÓ DELS BEATLES EN BARCELONA.

 

ARGUMENT

         Els Beatles són perseguits per un allau de fans, poden despistar-los i entrar en un tren que els té que portat cap a la seva propera actuació.

En el tren viatja un iaio pulcre (Wilfrid Brambell), l’ avi de Paul, que els acompanyarà en les seves aventures.

Després d’ assajos varis, arriba el dia de l’ actuació però l’ iaio convenç a Ringo, que està llegint un llibre, per què no perdi el temps i surti a viure la vida, aquest li fa cas i se’n va, en tant resta poc pel començament de l’ espectacle.

Més tard és retingut per la policia, els seus companys el troben i tots surten corrents, perseguits pels guàrdies, arriben a temps pel concert i aconsegueixen actuar.

 

 

COMENTARI

Els Beatles són en 1964 el gran fenomen mediàtic i de masses, que menys doncs, que propulsar encara més la seva carrera amb un film del que siguin protagonistes.

Richard Lester és un director anglès poc conegut en aquells moments, sols ha rodat una pel·lícula: “Un ratón en la luna” però és escollit per tirar endavant el projecte; l’ èxit és gran i obra les portes a una segona cinta, ”Help” i a que Lester porti endavant una llarga carrera, resti enquadrat en el free cinema primer i marxi a Hollywood ,per donar vida a Superman, més tard.

La pel·lícula és una comèdia esbojarrada, tan divertida com faltada de pretensions, sense una estructura narrativa clara; es tracta de barrejar la presència dels ídols britànics amb festius gags i cançons amb un lleu fil conductor.

Tot i que de manera amable, Lester vol contrastar el món transgressor, lliure i sense lligams dels Beatles amb l’ ordre establert i allò normatiu, reflectit per la seriositat i desdeny del seu company de viatge en el tren, l’ activitat estressada dels seus managers o la persecució reiterada de la policia.

Richard Lester homenatja en aquest film al cine mut, recrea el slapstick i recorda a Buster Keaton, així la majoria de gags són físics; la inicial persecució pels fans, l’ encalç final per la policia, les disfresses amb barbes i bigotis dels protagonistes , Els Beatles jugant i saltant, agafats en picat o quan Ringo en un terreny fangós, col·loca la seva jaqueta al pas d’ una dama, fins que al tercer intent, la dona cau en un forat d’on surt un amant obrer.

Els inferiors gags verbals furguen en la tradició dels germans Marx, un humor surrealista i embogit, en el que destaca la presència constant i genial de l’ avi pulcre, un verdader friki, que vulnera tot el que l’ envolta, que tan insulta als policies tractant-los de torturadors, com apareix en l’ escenari en el moment més insospitat o es cola en l’ auditori enganyant al guàrdia.

El fil és , doncs, alguna cosa més que un relat per la glòria d’uns astres juvenils, tripijocs, simpatia i bon humor intel·ligent el rodegen, tot i que això seria poc sense la presència i les cançons d’uns dels grans mites del segle XX.

Per si fos poc, hi ha un pel d’ ironia crítica; Ringo corre perseguit per les fans, entra en una botiga i es disfressa, ara ningú el reconeix, quan aborda a una noia per lligar amb ella, aquesta el rebutja i el tracta de nan, desposseït de la seva màscara, de figura del pop, ja no és ningú.

EL FOTOGRAFO DEL PÁNICO

 

 

FOTOGRAFO

Director: Michael Powell
Actors: Karlheinz Bohm
Moira Shearer
Anna Massey
Any: 1960
Títol original: Peeping tom
Nacionalitat: Regne Unit
Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Una prostituta és reclamada al carrer per un home amb una càmera que la va filmant. Quan arriben a l’ habitació, la càmera s’ apropa i contemplem la cara horroritzada de la dona abans de morir.

Aviat descobrim que l’ home de la càmera és Mark Lewis (Karlheinz Bohm), un dependent d’ una botiga que te com afició, la fotografia i treballa de càmera en una pel•lícula.

Quan arriba a casa seva, Helen (Anna Massey), una de les seves veïnes, que conviu amb la mare cega, l’ invita al seu aniversari, com Mark no hi acudeix, puja al seu pis a oferir-li un pastis i contempla algunes de les imatges que el noi te emmagatzemades. Són les d’ ell mateix quan era un nen i va ser assetjat constantment pel seu pare, que el gravava en totes les circumstàncies i li provocava situacions de por i tensió, per comprovar les seves reaccions. També el descobreix, en la cinta de petit, com voyeur de les activitats d’ uns amants.

Mark invita al plató a Vivian (Moira Shearer), la doble d’ una primera actriu, després que ella interpreti i balli per ell, Mark connecta la càmera i avança cap a la noia, un afilat mànec, sobresurt del trípode i la mata.

L’ assassí completa la seva activitat amb una model a qui també assassina. La policia comença a sospitar de Mark.
En tant torna a casa seva, Helen entra en l’ habitació del criminal i contempla horroritzada les pel•lícules que aquest guarda, amb la imatge de les seves víctimes, sentint la por davant la mort.

Helen és descoberta per Mark que li confessa que és l’ assassí i col•loca a la noia davant el seu mètode de terror. De la càmera surt el punxó que mata i un mirall en el que les víctimes contemplen la seva pròpia imatge terroritzada, que la càmera grava abans de morir.

Quan arriba la policia que el persegueix , l’ home, se suïcida amb el propi mètode amb que ha matat a les noies i contempla la seva pròpia mort.

 

EL FOTOGRAFO DEL PANICO I

 

COMENTARI

El fotògraf del pànic és una complexa pel•lícula de terror psicològic.

Mark és un home malalt, maltractat i gravat en la infància pel seu pare, per analitzar les seves sensacions nervioses i incentivat a exercir de voyeur. En tant ell mira, la càmera el grava i també el contempla.

Així que Mark, d’ adult, sols troba plaer en el voyeurisme, mirant als altres i aquest voyeurisme és portat a les seves últimes conseqüències com una forma d’ autosatisfacció.

El maníac, contempla la por de les dones que mata i elles es contemplen a si mateixes en l’ última ranera de l’ horror i la mort.

La por dels altres és l’ element de desig, la representació de l’ ejaculació és l’ assassinat. La càmera allarga el mànec assassí que és com una prolongació del sexe alçat. Una substitució malaltissa, davant la probable impotència pròpia, deguda als traumes infantils.

L’ assassí no pot matar a la mare d’ Helen perquè és cega i per tant incapaç de contemplar la seva pròpia imatge en el mirall. La dona no te por perquè no pot visualitzar la proximitat de la mort ni el propi terror.

Tampoc pot matar a Helen perquè aquesta l’ estima i no assaja el gest de terror. L’ amor li guanya a la mort.
Per Mark, l’ element màxim de plaer és la mort de l’ altre i el que li fa més por a l’ altre és contemplar la pròpia imatge davant de la mort.

La pel•lícula teoritza sobre el punt de vista. La mirada de l’ espectador és en ocasions la de l’ assassí o millor dit, la de la seva càmera. El punt de vista de l’ emissor, és la càmera, el punt de vista del receptor és el mirall en el que contempla la pròpia mort.

La càmera és també l’ alter ego de l’ home, per matar, per violar, també per crear, per mostrar, per fer art, darrera la càmera obedient s’ amaguen les millors i les pitjors pulsions del ser humà.