SONATA DE OTOÑO

 

 

Director: Ingmar Bergman

Actors: Liv Ullman

              Ingrid Bergman

              Halvar Bjork

               Lena Nyman

Any: 1978

Títol original: Hostsonaten

Nacionalitat: Suècia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Eva (Liv Ullman), viu amb el seu marit Viktor (Halvar Bjork), un pastor protestant i amb la seva germana Helena (Lena Nyman), una noia amb una malaltia degenerativa que te que jeure postrada en el llit.

Després d’ anys de no veure-la, escriu a la seva mare, Charlotte (Ingrid Bergman), aquesta és una famosa pianista que recentment ha vist la mort del seu últim amant, Leonardo.

Tot el que en un principi és cordialitat entre mare i filla, es va de mica en mica enterbolint, sorgeixen els retrets i un punt d’ odi. Eva s’ ha sentit sempre abandonada per una  dona egocèntrica que s’ ha dedicat a la seva carrera i a la seva pròpia vida sense prestar gaire atenció a les filles.

Aviat emergeixen els reprotxes, la mare va instar a avortar a la filla, aquesta viu secretament infeliç després de la mort del seu petit fill, tot això que s’ho ha guardat en l’ ànima, surt a l’ exterior, les frustracions per un suposat abandonament, el desamor i la pena.

Mare i filla s’ enfronten i es tracten amb duresa. Quan la mare marxa, la filla li escriu una carta que no sap si mai arribarà a les seves mans,en la que fa acte de contrició , suavitza el relat i demana perdó pels excessos comesos.

 

 

COMENTARI

En 1978, Bergman continua interessat per un dels temes primordials en la seva filmografia, sinó el més important, la dissecció personal del món interior d’uns personatges.

Gent que viu la seva vida amb aparent fluïdesa, es sotmesa en un moment determinat a una catarsi, la presència d’un especial esdeveniment o d’una altra persona acaben amb tot l’univers tranquil·litzador i fals, i treuen a l’ exterior els fantasmes ocults en la ment.

Així passa en les seves últimes pel·lícules d’ aquesta època: “Gritos y susurros” (1972), “Secretos de un matrimonio” (1974) o “Cara a cara” (1976).

Ara en “Sonata de otoño”, Bergman enfronta a mare i filla en un drama psicològic, totes les secretes pulsions guardades a traves del temps, esclaten en un conflicte tens, amarg, sense concessions.

Darrera el sentiment de desatenció, en Eva fluctua un buit existencial, la mare és el fil conductor de la ràbia expressada però darrera hi ha el compliment cap a una germana impedida, la mort del fill i una vida sense incentius.

Una nit, Eva desperta d’un malson i confessa tot allò que portava dins, el dolor davant una vida estèril i la insatisfacció de contemplar la pèrdua de l’ amor dels sers més propers. Eva intenta salvar-se , comprendre, estimar i que l’ estimin però probablement, fora del crit contingut d’una nit, tot continuarà igual.

Bergman porta la tensió a l’ espectador que viu la disputa, amb angoixa i desassossec, incapaç de remoure’s en la butaca. El director suec roda en nombrosos primers plans, on Liv Ullman i Ingrid Bergman desenvolupen un duel interpretatiu colossal. Sven Nykvist, el fotògraf del director suec, il·lumina les escenes sempre amb una llum somorta i tènue que porta als rostres de les protagonistes tota la expressivitat i el dolor que els esdevé.

 

 

THE SQUARE

 

Director: Ruben Ostlund

Actors: Claes Bang

              Elisabeth Moss

              Dominic West

Any: 2017

Nacionalitat: Suècia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Christian (Claes Bang) és el director del Museu Real d’ Art Contemporani d’ Estocolm.

Les obres que en ell s’hi exposen són trencadores i avantguardistes, ara s’ inaugura una exhibició titulada “The square”, un quadrat on s’hi volen concentrar els millors valors humans.

Un dia Christian és assaltat per una dona, assetjada a la seva vegada, que li demana protecció, un altre home s’hi solidaritza i un tercer  que, és l’ assaltant, fuig al veure als altres fer-li front. El resultat és que Christian ha estat víctima d’una ensarronada i li han robar la cartera, el mòbil i els botons de puny.

Amb la col·laboració de Michael, company de feina, localitza on viuen els lladres, com no sap qui ha estat el saltejador, col·loca un pasquí en cada bústia de la casa, en el que assevera que sap qui són els malfactors i demana li restitueixin allò robat sinó volen atenir-se a les conseqüències.

Al cap d’un temps, un nen emigrant el commina a qui li demani perdó i a que gravi un vídeo , penedint-se de la seva acció, doncs ha estat acusat i recriminat per una cosa que ell no ha fet.

Mentrestant, Christian assisteix a una perfomance on un actor interpreta a un home mono i aquest incomoda als assistents, tanmateix uns creadors graven un vídeo per al centre d’ art ,en el qual es contempla com una nena indigent explota als ulls dels espectadors.

El museu li reclama responsabilitats a Christian i l’ obliga a dimitir, en tant Anne (Elisabeth Moss), una periodista amb qui l’ home ha tingut una relació, no vol que tot es limiti a una trobada sexual i li reclama ampliar el lligam.

Christian amb mala consciència, grava el vídeo que li ha demanat el nen, on demana disculpes però quan va a lliurar-li, la família ha marxat.

 

 

COMENTARI

“The square” guanya la Palma d’ Or en el festival de Cannes de l’ any 2017.

La pel·lícula es basa en fragments, en moments en els quals Christian, el director d’ art contemporani del museu d’ Estocolm, és el fil conductor.

Estem davant un film imperfecte i irregular però també sorprenent, complex i diferent, una aportació creativa al cine del segle XXI.

Oslund ens presenta l’ art modern i “The square”, el quadrat , la nova exposició, com una metàfora de la societat sueca i occidental….de la societat. A través d’ aquesta visió fragmentada  i de les petites històries, ens adonem de la hipocresia, la doble moral, la correcció política , les contradiccions socials i les pors d’un entorn mundà que camina  entre la voluntat de ser i la de semblar. La fredor, la insolidaritat i el desconeixement de l’ altre, són parts que formen un tot.

Oslund planteja la pel·lícula com moltes de les seves vinyetes, és a dir es tracta d’ una perfomance i totes les històries que acull en el seu si es poden contemplar d’ aquesta manera; què són sinó l’ assalt en mig del carrer, la interpretació excessiva de l’home mono, la retòrica del nen per restituir el seu bon nom o la insistència de la periodista per fer més duradora la relació.

Tot són moments teatrals, actes que defineixen la contemporaneïtat i que mostren al públic, a tots nosaltres, les pròpies vergonyes, representants i representats juguen la broma de la vida. El director suec llença els seus retrets en base a la ironia i la sàtira.

L’ episodi més rotund és el de l’ home mono. Un actor interpreta aquest paper davant el més granat del món cultural, és algú que s’ excedeix en els seu paper de simi. El presentador ho anuncia en l’ inici. Un animal ataca si veu que se li te por, un animal et persegueix si corres davant d’ ell i t’ ignora si et quedes quiet i busca una altra presa.

L’ home mono trenca la norma i les convencions socials, molesta, incomoda, agredeix i els benpensants, que som tots, no sabem com actuar ni com respondre. Quan els expectatives no són les esperades ens trobem amb la por d’un col·lectiu davant un sol home que transgredeix ; aflueixen la intimidació, la covardia i la vergonya, tan sols quan algú desperta i s’ hi torna, la manada actua gregàriament i acompanya en el càstig a l’ home animal.

Un altre episodi important és el del vídeo. Un grup artístic ha preparat una gravació en la que s’hi contempla a una nena indigent i rossa que camina cap un cercle on explota i salta pels aires. De nou la societat benpensant demana la retirada de les imatges, un menyspreu als col·lectius més desafavorits, una humiliació, una ferida a la sensibilitat dels espectadors. La societat viu, si més no, un conflicte; una part del públic protesta perquè amb la dimissió del director del museu i la retirada del vídeo, es demostra el sostre de vidre de la llibertat d’ expressió i la democràcia. La societat mostra fugues i contradiccions i discuteix sobre allò banal mentre al carrer, els verdaders desafavorits són oblidats.

Un altre episodi ens mostra com Christian és atracat, una xarada que el confon, i ell acusa falsament. Christian es veu enfrontat i humiliat davant el nen que li demana rescabalar el seu honor i s’ accentua el sentiment de culpa, intenta redimir-se acusant-se de la mala actitud, és la mala consciència del culte i el ric davant un món que el posa en evidència.

Més episodis. En “The square”, si entres cap a la dreta vol dir que confies en el gènere humà, si vas cap a l’ esquerra, és que no ho fas. Tothom escull la confiança en el semblant, llavors cadascú es te que desposseir de cartera i mòbil, deixar-lo a terra i seguir camí, això ja no agrada tant.

Més motius de por, desconfiança i recel. L’ amant ocasional es vol quedar amb el condó amb el semen per llençar-lo o potser no, dubtes, suspicàcies, lluita per tan important fluid que, després continua, sexe d’una nit o sentiment amorós?.

Oslund doncs, introdueix el cos social en aquest quadrat, igual que l’ art contemporani tot és artificiós, contradictori, tot és dubte i engany. Un símptoma dels temps, un retrat cínic i intel·ligent que te el seu epicentre quan la dona de la neteja llença a les escombraries part de l’ exhibició pensant que són deixalles. Món d’ equivoc i confusió

 

 

EL SEPTIMO SELLO

el-septimo-sello

 Director: Ingmar Bergman

Actors: Max Von Sydow

               Gunnar Bjornstrand

               Bibi Anderson

               Nils Poppe

Any: 1957

Títol original: Det sjunde inseglet

Nacionalitat: Suècia

Gènere: Cine d’ autor

Subgènere: Metafísic

 

ARGUMENT

Antonius Block ( Max Von Sydow) és un cavaller, que en el segle XIV, torna de les creuades amb el seu escuder. Quan està descansant en una platja se li apareix la mort.

Antonius li demana que no se l’ emporti i la repta a una partida d’ escacs.

En tant, la pesta s’ estén i amb ella el fanatisme religiós. Una noia és cremada per anar amb el diable i com a contrapunt una parella de comediants, Mia (Bibi Anderson) i Jof (Nils Poppe) i el seu fill, van de poble en poble, divertint  a la gent.

Antonius, assetjat per la mort, li pregunta i es pregunta que hi ha més enllà i si Déu existeix. També entén que la seva vida ha estat banal i sense sentit i vol redimir-se. Quan la mort li fa escac i mat, Antonius sap que no la podrà aturar però intenta enganyar-la i demorar el  moment, amb la fi que els acròbates que estan amb ell puguin escapar.

D’ un cop de mà, tira les peces. La mort les recompon però els amics  d’ Antonius ja han fugit i aquesta acció donarà sentit a la seva vida. Efectivament, la mort li anuncia que la propera vegada que es trobin serà la definitiva.

Antonius arriba al seu castell, retroba la seva dona i comparteix taula amb ella, amb el seu escuder, amb la seva amistançada i amb un ferrer. La mort que ha guanyat la partida, arriba i se’ls emporta.

el_septimo_sello-835408772-large

COMENTARI

Bergman inicia un cicle marcat pel sentiment religiós, on es pregunta pel sentit de la vida i expressa els seus dubtes sobre que hi a més enllà de la mort. L’ autor suec recull el món filosòfic de Kierkegaard i el seu existencialisme i es fa les mateixes preguntes que el pensador a través dels personatges imaginaris.

Una altra influencia és sens dubte, un dels grans referents del cine mut: Victor Sjostrom on en “La carreta fantasma” ens mostra un cotxer, que és la mort, i que ve a emportar-se l’ ànima d’un dels protagonistes. El rigor del món luterà apareix en tota l’ obra de Bergman i és una constant en tots els directors nòrdics que es plantegen les preguntes trascendents sobre els ser humà: qui som?, d’on venim? i a on anem? amb Carl Theodor Dreyer encapçalant-los.

“El séptimo sello” és considerada la primera obra mestra de l’ autor suec.

El clàssic de Bergman parla, com en gran part del cinema del director suec, sobre l’ angoixa del ser humà davant la mort. Antonius, vol saber que hi ha més enllà. Hi ha Déu?, on està Déu?. Però la mort és l’ única realitat. El director suec parla sobre la religió, la vida i la mort però no pren partit, la seva és una visió agnóstica, expressa els seus dubtes pero no manifesta certeses.

El protagonista li pregunta a la noia acusada de parlar amb el diable que hi ha de verdader en la seva fe però comprèn que darrera la seva mística només hi ha l’ humana por a morir.

Antonius representa les preguntes i els dubtes del ser humà i desenvolupa una estratègia enginyosa, la partida d’ escacs, per guanyar temps i per redimir-se, deslliurant als comediants.

Aquests en mig de la pesta i el fanatisme se salven i són el missatge d’ esperança i regeneració que proposa la pel·lícula.

“El septimo sello”, parla també sobre el sentit de l’ existència humana, És també, en un momento de guerra freda, una advertència sobre l’ apocalipsi atòmic. Quan la dona d’ Antonius llegeix la Bíblia, l’ apocalipsi diu: “el setè segell, l’ obriran els àngels amb set trompetes. Cada àngel portarà una munió de foc sobre la terra i aquesta serà arrasada”.

Aquí es pot veure, doncs, una premonició del desastre nuclear, en aquest cas, alertat des d’ el mite religiós.

Dos escenes passen a la història del cinema. La partida d’ escacs del cavaller i la mort i l’ escena final en que Antonius i els seus amics pugen la muntanya, conduits per la mort, cap el desconegut

La pel.licula guanya el premi del jurat en el festival de Cannes de 1957