EL IRLANDÉS

 

 

Director: Martin Scorsese

Actors: Robert de Niro

               Al Pacino

               Joe Pesci

               Anna Paquin

               Harvey Keitel

Any: 2019

Títol original: The irishman

Nacionalitat: USA

Gènere: Gàngsters

 

ARGUMENT

Frank Sheeran (Robert de Niro), un home d’ ascendència irlandesa, torna de la segona guerra mundial, es dedica al negoci de la carn amb el seu camió però coneix a Russell Bufalino (Joe Pesci), un gàngster amb gran poder en la màfia.

Sheeran fa amistat amb Bufalino que el te com el seu home de confiança , li encarrega feines diverses i el converteix en un sicari al servei de l’ organització.

Al cap del temps Sheeran coneix a Jim Hoffa (Al Pacino), el líder del sindicat del transport, un home tan corrupte com poderós. L’ irlandès es converteix en un assassí a sou al dictat dels seus caps.

Hoffa és acusat d’ algunes irregularitats i ingressa en la presó durant quatre anys. Quan surt vol tornar a dirigir el sindicat però la màfia ja no el necessita i te altres interessos.

Bufalino li encarrega a Sheeran que elimini a Hoffa, l’ irlandès malgrat l’ amistat que l’ uneix amb el líder sindical l’ assassina i després es cremen les restes del mort.

Al cap dels anys Sheeran, ja vell i en una residencia,explica en primera persona la seva historia, quan un capella l’ insta a penedir-se, l’ antic gàngster no en troba motius.

 

 

COMENTARI

Martin Scorsese és potser el director viu més reputat del cine actual, ha parlat sobre el tema de la màfia, al menys en dues pel·lícules: “Uno de los nuestros” (1990) i “Casino” (1995), ara torna a aquest escenari a partir d’una novel·la de Charles Brandt: “I heard you paint houses”, basada en fets reals.

Scorsese ens parla de la màfia, una organització paral·lela a l’ estat i plena de poder i dins d’ ella ens transporta cap el personatge de Frank Sheeran, un assassí a sou que ens explica les seves vivències en primera persona.

Sheeran és un executiu, un home obedient a l’ organització, un treballador eficaç, un quadre d’ una empresa que mai posa pegues a la feina que li encarreguen, tot seria normal sinó fos perquè aquest treball consisteix en matar gent.

Sheeran ve de la guerra, allà contemplem com ha matat a altres persones, obeïa ordres i matar molta gent era motiu d’ aprovació per part dels superiors. Ara l’irlandès es dedica a la mateixa feina, ràpid, concís, sense escrúpols ni remordiments, la violència és una eina i una necessitat al servei d’ aquell que paga.

El coprotagonista del film és Jim Hoffa, un mafiós que arriba a liderar el sindicat del transport i que no li fa fàstics al suborn, el frau i qualsevol activitat delictiva amb tal d’ afermar el seu poder. D’ ell es va dir que era l’ home amb més poder dels Estats Units després del President Kennedy en els anys seixanta. Hoffa desapareix en 1975 i el relat abona la hipòtesi de que va ser assassinat per la màfia doncs els seus serveis ja no interessaven.

Sheeran i Hoffa havien construït una bona amistat , però l’ irlandès és un home productiu i no entén de compassió, compleix les ordres rebudes i mata al sindicalista.

Scorsese mostra l’ acció ara subtil, ara criminal de la màfia, ho fa durant tres hores i mitja i a l’ espectador li costa saber qui és qui, perquè un clan mata a gent de l’ altra i ens redacta una verdadera enciclopèdia de la màfia dels anys seixanta i setanta, sense que l’ acompanyi el ritme narratiu. Scorsese, en aquest cas, mimat per la industria i per Netflix que emetrà la pel·lícula en les televisions de tot el món, es torna egocèntric i no sap reduir ni espaiar molts  elements poc narratius que li acaben sent aliens a l’ espectador. El conjunt de la pel·lícula per aquest humil bloguer és decebedor.

El relat culmina en un epíleg que sembla una altra pel·lícula, els gàngsters s’han fet grans. Instal·lat en una residència, Sheeran continua sense voler dir paraula sobre els seus crims, no busca redempció ni perdó, ja que no se’n penedeix de cap de les seves accions, tot va ser una forma de viure. Va fer allò pel que li van pagar i pel que va ser escollit.

Ara viu la vellesa, la incapacitat  i la mort dels companys,la seva mateixa està pròxima. Scorsese ens ve a di que tota història personal és banal, assassins, mafiosos,malvats, gent temible,poderosos… tots acaben disminuïts primer i en un sot després. Res ha servit per a res.

 

MIDNIGHT COWBOY

 

 

Director: John Schlesinger

Actors: Jon Voight

              Dustin Hoffman

              Brenda Vaccaro

Títol original: Midnight cowboy

Any: 1969

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Joe Buck Jon Voight) és un cowboy de Texas que treballa en un restaurant de rentaplats. Cansat d’ aquesta feina agafa un autobús amb la intenció de traslladar-se a Nova York.

La seva idea és fer valer el seu atractiu i guanyar-se la vida com gigoló, vivint de les dones. Però les seves primeres experiències no són gaire esperançadores. Des de les senyores que el rebutgen fins les que s’ indignen quan els hi demana diners per fer l’ amor amb elles.

Un dia, en un bar, coneix a Ratso Rizzo (Dustin Hoffman), un esguerrat que se les dona d’ home de món i que li proposa ser el seu representant.

Ratso, el suposat representant, l’ enganya i després de donar-li la comissió, Joe es troba en una habitació amb un homosexual i fanàtic religiós

Joe es queda sense diners, és expulsat de la pensió i acaba prostituint-se amb homes, malgrat que aquests tampoc li paguen.

Casualment es retroba amb Ratso i aquest l’ invita a dormir en un pis que ha ocupat. En realitat Ratso no és representant de res sinó un  lladregot que es busca la vida allà on pot.

Joe proba en un hotel per a dones però també te que sortir per cames, trencant amb els somnis de Ratso que espera el triomf del seu amic per millorar també la seva sort.

Joe i Ratso són invitats a una festa, allà per primera vegada lliga  i una dona accepta pagar pels seus serveis. Malgrat patir una puntual impotència, acaba guanyant el crèdit que ell mateix es dona i Shirley, la seva acompanyant, fa córrer les seves dots amatòries entre les seves amigues.

En tant a Joe sembla que la vida li somriu, Ratso es troba malalt. Joe vol complir el somni del ara amic seu i anar fins a Florida. Quan un homosexual el porta a la seva habitació de l’ hotel, Joe el colpeja i li roba els diners amb que pagarà l’ autobús camí del mar.

Abans d’ arribar, quan Joe pensa en canviar de vida, Ratso mor en l’ autobús que el porta al paradís.

 

 

COMENTARI

    John Schlesinger destaca com un dels promotors del free cinema anglès amb pel·lícules com “Billy Liar” (1963) , “Darling”(1965) o “Lejos del mundanal ruido” (1967). La seva presència en el cine americà amb “Midnight cowboy sembla que el portarà al cim doncs guanya en 1970 tres oscars, millor pel·lícula, millor director i millor guió adaptat però tot i continuar realitzant un cinema digne mai tornarà a obtenir un èxit com aquest.

Midnight cowboy va resultar un film escandalós per al seu temps i no va poder-se estrenar en Espanya fins al  1975, coincidint amb la mort de Franco, el tema: un home que es vol guanyar la vida com a prostitut, no hi va ajudar. La cinta és un retrat cruel, àcid i tendre de dos busca vides cercant el somni americà, dos homes que volen aparentar allò que no són.

Un, un pagès, un vaquer de Texas, ignorant ,que  pensa es pot guanyar la vida com semental per les dones riques i acaba sent ell qui paga. L’ altre, un vividor, un truà que espera un cop de sort per veure acomplert el seu somni, instal·lar-se a Florida. Els dos units pel seu instint de supervivència.

Darrera aquests personatges Schlesinger compon la imatge , poc afalagadora, de Nova York , fanàtics religiosos, homosexuals sortits, dones casades en cel, diletants, drogoaddictes, pispes, tota una fira de les vanitats i retrat social d’ un món i una època. Un catàleg de misèries i miserables.

En mig d’ aquest panorama, els dos protagonistes viuran una història d’ amistat, malgrat els contrastos i les diferències que els separen, malgrat que l’ esforç de Joe no aconseguirà arribar a bon port i Ratso morirà abans d’ arribar al destí del seu somni.

Magnífiques les escenes de la festa on es desvetlla tota una fauna urbana plena de esnobisme i a la recerca de noves experiències. Igualment potent l’ escena del “polvo” del cowboy després del seu primer fracàs. Per fi, el final: ple de dolor, quan Ratso mor en el bus al costat del seu amic, en tant el conductor dissimula i diu que no ha passat res, la vida i les aparences continuen.

D’ alguna manera el relat incideix en la decadència del western. El cowboy contemporani ja no és un home que  ve a solucionar greuges sinó algú desvalgut i ridiculitzat que es guanya la vida com pot.

Destacar per fi la enganxosa melodia de Nilsson: Everybody’s talking”, tot un emblema que acompanya als personatges en el seu recorregut.

DIA DE LLUVIA EN NUEVA YORK

 

 

Director: Woody Allen

Actors: Timothée Chalamet

               Elle Fanning

              Selena Gómez

              Jude Law

              Diego Luna

              Liev Schreiber 

Any: 2019

Títol original: A rainy day in New York

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

    Gatsby Welles (Timothée Chalamet) és un noi de casa bona que estudia en una Universitat i te novia, Ashleigh (Elle Fanning), la noia ha acabat periodisme i va a Nova York per realitzar una entrevista a un famós director de cine, Roland Pollard (Liev Schreiber). Gatsby l’ acompanya.

Asleigh Enright es troba amb Pollard, un cineasta turmentat i descontent amb la seva obra, que li presenta a Ted Davidoff (Jude Law), el seu guionista. Ted acompanya a la noia en el seu vehicle però es deprimeix quan contempla com la seva parella entra en la casa del seu millor amic.

En tant, Gatsby que s’ ha quedat sol es troba amb Chan (Selena Gómez, la germana d’una antiga novia seva, amb qui simpatitza.

Quan Asleigh entra en els estudis cinematogràfics coincideix amb Francisco Vega (Diego Luna),un actor de fama que se l’ emporta al seu apartament, quan  ja tot està disposat per fotre un clau, arriba la novia de Vega, i Asleigh te que sortir a corre-cuita mig nua sota la pluja.

Gatsby havia promès anar a una festa social a casa els pares, com Asleigh ha desaparegut i no els vol contrariar, contracta a una prostituta per que l’ acompanyi, la mare descobreix l’ engany i li confessa al fill que ella de jove també va treballar com a noia de companyia.

Al sortir de la festa, Gatsby es retroba amb Asleigh però conclou que no és la seva parella ideal i coincideix amb Chan que potser sigui l’ amor de la seva vida.

 

Resultat d'imatges de DIA DE LLUVIA EN NUEVA YORK IMAGES

 

COMENTARI

I Woody Allen ataca de nou. Allen es troba amb les dificultats posades per la productora per l’ estrena del film per suposats fets relacionats amb l’ assetjament que ningú ha demostrat ni provat.

La pel·lícula s’ estrena tan sols en Europa i cal dir que un Allen sempre és un Allen però que malgrat tot el director americà perd part del seu talent reiterant-se en comèdies romàntiques un tant insubstancials.

Sembla que ens te acostumats a una de freda i una de calenta, si  “Blue jasmine (2013) i Wonder Wheel (2017) eren potents relats on Allen es posava seriós, està clar que  entremig hi circulen històries molt més banals, comèdies lleugeres i cine un tant irrellevant.

Entre aquest cine s’hi troba “Dia de lluvia en Nueva York” on Allen esbrina de nou les seves obsessions i mostra el seu món particular, De que va la pel·lícula?, d’ allò de sempre: les relacions humanes, els sentiments amorosos i sobretot la volubilitat de l’ amor.

Allen contextualitza el relat en les classes altes de Nova York, com sempre els seus personatges tenen dubtes existencials perquè no els hi falta menjar ni bona vida i aquest retrat és legítim per molt esbiaixat que sigui.

Gatsby i Asleigh són deslleials, infidels i dubten constantment perquè aquesta és la naturalesa humana. Quan tens algú al sac i ben lligat ja penses que potser l’ altra que està al costat és una mica millor, caràcter masculí depredador, banalització femenina de les relacions amoroses.

I això és el que explica Allen una  i una altra vegada estimem a X per enamorar-nos tot seguit de Y i quan ja el/la tenim li fem ullets a R. Volubles, canviats, enamoradissos, capriciosos, així és la naturalesa humana i el director americà la retrata de nou.

Allen mostra els seus ninots en el sempre homenatjat Nova York i ho fa a través d’un temps  de pluja, que tant li agrada al protagonista, és el temps de la nostàlgia, dels sentiments, del cor que plora tant com el cel.

 

JOKER

 

 

Director: Todd Phillips

Actors: Joaquin Phoenix

               Robert de Niro

               Zazie Beetz

Any: 2019

 Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Arthur Fleck viu en Gotham city i en la seva casa amb Penny, la mare, és pallasso de professió i és apallissat en mig del carrer per un grup de brètols.

Arthur ha estat ingressat en un psiquiàtric i en moments donats se li escapa un riure incontenible. Un company de la feina, Randall , li regala una pistola perquè es defensi, El pallasso actua en un hospital de nens i li cau el revòlver a terra, això fa que sigui acomiadat de l’ empresa.

Un dia és agredit en el metro per un grup de yuppies de Wall Street, l’ home respon disparant-li’ls i matant-los. La policia li segueix la pista i els diaris parlen en primera plana de la recerca d’un clown assassí.

L’ home actua en un club i la seva actuació és un fracàs total, Murray Franklin (Robert de Niro), un prestigiós periodista amb un programa d’ entreteniment en prime time, el truca perquè participi en el seu show però en realitat el que vol és riure-se’n de la seva falta de gràcia.

Arthur trava amistat amb una veïna seva, Sophie (Zazie Beetz),i va a veure a un polític que es vol presentar com a alcalde, Thomas Wayne, un home que defensa l’ ordre i acabar amb la delinqüència, la seva mare va treballar de jove amb Thomas i van tenir una relació sentimental, Arthur pensa  que el polític pot ser el seu pare i el capitost ho nega i l’ expulsa de casa seva.

El pallasso se n’ assabenta que Penny, la seva mare, va tenir diversos amants de jove i que ell va patir abusos per part d’ aquests, quan la seva mare te un atac i és ingressada en l’ hospital, el fill l’ ofega i la mata.

Arthur continua el seu procés d’ embogiment, quan Randall i Gary, un altre company de feina el van a visitar a casa, assassina a Randall que havia negat que fos aquell que li havia facilitat una arma.

Fleck es dirigeix a la televisió per participar en el programa. En el metro la policia el persegueix però ha creat un estat d’ opinió,molts manifestants es dirigeixen a desfilar contra l’ autoritarisme de politics com Wayne disfressats de pallasso i apallissen als agents.

Arthur arriba a la televisió i en el programa declara que ell és l’ assassí dels tres homes de negocis, i li retreu a Murray que tan sols l’ha trucat per riure-se’n d’ ell, seguidament li engega un tret i el mata.

Perseguit per la policia és detingut, el vehicle policial te una trompada mentre els pallassos manifestants ocupen la ciutat i Arthur s’ erigeix en el seu líder.

Arthur persegueix a Thomas Wayne i el mata al costat de la seva dona, en tant el fill de la parella assisteix expectant al crim. Arthur és ingressat en un psiquiàtric.

 

 

COMENTARI

    Todd Phillips és tota una sorpresa en la direcció d’ aquest magnífic film, fins ara la seva poca fama venia donada per la direcció de “Resacón en Las Vegas”, les seves seqüeles , altra cine adolescent i thrillers previsibles.

Phillips dirigeix ara una paràbola social que te com element funcional una certa seqüela de Batman. La pel·lícula ens serveix per conèixer els orígens de “Joker” l’ irredent enemic del justicier. En realitat és una excusa per parlar dels temes que ara comentem.

Phillips ens presenta en la primera escena allò que serà el leit motiv desencadenant de la trama, Arthur Fleck és un pallasso que pacíficament circula pels carrers amb un cartell, uns nois li arrabassen i desprès l’ apallissen, no hi ha motius, tan sols hi ha odi i maldat social.

Més tard un company de feina li facilita un revòlver, cosa que després negarà , uns yuppies de Wall Street el menyspreen, és acomiadat de la feina, se n’ assabenta que amants de la seva mare van abusar d’ ell de petit i com el seu pare no el vol reconèixer i no te èxit quan actua com humorista en un club.

Arthur és un fracassat en una societat que no vol reconèixer el fracàs, Arthur és assetjat, rebutjat i menystingut, no hi ha compassió per un home ja amb mancances psíquiques, la societat crea un monstre.

El director americà realitza una paràbola social. Arthur és un perdedor que s’ enfronta a un món on sols hi caben triomfadors i tots ells el refusen, és per això que el pallasso acaba amb la vida dels principals baluards del sistema que l’ expulsen, els amos del poder econòmic, superbs i desdenyosos, el polític que només viu per afermar l’ ordre social vigent o el periodista que se’n riu d’ ell i tan sols vol tranquil·litzar a l’ espectador amb l’ entreteniment.

El pallasso representa la falsa felicitat que exigeix  la societat, el goig dissenyat com una disfressa necessària per fer front al món, el riure és una imposició social, en Arthur esdevé malaltia i crea angoixa i inquietud perquè riu quan no toca. El pallasso es posa la màscara de la joia en un món terrible. Darrera de la façana del clown hi ha algú que expressa que no ha estat feliç ni un sol moment de la seva vida. El Joker és un malat social que esdevé  d’una societat malalta. El pallasso és el mirall deformat en el que es mira el món per tranquil·litzar-se i es troba amb un somriure fals i malaltís.

Phillips te referents en el seu relat, el principal: “El rey de la comèdia” de Martin Scorsese, en el que un artista còmic, un histrió segresta a un showman famós per poder substituir-lo i tenir el  seu minut de glòria. Igualment, com el personatge d’ aquest relat, “Taxi driver” del mateix Scorsese és un exemple d’ algú que atiat pel malestar social i personal es converteix en un  assassí.

Els mitjans de comunicació són un altre objectiu de Phillips que retrata a Murray i el seu programa com un element cauteritzador de les ferides socials a través de l’ entreteniment i la diversió, la confessió de els assassinats comesos i la mort en directe del presentador, agiten el pànic entre el públic i el porten a assolir una realitat desagradable i a sortir de la seva zona de confort.

La pel·lícula no seria la mateixa sense l’ aparició d’un Joaquin Phoenix desfermat, seductor, inquietant i terrorífic. Les imatges d’ Arthur corrent pels passadissos o imposant-se a la massa marginal, dels altres pallassos com a líder, són desassossegants. En realitat Joker s’ erigeix en cabdill d’una massa sense consciència, és un líder radical o un assassí ?, un guillat o/i una víctima dels sistema?. Els seus iguals tenen també una aspiració a la destrucció d’ allò que no els hi agrada, sense alternativa més enllà. És la revolució dels marginals, els pallassos, els desafectes al sistema, una massa alienada i violenta, potser no gaire millor que allò que vol combatre.

Per fi el film ens obre la porta al sorgiment del personatge que encarnarà a Batman: Bruce Wayne, un nen, contempla astorat la mort dels seus pares i inicia anys més tard la carrera de justicier per imposar l’ ordre en la ciutat i es converteix en el cavaller fosc que retrata Nolan.

La pel·lícula guanya el Lleó d’ or en el festival de Venècia del 2019.

 

 

 

EL DESPERTAR DE UNA NACIÓN

 

Director: Gregory La Cava

Actors: Walter Huston

Franchot Tone

Karen Morley

Any: 1933

Títol original:  Gabriel over the White House

Nacionalitat: 1933

Gènere: cine polític I social.

 

ARGUMENT

Jud Hammond (Walter Huston) és escollit nou President dels Estats Units, en el context de la gran depressió.

El seu nou secretari és Hartley Beekman (Franchot Tone) i Pendola Molloy (Karen Morley) és la seva ajudant.

El nou President és un cínic, no vol fer front als problemes del país, l’ atur, la fam, la misèria i la delinqüència i s’ expressa amb frases fetes i llocs comuns.

Un dia, el president condueix temeràriament el seu popi vehicle i te un accident, a resultes del qual pateix una commoció cerebral.

Inopinadament, el President desperta i sembla recuperat però ara és un altre home, algú que llegeix i pensa, algú que ha canviat radicalment i que el primer que fa és preocupar-se per la sort dels aturats i els desafavorits; quan els membres del seu partit li retreuen aquesta actitud, els fa callar i el secretari d’ estat és obligat a dimitir.

En tant, John Bronson, el líder dels aturats inicia una marxa sobre Washington, un gàngster, Nick Diamond intenta comprar a Bronson per que no hi hagin aldarulls, com el líder social no accepta, és assassinat.

El President s’ entrevista amb els manifestants i proposa que l’ estat creï una xarxa d’ obres públiques i de treball social. Hammond necessita fons per portar endavant aquet programa i convoca al senat, allà  les propostes tenen poca audiència i el volen destituir. El President suspèn les càmeres i actua en solitari.

Hammond revoca la llei seca i crea botigues expenedores d’ alcohol sota control governamental; Diamond li declara la guerra i ataca aquests  establiments. Com resposta el President anomena a Beekman cap de la policia federal, Diamond és arrestat, jutjat i ell i els seus homes executats.

Més tard obliga als governs europeus que tenen deutes amb Estats Units a pagar de manera immediata. Hammond destrueix els seus propis vaixells de guerra amb la finalitat que les altres nacions facin el mateix i amb l’ estalvi paguin el deute i així el país pugui finançar els seus plans socials.

Les potencies accepten signar el pacte de de desarmament. En l’ acte de la firma, el President es desmaia i mor però ha preservat la pau en el món.

 

 

COMENTARI

La Cava és conegut sobretot per les seves comèdies sofisticades, en les que retrata ambients d’ alta societat i els seus vicis, ara canvia d’ escenari i realitza un film de caire social, proper en alguns aspectes al cine de Frank Capra.

El nou President dels Estats Units és un polític sense principis, un accident de cotxe trastocarà la seva ment i el convertirà en un precursor de la pau.

Cal dir que estem davant una paràbola política en la que La Cava abjura dels polítics a l’ us, insta a substituir la raó política per l’ idealisme i per això planteja, com un President corrupte és converteix en un home honest.

La Cava presenta a tots els acompanyants del President, congressistes, senadors i membres del govern com a polítics que sols es mouen pels seus interessos, allunyats de qualsevol sensibilitat social.

La proposta del guió, per solucionar els problemes socials és ambigua i força discutible. Com tot l’ aparell de l’ estat és un impediment per l’ acció positiva, Hammond deroga les càmeres i actua en solitari. És una defensa, doncs, de l’ acció providencial, de la intervenció de l’ individu amb altura de mires per sobre dels polítics escollits però suposadament corruptes, alguna cosa propera a la dictadura.

El President, sense interferències, deté als gàngsters , els jutja i executa sense miraments, malgrat el corc socials que aquest signifiquen, no sembla que gaudeixen de gaires garanties els acusats. La proclama del president: ull per ull, dent per dent, ens ho deixa clar.

En realitat, Hammond no vol fer la revolució sinó incentivar la democràcia segons l’ entenien els pares de la pàtria, Washington, Jefferson i Lincoln. Hammond proposa un programa keynesià d’ estímuls a l’ obra pública a càrrec de la despesa de l’ estat.

El més interessant i nou és la proposta clarament pacifista. Es tracta d’una declaració amb un toc nacionalista, els europeus són aquells que tenen deutes i no paguen. L’ oferta és destruir simultàniament l’ armament de les grans potències i dedicar els diners de la guerra a obra social. És un discurs anti bel·licista i coincident amb les propostes dels moviments pacifistes.

El discurs que imposa La Cava, en boca del president Hammond és tan demagògic com ben intencionat i idealista,a problemes complexos s’ hi ofereixen solucions fàcils. Paraules que sonen be: “Salvar la terra és eliminar els seus armaments”, “El destí de la civilització està en mans del poble”.

La Cava acudeix a la formula de Capra per justificar el canvi presidencial; tot ha esdevingut, potser, per l’ acció de l’ àngel Gabriel que ha il·luminat les decisions presidencials després de l’ accident. Deu i Amèrica van de la mà en una pel·lícula tan interessant i insòlita com plena de clars i foscos socials i conservadors.

DOS HOMBRE Y UN DESTINO

 

 

Director: George Roy Hill

Actors: Paul Newman

              Robert Redford

              Katherine Ross

Any: 1969

Títol original: Butch Cassidy and the Sundance Kid

Nacionalitat: USA

Gènere: Western

 

ARGUMENT

Sundance Kid (Robert Redford) I Butch Cassidy (Paul Newman) són dos atracadors de bancs, dos bandits que viuen fora de la llei.

Entre atracament i atracament van a veure a Etta (Katherine Ross), la novia de Sundance i es donen un descans.

El seu proper objectiu és un robatori a un tren de la Unión Pacífic, volen realitzar l’ atracament tant a l’ anada del comboi com a la tornada per fer valer el factor sorpresa però l’ amo de la companyia els hi para una trampa i d’ un vagó surt un grup armat que els empaita.

Sundance i Butch arriben al costat d’un penya-segat, el salten i van a parar al riu, eludint als seus perseguidors.

Decidits a foragitar als que els volen engarjolar, fugen fins a Bolívia amb Etta i allà inicien una nova successió de robatoris a bancs però cada vegada tenen més a prop als guàrdies.

Acorden descansar una temporada i s’ enrolen com vigilants de seguretat de les nòmines que ells mateixos robaven i maten als malfactors que volien assaltar-los.

Però l’ instint pot més que l’ ordre i tornen a les malifetes. Etta, cansada deportar  aquesta vida errant, torna a Estats Units amb un últim argument: “no us vull veure morir”.

Un dia arriben a una població boliviana on els escamots governamentals els hi ha parat una ensarronada, lluiten i maten uns quants homes fins que arriba l’ exercit. Assetjats per desenes de soldats, s’ amaguen en una cabana on no tenen ja cap escapatòria.

Surten disparant a cara descoberta i són abatuts per la tropa amb tota seguretat, en tant la imatge final es congela, evitant a l’ espectador la visió de la seva mort.

 

 

COMENTARI

George Roy Hill relata la història de dos dels més populars bandits americans de finals del segle XIX. Ho fa de manera amable, els bandolers, probablement lletjos, bruts i dolents, és tornen, gràcies a Hollywood, en personatges plens de simpatia i desimboltura, en agradables imatges encapçalades pels dos actors de moda de l’ època: Redford i Newman, que els hi presten els seus rostres en una actuació plena de complicitat i carisma.

El film transcorre entre la comèdia, el romanticisme, l’ estètica , l’ aventura i el western i retrata els personatges des d’ el punt de vista del mite i la llegenda.

El director inicia la pel·lícula amb les imatges documentals que airegen els atracaments de la parella i continua ja amb la representació fílmica que utilitza el color sèpia com per donar-li credibilitat històrica a l’ acció.

Butch i Sundance són, darrera la seva figuració complaent, uns desarrelats que no saben que fer amb les seves vides, massa vells per iniciar nous projectes i marcats per un únic destí: robar, enfrontar-se a la llei i morir.

La pel·lícula és també un relat d’ amistat entre els dos homes i entre ells i Etta, la mestra d’ escola a la que estimen.

Una seqüència passa a la història, quan sona la cèlebre cançó: “Raindrops keep falling on my heart” interpretada per B.J. Thomas, en tant contemplem els moments de felicitat dels protagonistes amb Butch Cassidy i Etta passejant muntats en bicicleta pels verds camps.

La bicicleta és allò nou front el cavall, un mitja de transport antic però contemplem com el vehicle de dues rodes és abandonat i queda atrotinat. Butch i Sundance pertanyen a un món en vies d’ extinció.

Quatre anys després, Hollywood intenta repetir sort i ajunta de nou a director i als dos actors principals en “El golpe”, amb Redford i Newman ara com a simpàtics estafadors, guanyant de nou oscar a dojo.

La pel·lícula es premiada en 1969 amb quatre oscars: guió original, fotografia, millor cançó i millor banda sonora.

ERASE UNA VEZ…EN HOLLYWOOD

 

 

Director: Quentin Tarantino

Actors: Leonardo Di Caprio

               Brad Pitt

               Margot Robbie

               Dakota Fanning

               Al Pacino

               Bruce Dern

Any: 2019

 Títol original: Once upon a time in….Hollywood

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Sub gènere: Cine dins del cine

 

ARGUMENT

    Rick Dalton (Leonardo di Caprio) és en l’ Hollywood de finals dels seixanta, un actor secundari, condemnat a realitzar els papers de dolent en westerns de poca substància o en la sèrie B.

Cliff Both (Brad Pitt) és el seu doble, l’ especialista que l’ acompanya i s’ encarrega de les escenes complicades, entre els dos homes ha nascut una bona amistat. Both te mala fama en es estudis doncs l’ acusen de que va matar a la seva dona.

Els dos col·legues viuen en una luxosa mansió amb piscina. Both acompanyat de la seva inseparable gosa, Brady. Al costat mateix s’hi instal·la Roman Polanski amb la seva esposa Sharon Tate (Margot Robbie, els dos viuen acompanyats de l’ex amant de la dona, Jay, ara bon amic de tots.

Dalton viu be i te contractes constantment però se sent frustrat per ser tan sols un secundari, un figurant i no una estrella. Both, dur i superb, es dedica a la seva feina sense més aspiracions.

Els dos marxen una temporada a Itàlia i participen en uns quants espaguetis western, al cap d’un temps tornen, Dalton s’ha casat amb Francesca, una italiana.

Both recull a una noia, Pussycat, que fa auto stop i aquesta el porta al campament hippie que han ocupat en una finca propietat de Georges (Bruce Dern)un antic actor que va col·laborar amb Both anys enrere. L’ home està cec i ja no reconeix ni recorda a l’ antic company.

En tant la secta hippie menysté a l’ especialista, aquest colpeja a Clem, un dels líders de la comunitat, i el reconvé a que reposi la roda punxada del seu vehicle.

La secta hippie fa una incursió en les mansions d’ Hollywood, el grup odia el luxe i la bona vida burgesa dels cineastes, Clem i dues noies assalten la finca de Dalton i Both, armats amb ganivets. Both no s’ està de punyetes i mata a dos dels assaltants, la tercera noia és cremada amb un llançaflames que Dalton guardava com a record d’una pel·lícula.

 

 

COMENTARI

Tarantino roda el seu novè film, el penúltim de la seva carrera, segons ell.

En ella evoca l’ Hollywood de finals dels seixanta, els últims anys d’una època daurada i d’una manera glamurosa d’ entendre el cinema.

Tarantino barreja a personatges  ficticis, Dalton i Both, al costat d’ altres reals, Sharon Tate, Roman Polanski, Steve Mc Queen, Mama Cash, Charles Manson, etc. En qualsevol cas Rick Dalton podria ser un alter ego d’ algun actor secundari del western com Audie Murphy o Cameron Mitchel.

La voluntat del realitzador americà és realitzar un homenatge als secundaris que van donar vida a aquest món, als actors de sèrie B, als actors de la televisió, als especialistes…Dalton és un home frustrat, plora sovint quan pensa que està condemnat a ser un figurant, un arquetip, sempre en un paper similar.

Dalton s’ enfurisma quan, alcoholitzat s’ oblida del diàleg però s’ emociona quan la nena que li dona la rèplica li lloa la seva feina.

Tarantino ens parla dels perdedors en aquest món d’ oripells, d’ aquells que mai seran famosos de cara al gran públic però que aixequen una industria lucrativa, fracassats morals des de l’ èxit de les seves mansions amb piscina.

Tarantino ha consagrat la seva carrera a parodiar el gènere de “Exploitation”, sexe i violència que arriba des de la literatura popular i quotidiana de les novel·letes de continuarà en els diaris. Ara homenatja el cine de sèrie B i el televisiu, uns films d’ entreteniment no mancats de mèrit i interès, sens dubte a reivindicar.

El director americà menciona a Sergio Corbucci i Joaquin Romero Marchent, precursors de l’espagueti western, si be amb menys talent que Sergio Leone.

Un altre tema, no menys important de la cinta és la referència a l’ amistat viril, Dalton i Both viuen plegats, s’ emborratxen a dojo i participen d’ aquest món entre el miratge i la realitat.

Tarantino furga en una espècie de lluita de classes desaforada entre hippies sectaris i sonats , centrats en l’ extermini del model de riquesa i banalitat d’ Hollywood, i els bons vivants de les grans mansions, aliens a tot allò allunyat del luxe i del seu ego.

El director redacta amb pulcritud el seu projecte, fins arribar al gran esclat de violència final. Tot un acabament gore. Si en altres films els dolents eren nazis, gàngsters o bandits, ara el mal l’ encarna la secta hippie i satànica de Manson, un símbol de la incapacitat de pensar per un mateix.

El tema de l’ actor, algú que representa un paper, algú amb diferent identitat es veu aquí completat per la presència del doble del protagonista, la qual cosa origina una diversificació encara més ample entre qui s’ és i tot allò que s’ encarna.

Tarantino ens presenta alguns elements simbòlics. Georges, l’ amic de Both vell i decadent, ha oblidat el món de l’ ahir i està cec. En definitiva tot l’ univers fílmic,totes les imatges, es tornen banals i inútils, el temps les portarà al desconeixement, a la ceguesa i a l’ oblit. Tot està pensat per a un consum immediat i punt final.

D’ altra banda, com ja ens va acostumar en “Malditos bastardos”, Tarantino recrea la història, si allà un comando americà matava a Hitler en un cine, ara la secta de Manson surt ben malparada dels seus atacs a les mansions dels cineastes. El cine canvia la història o allò que és pogut ser i mai va passar.

Tarantino es recrea en algunes escenes molt divertides: Com la baralla entre Both i Bruce Lee, en la que aquest últim surt rebent. Escenes emocionants, com la felicitació de la nena i el director a Dalton per la perfecció de la seva actuació. Escenes plenes de suspens, com quan Both arriba al campament hippie i és assetjat per un munt de noies abduïdes mentalment, gent que ha perdut momentàniament la seva identitat, com els actors. Com no la traca final amb baralla sagnant entre Dalton, emulant “Malditos bastardos” i cremant a la dolenta amb el llançà flames.

Per fi cal parlar de l’ estupenda banda sonora amb els poc coneguts Paul Revere and The Raiders, la famosa “Califòrnia dreamin” de The Mamas  and the Papas o la sorprenent “Bring a little lovin”. Tarantino era fan de Los Bravos.

 

EASY RIDER

 

 

Director: Dennis Hopper

Actors: Peter Fonda

              Dennis Hopper

              Jack Nicholson

Any: 1964

Nacionalitat: USA

Gènere: Road movie

 

ARGUMENT

Wyatt (Peter Fonda) i Bill (Dennis Hopper) són dos rodamóns que viatgen carretera enllà amb les seves motos, parant  on els hi ve de gust i vivint en llibertat.

Amb la intenció d’ arribar al carnaval de Nova Orleans s’ aturen en una comuna, són empresonats i coneixen a George Hanson (Jack Nicholson), un advocat fracassat que s’ uneix a ells.

Arriben a una població on els  llargs cabells i la seva indumentària no són ben rebudes. Si bé decideixen marxar ràpidament, quan acampen en el bosc proper són assaltats pels vilatans que els colpegen i apallissen amb nocturnitat, causant la mort de George.

Wyatt i Billy continuen el seu viatge i arriben a Nova Orleans. Allà coneixen dues prostitutes, passegen amb elles per la ciutat I acaben estan amb les noies entre els nínxols del cementiri en una experiència lisèrgica entre l’ amor i la mort.

Quan reprenen viatge, un camioner amb la intenció de donar-li’ls un ensurt dispara a Billy i el deixa malferit en la carretera, quan Wyatt va en busca d’ ajut, el camioner, temorós potser que el denuncií, li dispara i el mata també, fugint seguidament.

 

 

 COMENTARI

 

La pel·lícula inaugura allò que es diria “road movie”, on la carretera, l’ espai sense fi , la cerca d’un destí improvisat i provisional i el viatge com objectiu en si mateix, alimenten la llibertat de l’ individu. En aquest cas  no es tracta d’un inici i un final adobat entre mig d’ experiències sinó que el viatge és una manera de viure.

Les motos són un símbol d’ aquesta llibertat,  la velocitat, la capacitat de aturar-se allà on vagi be, sense arrels, sense lligams…tot des de la més completa aposta per la radicalitat llibertaria i la individualitat. Ja en 1953 Marlon Brando havia descobert el món dels motards en “Salvaje” de Laslo Benedek

En 1969 estem immersos en el context de la filosofia hippy, les experiències de Jack Kerouack, el naixement d’un sentiment contestatari contra la guerra del Vietnam, el festival de Woodstock i l’ estereotip de sexe, drogues i rock and roll. Easy rider és filla d’ aquesta generació, tot un manifest de l’ època on un nucli de gent jove reivindica la seva llibertat en front una Amèrica conservadora i anquilosada.

Però el somni de llibertat dels protagonistes es veu brutalment esquinçat per aquesta altra Amèrica, que detesta allò que desconeix i que és incapaç de integrar allò que li sembla diferent.

Una Amèrica profunda que sols és capaç de contestar als nous valors amb sang i bales. L’ odi a l’ altre és palès en l’ escena en que els nois són apallissats o quan Wyatt i Billy són gratuïtament assassinats en les ferotges i desoladores imatges finals.

Probablement els assetjadors i els assassins serien els pares dels votants, avui en dia, de Donald Trump. Tot sembla continuar igual.

La pel·lícula rodada en quatre setmanes és una de les fites més exitoses del cine independent, incorporant noves històries per un nou públic potencial, i legitimant-se com un dels mites emblemàtics d’ una època.

STAR TREK

 

 

Director: Robert Wise

Actors: William Shatner

               Leonard Nimoy

               Persis Khambatta

               Stephen Collins

Any: 1979

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència ficció

 

ARGUMENT

En un futur llunya la terra es veu amenaçada per un ens que s’ aproxima a ella i sembla poder destruir-la. La nau Enterprise surt a l’ espai per evitar el xoc.

Al cap s’hi troba el comandant James Kirk (William Shatner), el comandant Decker (Stephen Collins) i la tinent Ilia (Persis Khambatta), al poc temps s’ incorpora el comandant Spock (Leonard Nimoy) de Vulcà.

La força desconeguda es manifesta com una font d’ energia que  entra en la nau i s’ apodera de tota la informació dels ordinadors. Més tard capta a Ilia, la fa desaparèixer i la retorna en forma de sonda o robot que segueix les instruccions d’ una entitat, V’ger.

Spock surt de la nau i entra dins la dimensió on es troba V’ger i comprova que es tracta d’un món de màquines. V’ger vol obtenir el màxim de informació i a través del robot explica que vol saber qui és el seu creador.

Els astronautes arriben fins a Vgr i comproven que es tracta de l’ antiga aeronau Voyager, dissenyada fa tres-cents  anys per l’ home amb tal d’ obtenir informació sobre l’ univers.

Voyager subsumida en el món de les màquines te autonomia pròpia i ara sap que el seu creador és el ser humà.

Derek es fusiona amb la màquina amb la intenció de que de la unió surti una nova raça amb el coneixement del mecanisme tecnològic i els sentiments humans a parts iguals.

 

 

COMENTARI

Star trek és una sèrie de televisió que es programa per primera vegada en 1966. El seu èxit fa que la industria del cine aposti per portar-la a la gran pantalla en 1979. Posteriorment esdevé relat de culte i se succeeixen nombroses seqüeles.

La pel·lícula te marcades influències dels grans film de ciència ficció de l’ època. En quan a l’ espectacularitat de les imatges i els efectes especials s’ acosta a “La guerra de las galàxies” que s’ estrenà dos anys abans. L’ univers i l’ avanç per ell de l’ Enterprise donen de si formes i colors que de vegades s’ assemblen a les pintures dels surrealistes.

Una altra influència és la de “2001, una odisea en el espacio”(1968) de Stanley Kubrick, fonamentalment perquè també es tracta d’una ciència ficció filosòfica on es tracten alguns temes ja freqüentats en el film de Kubrick. Un d’ells és l’ autonomia de les màquines, V’ger és en realitat una aeronau construïda pels humans per obtenir informació, ara ha cobrat vida pròpia i es presenta com un  perill per la terra però el que vol es seguir complint la funció per la qual ha estat construïda i obtenir dades sense parar.

D’ altra banda hi trobem també el tema del creador, la màquina busca el seu Déu però aquest no existeix, l’ únic Déu en l’univers és el ser humà, aquell que l’ha creat.

Altres semblances es donen al voltant de films posteriors com “Blade runner (1982), en concret en el tema del robot, en el film de Ridley Scott  és el replicant, és a dir algú creat a partir d’ intel·ligència artificial però que posseeix sentiments, és el cas d’ Ilia, reconvertida en V’ger.

Una altra associació esdevindria de films com “Naves misteriosas”(1972) o “Alien (1979). Aquí com allà ens trobem en una nau amb únic espai de convivència, plena de passadissos laberíntics on la coexistència es fa difícil i es produeix des d’una lluita d’ egos fins l’ amor.

Douglas Trunbull el director de “Naves misteriosas”és l’ especialista en efectes especials, un cineasta ja colrat en aquest tema que també hi va col·laborar en “2001” i un dels grans del cine d’ Hollywood en aquesta matèria.

La pel·lícula compta amb l’ assessorament tècnic de Isaac Asimov i tracta sobre temes ja assolits per l’ escriptor i científic americà. El relat descriu un món de màquines on els sentiments no hi troben lloc. La fusió final entre home màquina produirà , potser, un nou esser eficaç i tecnològic però també amb sentiments.

El voyager, tal com diu un comandant, és com un nen, busca informació, aprèn i desenvolupa criteris sobre si els nouvinguts són o no perillosos per a la seva existència. La icona d’ entrada a l’ univers de V’ger és un hexàgon però la seva porta d’ ingrés es pot assimilar a una vagina, un llindar a l’ úter matern on hi neixen totes les coses.

La banda sonora de Jerry Goldsmith és talment un concert i ens aclapara amb la seva sonoritat.

CARRETERA AL INFIERNO

 

Director: Roger Harmon

Actors: Rutger Hauer

              Thomas Howell

              Jenifer Jason Leigh

Any: 1986

Títol original: The Hitcher

Nacionalitat: USA

Gènere. Terror

Sub Gènere: Thriller/Road movie

 

ARGUMENT

    Jim Hasley (Thomas Howell) marxa per l’ autopista  cap a Califòrnia, conduint un vehicle que ha d’ entregar. En mig de la pluja i la turmenta es troba amb un home que fa auto stop, John Ryder (Rutger Hauer) i el recull.

Ryder és un psicòpata que mata per plaer, i amenaça al noi, aquest el pot enviar a la cuneta i fer-lo fora del cotxe però al cap d’una estona Ryder ja viatja a bord d’un altre vehicle disposat a matar a aquells que l’ han acollit.

Hasley arriba a un restaurant de carretera , allà fa amistat amb la cambrera, Nash, (Jenifer Jason Leigh) i truca a la policia. En tant Ryder ha matat a varis agents i ha deixat pistes perquè creguin que l’ assassí ha estat Hasley.

El noi fuig amb Nash, que intenta ajudar-lo, sempre perseguit de prop per Ryder i per la policia. Ryder aconsegueix segrestar a Nash i la lliga a la part de darrere entre dos camions. Hasley puja al vehicle però no s’ atreveix a matar a l’ assassí, aquest dona gas i la noia mor.

Ryder és detingut però mata als policies i escapa, Hasley va en la seva persecució , l’ atropella i ara si, no te contemplacions  en dispara-li i matar-lo.

 

 

COMENTARI

Robert Harmon és bàsicament un director de films per la televisió que aconsegueix una efímera fama amb aquesta pel·lícula entre el terror, el thriller i la road movie. Una cinta de culte que sap explotar com poques l’ acció , el toc inquietant i la psicologia malaltissa del dolent.

“Carretera al infierno” toca elements del slasher com “La noche de Halloween” del 78 o “Viernes 13” del 80. Bàsicament pel fet de la presencia del mal com element central de la trama. També recull característiques de “El diablo sobre ruedas” (1971), la primera  pel·lícula de Steven Spielberg. En les primeres el mal no te rostre, aquest està cobert sota una màscara. En la de Spielberg, el mal no te aparença física, es tracta tan sol d’un camió, en una altra road movie pertorbadora.

En la pel·lícula que ens ocupa, el mal si te un rostre físic, el d’un excel·lent i neguitejador Rutger Hauer. Tot el film tracta sobre una persecució entre un botxí i la seva víctima, una relació de poder en la qual el primer juga al gat  i la rata amb el segon però, i això li dona caràcter al film, la relació comporta elements sado masoquistes.

Ryder mai acaba de matar al seu conillet d’índies, Hasley tampoc ho fa  amb el seu rival quan en te l’ oportunitat. Entre els dos hi ha tanta violència com un cert lligam d’ amor-odi.

Hasley viu acovardit en un inici per la presència malèfica de Ryder, però tota la seva aventura comportarà un aprenentatge, una superació, un viure al límit que el porta a l’ última prova del valor: superar al seu enemic, que són les seves pors, i acabar amb ell/elles.

Harmon, que vist el film, es mereixia una carrera més interessant i prolífica, toca el gènere del western en l’ escena final. En  els desolats paisatges americans, Hasley amb el seu vehicle de gran capacitat, el modern cavall , s’ encara al dolent que viatja a peu. Els dos s’ enfronten i s’ envesteixen i el psico killer cau derrotat per sempre. Tot i que recordem: el mal no mor mai.