LA CALUMNIA

 

 

 

DIRECTOR: William Wyler

Actors: Audrey Hepburn

              Shirley Mac Layne

              James Garner

              Miriam Hopkins

              Fay Bainter

Any: 1961

Títol original: The children’s hour

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere: Homosexualitat

 

ARGUMENT

Karen Wright (Audrey Hepburn) i Martha Dobie  (Shirley Mac Layne) dirigeixen una escola per a nenes en una petita població d’ Estats Units, amb el suport de Lily Mortar (Miriam Hopkins), la tia de la segona.

Karen surt amb Joe (James Garner), un metge de l’ hospital de la ciutat i espera casar-se aviat amb ell.

En l’ escola tenen un problema amb Mary Tilford, una nena consentida i malcriada que és neta d’ Amelia Tilford ( Fay Bainter), la tia de Joe.

Cansada de rebre reprimendes i castics per la seva mala conducta, Mary s’ inventa que Karen i Martha són amants i li explica la història a la seva avia, aquesta es creu la versió de la nena, que es complementa amb comentaris desfavorables de Lily, i la retira del col·legi; la bola es fa més grossa i tots els pares aparten als nens de l’ escola.

Quan les dues professores s’ assabenten dels motius, visiten a Amelia però aquesta no vol cedir, Mary compta a més amb la versió de Rosalie, una altra nena a qui obliga a mentir, extorsiona i fa xantatge.

Les noies es queden sense l’ escola, que tant els hi ha costat aixecar, la incompareixença de la tia Lily com a testimoni fa que perdin el judici i la reputació.

Posades en el punt de mira de la població i assenyalades amb el dit, no els hi queda més remei que plantejar-se l’ inici d’un altre projecte de vida en una altre lloc.

Joe decideix posar fil a l’ agulla i marxar amb les dues dones però el dubte també ha arrelat en el seu cor i no pot deixar de fer la pregunta sobre la certesa o no de que Karen i Martha siguin realment amants.

Karen no vol relacionar-se amb algú que te dubtes sobre la seva conducta i despatxa a Joe.

En tant, la mare de Rosalie descobreix que la seva filla és una cleptòmana ; el secret que  donava peu al xantatge està al descobert, la nena confessa que tot el que va dir era mentida i Mary es veu també obligada a assumir la veritat.

Amelia, l’ avia, va a casa de les mestres a oferir disculpes i compensacions però ja és tard, l’ abatiment ha caigut sobre les dones i Karen se suïcida.

Martha acudeix a l’ enterrament i passa entre mig dels assistents, ho ha perdut tot menys la seva dignitat.

 

 

COMENTARI

Wyler dirigeix amb notable bon traç l’ obra teatral escrita per Lillian Hellman en 1934 i realitza un remake de la mateixa obra que va dirigir en 1936 sota el nom de “Esos tres”

Es tracta d’una peça on el més important són els diàlegs. Wyler realitza una obra mestra de la posada en escena, plena de contenció i contundència al mateix temps, on les dues actrius protagonistes brillen a gran nivell.

El relat tracta sobre l’ enfonsament de dues dones per culpa d’una mentida ordida per una nena. El referent de la història no és tant considerar si les noies són culpables o innocents, en aquest cas són innocents d’ allò que se les acusa, sinó defensar el seu dret a la intimitat i la llibertat personal.

El motiu principal del relat és com, a partir d’un suposat acte privat, s’ alça la maledicència, la rumorologia i el rebuig contra dues dones en tota una població. Com s’ instal.la la hipocresia i  la doble moral i com el conservadorisme, l’ acusació impune i la moral més gata moixa s’ imposen fins a destruir unes vides.

Hellamn/Wyler critiquen una societat malalta en la que Mary, la nena cruel i malcriada, sols és la primera baula d’una cadena.

El que una de les dones se senti realment atreta per l’ altra és irrellevant, tot i que els esdeveniments que passen, les porten a conèixer els seus verdaders sentiments i allò que ha estat latent es posa de manifest.

El relat dona per cert que no es pot parlar de culpabilitat o innocència, el lesbianisme és una opció amorosa i sexual tan lliure com qualsevol altre, tan sols la mentalitat malaltissa i la moral de la gent porten a les dones a la desgràcia.

Al final el drama esclata amb tota la seva força amb el suïcidi de Karen, la més feble de les dones i la que més culpabilitzada se sent.

Wyler mostra a Martha, la cara contra la finestra, expressant el dolor íntim que l’ angoixa. Quan Karen sap que alguna cosa passa, força el pany de l’ habitació i contemplem un magistral el·lipsi: el rostre de Karen ens explica el que ha vist i ens mostra totes els senyals del dolor i el drama que pateix, contemplem després la cadira caiguda i l’ ombra d’uns peus penjant, la mort ha quedat fora de pla.

EL HILO INVISIBLE

 

 

Director: Paul Thomas Anderson

Actors: Daniel Day Lewis

               Vicky Krieps

                Lesley Manville

Any: 2018

Títol original. Phantom thread

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Reynolds Woodcock (Daniel Day Lewis) és, en els anys cinquanta, un modista de prestigi que treballa pels sectors més encimbellats de l’ alta societat.

És un home obsessionat per la seva feina que, es considera un fadrí empedreït, fins que un dia en un restaurant coneix a Alma (Vicky Krieps), una cambrera a la que li demana de sortir i se n’ enamora.

La relació es torna turmentosa, Reynolds està acostumat al silenci, la disciplina i els horaris pautats, a exercir un temps de treball draconià. Alma, tot  que l’ ajuda i està al seu costat, li significa un trastorn. Reynolds pateix a més la influència personal i laboral de Cyril (Lesley Manville), la seva germana, aquella que ho te tot controlat a l’ instant perquè l’ organització personal i laboral del modista sigui pertinent.

Les diferencies de caràcter i de manera d’ entendre la vida no impedeixen que es casin. Les dificultats d’ enteniment continuen però la parella es consolida.

 

 

COMENTARI

    Paul Thomas Anderson es va convertir en referent del cine contemporani ja  a partir de la seva segona pel·lícula: “Boogie nights”, després es consagra amb títols tan interessants com “Magnòlia” o “Pozos de ambición”. Els seus films són sempre esperats i com en aquest cas amb candidatures als oscars.

El cine d’ Anderson es caracteritza pels seus elements narratius associats a la  descripció del poder, el somni americà i el preu a assolir per aconseguir-lo. Els seus personatges són arquetips en crisi que viuen al voltant de mons interiors turmentats, en el film que ens ocupa, aquest univers es fa fefaent novament.

“El hilo invisible” està basat en la vida de Cristóbal Balenciaga, un modista que va triomfar plenament en els anys de la postguerra.

La pel·lícula va molt més enllà del biopic d’un dissenyador de moda que, a molts espectadors els hi hauria resultat aliè als seus interessos, per plantejar el retrat psicològic d’un home característic, enfrontat a la influència de les dues dones de la seva vida.

Reynolds, un sempre magnífic Daniel Day Lewis, és algú meticulós, obsessionat per la perfecció, amant de la seva feina, en la que busca aconseguir l’ objectiu de la benedicció d’una societat entregada al luxe i al glamur. No hi han horaris en la seva ocupació, no ha  vida privada, tot ha d’ estar pautat en funció d’un resultat exquisit i ideal.

Reynolds, malgrat treballar per la reialesa i l’ aristocràcia, te una col·laboradora necessària, Cyril, la seva germana, aquella que li organitza la vida i la feina, és una part d’ell mateix. Aquest món fet a mida vacil·la quan Reynolds que, també és humà , coneix a una dona que el fascina i de la que se’n enamora.

Anderson explica la necessitat dels humans d’’ estimar i de sentir-se estimats però també els costos de l’ amor. La vida solitària i marcada per la feina de Reynolds, es veu qüestionada per la presència d’una altra persona, algú que trenca les rutines i que intervé en el marc impol·lut i precís de la casa.

El director projecta un subtil enfrontament a tres. Una lluita de poders larvada. Objectivament Reynolds és l’ artista,l’ estrella i el poderós; Alma és un element subordinat a la seva presència, la dona és tan molesta com necessària, i el seu afecte és un punt compensatori pel maniàtic protagonista.

En  la relació de poder hi intervé també Cyril, acostumada a fer i desfer, manté un pols de forces amb la nouvinguda i cadascuna lluita per no perdre posició en el laberint psicològic que s’ origina.

Anderson mostra aquest sinuós i latent enfrontament, a partir de la subtilesa total, el joc de mirades, els sorolls de les coses quotidianes, un ganivet sobre la mantega, una aixeta que aboca aigua…sorolls que pertorben la concentració de Reynolds el posen fora de si.

La posada en escena recrea aquest univers dominat per una relació d’ amor /odi, de desconfiança i de rebuig i necessitat; l’ ambigüitat dels sentiments, la subordinació d’un jo egoista a un nosaltres redemptor.

Anderson evidencia aquest fil invisible que convoca les relacions amoroses entre persones diferents i com els caràcters inversemblants poden trobar un punt d’ unió en els sentiments imprevistos.

Contemplem escenes de gran cine,  quan Reynolds se sent superat pels esdeveniments i li confessa a la germana com n’ està de tip de la presència de la intrusa, en tant Alma ha entrat sigil·losament i escolta la conversa.

Un altre bon moment és quan Reynolds declara a Alma la seva voluntat de casar-se amb ella. En un pla fix, l’ home repeteix dus vegades la pregunta i a la tercera obté el si, en tant, tot són moviments imperceptibles dels protagonistes que, es plantegen els seus dubtes i estats d’ ànim

També és important la lluita de poder que exerceix la mirada de l’un sobre l’ altre. Alma ja ha avançat que pot mirar a algú als ulls durant molta estona i que no apartarà la mirada, l’ empat de forces confirma que cadascú manté el seu propi territori sense cedir res a l’ altre però que en aquest equilibri es troba la capacitat d’ estimar i ser estimat.

 

IMITACIÓN A LA VIDA

 

 

Director: Douglas Sirk

Actors: Lana Turner

              John Gavin

              Sandra Dee

              Juanita Moore

              Susan Kohner

Any: 1959

Títol original: Imitation of life

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere: Racisme

Subgènere: Cine dins el cine

 

ARGUMENT

Lora Meredith (Lana Turner) és una aspirant a actriu, vídua i amb una filla, Sussie. Un dia de lleure en Coney Island perd a la nena en la platja i això li dona l’ oportunitat de conèixer a una dona negra que l’ ha recollit: Annie Johnson (Juanita Moore) i també amb una filla: Sarah Jane.

Pel mig també s’ hi troba Steve Archer( John Gavin), un aspirant a fotògraf que fa fotos a les nenes.

Annie és acollida en casa de Lora i a partir d’ ara s’ encarrega de les tasques domèstiques. Steve tanmateix freqüenta sovint l’ immmoble i entaula una relació amistosa amb Lora que amb el temps es converteix en amor.

Lora realitza petits papers publicitaris i finalment coneix a David Edwards, un autor teatral que confia en ella i li dona un petit paper en la seva última comèdia. L’ èxit és absolut i a partir d’ aquí Lora es converteix  en una primera actriu.

Steve vol que esculli entre el seu amor i la professió però Lora és ambiciosa i no està disposada a trencar la seva carrera. La parella es baralla i Steve desapareix de la vida de Lora.

Passen els anys, Lora és una estrella consagrada, quan un dia Steve va a veure una actuació seva i la visita en el camerino, la relació es refà però de nou Lora te compromisos per filmar una pel·lícula amb un important director italià i prefereix de nou apostar per la seva feina.

En tant, Sussie (Sandra Dee) i Sarah Jane (Susan Kohner) han crescut, Sarah Jane es nega a acceptar que te la pell blanca del seu pare però la sang negra de la mare i la rebutja.

Quan surt amb un noi i aquest coneix els seus orígens de raça , el xicot la repudia i la maltracta.

Sarah Jane marxa lluny i actua en clubs de mala nota però no pot evitat la persecució de la mare.

La noia continua fugint i finalment li diu a Annie que la consideri morta i no la torni a molestar.

Per la seva part, Sussie surt amb freqüència amb Steve que encara la tracta com una nena però la noia no pot evitar enamorar-se de l’ home.

La seva decepció és majúscula quan s’ assabenta del compromís entre Lora i Steve, que pensen casar-se.

La fallida relació amb la filla fa que Annie emmalalteixi i acabi morint, quan el funeral és a punt d’ acabar, apareix Sarah Jane, tota plorosa, i demanant perdó sobre el taüt pel mal que ha causat a la mare.

Tots marxen en el cotxe, potser Lora se sacrificarà per la seva filla i aquesta es casarà amb Steve.

 

 

COMENTARI

Sirk, el rei del melodrama, realitza amb “Imitación a la vida” un dels seus films més reputats.

Són diversos el temes que tracta. El principal, potser, és la reivindicació materna. Lora sols s’ ha preocupat de la seva carrera artística i Sussie s’ ha sentit abandonada. Annie ho ha fet tot per Sarah Jane però aquesta la rebutja per la seva sang negra.

Lora potser se sacrificarà i deixarà el pas a Steve en l’ amor que les dues dones senten per ell, així trencarà el seu egoisme i compensarà l’ abandonament a que ha sotmès a la noia.

Un altre tema important és el racisme. Sarah Jane renega de la seva sang perquè és l’ única manera de triomfar. Els nois la refusen quan saben que esdevé de raça negra, les portes se li tanquen en la feina, sols pot aspirar a un xofer negre com a company o a un treball de criada com la mare.

Però Sarah Jane te que escollir entre l’ amor de la mare i la traïció a la seva sang, que la faci ascendir en l’ escalafó social i que li doni una oportunitat en la vida. Escull allò segon, tot i que al final es penedeix i plora sobre el fèretre de la mare.

Sirk denuncia el racisme de la societat americana en els anys 50.

Un altre tema és l’ elecció entre l’ ambició i l’ amor. Lora es dedica en cos i ànima a allò que vol ser, una actriu bona i reconeguda, aconsegueix l’ èxit però fa fonedís l’ amor i quan el vol recuperar potser és massa tard i perd el litigi amb la filla.

“Imitación a la vida” és també un film del cine dins del cine. Sobre els amagatalls secrets d’ aquest mitja , les dificultats per lliurar una carrera, el preu a pagar i tot el que es te que deixar de banda per aconseguir l’èxit.

Sirk roda un film sòlid amb personatges plens de contradiccions que cerquen un destí millor.

LOS ARCHIVOS DEL PENTAGONO

 

 

 Director: Steven Spielberg

Actors: Meryl Streep

              Tom Hanks

              Sarah Paulson

              Bov Odenkirk

              Tracy Letts

Any: 2018

Títol original: The post

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine polític i social

 

ARGUMENT

    En 1971, durant el govern de Nixon, la guerra del Vietnam continua. Un analista militar, Daniel Ellsberg, cansat de les actituds favorables a la guerra del govern, decideix fotocopiar un informe del Secretari d’ Estat Robert Mc Namara en el que s’ afirma que s’ha prologat la guerra sense resultats positius per Estats Units. És un reconeixement dels interessos dels lobbys armamentístics.

Ellsberg ofereix l’ informe al New York Times i al Washington Post. Els primers  en publiquen una part. Els segons entren en dubte. L’ editora, Kay Graham (Meryl Streep) i el director, Ben Bradlee (Tom Hanks) són partidaris de la publicació pe`ro es veuen assetjats per les pressions  del govern que els hi demana silenci.

Si publiquen i els jutges resolen en contra seu, poden anar a la presó. El Consell d’ Administració del diari, encapçalat per Fritz Beebe (Tracy Letts) es mostra poc disposat a revelar la notícia, temorosos de l’ impacte econòmic d’una sentència negativa.

Graham i Bradlee, després de molts dubtes, publiquen un resum de l’ informe i l’ opinió pública se n’ assabenta dels tripijocs del seu govern.

Els jutges dictaminen a favor del diari i la llibertat de premsa resta fora de perill.

 

 

COMENTARI

    Spielberg és el rei i es pot permetre anar intercalant pel·lícules infantils i fantàstiques,amb aquelles que suposadament toquen temes seriosos. Si abans de “Lincoln” hi havia “Las aventuras de Tintin”, després de “Mi amigo el gigante” hi trobem “Los archivos del Pentagono”. A cine familiar hi continua cine compromès.

La pel·lícula que ara toca és un cant a la llibertat d’ expressió però es pot contemplar a partir de dues claus: Spielberg parla del passat recent per criticar uns moments actuals i similars. Si amb Nixon el país anava de corcoll , perdia credibilitat en l’ exterior i era qüestionat pels progressistes, ara ens trobem en una època similar; els atacs a la llibertat d’ expressió se succeeixen, els pilars del contracte americà es posen en dubte. Spielberg critica un món fosc pel prestigi d’ Estats Units, el de finals dels seixanta i inicis dels setanta, un món fosc que es reprodueix ara amb l’ era Trump. I és d’ això en realitat del que vol parlar.

La segona lliçó que ens explica el director és una lectura nacionalista de la realitat. És evident que el govern i Nixon són els dolents, és clar que els periodistes són els bons, com si d’una cinta d’ Indiana Jones es tractés. Spielberg defensa la valentia dels periodistes front el poder polític i econòmic però sobre tot ressalta com funciona  de be el sistema. La premsa s’ arrisca, els jutges proclamen l’ aval a la decisió periodística. Els poders institucionals funcionen, Amèrica és gran.

Això no significa que el film de Spielberg no sigui bo. Un thriller que comença be i avança amb lentitud per després anar al gra de manera magnífica , confrontar posicions i caracteritzar el suspens i la intriga sobre si triomfarà o no la veritat.

Spielberg és el súmmum de la correcció política. Els periodistes s’ enfronten al poder corrupte dels polítics que, volen amagar la veritat dels seus actes, els periodistes s’ enfronten al Consell d’ Administració que vol defensar els interessos econòmics per sobre la llibertat, els periodistes són fidels a la seva feina, expliquen els fets i els transmeten a l’ opinió pública.

Cal dir que és un cine, com tot el de Spielberg, tan atractiu, entretingut i ple de força com plana és l’ escenificació i previsible el resultat. Per acabar-ho d’ adobar l’ heroïna del relat és una dona. Ara quan el relat femení s’ imposa, i ho fa amb tota solvència, el director americà hi col·loca en el pòdium a una dona que no s’ arronsa, nova lectura interessada i a l’ altura dels temps

El missatge final és clar: la necessitat d’un govern fet pels interessos del poble i no un poble servint als interessos del govern.

 

LA VISITA DEL RENCOR

 

Director: Bernhard Wicki

Actors: Ingrid Bergman

              Anthony Quinn

               Irene Demick

              Valentina Cortese

              Paolo Stoppa

Any: 1964

Títol original: The visit

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

    Gullen és un poble pacífic on mai no passa res. En ell hi viu Serge Miller (Anthony Quinn), està casat amb Mathilda (Valentina Corteses) i la parella te un fill.

Karla Zachanassian (Ingrid Bergman) torna a la població. Karla va néixer en ella però als disset anys va marxar i va anar a parar a Triestre, on es va casar amb un potentat. A la mort d’ aquest va heretar la seva fortuna i ara és una dona riquíssima.

Serge va ser de jove, amant de Karla, la gent pensa que amb l’ arribada de la dona, aquesta farà alguna donació que revifarà un poble que sobreviu amb dificultats.

Karla apareix i tot són enhorabones però quan es realitza un sopar en el seu honor, explica una historia desconeguda.

Amb Serge, el seu amant, van tenir una filla, l’ home no la va voler reconèixer i va comprar a dos homes perquè testifiquessin conforme Karla tenia una vida dissoluta amb quantitat d’ amants, i com la filla no era de Serge.

La dona presenta als antics testimonis que diuen van mentir. Karla va marxar del poble i es va dedicar a la prostitució, fins que Zachanassian, un potentat, la va rescatar.

Ara vol venjança, està disposada a donar un milió de dòlars a les arques municipals i un altre milió a repartir entre tots els habitants però a canvi exposa una clàusula: Serge ha de morir.

En principi ningú accepta aquesta condició que, consideren arbitraria. Karla s’ instal·la amb els seus assistents en un luxós habitacle i el dubte comença a rosegar a la gent. Tothom compra a crèdit, com donant a entendre que podran disposar de diners, s’ intenta caçar al lleopard de Karla, que s’ha escapat, i alguns trets es desvien cap a Serge.

L’ home intenta escapar però no el deixen i finalment el municipi vota per reinstaurar la pena de mort, enjudicia a Serge, el declara culpable i el condemna a morir executat.

Karla intervé, considera que el poble no la va ajudar quan era jova i ara sentència a Serge, tan sols pels seus interessos econòmics, la gent és tan culpable com l’ antic amant. Karla ja ha demostrat tot allò que volia.

La dona lliura els  diners promesos i marxa de la població

 

 

COMENTARI

Coproducció americana, francesa, italiana i alemanya que és la posada en imatges de l’ obra de Franz Durrenmatt : “La visita de la vella dama”, portada diverses vegades al cinema.

Wicki és un director alemany que col·labora en diverses produccions d’ Hollywood com “El puente”, “El dia más largo” o “Morituri”, ara adapta l’ obra de Durrenmatt un dels autors teatrals contemporanis més rellevants, avantguardista, satíric i punyent.

L’ obra és un conte moral i no deixa de fer-se preguntes que, és l’ espectador qui les ha de contestar. Tothom te un preu?. Pot vendre’s  la vida d’un home corrent a canvi del benestar personal i per diners? Ha de pagar algú per uns fets de fa molts anys, dels quals aquest algú mai s’ha senti culpable?.

A l’ igual que l’ espectador, tots els personatges de l’ obra diuen que no però la cobdícia i l’ ambició desmesurada els fan canviar poc a poc de criteri.

Serge és un ciutadà irreprotxable, un botiguer amable i generós que del matí a la nit és converteix en algú que va pecar i que ha de ser castigat. El càstig és més, una excusa per obtenir els beneficis que els brinda la dona que concep l’ aposta.

Durrenmatt te una visió pessimista del gènere humà. La massa es torna turba, s’ absenta de criteris morals i tan sols pensa en el seu benefici. En la resolució final, l’ autor posa a la gent davant d’un mirall, Serge va ser deshonest però no més que aquesta multitud disposada ara a crucificar-lo i que contempla la seva pròpia imatge..

El relat va més enllà, i aporta idees sobre els ideals democràtics i la mentida que representen. El plenari  municipal posa a votació la discusió del tema, Serge nega que la vida d’un ser humà pugui considerar-se tema de debat democràtic.

Ho és, i més tard les forces vives, metge, mestre, policia, alcalde… continuen votant fins a aprovar lleis favorables a la pena de mort. Durrenmatt qüestiona la democràcia perquè és la dictadura de la majoria i aquesta està guiada per interessos i no per ètica.

Així, l’ autor suís posa en dubte la bondat de les institucions. El poder polític aprova allò que li ve en gana, la premsa està al servei d’ aquest mateix poder i confirma la pena de mort, el tribunals jutgen també arbitràriament.

Darrera tot aquest món corromput  i omnímode, hi ha un poder més gran, la dona que maneja els diners i promet favors als ciutadans. El poderós manipula i guanya, el sentit moral de l’ obra s’ apropa a relats com “Un enemigo del pueblo” d’ Ibsen, on en definitiva la massa condemna a un home que va contra els seus interessos.

El personatge d’ Anya és l’ únic vist positivament. La noia, atreta per Karla, marxa de la població per no repetir els errors i la mala vida de la rica visitant.

 

EL AUTOESTOPISTA

 

Director: Ida Lupino

Actors: Edmond O’ Brien

              Frank Lovejoy

              William Talman

Any: 1953

Títol original: The hitch-hiker

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Roy Collins (Edmond O’ Brien) i Gilbert Bowen (Frank Lovejoy) son un mecànic i un arquitecte respectivament que, es traslladen per la carretera amb el seu vehicle quan els hi fa senyal d’ aturar-se un autoestopista.

Els dos homes recullen a Emmett Myers (William Talman) sense saber que aquest és un criminal que ha matat a una parella per robar-la i a un altra home que també l’ ha recollit en la carretera.

Ara Talman vol fugir cap a Mèxic i creuar la frontera, amenaça a Collins i Bowen amb una pistola i els obliga a conduir cap a El Golfo.

Talman és un psicòpata assassí que inicia un joc entre els dos homes,  en el qual Gilbert li ha de disparar i encertar a una ampolla que sosté Bowen en les seves mans.

Aprofitant que Talman dorm, els dos amics  intenten escapar però aquest ja els hi ha dit que reposa amb un ull obert, en la fuga Roy es lesiona el turmell i el segrestador a dalt del vehicle, els atrapa de seguida.

La ruta continua i els tres homes han de parar per proveir-se de menjar i benzina, la policia alertada es posa darrera les seves petjades. Així arriben al pas cap a Mèxic que es te que efectuar mitjançant una embarcació, allà un dels indígenes contempla el rètol de recerca i captura de Talman i avisa a la policia que el localitza. Bowen es baralla amb el criminal i el desarma poc abans que aquest sigui detingut. El malson s’ha acabat.

 

 

COMENTARI

Thriller de sèrie B que planteja una intriga criminal. La pel·lícula és recordada per la seva directora : Ida Lupino. Aquesta és en aquell moment l’ única dona que es dedica a al direcció, en un Hollywood copat per un món masculí, masclista i misogin.

Lupino realitza nou films com a directora, aquest és el sisè i potser el més exitós. Totes les pel·lícules de Lupino són de baix pressupost i aquesta que ens ocupa no és una excepció. Tres homes, una pistola , un cotxe i els paisatges de Nuevo México són els protagonistes. La pel·lícula  s’ aproxima a alguna  de les més famoses que va interpretar Lupino com actriu: “El último refugio” per exemple, en aquesta com en altres de l’ època els paisatges desèrtics i solitaris determinen el destí dels protagonistes.

La cinta te una mica de cine negre, un tant de road movie i un punt de thriller. El dolent ho és d’una peça, sense matisos, un sàdic disposat a matar i sense escrúpols, un psicòpata malvat que és un avançament de tants i tants que ens brindarà Hollywood en el futur.

El film s’ estructura d’una manera força senzilla, el dolent segresta a dos amics que l’ acullen en el seu vehicle, a partir d’ aquí viuran la por i la humiliació mentre que el seu estat d’ ànim canviarà des de la indignació a la resignació i la revolta.

Els dos homes assumiran una historia d’ amistat i solidaritat, com els hi diu  Myers, potser un és pogut escapar però han preferit lligar plegats els seus destins.

No sabem si un pervers d’ aquesta mena va inspirar a John Carpenter pel seu psico Killer, també anomenat Myers, en “La noche de Halloween” però segurament si ho va fer Robert Harmon en la seva famosa “Carretera al infierno” amb Rutger Hauer en el paper demoníac. Tot aquest tipus de films obren camí cap a un nou sub gènere: el dels autoestopistes malvats. Si voleu estar tranquils, ja ho sabeu : no els agafeu.

EL SUEÑO ETERNO

 

 

 

Director: Howard Hawks

Actors: Humphrey Bogart

              Lauren Bacall

              Martha Vickers

              Dorothy Malone

              John Ridgely

Any: 1946

Títol original: The big sleep

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine negre

 

ARGUMENT

El detectiu privat Philip Marlowe (Humphrey Bogart) és citat a casa del general Sternwood, és un home vidu i milionari i te dos filles, Vivien Rutledge (Lauren Bacall) i Carmen (Martha Vickers).

El general vol que lliuri a Carmen d’ un xantatgista, un tal Geiger, que li reclama deutes de joc i te en el seu poder fotos compromeses de la noia.

Marlowe busca a Geiger que regenta una llibreria  però comprèn aviat que el negoci és una tapadora darrera de la qual s’ amaga un gàngster, Eddie Mars (John Ridgely), que és propietari de negocis relacionats amb el joc, Geiger és assassinat.

La fotografia del xantatge va a parar a mans d’ un altre mafiós, Joe Brody, l’ assassí de Geiger; Carmen l’ amenaça amb una pistola i recupera la foto, Brody és un xantatgista professional que li va robar el carret a Geiger, quan Brody acudeix a obrir la porta, un sicari de Mars el mata.

Vivien li demana a Marlowe tancar el cas però aquest s’hi nega i continua la investigació. En realitat Carmen ha matat a un home, Show Regan i la seva germana vol encobrir-la però Mars, que ho sap, li fa xantatge.

Marlowe és apallissat pels sicaris de Mars però Vivien el deslliga i els dos, que s’ han enamorat, van a una cita amb el gàngster. Aquest es confia i Marlowe l’ apunta amb l’ arma i el fa sortir a fora de la casa, els seus homes, creient que es tracta del detectiu, el massacren a trets.

Marlowe i Vivien marxen plegats.

 

 

COMENTARI

     “El sueño eterno” està basada en la novel.la de Raymond Chandler del mateix nom i és considerada una de les grans pel·lícules del cine negre de tots els temps.

En ella ens trobem amb una trama força enrevessada, plena de corrupció, crims i també amor però segurament l’ argument, incomprensible de vegades, no és el més important sinó l’ enorme feeling entre Humphrey Bogart i Lauren Bacall, ja marit i muller en aquest moment, i el glamour que desprenen.

Bogart és Marlowe, el detectiu individualista, insolent, murri i indisciplinat, un  estereotip que l’ actor imposa sempre al seu personatge, cínic i distant però honest.

Bacall és la dona bona-dolenta, una seductora, la dona fatal que juga amb l’ ambigüitat del seu personatge i s’acosta a un món tèrbol i sòrdid per protegir a la inconscient de la seva germana.

Aquest univers sense escrúpols l’ encarnen un seguit de gàngsters, Brody, Canino, Geiger…tots acaben trobant un mal final a l’ igual que Mars, el que dirigeix l’ embolic. És un mostrari de gent envaïda per l’ ànim de lucre, repugnants i corruptes. Sorprenent és el personatge de Carmen, no és casual el nom, una verdadera menja homes, una cap de pardal, que es veu abocada a un infern per què prefereix utilitzar més el sexe que el cervell.

El final te aquest punt desencantat dels films de Bogart; el detectiu encobreix davant la policia a la noia culpable i passa pàgina, la justícia resta en entredit.

La pel·lícula abona la seva fama a partir d’ excel·lents escenes, com la final en que el dolent, Mars, surt al carrer i és cosit a trets pels seus companys, que esperaven al detectiu. Quan Marlowe obre la porta, Mars, està enganxat a ella i ja difunt.

Els combats dialèctics mereixen molt la pena, recordem que William Faulkner va participar en el guió; sentències concloents d’ ell: “L’ honradesa alimenta poc” o “No bufetejo massa be a aquestes hores” o, ell: Si em necessites truca’m”, ella: dia i nit?, ell: “millor de nit, de dia treballo”.

O aquesta altra; Ella: “Parlant de cavalls, m’ agrada apostar però abans miro com corren”. Ell: “No puc parlar sense veure com corres, Ella: Bé, tot depèn del genet” o el final: Ell: què passa amb tu?, ella: res que no puguis arreglar”, es besen i fi.

WONDER WHEEL

 

Director: Woody Allen

Actors: Justin Timberlake

              Kate Winslet

              Juno Temple

              Jim Belushi

Any: 2017

Nacionalitat: USA

Gènere. Drama

 

ARGUMENT

   En Coney Island, en els anys cinquanta, Humpty (Jim Belushi) és l’ encarregat de la roda gegant del parc d’ atraccions, és alcohòlic i te una filla d’un altre matrimoni, Carolina (Juno Temple), que està casada amb un gàngster. Humpty viu amb Ginny (Kate Winslet), una actriu que exerceix de cambrera i que te un fill petit d’una altra parella.

Un dia Carolina apareix de nou per la casa paterna, s’ha barallat amb el marit i aquest la persegueix, demana aixopluc, el pare que fa temps que no la veu, li concedeix.

En tant, Ginny coneix a un noi més jove que ella, es tracta de Mickey (Justin Timberlake), el socorrista de la platja, la parella te relacions d’ amagat del marit .

Carolina també es troba amb Mickey , comencen a sortir i s’ enamoren, Ginny s’ assabenta de la relació i intenta apartar a la noia del seu nou amant sense aconseguir-ho,

Mickey i Carolina comparteixen un sopar romàntic en el que el noi li diu que l’ estima però Carolina és perseguida pels gàngsters que l’han localitzat.

Ginny els ha vist i telefona al restaurant on sopa la parella però en l’ últim moment desisteix de la trucada. Quan Carolina surt del local, un cotxe la segueix, mai més se sabrà res de la noia.

Mickey i Ginny discuteixen i Humpty li demana a Ginny que continuï al seu costat.

 

 

COMENTARI

   Allen es posa seriós, el mestre abandona el seu senti de l’ humor proper a la comèdia per parlar d’ allò que fa sempre, de les relacions de parella, de les passions humanes, de les expectatives, les esperances i els desenganys.

La clau de diversió i parodia desapareix. En realitat Allen a través de la seva carrera està ple de referències culturals, Bergman, Dostoievski, els psicoanàlisi… ara li toca al realisme dramàtic d’ Eugene O’ Neil, de “Desig sota els oms” o Llarg viatge cap a la nit”. Ens trobem amb gent desolada, amb perdedors que sobreviuen com poden i que s’ agafen a un últim tren que els porti cap l’ amor i el desig.

Ginny s’ aferra a l’ esperança que li ofereix Mickey, amb la joventut del noi, que tant l’ atrau. Humpty no vol que Ginny l’ abandoni, malgrat els desacords i les rutines, Carolina surt de la barbàrie per trobar un home que la comprèn i l’ estima.

Tots els personatges juguen, tots perden, ningú aconsegueix el seu somni i tots s’han d’ adaptar al que hi ha, especialment Ginny que, troba com les seves ambicions i il·lusions amb Mickey són devastades.

Allen és especialment amarg en la derrota d’uns sers que s’han de conformar a la realitat, escriptors que no escriuen, actors que no representen, amors que no es consumen, sensació de buit.

Allen roda les escenes finals de les discussions entre Mickey i Ginny i  entre Ginny i Humpty amb plans seqüències magnífics que recreen la tensió i la insatisfacció dels seus personatges. La roda de Coney Island és la roda que gira, el temps que passa, tot s’ho emporta la cistella que està en el cel i en poc temps baixa a la terra per tornar a pujar, com la vida, com els sentiments.

En l’ escena final, el fill de Ginny crema les deixalles en la platja, tot crema, res queda.

DANZAD, DANZAD, MALDITOS

 Director: Sidney Pollack

Actors: Michael Sarrazin

               Jane Fonda

               Susannah York

               Red Buttons

              Bonnie Bedelia

Any: 1969

Nacionalitat: USA

Títol original : They shoot horses, don’t they?

Gènere: Cine social

 

ARGUMENT

En els anys de la depressió es realitzen maratons de ball en Estats Units.

Els concursants ballen hores i hores, dies i dies, fins que una parella es proclama guanyadora.

A un d’ aquest concursos acudeix Glòria (Jane Fonda), una noia aspirant a actriu que només ha fet papers d’ extra. L’ organització li busca un noi a l’ atzar, Robert (Michael Sarrazin) i els dos s’ emparellen al costat de molts altres ,amb l’ esperança de guanyar els mil-cinc-cents dòlars per vencedor o al menys tenir llit i menjar durant uns dies.

En el concurs hi participa gent de diversa índole, com Harry (Red Buttons), un mariner ja madur, Alice (Susannah York), una noia amb expectatives en el món artístic  o una dona embarassada (Bonnie Bedelia) amb la seva parella.

Assistim al cansament i el neguit dels participants. De quan en quan per eliminar-los se’ls fa donar diverses voltes a la pista i les tres últimes parelles són descartades.

Alice s’ encapritxa de Robert, i Glòria canvia de parella quan aquest abandona el concurs, i recórrer a Harry el mariner que està en situació similar. En una de les curses per la pista, Harry pateix un infart i mor.

El concurs porta ja cinquanta dos dies, mil hores en les que els participants tan sols han pogut descansar en breus estones.

Alice desfeta i alienada embogeix i és eliminada. Ara Glòria i Robert tornen a estar junts. Glòria no pot més. L’ organitzador i mestre de cerimònies li mostra que fins i tot guanyant, el premi serà esquàlid doncs li descompta les despeses de manutenció de tots els dies.

Desesperada i sense cap esperança de futur li demana a Robert que li dispari un tret al cap. El noi ho fa i la mata. La policia l’ empresona, el concurs continua.

 

 

COMENTARI

La pel·lícula és una metàfora social. La pista de ball és el paradigma de la vida, del sistema econòmic. Tothom balla, tothom lluita i competeix força lluny del somni americà per aconseguir un premi, per ser un vencedor.

Tothom pateix, es degrada, perd els referents per ser una peça de l’ engranatge en el que sols obtenen recompensa els organitzadors. Al voltant un públic àvid d’ emocions que patrocina a les parelles que pensa poden guanyar, que anima, que espera cops d’ efecte, que vol que l’ espectacle continuï.

Però els ballarins sols troben el cansament extrem i el fàstic i es converteixen en ninots patètics, els que abandonen perden, els que continuen no guanyen.

La pel·lícula és també una exposició d’un món malalt, El rodatge es realitza en els turmentosos anys de la guerra del Vietnam i trasllada el desemparament social i l’ actitud crítica de l’ època a un temps amb elements similars: la depressió dels anys 30.

Planteja que no hi ha sortida, no hi ha esperança. Glòria demana morir i Robert la mata, ell ,potser, tampoc sobreviurà.

Avui seria difícil realitzar un film tan crític amb el sistema i d’ un pessimisme tan radical.

GREMLINS

 

Director: Joe Dante

Actors: Zach Galligan

              Phoebe Cates

              Hoyt Axton

Any: 1984

Nacionalitat: USA

Gènere. Fantàstic

 

ARGUMENT

Randall Petzler (Zach Galligan) és un inventor sense gaire èxit; buscant un regal de Nadal pels seus fills es troba amb un ancià xinès que te en el seu poder una estranya bestiola, semblant a una fusió entre un animal de companyia i un ninot de peluix. Si be l’ ancià no el vol vendre, el nen que l’ acompanya cedeix al preu que oferta Petzler i li transfereix.

L’ animaló te que supeditar-se a tres normes: no pot veure la llum, no pot tenir contacte amb l’ aigua, no pot menjar més tard de la mitjanit.

L’ animal li posen Gizmo i és adoptat per Bill (Zach Galligan), el fill de Randall, i fa les delícies de la llar però un dia es mulla i això provoca la seva reproducció i el naixement de cinc animalons més que seran anomenats gremlins.

La cosa no acaba aquí perquè en un descuit, Bill els hi dona de menjar després de la mitjanit a tots els gremlins menys a Gizmo i de resultes, les bestioles entranyables es converteixen en crisalides de les que surten monstres malvats i cruels.

Tot encara pot ser pitjor perquè els monstres entren en la piscina de la localitat i es banyen amb la qual cosa creixen i es reprodueixen multitudinàriament.

Els monstres s’ escampen per la ciutat, creant el terror i el caos i entre les seves víctimes s’hi troba Mis Deagle, una especuladora sense cor.

Els gremlins s’ aixopluguen en el cine de la ciutat, on visionen Blancaneus i els set nans però  Bill, acompanyat de la seva estimada, Kate (Phoebe Cates), deixen anar el gas del local hi posen un misto i tot salta pels aires.

Tan sols resta lliure el “Flocs”, el seu líder i el més dolent de tots. Billy i el gremlin s’ enfronten en uns grans magatzems i quan el pervers monstre esta a punt de trobar un espai aquàtic per reproduir-se, Kate pot obrir les  llums dels magatzems i el gremlin es desfà.

L’ ancià xinés arriba a casa dels Peltzer i s’ emporta a Gizmo, després de reconvenir a la família per la seva deixadesa.

 

 

COMENTARI

     “Gremlins” es roda en 1984 i si be Joe Dante és el director, la pel·lícula pertany a l’ univers Spielberg que és el productor i a Chris Columbus, el guionista, lligat també a la factoria.

Es tracta d’una història que s’ inicia com a comèdia quasi de Disney i va avançant cap a la incorrecció política, la fantasia es converteix en terror i la maldat i la crueltat s’ apoderen de la pantalla.

El conte de Nadal es transforma en un relat de monstres. Dante escenifica una narració plena d’ efectes especials i acció però darrera d’ ella s’hi troben gran quantitat de simbolisme i referents cinematogràfics.

Què són els gremlins?. Són quasi humans, són animals de companyia?, són nens?. Així ho sembla al principi amb l’ encantador Gizmo, un sòsia d’ E.T., rodant perla casa però el misteriós xinès ja ha advertit clarament que no el vol vendre perquè això comporta una gran responsabilitat.

Dante parla de l’ acció dels humans en general i tot allò que esdevé dels seus actes. La paraula clau és responsabilitat, si els pares no l’ assumeixen, els fills es convertiran en gremlins grollers, mal educats i malcriats. Si el ser humà no és responsable dels seus actes, el caos s’instal·larà en el món i tot anirà de tort.

Tot el relat està marcat en la primera part pel sentit de l’ humor i la comèdia però fins i tot en el moment que els gremlins creixen i s’ expandeixen, continuen comportant-se com nens capriciosos i malcriats. L’ escena del cine, on els gremlins campen a la seva sense límits, és genial, no gaire lluny d’una sala multicines en un centre comercial, un diumenge a la tarda i presa per adolescents.

Els gremlins són tan humans que ràpidament adquireixen els defectes i els vicis d’ aquests: bevedors, fumadors, busca-raons, jugadors i fins i tot exhibicionistes, en una escena per trencar-se de riure; tot és producte de la deixadesa humana. Els gremlins són tot allò que vindrà si no hi ha límits, control i educació, en una visió un punt conservadora.

Dante realitza homenatges cinèfils durant tot el metratge i no oculta tots els ponts que el seu film tendeix a altres pel·lícules.

Quan les crisalides estan a punt de transformar-se en cruels animalons, el protagonista esta visionant “la invasión de los ladrones de cuerpos”, en la qual els humans eren substituïts per dobles seus, malvats i sense sentiments, a través d’un procés similar en el que el nou ser passava per una metamorfosi. En aquell cas es tractava d’una paràbola sobre la guerra freda.

En la cinta també es parla d’Orson Welles i el seu programa radiofònic, on la narració figurada de l’ aterrament d’una nau marciana crea el caos en la humanitat. Realment en la pel·lícula de Dante l’ aldarull és important però tot podria ser un relat imaginari de Bill que coincidís amb l’ alarma ciutadana.

El mite de Dràcula i el vampir i és força present. Els gremlins no poden suportar la llum, el seu líder, a punt d’ acabar amb el noi, es veu sorprès per la claror i això  el mata. Els gremlins, com els vampirs, són personatges de la foscor, dels somnis obscurs dels homes.

Blancaneus, pel·lícula de la que gaudeixen els gremlins, és un altre referent en el film de Dante, no hi falta una bruixa dolenta, encarnada en una especuladora Inmobiliaria, vaja per on, una noia innocent que te que servir als nans, ara convertits en gremlins malignes, i un príncep que venç els obstacles i salva a Blancaneus.

Dante recrea l’ anti Nadal, allà on s’hi reflecteix l’ esperit generós i compassiu de la humanitat, hi apareixen dimoniets que pertorben aquesta quimera de bondat, nois inadaptats com “Flocs”, una autèntica criatura punk.

Si els gremlins són dolents i no tenen límits, els humans no es queden enrere i es posen a la seva altura en quan a sadisme i crueltat. Lynn, la mare de Bill, branda un llarg ganivet de cuina amb el que travessa ràpidament a un dels gremlins, un altre acaba en la batedora, un tercer en el microones, esmicolats o cremats, sembla que la tortura per arribar a la mort és una condició sine quanon d’ aquest relat.