ALGUIEN VOLÓ SOBRE EL NIDO DEL CUCO

 

Director: Milos Forman

Actors. Jack Nicholson

               Louise Fletcher

               Brad Dourif

               Danny De Vitto

Any: 1975

Títol original: One flew over the cuckoo’s nest

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama         

 

ARGUMENT

Mc Murphy (Jack Nicholson) és ingressat en un centre psiquiàtric. L’ home està acusat de cinc violacions però arriba a la institució, sobretot, gràcies al seu perfil transgressor.

Allà fa amistat amb els interns i es troba a la infermera Ratched (Louise Fletcher), la representant de l’ ordre establert en el centre, que governa amb mà de ferro .

Especialment fa companyonia amb el gran cap “Bromden”, un indi de proporcions hercúlies, que és sord-mut, així com amb Billy (Brad Dourif), un jove apocat, amb Harding, obsessionat per la creença que la seva dona l’ enganya o amb Martini (Danny de Vitto).

 

Mc Murphy, intervé en les teràpies i es torna reivindicatiu. Demana substituir aquestes per visionar un partit de beisbol del campionat del món però quan la iniciativa es posa a votació, sols dos interns més es solidaritzen amb Mc Murphy, la resta callen, vençuts per la por.

Al dia següent, l’ home torna a demanar una votació i tots els seus companys el recolzen però Ratched els hi recorda que hi han nou malats més, quasi tots amb una pèrdua total de raó, que no han votat.

Mc Murphy cerca un vot que li doni la victòria i l’ aconsegueix amb l’ indi Bromden però Ratched ja ha aixecat la sessió i tot queda com estava.

Mc Murphy continua posant en qüestió l’ autoritat en el centre. En una altra ocasió s’ escapa de l’ edifici , s’ apropia d’ un autobús que trasllada als interns i s’ escapa amb ells. Pispen un vaixell, fent-se passar per metges del sanatori i se’n van plegats a pescar.

Els deficients mentals aprenen a pescar però ,sobretot, a valer-se per si mateixos, a ser autònoms i a millorar la seva autoestima. Però el sistema no ho accepta. Quan arriben a port, el director de la institució els està esperant i Mc Murphy és castigat i sotmès a una sessió d’ “electro shocks”.

El criteri dels metges és que Mc Murphy no està boig però és perillós. L’ home torna amb el grup, ja recuperat, i decideix escapar amb el cap indi, que en realitat només simulava la seva sordesa.

Una nit, suborna al vigilant i fa entrar en les instal·lacions a un parell d’ amigues seves amb un carregament de beguda. Candy, una de les noies, se’n va al llit amb Billy, en tant la resta d’ interns s’ emborratxen.

Quan Ratched arriba al matí, s’ encoleritxeix , amenaça a Billy amb explicar el seu comportament a la seva mare i l’ aïlla. Billy, angoixat, es talla el coll, suïcidant-se

Mc Murphy, culpabilitza a la dona de la mort del noi i en un atac de ira es llença sobre ella, intentant escanyar-la però és reduït pels infermers.

En tant, el cap indi espera a Mc Murphy per escapar plegats, contempla com aquest torna totalment idiotitzat. Mc Murphy ha patit una operació i ha estat lobotomitzat. L’ indi es compadeix de l’ home, l’ ofega amb un coixí i el mata.

Després trenca els vidres d’una finestra i escapa del sanatori.

 

 

COMENTARI

Magnífica pel·lícula, emblemàtica en els anys 70. Guanyadora de cinc oscars, al millor film, a Jack Nicholson com a millor actor, a Louise Fletcher, com a millor actriu , a Milos Forman com a millor director i el premi al millor guió.

Més enllà de ser un film sobre els malalts mentals i els centres psiquiàtrics, ens trobem amb una paràbola sobre el sistema, sobre els valors, el qüestionament de l’ autoritat arbitraria i la llibertat.

Estem en un microcosmos, dirigit amb autoritarisme, on sols hi valen les normes i les convencions que estableixen els de dalt, en aquest context hi arriba algú diferent, disposat a transgredir i qüestionar aquestes lleis.

El sistema intenta, primer, que aquest individu s’ adapti, s’ integri i sigui un més, que se sotmeti a l’autoritat. Quan no ho aconsegueix, opta per destruir-lo i així fer callar la seva rebel·lió.

A la fi queda un espai per l’ esperança, quan el cap indi escapa, cercant la llibertat.

La pel·lícula es realitza en 1975, quan els moviments contestataris es reforcen a partir de les protestes contra la guerra de Vietnam, i el moviment hippy està en el seu apogeu.

Els assenyats dirigeixen als bojos. El psiquiàtric és una metàfora del sistema i s’ apropa al valor de la democràcia en l’ escena en que Mc Murphy reclama una votació per veure un partit de beisbol.

Al principi, els interns no el recolzen perquè estan atemorits dels resultats de les seves pròpies decisions, altres, els bojos més profunds, són indiferents i no li fan cas. Mc Murphy perd la votació.

Quan l’ home planteja una segona votació i aconsegueix la majoria, el sistema, l’ autoritat, al·lega defectes de forma, s’ ha aixecat la sessió. En qualsevol cas el sistema sempre guanya, el individu sempre perd.

També és paradoxal la seqüència en la que Mc Murphy s’ assabenta que la majoria dels interns estan en el psiquiàtric per pròpia voluntat, incapaços de ser autònoms fora del propi sistema, preferint la submissió a la rebel·lia, la presó a la llibertat. Gran metàfora de la vida mateixa.

 

EL CREPÚSCULO DE LOS DIOSES

 

Director: Billy Wilder

Actors: William Holden

               Gloria Swanson

               Erich Von Stroheim

               Cecil B. De Mile

               Buster Keaton

Any: 1950

Títol original: Sunset boulevard

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Sub gènere: Cine dins del cine

 

ARGUMENT

Joe Gillis (William Holden) és un guionista de sèrie B amb problemes per arribar a fi de mes.

Perseguit pels creditors ,que li volen retirar el cotxe, s’ amaga en una vella mansió que creu deshabitada. Allà es troba amb Norma Desmond (Gloria Swanson), la més cèlebre actriu del cinema mut, que viu recordant els seus antics anys de glòria, al costat de Max (Erich Von Stroheim), el seu majordom.

Norma li mostra a Gillis un guió que està escrivint, que significaria el seu retorn al cinema i li proposa que l’ ajudi a reescriure’l.

Gillis s’ aïlla en aquell món, caduc i decadent, i a canvi Norma li complau tots els desitjos i els capricis i s’ enamora d’ ell.

Però el guió és dolent, quan Norma va als estudis a retrobar-se amb el director de les seves antigues pel·lícules, Cecil B. De Mile, aquest la tracta amablement però li dona llargues.

En tant, Gillis està escrivint un guió amb Betty, una assessora dels estudis, i ambdós se senten atrets. Norma, cada vegada controla més a Gillis i se sent gelosa, aquest es troba tancat en una presó d’ or. Quan Gillis torna de veure’s amb Betty, es troba a Norma, que ha intentat suïcidar-se.

Finalment, el guionista no pot suportar més aquesta situació i decideix anar-se’n.

Contrariada, Norma el segueix i quan Gillis creua el jardí,  li dispara i el mata. El cadàver cau a la piscina.

Al matí següent, fa acte de presència la policia, Norma ha embogit, creu que la presència de les càmeres de la premsa és deguda  a que s’ ha acceptat el seu projecte i tornarà a rodar.

Max crida als càmeres i munta l’ últim engany. Norma baixa, majestuosa l’ escala, en tant la filmen, és el seu últim gran paper.

 

 

COMENTARI

Estem davant una de les gran obres mestres de la història del cine.

La pel·lícula conté un primer element original: Gillis, el protagonista és el narrador dels esdeveniments, després que ja sabem que està mort.

És a dir, el relat d’un cadàver és el nexe inicial que ens posa en relació amb l’ acció.

El film tracta del cine dins del cine. Els actors no deixen de representar el seu propi personatge. Gloria Swanson, antiga glòria del cine mut ja en decadència, Cecil B. De Mile, en el paper del totpoderós director, Erich

Von  Stroheim, com antic director retirat i un cameo de Buster Keaton com un dels actors derrotats, els ninots de cera, els hi diu Gillis, que passen per la casa.

La pel·lícula vol reflectir l’ amargor, la decrepitud i el patetisme d’ aquests actors que, amb l’ arribada del cinema sonor són oblidats i com la protagonista, s’ aferren a una vida de ficció, esclaus del seu passat, sense entendre que el seu temps ja s’ ha exhaurit i mai tornaran a ser allò que foren.

Wilde filma aquest ocàs, aquest crepuscle dels Déus que foren, de manera despietada.

Norma viu autoenganyada en aquest món fals. Max, el majordom, antic director de cinema i marit de Norma, l’ ajuda a inventar-se aquest relat fictici a partir de la compassió que l’ ajuda a viure. Li passa cartes dels seus admiradors, que en realitat escriu ell, li fa creure que el univers del cinema l’ espera.

Norma és incapaç d’ assumir que ha envellit i que mai tornarà a ser una estrella.

Tot i això, envoltada per la mort i la bogeria, aconsegueix el seu últim gran paper, l’ espectacle és més gran que la vida, la ficció d’ aquesta vida és la ficció del cinema.

La pel·lícula guanya tres oscars: Millor guió, millor direcció artística i millor banda sonora.

 

 

DOS MIL UNO: UNA ODISEA DEL ESPACIO

 

Director: Stanley Kubrick

Actors: Gary Lockwood

               Keir Dullea

Any : 1968

Títol original: 2001: A space odissey

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència ficció

 

ARGUMENT

Els primers homínids fa milers d’ anys, la lluita per la supervivència, l’ enfrontament, la cacera, l’ aparellament. De cop un dia desperten i un estrany monòlit ha sorgit davant seu. Un homínid colpeja un os, aquest és projectat amb força i en el fotograma següent s’ ha convertit en una nau especial que navega al voltant de la terra en tant la música dels valsos de Strauss acompanyen les imatges.

Poc després, veiem com el Discovery travessa l’ univers camí de Júpiter. En el seu si viatgen dos homes, David Bowman (Keir Dullea) i Frank Poole( Gary Lockwood), un robot i tres persones més en estat d’ hibernació. El robot Hal 9000, és el cervell que condueix la nau i controla tots els seus secrets a requeriment dels astronautes.

Però els homes denoten un error en la màquina. El robot es rebel·la i mata, desconnectant-los, als astronautes hivernats, també a Frank, que ha sortit a l’ estratosfera. L’ únic supervivent, David, és capaç de desactivar a Hal.

A partir d’ aquí el Discovery inicia un viatge galàctic més enllà de Júpiter. David es veu a si mateix envellit i quan es contempla en el llit moribund, un monòlit apareix davant seu.

 

 

COMENTARI

La pel·lícula s’ estructura a partir del relat “El centinela” d’ Arthur Clarke.

Film mític que va més enllà de la ciència ficció i engloba filosofia, ciència, teologia i metafísica, en una pel·lícula de missatge tan obert com críptic.

Un element principal és l’ enfrontament entre la ciència i l’ home. Quan la tecnologia, el robot, és capaç de dominar a aquell que l’ ha creat en lloc d’ estar al seu servei. Quan la màquina és capaç d’ obtenir vida pròpia i de generar sentiments.

El robot ha arribat a un alt grau de perfecció i d’ intel·ligència i desenvolupa un nivell important de poder, rebel·lant-se contra el seu creador.

Més enllà d’ aquests paràmetres propis del cinema de ciència ficció, la pel·lícula planteja el viatge de l’ home, cercant el seu propi coneixement i desenvolupant les incògnites pròpies de tot trajecte vital.

Quan els homínids es desperten troben un monòlit. Quan després del viatge per l’ univers, Bowman veu la mort propera , troba un monòlit. Es pot interpretar com tot allò que proporciona incertesa, com tot allò que es manifesta desconegut en aquest viatge vital.

La pel·lícula s’ ha desxifrat des de perspectives múltiples i des d’ on punt de vista teològic. Hi ha qui ha assimilat el monòlit com un referent de la presència divina i el viatge interestel·lar, com un viatge al més enllà.

Sigui valida o no la interpretació teista, el cert és que Bowman i la seva nau realitzen un trajecte cap a una dimensió desconeguda, més enllà dels límits personals i de l’ univers. Semblen, de vegades, imatges estretes d’un context al·lucinatori i psicodèlic, molt propi de l’ època.

El viatge és un retrobament amb una mateix i una preparació per l’ última incertesa: la mort, però també és una transformació i un renaixement – ultima imatge d’un fetus movent-se en l’ espai – i la grandiloqüència de la banda sonora d’ “Així va parlar Zaratustra” de Richard Strauss.

En definitiva, l’ odissea, el viatge d’ Ulisses, el viatge de l’ home.

El film guanya en 1968 l’ oscar als millor efectes especials.

EL ZOO DE CRISTAL

 

 

Director: Paul Newman

Actors: Joanne Woodward

              John Malkovich

              Karen Allen

              James Naughton

Any: 1987

Títol original: The glass menagerie

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

La família Winfield viu al complet amb la mare, Amanda (Joanne Woodward) I els dos fills, la tímida Laura (Karen Allen) I Tom (John Malkovich).

El pare se’n va anar fa setze anys per no tornar mai més.

Amanda és una dona possessiva que s’ imposa als fills i no deixa desenvolupar la seva personalitat. Tom treballa en un magatzem de sabates i el seu somni és deixar aquesta feina.

Laura, per la seva part, és una noia retreta, amb un petit defecte físic que la fa coixejar i la seva mare li busca un pretendent.

L’ entreteniment de la noia és col·leccionar petites figures de vidre en forma d’ animals. Un bon dia Tom anuncia que ha invitat a sopar a Jim O’ Connor (James naughton), un company seu de la feina. Casualment Laura va anar plegada amb ell a classe, de petita, i en guarda un bon record.

La noia se sent malament i renuncia a sopar però quan aquest s’ ha acabat Jim i Laura comencen a xerrar. Ella pot trencar la seva timidesa i ell la veu com una persona diferent, fràgil i sensible La connexió flueix, els dos nois parlen i ballen tot seguit abraçats, finalment Jim li dona un petó a Laura.

Després confessa que surt amb una noia, que està promès, que es casarà en poc temps. Laura queda decebuda, tot continuarà sent igual, res con canviarà en la seva vida.

D’altra banda,Tom marxa per sempre en un vaixell i al cap del temps és el narrador que inicia i acaba el relat sobre les runes de la vella i abandonada casa.

 

 

COMENTARI

    Paul Newman roda sis pel·lícules com a director, cinc pel cinema i una per a la televisió.”El zoo de cristal és l’ última que dirigeix ja en 1987 i te com referent la cinta que va dirigir Irving Rapper en 1950 amb Jane Wyman com a protagonista.

Basada en l’ obra teatral de Tennessee Williams de 1944, Paul Newman sap extreure l’ hàlit de tristor, de renuncia d’ il·lusions i de falta d’ expectatives que rodeja als personatges. Els somnis incomplerts, l’ amor que arriba i se’n va per ja no tornar.

L’ ambient angoixant i asfixiant de la casa, on la mare imposa el seu pes sobre els fills. El retrat emocional i sentimental d’un món petit i sense futur, tot marcat pel símbol d’unes fràgils figures de vidre. La única que és diferent: l’ unicorni-Laura- cau a terra i es trenca, com es trenca la feble noia quan es veu abandonada per Jim.

Com diu aquest mateix: “El temps és la més gran distància entre dos punts”.

El temps impertorbable torna a portar la rutina a la gent, condemnada a que tots els dies siguin iguals.

Williams dibuixa personatges molt propers a l’ univers que desenvolupa amb freqüència, són gent que viu un conflicte entre la realitat, cruel i devastadora i l’ esperança d’una ficció, d’uns somnis que deslliurin de tot allò tangible, que portin a l’ amor i a la felicitat. L’ autor és dur i poc sensible amb els seus herois, que acaben entre el desengany i la frustració, abocats al record i a la tristesa.

DESAYUNO CON DIAMANTES

 Director: Blake Edwards

Actors: Audrey Hepburn

               George Peppard

               Patricia Neal

              Jose Luis Vilallonga

              Mickey Rooney

               Martin Balsam

Any: 1961

Títol original: Breakfast at Tiffany’s

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Holly Golightly (Audrey Hepburn) és una noia que es dedica a viure la vida, com diu ella: “com un gat salvatge”, amant del luxe, les joies i  lliurada a un món ple d’ artificis i trivialitats. El seu principal desig és trobar un marit ric.

Un dia, un nou veí arriba a l’ edifici, es tracta de Paul Varjak (George Peppard), un escriptor, que viu gràcies als favors interessats de Missis Failansen (Patricia Neal)

Paul descobreix ràpidament, que sota la capa de sofisticació i banalitat s’ amaga una noia fràgil i sensible.

També descobreix que viu a compta d’ un vell casori amb un home gran i de fer d’ acompanyant de senyors que no estima a canvi de diners.

Després d’ evitar que fugi al Brasil, amb un aristòcrata (Jose Luis Vilallonga), li faveure que l’ estima i li reclama que es quedi amb ell.

En l’última escena de la pel·lícula ella accedeix i la parella s’abraça sota la pluja amb la deliciosa “Moon river” d’ acompanyament.

 

 

COMENTARI

Edwards realitza un autèntic clàssic de la història del cine. Es basa en la novel.la de Truman Capote “Esmorzar al Tiffany’s” i roda una comèdia sentimental i romàntica.

La pel·lícula te el recolzament de la banda sonora d’ Henry Mancini: “Moon river”, és la encomanadissa melodia que una vegada i una altra subratlla la relació entre els protagonistes i tanca el film

Un altre secret de l’ èxit del film és l’ actuació d’ Audrey Hepburn, delicada, seductora i absolutament adorable.

La pel·lícula és un conte clàssic, noi troba noia i aquesta dubta entre l’ amor que li ofereix el primer o el desig de fortuna i d’una vida confortable que li ofereixen els homes rics que passen per la seva vida.

Estem davant una història d’ ascens social, Holly és una noia que esdevé d’origen humil i ha aconseguit llaurar-se una posició social que no vol abandonar.

Darrera la nostàlgia i el romanticisme hi ha un relat agredolç, que mostra el món esnob i diletant de la gent adinerada de Manhattan, l’ univers de l’ autor de la novel·la original: Truman Capote.En aquest context, Holly és una supervivent, que sota la seva aparent frivolitat, amaga a una noia desitjosa d’ estimar i ser estimada.

Estem també davant un relat sobre la identitat, Holly la rutilant i superficial dama que es mou entre l’ alta societat de Nova York, és en realitat Lula, una noia sortida de la pobresa, Holly no sap qui és ni qui vol ser, en lluita amb ella mateixa.

El gat és el seu alter ego, un animal vagabund i sense nom que , després de ser menyspreat, és acollit i troba l’ afecte de la seva ama, com li passa a la mateixa Holly en relació amb Paul.

La pel·lícula te moments refulgents i emotius quan la càmera en picat s’ adreça a Holly que canta “Moon river” amb una tovallola al cap i el final de plena exacerbació sentimental, qual els dos protagonistes corren a trobar-se sota la pluja, recuperen el gat i descobreixen com de sols estan i com es necessiten.

Edwards configura un grapat d’ escenes que mantenen el somriure i que són contrapunts a la sentimentalitat: la recerca d’ alguna joia en Tiffany’s per la que tan sols poden pagar no més enllà de deu dòlars o la festa en l’ apartament de la noia, un assaig d’ “El guateque”, que Edwards realitza set anys després o la presència hilarant de Mister  Yunioshy (Mickey Rooney), un veí sempre malhumorat i enutjat.

El gran escenari de Nova York, contrasta amb les petites històries de sers anònims que se’ns expliquen.

 

DESAFIO TOTAL

 

Director: Paul Verhoeven

Actors: Arnold Schwarzenegger

               Sharon Stone

               Rachel Ticotin

               Michael Ironside

Any: 1990

Títol original: Total recall

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència ficció

 

ARGUMENT

En un món del futur, Douglas Quaid (Arnold Schwarzenegger) viu amb Lori (Sharon Stone), la seva dona i és un modest treballador de la construcció.

Un dia decideix realitzar unes vacances virtuals al planeta Mart, serà programat per “Recall”,, una empresa que inventa els records, segons els desitjos del client. Quan Doug desperti tindrà la memòria i la convicció d’ haver gaudit d’ unes vacances fora de la terra.

El científic que l’ atén li proposa tenir una aventura virtual amb una dona morena i practicar un joc que li faci figurar com un agent secret i salvar el planeta.

Però quan Doug està en mig del procés, la màquina s’ espatlla i l’ home pateix un trastorn cerebral. A partir de llavors és perseguit per Richter (Michael Ironside) i per un grapat de sicaris amb els que sembla col·laborar la seva dona i entre tots intenten eliminar-lo.

Doug marxa a Mart per esbrinar que li està passant. En Mart governa Cohaagen, ell i el seu grup dominen el planeta i fan pagar el poc oxigen existent a la resta de la població formada majoritàriament per mutants que s’ han transformat degut a les radiacions nuclears.

Entre aquests s’ alineen els rebels que volen acabar amb la dictadura de Cohaagen i estan dirigits per Kuato.

Doug coneix a Melina ( Rachel Ticotin), la dona que l’ havia d’ acompanyar en el viatge virtual, i dubta si el que li passa és real o és producte d’ un somni i no sap qui és el seu jo autèntic. En tant li diuen que el seu nom real és Hauser i que és un agent secret.

Després de múltiples lluites i persecucions Doug coneix a Kuato que en realitat és un mutant que porta dins seu un dels rebels, una espècie de fetus amb poders mentals i saviesa. Aquest, abans de ser abatut per Richter i el sicaris de Cohaagen, fa saber a Doug que la manera de tornar l’ oxigen al planeta és connectar un reactor que amaga el dèspota.

Quan aquest ha aturat l’ oxigen i la gent de Mart comença a ofegar-se, Doug aconsegueix arribar al reactor i posar-lo en marxa, els dolents moren i l’ aire s’ expandeix pel planeta.

En tant Doug es queda amb Melina però continua preguntant-se si tot és un somni.

 

 

COMENTARI

Una idea d’un relat de Philip K. Dick dona base a aquesta cinta de ciència ficció.

La pel·lícula és adrenalínica i no dona treva, plena de persecucions, violència i efectes especials.

Tot això fa que l’ argument, brillant en principi, s’ esmunyi i es perdi entre explosions i pim, pam, pum.

La idea recull el món de Dick, un món filosòfic i transcendent. Un home vol realitzar un viatge virtual a Mart per trencar la seva rutina i es troba en el planeta sense saber si està vivint un somni o la realitat o potser el somni era la seva vida en la terra. En definitiva el protagonista farà un viatge a la recerca de la seva identitat.

Desxifrar qui és, si és real o virtual serà menys important que alliberar al poble oprimit del tirà. L’ important no és qui ets sinó que fas.

La pel·lícula te alguns moments magnífics en quan a la translació d’ efectes especials, com l’ aparició de Kuato, un embrió dins el cos d’ un rebel o els personatges mutants que esdevenen monstruosos ,com la dona de tres pits. També esplèndida és la imatge del protagonista que passa la frontera de Mart amb el cap robotitzat d’una dona que es desacobla.

Un dels primers papers protagonistes de Sharon Stone, que sembla assajar el seu paper posterior en “Instinto básico”, també a les ordres de Verhoeven.

En la pel·lícula  la imatge de Kuato sembla un homenatge al Yoda de “la guerra de las galaxias”. L’ arribada de Doug al saló és també un homenatge al western, en un puticlub galàctic.

Per últim s’ ha dit que el tirà que li arrabassa i li fa pagar fins i tot l’ aire que respira a la població és una semblança crítica al període i al personatge de Ronald Reagan, governant en aquells moments en Estats Units, si fos així no deixa de ser prou banal, tot i que enginyós.

FRANKENSTEIN

 

 

 

Director: James Whale

Actors: Colin Clive

               Boris Karloff

               Mae Clarke 

Any: 1931

Nacionalitat: USA

Títol original: Frankenstein

Gènere: Ciència ficció/Terror

 

ARGUMENT

Henry Frankenstein (Colin Clive) i el seu ajudant Fritz roben cadàvers dels cementiris. En una facultat de medicina, un científic estudia tres cervells, el d’ un gran home, el d’ un home normal I el d’ un criminal.

Fritz roba per equivocació el de l’ home anormal. Frankenstein tancat en un vell molí en runes, realitza un experiment amb aquestes restes, vol crear vida, crear un nou ser.

En tant, Victor Moritz, el seu amic i Elizabeth, la seva promesa, es preocupen per la salut d’ Henry , reclamen l’ ajut del Dr Waldman i van a visitar al científic.

Quan arriben al vell molí, Frankenstein està a punt de completar el seu experiment, amb uns raigs elèctrics aconsegueix donar vida a allò mort, crear a partir de les despulles.

Però el resultat és un monstre (Boris Karloff) desproporcionat, de gran lletjor , amb el cervell d’un criminal i amb una força descomunal. La criatura és tancada en una masmorra on pateix les burles i assetjaments de Fritz però el monstre es pot lliura de les seves cadenes i mata a Fritz.

Reconeixent que ha creat un engendre, Frankenstein decideix destruir la seva obra, després d’ injectar-li una droga, Waldman pensa acabar amb ell però el monstre desperta , el mata i escapa.

Frankenstein decideix casar-se amb Elizabeth i en la població es dona una gran festa. En tant el monstre vagareja pels camps i troba a Maria, una nena que no li te por i li dona a olorar unes flors que llança després a l’ aigua. El monstre que no ha après codis morals i socials llança a la nena a l’ aigua, com una flor i la mata.

Al casament arriba la notícia de la mort de Waldman, tothom surt a buscar al monstre, quan apareix el pare de la nena, amb la seva filla morta als braços.

La festa s’ apaga,tot s’ acaba i l’ alegria es torna ira i odi. La gent surt al carrer per acabar amb el  monstre i s’ organitzen batudes. Frankenstein surt també a la cacera i es troba amb la seva creació, el monstre el colpeja i se l’ emporta al molí ; creador i creat s’observen a través de les aspes, abans que la criatura etzibi al seu creador dalt a baix del molí, Frankenstein queda malferit.

La gent, exacerbada , arriba al lloc i crema el molí i dins d’ ell al monstre que pereix.

 

 

COMENTARI

Estem davant una de les grans pel·lícules del cine fantàstic i del cine en general. Basada lliurament en el relat de Mary W. Shelley, la pel·lícula a l’ igual que el relat original, planteja alguns temes propis de la moral i la filosofia.

El primer dilema és la contraposició entre moral i ciència, Frankenstein és el demiürg, el creador, el Déu omnipotent que crea vida de la mort, que juga  a pretendre la immortalitat, aquest atreviment acaba en fracàs.

El relat ens ve a dir que la ciència te uns límits que no es poden transgredir, les lleis de la natura, i que determinats llindars no es poden traspassar.

El creador es veu superat per la seva obra, la ciència vol anar més enllà de la moral.

L’ anàlisi de la criatura ha estat també polèmic. El monstre no ha après codis ètics i socials, actua per instint, per això mata a Fritz que el maltracta i es torna contra el seu creador que, l’ ha privat de llibertat i actua per imitació, per això llança a la nena a l’ aigua, tal com ha vist que ella ho feia amb les flors.

El monstre odia al seu creador per la vida fallida que li ha donat. El monstre no és dolent, dolent és l’ entorn social que l’ assetja i l’ aclapara. La maldat està en els ulls que fugen davant la seva presència, sols la mirada dels innocents, com la nena que no li te por ni fuig, el salven. El monstre és tan tendre com brutal.

La pel·lícula desenvolupa també dos temes complementaris.

El monstre es va creant a si mateix, va cercant la seva identitat a partir del desconeixement propi i dels altres.  Front aquesta recerca es troba l’ odi de la massa, de tots aquells que volen castigar al que és diferent.

En el film de Whale assistim a escenes clàssiques de gran potència en la història del cine. La primera aparició del monstre, el joc entre la criatura i la nena, la presència del pare en la població amb la nena morta en braços, el molí cremant, en tant el monstre crida espaordit.

THELMA Y LOUISE

 

 

Director: Ridley Scott

Actors: Geena Davies

               Susan Sarandon

               Harvey Keitel

               Brad Pitt

Any: 1991

Nacionalitat: USA

Gènere: Road movie

Subgènere: Feminisme

 

ARGUMENT

Thelma (Geena Davies) és una dona jove sotmesa a la voluntat del seu masclista marit, Louise (Susan Sarandon) és la seva amiga i qui planeja una escapada d’uns dies, plegades.

Les dues dones surten a la carretera, Thelma no li ha dit res al marit perquè si li diu no l’ ha és deixat marxar i s’ emporta una pistola de casa pel que pugui passar.

En la primera parada, en un bar de carretera, les dones baixen, beuen i ballen. Thelma balla amb un home, primer és amable, després es torna agressiu i intenta violar-la amb violència, la intervenció de la seva amiga la salva, enfurida, Louise dispara sobre l’ home i el mata. Més tard sabrem que Louise de jove va patir una violació.

Les dues dones continuen la seva carrera però ara el viatge s’ ha transformat en una fugida, Louise no vol afrontar el que li passaria si fos detinguda i escapa cap a Mèxic amb la seva amiga.

En el camí, Louise recuperarà la seva relació amb Jimmy, un noviet  i ambdues coneixeran a J.D. (Brad Pitt), un jove autoestopista que s’ enrotlla amb Thelma, resulta ser un lladregot i els hi roba tots els diners.

En tant, Hal (Harvey Keitel), el comissari de policia, posa fil a l’ agulla per detenir-les.

La seva fugida es va convertint en una transgressió i en una alliberació. Thelma roba en un supermercat per obtenir diners, tanquen en el capó del vehicle a un policia de carretera que vol arrestar-les o li cremen el vehicle a un camioner masclista que les persegueix.

Però la policia estreny el setge. Després d’ una primera persecució poden despistar als guàrdies i arribar al canó del Colorado. Allà es veuen assetjades per desenes de vehicles policials, ja no poden tornar enrere , agafen velocitat i salten al buit des del precipici.

 

 

COMENTARI

Esplèndida road movie on dues dones convencionals surten a cercar un viatge que es converteix en fugida, després en aventura i acaba sent una catarsi alliberadora que els hi canvia la vida i els valors però les porta a la mort.

Impossible tornar enrere una vegada desencadenada la transgressió, preferible la mort que perdre la llibertat tant durament guanyada.

La road movie inclou, com sempre, un canvi de les protagonistes a través d’ un viatge que les farà ser unes altres i trobar sentit a les seves vides. També la troballa d’una sèrie de personatges, símbols d’ una Amèrica rural.

Tots els homes, tan els que deixen enrere com els que troben en el camí, són tipus nefastos, inflats i impresentables, des del marit prepotent i masclista, fins al violador, el lladregot que les deixa sense diners, el policia xulesc, el camioner caspós….tots són un retrat penós d’ aquesta Amèrica interior i també un retrat crític del mascle americà.

La pel·lícula és també un cant a l’ amistat entre dues dones molt diferents, la banal Thelma, la forta Louise, que en algun moment acaben canviant els seus papers per arribar, finalment, a una simbiosi en la que  se senten com una sola persona, davant un únic objectiu: ser lliures.

El discurs emancipador, crític i feminista te un regust amarg, no hi ha salvació. La mort és l’ alternativa a tornar a ser com abans, el pes de la llei i la presó.

Destaquem per fi les esplèndides escenes finals quan Thelma i Louise comprenen que no hi ha sortida, s’ abracen i es besen, hi donen velocitat al vehicle, entre el núvol de pols. Hal, el policia, les segueix intentant evitar allò inevitable i la imatge es congela amb el cotxe saltant al buit per sobre el penya-segat, abans dels títols de crèdit finals.

LA FORMA DEL AGUA

 

 

 

Director: Guillermo del Toro

Actors: Sally Hawkins

               Michael Shannon

               Richard Jenkins

              Octavia Spencer

                Doug Jones

                Michael Stuhlbarg

Any: 2018

Títol original: The shape of water

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantasia

 

ARGUMENT

En 1962, en un laboratori d’ alta seguretat, hi fa feines Elisa Esposito (Sally Hawkins). És una noia òrfena i muda que treballa com a netejadora de les instal·lacions. Les seves úniques relacions amistoses són  una companya de feina, Zelda, (Octavia Spencer) i el seu veí, Giles (Richard Jenkins).

El cap de seguretat del centre, Strickland (Michael Shannon) ha trobat en les aigües d’un riu sud americà, un estrany ser, un animal amfibi, al que  mantenen en aigua i carregat de cadenes en el recinte, amb la finalitat de fer-lo servir  per la carrera espacial.

Robert Hoffstettler (Michael Sthulbarg) és un dels científics que cuiden dl monstre i és a la vegada un espia de la Unió Soviètica en plena guerra freda. Hoffstettler vol guardar amb vida a l’ amfibi, mentre Strickland  el vol eliminar i viviseccionar.

Elisa, en tant neteja, contempla al monstre i se n’ adona de que te sentiments i intel·ligència, amb el pas del temps se n’ acaba enamorant.

Per evitar que l’ eliminen, Elisa, amb la col·laboració  de Hoffstetler i del seu amic Giles, aconsegueix emportar-se a la criatura i amagar-la a casa seva. Allà la guarda en la banyera i fa l’ amor amb ella.

Elisa vol retornar al monstre a les aigües però Strickland se n’ assabenta d’on és, quan la noia està a punt de retornar-lo al mar, Strickland arriba i dispara sobre Elisa i la criatura i els mata.

El monstre es regenera de les seves ferides , executa a Strickland i s’ emporta a Elisa amb ell al fons dels mars.

 

 

COMENTARI

    Del Toro torna als seus inicis, després d’un temps proper a projectes comercials de poca volada. Aquest és un film personal que beu de les fonts del millor Del Toro, aquell que va signar films tan bells i fantàstics com “El laberinto del fauno”.

El director mexicà pren com a referència cintes com “La mujer y el monstruo” un producte de sèrie B , obra de Jack Arnold i que data de 1954.

Més genèricament la relació estaria fixada en el mite de la bella i la bèstia.

Del Toro a partir d’ aquests arquetips coneguts, introdueix moltes idees. Ens trobem davant una historia que conflueix en l’ amor de dos marginats. Elisa és muda , és pobre i es mou en un dels últims escalafons socials, el monstre és un ser del qual no es valora si pot assolir sentiments o intel·ligència, sinó que tan sols és considerat un ser abjecte, un objecte d’ assaig en el marc de la guerra freda. Per motius diferents els dos sers són, doncs, marginals i marginats, existeixen fora del marc social tradicional.

En un altre ordre de coses, ens trobem davant dos sers amb dificultat de comunicar-se. L’una per la seva mudesa, l’ altre perquè esdevé d’un orígens marins i foscos en els quals, la veu i la paraula tampoc figuren com elements comunicatius. Els dos sers es manifesten i s’ interrelacionen a través del sentiments, les mirades, els gestos i les sensacions.

Un altre aspecte en comú és que contemplem a dos identitats sumides en l’ isolament. Com ja és propi de l’ imaginari del cine fantàstic i de terror,quan parlen de la solitud del monstre: Frankenstein,els vampirs….L’ humanoide sorgit de les aigües viu fora del seu entorn, engrillonat, atonyinat i vexat, és algú amb sentiments, abandonat com un animal perillós per la seva condició de diferent. Elisa viu també una situació similar, manté amistat amb Giles i amb Zelda però en general és algú invisible i anònim per la majoria.

Un aspecte important del relat és la combinació entre realitat i fantasia, en aquest punt la pel·lícula s’ acosta en moltes facetes a “El laberinto del fauno” on una nena accedeix a un món d’ il·lusió presidit per un faune, per oblidar i desatendre una realitat feixuga i plena d’ horror.

La historia que ens ocupa, es troba molt propera a aquest enunciat. En principi, la clau de tot el que passa és realista però sabem de la necessitat d’ Elisa d’ eludir un món esquerp i pervers que la ignora; la fantasia ha de substituir a la realitat, la necessitat d’inventar-se un monstre bo i amorós per estimar-lo tota la vida és la necessitat d’ aquell que vol negligir una realitat que se li fa insuportable.

En aquest sentit i també com en “El laberinto del fauno” els verdaders monstres són els sers humans. En aquella pel·lícula el capità de l’ exercit franquista , en aquesta, el odiós cap de seguretat del laboratori. El faune i el monstre són vies d’ escapament , sers quimèrics però que ofereixen confort moral davant la devastadora i monstruosa realitat.

El monstre es regenera de les seves ferides i fa el mateix amb Elisa, és un Déu, te poders d’un altre món ? més be cal pensar que en l’ univers de la fantasia i la imaginació no hi ha desengany ni nafres ni mort.

Això és fa palès quan  tots els protagonistes assoleixen la voluntat d’ escapar de la seva realitat i introduir-se en marcs imaginaris, el cinema o la televisió. La primera aparició del monstre als ulls d’ Elisa és a través d’un gran vidre,la noia embadalida contempla aquest espectacle extraordinari, molt similar al que transmeten les pantalles que l’ emmirallen.

Del Toro proposa una posada en escena plena de poesia que te els seu punt culminant en la fase final, quan dona i monstre es fonen  plegats en el mar.

La pel·lícula guanya  en el 2017 el lleó d’ or en el festival de Venècia.

 

EL FUERA DE LA LEY

 

Director: Clint Eastwood

Actors: Clint Eastwood

               Sondra Locke

               Chief Dan George

               John Vernon

Any: 1976

Títol original: The outlaw

Nacionalitat: Usa

Gènere: Western

 

ARGUMENT

   Josey Wales (Clint Eastwood) és un ex soldat confederat que, després de la guerra de secessió viu en el seu ranxo amb la seva esposa i la seva  filla.

Un dia arriben a la possessió un grup de mercenaris, “Els botes vermelles”, una guerrilla al servei de la Unió, arrasen amb tot el que troben, incendien la casa i maten a la família, Wales rep un cop de sabre i resta malferit.

Josey, recuperat,busca venjança i abat a varis membres de la guerrilla però és perseguit per l’ exercit i te que iniciar una vida fora de la llei en la que intenta arribar a Mèxic per aixoplugar-se.

En el camí, fa amistat amb un indi, Lone Watie ,(Chief Dan George) i amb “Raig de lluna”, una altra india, s’ enfronta als caça recompenses, doncs han posat preu al seu cap i salva la vida a l’ avia Sara i a Laura Lee (Sondra Locke), la  seva neta, quan són atacades pels comanxers, bandits  que venen licors i municions als indis.

Wales s’ estableix amb la seva nova família i pacta amb els indis comanxes perquè tots es respectin i puguin viure en pau.

Terrill, l’ home que va assassinar a la nissaga de Wales,  retorna amb els seus sequaços; el pistoler amb l’ ajuda dels companys mata a tota la banda i persegueix a Terrill fina a matar-lo.

El capità Fletcher (John Vernon) arriba a la granja per arrestar a Wales, tots li diuen que el perseguit ha mort, Fletcher fingeix creure’s la versió que li ofereixen i Wales marxa solitari i en pau cap a nous indrets.

 

 

COMENTARI

Cinquena pel·lícula que dirigeix Eastwood que, realitza amb ella potser,la seva primera obra mestra.

Eastwood segueix un relat de Forrest Carter que, al seu torn, es basa en un personatge real. Josey Wales va sorgir com homenatge a Bill Wilson, un fora de la llei que es va enfrontar a la guerrilla mercenària dels botes vermelles, quan la guerra de successió. Philip Kauffman , un dels bons guionistes d’ Hollywood, completa la feina.

Aquest personatge, Eastwood  el configura a la seva semblança. El Wales cinematogràfic és el venjador justicier que trobem en tantes pel·lícules del director. Wales és implacable, silenciós, orgullós, solitari, porfidiós…és l’ heroi americà que posa en escena Eastwood tantes i tantes vegades. El predicador d’ “El jinete pálido” o l’ Harry de la sèrie d’ “Harry el sucio”. En aquest cas Wales compleix també amb l’ estereotip dels protagonistes dels westerns.

Faríem mal fet si sols contempléssim en els personatges d’ Eastwood assassins sanguinaris amb ànsia de venjança. Evidentment el director americà sempre ens presenta un motiu per a l’ acció de l’ antiheroi; en aquest cas els dolents li cremen la casa i li maten la família, un bon motiu per enfadar-se i fins i tot per què Wales renuncií a la legalitat judicial per emprendre la venjança per la seva mà.

Quan parla amb “Deu ossos”, el cap comanxe, entenem el perfil ideològic de Wales que és el d’ Eastwood; el perseguit advoca contra els governs corruptes que desgavellen l’ existència dels ciutadans honrats, defensa viure i deixar viure i no creu en papers i burocràcia sinó en la paraula dels homes. És a dir, Eastwood és presenta com un àcrata de dretes, un defensor de l’ home m mig americà que, abandonat per l’ estat, te que buscar-se la vida.

Eastwood es pronuncia contra els desastres de la guerra que porten a aquestes guerrilles de bandoles sense ordre ni llei que, abusen i assassinen a plaer.

La posada en escena és excel·lent; Eastwood mostra a Wales sorrut i malcarat, amagat quasi sempre entre clars i foscos que proclamen la seva amargor. Els secundaris també omplen la pantalla. L’ indi , el capità que fingeix no saber qui és, la dona que s’ enamora d’ ell…Wales recorre un camí cap a la venjança però en ell hi troba amistat, amor i esperança. En qualsevol cas, fidel a l’ arquetip, el justicier abandona el confort de la seva nova llar i en l’ última escena el contemplem solitari de nou, entre la pols del desert.