EL MAGO DE OZ

 

Director: Victor Fleming

Actors:     Judy Garland

                  Frank Morgan

                  Margaret Hamilton

Any: 1939

Títol original:The wizard of Oz

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

Subgènere: Musical/Infantil

 

ARGUMENT

Dorothy Gale (Judy Garland) és una nena que viu en un granja en Kansas amb els seus oncles, Emma i Henry. Una dona malcarada de la població, Missis Gulch, s’ emporta al seu gos , Toto, que l’ ha molestat però el gos s’ escapa. Dorothy vol fugir amb l’ animal perquè no li  tornin a prendre, més i te que tornar quan esclata una gran turmenta, pateix un cop i desperta en el país d’ Oz.

Al caure la casa que ,ha volat amb ella, aixafa a la bruixa de l’ est i es rebuda per Glinda, la fada bona davant la presència dels Munschkins, uns petits ser que habiten Oz.

Glinda la invita a agafar les sabatilles robi de la fetillera esclafada ,que la faran immune als poders de la bruixa de l’ oest. (Margaret Hamilton)

Dorothy demana tornar a casa però la fada li diu que aquest desig sols pot concedir-lo el mag d’ Oz. La noia es posa en camí a cercar el mag.

En una bifurcació del sender troba un espantaocells, Dorothy l’ allibera i l’ home de palla es fa amic seu i decideix acompanyar-la. L’ home de palla vol trobar també al mag perquè li doni un cervell.

Després de lliurar-se d’uns arbres que utilitzen les seves branques com extremitats, troben a un home de llauna, està molt rovellat i necessita oli per tornar a moure’s, l’ omplen del líquid i aquest els acompanya, doncs també vol que el mag li satisfaci un desig: necessita un cor.

Seguint el camí els hi surt al pas un home – lleó. Quan aquest intenta atacar al gos, Dorothy el bufeteja i el lleó es posa a plorar. En realitat es considera el ser més covard del món i els acompanya perquè el mag li doni valor.

Quan arriben a la mansió del mag, aquest no es deixa veure, una veu darrera una gran màscara els hi diu que per aconseguir els seus desitjos tenen que anar a casa de la bruixa de l’ oest i allà prendre-li la seva vara màgica.

Els quatre amics ho fan, vencen a la bruixa que es desintegra i assoleixen la vareta.

Quan tornen a veure el mag, aquest continua fent-se el desentès, llavors descobreixen que tot és una impostura i que es tracta d’ un truc a base d’ imatges i altaveus.

L’ home que es fa passar per mag (Frank Morgan) promet ajudar-los. A l’ home de palla li dona un certificat d’ erudició, això el transforma en algú intel·ligent als ulls dels altres.

A l’ home de llauna li diu que un cor no es té, per molt que estimis sinó pel molt que t’ estimen i li regala un rellotge perquè senti els seus sons com si fos un cor.

 

Al lleó li dona una medalla al valor i li diu que tan necessària és la valentia com la cordura i la prudència i el premi rebut el legitima com un home de coratge

En quan a Dorothy li ofereix marxar amb ell, amb el globus amb que va arribar a Oz. Però el globus s’ eleva abans d’ hora amb el fals mag i Dorothy es queda.

Per fi apareix de nou la fada bona i li explica a la noia que les coses succeeixen quan es desitgen, te que tancar els ulls , fregar les sabatilles i tornarà a casa.

El millor cervell, el millor cor que, plora a l’ acomiadar-se de Dorothy, i el més valent regiran Oz a partir d’ ara.

Dorothy torna a casa i desperta en la seva habitació, rodejada dels seus oncles, els tres treballadors de la granja i el metge, que sospitosament tenen una gran semblança amb els personatges que ha conegut en Oz.

 

 

COMENTARI

Conte infantil i moral, relat fantàstic i musical són els gèneres que s’ entrecreuen en aquesta bella i sensible adaptació del llibre de Frank Baum del mateix nom.

Dorothy , la protagonista, realitza un viatge segons els seus desitjos, al país de l’ Arc de Sant Martí. A un lloc estrany i fantàstic. Com Alicia, creua un imaginari mirall i abandona la realitat per trobar els seus somnis i les seves il·lusions.

Com en tot viatge, fa amics, ensopega amb perills varis que supera i guanya experiència que l’ acaba canviant ,tot i que la moral final és un tant conservadora: “que bé que s’ està a casa meva”.

Dorothy obté diverses lliçons, assimila que es poden acomplir tots aquells desitjos que un estima aconseguir. Que tothom busca allò que creu no posseir però que les coses que s’ ambicionen són de vegades aparences. Tot està dintre teu i tens que creure que està al teu abast.

Així, el covard es converteix en valent, l’ home sense cor gaudeix de sentiments i l’ home sense cervell es torna intel·ligent, no perquè algú els hi doni aquests atributs sinó perquè ho desitgen i a partir d’ara ho aparenten.

El mag, en canvi, és un frau però s’ ha sabut comportar com a tal mag i ha conquistat l’ estima dels habitants d’ Oz i és el mitjancer perquè els protagonistes facin valer el seu esforç per aconseguir allò que volen. D’ una altra banda la perseverança i la voluntat  assoleixen vèncer el mal, el costat fosc.

El director planteja la primera part del film en blanc i negre, així com la cloenda i quan la protagonista entra en Oz, en el món dels seus somnis, tot es torna de color. Així mateix, Fleming evoca l’ ambigüitat entre realitat i ficció, quan l’ odiosa Missis Gulch de la realitat és la bruixa de la ficció o quan els amables i amistosos treballadors de la granja són els seus amics en el món de fantasia.

La cançó “Over in the rainbow”, s’ associa a Judy Garland i és una de les més famoses i boniques de la història del musical en Hollywood. La pel·lícula signada per Victor Fleming, la va acabar King Vidor, que no apareix en els títols de crèdit.

 

LA DILIGENCIA

 

 

Director: John Ford

Actors: John Wayne

               Claire Trevor

               John Carradine

               Thomas Mitchell

              George Bancroft

               Donald Meek

Any: 1939

Títol original : Stagecoach

Nacionalitat : USA

Gènere: Western

 

ARGUMENT

D’un poble de l’ Oest surt una diligència cap a Lordsburg. Té que travessar territori indi per arribar al seu destí.

Dins d’ ella hi van nou persones, un microcosmos social amb els seus diversos estereotips i caràcters.

Ringo Kidd (John Wayne) és un presidiari, pistoler fugat per tal d’ anar a Lordsburg i venjar-se dels homes que assassinaren al seu pare i al seu germà.

Amb Buck, el conductor de la diligència i el comissari Curley (George Bancroft) que vigila a Ringo, hi van un metge alcohòlic, Doc Boone (Thomas Mitchell), un comerciant venedor de whisky,Samuel Peacock (Donald Meek),Hatfield (John Carradine) un tafur jugador d’ avantatja,Gatewood un banquer que ha robar el seu banc,Lucy Mallory, una dona en recerca del seu marit,soldat de l’ exercit i una noia de mala vida, Dallas (Claire Trevor).

El camí cap a un destí incert fa que els llaços entre els viatgers s’ estrenyin. Ringo s’ enamora  de Dallas i li demana matrimoni.

En tant els personatges més transgressors seran els més solidaris i de bon cor, la meuca, el borratxo, el tafur, el pistoler….els més instal·lats en la societat , com el banquer, seran en realitat uns lladres amb doble moral.

En el transcurs del viatge, Lucy la dona en recerca del seu marit, dona a llum i el carruatge és atacat pels indis de Jerónimo però el setè de cavalleria apareix en el moment oportú i acaba amb l’ assetjament, malgrat la mort d’ Hatfield, el tafur.

Quan arriben a Lordsburg, el comissari deixa en llibertat a Ringo que s’ enfronta als germans Plummer, els assassins de la seva família, el mata i fuig amb Dallas a cercar una nova vida.

 

 

COMENTARI

Ford adapta un relat que a la seva vegada s’ adapta al conte de Guy de Maupassant “Bola de sebo”. És un western realista i amb dimensió social. Apareix l’ èpica del western al costat de la història intimista i el melodrama.

El director roda per primera vegada en Monument Valley i se sent fascinat pel paisatge que te un tractament líric. El film passa a la història pel seu muntatge narratiu

Amb “La diligencia” es pot dir que neix el western modern, en concret el western psicològic. Ford tanca dins un petit espai al món, a un microcosmos social. Allà hi torbem un retrat  de classes, el banquer que en realitat és un lladre, el petit comerciant, el metge, el jugador,el fora de la llei, la dama i la prostituta. També és un retrat psicològic, els personatges s’ odien i s’ estimen en un viatge que els canviarà. Tot són tensions i conflictes, camí cap a nous destins.

Hartfield troba la mort, Ringo i Dallas l’ amor, Gatewood , la presó, la majoria dels protagonistes la redempció. Dallas es fa càrrec del nen de Lucy, Boone, abandona provisionalment l’ addicció etílica i ajuda a portar una nova vida al món, Hartfield defensa amb les armes i amb valor a tota la gent. Molts personatges troben en el viatge una oportunitat per a la glòria, altres treuen el pitjor de si mateixos, és tal com la vida mateixa.

El western és una excusa per Ford per parlar de la condició humana i revifa el gènere que patia en 1939 una crisi considerable.

Entre tots, Ringo és l’ arquetip del gènere. L’ heroi solitari que fuig de la justícia, l’ home que lluita valerosament per salvar la diligència i que troba l’ amor en el viatge. Ford presenta al protagonista en un excepcional pla, en el que la càmera el troba en un pla mig i avança ràpidament fins a mostrar el seu rostre en primer terme.

Ford s’ apunta a allò tràgic, la lluita per la supervivència, al costat d’ allò humorístic, i sensible, el borratxo de bon cor, l’ home del que ningú recorda el nom, tan poca cosa és que resulta quasi inexistent, el conductor un tant babau…

El director roda algun dels grans moments de la història del western i potser del cine, quan la diligència intenta escapar de l’ atac dels indis, tràvelings a gran velocitat, picats i contrapicats, combinació de l`èpica dels atacs i la defensa amb la lírica dels temors de la dona en el vehicle sostenint al nadó. Una lliçó de cine.

Ford recorre a l’ el·lipsi en molt moments, contemplem com Hartfield, desesperat perquè no veu cap possibilitat de salvació, apunta al cap de Lucy amb l’ última bala que li resta, sentim un soroll i veiem com la mà i la pistola decauen, Hartfield ha estat copsat per una fletxa de l’ enemic.

També en l’ enfrontament entre Ringo i els germans Plummer, l’ escena és magistral. Hem vist avançar a Ringo amb Dallas, els dos a contrallum i en l’ obscuritat, rostres tèrbols que contrasten amb l’ alegria i la llum que emana del saló. Quan el repte ja és un fet, veiem a Ringo llançar-se a terra i disparar, en la següent escena, Dallas sent els trets, no sabem que ha passat fins que contemplem al gran dels Plummer entra en el saló, ha vençut a l’ heroi?. No, una falsa expectativa per crear emoció, Plummer dona alguns passos i cau vençut i mort. Ja sabem el resultat de l’ enfrontament

 

EL HOMBRE QUE SABÍA DEMASIADO

 

Director: Alfred Hitchcock

Actors: James Stewart

              Doris Day

Any: 1956

Títol original: The man who knew too much

Nacionalitat:  USA

Gènere: Suspens/Thriller/Espies

 

ARGUMENT

Una parella de Indianapolis viatja entre Casablanca I Marrakech amb el seu fill. Benjamin Mc Kenna (James Stewart), el pare, es metge i corre món després d’un congrés mèdic, amb Jo (Doris Day), la seva dona, antiga cantant d’ èxit i Hank, el seu fill.

En el bus coneixen a Louis Bernard, un francès que viatja amb ells. L’ home els invita a sopar però finalment anul·la la cita. En el sopar coneixen a un matrimoni anglès, els Drayton, amb qui fan amistat.

Al dia següent, en tant passegen pel mercat, un home és assassinat i abans de morir en els braços de Benjamin, li xiuxiueja que un estadista anglès serà assassinat en Londres i li dona un missatge escrit en el que li diu que ho te que comunicar a Ambrose Chappel.

L’ home mort és Bernard, vestit d’ àrab. Benjamin és interrogat per la policia en tant els Drayton cuiden del nen però en mig del interrogatori algú truca a Benjamin i li diu que el seu fill ha estat segrestat i que si explica alguna cosa d’ allò que li va dir Bernard, no tornarà a veure al seu fill amb vida.

Quan Benjamin torna a l’ hotel, el nen no hi és i els Drayton han marxat. Benjamin i la seva dona decideixen anar a Londres a buscar al fill i a Chappel, l’ home que té que rebre el missatge.

En Londres entren en contacte amb Scotland Yard, on els hi diuen que Bernard era un agent seu que estava investigant un complot. Més tard reben una altra trucada, són els Drayton que tenen al nen en les seves mans, així que la parella no diu res a la policia i intenten localitzar a Chappel.

Chappel resulta  ser, no una persona sinó un lloc : l’ Ambrose Chappel. Jo i Benjamin arriben a la capella i allà descobreixen que  Drayton exerceix de pastor presbiterià. En tant, Jo va a trucar a la policia, Benjamin busca al seu fill però és aturat pels malfactors, que el colpegen i el deixen sense sentit.

Quan Jo torna amb la policia, la capella està tancada i els delinqüents han fugit. Benjamin puja al campanar i alerta as transeünts per escapar.

En tant, els Drayton preparen la mort d’un important polític. El mataran en un concert en l’ Albert Hall i l’ assassí dispararà en un moment en que el cor puja el to i sonen els platerets, amortiguant el tret.

Jo va a l’ Albert Hall a buscar al cap de policia ,  veu a l’ pistoler a sou i compren que és allà on es produirà l’ assassinat. Jo es veu doncs en la disjuntiva de vetllar pel seu fill segrestat o denunciar a l’ assassí i evitar la mort del polític.

La càmera segueix alternativament el concert on el cor comença a cantar, l’ angoixa de Jo que no sap que fer, l’ assassí que espera el seu moment i el primer ministre aliè a la seva sort.

En això arriba Benjamin, ja deslliurat, al teatre. Benjamin va en busca de l’ assassí, Jo veu que l’ home està a punt de disparar, crida i això  fa que el pistoler erri el tret i el primer ministre sols quedi lleugerament ferit.

Benjamin entra en la llotja, persegueix a l’ assassí  i aquest en la fugida cau a la platea i mor.

Aquells que han organitzat tot l’ assumpte són dobles agents que tenen alts càrrecs. Esbronquen als Drayton pels fracàs de la missió i els hi diuen que matin al nen. Els Mc Kenna, cercant ajut van a l’ ambaixada on es troba amagat el seu fill i el primer ministre.

Jo canta una cançó i el fill segrestat en una habitació la segueix, xiulant i es fa sentir. Benjamin comprèn que el nen està allà, va a buscar-lo i el troba però Drayton apareix i l’ amenaça amb una pistola. Benjamin el colpeja i Drayton cau per l’ escala i mor.

Els Mc Kenna recuperen al seu fill i tot acaba bé per ells.

 

 

COMENTARI

    Hitchcock ja havia rodat aquesta pel·lícula en 1934. Ara 26 anys després hi torna, amb més mitjans, amb més experiència i amb millors resultats.

Estem davant un thriller de suspens, on Hitchcock embasta l’ acció amb criteri tot i no ser un dels millors films del director.

La pel·lícula explica com un matrimoni es veu embolicat en un conflicte en el que s’hi juguen la vida pròpia i la del seu fill. Un home per atzar els hi fa una confidència abans de morir i els Mc Kenna estan allà on no tenen que estar en el moment inadequat.

Hitchcock maneja el temps cinematogràfic fins arribar a l’ escena del teatre, on entrecreua els plans dels diversos protagonistes i mostra els seus neguits, un dels grans moments del cine del mestre britànic.

Tot sota el lema que canta Jo, que serà , serà, el que sigui serà, el futur no es pot predir.

La pel·lícula tracta de com les persones comunes,com algú confiat i feliç, te que fer front de cop a l’ adversitat i de com ho fa per sortir-se’n amb bé. Hitchcock planteja un dilema moral, què fer?:seguir les instruccions dels assassins i salvar al seu fill?, o actuar i salvar al polític?.

Tot en el context de la guerra freda i amb la intervenció d’ espies malvats al servei de potències no democràtiques.

EL PADRINO II

 Director: Francis Ford Coppola

Actors: Al Pacino

              John Cazale

              Robert Duvall

              Robert de Niro

              Diane Keaton

              Talia Shire

              Gastone Moschin

Any: 1974

Títol original: The godfather-Part II

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Subgènere: Gàngsters

 

ARGUMENT

Vito Andolini és un nen quan arriba a Nova York en 1901. Hi ve fugint des de Corleone  en Sicília i de Cicci, l’ home que ha matat a la seva família.

La pel·lícula recorre dues històries paral·leles. La joventut de Vito en els carrers de Nova York i la vida del seu fill, Michael ja com cap de la màfia.

En 1958, Michael Corleone (Al Pacino) esta casat amb Kay (Diane Keaton, els seus negocis s’ expandeixen al voltant del joc i les drogues. El dia de la comunió del seu fill, assisteixen a la festa, el seu germà, Fredo (John Cazale) i la seva germana Connie (Talia Shire).

Mike intenta adquirir la llicència d’ un Casino, pactant amb un senador americà que el menysprea i al poc temps pateix un atemptat a casa seva. Els pistolers moren i Mike pensa que l’ atac ha tingut la connivència d’ algú de la seva família.

El gàngster es vol venjar i creu que hi ha estat involucrat Hyman Roth, un altre mafiós que competeix amb ell en els negocis bruts.

Mike viatja a La Habana on te la intenció d’ invertir en centres de vacances i casinos amb la col·laboració del cap de govern Fulgèncio Batista però en la festa de final d’ any, esclata la revolució i Batista fuig.

L’ atemptat contra Roth fracassa però Mike s’ assabenta que darrera l’ agressió estava el seu germà Fredo.

Diversos flash backs ens porten a l’ any 1917 quan Vito Corleone (Robert de Niro) es fa amic de Clemenza i comença a fer-se valer en el barri. S’ enfronta a Fanucci (Gastone Moschin), el gàngster que extorsiona als italians del Bronx amb l’ excusa de protegir-los.

Vito mata a Fanucci i es guanya el respecte i la jerarquia de tothom , viatja de nou a Corleone, el seu poble natal, per venjar-se de Cicci, l’ home que va assassinar a la seva família i comença a erigir-se com “El Padrí”,l’ home que dirigirà els negocis bruts en la ciutat.

En tant el film torna a principis dels anys 60. Mike és portat davant d’un tribunal , acusat de nombrosos crims però l’  home que el te que delatar, Frankie Pentangeli, se’n desdiu en l’ últim moment i Mike és absolt.

Mike contempla la separació de Kay, la seva dona, que avorta voluntàriament del fill que espera, veu com Tom Hagen (Robert Duvall), el seu home de confiança l’ abandona , com portat pel seu esperit de revenja, fa assassinar al seu germà Fredo i com Frankie, el seu antic amic es suïcida.

Mike és un home tan intensament poderós com solitari.

 

 

COMENTARI

Segona part de la saga d’ “El Padrino”, la història recorre paral·lelament l’ ascens de Vito, el patriarca de la família i com s’ inicia l’ escalada de violència i crims que el portaran al cim.

D’una altra banda Coppola ens mostra l’ activitat de Mike, el fill, que defensa un imperi ja consolidat. L’ acumulació de poder el porta a la solitud i a la destrucció de l’ entorn familiar.

L’ escena final retrata a Mike de jove , quan la seva decisió d’ anar a l’ exèrcit es discutida i tothom el deixa sol en la taula per anar a rebre a Don Vito i enllaça aquesta imatge amb l’ actual, quan el mafiós ha arribat al punt més alt ,al preu de l’ abandonament i mort de familiars i amics.

Mike no te compassió ni perdó. Veurem com Fredo, el germà gran, tan dèbil com gelós de la supremacia del germà petit, torna a la llar després de la traïció. Mike sembla perdonar-lo, un petó en el front i una abraçada  segellen aquest perdó. Preliminar per l’ execució de Fredo.

Mike és un exemple d’ algú que lluita pel poder i pel camí no respecta res. Els amics, la dona , la familia, l’ entorn…Mike ha arribat al cim, domina tots els ressorts, és temut i respectat, ha creat un imperi però és un pobre home sol.

La pel·lícula es recrea en algunes escenes d’ inusitada qualitat. Destaquem la processó en els carrers, festa, verges, aldarulls. Fanucci passeja entre la gent camí a casa seva., Vito ho segueix tot pels terrats i la visió en picat de la càmera és la de l’ espectador i la  de l’ home fins que atrapa a Fanucci i el mata.

Coppola es recrea en el muntatges paral.lels ,dosifica la intriga, no és sempre fidel a Mario Puzzo, l’ autor del llibre, juga amb les psicologies diverses del personatges portats sempre per l’ ambició , la por i el desig de poder i crea una de les més extraordinaries pel.licules de la historia del cine.

El film va guanyar sis oscars en 1974.

 

LA LISTA DE SCHLINDER

 

 

Director: Steven Spielberg

Actors: Liam Neeson

              Ben Kingsley

              Ralph Fiennes

Any: 1993

Nacionalitat: USA

Títol original : Schindler’s list

Gènere: Drama social

 

ARGUMENT

Sota el domini de l’ Alemanya nazi i després de la invasió de Polònia, Oskar Schindler (Liam Neeson), és un empresari que obre una fàbrica per facturar utensilis metàl·lics pel front, cassoles, pots, etc.

Per aconseguir una millor rendibilitat, contracta jueus del ghetto de Cracòvia en lloc de polonesos. Schindler és membre del partit nazi i utilitza el  múltiples contactes de  que disposa  pels seus propòsits.

L’ administrador de l’ empresa és un jueu, Isaac Stern (Ben Kingsley), un home força capacitat.

Amb el pas del temps el comandament del ghetto l’ assumeix Amon Goeth (Ralph Fiennes), un militar sàdic i sense escrúpols, un home per a qui els jueus no són persones i que en les seves estones lliures juga al tir al blanc amb els condemnats.

Schindler busca confraternitzar amb Goeth però tot es fa més difícil quan els habitants del ghetto han de ser enviats a Auschwitz. Schindler fa valer els seus contractes i suborna a Goeth per tal d’ aconseguir que els seus treballadors marxin amb ell a una nova fàbrica a Brunnintz (Txecoslovàquia) on fabricarà material bèl·lic. Realitza una llista exhaustiva d’ operaris, uns mil cent, que s’ aniran amb ell i evita que sucumbeixin en el camp de concentració.

Tot  i això, un error administratiu fa que el tren de les dones vagi a Auschwitz, Schindler les reclama, les va a buscar i aconsegueix que tornin a Brunnitz.

La nova fàbrica resulta improductiva i Schindler posa diners de la seva part perquè res aixequi sospites.

A la fi de la guerra els jueus queden a l’ espera de l’ arribada de les tropes soviètiques, en tant Schindler te que fugir. Tots els treballadors signen una carta d’ agraïment recolzant al seu cap perquè no tingui problemes en el futur.

La pel·lícula en blanc i negre obre les seves últimes seqüències al color per mostrar com els supervivents, les persones reals que van viure aquella situació, s’ adrecen emocionades a la tomba de Schindler per retre-li homenatge.

 

 

COMENTARI

Spielberg realitza una de les seves millors pel·lícules i potser sigui aquesta la millor pel·lícula no documental sobre l’ holocaust. Combina la capacitat narrativa amb l’ emotivitat, sense deixar de ser fidel a la recuperació de la memòria i a la denuncia perquè les noves generacions coneguin i no oblidin.

La historia de Schindler, basada en fets reals, és la d’ un home, un empresari, que de tan sols voler fer diners passa a comprendre l’ horror del que està succeint i intenta salvar la vida del màxim nombre de persones.

És també un conte de fades real, la historia de com entre la maldat més absoluta és possible el triomf de la bondat.

La pel·lícula mostra amb ferocitat i sense concessions el genocidi contra els jueus i el malànima Goeth és el contrapunt de Schindler. Veurem la repressió, l’ eliminació de vells i nens i l’ assassinat indiscriminat.

Algunes escenes contenen alts graus d’ emoció, com quan les dones arriben a Auschwitz, són rapades i seguidament despullades i ingressades en les sales de la mort però finalment és aigua el que cau i no gas letal. O quan els militars s’ emporten als nens per ser exterminats, uns pocs s’ escapen i acaben convivint en les latrines.

Entreveurem també la ironia en la conversa entre Schindler i Goeth, quan el primer li diu al segon que el verdader poder no és matar quan i com es vol, sinó la capacitat de perdonar tal com feien en els seu temps els emperadors romans. Així aconsegueix limitar les arbitrarietats del comandant.

Són igualment emocionants les últimes escenes, quan Schindler es dirigeix als seus treballadors i trenca en plors quan diu que en el cotxe amb el qual marxa es pogut salvar deu persones i amb la ploma que porta damunt, dues persones i no ho ha fet. Schindler encaixa la mà amb Stern, per acomiadar-se com un símbol d’ enteniment de totes les persones justes, tinguin la pàtria que tinguin.

Per fi la pel·lícula es tanca amb la marxa dels treballadors jueus del camp, cantant en busca de la seva nova pàtria, abans que apareix-hi el color, i els personatges de ficció es converteixin en reals.

Spielberg realitza un homenatge als jueus, la pel·lícula és un reconeixement a un poble al que van intentar exterminar i que va sobreviure i es va sobreposar.

El film guanya en 1993 set oscar incloent  el de millor pel.licula i millor director.

MULA

 

 

Director: Clint Eastwood

Actors: Clint Eastwood

               Bradley Cooper

               Manny Montana

               Alison Eastwood

               Andy Garcia

               Laurence Fishburne

               Diane Wiest

Any: 2019

Títol original: The mule

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Sub gènere; Tercera edat

 

ARGUMENT

Earl Stone (Clint Eastwood) és un home de noranta anys, ha anat sempre a la seva, no va acompanyar en el seu moment a la filla en el casament, es va divorciar de la dona i està empipat amb la família, ara es dedica a horticultor i guanya premis amb les seves plantes i flors.

Un dia li ofereixen un treball: conduir un gran cotxe negre amb un carregament desconegut, a canvi cobrarà unes bones sumes de diners. Earl accepta aquesta feina fàcil, poc temps li resta per descobrir que allò que tragina en el porta maletes és droga. Les quantitats van augmentant però un vehicle conduit per un ancià és poc sospitós.

Earl posa dels nervis als “capos”, es retarda en traslladar les comandes, s’ atura en la carretera a ajudar a una parella per canviar una roda, és caòtic però eficaç.

Laton (Andy Garcia), el cap de l’ organització, li posa darrere seu a Axel (Manny Montana), un membre dels mafiosos per que el vigili. En tant, la policia inicia les investigacions per descobrir el contraban i posa a Colin Bates (Bradley Cooper) al front de la missió, aquest compta amb un delator i va estrenyent el cèrcol.

Earl liquida la seva hipoteca, invita llargament als amics, restaura un camp d’ hoquei gel i finança el casament de la neta. Ara és un home ric.

Quan està camí d’ efectuar l’ últim lliurament, la neta el truca; l’ esposa d’ Earl, Mary (Diane Wiest), està a punt de morir de càncer. Earl ho deixa tot i amb el carregament de droga a sobre, apareix en la casa familiar i s’ acomiada de la dona.

Aquesta visita li permet reconciliar-se amb la filla, guanyar-se la confiança de la neta i ajudar al bon morir de l’ ex esposa.

Earl torna a la carretera, ja ha estat localitzat pels mafiosos però també per la policia que el deté i l’ el porta a judici. L’ home es declara culpable i va a parar a la presó, on continua amb la seva afició a l’ horticultura, amb el reconeixement i el beneplàcit de la família.

 

 

 

COMENTARI

    Eastwood s’ ha convertit en un dels grans cineastes d’ acaballes del segle XX i inicis del XXI. Tant cert és com que des d’ “El gran Torino” , datada  en el 2009, el director no havia ofert cap producte d’ interès. Ara trenca amb aquesta sequera creativa i retorna de nou a ser el gran director que sempre ha estat.

Eastwood prefigura un personatge molt propi del seu cine, un alter ego amable de Walt Kowalski, el protagonista de “El gran Torino”, no tant sorrut ni amargat però si tancat en si mateix, enutjat amb la família i sempre al seu aire.

La necessitat de diners i una certa inconsciència, el porten a assolir una feina perillosa: “mula” d’un cartel de la droga mexicana. Aquesta aventura significa també una oportunitat per reconciliar-se amb la família, per reconèixer els seus errors i humanitzar-se.

El director de Carmel recorre a una seqüència molt pròpia del seu cine, la història de pecat,penediment i redempció. Earl troba en el seu paper de “Mula”, la possibilitat de transformar-se i tornar a les arrels de la seva nissaga, evocar l’ estimació dels altres i ser capaç, també ell, de ser afectuós.

Eastwood utilitza una road movie per descarregar els seu missatge, una road movie que culmina emocionalment i que està acompanyada de sentit de l’ humor. Earl és una figura del seu temps, esquerp, adust, incorrecte políticament, quan es refereix als “negrets”, en tant ajuda a una parella de color, incapacitat per a les noves tecnologies, veterà de guerra…és algú d’una època periclitada però és també algú enèrgic,fort i poderós, un ancià que no s’ acovardeix fàcilment.

Una altra conseqüència del relat és que les aparences enganyen. La policia sap que l’ home que busca està localitzat en un motel però en cap cas és capaç de guaitar que la “mula” és el vell xaruc, amb qui fins i tot entaulen amables relacions.

La pel·lícula s’ inspira en una notícia dels diaris, que explicava justament com un home de noranta anys s’ havia dedicat al tràfic de drogues per al “cartel” de Sinaloa.

 

DOS EN LA CARRETERA

 

 

Director: Stanley Donen

Actors: Audrey Hepburn

              Albert Finney

               Eleanor Bron

               Jacqueline Bisset

Any: 1967

Títol original: Two for the road

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

Subgènere: Relacions de parella

 

ARGUMENT

Mark (Albert Finney) i Joanna (Audrey Hepburn) són un matrimoni que sembla avorrit I proper a la separació. En diversos flash backs contemplem diferents etapes de la seva relació.

Veurem la trobada casual que els porta a compartir vacances, il·lusió i passió. En tant Mark reivindica la llibertat, el no tenir lligams , abjurar d’ unir-se matrimonialment i no tenir fills, Joanna promet que l’ estimarà sempre.

L’ amor és el que els porta a compartir un temps de lleure amb una parella amiga i la seva insuportable filla.

El pas del temps porta a Joanna a conèixer a David, un home que li agrada, les infidelitats mútues i el desig d’ aventura conformen la relació. Després ve la primera filla i per fi la decadència i la degradació de l’ amor.

Les escenes es barregen, petites parts que acaben formant un tot, un mosaic, sobre les relacions afectives.

A la fi tot acaba amb una reconciliació que és un toc a l’ esperança.

 

COMENTARI

Stanley Donen és un dels grans del musical, en els finals dels cinquanta i inicis dels seixanta realitza unes quantes col·laboracions amb Audrey Hepburn, “Una cara con àngel”(1957), “Charada” (1963” i aquesta que ens ocupa. Magnífic director d’ actors li sap extreure a l’ Hepburn tots els matisos que la signifiquen com una actriu encantadora.

La pel·lícula és bàsicament una dissecció de la relació de parella. Brillant i tendra. també càustica, divertida i intel·ligent, a vegades dolça, sempre demolidora.

Entre viatges, automòbils i carreteres, Mark i Joanna ens expliquen la seva relació. Com el pas del temps altera la percepció de l’ altre, com els somnis i les apostes de joventut es transformen en rutines i desencís.

Com allò que semblava indestructible acaba diluint-se en el no res. La travessia que comporta el procés de viure i estimar i els costos que arrossega.

Darrera la comèdia i el somriure queda la nostàlgia i un sabor agredolç, per un temps que va ser i ja no tornarà.

Donen utilitza tant la comèdia, la parodia i fins i tot un punt de drama. El primer amor és apassionat, els dos pensen que el matrimoni és allò que passa quan la dona li diu a l’ home: “Treu-te el pijama… per portar-lo a la bugaderia. O que el matrimoni és una taula amb dues persones que no saben que dir-se

Però s’ acaben casant i cauen en tots els vicis i els paranys de la institució, els amics pesats, la filla , la infidelitat, l’ enterrament de l’ amor i el desig, el tedi i la rutina.

Al final Donen redimeix i perdona als seus protagonistes i organitza un happy end, no sempre creïble, Mark i Joanna s’ estimen encara i continuen la relació.

Poques pel·lícules ens han sabut parlar amb tant sentit de l’ humor i al mateix temps amb tanta serietat de la parella , del matrimoni, de la trobada de dues persones que durant molt de temps, potser tota la vida, han de viure plegats, estimar-se, odiar.-se, aguantar-se i decidir si això és el millor que mai els hi ha passat o tot és un fracàs.

GREEN BOOK

 

Director: Peter Farrelly

Actors: Viggo Mortensen

               Mashershala Ali

               Linda Cardellini

Any: 2019

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Sub gènere: Racisme

Sub gènere: Road movie

 

ARGUMENT

Tony Vallelonga (Viggo Mortensen), conegut com a Tony Lip, és un americà de procedència italo/americana, antic porter de discoteca que és contractat com a xofer per Don Shirley (Mashershala Ali). Shirley és un pianista de color i d’ increïble talent que inicia una gira pels estats del sud d’ Estats Units, a començament dels anys seixanta del segle XX.

Lip és un home d’ extracció popular i poc refinat, Shirley en canvi és educat, cortès i primmirat. Tony porta al vehicle el llibre verd on s’ enuncien els hostals, pubs o restaurants on  admeten  persones negres

El conductor te enyorança de casa seva i li escriu cartes a la seva dona, Dolores (Linda Cardellini), Shirley l’ ajuda a confegir les paraules adequades que puguin satisfer  la dona.

En el recorregut se succeeixen els esdeveniments, Tony ha de rescatar dels calabossos a Shirley, a qui la policia ha pescat en una relació homosexual i ha estat detingut, posteriorment, són amenaçats per la policia i Lip agredeix  un guàrdia. Empresonats, Shirley ha defer servir els seus contactes per sortir de la garjola.

L’ últim concert de la gira te lloc en Birmingham a Alabama, en un club on els negres no hi poden entrar, Shirley no és una excepció i l’ inviten a sopar en la seva habitació. El pianista decideix cancel·lar l’ actuació i marxar.

És la nit de Nadal i els dos homes decideixen tornar a  Nova York. Tony arriba a casa seva on l’ espera tota la família en una gran festa, en canvi Shirley viu en un apartament gran i ple de confort però no te ningú amb qui compartir la festa. Seguint els desitjos de Tony, Shirley fa un cop de cap i es presenta a casa del seu conductor, on és acollit amb alegria i goig.

 

 

COMENTARI

Peter Farrelly i el seu germà Bob han escrit des de 1994 un munt de comèdies, gamberres i gens sofisticades, suposadament al cap dels anys Farrelly vol no sols guanyar diners sinó també ser tingut en compte en el panteó dels bons directors de cine.

“Green book” és una comèdia , o és un drama?, amb tots els elements per aconseguir un èxit rotund. Cine comercial, sense que aquesta paraula  inclogui aspectes negatius, racisme, crítica social, amistat, bons sentiments i un xic d’humor, es barregen per assolir una pel·lícula que s’ha de fruir sense prejudicis.

Cal dir que Farrelly ens fa trampes i ens col·loca davant enunciats que el cine ha desenvolupat innombrables vegades, magrat tot el relat continua funcionant i seduint a l’ espectador.

Estem davant una buddy movie, és a dir una narració on els dos protagonistes són antitètics, Tony és dur, rude, bregat, poc culte i no l’ importa, groller i de vegades violent; Shirley és sensible, educat, cultivat i polit. Són dos homes molt diferents, condemnats en un principi a no entendre’s, el temps i la relació fan que els dos forgin una nou lligam, ple de camaraderia i amistat, es comprenguin i, acabin valorant tot allò que te l’ un i que li manca a l’ altre.

La història succeeix través d’un viatge pel sud profund dels Estats Units, estem davant una road movie i com en totes les pel·lícules d’ aquest sub gènere, el trajecte és tan físic com moral i emocional. Els dos homes viuran innombrables situacions que els obligaran a solidaritzar-se entre si, la seva escala de valors cambiarà, i hauran d’ afrontar plegats moments conflictius i neguitosos que els ajudaran a posar-se en la pell de l’ altre.

L’ escenari en el que es recolza el relat és el context racista del Sud dels Estats Units en els anys seixanta. Shirley precisament vol tocar en aquesta zona, allà on sap que pot ser més rebutjar i on els prejudicis contra els de la seva raça són més evidents. Shirley és algú especial, discriminat pels blancs i rebutjat pels negres, que no el veuen com un dels seus. És un home talentós i famós, amb diners i cultura però que viu en solitud, en canvi, el pallús que l’ acompanya,és un home feliç, rodejat d’ amics, familiars i una dona que l’ estima.

Un altre aspecte a tenir en compte  és com la història es converteix en una crònica de la dignitat. Allò que s’ inicia com una feina lligada a un salari es converteix en un cant a la decència i l’ orgull. Tony colpeja el policia arbitrari i corrupte, Shirley es nega a tocar en un local on el discriminen.

El que li dona força a la pel·lícula és el canvi de rols. Tony, el blanc, és el personatge tosc i matusser,mentre que Shirley , el negre, és instruït i amable, tot fora de la convenció social.

Farrelly uneix un retrat de l’ Amèrica profunda dels anys seixanta, una crítica social al racisme i una història d’ amistat. La bona factura i l’ excel·lent posada en escena donen com a resultat un producte que agradarà absolutament a tothom.

Evidentment, es tracta d’una obra predictible, en la que brillen els topics i amb un final amb excés de sucre. Capra ho és explicat amb la mateixa estimació. Blanc i negre, gai i heterosexual, pobre i ric, tarambana i ordenat es conjuguen en una nit de Nadal amb abraçada inclosa, com a símbol de la fraternitat universal.

Green book guanya l’ oscar a la millor pel·lícula de l’ any 2018.

BIG

 

Director: Penny Marshall

Actors: Tom Hanks

               Elizabeth Perkins

               John Heard

Any: 1988

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

Josh Baskin (Tom Hanks) és un nen de tretze anys. Passa un dia en un parc d’ atraccions i veu com és rebutjat per la noia que li agrada i com no li deixen pujar a una atracció per ser massa petit.

En el camí troba la màquina de Zoltan, representació d’ un mag al que se li pot demanar un desig. Josh ho fa i el desig és que vol ser gran, el mag li concedeix.

No passa res fins que Josh es desperta al dia següent, l’ anhel s’ ha complert. Josh és un home de pel en pit però amb el cervell d’ un nen.

Josh surt corrents cap el parc d’ atraccions però els firaires han marxat i sols queden deixalles. Torna a casa i sorpren a la seva mare que no el reconeix i el creu un assetjador, més tard va a veure al seu millor amic, Billy, aquest, després d’ un primer ensurt se’l creu.

Després de deixar a Josh en un hotel de mala mort, inicien la recerca de la  màquina de Zoltan per demanar-li tornar a l’ estat original. En tant el noi va a buscar una feina per guanyar-se la vida. Aconsegueix treball d’ especialista en ordinadors en una empresa de joguets.

Ràpidament connecta amb el director de la companyia, doncs no hi ha millor sensibilitat per una empresa de joguets que la de un nen, encara que crescut, i al poc temps és anomenat vice president de la societat.

En tant, els executius de l’ empresa sols parlen de tants per cents i xifres, Josh va a la substància de la qüestió i esbrina quins joguets els hi agraden als nens però aquesta actitud i l’ admiració del seu cap, crea l’ enveja dels altres treballadors.

Susan (Elizabeth Perkins), una de les executives de l’ entitat, intenta flirtejar amb ell però és difícil tenir una relació sentimental amb un nen. Mentre ella intenta anar-se al llit amb el noi, ell juga en un llit elàstic. Malgrat tot neix una història amorosa entre els dos.

Josh, imbuït del seu paper, cada vegada es torna més responsable i adult. Un dia Billy ve al seu despatx, ha aconseguit la llista de les fires on es troba la màquina de Zoltan.

Josh li explica a Susan que és un nen. Quan Bill arriba i li comunica on esta Zoltan, Josh te que escollir entre les seves responsabilitats empresarials i la seva relació amorosa d’ una banda i la possibilitat de tornar a ser qui era, un nen. Josh va a la màquina de Zoltan i demana un nou desig: tornar a ser un nen.

Quan abandona a Susan, aquesta,compungida, comprova que Josh torna a tenir tretze anys  i que torna a casa.

 

 

COMENTARI

    Penny Marshall , morta a finals del 2018, destaca per un cine amable però amb força traça, aquesta cinta i la posterior “Despertar”, dos anys després, són el millor de la seva carrera.

Suggeridora i divertida pel·lícula que uneix gènere fantàstic, comèdia i cine romàntic.

Un nen desitja ser adult i créixer i el desig li és concedit. Com se sol dir: El pitjor que et pot passar en la vida és que els teus desitjos es compleixin.

D’ una manera amable la directora planteja un dilema identitari: ser qui ets o ser un altre i si ets un altre, la teva vida canvia.

Josh es converteix en un home que viu la vida amb els ulls d’ un nen i això li dona l’ èxit en el món empresarial del joguet, perquè sap el que volen els nens.

Josh es comporta com el que és : un nen, i es mostra espontani, juganer, senzill, sensible, optimista i generós, i aquestes qualitats, que un adult malejat no posseeix, el porten a l’ èxit i a l’ amor d’ una dona.

Josh te que escollir entre incorporar-se al món dels adults, ple de seriositat i responsabilitats o continuar sent el nen que era i que no volia ser.  La seva elecció és recuperar un tros de la seva vida que encara no ha viscut i que no tornarà a viure mai més.

La faula també es pot veure des de el punt de vista de l’ adult que treu a l’ exterior el nen que tots portem dins.

EL VICIO DEL PODER

 

 

Director: Adam Mc Kay

Actors: Chris Bale

               Amy Adams

               Steve Carell

               Sam Rockwell

Any: 2019

Títol original: Vice

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine social i polític

 

ARGUMENT

     Un narrador ens explica vida i successos sobre Dick Cheney (Chris Bale)

     Cheney  inicia la seva carrera política en 1969 al costat de Richard Nixon, l’ activitat com home d’ estat continuarà amb Gerald Ford.

Es casa amb Lynne (Amy Adams) i la parella te dues filles, Liz i Mery. En 1989 és nomenat secretari de defensa per George Bush pare, en 1995 deixa la política i és accedeix al càrrec de president de l’ empresa petrolífera Halliburton Company.

Torna de nou a l’ escena sota el comandament de George W. Bush (Sam Rockwell) i ocupa la vice presidència entre el 2001 i el 2009. Desprès de l’ Onze/S la seva opinió és fonamental per que Estats Units inicií la guerra de Irak.

En la vida privada, contempla com la seva filla Mery li confessa que és lesbiana i l’ altra filla Liz inicia una carrera com a senadora. Cheney pateix en els últims anys una operació a cor obert i se’n surt.

 

COMENTARI

Adam Mc Kay porta vint anys fent pel·lícules, algunes estrenades en Espanya per a un públic familiar. És amb “La gran apuesta”(2015) quan canvia d’ interessos i dirigeix un film que parla sobre la crisi financera i la bombolla econòmica.

Mc Kay, el director de pel·lícules còmiques i de super herois, es converteix i ara de nou dona en el clau  quan porta al cine un biopic crític de Dick Cheney, un dels homes més poderosos d’ Estats Units, que és dir del món, durant molts anys.

La cinta és un atac demolidor contra el biografiat i contra tot l’ establishment polític que va portar a la  guerra de l’ Irak.  Michael Moore hauria fet un al·legat rigorós però potser pamfletari, en canvi Mc Kay parodia tot allò relacionat amb el seu heroi, tot és cert i documentat però darrere s’ amaga la sornegueria i el tarannà irònic.

En principi un narrador ens va apuntant fets i gestes del nostre home, després sabrem que és algú mort en accident , el cor del qual serveix pel transplantament del vice president que li salva la vida.

Cheney és presentat com algú hermètic, sense empatia ni escrúpols, manipulador, per a qui la raó d’ estat està per sobre de tot, un home amb un desig de poder que guia la seva vida. Cheney va ser  en l’ ombra, un arribista i un buròcrata amb un poder omnímode.

L’ únic moment en el que el protagonista es mostra compassiu i emocional és quan la seva filla li confessa que és lesbiana i Cheney l’ abraça amb tendresa i l’ entén. Tot i això quan anys després, Liz, l’ altra filla, inicia la seva carrera pública, el pare li dona el vistiplau perquè ataqui el matrimoni gai. La política sempre per sobre l’ humanisme.

Mc Kay dibuixa un home fred, sense emocions, un autèntic sicari al servei de les grans empreses i del conservadorisme més desvergonyit. Quan Bush, mostrat aquí com un incompetent i un titella, decideix presentar-se a President, Cheney no vol acceptar la Vice presidència al·legant que és un càrrec simbòlic, quan Bush li promet que tindrà el comandament en defensa, política exterior i influència sobre les càmeres, accepta el càrrec.

En l’ ombra dirigirà el recompte de vots que dona la victòria a Bush sobre Gore, en allò que molts analistes consideraren una tupinada. En l’ ombra, quan l’ Onze/S contesta a la pregunta d’un interlocutor: “Estem en guerra?”, la resposta és si. Encara no se sap contra qui, no importa l’ adversari sinó que fer: la guerra. No importa qui sigui el subjecte de l’ enfrontament sinó el que.  Cheney construeix tota la rondalla amb l’ Irak  com adversari polític,inventa la història de les armes de destrucció massiva i és aquell que posa en l’ ull de l’ huracà a Sadam Hussein, com l’ enemic número u i l’ eix del mal.

Quan les tropes americanes entren en Bagdad tan sols troben en el palau de Sadam, restes de cocaïna i de pel·lícules dels vuitanta.

Cheney no és tan sols presentat com un ideòleg conservador sinó com algú que intensifica la guerra en funció dels seus interessos. Les accions de l’ empresa petrolífera Halliburton dupliquen el seu valor quan la invasió d’ Irak, els camps petrolífers de l’ enemic seran gestionats per companyies com la de Cheney.

Mc Kay li dona oportunitat de defensar-se a Cheney. Ja al final de la cinta i fora de la política, l’ antic Vice President és entrevistat en la televisió. Cheney afirma que tot ho ha fet perquè li demanava el poble americà, que aquest el va votar , a ell i a Bush per protegir-lo.

El director aplica el mateix to de parodia en les escenes finals després dels títols, quan contempla un grup de gent que ha vist el film i opina. Des d’un demòcrata que se sent complagut amb el relat fins a un republicà que el veu tendenciós, els dos es barallen mentre el probable americà mig comenta que espera amb ànsia el nou capítol de “Fast and furious” i no aquestes bajanades.

Mc Kay presenta tota una seqüència de la carrera política de Cheney, des de Nixon fins a Bush, és una part de la història recent d’ Estats Units. És un dejà vu, és irònic que es digui que Trump és funest per la democràcia, Trump tan sols és una continuïtat de la política americana, invasió i bombardeig de Vietnam amb Nixon, intervenció en Amèrica llatina i recolzament de dictadures amb Reagan, primera guerra del golf amb Bush pare, segona guerra amb Bush fill, amb més de sis-cents-mil morts civils i ara Trump. Trump és tan sols la continuïtat d’una manera de concebre el món que ja ve de mot lluny i que “El vicio del poder” mostra amb tot tipus de irreverència i qualitat.

 

Director: Adam Mc Kay

Actors: Chris Bale

               Amy Adams

               Steve Carell

               Sam Rockwell

Any: 2019

Títol original: Vice

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine social i polític

 

ARGUMENT

     Un narrador ens explica vida i successos sobre Dick Cheney (Chris Bale)

     Cheney  inicia la seva carrera política en 1969 al costat de Richard Nixon, l’ activitat com home d’ estat continuarà amb Gerald Ford.

Es casa amb Lynne (Amy Adams) i la parella te dues filles, Liz i Mery. En 1989 és nomenat secretari de defensa per George Bush pare, en 1995 deixa la política i és accedeix al càrrec de president de l’ empresa petrolífera Halliburton Company.

Torna de nou a l’ escena sota el comandament de George W. Bush (Sam Rockwell) i ocupa la vice presidència entre el 2001 i el 2009. Desprès de l’ Onze/S la seva opinió és fonamental per que Estats Units inicií la guerra de Irak.

En la vida privada, contempla com la seva filla Mery li confessa que és lesbiana i l’ altra filla Liz inicia una carrera com a senadora. Cheney pateix en els últims anys una operació a cor obert i se’n surt.

 

COMENTARI

Adam Mc Kay porta vint anys fent pel·lícules, algunes estrenades en Espanya per a un públic familiar. És amb “La gran apuesta”(2015) quan canvia d’ interessos i dirigeix un film que parla sobre la crisi financera i la bombolla econòmica.

Mc Kay, el director de pel·lícules còmiques i de super herois, es converteix i ara de nou dona en el clau  quan porta al cine un biopic crític de Dick Cheney, un dels homes més poderosos d’ Estats Units, que és dir del món, durant molts anys.

La cinta és un atac demolidor contra el biografiat i contra tot l’ establishment polític que va portar a la  guerra de l’ Irak.  Michael Moore hauria fet un al·legat rigorós però potser pamfletari, en canvi Mc Kay parodia tot allò relacionat amb el seu heroi, tot és cert i documentat però darrere s’ amaga la sornegueria i el tarannà irònic.

En principi un narrador ens va apuntant fets i gestes del nostre home, després sabrem que és algú mort en accident , el cor del qual serveix pel transplantament del vice president que li salva la vida.

Cheney és presentat com algú hermètic, sense empatia ni escrúpols, manipulador, per a qui la raó d’ estat està per sobre de tot, un home amb un desig de poder que guia la seva vida. Cheney va ser  en l’ ombra, un arribista i un buròcrata amb un poder omnímode.

L’ únic moment en el que el protagonista es mostra compassiu i emocional és quan la seva filla li confessa que és lesbiana i Cheney l’ abraça amb tendresa i l’ entén. Tot i això quan anys després, Liz, l’ altra filla, inicia la seva carrera pública, el pare li dona el vistiplau perquè ataqui el matrimoni gai. La política sempre per sobre l’ humanisme.

Mc Kay dibuixa un home fred, sense emocions, un autèntic sicari al servei de les grans empreses i del conservadorisme més desvergonyit. Quan Bush, mostrat aquí com un incompetent i un titella, decideix presentar-se a President, Cheney no vol acceptar la Vice presidència al·legant que és un càrrec simbòlic, quan Bush li promet que tindrà el comandament en defensa, política exterior i influència sobre les càmeres, accepta el càrrec.

En l’ ombra dirigirà el recompte de vots que dona la victòria a Bush sobre Gore, en allò que molts analistes consideraren una tupinada. En l’ ombra, quan l’ Onze/S contesta a la pregunta d’un interlocutor: “Estem en guerra?”, la resposta és si. Encara no se sap contra qui, no importa l’ adversari sinó que fer: la guerra. No importa qui sigui el subjecte de l’ enfrontament sinó el que.  Cheney construeix tota la rondalla amb l’ Irak  com adversari polític,inventa la història de les armes de destrucció massiva i és aquell que posa en l’ ull de l’ huracà a Sadam Hussein, com l’ enemic número u i l’ eix del mal.

Quan les tropes americanes entren en Bagdad tan sols troben en el palau de Sadam, restes de cocaïna i de pel·lícules dels vuitanta.

Cheney no és tan sols presentat com un ideòleg conservador sinó com algú que intensifica la guerra en funció dels seus interessos. Les accions de l’ empresa petrolífera Halliburton dupliquen el seu valor quan la invasió d’ Irak, els camps petrolífers de l’ enemic seran gestionats per companyies com la de Cheney.

Mc Kay li dona oportunitat de defensar-se a Cheney. Ja al final de la cinta i fora de la política, l’ antic Vice President és entrevistat en la televisió. Cheney afirma que tot ho ha fet perquè li demanava el poble americà, que aquest el va votar , a ell i a Bush per protegir-lo.

El director aplica el mateix to de parodia en les escenes finals després dels títols, quan contempla un grup de gent que ha vist el film i opina. Des d’un demòcrata que se sent complagut amb el relat fins a un republicà que el veu tendenciós, els dos es barallen mentre el probable americà mig comenta que espera amb ànsia el nou capítol de “Fast and furious” i no aquestes bajanades.

Mc Kay presenta tota una seqüència de la carrera política de Cheney, des de Nixon fins a Bush, és una part de la història recent d’ Estats Units. És un dejà vu, és irònic que es digui que Trump és funest per la democràcia, Trump tan sols és una continuïtat de la política americana, invasió i bombardeig de Vietnam amb Nixon, intervenció en Amèrica llatina i recolzament de dictadures amb Reagan, primera guerra del golf amb Bush pare, segona guerra amb Bush fill, amb més de sis-cents-mil morts civils i ara Trump. Trump és tan sols la continuïtat d’una manera de concebre el món que ja ve de mot lluny i que “El vicio del poder” mostra amb tot tipus de irreverència i qualitat.