LA NOCHE DE LA IGUANA

 

Director: John Huston

Actors: Richard Burton

               Sue Lyon

               Ava Gardner

              Deborah Kerr

Any: 1964

Títol original: The night of the iguana

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Larry Shannon (Richard Burton) és un sacerdot que ha perdut la fe. Apartat del seu ministeri es dedica a fer de guia turístic en Mèxic i acompanya a un grup de velles turistes en un bus en el que també hi va una atractiva menor, Charlotte (Sue Lyon), més interessada per Larry que pel paisatge.

El sacerdot en excedència, està també més atret per l’ alcohol i les dones que per la religió. Acusat per la tutora de Charlotte de pervertir-la, el bus arriba a un vell hotel de les afores de Puerto Vallarta, que regenta Maxine (Ava Gardner), una vella amiga de Larry, una viuda que viu acompanyada per dos joves mexicans.

Larry es veu contínuament assetjat per Charlotte, amenaçat d’ acomiadament pel seu cap i importunat per la tutora i el grup de dones, que volen anar a una residencia més còmoda.

Per agreujar-ho tot arriba a la residència Hannah (Deborah Kerr), una dona propera als quaranta anys però de bon veure, acompanyada del seu avi, un poeta de noranta set anys.

Els dos es van buscant la vida, malvivint dels dibuixos de la dona i els poemes del vell. Larry ha amagat una peça del cotxe perquè els turistes no se’n vagin però acaba rebutjant a Charlotte ,que només li porta problemes, i ja definitivament acomiadat deixa que les dones marxin.

Larry es queda en l’ hotel on es produeix un joc de gelosia, desig i rebuig entre ell i les dones.

Finalment Larry i Maxine es queden plegats en l’ hotel en tant Hannah fuig per  continuar la seva vida errant.

 

 

COMENTARI

Film basat en una obra de Tennessee Williams. Planteja el món tancat i claustrofòbic de l’ autor, els conflictes sexuals i els drames existencials que recorren la seva obra.

Huston recrea personatges turmentats i en crisi, angoixats i cercant el seu lloc en la vida, incapaços de trobar-li un sentit a aquesta. Gent fràgil, solitària, perduda, cercant desesperadament arrelar-se.

En ells, els dubtes són més forts que les creences i es barreja la necessitat d’ estimar amb el desig i el sexe. Famosa l’ escena de Maxine, mullada en la platja i abraçada apassionadament als dos joves i musculosos mexicans. És un paradigma de la necessitat amorosa de la dona, els nois sols li ofereixen sexe però no cobreixen el buit existencial.

Maxine és tota extraversió, voluptuositat i caràcter. Hannah és en canvi un dona sense experiència sexual però disposada a gaudir de la vida i a veure món. Cap de les dues te tot el que vol ni el que busca. Al  igual que Larry són personatges dissortats, cercant la felicitat.

La comprensió que la vida te que portar a un objectiu, la marca el vell poeta que dicta i acaba el seu últim poema per morir, seguidament, en pau.

Williams proposa la metàfora de la iguana, una bestiola que han caçat i que tenen lligada, sense possibilitat de llibertat i d’ escollir el seu destí. Larry li talla les cordes a la iguana captiva i amb aquest gest busca emancipar-se també de si mateix i lliure, trobar la felicitat.

EL INCINERADOR DE CADAVERES

 

Director: Juraj Herz

Actors: Rudolf Hrusinsky

              Vlasta Chramostova

              Jana Stenova

Any: 1969

Títol original: Spalovac mrtvol

Nacionalitat: Txecoslovaquia

Gènere: Cine social I polític

Sub gènere: Nazisme

Sub gènere: Terror

 

ARGUMENT

Karel Kapfrkingl (Rudolf Hrusinsky) treballa com incinerador de cadàvers i viu amb la seva família, la seva dona Lakme (Vlasta Chramostova) i els seus fills, Mila, el noi i Zina (Jana Stenova), la noia, des de fa dinou anys.

Karel és especialment curós en la seva feina, considera que una bona incineració permet la reencarnació de l’ individu i se sent proper a les idees budistes.

D’ altra banda, manté un sentiment de compassió mòrbida cap a altres congèneres, considera que alguns dels seus companys, gent pobra i dissortada, advindrien més feliçment a un nou estat si obtinguessin la mort.

Karel viu en la Txecoslovàquia de finals dels anys trenta. El nazisme s’ imposa i Walter Reinke, un amic ja plenament integrat en el partit, li proposa que aprofiti la confiança i es mogui entre cercles jueus per saber que diu i que pensa aquesta comunitat.

Karel delata a tots aquells crítics amb el nazisme, primer empleats sota la seva jurisdicció, després al director, lloc que ell assumeix.

Com la seva família te part de sang jueva, penja a la dona i porta al fill a la feina, colpeja al noi, al que considera un efeminat i el fica en un taüt per incinerar-lo. Ho intenta també amb la filla però aquesta pot escapar.

Alçat pes nazis, Karel repensa la seva feina, eliminar als dèbils, als jueus, als opositors pot donar lloc a la construcció d’un gran crematori del que ell seria l’ encarregat.

 

 

COMENTARI

Herz es mou en el denominat nou cine txecoslovac dels anys seixanta i setanta. La nova onada incorpora formes diverses i crítiques de fer cine, des del conegut Jiri Menzel fins a Ivan Passer, entre molts, amb figures com Reisz o Forman que emigren a Estats Units.

El cine d’ Herz s’ ubica en aquest context, alguns dels seus films acudeixen a festivals internacionals, aquest és el cas d’ “El incinerador de cadáveres”, que guanya el premi a la millor pel·lícula i al millor actor en la segona edició del festival de Sitges.

Herz adapta una novel.la de Ladislao Fuks i allò que opera és una metàfora de l’ascens del nazisme i dels camps d’ extermini on s’ incineraven als jueus.

El clima de la pel·lícula te un tarannà angoixant, res més allunyat al cine d’ Hollywood. La cinta es desenvolupa entre l’ al·legoria política i el cine de terror, a partir de criteris que voregen l’ expressionisme i el surrealisme, tot força innovador.

El relat manté un in crescendo, tot i que l’ ambient macabre i tenebrós es concita des de l’ inici. Karel és un bon pare de família i atent treballador en la incineradora però des del primer moment, amb les seves constants mirades i soliloquis a càmera, el contemplem com algú inquietant i perillós.

Herz ens explica com aquest pusil·lànime te sotmesa a la seva família i com és captat pel nazisme. Assistim a un ascens social, segurament com el de tants i tants individus porucs que no eren ningú i van ser cooptats pel nazisme.

Karel es converteix en col·laborador, després en delator, finalment en assassí disposat a posar fi a jueus , proletaris, vells i a tots aquells que no conformen els paràmetres del nou règim o de la raça ària

El director txec-jueu, fa servir el budisme com forma d’ assimilació ideològica i de justificació per part de Karel. Per al budisme la mort és el pas a un entorn de pau, el difunt es reencarnarà probablement en alguna cosa millor i accedirà al món de la perfecció.

La voluntat de Karel d’ acabar amb els dèbils i els desnonats de la vida, s’ agafa doncs a un corpus ideològic. El nazisme és l’ alta meta que ho justifica tot. A més, Karel accedeix a un millor estatus social i es lliura de tots aquells que no són fidelment aris.

Herz roda escenes divertides, macabres i surrealistes, com la de la visita al museu de cera, on els personatges semblen cobrar vida pròpia o el combat de boxa i la fixació del fill pel carnicer. També destaquem l’ escena de l’ intent d’ assassinat de la filla, amb la figura de Karel avançant de lluny, entre clars i foscos deutors de l’ expressionisme, amb la barra de ferro a les mans. La càmera es mou frenèticament quan la noia intenta escapar.

El pròleg, abans dels títols, ja ens avança alguna cosa. Karel coneix a la que serà la  seva dona en el zoo. Herz juga amb la pell , ulls i boca dels animals i dels humans en una combinació que ens trasllada  a la conclusió que extraiem al final de la cinta: Tots som sers vius, potser cap te humanitat.

Herz s’ acosta al món d’ Orson Welles, filma amb profunditat de camp, plans seqüències imprevistos, lents deformades, primers plans…. i tot aquest fluir dona lloc a reiterar aquest univers desassossegant i sòrdid.

CIELO NEGRO

 

Director: Manuel Mur Oti

Actors: Susana Canalejas

              Fernando Rey

              Luís Prendes

Any: 1951

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

     Emilia (Susana Canalejas) és una dependenta d’una botiga de modes, és una noia soltera que mai ha tingut promès i que viu amb la mare.

Un dia, Ricardo (Luís Prendes), un company de feina, l’ invita a la nit a la fira; Emilia es creu enamorada del noi i es fa il·lusions. Com l’ únic vestit que disposa està arnat, n’ agafa un, en penyora, de la botiga.

La noia viu una nit  feliç però Ricardo li confessa que se’n va a València el dia següent, a la recerca d’una millor oportunitat laboral, la pluja fa que la gent s’ amuntegui i la parella es perd de vista.

Al dia posterior, Emilia demana en la feina si algú  coneix la nova adreça de Ricardo, Nora, una altra pretendent del noi, li dona unes senyes falses, les d’un familiar d’ ella i entre Nora i les companyes ordeixen un engany.

En tant, Emilia, torna el vestit però és descoberta per la mestressa que la fa fora de la feina per lladre.

Nora i les companyes, busquen a Angel (Fernando Rey), un  poeta esparracat i mort de gana, aquest s’ avé a escriure-li cartes amoroses a Emilia com si es tractés de respostes de Ricardo i la noia, convençuda que les rep del seu amor, les contesta amb entusiasme, davant les burles de la colla.

Finalment, la broma puja de to i el fals Ricardo acorda el dia del casament però Emilia, que te a la mare malalta, vol anticipar la data. Angel, penedit, no vol segui endavant amb el joc, va a veure a la noia i li confessa tot l’ engany; Emilia obliga al poeta a interpretar el paper de promès davant la mare i a anar-la a veure per que aquesta mori feliç.

Per si fos poc, la noia perd visió i s’ està quedant cega. Desesperada, Emilia vagareja sota la pluja i intenta suïcidar-se; el repicó de les campanes de l’ església veïna la dissuadeixen i corre sota la pluja fins l’ altar, l’ aproximació a la divinitat li dona pau i esperança.

 

 

COMENTARI

   Mur Oti realitza el seu segon llargmetratge. És una de les millors pel·lícules del cine espanyol i te un gran èxit de públic però amb el temps, Mur Oti es oblidat i més tard recuperat com autor de culte.

“Cielo negro” és un melodrama tremebund, que toca diversos fils. El primer és la il·lusió d’una noia jova i soltera per aconseguir prometre’s del xicot que creu estimar, en tant aquest no li fa cas.

El segon i millor, és la trampa a que es sotmesa per una rival i les companyes de feina, amb la col·laboració d’un poeta espellifat que escriu cartes amoroses com si fos el promès.

El tercer, és l’ obligació a que és supeditat el poeta per consolar a la mare moribunda i redimir-se així de les seves males arts.

El quart, és el drama personal de la protagonista, sense parella, sense feina, sense mare i a punt de tornar-se cega. Tot això resta devaluat per un final propi de l’ època i del cine del nacional catolicisme. Emilia , plena de dissort, opta per suïcidar-se però la censura o la productora, obliguen a que es penedeixi i trobi l’ equilibri i la gracia en l’ església i en el missatge diví.

Malgrat aquest final, que trenca amb la dinàmica narrativa pròpia del melodrama, el film està ple de connotacions poètiques: el pallasso que atén a Emilia en la fira o la nina que perd les ulleres com després li passa a la noia. També d’ elements simbòlics  com quan la protagonista entra en l’ església i allarga els braços com si visques la passió de Crist en la creu.

La pel·lícula es va fer famosa pel seu llarg pla-seqüència, un perllongat tràveling que mostra a Emilia córrer desesperada sota la pluja fins a l’ església, una carrera inacabable on la noia, mullada, perduda i desmanegada, va a la recerca de la única esperança possible : la de la de la fe, en una escena que és tant un glop de neorealisme com un moment tens i emocionant.

“Cielo negro” és també un apunt de cine social amb una vessant psicològica i mostra un clima moral col·lectiu miserable, mesquí i malaltís, que es correspon amb l’ època.

Nora, la noia que ordeix l’ engany amb les companyes de feina, el poeta fracassat o la mestressa de la botiga que acusa a Emilia de lladre, són personatges sense pietat ni compassió, disposats a fer mal sense reparar en les conseqüències, són fills del seu temps.

EL FANTASMA Y LA SEÑORA MUIR

 

Director:: Joseph Mankiewicz

Actors: Gene Tierney

              Rex Harrison

              George Sanders

              Natalie Wood

Any: 1947

Títol original: The ghost and the missis Muir

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia romàntica

 

ARGUMENT

   Lucy Muir (Gene Tierney) és una viuda que decideix abandonar la casa de la seva família política i independitzar-se. Ho fa amb la seva filla petita Anna (Natalie Wood) i amb la minyona.

La casa que lloga al costat del mar no és gaire recomanable doncs l’ administrador pensa que hi habita un fantasma.

Lucy s’ adorm en la nova mansió i quan desperta troba al seu costat la presència de Daniel Gregg (Rex Harrison), un capità de vaixell que va ser l’ amo de la casa i que va morir fa temps.

El fantasma és prepotent, una mica misogin però també amable ,la relació esdevé des de l’ inicial enfrontament fins a sentiments compartits. Gregg li dicta a Lucy un llibre sobre les seves aventures marines i aquest te molt bona acceptació en l’ editorial.

Quan Lucy va a parlar amb l’ editor, es troba amb un altre escriptor, Miles Fairley (George Sanders), un home de món que la sedueix. Ara Lucy ja te un amant veritable i el capità ha complert el seu paper, es desfà en el no res i desapareix.

Un dia, Lucy s’ assabenta de la direcció de Miles i va a visitar-lo, el rep la seva dona, l’ escriptor està casat i te fills, tot ha estat un engany.

Lucy passa la resta de la seva vida, sola en la casa amb la minyona, els anys passen, l’ hora de la mort esdevé i el fantasma de Gregg apareix de nou per emportar-se a Lucy a un lloc d’ amor i felicitat eternes.

 

 

COMENTARI

Mankiewicz te un gran èxit, amb aquesta, una de les seves primeres pel·lícules com a director, després d’ haver treballat com a guionista en Hollywood.

Es tracta d’una comèdia entre allò fantàstic i allò romàntic. La pel.licula es pot veure com una història de fantasmes en la que la protagonista conviu amb un ser de l’ altre món però bàsicament es te que analitzar a la llum del món del subconscient.

El fantasma és evidentment una projecció dels desitjos de Lucy, algú amb qui conviu mental i simbòlicament, una altre part dels seu jo que, l’ obliga a escriure un llibre d’ aventures i amb qui dialoga, es complementa i es contradiu.

La noia viu entre somni i realitat, entre realitat i desig; el fantasma és l’ evocació de l’ home dels seus somnis, dels anhels no realitzats. Així, quan troba un substitut de carn i ossos, l’ espectre ja no juga cap paper i decideix evaporar-se. L’ engany a que es sotmesa Lucy per part del conqueridor de pacotilla, encarnat per Miles, la porta a una vida de solitud i desamor però ja sense fantasma al que invocar.

Sols la mort, és l’ espai de retrobament amb l’ esperit errant i plegats marxen cap el més enllà.

Tot i això, Mankiewicz planteja un relat ambigu en el seu desenvolupament, que registra dubtes en l’ espectador sobre l’ existència real o no de l’aparició, quan la mare, ja gran, parla amb la filla i aquesta confessa també haver tingut múltiples converses amb el capità Gregg.

En definitiva, els fantasmes interiors que cadascun portem amb nosaltres.

TORO SALVAJE

 

Director: Martin Scorsese

Actors: Robert de Niro

              Joe Pesci

              Cathy Moriarty

Any: 1980

Títol original: Ragging bull

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama/biopic

Subgènere: Boxeo

 

ARGUMENT

Jake LaMotta  (Robert de Niro(és en 1941 un boxejador que s’ obre camí en la seva carrera. Coneix a Vickie (Cathty Moriarty), una noia jova i guapa i es separa de la seva dona però això no canviarà el seu caràcter xulesc, molt lligat a l’ entorn familiar on el seu germà Joei (Joe Pesci) és un gran suport.

Després dels seus mítics combats amb Ray Sugar Robinson li arriba l’ oportunitat de lluitar pel títol mundial dels pesos mitjans. Abans tindrà que plegar-se als desitjos de la màfia i manegar i perdre un combat, per aspirar al títol.

En la disputa venç a Marcel Cerdán, el campió i es proclama el millor pes mig del món en 1949.

De caràcter explosiu, combina la defensa del títol amb aldarulls i baralles constants, s’ enemista amb el seu germà i li dona una pallissa doncs creu que Joei s’ ho fa amb Vickie, la seva dona.

Malgrat el pas del temps no deixarà de ser un gelós compulsiu i això el portarà a que la seva doni també l’ abandoni.

Amb problemes de pes i incapaç de cuidar-se com abans, acaba perdent el títol i inicia la costa avall.

Una vegada retirat regenta un club on actua, explicant histories i acudits sense gaire èxit, és empresonat per relacionar-se i permetre l’ entrada al club a menors i acaba sent un home sol que només te com capital el passat.

 

 

 

COMENTARIS

Biopic del campió mundial dels pesos mitjans Jack LaMotta. La seva persistència i duresa fins arribar allà on vol. El món de les màfies que arreglen combats, el mal caràcter del boxejador que el portarà a l’ abandonament de totes les persones que passen per la seva vida, són els trets fonamentals del film.

LaMotta és un heroi, fort i vigorós en el ring però un titella en la vida real, assetjat per gelos irracionals, groller, masclista i incapaç de mantenir l’ estima dels seus.

El destí el porta de ser adulat i respectat a ser un showman sense èxit.

Scorsese filma els combats amb detall i una certa desmesura, veiem la barreja de l sang, l’ aigua, i el suor brotant sense mida del cos dels contrincants . Utilitza el blanc i negre per donar més realisme als esdeveniments i forja la historia d’ un dels mites del boxeu en els anys 50, que, com tants altres, acaba sent un perdedor.

La pel·lícula no seria el mateix sense la intervenció de Robert de Niro que mostra sempre a l’ home torturat, en busca d l’ afirmació , el reconeixement  i l’ afecte,  tant en el seu zenit, amb una excel·lent forma física, com en el seu declivi, ja gras i inflat. L’ actor s’ engreixà vint i cinc quilos per interpretar aquesta segona etapa del personatge i va guanyar un oscar al millor actor per la seva interpretació.

Paul Schrader és un dels habituals guionistes de Scorsese aporta també, des de el seu calvinisme una aportació decisiva  al protagonista. Algú pot ser un triomfador però te que pagar, te que compensar l’ èxit, el seu cel, amb algun tipus d’ infern personal.

Per últim ressaltar que aquesta, com quasi totes les pel·lícules sobre boxeu escenifiquen el somni americà, com algú no especialment dotat, pot ascendir del no res a l’ èxit professional i social.

D’ una altra banda el boxeu és també una representació de la vida: pegar i que no et peguin.

CORAZONADA

 

Director: Francis Ford Coppola

Actors: Frederic Forrest

              Teri Garr

               Nastassia Kinski

               Raul Julià

               Harry Dean Stanton

Any: 1982

Títol original: One from the heart

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

   Hank (Frederic Forrest) i Frannie (Teri Garr) viuen casats des de fa cinc anys. Les discussions són continues i decideixen deixar-ho.

Frannie coneix a Ray (Raul Julià), un pianista i cantant en un club en Las Vegas que en realitat és tan sols un cambrer. Mentrestant Hank coneix a Leila (Nastassia Kinski), una artista de circ.

Tant Hank amb Leila com Frannie amb Ray culminen una nit de il·lusió i fantasia i consumen les relacions amb les seves noves parelles. A l’ arribar el matí, Hank se n’ adona que a qui estima  en realitat és a Frannie.

Després d’un intent de segrestar-la , la segueix fins a l’ aeroport, quan aquesta està a punt d’ anar-se’n a Bora Bora amb Ray, sembla que ja és massa tard però no, Frannie torna a casa amb Hank, s’ estimen de nou, obliden les velles renyines i aposten per la reconciliació.

 

 

COMENTARI

Francis Ford Coppola viu en el cim de la fama en els anys setanta quan roda les dues primeres parts d’ “El Padrino “ i “Apocalypse  now”. És per això que crea els seus propis estudis “Zoetrope” amb la finalitat de no treballar per encàrrec i menjar-se el món.

“Corazonada” és la primera feina que surt dels nous estudis i retorna a Coppola els peus a terra. La pel·lícula és un fracàs , significa unes pèrdues milionàries i la fallida de la seva productora, la qual cosa obliga al director americà a un periple dedicat a films modestos  en els anys vuitanta que el que fan és renovar el seu criteri com autor.

“Corazonada” vol ser un musical a la vella manera, una comèdia clàssica on noi i noia s’ estimen, es barallen , troben a altres persones en les seves vides però finalment tornen a estar junts perquè entenen que com amb l’ estimat amb ningú.

Aquest argument tan gastat ve acompanyat de l’ estètica del musical. Coppola roda en tons sofisticats, blaus, verds i vermells que donen un fil fantàstic a l’ acció. Coreografia plena de força quan roda els balls en el carrer, en una Las Vegas de neó i caramel representada en estudi. Glamur, màgia i fantasia per activar el somni d’una nit d’ estiu. Fer el salt a la parella per penedir-se i tornar-hi de nou.

Coppola imagina com els dos protagonistes confirmen durant quaranta vuit hores tots els seus somnis: trobar a algú meravellós, fer l’ amor, marxar amb ell a espais exòtics… però com en el conte, quan el matí desperta, els somnis s’ acaben i torna la realitat; potser el millor sigui continuar igual que ara.

El director filma en muntatge paral·lel i remarca les expectatives de l’ un i de l’ altre. Tan Hank com Frannie troben a prínceps i princeses de conte, gent que com Leila fa equilibris de matinada sobre un cotxe en el desert o gent com Ray que se’n vol emportar a la noia cap l’ encant d’un món exòtic i sense problemes. Són els escenaris imaginaris de la felicitat.

Algunes escenes resulten icòniques: L’ eròtic ball entre Frannie i Ray que culmina en la multitudinària escena en la Las Vegas de cartó pedra o la imatge de Leila sobre la corda fluixa al capvespre. Comèdia romàntica, conte de fades, retrat cromàtic i edulcorat, homenatge al musical clàssic, tot això i molt més és “Corazonada”. Una pel·lícula fracassada en la que s’ inspira en alguns moment la super exitós i oscaritzada “La, la land” en el 2017.

EL LADO OSCURO DEL CORAZÓN

 

Director: Eliseo Subiela

Actors: Dario Grandinetti

              Sandra Ballesteros

               Nacha Guevara

Any: 1992

Nacionalitat: Argentina

Gènere: Cine d’ autor

 

ARGUMENT

Oliverio (Dario Grandinetti) és un home que sols pot estimar les dones que volin, és a dir que tinguin alguna cosa que el transporti i el faci feliç. El seu ofici és el de poeta.

Un dia, en un viatge a Montevideo, coneix en un club a una prostituta, Ana (Sandra Ballesteros), i s’ enamora d’ ella però malgrat la connexió entre els dos, la noia es limita a un tracte comercial: pagues i folles. Oliverio guanya diners treballant en una agència publicitària i a canvi vol comprar la presència d’ Ana durant tres dies però la noia s’hi nega. Està disposada a llogar el seu cos però no a vendre’l.

Ana ha estat casada i te una nena, Oliverio també ha tingut una dona amb qui es veu de quan en quan, al mateix temps manté una relació amb dos amics, Gustavo, un escultor que per les seves imatges llicencioses es passa més temps en la presó que fora i Erik, un altre bohemi.

Oliverio pateix la presència d’una amiga que l’ assetja, la mort (Nacha Guevara). Els dos parlamenten amistosament i ella sap que el noi mai serà seu en vida però que després el tindrà per a tota l’ eternitat.

Ana ve un dia a Buenos Aires i truca a Oliverio, els dos fan l’ amor, aquesta vegada sense pagar i els dos volen però les vides i els projectes són diferents i la consolidació de l’ amor és impossible.

Ana marxa amb la seva filla i Oliverio està decidit buscar una altra noia que el faci volar.

 

 

COMENTARI

Eliseo Subiela aconsegueix una de les sorpreses cinematogràfiques de la dècada dels noranta, projectant un cine poètic que porta les senyals d’ identitat de l’argentinitat.

Literari, artificiós, profund, filosòfic, surrealista, sensible i ple de simbolismes. La història és que no hi ha història. Oliverio és algú que busca qui el faci volar,  i en això , diu, és irreductible. No algú rutinari o convencional sinó qui li toqui el cor de veritat.

Subiela escenifica la relació entre un poeta i una puta, com són dos ànimes bessones però com viuen un amor impossible. Com Ana il·lumina el cantó fosc del cor de Oliverio.

Les relacions amb l’ inconscient marquen profundament el relat. Oliverio parla amb els seus dobles, els seus altres jo, més tristos, ploraners o abatuts que ell, part d’una imatge degradada que el protagonista es nega a oferir.

Oliverio rep la mort com a amiga i predica amb ella, tan bella com trista. La mort s’ anuncia com una subalterna obligada a complir una funció però sense saber qui és el seu cap ni tan sols si existeix.

Oliverio toca un botó mental quan està en el llit amb alguna dona que no és la ideal i aquesta desapareix en un  sot on no s’ endevina el fons.

Subiela juga, doncs, a poetitzar espais mentals i ho fa a partir de la bellesa de les imatges, quan Oliverio entra en el club, es despulla i li ofereix el cor en safata a Ana. O quan fa l’ amor amb la cega, plena de sensibilitat per endevinar colors i plecs de la pell.

El director argentí acompanya l’ acció amb boleros tan bells com “Algo contigo” o “Verdad amarga” amb “Los Panchos” i ho fa a través de la poesia, utilitzant poemes de Mario Benedetti, Oliverio Girondo –“Porque eres linda del pie hasta el alma, porque eres buena del alma a mi- o Juan Gelman.

Un relat sobre l’ amor i la mort, l’ esperança i els desitjos incomplerts.

BRAVEHEART

 

Director: Mel Gibson

Actors: Mel Gibson

               Sophie Marceau

               Patrick McGoohan

               Catherine Mc Cormack

               Brendan Gleeson

Any: 1995

Nacionalitat: USA

Gènere: Aventures

 

ARGUMENT

     l’ Escòcia de finals del segle XII viu dominada pel poder dels anglesos. Al cap de la monarquia s’hi troba instal·lat Eduard I (Patrick McGoohan), aquest te el desig d’ unir les seves terres amb França i casa al seu fill, el príncep Eduard, amb la princesa Isabel (Sophie Marceau), filla del rei francès.

En Escòcia, William Wallace (Mel Gibson) ha assistit de nen a l’ execució dels representants del seu país que anaven a parlamentar amb els anglesos, ara s’ ha casat en secret  amb Marron (Catherine Mc Cormack) per evitar que la noia es tingui que prestar al dret de cuixa que exigeixen els senyors anglesos.

Wallace és un pagès no gaire implicat en la lluita contra els invasors però un grup de soldats vol violar a la seva dona i Wallace s’ hi enfronta, com a conseqüència, Marron és executada.

Els escocesos contemplen el valor del seu company i s’hi uneixen, els soldats anglesos són vençuts i l’ agutzil que els dirigeix és ajusticiat.

Wallace es transforma en el nou líder de les reivindicacions escoceses, en un cabdill que agrupa al seu voltant al poble, el rei anglès envia un potent exercit a lluitar contra els sollevats, aquests envalentits pel discurs del nou líder,  es llencen a la lluita i guanyen la batalla de Stirling.

Els escocesos opten per una estratègia ofensiva i avancen fins a York, el rei anglès envia a isabel, la dona del príncep Eduard com a mitjancera, amb la proposta de subornar a Wallace, aquest no accepta i retorna a Escòcia a enfrontar-se amb les tropes angleses que l’ ataquen per la rereguarda.

En la nova contesa de Falkirk, Wallace contempla com en el moment decisiu els nobles es fan enrere i abandonen el camp de batalla, han estat comprats pel rei anglès amb terres, honors i diners.

Wallace es venja i mata als principals traïdors però Robert the Bruce el crida per organitzar un acord entre nobles i plebeus, és una trampa i Wallace és lliurat als anglesos.

És empresonat i més tard torturat però no demana clemència ni abjura de les seves creences fins que és executat.

Bruce és el nou rei d’ Escòcia, un ninot al servei d’ Anglaterra però en última instancia decideix ser fidel a la seva pàtria i fer front als invasors.

 

COMENTARI

Mel Gibson en la seva segona pel·lícula com a director, realitza una gran epopeia sobre la història d’ Escòcia.

Gibson s’ implica com a productor, director i actor i aporta grans mitjans que culminen en un film que guanya cinc oscars en 1995, entre ells el de millor film i millor director i que dona a conèixer i popularitza la causa i la història d’ Escòcia en el món.

Es tracta d’un a pel·lícula d’ aventures i batalles medievals seguint el fil biogràfic del líder rebel escocès William Wallace, amb les llicències obvies en el cine d’ Hollywood, és molt més que tot això doncs és un cant patriòtic i una reivindicació de la voluntat nacional de ser d’ Escòcia i una història carregada d’ èpica

Gibson fa evolucionar al seu personatge com algú que pren consciència de nen, quan contempla l’ assassinat del negociadors escocesos, però que s’ hi implica definitivament en el conflicte quan els anglesos maten a la seva dona.

Wallace és primer un cabdill, un líder; Gibson el representa a cavall, lluitant contra els anglesos i com un exemple per als seus compatriotes, en aquest moment ha deixat de ser ja algú normal per investir-se en la categoria d’ heroi.

Wallace encara evolucionarà fins a la llegenda, Gibson el presenta valent, generós i invicte en el combat i el mostra amb un aspecte mític, com quan entra en la casa del traïdor i acaba amb ell  per després escapar dels seus perseguidors, saltant per la finestra fins el mar.

Gibson retrata a les acaballes del film, la passió i la mort de Wallace, aquest és presentat com una reencarnació de Crist i marxa cap el seu particular Gòlgota, amb els braços lligats a una fusta en forma de creu, és un creient en les seves idees, en la seva religiositat patriòtica, un home corrent que mor com un Déu i que no es desdiu de les seves creences. Un exemple de dignitat i coherència.

Gibson entra en matèria política i històrica quan mostra la traïció dels nobles, subornats pels anglesos a canvi de trair a la pàtria, la noblesa sempre es mostra pròdiga en la col·laboració amb l’ enemic i sols al final, Bruce es creu de veritat el seu paper com a sobirà escocès.

La pel·lícula te un to shakespearià; les batalles són èpiques i cruels i recorden la representació bèl·lica de la disputa d’ Azincourt en Enric V portada a terme per Brannagh i  Laurence Oliver en el cine. Les traïcions dels nobles i els dubtes de Bruce s’ instal·len en aquest món dominat per les pors i l’ ambigüitat. És proper a Shakespeare també la representació del rei angles ,marcada per l’ ambició i la  decadència, la mirada cap  a un home destruït, malalt i consumit que no pot  articular paraula, en tant el fill, dèbil i efeminat, contempla horroritzat el final del pare.

No és menys nefast, el retrat del progenitor de Bruce; Gibson l’ assenyala com algú que s’ està podrint física però també moralment, el paradigma del traïdor, del qual el fill acaba abjurant.

Per fi Gibson realitza el film com un cant a la llibertat i contra la tirania, contra totes les tiranies. L’ exemple més important és quan el botxí que ha torturat repetidament a Wallace li demana que renunciï als seus postulats i que demani clemència, quan l’ executor s’ aproxima a la víctima esperant sentir aquest últim penediment, el crit que surt de l’ essència de Wallace és tan sols un: llibertat.

SOPA DE GANSO

 

Director: Leo Mc Carey

Actors: Groucho Marx

              Chico Marx

              Harpo Marx

              Zeppo Marx

              Margaret Dumont

              Louis Calhern

Any: 1933

Títol original: Duck soup

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

Subgènere: Antibel·licista

 

ARGUMENT

La República de Fredonia esta en crisi i Mis Gloria Teasdale (Margaret Dumont), que és la seva mecenes, decideix aportar vint milions de dòlars si dimiteix el govern i el nou President és  Rufus Firefly (Groucho Marx) , el seu protegit.

Firefly es fa càrrec del govern però els seus mètodes poc diplomàtics, fan enfadar a l’ ambaixador de Sylvania, Trentino (Louis Calhern), que vol aprofitar la situació per dominar el país veí.

En tant, aquest utilitza a dos espies al seu servei, Chicolini (Chico Marx) i Pinky (Harpo Marx) per assabentar-se dels plans del rival però la seva eficiència és nul·la, finalment es fan amics de Firefly i Chicolini és anomenat ministre de la guerra.

Firefly insulta a l’ ambaixador de Sylvania i li diu arribista, aquest li declara la guerra a Fredonia.

Pinky és enviat  en missió especial per mobilitzar al poble però s’ entretén amb les noies que troba pel camí.

Després de dures batalles, els soldats entren en l’ aixopluc on es troben els dirigents de Fredonia, que abaten als enemics un per un amb un martell, segons van entrant, fan presoner a Trentino i es declaren guanyadors de la guerra.

 

 

COMENTARI

Aquesta és l’ última pel·lícula dels germans Marx per la Paramount, de les cinc que roden amb ella. La productora els hi permet una gran llibertat i porten endavant tota la seva gama destructiva i caòtica sense mesura. Una de les millors pel·lícules dels germans Marx. Com en tots els seus films, desordre social, surrealisme i bogeria en estat pur.

Quan es roda aquesta cinta, Hitler acaba de pujar al poder i  no sembla encara la gran amenaça que seria posteriorment. Tot i això dona la impressió que Mc Carey els Marx estan influïts per la seva actitud política i toquen fusta contra la tirania, i la voluntat d’annexió d’un país per un altre.

Trentino és un intrigant que vol fer-se amb el poder en l’ estat veí de Fredonia, els Marx ho impedeixen.

Es tracta d’una guerra d’ opereta, la pel·lícula és una ridiculització de la guerra, una sàtira que s’ antulla pacifista doncs deixa en entredit el fals heroisme i el patriotisme barat.

El film és un vehicle per als gags dels germans Marx, absolutament delirants en alguns moments. Humor absurd, parodia dels musicals i Harpo ,com sempre, perseguint senyores i traient els objectes més impensables de les seves butxaques.

Ja de principi, Firefly fa la seva arribada a palau entre pompa i trompeteria i es posa al costat dels soldats, esperant qui és aquell tan important que ha d’ arribar, no sap que aquell que crea tantes expectatives és ell mateix.

Algunes seqüències genials són quan Chico i Harpo es disfressen de Groucho, cercant els plans secrets de la guerra. Groucho veu algú igual a ell, davant seu i dubte per si és un mirall,  Chico repeteix tots els gestos de l’ altre per no ser descobert.

Altres acudits no es queden enrere com l’ enfrontament entre Chico i Harpo i un venedor de tramussos, quan els tres es canvien els barrets alternativament i al final Harpo resta de peus dins el gibrell de llimonada del pobre comerciant o la declaració de guerra amb els diputats cantant i ballant i promovent els seus desitjos patriòtics i bèl·lics.

El final hi està a l’ alçada, quan l’ ambaixador resta atrapat en la porta del recinte que vol ocupar i és tractat com un ninot de fira al que li llancen tota mena de fruites i verdures com a càstig per la seva dolenteria.

Recordem per fi un de tants diàlegs que fan petar de riure:

Groucho: No és que m’ importi però on és el seu marit?

Margaret Dumont: Oh, ha mort

Groucho: Segur que això és una excusa

Margaret Dumont: Vaig estar amb ell fins el final.

Groucho: Llavors no m’estranya que es moris.

Margaret Dumont: El vaig sostenir en els meus braços i els vaig besar

Groucho: Ah, llavors va ser un assassinat.

WEEKEND

 

Director: Jean Luc Godard

Actors: Jean Yanne

              Mireille Darc

Any: 1967

Nacionalitat: França

Gènere: Cine d’ avantguarda

 

ARGUMENT

     Corinne (Mireille Darc) i Roland (Jean Yanne) són una parella que empren amb el seu vehicle un viatge cap a Oirville, on els espera una herència. Després d’un primer conat de violència amb un veí, travessen una carretera on un múltiple accident ha portat a la mort als ocupants de diversos vehicles.

En el camí van trobant a diferents persones, un home que els amenaça amb un revòlver i es proclama Déu, una dona accidentada que, s’ emprenya amb el tractor que ha fet malbé el seu cotxe, un home vestit de soldat de la revolució francesa que, llença proclames o una “Alicia” al costat d’un poeta a la que li prenen foc.

La parella té un accident i continuen el seu viatge a peu o en auto stop, fins arribar al seu destí, allà actuen amb violència, maten a la mare que es nega a repartir el llegat de la casa i fugen. Més tard són segrestats per un grup de guerrillers que mata a l’ home i se’l cruspeix.

 

 

 COMENTARI

Godard en 1967 és un dels enfants terribles del cine d’ avantguarda. En els prolegòmens del maig del 68, radicalitza el seu missatge contra els estaments burgesos i contra la societat convencional , en aquest anys es declara maoista i realitza aquesta pel·lícula i “La chinoise”.

Godard proposa un viatge , una road movie de de dos burgesos en mig de la societat de consum, és un collage, un film fet de impulsos, on el criteri narratiu deixa de tenir sentit per imposar-se una successió d’ episodis en que predomina la violència i el caos , el director francès mostra el desastre de la civilització i la destrucció del món burgés i confortable en el que habiten els protagonistes.

El viatge és més simbòlic que real i Corinne i Roland es mostren indiferents a tot l’ entorn caòtic que succeeix al seu voltant. Godard homenatja a “El àngel exterminador” donant pas als ramats d’ ovelles que s’ interposen al pas de la parella, escenifica la lluita de classes quan dona veu a una burgesa accidentada i amb un fort component classista i racista i presenta a personatges plens de verborrea que disserten sobre l’ opressió capitalista o sobre les teories d’ Engels. En el seu episodi “Totem i tabú” deixa als protagonistes en mans d’uns suposats guerrillers que maten a l’ home, simbòlica mort del porc, i se’l mengen, canibalisme i fagocitació dels rebels cap els opressors.

Corinne i Roland es veuen envoltats en agressions, violència, incendis, accidents de tràfic, devastació i mort, això és la societat moderna, ens diu el director, i continuen impertèrrits i indiferents el seu viatge, fins i tot entren en l’ univers surrealista i poètic d’ Alicia i li calen foc, símbol de l’ extremada insensibilitat de la seva classe social, que odia i carbonitza la cultura i la imaginació.

La visió de Godard té molt de sarcàstica i està plena de sentit de l’ humor, la bogeria i l’ absurd s’ imposen, l’ existencialisme hi està present, reflexiona sobre el cine i la mirada, la veritat i l’ escenificació i mostra també una voluntat d’ epater le bourgois i un cert diletantisme.

Algunes escenes fan esclatar el somriure de l’ espectador, com quan el vehicle dels protagonistes s’ha accidentat i crema i Corinne es preocupa de salvar el seu abric de marca o quan Roland fa auto stop, mentre Corinne és violada per un desconegut davant la indiferència de l’ home; un cotxe s’ atura i el conductor li pregunta: “qui prefereixes que et doni per cul, Johnson o Mao?, Roland respon que Johnson i la dona exclama: “puto burgès” i se’n va.

Tot és un joc en el que el Godard més ferotge mostra la descomposició de la burgesia i la barbàrie de la civilització.