LA SEMILLA DEL DIABLO

 

 

Director: Roman Polanski

Actors: Mia Farrow

John Cassavettes

Ruth Gordon

Sidney Blackmer

Any: 1968

Títol original: Rosemary’s baby

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Rosemary Woodhouse (Mia Farrow) I el seu marit Guy (John Cassavettes) van a viure a un nou apartament a Nova York i decideixen tenir un fill.

Ell és actor a l’ espera de papers I te un cop de sort, el protagonista d’ una important obra teatral queda cec I Guy el substitueix. En tant entaulen amistat amb una parella d’ avis que viuen en l’ apartament del costat: Roman i Minnie Castevet (Sidney Blackmer-Ruth Gordon) .

Un dia en que la dona se sent marejada i te estranys somnis, el marit diu haver-la penetrat i haver engendrat el fill. Rosemary queda prenyada però comença a sentir-se malament i desconfia, primer del metge que li han recomanat, el Dr Wallenstein i més tard dels seus amables veïns i els batuts de vitamines que li ofereixen.

Un amic de la dona, Hutch, la visita i al dia següent la cita amb urgència però quan Rosemary acudeix se n’ assabenta que l’ home ha mort en estranyes circumstancies però li ha deixat un llibre com a llegat.

És un llibre de bruixeria i Rosemary comprova que el nom d’ un bruixot del segle passat coincideix, barrejant les lletres, amb el del seu veí. El llibre apunta una sèrie d’ elements: un bruixot necessita una penyora de la persona a qui vol causar mal. L’ actor cec va intercanviar la corbata amb el marit, a Hutch li va desaparèixer un guant en la casa.

Rosemary, convençuda que està davant una conjura escapa de la mansió i visita al Dr Hill, el seu antic metge, però aquest no se la creu i avisa al marit.

La dona es sedada, perd el coneixement i engendra un fill. Quan desperta li diuen que el nen ha mort. Rosemary sent plors a traves de la paret i aconsegueix entrar  en la casa veïna. Allà descobreix una conxorxa de bruixots que estan implicats, des de el Dr Wallenstein als veïns passant pel seu marit.

Tots ells són components d’una secta diabòlica i el fill de Rosemary ha estat engendrat pel diable. Rosemary s’ acosta al bressol i veu al nen, l’ esperit matern pot més, somriu davant el monstre i gronxa el llitet.

 

 

COMENTARI

Polanski realitza la pel·lícula que el porta a la fama i l’ allunya dels circuits de l’ art i assaig.

Basada en una novel·la de Ira Levin, assistim a l’ embogiment progressiu d’ una dona que pensa ser víctima d’un complot de bruixeria per  robar-li el seu fill.

Tots els esdeveniments poden ser perfectament causa de l’ atzar. Rosemary pot ser una dona trastornada que perd de vista la realitat i ultrapassa el límits de la raó.

L’ escena final, quan es troba amb  la secta de bruixots que han raptat al nen, el fill del diable, canvia el punt de vista de l’ espectador. Rosemary no estava trastornada, o si. El món del fantàstic entra en la narració i domina l’ acció.

Més enllà de si la pel·lícula retrata una degradació mental o si l’ última escena podria ser un somni d’ algú que ja ha perdut la raó, la pel·lícula se submergeix,primer, en les aigües del thriller psicològic per acabar fusionada en el món del terror.

Polansky , com en altres de les seves pel·lícules, ens mostra a algú assetjat, obsessionat, incapaç d’ afrontar uns esdeveniments que el desborden, un individu portat al límit ja sigui per la seva raó malaltissa o per una conjura de sectaris.

Polansky ironitza sobre la maternitat, una mare està disposada a fer qualsevol cosa pel seu fill, encara que aquest sigui el diable.

La pel·lícula te la virtut d’ oferir una imatge contemporània del terror. Hi ha intriga i angoixa però no ensurts ni sang. Mia Farrow aporta una representació de fragilitat al seu personatge. Els adoradors de Satán són entranyables veïns o correctes professionals, la quotidianitat és l’ eix de la trama.

Amb “La semilla del diablo” s’ inicia un cicle diabòlic que després, ja en els anys 70, completaran “El exorcista” , “La profecia” i totes les seves seqüeles. Potser la idea d’ un món convuls on el mal s’ ha apoderat de l’ existència.

 

LA PIANISTA

 

 

Director: Michael Haneke

Actors: Isabelle Huppert

              Benoit Magimel

              Annie Girardot

Any: 2001

Títol original: La pianista

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

Sub gènere: Psicoanàlisi

 

ARGUMENT

Erica Kohut (Isabelle Huppert) és una dona de mitjana edat, viu amb la seva mare (Annie Girardot), una persona molt estricta , el seu ofici és el de pianista i dona classes en el Conservatori. Malgrat la seva imatge seriosa i circumspecta te una afició escabrosa: la pornografia.

Un dia assisteix a una festa i coneix a Walter Klemmer (Benoit Magimel), un  noi que toca el piano i aspira a entrar en el Conservatori. Klemmer intenta seduir a Erica entre l’ admiració pel seu talent i el desig amorós.

Quan la segueix a uns lavabos, entén que la relació no serà convencional, Erica el masturba però no vol consumar l’ acte, Klemmer va a buscar a la dona a casa seva, aquesta li ha escrit una carta on li explica tot el que vol que el noi li faci, vol que li pegui i la fustigui a partir d’una relació sado masoquista.

Klemmer entén que Erica és una malalta però continua obsessionat per ella, després d’un intent de coit en el qual la dona acaba vomitant, Klemmer torna a casa de Erica, tanca a la mare en una habitació i colpeja a la pianista, com ella desitjava, i la viola.

Erica te que anar a tocar en un concert, substituint a una alumna a qui ella mateixa ha lesionat les mans perquè no pugui tocar, quan tothom ha entrat en el teatre, Erica es clava un punyal en el pit en un clar intent de suïcidi.

 

 

COMENTARI

“La pianista” és una adaptació de la novel.la del mateix nom de l’ escriptora austríaca i premi novel, Elfriede Jelinek, amb ella Haneke consolida el seu prestigi, adquirit amb films com “Funny games” i guanya el gran premi del jurat del Festival de Cannes en el 2001.

La pel·lícula reforça les premisses en les que es mou l’ autor per construir el seu cine. Es tracta d’una altra visió pessimista i pertorbadora del ser humà, encarnada en aquesta ocasió en Erica, una pianista de mitjana edat.

Ens trobem davant un personatge anormal, superb, reprimit i insensible. La història ens ve a dir que potser aquesta forma de ser esdevé de la relació que manté amb la seva mare, una dona tirànica, controladora i castradora.

Erica és una persona que no deixa aflorar a l’ exterior cap tipus de sentiment, freda i calculadora, tracta amb superioritat i menyspreu als seus alumnes i l’ autosatisfacció de les seves frustracions sexuals es compensa a través de la pornografia.

Erica viu una nova realitat quan un jove alumne es mostra interessat per ella, en principi el desdenya però no pot deixar d’ emetre, davant d’ell i en algun moment, algun tipus d’ emoció.

Però aquestes emocions transgredeixen tot allò que significa la convenció del joc amorós. Erica desitja ser maltractada i bufetejada en la relació i s’ obre a un lligam sado masoquista. La dona  entén aquesta actitud com una necessitat de càstig, com algú que sols pot ser feliç, alliberant el seu sentiment de culpa a través de la punició.

Haneke porta a l’ extrem aquest comportament perquè Klemmer, l’ alumne, sap que està davant d’una malalta però se sent posseït pel desig. Les emocions captives, la incapacitat de treure-les a la llum, la sexualitat esbiaixada, el conflicte amb si mateixa i les pulsions sexuals trastornades porten fins a l’ autodestrucció.

Haneke és mou, doncs, en el seu terreny habitual. La pel·lícula s’ ha de contemplar a partir d’ una clau psicoanalítica. L’ obsessió, la incomunicació i el morbo, són elements centrals del relat, la visió de com darrera la rectitud i l’ ordre s’ amaga el mal, com darrera les convencions socials s’ oculten personalitats inquietants i pertorbades. Haneke ens ve a dir que la malaltissa psicologia d’ Erika no és alguna cosa aïllada, Erika, reprimida i amb doble moral, som tots.

 

LA TUMBA DE LAS LUCIERNAGAS

 

 

 

Director: Isao Takahata

Títol original: Hotaru no haka

Nacionalitat: Japó

Any: 1988

Gènere: Animació

 

ARGUMENT

Quan la segona guerra mundial, Seita i Setsuko viuen en Kobe amb la seva mare, en tant el pare està lluitant en el front com oficial de la marina. La població és bombardejada i la mare mor.

Seita, un adolescent, es fa càrrec de Setsuko, una nena petita, i emprenen viatge cap a casa de la seva tia. Allà hi viuen un temps, fins que la relació amb els familiars es deteriora.

Els nens busquen un aixopluc en unes coves al costat del riu, que condicionen per viure-hi. Els cucs de llum il·luminen per la nit l’ estància però són insectes que viuen molt poc temps, Setsuko arreplega les seues restes, fa un forat a terra i els enterra.

Allò que en principi és una aventura acaba sent un problema. Els diners de la mare s’ esgoten, Seita roba productes del camp i és apallissat per un camperol, Setsuko comença a presentar símptomes de malnutrició. El noi s’ assabenta en la ciutat de que el Japó ha perdut la guerra , que la marina nipona ha estat enfonsada  i el pare ha mort

Quan Seita aconsegueix aliments ja és massa tard, la nena mor i ell contempla la imatge del seu fantasma i els moments de felicitat perduts.

 

 

COMENTARI

Isao Takahata mor en l’ any 2018 després d’una llarga carrera en l’ animació. D’ ell són els dibuixos d’ Heidi i  de Marco, que tota persona de més de cinquanta anys segur que recorda de la televisió espanyola en els anys setanta.

Takahata planteja una història sentimental i plena d’ emocions, potser la seva obra mestra, adaptació d’una novel·la autobiogràfica d’ Akiyiki Nosaka. Estem davant una de les pel·lícules més tristes de la història del cine i és difícil no treure el mocador en la part final. Tot i això el director relata la història de manera plena de senzillesa, tot és poètic, el drama mai no és gratuït ni cau en l’ excés.

Takahata narra la història de dos òrfenes, com la guerra canvia allò que havia de ser un temps de felicitat i aprenentatge. Seita, l’ adolescent, es fa càrrec de la germana petita i es mostra com en les situacions  de conflicte la solidaritat dels altre es fa difícil, tothom en te prou amb sobreviure per si mateix.

Tot això aboca a un deteriorament de la nena que acaba amb la seva mort. Les cuques de llum són el símbol de la presència de Setsuko. Uns animals que viuen poc temps però que quan ho fan il·luminen el món.

El relat es centra en les dificultats dels dos protagonistes però es pot apreciar també com un al·legat contra qualsevol guerra. Mentre s’ encoratja un nacionalisme banal i un militarisme cruel, la  gent comuna  pateix i mor.

El dibuix perfecte de l’ autor ajuda a complementar i a donar força i emotivitat a la història.

HERMANAS

 

 

Director: Brian de Palma

Actors: Margot Kidder

              Charles Durning

              Jennifer Salt

               William Finley

Any: 1973

Títol original: Sisters

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Després d’un concurs televisiu, Lisle surt amb la seva partenaire en la pantalla, Danielle (Margot Kidder),quan van prendre una copa, són interromputs per Emil Breton (William Finley), el marit de la noia de qui aquesta, diu, s’ha  separat.

La parella se’n va a casa de Danielle i fa l’ amor, al matí mentre Lisle està en el bany sent a la dona parlar amb algú, Danielle li confessa que parla amb Dominique, la seva germana bessona; quan menys s’ho espera és atacat per la dona que l’ apunyala violentament i el mata.

Contemplem a Danielle en escena, com desaprova la conducta de la seva germana.

Grace Collier (Jennifer Salt) és la veïna de la casa del davant, contempla el que ha passat des de la finestra, i avisa a la policia.

Quan aquesta arriba, Emil ha entrat en la casa, ha netejat la sang i ha amagat el cadàver dins el sofà-llit. Grace comença a investigar pel seu compte i amb l’ ajuda del seu amic Joseph Larch (Charles Durning) aconsegueix que aquest penetri en la casa i s’ emporti un dossier en el qual s’ especifica com Danielle i Dominique van néixer com germanes siameses i això va portar a un cert desequilibri mental en ambdues.

Emil, un reputat metge, va aconseguir separar-les però Dominique va morir.

Grace investiga en la clínica del doctor però és segrestada i hipnotitzada per aquest que li fa perdre la memòria de totes les seves indagacions.

En tant, Danielle te un dels seus atacs d’ embogiment , es llença sobre Emil i el mata. La policia la deté i la ingressa en un psiquiàtric, mentre Grace ha oblidat tot el que li ha passat.

 

 

COMENTARI

De Palma obté el seu primer èxit en 1973 amb aquesta cinta que ja te totes les característiques de la seva filmografia.

Com en tota la seva carrera, De Palma homenatja i segueix a Alfred Hitchcock; aquí compta fins i tot amb la banda sonora de Bernard Herman, el compositor del mestre.

La pel·lícula s’ estructura a partir del correlat de “La ventana indiscreta”; algú que mira per la finestra, contempla un crim i ningú es creu la seva veritat. Grace és una espectadora, un subjecte passiu que esguarda l’ acció però que és incapaç d’ intervenir i canviar-la.

El tema de la mirada és bàsic en tota la narració; ja en l’ inici, Lisle, un concursant televisiu mira pel marc d’una porta a una noia falsament cega que es despulla, però quan l’ acció avança el noi se’n va, no vol endevinar qui és en realitat Danielle. Per la seva banda aquesta és falsament cega, no vol observar en el seu interior, prefereix tancar es ulls i enganyar-se a si mateixa.

El segon referent hitchcocknià és “Vertigo”, amb el tema bàsic del doble. Danielle i Dominique han estat unides com germanes siameses però tenen personalitats diferents, Danielle és dolça i tendra, Dominique és maniàtica i variable. En definitiva, són la mateixa persona que arrela diverses maneres de ser, diverses psicologies. Quan Dominique mor, Danielle usurpa la seva personalitat neuròtica, es torna violenta i accedeix a rampells de violència brutal.

El tercer referent, més lleu, és “Psicosis”, quan Danielle mata sense misericòrdia a Lisle amb un ganivet i contemplem l’ ombra de la dona que apunyala una i altra vegada a la víctima.

Per últim De Palma no deixa de racó la vessant psicoanalítica d’ Hitchcock que es mostra en films com “Recuerda”. Aquí també el doctor, Emil, indueix hipnòticament a Grace, que es veu posseïda de malsons, contemplem com en el somni, la germana siamesa de Danielle, en aquest cas Grace, és separada a cops de destral pel doctor, que vol assolir un únic objecte de desig.

El tema de la identitat és doncs cabdal en el relat, qui és Danielle?, la tímida i delicada amant, o l’ assassina brutal?, doble personalitat, doble imatge, mirades repetides.

 

 

VÉRTIGO

 

 

Director: Alfred Hitchcock

Actors: James Stewart

              Kim Novak

Any: 1958

Títol original: Vértigo

Nacionalitat: USA

Gènere: Suspens.

Subgènere: Cine i psicoanàlisi

 

ARGUMENT

John Ferguson (James Stewart) és un detectiu que perseguint a un criminal queda penjat en el buit, el company que el vol salvar cau mor.

John pateix a partir d’ ara, acrofòbia, vertigen a les altures i decideix dimitir de la policia.

Tot i retirat, un amic li demana que segueixi a Madeleine Elster (Kim Novak), la seva dona, que en alguns moments perd el sentit de la realitat i deixa de ser ella mateixa com si estigués posseïda.

John la segueix i comprova conductes estranyes en la noia , com posar flors sobre la tomba d’ una tal Carlota Valdés, morta en el segle XIX i contemplar el quadre d’ aquesta Carlota en la pinacoteca o inscriure’s en un hotel amb aquest nom.

El detectiu continua investigant, un llibreter especialitzat en la història de San Francisco li explica que Carlota Valdés es va casar, va tenir una filla, després va ser abandonada pel marit, per acabar embogint i suïcidant-se.

L’ amic del detectiu creu que Carlota ha tornat d’ entre els morts per posseir a la seva dona i li confirma que Carlota Valdés va ser la besàvia de Madeleine.

Un dia que l’ espia, John contempla com la dona es llença a la badia. El detectiu corre a salvar-la i l’ allotja a casa seva.

L’ home acompanya a Madeleine , intenta indagar sobre ella i acaba enamorant-se. Madeleine li explica que te malsons, una tomba que l’ espera, una torre, una església, un jardí, somnis que semblen portar-la a la bogeria.

El detectiu associa allò que li explica la noia amb una antiga missió espanyola i la porta a l’ indret perquè pugui destruir el somni. Allà Madeleine sembla retrobar els records d’una vida passada, els records de la besàvia.

Madeleine puja a dalt de la torre de l’ església, com en el somni. John la segueix, maldestrament, afectat pel vertigen i sols pot veure un cos que cau al buit.

La justícia declara que Madeleine es va suïcidar en un rampell de bogeria. John, afectat pels fets, s’ acusa del que ha passat, es creu culpable i te que ser ingressat en una casa de salut. Al cap d’ un temps l’ home ja recuperat surt de l’ hospital.

Un dia veu o creu veure a una dona idèntica a Madeleine. La segueix, es diu Judy Barton, queda per sopar amb ella.

En realitat ens assabentem que es tracta de Madeleine. Tot va partir d’ un pla del marit per lliurar-se de la dona. Madeleine se li assemblava i la va contractar per suplantar-la. John va ser en realitat la víctima d’una conxorxa.

Quan va arribar a dalt del campanar el marit llançà dalt a baix a la dona, John que pel seu vertigen no hi podia arribar, la va veure caure i  cregué que era Madeleine i declarà com si és estat un suïcidi.

John comença a sortir amb la suposada Judy però li vol canviar el color del cabell, els vestits, la vol convertir en Madeleine i a la fi la transforma en la dona que vol. Ella és l’ altra.

Un dia quan John invita a Judy a sopar, aquesta porta un medalló, el que estava en el quadre de Carlota en el museu.

John acompanya a Judy en el cotxe fins la Misión de San Juan. Allà  obliga  a la noia a pujar les escales cap el campanar, descobreix la veritat i l’ obliga a confessar. Tot va ser una trampa.

Ell va ser el testimoni prefabricat, la coartada del marit per sortir sense culpa de l’ assassinat.

Després, ella també va ser abandonada. John li diu que ja és tard, que la dona que va estimar ja no pot tornar. És llavors quan una ombra apareix en el campanar, és una monja, la noia ,espantada ,fa un moviment brusc i cau, matant-se.

 

 

COMENTARI

Hitchcock juga diverses cartes en l pel·lícula i ens acaba deixant com veritat un joc racional d’ enganys però més enllà ens fa caure en diverses trampes que poden ser diverses pel·lícules o explicacions al que passa.

L’ alternativa fantàstica: Madeleine torna d’ entre els morts.

L’ alternativa psicològica: La segona dona és l’ altra, en realitat sols existeix en la imaginació trastocada del protagonista

L’ alternativa de l’ atzar: La segona dona s’ assembla a la primera per un fet casual.

Hitchcock juga constantment amb el món freudià, les imatges dels somnis, tant de John com de Madeleine tenen significats lligats al psicoanàlisi i a les seves experiències del passat.

Desentranyar-los és trobar una clau de la veritat i superar les pròpies pors. A més les imatges dels somnis reflectides en cercles s’ acosten a la connexió amb el surrealisme. Així Madeleine te una dualitat de personalitats.

És Madeleine identificada amb Carlota, la seva besàvia.

És Madeleine substituta de la dona de l’ assassí.

És Madeleine convertida en Judy.

La pel·lícula s’ estructura en la recerca de l’ identitat, tant de John, que sols pot lliurar-se del seu vertigen i per tant del passat, tornant al passat, assumint-lo, i trencant amb les seves pors.

La identitat de Madeleine-Judy està confosa en la seva dualitat. Així John, quan per fi descobreix que es troba davant la mateixa persona, la rebutja i reclama la primigènia, entenem que ara tracta amb una còpia, una falsificació, un engany de la dona que va estimar. John reivindica l’ original i no el doble.

També aflora el sentiment de culpa. John entén que per la seva malaltia mental, no va fer tot el possible per salvar a Madeleine i vol tenir una segona oportunitat redemptora amb Judy.

Ens trobem, doncs, davant una obra mestra del suspens, bàsicament per les múltiples interpretacions que convoca i per la seva complexitat.

 

 

 

TAL COMO ERAMOS

 

 

Director: Sydney Pollack

Actors.: Robert Redford

               Barbra Streisand

               Bradford Dillman

               Viveca Lindfords

Any: 1973

Títol original: The way we were

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine Polític

Subgènere: Comèdia romàntica

 

ARGUMENT

Katie Morowsky (Barbra Streisand) és a finals dels anys trenta del segle XX, una jove universitària i activista política, pertany a la Lliga Comunista i sedueix amb els seus discursos pacifistes i amb les seves arengues sobre la necessitat d’ajudar als republicans contra Franco en la guerra civil espanyola.

Hubbell Gardiner (Robert Redford) és un noi amb qui fa amistat, el xicot destaca com incipient novel·lista i li retreu a Katie que es prengui la vida massa seriosament i que li manqui sentit de l’ humor.

Al cap dels anys, en 1944, Katie treballa en la radio i la segona guerra mundial està a les acaballes; en una festa de societat es troba a Hubbell, aquest és oficial de la marina americana i Katie el porta a casa seva, la parella consuma la relació i surten plegats. Hubbell ha escrit una novel.la i comença a tenir èxit però el món de les idees continua interposant-se entre els dos; la mala relació de Katie amb els amics del noi, convencionals, reaccionaris i acrítics, fa que se separin.

A principis dels anys cinquanta, Katie i Hubbell es retroben, viuen plegats i marxen cap a Hollywood, on Hubbell exerceix de guionista cinematogràfic però estem en l’ època de la caça de bruixes, els efectes de la censura es deixen sentir i l’ escriptor te que retallar el seu guió davant les protestes de Katie.

La noia viu com un peix fora de l’ aigua en els sumptuosos salons d’ Hollywood i quan sap que està embarassada li demana a Hubbell que estigui al seu costat fins a tenir la criatura però que després se separin.

Al cap dels anys, Katie està al carrer, repartint pamflets contra la bomba A i casualment es troba amb Hubbell, els dos han refet la seva vida i s’han casat, Hubbell escriu guions per la televisió, Katie continua amb el seu activisme però res podrà ser ja com abans.

 

 

COMENTARI

Sidney Pollack és un dels directors que exerceix de consciència del sistema polític americà, se’l pot ubicar al costat de Lumet, Ritt o Frankenheimer en el grup d’ autors crítics amb el sistema de valors americà.

Aquesta és una pel·lícula testimoni de tot allò que ha mogut a l’ esquerra americana durant vint i cinc anys, la guerra civil espanyola, la lluita contra el nazisme, la caça de bruixes i el pacifisme. Però el context polític emmarca una relació entre dues persones equidistants, Katie una dona rebel, amb forts vincles socials, una lluitadora per la llibertat i per l’ esdevenir col·lectiu i Hubbell, un brillant escriptor, més interessat en la seva carrera professional que en canviar el món, atractiu i individualista.

Pollock juga amb el contrast entre dos personatges diferents que s’ estimen però que tenen interessos diversos, separats pel món de les idees. A través de Katie contemplem l’ univers de l’ esquerra reivindicativa i al seu costat l’ acriticisme i la submissió d’ aquells que tan sols estan interessats per l’ èxit i els diners.

Pollock no aprofundeix en l’ esquema polític i es dedica a mostrar les anades i vingudes d’una parella que intenta viure un amor de joventut per sobre la política però a la que aquesta acaba separant.  El to nostàlgic i la certesa del pas del temps conflueixen en un final marcat pel retrobament dels protagonistes, cadascun amb una nova vida damunt seu, però encara fidels a la seva manera de ser i pensar.

La cançó del film , “Memory” interpretada per Barbra Streisand, agita aquest to romàntic, es converteix en una balada clàssica de la historia del cine i guanya dos oscars en 1974 a la millor banda sonora i a la millor cançó.

Cal dir que el text de les escenes en que la protagonista es refereix a Franco en l’ inici del film, van ser censurades en Espanya en la seva estrena en 1974.

 

EL VIENTO

                          

 

Director: Victor Sjostrom

Actors: Lillian Gish

               Lars Hanson

               Montagu Love

Any: 1928

Títol original: The wind

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Una noia, Letty (Lillian Gish) viatja en un tren i deixa Virginia per anar a viure al ranxo del seu cosí en Texas. En el recorregut trava relació amb un home, Roddy Wirt (Montagu Love), un viatjant, i aquest li explica que la terra cap a on va, te una especial peculiaritat: el vent, que no deixa de bufar dia i nit i que embogeix a la gent.

Quan arriba a destí és rebuda per Beverly, el cosí, i la seva dona Cora, que ràpidament comença a sentir-se gelosa.

La noia ha arribat a un lloc terrible i abandonat.

Letty és assetjada tant per les forces de la natura com per l’ odi que sent Cora cap a ella. Com Roddy ha vingut a interessar-se per la noia, decideix marxar amb ell però l’ home li anuncia que esta casat.

Letty esta sola, desvalguda i sense diners i accepta la proposta d’ un pretendent del poble, Lige (Lars Hanson) per casar-se amb ella però Letty no estima a Lige, el matrimoni ni es consuma ni funciona.

Un dia, porten al ranxo un home malferit que ha patit un accident, es tracta de Roddy que es queda en la casa per recuperar-se i en tant intenta seduir de nou a Letty. És també el moment en que comença a bufar el vent del nord, el més fort i temible.

Els homes surten a controlar el bestiar mentre el vent encercla la casa, trenca el vidres, embogeix persones i animals. En mig del fragor apareix Roddy que assetja a la noia, aquesta surt espaordida, el vent l’ arrastra, torna a la casa, es desmaia i es queda sola amb l’ home, que la viola.

Després de la turmenta ve la calma. Roddy pretén que Letty fugi amb ell, la dona agafa una pistola i quan ell li vol prendre, l’ arma es dispara i el mata.

Arriba el marit i Letty li confessa el crim però el vent i la sorra han enterrat el cadàver, el mort ha desaparegut sepultat. Letty comprèn que estima a Lige, que es quedarà a viuré amb ell i que cercaran el futur plegats.

 

 

COMENTARI

Sjostrom roda en 1928 una pel·lícula plena de força, considerada un dels gran títols del cine mut i de la història del cinema en general.

El director narra un relat en que el vent, la sorra i els elements desfermats de la natura són els protagonistes i s’ imposen sobre les accions i les voluntats humanes.

El vent contorba les ments, entra en la vida de les persones per destruir-les, per embogir-les.

Sjostrom explica la història d’una dona que intenta cercar una nova vida però que es veu abocada al drama, expulsada per l’ esposa del seu cosí, gelosa. Enganyada pels homes, sense recursos econòmics, casada sense amor, violada pel obscur personatge que la importuna, desvalguda i sola.

Podem contemplar sense gaire esforç, el paral·lelisme entre aquesta natura que empenta sense concessió i la vida de la dona, plena de patiments. El vent de la desesperació, el vent de les baixes passions, el vent com a símbol d’un altre vent moral que empeny a Letty a la dissort. La narració evoluciona cap a un univers al·lucinat on la conjunció dels elements amb l’ infortuni de la protagonista porten al malson, a una barreja d’ emocions primàries i sentiments propers a la bogeria amb el vent que no cessa i la sorra que s’ espargeix per arreu.

Aquest vent hostil també pot portar a la felicitat. La dona mata al seu violador però el vent i la sorra enterren el seu cos i el fan desaparèixer per sempre, el vent sepulta el passat i la porta de la casa , oberta amb Letty en el llindar, és el símbol que porta al futur.

Letty s’ enfronta al vent quan diu: “No tinc por al vent, no tinc por a res”, s’ enfronta, doncs, a les seves pors i les venç.

Sjostrom tracta al vent, omnipresent, com si tingués vida pròpia. Contemplem les imatges superposades de la narració amb el fantasma del cavall salvatge que viu en els núvols.

El director dibuixa un drama tremebund, ple d’ intensitat dramàtica i de força èpica, en el que la protagonista aconsegueix sobreviure i adaptar-se en un mitja hostil.

La pel·lícula esta basada en la novel.la de Dorothy Scarborough en la que l’ heroïna acaba vagarejant, embogida, pel desert, dominada pel vent.

Hollywood i la productora van preferir un final feliç, tot i que la coherència interna de la narració es resenteix.

 

LAS SANDALIAS DEL PESCADOR

 

 

 

Director: Michael Anderson

Actors: Anthony Quinn

              Oscar Werner

              Leo Mc Kern

              Vittorio de Sica

              David Jansen

              Lawrence Olivier

              John Gielgud

Any: 1968

Títol original:  The shoes of the fisherman.

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere: religió

 

ARGUMENT

El món  viu una gran crisi, la Xina passa fam i envaeix el sud est asiàtic, Rússia i Estats Units amenacen amb intervenir i una tercera guerra mundial amb potencial atòmic podria estar a les portes.

En aquest context Kiril Lakota (Anthony Quinn)és un bisbe rus que surt en llibertat després d’ haver estar represaliat en camps de treball soviètics durant vint anys.

Després d’ entrevistar-se amb Piotr Ilych Kamenev (Lawrence Olivier), el cap d’ estat comunista , marxa cap a Roma on el Papa (John Gielgud) l’ anomena cardenal.

Al cap de poc temps, el Suprem Pontífex mor i el conclau no te manera d’ escollir successor. El cardenal Leone (Leo Mc Kern) és un dels aspirants i el món de la cúria esta ple d’ intrigues i lluites internes.

A la fi Kiril és elegit, tot i que l’ home es mostra en principi reticent a ocupar el càrrec. Imbuït d’ un esperit de canvi, s’ apropa a David Telemond (Oscar Werner), un filòsof i teòleg a qui l’ església convencional condemna per heterodox i quasi heretge.

El nou Papa busca sortir del Vaticà per trobar-se amb la realitat de la gent del carrer i fa de mitjancer en la disputa entre Xina i l’ URSS per evitar intervencions armades i intentar la conciliació entre nacions.

Quan arriba el dia de la seva coronació decideix realitzar un discurs innovador: l’ església donarà les seves riqueses als pobres, el nou govern estarà basat en la fe, però sobretot en la caritat.

 

 

COMENTARI

Michael Anderson és un director britànic que realitza pel·lícules comercials sempre amb dignitat. Les seves obres més considerades són de ciència ficció: “1984” en 1956 i La fuga de Logan” en 1976 però l’ èxit més gran l’ obté amb films com el que ens ocupa.

En els anys 60, Hollywood s’ aproxima a la temàtica eclesial. Es realitzen grans superproduccions que intenten humanitzar i rentar la cara a l’ església i donar veu als conflictes personals dels seus membres, sempre amb una voluntat de combinar aspectes dramatitzats i espectacle. Així es produeixen “Historia de una monja”, “El tormento y el extasis”, “El cardenal” i la pel·lícula que ens ocupa.

Dins d’ una història un tant maniquea, convencional i tòpica, Anderson realitza una bona pel·lícula, que va tenir gran èxit en el seu moment.

El director planteja en un context de guerra freda, l’ arribada al ceptre de Sant Pere d’ un Papa de l’ est, profundament humà i disposat a servir als pobres. És a dir proposa , ja en els anys 60, la possibilitat d’un canvi estructural en l’ església.

Anderson l’ encerta en algunes coses, vist ara el film amb la perspectiva dels anys. Temps després Joan Pau II serà el primer Papa de l’ est, també el primer Papa estranger. Benedicte XVI és el Papa que abdica tal com ho vol fer Kiril davant els entrebancs que li posa la cúria quan vol imposar mesures socials. Per fi Kiril representa un canvi i un nou esperit que molts veuen reflectit en el nou Papa Francesc I.

La pel·lícula ens mostra els dubtes interns del nou Pontífex , la lluita amb els cortesans vaticans per portar endavant noves propostes i la relació del religiós amb Telemond, el sacerdot iconoclasta que mor, potser per l’ angoixa que li provoca el rebuig i la incomprensió de l’ església a la que pertany.

Kiril és un home humil, que exposa a Ruth, la dona del periodista vaticà George Faber(David Jansen), que busqui l’ amor del marit i refaci les seves relacions com parella.

Per fi el nou Papa convoca a l’ enteniment entre les nacions per conduir al món a millors nivells de pau i justícia.

El film tracta doncs d’una manera amable a l’ església, reivindica una nova manera de fer les coses però la possible crítica és força moderada i tracta tants temes que no n’ aprofundeix en cap.

La producció mostra tota la teatralitat de l’ escenari vaticà, la pompa dels cardenals, tots els elements que succeeixen en l’ elecció del nou Papa i tangencialment les intrigues i la gelosia de part del clergat.

 

 

LA CLASE OBRERA VA AL PARAISO

 

 

Director: Elio Petri

Actors: Gian Maria Volonté

              Mariangela Melato

Any: 1972

Títol original: La classe operaia va in paradiso

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine polític  i social

Subgènere: Classe obrera

 

ARGUMENT

Ludovico Massa (Gian Maria Volonté), conegut com Lulù, és un obrer metal·lúrgic en una fàbrica de Milà. Treballa a preu fet i supera la mitjana   establerta per la resta d’ treballadors, això fa que es guanyi l’ animadversió dels companys.

Massa, viu amb Lidia (Mariangela Melato), una perruquera, i te un fill d’un matrimoni anterior.

Un dia Massa pateix un accident en la màquina i perd un dit, això fa que canviï el seu tarannà, es radicalitza i comença a participar en les lluites sindicals que proposen anar a la vaga per millorar la seguretat, cobrar més i treballar menys.

Massa dedica part del seu temps lliure a visitar a Bassi, un antic treballador de la fàbrica, ara tancat en un manicomi.

Els treballadors discuteixen en assemblea que fer. Per uns el treball a preu fet és una bona forma de guanyar-se un sobre sou, per altres, entre ells Massa, que ara s’ha radicalitzat, és te que acabar amb aquesta  pràctica.

Al mateix temps, els estudiants s’ auto convoquen a la porta de l’ empresa per recordar als treballadors que són uns esclaus, que entren de nit i surten de nit.

La lluita és fa més extremista i els obrers bloquegen la fàbrica , declaren la vaga, hi ha aldarulls i cremen els cotxe de l’ enginyer en cap. Com a resultat de tot això, Massa és acomiadat.

L’ obrer metal·lúrgic veu com els seus companys estan en la fàbrica realitzant una assemblea, els estudiants no li fan cas i el seu món personal s’ enfonsa.

A la fi, els dirigents sindicals li comuniquen que ha estat readmès però enfrontar-se de nou a la vella realitat no és potser la millor teràpia per Massa.

 

COMENTARI

En 1970, Petri realitza “Investigación sobre un ciudadano libre de toda sospecha”, amb “La classe obrera va la paraiso”, guanya en 1972 la Palma d’ or en Canes.

El cine del director italià es caracteritza pel seu sentit crític amb el sistema i està enquadrat en allò que en els anys 70 es diria cine de denúncia a Itàlia.

El film te lectures diverses però bàsicament vol relatar l’ alienació de l’ individu front el sistema. Massa és en principi un operari model, detestat pels companys i recolzat per l’ empresa. A partir d’ un accident, canvia el seu punt de vista i es troba en el centre d’un món tan reivindicatiu com ple de contradiccions.

D’una banda els estudiants radicals que, menyspreen la mansuetud dels obrers, d’una altra els sindicats, sempre disposats a regular les condicions de treball però no a canviar la dinàmica entre treballadors i patró. En el complex món laboral estan els que demanen una vaga articulada i els que reivindiquen una vaga total, en mig els quadres mitjans, els directius, la companya de Massa , una dona sense consciència de classe….és un totum revolutum, mostra d’un món social divers i contradictori.

Massa, acomiadat, abandonat i enfonsat, és la representació de l’ individu sol, aïllat i alienat, front un sistema que el fagocita.

L’ exemple de tot és Bassi, l’ antic operari, ara en el manicomi, que desitja traspassar el mur de l’ institució en el que colpegen els alienats per arribar més enllà, al paradís, a un espai ple de boira i desconegut.

Massa es reincorpora a la feina però també somnia travessar aquest mur que representa la societat, el sistema, tot allò amb el que xoca i no li permet desenvolupar-se com individu. Per això la voluntat de ser readmès es converteix en perplexitat primer, quan ho aconsegueix, i en caos mental més tard.

La pel·lícula vol mostrar les contradiccions socials de l’ esquerra en els anys 70 però sobretot la solitud i l’ alienació del subjecte inserit en aquest context.

Més enllà de la reivindicació laboral, Petri incideix en la dificultat i la confusió de l’ individu front el  mur de les institucions repressives i del sistema, acomiadat o readmès, Massa està sol. Així que el director realitza més un anàlisi existencial que una crítica social, més el retrat d’un home turmentat que la història d’ un obrer.

Per fi, Petri no deixa titella amb cap i són especialment reveladores, dues escenes, la de Massa a l’ altra banda de la reixa de la fàbrica, volent entrar, després de ser acomiadat, i la de Massa a casa seva, avaluant les seves pertinences, coses que ha adquirit gràcies al seu treball a preu fet.

És això, doncs, en el que s’ ha convertit la seva vida, en feina a canvi de consum.

La pel·lícula va ser acusada per sectors de l’ esquerra de reaccionaria, els subjectes socials són part d’un sistema inamovible, i també de nihilista. Petri realitza una dissecció, evidentment pessimista, de la realitat.

AL FINAL DE LA ESCAPADA

 

Director: Jean Luc Godard

Actors : Jean Paul Belmondo

               Jean Seberg

Any: 1960

Títol original: A bout de souffle

Nacionalitat: França

Gènere: Nouvelle vague/Drama

 

ARGUMENT

Michel Poiccard (Jean Paul Belmondo) és un busca vides, roba un cotxe I es dirigeix cap a Paris.

En el camí és detingut per un policia, Michel dispara i el mata.

Quan arriba a París, busca i troba a Patricia Franchini (Jean Seberg), una antiga amant, venedora de premsa i periodista ocasional.

La imatge de Poiccard ocupa la portada de tots els diaris i la policia el segueix d’ a prop.

Michael i Patricia inicien un joc amorós, els dos joves plantegen els seus dubtes personals i existencials, la por a enamorar-se, a perdre la independència, el sentit de viure, la mort, la llibertat….

Quan Michel decideix marxar cap a Roma amb Patricia, aquesta truca a la policia i el denuncia. Els servidors de la llei arriben, Michel intenta escapar i aquests li disparen. El noi cau greument ferit. Abans de morir, Patricia acut al seu costat, Michel, moribund, sols encerta a dir-li:“ets fastigosa”.

La pel·lícula es tanca amb el primer pla de Patricia i la seva cara de perplexitat.

 

 

COMENTARI

La nouvelle vague neix a finals dels cinquanta. És un moviment format per crítics de cinema que es converteixen en directors i vol trencar motllos, narrar la psicologia dels personatges per sobre les seves accions, per sobre del guió, el protagonista és la càmera, rebutja l’ academicisme i pretén plantejar un canvi en les tradicions fílmiques, una nova onada.

Godard és un dels impulsors d’ aquest moviment, aquesta és una de les pel·lícules que el propulsa a la fama. El director narra la història de dos joves que intenten viure i estimar-se però que es troben perplexes davant la vida, plens de dubtes existencials. Un parell de joves amorals, incapaços d’ estimar, que cerquen el sentit de els coses que fan, i el sentit de la vida mateixa.

Godard planteja personatges un punt nihilistes, incapaços de comunicar-se i marcats per actes i decisions absurdes que els porten al buit total. Existencialisme en estat pur.

Absurda és la mort del policia a mans de Michel, absurda és la delació de Patricia al noi, que acaba amb el resultat de la seva mort.

El film ens mostra aquesta enorme desídia existencial i ho fa sense recórrer a la narrativa tradicional. Als protagonistes els hi passen coses, viuen experiències però aquestes es podrien canviar de sentit temporal i d’ ubicació i tot continuaria sent igual.

Godard no té interès en explicar una història amb inici, nus i desenllaç sinó en explicar la deriva dels protagonistes, que és la deriva de la societat, la de tots.

Al mateix temps utilitza un joc constant de tràvelings, aposta pels primers plans dels personatges per desentranyar qui són i que volen, juga amb elements fragmentats de la realitat o filma des d’ ànguls impossibles.

La pel·lícula acaba amb un llarg tràveling. Michel ha estat ferit de mort per la policia, el veiem córrer a punt d’ ensorrar-se, la càmera el segueix força estona, fins que cau i mor.

La pel·lícula guanya l’ os de plata en el festival de Berlin de 1960.