THELMA Y LOUISE

 

 

Director: Ridley Scott

Actors: Geena Davies

               Susan Sarandon

               Harvey Keitel

               Brad Pitt

Any: 1991

Nacionalitat: USA

Gènere: Road movie

Subgènere: Feminisme

 

ARGUMENT

Thelma (Geena Davies) és una dona jove sotmesa a la voluntat del seu masclista marit, Louise (Susan Sarandon) és la seva amiga i qui planeja una escapada d’uns dies, plegades.

Les dues dones surten a la carretera, Thelma no li ha dit res al marit perquè si li diu no l’ ha és deixat marxar i s’ emporta una pistola de casa pel que pugui passar.

En la primera parada, en un bar de carretera, les dones baixen, beuen i ballen. Thelma balla amb un home, primer és amable, després es torna agressiu i intenta violar-la amb violència, la intervenció de la seva amiga la salva, enfurida, Louise dispara sobre l’ home i el mata. Més tard sabrem que Louise de jove va patir una violació.

Les dues dones continuen la seva carrera però ara el viatge s’ ha transformat en una fugida, Louise no vol afrontar el que li passaria si fos detinguda i escapa cap a Mèxic amb la seva amiga.

En el camí, Louise recuperarà la seva relació amb Jimmy, un noviet  i ambdues coneixeran a J.D. (Brad Pitt), un jove autoestopista que s’ enrotlla amb Thelma, resulta ser un lladregot i els hi roba tots els diners.

En tant, Hal (Harvey Keitel), el comissari de policia, posa fil a l’ agulla per detenir-les.

La seva fugida es va convertint en una transgressió i en una alliberació. Thelma roba en un supermercat per obtenir diners, tanquen en el capó del vehicle a un policia de carretera que vol arrestar-les o li cremen el vehicle a un camioner masclista que les persegueix.

Però la policia estreny el setge. Després d’ una primera persecució poden despistar als guàrdies i arribar al canó del Colorado. Allà es veuen assetjades per desenes de vehicles policials, ja no poden tornar enrere , agafen velocitat i salten al buit des del precipici.

 

 

COMENTARI

Esplèndida road movie on dues dones convencionals surten a cercar un viatge que es converteix en fugida, després en aventura i acaba sent una catarsi alliberadora que els hi canvia la vida i els valors però les porta a la mort.

Impossible tornar enrere una vegada desencadenada la transgressió, preferible la mort que perdre la llibertat tant durament guanyada.

La road movie inclou, com sempre, un canvi de les protagonistes a través d’ un viatge que les farà ser unes altres i trobar sentit a les seves vides. També la troballa d’una sèrie de personatges, símbols d’ una Amèrica rural.

Tots els homes, tan els que deixen enrere com els que troben en el camí, són tipus nefastos, inflats i impresentables, des del marit prepotent i masclista, fins al violador, el lladregot que les deixa sense diners, el policia xulesc, el camioner caspós….tots són un retrat penós d’ aquesta Amèrica interior i també un retrat crític del mascle americà.

La pel·lícula és també un cant a l’ amistat entre dues dones molt diferents, la banal Thelma, la forta Louise, que en algun moment acaben canviant els seus papers per arribar, finalment, a una simbiosi en la que  se senten com una sola persona, davant un únic objectiu: ser lliures.

El discurs emancipador, crític i feminista te un regust amarg, no hi ha salvació. La mort és l’ alternativa a tornar a ser com abans, el pes de la llei i la presó.

Destaquem per fi les esplèndides escenes finals quan Thelma i Louise comprenen que no hi ha sortida, s’ abracen i es besen, hi donen velocitat al vehicle, entre el núvol de pols. Hal, el policia, les segueix intentant evitar allò inevitable i la imatge es congela amb el cotxe saltant al buit per sobre el penya-segat, abans dels títols de crèdit finals.

LA LINTERNA ROJA

 Director : Zhang Yimou

Actors: Gong Li

               He Saifei

               Cao Cuifen

Any: 1991

Títol original: Da hong deng long gao gao gua

Nacionalitat. Xina

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

   En la Xina dels anys  vint,  Songlian (Gong Li) és obligada a casar-se amb Chen Zouquian, el senyor d’una casa rica. Songlian és una noia jova que ha anat a la Universitat i es converteix en la quarta esposa del propietari.

Chen comparteix matrimoni amb Yuru, la primera dona, ja gran i que li ha donat un fill, amb Zhuoyan (Cao Cuifen), la segona esposa i amb Meishan (He Saifei) , la tercera esposa. Cadascuna te els seu propi habitacle i les seves habitacions.

Entre les dones neix una competència soterrada per complaure a l’ amo i ser la que gaudeixi dels favors, el llit i els privilegis de la mansió.

Cada vegada que una de les dones és l’ escollida per visitar l’ habitació del senyor, s’ encenen llanternes vermelles en la seva residència. Yan’er, la criada també manté relacions amb l’ amo i guarda en la seva llar llanternes enceses.

Songlian crema las llanternes, la denuncia i obliga a Yan’er a estar de genolls sobre la neu en el pati, fins que demani perdó, l’ assistenta s’hi nega,emmalalteix i mor.

Songlian intenta fer creure a l’ amo que està embarassada però aquest descobreix el frau i tapa amb draps negres les llanternes i la noia deixa de ser favorita.

En tant, Meishan , la tercera dona, manté relacions amb el metge de la casa, el doctor Gao. Songlian s’ emborratxa i delata a Meishan; la guàrdia troba als amants plegats, la noia és detinguda pels sicaris dels senyor i executada.

Arriba l’ estiu i amb ell una cinquena esposa, Songlian vagareja pels patis embogida.

 

 

COMENTARI

Zhang Yimou guanya l’ os d’or del festival de Berlin en 1987 amb “Sorgo rojo”. Des de llavors inicia una carrera enlluernadora amb pel·lícules plenes de sentit i bellesa que no complauen en excés al règim.

Anys després es dedica al gènere “Wuxia”d’ arts marcials i es converteix en un director molt més acomodatici pel poder.

“La linterna roja” pertany a aquesta primera etapa  i està basada en la novel·la de Su To de 1990: “Esposes i concubines”.Guanya el lleó de plata en 1991 en el festival de Venècia

Gong Li, musa i esposa de Zhang Yimou, interpreta a la protagonista. Yimou projecta quasi sempre en els seus relats el paper de la dona en el transcurs de la societat xinesa. En aquest cas la historia succeeix en els anys vint , en un moment en el que perviuen tradicions arbitraries, cruels i masclistes.

Un senyor feudal manté sota el seu jou a quatre dones i escull quan vol i com vol la relació que ha de guardar amb elles. Com diu, Songlian, la protagonista: “Nosaltres som menys que els gats o els gossos”.

Aquests seria un tema important en el relat, contemplar un món antic, en el que es dona una doble opressió la dona és una subordinada a l’ home pel seu sexe i ho és com persona sense mitjans en front el ric i poderós.

Yimou retrata l’ ambigüitat de les relacions a partir d’un dibuix psicològic dels personatges. Les concubines disputen entre elles pels favors de l’ amo ; la gelosia, l’ enveja, la lluita pel reconeixement, el rancor i el desig, s’ acumulen en una competència per obtenir privilegis i una millor situació personal en la casa.

Ens trobem davant unes relacions de poder  de l’ amo cap a les dones  i d’ elles entre si. La minyona, amant també del propietari,no vol ser menys i manté obertes en la seva habitació les llanternes vermelles que són l’ element que configura l’ imaginari de poder. L’ ascens social de Yan’er rau en convertir-se en una altra esposa tot i que sigui clandestina.

Així, tot es disposa al voltant de petites trampes i reclams, fer creure un embaràs inexistent, els fingiments de malalties per part de Meishan o les manyagueries de Zhuoyan.

L’ autoritarisme i la subordinació tenen un símbol i aquest és les llanternes vermelles que anuncien l’ elecció de l’ amo, o el massatge a l’ escollida . Tot es desenvolupa a través de signes i rituals.

L’ amo casi no apareix en primers plans, Yimou el contempla no tant com algú físic sinó com una metàfora arbitraria de poder. El règim xines va prohibir la pel·lícula, potser veient en Chen un mirall del sistema.

En qualsevol cas, Songlian no il·lumina com un personatge positiu sinó àmpliament contradictori. Ella denuncia a la minyona que mor per culpa dels  càstig a que es sotmesa i ella denuncia a la tercera esposa per les seves relacions adulteres amb el metge.

La lluita de les dones per un reconeixement superior és una lluita inútil, el temps passa, les esposes es fan grans o traeixen les expectatives de l’ amo i a l’ estiu una cinquena esposa, encara més jova, fa la seva aparició. Tot passa però tot resta igual.

Yimou utilitza els colors amb un contingut simbòlic. El vermell, el dels fanals, és l’ element de la passió, la sexualitat o la força, el blanc , en l’ hivern nevat, subratllà la captivitat i la mort de Meishan, el rigor d’ un  temps de destrucció.

El director xinès,antic operador fotogràfic, retrata cada espai amb una simetria i un sentit de la proporció excel·lents. Les portes condueixen als patis i aquests a altres portes i l’ espectador és un simple voyeur de tanta magnificència.

LA FORMA DEL AGUA

 

 

 

Director: Guillermo del Toro

Actors: Sally Hawkins

               Michael Shannon

               Richard Jenkins

              Octavia Spencer

                Doug Jones

                Michael Stuhlbarg

Any: 2018

Títol original: The shape of water

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantasia

 

ARGUMENT

En 1962, en un laboratori d’ alta seguretat, hi fa feines Elisa Esposito (Sally Hawkins). És una noia òrfena i muda que treballa com a netejadora de les instal·lacions. Les seves úniques relacions amistoses són  una companya de feina, Zelda, (Octavia Spencer) i el seu veí, Giles (Richard Jenkins).

El cap de seguretat del centre, Strickland (Michael Shannon) ha trobat en les aigües d’un riu sud americà, un estrany ser, un animal amfibi, al que  mantenen en aigua i carregat de cadenes en el recinte, amb la finalitat de fer-lo servir  per la carrera espacial.

Robert Hoffstettler (Michael Sthulbarg) és un dels científics que cuiden dl monstre i és a la vegada un espia de la Unió Soviètica en plena guerra freda. Hoffstettler vol guardar amb vida a l’ amfibi, mentre Strickland  el vol eliminar i viviseccionar.

Elisa, en tant neteja, contempla al monstre i se n’ adona de que te sentiments i intel·ligència, amb el pas del temps se n’ acaba enamorant.

Per evitar que l’ eliminen, Elisa, amb la col·laboració  de Hoffstetler i del seu amic Giles, aconsegueix emportar-se a la criatura i amagar-la a casa seva. Allà la guarda en la banyera i fa l’ amor amb ella.

Elisa vol retornar al monstre a les aigües però Strickland se n’ assabenta d’on és, quan la noia està a punt de retornar-lo al mar, Strickland arriba i dispara sobre Elisa i la criatura i els mata.

El monstre es regenera de les seves ferides , executa a Strickland i s’ emporta a Elisa amb ell al fons dels mars.

 

 

COMENTARI

    Del Toro torna als seus inicis, després d’un temps proper a projectes comercials de poca volada. Aquest és un film personal que beu de les fonts del millor Del Toro, aquell que va signar films tan bells i fantàstics com “El laberinto del fauno”.

El director mexicà pren com a referència cintes com “La mujer y el monstruo” un producte de sèrie B , obra de Jack Arnold i que data de 1954.

Més genèricament la relació estaria fixada en el mite de la bella i la bèstia.

Del Toro a partir d’ aquests arquetips coneguts, introdueix moltes idees. Ens trobem davant una historia que conflueix en l’ amor de dos marginats. Elisa és muda , és pobre i es mou en un dels últims escalafons socials, el monstre és un ser del qual no es valora si pot assolir sentiments o intel·ligència, sinó que tan sols és considerat un ser abjecte, un objecte d’ assaig en el marc de la guerra freda. Per motius diferents els dos sers són, doncs, marginals i marginats, existeixen fora del marc social tradicional.

En un altre ordre de coses, ens trobem davant dos sers amb dificultat de comunicar-se. L’una per la seva mudesa, l’ altre perquè esdevé d’un orígens marins i foscos en els quals, la veu i la paraula tampoc figuren com elements comunicatius. Els dos sers es manifesten i s’ interrelacionen a través del sentiments, les mirades, els gestos i les sensacions.

Un altre aspecte en comú és que contemplem a dos identitats sumides en l’ isolament. Com ja és propi de l’ imaginari del cine fantàstic i de terror,quan parlen de la solitud del monstre: Frankenstein,els vampirs….L’ humanoide sorgit de les aigües viu fora del seu entorn, engrillonat, atonyinat i vexat, és algú amb sentiments, abandonat com un animal perillós per la seva condició de diferent. Elisa viu també una situació similar, manté amistat amb Giles i amb Zelda però en general és algú invisible i anònim per la majoria.

Un aspecte important del relat és la combinació entre realitat i fantasia, en aquest punt la pel·lícula s’ acosta en moltes facetes a “El laberinto del fauno” on una nena accedeix a un món d’ il·lusió presidit per un faune, per oblidar i desatendre una realitat feixuga i plena d’ horror.

La historia que ens ocupa, es troba molt propera a aquest enunciat. En principi, la clau de tot el que passa és realista però sabem de la necessitat d’ Elisa d’ eludir un món esquerp i pervers que la ignora; la fantasia ha de substituir a la realitat, la necessitat d’inventar-se un monstre bo i amorós per estimar-lo tota la vida és la necessitat d’ aquell que vol negligir una realitat que se li fa insuportable.

En aquest sentit i també com en “El laberinto del fauno” els verdaders monstres són els sers humans. En aquella pel·lícula el capità de l’ exercit franquista , en aquesta, el odiós cap de seguretat del laboratori. El faune i el monstre són vies d’ escapament , sers quimèrics però que ofereixen confort moral davant la devastadora i monstruosa realitat.

El monstre es regenera de les seves ferides i fa el mateix amb Elisa, és un Déu, te poders d’un altre món ? més be cal pensar que en l’ univers de la fantasia i la imaginació no hi ha desengany ni nafres ni mort.

Això és fa palès quan  tots els protagonistes assoleixen la voluntat d’ escapar de la seva realitat i introduir-se en marcs imaginaris, el cinema o la televisió. La primera aparició del monstre als ulls d’ Elisa és a través d’un gran vidre,la noia embadalida contempla aquest espectacle extraordinari, molt similar al que transmeten les pantalles que l’ emmirallen.

Del Toro proposa una posada en escena plena de poesia que te els seu punt culminant en la fase final, quan dona i monstre es fonen  plegats en el mar.

La pel·lícula guanya  en el 2017 el lleó d’ or en el festival de Venècia.

 

EL FUERA DE LA LEY

 

Director: Clint Eastwood

Actors: Clint Eastwood

               Sondra Locke

               Chief Dan George

               John Vernon

Any: 1976

Títol original: The outlaw

Nacionalitat: Usa

Gènere: Western

 

ARGUMENT

   Josey Wales (Clint Eastwood) és un ex soldat confederat que, després de la guerra de secessió viu en el seu ranxo amb la seva esposa i la seva  filla.

Un dia arriben a la possessió un grup de mercenaris, “Els botes vermelles”, una guerrilla al servei de la Unió, arrasen amb tot el que troben, incendien la casa i maten a la família, Wales rep un cop de sabre i resta malferit.

Josey, recuperat,busca venjança i abat a varis membres de la guerrilla però és perseguit per l’ exercit i te que iniciar una vida fora de la llei en la que intenta arribar a Mèxic per aixoplugar-se.

En el camí, fa amistat amb un indi, Lone Watie ,(Chief Dan George) i amb “Raig de lluna”, una altra india, s’ enfronta als caça recompenses, doncs han posat preu al seu cap i salva la vida a l’ avia Sara i a Laura Lee (Sondra Locke), la  seva neta, quan són atacades pels comanxers, bandits  que venen licors i municions als indis.

Wales s’ estableix amb la seva nova família i pacta amb els indis comanxes perquè tots es respectin i puguin viure en pau.

Terrill, l’ home que va assassinar a la nissaga de Wales,  retorna amb els seus sequaços; el pistoler amb l’ ajuda dels companys mata a tota la banda i persegueix a Terrill fina a matar-lo.

El capità Fletcher (John Vernon) arriba a la granja per arrestar a Wales, tots li diuen que el perseguit ha mort, Fletcher fingeix creure’s la versió que li ofereixen i Wales marxa solitari i en pau cap a nous indrets.

 

 

COMENTARI

Cinquena pel·lícula que dirigeix Eastwood que, realitza amb ella potser,la seva primera obra mestra.

Eastwood segueix un relat de Forrest Carter que, al seu torn, es basa en un personatge real. Josey Wales va sorgir com homenatge a Bill Wilson, un fora de la llei que es va enfrontar a la guerrilla mercenària dels botes vermelles, quan la guerra de successió. Philip Kauffman , un dels bons guionistes d’ Hollywood, completa la feina.

Aquest personatge, Eastwood  el configura a la seva semblança. El Wales cinematogràfic és el venjador justicier que trobem en tantes pel·lícules del director. Wales és implacable, silenciós, orgullós, solitari, porfidiós…és l’ heroi americà que posa en escena Eastwood tantes i tantes vegades. El predicador d’ “El jinete pálido” o l’ Harry de la sèrie d’ “Harry el sucio”. En aquest cas Wales compleix també amb l’ estereotip dels protagonistes dels westerns.

Faríem mal fet si sols contempléssim en els personatges d’ Eastwood assassins sanguinaris amb ànsia de venjança. Evidentment el director americà sempre ens presenta un motiu per a l’ acció de l’ antiheroi; en aquest cas els dolents li cremen la casa i li maten la família, un bon motiu per enfadar-se i fins i tot per què Wales renuncií a la legalitat judicial per emprendre la venjança per la seva mà.

Quan parla amb “Deu ossos”, el cap comanxe, entenem el perfil ideològic de Wales que és el d’ Eastwood; el perseguit advoca contra els governs corruptes que desgavellen l’ existència dels ciutadans honrats, defensa viure i deixar viure i no creu en papers i burocràcia sinó en la paraula dels homes. És a dir, Eastwood és presenta com un àcrata de dretes, un defensor de l’ home m mig americà que, abandonat per l’ estat, te que buscar-se la vida.

Eastwood es pronuncia contra els desastres de la guerra que porten a aquestes guerrilles de bandoles sense ordre ni llei que, abusen i assassinen a plaer.

La posada en escena és excel·lent; Eastwood mostra a Wales sorrut i malcarat, amagat quasi sempre entre clars i foscos que proclamen la seva amargor. Els secundaris també omplen la pantalla. L’ indi , el capità que fingeix no saber qui és, la dona que s’ enamora d’ ell…Wales recorre un camí cap a la venjança però en ell hi troba amistat, amor i esperança. En qualsevol cas, fidel a l’ arquetip, el justicier abandona el confort de la seva nova llar i en l’ última escena el contemplem solitari de nou, entre la pols del desert.

LA CALUMNIA

 

 

 

DIRECTOR: William Wyler

Actors: Audrey Hepburn

              Shirley Mac Layne

              James Garner

              Miriam Hopkins

              Fay Bainter

Any: 1961

Títol original: The children’s hour

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere: Homosexualitat

 

ARGUMENT

Karen Wright (Audrey Hepburn) i Martha Dobie  (Shirley Mac Layne) dirigeixen una escola per a nenes en una petita població d’ Estats Units, amb el suport de Lily Mortar (Miriam Hopkins), la tia de la segona.

Karen surt amb Joe (James Garner), un metge de l’ hospital de la ciutat i espera casar-se aviat amb ell.

En l’ escola tenen un problema amb Mary Tilford, una nena consentida i malcriada que és neta d’ Amelia Tilford ( Fay Bainter), la tia de Joe.

Cansada de rebre reprimendes i castics per la seva mala conducta, Mary s’ inventa que Karen i Martha són amants i li explica la història a la seva avia, aquesta es creu la versió de la nena, que es complementa amb comentaris desfavorables de Lily, i la retira del col·legi; la bola es fa més grossa i tots els pares aparten als nens de l’ escola.

Quan les dues professores s’ assabenten dels motius, visiten a Amelia però aquesta no vol cedir, Mary compta a més amb la versió de Rosalie, una altra nena a qui obliga a mentir, extorsiona i fa xantatge.

Les noies es queden sense l’ escola, que tant els hi ha costat aixecar, la incompareixença de la tia Lily com a testimoni fa que perdin el judici i la reputació.

Posades en el punt de mira de la població i assenyalades amb el dit, no els hi queda més remei que plantejar-se l’ inici d’un altre projecte de vida en una altre lloc.

Joe decideix posar fil a l’ agulla i marxar amb les dues dones però el dubte també ha arrelat en el seu cor i no pot deixar de fer la pregunta sobre la certesa o no de que Karen i Martha siguin realment amants.

Karen no vol relacionar-se amb algú que te dubtes sobre la seva conducta i despatxa a Joe.

En tant, la mare de Rosalie descobreix que la seva filla és una cleptòmana ; el secret que  donava peu al xantatge està al descobert, la nena confessa que tot el que va dir era mentida i Mary es veu també obligada a assumir la veritat.

Amelia, l’ avia, va a casa de les mestres a oferir disculpes i compensacions però ja és tard, l’ abatiment ha caigut sobre les dones i Karen se suïcida.

Martha acudeix a l’ enterrament i passa entre mig dels assistents, ho ha perdut tot menys la seva dignitat.

 

 

COMENTARI

Wyler dirigeix amb notable bon traç l’ obra teatral escrita per Lillian Hellman en 1934 i realitza un remake de la mateixa obra que va dirigir en 1936 sota el nom de “Esos tres”

Es tracta d’una peça on el més important són els diàlegs. Wyler realitza una obra mestra de la posada en escena, plena de contenció i contundència al mateix temps, on les dues actrius protagonistes brillen a gran nivell.

El relat tracta sobre l’ enfonsament de dues dones per culpa d’una mentida ordida per una nena. El referent de la història no és tant considerar si les noies són culpables o innocents, en aquest cas són innocents d’ allò que se les acusa, sinó defensar el seu dret a la intimitat i la llibertat personal.

El motiu principal del relat és com, a partir d’un suposat acte privat, s’ alça la maledicència, la rumorologia i el rebuig contra dues dones en tota una població. Com s’ instal.la la hipocresia i  la doble moral i com el conservadorisme, l’ acusació impune i la moral més gata moixa s’ imposen fins a destruir unes vides.

Hellamn/Wyler critiquen una societat malalta en la que Mary, la nena cruel i malcriada, sols és la primera baula d’una cadena.

El que una de les dones se senti realment atreta per l’ altra és irrellevant, tot i que els esdeveniments que passen, les porten a conèixer els seus verdaders sentiments i allò que ha estat latent es posa de manifest.

El relat dona per cert que no es pot parlar de culpabilitat o innocència, el lesbianisme és una opció amorosa i sexual tan lliure com qualsevol altre, tan sols la mentalitat malaltissa i la moral de la gent porten a les dones a la desgràcia.

Al final el drama esclata amb tota la seva força amb el suïcidi de Karen, la més feble de les dones i la que més culpabilitzada se sent.

Wyler mostra a Martha, la cara contra la finestra, expressant el dolor íntim que l’ angoixa. Quan Karen sap que alguna cosa passa, força el pany de l’ habitació i contemplem un magistral el·lipsi: el rostre de Karen ens explica el que ha vist i ens mostra totes els senyals del dolor i el drama que pateix, contemplem després la cadira caiguda i l’ ombra d’uns peus penjant, la mort ha quedat fora de pla.

EL HILO INVISIBLE

 

 

Director: Paul Thomas Anderson

Actors: Daniel Day Lewis

               Vicky Krieps

                Lesley Manville

Any: 2018

Títol original. Phantom thread

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Reynolds Woodcock (Daniel Day Lewis) és, en els anys cinquanta, un modista de prestigi que treballa pels sectors més encimbellats de l’ alta societat.

És un home obsessionat per la seva feina que, es considera un fadrí empedreït, fins que un dia en un restaurant coneix a Alma (Vicky Krieps), una cambrera a la que li demana de sortir i se n’ enamora.

La relació es torna turmentosa, Reynolds està acostumat al silenci, la disciplina i els horaris pautats, a exercir un temps de treball draconià. Alma, tot  que l’ ajuda i està al seu costat, li significa un trastorn. Reynolds pateix a més la influència personal i laboral de Cyril (Lesley Manville), la seva germana, aquella que ho te tot controlat a l’ instant perquè l’ organització personal i laboral del modista sigui pertinent.

Les diferencies de caràcter i de manera d’ entendre la vida no impedeixen que es casin. Les dificultats d’ enteniment continuen però la parella es consolida.

 

 

COMENTARI

    Paul Thomas Anderson es va convertir en referent del cine contemporani ja  a partir de la seva segona pel·lícula: “Boogie nights”, després es consagra amb títols tan interessants com “Magnòlia” o “Pozos de ambición”. Els seus films són sempre esperats i com en aquest cas amb candidatures als oscars.

El cine d’ Anderson es caracteritza pels seus elements narratius associats a la  descripció del poder, el somni americà i el preu a assolir per aconseguir-lo. Els seus personatges són arquetips en crisi que viuen al voltant de mons interiors turmentats, en el film que ens ocupa, aquest univers es fa fefaent novament.

“El hilo invisible” està basat en la vida de Cristóbal Balenciaga, un modista que va triomfar plenament en els anys de la postguerra.

La pel·lícula va molt més enllà del biopic d’un dissenyador de moda que, a molts espectadors els hi hauria resultat aliè als seus interessos, per plantejar el retrat psicològic d’un home característic, enfrontat a la influència de les dues dones de la seva vida.

Reynolds, un sempre magnífic Daniel Day Lewis, és algú meticulós, obsessionat per la perfecció, amant de la seva feina, en la que busca aconseguir l’ objectiu de la benedicció d’una societat entregada al luxe i al glamur. No hi han horaris en la seva ocupació, no ha  vida privada, tot ha d’ estar pautat en funció d’un resultat exquisit i ideal.

Reynolds, malgrat treballar per la reialesa i l’ aristocràcia, te una col·laboradora necessària, Cyril, la seva germana, aquella que li organitza la vida i la feina, és una part d’ell mateix. Aquest món fet a mida vacil·la quan Reynolds que, també és humà , coneix a una dona que el fascina i de la que se’n enamora.

Anderson explica la necessitat dels humans d’’ estimar i de sentir-se estimats però també els costos de l’ amor. La vida solitària i marcada per la feina de Reynolds, es veu qüestionada per la presència d’una altra persona, algú que trenca les rutines i que intervé en el marc impol·lut i precís de la casa.

El director projecta un subtil enfrontament a tres. Una lluita de poders larvada. Objectivament Reynolds és l’ artista,l’ estrella i el poderós; Alma és un element subordinat a la seva presència, la dona és tan molesta com necessària, i el seu afecte és un punt compensatori pel maniàtic protagonista.

En  la relació de poder hi intervé també Cyril, acostumada a fer i desfer, manté un pols de forces amb la nouvinguda i cadascuna lluita per no perdre posició en el laberint psicològic que s’ origina.

Anderson mostra aquest sinuós i latent enfrontament, a partir de la subtilesa total, el joc de mirades, els sorolls de les coses quotidianes, un ganivet sobre la mantega, una aixeta que aboca aigua…sorolls que pertorben la concentració de Reynolds el posen fora de si.

La posada en escena recrea aquest univers dominat per una relació d’ amor /odi, de desconfiança i de rebuig i necessitat; l’ ambigüitat dels sentiments, la subordinació d’un jo egoista a un nosaltres redemptor.

Anderson evidencia aquest fil invisible que convoca les relacions amoroses entre persones diferents i com els caràcters inversemblants poden trobar un punt d’ unió en els sentiments imprevistos.

Contemplem escenes de gran cine,  quan Reynolds se sent superat pels esdeveniments i li confessa a la germana com n’ està de tip de la presència de la intrusa, en tant Alma ha entrat sigil·losament i escolta la conversa.

Un altre bon moment és quan Reynolds declara a Alma la seva voluntat de casar-se amb ella. En un pla fix, l’ home repeteix dus vegades la pregunta i a la tercera obté el si, en tant, tot són moviments imperceptibles dels protagonistes que, es plantegen els seus dubtes i estats d’ ànim

També és important la lluita de poder que exerceix la mirada de l’un sobre l’ altre. Alma ja ha avançat que pot mirar a algú als ulls durant molta estona i que no apartarà la mirada, l’ empat de forces confirma que cadascú manté el seu propi territori sense cedir res a l’ altre però que en aquest equilibri es troba la capacitat d’ estimar i ser estimat.

 

IMITACIÓN A LA VIDA

 

 

Director: Douglas Sirk

Actors: Lana Turner

              John Gavin

              Sandra Dee

              Juanita Moore

              Susan Kohner

Any: 1959

Títol original: Imitation of life

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere: Racisme

Subgènere: Cine dins el cine

 

ARGUMENT

Lora Meredith (Lana Turner) és una aspirant a actriu, vídua i amb una filla, Sussie. Un dia de lleure en Coney Island perd a la nena en la platja i això li dona l’ oportunitat de conèixer a una dona negra que l’ ha recollit: Annie Johnson (Juanita Moore) i també amb una filla: Sarah Jane.

Pel mig també s’ hi troba Steve Archer( John Gavin), un aspirant a fotògraf que fa fotos a les nenes.

Annie és acollida en casa de Lora i a partir d’ ara s’ encarrega de les tasques domèstiques. Steve tanmateix freqüenta sovint l’ immmoble i entaula una relació amistosa amb Lora que amb el temps es converteix en amor.

Lora realitza petits papers publicitaris i finalment coneix a David Edwards, un autor teatral que confia en ella i li dona un petit paper en la seva última comèdia. L’ èxit és absolut i a partir d’ aquí Lora es converteix  en una primera actriu.

Steve vol que esculli entre el seu amor i la professió però Lora és ambiciosa i no està disposada a trencar la seva carrera. La parella es baralla i Steve desapareix de la vida de Lora.

Passen els anys, Lora és una estrella consagrada, quan un dia Steve va a veure una actuació seva i la visita en el camerino, la relació es refà però de nou Lora te compromisos per filmar una pel·lícula amb un important director italià i prefereix de nou apostar per la seva feina.

En tant, Sussie (Sandra Dee) i Sarah Jane (Susan Kohner) han crescut, Sarah Jane es nega a acceptar que te la pell blanca del seu pare però la sang negra de la mare i la rebutja.

Quan surt amb un noi i aquest coneix els seus orígens de raça , el xicot la repudia i la maltracta.

Sarah Jane marxa lluny i actua en clubs de mala nota però no pot evitat la persecució de la mare.

La noia continua fugint i finalment li diu a Annie que la consideri morta i no la torni a molestar.

Per la seva part, Sussie surt amb freqüència amb Steve que encara la tracta com una nena però la noia no pot evitar enamorar-se de l’ home.

La seva decepció és majúscula quan s’ assabenta del compromís entre Lora i Steve, que pensen casar-se.

La fallida relació amb la filla fa que Annie emmalalteixi i acabi morint, quan el funeral és a punt d’ acabar, apareix Sarah Jane, tota plorosa, i demanant perdó sobre el taüt pel mal que ha causat a la mare.

Tots marxen en el cotxe, potser Lora se sacrificarà per la seva filla i aquesta es casarà amb Steve.

 

 

COMENTARI

Sirk, el rei del melodrama, realitza amb “Imitación a la vida” un dels seus films més reputats.

Són diversos el temes que tracta. El principal, potser, és la reivindicació materna. Lora sols s’ ha preocupat de la seva carrera artística i Sussie s’ ha sentit abandonada. Annie ho ha fet tot per Sarah Jane però aquesta la rebutja per la seva sang negra.

Lora potser se sacrificarà i deixarà el pas a Steve en l’ amor que les dues dones senten per ell, així trencarà el seu egoisme i compensarà l’ abandonament a que ha sotmès a la noia.

Un altre tema important és el racisme. Sarah Jane renega de la seva sang perquè és l’ única manera de triomfar. Els nois la refusen quan saben que esdevé de raça negra, les portes se li tanquen en la feina, sols pot aspirar a un xofer negre com a company o a un treball de criada com la mare.

Però Sarah Jane te que escollir entre l’ amor de la mare i la traïció a la seva sang, que la faci ascendir en l’ escalafó social i que li doni una oportunitat en la vida. Escull allò segon, tot i que al final es penedeix i plora sobre el fèretre de la mare.

Sirk denuncia el racisme de la societat americana en els anys 50.

Un altre tema és l’ elecció entre l’ ambició i l’ amor. Lora es dedica en cos i ànima a allò que vol ser, una actriu bona i reconeguda, aconsegueix l’ èxit però fa fonedís l’ amor i quan el vol recuperar potser és massa tard i perd el litigi amb la filla.

“Imitación a la vida” és també un film del cine dins del cine. Sobre els amagatalls secrets d’ aquest mitja , les dificultats per lliurar una carrera, el preu a pagar i tot el que es te que deixar de banda per aconseguir l’èxit.

Sirk roda un film sòlid amb personatges plens de contradiccions que cerquen un destí millor.

LOS ARCHIVOS DEL PENTAGONO

 

 

 Director: Steven Spielberg

Actors: Meryl Streep

              Tom Hanks

              Sarah Paulson

              Bov Odenkirk

              Tracy Letts

Any: 2018

Títol original: The post

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine polític i social

 

ARGUMENT

    En 1971, durant el govern de Nixon, la guerra del Vietnam continua. Un analista militar, Daniel Ellsberg, cansat de les actituds favorables a la guerra del govern, decideix fotocopiar un informe del Secretari d’ Estat Robert Mc Namara en el que s’ afirma que s’ha prologat la guerra sense resultats positius per Estats Units. És un reconeixement dels interessos dels lobbys armamentístics.

Ellsberg ofereix l’ informe al New York Times i al Washington Post. Els primers  en publiquen una part. Els segons entren en dubte. L’ editora, Kay Graham (Meryl Streep) i el director, Ben Bradlee (Tom Hanks) són partidaris de la publicació pe`ro es veuen assetjats per les pressions  del govern que els hi demana silenci.

Si publiquen i els jutges resolen en contra seu, poden anar a la presó. El Consell d’ Administració del diari, encapçalat per Fritz Beebe (Tracy Letts) es mostra poc disposat a revelar la notícia, temorosos de l’ impacte econòmic d’una sentència negativa.

Graham i Bradlee, després de molts dubtes, publiquen un resum de l’ informe i l’ opinió pública se n’ assabenta dels tripijocs del seu govern.

Els jutges dictaminen a favor del diari i la llibertat de premsa resta fora de perill.

 

 

COMENTARI

    Spielberg és el rei i es pot permetre anar intercalant pel·lícules infantils i fantàstiques,amb aquelles que suposadament toquen temes seriosos. Si abans de “Lincoln” hi havia “Las aventuras de Tintin”, després de “Mi amigo el gigante” hi trobem “Los archivos del Pentagono”. A cine familiar hi continua cine compromès.

La pel·lícula que ara toca és un cant a la llibertat d’ expressió però es pot contemplar a partir de dues claus: Spielberg parla del passat recent per criticar uns moments actuals i similars. Si amb Nixon el país anava de corcoll , perdia credibilitat en l’ exterior i era qüestionat pels progressistes, ara ens trobem en una època similar; els atacs a la llibertat d’ expressió se succeeixen, els pilars del contracte americà es posen en dubte. Spielberg critica un món fosc pel prestigi d’ Estats Units, el de finals dels seixanta i inicis dels setanta, un món fosc que es reprodueix ara amb l’ era Trump. I és d’ això en realitat del que vol parlar.

La segona lliçó que ens explica el director és una lectura nacionalista de la realitat. És evident que el govern i Nixon són els dolents, és clar que els periodistes són els bons, com si d’una cinta d’ Indiana Jones es tractés. Spielberg defensa la valentia dels periodistes front el poder polític i econòmic però sobre tot ressalta com funciona  de be el sistema. La premsa s’ arrisca, els jutges proclamen l’ aval a la decisió periodística. Els poders institucionals funcionen, Amèrica és gran.

Això no significa que el film de Spielberg no sigui bo. Un thriller que comença be i avança amb lentitud per després anar al gra de manera magnífica , confrontar posicions i caracteritzar el suspens i la intriga sobre si triomfarà o no la veritat.

Spielberg és el súmmum de la correcció política. Els periodistes s’ enfronten al poder corrupte dels polítics que, volen amagar la veritat dels seus actes, els periodistes s’ enfronten al Consell d’ Administració que vol defensar els interessos econòmics per sobre la llibertat, els periodistes són fidels a la seva feina, expliquen els fets i els transmeten a l’ opinió pública.

Cal dir que és un cine, com tot el de Spielberg, tan atractiu, entretingut i ple de força com plana és l’ escenificació i previsible el resultat. Per acabar-ho d’ adobar l’ heroïna del relat és una dona. Ara quan el relat femení s’ imposa, i ho fa amb tota solvència, el director americà hi col·loca en el pòdium a una dona que no s’ arronsa, nova lectura interessada i a l’ altura dels temps

El missatge final és clar: la necessitat d’un govern fet pels interessos del poble i no un poble servint als interessos del govern.

 

LA VISITA DEL RENCOR

 

Director: Bernhard Wicki

Actors: Ingrid Bergman

              Anthony Quinn

               Irene Demick

              Valentina Cortese

              Paolo Stoppa

Any: 1964

Títol original: The visit

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

    Gullen és un poble pacífic on mai no passa res. En ell hi viu Serge Miller (Anthony Quinn), està casat amb Mathilda (Valentina Corteses) i la parella te un fill.

Karla Zachanassian (Ingrid Bergman) torna a la població. Karla va néixer en ella però als disset anys va marxar i va anar a parar a Triestre, on es va casar amb un potentat. A la mort d’ aquest va heretar la seva fortuna i ara és una dona riquíssima.

Serge va ser de jove, amant de Karla, la gent pensa que amb l’ arribada de la dona, aquesta farà alguna donació que revifarà un poble que sobreviu amb dificultats.

Karla apareix i tot són enhorabones però quan es realitza un sopar en el seu honor, explica una historia desconeguda.

Amb Serge, el seu amant, van tenir una filla, l’ home no la va voler reconèixer i va comprar a dos homes perquè testifiquessin conforme Karla tenia una vida dissoluta amb quantitat d’ amants, i com la filla no era de Serge.

La dona presenta als antics testimonis que diuen van mentir. Karla va marxar del poble i es va dedicar a la prostitució, fins que Zachanassian, un potentat, la va rescatar.

Ara vol venjança, està disposada a donar un milió de dòlars a les arques municipals i un altre milió a repartir entre tots els habitants però a canvi exposa una clàusula: Serge ha de morir.

En principi ningú accepta aquesta condició que, consideren arbitraria. Karla s’ instal·la amb els seus assistents en un luxós habitacle i el dubte comença a rosegar a la gent. Tothom compra a crèdit, com donant a entendre que podran disposar de diners, s’ intenta caçar al lleopard de Karla, que s’ha escapat, i alguns trets es desvien cap a Serge.

L’ home intenta escapar però no el deixen i finalment el municipi vota per reinstaurar la pena de mort, enjudicia a Serge, el declara culpable i el condemna a morir executat.

Karla intervé, considera que el poble no la va ajudar quan era jova i ara sentència a Serge, tan sols pels seus interessos econòmics, la gent és tan culpable com l’ antic amant. Karla ja ha demostrat tot allò que volia.

La dona lliura els  diners promesos i marxa de la població

 

 

COMENTARI

Coproducció americana, francesa, italiana i alemanya que és la posada en imatges de l’ obra de Franz Durrenmatt : “La visita de la vella dama”, portada diverses vegades al cinema.

Wicki és un director alemany que col·labora en diverses produccions d’ Hollywood com “El puente”, “El dia más largo” o “Morituri”, ara adapta l’ obra de Durrenmatt un dels autors teatrals contemporanis més rellevants, avantguardista, satíric i punyent.

L’ obra és un conte moral i no deixa de fer-se preguntes que, és l’ espectador qui les ha de contestar. Tothom te un preu?. Pot vendre’s  la vida d’un home corrent a canvi del benestar personal i per diners? Ha de pagar algú per uns fets de fa molts anys, dels quals aquest algú mai s’ha senti culpable?.

A l’ igual que l’ espectador, tots els personatges de l’ obra diuen que no però la cobdícia i l’ ambició desmesurada els fan canviar poc a poc de criteri.

Serge és un ciutadà irreprotxable, un botiguer amable i generós que del matí a la nit és converteix en algú que va pecar i que ha de ser castigat. El càstig és més, una excusa per obtenir els beneficis que els brinda la dona que concep l’ aposta.

Durrenmatt te una visió pessimista del gènere humà. La massa es torna turba, s’ absenta de criteris morals i tan sols pensa en el seu benefici. En la resolució final, l’ autor posa a la gent davant d’un mirall, Serge va ser deshonest però no més que aquesta multitud disposada ara a crucificar-lo i que contempla la seva pròpia imatge..

El relat va més enllà, i aporta idees sobre els ideals democràtics i la mentida que representen. El plenari  municipal posa a votació la discusió del tema, Serge nega que la vida d’un ser humà pugui considerar-se tema de debat democràtic.

Ho és, i més tard les forces vives, metge, mestre, policia, alcalde… continuen votant fins a aprovar lleis favorables a la pena de mort. Durrenmatt qüestiona la democràcia perquè és la dictadura de la majoria i aquesta està guiada per interessos i no per ètica.

Així, l’ autor suís posa en dubte la bondat de les institucions. El poder polític aprova allò que li ve en gana, la premsa està al servei d’ aquest mateix poder i confirma la pena de mort, el tribunals jutgen també arbitràriament.

Darrera tot aquest món corromput  i omnímode, hi ha un poder més gran, la dona que maneja els diners i promet favors als ciutadans. El poderós manipula i guanya, el sentit moral de l’ obra s’ apropa a relats com “Un enemigo del pueblo” d’ Ibsen, on en definitiva la massa condemna a un home que va contra els seus interessos.

El personatge d’ Anya és l’ únic vist positivament. La noia, atreta per Karla, marxa de la població per no repetir els errors i la mala vida de la rica visitant.

 

EL AUTOESTOPISTA

 

Director: Ida Lupino

Actors: Edmond O’ Brien

              Frank Lovejoy

              William Talman

Any: 1953

Títol original: The hitch-hiker

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Roy Collins (Edmond O’ Brien) i Gilbert Bowen (Frank Lovejoy) son un mecànic i un arquitecte respectivament que, es traslladen per la carretera amb el seu vehicle quan els hi fa senyal d’ aturar-se un autoestopista.

Els dos homes recullen a Emmett Myers (William Talman) sense saber que aquest és un criminal que ha matat a una parella per robar-la i a un altra home que també l’ ha recollit en la carretera.

Ara Talman vol fugir cap a Mèxic i creuar la frontera, amenaça a Collins i Bowen amb una pistola i els obliga a conduir cap a El Golfo.

Talman és un psicòpata assassí que inicia un joc entre els dos homes,  en el qual Gilbert li ha de disparar i encertar a una ampolla que sosté Bowen en les seves mans.

Aprofitant que Talman dorm, els dos amics  intenten escapar però aquest ja els hi ha dit que reposa amb un ull obert, en la fuga Roy es lesiona el turmell i el segrestador a dalt del vehicle, els atrapa de seguida.

La ruta continua i els tres homes han de parar per proveir-se de menjar i benzina, la policia alertada es posa darrera les seves petjades. Així arriben al pas cap a Mèxic que es te que efectuar mitjançant una embarcació, allà un dels indígenes contempla el rètol de recerca i captura de Talman i avisa a la policia que el localitza. Bowen es baralla amb el criminal i el desarma poc abans que aquest sigui detingut. El malson s’ha acabat.

 

 

COMENTARI

Thriller de sèrie B que planteja una intriga criminal. La pel·lícula és recordada per la seva directora : Ida Lupino. Aquesta és en aquell moment l’ única dona que es dedica a al direcció, en un Hollywood copat per un món masculí, masclista i misogin.

Lupino realitza nou films com a directora, aquest és el sisè i potser el més exitós. Totes les pel·lícules de Lupino són de baix pressupost i aquesta que ens ocupa no és una excepció. Tres homes, una pistola , un cotxe i els paisatges de Nuevo México són els protagonistes. La pel·lícula  s’ aproxima a alguna  de les més famoses que va interpretar Lupino com actriu: “El último refugio” per exemple, en aquesta com en altres de l’ època els paisatges desèrtics i solitaris determinen el destí dels protagonistes.

La cinta te una mica de cine negre, un tant de road movie i un punt de thriller. El dolent ho és d’una peça, sense matisos, un sàdic disposat a matar i sense escrúpols, un psicòpata malvat que és un avançament de tants i tants que ens brindarà Hollywood en el futur.

El film s’ estructura d’una manera força senzilla, el dolent segresta a dos amics que l’ acullen en el seu vehicle, a partir d’ aquí viuran la por i la humiliació mentre que el seu estat d’ ànim canviarà des de la indignació a la resignació i la revolta.

Els dos homes assumiran una historia d’ amistat i solidaritat, com els hi diu  Myers, potser un és pogut escapar però han preferit lligar plegats els seus destins.

No sabem si un pervers d’ aquesta mena va inspirar a John Carpenter pel seu psico Killer, també anomenat Myers, en “La noche de Halloween” però segurament si ho va fer Robert Harmon en la seva famosa “Carretera al infierno” amb Rutger Hauer en el paper demoníac. Tot aquest tipus de films obren camí cap a un nou sub gènere: el dels autoestopistes malvats. Si voleu estar tranquils, ja ho sabeu : no els agafeu.