DAMAS DEL TEATRO

 

Director: Gregory La Cava

Actors: Katharine Hepburn

              Ginger Rogers

              Adolphe Menjou

              Andrea Leeds

              Lucille Ball

              Constance Collier

Any: 1937

Títol original: Stage door

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

En la pensió “Footlights”, hi conviuen diverses noies, la seva il·lusió és guanyar-se la vida com actrius en el teatre.

A l’ hostal hi arriba una nouvinguda, Terry Randall (Katharine Hepburn) i comparteix habitació amb Jean Maitland (Ginger Rogers), l’ arribada de la nova, crea gran expectació pels seus modals refinats i els aires que es dona.

En realitat Terry és la filla d’un magnat però vol aconseguir les coses per si mateixa i no per la influència del pare.

Entre les actrius que conviuen en la pensió, s’hi troba també Kay Hamilton (Andrea Leeds), és una enamorada del teatre però sense sort; la noia no te feina i li falten diners per pagar l’ allotjament.

Igualment comparteix vivències, Katherine Luther (Constance Collier), una vella actriu que  recorda sovint el seu passat

Anthony Powell (Adolphe Menjou) és un productor del món de l’ espectacle, un dia veu actuar en el seu club a Jean, li agrada i la invita a sopar, com els seus encants no enlluernen a la noia, al dia següent convida a Terry i aquesta aconsegueix el paper principal d’una nova obra que finança un ric empresari, però darrera d’ aquest s’hi amaga el pare de la noia, que vol que la filla fracassi i així se li vagin els pardals del cap.

Terry fa les proves i aquestes són un desastre però el compromís de Powell amb el mecenes no li permet rescindir el contracte, tot això passa davant la desolació de Kay que aspirava al paper.

La dona, trastornada, es tira per la finestra i es treu la vida, doncs entén que Terry li ha pres l’ oportunitat de la seva vida, quan l’ actriu s’ assabenta del que ha passat, vol renunciar però Katherine li aconsella que faci una gran actuació en homenatge a la difunta.

Terry ho borda, l’ actuació i l’ obra són un gran èxit.

Malgrat ser ara una gran estrella, la noia continua vivint en la pensió, allà tot continua igual, els somnis i les il·lusions conviuen de la ma de les decepcions; una aspirant a actriu se’n va i una altra hi arriba per intentar ascendir a la fama.

 

COMENTARI

La Cava te una llarga carrera en el cine mut, en els anys trenta s’ especialitza en les comèdies sofisticades i aquesta és una de les millors.

L’ obra és, sobre de tot, un homenatge al teatre, a les actrius; la pensió on viuen les aspirants a estrella és una petita casa de bojos on es barreja l’ afecte amb el comentari punyent de llengua afilada.

La Cava porta al cinema una coneguda i representada obra teatral i compta amb excel·lents guionistes que aconsegueixen diàlegs divertits, intel·ligents, sorneguers i plens de sentit de l’ humor.

El director gira en un moment la comèdia cap el melodrama, aquest canvi de terç li dona encara més personalitat a l’ obra, la llagrimeta és compensada per un  munt de somriures una altra vegada.

La Cava presenta el somni americà; com un grup de noies estima el teatre i aspira a triomfar, com estan totes a l’ espera d’una oportunitat.

El film és també un retrat d’un univers femení, es contrasta en aquest patí d’ escola que és la pensió, el caràcter i la determinació de Terry, la sofisticació de Jean, la melangia de Kay, potser la més entregada al seu desig que al no aconseguir-lo se suïcida.

Tenen importància alguns magnífics personatges secundaris, Harcourt, el majordom del productor, Katherine, la vella actriu que dona consells a les que comencen o Hattie, la minyona de la pensió, que troba a un Carnicer com a promès.

La Cava no deixa de reflexionar sobre el teatre: “Cinquanta mil noies volen ser actrius”, diu Powell l’ empresari, “quaranta nou mil cinc-centes s’ equivoquen”, o la tendresa i la fragilitat de les noies darrera l’ alegria: “Fan soroll perfer-se valentes i amagar les pors”, diu Jean.

MARRUECOS

 

Director: Josef Von Sternberg

Actors: Gary Cooper

               Marlene Dietrich

               Adolphe Menjou

Any: 1930

Títol original: Morocco

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Quan el Marroc és un protectorat francès, la legió estrangera arriba per combatre als insurgents. Entre els militars es troba Tom Brown (Gary Cooper).

Al mateix temps fa la seva aparició Amy Jolly (Marlene Dietrich) una cabaretera contractada per actuar en un club local. Amy capta l’ atenció de Monsieur La Bessiere (Adolphe Menjou), un pintor de gran fortuna, que queda captivat per la dona.

Amy actua en el cabaret i allà coneix a Tom de qui s’ enamora. El soldat parteix cap el desert a lluitar contra els insurrectes en tant Amy davant la persistència de La Bessiere es compromet amb ell i anuncia el seu casament amb l’ home.

Però el destacament legionari torna a la ciutat i Amy surt a corre cuita a trobar el seu amor, tot i que ell no ha arribat amb els companys. Amy acompanyada de La Bessiere marxa la recerca de Tom que ha canviat de destacament. Tom te que marxar de nou amb el seu batalló cap el desert. Amy ho deixa tot i camina darrera la legió i el seu enamorat.

 

COMENTARI

La carrera de Sternberg està força lligada a Marlene Dietrich, en realitat és el seu descobridor i la fa debutar en 1929 en “El angel azul”. Com tants emigrants cinematogràfics, el director marxa l’ any següent a Hollywood amb la seva musa i amant i realitza aquest film.

La pel·lícula te tot el que podia esperar el públic americà de l’ època: una gran història d’ amor, un marc exòtic, aventures i baixes passions però avui ho contemplem amb una certa distància i ens sembla a un pas de l’ estètica kitsch.

A diferència de “El angel azul”, en que l’ home embogeix i es converteix en un titella en mans de la dona fatal, aquí és la protagonista la que beu els vents per un ben plantat militar legionari, que anteposa el deure a l’ amor.

Consumant el seu sacrifici, Amy abandona el món de luxe i respectabilitat que li ofereix La Bessiere per marxar a la recerca de l’ estimat, quan, decebuda, pensa que li és indiferent a l’ home, contempla com aquest, amb un ganivet ,ha gravat el seu nom, interposat amb un cor en la taula.

Ja sense dubtes, surt darrera els militars en una marxa pel desert no se sap cap a on, símbol de l’ amor fou i de la precarietat que l’ espera al prendre aquesta decisió.

Contemplem a Amy dubtant, una gran porta àrab emmarca l’ escena, si no la creua i torna trobarà la confortabilitat que li ofereix La Bessiere, si es llença endavant consumarà el sacrifici amorós a canvi de la incertesa personal.

Fem un esguard a la dona i com es descalça de les sabates i com la càmera evoca aquestes abandonades i solitàries en la sorra.

Un altre moment intens és quan Amy i La Bessiere estan reunits per anunciar el seu proper casament, Amy escolta les trompetes que anuncien l’ arribada de la legió i surt corrent a la trobada del seu amor.

Sternberg contrasta també el pretendents d’ Jolly; La Bessiere és la seguretat, Tom l’ atzar i l’ aventura.

D’ altra banda Holly(Marlene) ens mostra el seu arquetip, la dona sense inhibicions, disposada a qualsevol cosa per aconseguir allò que vol i manté uns estereotips força descarats per l’ època, com el petó en la boca que li ofereix a una dona en l’ actuació en el cabaret. El director ens transporta a un món canalla, a una atmosfera plena de fum, a un clima amoral en el que Amy domina l’ escenari amb els  esmòquings, les cançons, les mirades i una calculada ambigüitat.

Un altre moment brillant és quan Jolly en el cabaret ofereix pomes als homes, és el símbol de la serp en el paradís, l’ ànima entabanadora que tempta als home i els porta a la perdició a través d’un procés de seducció

Sternberg, malgrat els seus orígens austríacs, no hi posa massa èmfasi en la veracitat del context. Assistim a un Marroc de cartó pedra i contemplem com les dones que s’ ho fan amb els sodats parlen en espanyol, per Hollywood tot quedava al sud. D’ altre banda els nadius són simplement part del decorat, exòtics i invisibles.

 

SENDEROS DE GLORIA

paths_of_glory-715854892-large

Director: Stanley Kubrick

Actors: Kirk Douglas

               Ralph Meeker

               Adolphe Menjou

               George Mc Cready

Any: 1957

Nacionalitat: USA

Títol original: Paths of glory

Gènere: Bèl·lic

Subgènere: Pacifisme

 

ARGUMENT

En la primera Guerra mundial l’ estat major de l’ exercit francès decideix un atac suïcida a les posicions alemanyes que es troben fortificades en el turó de les formigues.

El general Broulard (Adolphe Menjou) i el general Mireau (Georges Mc Cready) donen les ordres oportunes davant l’ escepticisme del Coronel Dax (Kirk Douglas) l’ home que te que portar endavant l’ ofensiva.

Els caps de l’ operació són conscients que un 60% dels homes poden causar baixa i morir. Quan es produeix l’ atac els homes són contundentment rebutjats, gran nombre d’ ells moren i a la fi tenen que retirar-se.

El general Mireau per incentivar l’ avanç d’una companyia ordena disparar sobre la mateixa perquè surti de la trinxera i entri en combat però els seus subordinats es neguen a obeir l’ ordre.

Consumada la derrota l’ estat major decideix castigar el , considerat, mal comportament de la tropa. Cada una de les tres companyies escollirà un home a l’ atzar i els tres homes seran executats com exemple, sota l’ acusació de covardia.

El coronel Dax, advocat en la vida civil, decideix actuar de defensor dels tres homes escollits però el judici resulta una farsa i la sentencia ja està dictada prèviament: culpables. Els tres homes són afusellats.

Dax no els hi pot retornar la vida però coneix la decisió del Mireau de bombardejar a les pròpies tropes i ho comunica al general Broulard que inicia una investigació.

Broulard i ofereix el càrrec de Mireau a Dax, com una manera de fer-lo callar però aquest el rebutja.

L’ escena final, quan tots els soldats reunits s’ emocionen davant la cançó d’ una presonera alemanya, és un últim cant  al sentiment humà i un crit de concòrdia més enllà dels conflictes entre nacions.

Paths-of-Glory

COMENTARI

La pel·lícula està inspirada en un llibre del mateix nom d’ Humphrey Cobb que data de 1935, aquest relat ,a la seva vegada ,en un poema de Thomas Gray del segle XVIII, en el que s’ explicita que els senders de la gloria tan sols condueixen a la tomba. El relat succeeix en la primera guerra mundial i en concret en els esdeveniments de la batalla de Verdún i está basat en fets reals, es pot considerar un al·legat contra la guerra, la inutilitat i l’ estupidesa de la mort en el camp de batalla.

Els caps envien sense remordiments als soldats a la matança. Aquests sols són peces sense importància en una partida d’ escacs. Els caps són els que s’ equivoquen però els seus errors els fan pagar als seus subordinats amb la vida. Aquests tampoc són capaços de rebel·lar-se i qüestionar la lògica militar. Els oficials, prepotents i envanits, són aliens al patiment i la mort i mai s’ embruten el seu uniforme.

La pel·lícula mostra l’ estament militar com una màquina greixada de matar, no sotmesa al sentit comú o a la raó humanitària.

Es tracta de donar exemple, acusant de covardia a tres homes innocents per causar la por i la submissió en la resta. Els elements sotmesos a dret i les garanties jurídiques tampoc compten, tan sols les ordres i els objectius militars.

En tant els soldats moren, els militars de carrera mostren tota la seva hipocresia, cinisme i doble moral advocant a l’ honor per no admetre cap culpabilitat sobre ells mateixos.

El coronel Dax és el contrapunt de la historia. El militar honest que defensa tant als seus homes com un codi moral de valors.

La pel.licula no es va poder estrenar en França fins a 1975 i en Espanya fins 1986, és tracta d’un dels relats més punyents contra la guerra, tot un exemple de cine anti bel.licista.