EL GATOPARDO

 

Director: Luchino Visconti

Actors: Burt Lancaster

               Alain Delon

              Claudia Cardinale

              Paolo Stoppa

Any: 1963

Títol original: Il gattopardo

Nacionalitat: Italiana

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Fabrizio, el príncep Salina (Burt Lancaster), és un aristòcrata que viu en la seva mansió siciliana en Donnafugata. Em 1860 ha esclatat la revolució carbonaria i el seu oncle Tancredi Falconeri (Alain Delon) marxa a fer costat als revoltats.

El canvi s’ imposa i les tropes garibaldines derroten a l’ exèrcit i entren en Sicília , aconsegueixen la unitat d’ Itàlia i imposen la monarquia de Vittorio Emanuelle.

Tancredi torna a Donnafugata ja com capità del nou exèrcit unificat i coneix a Angèlica (Claudia Cardinale), la filla de Calogero Sedara (Paolo Stoppa), un ric propietari. Els dos joves s’ enamoren davant la decepció de Concetta, una de les filles del príncep.

Fabrizio va a casa de Calogero i li demana la mà de la noia en representació del seu nebot i Calogero accepta.

Un enviat del govern li proposa a Fabrizio que accepti ser senador però aquest ho rebutja.

En la mansió dels Salina es celebra un gran ball, Tancredi i Angèlica presenten la seva relació , el bo i millor de l’ antiga i la nova societat hi conflueixen. El príncep i la seva família, Calogero i la burgesia de diners, els militars que han acabat amb la resistència de Garibaldi, el grup carbonari que volia anar més lluny. Tots s’hi apleguen en el Palau.

Tancredi li explica al seu oncle que es presentarà a les properes eleccions, Fabrizio, vell i escèptic, marxa a peu de la festa.

 

 

COMENTARI

“El gatopardo” és un dels films més bells i savis de la història del cinema.

Visconti retrata la imatge del seu alter ego, el príncep Salina, un aristòcrata il·lustrat que pertany al vell món. És un home ple de raó, cultura i autoritat que, es recolza en el seu univers decadent i que sap que tot te que canviar perquè no canvií res.

Fabrizio ja no pertany al passat però tampoc és part del futur.

Escèptic, contempla el nou món de trepadors i de burgesos rics però incultes i grollers i es reivindica quan confronta el seu llinatge i el seu tarannà, el dels “gatopardos”, el dels lleons, en front d’ aquells que venen: els xacals, les hienes.

Tancredi, el nebot, és l’ exemple de la nova classe que prendrà les rendes, un oportunista que lluita pel canvi revolucionari i que s’ adapta i prospera amb el nou poder.

Visconti, com a bon marxista, relata el pacte social entre la vella aristocràcia plena de privilegis i honors i amb les butxaques buides, i la nova classe ascendent, representada pel ric propietari Calogero i la seva bonica filla. Les dues parts es legitimen mútuament amb l’ acord. Els Salina posseiran bens i diners, el Sedara, títols i reconeixement social.

El director reflexiona també sobre Sicília. Fabrizio estima la seva terra però veu difícil que canviï, els sicilians, diu, no volen canviar perquè es creuen Déus.

Per últim Visconti, a través del lúcid príncep Salina, reflexiona sobre el pas del temps. Fabrizio és l’ home que des de la vellesa contempla la joventut d’ Angèlica i recorda la seva, guaita uns temps que s’ extingeixen i que ja no són els seus.

Quan acaba el ball amb la noia, la càmera sosté el primer pla de Fabrizio, contemplant-la i contemplant, també, el seu passat.

El discurs ideològic, concerta amb una filmació rigorosa i plena de bellesa i esteticisme.

Recordem les imatges hieràtiques, plenes de pols de la família Salina en l’ església, quasi figures de cera, sers d’un temps ja mort.

També en la presentació d’ Angèlica, la noia entra en la sala i concita les mirades dels presents; La càmera fixa els primers plans de Fabrizio, de Tancredi, de Concetta, de les dones, entre la sorpresa i l’ admiració. Quan Angèlica esclata a riure, sorollosament, davant una broma de Tancredi, tots entenen que la noia no és un dels seus.

Però l’ escena culminant del film i una de les grans escenes del cine en majúscules és la del ball.

Visconti retrata en una fastuosa posada en escena i en diversos plans, la sumptuositat i els fastos de la vella societat que s’ uneix a la nova, la translació de que res ha canviat. Les adolescents que salten com a mones, segons Fabrizio, la vanitat, la doble moral, la voluntat d’ ascens social d’ uns i de manteniment de status en altres.

Basada en la novel·la de Giuseppe Tomaso de Lampedusa reflexa i fins i tot supera l’ original narratiu.

 

EL SILENCIO DE UN HOMBRE

 

El_silencio_de_un_hombre_El_samur_i-635226582-large 

 

Director: Jean Pierre Melville

Actors: Alain Delon

             Nathalie Delon

             François Perier

             Cathy Rosier

Any: 1967

Títol original: Le samourai

Nacionalitat: França

Gènere: Cine negre

 

ARGUMENT

Jeff Costello (Alain Delon), surt de casa seva, roba un cotxe, compra una pistola, va a veure una dona perquè digui que ha estat amb ella i li doni una coartada, més tard es dirigeix a un nigh club, entra en un despatx i mata a un home.

Varies persones el veuen, especialment, Valerie, la pianista del local (Cathy Rosier), que es creua amb ell.

Jeff va després a un club de joc, en tant la policia es posa en marxa i porta a comissaria a diversos homes, la descripció dels quals coincideix amb la de l’ assassí.

El cas és dirigit pel comissari (François Perier) que comprova la coartada de Costello, visitant a Jane Lagrange (Natalhie Delon)que confessa va estar amb l’ home en l’ hora del crim, tal com havia acordat dir.

La pianista, amb la que es va creuar el dia del delicte, diu no reconeixe’l, així que la policia te que deixar en llibertat a Costello.

Al dia següent, aquest va a cobrar el servei però l’ home que li te que pagar li dispara, ferint-lo lleument i fuig.

Els que l’ han contractat saben que la policia sospita d’ ell i el volen eliminar.

Dos homes de la policia va a casa de Costello i col·loquen un micròfon per seguir els seus moviments. Quan aquest torna a casa, observa alguna cosa estranya, l’ ocell que guarda en la gavià està excepcionalment agitat, l’ home sospita i descobreix el transmissor.

Costello decideix posar-se en contacte amb la pianista, sap que el volen matar i vol conèixer qui són per avançar-se i protegir la seva vida. L’ organització es torna a posar en contacte amb Costello. L’ home que el va a veure diu que el volen tornar a contractar per una nova missió i li paga perquè la realitzi, Costello el redueix i l’ obliga confessar el nom del seu cap.

L’ assassí a sou, eludeix a la policia després d’ una prolixa persecució en el metro, va a l’ adreça que li han donat i mata al cap de l’ organització criminal.

Però, professional escrupolós com és, acudeix seguidament al night club per complir la nova missió encomanada, la víctima és ara la pianista. La policia l’ ha seguit , dispara contra Costello i el mata, després comprova que la pistola amb la qual tenia que realitzar l’ encàrrec no tenia bales.

el silencio de un hombre

COMENTARI

Melville realitza una pel·lícula lacònica, despresa de gestos superflus, econòmica de mitjans i posada en escena, és un clima bressonià per un dels paradigmes del cine negre europeu dels anys 60. S’ emmarca dins el cine francés que rendeix tribut al vell cine d’ Hollywood i es es fa dir “Polar”.

El director recrea el retrat d’un assassí a sou, un samurai, un llop solitari, el perfecte professional sense sentiments, sense emocions, sense remordiments, que fracassa en el seu últim encàrrec, quan li manen matar a la dona que l’ ha protegit. Metòdic, rigorós, auster, inexpressiu, és l’ home sol contra tot, més enllà de l`ètica de la seva missió.

La pregunta que li fa la pianista queda en l’ aire: “quina classe d’ home és vostè?”.

Melville mostra a aquest ser fred i meticulós, que mata a algú que no coneix i que no li ha fet res però no explica mai els seus motius, els seus perquès.

L’ acció transcorre en estacions de metro, en vagons silenciosos, en passadissos que no porten a la llum, tot el món pel que es mou Costello és soterrani i laberíntic com la seva vida.