LA VAQUILLA

 

 

Director. Luís Garcia Berlanga

Actors: José Sacristán

              Alfredo Landa

              Guillermo Montesinos

              Santiago Ramos

              Carlos Velat

              Violeta Cela 

              Juanjo Puigcorbé

              Agustín González

              Adolfo Marsillach

Any: 1985

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

Subgènere: Guerra civil

 

ARGUMENT

En la guerra civil espanyola, en el front d’ Aragó, republicans  i nacionals defensen les seves posicions ben a prop uns dels altres, tot i que fa temps  que no disparen un tret.

Els nacionals tempten als republicans amb dinars amb bona teca, un ball i una “corrida” de vedells.

El brigada Castro (Alfredo Landa) li proposa al tinent Broseta (José Sacristán), robar el toro per fer pujar la moral de la tropa i organitzar amb ell un banquet.

Un grup de soldats és encarregat de la missió, disfressats amb l’ uniforme franquista, entren en la zona nacional, un d’ ells, “Limeño” (Santiago Ramos) és torero i està disposat a matar al brau, l’ acompanyen Mariano (Guillermo Montesinos) que coneix la regió, “Cura” (Carles Velat) i els mateixos Castro i Broseta.

El toro resulta ser una vaca però amb bona cornamenta, ningú sap com carregar-se-la i com es fa tard els milicians surten per cames.

En plena zona nacional, Mariano es troba amb Guadalupe (Violeta Cela), la seva xicota, que surt amb Alfredo (Juanjo Puigcorbé), un tinent de l’ exercit feixista.

Broseta és barber en la vida civil i per camuflar-se, afaita a un comandant nacional (Agustín González), més tard se’n van tots de putes però la gresca és interrompuda pel capità castrense , participen en la processó, presidida per “Cura”, que sap de missa i per fi es posen morats a menjar en la festa del poble.

A la tarda hi ha la corrida; Castro encén els focs artificials, els espectadors es pensen que és l’ enemic i es crea el caos. Quan tot es recompon s’ inicia el ball i el grup de republicans aprofita per escapar.

De camí ,entren en la finca del Marqués (Adolfo Marsillach), el cacic del poble, li agafen els pernils que guarda i se l’ emporten amb ells, abandonant-lo en un camp minat

Mentre aconsegueixen tornar al seu campament, la vaca cau morta en terra de ningú i és pastura pels voltors.

 

 

COMENTARI

Berlanga, amb Azcona de guionista, realitzen una de les seves millors pel·lícules. Un projecte que venia de lluny i que la censura franquista va impedir.

No fou estrany, el film és una sàtira sobre la guerra civil; Berlanga se’n fot dels dos bàndols i de la guerra en si, una comtessa d’ opereta on els republicans són uns pobres diables i els nacionals uns senyorets missaires.

Com quasi totes les obres del director, la pel·lícula te protagonisme coral i en ella hi està representat i ridiculitzat tot el món castís, surrealista i propi d’un sainet.

Cacics amb pedigrí aristocràtic, comtesses, capellans, alcaldes, requetés, comandants pagats de si mateixos, sergents cigronaires, alferes gelosos; són part d’una Espanya negra, entestada en processons , corrides de toros i degustacions de paelles.

En l’ altre bàndol se’ls hi oposen, gent amb gana que volen robar una vaca per menjar: supervivents.

Darrera la sàtira, on els poderosos són àmpliament ridiculitzats, Berlanga ens mostra la  gent del poble, enfrontada en molts casos sense voler-ho. Els soldats que s’intercanvien tabac i paper de fumar en fraternal armistici, la confraternització dels militars banyant-se en el riu en pilotes, sense saber que són enemics, els soldats que  volen intercanviar-se de bàndol per estar més a prop de les seves famílies o els dos toreros abraçant-se i desitjant-se sort en terra de ningú, quan ha mort la vaca.

Berlanga, àcrata i descregut, presenta a gent que més enllà d’ ideologies vol cardar, menjar be i ser feliç, no hi ha visió menys transcendent i mística sobre l’ enfrontament civil.

La vaca és un símbol del desig de les dues faccions, per uns, un mite per a les seves festes, per als altres un motiu per menjar més i millor, per a els dos grups, un objecte de desig que els confronta i que acaba no sent res, un sac d’ ossos menjat pels rapinyaires. La vaca és el resultat de la contesa: l’ Espanya morta que ja no vol ningú, la terra cremada entre faccions on moren les il·lusions i les ideologies.

El director ho acaba definint en la penúltima escena quan se li acaba l’ humor i xerren els dos toreros: “Si ves al “Tejaillo” dale recuerdos, diu un, “se murió”, diu l’ altre, “¿un toro?”, diu el primer, “no, el hambre, conclou el segon, “no somos nadie”.

Per si no fos clar, el títols de crèdit sobresurten amb la cançó: “La hija de Juan Simón”, “Soy enterraor y vengo a enterrar tu corazón”.

 

 

 

LOS SANTOS INOCENTES

 

Director: Mario Camus

Actors: Alfredo Landa

              Paco Rabal

              Terele Pavez

               Juan Diego

               Agustín Gonzalez

               Agata Lys

               Mary Carrillo

Any: 1984

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Cine social

Subgènere: Drama rural

 

ARGUMENT

En els anys 60, en el camp d’ Extremadura, Pepe el Bajo (Alfredo Landa) viu en una barraca amb la seva família: Régula (Terele Pavez), la seva dona i els seus tres fills: Quirce, Nieves i “la niña chica”, una nena amb una severa disminució psíquica. També comparteixen aixopluc amb Azarias,(Paco Rabal), el germà de Régula, un home curt d’ enteniment.

Pepe i la seva família són requerits per Pedro (Agustín Gonzalez), l’ administrador de la finca, perquè visquin a prop de la casa principal on Nieves farà  funcions d’ assistenta.

El “cortijo” és propietat de la marquesa (Mary Carrillo) i és freqüent la presència d’ Ivan (Juan Diego), el seu fill, la principal afició d’ aquest és la caça i utilitza a Pepe com a secretari perquè rastregi les perdius que obté.

Un dia, Pepe ha pujat a dalt d’un arbre per fer servir un esquer per les captures, quan cau i es trenca una cama, malgrat que no pot caminar i esta enguixat, Ivan el requereix perquè l’ ajudi en la següent partida de caça i Pepe ho intenta però torna a caure i a cruixir-se.

Ple de malestar, Ivan demana que les tasques de Pepe les realitzi el seu fill i més tard Azarias. Aquest ha ensinistrat un ocell, una milana, que es tota la seva companyia i en qui ha posat tot el seu afecte.

La partida de caça és un fracàs, Ivan te un mal dia i no obté cap peça, així que quan retornen i observa a la milana, li engega un tret i la mata, davant la desesperació d’ Azarias.

En la següent sortida, Azarias puja a un arbre per moure adequadament l’ esquer però aprofita per llençar-li una corda al coll a Ivan, que esta a sota, i l’ estrangula.

 

COMENTARI

Camus realitza aquest film en 1984, basant-se en l’ obre de Miguel Delibes del  mateix nom i publicada tres anys abans.

Estem davant una recreació del realisme social, tan en l’ obra escrita com en la cinematogràfica.

Camus ens mostra un retrat de l’ Espanya dels anys 60, de l’ Espanya franquista, injusta i mísera, una Espanya rural on exposa la prepotència, la supèrbia i l’ arrogància d’ una classe social: dels amos de la terra, dels terratinents, acostumats sempre a manar i a ser obeïts, a realitzar la seva voluntat i imposar la seva jerarquia.

Delibes retrata als vencedors i també als vençuts. Els camperols pobres, sotmesos, humiliats però submisos , resignats i obedients. Maltractats pels senyorets, tan paternalistes com dèspotes.

Magnífica escena en la que la marquesa va donant la seva assignació als camperols posats en filera, com si de caritat es tractes o quan en el dinar amb els jerarques, criden a Pepe i Régula perquè escriguin el seu nom i facin palès que ja no són analfabets.

Camus més enllà de les peripècies individuals, retrata una Espanya miserable, on la riquesa i el poder s’ embasta sobre el dolor dels altres. El director organitza la pel·lícula en base a quatre capítols en els que els protagonistes són Quirce, Nieves, Pepe i Azarias i contemplem el present dels personatges.

Quirce està en el servei militar però ha decidit  no tornar a la vida rural, igual que Nieves, que treballa en una fàbrica. En canvi, els més grans ja no es poden sostreure a un destí que els aclapara. Pepe i Régula han tornat a la Jara i viuen de nou en la cabana, l’ home esta coix després del maltractament sofert en la seva lesió, “la niña chica” ha mort, Azarias pena la mort d’ Ivan, en un centre psiquiàtric, ple de tristor i solitud. Són personatges marcats pels seus orígens de classe, marcats per un destí que ja no poden canviar.

Azarias és el símbol de la justícia. No és un reclam fet des de la raó sinó visceral i intuïtiu, en realitat és una venjança, però és l’ únic que respon a les humiliacions i al poder aclaparador dels amos.

Paco Rabal i Alfredo Landa, imponents en els seus papers, guanyaren el premi de Canes a la  millor interpretació masculina en 1984.

 

EL BOSQUE ANIMADO

 Director: Jose Luís Cuerda

Actors: Alfredo Landa

              Fernando Valverde

              Miguel Rellán

              Alejandra Grepi

               Encarna Paso

               Amparo Baró

               Fernando Rey

               Luís Ciges

               Alicia Hermida 

Any: 1987

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Geraldo (Fernando Valverde), malviu com pouataire en un poble rural de la  Galicia profunda; intenta que el seu amic Malvís (Alfredo Landa) l’ ajudi en la feina però aquest ho troba poc rentable i prefereix amagar-se en el bosc  i convertir-se en el murri bandit Fendetestas i atracar a tots aquells que passen per l’ indret.

La seva feina es veu interrompuda per la presència de Fiz de Cotovelo (Miguel Rellán), una ànima en pena que ha mort sense complir el seu desig d’ anar en penitència a San Andrés de Teixido.

Geraldo està enamorat d’ Hermelinda (Alejandra Grepi) que  viu amb la seva tia Juanita Arruallo (Encarna Paso) i li fa de criada malgrat el maltractament a que la sotmet la parenta. Hermelinda davant aquesta circumstància decideix  marxar a La Corunya a cercar millor sort.

El cacic del poble és el senyor D’ Abondo (Fernando Rey) que lloga part del seu Pazo a dues germanes de Madrid, Glòria (Alicia Hermida) i Amelia(Amparo Baró).

Quan Hermelinda marxa a la ciutat és substituïda per Pilara, una nena a la que Juanita li retreu que la cisa. Pilara s’ entretén dalt del tren per cobrar el preu de la llet que transporta ,salta del ferrocarril en marxa i mor.

Per la seva banda, Geraldo acudeix a Moucha, la bruixa del poble, per aconseguir que Hermelinda torni i li faci cas.

La noia regressa circumstancialment i s’ho fa amb Geraldo en una nit de pluja en el pis superior del Pazo on s’ allotgen les inquilines del senyor D’ Abondo; això crea el pànic entre les llogateres que creuen que hi ha fantasmes.

Per fi Fendetestas convenç a l’ anima en pena perquè emigri amb “La santa companya” amb destí a Amèrica però cap dels petits esdeveniments pot canviar la sort de la població.

COMENTARI

“El bosque animado” és una novel.la de Wenceslao Fernández Flórez que data de 1943. Cuerda l’ adapta en 1987 amb la col·laboració de Rafael Azcona en el guió, és una de les pel·lícules més fora norma del cine espanyol. Divertida i entranyable.

L’ obra es basa d’una banda en un relat sobre el món fantàstic de la Galicia rural i arcaica, plena de supersticions i mites, on no hi falten bruixes, apareguts, “La santa companya” i bandits bondadosos. És una amalgama de les creences populars que conformen una manera de viure.

Darrera de la fantasia, el que Cuerda expressa és el costumisme i la vida quotidiana de la gent i sobretot la misèria d’una època. Geraldo malviu com pouataire, Hermelinda es veu obligada a emigrar a la ciutat per guanyar-se la vida dignament, Malvís es te que convertir en bandit per sobreviure, Pilara, una nena encara, te que fer els encàrrecs de Juanita i suportar els seus mals humors i mor en l’ afany.

La història està plena d’humor i ironia. Loco de Vos (Luís Ciges) porta sempre regals als seus visitants i s’ inventa converses per un telèfon inexistent, Marica de da Fame li retreu a la bruixa, en el seu llit de mor, que no li llegui els seus secrets doncs te més por a la fam que al diable.

Estem davant una història coral en el que cada personatge te algun moment de protagonisme i, perquè no, de felicitat. Geraldo quan pot consumar amb Hermelinda, Malvís quan li regalen el grapat de cigars, Fiz de Cotovelo quan entreveu la possibilitat de marxar a Amèrica, la il·lusió de la seva vida.

Després tots retornen a les coses de sempre per continuar el seu recorregut misèrrim, lligat a les petites esperances i a la fantasia com a consol. Si alguna cosa els uneix a tots és aquest entorn, on la natura és el centre de tot, el bosc on s’hi passegen els apareguts i on s’hi troba el camí cap a l’estació, la possibilitat de marxar cap a la ciutat.

La pel·lícula guanya cinc premis Goya en 1987.