EL GRITO

 

Director: Michelangelo Antonioni

Actors: Steve Cochran

              Alida Valli

              Dorian Gray

              Lynn Shawn

              Betsy Blair

Any: 1957

Títol original: Il grido

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

   Aldo (Steve Cochran) te una amant, Irma (Alida Valli), aquesta li comunica que vol deixar la relació.

L’ home no assumeix gaire be la notícia i colpeja a Irma davant la gent del poble, la dona, ara si, considera que tot s’ha acabat.

Aldo abandona Goriano, on viu amb la seva filla Rosina, i va a trobar a una antiga amiga, Evia (Betsy Blair), aquesta li retreu que sols la vingui a veure ara que ha trencat amb Irma; Aldo reprèn el seu viatge cap a l’ incert, sense feina i sense llar.

En el camí es troba amb Virginia (Dorian Gray), una noia que viu aïllada en una casa en la carretera , que porta una gasolinera i cuida del seu pare ancià. La noia els hi deixa ,a pare i filla, un refugi per dormir i aixoplugar-se. Aldo es queda a treballar en la benzinera i entre ell i Virginia neix una relació sentimental, Aldo que te dificultats per què la nena entengui el que passa l’ envia amb la mare cap a Goriano.

La relació no es consolida i Aldo continua el seu pelegrinatge, fins que coneix a Andreina (Lynn Shaw), una prostituta que aspira a una nova vida i que allotja a l’ home a casa seva.

En poc temps Aldo torna a viatjar cap a Goriano, contempla a Irma a través dels vidres de casa seva, desconcertat, puja fins la torre de la fàbrica on treballava i es tira de dalt a baix.

 

 

COMENTARI

Antonioni desenvolupa amb “El grito” tots els temes i els elements que seran una constant en la seva filmografia.

El personatge principal, Aldo, és un home desubicat, amb aquest protagonista Antonioni simbolitza el buit existencial, la incomunicació humana, la incapacitat de viure i ser feliç.

Aldo viatja per l’ Itàlia de la postguerra, és un paisatge desolat que ens acosta al neorealisme. Encara és més llastimosa l’ ànima de l’ home, incapaç d’ establir relacions estables i duradores, amb dones tan soles i desvalgudes com ell.

El transit d’ Aldo és un camí cap el fracàs sentimental, reflecteix la insatisfacció amb el món i amb ell mateix, el no saber que fer amb la pròpia vida, el viatge d’ Aldo no te destí, és una fugida que expressa el malestar de l’ home contemporani.

Tot el recorregut està marcat per la presència de les dones, són possibles centres d’ estabilitat i afecte que Aldo rebutja, embadalit, abstret i gens comunicatiu.

El sender és circular, un viatge per retornar als orígens, sense haver après ni aconseguit res de nou. En el poble, la gent es mobilitza per una expropiació de terres, Aldo puja a la torre per suïcidar-se, no hi ha ningú , la vida succeeix en una altra banda.

Tot el relat està senyalat per un hàlit de tristesa i melangia. Antonioni,  a diferència dels seus futurs films, empara el protagonisme d’un home, encara que les dones surten al seu pas i dibuixen també tot un panorama humà. En el futur seran les dones les que tindran la plena rellevància en el seu cine.

Un altre element que el diferencia dels seus films posteriors, és la classe social a la que pertany Aldo: un treballador, en films que vindran, la introspecció de l’ ànima humana la realitza Antonioni a partir del retrat de la burgesia.

 

SUSPIRIA

suspiria-299602479-large

 Director: Dario Argento

Actors: Jessica Harper

               Stefania Casini 

                Miguel Bosé

                 Alida Valli

                 Joan Bennet

Nacionalitat: Itàlia

Any: 1977

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Susy Bennet (Jessica Harper) arriba en una nit de pluja a Munich, des de Nova York ,per ingressar en una acadèmia de ballet. En l’ escola no l’ obren i Susy contempla com una noia , Pat, córrer espantada pel carrer i repeteix dus paraules: lliris i secret.

Pat és una noia que acaba de ser expulsada del centre i aquesta mateixa nit és assassinada, quan el sostre de l’ edifici cau i mostra a la noia penjada, una altra companya seva també mor.

Al dia següent, Pat torna a l’ acadèmia i connecta amb Miss Tanner (Alida Valli), una professora, aquesta li presenta a Madame Blanche (Joan Bennet), la subdirectora i antiga ballarina i a les seves noves companyes.

En el centre també hi balla un intern, es tracta de Mark (Miguel Bosé). En tant Susy inicia les classes, un nou crim succeeix en la residència, la víctima és Sara (Stefania Casini), una amiga de Pat, que ha guardat apunts de la noia morta i intentava investigar l’ assassinat.

Susy és ara la que explora que està passant, s’ entrevista amb amics seus i esbrina que la residència va ser l’ habitat d’una dona amb poders de bruixeria: Elena Marcos.

Al dia següent totes les alumnes han anat al teatre i Susy rastreja per les habitacions i arriba fins a una amb lliris a la porta, que donen entrada a una estança secreta, allà es troba a professores i directives de l’ Acadèmia, unes bruixes en realitat, que anuncien la seva condemna a mort, també hi troba el cadàver torturat de Sara.

Argento ens anuncia un final on els espectres i les bruixes cobren protagonisme.

3

 

COMENTARI

Argento es confirma com el rei del “Giallo”. “Suspiria” és la seva cinquena incursió en el sub gènere a camí entre el policíac i el terror.

El film que ens ocupa manté totes les constants d’ aquest tipus de cine, i allò que li dona personalitat no és tant allò que s’ explica sinó com s’ explica.

“Suspiria” és basa en la posada en escena, llum, fotografia, disseny, música, color i decorats, creen imatges i sensacions entre fantasmagòriques i oníriques, que ajuden a originar un clima ominós i inquietant.

Argento il·lumina en clars i foscos, utilitza sempre colors forts i brillants, vermells, blaus i verds, la música ubica sorolls fantasmals, sons que semblen crits d’ agonitzants, la casa gaudeix de vida pròpia, una decoració marcada per la geometria, roms, triangles i rectangles, tot comporta un estil tan desassossegant com sofisticat.

El millor de la pel·lícula és la capacitat de recrear el crim com una obra d’ art i això comporta tota una bona dosi de sado masoquisme i un quadre escènic potent i estètic. La sang i la mort com un ritual. Pat és assetjada per unes mans que sorgeixen fantasmagòriques, trencant el vidre, l’ apunyalen i la pengen, desplomant-se el sostre de manera espectacular.

La mort de Sara és un transit pels passadissos, recorrent-los entre ombres blavoses; contemplem el tancament en l’ habitació, mentre algú amb una navalla intenta obrir la porta, com la noia escapa per una petita finestra per caure entre cables esfilagarsats que la entortolliguen, a l’ espera de la ganivetada mortal.

La pel·lícula no deixa de ser un conte macabre, on hi ha una casa encantada habitada per bruixes, una casa de crocant on moltes Gretels que arriben per ser cruspides. Un espai tancat on la presència del mal i de tot allò sinistre  es fa evident.

 

EL TERCER HOMBRE

El_tercer_hombre-329429501-large

 

Director: Carol Reed

Actors: Orson Welles

               Joseph Cotten

               Trevord Howard

               Alida Valli

Any: 1949

Títol original: The third man

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine negre

Subgènere: Guerra freda

Subgènere: Espies

 

ARGUMENT

En tant ha acabat la segona guerra mundial, Viena està repartida entre quatre potències. Holly Martins (Joseph Cotten) arriba a la ciutat en busca del seu amic Harry Lime (Orson Welles), més s’ assabenta que aquest ha mort i sols pot assistir al funeral.

Martins coneix a diversos personatges, el comandant Calloway (Trevor Howard), que fa una semblança poc amable de Lime. Segons Calloway el mort era un traficant i barrejava la penicil·lina amb altre ingredients per lucrar-se, tot i els resultats nefastos per a les persones, que això comportava.

Martins trava relació amb Anna Schmidt (Alida Valli), l’ amant de Lime i amb les dues persones que el van ajudar abans de morir atropellat per un vehicle.

Però Martins sospita que la mort dels seu amic no ha estat accidental i comença a investigar. El conserge de la casa del costat, de la qual va morir Lime, afirma que hi havia un tercer home.

Algú considera que s’ està anant massa lluny en la investigació i mata al conserge. Tot canvia quan una nit Martins descobreix en un racó fosc algú que l’ espia i descobreix que aquest és Lime.

En efecte, el cadàver enterrat és d’ una altra persona i Lime ha simulat la seva mort per no tenir que respondre dels seus negocis bruts i s’ oculta en el sector soviètic.

Martins aconsegueix entrevistar-se amb Lime a dalt la roda del parc d’ atraccions de Viena i es dona compta que el seu antic amic ha perdut qualsevol principi ètic.

Tot això queda clar quan li diu des del més alt de l’ atracció que seria capaç de disparar sobre els puntets que es mouen en el terra, desconeixent qui son i l’ hipotètic mal que patirien.

Martins , decebut per la conducta del seu amic, coopera perquè el detinguin a canvi que Anna, de qui s’ ha enamorat, obtingui un nou passaport. Anna és txeca i corre el perill de ser expatriada a la zona soviètica.

Però ella rebutja el passaport i el favor. Finalment Lime és descobert, s’ amaga en les clavegueres de la ciutat i després de matar un policia i ser llargament perseguit, és acorralat i el propi Martins el mata.

Malgrat que Martins espera a Anna, aquesta passa de llarg i el deixa sol en la gran ciutat.

 

el-tercer-hombre-2

 

COMENTARI

Obra mestra de Welles, atribuïda oficialment a Carol Reed.

Els enquadraments, la planificació cinematogràfica, els tràvelings, les escenes nocturnes, els clars i foscos, la perspectiva de camp, tot ens parla de la mestria de Wells.

La pel·lícula és un conflicte típic de la guerra freda, adaptació de la novel·la de Graham Greene.

La pèrdua de valors de Lime fa que Martins es qüestioni la seva amistat amb ell, arribant a trair-lo i posteriorment a matar-lo. La conducta de Martins, que no deixa d’ estar marcada per l’ ambigüitat, no serà suficient per fer-se valer davant la dona que estima.

D’ altra banda, Lime perpetra un personatge amoral però lúcid. En la seva conversa en la roda amb Martins afirma: “A Itàlia 30 anys de dominació dels Borgia va portar el terror, les guerres i els morts, però va esdevenir Miguel Angel, Leonardo i el renaixement”.

“A Suïssa pel contrari van haver-hi cinc-cents anys d’ amor, democràcia i pau i quin va ser el resultat?: el rellotge de cu-cut”.

Aquest clàssic indiscutible te algunes escenes que han passat a la història del cinema, sobretot la persecució final per les clavegueres.

No es pot desmerèixer la conversa a dalt la roda o la imatge del nen que persegueix a Martins, cridant-li que és un assassí o la cara de Lime quan és descobert per Martins l’ il·luminar-se una finestra i se n’ adona que no és mort.

Així mateix cal destacar l’ escena final en la que Martins espera a Anna que avança per una llarga avinguda, passa pel seu costat sense dir-li res i desapareix de l’ enfocament deixant a l’ home sol.

Per últim cal ressaltar la música d’ Anton Karas, tot un clàssic, remarcant l’ acció. la pel.licula guanya el premi del festival de Cannes en 1949.

 

EDIPO REY

 

 

Director: Pier Paolo Pasolini

Actors: Franco Citti

             Silvana Mangano

             Alida Valli

             Carmelo Bene

             Julian Beck

Any: 1967

Títol original: Edipo re

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama Clàssic

 

ARGUMENT

Laius i Iocasta (Silvana Mangano), reis de Tebes, tenen un nen. Com una profecia els hi anuncia que aquest fill matarà al pare i es casarà amb la mare, encarreguen a un servidor que l’ elimini i l’ abandoni en el desert.

Un home veu al nen i se l’ emporta fins a Corint on se’n fan càrrec Polybus i Merope (Alida Valli), els governants de la ciutat.

El nen creix i se li posa el nom d’ Edip (Franco Citti). Quan ja és gran acut a l’ oracle que li repeteix el seu destí, matarà al pare i es casarà amb la mare.

Per evitar-ho, Edip marxa de Corint i vagareja pel desert. A prop de Tebes és assetjat per un carro on viatja Laius, el seu pare, Edip mata als soldats que el protegeixen i posteriorment a Laius, arriba a Tebes i venç a l’ esfinx que té terroritzada la ciutat i es guanya el respecte i l’ amor d’ Iocasta, sense sospitar que és la seva mare.

Quan ja ha consumat la relació amb la dona, s’ assabenta que la predicció s’ha complert. Iocasta se suïcida i Edip s’ arrenca els ulls i marxa per sempre de la ciutat.

 

 

COMENTARI

Pasolini recrea el clàssic de Sofocles i ho fa a partir de la seva pròpia personalitat.

Edip rei és una de les grans obres de la literatura universal i es guanya participar en aquest cànon a partir dels elements dramàtics i de l’ excel·lència de la paraula.

Pasolini en canvi desdenya aquesta paraula per emetre l’ obra amb tota concisió i amb la cruesa que serveixen les imatges.

Els personatges abandonen la retòrica que dona sentit als seus actes i són mostrats nus, despullats de tot allò que no siguin els aspectes bàsics de la narració.

El director planteja l’ obra a partir del clima, de l’ atmosfera, tan psicològica com física, cels blaus, terra, desert, sequera, solitud. El que importa no és el llenguatge sinó anar a l’ essència del que passa.

Més enllà de la idea, predomina el crit, més enllà de la paraula, el sentiment.

En general, Edip rei s’ ha interpretat com un gran drama clàssic en el qual l’ home està predestinat, està marcat pel destí. Així malgrat que Edip fuig de casa seva per evitar aquesta premonició, ho fa justament perquè tot allò que li han asseverat es compleixi sense remissió.

En aquest esquema hi podem induir dues transgressions. D’ una banda, Pasolini referma la voluntat de saber dels personatges, pares i fill, més tard, consulten a l’ oracle i aquest no els menteix, el desig d’ escapar dels seus designis els porta a la destrucció i la mort.

Pasolini sembla dir-nos que aquesta voluntat excessiva de coneixement ens porta a l’ extermini. Tots els personatges volen saber, quan el que necessiten és, simplement, viure.

D’ altra banda, Edip sembla ser que realitza els seus actes a partir d’un destí ja marcat. No és tant així, Edip actua, és un home lliure que decideix per ell mateix. L’ atzar obra, però el protagonista es veu atrapat a partir de les seves pròpies decisions.

Pasolini ens ve a narrar la història en base a la representació. Quan tot s’ inicia, contemplem el naixement d’un nen en un entorn contemporani i Edip, cec, és acompanyat per un deixeble entre deixalles industrials, quan tot s’ acaba.

Pasolini, doncs, accepta una lectura contemporània del mite i a més dona gran importància als secundaris, al poble, a la gent que rodeja als reis, al paisatge, tot és teatre, tot és representació i Edip, perdut i cec en les runes industrials és l’ imatge de l’ home contemporani.