VACAS

 

vacas-896325308-large

Director. Julio Medem

Actors: Carmelo Gómez

              Emma Suárez

              Ana Torrent

              Kandido Uranga

              Karra Elejalde

Any: 1992

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

     Manuel Irigibel (Carmelo Gómez) és el millor aizkolari del País Basc. En la guerra carlista en 1875 lluita al costat dels carlins; Carmelo Mendiluce (Kandido Uranga) pertany a una família rival però està en el mateix bàndol. Quan Carmelo cau ferit de mort, Manuel s’ unta amb la seva sang, és atropellat per un carro i es fa passar per mort, així salva la vida.

Trenta anys després en 1905, Ignacio Irigibel (Carmelo Gómez) i Juan Mendiluce (Kandido Uranga) són els fills dels homes que van lluitar en la guerra, reprodueixen la seva rivalitat i s’ enfronten en un concurs de tallar troncs, Ignacio venç i Juan, despitat, es nega a donar-li la mà.

Juan te una germana, Catalina (Ana Torrent) per la que sent desig però és Ignacio qui fa l’ amor amb ella i de la unió neix un fill.

En 1915, el nen nascut de la relació, Peru, te deu anys, mentre, Manuel l’ avi, és injuriat per la seva antiga covardia i titllat de boig. L’ home es dedica a pintar imatges inquietants, vaques que regalimen sang i vaques amb el cap tallat.

Peru aconsegueix una càmera fotogràfica i amb ella aprèn a captar la realitat però els odis ancestrals continuen, Juan, gelós de Ignacio  mata a la seva germana, Ignacio fuig de la terra amb Peru amb destí a Amèrica.

En 1936, esclata la guerra civil, Peru (Carmelo Gómez), és ara un fotògraf que treballa en un diari americà i torna al país basc per fer fotos de la comtessa, allà es troba amb Cristina (Emma Suárez), s’ enamora d’ ella i fan l’ amor, quan arriben els nacionals, la majoria carlistes, amaga a la noia i és fet presoner.

Sense escoltar els seus requeriments, conforme és un fotògraf neutral, és portat al pilot d’ afusellament però en l’ últim moment, Juan que lluita amb les tropes sollevades, el reconeix i li salva la vida.

Peru retroba a Cristina i els dos marxen fora del país a viure el seu amor.

vacas_foto

 

COMENTARI

Òpera prima de Julio Medem, una pel·lícula que obre nous camins en el cine espanyol, diferent, personal i de gran capacitat visual.

Medem realitza en certa manera un drama rural d’ enfrontaments i d’ odis ancestrals. A través de tres generacions, narra un enfrontament civil que es perpetua a través del temps però envolta el relat de moviments de càmera poc convencionals , d’ imatges enigmàtiques i de gran bellesa i d’una atmosfera desassossegant.

Medem s’ envolta de la terra, de la natura, del bosc, del paisatge, aquests són els grans coprotagonistes de la història i semblen tenir vida pròpia, tot te un aire tel·lúric; al seu costat els animals, les vaques, els mitjans de subsistència, Medem dibuixa tot allò que permet l’ arrelament al propi entorn.

El director basc dona gran importància al punt de vista, ja en les primeres imatges roda amb càmera subjectiva i contemplem l’ escena des de la mirada del protagonista, quan corre pel bosc. Més tard veurem escenes en que la imatge esdevé des de dins de la vaca  o des de dins de la càmera fotogràfica, no és important el que mira, que també, sinó que aquell que és mirat.

Amb això, Medem ens ve a dir que tot és interpretable, que tothom proposa la seva mirada, que ningú te raó o que la té tothom.

No sols és la càmera la que reflecteix el món sinó també la pintura; l’ avi pinta vaques sagnant, és un símbol de la sang que ha corregut i ho continua fent per culpa dels enfrontaments  fratricides, és una ullada oberta sobre l’ entorn.

En aquest món ancestral i primari hi ha dues paradoxes, els Mendiluce els hi salven dues vegades la vida als Irigibel, malgrat les seves rivalitats. En la primera guerra carlina, de manera involuntària, quan la mort de Carmelo permet a Manuel, empastifar-se amb la seva sang, aparentar la mort i salvar-se. En la guerra civil, Juan fa valer la seva autoritat als soldats, quan explica com els avantpassats de Peru van ser carlins i de nou un membre dels Irigibel preserva la vida.

Tot i això els personatges que no volen ser aplegats pel marasme de l’ enfrontament fratricida, han de marxar, primer Ignacio amb el seu fill, cap a Amèrica, anys després Peru amb Cristina i cap a Europa.

Medem és força pessimista, en un context en l’ any 92 en el que ETA matava bascs i hi havia bascs que mataven a militants d’ ETA; la lluita caïnita i civil, ens ve a dir, és inevitable; tan sols l’ exili personal o la covardia- l’ avi titllat de boig i de covard- ens salven, o la fugida a altres indrets ens donen esperança. Ignacio i Peru que abandonen la terra a la recerca d’una vida millor

EL ESPÍRITU DE LA COLMENA

eL ESPIRITU DE LA COLMENA

Director: Victor Erice

Actors: Ana Torrent

             Isabel Telleria

             Fernando Fernán Gómez

             Teresa Gimpera

Any: 1973

Nacionalitat: Espanya

Gènere: cine d’autor

Subgènere: Infància

Subgènere: Postguerra

 

ARGUMENT

En 1940 i en un lloc de l’ altiplà castellana arriba un cine itinerant i es proposa representar “Frankenstein”.

En el poble hi viu Fernando (Fernando Fernán Gómez), que és apicultor i està casat amb Teresa (Teresa Gimpera) i tenen dues filles: Isabel (Isabel Telleria) i Ana (Ana Torrent).

Les cries acudeixen a veure la pel·lícula i queden impressionades per l’ escena en que la nena ofereix flors al monstre però aquest l’ acaba matant.

Les dues germanes pensen que en l’ entorn hi ha un esperit, contemplem una petjada al costat d’ una casa abandonada i això confirma la seva tesi.

En una de les seves visites a la casa, Ana descobreix la presència d’ un home, probablement un maqui, la guàrdia civil el troba i el mata.

Ana torna a la cabana , palpa la sang seca de l’ home i s’ escapa cap el bosc. Allà sorgeix la imatge de Frankenstein al costat del riu, el monstre s’ aproxima, reproduint l’ escena de la pel·lícula.

Al matí següent troben a la nena sana i estalvia. Malgrat la seva experiència, ella continuarà convocant als esperits.

el-espiritu-de-la-colmena-03

COMENTARI

Erice realitza una de les obres mestres del cinema espanyol de tots els temps, tant per la seva bellesa estètica com per la seva complexitat i multiplicitat de significats.

La pel·lícula aporta elements diversos i complementaris.

En primer lloc el film recrea l’ univers de la infància. Dues nenes en el món rural de la postguerra espanyola s’inventen jocs i històries i donen vida imaginaria a esperits i monstres però en aquesta Espanya dels anys 40, el monstres existeixen i no són pas imaginaris.

Ana troba la petjada del monstre, el maqui amb qui confraternitza, igual com en la pel·lícula de Frankenstein, el personatge no és conscient d’ haver fet mal però aquí també l’ ordre establert acaba amb ell.

La nena continua convocant als sers ultra terrens perquè la imaginació i la fantasia són les úniques armes, l’única salvació contra la vida miserable i desolada.

La pel·lícula mostra com és el món des de la mirada d’ una nena. Més enllà, Erice configura petites metàfores: el rusc, com al·legoria de la vida,

on les abelles compleixen estrictament la seva funció, com treballen sense descans en una agitació perpetua i boja. El bolet maligne, d’ extrema bellesa, més el seu consum porta a la mort.

Erice proporciona al film un ritme lent, morós, parsimoniós, aparentment no passa res, els plans són rics en el·lipsis, el silencies suggereixen i es succeeixen , les mirades i els gestos parlen, la poesia s’ imposa.

Les imatges prenen profunda bellesa: les nenes contemplant el pas del tren, potser la vida que passa, el salt dels crios per sobre del foc, l’ aparició del monstre en el bosc, reflectint la seva imatge en l’ aigua.

El director juga i contrasta, sense desvetllar on esta la veritat i la mentida, la realitat i la ficció, allò cert, allò imaginat.

El film planteja la necessitat de viure els somnis, esperits i fantasies per oblidar i edulcorar la realitat, per deixar de ser una abella més en el rusc. Enmig els ulls potents, la mirada fascinant d’una nena, d’ una actriu que es revela: Ana Torrent.

La pel·lícula guanya la conxa d’ or en el festival de sant Sebastià en 1973.