LA PIANISTA

 

 

Director: Michael Haneke

Actors: Isabelle Huppert

              Benoit Magimel

              Annie Girardot

Any: 2001

Títol original: La pianista

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

Sub gènere: Psicoanàlisi

 

ARGUMENT

Erica Kohut (Isabelle Huppert) és una dona de mitjana edat, viu amb la seva mare (Annie Girardot), una persona molt estricta , el seu ofici és el de pianista i dona classes en el Conservatori. Malgrat la seva imatge seriosa i circumspecta te una afició escabrosa: la pornografia.

Un dia assisteix a una festa i coneix a Walter Klemmer (Benoit Magimel), un  noi que toca el piano i aspira a entrar en el Conservatori. Klemmer intenta seduir a Erica entre l’ admiració pel seu talent i el desig amorós.

Quan la segueix a uns lavabos, entén que la relació no serà convencional, Erica el masturba però no vol consumar l’ acte, Klemmer va a buscar a la dona a casa seva, aquesta li ha escrit una carta on li explica tot el que vol que el noi li faci, vol que li pegui i la fustigui a partir d’una relació sado masoquista.

Klemmer entén que Erica és una malalta però continua obsessionat per ella, després d’un intent de coit en el qual la dona acaba vomitant, Klemmer torna a casa de Erica, tanca a la mare en una habitació i colpeja a la pianista, com ella desitjava, i la viola.

Erica te que anar a tocar en un concert, substituint a una alumna a qui ella mateixa ha lesionat les mans perquè no pugui tocar, quan tothom ha entrat en el teatre, Erica es clava un punyal en el pit en un clar intent de suïcidi.

 

 

COMENTARI

“La pianista” és una adaptació de la novel.la del mateix nom de l’ escriptora austríaca i premi novel, Elfriede Jelinek, amb ella Haneke consolida el seu prestigi, adquirit amb films com “Funny games” i guanya el gran premi del jurat del Festival de Cannes en el 2001.

La pel·lícula reforça les premisses en les que es mou l’ autor per construir el seu cine. Es tracta d’una altra visió pessimista i pertorbadora del ser humà, encarnada en aquesta ocasió en Erica, una pianista de mitjana edat.

Ens trobem davant un personatge anormal, superb, reprimit i insensible. La història ens ve a dir que potser aquesta forma de ser esdevé de la relació que manté amb la seva mare, una dona tirànica, controladora i castradora.

Erica és una persona que no deixa aflorar a l’ exterior cap tipus de sentiment, freda i calculadora, tracta amb superioritat i menyspreu als seus alumnes i l’ autosatisfacció de les seves frustracions sexuals es compensa a través de la pornografia.

Erica viu una nova realitat quan un jove alumne es mostra interessat per ella, en principi el desdenya però no pot deixar d’ emetre, davant d’ell i en algun moment, algun tipus d’ emoció.

Però aquestes emocions transgredeixen tot allò que significa la convenció del joc amorós. Erica desitja ser maltractada i bufetejada en la relació i s’ obre a un lligam sado masoquista. La dona  entén aquesta actitud com una necessitat de càstig, com algú que sols pot ser feliç, alliberant el seu sentiment de culpa a través de la punició.

Haneke porta a l’ extrem aquest comportament perquè Klemmer, l’ alumne, sap que està davant d’una malalta però se sent posseït pel desig. Les emocions captives, la incapacitat de treure-les a la llum, la sexualitat esbiaixada, el conflicte amb si mateixa i les pulsions sexuals trastornades porten fins a l’ autodestrucció.

Haneke és mou, doncs, en el seu terreny habitual. La pel·lícula s’ ha de contemplar a partir d’ una clau psicoanalítica. L’ obsessió, la incomunicació i el morbo, són elements centrals del relat, la visió de com darrera la rectitud i l’ ordre s’ amaga el mal, com darrera les convencions socials s’ oculten personalitats inquietants i pertorbades. Haneke ens ve a dir que la malaltissa psicologia d’ Erika no és alguna cosa aïllada, Erika, reprimida i amb doble moral, som tots.

 

LOS CAMARADAS

 Director: Mario Monicelli

Actors: Marcello Mastroianni

               Renato Salvatori

               Folco Lulli

               Bernard Blier

               Annie Girardot

               Francois Perier

Any: 1963

Títol original: I compagni

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine social

 

ARGUMENT

      A finals del segle XIX en Tori, els treballadors d’una fàbrica tèxtil treballen catorze hores sense descans. Esgotat pel cansament, un obrer perd la mà en una accident laboral amb una màquina.

Els treballadors es reuneixen i anomenen un comitè format per Martinetti (Bernard Blier) i Pautasso (Folco Lulli) per negociar amb els patrons i demanar retallar l’ horari a tretze hores, tot i que altres operaris com Raoul (Renato Salvatori) pensen que no s’ obtindrà res.

Com els empresaris no els hi fan el més mínim cas, decideixen plegar una hora abans però sols aconsegueixen que Pautasso, que és el que toca la sirena de bell antuvi, sigui represaliat i suspès d’ horari durant quinze dies.

Decidits a assolir els seus propòsits, proclamen una vaga, tots a una se solidaritzen menys un treballador sicilià, quan van a casa seva a retreure-li la posició que manté i contemplen la misèria en que viu, ho deixen estar.

En això arriba a la població el professor Sinigaglia (Marcello Mastroianni), és un home culte, un intel·lectual, que amb el poder del seu coneixement i la seva paraula intenta conscienciar als treballadors i mostrar-li’ls la força que posseeixen.

La gent fa costat a Sinigaglia i la vaga s’ allarga. Intentant que els ferrocarrils se sumin a la lluita, Pautasso és atropellat per un tren i mor.

La patronal, conscient de la influència de l’ home, envia a la policia per detenir-lo però el professor escapa i es refugia en casa de Niobe (Annie Girardot), una amistançada dels patrons.

La lluita és llarga, quan els empresaris estan a punt de cedir, l’ enginyer en cap crida a Martinetti a casa seva, aquest confessa que els treballadors estan esgotats, astutament el cap amaga l’ oferta que anava a fer i convenç a Martinetti per que cridi a la fi de la vaga.

Els treballadors es reuneixen en assemblea i decideixen tornar a la feina però Raoul, que ara és un fervorós partidari de la lluita, fa que Homer, un noi que treballa en la fàbrica, avisi al professor. Aquest arriba i convenç de nou als obrers de la justícia de les seves peticions.

Els treballadors marxen plegats en manifestació cap a les portes de la fàbrica on són rebuts per la guàrdia, que dispara i mata a Homer. Sinigaglia és detingut i els operaris tornen a la feina però ja res serà igual. Raoul que s’ ha enfrontat a la policia, fuig de la ciutat i entre tots esperen recollir signatures perquè Sinigaglia es presenti com a diputat en una candidatura popular i pugui sortir de la presó.

COMENTARI

Una de les millors pel·lícules de la història del cine dedicades al moviment obrer i a les lluites socials.

Monicelli, conscient que els grans discursos són, de vegades dissuasius, realitza un film ple d’ humor i tendresa en el que combina els elements típics de la comèdia italiana amb la tragèdia.

El film tracta de la lluita dels treballadors pels seus drets, just quan a finals del segle XIX, el moviment obrer comença a lluitar per una societat més justa i igualitària.

El director recalca l’ aliança de les forces del treball i de la cultura, idea que va imperar en la línia política dels partits comunistes occidentals durant els anys 60 i 70.

Els treballadors mostren els seus dubtes, pors i contradiccions, també la seva ferma voluntat de lluitar. El professor Sinigaglia és el nexe d’ unió que els cohesiona i els hi dona identitat ideològica, els seu combat, reclama no tan sols millors condicions de treball, sinó reivindica els seus drets com a classe oprimida.

La mort del nen en el xoc amb la guàrdia el porta a ser culpat en primera instància. Sinigaglia acut a atendre a Homer i cerca ,desesperat, les seves ulleres que li han caigut a terra, la seva arma de combat.

La pel·lícula és una mostra de les condicions de treball en les fàbriques fa més de cent anys, l’ explotació, la fam i la injustícia, tot mostrat amb elements didàctics i amb uns continguts plenament vigents avui en dia.