LAS SANDALIAS DEL PESCADOR

 

 

 

Director: Michael Anderson

Actors: Anthony Quinn

              Oscar Werner

              Leo Mc Kern

              Vittorio de Sica

              David Jansen

              Lawrence Olivier

              John Gielgud

Any: 1968

Títol original:  The shoes of the fisherman.

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere: religió

 

ARGUMENT

El món  viu una gran crisi, la Xina passa fam i envaeix el sud est asiàtic, Rússia i Estats Units amenacen amb intervenir i una tercera guerra mundial amb potencial atòmic podria estar a les portes.

En aquest context Kiril Lakota (Anthony Quinn)és un bisbe rus que surt en llibertat després d’ haver estar represaliat en camps de treball soviètics durant vint anys.

Després d’ entrevistar-se amb Piotr Ilych Kamenev (Lawrence Olivier), el cap d’ estat comunista , marxa cap a Roma on el Papa (John Gielgud) l’ anomena cardenal.

Al cap de poc temps, el Suprem Pontífex mor i el conclau no te manera d’ escollir successor. El cardenal Leone (Leo Mc Kern) és un dels aspirants i el món de la cúria esta ple d’ intrigues i lluites internes.

A la fi Kiril és elegit, tot i que l’ home es mostra en principi reticent a ocupar el càrrec. Imbuït d’ un esperit de canvi, s’ apropa a David Telemond (Oscar Werner), un filòsof i teòleg a qui l’ església convencional condemna per heterodox i quasi heretge.

El nou Papa busca sortir del Vaticà per trobar-se amb la realitat de la gent del carrer i fa de mitjancer en la disputa entre Xina i l’ URSS per evitar intervencions armades i intentar la conciliació entre nacions.

Quan arriba el dia de la seva coronació decideix realitzar un discurs innovador: l’ església donarà les seves riqueses als pobres, el nou govern estarà basat en la fe, però sobretot en la caritat.

 

 

COMENTARI

Michael Anderson és un director britànic que realitza pel·lícules comercials sempre amb dignitat. Les seves obres més considerades són de ciència ficció: “1984” en 1956 i La fuga de Logan” en 1976 però l’ èxit més gran l’ obté amb films com el que ens ocupa.

En els anys 60, Hollywood s’ aproxima a la temàtica eclesial. Es realitzen grans superproduccions que intenten humanitzar i rentar la cara a l’ església i donar veu als conflictes personals dels seus membres, sempre amb una voluntat de combinar aspectes dramatitzats i espectacle. Així es produeixen “Historia de una monja”, “El tormento y el extasis”, “El cardenal” i la pel·lícula que ens ocupa.

Dins d’ una història un tant maniquea, convencional i tòpica, Anderson realitza una bona pel·lícula, que va tenir gran èxit en el seu moment.

El director planteja en un context de guerra freda, l’ arribada al ceptre de Sant Pere d’ un Papa de l’ est, profundament humà i disposat a servir als pobres. És a dir proposa , ja en els anys 60, la possibilitat d’un canvi estructural en l’ església.

Anderson l’ encerta en algunes coses, vist ara el film amb la perspectiva dels anys. Temps després Joan Pau II serà el primer Papa de l’ est, també el primer Papa estranger. Benedicte XVI és el Papa que abdica tal com ho vol fer Kiril davant els entrebancs que li posa la cúria quan vol imposar mesures socials. Per fi Kiril representa un canvi i un nou esperit que molts veuen reflectit en el nou Papa Francesc I.

La pel·lícula ens mostra els dubtes interns del nou Pontífex , la lluita amb els cortesans vaticans per portar endavant noves propostes i la relació del religiós amb Telemond, el sacerdot iconoclasta que mor, potser per l’ angoixa que li provoca el rebuig i la incomprensió de l’ església a la que pertany.

Kiril és un home humil, que exposa a Ruth, la dona del periodista vaticà George Faber(David Jansen), que busqui l’ amor del marit i refaci les seves relacions com parella.

Per fi el nou Papa convoca a l’ enteniment entre les nacions per conduir al món a millors nivells de pau i justícia.

El film tracta doncs d’una manera amable a l’ església, reivindica una nova manera de fer les coses però la possible crítica és força moderada i tracta tants temes que no n’ aprofundeix en cap.

La producció mostra tota la teatralitat de l’ escenari vaticà, la pompa dels cardenals, tots els elements que succeeixen en l’ elecció del nou Papa i tangencialment les intrigues i la gelosia de part del clergat.

 

 

LA VISITA DEL RENCOR

 

Director: Bernhard Wicki

Actors: Ingrid Bergman

              Anthony Quinn

               Irene Demick

              Valentina Cortese

              Paolo Stoppa

Any: 1964

Títol original: The visit

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

    Gullen és un poble pacífic on mai no passa res. En ell hi viu Serge Miller (Anthony Quinn), està casat amb Mathilda (Valentina Corteses) i la parella te un fill.

Karla Zachanassian (Ingrid Bergman) torna a la població. Karla va néixer en ella però als disset anys va marxar i va anar a parar a Triestre, on es va casar amb un potentat. A la mort d’ aquest va heretar la seva fortuna i ara és una dona riquíssima.

Serge va ser de jove, amant de Karla, la gent pensa que amb l’ arribada de la dona, aquesta farà alguna donació que revifarà un poble que sobreviu amb dificultats.

Karla apareix i tot són enhorabones però quan es realitza un sopar en el seu honor, explica una historia desconeguda.

Amb Serge, el seu amant, van tenir una filla, l’ home no la va voler reconèixer i va comprar a dos homes perquè testifiquessin conforme Karla tenia una vida dissoluta amb quantitat d’ amants, i com la filla no era de Serge.

La dona presenta als antics testimonis que diuen van mentir. Karla va marxar del poble i es va dedicar a la prostitució, fins que Zachanassian, un potentat, la va rescatar.

Ara vol venjança, està disposada a donar un milió de dòlars a les arques municipals i un altre milió a repartir entre tots els habitants però a canvi exposa una clàusula: Serge ha de morir.

En principi ningú accepta aquesta condició que, consideren arbitraria. Karla s’ instal·la amb els seus assistents en un luxós habitacle i el dubte comença a rosegar a la gent. Tothom compra a crèdit, com donant a entendre que podran disposar de diners, s’ intenta caçar al lleopard de Karla, que s’ha escapat, i alguns trets es desvien cap a Serge.

L’ home intenta escapar però no el deixen i finalment el municipi vota per reinstaurar la pena de mort, enjudicia a Serge, el declara culpable i el condemna a morir executat.

Karla intervé, considera que el poble no la va ajudar quan era jova i ara sentència a Serge, tan sols pels seus interessos econòmics, la gent és tan culpable com l’ antic amant. Karla ja ha demostrat tot allò que volia.

La dona lliura els  diners promesos i marxa de la població

 

 

COMENTARI

Coproducció americana, francesa, italiana i alemanya que és la posada en imatges de l’ obra de Franz Durrenmatt : “La visita de la vella dama”, portada diverses vegades al cinema.

Wicki és un director alemany que col·labora en diverses produccions d’ Hollywood com “El puente”, “El dia más largo” o “Morituri”, ara adapta l’ obra de Durrenmatt un dels autors teatrals contemporanis més rellevants, avantguardista, satíric i punyent.

L’ obra és un conte moral i no deixa de fer-se preguntes que, és l’ espectador qui les ha de contestar. Tothom te un preu?. Pot vendre’s  la vida d’un home corrent a canvi del benestar personal i per diners? Ha de pagar algú per uns fets de fa molts anys, dels quals aquest algú mai s’ha senti culpable?.

A l’ igual que l’ espectador, tots els personatges de l’ obra diuen que no però la cobdícia i l’ ambició desmesurada els fan canviar poc a poc de criteri.

Serge és un ciutadà irreprotxable, un botiguer amable i generós que del matí a la nit és converteix en algú que va pecar i que ha de ser castigat. El càstig és més, una excusa per obtenir els beneficis que els brinda la dona que concep l’ aposta.

Durrenmatt te una visió pessimista del gènere humà. La massa es torna turba, s’ absenta de criteris morals i tan sols pensa en el seu benefici. En la resolució final, l’ autor posa a la gent davant d’un mirall, Serge va ser deshonest però no més que aquesta multitud disposada ara a crucificar-lo i que contempla la seva pròpia imatge..

El relat va més enllà, i aporta idees sobre els ideals democràtics i la mentida que representen. El plenari  municipal posa a votació la discusió del tema, Serge nega que la vida d’un ser humà pugui considerar-se tema de debat democràtic.

Ho és, i més tard les forces vives, metge, mestre, policia, alcalde… continuen votant fins a aprovar lleis favorables a la pena de mort. Durrenmatt qüestiona la democràcia perquè és la dictadura de la majoria i aquesta està guiada per interessos i no per ètica.

Així, l’ autor suís posa en dubte la bondat de les institucions. El poder polític aprova allò que li ve en gana, la premsa està al servei d’ aquest mateix poder i confirma la pena de mort, el tribunals jutgen també arbitràriament.

Darrera tot aquest món corromput  i omnímode, hi ha un poder més gran, la dona que maneja els diners i promet favors als ciutadans. El poderós manipula i guanya, el sentit moral de l’ obra s’ apropa a relats com “Un enemigo del pueblo” d’ Ibsen, on en definitiva la massa condemna a un home que va contra els seus interessos.

El personatge d’ Anya és l’ únic vist positivament. La noia, atreta per Karla, marxa de la població per no repetir els errors i la mala vida de la rica visitant.

 

VIENTO EN LAS VELAS

Viento_en_las_velas-479231201-large

Director: Alexander Mackendrick

Actors: Anthony Quinn

               James Coburn

               Deborah Baxter

               Nigel Davenport

               Lila Kedrova

               Isabel Dean

Any: 1965

Títol original: A high wind in Jamaica

Nacionalitat: regne Unit

Gènere: Aventures

 

ARGUMENT

En Jamaica esclata una gran turmenta, la casa dels Thorton s’ ensorra i el pare (Nigel Davenport) i la mare (Isabel Dean decideixen retornar a la seva prole, cinc nens, Emily (Deborah Baxter), John,Rachel,Laura i Edward, a Londres.

La llarga travessia te que fer escala en les illes Caiman però abans l’ embarcació és abordada per un vaixell pirata, al comandament del    qual s’hi troba Chávez (Anthony Quinn), recolzat pel seu segon, Zac (James Coburn), els pirates s’ apoderen dels diners pagats per la família al capità Marpole i es fan de nou a la mar però en el propi vaixell pirata s’hi han amagat els nens.

Aquests posen dalt per baix la nau, s’ aprofiten de les supersticions dels bucaners, giren de cantó el mascaró de proa, signe de mala sort, o fan creure als mariners que el paquebot s’ inunda.

Al mateix temps, Chávez sent una total fascinació per Emily, la nena més gran del grup, a qui cuida en tot moment i l’ allunya dels possibles perills.

La nau desembarca en Tampico i allà Chávez es retroba amb Rosa (Lili Kedrova), una vella amiga que li fa saber que tota l’ armada anglesa va a la recerca dels nens, casualment John contempla l’ escenari adult des d’una balconada amb la mala sort que cau i es mata.

Els pirates tornen al vaixell amb els nens i Emily te un accident que li produeix una lesió en la cama, Chaves la cuida i la trasllada a la seva cabina.

Al poc temps albiren una embarcació holandesa que volen assaltar però Chávez s’hi oposa, els bucaners , farts , executen un motí i empresonen al seu cap.

El capità holandes és fet presoner i lligat però pot introduir-se en la cabina de Chávez i agafar un ganivet amb el que demana a Emily que li talli les cordes i l’ alliberi però la nena, espantada, li assesta una punyalada i el mata.

L’ arribada d’una nau de l’ armada britànica, acaba amb la singladura dels pirates que són detinguts i portats a judici. Han de respondre del que li ha passat a John i al capità holandès, si són culpables, tots seran penjats.

Emily, entre plors, no confessa de quina manera va morir el capità i fa creure que Chávez va estar vinculat a l’ assassinat.

Els pirates són condemnats al patíbul i els nens retornen feliçment a casa seva.

 

 VIENTO EN LAS VELAS

 

COMENTARI

     Mackendrick realitza una pel·lícula d’ aventures, de pirates i lluites navals però darrera de tot això s’hi amaga un film ple de matisos, ambigüitat i doble sentit.

El tema principal del relat és la distància entre la innocència infantil i la crueltat. D’ entrada i sorprenentment, els nens capgiren i transgredeixen l’ ordre pirata, els avesats mariners es troben aclaparats per la presència infantil, són presa de les supersticions que els aterren , contemplen com el seu món és posat daltabaix i com es succeeix un canvi de papers, els terribles botxins es converteixen en víctimes.

És a dir, la relació de poder adult-nen o pirata-presoner, canvia i els jocs de i sobre aquest poder es tergiversen.

D’ altra banda, la relació entre el capità Chávez i Emily és quan menys ambigua, ja quan la nena arriba al vaixell, la mirada del pirata és expectant, Chávez es converteix en un pare, manté una relació fraternal i en alguna escena podem pensar que els seus sentiments van una mica més enllà, quan Chávez persegueix a la nena, l’ atrapa i resta sobre seu, la cara a pocs centímetres dels seus llavis, Mackendrick porta la càmera als espectadors de la situació i tots mostren sorpresa i estupefacció.

Si be Chávez ha cuidat i tutelat als nens, Emily no fa res per salvar-lo en el judici, amagant la seva pròpia culpabilitat. Aquest és el sentit profund del film, el joc entre la ingenuïtat i la maldat, entre la candidesa i la perversió, com potser pels nens tot es tracta d’ un joc infantil, la mort també, i com la crueltat és tan inconsciència com desídia.

La última escena és indicativa. Suposadament, els pirates han estat ajusticiats, Mackendrick tanca amb uns colors pastel i en un escenari victorià i evanescent, els nens juguen aliens al que passa al seu voltant, un vaixell de paper és enviat a navegar en les tranquil·les aigües del llac. Ara i abans tot és un joc.

La pel·lícula te referents en totes les cintes que han parlat dels nens des de la perspectiva del poder i la maldat, recordem ·El señor de las moscas”, “¿Quièn puede matar a un niño?” i sobretot “The innocents”.

ZORBA EL GRIEGO

Zorba_el_griego-876087444-large

Director: Michael Cacoyannis

Actors: Anthony Quinn

             Alan Bates

             Irene Papas

             Lila Kedrova

Any: 1964

Títol original: Alexis Zorbas

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

     Basil (Alan Bates) és un escriptor anglès que viatja fins a Creta per prendre possessió d’una herència: una mina de lignit.

Abans d’ agafar el vaixell cap a la illa, coneix a Zorba (Anthony Quinn), un grec madur i vitalista que ha treballat en les mines i es confabula amb el noi per ajudar-lo a fer funcionar el jaciment

Una vegada arribats a Creta, són acollits en casa de Madame Hortense (Lina Kedrova) que Zorba coneix amb el pseudònim de Bouboulina, una dona francesa, sentimental i extravagant, que està enamorada del grec.

Durant la seva presència en la illa, Basil coneix a una vídua (Irene Papas), desitjada per un pretendent de la població, el nouvingut i la dona acaben relacionant-se sense sospitar que el pretendent, angoixat, s’ acaba suïcidant.

La ira de la gent es fa palesa, tots rodegen a la dona i l’ apedreguen i l’ arribada de Zorba sembla salvar-la però quan se l’ emporta, un dels homes l’ agafa i li talla el coll.

Tot continua com si no hagués passat res i Zorba concerta la seva boda amb Bouboulina, i Basil fa de testimoni però la dona emmalalteix i mor, la gent del poble entra en la casa i s’ emporta totes les pertinences de la morta.

Basil i Zorba realitzen proves per posar en marxa la mina, ho fan amb troncs per contemplar la resistència de la instal·lació però el cablejat i el suport se’n van en orris i tot acaba destruït.

Zorba i Basil mengen be en la platja, el grec ensenya a ballar el sirtaki a l’ anglès, tots dos units, dansen i riuen, celebrant l’ amistat.

 

zorba-el-griego_jpg--644x362

COMENTARI

     Cacoyannis és un director xipriota que realitza treballs de prestigi sobretot a partir de portar els clàssics grecs al cinema, però adquireix fama mundial amb aquesta pel·lícula que guanya tres oscars en 1964, Lila Kedrova com millor actriu secundaria, millor fotografia i millor direcció artística.

Anthony Quinn produeix aquest film i s’ assigna el paper protagonista, Zorba sempre serà en l’ imaginari col·lectiu l’ actor americà.

El relat està basat en una novel.la de Nikos Katantzakis del mateix nom, escrita en 1946.

Zorba és una expressió simbòlica del poble grec: vital, extravertit, ple d’ alegria i esperit mediterrani, algú que estima tan les seves arrels com la seva llibertat, l’ obra contrasta aquest personatge amb Basil, el nouvingut, un anglosaxó introvertit i seriós, disposat a tirar endavant un negoci de manera rigorosa.

Entre els dos homes neix una potent amistat, que segella la última i emblemàtica escena, mentre sona la música de Mikis Theodorakis, un altre emblema que identifica plenament al film. Malgrat el fracàs de la mina, les desgracies i la mort, els dos homes es reuneixen en la platja, mengen, canten i ballen, l’ esperit mediterrani ha triomfat.

A pesar d’ aquest aposta festiva, Cacoyannis és decididament crític amb el poble grec i la pel·lícula entra en matèria i es mostra cada vegada més càustica i acida amb els cretencs.

L’ escena en que la població assetja i finalment assassina a la vídua és extraordinària, els homes s’ agrupen al voltant de l’ adultera, de la pecadora, de la dona que ha transgredit les lleis no escrites i ha portat a la mort, involuntària, al seu pretendent; l’ execució brutal de la dona, fora de pla, mostra el sentit primitiu, masclista i mesquí d’un poble, que viu encara pendent dels seus propis mites antics, incapaç d’ evolucionar cap a la modernitat.

L’ altra escena que posa els pels de punta és la mort de Bouboulina, quan la dona encara està agonitzant, la gent del poble ja reclama anar cap a la casa, és una estrangera sense herència ni descendents, tot el que no agafin serà per l’ estat; quan la dona encara s’ abraça a Zorba, les primeres ancianes, totes vestides de negre fan ja la seva irrupció en la casa, Zorba les fa fora però quan Bouboulina mor en els seus braços, tot el poble penetra en l’ habitacle i el buida sense compassió.

Contemplem la imatge de la dona morta en una habitació despullada de qualsevol decorat.

Per últim val la pena destacar l’ intent de fer funcionar la mina, la prova és un fracàs, els troncs s’ estavellen a terra, l’ estructura de suport cau. Cacoyannis simbolitza amb aquest fracàs, la incapacitat de la societat grega per portar endavant un projecte de futur.

Contrast entre la vida lliure , primitiva i feliç de Zorba i aquesta mirada crítica a un món profund, encara arrelat al passat, ple de vells substrats, odis i rancúnies.

 

LA STRADA

 

lA STRADA

 Director: Federico Fellini

Actors: Giulietta Masina

               Anthony Quinn

               Richart Basehart

Any: 1954

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Neorealisme

 

ARGUMENT

En la Itàlia de la postguerra, en un poble miserable, una mare ven per dotze mil lires a la seva filla Gelsomina (Giulietta Masina) a un rodamón que treballa de forçut en les fires ambulants, Zampanó (Anthony Quinn).

L’ home és una ànima de pedra, menysprea i maltracta a Gelsomina, ella aprèn a tocar la trompeta i el timbal i l’ acompanya pels pobles.

Més tard, els hi surt l’ oportunitat de treballar en un circ, allà coneixen a Alfred el boig (Richart Basehart), un noi que es complau en fer-li la guitza a Zampanó. Un dia que “el boig” ha estat a punt de fer anar en orris, l’ actuació del forçut, aquest el persegueix amb un ganivet i acaba a la presó per la seva acció.

La noia el va a buscar i una vegada lliure, continuen el seu itinerari. Després de refugiar-se en un convent de monges, marxen plegats en la carraca de Zampanó i casualment es troben en la carretera a “el boig”, arreglant el seu vehicle; el forçut, irat, el colpeja amb tal força que el mata i després llança el seu automòbil per un pont per simular un accident.

Gelsomina continua al costat de Zampanó a contracor, arriba l’ hivern i la parella acampa al ras, mentre la noia dorm pacíficament, el actor circense l’ abandona i tan sols li deixa la seva trompeta.

Al cap del temps, Zampanó arriba a una població on una dona taral·leja la melodia que tocava Gelsomina, la vilatana li diu que la va aprendre d’una noia que la recitava amb el seu instrument, mentre anava com una rodamón per les fires però que la noia va emmalaltir i va morir.

Zampanó se n’ adona de l’ afecte que li professava a Gelsomina, s’ emborratxa i plora amargament a la platja, conscient de la seva solitud.

 

lA STRADA I

COMENTARI

     En 1954 el neorealisme estava en les seves acaballes però Fellini inserta encara en els seus inicis cinematogràfics aquest gènere, sempre des d’un tractament molt personal en el que compagina l’ entorn patètic i miserable amb un alè poètic.

En “La strada” trobem els element propis d’ aquesta influencia: miserabilisme, pobresa, sentimentalitat… El director italià ens mostra un país devastat, els protagonistes realitzen un viatge itinerant a la recerca de les fires, treballant en els circs al voltant de la gent humil, fent del nomadisme la seva vida,

Els artistes són un dels pocs consols d’ aquest món dissortat, la festa és la compensació davant la duresa de la vida, al costat s’ aixeca la presència inversemblant de la religió, les processons, les monges en el convent…

Fellini exhibeix la vida i el recorregut de dos desgraciats, contrasta els dos personatges, tan diversos, que no s’ esforcen en trobar-se i fer-se la vida més agradable.

La Gelsomina que interpreta Giulietta Masina és tendra, sensible, amb poques llums, cercant un bri d’ afecte, companyia i felicitat, un punt alegre, un punt trista, la pallassa que plora per dintre i que acaba trobant gust a aquesta vida de rodamón, innocent i inerme.

Zampanó és l’ home dur, avesat a tot pel temps i les circumstancies, violent, incapaç d’un gest o u somriure, una verdadera bèstia sense sentiments, fins l’ escena final en que se n’ adona de la seva solitud i precarietat.

En mig apareix “el boig”, un altre personatge sense assentament, que vagareja lliure i feliç.

Fellini planteja alguns moments d’ exquisida sensibilitat, quan Gelsomina toca la insistent melodia de Nino Rota amb la trompeta, davant de la monja o quan la dona arriba al mar, sempre un símbol de llibertat i esperança o quan els seus gestos de pallassa eludeixen la incertesa de la seva vida.

El film transcorre entre comèdia i circ per tancar desoladorament amb la mort d’ “el boig” i de Gelsomina i amb el retrat solitari i compungit de Zampanó en la platja.

La pel·lícula guanya en 1954 l’ oscar com a millor pel·lícula estrangera i el Lleó d’ or en el Festival de Venècia.