DOLOR Y GLORIA

 

 

Director: Pedro Almodóvar

Actors: Antonio Banderas

              Asier Etxeandia

              Nora Navas

               Julieta Serrano

              Leonardo Sbaraglia

              Penélope Cruz

Any: 2019

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Salvador Mallo (Antonio Banderas) és un director de cinema en crisi, un home d’ èxit que al voltant dels seixanta es troba en decadència.

Una operació a l’ esquena l’ha deixat molt limitat físicament i això l’ ha portat a deixar d’ escriure i dirigir. Tot s’ha combinat amb depressió i aïllament.

A través de diversos flash backs coneixem aspectes de la infància de Salvador, com ara quan ensenya a llegir i escriure un paleta amb talent per dibuixar, o quan la seva mare el porta a estudiar a un seminari contra la seva voluntat.

La memòria de Salvador busca la reconciliació amb l’ Alberto Crespo (Asier Etxeandia), un actor amb qui es va barallar perquè no seguia les seves instruccions. L’ Alberto interpreta un monòleg escrit per l’ autor on explica aspectes íntims de la seva vida.

Federico (Leonardo Sbaraglia), un dels espectadors , se sent identificat amb un dels personatges de l’obra, ja que va ser amant de l’ autor. Acabada l’ obra, aconsegueix el contacte de  Salvador, el visita i recorden plegats  vells temps.

Salvador, ple de dolor físic per les xacres i moral pel pes del temps, es posa en mans d’un metge de confiança perquè li operi l’ esquena i li retorni l’ energia perduda.

 

 

COMENTARI

Almodóvar és una icona de la modernitat espanyola, si algú va trencar amb l’ Espanya casposa del landisme i fins i tot amb la críptica de Saura, és ell; atrevit, comediant, talentós, disbauxat…

També és cert que el seu cine en els últims anys davalla en alguns moments , com en “Los amantes pasajeros” (2013), un autèntic despropòsit.

Almodóvar combina en la seva filmografia la comèdia arrauxada amb el drama sofisticat, ara simplement fa balanç de la seva vida. La pel·lícula és allò que se’n diu un relat d’ auto ficció, una biografia esbiaixada, feta a base de records, memòria personal i alguna  llicència narrativa. Es tracta de passar comptes amb un mateix.

D’ entrada cal dir que Almodóvar es despulla sense concessions, sobretot quan parla del seu jo actual, un home amb limitacions físiques, que viu lluny de l’escenari pròdig de la seva joventut, plena d’ excessos i promiscuïtat, algú afectat per la solitud i la depressió.

El director manxec escriu un retrat actualitzat sobre si mateix però es dedica bàsicament a cercar la seva identitat. Per saber qui ets has de saber qui has estat.

L’ alter ego d’ Almodóvar, Salvador, retrocedeix en el temps  i els espais. El protagonista ens explica la seva infància, com en un poble rural de La Manxa, amb un pare absent i una mare beata, té el desig d’ aprendre i ensenyar, de sortir del món estret que li han adjudicat i ser rellevant.

De fet, la història de Salvador podria ser un relat generacional; els desacords amb la mare, les expectatives creades per ella: ordre i religiositat i incomplertes pel fill.

El primer desig, en aquest cas el cos nu d’ Eduardo, un noi jove que trafega per la casa, rebel·la el primer desfici sexual.

Ja  adult, i en el punt àlgid de la seva carrera, l’ atzar el porta a retrobar-se amb aquells personatges cabdals de la seva vida. L’ actor, essencial en el seu cine, aquell  que considera que el va trair, torna a interpretar l’ obra del director que, és a la vegada la història dels propis sentiments, de les passions i els desamors. Atzarosament, el protagonista dels afers amorosos es localitza entre el públic i els antics amants es retroben. En un joc de nines russes, el personatge escrit, l’ actor que l’ interpreta i la figura real, es barregen en un últim acte de confluència.

Almodóvar parla de l’ amor com una constant bàsica de la vida, però atenció, diu “l’ amor mou muntanyes però no et salva, a mi em va salvar el cine”.

L’ amor és passió, força, desig, pots gaudir-lo però passa, la creació, la capacitat de ser un altre, d’ explicar històries, d’ inventar, sempre, sempre pot ser diferent i alimentar la capacitat de forjar els mons amagats dins de cadascú.

Almodóvar recrea una pel·lícula que s’ obre al voltant de  la seva intimitat però que mostra a algú heterodox i lliure, per això he dit que reflecteix generacionalment a tots aquells que malgrat ser tant diferents del mestre del cinema, s’hi ha identificat, en la lluita contra un món en blanc i negre, rebels i iconoclastes, aquells que miren el passat amb un punt de dolor i d’ amor.