PERSONA

 

Director: Ingmar Bergman

Actors: Liv Ullman

              Bibi Andersson

Any: 1966

Nacionalitat: Suècia

Títol original: Persona

Gènere. Cine d’ autor

Subgènere: Introspecció psicològica

 

ARGUMENT

Elisabeth Vogler (Liv Ullman) és una actriu teatral que s’ ha quedat sense parla al mig de la funció, ingressada en un hospital es determina que no te cap afecció física ni psíquica per la seva conducta i es contracta a Alma (Bibi Andersson), una infermera, perquè la cuidi.

Al cap d’ uns dies les dues dones marxen a una casa en la costa, al costat del mar per incentivar la curació. Quan elles estan juntes contrasta el silenci de Elisabeth, al costat d’ Alma que comença a fer confidències i a desentranyar la seva personalitat.

Alma explica la seva relació sexual amb un desconegut i l’ avortament que va patir de la seva relació de parella.

Una des de la paraula i l’ altra des de el silenci, les dues dones viuen un procés amor-odi i se n’ adonen que no són pas tan diferents.

Elisabeth ha tingut un fill però quan veu la seva fotografia la trenca, és un fill no desitjat. Fins i tot el marit d’ Elisabeth fa una breu aparició però sembla confondre’s i no saber qui és la seva verdadera dona.

A la fi Alma marxa de la casa.

 

 

COMENTARI

Després de que Bergman hagi realitzat en els anys 50, diverses pel·lícules que tracten sobre el silenci de Déu, inicia ara en els 60, una nova etapa en la que el tema central de la seva cinematografia  és la introspecció de la ment i de l’ ànima humana.

Bergman, com a bon autor, quan desenvolupa el seu món narratiu parla d’ ell mateix, de les seves pors, de les seves angoixes, aquí les dues dones són l’ alter ego de l’ autor.

El director vincula el film al tema de la identitat. Una dona es nega a parlar sense motiu aparent, una altra, la seva cuidadora, rememora algunes de les seves vivències i no deixa de parlar i d’ interrogar-se però les dues en realitat es busquen a si mateixes, volen saber qui són. La conclusió és que Alma pot ser Elisabeth i viceversa, les dues dones estan lligades per experiències similars.

Bergman mostra com les dues persones intenten treure’s la màscara que tots portem i que els impedeix expressar la pròpia forma de ser, una verbalitza tot, l’ altra calla.

La fotografia en blanc i negre de Sven Nykvist ajuda a trobar paral·lelismes quan la pantalla mostra continuadament el rostre de les dues dones en primers plans en els que tan Liv Ullman com Bibi Andersson es comportem amb total mestria, en un tour de force com quasi úniques protagonistes de la funció.

Bergman ens mostra la tramoia de l’ espectacle. El pròleg amb els fotogrames que es mouen i es cremen i el mateix epíleg. A la fi amb la presència obvia de la càmera, Bergman ens diu que assistim a una ficció, potser també que les nostres vides podrien ser unes altres, que les nostres vides, com el cinema o el teatre, estan plenes de mentides i ficcions que emmascaren una realitat que no volem assumir, igual que les protagonistes.

La pel·lícula en el seu moment va sorprendre  primer perquè aborda una relació interpersonal a partir d’ elements del psicoanàlisi. Segon perquè a diferència de cinema convencional no recórrer al ritme narratiu sinó que es limita a detallar records, somnis i desitjos dels personatges, veus i silencis, amb el recolzament del muntatge i la fotografia  i sense la idea de principi, nus i desenllaç.

EL SEPTIMO SELLO

el-septimo-sello

 Director: Ingmar Bergman

Actors: Max Von Sydow

               Gunnar Bjornstrand

               Bibi Anderson

               Nils Poppe

Any: 1957

Títol original: Det sjunde inseglet

Nacionalitat: Suècia

Gènere: Cine d’ autor

Subgènere: Metafísic

 

ARGUMENT

Antonius Block ( Max Von Sydow) és un cavaller, que en el segle XIV, torna de les creuades amb el seu escuder. Quan està descansant en una platja se li apareix la mort.

Antonius li demana que no se l’ emporti i la repta a una partida d’ escacs.

En tant, la pesta s’ estén i amb ella el fanatisme religiós. Una noia és cremada per anar amb el diable i com a contrapunt una parella de comediants, Mia (Bibi Anderson) i Jof (Nils Poppe) i el seu fill, van de poble en poble, divertint  a la gent.

Antonius, assetjat per la mort, li pregunta i es pregunta que hi ha més enllà i si Déu existeix. També entén que la seva vida ha estat banal i sense sentit i vol redimir-se. Quan la mort li fa escac i mat, Antonius sap que no la podrà aturar però intenta enganyar-la i demorar el  moment, amb la fi que els acròbates que estan amb ell puguin escapar.

D’ un cop de mà, tira les peces. La mort les recompon però els amics  d’ Antonius ja han fugit i aquesta acció donarà sentit a la seva vida. Efectivament, la mort li anuncia que la propera vegada que es trobin serà la definitiva.

Antonius arriba al seu castell, retroba la seva dona i comparteix taula amb ella, amb el seu escuder, amb la seva amistançada i amb un ferrer. La mort que ha guanyat la partida, arriba i se’ls emporta.

el_septimo_sello-835408772-large

COMENTARI

Bergman inicia un cicle marcat pel sentiment religiós, on es pregunta pel sentit de la vida i expressa els seus dubtes sobre que hi a més enllà de la mort. L’ autor suec recull el món filosòfic de Kierkegaard i el seu existencialisme i es fa les mateixes preguntes que el pensador a través dels personatges imaginaris.

Una altra influencia és sens dubte, un dels grans referents del cine mut: Victor Sjostrom on en “La carreta fantasma” ens mostra un cotxer, que és la mort, i que ve a emportar-se l’ ànima d’un dels protagonistes. El rigor del món luterà apareix en tota l’ obra de Bergman i és una constant en tots els directors nòrdics que es plantegen les preguntes trascendents sobre els ser humà: qui som?, d’on venim? i a on anem? amb Carl Theodor Dreyer encapçalant-los.

“El séptimo sello” és considerada la primera obra mestra de l’ autor suec.

El clàssic de Bergman parla, com en gran part del cinema del director suec, sobre l’ angoixa del ser humà davant la mort. Antonius, vol saber que hi ha més enllà. Hi ha Déu?, on està Déu?. Però la mort és l’ única realitat. El director suec parla sobre la religió, la vida i la mort però no pren partit, la seva és una visió agnóstica, expressa els seus dubtes pero no manifesta certeses.

El protagonista li pregunta a la noia acusada de parlar amb el diable que hi ha de verdader en la seva fe però comprèn que darrera la seva mística només hi ha l’ humana por a morir.

Antonius representa les preguntes i els dubtes del ser humà i desenvolupa una estratègia enginyosa, la partida d’ escacs, per guanyar temps i per redimir-se, deslliurant als comediants.

Aquests en mig de la pesta i el fanatisme se salven i són el missatge d’ esperança i regeneració que proposa la pel·lícula.

“El septimo sello”, parla també sobre el sentit de l’ existència humana, És també, en un momento de guerra freda, una advertència sobre l’ apocalipsi atòmic. Quan la dona d’ Antonius llegeix la Bíblia, l’ apocalipsi diu: “el setè segell, l’ obriran els àngels amb set trompetes. Cada àngel portarà una munió de foc sobre la terra i aquesta serà arrasada”.

Aquí es pot veure, doncs, una premonició del desastre nuclear, en aquest cas, alertat des d’ el mite religiós.

Dos escenes passen a la història del cinema. La partida d’ escacs del cavaller i la mort i l’ escena final en que Antonius i els seus amics pugen la muntanya, conduits per la mort, cap el desconegut

La pel.licula guanya el premi del jurat en el festival de Cannes de 1957