ERASE UNA VEZ…EN HOLLYWOOD

 

 

Director: Quentin Tarantino

Actors: Leonardo Di Caprio

               Brad Pitt

               Margot Robbie

               Dakota Fanning

               Al Pacino

               Bruce Dern

Any: 2019

 Títol original: Once upon a time in….Hollywood

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Sub gènere: Cine dins del cine

 

ARGUMENT

    Rick Dalton (Leonardo di Caprio) és en l’ Hollywood de finals dels seixanta, un actor secundari, condemnat a realitzar els papers de dolent en westerns de poca substància o en la sèrie B.

Cliff Both (Brad Pitt) és el seu doble, l’ especialista que l’ acompanya i s’ encarrega de les escenes complicades, entre els dos homes ha nascut una bona amistat. Both te mala fama en es estudis doncs l’ acusen de que va matar a la seva dona.

Els dos col·legues viuen en una luxosa mansió amb piscina. Both acompanyat de la seva inseparable gosa, Brady. Al costat mateix s’hi instal·la Roman Polanski amb la seva esposa Sharon Tate (Margot Robbie, els dos viuen acompanyats de l’ex amant de la dona, Jay, ara bon amic de tots.

Dalton viu be i te contractes constantment però se sent frustrat per ser tan sols un secundari, un figurant i no una estrella. Both, dur i superb, es dedica a la seva feina sense més aspiracions.

Els dos marxen una temporada a Itàlia i participen en uns quants espaguetis western, al cap d’un temps tornen, Dalton s’ha casat amb Francesca, una italiana.

Both recull a una noia, Pussycat, que fa auto stop i aquesta el porta al campament hippie que han ocupat en una finca propietat de Georges (Bruce Dern)un antic actor que va col·laborar amb Both anys enrere. L’ home està cec i ja no reconeix ni recorda a l’ antic company.

En tant la secta hippie menysté a l’ especialista, aquest colpeja a Clem, un dels líders de la comunitat, i el reconvé a que reposi la roda punxada del seu vehicle.

La secta hippie fa una incursió en les mansions d’ Hollywood, el grup odia el luxe i la bona vida burgesa dels cineastes, Clem i dues noies assalten la finca de Dalton i Both, armats amb ganivets. Both no s’ està de punyetes i mata a dos dels assaltants, la tercera noia és cremada amb un llançaflames que Dalton guardava com a record d’una pel·lícula.

 

 

COMENTARI

Tarantino roda el seu novè film, el penúltim de la seva carrera, segons ell.

En ella evoca l’ Hollywood de finals dels seixanta, els últims anys d’una època daurada i d’una manera glamurosa d’ entendre el cinema.

Tarantino barreja a personatges  ficticis, Dalton i Both, al costat d’ altres reals, Sharon Tate, Roman Polanski, Steve Mc Queen, Mama Cash, Charles Manson, etc. En qualsevol cas Rick Dalton podria ser un alter ego d’ algun actor secundari del western com Audie Murphy o Cameron Mitchel.

La voluntat del realitzador americà és realitzar un homenatge als secundaris que van donar vida a aquest món, als actors de sèrie B, als actors de la televisió, als especialistes…Dalton és un home frustrat, plora sovint quan pensa que està condemnat a ser un figurant, un arquetip, sempre en un paper similar.

Dalton s’ enfurisma quan, alcoholitzat s’ oblida del diàleg però s’ emociona quan la nena que li dona la rèplica li lloa la seva feina.

Tarantino ens parla dels perdedors en aquest món d’ oripells, d’ aquells que mai seran famosos de cara al gran públic però que aixequen una industria lucrativa, fracassats morals des de l’ èxit de les seves mansions amb piscina.

Tarantino ha consagrat la seva carrera a parodiar el gènere de “Exploitation”, sexe i violència que arriba des de la literatura popular i quotidiana de les novel·letes de continuarà en els diaris. Ara homenatja el cine de sèrie B i el televisiu, uns films d’ entreteniment no mancats de mèrit i interès, sens dubte a reivindicar.

El director americà menciona a Sergio Corbucci i Joaquin Romero Marchent, precursors de l’espagueti western, si be amb menys talent que Sergio Leone.

Un altre tema, no menys important de la cinta és la referència a l’ amistat viril, Dalton i Both viuen plegats, s’ emborratxen a dojo i participen d’ aquest món entre el miratge i la realitat.

Tarantino furga en una espècie de lluita de classes desaforada entre hippies sectaris i sonats , centrats en l’ extermini del model de riquesa i banalitat d’ Hollywood, i els bons vivants de les grans mansions, aliens a tot allò allunyat del luxe i del seu ego.

El director redacta amb pulcritud el seu projecte, fins arribar al gran esclat de violència final. Tot un acabament gore. Si en altres films els dolents eren nazis, gàngsters o bandits, ara el mal l’ encarna la secta hippie i satànica de Manson, un símbol de la incapacitat de pensar per un mateix.

El tema de l’ actor, algú que representa un paper, algú amb diferent identitat es veu aquí completat per la presència del doble del protagonista, la qual cosa origina una diversificació encara més ample entre qui s’ és i tot allò que s’ encarna.

Tarantino ens presenta alguns elements simbòlics. Georges, l’ amic de Both vell i decadent, ha oblidat el món de l’ ahir i està cec. En definitiva tot l’ univers fílmic,totes les imatges, es tornen banals i inútils, el temps les portarà al desconeixement, a la ceguesa i a l’ oblit. Tot està pensat per a un consum immediat i punt final.

D’ altra banda, com ja ens va acostumar en “Malditos bastardos”, Tarantino recrea la història, si allà un comando americà matava a Hitler en un cine, ara la secta de Manson surt ben malparada dels seus atacs a les mansions dels cineastes. El cine canvia la història o allò que és pogut ser i mai va passar.

Tarantino es recrea en algunes escenes molt divertides: Com la baralla entre Both i Bruce Lee, en la que aquest últim surt rebent. Escenes emocionants, com la felicitació de la nena i el director a Dalton per la perfecció de la seva actuació. Escenes plenes de suspens, com quan Both arriba al campament hippie i és assetjat per un munt de noies abduïdes mentalment, gent que ha perdut momentàniament la seva identitat, com els actors. Com no la traca final amb baralla sagnant entre Dalton, emulant “Malditos bastardos” i cremant a la dolenta amb el llançà flames.

Per fi cal parlar de l’ estupenda banda sonora amb els poc coneguts Paul Revere and The Raiders, la famosa “Califòrnia dreamin” de The Mamas  and the Papas o la sorprenent “Bring a little lovin”. Tarantino era fan de Los Bravos.

 

THELMA Y LOUISE

 

 

Director: Ridley Scott

Actors: Geena Davies

               Susan Sarandon

               Harvey Keitel

               Brad Pitt

Any: 1991

Nacionalitat: USA

Gènere: Road movie

Subgènere: Feminisme

 

ARGUMENT

Thelma (Geena Davies) és una dona jove sotmesa a la voluntat del seu masclista marit, Louise (Susan Sarandon) és la seva amiga i qui planeja una escapada d’uns dies, plegades.

Les dues dones surten a la carretera, Thelma no li ha dit res al marit perquè si li diu no l’ ha és deixat marxar i s’ emporta una pistola de casa pel que pugui passar.

En la primera parada, en un bar de carretera, les dones baixen, beuen i ballen. Thelma balla amb un home, primer és amable, després es torna agressiu i intenta violar-la amb violència, la intervenció de la seva amiga la salva, enfurida, Louise dispara sobre l’ home i el mata. Més tard sabrem que Louise de jove va patir una violació.

Les dues dones continuen la seva carrera però ara el viatge s’ ha transformat en una fugida, Louise no vol afrontar el que li passaria si fos detinguda i escapa cap a Mèxic amb la seva amiga.

En el camí, Louise recuperarà la seva relació amb Jimmy, un noviet  i ambdues coneixeran a J.D. (Brad Pitt), un jove autoestopista que s’ enrotlla amb Thelma, resulta ser un lladregot i els hi roba tots els diners.

En tant, Hal (Harvey Keitel), el comissari de policia, posa fil a l’ agulla per detenir-les.

La seva fugida es va convertint en una transgressió i en una alliberació. Thelma roba en un supermercat per obtenir diners, tanquen en el capó del vehicle a un policia de carretera que vol arrestar-les o li cremen el vehicle a un camioner masclista que les persegueix.

Però la policia estreny el setge. Després d’ una primera persecució poden despistar als guàrdies i arribar al canó del Colorado. Allà es veuen assetjades per desenes de vehicles policials, ja no poden tornar enrere , agafen velocitat i salten al buit des del precipici.

 

 

COMENTARI

Esplèndida road movie on dues dones convencionals surten a cercar un viatge que es converteix en fugida, després en aventura i acaba sent una catarsi alliberadora que els hi canvia la vida i els valors però les porta a la mort.

Impossible tornar enrere una vegada desencadenada la transgressió, preferible la mort que perdre la llibertat tant durament guanyada.

La road movie inclou, com sempre, un canvi de les protagonistes a través d’ un viatge que les farà ser unes altres i trobar sentit a les seves vides. També la troballa d’una sèrie de personatges, símbols d’ una Amèrica rural.

Tots els homes, tan els que deixen enrere com els que troben en el camí, són tipus nefastos, inflats i impresentables, des del marit prepotent i masclista, fins al violador, el lladregot que les deixa sense diners, el policia xulesc, el camioner caspós….tots són un retrat penós d’ aquesta Amèrica interior i també un retrat crític del mascle americà.

La pel·lícula és també un cant a l’ amistat entre dues dones molt diferents, la banal Thelma, la forta Louise, que en algun moment acaben canviant els seus papers per arribar, finalment, a una simbiosi en la que  se senten com una sola persona, davant un únic objectiu: ser lliures.

El discurs emancipador, crític i feminista te un regust amarg, no hi ha salvació. La mort és l’ alternativa a tornar a ser com abans, el pes de la llei i la presó.

Destaquem per fi les esplèndides escenes finals quan Thelma i Louise comprenen que no hi ha sortida, s’ abracen i es besen, hi donen velocitat al vehicle, entre el núvol de pols. Hal, el policia, les segueix intentant evitar allò inevitable i la imatge es congela amb el cotxe saltant al buit per sobre el penya-segat, abans dels títols de crèdit finals.