LOS PARAGUAS DE CHERBURGO

 

Director: Jacques Demy

Actors: Catherine Deneuve

              Nino Castelnuovo

              Marc Michel

              Anne Vernon

Any: 1964

Títol original: Les parapluies de Cherbourg

Nacionalitat: França

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

En Cherburgo, en 1958, Guy (Nino Castelnuovo) és un jove mecànic de la població, enamorat de Genevieve (Catherine Deneuve), una noia que viu amb la seva mare (Anne Vernon), viuda i que manté un negoci de venda de paraigües.

La dona té problemes econòmics i recorre a Roland (Marc Michel), un atractiu joier que li fa un emprèstit.

Guy es convocat al servei militar en Algèria on te que passar dos anys, abans de marxar els dos joves fan l’ amor i de la relació, Genevieve queda embarassada.

El temps passa i el dies sense Guy es fan llargs, la persistent aparició en la casa de Roland i les recomanacions maternes fan que la noia accepti casar-se amb el prestador, que no fa escarafalls en reconèixer el fill de Genevieve.

Quan Guy torna, descobreix que el seu antic amor l’ ha abandonat i ha marxat a viure a Paris; desolat, deixa l’ empresa de mecànica on treballava i es consola amb prostitutes, fins que inicia una relació amb Madeleine, una vella amiga.

Al cap d’ un temps, la relació es consolida, Guy es refà i munta un negoci propi , es casa amb Madeleine i tenen un fill.

Un dia un client s’ atura a la benzinera, és Genevieve amb la filla que els dos varen engendrar, l’ antiga parella es posa al dia de la seva vida però ja res pot canviar; Genevieve marxa de nou i Guy rep , feliç, a la seva dona i al seu fill, motius ara de felicitat.

 

 

COMENTARI

En 1964, Jacques Demy dona resposta al gènere musical americà, quan aquest ja era un gènere passat de moda. Es vincula a un estil voluntàriament cursi i sentimental, els personatges a diferencia del model d’ Hollywood, recreen l’ acció i reciten el seu guió mitjançant cançons.

Demy, juga amb tonalitats fortes i pictòriques, vermells, blaus, roses i verds i modula, gràcies a la partitura de Michel Legrand, algunes cançons del musical que passen a las història del gènere.

Demy explica una bella i senzilla història, plena de romanticisme, on la realitat tangible i el pragmatisme s’ imposen a l’ idealisme. Quan un amor se’n va un altre arriba, quan no hi ha ningú ,algú sorgeix en el camí.

El film recrea en les últimes escenes la idea d’ allò que és pogut ser i no va ser però que al cap del temps tan sols és un record del passat.

El director francès conjuga música i poesia i ho complementa amb algunes belles escenes. Magnífic l’ inici, mentre apareixen els crèdits, Demy filma en picat la imatge de la gent sota els paraigües, caminant pel empedrat de la ciutat.

Es permet algunes el·lipsis, com quan Genevieve i Guy s’ abracen abans de la partida del noi i sabem poc després que la noia està embarassada o quan la imatge de la protagonista, vestida de núvia, es confon entre els maniquins per passar  tot seguit al pla del casament.

Per fi, Demy filma la nostàlgia de l’ amor perdut: en l’ última escena el cotxe de Genevieve ja se n’ ha anat, apareix Madeleine amb François, el fill de la parella, Guy juga amb el nen i es tanquen en la casa. La neu es complementa amb el blanc de l’ edifici i la càmera s’ eleva lentament buscant la distància en un pla mig. És el que hi ha, un bany de realitat però també l’  amargura d’un passat que no tornarà.

La pel·lícula guanya la Palma d’ or en Canes en 1964.

 

 

EL ANSIA

 Director: Tony Scott

Actors: David Bowie

             Catherine Deneuve

             Susan Sarandon

Any: 1983

Títol original: The hunger

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic/Vampirs

Subgènere: Homosexualitat/Lesbianisme

 

ARGUMENT

John Blaylock (David Bowie) i Míriam (Catherine Deneuve), la seva dona, són dos vampirs que habiten en una gran casa de Manhattan i estan vius des de fa dos mil anys.

Però John inicia un principi d’ envelliment i degradació, així que decideix visitar a la doctora Sarah Roberts(Susan Sarandon), aquesta és una científica que està treballant sobre el tema de la longevitat, de com fer perdurar la vida i regenerar els teixits.

La doctora no fa gaire cas a John, que torna a casa i no pot evitar el seu procés degeneratiu però això no apaga la seva set de sang i mata a Alice, una noia que sol rebre classes de música per part de Míriam.

Totalment en decadència, John és tancat per la dona en un taüt perquè descansi, ja faltat de força i energia.

En tant, Sarah, interessada per procés que està vivint John, arriba a casa dels Blaylock, allà és seduïda per Míriam i les dues dones fan l’ amor; Míriam mossega a Sarah i li transmet els seus gens vampírics, una sang més forta, que la porta a convertir-se també en una vampir.

A partir d’ ara Sarah acompanya a Míriam per tota l’ eternitat, dorm sis hores al dia, menja una vegada per setmana i no envelleix.

Sarah, confusa davant aquest escenari, es clava un punxo que els vampirs porten penjant al coll per agredir a les seves víctimes i es mutila però l’ olor de la sang fa que es despertin els successius amants de Míriam, guardats en el seu declivi dins dels taüts, surten a la superfície i maten a la dona.

Ara en solitud eterna, Sarah viurà per sempre en la casa.

 

tumbaabierta_El_Ansia_the-hunger_tony_scott_david_bowie

COMENTARI

Tony Scott, el germà de Ridley, debuta en el cine amb aquesta pel·lícula, la millor de una llarga i poc rellevant carrera comercial , tot i que resulta un fracàs comercial i de crítica, es converteix amb els anys en un film de culte.

Aquí mostra, d’ entrada d’on esdevenen les seves capacitats: del món de la publicitat , així que Tony ens ven noranta minuts d’anunci intens, bellesa desbordant, clars i foscos, tractament fotogràfic esteticista, llums i disseny sumptuosos, imatges brillants, eloqüent muntatge i rutilant posada en escena.

La sang vermella taca les pells blanques, sedes i cortinatges emmascaren excitants cossos nus, la casa està tan plena d’obres d’ art com de barroques escales i monstres, per fi, la música viatja des de el crit desbocat de David Bowie a l’ inici, fins les acariciadores partitures clàssiques.

Tot aquest ritual de bellesa serveix per explicar una història de vampirs moderns, al·legoria d’ altres relats contemporanis.

La narració vampírica té alguns ingredients difícils de descuidar, la insuportable eternitat, el decaïment físic que comporta la no mort però si l’ envelliment, l’ esfondrament moral que fa necessari matar innocents per alimentar-se, el desig de l’ altre, de la sang nova, del cos nou, una al·lusió clara al desig sexual i a la mossegada com metàfora de la penetració, la longevitat en solitud i sense companyia.

Tots aquests temes estan compresos en el film i funcionen autònomament però n’hi ha un que li dona sentit i solidesa a la cinta. En 1983 el Sida és la nova malaltia que mata i es dona sobretot a partir de la transmissió homosexual; Scott porta a escena una vampira desitjosa d’ acabar amb la seva solitud eterna, una vampira que sedueix a una humana per convertir-la en un dels seus.

La relació transgressora entre dues dones, la mossegada d’una a l’ altra comporta la transmissió sanguínia d’una malaltia nova, en aquest cas el vampirisme és un succedani del Sida, conversió, transformació, contaminació, paràbola tot plegat del desig sexual promiscu a les acaballes del segle XX i dels seus perills.

Scott obre amb una virtuosa escena amb Bowie cantant a ple pulmó: Lugosi ha mort, mentre paral·lelament contemplem l’experimentació en simis i com aquesta els condueix a la violència.

Tota l’ obra continua amb iguals paràmetres, plens de bellesa, erotisme i potser també, artificiositat; la degradació de John, la relació amorosa entre les dones i l’ akelarre final, amb els vampirs sortint de les tombes que porten a Míriam a convertir-se en pols, com a cloenda final.

 

 

REPULSION

Repulsión

Director: Roman Polanski

Actors: Catherine Deneuve

             John Fraser

             Ivonne Fourneaux

           Ian Hendry

Any: 1965

Títol original: Repulsion

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Terror psicològic

Subgènere: Cine I psicoanàlisi

 

ARGUMENT

Carol (Catherine Deneuve) és una noia que treballa en una perruqueria I viu amb la seva germana, Helen (Ivonne Fourneaux).

És una dona retreta i se li fa difícil la relació amb els homes malgrat té un pretendent, Colin (John Fraser). Quan Colin intenta besar-la sent molt fàstic i corre a rentar-se les dents i tirar el raspall i quan sent a la seva germana fent l’ amor amb el seu amant, Michael (Ian Hendry) no pot conciliar el son.

El seu estat es degrada quan la seva germana marxa amb Michael a Pisa, Carol està tres dies sense anar a la feina i quan ho fa talla a una clienta fent-li la manicura.

Reclosa en casa, comença a confondre deliri i realitat. Les parets s’ esquerden, un home l’ importuna en el llit, un tros de conill es podreix en el menjador.

La seva connexió amb el món, al tallar la línia telefònica, es fa més lleu però no pot evitar que Colin vagi a buscar-la i al no obrir-li ningú la porta, la forci i entri. Carol ha agafat un canelobre i colpeja a l’ home fins a matar-lo per després deixar el cadàver en la banyera.

En la casa, Carol es troba cada vegada més excitada, de la paret sorgeixen braços que l’ assetgen i volen abraçar-la, el llit s’ omple d’ homes que l’ estimen luxuriosament.

En aquestes, arriba a la casa l’ arrendatari, la noia li paga el lloguer doncs ja tenia preparat un sobre amb els diners però l’ home es comença a mostrar libidinós, abraça a Carol, la toca, Carol li clava repetidament una navalla i el mata.

Quan Helen i la seva parella tornen del viatge, queden perplexos per la brutícia i el desordre que ho envolta tot. Helen entra en el bany i el que veu la deixa anorreada. Carol jeu, exhausta, sota el llit. Entren els veïns   encuriosits, s’ avisa a la policia.

Una última imatge es fixa en una foto antiga, és una foto familiar. Carol és una nena i contempla esbiaixadament al seu pare amb cara d’ odi.

repulsion I

COMENTARI

Polanski filma la seva segona pel·lícula després d’ “El cuchillo en el agua” i sembla especialitzar-se en els temes psicològics. El terror, com després també passarà en “La semilla del diablo”, creix en el interior de la protagonista, es desenvolupa en la ment malalta d’ algú assetjat pels seus propis fantasmes, per les seves pors i repressions.

En aquest cas, Carol és una noia jove i bonica, incapaç d’ establir cap relació amb els homes , potser alguna relació malaltissa amb el seu pare en la infància sigui la causa.

La imaginació cobra vida. La paret s’ esquerda, un home la grapeja en el llit, mans avides sorgeixen per arreu igual que en “La semilla del diablo”, mai sabrem si Carol, bloquejada per les seves pors ,s’ ha convertit en una assassina o si la violència és una encarnació fantasiosa d’ una ment malalta.

A Polanski li agrada l’ ambigüitat. Com en altres pel·lícules tanca a un personatge en una casa, en una habitació, la tensió creix i l’ individu és incapaç d’ escapar , de sortir, d’ alliberar-se física i mentalment, tot un homenatge al cine de Buñuel