TIREZ SUR LE PIANISTE

 

 Director: François Truffaut

Actors: Charles Aznavour

              Marie Dubois

              Michele Mercier

              Nicole Berger

Any: 1960

Nacionalitat: França

Gènere: Cine negre

 

ARGUMENT

Charlie Kohler (Charles Aznavour) és un pianista que toca en un local de copes, un dia el seu germà, Chico, arriba al bar fugint d’uns assaltants i Charlie l’ ajuda a escapolir-se

Aquella mateixa nit el pianista inicia un idil.li amb Lena (Marie Dubois), una noia que es trobava en l’ indret.

Sabem que Charlie no és el nom verdader del pianista, que en realitat es diu Edouard Saroyan, un músic que interpretava peces clàssiques i casat amb Therese (Nicole Berger). Arrel del suïcidi de la dona, Edouard canvia de personalitat i de vida, abandona el seu espai de confort i es converteix en Charlie.

Lena te un amant i aquest li demana comptes a Charlie, els dos es barallen i fortuïtament, el pianista li clava un ganivet i el mata.

D’ altra banda, els mafiosos continuen la seva persecució i per extorsionar a Chico, segresten a Fido, el germà petit de la família Saroyan. Richard, Chico i Eduard, la resta de germans, es refugien en la casa del primer. Quan els gàngsters s’ apleguen es produeix un tiroteig i qui rep la pitjor part és Lena, que arribava en aquell moment, la noia rep un tret dels dolents i mor.

Charlie és exonerat del crim que ha comés i continua com a pianista en el cafè

 

COMENTARI

Truffaut triomfa en 1959, abans d’ aquesta pel·lícula, amb “Los 400 golpes”, tot un paradigma estètic i ideològic de “la nouvelle vague”. Un any després el director francès sembla que vol dilapidar el prestigi recentment adquirit, amb aquest nou film, evanescent, fragmentari i decididament menor.

Truffaut es dedica a jugar i no se sap si es pren seriosament a si mateix. “Tirez sur le pianiste” és una barreja de gèneres, una mica pulp, doncs la cinta esdevé d’una novel.la de quiosc: “Down there” de David Goodis; te elements del neo noir francès, pistoles, assalts, persecucions nocturnes… un gènere que Melville  o Giovanni entre altres cultivaran més tard; te una afecció a la sèrie B americana i al thriller, te cops humorístics i irònics propers a la comèdia entremaliada i aposta pel cine psicològic i el perfil identitari del protagonista, que va ser algú, un anys enrere i ara és un altre.

Aquest poti poti temàtic, es combina amb una voluntat estilística igualment plural: flash backs, salts en el temps, picats i un punt de vista personalitzat a partir de que el protagonista s’ erigeix en narrador.

Truffaut no s’ allunya gaire d’una de les seves obsessions: l’ amor i les dones. Aquest motiu està present en tota la seva obra; en el cicle d’ Antoine Doinel i sobretot en “El amante del amor”. Kohler/Saroyan sembla un alter ego del director, és algú tímid, amb dificultats per relacionar-se amb el gènere femení i que viu obstinat i admirat per les dones.

En l’ obra hi trobem a Clarisse (Michele Mercier), la prostituta, l’ amor carnal, a Therese, l’ esposa, l’ amor institucional, a Lena, l’ amant i nova conquesta, l’ amor desig i en plenitud; la mort trunca aquestes dues relacions, l’ home torna al que és , potser, el seu estat natural: la solitud.

La pel·lícula relata el conflicte d’un home corrent, exposat a una situació de conflicte però la voluntat assagística de Truffaut fa que el film vagi de banda en banda i es quedi en lloc, en un intent fallit, que anys més tard el director redimirà amb altres excel·lents films