CHARLY

charly-112435554-large

 Director: Ralph Nelson

Actors: Cliff Robertson

              Claire Bloom

              Lilia Skala

              Leon Janney

Any: 1968

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Sub gènere: Discapacitats

 

ARGUMENT

Charly Gordon (Cliff Robertson) és un noi amb discapacitat intel·lectual, Alice Kinnian (Claire Bloom) és la seva professora, una psicòloga que intenta avanci i millori les seves habilitats. Charly és seguit per un parell de doctors: Anna Straus (Lilia Skala) i Richard Nemur (Leon Janney), que participen en el projecte. Aquests busquen estimular la ment de Charly fent-lo competir amb Algernon, un ratolí, per comprovar que aconsegueix trobar abans la sortida d’un laberint en el que Algernon hi troba menjar. El ratolí sempre guanya.

Un dia els metges anuncien la possibilitat d’ operar a Charly per millorar les seves facultats cognitives, els resultats triguen en arribar però al temps, el noi comença a evolucionar i es converteix en una persona intel·ligent i hàbil.

Charly s’ enamora d’ Alice i és presentat davant el món científic per avalar la seva progressió però el noi s’ha assabentat que els avanços cognitius en els seu cervell poden ser reversibles i que pot tornar a la situació inicial.

Entre pors i dubtes Charly busca l’ estabilitat emocional i es disposa a gaudir de la seva nova vida.

90541-004-c2e4c2a4

 

COMENTARI

Ralph Nelson és un director que no ha figurat mai entre els grans però dirigeix una sèrie de pel·lícules notables en els anys seixanta, les més destacades: “Soldado azul”, “Los lirios del valle” i aquesta que comentem.

Charly parla de molts temes a la vegada, el primer és la reivindicació d’ aquelles persones que han nascut amb alguna discapacitat intel·lectual, d’ aquells que són diferents però que senten i pateixen com tothom i lluiten per integrar-se en la societat.

Charly és objecte de burla i menyspreu en tots els àmbits socials, tan sols per ser com és; cal dir l’ enorme canvi que ha efectuat la societat cap a aquestes persones i la nova sensibilitat cap a elles.

Nelson planteja com el protagonista a través d’una operació pot aconseguir la plenitud de facultats intel·lectuals però també com és utilitzat per la ciència com un conillet d’ índies; els canvis en el cervell de l’ home poden ser reversibles, tot és un experiment per a més gran glòria de la ciència i el factor humà importa poc.

Charly a l’ assumir una millor capacitat de raonament perd la innocència, comprova com les bromes cruels dels companys de feina tan sols amagaven a uns impresentables, se n’ adona que es troba en un món marcat per l’ odi, la desigualtat i la guerra.

Al mateix temps, Charly constata com la seva evolució mental no és similar a la seva evolució emocional. El noi és ara algú necessitat d’ estimar, de ser comprés, de deixar fluir els seus sentiments, els científics són analfabets emocionals.

D’ altra banda Nelson explica una història molt americana, l’ home que supera les adversitats, l’ home que aprèn, s’ esforça i progressa per obrir-se camí en la vida , malgrat les seves mancances inicials.

Nelson projecta elements del psicoanàlisis, quan Charly està perdut en el seu laberint, aquell en el que competeix amb el ratolí, pels passadissos de la ment es troba amb el seu alter ego, l’ antic Charly deficient, i fuig d’ ell, ple de por i de dolor.

Una altra escena interessant és quan en el club nocturn, es troba amb un cambrer deficient intel·lectual, al que li cauen els vasos i les copes entre les rialles de la gent, sols Charly s’ acosta a l’ home i l’ ajuda, recollint la vaixella. Sols la solidaritat i la comprensió poden ajudat al que és diferent.

La pel·lícula acaba amb la  imatge d’una fusta a manera de vaixell que flota amb una fulla al damunt, un regal de Charly a Alice. És, no tan sols un moment poètic i sensible, sinó un elogi a la senzillesa i la simplicitat. La vida en moviment.

La pel·lícula es podria veure també com un apunt de ciència ficció no desenvolupat. Podrien, podran els científics manipular la ment?. En aquet cas ho fan per dotat d’ intel·ligència a Charly però una operació inversa hauria estat possible.

Nelson roda algunes imatges fragmentades, molt a l’ estil dels anys seixanta, properes al pop art i divideix la pantalla per mostrar als diferents interlocutors.

Charly està basada en la novel.la “Flores para Algernon” de Daniel Keyes i Cliff Robertson guanya l’ oscar com a millor actor  en 1968.

 

LA MANSIÓN ENCANTADA

the_haunting-157610823-large

 Director: Robert Wise

Actors: Julie Harris

              Claire Bloom

              Richard Johnson

               Russ Tamblyn  

Any: 1963

Títol original. The haunting

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Hugh Crain compra una casa en un racó recondit de Nova Anglaterra, és un casalot gòtic que te fama d’ encantat i que vol compartir amb l’ esposa i amb Abigail, la seva filla. Quan la seva dona hi arriba, els cavalls del cotxe que la condueixen es desboquen i la dama mor.

Crain es torna a casar però al poc temps la nova esposa cau per les escales i es mata. L’ home abandona la casa i en aquesta hi resta Abigail, que creix i envelleix en ella. Ja gran, una cuidadora l’ atén, quan emmalalteix i la crida, la dona de companyia està flirtejant amb un amant i Abigail mor, la cuidadora es queda amb la casa fins que al temps se suïcida, penjant-se.

Al cap dels anys John Markway (Richard Johnson) és un científic, un investigador que vol estudiar els fenòmens que succeeixen en la casa, per això selecciona a un grup de gent perquè convisqui amb ell en la mansió.

Es tracta de Theodora (Claire Bloom), una parapsicòloga, Luke Sanderson (Russ Tamblyn), un incrèdul, Eleonor Lance (Julie Harris), una noia que ha viscut fenòmens paranormals i durant onze anys ha cuidat a la seva mare malalta, una absència va provocar la mort de la progenitora i ara Eleonor viu amb la germana i el cunyat.

Des del primer moment comencen a produir-se manifestacions estranyes, Theodora i Eleonor contemplen espantades com una presència estranya es mou a la porta de la seva habitació de maner sorollosa.

La casa sembla cobrar vida i Eleonor creu que la vol fer seva.

En tant, la noia s’ enamora de Markway però te una decepció quan arriba la seva dona, Grace, amb la intenció de dissuadir-lo dels seus experiments i demanar-li que torni a casa.

La primera nit en que Grace està en la mansió, els fenòmens paranormals es reprodueixen, la dona desapareix i Eleanor la busca en un estat al·lucinatori. Markway decideix que abandoni la casa ; quan Eleanor condueix cap a la sortida, una força estranya la controla, creu veure un fantasma entre les ombres i s’ estavella contra el mateix arbre contra el que  va  xocar la dona de Crain, anys enrere, i mor.

L’ ombra que ha vist era Grace que ,espantada, vagarejava pels jardins.

18815771_jpg-r_1280_720-f_jpg-q_x-xxyxx

COMENTARI

Robert Wise, un director lligat a les grans produccions d’ Hollywood va rodar al costat de grans musicals tot allò que la industria li demanava, com pel·lícules de terror.

Un cine de terror que es desenvolupa en els finals dels cinquanta i inicis dels seixanta. Són relats que suggereixen però mai mostren, on l’ important és l’ atmosfera, el clima malaltís, les percepcions psicològiques dels protagonistes i la seva ment pertorbada i plena d’ al·lucinacions.

“Qué fue de Baby Jane” o “Canción de cuna para un cadàver” són representatives d’ aquest tipus de terror dit de “grand guignol” també “Suspense” de Jack Clayton ja en els seixanta.

L’ aspecte principal dels relats és crear dubtes en l’ espectador sobre si els fantasmes , que mai apareixen en pantalla, són certs o estan creats en la ment malalta de la protagonista. En totes aquestes pel·lícules les dones són els eixos principals de la trama, són sers fràgils i aprensius que convoquen un punt d’ alienació i bogeria. Wise i els altres directors dels films de terror mostren una certa misogínia, les dones són sers angoixats per presències fantasmals, que pateixen psíquicament, que viuen turmentades i que mantenen una relació sado masoquista amb elles mateixes i el seu entorn.

Res més allunyat del futur cine del gènere amb el slasher i el gore, la sang i el monstre malvat i evident que anuncien el seu inici uns pocs anys més tard amb la presència de Mario Bava i Dario Argento.

Aquí es tracta de produir por a través del suggeriment o a través d’ allò que es percep però no es veu, mai sabem si els fantasmes són reals o inventats en una ment malalta.

En “la mansión encantada” apareix la veu del  raciocini, l’ element científic, l’ incrèdul i descregut però aquests personatges resten desbordats per una realitat que els depassa i que amb els seus coneixements no poden atrapar.

Tot això ve combinat amb la situació climàtica de la que parlàvem, portes que s’ obren i es tanquen, sorolls inexplicables, passadissos sense fi, habitacions misterioses, figures gòtiques que semblen cobrar vida, escales que no porten en lloc, clars i obscurs que fan palesa la intriga, tot és part d’ un joc que te com a fonament espantar a la protagonista, fer-li perdre la raó.

El film valora el possible desequilibri mental d’ Eleanor, una dona amb sentiment de culpa per la mort de la mare, tot es repeteix com ja va passar anys enrere amb la cuidadora i la filla de Crain.

I per fi el terror, no cal dir que malgrat els estats d’ ànim inharmònics, el centre neuràlgic del film és l’ encadenament d’ ensurts, sempre matisats, la idea d’una casa que cobra vida i mata als seus habitants, un passat ominós que es fa present, la presència del mal representat en la mansió, que trastoca a tots aquells que s’ internen en el seu espai ple de secrets execrables.