EL GRADUADO

 Director: Mike Nichols

Actors: Dustin Hoffman

              Anne Bancroft

              Katherine Ross

Any: 1967

Títol original: The graduate

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Ben Braddock (Dustin Hoffman) és un noi que s’ ha llicenciat en l’ Universitat. En la festa de la seva graduació, Missis Robinson (Anne Bancroft), una dona casada, que te amistat amb els pares del noi, li demana que la porti a casa.

Una vegada allà intenta seduir-lo, es despulla i li demana fer l’ amor. Ben, astorat, fuig , quan arriba el marit.

Al cap d’uns dies, el noi accepta la proposta de la dona, la truca i es citen en un hotel, on es comencen a veure furtivament.

L’ aparició d’ Elaine (Katherine Ross), la filla del matrimoni, canvia les coses. Els dos nois surten plegats tot i que Ben ho fa com una obligació fins que entén que esta ferint els sentiments de la jova i acaba enamorant-se d’ ella. Quan li explica que ha estat l’ amant de la seva mare, Elaine fuig i no en vol saber res més. Per si no fos poc, la mare menteix a la filla, dient-li que el noi la va violar.

Ben busca a Elaine i lloga una habitació en Berkeley on estudia la noia. Aquesta està a punt de casar-se amb un pretendent que la festeja. Ben arriba, posa tot potes enlaire i escapa amb Elaine..

 

 

COMENTARI

Nichols és un director d’ origen alemany i jueu, i que triomfa en el món del teatre en Broadway  . En 1966 porta a la pantalla “Quièn teme a Virginia Wolff” i “El graduado” és la seva segona pel.licula. Dos  grans èxits, dos grans pel.licules que vaticinen  un futur esplendid que no es confirma i la seva carrera es torna mediocre i irregular.

“El graduado” és una pel·lícula emblemàtica , un clàssic dels anys 60, que planteja la seducció d’ una dona madura cap a un jove inexpert a qui inicia en la sexualitat.

En el seu moment el film comporta un cert nivell d’ escàndol, tan per què qui pren l’ iniciativa és la dona, com per la diferencia d’ edat entre els protagonistes. Afortunadament per les ments benpensants, Ben rebutja la relació, que sempre li ha creat un cert sentiment de culpa, per trobar l’ amor en la filla de la seva amant, la delicada noia que correspon a les seves expectatives generacionals.

El film reflexiona també sobre la transgressió en l’ ordre familiar establert i burgés. Missis Robinson és una dona madura de bon veure, alcohòlica, plena de frustracions i desitjos sexuals incomplerts, que es va casar per obligació a l’ estar embarassada. Malgrat que el matrimoni ja no manté vida marital, l’home no pot permetre l’ adulteri, doncs tot el món d’ hipocresia i convencions, s’ enfonsa.

La meditació i la crítica deriven al voltant de la incomunicació en l’ entorn del matrimoni burgés, la doble moral i la confusió generacional d’un noi, en dubte sobre el camí sentimental a prendre.

La pel·lícula compta amb la banda sonora excepcional de Simon i Garfunkel i tres cançons que passen a la historia: “els sons del silenci”, “la fira de Scarborough” i “Missis Robinson”.

El film guanya l’oscar al millor director i propulsa a la fama a un jove Dustin Hoffman. Algunes de les seves escenes passen a la posteritat com quan contemplem el primer pla de Missis Robinson traient-se la mitja i al fons la mirada circumspecta del noi o la més divertida quan Ben pensa en el que li passa en el zoo i un contraplà ens mostra a un goril·la.la amb la mateixa expressió meditabunda.

 

 

TODOS LOS HOMBRES DEL PRESIDENTE

all_the_president_s_men-311760630-large

 Director: Alan J. Pakula

Actors: Robert Redford

               Dustin Hoffman

               Jason Robards

               Jack Warden

              Martin Balsam

              Jane Alexander

Any: 1976

Títol original: All the President’s men

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine polític I social

Sub gènere: Mitjans de comunicació

 

ARGUMENT

Cinc homes són detinguts espiant amagats en la seu del Partit  Demòcrata, en l’ any 1972, un any abans de les eleccions per escollir nou President dels Estats Units on Richard Nixon pot reeditar el seu mandat.

Bov Woodward (Robert Redford) i Carl Bernstein (Dustin Hoffman) són dos periodistes del Washington Post que es posen a investigat qui i que hi ha darrera dels homes de palla detinguts.

Un gola profunda, testimoni que no es vol identificar, els hi facilita informació i els hi explica que Charles Colson, assessor del gabinet del President hi està involucrat.

Els periodistes descobreixen que l’ espionatge es va produir gràcies a uns fons secrets a càrrec de l’ estat i vinculats als ministre de justícia John Mitchel.

Woodward i Bernstein s’ entrevisten amb multitud de possibles testimonis però es troben amb la por i el silenci. Finalment s’ inculpa a quatre persones, totes properes al President, entre elles Bov Hadelman, un dels seus consellers.

Malgrat les amenaces, Washington Post publica la informació, com peces d’una partida d’ escacs, els col·laboradors i assessors de Nixon van caient.

Després de la seva nova reelecció, el President Nixon es veu obligat a dimitir en 1974 i és substituït pel Vice President Gerald Ford.

270181_jpg-r_1280_720-f_jpg-q_x-xxyxx

COMENTARI

    “Todos los Hombres del Presidente” és una de les poques cintes americanes fetes des del “mainstream” i compromeses al mateix temps amb la realitat política.

La pel·lícula està basada, evidentment, en fets reals, escruta l’ actuació dels dos periodistes , Woodward i Bernstein que van destapar el Cas “Watergate”, van descobrir els abusos de l’ estat i van ser peces claus en la dimissió del President.

Com si es tractes d’un reportatge o un documental, contemplem la investigació, de vegades un tant àrida cinematogràficament, totes les passes, l’ escepticisme dels superiors, la por dels testimonis, la tenacitat dels protagonistes.

La pel·lícula és un dels ABC del cine sobre els mitjans de comunicació, com el quart poder pot tenir una importància tan gran, com per enfrontar-se als polítics i els lobbys d’ interès i vèncer-los.

D’ una banda ens trobem amb la denúncia d’un govern corrupte que basa la seva acció en el joc brut i el control del rival. D’ un altre cantó el relat reivindica un periodisme independent, l’ obsessió per aconseguir uns objectius professionals per sobre de tot. La cinta es pot veure com la victòria de la societat sobre el poder, del món civil sobre el polític.

Res està lluny de l’ eix central de la ideologia americana. Algú petit guanya a algú poderós, la fe de l’ individu contra el sistema omnipotent, l’home amb constància i honestedat contra tots aquells que tan sols volen utilitzar l’ estat per els seus interessos.

La pel·lícula relata en un to neutre, l’ esforç dels periodistes i també la solitud dels herois, quan Woodward s’ entrevista amb el seu gola profunda, de cop aquest desapareix, el redactor resta sol en el garatge, de cop es gira i creu que el segueixen però no és així, tot ho domina l’ obscuritat.

El film guanya els oscars al millor so, millor guió, millor direcció artística i millor actor secundari, que va recaure en Jason Robards pel seu paper de Jeff Brandle, el director del diari.