MIENTRAS DURE LA GUERRA

 

Director: Alejandro Amenábar

Actors: Karra Elejalde

               Eduard Fernández

               Santi Prego

               Luis Bermejo

               Tito Valverde

               Mireia Rey

               Patricia López

Any: 2019

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Cine polític i social

Sub gènere: Guerra civil espanyola

 

ARGUMENT

En 1936 esclata la guerra civil espanyola. En Salamanca Miguel de Unamuno (Karra Elejalde), és un dels intel·lectuals espanyols de més prestigi, fart dels excessos de la República , veu en el cop militar una possibilitat d’ ordre.

És per això que és restituït en el càrrec de rector de la Universitat de Salamanca del qual havia estat destituït pels republicans, però la nova realitat s’ encarrega de qüestionar la seva decisió.

Assassinats, empresonaments i arbitrarietat s’ encadenen, dos dels seus millors amics., Atilano, un francmaçó , pastor protestant i Carlos, un antic alumne, ara professor de la facultat, són detinguts i desapareix el seu rastre.

En tant les lluites de poder entre els nacionals s’ apaivaguen i Franco és anomenat nou cap polític i militar mentre duri la guerra

Unamuno assisteix a un acte en la Universitat rodejat de rebels,davant els discursos apologètics sobre la raça, la religió i el militarisme,el pensador intervé i critica allò que considera una nova tirania, Millàn Astray (Eduard Fernández) li contesta al crit de Viva la mort i Unamuno li replica que guanyaran però no convenceran.

L’ intel·lectual és obligat a dimitir com a rector de la Universitat i mor d’un infart dos mesos després.

 

 

COMENTARI

   Alejandro Amenábar inicia la seva carrera amb pel·lícules vinculades a la  ciència ficció o el terror: “Tesis”(1996), “Abre los ojos” (1997) o “Los otros” (2001).Amb aquest film guanya prestigi internacional i comença  a rodar relats que es posicionen sobre aspectes més complexos de la vida: “Mar adentro”(2004) sobre l’ eutanàsia o “Àgora”(2009) sobre el pensament únic.

Ara Amenábar ens parla sobre la guerra civil espanyola i ho fa des de la perspectiva d’un intel·lectual, Miguel de Unamuno, un home que va simpatitzar en diferents moments  amb els dos bàndols.

La idea que ens transmet a través del pensador és la de les dos Espanyes irreconciliables, una plena de desordre i incapacitat, l’ altra autoritària i sanguinària. Estem doncs davant d’un cert tòpic que també vol reflectir una metàfora sobre el moment actual en el qual sobreviuen les malvolences d’uns contra els altres, la falta d’ idoneïtat per l’ enteniment, la incompetència per la raó, el diàleg i la tolerància.

La cosa queda aquí perquè encara que no ho sembli Amenábar no vol fer una pel·lícula decididament política, així que no cal jutjar-lo per la seva falta de complexitat i per no ser més persistent i fi en l’ anàlisi.

El director de nacionalitat espanyola vol fer allò que sap fer, explicar històries, desenvolupar relats i això si que ho fa amb total solvència, posada  en escena magistral, record i lloança d’un cine en el que sempre passen coses: l’ americà.

Però anem abans a l’ imaginari ideològic d’ Amenábar, transmutat possiblement en Unamuno. El rector de Salamanca te com a característica principal el dubte, Unamuno ha estat basquista, socialista, republicà i ara s’ alia amb el sediciosos, és un home tan intel·ligent com contradictori que a la vellesa no es vol alinear de manera contundent amb cap bàndol perquè pensa que els dos estan plens de mancances.

El discurs final de Unamuno que, Amenábar ressalta especialment, ens diu que tant comunistes com feixistes ens porten al desastre, podria acusar-se a l’ autor d’ equidistància?, relativament perquè en el film coneixem de primera mà les barbaritats dels sollevats mentre que el món republicà es manté en la distància. Unamuno en el primer moment se sent emparat pels colpistes davant el caos imperant, després quan descobreix que es tracta de substituir un desordre per un altre molt més tirànic i violent, no dubta en denunciar el que passa i fer-se enrere.

Amenábar lloa la capacitat de l’ individu per dubtar, la capacitat, quasi la necessitat de l’ intel·lectual per no afegir-se a cap bàndol, ser independent i gaudir de criteri propi malgrat les conseqüències negatives que això li comporti.

Amenábar contrasta idees i formes de ser i pensar i així ens relata les opcions i opinions diverses. Ho fa des del punt de vista conservador-Unamuno- front els republicans, els seus amics, Atilano i Salvador. Una segona forma d’ observar les diferencies és entre l’ home de raó, Unamuno altre vegada, i el d’ acció, temperamental i poc erudit, en aquest cas Millán Astrain. Un tercer contrast és generacional, ve donat per l’ empatia avi/net, Unamuno es baralla amb la filla però te especial acord amb el nen, símbol d’una Espanya del demà potser millor.

El relat avança com una novel·la, l’ actuació austera i irònica de Santi Prego com Franco , la sobrectuada d’ Eduard Fernández com Millàn Astrain i la de premi de Karra Elejalde com Unamuno li donen força a la narració.

Amenábar demostra tot allò que sap fer en magnifiques escenes com quan Unamuno és escridassat pels rebels i l’ espectador contempla la cridòria a través de les ulleres de l’ intel·lectual o com en l’ última escena el net confegeix un colom de paper  que mou les ales ,la càmera s’ aproxima a la bandera espanyola penjada en el balcó, una esperança perquè en el futur gaudeixi de la llibertat de l’ocell de paper.

Però sens dubte l’ escena més rellevant és la del discurs en el paranimf de la Universitat, quan resonen els crits de Viva la mort per part del militar i de “Guanyareu però no convencereu” per part de Unamuno.

El director aposta per les trames paral·leles com si d’un relat de suspens es tractes, d’una part contemplem el periple unamunià ple tant d’ indignació com dubtes, de l’ altre ens adonem del teixit per conquerir el poder que desenvolupen els generals colpistes, amb especial atenció per un home gris i callat que  sap està en el lloc adequat en el moment oportú: Franco.

Amenábar humanitza als seus personatges, Franco no és un monstre, més be un oportunista, Carmen, la seva dona, algú que salva a Unamuno, potser de ser linxat, Millán Astray un fatxenda ridícul.

Criticada o elogiada, aquesta és una pel·lícula que parla de la història d’ Espanya i que be podria servir pel debat en escoles i instituts.

 

TODOS LO SABEN

 

 

Director: Asghar Farhadi

Actors: Javier Bardem

              Penelope Cruz

              Ricardo Darín

              Bárbara Lennie

              Eduard Fernández

              Inma Cuesta

              Elvira Minguez

              Ramón Barea

              Roger Casamajor  

Any: 2018

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

    A un poble espanyol hi acudeix Laura (Penelope Cruz) amb motiu del casament de la seva germana petita Ana (Inma Cuesta) amb Joan (Roger Casamajor).

Laura viu a l’ Argentina on ha deixat al seu marit Alejandro (Ricardo Darín) i hi arriba acompanyada de la seva filla adolescent, Irene, i del seu fill petit.

En la boda hi participen Paco (Javier Bardem), que anys enrere va ser la parella de Laura i que arriba amb la seva dona actual,Bea (Bárbara Lennie).Al casament també hi assisteixen la germana gran de Laura, Marina (Elvira Minguez), el seu marit Fernando (Eduard Fernández) i la seva filla Rocío.

Tot transcorre entre festa i alegria fins que Laura puja a l’ habitació d’ Irene i no la troba, el que hi ha és una nota, han segrestat a la noia i demanen rescat.

Els raptors avisen a la família, si aquesta en dona compta a la guàrdia civil, mataran a la noia. Així que l’ entorn de la nissaga es posa en marxa per pagar el rescat.

Laura li va vendre temps enllà a Paco unes terres, llavors improductives i ara fèrtils. Si Paco vengués les terres podria pagar-se el rescat. Paco te dubtes però Laura li explica que la filla és seva i això fa canviar d’ opinió  a l’ home ,que ven la propietat.

Alejandro arriba al poble. Ell sap que la filla no és seva però la decisió de Laura de no avortar fa que l’ hagi considerat com la pròpia filla i l’hagi ajudat a tirar endavant quan ell tenia greus problemes d’ alcoholisme.

Paco contacta amb els segrestadors, una conxorxa propera al nucli familiar, deixa la bossa amb els diners, i la noia es retornada sana i estalvia.

 

 

COMENTARI

Asghar Farhadi s’ha guanyat el seu prestigi a partir de films com “A propósito de Elly”(2009), “Nader y Simin, una separacion” (2011) o “El pasado”(2013). El nucli de les seves històries són les relacions familiars i els conflictes que comporten, però són també una excusa per retratar la realitat social en la que s’ insereixen aquestes relacions.

En “Todos lo saben” el segrest d’una adolescent és el leit motiv que dispara emocions, torbacions i secrets. Ja en “A proposito de Elly”, el macguffin era la desaparició d’una noia, ara Farhadi repeteix l’ assumpte. El relat passa en poc temps de la festa a la tragèdia, de l’ alegria familiar a la revisió del passat i els dubtes latents sobre totes les persones que tens al voltant.

De seguida se sospita del’ entorn familiar. Suren fora de l’ aigua secrets no explicats:la noia no és filla del marit sinó d’un antic amant que ara sent com un sentiment patern aflora i li fa involucrar-se en el cas.

La pel·lícula tracta doncs de com es desenvolupen els dubtes sobre el conjunt de gent sobre el que recauen els teus afectes, com tothom pot ser culpable. Els secrets es desvelen, el passat torna i una persona, l’ antic amant de Laura exerceix el sacrifici i la generositat per aconseguir l’ alliberament d’una noia que el desconeix com a pare.

Quan tot s’ha acabat la pregunta continua. Irene diu : per què ha estat Paco el que ha pagat el rescat?. Mariana i Fernando han de parlar sèriament sobre el paper de Rocío en el segrest.

El conflicte s’ aguditza per litigis antics, les terres ertes mal venudes i després rehabilitades. Sorgeix el retrat dels rancors antics que es desperten al cap del temps. Paco es converteix en un home sol perquè anteposa la lleialtat i els seus sentiments d’ amor cap a una filla a la que no coneix, a la relació afectiva amb la seva parella i al sentit de propietat.

Drama rural, no hi gaire diferència entre l’ Espanya profunda  del poble de l’ altiplà castellà i la  realitat iraniana, i revelacions que canvien la vida, tot en un hàbil joc de gèneres, del melodrama al thriller i magnífics actors per portar el relat endavant.