HATARI

 

 

Director: Howard Hawks

Actors: John Wayne

              Hardy Kruger

              Elsa Martinelli

              Red Buttons

             Gerard Blain

              Bruce Cabot

              Michele Girardon

              Valentín de Vargas

Any: 1962

Nacionalitat: USA

Gènere: Aventures

Subgènere: Safaris

 

ARGUMENT

     Un grup de caçadors en Tanganyika intenta atrapar a un rinoceront, en l’ escomesa l’ animal fereix a un d’ ells, “El Indio” (Bruce Cabot) i han d’ abandonar la presa.

El grup d’ expedicionaris està format  per Kurt Muller (Hardy Kruger), Sean Mercer (John Wayne), Pockets (Red Buttons),Luis Francisco Garcia (Valentín de Vargas) i Brandy (Michèle Girardon), al grup s’hi afegeix un francès, Chips (Gerard Blain), la seva missió és caçar animals salvatges per lliurar-los a zoos europeus.

A la colla s’hi agrega més tard Dallas (Elsa Martinelli), una fotògrafa professional que vol fer fotos de les captures.

Mentre s’ activa la cacera de zebres,  girafes, búfals i monos, Kurt i Chips lluiten pels favors de Brandy però, és Pockets qui s’ emporta el gat a l’ aigua.

El grup adopta a una cria d’ elefant òrfena a la qual s’hi uneixen dos petits mamífers més, desarrelats de la manada.

Per la seva banda Dallas s’ enamora de Sam, un home orgullós i un punt amargat, que no vol reconèixer que també se sent atret per la dona.

La cacera conclou amb la captura, tan esperada, d’un rinoceront.

Arriba el moment de marxar i portar els animals al zoo però Dallas no se sent estimada per Sam i escapa, el caçador organitza la recerca de la dona amb la col·laboració dels tres petits elefants, la troba , li confessa els seus sentiments reals i es casa amb ella.

COMENTARI

Hawks roda en Àfrica una pel·lícula tant intranscendent com simpàtica i com ja havien fet Huston i Ford en el seu moment, és permet unes vacances exòtiques.

Es tracta d’un film divertit, familiar i d’ aventures, que intercala conflictes amorosos, resultant el més interessant, les escenes de caça, el que millor funciona.

La cinta s’ inicia amb la persecució fallida d’un rinoceront i acaba quasi de la mateixa manera, en mig  el vehicles corren darrera girafes, búfals, zebres i simis en escenes de gran bellesa i espectacularitat, cada pla amb animals és un món i un joc formidable de tràvelings, en un moment en que es rodava càmera en mà i sols de manera excepcional s’ utilitzaven efectes especials.

Hawks retrata sense excessiva meticulositat una sèrie de caràcters que es complementen o es confronten. Sam és l’ home orgullós, un tant agre i un punt misogin per l’ abandonament que ha sofert per part de la seva dona.

Pockets és tímid, insegur, el graciós del grup, que provoca petits accidents amb la seva malaptesa.

Chips i Frank, obnubilats amb la seva voluntat de conquistar a Brandy, no obliden la seva eficàcia com a caçadors.

En qualsevol cas un cant a l’ aventura, l’ amistat i el sentit de grup.

El cine d’ Hawks sempre ha estat titllat de masclista, aquí les dones són un complement, tot i que Dallas pren la iniciativa, les armes de dona són la seva capacitat de seducció. La femella esta vista com algú que ve a pertorbar el món viril i masculí i les seves activitats. La dona és una molèstia; inexperta, poc soferta, novella, sols l’ amor la redimeix, com no. Per que la historia funcioni te que haver-hi un rebuig inicial entre els protagonistes de diferent sexe que al poc temps es va mitigant i convertint-se en amor.

Hawks neda entre l’ aventura i l’ humor; el bany de la hiena, l’ invent de tebeo de Pockets per caçar simis, la cria de lleopard nan, que entra en el bany on esta Dallas en tant Pockets li fa creure que es tracta d’una fera perillosa; homenatge per cert a “La fiera de mi niña” del mateix director; però sobretot el protagonisme dels tres petits elefants, estrelles de la funció, la música de Henry Mancini ha passat a ser una de les bandes de la nostra vida i ens acompanya quan Dallas porta cap el riu els animals per que es banyin, o quan en el tram final s’ inicia la persecució de la noia per part dels proboscidis perquè acabi donant el si a Sam.

En la pel.licula,rodada en els parcs nacionals de Tanganyika, l’ actual Tanzània, hi juga un paper fonamental el paisatge, les grans extensions africanes i el joc que donen els animals en un film per a tots el públics.

 

 

EL PROCESO

el proceso a

Director: Orson Welles

Actors: Anthony Perkins

             Orson Welles

             Jeanne Moureau

             Romy Schneider

             Elsa Martinelli

             Akim Tamiroff

             Madeleine Robinson

Títol original: The trial

Any: 1962

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Josef K (Anthony Perkins) és un oficinista i viu en una pensió, un dia és despertat de matinada per dos guàrdies que se l’ emporten als tribunals per ser jutjat.

K addueix que no ha fet res de dolent i que per tant tot el que li passa és abusiu, l’ home és deixat en llibertat fins el moment dels interrogatoris i parla amb la mestressa de l’ hostal, Missis Grubach (Madeleine Robinson). Comprova també la presència indesitjable de tres companys de feina i de Marika Burstner (Jeanne Moureau), una noia de mala vida, que s’ allotja en l’ alberg.

K acudeix a la sala d’ audiències però no aconsegueix saber qui l’ acusa ni de que, esperonat per Max, el seu oncle, visita a Hastler (Orson Welles), un advocat, que conviu amb Leni (Romy Schneider), la seva infermera, que se’n va al llit amb tots els clients del lletrat. Hastler li diu que l’ alternativa al seu cas és aconseguir un aplaçament del judici o la possibilitat de ser declarat innocent provisionalment, en tant atén a Bloch (Akim Tamiroff), un altre acusat, que viu entre la submissió i l’ humiliació.

K es perd pels passadissos dels tribunals, es troba amb tota la munió de persones que, com ell, estan a l’ espera d’un judici que no es produeix i a instàncies de Leni va a parlar amb Titorelli, el pintor retratista dels jutges, però les influencies que pot tenir sobre ells resulten infructuoses.

L’ acusat vagareja pel laberíntic tribunal fins que se’n pot sortir. Es fet presoner per dos homes, dos guàrdies que són els seus botxins, el porten a les afores de la ciutat i l’ executen.

 

El proceso ii

 

COMENTARI

Wells realitza en 1962 aquesta pel·lícula. S’uneixen dos dels més grans talents dels segle XX, l’ escriptor Franz Kafka, autor de la novel.la que dona origen al film i el propi director, una autèntica bèstia creativa.

Welles actua amb mestratge sobre l’ obra original i ens transporta fins la perplexitat, primer, el desconcert després i el patiment final de K.

L’ obra es pot contemplar com un somni, més bé com un malson, com si algú expulses els seus fantasmes del subconscient i alliberes totes les seves pors, els temors més recondits i les pulsacions més amagades en el cervell.

Estem doncs front un verdader conte de terror en el que s’incorporen elements fantàstics i surrealistes. Des del punt de vista purament realista es tracta de la història d’un home innocent que és perseguit injustament.

K és l’ essència de l’ individu comú, de l’ home gris aclaparat per un poder omnímode, K és el petit ser, el ningú davant la burocràcia i l’ estament judicial, davant el poder de l’ estat que no té cara ni nom.

K és incapaç de desxifrar perquè se l’ acusa ni de que, és algú inerme i vençut per uns esdeveniments que el depassen. Mai s’ha explicat tan bé l’ autoritat arbitraria dels poders sense rostre, polític, església, tribunals…que actuen en funció dels seus interessos, totalment al marge de les persones, aquestes són petites i sense importància.

Més enllà hi trobem també un drama existencial; l’ home sotmès a les arbitrarietats de l’ atzar i del destí, incapaç de ser amo de la seva pròpia vida, empès al no res en un món absurd.

Welles realitza un muntatge magistral que ens porta amb K a les entranyes de l’ horror. L’ acusat es mou constantment per passadissos, escales, laberints ,sinuositats, que sols tenen com a sortida, arribar a altres encara més profunds. Welles proporciona una visió claustrofòbica, asfixiant i inquietant, enfronta al protagonista amb grans superfícies, murs, portes i altres decorats que l’ empetiteixen, empra constantment picats i contrapicats, profunditat de camp, clars i foscos que li donen a la narració un caire tenebrós.

Les sales on es pot discernir la presència d’algun jutge o de l’ advocat són grans hangars, la ciutat és bruta i morta, sense presència humana, l’ oficina de K aplega milers de treballadors, tots alineats sistemàticament i realitzant la mateixa funció.

Welles, ens introdueix, doncs, en un món alienat i despersonalitzat en el que els únics sers humans que troba són acusats a l’ espera de judici, gent tan humiliada com K, que el contemplen esparverats i s’ aixequen al seu pas, confonent-lo amb un jutge o amb algú amb poder.

Kafka/Welles passegen la seva víctima en mans de l’ advocat Hastler, del pintor Titarelli o dels guardians, tots tan impotents com K, sols titelles esforçats d’un poder superior i invisible, simples eines d’un mecanisme atroç, que té com únic motiu destruir al ser humà i la seva individualitat.

Welles a l’ igual que Kafka és summament pessimista, la màquina del poder i la burocràcia s’imposen, els botxins són implacables, tot és impunitat, no hi ha sortida, a la fi del laberint sols hi ha la mort.