EL VIAJE A NINGUNA PARTE

el_viaje_a_ninguna_parte-272444302-large

 Director. Fernando Fernán Gómez

Actors: Jose Sacristán

             Fernando Fernán Gómez

             Gabino Diego

             Laura del Sol

             Núria Gallardo

             Agustín González

             Juan Diego  

             Maria Luisa Ponte

             Queta Claver

             Emma Cohen

Any: 1986

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Món del teatre

Subgènere: Postguerra

 

ARGUMENT

Carlos Galván (José Sacristán) és un home vell, tancat en una residència geriàtrica, li explica la seva vida a un metge que el cuida.

Carlos és un còmic, recorre amb la seva companyia els pobles de castellà en els anys 50, al seu costat la seva companya Juanita (Laura del Sol) el seu pare, Don Arturo (Fernando Fernán Gómez), Maldonado (Juan Diego), un antic membre de “la división azul”, l’ acompanyen també Rosita (Núria Gallardo) i Júlia (Maria Luisa Ponte)

Carlos es sorprès per l’ arribada de Carlitos (Gabino Diego), un fill seu que estava a càrrec de la mare i que ja ha fet disset anys.

S’ acumulen les dificultats, la vida transhumant i la falta de públic; mentre Carlitos s’integra en el grup, Juanita marxa  cap a Madrid per buscar una vida millor.

En el transcurs dels dies es troben amb Zacarias (Agustín González), un home de diners, que vol li representin una comèdia musical que ell mateix ha escrit, tot i les seves promeses d’ aportacions econòmiques, l’ obra no se sosté i tot acaba en res.

Al cap del temps, Carlos es relaciona amb Rosita fins que aquesta també decideix marxar i deixar la companyia, el grup es comença a desfer, Don Arturo proba en petits papers com actor en el cine i Carlos fa feines d’ extra.

Quan acaba el relat, Galván explica que en la seva última etapa ha tingut sort en el cine, ha viatjat a Mèxic i s’ ha tractat amb grans actors però Maldonado que assisteix a la narració li retreu que tot és mentida, que tot forma part de la imaginació i que confon desig amb realitat.

Galván mor en el geriàtric pensant que ha complert els seus somnis.

el-viaje_06

COMENTARI

     Fernando Fernán Gómez, escriu la novel.la que es portada per ell mateix al cine.

És un relat agre dolç que explica la vida nòmada dels còmics, de la gent de teatre en els anys cinquanta, la que anava de poble en poble per oferir el seu art.

És un homenatge a tots aquells que van fer de la ficció, del teatre, la seva vida, la crònica amarga d’uns perdedors. Assetjats pel futbol, la radio, el cinema i les noves diversions de l’ Espanya franquista, Fernán Gómez  narra l’ ocàs d’una manera de viure que s’ extingeix, els embolics, les esperances en una vida millor, la decepció de trobar la sala buida, la mala fama de la professió, quan de vegades no eren admesos ni en pensions de mala mort.

Carlos, com bon creador de ficcions, concep la invenció de la seva vida, quan explica l’ èxit i la fama que va gaudir.

Les escenes en les que contemplem a la gent del teatre, caminant lentament per la carretera, carregats de maletes i de poble en poble, són plenes de tendresa i emoció.

L’ obra s’ endinsa també en la psicologia dels personatges, Don Arturo, acostumat a la declamació teatral i incapaç d’ acostumar-se al llenguatge cinematogràfic, Carlitos, el noi que s’ integra en la companyia, més per la presència de Rosita, que per la seva pròpia vocació, un personatge que serà per sempre “El zangolotino”, Maldonado, el membre de “la división azul” que porta a tothora una pistola en la butxaca, Zacarias, el creador, amb més diners que talent; tot és un mirall del món dels còmics però també de l’ Espanya de la postguerra, les seves misèries , les seves carències.

El film guanya tres premis Goya en 1987, millor pel·lícula, millor director i millor guió.

 

 

LA NOCHE MÁS HERMOSA

La_noche_m_s_hermosa-456988112-large

 Director: Manuel Gutiérrez Aragón

Actors: Victoria Abril

               Jose Sacristán

               Oscar Ladoire

               Bibi Andersen

             Fernando Fernán Gómez

               Pep Munné

               Juanjo Puigcorbé

Any: 1984

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Fede (José Sacristán) és director d’una cadena de televisió espanyola, està casat amb Elena (Victoria Abril), una antiga actriu amb la que te dos fills i te com amant a Bibi Andersen.

Fede pensa que Elena està enamorada d’un altre i per posar-la a prova busca a Oscar (Oscar Ladoire), un director de cine i amic per que la sedueixi, i així saber el grau de fidelitat de la dona.

Així invita a Oscar a casa seva per deixar-lo a soles amb Elena però de la conversa entre ells sols pot extreure que la dona vol tornar a actuar.

Fede te que rodar una obra. “La noche de Don Juan” i com el rodatge es retarda rep les reconvencions de Luis (Fernando Fernán Gómez), el Director general de la institució.

Per el cel de Madrid te que passar un cometa que tan sols ho fa una vegada cada cent anys, Luís, un astrònom amateur, es prepara per veure’l i es reuneix amb els seus amics; Fede aprofita per facilitar-li el flirteig amb la seva dona.

Aprofitant la benentesa, Luís confessa que qui li agrada és Bibi; Elena promet possibilitar-li la relació si li aconsegueix el paper de Donya Inés en l’ obra, precisament el que interpreta Bibi.

Elena prova en el nou personatge amb un càsting amb els actors Pep Munné i Juanjo Puigcorbé, que assumeixen el rol de Don Juan. A la fi Elena proposa que sigui Bibi qui actuï com a Don Juan.

L’ obra canvia de nom, ara es dirà: “La noche más hermosa”, mentre el cometa passa sobre la ciutat, Luís aconsegueix els favors de Bibi.

23167767

COMENTARI

Gutiérrez Aragón, un director proper al simbolisme, la metàfora i amb una certa patina intel·lectual, s’ acosta en aquest film per primera vegada a la comèdia.

La pel·lícula és un joc que esbrina la gelosia d’ un home entestat en que la seva dona li posi les banyes per conèixer el seu grau de fidelitat.

El sentit de l’ obra és la recerca que tots tenim d’ esperar i buscar aquell moment màgic que potser mai arribarà, la nit més bonica, l’ instant perfecte de felicitat absoluta que ens reconcilia amb el món.

Els protagonistes tenen la sensació que encara no han vist i sentit tot allò que els hi és agradat viure, tots busquen a la seva manera, en el cel estelat, aquell designi del destí que els porti a la felicitat.

L’ amor, no es cansen de dir-ho, és el més important de la vida, així ho confirma el final, allò urgent, el cometa que no tornarà a passar en cent anys, és substituït per allò important, el petó de la dona que un s ‘estima.

Tangencialment, Gutiérrez Aragón retrata el món de la faràndula televisiva i això li serveix per donar a la cinta un toc tan sociològic com divertit; els pressupostos que no es compleixen, els actors que són escollits i substituïts, els treballadors en vaga per les seves reivindicacions, les interioritats, en suma, d’un mitja força conegut per l’ autor, tot en clau de moderada comèdia entre la poesia i la farsa.

EL ESPÍRITU DE LA COLMENA

eL ESPIRITU DE LA COLMENA

Director: Victor Erice

Actors: Ana Torrent

             Isabel Telleria

             Fernando Fernán Gómez

             Teresa Gimpera

Any: 1973

Nacionalitat: Espanya

Gènere: cine d’autor

Subgènere: Infància

Subgènere: Postguerra

 

ARGUMENT

En 1940 i en un lloc de l’ altiplà castellana arriba un cine itinerant i es proposa representar “Frankenstein”.

En el poble hi viu Fernando (Fernando Fernán Gómez), que és apicultor i està casat amb Teresa (Teresa Gimpera) i tenen dues filles: Isabel (Isabel Telleria) i Ana (Ana Torrent).

Les cries acudeixen a veure la pel·lícula i queden impressionades per l’ escena en que la nena ofereix flors al monstre però aquest l’ acaba matant.

Les dues germanes pensen que en l’ entorn hi ha un esperit, contemplem una petjada al costat d’ una casa abandonada i això confirma la seva tesi.

En una de les seves visites a la casa, Ana descobreix la presència d’ un home, probablement un maqui, la guàrdia civil el troba i el mata.

Ana torna a la cabana , palpa la sang seca de l’ home i s’ escapa cap el bosc. Allà sorgeix la imatge de Frankenstein al costat del riu, el monstre s’ aproxima, reproduint l’ escena de la pel·lícula.

Al matí següent troben a la nena sana i estalvia. Malgrat la seva experiència, ella continuarà convocant als esperits.

el-espiritu-de-la-colmena-03

COMENTARI

Erice realitza una de les obres mestres del cinema espanyol de tots els temps, tant per la seva bellesa estètica com per la seva complexitat i multiplicitat de significats.

La pel·lícula aporta elements diversos i complementaris.

En primer lloc el film recrea l’ univers de la infància. Dues nenes en el món rural de la postguerra espanyola s’inventen jocs i històries i donen vida imaginaria a esperits i monstres però en aquesta Espanya dels anys 40, el monstres existeixen i no són pas imaginaris.

Ana troba la petjada del monstre, el maqui amb qui confraternitza, igual com en la pel·lícula de Frankenstein, el personatge no és conscient d’ haver fet mal però aquí també l’ ordre establert acaba amb ell.

La nena continua convocant als sers ultra terrens perquè la imaginació i la fantasia són les úniques armes, l’única salvació contra la vida miserable i desolada.

La pel·lícula mostra com és el món des de la mirada d’ una nena. Més enllà, Erice configura petites metàfores: el rusc, com al·legoria de la vida,

on les abelles compleixen estrictament la seva funció, com treballen sense descans en una agitació perpetua i boja. El bolet maligne, d’ extrema bellesa, més el seu consum porta a la mort.

Erice proporciona al film un ritme lent, morós, parsimoniós, aparentment no passa res, els plans són rics en el·lipsis, el silencies suggereixen i es succeeixen , les mirades i els gestos parlen, la poesia s’ imposa.

Les imatges prenen profunda bellesa: les nenes contemplant el pas del tren, potser la vida que passa, el salt dels crios per sobre del foc, l’ aparició del monstre en el bosc, reflectint la seva imatge en l’ aigua.

El director juga i contrasta, sense desvetllar on esta la veritat i la mentida, la realitat i la ficció, allò cert, allò imaginat.

El film planteja la necessitat de viure els somnis, esperits i fantasies per oblidar i edulcorar la realitat, per deixar de ser una abella més en el rusc. Enmig els ulls potents, la mirada fascinant d’una nena, d’ una actriu que es revela: Ana Torrent.

La pel·lícula guanya la conxa d’ or en el festival de sant Sebastià en 1973.

 

EL MUNDO SIGUE

El_mundo_sigue-273711292-large

Director: Fernando Fernán Gómez

Actors: Fernando Fernán Gómez

             Lina Canalejas

               Gemma Cuervo

               Milagros Leal

               Francisco Pierra

Any: 1963

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Melodrama

 

ARGUMENT

     Eloisa (Lina Canalejas) és una mestressa de casa, te tres fills i un marit, Faustino (Fernando Fernán Gómez), aquest és cambrer i un home obsessionat en millorar el seu status social a través dels jocs d’ atzar.

En la casa hi conviuen també dos germans més: Luisita (Gemma Cuervo) que és una noia disposada a buscar-se la vida amb els homes per millorar la seva situació econòmica i Rodolfo que és un noi obcecat amb la seva fe religiosa, els pares, la senyora Eloisa (Milagros Leal) i el senyor Agapito (Francisco Pierra) tanquen l’ escenari familiar.

Faustino pensa que li canviarà la vida quan encerta una quiniela de catorze resultats però són molts els que guanyen el premi. Malgrat les reconvencions de la dona, Faustino es gasta les cinc mil pessetes que li han tocat en omplir més quinieles i emborratxar-se, el poc que li resta li roben després d’un accident de tràfic.

Mentre, Luisita i Eloisa no es poden veure i tenen concepcions diferents de la vida, Luisita es deixa acompanyar per senyors grans que li ofereixen oportunitats econòmiques, en tant Eloisa se’n recorda com de jove va treballar de model i va guanyar concursos de bellesa però ara sols li resta fregar sòls si vol mantenir als fills,

Faustino, desesperat i ple de deutes s’ amaga en la rebotiga del bar on treballa i roba els diners de la caixa, deixa empremtes per arreu, és detingut i va a parar la presó.

Aliena al drama, Luisita acut al barri a visitar a la família amb un cotxe últim model, Eloisa plena de ràbia no pot suportar l’ ostentació i la humiliació i es tira pel balcó.

EL MUNDO SIGUE

COMENTARI

     Fernán Gómez roda “El mundo sigue” en 1963, es tracta d’una pel·lícula fantasma, perseguida per la censura i sense distribució.

S’estrena en 1965 en una sala en Bilbao, no la veu ningú i es converteix en carn de filmoteca. En el 2015 es reestrena amb còpia restaurada.

La pel·lícula esta basada en una novel.la de Juan Antonio Zunzunegui, relata en clau de melodrama una història plena de sordidesa i misèria física i moral.

Tots els personatges són uns perdedors, Faustino, obsessionat en les quinieles, estúpid i mal tractador, Eloisa, carregada de fills i somniant en el món de les models que va deixar per casar-se, Rodolfo, un beat, el pare, un guàrdia autoritari, la mare, una dona vençuda.

Tots lluiten per millorar la seva situació per l’ ascens social, tots volen fer-se rics però no saben com fer-ho honradament o han perdut les seves oportunitats o són perdedors i fracassats.

Luisita és l’única que prospera socialment, sense complexos, va d’ home en home per enlairar-se, rebutja el món al que pertany, diu “que es morin els pobres” i fa ostentació del seu nou status.

La seva redempció es troba en el suïcidi de la germana, que ella ha provocat indirectament , en la petició de perdó que formula i amb el seu penediment.

Darrera l’ entorn familiar, Fernán Gómez realitza un retrat negre del país ; la família és un microcosmos de l’ Espanya de l’ època, el pare força de l’ ordre, el germà mig capella, un filla prostituta, l’ altra filla i el marit, frustrats i fracassats.

Potser el film s’ excedeix en el melodrama, li falta mesura , subtilesa i concreció, el vici , la misèria i la vulnerabilitat, ens porten a un retrat amarg.

Fernán Gómez, a diferència de Carlos Saura, que tindrà deu anys després la seva etapa de plenitud, no era amic dels simbolismes però en les dues germanes s’hi pot furgar una metàfora de les dues Espanyes; el cainisme a tocar, Eloisa, frustrada, resignada i empobrida, Luisita, ambiciosa, trepa i enriquida sense escrúpols.