THELMA Y LOUISE

 

 

Director: Ridley Scott

Actors: Geena Davies

               Susan Sarandon

               Harvey Keitel

               Brad Pitt

Any: 1991

Nacionalitat: USA

Gènere: Road movie

Subgènere: Feminisme

 

ARGUMENT

Thelma (Geena Davies) és una dona jove sotmesa a la voluntat del seu masclista marit, Louise (Susan Sarandon) és la seva amiga i qui planeja una escapada d’uns dies, plegades.

Les dues dones surten a la carretera, Thelma no li ha dit res al marit perquè si li diu no l’ ha és deixat marxar i s’ emporta una pistola de casa pel que pugui passar.

En la primera parada, en un bar de carretera, les dones baixen, beuen i ballen. Thelma balla amb un home, primer és amable, després es torna agressiu i intenta violar-la amb violència, la intervenció de la seva amiga la salva, enfurida, Louise dispara sobre l’ home i el mata. Més tard sabrem que Louise de jove va patir una violació.

Les dues dones continuen la seva carrera però ara el viatge s’ ha transformat en una fugida, Louise no vol afrontar el que li passaria si fos detinguda i escapa cap a Mèxic amb la seva amiga.

En el camí, Louise recuperarà la seva relació amb Jimmy, un noviet  i ambdues coneixeran a J.D. (Brad Pitt), un jove autoestopista que s’ enrotlla amb Thelma, resulta ser un lladregot i els hi roba tots els diners.

En tant, Hal (Harvey Keitel), el comissari de policia, posa fil a l’ agulla per detenir-les.

La seva fugida es va convertint en una transgressió i en una alliberació. Thelma roba en un supermercat per obtenir diners, tanquen en el capó del vehicle a un policia de carretera que vol arrestar-les o li cremen el vehicle a un camioner masclista que les persegueix.

Però la policia estreny el setge. Després d’ una primera persecució poden despistar als guàrdies i arribar al canó del Colorado. Allà es veuen assetjades per desenes de vehicles policials, ja no poden tornar enrere , agafen velocitat i salten al buit des del precipici.

 

 

COMENTARI

Esplèndida road movie on dues dones convencionals surten a cercar un viatge que es converteix en fugida, després en aventura i acaba sent una catarsi alliberadora que els hi canvia la vida i els valors però les porta a la mort.

Impossible tornar enrere una vegada desencadenada la transgressió, preferible la mort que perdre la llibertat tant durament guanyada.

La road movie inclou, com sempre, un canvi de les protagonistes a través d’ un viatge que les farà ser unes altres i trobar sentit a les seves vides. També la troballa d’una sèrie de personatges, símbols d’ una Amèrica rural.

Tots els homes, tan els que deixen enrere com els que troben en el camí, són tipus nefastos, inflats i impresentables, des del marit prepotent i masclista, fins al violador, el lladregot que les deixa sense diners, el policia xulesc, el camioner caspós….tots són un retrat penós d’ aquesta Amèrica interior i també un retrat crític del mascle americà.

La pel·lícula és també un cant a l’ amistat entre dues dones molt diferents, la banal Thelma, la forta Louise, que en algun moment acaben canviant els seus papers per arribar, finalment, a una simbiosi en la que  se senten com una sola persona, davant un únic objectiu: ser lliures.

El discurs emancipador, crític i feminista te un regust amarg, no hi ha salvació. La mort és l’ alternativa a tornar a ser com abans, el pes de la llei i la presó.

Destaquem per fi les esplèndides escenes finals quan Thelma i Louise comprenen que no hi ha sortida, s’ abracen i es besen, hi donen velocitat al vehicle, entre el núvol de pols. Hal, el policia, les segueix intentant evitar allò inevitable i la imatge es congela amb el cotxe saltant al buit per sobre el penya-segat, abans dels títols de crèdit finals.

PULP FICTION

pulp_fiction-210382116-large

 

Director: Quentin Tarantino

Actors: John Travolta

              Samuel L. Jackson

             Uma Thurman

             Bruce Willis

             Maria Medeiros

             Harvey Keitel

             Tim Roth

              Amanda Plummer

             Quentin Tarantino

Any: 1994

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Una parella, Ringo (Tim Roth) i Honey Bunny (Amanda Plummer) es troba en un bar de carretera i es disposa a realitzar un atracament.

Vincent (Jon Travolta) i Jules (Samuel L. Jackson) són dos assassins a sou de Marsellus Wallace, els quals  executen una venjança.

Vincent va amb Mia (Una Thurman), la dona del seu cap, Marsellus, un gàngster que ha tirat per la finestra a un altre home perquè li ha fet un massatge de peus a la seva esposa.

Vincent i Mia sopen, ballen i guanyen un premi i la noia pren una sobredosi de cocaïna i està a punt de morir. Vincent la retorna a casa.

Butch Coolidge (Bruce Willis), és un boxejador que ha matat al seu contrincant en el últim combat, després d’ estar amb Fabienne (Maria Medeiros), la seva novia, atropella a un home, Marsellus, aquest el persegueix i arriben a una botiga on es vol aixoplugar Butch. Allà son fets presoners per l’ amo i per un policia.

Mentre violen a Marsellus, Coolidge s’ allibera i mata als agressors.

Vincent i Jules han matat als seus rivals, malgrat que un els hi dispara a boca de canó i no els toca. Els dos homes s’ emporten a un hostatge i en el camí a Vincent se li dispara l’ arma i li rebenta el cap. Van a casa de Jim (Quentin Tarantino) i allà truquen al senyor Lobo (Harvey Keitel) un home dedicat a solucionar problemes, és a dir encarregat de netejar i fer desaparèixer probes d’ un assassinat, camuflar-les i dissimular-les.

Jules va amb Vincent a un bar de carretera i pensa que haver sobreviscut a les bales disparades a boca de canó ha estat un miracle i es vol retirar. En aquest moment Ringo i Honey Bunny entren en acció i assalten el bar, Jules els desarma, els humilia i els deixa marxar.

615x330-pulpfiction

COMENTARI

Tarantino realitza el seu primer film, Reservoir Dogs, en 1992. Sorgeix en el panorama cinematogràfic, arrasant i mostrant una força i una capacitat en el seu relat visual i argumental que aporta aire nou al discurs fílmic establert.

Els relats Pulp són aquells que en els anys 20 i 30 donen protagonisme total a l’ acció  i són per tant un tipus bàsic de literatura o còmic popular.

Pulp fiction es mou al voltant de diverses històries paral·leles i és un exemple d’ estructura narrativa pel ordenat desordre que comporta. Personatges que no es coneixen ni tenen res que veure entre si, creuaran les seves vides i aquest atzar els portarà a la mort o al canvi personal.

El film fluctua també endavant i endarrere i les relacions entre historia i personatges formen un puzle però van confluint i guanyant sentit.

El cine de Tarantino és més important pel continent que pel contingut. Els nexes dels relats paral·lels, l’ estranya psicologia dels personatges: una dona sola i addicta a la cocaïna, un gàngster que es penedeix i es reconverteix en un creient religiós, un boxejador que mata al seu contrincant però no es pot desfer del seu rellotge, record de la família, un diligent i pulcre personatge que te com ofici esborrar les empremtes de qualsevol crim…..

Tarantino juga amb personalitats desarrelades, sense escrúpols, fidels al seu destí, representants de codis propis, trastornats, extravagants, cruels , solitaris, disposats a redimir-se o a oblidar i ho fa amb una escenografia deutora, moltes vegades, del còmic i de la novel.la d’ acció.

Les escenes d’ extrema violència, la música, l’ atzar, les imatges explicites, un sentit de l’ humor carregat de cinisme, un món líquid en el que tot es canviant i res es consolida, són elements claus del seu cinema.

Pel·lícula de culte amb escenes potents com el ball entre Vincent i Mia al ritme de la música de Chuck Berry o la venjança de Butch, esgrimint una espasa de samurai i per fi un llenguatge verborreic amb frases que perduren:” El que siguis una personalitat no vol dir que tinguis personalitat” o “ Tocar-li els peus a la seva dona no és el mateix que llepar-li el seu sagrat forat”.

El film guanya la Palma d’ or en el festival de Cannes de 1994 i obté l’ oscar per al millor guió original.

TAKING SIDES

 

Director: Istvan Szabo

Actors. Harvey Keitel

               Stellan Skarsgard

               Moritz Bleibtreu

               Birgit Minichmayr

Any: 2001

Nacionalitat: França/Alemanya

Gènere: Cine social

 

ARGUMENT

     Després de la segona guerra mundial, els americans inicien el procés de desnazificació; un oficial americà, antic empleat d’ assegurances, Steve Arnold (Harvey Keitel), arriba a Berlín amb la finalitat de indagar si Wilhelm Furtwangler (Stellan Skarsgard), el Director de la Filharmònica de Berlin ha de ser jutjat per un tribunal.

Arnold compta amb la col·laboració del tinent David Wills (Moritz Bleibtreu), un jueu que va haver de fugir d’ Alemanya i de Emmi Straube (Birgit Minichmayr), la filla d’un militar executat pels nazis per opositar contra Hitler.

Arnold vol trobar probes acusatòries de que Furtwangler va ser un col·laborador del règim nazi però el músic li explica que ell no en volia saber res de política i que tan sols te un deure amb la música que és la seva vida.

L’ oficial americà intenta fer palès com el director d’ orquestra va participar en un concert per l’ aniversari del furer, el seu oponent li explica com va amagar a gran nombre de jueus, possibilitant la seva fugida.

Arnold no pot trobar evidències sòlides, Furtwangler no va a judici i continua la seva carrera musical en Alemanya, fins a la seva mort en 1954.

 

tAKING SIDES I

 

COMENTARI

   El film esta basat en una obra teatral de Ronald Harwood; Szabo , el director hongarès és conegut per la seva trilogia sobre l’ ascensió del nazisme:“Mefisto”- Coronel Redl” i Hanusen el mago” i roda aquesta coproducció franc alemanya en la que segueix tractant la seva temàtica favorita.

L’ autor es basa en un esdeveniment real, l’ intent d’ enjudiciar al director de la Filharmònica de Berlin, Wilhelm Furtwangler, a partir d’ aquí s’ inventa el personatge de l’ acusador, un oficial americà.

La pel·lícula es nodreix de l’ enfrontament entre els dos protagonistes, dos maneres d’ entendre la vida, dos posicions morals front el món. Arnold jutja que darrera el genocidi nazi hi ha la complicitat de milions d’ alemanys que deien no saber res ,miraven cap a un altre cantó o eren col·laboradors manifestos i es permet ironitzar quan diu: “mentre Hitler entrava en Viena, no era cert que cent mil persones l’ aclamessin pel carrer, sinó que estaven en les seves cases amagant jueus”.

Furtwangler es defensa adduint que la seva vida és la música, que el sentiment artístic va ser un edulcorant per disminuir els patiments de la població, que ell mai va pertànyer al partit nazi i mai va aixecar el braç en alt, que era un artista i que gràcies a la seva influencia va aconseguir salvar a gran quantitat de jueus.

Per Furtwangler, art i política han d’ estar separats, fins i tot els ajudants d’ Arnold, alemanys represaliats pels nazis, es mostren contraris a l’ interrogatori al que es sotmès el músic, al que admiren i tenen per un geni

Arnold reacciona, mostrant-li films en els que s’ exhibeixen els cadàvers dels jueus, amuntegats i portats com bestiar per una excavadora, imatges tràgiques i patètiques que no aconsegueixen enfonsar a Furtwangler.

En definitiva, Harwood/Szabo ens col·loquen davant la tessitura de si es podia ser neutral en aquelles circumstàncies o de si s’havia de prendre partit i inviten a l’ espectador a que faci el mateix; era possible aïllar-se de l’ acció criminal nazi en funció de l’ activitat artística?.

Més enllà, els autors parlen sobre la condició humana; Furtwangler, monstre o víctima?, col·laborador necessari per mantenir les seves prebendes o l’ artista que va salvar molts jueus gracies a la seva influencia?.

És l’ espectador finalment qui ha de prendre partit.

L’ obra s’ estrena teatralment en Madrid i en Barcelona, en aquest últim lloc amb el nom de “Prendre partit” i sota la dirección de Josep Maria Pou.