EL SUR

                              

 

Director: Victor Erice

Actors: Iciar BollaÍn

             Sonsoles Aranguren

             Omero Antoniutti

             Lola Cardona

             Rafaela Aparicio

             Aurore Clement 

Any: 1983

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

Cub gènere: Infància/Adolescència.

 

ARGUMENT

Estrella (Sonsoles Aranguren) és una nena d’uns vuit anys, viu en un poble del nord d’ Espanya, amb els seus pares, Agustín (Omero Antoniutti) i Júlia (Lola Cardona).

El pare és metge i un home taciturn, ha fet la guerra amb els republicans i ha vingut del sud, segons tothom te un do, és un saurí i practica amb un pèndol.

A la casa hi arriben després de molt temps sense veure’s, Milagros (Rafaela Aparicio), la dona que ha criat al pare i Casilda, l’ avia, Estrella simpatitza de seguida amb la cordialitat i la gràcia de Milagros.

Un dia, regirant els papers del pare, la nena descobreix  com l’ home escriu repetidament un nom en un paper: Rosa (Aurore Clement), es tracta d’una actriu de cine.

Agustín es recrea en la sala fosca contemplant una pel·lícula de la noia, li escriu una carta però la contestació d’ ella és irada, Agustín escapa de casa, te un tren a tocar que el retorna al sud però en l’ últim moment renuncia i torna a la pleta.

Ha passat el temps, Estrella (Iciar Bollaín), és ja una adolescent però mai aconsegueix saber el pensament del pare, comprèn que és un home amargat, solitari i bevedor, un dia dina amb ell i li explica com de petita va remoure les seves coses i com va descobrir el paper amb el nom de l’ actriu.

En el moment més inesperat, Agustín se suïcida, la mare i la filla refan el seu equipatge i marxen cap el sud.

 

 

COMENTARI

Victor Erice roda “El espíritu de la colmena” en 1973; deu anys necessita per reprendre el seu segon projecte. Ara el seu relat esdevé a partir d’un conte d’ Adelaida Garcia Morales però l’ estil Erice hi esta present, és marca de la casa, personalitat pròpia. Escenes llargues, plans contemplatius, cine poètic.

Com en l’ anterior film, hi ha una sèrie de motius bàsics. La presència d’una nena, centre de la narració; una voluntat simbòlica, una cuidada escenificació i una  fotografia que s’ acosta a la lluminositat de Rembrandt o Vermeer, per la qual compta de nou amb el mestre Jose Luis Alcaine.

El relat s’ estructura en dos temps, infància i adolescència de Estrella i assistim al seu punt de vista, a la seva mirada posada sobre el pare. La filla persegueix conèixer el passat del progenitor, la nena vol desentranyar alguna cosa desconeguda del món dels adults.

Agustín  és un home de poques paraules, algú que guarda un secret que ningú podrà desvetllar, un passat en el que va creure, en una vida millor, un home subordinat als fantasmes del passat i del record.

El sud és el símbol de tot això, tot el que ha deixat enrere, un amor no correspost, un desig, la pàtria del cos, allò prohibit; per Agustín el món esta en una altra banda: en el sud. El sud és el paradís que no arriba i que no gaudirà mai.

Erice ens ve a dir a través de l’ estètica , la bellesa i la morositat del pas del temps, que no coneixem al que tenim al costat, que no sabem qui és.

Estrella intenta saber els secrets del pare però aquests estan instal·lats en un espai profund del cervell, no estem al corrent de gaires coses d’ Agustín tan sols que la seva dèria, la seva obsessió, acaba en suïcidi, que la vida sense el sud no val la pena viure-la i Estrella és espectadora privilegiada d’ aquest neguit dels adults, que els porta a la mort.

La veu en off de la nena li dona al relat un to literari. Com ja passava en “El espíritu de la colmena”, el director fa servir la metàfora per explicar la seva visió, el nord i el sud són la realitat de dos mons, les dues Espanyes.

Erice volia rodar una pel·lícula de dues hores i mitja,de fet el relat ocupa la meitat del guió en el que pensava l’ autor. Querejeta , el productor, s’hi va oposar i va donar per finalitzat el rodatge. Malgrat això avui podem pensar que potser així va ser millor, el film tal com està és una obra mestra plena de sentit.

TIERRA Y LIBERTAD

land_and_freedom_tierra_y_libertad-792351314-large

 

Director: Ken Loach

Actors: Ian Hart

              Rosana Pastor

              Iciar Bollain

Any: 1995

Títol original: Land and freedom

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere. Cine pólitic

Sub gènere: Guerra civil

 

ARGUMENT

   David Carr (Ian Hart) mor en l’ ambulància camí de l’ hospital, la seva filla regira en els seus papers i en un llarg flash back, ens reconstrueix part de la seva vida.

David és anglès i membre del Partit Comunista, quan esclata en 1936 la guerra civil espanyola s’ allista per combatre i és enviat al Front d’ Aragó.

Allà s’ integra en les milícies del POUM, lluita contra els franquistes i fa amistat amb Blanca (Rosana Pastor), companya d’un brigadista i amb Maite (Iciar Bollain), dues noies que participen en el combat com a milicianes.

En un enfrontament contra l’ exercit de Franco, Coogan, el brigadista, mor i David inicia una relació amb Blanca.

Al cap del temps, David deixa la milícia i marxa a Barcelona, allà s’ integra en les files comunistes i participa en els fets del maig del 37, on els membres del partit comunista s’ enfronten a poumistes i anarquistes.

La violència exercida des de les mateixes banderes republicanes li crea dubtes i decideix tornar al front d’ Aragó i reincorporar-se al costat dels seus antics companys; però ja res és com abans, hi ha ordres de desmobilitzar les milícies i que aquestes s’ incorporin a l’ exercit convencional. Un batalló d’ aquest exercit apareix en el front i demana als milicians que lliurin les armes i deté als oficials del POUM.

En l’ enrenou li disparen a Blanca que cau morta, ple de tristesa i desencís, David contempla tot allò que significa la fi de la revolució.

Al cap dels anys, la filla de David, que ha trobat els seus papers i cartes, li rendeix homenatge al costat dels membres de les brigades internacionals.

untitled

COMENTARI

     Loach trasllada a la pantalla el relat de George Orwell: “Homenatge a Catalunya”, on l’ escriptor explica el seu pas per la guerra civil espanyola amb força d’ elements autobiogràfics.

Són moltes les pel·lícules sobre la guerra civil però poques que traslladin al gran públic un debat bàsic per comprendre que va passar, la controvèrsia entre guanyar la guerra o fer la revolució.

El protagonista s’ integra en les milícies del Poum i a través de la peripècia individual i general contemplem els  esdeveniments que canvien el transcurs la guerra; reforma agrària basada en les col·lectivitzacions o usdefruit privat de la terra, Loach ens presenta l’ assemblea de camperols, plena de veritat, on es contrasten les idees d’ aquells que entenen  que s’han guanyat la possessió de la terra a través d’un treball d’ anys i d’ esforç i aquells que volen col·lectivitzar-la. Com a la fi guanya aquesta posició i s’ aboleix la propietat privada.

Un segon debat és el de milícies o exercit regular, poumistes i anarquistes consideren que la disciplina , l’ obediència  i la jerarquia són contrarevolucionàries, mentre la gent comenta en la ciutat com la milícia és un desgavell en el que tothom fa el que vol.

Per fi assistim a l’ enfrontament del maig del 37, quan la victòria dels comunistes propers a Stalin, decideix la fi de la influència anarquista i poumista i la preponderància de guanyar la guerra per sobre de fer la revolució.

L’ última escena, quan es commina als milicians poumistes a abandonar les armes i Blanca mor, és altament emotiva.

Orwell, ara amb els ulls de Loach, no oculta la seva simpatia pels revolucionaris i ofereix un homenatge a les brigades internacionals i a tots aquells que van combatre contra el feixisme.