CASABLANCA

 

Director: Michael Curtiz

Actors: Humphrey Bogart

               Ingrid Bergman

               Paul Henreid

               Claude Rains

               Conradt Veidt

               Peter Lorre

Any: 1942

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

En els anys de l’ ocupació nazi en França, moltes persones intenten fugir als Estats Units. Arribar a Marsella i embarcar cap a Casablanca, pot significar l’ obtenció d’un visat a Lisboa i d’ allà a Amèrica.

En aquest context Rick Blaine (Humphrey Bogart), regenta un bar que porta el seu nom. Rick és un home cínic I desencisat que no vol prendre partit si no és per ell  mateix però sabem que va lluitar en Espanya, en la guerra civil en el bàndol republicà i que té un passat antifeixista.

Un bon dia, uns correus alemanys són executats i els hi prenen els salconduits que portaven. Ugarte (Peter Lorre), un home que freqüenta el bar és arrestat i mort pel delicte.

En aquestes, arriba a Casablanca una parella, Victor Laszlo (Paul Henreid) i Ilsa (Ingrid Bergman). Laszlo és txec, ha estat empresonat pels nazis i vol anar a Estats Units per coordinar i liderar la resistència antifeixista. Ilsa , la seva dona coneix a Rick.

En un flash back ens assabentem que Ilsa i Rick van tenir un idil·li en Paris. Quan els nazis van entrar en la ciutat, Rick li proposà a Ilsa fugir amb ell però quan el tren partí, Ilsa no arribà. Rick se’n va anar sol.

Ara, es retroben. Després de les primeres desconfiances, Ilsa confessa el perquè no va acudir a la cita. Estava casada amb Laszlo i pensava que aquest havia mort després de la seva detenció.  Aquella mateixa nit va conèixer que el seu marit vivia i havia estat alliberat.

Rick, en realitat, s’ ha quedat els salconduits d’ Ugarte, així que decideix prendre partit, coacciona i amenaça al capità Louis Renault (Claude Rains), el prefecte de la policia francesa i amb ell i la parella va a l’ aeroport on surt l’ avió cap a Lisboa.

Allà arriba Strasser (Conradt Veidt), el cap dels nazis, que vol impedir la sortida de l’ avió. Rick el mata i Renault se’n fa el desentès. En tant Ilsa i Laszlo se’n van de Casablanca per sempre.

 

 

COMENTARI

Casablanca és una de les grans pel·lícules de la història del cinema, al menys una de les més mítiques.

Tot i ajuda. La ciutat és un lloc de ningú, el prefecte francès té un cert poder, és un supervivent, un corrupte, que es ven al millor postor, al seu costat els resistents i tota una munió de personatges que es busquen la vida.

Rick, és un personatge arquetípic, un home amb un passat de resistent, ara enclaustrat en el cinisme i l’ amargura, L’ única dona a qui ha estimat el va deixar i no sap perquè. Abandona el seu neutralisme i pren partit, arriscant la seva vida. Sacrifica l’ amor que sent per Ilsa, perquè aquesta pugui fugir amb el seu marit i organitzar la resistència.

Renault és un personatge extraordinari, el prefecte que juga sempre la carta guanyadora però que en l’ últim moment no denuncia a Rick sinó que l’ ajuda.

Laszlo és el líder, l’ home d’ una peça que lluita per un ideal. Ilsa és la dona que té que decidir entre les restes de l’ amor que va sentir per Rick i els deures que té amb el seu marit i la causa.

Magnífics petits papers de Sam, el pianista i d’ Ugarte, l’ home implicat en l’ execució del correu alemany.

La pel·lícula té un clar component progressista. Data de mil nou-cents quaranta tres i és un clar al·legat anti-nazi en mig de la guerra.

L’ amor i les idees són els motors que fan actuar als personatges. L’ amor, condemnat al fracàs en un món camí al caos, li dona una especial grandesa al film i a l’ actitud plena de generositat de Rick-Bogart, l’ antiheroi per naturalesa.

“El temps passarà” és la música que dona un clima de nostàlgia que marca el moment en que Ilsa i Rick es van conèixer. El temps ha passat i ara en Casablanca res és igual.

Algunes frases han quedat com paraules mítiques en la història del cine.

“Toca-la ja Sam”, quan Ilsa li demana al pianista que toqui la cançó que els va fer feliços a Paris.

“Sempre ens quedarà Paris”, quan Rick acomiada a Ilsa en l’ aeroport, sempre els hi quedaran els records.

“Aquet pot ser el començament d’ una gran amistat”, tanca la pel·lícula, en tant Rick i Renault s’ allunyen en la boira.

 

La pel·lícula va guanyar tres oscars, al millor film, al millor guió adaptat i al millor director.

El film és entranyable, lúcid, romàntic… una icona de la història del cine.

STROMBOLI, TERRA DI DIO

Stromboli_tierra_de_Dios-223304649-large

Director: Roberto Rossellini

Actors: Ingrid Bergman

             Mario Vitale

Any: 1950

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Neorealisme

                                                      EN EL CENTENARI DEL NEIXEMENT D’ INGRID BERGMAN.

ARGUMENT

     Karin (Ingrid Bergman), és una dona tancada en un camp de refugiats en Itàlia, després de la segona guerra mundial. Karin és lituana i ha arribat al camp, fugint de la Gestapo que la perseguia.

Un dels soldats que guarda el campament, Antonio (Mario Vitale), s’ enamora d’ ella i els dos pacten un matrimoni de conveniència.

Karin i Antonio es casen, la noia surt de la reclusió i marxen a la illa de Stromboli, d’on l’ home és natal i hi viu de l’ ofici de la pesca.

L’ actitud de la noia, propera amb alguns vilatans, causa sorpresa en la població, que no l’ accepta i engega la maledicència. Quan Karin va a cercar a una dona perquè li cusin un vestit, el faroner està en la casa i tothom mira per la finestra, sospitant el que no hi ha.

Quan Karin cau un dia a l’ aigua en la platja i el faroner l’ ajuda a sortir, també tots els ulls de la població estan posats sobre ells.

Karin intenta transformar hàbits i costums, , canviar les verges i els retrats familiars dels avantpassats de la casa per plantes i dibuixos però es troba amb un ambient hostil que la pertorba i la deixa en solitud.

De sobte el volcà de la illa esclata i ensorra edificis i destrossa possessions, el vilatans es troben a la platja per evitar mals més grans.

Tot i que està embarassada, Karin decideix fugir de l’ indret, el marit com resposta la tanca a casa amb pany i forrellat i Karin sol·licita l’ ajut del faroner que l’ esperarà a l’ altre cantó per agafar un vaixell cap a Messina; però per arribar-hi la noia te que travessar la illa , ascendir el volcà i baixar cap a l’ altre banda.

Karin inicia l’ ascensió, es topa amb els gasos i les fumaroles amb l’ ofec que li produeixen i ella, dona agnòstica, demana a Déu que li doni forces per superar el tràngol, darrera queda el sotmetiment, endavant la llibertat.

 

 

COMENTARI

Stromboli s’ inscriu dins el neorealisme, ja en les seves acaballes.

Rossellini ens mostra la vida i costums d’un poble perdut en una illa siciliana, el pes de la religió, la hipocresia, el conservadorisme i la murmuració, però també la trobada amb uns individus autèntics, arrelats a la terra i a la pesca, el seu mitja de vida habitual.

L’ escena en que mostra com els pescadors capturen la tonyina té més de cinema documental que de ficció.

El relat vol contrastar el món de Karin, una dona de l’ Europa de l’est, culta i cosmopolita, enfrontada a un mitja advers, contraposat als seus interessos. El seu món agnòstic xoca amb la religiositat popular, la mentalitat oberta contra l’ espai conservador on la gelosia, el masclisme, la xerrameca i els costums dels passat mantenen tota la seva força.

Rosssellini diferencia una dona superba, que aspira a la llibertat, amb un entorn de gent senzilla i tradicional. Karin ha fugit d’una presó per caure’n en una altra.

Més enllà de l’ element neorealista, el director va a la recerca d’un cine de valors cristians i espirituals i el relat es pot contemplar com un antecedent de les posteriors realitzacions de Bergman. En tant l’ italià confia en la fe, el suec es mostra dubitatiu i agnòstic.

Així l’ ascensió de Karin al volcà és una prova que supera les seves forces, entre la submissió i la llibertat, ella, no creient, demana a Déu, a un ésser superior, que l’ ajudi. Són dubtes existencials i vitals, la llibertat té un cost, la fe, la creença en alguna cosa sobrenatural, pot donar forces per aconseguir els propòsits propis.

Rossellini tanca amb la imatge de la protagonista en la muntanya, plantejant-se el retorn, en un final obert.

El director italià mostra la natura desfermada amb tota la seva força, el volcà exhibeix el seu poder i els individus són ninots en mans d’una instància superior. Karin puja cap allò desconegut, cap el cel, cap l’ epicentre de la terra, potser un símbol de la presència divina, i demana una resposta a les seves incerteses però sols obté el silenci i la premonició de la mort si continua la seva aventura.

Primera pel·lícula en la que director i actriu col·laboren plegats i antecedent previ al seu matrimoni.