LA PIANISTA

 

 

Director: Michael Haneke

Actors: Isabelle Huppert

              Benoit Magimel

              Annie Girardot

Any: 2001

Títol original: La pianista

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

Sub gènere: Psicoanàlisi

 

ARGUMENT

Erica Kohut (Isabelle Huppert) és una dona de mitjana edat, viu amb la seva mare (Annie Girardot), una persona molt estricta , el seu ofici és el de pianista i dona classes en el Conservatori. Malgrat la seva imatge seriosa i circumspecta te una afició escabrosa: la pornografia.

Un dia assisteix a una festa i coneix a Walter Klemmer (Benoit Magimel), un  noi que toca el piano i aspira a entrar en el Conservatori. Klemmer intenta seduir a Erica entre l’ admiració pel seu talent i el desig amorós.

Quan la segueix a uns lavabos, entén que la relació no serà convencional, Erica el masturba però no vol consumar l’ acte, Klemmer va a buscar a la dona a casa seva, aquesta li ha escrit una carta on li explica tot el que vol que el noi li faci, vol que li pegui i la fustigui a partir d’una relació sado masoquista.

Klemmer entén que Erica és una malalta però continua obsessionat per ella, després d’un intent de coit en el qual la dona acaba vomitant, Klemmer torna a casa de Erica, tanca a la mare en una habitació i colpeja a la pianista, com ella desitjava, i la viola.

Erica te que anar a tocar en un concert, substituint a una alumna a qui ella mateixa ha lesionat les mans perquè no pugui tocar, quan tothom ha entrat en el teatre, Erica es clava un punyal en el pit en un clar intent de suïcidi.

 

 

COMENTARI

“La pianista” és una adaptació de la novel.la del mateix nom de l’ escriptora austríaca i premi novel, Elfriede Jelinek, amb ella Haneke consolida el seu prestigi, adquirit amb films com “Funny games” i guanya el gran premi del jurat del Festival de Cannes en el 2001.

La pel·lícula reforça les premisses en les que es mou l’ autor per construir el seu cine. Es tracta d’una altra visió pessimista i pertorbadora del ser humà, encarnada en aquesta ocasió en Erica, una pianista de mitjana edat.

Ens trobem davant un personatge anormal, superb, reprimit i insensible. La història ens ve a dir que potser aquesta forma de ser esdevé de la relació que manté amb la seva mare, una dona tirànica, controladora i castradora.

Erica és una persona que no deixa aflorar a l’ exterior cap tipus de sentiment, freda i calculadora, tracta amb superioritat i menyspreu als seus alumnes i l’ autosatisfacció de les seves frustracions sexuals es compensa a través de la pornografia.

Erica viu una nova realitat quan un jove alumne es mostra interessat per ella, en principi el desdenya però no pot deixar d’ emetre, davant d’ell i en algun moment, algun tipus d’ emoció.

Però aquestes emocions transgredeixen tot allò que significa la convenció del joc amorós. Erica desitja ser maltractada i bufetejada en la relació i s’ obre a un lligam sado masoquista. La dona  entén aquesta actitud com una necessitat de càstig, com algú que sols pot ser feliç, alliberant el seu sentiment de culpa a través de la punició.

Haneke porta a l’ extrem aquest comportament perquè Klemmer, l’ alumne, sap que està davant d’una malalta però se sent posseït pel desig. Les emocions captives, la incapacitat de treure-les a la llum, la sexualitat esbiaixada, el conflicte amb si mateixa i les pulsions sexuals trastornades porten fins a l’ autodestrucció.

Haneke és mou, doncs, en el seu terreny habitual. La pel·lícula s’ ha de contemplar a partir d’ una clau psicoanalítica. L’ obsessió, la incomunicació i el morbo, són elements centrals del relat, la visió de com darrera la rectitud i l’ ordre s’ amaga el mal, com darrera les convencions socials s’ oculten personalitats inquietants i pertorbades. Haneke ens ve a dir que la malaltissa psicologia d’ Erika no és alguna cosa aïllada, Erika, reprimida i amb doble moral, som tots.

 

AMOR

amour_love-290936946-large

 

Director: Michael Haneke

Actors: Emmanuelle Riva

              Jean Louis Trintignant

              Isabelle Huppert

Any: 2013

Títol original: Amour

Nacionalitat: França/Alemanya/Àustria

Gènere: Drama  

 

ARGUMENT

Georges (Jean Louis Trintignant) i Anna (Emmanuelle Riva) són una parella ja gran de jubilats, que han dedicat la seva vida a l’ ensenyament de la música.

Un dia, Anna, sembla tenir un buit mental, és recupera però és ingressada i operada, l’ operació surt malament i la dona perd la mobilitat del cantó esquerra del cos.

A partir d’ ara, Georges tindrà que adaptar la seva vida a l’ atenció d’ Anna, que es te que acostumar a anar en cadira de rodes i a limitar la seva mobilitat.

Però amb el pas del temps, la salut d’ Anna es deteriora, es fa les necessitats a sobre i inicia un desvariejament mental que la deixa postrada.

Dorm quasi tot el dia, es nega de vegades a menjar o beure , tot i això, conscient de qui és George, en ocasions, sorgeix la tendresa i les mans s’ entrellacen.

Quan l’ estat de deteriorament és total, l’ home acudeix al llit de l’ esposa, li fa referència a alguna de les vivències de la seva joventut i més tard l’ ofega amb un coixí.

Seguidament, Georges es suïcida.

 

amour-ellos1

 

COMENTARI

Hanecke ens te acostumats a l’ extremada duresa del seu cinema on els temes que retrata són tan punyents com la manera que te de portar-los a la pantalla, la maldat, la violència…aquí encara va més lluny, doncs no retrata tant la vellesa i la mort com la malaltia, la decadència i la decrepitud física i mental d’ una persona.

La pel·lícula és sobrecollidora, doncs l’ espectador inerme en la seva butaca, contempla aquest procés que et deixa sense respiració.

El film ens explica una història d’amor i fidelitat. La d’un home que no es vol separar de la dona amb qui ha viscut tota la vida , que la cuida, l’ atén i la mima fins que ja tot és insuportable i camina sol cap un últim acte amorós, matar a l’ antic objecte de desig i suïcidar-se per deixar de patir ambdós i per recuperar la dignitat mútua.

Hanecke tanca amb l’ escena en que els dos ancians es retroben, una imatge simbòlica. La dona se’n va i invita a l’ home a acompanyar-la i ell ho fa en el destí cap a la mort. Emocions pures.

La pel·lícula guanya l’ oscar al millor film de parla no anglesa en el 2012 i guanya la palma d’ Or en el festival de Cannes del mateix any.

 

LA CEREMONIA

La_ceremonia-998795376-large

 Director: Claude Chabrol

Actors: Isabelle Huppert

               Sandrine Bonnaire

               Jacqueline Bisset

               Jean Pierre Cassel

             Virginie Ledoyen

Títol original: Le Cérémonie

Nacionalitat: França

Any: 1995

Gènere: Cine negre

Subgènere: Lluita de classes

 

ARGUMENT

Catherine Lelievre (Jacqueline Bisset) és una dona de classe alta que viu en una casa a les afores d’ una població de la Bretanya.

Contracta una serventa per les feines domèstiques i l’ elegida és Sophie (Sandrine Bonnaire), una noia que ofereix excel·lents referències.

Catherine forma família amb Georges , el seu marit (Jean Pierre Cassel) i els seus dos fills adolescents.

El comportament de Sophie és irreprotxable fins que fa amistat amb Jeanne (Isabelle Huppert), la cartera de la població. Les dues dones congenien malgrat semblar molt diferents. Sophie és callada, introvertida i es passa tot el seu temps lliure davant la televisió, Jeanne és extravertida i li agrada molt llegir. Però les dues tenen un passat ple de secrets i es fan confiança per explicar-se’ls. Jeanne va ser acusada de la mort del seu fill petit, més va ser alliberada per falta de probes. Sophie també va ser acusada de la mort del seu pare en un incendi però igualment se’n va sortir sense condemna.

Georges comença a rebre el seu correu obert en moltes ocasions ,quan va a demanar explicacions a l’ oficina , Jeanne l’ engega a dida i l’ insulta a partir d’ aquí la família prohibeix que les noies es vegin en el domicili propi.

La desconfiança entre las parts creix quan Melinda (Virginie Ledoyen), la filla, descobreix que en realitat Sophie no pot complir determinades funcions perquè és analfabeta, la serventa no vol que això se sàpiga i amenaça amb descobrir un secret de la noia, que ha conegut espiant-la, està embaraçada.

Melinda explica la seva situació i el xantatge a que ha estat sotmesa i Georges , indignat, parla amb Sophie i l’ acomiada.

Sophie es va a trobar amb Jeanne i tornen a la casa per emportar-se les coses de la primera. En tant la família s’ ha vestit de gala per contemplar per televisió l’ òpera Don Giovanni de Mozart, que Charlotte gravarà.

Les dues noies que han entrat per la porta del darrera troben les dues escopetes de caça de Georges, les carreguen i després pugen a l’ habitació, excitades i disbauxades llancen la xocolata desfeta que s’ anaven a prendre sobre el llit de noces dels propietaris, obren els armaris i estripen la roba de disseny de Catherine.

Quan estan en plena feina, Gilles que ha sentit sorolls sospitosos puja a l’ habitació , les descobreix i amenaça cridar a la policia.

Alguna cosa terrible està a punt de pasar

 

Ceremonia I

COMENTARI

     Pel·lícula basada en una novel·la de Ruth Rendell, una autora que porta varies obres seves al cine, entre elles “Carne trémula” de Pedro Almodóvar. Chabrol, com sempre, va més enllà que de realitzar un film de gènere criminal ja que s’ encarrega de diseccionar móns contraposats.

En realitat es tracta d’ una pel·lícula sobre el crim però també sobre la lluita de classes. La família acabalada, darrera la seva cultura i educació representa tot allò que les noies, especialment Sophie ,no tindran ni seran mai.

Malgrat el tracte correcte que rep, en Sophie va larvant un sentiment d’ odi davant els altres, odi pel que són, odi pel que posseeixen, així s’ explica com les noies esquincen i destrueixen els vestits, el símbol de l’ oripell que elles no tindran, com un ritual previ a matar.

No és menys la família burgesa que rep la mort vestida de lluentons i contemplant una sessió d’ òpera televisiva, independentment de la seva qualitat, també un símbol de la classe posseïdora. És a dir assassins i víctimes estan revestits simbòlicament per matar i per morir. Ho fan a través d’ una cerimònia.

Un altre símbol de l’ allunyament entre classes socials és l’ analfabetisme de Sophie que oculta radicalment per evitar ser menystinguda, la noia dispara contra els seus amos i ho fa després contra els llibres que ells posseeixen, un símbol cultural que li és aliè i estrany i que per tant odia.

Més enllà de l’ anàlisi social Chabrol dissecciona a dues persones aparentment normals però plenes de secrets amagats i sobretot sense escrúpols morals, incapaces de penediment, horror o sentiment de culpa, darrera la normalitat s’hi refugia un monstre.

Per no deixar el crim sense càstig, Chabrol soluciona el tema mitjançant l’ atzar, en forma d’ accident i en forma de la gravació que conté les dades del que ha passat.

LA PUERTA DEL CIELO

La_puerta_del_cielo-948049382-large

 Director: Michael Cimino

Actors: Kris Kristopherson

             John Hurt

             Isabelle Huppert

             Christopher Walken

               Sam Waterston

               Jeff Bridges

Any: 1980

Títol original: Heaven’s gate

Nacionalitat: USA

Gènere: Western

Sub gènere: Cine social/Emigració

 

ARGUMENT

     Un grup d’ estudiants obtenen la graduació en la Universitat d’ Harvard en 1970; Billy Irvine (Jon Hurt) és l’ orador que glosa allò que han aconseguit, Jimmy Averill (Kris Kristoferson) el segueix alegrement amb els seus companys, un gran ball tanca l’ acte.

Vint anys després, tot ha canviat, Jimmy és l’ agutzil que imposa la llei en Johnson, en l’ estat de Wisconsin, els emigrants arriben a grapats buscant una vida millor, els ramaders reivindiquen les seves terres, Frank Canton (Sam Waterston) és el líder que els cohesiona, temen l’ allau de nouvinguts i decideixen contractar a uns quants mercenaris per fer front a la situació i matar a cent vint i cinc forasters als que consideren lladres i anarquistes, Billy es troba entre els propietaris i s’hi oposa però és un home ferit per l’ alcohol. El garant de l’ acord és Ned Champion (Christopher Walken), el capatàs, en realitat un assassí a sou, que defensa als ramaders.

Jimmy i Ned es fan amics, si be defensen interessos contraposats, Jimmy es col·loca al costat dels drets dels emigrants, Ned liquida a aquells que s’ oposen als terratinents.

Els dos homes estan enamorats d’ Ella Watson (Isabelle Huppert), una prostituta que te al seu càrrec un grup de noies que satisfan el desig d’ emigrants i propietaris.

Els ramaders es posen en acció, les morts dels forasters se succeeixen, uns homes assetgen a les prostitutes i les maten, Ella és violada salvatgement, Jimmy arriba i mata als agressors.

Ned se situa al costat dels emigrants; els mercenaris rodegen la cabana on es troba, la cremen i el maten, l’ alcalde destitueix a Jimmy del seu càrrec però els forasters es rebel·len, fereixen al batlle i decideixen enfrontar-se als seus opressors.

Tots marxen a cercar als mercenaris i als propietaris, es produeix una batalla ferotge, després de la mort de gran quantitat de camperols, aquests dominen la situació però l’ exercit posa les coses en el seu lloc, avisats per Canton, arriben els soldats, la legalitat està de part dels propietaris i no es poden ocupar les terres.

Després de la derrota, Jimmy i Ella decideixen marxar acompanyats del seu amic John (Jeff Bridges); desitjós de venjança, Frank Canton es planta davant la casa i mata a John i a Ella, Jimmy contesta als trets i executa a al cap dels ramaders.

En 1903, el temps ha passat, Jimmy navega amb la seva dona camí de Rhode island, és un home tan ric com insatisfet amb la seva vida.

pUERTA

 COMENTARI

“La Puerta del cielo” va originar en el seu moment l’ enfonsament de l’ United Artists; Cimino abans havia impactat amb “El cazador”, èxit de públic i de crítica.

“La Puerta del cielo” és una producció tan megalòmana com brillant que va costar trenta cinc milions de dòlars, que no es van recuperar, un relat de 3h 40 m, un fracàs comercial i la ruïna de la productora.

Al cap del temps el film es reivindica , es considera una pel·lícula de culte i es reestrena en la versió original que havia esta massacrada per la productora en 1980.

La cinta és tant un western, una historia més gran que la vida mateixa, una porció de la història d’ Amèrica, un retrat psicològic d’un conjunt de personatges, un film sobre la lluita de classes, una reflexió sobre el pas del temps i un relat d’ amor i amistat.

L’ acció s’ inicia quan un grup de joves es gradua en l’ Universitat d’ Harvard, tot és alegre i amable, Cimino ens porta cap els bonics discursos, i a l’ escena del ball, absolutament magnífica.

No sabem que els hi ha passat als protagonistes però vint anys després, Jim és un taciturn Marshall i Billy un home alcoholitzat i acabat.

Aquest fluir del temps i les ferides que ocasiona serà una constant narrativa, Cimino tanca l’ episodi en 1903; Jim és un home envellit, s’ha enriquit però el seu rostre, solcat per les arrugues, no diu res de bo sobre la seva peripècia vital.

La factura del film correspon a un western, uns cacics volen imposar la seva llei, els desposseïts tindran que lluitar pels seus drets, Jim, l’ agutzil, es posa de la seva part, una lluita ferotge te lloc per la possessió de les terres però sota la capa del western es dibuixa una pel·lícula sobre la lluita de classes i sobre la mentida del somni americà.

Cimino mostra en imatges de bellesa refulgent, l’ arribada dels emigrants, polonesos, alemanys, irlandesos, armenis… gent de tot arreu, disposats a entrar a les portes del paradís; res podria ser més actual, aglomerats en espais infames, obligats a realitzar llargues travessies, menyspreats pels amos de la terra, troben el rebuig dels que ja hi són, dels que han arribat abans, dels que volen el pastis sols per a ells.

Els rics hisendats disposen de mercenaris per acabar amb els que consideren qüestionen els seus drets, la llei els avala, Cimino explica com els rics s’ enfronten als pobres, com aquests últims s’ organitzen, es rebel·len, lluiten i perden, és un tros de la història d’ Amèrica feta a través del patiment i la violència.

En aquesta història social, Cimino hi inclou moltes ficcions diverses, la de l’ amor entre Jimmy i Ella, la prostituta, la de l’ amistat entre els dos homes que batallen en àmbits diferents, Jim, l’ agutzil és posa al costat dels emigrants i Ned, és el capatàs al servei del ramaders, dos homes que acaben trobant-se en l’ amor que senten per Ella i en la defensa última dels desposseïts.

La història de Jim és també la d’un traïdor a la seva classe, aquell que l’ abandona en funció de les seves conviccions ètiques, és també, com en els vells westerns, l’ home desencisat i cansat, acomiadat del seu càrrec per l’ alcalde, que contempla el que passa amb indiferència però que a la fi opta per prendre partit i involucrar-se.

Cimino es pren el seu temps; tota la primera part és una presentació de personatges i situacions per anar a una segona plena de força i fúria.

El director forja imatges corprenedores; l’ assemblea dels emigrants en la que decideixen iniciar la lluita, la violació d’ Ella, la mort de Ned , crivellat en la cabana incendiada i l’ èpica batalla final, on cada pla és un moviment estratosfèric de la càmera.

Paisatges salvatges i fotografia crepuscular culminen una obra mestra de la història del cine.