Z

 

 

Director: Constantin Costa- Gavras

Actors: Yves Montand

             Jean Louis Trintignant

             Irene Papas

           Jacques Perrin

           Charles Denner

Any: 1969

Nacionalitat: França

Gènere: Cine polític

 

ARGUMENT

Un diputat (Ives Montand) de l’ oposició te que realitzar una conferencia davant els seus seguidors. El govern li posa dificultats per localitzar un local en condicions i quan el troba, prepara a grups ensinistrats per boicotejar l’ al·locució.

El polític pot realitzar el discurs, però quan surt és assetjat pels mercenaris d’ extrema dreta i lúmpens comprats i és colpejat des d’ una camioneta davant la indiferència de la policia. Arrel de les ferides sofertes el diputat, mor.

S’ inicia una investigació que porta endavant el jutge instructor del cas (Jean Louis Trintignant). Aquest escorcolla a fons amb la col·laboració d’ un periodista (Jacques Perrin) i descobreix que darrera l’ assassinat hi ha una conxorxa organitzada pel CROC, un grup d’ extrema dreta, amb la connivència de la policia i del poder polític que mantenen que tan sols s’ ha produït un accident.

Malgrat les amenaces del seu superior, la investigació continua endavant, els autors materials són condemnats però els autors ideològics queden pràcticament eximits.

Més tard un cop d’ estat dels militars porta a l’ assassinat de diversos membres de l’ oposició i a l’ exili del jutge investigador. La lletra Z de l’ abecedari, que significa llibertat, queda prohibida.

 

 

COMENTARI

Gavras realitza un thriller polític que no dona treva. Evoca els anys anteriors al cop d’ estat en Grècia i la conxorxa del sistema polític i policial per impedir qualsevol actuació opositora.

La pel·lícula intenta ser una parabol.la política en la que mai sabem noms de persones, entitats ni escenari on transcorre l’ acció però el que és suposició es converteix en evidència, en el últims títols informatius sobre la sort dels protagonistes. És llavors quan queda clar que Gavras està parlant de la Grècia dels anys 60.

Avui la pel·lícula, tot i la seva intensitat, com a thriller es pot veure un tant desfasada en el missatge ideològic doncs actualment, amb la fi de la guerra freda, les classes dominants s’ arrelen al poder sense necessitat de la violència estructural front als opositors i mantenen els seus privilegis per vies electorals una mica més sofisticades.

La pel·lícula mostra la corrupció de l’ aparell de l’ estat, el fanatisme de sectors dedicats a mantenir l’ ordre i que en realitat el trepitgen ,més quan els seus adversaris són, en aquest cas, polítics moderats i pacifistes.

El film abona també la idea de l’ home honest, enfrontat a un sistema de poder que l’ impedeix mostrar la veritat. Com aquest poder es recolza en els moviments d’ extrema dreta per realitzar la feina bruta i fer callar a qualsevol que el qüestioni.

La disbauxa política d’ aquells anys porta a l’ infern de la dictadura militar i al cop dels coronels en 1967.

La pel·lícula guanyà l’ oscar al millor film de parla no anglesa i el premi del jurat de Canes en 1969.   Compta amb el guió de Jorge Semprum i la banda sonora de Mikis Theodorakis.

CINEMA PARADISO

Director: Giuseppe Tornatore
Actors: Philippe Noiret
Jacques Perrin
Salvatore Cascio
Brigitte Fossey
Any: 1988
Nacionalitat: Itàlia
Gènere: Drama

pARADISO

ARGUMENT

En l’ Itàlia de la de la postguerra, en un petit poble sicilià, l’ únic entreteniment de la gent és el cinema. Un remei per passar les penúries i els mals temps.

Alfredo (Philippe Noiret)és l’ operador, amb l’ ajut de Totó (Salvatore Cascio), un nen ple de curiositat pel setè art. El capellà del poble és el gran censor i totes les imatges on els protagonistes es petonegen són questionades. Un dia el cine es crema, Totó arrastra a Alfredo fins la sortida però no pot evitar que aquest es quedi cec. Totó ocupa el seu lloc i continua servint els fotogrames que procuren la felicitat de la gent.

El noi, ara ja adolescent, s’ enamora d’una xicota nouvinguda al poble però quan te que anar al servei militar, la noia marxa i Totó li perd la pista.

Quan el xicot torna se n’adona que sols te futur fora de la població i parteix.

Passa el temps, Totó és ja Salvatore (Jacques Perrin) i s’ha forjat un futur. Li arriba la noticia de la mort d’ Alfredo i torna per asistir a l’enterrament. Allà trova a la seva mare i als seus antics amics i compareix en la demolició de l’ antic cinema, ara en runes, per construir un aparcament.

Salvatore es recrea amb un muntatge dels millors petons de la història del cine, recupera el temps perdut i assoleix la nova realitat, ja sense censura.

PARADISO 1

COMENTARI

Tornatore realitza un homenatge al cinema a traves dels ulls d’un nen que es converteix en adolescent i després en adult. El pas del temps és la nostàlgia per un passat perdut, per uns amics, uns amors i una vida que ja no tornaran i per un cine i una manera de veure’l que ja no seran mai iguals.

El record del cinema és el record d’un temps ja inabastable. La vida, el cine i un mateix han canviat i res serà ja igual. L’ enderroc del vell cinema és el símbol de la demolició també dels vells temps. Assetjat per la televisió, les noves tecnologies i les noves i diverses formes de vida, el cine i el seu suport cauen enderrocats, davant l’ expectació dels parroquians. És una època que mor, que s’ acaba i els que l’ han viscut es queden amb les imatges al cor.

Aquestes representacions són el símbol de l’ il•lusió i la felicitat en un país deprimit, el cine com paradigma de la realitat social. Tornatore rememora la infància del personatge, ressegueix amb la seva mirada, les descobertes de mons nous i els enganys que donen peu a la màgia del cinema.

Per fi, el film realça l’ amistat entre un home i un nen, units per les representacions cinematogràfiques però també per l’ art de la imatge com una forma d’ aprenentatge, una escola de vida.

Salvatore, ja adult, repassa les imatges vedades quan era petit i conserva a casa seva les fotografies dels grans: Gable, Mastroianni o Gassman, les icones del cinema l’ acompanyaran per sempre.

La pel•lícula la complementa  la melancòlica música d’ Ennio Morricone i va guanyar el oscar al millor film de parla no anglesa en 1989.