DOGVILLE

 

Director: Lars Von Trier

Actors: Nicole Kidman

               Paul Bettany

              Lauren Bacall

              James Caan

              Ben Gazzara

              Chloe Sevigny

Any: 2003

Nacionalitat: Dinamarca

Gènere: Cine d’ autor 

 

ARGUMENT

En una petita població en les muntanyes rocoses, a prop d’una zona de mines hi viuen quinze adults i set nens, són gent bona i treballadora, és tracta de Dogville.

Un dia la tranquil·litat del poble es veu torbada per l’ arribada d’ una dona, Grace (Nicole Kidman). Al poc de temps , uns gàngsters venen a buscar-la i estan disposats a pagar una forta recompensa a qui doni raó d’ella.

Els habitants es reuneixen i decideixen acollir a la noia, li donen  dues setmanes de proba, a partir de la qual decidiran si es queda o la lliuren als seus perseguidors.

El màxim valedor de Grace és Tom (Paul Bettany), un escriptor i filòsof que manté una certa jerarquia sobre el grup i que viu amb el seu pare, un metge hipocondríac.

En Dogville hi viuen: Jack Mc Kay (Ben Gazzara), un home cec que prefereix  viure reclòs a casa seva abans de reconèixer la seva ceguera davant la gent. Ben, Un transportista solitari, la família Henson, amb la seva filla , Liz (Chloe Sevigny), Martha, l’ encarregada de l’ església, que toca un orgue que no sona a l’ espera d’ un sacerdot que no arribarà mai. Chuck i Vera, un matrimoni que s’ odia malgrat tenir set fills. Olivia, una dona negra que cuida d’ un familiar minusvàlid i Ma Ginger (Lauren Bacall, que regenta la botiga de la població.

Grace en les dues setmanes de proba te que realitzar treballs per la comunitat. Aviat se n’ adona que no hi ha gaires feines a fer en Dogville, més al cap del temps, tot va canviant i es dedica a cuidar a Jack, a educar als nens o a cuidar a la minusvàlida.

La policia arriba al poble i penja cartells explicant que es busca a Kate per diversos atracaments que ha comés. La gent de Dogville comença a inquietar-se malgrat li continua oferint aixopluc però decideix que te que augmentar els treballs per la comunitat.

Tot i així Grace se sent satisfeta i acollida i s’ enamora de Tom però al temps rep les amenaces de Chuck que commina a la noia a complir les seves expectatives sexuals sinó  vol que la denuncií. Chuck viola a Grace i la seva dona, Vera, se n’ assabenta i la culpabilitza , trencant-li les figures de ceràmica que ha comprat i que són el seu nexe amb la població.

Com la relació  amb Dogville s’ enterboleix, Grace decideix marxar. Tom agafa uns diners del seu pare i li paga a Ben perquè amagui a la noia en el seu camió amb la mercaderia de pomes que transporta. Ben a mig camí diu que els assetja la policia i que no continuarà si no en treu un guany superior. Com Grace no te  més diners, s’ ho cobra en especies també viola a la noia, més després la traeix i la torna al poble on ara és acusada d’ haver robat els diners del pare de Tom.

Perquè no es torni a escapar ,els vilatans la lliguen a una roda d’ acer que Grace tan sols pot arrastrar penosament. Ara Grace és tan sols una víctima en la que recauen les frustracions i les ires de la gent.

La noia és reclamada per realitzar totes les feines, és maltractada i violada sistemàticament per tots els homes, aprofitant la nit i davant la passivitat de Tom.

Quan Grace és ja tan sols un objecte en mans dels seus botxins, vilipendiada i vexada, Tom decideix denunciar-la i trucar als gàngsters que suposadament la persegueixen.

Aquests arriben a Dogville. Més el cap dels delinqüents (James Caan) resulta ser el pare de Grace. Pare i filla discuteixen. Grace se sent capaç de perdonar, el pare la convenç i els gàngsters maten a sang freda a tota la població. Grace acaba la feina matant, ella mateixa, a Tom, abans de marxar per sempre de Dogville.

 

 

COMENTARI

Polèmica, ambigua i extraordinària pel·lícula, un conte moral i una de les millors del nou segle.

Von Trier a través de tres hores de filmació parla de moltes coses. Una és la relació botxí-víctima.

Una noia plena de bondat i condescendència arriba a una petita població rural, cercant ser acceptada i fugir del seu passat. Després d’uns inicis satisfactoris es trobarà amb l’ odi, l’ explotació, l’ assetjament, la violació i la violència col·lectiva.

Von Trier analitza i dissecciona als humans, a la gent que diem normal i com aquesta gent reacciona quan es veu en perill o pot aprofitar-se d’ una situació, una metàfora del nazisme potser.

Dogville és un poble tranquil, de gent bona i honrada però la presència de Grace estimularà els seus baixos instints, convertiran a la noia en una víctima i es dedicaran a assetjar-la i violar-la en massa.

Von Trier reflexiona sobre la bona gent que es torna perversa quan un nou context, una nova circumstància li dona ocasió, és una mirada tan lúcida com escèptica i pessimista sobre el gènere humà. El director culpa a tots, principalment a l’ intel·lectual, a l’ escriptor, que amb una doble moral acaba denunciant a la dona; la persona que anteposa la seva pertinença a la comunitat, el seu gregarisme i la seva seguretat i la del grup a l’ amor que pugui sentir per la víctima.

La gent “normal” es deixa portar pels més baixos instints i acaben convertits en monstres.

La presència final dels gàngster, el pare de Grace , dona un gir a la pel·lícula. La presència del nouvingut pot tenir lectures diverses. Pot ser el poder omnímode que te la capacitat de decidir sobre la vida i la mort de les persones.

El film pot tenir una lectura teològica. El nouvingut sembla ser un demiürg que ha enviat a la filla, un àngel bo, un Jesucrist femení, a cercar i estimar a la gent. Grace és aquest àngel bo i compassiu. El Déu –pare se’n riu d’ ella, d’ algú incapaç de condemnar al seu botxí, algú que sempre troba justificacions per la conducta dels altres, una infància desgraciada, una exclusió social… El director realitza una crítica punyent de la moral cristiana.

El pare, el personatge omnipotent no te escrúpols i la filla reconsidera la seva posició, d’ àngel compassiu passa a ser àngel venjador i ordena la matança dels seus botxins perquè pateixin igual que ella ha patit.

Von Trier proclama doncs la violència, la revenja contra aquells malvats, maltractadors i sense escrúpols. Tot és ambigu, Grace diu “Si jo es nascut en Dogville seria com ells”.

Von Trier presenta, doncs, una paràbola de la vida, de l’ humanitat i ho fa a través d’ un escenari teatral, fora de qualsevol realisme i en un pròleg i nou capítols descriu la seva tesi: no hi ha bondat ni esperança, sols instints deformats, violència i venjança.

El  director deixa encara algunes preguntes en l’ aire, que en el  brillant final contesta: “Tothom mereix ser perdonat?”, “És arrogant ser capaç d’ impartir justícia?

EL PADRINO I

El_padrino-485345341-large

 Director: Francis Ford Coppola

Actors: Marlon Brando

             Al Pacino

             Robert Duvall

             Talia Shire

             Diane Keaton

             John Cazale

             James Caan

             Sterling Hayden

             Al Lettieri

           Abe Bigoda

Any: 1972

Títol original: The godfather

Nacionalitat: USA

Gènere: Gàngsters

 

ARGUMENT      

Vito Corleone (Marlon Brando) és el cap d’una saga familiar que dirigeix el món de l’ hampa. En 1946, una vegada acabada la segona guerra mundial, mentre personatges diversos li demanen favors, se celebra el casament de la seva única filla, Connie (Talia Shire) amb Carlo, amb la presència dels altres tres fills de Don Vito: Sonny (James Caan), el més gran, Fredo (John Cazale), un noi dèbil d’ esperit i Michael (Al Pacino), que acaba de tornar de la guerra, condecorat com un heroi i que no vol saber res dels negocis de la família. Assisteix amb Kay (Diane Keaton), la seva xicota, no hi falta tampoc Tom Hagen (Robert Duvall), un fill adoptat però no de sang, que actua com a conseller i cervell del clan familiar.

Fins ara Don Vito s’ha dedicat als negocis de sempre, el joc, la beguda i la prostitució bàsicament, quan altres grups li proposen entrar en el comerç de la droga, el capo s’hi nega però això té conseqüències, Don Vito pateix un atemptat per part dels Tattaglia, un clan mafiós enfrontat i queda greument ferit.

Michael, el fill petit, visita en l’ hospital a Don Vito, se n’ adona que aquest ha quedat sense protecció doncs Mc Cluskey (Sterling Hayden) és un policia corrupte, que aliat amb clans rivals vol eliminar al pare.

El noi decideix implicar-se en l’ acció i concerta una entrevista en un restaurant amb Mc Cluskey i Sollozzo (Al Lettieri), el cap dels traficants d’ heroïna i allà els mata.

Michael es té que exiliar a Sicília per evitar les represàlies, i coneix a Apollonia, una noia italiana de la que s’ enamora i amb la que es casa però els mafiosos el localitzen i assassinen a la dona.

En tant, la guerra entre bandes continua, en ella Sonny, el fill gran, és portat a una trampa amb la col·laboració de Carlo i és assassinat.

Quan Don Vito es recupera ja no és el mateix d’ abans , si bé vol establir un pacte de pau entre clans, és Michael , que ha tornat, qui es fa càrrec dels negocis familiars i renova la seva relació amb Kay.

Don Vito mor d’un infart mentre juga amb el seu net i Michael decideix actuar pel seu compte. Mentre es realitza el bateig del fill de Connie i Carlo, els sicaris de Michael, eliminen implacablement a tots els caps de les famílies mafioses opositores.

Seguidament s’ elimina a Salvatore Tessio (Abe Bigoda), un traïdor en l’ organització i a Carlo, que també va enganyar a la família, facilitant l’ atemptat contra Sonny.

Ara Michael és l’ únic padrí i rep la reverència de tots els seus.

the-godfather-main-review

 COMENTARI

     “El padrino”està considerada una de les gran obres mestres de la història del cine. Guanya en 1972 tres oscars, millor pel·lícula, millor actor-Brando- i millor guió adaptat però és amb el pas dels anys i amb l’ estrena de les altres dues pel·lícules de la saga quan és consagra com una producció de gran talla artística més enllà del temps i les modes. Està basada en el llibre de Mario Puzo del mateix nom.

És tracta d’un conjunt operístic on es conjuga una potent dramatúrgia servida a una idea : un món que s’ acaba i un altre que comença tot a partir de patrons estètics de gran qualitat.

El film utilitza l’ univers de l’ hampa i les màfies com excusa per parlar de tres temes vitals: El capitalisme, la família i la pròpia història d’ Estats Units.

El món representat per Don Vito, és paternalista, pactista, on importa la paraula donada, el sentit de l’ honor i la lleialtat, on la violència sols s’ empra en situacions extremes, on funcionen unes regles no escrites on brillen el luxe i la sofisticació, on el patriarcat representat per Don Vito és incontestable.

Aquesta època acaba amb el protagonista i és substituïda per una nova fornada de negociants, de capitalistes implacables, sense escrúpols, disposats a matar a qui se’ls hi oposi, a obrir l’ empresa als negocis més foscos de la droga, i amb una característica vital, tot allò que abans era soterrani i il·legal ara està dins l’ ordre, la llei i la legalitat, ha estat integrat dins el sistema, és part dels capitalisme, és legítim.

Tot això queda representat a partir dels dos personatges centrals, Don Vito, simbolitza el passat, Michael viu una conversió quasi mística, passa de ser el noi modest i que passa inadvertit de l’ inici del relat per convertir-se en l’ omnipotent padrí de les escenes finals i això suposa substituir aquest passat que ja no serveix, per un present ple d’ expectatives que ell encarna.

El nou sistema de negocis que neix, conté unes normes: la delació, la trampa, la corrupció, el joc brut, la traïció, la venjança, la ira, el dolor….

I unes contrapartides : l’ èxit, els diners, l’ opulència, el respecte, la por i la submissió dels altres. Tot això resta reflectit en una de les últimes escenes: Tessio ha traït a la família i té que morir, l’ home diu :”jo apreciava a Michael però són negocis”, és a dir qualsevol element sentimental o emocional queda supeditat al gran Déu , el negoci, l’ empresa.

En definitiva són dos mons que es toquen doncs són tancats, corporatius i endogàmics i busquen substituir el poder de l’ estat.

El tema de la família és central en el film. La família és un magma d’ unitat, en el que tothom recolza a tothom, són “els nostres” i qualsevol atac a un dels membres serà convenientment venjat. Els arquetips són clars: El Don és el patriarca totpoderós, Sonny, el possible successor, arrauxat, sanguini i ineficaç, Fredo, el feble, el noi de baixa personalitat a qui se li dona suport i aixopluc per ser qui és, Tom és el cervell, que es mostra un tant apartat de les grans decisions doncs sap que la seva sang no és la d’un Corleone i per fi Michael és el convers que accedeix al cim des del no res.

El paper de la dona, en la família de procedència italiana, està sempre en segon pla, Connie és un úter, la mare del successor del clan, Kay mostra més personalitat però el seu paper queda clar en l’ escena final, quan li demana a Michael que li confessi si ha fet matar a Carlo, aquest menteix i li diu que no ha tingut res a veure, en tant tothom rendeix acatament al nou Don, la porta es tanca i Kay desapareix del pla.

Coppola vol explicar també part de la història dels Estats Units, la crònica dels emigrants que han forjat la nació, per bé o per mal. Els Corleone, com els Coppola, són emigrants italians, han vingut de fora, no han tingut res i ho han obtingut tot, han fet país, han prosperat i han fet prosperar el lloc d’ acollida. Per això el director ens porta també als orígens, Michael s’ exilia a Sicília, a la terra dels ancestres, una societat encara plena de pobresa i escassetat , contemplem d’ allà on venen els protagonistes i com acompleixen el gran somni americà.

El film és una paràbola sobre el poder, la capacitat d’ostentar-lo, de servir-se d’ ell per atrapar cors i voluntats, per enriquir-se i acumular encara més poder.

És també un drama moral. Michael és allò que no vol ser, la influència de la família sobrevola i supera la seva voluntat primera d’ apartar-se de l’ entorn de la nissaga, el noi sent una obligació ètica, una responsabilitat moral que el porta a un lloc al qual no estava predestinat ni volia assumir

D’ altra banda Coppola ens explica tot això amb una planificació cinematogràfica acurada i propera a l’ obra d’ art. Inicia amb la imatge d’ Americo, l’ amo de la funerària i les seves paraules: “Jo adoro Amèrica”, abans d’ exposar el favor que ve a demanar, poc a poc contemplem com està parlant amb algú, és el padrí, en principi sol li sentim la veu, el canvi de pla fa que el percebem amb tota la seva majestuositat.

La càmera complementa la fosca habitació on Don Vito rep a les visites amb l’ algaravia desfermada i els balls per la boda de Connie i Carlo, són tan sols els prolegòmens de l’ acció.

Destaquem algunes escenes magistrals i que resten en l’ imaginari del cine. Quan Woltz, el productor de cinematogràfic es nega a incloure en els seus films a l’ afillat de Don Vito , la venjança esclata quan s’ aixeca del llit i el troba xop de sang , allà esta el cap del seu cavall preferit.

Bella escena també la de la mort del Don, quan ja quasi convertit en un bondadós ancià està jugant amb el net i cau estaguarnit a terra per un infart, en tant el nen creu que és part del joc.

Per fi l’ extraordinari muntatge paral·lel quan Michael bateja al nebot i el càntics missaires eixorden l’ espai en tant els sicaris del nou cap assassinen a sang freda tots el membres principals de les altres famílies.

abe BigodaABE BIGODA.