AMOR

amour_love-290936946-large

 

Director: Michael Haneke

Actors: Emmanuelle Riva

              Jean Louis Trintignant

              Isabelle Huppert

Any: 2013

Títol original: Amour

Nacionalitat: França/Alemanya/Àustria

Gènere: Drama  

 

ARGUMENT

Georges (Jean Louis Trintignant) i Anna (Emmanuelle Riva) són una parella ja gran de jubilats, que han dedicat la seva vida a l’ ensenyament de la música.

Un dia, Anna, sembla tenir un buit mental, és recupera però és ingressada i operada, l’ operació surt malament i la dona perd la mobilitat del cantó esquerra del cos.

A partir d’ ara, Georges tindrà que adaptar la seva vida a l’ atenció d’ Anna, que es te que acostumar a anar en cadira de rodes i a limitar la seva mobilitat.

Però amb el pas del temps, la salut d’ Anna es deteriora, es fa les necessitats a sobre i inicia un desvariejament mental que la deixa postrada.

Dorm quasi tot el dia, es nega de vegades a menjar o beure , tot i això, conscient de qui és George, en ocasions, sorgeix la tendresa i les mans s’ entrellacen.

Quan l’ estat de deteriorament és total, l’ home acudeix al llit de l’ esposa, li fa referència a alguna de les vivències de la seva joventut i més tard l’ ofega amb un coixí.

Seguidament, Georges es suïcida.

 

amour-ellos1

 

COMENTARI

Hanecke ens te acostumats a l’ extremada duresa del seu cinema on els temes que retrata són tan punyents com la manera que te de portar-los a la pantalla, la maldat, la violència…aquí encara va més lluny, doncs no retrata tant la vellesa i la mort com la malaltia, la decadència i la decrepitud física i mental d’ una persona.

La pel·lícula és sobrecollidora, doncs l’ espectador inerme en la seva butaca, contempla aquest procés que et deixa sense respiració.

El film ens explica una història d’amor i fidelitat. La d’un home que no es vol separar de la dona amb qui ha viscut tota la vida , que la cuida, l’ atén i la mima fins que ja tot és insuportable i camina sol cap un últim acte amorós, matar a l’ antic objecte de desig i suïcidar-se per deixar de patir ambdós i per recuperar la dignitat mútua.

Hanecke tanca amb l’ escena en que els dos ancians es retroben, una imatge simbòlica. La dona se’n va i invita a l’ home a acompanyar-la i ell ho fa en el destí cap a la mort. Emocions pures.

La pel·lícula guanya l’ oscar al millor film de parla no anglesa en el 2012 i guanya la palma d’ Or en el festival de Cannes del mateix any.

 

LA ESCAPADA

 

Director: Dino Risi

Actors: Vittorio Gassman

              Jean Louis Trintignant

             Catherine Spaak

Any: 1962

Títol original: Il sorpasso

Nacionalitat: Itàlia

Gènere:Comèdia

Subgènere: road movie.

 

ARGUMENT

Bruno Cortona (Vittorio Gassman) ve d’ Amalfi fins a Roma per trobar a uns amics en ple ferragosto. El seu vehicle fa una petita parada quan veu que una persona treu el cap per la finestra i li demana si pot trucar per telèfon als amics.

Es tracta de Roberto Mariani (Jean Louis Trintignant), un jove estudiant de dret que està repassant pel exàmens de setembre.

Bruno puja al pis a telefonar però els seus amics ja se han anat, per compensar a Roberto del favor l’ invita a dinar a la ciutat. Com tot està tancat surten de Roma i emprenen ruta carretera enllà.

 

Bruno és un home de mitjana edat, venedor de frigorífics, extravertit, amant de la gresca i el sarau, xerraire i cridaner que gaudeix conduint i transgredint a tota velocitat les normes de circulació.

En canvi Roberto és retret, tímid i intel·lectual, incapaç de dir el que pensa i que vol tornar a casa.

Arriben a Civitavechia i,van a dinar i malgrat el contrast de caràcters, els dos homes fan una bona relació. Bruno i Roberto continuen el seu periple, Bruno escapa dels guàrdies de tràfic, se’n riu d’ unes monges, flirteja amb totes les dones i no vol comprometre’s amb cap.

Roberto porta al seu amic a Grisello, a casa dels seus oncles, allà rememora la seva infantesa. Més tard marxen a Castiglioncello a sopar, Bruno fa negocis amb un client , lliga amb la seva dona i es baralla amb uns automobilistes que han estat a punt d’ estavellar-se per la seva culpa.

El viatge continua i ara van a casa de la exdona de Bruno, Gianna, Allà arriba la seva filla, Lili (Catherine Spaak), una joveneta que surt amb un home gran, davant el malestar del pare.

El dia següent, Bruno el passa en la platja i recupera la confiança de la seva filla.

Els dos companys tornen a la carretera, Bruno fa curses amb un altre vehicle sense veure que  ve un camió de front, realitza una falsa maniobra i surt llançat fora del cotxe, que amb Roberto dins, s’ estavella pels penya-segats.

il-sorpasso-290567l

COMENTARI

Risi realitza una comèdia amb final amarg. Una road movie a la italiana. La pel·lícula relata l’ experiència de dos homes totalment diferents, Bruno és el típic cara dura, simpàtic, irresponsable, “ligon”, un nen gran, prototip de l’ italià vividor, segons la seva filla un guanyador però potser darrera aquesta façana s’hi troba un home sol i sense amics ni família.

Roberto és introspectiu, insuls, avorrit, incapaç de fer realitat els seus desitjos però de dos persones tan contraposades naixerà un afecte sincer.

Durant dos dies viuran la vida al màxim i com en tot viatge alguna cosa canviarà en el seu interior. Roberto diu que ha passat les quaranta-vuit hores més felices de la seva vida i és veu reflectit en l’ exemple de Bruno per saber gaudir de la vida, se sent atret per aquell que sobre el paper gaudeix de l’ èxit social.

Els dos homes faran també un viatge al passat, Roberto a casa dels seus oncles, allà on va passar la infància que ara rememora. Bruno a casa de la seva ex dona on retrobarà la relació amb la seva filla.

Però l’ amistat que s’ ha forjat en tant poc temps es trencarà sobtadament amb l’ accident i la mort de Roberto. El joc de la vida, el plaer i la disbauxa tenen uns límits, sembla dir-nos Risi, i que tot te un preu.

El director ens porta també per la Itàlia dels 60. La pel·lícula és una crònica social, un recorregut per la diversitat del país. La vida social, les festes dels pobles, els balls, la vida en la platja, el restaurants al costat del mar, el món familiar. Tota aquesta vida que crepita en el “ferragosto” italià i que conforma un tot.

Un tot trencat per la tragèdia. Quan el noi mor, Bruno sols pot murmurar: Es deia Roberto, no recordo els seus cognoms, ens vàrem conèixer ahir.

Vittorio Gassman, en la plenitud com actor dona vida a aquest personatge tan excessiu i la banda sonora amb la música dels 60 contextualitza l’ acció.

 

Z

 

 

Director: Constantin Costa- Gavras

Actors: Yves Montand

             Jean Louis Trintignant

             Irene Papas

           Jacques Perrin

           Charles Denner

Any: 1969

Nacionalitat: França

Gènere: Cine polític

 

ARGUMENT

Un diputat (Ives Montand) de l’ oposició te que realitzar una conferencia davant els seus seguidors. El govern li posa dificultats per localitzar un local en condicions i quan el troba, prepara a grups ensinistrats per boicotejar l’ al·locució.

El polític pot realitzar el discurs, però quan surt és assetjat pels mercenaris d’ extrema dreta i lúmpens comprats i és colpejat des d’ una camioneta davant la indiferència de la policia. Arrel de les ferides sofertes el diputat, mor.

S’ inicia una investigació que porta endavant el jutge instructor del cas (Jean Louis Trintignant). Aquest escorcolla a fons amb la col·laboració d’ un periodista (Jacques Perrin) i descobreix que darrera l’ assassinat hi ha una conxorxa organitzada pel CROC, un grup d’ extrema dreta, amb la connivència de la policia i del poder polític que mantenen que tan sols s’ ha produït un accident.

Malgrat les amenaces del seu superior, la investigació continua endavant, els autors materials són condemnats però els autors ideològics queden pràcticament eximits.

Més tard un cop d’ estat dels militars porta a l’ assassinat de diversos membres de l’ oposició i a l’ exili del jutge investigador. La lletra Z de l’ abecedari, que significa llibertat, queda prohibida.

 

 

COMENTARI

Gavras realitza un thriller polític que no dona treva. Evoca els anys anteriors al cop d’ estat en Grècia i la conxorxa del sistema polític i policial per impedir qualsevol actuació opositora.

La pel·lícula intenta ser una parabol.la política en la que mai sabem noms de persones, entitats ni escenari on transcorre l’ acció però el que és suposició es converteix en evidència, en el últims títols informatius sobre la sort dels protagonistes. És llavors quan queda clar que Gavras està parlant de la Grècia dels anys 60.

Avui la pel·lícula, tot i la seva intensitat, com a thriller es pot veure un tant desfasada en el missatge ideològic doncs actualment, amb la fi de la guerra freda, les classes dominants s’ arrelen al poder sense necessitat de la violència estructural front als opositors i mantenen els seus privilegis per vies electorals una mica més sofisticades.

La pel·lícula mostra la corrupció de l’ aparell de l’ estat, el fanatisme de sectors dedicats a mantenir l’ ordre i que en realitat el trepitgen ,més quan els seus adversaris són, en aquest cas, polítics moderats i pacifistes.

El film abona també la idea de l’ home honest, enfrontat a un sistema de poder que l’ impedeix mostrar la veritat. Com aquest poder es recolza en els moviments d’ extrema dreta per realitzar la feina bruta i fer callar a qualsevol que el qüestioni.

La disbauxa política d’ aquells anys porta a l’ infern de la dictadura militar i al cop dels coronels en 1967.

La pel·lícula guanyà l’ oscar al millor film de parla no anglesa i el premi del jurat de Canes en 1969.   Compta amb el guió de Jorge Semprum i la banda sonora de Mikis Theodorakis.