SUSPIRIA

suspiria-299602479-large

 Director: Dario Argento

Actors: Jessica Harper

               Stefania Casini 

                Miguel Bosé

                 Alida Valli

                 Joan Bennet

Nacionalitat: Itàlia

Any: 1977

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Susy Bennet (Jessica Harper) arriba en una nit de pluja a Munich, des de Nova York ,per ingressar en una acadèmia de ballet. En l’ escola no l’ obren i Susy contempla com una noia , Pat, córrer espantada pel carrer i repeteix dus paraules: lliris i secret.

Pat és una noia que acaba de ser expulsada del centre i aquesta mateixa nit és assassinada, quan el sostre de l’ edifici cau i mostra a la noia penjada, una altra companya seva també mor.

Al dia següent, Pat torna a l’ acadèmia i connecta amb Miss Tanner (Alida Valli), una professora, aquesta li presenta a Madame Blanche (Joan Bennet), la subdirectora i antiga ballarina i a les seves noves companyes.

En el centre també hi balla un intern, es tracta de Mark (Miguel Bosé). En tant Susy inicia les classes, un nou crim succeeix en la residència, la víctima és Sara (Stefania Casini), una amiga de Pat, que ha guardat apunts de la noia morta i intentava investigar l’ assassinat.

Susy és ara la que explora que està passant, s’ entrevista amb amics seus i esbrina que la residència va ser l’ habitat d’una dona amb poders de bruixeria: Elena Marcos.

Al dia següent totes les alumnes han anat al teatre i Susy rastreja per les habitacions i arriba fins a una amb lliris a la porta, que donen entrada a una estança secreta, allà es troba a professores i directives de l’ Acadèmia, unes bruixes en realitat, que anuncien la seva condemna a mort, també hi troba el cadàver torturat de Sara.

Argento ens anuncia un final on els espectres i les bruixes cobren protagonisme.

3

 

COMENTARI

Argento es confirma com el rei del “Giallo”. “Suspiria” és la seva cinquena incursió en el sub gènere a camí entre el policíac i el terror.

El film que ens ocupa manté totes les constants d’ aquest tipus de cine, i allò que li dona personalitat no és tant allò que s’ explica sinó com s’ explica.

“Suspiria” és basa en la posada en escena, llum, fotografia, disseny, música, color i decorats, creen imatges i sensacions entre fantasmagòriques i oníriques, que ajuden a originar un clima ominós i inquietant.

Argento il·lumina en clars i foscos, utilitza sempre colors forts i brillants, vermells, blaus i verds, la música ubica sorolls fantasmals, sons que semblen crits d’ agonitzants, la casa gaudeix de vida pròpia, una decoració marcada per la geometria, roms, triangles i rectangles, tot comporta un estil tan desassossegant com sofisticat.

El millor de la pel·lícula és la capacitat de recrear el crim com una obra d’ art i això comporta tota una bona dosi de sado masoquisme i un quadre escènic potent i estètic. La sang i la mort com un ritual. Pat és assetjada per unes mans que sorgeixen fantasmagòriques, trencant el vidre, l’ apunyalen i la pengen, desplomant-se el sostre de manera espectacular.

La mort de Sara és un transit pels passadissos, recorrent-los entre ombres blavoses; contemplem el tancament en l’ habitació, mentre algú amb una navalla intenta obrir la porta, com la noia escapa per una petita finestra per caure entre cables esfilagarsats que la entortolliguen, a l’ espera de la ganivetada mortal.

La pel·lícula no deixa de ser un conte macabre, on hi ha una casa encantada habitada per bruixes, una casa de crocant on moltes Gretels que arriben per ser cruspides. Un espai tancat on la presència del mal i de tot allò sinistre  es fa evident.

 

DINERO CAIDO DEL CIELO

pennies_from_heaven-260066231-large

 Director: Herbert Ross

Actors: Steve Martin

              Bernardette Peters

              Jessica Harper

              Christopher Walken

Títol original: Pennies from heaven

Any: 1981

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

En els anys de la depressió americana, Arthur Parker (Steve Martin) és un home casat amb Joan (Jessica Harper), una dona que no el satisfà i que a més no aporta els diners familiars per realitzar el seu somni : obrir una botiga de discs.

Arthur coneix a Eileen (Bernardette Peters), una tímida mestra d’ escola de qui s’ enamora perdudament. La segueix fins a aconseguir els seus favors i la deixa embarassada.

Amb mala consciència, torna a la llar conjugal on la dona l’ acull i li facilita els diners pels seus projectes.

En tant, Eileen es acomiadada de l’ escola, avorta i es prostitueix fins que de nou Arthur torna a la seva vida però l’ atzar actua contra ells.

L’ home ha ajudat a una cega a arribar al camí de casa seva, la cega és assassinada per un vagabund i com troben petjades d’ Arthur, el detenen i el condemnen a la pena de mort.

dinerocaidodelcielo05

COMENTARI

Aquesta és una pel·lícula inclassificable. D’ un cantó és bàsicament un musical. En 1981 fa molts anys que el musical ha mort però Ross el ressuscita.

El director empra una fotografia sèpia per filmar la realitat però quan els personatges somien en una vida millor, canten i ballen, la llum i el color inunden la pantalla.

En realitat aquesta és la paradoxa i el contrast que marca el film. D’ una banda la realitat, plena d’ enrenous i frustracions, d’ una altra al somni que s’ eleva a categoria i on la música obre el pas al ball i al optimisme i on Ross ens ve a dir que tothom pot obtenir allò que desitja

Al mateix temps estem davant un verdader fulletó. Un home que  no estima a l’ esposa troba l’ amor de la seva vida i lluita entre fer realitat els seus projectes amb l’ ajut de la dona o lluitar per l’ amor i deixar-ho tot enrere. Avortament, prostitució, assassinat i mort deixaran en no res els somnis.

El film te una vessant social. Es contextualitza en l’ Amèrica de la crisi i la gran depressió i aquest àmbit marca la sort dels personatges.

Tot navega en l’ ambigüitat, de la trista realitat i de la necessitat de sortir a buscar i a complir els somnis, a la recerca de la pluja i del diner caigut del cel.

El somni últim del condemnat a mort ens porta a un final feliç, sense mort, on els protagonistes es retroben i viuen plenament el seu amor.

La majoria d’ escenes musicals són impagables i el film rendeix un homenatge al musical clàssic, sobretot a Busby Berkeley. Hi ha dos quadres que superen a tots. D’ un costat les imatges en el club de mala nota, quan Tom (Christopher Walken) realitza un sensacional estrip tease al compàs de la música que passa als anals del cinema musical

D’ un altre part, l’escena en que Arthur i Eileen contemplen embadalits “Sigamos la flota” on Fred Astaire canta Let’s face music and dance i balla amb Ginger Rogers. Arthur i Eileen s’ acosten a la pantalla i entren en ella, substituint als actors i recreant l’ escena.

Al revés que en la pel·lícula posterior de Woody Allen: “La rosa púrpura del Cairo”, els personatges entren en la pantalla guanyats per la seva màgia, mentre que en el film de Woody Allen són els actors els que l’ abandonen  per anar al món real.

Arthur quan surt del cine li diu a Eileen: “Hem sortit del cine i la vida continua al mateix lloc”.

Per fi no és anecdòtic el nom del personatge femení: Eileen, a qui Arthur diu Lulú. La dona que segons l’ obra teatral de Franz Wedekind recrea la dona fatal i porta la desgràcia i la desesperació als homes.

 

EL FANTASMA DEL PARAISO

eL FANTASMA DEL PARAISO

Director: Brian de Palma

Actors: Paul Williams

             William Finley

             Jessica Harper

             Gerrit Graham

Any: 1974

Títol original: Phantom of the paradis

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

Subgènere: Musical pop.

 

ARGUMENT

Swan (Paul Williams) és un famós productor musical ; un dia veu actuar a Wislow Leach (William Finley), un cantant i pianista que el sorprèn, sobretot per la qualitat de la seva música.

Wislow ha creat una gran obra que titula Faust; Swan li compra i li diu que amb ella realitzarà el seu proper espectacle i inaugurarà el seu teatre: El Paradís.

Winslow no en sap res més de Swan i quan va a la seva recerca, és foragitat violentament de la productora, Swan esta fent proves per trobar a l’ intèrpret ideal de la peça i en el càsting Wislow coneix a Phoenix (Jessica Harper), una noia de grans dots vocals.

Wislow és expulsat de la seu del paradís i detingut per la policia que l’ empresona; s’ escapa i persevera en trobar a Swan però pateix un accident i resta totalment desfigurat.

Wislow es converteix en un monstre, penetra en El Paradís i es cobreix amb una màscara que el fa irreconeixible. Swan vol preservar el negoci i pacta amb Wislov perquè aquest treballi a preu fet i acabi la seva obra, el contracte es signa amb sang i diu que Swan i Wislow estaran sempre units fins a l’ eternitat.

En tant, Swan ha escollit a Beef (Gerrit Graham) com a cantant pop per què interpreti l’ obra, Wislow escapa de la reclusió a que ha estat sotmès per el productor, doncs vol que l’ única intèrpret sigui Phoenix ,de qui s’ha enamorat, i en plena actuació del cantat, electrocuta a Beef que mor.

Phoenix es converteix en la cantant principal i interpreta el paper, triomfa i marxa amb Swan a qui considera el seu benefactor i descobridor; Wislow al veure’ls plegats es vol suïcidar però no ho aconsegueix doncs el seu destí està indissolublement lligat al de Swan.

El fantasma contempla una cinta en la que aquest mostra el seu pacte amb el diable i li lliura l’ ànima a canvi de la vida i la joventut eternes, la fotografia envelleix , mentre ell continua jove permanentment.

Quan en ple teatre, Swan i Phoenix van a contraure matrimoni, Wislow salta sobre l’ escenari i trenca la cinta, Swan envelleix de cop i mor, Wislow ho fa també ,després de mostrar la seva monstruosa fisonomia a Phoenix que el reconeix aterrida.

La festa continua.

phantom-of-the-paradise-74-08-g-1024x767

COMENTARI

“El fantasma del paraiso” és la vuitena pel·lícula de Brian de Palma però en realitat és la primera, doncs les altres set havien passat completament inadvertides pel gran públic.

De Palma recrea un musical pop tenyit de film de terror; és una proposta intel·ligent, innovadora i divertida.

L’ obra es basa en el fulletó de Gaston Leroux editat en 1910: “El fantasma de la òpera”, aquesta novel.la és portada repetidament al cine en 1925 per Rupert Julian, en 1943 per Arthur Lubin, en 1962 per Terence Fisher i en el 2004 per Joel Schumacher, convertit en òpera i en musical d’ èxit reiterat.

En aquesta versió, De Palma manté les constants romàntiques i terrorífiques i les adapta al moment històric, el món pop de 1974 i conjuga una gran òpera rock amb un thriller de terror, tot acudint a diversos mites clàssics.

Els orígens mítics de l’ obra els podríem trobar en “La bella y la bestia”, un home deforme, convertit en un monstre, estima a una noia ingènua i virginal, ella no sap comprendre que darrera la deformitat s’hi alberga un mestre creatiu i sols se n’ adona de qui és i de la realitat quan el contempla, aliè a la seva màscara però ja mort, és l’ amor impossible.

De Palma juga també amb el mite de “Faust”, l’ obra de Goethe, Wislov ha creat una gran composició sobre aquesta llegenda, que li arrabassa Swan, aquest ha venut la seva ànima al diable i a canvi aconsegueix joventut i eternitat però sobretot fama, èxit i triomf i per si no fos prou, l’ amor de la donzella però ho fa a costa de l’ engany i de suplantar i apropiar-se de l’ obra de Wislow.

Un altre mite a recrear és la novel.la d’ Oscar Wilde: “El retrat de Dorian Gray”, doncs el pacte amb el diable fa constar que la fotografia de Swan envelleix però no la seva persona. De Palma juga també amb el conte del cigne orgullós, recordem el nom del ensuperbit productor, Swan (cigne), la faula explica com l’ animal, bell però ple d’ orgull i arrogància, perd un concurs de bellesa davant un porc espí, doncs el jurat del premi el formen animals similars a aquest últim.

Swan és, doncs, un cigne altiu i vanitós, es creu amo de tot i omnipotent però obté un càstig per la seva altivesa; Swan viu en el paradís però el fantasma li guanya la partida i el condemna a l’ infern perpetu. Per últim tampoc és desdenyable la referència a Pigmalió, doncs tant Wislow com Swan porten a una modesta i desconeguda cantant al pòrtic de la fama.

Wislow i Swan són en realitat personatges que es contemplen en el mateix mirall, identitats paral·leles i torturades, tot i que enfrontades, a la recerca de la glòria, el reconeixement i l’ amor. La màscara de Wislow evita mostrar la seva deformitat però és també un amagatall identitari.

De Palma, més enllà dels mites, el romanticisme i el terror, realitza una potent òpera rock, obra del propi Paul Williams, amb estridents i fastuosos números musicals, també és una sàtira del món del pop i del rock: els “Juyci Fruits” són uns autèntics pinxos del rockabilly, Beef és un sòsia de Freddie Mercury, les dones, els fans, les drogues…recorren el sinuós camí dels musics

El director de Nova Jersey inicia aquí la seva mitomania i el seu homenatge cap a Alfred Hitchcock, bàsicament en l’ escena de la dutxa, en la que Beef és assetjat pel fantasma, una al·lusió calcada a la mateixa escena en “Psicosis”.

Al costat d’ amor i música, també hi ha poesia de l’ horror; el fantasma cridant i rient quan Beef ha mort o el fantasma contemplant, a través del vidres, l’ escena d’ amor entre Swan i Phoenix o finalment el tancament, amb un picat que ens deixa veure la mort de Wislow i Swan, i el esglai de Phoenix però sobretot la indiferència general de la multitud.

L’ espectacle ha de continuar.